Archive for Juliol de 2013

Montoro apunta ara els ajuntaments

Juliol 31, 2013

El ministre Montoro ha explicat desprès del Consell de Ministres que ja s’ha aprovat la nova llei de reforma dels governs  locals. No ha trigat gens ni mica la rèplica catalana en sortir la Vicepresidenta Ortega per deixar clar que a Catalunya aquesta llei no s’aplicarà perquè és de rang inferir a l’estatut ( que és orgànica) que atorga competència exclusiva sobre el món local a la Generalitat  i que el govern ja està redactant també una llei pròpia sobre els ajuntaments.

D’ambdues compareixences com a mínim ha sortit una realitat fins ara més o menys amagada, els ajuntaments no són responsables del dèficit públic de l’estat. Ja era hora que algú ho digués amb claredat!

El cert és que  hom esperava que sobre els municipis, per comptes de fer una legislació restrictiva, centralitzadora i privatitzadora,  fes la definitiva llei de finançament , que no s’ha fet mai des de la restauració democràtica i segurament és de les lleis més necessàries i més urgents. L’estat ha definit el marc fiscal del seus ingressos, el debat del finançament de les “autonomies” ( terme ja clarament en desús) encara és un debat obert però s’han assajat diverses fórmules amb més o menys acceptació , amb més o menys resultats,  però sobre els ajuntaments poc s’ha legislat i el que s’ha fet ha estat en gran mesura restrictiu. No hi ha hagut resposta  a la caiguda brutal dels ingressos a les arques municipals. No s’ha definit el model de finançament dels Ajuntaments.

Ara la proposta de Montoro, vol. per la via de l’eliminació de serveis o de dedicacions exclusives de regidors i regidores  , o de fer propostes conjuntes entre ajuntaments,estalviar recursos. Ben segur que al final això que diu el ministre no serà veritat. No hi haurà estalvi. Hi haurà una invasió de competències i la depesa es concentrarà en altres organismes sense que la gestió d’aquets es faci des de la proximitat i per tant des del desconeixement de les realitats existent.

La llei rebaixa continguts, volia inicialment carregar-se el 30 % dels regidors i regidores, sostreure directament competències però l’advertiment del Consell d’Estat de la seva possible inconstitucionalitat ha fet que es rebaixinessin alguns propòsits però encara continua essent un atac frontal a l’autonomia dels ajuntaments.

En el cas de Catalunya possiblement és cert que existeixen excessius ajuntaments  amb les dificultats per part dels més petits de tenir una subsistència en l’oferiment dels serveis. Potser caldria ara  potenciar les mancomunitats i deixar la representació política en cada ajuntament malgrat la gestió fos centralitzada entre els agrupament voluntaris de municipis. Ja veurem que diu la llei catalana perquè també estava en al línia de suprimir mancomunitats que serien una bona solució per tenir capacitat de gestió en àmbit més amplis que el municipi.

La ciutadania crea noves demandes en funció de les necessitats que la societat va generant. La ciutadania té com a administració de proximitat els ajuntaments i és als ajuntaments a on s’adrecen, en primera instància, per intentar trobar solucions. Els ajuntaments cada cop són més administracions globals en el seu àmbit d’actuació i han de donar respostes també globals , majoritàriament pel que fa a els polítiques socials i estructurals de cohesió.

Un dels grans dèficits dels ajuntament i que, ni la Llei Montoro ni la llei catalana, resolt és l’àmbit competencial. Els ajuntament ha assumit històricament  – i potser massa feliçment i alegrement –  noves competències llargament reivindicades perquè la població ho fa al seu torn davant els ajuntaments . S’ha parlat sempre sense portar-ho a la pràctica del principi de subsidiarietat, és a dir, que qui està més a prop de la gent és qui ha de tenir la capacitat de resoldre els problemes que es plantegen en la quotidianitat. Reclamar aquest principi en temes  propers com són la sanitat, l’habitatge, l’educació, les polítiques actives  d’ocupació, la immigració….. o bé implementar les noves tecnologies a les ciutat  com element de millora de la qualitat de vida. Ara ,tot aquest seguit de competències ha d’anar acompanyat d’un marc de suficiència en el  finançament evident. Ara no és així i d’aquí venen en gran part alguns dels dèficits econòmics que suporten els ajuntaments.

Les lleis que es preparen, la de l’estat ja aprovada i seguirà ara el tràmit parlamentari i la de Catalunya que es vol aprovar abans de l‘agost, no crec que siguin la solució a les necessitats dels ajuntaments. Per comptes de retallar àmbit d’actuació el que haurien de fixar és un marc competencial real i el seu finançament suficient.

