Archive for Setembre de 2013

Pressupost 2014.

Setembre 20, 2013

Primera informació del pressupost 2014: El funcionariat tornarà a perdre una de les pagues.

Per això no cal fer pressupost , podríem seguir fer el mateix.

El Conseller Mas Colell, diu però que no hi haurà més retallades. Creïble? Crec que no. No l’avala precisament els fets i les permanents contradiccions que guiat la seva actuació.

L’excusa per no confeccionar els pressupostos del 2013 , més enllà del recurrent “Madrid”, era que amb la seva prolongació permetria afrontar el 2014 sense retallades. Doncs la primera ja ha caigut. Els funcionaris es quedaran un  any més sense una de les pagues.

Per tant quan encara no es coneixen les xifres detalladament  sí que es coneix la voluntat, seguir com fins ara i a més reduccions malgrat el que puguin afirmar els consellers. Per la partida dels ingressos reduïts els ingressos per a favor el Barcelona World, es preveuen tres nous impostos. Per fi, per fi s’implantarà successions i se’n crearan de nous sobre les emissions contaminants, l’enlairament d’avions i l’energia nuclear i també possiblement . un impost sobre els envasos que,sens dubte, recauran finalment en els ciutadans de manera indirecta  i algunes taxes mediambientals. I tot això , a més, fiar-nos de que l’estat seguirà finançant les manques de liquiditat. Potser es massa confiança ja que això amb l’actual clima de relació política sembla força difícil i l’entesa entre els dos governs no passa precisament pel seu millor moment.

Al no fer pressupostos  – de fet la realitat és que n’hi ha  de prorrogat i augmentat en el límit de dèficit que s’ha fixat – i per tant no debatre les prioritats arribem  a un 2014 en que els xifres segueixen la seva caiguda sobretot en aquells aspectes més sensibles.

Ja en coneixerem l detall i les posicions dels respectius grups. Serà interessant de  saber-ne la lletra menuda.

Qui potser té alguna possibilitat de sentir-se més tranquils (alerta!!!) són els ajuntaments si la promesa de la Vicepresidenta Ortega es compleix (no deixa de  ser un acte de fer creure-la)  i la Generalitat comença a pagar els seus deutes amb els ajuntaments. Fins avui no han complert cap dels terminis que s’havien fixat. El  deute acumulat  ha escanyat en moltes ocasions les finances municipals que són la baula més feble de la cadena de les administracions. Ara segurament recuperaran part de la liquiditat però seguiran perdent-hi diners ja que els costos de finançament del deute que tenia la Generalitat que aquesta no pagarà  serà una minva als recursos que arribin.

En definitiva l’administració local finançant al govern del país. Exemple de la “bona gestió”  de la que tant presumeix el nostre govern  i d’una absoluta manca de respecte institucional.

Són més de 600 milions d’euros el que deu la Generalitat als ajuntaments. Ara sembla que pagarà amb fons que venes de l’estat , concretament del Fons de liquiditat autonòmica. Cal esperar que pel camí no se’n perdin cap.

No he tingut mai cap mena de confiança en aquest govern i quan vaig escoltar diverses veus autoritzades i el mateix President dient que el 2014 no hi hauria més retallades , senzillament no m’ho vaig creure. De moment els funcionaris ja patiran un any més la pèrdua de poder adquisitiu, després…….

 

 

 

 

Anuncis

Seguim embolicant ……

Setembre 19, 2013

Deunidó de la cridòria, polèmica i allò de “ tu més” que ha generat el reportatge emès per L’info-K, informatiu per infants i joves de TV-3.

La informació feia referència  al Cadena Catalana i com una família de Guissona es preparava per anar a l’Ametlla per incorporar-se al tram que li corresponia . Els nens parlen de la independència.

Des de qui ho considera que és una barroera manipulació fins els que critiquen que s’usi l’opinió d’una nena quan seria més lògic i fins i tot prudent evitar que els menors opinin de política.

Alguns invoquen , el Defensor, altres al CAC i els agosarats  al sursuncorda i al “cristo gros” .

