Archive for Agost de 2013

Tocant el cel.

Agost 31, 2013

Haurem de tirar de tòpics , però gairebé és inevitable.

Jornada històrica.

La millor actuació castellera de totes el èpoques.

Inigualable.

Esplendorosa.

Titànica…….

I podem anar cercant adjectius per descriure la jornada de Sant Fèlix a Vilafranca.

Si diem que el castell “més” petit en una actuació que reuneix a quatre colles  va ser un quatre de nou amb folre, ja està tot dit.

Els minyons de Terrassa i la Vella de Valls potser no van estar a l’alçada de les previsions però la caiguda de les torres de nou amb que van afrontar l’actuació després de carregar-se van marcar ja la resta de castells, que van ser els tres i quatre de nou , aquest darrer només carregat. La Vella va carregar també un pilar de vuit amb folre i manilles. Però tot i estar per sota del que segurament les colles volien són actuacions importants carregades de la millor èpica castellera .

La colla Jove de Valls va fer una exhibició completant el tres el quatre i el cinc de nou amb folre. Castells defensats amb convicció i experiència.

Però qui va estar per damunt dels registres van ser els Castellers de Vilafranca,. Els amfitrions van completar una jornada espectacular. Quatre de  nou amb l’agulla, tres de deu amb folre i manilles , quatre de nou net i pilar de vuit amb folre i manilles. Tot carregat i descarregat.

Han trencat totes les estadístiques dels castells.

L’actuació d’ahir fa qüestionar el límit de les construccions castelleres

I no sols cal destacar el fet de fer-los sinó com els han fet: Impecables, amb la sensació de seguretat, fermesa, precisió, tècnica acurada  i sense que en cap moments es mostres l’enorme dificultat que tenen aquestes construccions.

Evidentment això no és una qüestió de sort. Darrera aquets castells hi ha una preparació i planificació ben estructurada , més ben executada  i ben portada a terme a la plaça  i hi ha una convicció de superar-se i fer una feina col·lectiva excel·lent.

Una feina col·lectiva que els porta a viure el fet casteller com una fet vital, com un fet d’interdependència col·lectiva

Una feina d’equip, de colla que fa avui els Castellers de Vilafranca  imbatibles.

Ei! I compte que avui encara ens poden donar alguna sorpresa més.

Si ahir hi van estar molt a prop, ves que avui no acabin tocant el cel.

Anuncis

Baixes sensibles.

Agost 30, 2013

No per esperada dol menys.

Ahir es va fer pública la baixa del PSC d’Antoni Dalmau. Feia temps que per coneguts i amic comuns sabia que la seva incomoditat era cada cop més gran a dins d’un PSC poc contundents amb aspectes constituents del país.

No sé si en la seva decisió, essent la gota que ha fet vessar el got,   ha pesat  l’article del Secretari d’Acció Política Antoni Balmón obrint la porta i assenyalant la sortida als crítics del PSC.

Antoni Dalmau ha tingut responsabilitats polítiques importants a nivell orgànic del PSC coma  nivell institucional . Va ser president de la Diputació. En aquest càrrec el vaig conèixer , i em semblar una personat molt interessant. He explicat l’anècdota altres vegades. En una vista institucional a la ciutat li vam regalar el llibre Petita Epopeia dels Vilanovins d’en Bienve Moya, Dalmau va trencar el ferri protocol de les presidències de la Diputació i va estar força estona llegint, mirant i comentant el llibre , el cap de protocol  desesperat l’estirava i ell seguia interessat en la publicació. Vaig veure que tenia un interès especial en els llibres , ell mateix havia escrit una història d’Igualada per infants i desprès ha tingut una llarga trajectòria literària amb novel·les de gran interès i qualitat i també amb alguns llibres polítics. Amb tota modèstia  – i potser caldria ara actualitzar-la – recomano el llibre “Cartes a un jove polític. Que pots fer pel teu país” publicat a l’any 2000 és un veritable manual per fer bona política. Segurament valdria la pena que el llegissin alguns dels actuals dirigents el país, encara que ja no siguin joves. Aprendre no té edat.

Dalmau va ser Vicepresident del Parlament de Catalunya, parlamentari brillant per la seva rigorosa argumentació i per la seva fiabilitat política. Va ser diputat fins l’any 1999, va desaparèixer de les llistes d’aquella manera, inexplicable per a molts , que passa en els partits polític, i el PSC n’és un bon paradigma. Redactor de forces programes electorals del PSC  hi deixava una empremta literària que feia agradable de llegir-los.

Vinculat sempre a la cultura, va presidir-ne la Comissió al Parlament de Catalunya un parell de legislatures i després ah estat forces anys president la Fundació del Teatre Lliure.