Aquetes lleis haurien de ser – i no creiem que siguin-  l’oportunitat  de defugir tòpics fàcils  i mirar el futur  i trobar la manera de superar el marc de l’estricta reivindicació de fa anys del municipalisme  i d’aprofundir en la millora  i l’eixamplament de les competències municipals  ja que , avui per avui, els ajuntaments  son l’administració més directament relacionada amb la gent i implicada en la resolució dels seus problemes.

No perdem l’oportunitat, tot i que el biaix de les lleis que es preparen van en el sentit contrari al que històricament han reclamat els ajuntaments i que històricament ja van fent, amb precarietat però amb coneixement de causa i amb resultat encoratjadors atenent la cohesió social que hi ha , malgrat els retallades , al país.

P.S.

 La setmana passada parlàvem sobre els neguits de procediment i de gestió que comportava la nova fundació Pinnae, hereva de l’obra social de la Caixa del Penedès, us recomano la lectura de la nova entrada que ha fet Carles Querol al seu bloc: : http://carlesquerol.wordpress.com/2013/07/26/mes-recels-que-expectatives/

 

Publicat a Eix-Diari el 29.07.13

Anuncis

Quaranta vuit hores tenses.

Juliol 30, 2013

Sens dubte les properes quaranta-vuit hores properes seran tenses en el mapa polític català i espanyol.

El 31 de juliol,demà està prevista la compareixença del President Mas per intentar explicar la suposada relació entre alguns diners provinents del Palau i CDC.

El Cas Palau a més de l’enriquiment il·legítim i il·legal dels principals protagonistes Millet i Montull, confessos de l’espoli s’hi van trobar algunes interseccions amb el món convergent i algunes empreses que treballaven per aquest partit polític.

Aquell tres per cent que en paraules de Pasqual Margall era la comissió d’algunes obres que anaven a parar a la caixa convergent sembla que en el Cas Palau és una realitat , almenys pel fiscal i pel jutge del cas.

Primer, ja va acabar demostrant-se que la fundació Trias Fargas,vinculada estretament a CDC ,va rebre diners per uns convenis que poc tenien a veure amb les funcions de cada institució i que podien clarament ser una manera de finançar la Fundacií i per altra banda l’aportació a un particular, Angel Colom, que va anar a parlar amb Millet per indicació d’un alt dirigent del país,per pagar els deutes del fracassat Partit per la Independència, també posen en evidència que el diner del Plau es gestionava amb una certa alegria.

Demà doncs Mas tindrà l’oportunitat desviar sospites de fer un reconeixement d’una situació d’un finançament irregular i en el reconeixement afegir-hi el compromís de millorar els sistema i la transparència. Aquesta última possibilitat no crec que es doni i més aviat i com en aquest caos el que es procurarà llençar pilotes fora i passar el Ple sense masses ferides.

Serà el paper de l’oposició – d’ERC poc s’espera, veient el paper que han fet en aquest cas- el que haurà de posar damunt la taula els temes que generen més que sospites i de la seva habilitat se’n pot desprendre informacions que serveixi per esclarir el que de veritat , a més de l’enriquiment de Millet i Montull, va passar.

Però quan encara es parli de la compareixença de Mas serà El President del govern espanyol, Mariano Rajoy que acudirà al Congrés – en sessió a l’edifici del Senat- sembla que a petició pròpia però amenaçat per la moció de cesura del PSOE i per la demanda unànime de tots els grups menys el del PP. “Petició pròpia” em aquest cas sembla un  eufemisme propi de la verborrea parlamentària

Rajoy convoca el dia 1 d’agost, mitja Espanya comença les vacances i segurament ja farts de sentir informacions del tema Bárcenas intenta passar un dies oblidant-se de la política i sobretot de la mala política. Rajoy ha defugit el debat, ni la pròpia situació processal de l’antic tresorer i les seves relacions poc explicades i  posades en evidència després de la negativa reiterada  de que no existia  cap relació, tampoc sembla que ala voluntat dels grups del parlament ni la pressió dels mitjans de comunicació, semblaven prou com perquè Rajoy es presentés al Parlament a donar explicacions. Sembla que finalment la caiguda de masses punts en les enquestes ha fet reaccionar la President el Govern  que suposem pretendrà no parlar de Bárcenas i els comptes del PP sinó de llençar missatges d’un futur més transparent i d’anàlisi de l’economia actual i no del passat ple de dubtes i incongruències de finançament del seu partit.

També aquí l’oposició hi té un paper fonamental. No es poden prendre aquesta compareixença com una rutina parlamentària. Tenen l’oportunitat de sacsejar la vida política i les responsabilitats i fer un exercici que ajudi a recuperar la confiança amb la política.

