Archive for Setembre de 2013

Anar amb bicicleta

Setembre 30, 2013

 

El País celebra cada any una setmana del “medi ambient”. Es tracta de fer activitats que ens consciencien que bona part de la solució pels desgavells mediambientals ens corresponem a nosaltres. Segurament hi ha raons per creure que això és així.

No està de més , doncs, posar-hi el nostre granet de sorra

Per això s’han organitzat tallers , caminades i pedalades populars que congreguen moltes persones, els habituals d ela bicicleta i aquells i aquelles que aprofiten aquest dia per fer una bona passejada.

El cert és que a la nostra  ciutat cada cop hi ha més ciclistes urbans, -ja no cal fer esment  de la munió de ciclistes que majoritàriament els caps de setmana pul·lulen pels camins rural- que usen aquest vehicle àgil, còmode i ecològic per fer desplaçaments.

Potser més consciència mediambiental?

Potser la crisi?

Potser el preu de la benzina?

Potser l’estalvi energètic ?

Potser el nostre manteniment físic?

Tant és.

La realitat ens porta a veure ciclistes arreu, ja formen part del paisatge urbà de Vilanova. Amb els avantatge múltiples  que comporta i també amb els inconvenients afegits, entre ells  l’encara massa persistent  robatori de bicicletes  i els poc segurs llocs per deixar-les. Però tot i així l’augment exponencial de l’ús d ela bicicleta es una mostra de que la conscienciació sobre la necessària batalla per evitar en allò que sigui possible la contaminació urbana.

Hem avançat , l’ajuntament de la ciutat ha organitzat un pàrquing regulat i controlat de bicicletes a l’estació de Renfe, magnífica idea  que segurament s’hauria de fer extensiva a altres indrets d ela ciutat, per exemple a l’estiu a la platja..

I si bé és cert que en els darrers anys s’ha multiplicat el carril-bici no estaria de més pensar de veritat amb itineraris escolars pensat per bicicletes . Itineraris,segurs, protegits, vetllats  i que fossin prioritaris en segons quin horaris. Seria una bona manera de promocionar la bicicleta entre els escolars.

Setmana mediambiental, gran participació en les pedalades populars  que haurien de ser un estímul per millorar el mesi ambient sí , però també les possibilitats d’ús de la bicicleta a les ciutats.

 

País !!!

Setembre 29, 2013

En el decurs del debat de política general i quan s’estaven pactant les resolucions, Pere Navarro i Alicia Sánchez Camacho van protagonitzar una mena d’escena del sofà, asseguts en sengles sillons i amb molta afectuositat xerraven , ves a saber de que.

Aquesta fotografia que mostra la cortesia que no ha d’estar renyida amb la batalla dialèctica en l’hemicicle  ha recorregut la majoria de planes del diaris i ha aixecat entre els corifeus del sobiranisme més de fireta una allau de comentaris alguns entre la ironia i el cinisme, altres directament acusant al PSC de rendir submissió  al PP. En fi tot un mostrari de com i de quina manera es pot matxucar a l’adversari gratuïtament .

La immens majoria però d’aquest interpel·lants van guardar un respectuós i còmplice silenci quan el PP i CiU , és a dir Mas i Sánchez Camacho, sens escena de sofà, almenys pública, però amb molta més sintonia  segurament van pactar el pressupostos que avui encara tenim ( o no tenim) amb les consegüents retallades i pèrdua de poder adquisitiu i rebaixa dels serveis públics.

Una altre imatge il·lustrativa i alliçonadora del país. En Messi, sí el jugador del F.C. Barcelona, entra al jutjats de Gavà. Hi acudeix cridat pel jutge que sospita que no ha pagat els corresponents impostos – impostos que han d’ajudar al manteniment dels serveis públic- que generen els seus drets d’imatges. Abans d’anar als jutjats el mateix jugador i el seu pare , que sembla que  gestiona els seus interessos econòmic, ja ha pagat la quantitat de 10 milions d’euros ( deunidó) per si en el seu moment no ho hagués fet.

La presumpció d’innocència és obligada , però que quan entra al jutjat el jugador digui ovacionat i animat em sembla un pèl surrealista. Si repartís a dojo euros entre la gent potser com un nou Robin Hood  seria lògic que l’aclamessin però intentant ( presumptament, clar) defraudar a hisenda que es defraudar a tothom sembla estrany i sorprenent. Un dels espontanis aclamadors ho aclaria, m’és igual que hagi defraudat és del Barça. Ja està tot dit!