He  tingut l’oportunitat  de fer la presentació de diversos llibres seus i vaig ser testimoni de la seva presència en el Convit a la Festa de l’any 2003, l’he rellegit i n’extrec un paràgraf: “ …i fer-vos sortir de casa per sumar-vos  a l’alegria d’una ciutat que sap agafar-se la festa com ningú, que té en arrapats a la pell els ressorts que ens llencen a viure amb plenitud  la cara alegre de la vida, que sap que al disbauxa i l’embriaguesa d’aquest dies calorosos d’estiu en quedarà l’esplèndida ressaca de la transgressió i del desencarcarament que tanta falta ens fa”.

Fidel a les seves paraules la seva actitud de  deixar el PSC, malgrat ens dolgui i molt, és una actitud transgressora pel que costa de fer-ho desprès de més trenta anys de militància i trenca l’encarcarament en que avui s’ha situat la direcció del partit.

Segur que seguirà treballant pel país i pels seus ciutadans i ciutadanes. Sort!

 

 

De lectures

Agost 29, 2013

 

1913, Un año hace cien años.

Florian Illies

Col·lecció Narrativas

Editorial Salamandra

Maig 2013.

«Enero este es el mes en que Hitler y Stalin se cruzan durante un paseo por los jardines del palacio de Schönbrunn; Thomas Mann está a punto de salir del armario y Franz Kafka casi enloquece de amor». Així comença el llibre que ha escrit Florian Illes, al llarg dels dotze mesos de l’any 1913 ens va donat la pauta del que passava bàsicament a Alemanya però també a França  a Àustria a Italià, des d’un punt de vista cultural. L’art i la literatura com actors del imaginari col·lectiu d’una Europa que esta a punt d’ensorrar-se amb la guerra de 1914, sense ser-ne conscients i a més amb la predicció intel·lectual de que ja no hi haurà mai més guerres.

Florian Illies ha teixit una mosaic magnífic , amb una mostra de coneixements important, sense caure en la nostàlgia, perill que és evident quan es parla d’un passat potent culturalment i artística. Illies va estudiar Història de l’Art i va treballar com a redactor de cultural del diari Frankfurter Allgemeine Zeitung, després de treballar en l’edició berlinesa d’aquest diari  i ha acabat dirigint el suplement literari. Es cofundador de la revista d’art Monopol i es dedica també  dirigir subhastes d’art bàsicament pintura del segle XIX.

El principi del segle XX van ser autènticament uns anys de renovació del pensament de les idees, de l’art i també de la literatura i de la renovació del concepte d’arquitectura . Moviments com el “futurisme” aportaven nous elements de reflexió i de canvi d’alguns del valors i les estètiques tradicionals.

De tot plegat és dels que ens parla Illies, des la baralla entrr Freud i Jung, fins a la família dels Mann amb el procés creatiu de les seves obres. Marcel Proust inicia la publicació de A la Recerca del Temps Perdut sense massa èxit editorial i Rilke passeja per Europa, mentre Picasso comença a vendre bon part de la seva producció. La Mona Lisa ha desaparegut del Louvre i no serà fins el desembre d’aquell any que es recuperarà…. bocins de la vida cultural i artístiques que ben encaixats donen aquest gran mosaic on es poden llegir des de les xafarderies el moment fins a les més intel·lectuals elucubracions dels artistes alemanys del moments.

El llibre està molt ben escrit , es llegeix com un bon reportatge  és subtil en el seu plantejament ja que compagina les anècdotes més banals però significatives de l‘ambient del moment fins a  moments culturalment transcendents, o particularisme  de la vida amorosa de Kafka o Rilke fins els debats ideològics que configurar els valors del segle XX en diversos àmbits.

Llibre on s’exposen els sentiments, l’estat d’ànim de la societat i dels elements de les avantguardes , com viuen els moments  que seran crucials per la història i com afronten el segle XX alguns dels que en seran després protagonistes per bé i per mal.

Trencaclosques magnífic que encaixa finalment de meravella. Estructurat mes per mes fins a completar l’any 1913 , del qual ara en fa cent i que va ser el final d’un determinat somni d’una societat que volia un futur  sense enfrontaments.

 

Bones expectatives

Agost 28, 2013

Estem a la setmana castellera per antonomàsia.