Serà tens sens dubte però és una bona oportunitat de començar a que la política tingui una major transparència i per tant ofereixi confiança.

Les darreres quaranta-vuit hores del curs polític sembla que poden convertir en fonamentals pel futur dels governs espanyol i català i el que és més important poden convertir-se en un punt d’inflació per fer un gir de claredat i transparència en la política.

La lectura d’estiu.

Juliol 29, 2013

Ja tenim la bíblia sobiranista.

La fotografia de final  de curs de Mas i el Consell Assessor per la Transició Nacional és una foto històrica que amb el pas dels anys segur que es convertirà en una orla i estarà penjada en els museus i en les edificis oficials. I ves que no acabi esdevenint una imatge impresa en els segells de la Catalunya sobirana dintre d’Europa, això sí, o que els nens i nenes catalanes s’aprenguin els noms d’aquest patriarques moderns  com algun ens vam aprendre ( sense  sang) els reis gods. El Consell lliura a Mas el document per aconseguir la sobirania, la independència a través del dret a decidir.

Ja està bé.

Es parla d’un extens document de més de 200 pàgines. Són moltes pàgines, però potser una bona lectura d’aquest mes d’agots o pot servir per omplir les escadusseres pàgines dels diaris durant , també, el mes d’agost.

Escolto un apòstol del sobiranime fer l’article, assenyalant les bondats del document i reptant els  “unionistes” ( nou terme que inclou, confederalistes, federalistes, autonomistes, regionalistes, ciutadans del món o indiferents) a fer un argumentari tant llarg com el del dret a decidir. Segurament i per simplificar els “unionistes” poden fer un document tant llarg i de tanta qualitat com el que han fet el nostre Consell,segur!.

En matèria jurídica i política les possibilitats són infinites i les interpretacions tantes com a tècnics s’ho miren  o si voleu tantes interpretacions com a persones hi vulguin dir la seva.

I el document del Consell de Transició Nacional a més de convertir-se en el llibre més llegit de l’estiu – suposo que alguns diaris en faran una separata per distribuir a 9.95€ com a promoció i aportació a la causa-  també servirà per il·lustrar  al President del Govern espanyol. El Molt Honorable Mas ja ha enviat la “carta” a Rajoy a on li manifesta la seva voluntat d’iniciar un procés negociat i pactat per fer possible la consulta. Tot molt civilitzat, però a més el President Mas li diu que li enviarà el Document del  Consell, convenientment i perfectament traduït perquè es pugui il·lustrar i rebre la lliçó dels nostres patriarques.

I si a Rajoy se li acut fer un “contra document” que segurament amb els mateixos fonaments pot dir el contrari del “nostre” i té una plana més de l’informe català  doncs ja l’haurem “liat” altre vegada.

I no diguem ja els comentaris que han sorgit en la recomanació com a últim recurs això sí aquestes eleccions plebiscitàries.

Però si arribem fins aquest punt la pregunta és si no caldria fer una nova llei electoral que porta més de trenta anys discutitn-ne  sense que hi hagi  acords. I com es plantejava recentment l’opció que passa si qui  guanya en escons no ho ha fet en vots o a l’inrevés, tindrien aquest valor plebiscitari les eleccions.

No sé.

Que es faci un altre informe. Però que es faci el pressupost , també!

 

Per damunt dels nostres caps

Juliol 28, 2013

Els col·legues del Diari de Vilanova destaquen en portada l’inici de la Festa Major amb un peculiar , original i encertat titular: “Vilanova hissa la festa major aquest dissabte”. El terme hissa és una clara referència a l’acte de la hissada de la bandera catalana al Campanar de l’església de Sant Antoni. Aquest acte que ja fa alguns anys que té un cert protagonisme és un acte que a mi no m’agrada. Ni m’agrada això d’embolicar la bandera amb el campanar símbol de la presència de l’església ni m’agrada que el símbols s’usin per embolcallar res. És una barreja que més aviat em causa un cert recel i rebuig. Però vaja sembla que això d’embolicar un dels símbols comuns com podria ser al bandera amb un símbol d’una  secta o d’un sector – que no s’interpreti malament- ni em plau ni em sembla lògic. Però tampoc té cap mena d’importància . El que cal ara es participar en la festa i deixar aquetes dèries personals a les butxaques.

La Festa Major ja ha començat amb prolegomen certament molt interessants com el concerts del Tingladu, amb una clara aportació d’un grup a la col·lectivitat i ho fan de manera de no dependre de la subvenció pública cosa que és d’agrair i que també assenyala una mena de concebre els actes i els aportacions des de les entitats per  enriquir la festa.