La fundació el Palau exonera a CiU de qualsevol responsabilitat en l’espoli de la seva caixa. Genial!. El jutge i el fiscal coincideixen que hi ha recursos que es van desviar cap a CiU. No crec que hi hagi cap conspiració entre el jutge i el fiscals i ambdós coincideixen en que hi ha hagut un finançament del partit  amb els fons del Palau de CiU, però la Fundació del Palau diu que de moment I no sabem quina investigació ha fet) no fa res. Ja veuran en el futur! País!!

 

 

SI NO PODEM DECIDIR, NO PODEM SER LLIURES.

Setembre 28, 2013

Avui a les 6 d ela tarda hi ha convocada una concentració manifestació davant la delegació el govern central a Barcelona  per protestar contra la nova llei sobre l’avortament que prepara el govern Rajoy i el ministre Gallardón, llei extremadament restrictiva. Reproduïm el manifest elaborat a rel d e  la convocatòria:

 

En motiu del 28 de setembre, Dia Internacional per la Despenalització de l’Avortament, continuem fent nostre la proposta que va sorgir el 1990 de les feministes llatinoamericanes i caribenyes … d’adoptar un dia de reivindicació anual pel Dret al Propi Cos.

 Històricament el Patriarcat i les Institucions que el perpetuen ha volgut dominar el cos de les dones (negant la nostra capacitat de decidir sobre el nostre cos, la nostra sexualitat i el nostre plaer) i controlar la nostra capacitat com a reproductores de la força de treball (interposant-se en la nostra voluntat o no de ser mares), utilitzant tots els mecanismes possibles.

 L’avortament ha estat i és una realitat en totes les societats, més enllà dels paràmetres legals, I ho seguirà sent, ja que les dones sempre hem trobat fórmules per dur-lo a terme. Ens trobem en un context de sever empobriment de la classe treballadora, atur, desnonaments i sota el pretext de la crisi econòmica, retallades socials i constants nous atacs als drets de les dones.

Des de la pujada al poder de la dreta més conservadora la voluntat s’està amenaçant constantment l’accés a l’IVE. A Catalunya, el govern de CiU s’excusa en la crisi per poder impedir la gratuïtat i l’accés a l’IVE. Per la seva banda, el govern del PP no és tan subtil, i directament utilitza arguments moralitzants i des de la seva pujada al poder amenaça amb una reafirma de la llei que ens vol fer retrocedir trenta anys enrere. Per la seva banda,els integrismes religiosos, a la seva misogínia i demagògia habitual hi estan sumant falsos arguments econòmics i per justificar la voluntat de control del cos de les dones. Com per exemple les declaracions del bisbe de Granada.

La precarietat del mercat de treball, les diverses reformes laborals i les retallades estan expulsant del sistema productiu a les dones fent-les econòmicament dependents del seu marit, posant dificultats a qualsevol tipus d’organització familiar fora de la parella heterosexual. En un context de dificultats econòmiques per la majoria de la població, les dones amb menys recursos es poden veure abocades als avortaments clandestins i en condicions precàries, posant en perill les seves vides o sent empeses a una maternitat no desitjada. Alhora aquest context complica el poder proporcionar una vida digna a una persona de més en la nostra vida si decidim tenir filles o fills.

 Paradoxalment doncs, aquells que ens prenen els recursos que ens permetien mantenir una persona ens neguen també el dreta a decidir tenir-la. És només gràcies a la lluita de les dones que hem aconseguit esgarrapar alguna millora, com la modificació de la llei que permet no haver de justificar l’avortament dins les primeres 14 setmanes. Cal recordar però els impediments soferts per tal de fer realitat dites millores, com és el fet que en algunes Comunitats Autònomes no existeixen clíniques on es practiquen IVEs o que les dones migrants han deixat de disposar del Dret a l’Avortament en la sanitat pública. Tot i així aquesta llei queda molt lluny de ser una regulació que respongui a les necessitats reals de les dones.

En un dia com avui continuem reclamant el nostre dret a decidir: Per una despenalització de l’IVE i el seu accés lliure i gratuït als espais públics per a totes les dones autòctones o immigrades!

Pel dret a decidir de les dones sense límits de terminis en l’embaràs i garantint la seva plena autonomia! Perquè estigui inclòs dins del sistema sanitari públic!

Pel reconeixement de la capacitat d’autogestió de les dones!

Per la regulació de l’objecció de consciència!

Per una educació afectivosexual amb perspectiva de gènere i no heteronormativa!

Per una informació dels mètodes anticonceptius segurs i la seva gratuïtat!

 NI UN PAS ENRERE EN DEFENSA DELS NOSTRES DRETS I LLIBERTATS!!! SI NO PODEM DECIDIR, NO PODREM SER LLIURES!!! DRET AL PROPI COS!!!! AVORTAMENT LLIURE I GRATUÏT!!!