Hem tingut preludis magnífics, només cal anar recordant alguna de les dades significatives em el camp casteller, només per posar-ne mitja dotzena a tall d’exemple, però segur que podríem trobar-ne d’altres  : Santa Anna a El Vendrell, Vilanova, Els Monjos,  Firagost a Valls,  l’Arboç, La Bisbal del Penedès,…. Per tant creiem que està garantida una nova jornada carregada de bons castells-

Tot plegat ens porta a pensar i confiar que al diada de Sant Fèlix esdevindrà , un any més, i com ja hi estem acostumat, una nova fita en l’aconseguiment de castells  per l’excel·lència de les actuacions, per les novetats en els castells  i per les expectatives que aixecarà de futur potser fixant nous límits  en les construccions castelleres.

La fórmula sembla fàcil, reunir les quatre colles que , a priori i per història, tenen l’historial més complert i que actuïn  juntes. Dir-ho és fàcil fer-ho ja és una feina més complexa que cada any els administradors es troben i que l’han de fer amb finesa perquè les colles hi tornin i acceptin les condicions que cada any també deuen canviar.   Però a la festa major de Sant Fèlix hi ha altres coses, hi ha la competitivitat inherent a la presència de les millors colles, hi ha l’èpica que tant bé saben administrar el vilafranquins  sempre intentant pujar un pis més i sobretot quan s’actua a casa i no valen excuses ,existeix la competició particular de les colles vallenques, hi ha una gernació com arreu però que  a més entén  – o suposadament- de castells i es capaç d’amenitzar en debats improvisats l’espera entre castell i castell. Es a dir a la jornada castellera de Sant Fèlix hi ha alguna cosa més que simples  – per dir-ho així- castells hi ha tot l’esperit que descriu el lema casteller de força equilibri, valor i seny.

Aquestes darreres setmanes, però,   els castells han tingut més planes de diaris de les habituals en que s’expliquen els aconseguiments de  cada colla.  Dos accidents han generat  novament i de manera recurrent cada cop que hi ha un accident el debat sobre la perillositat dels castells a les planes dels diaris i d’altres mitjans informatius. Recull d’opinions de tècnics de les colles, advertiments coneguts i reiterats dels experts mèdics sobre alguns aspectes preventius.

Primer va ser a la Festa Major de Gràcia amb la caiguda d’un cinc de la colla local   i desprès, un parell de dies més tard,   a Tarragona , en l’exhibeixo de les quatre colles tarragonines a la festa de Sant  Magí, també la caiguda d’un cinc de set va provocar un seguit de lesionats que van ser traslladats als hospital. En ambdues places Gràcia i Tarragona es van suspendre d’acord amb les colles  les actuacions ja que no hi havia cap ambulància més disponible per garantir una mínims de seguretat mèdica i l’evacuació en possibles noves caigudes . La veritat que feia temps que no recordava aquesta situació que era habitual a les places  anys enrere i més enrere encara l’ambulància no era ni a la plaça.

Els castells al marge de les connotacions culturals, simbòliques, d’identitat  són una activitat física col·lectiva  i com en totes les activitats físiques el perill zero com   no existeix en la nostra quotidianitat. No hi pot haver absència total de risc  malgrat les actituds preventives i també les millores que s’han anat introduint en la manera de fer els castells.

Les estadístiques volen assenyalar que els castells són segurs. Les dades són clares l’any passat  només van caure el 3% del més de nou mil castells executats, enguany l’índex de caigudes de moment s’ha rebaixat al 2,5 %. Si ho comparem amb les dades dels anys 80 i 90, els nivells de caiguda es situaven sobre l 7% i el 8 %- Ara doncs amb més castells, més alts i amb més actuacions els castells són més segurs.

Això no treu que les estadístiques de poc serveixen qual hi ha algun accident fruit de la caiguda d’un castell, el ressò és també ampli , sobretot, per parlar de les possibles mesures de seguretat i de prevenció de lesions.

I cal afirmar amb rotunditat que la seguretat en els castells ha augmentat de manera significativa.

La preparació física dels castellers,  ja no sols es tracta només  de força, les orientacions per situar-se en el castell, l’adequada postura  assajada mil vegades,  la prevenció i reforç físic adequat a la posició dels castellers i elements sobreposats com és el casc  de la canalla són aspectes que han portat una millora substancial la seguretat dels castells. Aquest elements sobreposats van aixecar suspicàcies inicialment però ara ja s’usen amb normalitat i ja formen part amb naturalitat de la uniformitat de la majoria de les colles.

Hi ha un constant treball per millorar les tècniques i la seguretat dels castellers. Els estudiosos mèdics i fisioterapeutes seguiran aprofundit en el treball de millora de posicions i per evitar riscos directes o col·laterals en els castells i en les caigudes que poden sobrevenir..