Hi haurà els  debats de sempre, recurrents, potser necessaris  i gairebé obligats.

La festa més participativa diuen, cada any és més participativa.

El model organitzatiu.

El papers de les entitats o dels Pabordes…

En , fi debats  que segurament necessaris però que poden esperar o que es poden fer tota la vida com el debat festiu per antonomàsia: “ la crisi del Carnaval”.

 Sobre l’esquelet dels actes del dies quatre i cinc, esquelet segurament encara insubstituïble la Festa varia en gustos, modes , també en preus i en predicament popular.. Però hi ha elements que són els que seguiran constituint l’essència de la festa com són  el fet personal d’estar de festa i de retrobament de la ciutadania en l’espai públic, aquest apropiació per unes hores d’un espai potser ja relacional en si mateix  però en la festa té un sentit més cívic i comunitari i això és el que dóna més sentit encara als actes festius.

 La festa ha començat i ara cal imbuir-se d’ella i ser-ne part activa.

De res serveix l’esforç dels pabordes i pabordesses sinó hi ha una resposta activa, massiva i cívica.

Endavant doncs, que hi ha encara dies per fruir!!

 

No ens confonguem, de dictadura res.

Juliol 27, 2013

Hi ha una certa tendència a usar i a banalitzar alguns termes lingüístics que tenen alguna connotació negativa en la història. Estem acostumats a escoltar  els qualificatius de nazis o feixistes  amb excessiva freqüència aplicant-los a actituds i comportament que possiblement no siguin del nostre agrat però que no responem al significa’t històric i a l’extensió negativa de les paraules.

Fa uns anys i vinculat a temes animalistes i en contra del trasllat de la gossera a Vilafranca van aparèixer uns pasquins anònims, qualificant a la regidora Iolanda Sánchez d’assassina de gossos, vaig manifestar la meva disconformitat en el fons de l’acusació i en la forma   però també amb el volgut i malèvolament intencionat  ús equívoc del llenguatge.

Amb posterioritat i en el mateix tema de la gossera  també acusaven al govern tripartit de tenir la consciència tacada de sang  i que l’alcalde enviava al crematori alguns animals qualificant-lo d’holocaust – terme que té un significat històric massa concret i dramàtic com per usar-lo banalment -. Era doncs una mostra de tergiversació el llenguatge i en la tergiversació hi havia descrèdit  per una causa, l’animalista ,que mereix respecte i consideració

Ara de nou i també amb un conflicte al voltant dels animals es torna a usar, crec que de manera impròpia, i amb voluntat de confondre determinat llenguatge volent tergiversar-hi  el significat històric.

Circulava un pasquí anònim convocant a una concentració el dissabte passat a la Plaça de la Vila,- no arribaven a la trentena de persones en la manifestació –  en que es llegeix  que “Prohibir una fiesta legal es dictadura” i seguidament hi ha els logos del CiU, Cup i ICV que són els partits que van votar en contra de l’autorització del “tradicional correbous”. I el text es reblava amb “ Dictadores antes uno ahora varios, de democracia nada”.

Aquesta comparació entre “uno i varios” no té equivoc . Ara voler comparar un vot en un ple de l’ajuntament amb la dictadura de “uno” ( Franco potser?) és del tot inapropiada , insultant i de baixa estofa  i  l’ús tergiversador d’un terme reprovable i condemnable a la nostra societat com és el de “dictadores” referits al franquisme  diu poc en favor dels que usen amb facilitat aquest  llenguatge equívoc. Segurament és per fer-s’ho mirar.

Fem memòria:tothom sap (i ja era profecia) que enguany el Ple de l’Ajuntament no ha concedit el permís oportú perla celebració de l’espectacle taurí en els actes de la festa major de la Collada.

Jo no ho hagués votat en contra de no autoritzar-lo. No he anat mai a veure l’espectacle però intueixo que hi ha un rerefons que va més enllà de la festa.

Així es va votar contra donar autorització , o si es vol , fer informe negatiu per la celebració del “correbous a la Plaça“ a la festa major de la Collada.

Aquesta votació a l’ajuntament de Vilanova s’ha produït durant molts anys, tothom mirava de passar-hi de puntetes i procurar  no sortir-ne escaldat.

Es contaven els hipotètics vots i si aquests eren majoria , alguns grups sortien  per la tangent i votaven en contra o feien una abstenció estratègica.

Qui més qui menys això del toros els era absolutament indiferent.

No calen prohibicions ja que semblava que es moriria d’inanició.

Però la iniciativa popular va portar a que el Parlament ho prohibís amb un exercici d ‘hipocresia majúscula perquè segueixen autoritzant els correbous per no posar-se en contra tot un territori del país.