 

 

Manifesta reincidència

Setembre 27, 2013

Els debats de “estat de la “nació”, tenen un protocol potser massa encotillat com qualsevol debat en el parlament perquè tingui la vivesa capaç de motivar-nos per seguir-lo.

El President té el temps que vol, per això és el President, i la resta de caps del partits en mitja horeta en el primer torn en el  han d’intentar desfer en part els arguments que ha fet servir el President.

Ahir el President va usar amb escreix – prop de dues hores- el temps per intentar explicar com està la nació.

Cap novetat, res de nou, bé potser dues coses de nou, quan parla de les possibles eleccions plebiscitàries ja no les situa  el 2016 i , per altra, banda diu que potser , potser pagarà la paga que ha tret als funcionaris però per fer-ho ha de rebre diners de Madrid. Tret d’això ,reiteratiu, repetitiu.

Tindrem data i pregunta abans d’acabar l’any

Tot és culpa dels altres – Madrid i els tripartits- i tot el que s’ha fet bé és virtut el govern.

Cap originalitat ni cap , per descomptat, autocrítica,ni que fos menor.

El govern tot ho fa bé. Bàsicament el que fa és retallar i constatem que això ho fa de meravella.

I cal veure com el President va repassar els problemes del país i la veritat és que no anava massa errat.

Parlava de la pobresa , de la situació ascendent de l’atur als majors de 50 anys i també dels joves amb xifres esgarrifoses, la problemàtica dels desnonaments, del fracàs escolar, de la problemàtica de la sanitat.

Però això que està molt ben assenyalat ha de tenir una contrapartida i posar les bases per resoldre-ho . Aquets pas ja no el va fer.

Un cop més es va limitar a parlar de la responsabilitat dels altres – mai seva ni dels seu govern- com sempre

Ara el conseller Puig proclama que la crisi ja ha acabat veurem les polítiques que practicarà el govern. De moment en el “debat de l’estat de la nació” el President no les ha explicat.

Sabem però que potser no arribarà al 2016. Segons com és una sort.

 

 

 

 

 

 

Daurar la píndola

Setembre 26, 2013

 

Més o menys ho podríem definir com presentar una cosa desagradable sota un aspecte favorable.

Fa uns dies que les veus del govern i el socis del mateix govern  ( a l’oposició) van llençant missatge de que en el pressupostos del 2014 seran més “socials”. No sé que diran els funcionaris que ja saben que perdran , un cop més, una de els pagues.

Algunes veus que coneixen part de les xifres parlen de que seran un pressupostos amb que les partides destinades al que coneixem com aspectes socials tindran un augment. Pot ser que sigui per compensar les partides destinades a exercir el nostre “dret a decidir”. Es vanten de que serà l’augment més important dels darrers anys.

Evidentment l’objectiu que es contempla és clarament d’evitar noves crítiques que podessin fins i tot fer perillar l’hipotètic resultat de la consulta si hi hagués forta contestació a els xifres del pressupost.

No deixa de ser una clara estratègia del govern, respectable però que no ens pot fer creure que ha deixat de banda la seva clara voluntat de disminuir els serveis públic.

En definitiva en volen daurar la píndola, perquè encara que ara apugin algunes parties , aquestes han sofert la baixada en els darrers tres anys que difícilment es situaran en el nivell que estaven ans del govern de CiU amb la complicitat d’ERC. Veurem els percentatges d eles apujades de les partides però caldrà veure en l’històric dels pressupostos on es situen comparativament aquestes partides que hipotèticament s’apujaran.

L’absència de pressupostos a l’any  2013 ja han significat una retallada per ara de prop de 1300 m/€ de despeses socials fetes sense cap mena de debat ni control del Parlament , ara ens diuen que ens ho arranjaran tot. El cinisme ja fa temps que és el discurs polítics del govern. No és cinisme que l’ inefable Conseller Boi critiqui  ( i amb tota la raó) que el govern espanyol vol cobrar la medicació que reben hospitalàriament alguns malalts, critica això però paral·lelament va cedint espais del Clínic i altres hospitals  a empreses privades i  multinacional de la sanitat a on prima el negoci davant la salut   o bé va reordenat les assistències territorial disminuint serveix o passant-los també a la privada sense que hi hagi hagut un debat dels problemes  que pot significar pels usuaris. El mateix podríem dir d’educació amb un augment de les beques de menjador , però la realitat és que els consell Comarcals estan negant beques per manca de disponibilitat econòmica.