La mateixa prudència que hem vist en els actuacions castelleres caldria també demanar-la als mitjans de comunicació quan fan els informacions i sobretot quan aquestes ensenyen la part menys vistosa però a vegades dolorosa dels castells. . No cal crear alarmisme innecessari, cal evidentment explicar els coses i les conseqüències que poden tenir i cal seguir avançant ,com es fa, i fer-ho més  en la informació per estar en una pinya amb garanties i també trobar aquells elements que poden seguir ajudant a millorar la ja bona seguretat dels fet casteller.

Prudència en els comentaris i també prudència en els castells. El rics zero no existeix però cal seguir treballant en tots els fronts perquè ens acostem al zero.

A hores de Sant Fèlix , el dia en que possiblement veiem la jornada més emblemàtica de la tradició castellera, amb nous castells, amb castells molt i molt alts, desitgem que vaig tot rodat i que tinguem una gran festa.

 

 

Publicat a l’Eix-Diari, el 28.08.13

Tenir la pell molt fina.

Agost 27, 2013

Segueix el soroll sobre el PSC dels darrers dies ara qui s’hi apunta és el secretari d’acció política Antoni Balmón en un article que crec que mereix de manera imprescindible al seva lectura per saber que pensa bona part de l’oficialisme actual del PSC.

L’article és interessant, contundent i significatiu.

Interessant perquè fa una anàlisi des del seu punt de vista de la situació del PSC sobretot en consideració als seus crítics siguin de dintre o de l’exterior del partit ( comença a aparèixer , encara que sigui poc significatiu de moment això de l’enemic exterior).

Contundent perquè clarament assenyala la porta de sortida d’aquells que crítics que mostrin el  seu d’acord amb la línia oficial, que ell assenyala que el PSC té, però que hi ha dubtes més que raonables de que no està tant clar.

Significatiu perquè a lectura del l’article permet conèixer la posició del nucli dur del PSC actual, almenys  d’una bon part d’ell ja que el seu càrrec li dóna prou autoritat com per parlar en nom de la direcció més estretament  lligada a Pere Navarro.

Però no deixa  de ser curiós que Balmón afirmi:  Alguns dels qui van ser protagonistes del fracàs del PSC i alguns altres sense aquesta motxilla centren els seus esforços a buscar el temps perdut, absorbits a analitzar la realitat amb ulleres del passat. D’altres intentem veure amb uns ulls nous les conseqüències d’un present en què semblen haver saltat totes les costures davant d’un panorama social agre i trist; totes dues mirades són conseqüència d’una profunda desorientació i símptomes naturals d’un gran desengany.

Ja veiem que s’espolsa totes les responsabilitats ens el fracassos. La història no va amb ell, la darrera derrota del PSC – la més dura i sonada  de la història es produeix ja amb l’executiva de la que el signant de l’article és el secretari d’acció política per tant algun nivell de responsabilitat cal assumir , o no?. 

 Però a on el Secretari d’Acció Política posa tot el seu accent partidista ( potser una mica sectari?) és quan afirma :

 A diferència d’uns altres, jo sí que crec que al PSC hi sobra gent. No és nova aquesta opinió, ja la vaig comentar fa més d’un any a una persona, però que ningú s’equivoqui, ni em manipuli: no sobren per les seves idees, i tant me fa que siguin de la minoria o la majoria. Sobren els professionals del soroll sense cap rellevància actual que són utilitzats per fer grinyolar i desorientar les nostres posicions; els que s’ofeguen en la seva vanitat i van canviar el nosaltres pel jo ; els que sobreviuen no per la seva lucidesa sinó per les crítiques contínues que donen munició a l’adversari; els que no accepten un projecte comú i ens volen fer naufragar en la incomoditat de les seves impossibilitats.

Va fort! Sense cap mena de dubte.

I malgrat ho critiqui ell usa el “Jo” per comptes del nosaltres, potser perquè el “nosaltres” no subscriuria el que diu el jo. Ha pensat que els altres fan el mateix que ell.

Està  segur que encara hi ha qui opina per vanitat?

Està segur que només hi sobren aquest que pretesament descriu, o altres amb responsabilitats i poc clars en el seu desenvolupament.

Considera tant nuls de criteri els que discrepen com per voler ser utilitzat pels adversaris.?

Potser hi ha incomoditats, potser no per els impossibilitats pròpies sinó per la incapacitats de la mateixa direcció.

En definitiva m’ha semblat un text ja ho he dit interessant, contundent i significatiu però també maniqueu, repartidor de legitimitats i de carnets de bons i mal militant – això ja havíem quedat que s’havia acabat. Doncs sembla que no!) i d’una feblesa en el lideratge preocupant.