Altres s’erigeixen en defensors de la puritat i reclamen  que els menors no opinin i en aquets cas que no adoctrinin

I encara hi ha els que han decidit contraatacar. Des del govern algú, amb una pell molt , molt fina,   ho veu com una intromissió i interferència de la lluita pel dret a decidir i alguns periodistes  s’han dedicat al plaent exercici del “tu més” , reproduint vídeos i àudios de moltes manifestacions de signe diferent i en alguns casos  contrari, per evidenciar que TV-3 no ho va fer, o no ho fa tant malament ,comparant-les amb els que en diuen la caverna mediàtica.

Ja ho saben en castellà: Mal de muchos consuelo de ….

I això: hem sentit ens parlant del dret a  la vida en un manifestació antiavortista,  parlant de la “opressió” que tenen alguns a  Catalunya, del rei que ho fa molt bé , o de que volen ser militars. Un catàleg de bestieses excel·lent.

Qüestió de seguir embolicant.

Que els infant haurien d’estar al marge d’aquestes debat és obvi.

Que els nens i nenes repeteixen el que escolten a   casa  és evident. No cal anar a la cadena catalana , vagis a  qualsevol camp d’esports i escoltem el que diuen .

Anem a un pati d’escola i escoltem les converses.

La “pobra” nena de Guissona que parlava  amb sentit infantil del terme rendició si som molts el que volem la independència, ha estat agafat com gairebé un sacrilegi.

Tots aquets que reclamen  – i puc comprendre i acceptar un cert biaix a la informació- que es mirin dos o tres capítols de “shin chan”  i després diguin ….

I embolica ben fort….

Penso ,he defensat sempre i segueixo defensant  que militar en partit polític no hauria de ser cap impediment per cap feina. Jo crec que és una virtut fer-ho. La realitat però fa que hi hagi algunes àrees professionals a on sí que és cert que la militància pot ser un impediment  o senzillament semblar-ho i és porta al camp de la justícia a on aquest impediment sembla clar. No es tracta d’evitar la  component ideològica però si   la partidista.

El dubte que va generar en el seu moment el nomenament del President del Tribunal Constitucional per la seva militància en el PP i també per alguns textos   que podien ser posicions negatives d’antuvi sobre el tems que hauria de pronunciar-se, no s’ha esvaït ni de lluny.

Aquesta sospita de parcialitat va fer que la Generalitat i el Parlament el recusessin per les possibles sentències que hagués de dictar el tribunal.

Ara els seus companys diuen – dos han votat en contra- que no hi ha cap problema en que militi i segueixi presidint el Tribunal.

Mostra de corporativisme o ignorància de que la seva decisió allunyarà encara més el Tribunal de la societat i el seu prestigi que ja estava per terra caurà encara més.

Sembla del tot lògic que qui ha estat part no pot ser jutge.

Però sembla que hi ha àmbits de les altes Institucions de l’estat on la lògica és una altra.

Ja s’ho faran…

Embolics.

Setembre 18, 2013

 

1.- Ben embolicat, i amb raons més que suficients, està el principi de curs  a les Illes. El decret de llengües del President Bauzá ha aixecat les ires de bona part de la comunitat escolar que ha iniciat amb notable èxit ( es parla del 92 % a l’escola pública) una vaga indefinida del sector educatiu.

El decret de llengües conegut pel TIL (Tractament integral de les llengües) pretén la introducció forçada  de l’anglès  tot arraconant la llengua catalana. Aquest fet  junt amb la no implicació dels docents en els canvis , la manca de recursos ha portat a una clara objecció al TIL. Bauzá va contestar amb l’expedient i càstig a tres directors que es van negar a  aplicar-lo.

Ara la resposta de la comunitat educativa ha estat contundent i clara. Fins i tot el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears va sentenciar que calia suspendre l’aplicació, fet que el govern va driblar amb un nou decret. No és que no hi hagi voluntat d’ensenyar amb llengua anglesa per part dels docents sinó que aquest es queixen per la improvisació del nou sistema ( no existeixen ni materials ni professorat preparat per fer-ho )  i també òbviament perquè l’augment de l’anglès va en detriment de la llengua catalana que queda en un minso 33% de l’horari lectiu.