El capteniment del govern i els seus socis ( no declarats) cap els serveis públics o cap  a la mateixa funció pública en aspectes com poden ser l’ atenció a la part més feble de la societat  o en les polítiques redistributives em fa creure que fins el tot el debat sobiranista que ho envaeix tot és també una pantalla de fum per anar canviant el model social que hem tingut els darrers anys amb una component clarament  privatitzadora i descohesionadora

I no em valen ja els recurrents “Madrids” que tot i seguir essent part important de la situació no poden ja amagar la voluntat del govern. Em temo que – malgrat  voti que sí- amb la independència amb aquests anirem a pitjor, que ja és dir!

 

 

 

La tercera via.

Setembre 25, 2013

El periodista Rafel Nadal publicava  la Vanguardia fa unes setmanes un article que amb el títol Tercera via, oportunitat o parany? Posava damunt la taula la manca d’una posició que entre el sobiranisme i la recentralització apostés per un pacte que trenqui l’ status quo actual i s’avanci cap a una via molt més  profunda de marc competencial i nacional. Nadal en el seu article deia : El reclamen des d’Unió al PSC, passant per Iniciativa i sectors minoritaris de Convergència, però a l’hora de la veritat, ningú sembla estar entestat a convertir aquesta tercera via en un projecte estructurat i realista, capaç d’aglutinar als que encara creuen possible un pacte polític i econòmic que reconegui els drets de Catalunya sense necessitat de trencar amb Espanya.

I acabava l’article aclarint que calia perquè aquesta tercera via fos creïble:Declarar-se partidari del dret a decidir per votar a favor del pacte exigeix ​​aclarir com i quan s’ha d’exercir aquest dret si Espanya s’hi segueix oposant. Exigeix ​​explicar en quins terminis, com i amb qui arribarà raonablement el pacte invocat. Exigeix ​​projecte, programa i lideratges. En cas contrari, quan la tercera via es faci més visible -que es farà – i se’ns ofereixi com l’alternativa realista, no serà més que un parany falsari, que haurem de denunciar i combatre.

Ara ha estat Duran i Lleida qui llença una proposta sobre la tercera via també un article des de el diari  La Vanguardia. Ara la consulta! Després. L’article aposta clarament per una consulta legal i amb possibles diversitat de respostes a la pregunta i defineix clarament la seva posició confederal. La legió  mediàtica de l’ independentisme s’ha mobilitzat i a  Duran li han caigut clatellades fins el DNI ( encara espanyol) , com es diu popularment  (popularment més que de  clatellades es parla d’altres coses…) . I , fins i tot, des de CDC ja li han respost indicant-li en quines planes del programa electoral es descriu la posició de la coalició davant el procés.

A mesura que es van apropant les decisions claus hi ha també ball de posicions i comencen , sembla, a sorgir veus que sense qüestionar el dret a decidir , per descomptat, intenten posar damunt la taula altres alternatives que passin per aquesta tercera via que no està ni concretada ni es visualitza. Només insinuacions.

I clar, si aquesta tercera via emergeix quan les altres vies ja no puguin seguir més i esdevingui la única alternativa possiblement sigui una via morta que no dugui enlloc.

Si hi ha tercera via cal que es visualitzi, ja amb proposta concreta, amb les forces polítiques que l’avalin i quin es el temps polítics.

A mesura que s’hagi de fixar la data i la pregunta segur que hi haurà més moviments al sí de totes les forces polítiques , si els moviments són forts i les sacsejades continuades potser abans de la consulta veurem com emergeix un nou mapa polític català del magma actual.

 

 

Participar , aquesta és la qüestió

Setembre 24, 2013

És evident que amb els temps que  corren la participació ciutadana és ,per una banda, un instrument cabdal per millorar els procediments de les institucions polítiques , però per altra banda també en masses ocasions és un tema recurrent i de fàcil ús per aquestes mateixes institucions per maquillar els seus procediments o, senzillament, per  dissimular algunes carències de legitimitat. La necessitat d’acostar el procediment de prendre decisions a la ciutadania és cada cop més evident. Els polítics en actiu volen aproximar-se  als electors per motius diversos però evidents  i per altra banda la ciutadania que està a l’avantguarda  de la voluntat d’incidir, des del que anomenem societat civil,  veu en la participació una clara possibilitat de generar biaixos en els decisions que prenen els representants de  la mateix ciutadania. Participar en el sentit més ampli és segurament una obligació cívica i aquesta obligació  alguns se la prenen com una “professió”. I aquest és l’altre perill dels sistemes participatius, trobar-se  sempre els mateixos i dient el mateix sense cap mena de representativitat – representant-se només a ells, com passa tantes vegades- . És un risc però val la pena corre’l si l’objectiu és generar transparència, confiança i complicitat en la presa de decisions que poden afectar a la col·lectivitat .