Potser és que alguns tenim  la pell massa fina i davant la lúcida reflexió com la que vol fer Balmón  dels nostre líders sempre es queixem….potser sí ,o potser no

L’article complert : El dret a existir del PSC. Antoni Balmón . El Periódico. 26.08

 

Sisley- Kandinsky- Hopper.

Agost 26, 2013

L’any passat a l’Espai Carmen Thyssen de Sant Feliu de Guíxols es presentava l’exposició Paisatges de llum, paisatges de somnis que va constituir un èxit sense precedents a la vila.

Aquest anys i seguint la interessant iniciativa i col·laboració del Museu de Sant Feliu  on s’ubica l’Espai Carmen Thyssen i altres institucions també vinculades a la baronessa es presenta una altra mostra de notable qualitat i que amb la voluntat de mostrar l’evolució del paisatgisme  des del naturalisme fins a l’expressionisme passant per impressionisme, aplega un seguit de pintors i obres significatives de finals del segle XIX i del XX.

Són una cinquantena d’obres en que s’interrelacionen les obres dels titular de l’exposició amb artistes catalans com Martí Alsina, Miquel Vilà, Joan Pinós, Ramon Sanvisens o Casimir Martínez entre altres

L’exposició es presenta sota tres parts o àmbits .

Transcendències  de realisme:  on es mostra l’evolució i pas del romanticisme fins al realisme  amb obres de Martí Alsina o Modest Urgell , en aquest apartat hi ha una mostra significativa de la pintura americana de finals del segle XIX.

El segon àmbit Fragmentació de la llum, amb el paper dels impressionistes i impressionisme en el món pictòric. Capturar el moment , intentar i analitzar expressar a través de la pintura la impressió que rep l’artista , obres de Gauguin o Twachtman que enceten aquesta nova estètica a on la llum hi té un paper fonamental.

El tercer àmbit porta com a lema : Transfiguració del color. Centra el tema a partir de l’obra de Kandinsky i com el color va evolucionant i centra bona part del contingut de l’obra , les formes potents però relativament importants davant els elements essencials de l’obra.

En definitiva una més que interessant exposició que pretén moure sentiments a través del visionat d’aquestes obres que mostren l’evolució més important de la pintura a cavall entre els segles XIX i XX.

Iniciatives  com aquesta que combinen poder fer un discurs evolutiu  i aplegar en una exposició un seguit d’obres que mostres aquesta evolució li donen un caràcter singular important i interessant i donen l’oportunitat de visualitzar un procés que segurament poques vegades es pot veure conjuntament.

Tant de bo en anys següents l’experiència es repeteixi i es vagin mostrant cicles temàtics diversos. L’atractiu és rellevant.

 

L’àmbit de planificació del Penedès, una oportunitat que no podem perdre.

Agost 25, 2013

Just abans de començar les “vacances” polítiques el Parlament va adoptar l’acord d’instar el govern al desenvolupament de l’Àmbit Penedès. La comissió de Política Territorial i Sostenibilitat va aprovar per unanimitat instar al Govern a publicar el decret de desplegament de l’Àmbit Penedès amb les mateixes funcions que els altres set territoris

L’Àmbit és un instrument de planificació. Delimita espais urbans , industrials, rurals i també les corresponents xarxes de serveis i de protecció paisatgística. És per dir-ho d’alguna manera més planera, garantir unes formes en un marc territorial. Els àmbits no pressuposen ni prejutgen en els seu procés ni la divisió territorial  ni els sistemes d’administració  política del territori. Però és evident que la planificació pot marcar algunes pautes per les decisions polítiques posteriors.

Amb l’aprovació inicial de l’àmbit del Penedès és evident que es va aixecar una bona expectativa respecte a  la conformació posterior de la Vegueria Penedesenca. Caldrà esperar la definitiva divisió per poder garantir-ne la seva constitució i caldrà així mateix veure l‘abast de la llei sobre l’estructura del govern local que està preparant al Generalitat amb la conversió nominalment ara de les diputacions en vegueries , per tant encara amb una divisió incomplerta del territori en el cas del Penedès fraccionat almenys en dues “províncies” o dues de les noves vegueries. Però no cal tampoc ser pessimista i si es vol de manera volgudament optimista considerarem el desenvolupament de l’àmbit com un pas més en la construcció de la vegueria del Penedès. Cal fer el pas final i definitiu, però, encara.