 

La manera com Bauzá manifesta, ara,  la seva obsessiva creuada contra el català es presenta com l’exercici de conèixer més llengües, però se li veu la voluntat de donar gat per llebre i així ho ha entès la comunitat educativa que ha plantat cara i manté la seva disposició a la vaga indefinida fins que hi hagi, si més no, diàleg.

2.- Ben embolicades també estan  les pretensions d’internacionalitzar la “causa catalana”. Les anades i tornades reiterades dels representats de Letònia i Lituània són prou evidents. Uns carreguen contra al diplomàcia espanyola que diuen que aquets dies va pressionant perquè no hi hagi  valoracions sobre el “tema” de Catalunya i altres creuen que era poc oportú fer entrevistes  clarament fixades per rebre respostes que convinguessin a la “causa”. Però més preocupants, sense tanta pantomima diplomàtica, han estat les sense embuts paraules  de Joaquin Almunia vicepresident europeu “La part segregada no és membre de la UE”, i de Pia Ahrenkilde portaveu de la comissió europea assenyalant la no aplicació dels tractats europeus a una Catalunya independent sense acord.

Hi ha qui manté que aquest embolic és positiu perquè mostra que ja estem en l’agenda europea, altre mantenen que potser estaríem millor fora de la Unió  Europea, perquè si finalment cal seguir aplicant els mesures que dicta Brussel·les potser no val la pena….

Serietat, claredat , si es manté el dubte resta.

3.- Embolic de xifres. El Partit Nacionalista Escocès va unes setmanes presentava una enquesta en la que afirmava que el “sí” guanyaria al referèndum sobre la independència  Escòcia.

Naturalment és la seva feina procurar que sigui realitat .

Ara diverses enquestes situen el “no” per damunt del “sí” amb entre 18 i 20 punts per sobre.

La publicació l’han fet diversos diaris amb resultats semblants , majoria del “no” però el “sí” augmenta.

Res de nou. Quan s’acosta qualsevol elecció o referèndum el ball de xifres es sempre contradictòria i naturalment les lectures també són diferents i interessades en funció de la posició que manté qui els fa públiques.

Cada cop queda menys pel referèndum d’Escòcia la clau és saber si el resultat pot influir en els de Catalunya, per la voluntat manifesta dels rectors de l’ independentisme de fer la consulta abans  a Catalunya deuen pensar que sí, que un “no” escocès podria tenir una repercussió negativa aquí.

Just d’aquí un any tindrem la resposta.

Mentre, embolica que fa fort!.

 

 

Renúncia comprensible.

Setembre 17, 2013

Sincerament m’ha sorprès conèixer pels mitjans de comunicació la renúncia a l’alcaldia de Ribes del Josep Anton Blanco.

Coneixia i sabia de la difícil situació en que es trobava desprès de que IC-V usant la seva llibertat com a grup  – poc explicada i menys comprensible encara- deixés el govern i el deixés encara amb més minoria del que ja estava d’ençà les eleccions del 2011.

No sé com ha anat ben bé, però segurament ha seguit aquella recomanació que feia l’ex-alcalde de Terrassa, en Manel Royes, quan deia que quan s’ha de renunciar a una alcaldia ho has de fer ràpid i amb la menor publicitat possible i sense temps perquè els teus t’acabin convencent de que no ho has de fer. Ho deia per la pròpia experiència seva a Terrassa que un va anunciar un any abans i va desfermar  tot un galimaties de candidats.

Que Josep Anton Blanco renunciaria era però un rumor des de fa temps, i segurament més propiciat pels adversaris i també, per allò que en diríem el “foc amic” que no pas  per ell mateix , que malgrat les dificultats de govern  que podia travessar , crec que se sentia còmode, i amb la llarga i dilatada  experiència com alcalde sabia afrontar els problemes posant-hi la necessària distància i cercant les complicitats que en cada moment requeria.