Cada govern estructura la participació en funció de les seves necessitats i la seva voluntat de cedir algunes parcel·les del poder decisori i es concreta en aspectes determinats de la seva gestió o puntualment en aspectes que generen o poden generar determinada controvèrsia. En definitiva blindar les aparences. Es plausible, per exemple, la voluntat de l’ajuntament de  Sitges quan apel·la a la participació per canviar els noms de carrers ( i a mi ja m’estan bé els canvis) quan diu que s’ha votat pels veïns i quan mires la lletra menuda no ha votat ni els tres per cent. Sobre el paper la participació s’ha promogut però la realitat desmenteix la voluntat i qüestiona el fet mateix de la participació.

S’han assajat mil i una fórmules de participació. Des de les Comissions consultives sectorials  fins als Consells , passant per les obligades i normativitzades exposicions públiques. Totes tenen els seus peròs i les seves contres. Totes poden ser positives si hi ha una voluntat receptiva per part de qui ho promou i una voluntat de crítica activa i positiva per part dels participants.

Totes les fórmules evolucionen en funció de  la seva pràctica . Totes les fórmules van millorant a mesura que es practiquen i algunes potser fins i tot ja han quedat superades per la realitat d’altres maneres d’entendre el fet  participatiu.

Hi ha comissions per tot, des de preveure els noms del carrers, fins, en ocasions, debatre una part dels pressupostos o determinar quines obres en un espai concret es prioritzen.

Pels governants a majoria de les vegades els passos fets ja són suficients i per part de l’avantguarda activa de la societat mai n’hi ha prou, sempre  volen ocupar nous espais. Totes dues posicions són legítimes i fins i tot lògiques, qui té l’aval popular manté que la seva posició és més legítim i pels “participants” invoquen que el càrrec  no és una patent de cors sinó una servitud cap els votants. Part de raó hi ha en els dos plantejament. La participació és una mena de recordatori que el poder que hom pugui tenir és una delegació dels ciutadans i per tant matisable i revocable en cada moment.

Aquest dies  he rebut a través del registre ciutadà el convit a participar en la primera Assemblea Municipal Oberta.

La mateixa informació defineix l’Assemblea i dóna alguna pauta del seu funcionament : “L’AMO serà una nova eina de participació que permetrà que les entitats i ciutadania a títol individual puguin presentar propostes d’interès general per la ciutat que, si s’aproven a l’AMO, podran ser elevades al Ple municipal per a la seva discussió i aprovació.

A partir d’avui mateix, s’ha obert un termini de presentació de propostes que finalitza el 16 d’octubre. Un cop finalitzat aquest termini, una Comissió formada pel Defensor de la Ciutadania i el Departament de Participació serà l’encarregada d’agrupar ponències sobre un mateix tema i valorar aquelles que no siguin d’interès general. Finalment d’entre les acceptades, es realitzarà un sorteig per establir l’ordre de les 6 ponències que aniran a l’AMO.”

Aquest nou sistema va ser aprovat pel Ple de l’Ajuntament després d’una moció de les CUP. Benvingut sigui un nou sistema de participació. I si ajuda a que més persones s’interessin pels temes municipals o que facin propostes per debatre, millor que millor.

Tinc interès per veure el seu desenvolupament i quin és el nivell d’assistència i sobretot quin és el nivell de receptibilitat en l’assumpció dels acords que es prenguin  que tindrà per part del òrgans col·legiats de l’ajuntament de Vilanova.

No obstant del procediment que es presenta m’assetgen alguns dubtes. Potser són deguts a que els que tenim una certa edat  i possiblement per aquesta qüestió d’edat  una assemblea és un procediment molt més espontani del que avui se’ns planteja. L’assemblea era el súmmum de la participació i la decisió però també francament manipulable i francament millorable

L’AMO tendeix un cop més a un procediment burocràtic que a l’hora de la veritat pot minvar el real interès del mateix.

D’entrada els temes a tractar. No seria més real , potser no pràctic però mes versemblant, que els temes a tractar per comptes d’escollir-los el Defensor del Ciutadà i els tècnic de Participació  es fessin per votació  (secreta , eh!) a l’iniciï de l’assemblea tractant-se els més votats més enllà de si la presentació del mateix és individual o col·lectiva. I naturalment deixar en mans de l’assemblea si el tema és d’interès personal o col·lectiu. A vegades un tema  dit “personal” pot mostrat les deficiències col·lectives.