Però l’Àmbit amb les limitacions polítiques que té ja que es tracte d’un instrument de planificació que dóna pas posteriorment a les àrees de ha servir  com a marc per la definició dels Plans Territorials Parcials, pot servir per bastir el que hem podríem dir estructures de vegueria comptant amb algun instrument de participació política  ( diguis Mancomunitat, digues Pacte de Sant Martí….). l’àmbit comportava que les conselleries de la Generalitat adaptaven els seus serveis d’acord amb el àmbit, com que aquesta , diguem-ne, “descentralització” no s’ha completat seguim sense tenir un àmbit en el marc polític i administratiu de la mateixa Generalitat que ben segur també comportaria algun canvi en els procediment a seguir des del territori del Penedès.

És evident que per fer els treball de l’Àmbit del Penedès no es parteix de zero , més enllà dels propi planejament de que disposen els ajuntaments , el propi Pla Territorial metropolità i també de Tarragona ja fa una composició de manera parcial del que ha de ser el treball sobre el Penedès que a més com territori frontissa , un passadís estratègic entre dues àrees potents com són Barcelona i l’eix Reus-Tarragona esdevé un territori amb enormes possibilitats. Caldrà però que estem amatents que la planificació e l’àmbit es faci  amb el màxim de cura  i atenent a totes els possibilitats i potencialitats  pròpies  del Penedès i evitant quedar subsumits en dues planificacions ja fetes del Camp de  Tarragona i La   Regió Metropolitana. Essent obvi que una planificació d’un territorial no pot entrar en contradicció en la planificació global del país sí que cal que aquells elements que són estructurant del Penedès cal que hi quedin reflectits i garantit que es  superaran  les servituds històriques que aquest territori ha tingut.

Estem en moments de crisi global i per tant  les solucions han de ser globals  però també calen actuacions locals i supra-locals . El treball de l’àmbit del Penedès que compta   amb una massa crítica suficient, amb diversitat territorial notable i amb uns sectors econòmics i socials predisposat disposat a col·laborar amb el sector públic ens poden portar a  fer una bona feina. Ens cal doncs intentar planificar el territori al servei de els persones i des de la sostenibilitat per potenciar als actius possibles per batallar contra la manca de llocs de treball que és avi el handicap més important i un perill latent fe fractura social.

L’àmbit territorial haurà de basar-se en premisses actuals però amb  visió de futur. El debat ens sembla que  hauria de possibilitar de que podéssim contrastar les nostres potencialitats col·lectives i les més sectorials,  vetllar per les oportunitats que podem explotar  i quines són les fortaleses i les debilitats davant el país  i treballar per reforçar-ne unes i minvar les altres. A tall d’exemple entenem que hi ha alguns aspectes que caldrà tenir en compte: Pensar el territori per la millora del teixit productiu fonamentant-lo en la innovació i l’educació. Treballar per les diverses centralitats  poblacionals i genera i enfortir les serveis i prestacions socials que és el que cohesiona el territori. Estudiar a fons la necessitat d’infraestructures  en el seu doble sentit,la d’equilibrar interiorment el territori  i contribuir a la quota infraestructural del país. Cal preservar el necessari component rural, qualificant-lo i millorant-lo i també potenciar, estudiar i difondre  el patrimoni cultural vinculant-lo amb mesura a nous sectors de turisme de qualitat , evitant el parc temàtic i potenciant el seu aspecte referencial  . Tot plegat s’hauria de fer amb  cercar una clara estratègia de relació amb els territoris  veïns per establir els necessàries aliances  per ajudar els gran reptes del país.

No serà fàcil i caldrà un lideratge fins ara no manifestat per cap administració del Garraf . Hi ha força feina feta, hi ha forces estudis confeccionats, però crec que és l’hora que l’ajuntament de  Vilanova , en procés també  – i això pot ser un avantatge o un llast segons com s’evolucioni – de renovar la seva planificació promogui un veritable, real, ampli, rigorós   i consistent debat ciutadà sobre com violem que sigui l’àmbit del Penedès. Hauríem d’aprofitar l‘ocasió i no permetre que ja ens ho donin tot fet.

Publicat al Diari de Vilanova el 23.08.13

Porta i portarà cua….

Agost 24, 2013

La decisió de Quim Nadal de presidir la mesa gironina pel dret a decidir va aixecar fa unes setmanes una certa polseguera, després el debat va anar minvant fins que ara  ha tornat a rebrotar.

Primer va ser el primer secretari de la federació de Girona , en Juli Fernández, que amb unes declaracions molt ponderades i mesurades va situar el debat sobre si Nadal hauria de seguir president la Federació del PSC de Girona, Fernández que és una persona conciliadora es lamenta bàsicament que no fos informat de la decisió abans de fer-se pública, possiblement té part de raó però al marge d’altres consideracions es mostra conciliador i amb voluntat de mirar endavant.