Així la llei excloïa els espectacle que són tradicionals ( quina data es fixa com a tradicional? 10, 15, 20 anys? . És ja tradicional i , per tant, fer- la cada any  la baixada de la senyera del campanar ara a la Vilanova en Festa Major ?).

Bé aquest cop i usant allò de la superior decisió el Ple amb vots diversos va sumar majoria per prohibir-la després del “culebrot” inexplicable  de la segona votació amb canvi de vot per part  de regidors.

Es pot discrepar de les decisions de l’ajuntament, es pot discrepar radicalment de com l’ajuntament enfoca el problema perquè des de la discrepància s’ajuda , a vegades, a progressar   però en aquesta discrepància  no es poden traspassar límits  en dir  determinades coses i crec que comparar a la CUP al ICV i a CiU amb la dictadura franquista, no només és un desconeixement històric del que va representar al dictadura i a més un insult gratuït , fora de lloc i inacceptable. Sota el franquisme va morir masses persones, van patir generacions  com perquè ara es pugui banalitzar el concepte de “dictador” , responen a una votació legítima i democràtica en que el resultat és el que és. I sí pot discrepar i es pot manifestar el rebuig a l’acord, però no confonguem els termes. De dictadors res de res. Comparar les situacions demostra poca consistència ideològica i naturalment poc rigor històric.

I repeteixo, jo no hagués votat  a favor de prohibir l’espectacle del “correbous”, ni estic d’acord sempre amb el que fan les formacions polítiques que van votar a favor de la no autorització, en discrepo molt i moltes vegades però  acceptant que hi hagi discrepants i combatents de l’acord de l’ajuntament cal que   respectem el llenguatge i no banalitzem aquesta mena de mal que va ser la dictadura del franquisme.

 

 

Publicat al Diari de Vilanova el 26.07.13

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Esquerdes.

Juliol 26, 2013

Això del “dret a decidir”  va esquerdant unitats que deurien ser ja poc sòlides .

Duran i CDC un cop mes ( i en van….) mantenen un cert pols, la decisió de la data, entre el secretari d’organització e CDC anunciava que seria en el segon semestre del 2014, Duran comentava amb un cert disgust  que , naturalment, la data hauria d’estar pactada… Fins la propera!

I si a més IC-V reclama que aquesta decisió , la data i la pregunta es prengui en la Comissió Parlamentària doncs també s’obre un a certa  i petita fissura entre els partits que defensen la consulta.

El debat sobre l’adhesió de la ciutat de Barcelona al pacte pel dret a decidir també va provocar una esquerda gran al grups socialista. El seu President, i aspirant a encapçalar la llista socialista a les properes eleccions Jordi Martí ,va abandonar la seva cadira en el moment de la votació en disconformitat amb el “no” que havia decidit el grup. La seva posició personal a favor d’aquest dret i de que la ciutat hi participi suposo que el feia sentir-se incòmode votant diferent el seu partit i per tant va optar per deixar la sessió del ple i tornar-hi quan aquets tema s’hagués votat.

Aquesta posició de coherència personal suposo que li significarà davant els primàries un handicap. Els aparells no perdonen ni obliden i, per tant, estic segur que a l’hora de triar el candidat socialista a Martí se li retraurà, lamentablement, aquesta actitud com un deslleialtat al partit. En fi més esquerdes que caldrà valorar amb precisió per si la casa (el partit) cal apuntalar-lo o la diagnosi és ‘irremissiblement d’esfondrament o d ‘enderroc controlat.

I seguint amb esquerdes , aquesta potser encara una línia petita a la paret però significativa , els recomanem la lectura de l’entrevista que el Punt /Avui feia ahir a Toni Comin. Reprodueixo aquest fragment sobre l’aire antiindependentista que bufa al PSC.

A què es refereix amb aquesta última afirmació?

 L’antiindependentisme és una mala manera de defensar el federalisme per tres raons. D’entrada, perquè entre l’independentisme i el federalisme hi ha coses en comú. Tants els uns com els altres creiem que l’statu quo és insostenible i que cal una solució, que, sigui quina sigui, l’han de decidir els ciutadans amb llibertat. En segon lloc, perquè l’estratègia del PSC dóna a entendre que l’statu quo ja ens està bé, es diu que s’intentarà fer una reforma federal però que, sinó ens en sortim, ens quedarem tal com estem. Amb aquesta insistència que la independència mai, de mai, de mai… reforces la idea que el teu pla B és quedar-se amb la situació actual. En tercer lloc, perquè si fas escarni de la independència i la desfigures, la gent no s’ho creu. Els ciutadans no pensen que la independència és un desastre. Quan muntes el federalisme amb aquest argument, quan necessites deformar l’adversari per guanyar, expresses inseguretat.