Llegeixo al reglamentat del funcionament que l’AMO : Estarà presidida pel Defensor de la ciutadania. I em pregunto què el fa el defensor presidint?. Crec que Defensor de la Ciutadania en aquest procés de l’AMO no hi hauria de fer res. Si presideix es vincula a l’acceptació i defensa  d’un acords que poden generar desprès acords municipals que puguin ser recorreguts davant del mateix Defensor. Art i part, doncs  No dubto de la seva imparcialitat i neutralitat però en aquest processos a més de ser-ho d’imparcial i neutral , s’ha de curós en preservar la  imatge del procediment. Crec que fora millor en el principi de la primera assemblea que es presentessin candidatures de la mesa. La candidatura que sortís guanyadora podria presidir els que es fessin al llarg de l’any per una qüestió de continuïtat institucional. Crec que és millor una mesa escollida  que imposar la figura del Defensor quina funció no és aquesta.

En el mateix reglament hi ha altres qüestions que crec podrien ser variats per accentuar el sentit participatiu de les assemblees i les seves decisions. Però en fi,segurament  – no sé s’hi n’hi va haver- això ho hauria d’haver fet en el període  d’exposició pública del reglament .

Com que tot és opinable ( bé, potser tot no) el reglament de l’assemblea crec que rebaixa les expectatives que una fórmula oberta i espontània com entenem l’assemblea pot aportar al debat de temes que preocupin a la ciutadania i es vulguin debatre col·lectivament.

Potser la pràctica esvairà aquest dubtes que avui genera la pròpia estructura organitzativa.

De tota manera benvinguda sigui qualsevol fórmula que generi la possibilitat d’incidir de manera directa  en temes que ens poden afectar a tots plegats. De la pràctica se’n desprendrà la seva validesa i també amb la pràctica segur que s’aniran afinant els procediments.

En parlarem més , si cal, quan la visquem.

Publicat a l’Eix-Diari el 22.09.13

Catalunya terra ignota, exposició magnífica

Setembre 23, 2013

Hem parlat en altres ocasions de la Fundació Pinnae, successora de l’obra social de la Caixa del Penedès. N’he parlat i no precisament bé. Sobretot per la seva constitució poc clara i per la manca de representativitat en el territori dels seus components.

Ara però una nota positiva. Al Fòrum Berger Balaguer de Vilafranca del Penedès es presenta una magnífica exposició sota el títol de Catalunya Ignota. Aquest exposició ha comptat amb la participació com a  comissari de  Ricard Planas  director de la revista Bonart i ha comptat, també,  amb la col·laboració de Gabriel Pinós del Museu del Modernisme Català,La mostra és una presentació de 17 obres, algunes de gran format, sobre el paisatge i la configuració d’identitats . El Paisatge pels autors dels quadres més enllà de ser la plasmació el retrat de la imatge d’un indret és també la plasmació d’idees i conceptes i de la identitat del territori com a concepte diferencial d’altres territoris. Ho explica molt bé la Mireia Guillaumes parlant de l’exposició :“Així doncs, parlar de paisatge avui és parlar de lloc físic però també de lloc ideal; és a dir, l’espai on les idees es troben. Així ho van veure a finals del segle XIX un conjunt de pintors francesos que van abandonar la centralitat de París per refugiar-se al poble de Barbizon, amb una clara intenció d’oposar-se al sistema vigent, no només en l’àmbit de la creació pictòrica, sinó també en l’àmbit polític i social. Es tractava aleshores d’agrupar esforços i mimetitzar-se amb el medi, la qual cosa acabaria per produir en el pintor un efecte sentimental que posteriorment es traslladaria a l’obra per arribar a tocar sentimentalment també l’espectador. Van ser aquests els pares dels posteriors ismes: el realisme, el romanticisme i fins i tot l’impressionisme.” 

La qualitat de l’exposició amb els principals autors de finals de segle XX i de principis del XX és extraordinària amb , al meu parer, obres magnífiques  com la visió de  Sant Miquel del Fai de Modest Urgell, o un quadre amb un lluminositat extraordinària com és L’Alforja de Joaquim Mir o una mostra de les pintures de jardins de Santiago Rusiñol fins a la visió  d’Eliseu Meifrén  de Nit a Cadaqués. En definitiva l’exposició es fa curta sense perdre l’atractiu per la contemplació d’unes mostres importants del nostre paisatgisme.

Val la pena visitar-la per passar una bona estona gaudint de la sensibilitat artística de noms claus en al història del nostre paisatgisme.

Val la pena llegir com a complement a l’exposició de l’article “Un viatge en el temps a través de la mirada dels pintors catalans de fa un segle” de  Pep Forns a “Cultura Penedès”.

Ribes tindrà alcaldessa.