Però just després de les declaracions de Fernández apareix Pere Navarro que segurament amb la potencia que et dóna la tornada de vacances llença algunes afirmacions que pretenen  clarament ,si més no, replicar amb contundència a la posició esbiaixada respecte a  la doctrina oficial del PSC.

Dues frases de Pere Navarro  que són significatives de la seva posició.

Primer alerta a aquells que poden “caure en la temptació de voler ser més bons catalans” i una ja de més directe  “els copets a l’esquena dels adversaris  ens volen dividir i hi ha qui pot caure en la temptació”.

 En definitiva hi ha moltes temptacions a la vida. I tantes !!

Jo reconec la meva feblesa, no per ser més bon català que altres ni pels copets a l’espatlla dels meus adversaris – alerta perquè els punyals a l’espatlla te’ls claven els teus companys de partits- si no senzillament perquè hi ha unes condicions que fa que alguns independentistes – entenen la independència del segle XXI i no al del XIX- que ja ens podia anar bé un avenç substancial i constant del federalisme que podia portar en un temps més o menys dilatat a la construcció d’un estat català, propi o compartit. Però s’han donat un seguit de circumstàncies han fet que aquesta posició ,que ja accepto que és d’una certa ambigüitat, ha quedat obsoleta. Cal posar exemple) Finançament, sentència de l’estatut i la no recuperació del contingut essencial , baixada d ela inversió real, sistemàtics qüestionament del sistema d’immersió lingüística… no cal seguir oi?

El temps de repartir carnets de bon i mal català ja han passat ningú s’ho creu ja això del maniqueisme tronat , per tant no cal usar-ho ara com una mena de retret  a aquells que consideren que fer un pas endavant respecte a al situació actual en la relació entre Catalunya i Espanya.

Caure en la temptació s’ha presentat sempre com a símbol de la feblesa de l’ésser humà. I resistir-s’hi és vèncer.  Em reconec doncs un dèbil pecador en aquest sentit de ser abduït per un , ara , independentisme més ràpid, , però a vegades els que proclamen el foc etern pels que han caigut en la temptació no deixen de ser els més temptats i els que cauen amb més facilitat  en la temptació contrària.

En fi caient i aixecant-nos seguirem avançant.

I , també, deixar clar que algunes temptacions són i seran benvingudes tot i sabent que poden portar cua.

 

 

Exposició «Fortuny, el mite» a Reus.

Agost 23, 2013

Entre l’any 2012 i el  2013 es celebra l’Any Internacional Fortuny a Reus.

La voluntat és seguir la trajectòria vital i artística del pintor reusenc.

S’han realitzat tot un seguit d’actes recordatoris però potser el més emblemàtic és l’exposició que recull una quarantena de les seves millors obres,des de la seva època inicial fins a les obres de la plenitud artística.

L’exposició, presentada al Museu de Reus,  s’ha fet amb acord amb el MNAC i s’ha nodrit de les principals pinacoteques i de fons pictòrics de les institucions del país. Abans de veure l’exposició val la pena veure l’audiovisual sobre la ciutat de Rues , els seus personatges a al segle XIX. Et situa perfectament.

 Extret de les informacions sobre l’exposició:

 El Museu de Reus (raval de Santa Anna, 59) presenta fins al 7 de setembre l’exposició “Fortuny, el mite”, una mostra coproduïda per l’Institut Municipal de Museus de Reus i el Museu Nacional d’Art de Catalunya. Es tracta de la principal activitat de l’Any Internacional Fortuny Reus 2012-2013 i constitueix una completa mostra que ressegueix la trajectòria artística de Marià Fortuny i Marsal (Reus, 1838 – Roma, 1874) a través de quaranta-cinc obres de l’artista, des de les obres més primerenques fins la seva darrera etapa pictòrica. Aquesta és la mostra més important de l’artista a Reus des de l’any 1974, per la qual cosa es pot parlar d’un esdeveniment artístic històric a Reus.

Aquest projecte expositiu, compartit entre el MNAC i el Museu de Reus, ha posat en comú fons pictòrics d’importants institucions del país i de col·leccions particulars per bastir una exposició excepcional. 

 El Museu Nacional d’Art de Catalunya (principal cedent de peces), el Museu de Montserrat, la Reial Acadèmia Catalana de les Belles Arts de Sant Jordi i el mateix Institut Municipal de Museus presenten algunes de les peces més rellevants dels seus fons fortunians.  