 

 

Conjugar el verb comparèixer

Juliol 25, 2013

Sens dubte el verb comparèixer és un  dels verbs més conjugats  aquest dies  a la política espanyola i Catalana.

Rajoy és comminat a comparèixer per l’oposició sota l’amenaça de moció de censura, moció que no té cap possibilitat de prosperar per altra banda

Rajoy compareixerà però ho farà a petició pròpia diuen al PP  ( si home!!)

Segueixen els compareixences a la Comissió sobre les caixes a Catalunya

Mas compareixerà el 31 de Juliol per dir alguna cosa, poques tanmateix-  , ja ho ha anunciat, per parlar del cas Palau,

Es crea un comissió sobre l’espionatge i fan comparèixer a  membres de l’oposició Alicia Sánchez Camacho lideressa del PP català i a José Zaragoza, omnipresent secretari d¡organització del PSC.

La jutgessa agafa un ordinador de la gerent del PSC al carrer Nicaragua i ràpidament CiU demana que Navarro comparegui al Parlament.

Navarro diu que ell no hi era i que con cal comparèixer.

CiU Contraataca i diu que si en una setmana no compareix Navarro a petició pròpia el faran  comparèixer….

I la gerent compareix davant la jutgessa i diu que no sap res de res…

No ets ningú si no compareixes en algun lloc… quina pena  no?

Mentre el País encara no té pressupost i per tant els retallades segueixen sense impunitat i els EROS a la funció pública segueixen amenaçant els treballadors públics. Fis i tot els de TV-3 amenacen a fer vaga el di 11 de  setembre. Tany bo fos així.

Ah! I quedi clar que sembla que ja tenim data per la consulta , ho anunciava ahir el Punt/AVUI , es tracta el 14 d e setembre del 2014, les raons diuen que dues, aprofitar l’embranzida de l’ 11 de  setembre que serà gloriós diuen , sens dubte , i fer-lo abans del d’Escòcia perquè sembla que allà el “no” guanya terreny i no fos cas que hi hagués un fenomen de mimetisme…

Les raons com podem veure són de gran alçada política..

Que comparegui algú, que facin una compareixença i confirmi la data si no hi ha compareixença en algun lloc no serà creïble….

Ah! Però sembla que el Consell Assessor per la Transició Nacional, beneeix com a darrera opció la Declaració unilateral de la Independència. Carai!! Deuen haver rumiat molt per arribar a aquesta conclusió… Tanta matèria gris per arribar a  aquesta conclusió com a  darrera opció.

Això sí, no tenim pressupost però tenim Consell Assessor que ens ho resoldrà tot…….

Segur!

 

 

 

La transformació de les obres socials : Procediments pocs transparents.

Juliol 24, 2013

 L’històric sistema català de Caixes d’Estalvis creades a partir de l’estalvi popular ha deixat d’existir.

Diverses raons de caràcter polític,econòmic i de gestió van portar primer les fusions i finalment la seva conversió en bancs i a la pràctica en la seva desaparició.

En aquest procés s’han posat de manifest algunes pràctiques poc honorables, des de com es van endossar les preferents fins a les multimilionaris plans de jubilació i indemnitzacions que s’han autoatorgat alguns dels seus directius que avui estan encausats per aquests pràctiques .

La desaparició de les caixes portava que la seva obra social podés seguir transformant-se amb una Fundació i rebent recursos de la seva primigènia organització més els bens que ja tenien incorporats.

Aquesta setmana passada les Caixes d’estalvi van tornar a ser notícia al Parlament de  Catalunya. Les declaracions d’ Adolf Todó i de Narcís Serra, antics directius de Caixa de Catalunya  van aixecar polseguera. La negativa d’assumir responsabilitats, la justificació de sous , sobresous, i jubilacions de luxe  i els enfrontament verbals entre compareixents i diputats han portat a que sigui notícia i àmpliament comentada.

Algún cop hem fet alguna reflexió sobre el destí de els Obres Social de les Caixes que han anat desapareixent. Les fundacions de les caixes , amb totes les reserves i disparitat de criteris que puguem tenir ,exercia sobre al territori un determinat mecenatge que, ara, podria desaparèixer, segons com es configurin finalment els organismes que vindran a  substituir a  questes Obres socials com Fundacions que recolliran l’antic esperit i també un nou finançament. La Fundació de l’antiga Caixa del Penedès   fou  el passat mes de gener  intervinguda per la Generalitat dissolent-ne el seus òrgans de gestió i no anomenant-ne de nous. No s’havia fet  públic l’esborrany d’estatuts i per tant es desconeix l’àmbit territorial de la seva actuació.