Setembre 22, 2013

La renúncia de Josep Anton Blanco ha evitat la moció de censura que part de l’oposició preparava però no ha impedit que l’oposició hagi votat en un legítim acord a la candidata de lUM-9 Anna Gabaldà  i aquesta s’hagi convertit en la primera alcaldessa de Ribes. Felicitats i sort!

Vaig assistir a l’acte , hi vaig anar per donar suport a l’Abigail Garrido, candidata del PSC , i acompanyar-la en aquell moment com tants altres companys del PSC tant si era escollida com si restava  a l’oposició com així va ser.

Hi anava però després d’haver llegit la nota d’EUiA en la que manifestava que mai votarien perquè CiU estès en el govern. Això em donava el marge de confiança suficient com per pensar que l’Abigail seria alcaldessa.

La realitat com ja hem dit va ser una altra. Un legítim acord entre UM-9 i CiU-Via amb el vot de la representant d’ IC-V , sense entrar al govern, donava l’alcaldia inicialment a la representant d’UM-9 que d’aquí 10  mesos la cedirà`al candidat de CiU.

De la sessió – feia temps que no anava a un ple municipal- em va sorprendre que preceptivament el president de la mesa d’edat Joan Garriga (un històric de les lluites populars a Ribes) demanés qui es presentava per l’alcaldia i tots els caps de llista es reafirmen en la seva candidatura. Després ni la candidata d’IC-V ni el de CiU-Via es van votar. Ja m’ho explicaran, et presentes i votes una altra candidata . Ni ells mateixos es tenen a confiança per votar-se. Il·lustratiu.

Repetim que la legitimitat del pacte està fora de discussió però segurament no es pot obviar el paper de la regidora d’IC-V que és qui ha decantat la votació. La regidora va formar part del govern fins fa dos mesos i ara propícia el govern alternatiu però quedant-se’n fora. Sembla que des de la direcció nacional d’IC-V la desautoritzen , però això a Iniciativa és pura imatge, retòrica buida . En aquesta comarca ja hem viscut altres situacions que amb el vot d’IC-V es consoliden govern de forces del que en diríem de dretes. I és legítim sens dubte però , i encara més escoltant el que deia la regidora eco socialista en el ple, poc creïble. Tòpics i més tòpics i allò tant suat que als pobles les idees poden quedar tranquil·lament en un segon pla a l’hora dels pactes.

Em va sorprendre també i no precisament de manera positiva el discurs de l’Alcaldessa entrant, no hi vaig trobar cap element programàtic, cap enumeració dels objectius del govern , més enllà dels reptes inconcrets de la ciutat i el diàleg amb tothom. Això ja es pressuposa de qui fa política però qui ha de gestionar cal que expliqui i expliciti quins són els seus elements cabdals i si es vol ara que està de moda les línies vermelles que aquest nou govern no traspassaràs. En fi les actuacions posteriors seran  les que donaran la talla del govern i l’alcaldessa. Cal deixar prudentment ,i  malgrat els dubtes , un marge de temps per analitzar i jutjar la seva actuació.

La “meva” candidata L’Abigail va fer un discurs positiu, sense estalviar els necessaris  retrets  al pacte sobretot adreçat a la regidora d’IC-V , i marcant quina serà la posició del PSC a l’oposició i al carrer. Estant a les verdes i a les madures. És més fàcil dir-ho que fer-ho. I en aquest sentit no h tindrà fàcil l’Abigail perquè la cultura d’oposició no s’adquireix en un dia , i temps no n’hi ha massa. La seva  innegable  capacitat política haurà de ser ara molt més intuïtiva i saber escoltar i actuar sense cap mena de retret – per més que el cos i el cor ho demani-  al nou govern.

Escoltar, i traduir políticament les aspiracions de al ciutadania. Molt diàleg amb els ciutadans i ciutadanes i sempre fer aportacions en positiu. L’alternativa ja ha començat. I Pensar  també que d’aquí deu mesos hi tornarà  haver un canvi  de l’alcaldia.

Serà una nova oportunitat que cal començar a treballar ja ara i no evitar-la.

Marc electoral: àmbit o vegueria?

Setembre 21, 2013

El nostre sistema democràtic té moltes imprecisions , segur, però no deixa de ser el millor sistema possible. A Catalunya però d’ençà l’aprovació del primer Estatut i la constitució del govern i del Parlament resta encara pendent una qüestió cabdal, la proposta de llei electoral catalana. És un dèficit important. Vet aquí que potser haurem de fer unes eleccions plebiscitàries i encara anirem amb la llei de l’estat per absència del nostre propi marc legal en matèria d’eleccions. Voler marxar i aplicar la llei d’on volem marxar. Paradoxa, oi?. Però de moment és així.