Obres mestres

“La vicaria”, “El col·leccionista d’estampes”, “Nen a Portici” o “Ferrador marroquí” són algunes de les obres mestres que es poden admirar en aquesta exposició, que és el resultat del treball conjunt entre el Museu Nacional d’Art de Catalunya i l’Ajuntament de Reus (Institut Municipal de Museus de Reus).

Els comissaris de l’exposició són dos experts en la figura del pintor reusenc: el cap del Gabinet de Dibuixos i Gravats del MNAC, Francesc M. Quílez, i el professor d’Història de l’Art de la URV, Jordi Àngel Carbonell.

El nombre de peces procedents del MNAC és considerable: produccions tan representatives com “El col·leccionista d’estampes”, “La vicaria”, “Il contino” o “Platja africana”, han deixat provisionalment la seva residència, del Palau Nacional de Montjuïc, per poder ser contemplades a la ciutat de naixement del pintor, en el marc de l’exposició del cent setanta-cinquè aniversari del naixement.

 Certament val la pena fer una visita tranquil·la  a la mostra sobre Fortuny, la disposició de les obres segons el moment artístic de l’autor ajuda a seguir la trajectòria  pictòrica de Fortuny.

Encara hi sou ha temps, no us la perdeu.

 

Prudència en el debat

Agost 22, 2013

En tota activitat física sigui esportiva o de lleure  o de la quotidianitat més banal hi ha un rics. Sempre malgrat les precaucions hi pot haver un accident.

Els Castells, al marge de les seves connotacions simbòliques, referencials i identitàries són una activitat física i per tant el risc zero no existeix.

Aquesta darrera setmana dos accidents han portat novament el debat sobre la perillositat dels castells a les planes dels diaris.

Primer a Gràcia amb la caiguda d’un cinc de vuit i desprès  a Tarragona , en l’exhibició de Sant  Magí, també la caiguda d’un cinc de set va provocar un seguit de lesionats que van ser traslladats als hospital. En ambdues places Gràcia i Tarragona es van suspendre els actuacions ja que no hi havia cap ambulància més disponible per garantir una mínims de seguretat mèdica. La veritat que feia temps que no recordava aquesta situació que era habitual anys enrere.

L’accident de l’actuació al barri de  Gràcia sembla que va ser més greu ja que el casteller que va rebre l’impacte de la caiguda sembla que té una lesió medul·lar sense que se’n conegui per ara l’abast.

D’entrada crec que  es pot afirmar sense cap dubte  que els castells són segurs. Que s’ha millorat molt en la tasca de prevenció i de preparació dels castellers i castelleres.  I en el camp  de la prevenció hi ha alguns aspectes que cal també valorar i tenir en compte. Avui els membres de les colles tenen una preparació molt millor que temps enrere, gaudeixen d’un seguit de proteccions de tipus orientatiu prou altes, la tècnica ha millorat i també evidentment avui – potser mai s’ha fet – i hi ha una certa i estesa  prudència col·lectiva a l’hora de fer castells. A diferència del que havíem vist anys enrere no s’estira més el braç que la màniga a l’hora de fer intents de castells sense cap mena de garantia d’èxit. La canalla és la que ha potser ha patit més en les caigudes i es van cercar elements com el casc que minora en molt el risc en els inevitables caigudes. Quan es van començar a utilitzar van aixecar suspicàcies que s’han anat esvaint veient que la seva utilitat és fiable.

Les estadístiques – que no serveixen davant d’un accident- ens diuen que amb el nombre de colles, amb el creixement de castellers i castelleres , amb l’augment espectacular de els actuacions i el gruix de castells d’alçada excepcional , que la possibilitat d’accident és baixa, molt baixa. Però això no treu que quan se’n produeix algun amb un cert nivell de gravetat s’aixequen les polèmiques potser més publicades que reals  que no porten a res.

Les tècniques seguiran millorant, les estudiosos mèdics dels castells seguiran aprofundint en el seu bon  treball i cercaran mecanismes per evitar riscos col·laterals en les caigudes. Tot per fer més segur l’exercici de bastir castells a les places.

A pocs dies de la jornada de Sant Fèlix , una de les jornades amb més castells i més alts, cal ser mesurats i ponderats  en els comentaris  -sempre cal ser-ho- sobre els castells i la seguretat pels que practiquen aquest exercici. No cal crear alarmisme innecessari, cal evidentment explicar els coses i les conseqüències que poden tenir i cal seguir avançant ,com es fa, i fer-ho més  en la informació per estar en una pinya amb garanties i també trobar aquells elements que poden seguir ajudant a millorar la ja bona seguretat dels fet casteller.

Prudència en els comentaris i també prudència en els castells. El rics zero no existeix però cal seguir treballant en tots els fronts perquè ens acostem al zero.