Tot d’una però la setmana passada Eix-Diari anunciava la creació i la posada en marxa de la Fundació Pinnae .l’ 11 de juliol el Departament d’Economia i Coneixement de la Generalitat va decidit de manera poc clara i sense massa coneixement públic  transformar l’Obra Social de Caixa Penedès en una  Fundació Privada Pinnae, els estatuts que no se sap a on han estat debatuts més enllà de la Conselleria, contradient la voluntat que semblava existir de que els administracions locals hi podessin dir al seva . Així mateix s’ ha nomenat un seguit de persones com a òrgan de govern , persones que mereixen tot el respecte des del punt de vista personal i professional  però que no se sap per quines raons han estat nomenades i si les administracions locals, aquelles que són del territori i formaven part de les antigues “obres socials”,  els hi donen suport per exercir aquesta direcció. De fet sembla que hi ha un representant – que és un alt càrrec del govern de la Generalitat-  del Consell Comarcal de l’Alt Penedès, sense que el nom s’hagi acordat en cap òrgan de govern. El no coneixement dels criteris que han portat  a aquest nomenats pot fer desconfiar de la seva posterior actuació i distribució de recursos que tingui la fundació.

És evident que els recursos no seran ni els mateixos que tenien fa anys i que caldrà que es distribueixen amb altres criteris però estaria bé que es garantís preservar l’esperit inicial i que  aquestes noves fundacions tinguin una funció pública i que la majoria dels membres de les seves juntes o patronats siguin escollits pels ajuntaments de l’àmbit d’actuació de cada fundació evitant que acabi privatitzant-se la gestió i la distribució d’un recursos que majoritàriament han  anat històricament  a proveir causes socials.

Davant d’aquest despropòsit des d’un punt de vista de participació de les entitats locals el partits polítics ja han reaccionat – potser un pèl tard- . IC-EUiA  i les CUP han denunciat la situació i han presentat mocions en diversos ajuntaments , el PSC també va aprovar una proposta de resolució en el darrer Consell de Federació denunciant la situació i reclamant molta més transparència en la constitució de la fundació i la manera d’escollir els qui l‘han de dirigir.

Crec que és del tot il·lustratiu per conèixer a fons el tema  llegir l’article que publicava el setmanari “Tres de vuit”, Tuf de maniobra  barroera* La constitució de la Fundació Especial Pinnae, l’hereva de l’Obra Social de Caixa Penedès,  genera més recels que expectatives signat per Jordi Cuyàs , Jordi Guilera  i Carles Querol, tres persones que s’han distingit per seguir les vicissituds de la Caixa del Penedès, El darrer paràgraf es pot perfectament subscriure a nivell individual com des    del Garraf i les seves institucions: “Potser caldria  rellegir i recuperar el Manifest en defensa  de la vinculació social i territorial de Caixa Penedès que a la tardor del 2011 van aprovar una colla d’ajuntaments de la comarca.  Allí s’hi traçava  un full de ruta àmpliament consensuat entre els diferents partits polítics, agents i moviments socials de Ia comarca. Un full de ruta que ha estat completament ignorat, fins i tot per aquells patrons de la Fundació Pinnae que representen a institucions que havien aprovat el manifest, com el Consell Comarcal de l’Alt Penedès. I mentrestant, també és el moment d’exigir informació pública sobre el valor real del  patrimoni, els recursos líquids, els pressupostos  i la seva execució dels tres darrers exercicis de l’Obra Social de Caixa Penedès, que es realitzi una auditoria externa dels  seus comptes i que  aquesta es faci també pública”.

Tot plegat ens fa pensar que aquest procés de transformació  mereix. sens dubte, molta més transparència, debat, consens i reflexió. Si no és així es mantindrà el recel i la recança que ara el procediment ha aixecat. Començar de nou podria haver significat començar bé.

P.S.

Podeu llegir l’article complert a http://carlesquerol.wordpress.com

Publicat a l’EixDiari ,el 23.07

 

De lectures

Juliol 23, 2013

Dos dies de maig.

Jordi Sierra i Fabra.

Ed. Rosa dels Vents

Barcelona, març 2013

Un nova aventura de l’ex-policia Miquel Mascarell, que trobem ara amb al vida ja molt més tranquil·la  i vivint en parella i amb una economia més o menys estabilitzada fruit de la troballa d’un diners que es va produir en la seva anterior aventura a “Cinc dies d’octubre”.