No és fàcil fer una llei electoral ja que els interessos dels partits són molt forts. Cap vol que el model que s’aprovi el pugui perjudicar en la distribució dels escons respecte al vots. Ara amb l’actual llei ja hem vist com, amb més vots, no necessariament guanyes en escons. Exemples clars; les eleccions de l’any 1999 i el 2003 quan Maragall va obtenir més vots però no escons o en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya el PSC va ser la segona força política en vot popular, però no amb escons. Són fets que es desprenen de la combinació entre el vot real i els equilibris de representació que cal fer perquè cap territori estigui sobre-representat  o infra-representat. La mostra de la dificultat es palesa en el nombre d’intents al llarg de les legislatures que no ha reeixit. S’ha intentat, amb més o menys voluntat per part dels partits d’arribar a un acord. Si més no, hi ha extensa documentació i estudis sobre una nova llei i moltes figuracions en funció d’hipotètics  resultats quin Parlament quedaria distribuït .

I segurament la necessària combinació entre la màxima  d’ un home , una dona  un vot ,i el necessari biaix d’aquesta premissa perquè tots els territoris hi siguin representats és a on rau la dificultat i a on rauen les suspicàcies partidistes, perquè tothom sap – ara ja és més que dubtós, per la pèrdua gairebé´ generalitzada d’un percentatge alt de fidelitat – a on té el graner dels seus vot i naturalment no vol menysvalorar-lo. Ara el sistema  premia les circumscripcions menys habitades.La darrera legislatura va ser potser la legislatura en que es va arribar més lluny en la ponència de la llei, ara cal veure si finalment després dels treball que ja s’han anat fent hi ha acord i s’impulsa ja de manera definitiva .

Hi ha però una certa unanimitat en que els circumscripcions electoral han de ser més reduïdes i també hi hauria una certa coincidència entre un vot general i un vot més proper al territori, per poder apropar els electors als seus representants electes . Altra cosa són les llistes obertes o tancades, ja se’n parlarà també.

I en aquest sentit, el de la fixació de circumscripcions més properes, anava la moció     de CiU, amb el suport de la CUP, a sol·licitud de la Plataforma per una Vegueria Pròpia, demanant que el Penedès sigui circumscripció electoral en la propera Llei electoral de Catalunya, es  va presentar a l’Ajuntament de Vilanova . La seva part resolutiva deia:

“Demanar al Parlament de Catalunya, i d’una forma particular a la ponència que elabora el projecte de llei electoral, que el Penedès, és a dir les comarques del l‘Alt Penedès, el Baix Penedès, el Garraf i l’Anoia que constitueixen l’àmbit de planificació Penedès, sigui una de les circumscripcions electorals incloses en la llei electoral de Catalunya.”

La moció va ser aprovada al Ple de l’Ajuntament amb l’abstenció del PP. Dies enrere s’havia aprovat per unanimitat a l’Ajuntament de Vilafranca i ara està pendent del que diguin els plens d’ El Vendrell i d’Igualada.

Ja se sap que l’àmbit és una estructura de planificació i no de gestió política. La pròpia configuració de l’àmbit el defineix com un forma que : “Delimita espais urbans , industrials, rurals i també les corresponents xarxes de serveis i de protecció paisatgística”. És evident que la voluntat dels que presenten la moció és reclamar que al vegueria del Penedès sigui  circumscripció en la propera llei electoral. Fer aquets pas és sens dubte interessant per seguir pressionant perquè la llei de vegueries es modifiqui i incorpori el Penedès en la futura divisió territorial de Catalunya.

L’eufemisme d’ “àmbit” per parlar de “vegueria” serveix perquè, a més demostrar una voluntat, la moció tingui un sentit real, poc podríem aprovar un territori-circumscripció sense que hi hagi un cert reconeixement d’unitat. I ara qui dóna aquesta unitat és l’àmbit. En el futur confiem que sigui la vegueria

Sigui com sigui la propera llei electoral és evident que haurà de tenir circumscripcions més petites que els actuals i fins i tot segurament tindrà de dins de la circumscripció districtes electorals encara més reduïts. Ja veurem , el que cal és exigir als partit que s’hi posin i aixequin la mirada més amunt de la seva estricta posició partidista.

I finalment que el Grup Municipal socialista – el suposo conscient de l’ús eufemístic del terme àmbit-  acabi acceptant la vegueria ,encara que sigui per la porta del darrera,per via interposada i indirecta , votant favorablement una moció que preveu que l’àmbit ( clar eufemisme de vegueria en aquest cas  ) sigui la circumscripció no deixa d’alegrar-me però em sembla que hi ha maneres més directes, clares i lògiques de fer-ho. Segur.

 

Publicat al Diari de Vilanova el 20.09.13