Aquesta és la quarta aventura protagonitzada per l’ex-policia republicà Mascarell que després de passar una anys a la presó  amb condemna de mort i també anys de treballs forçats al Valle de los Caidos, recupera la  llibertat i per atzar es troba novament amb algunes investigacions, evidentment , no oficials ja que ha estat separat del cos i represaliat , investigacions  carregades de records per també de perills. Va començar el seu nou moment d’investigador amb “Quatre dies de gener” va seguir” amb “Set dies d e juliol” per seguir el cicle amb  “Cinc dies d’octubre”·  i ara i de monet la darrera “Dos dies de maig.

 Jordi Sierra és un dels autors més prolífics d ela literatura actual amb molta bibliografia i amb vendes que superen de llarg  la mitja dotzena de milions de  llibres venuts i amb una nòmina de guardons impressionant . ha treballat tant en literatura infantil i juvenil com en novel·les per adults.

A Dos dies de maig ens trobem a Miquel Mascarell que rep la notícia de la mort del seu antic superior de la policia republicana  i la seva filla li explica que creu que el seu pare ha mort assassinat. Mascarell rep l’encàrrec no explícit d’investigar  com a mort el seu ex cap. Per la filla sap que havia estat detingut per la policia franquista i al cap d’una setmana de tortures i vexacions havia estat posat en llibertat vigilada  i just estant en llibertat és atropellat intencionadament per un cotxe que fuig del lloc de l’accident. Amb uns quants noms que la filla i una amiga del mort li proporcionen Mascarell segueix una investigació que més d’una vegada sembla que no té sortida. Seguint el fil dels diversos noms que es poden relacionar amb el seu ex-cap s’adona que la policia va un pas per davant seu ja que la majoria o bé han mort  o bé han estat detinguts.

Una visita de Franco i les detencions preventives que l‘afecta li dóna una possible pista de les intencions del grup de persones relacionades amb l’ex-policia mort. Finalment troba la pista bona a través d’antic coneguts seus, alguns poc recomanables, i aclareix la mort  i els fets que van portar a que els grup de resistents matés a l’ ex-cap de Miquel Mascarell.

La Barcelona grisa d’una postguerra que encara es fa present en una Barcelona que espera la vinguda del Caudillo.

Com sempre ben travada argumentalment i amb uns personatges prou interessant que fan que al història enganxi.

 

 

Gran o Major?

Juliol 22, 2013

La gamba  de Vilanova està d’actualitat( un quilo de mitjanetes 25 €) està d’actualitat, aquest dies en parlen diaris i ràdios.

Menús de gambes, a la planxa, carpaccio, a l’arròs….. gelats de gambes i maridatge de gambes i vins i cava i si és del patrocinador de tota la pesca millor.

Tot aquest enrenou ha tingut ona difusió prou notòria perquè suposem que els organitzadors ,entre ells l’ajuntament de Vilanova,  deuen haver desplegat tota la seva capacitat de seducció per fer aquesta campanya i si és  a base de gambes segur que és molta, àmplia i gustosa.

Lector com sóc de diaris no em perdo mai la lectura de les cròniques que surten parlant de Vilanova. No les col·lecciono, perquè el meu “vilanovisme” no dóna per tant.

Però si que guardo la que dissabte va sortir a La Vanguardia  signada per l’amic i excel·lent parodista  que manté un magnífic “blog” de vins, Ramon Francàs amb el títol “Vilanova confia a la gamba la projecció gastronòmica”.

La crònica  ja us imagineu de que anava però em va cridar l’atenció i em causar sorpresa llegir que el Miquel Illa, actual patró major de la Confraria de Pescadors era rebatejat com a “patró gran”

Segur que el Miquel és un gran patró però un patró gran ja no ho veig tan clar.

I naturalment exonero de tota responsabilitat al Ramon Francàs. Ell en sap més.

Imagino al receptor de la crònica llegint el text i això de major no li va acabar d’agradar i tirant de sinònims  ( el diccionari Pey en porta quatre) hi va posar “gran” per major ignorant  ( potser no té cap obligació de saber però de si d preguntar) el títol del nostre Patró de la Confraria de Pescadors.

Diumenge  ben d’hora escoltava el programa de  Jordi Margarit a RAC-1  i anuncien que entrevistaran al Patró gran de la Confraria de pescadors  de Vilanova per la jornades sobre al gamba.

L’equívoc va creixent.

Margarit o els seus guionistes han llegit La Vanguardia i reprodueixen l’error.

En mig de l’entrevista i desprès de dir-li un parell de cops patró gran el Miquel Illa els explica que no és gran sinó major.

Restituïda la dignitat i la legitimitat del càrrec. Bé Miquel.

Les gambes ja les menjarem en una altra ocasió