Possiblement ara les complicitats ja no hi eren i a ell ja li eren difícils de sumar-les, no perquè no hi hagués voluntat i disposició seva  sinó  perquè l’oposició ha vist una oportunitat de capgirar el govern i es respiren aires de moció de censura i ,per tant ,la seva renúncia constitueix també el desviar el punt de mira dels censors que segurament no valoraran suficient el gest de l’alcalde i seguiran amb la moció. És , sens dubte, un gest honest, valent i generós. Fa un pas al costat, s’enretira  per evitar que la seva figura no esdevingui, ni excusa, ni argument ni raó per part de l’oposició. Propicia un nou diàleg amb un altre protagonista al capdavant.

La matemàtica electoral no ho va posar fàcil: PSC 7, CIU-VIA 5, UM9 5, PP 3 i ICV 1, l’allunyament entre els blocs que poden configurar l’eix esquerra-dreta és notòria des de fa anys per tant la governabilitat ha estat difícil però s’ha anat garantint, la deserció d’IC-V  – ja hem dit que ben legítima, però poc clara argumentalment- situava el govern de només el PSC a les cordes. Ara es farà difícil l’acord de censura si arriba, perquè els tòpics de la governabilitat o de que el món local té una dinàmica diferent ja no cola, ja no és creïble. Però vaja en matèria de pactes locals  coses més complexes, estranyes  i difícils d‘explicar s’han vist. La renúncia de l’alcalde Blanco desmunta també bona part de l‘argumentació que hem pogut llegir.

Josep Anton Blanco té una llarg trajectòria política. Regidor de l’ajuntament, després alcalde, diputat provincial i President del Consell Comarcal. Ha tingut també un lideratge consolidat dintre del `partit i en la important agrupació de  Ribes- Roquetes. No ho ha tingut fàcil per governar . Les configuració del Municipi de Ribes amb dos nuclis consolidats no és fàcil de gestionar. L’emblemàtic projecte de la Rambla del Garraf ha escurçat distància entre nuclis i ha significat una millora substancial d’un eix viari important en la relació intercomarcal.

Vaig coincidir amb el Josep Anton Blanco tenint responsabilitats institucionals. Hem discrepat en ocasions defensant els corresponents i legítims interessos de les respectives ciutats. Eren discrepàncies fruit de les estratègies pròpies però he de dir que la discrepància sempre va ser lleial, sense subterfugis i per tant expressades amb claredat i de cara. Però quan calia fer front comú l’actuació sempre va ser lleial i entregada, sense fissures i això cal valorar-ho crec que molt positivament. Vaig compartir també presència al Consell Comarcal que va presidir durant uns anys, cal dir que com President exercia amb voluntat de globalitzar l’actuació del Consell i com a President  donava el marge de confiança suficient perquè els que teníem altres responsabilitats les podéssim exercir sense intromissions, sense consigna  i sempre des de la confiança.

Políticament hem coincidit moltes vegades i hem discrepat en altres, amb normalitat i sense evitar-ho, senzillament contrastant parers i estratègies.

Ara, quan renuncia, encara és d’hora per valorar la seva feina al front de l’alcaldia. Personalment i mirant-m’ho amb la distància de qui no viu a Ribes, però segueix la política , crec que la feina que ha fet ha estat molt bona, fent transformacions important en el camp urbanístic i també en la política dels serveis personals tendint a la cohesió social i a la integració.

En tot cas des de les discrepàncies puntuals que hi hagi pogut tenir el que vull valorar és la seva constància i tossuderia en els objectius que es fixava, la seva capacitat d’aglutinar voluntat i naturalment la seva honestedat sense fissures.

Quan un hom deixa una alcaldia hi ha la temptació fàcil de fer retrets i ignorar la seva feina i fins i tot qüestionar aspectes que semblaven inqüestionables fa un temps. Són possiblement les darreres factures que es volen presentar. No cal fer-hi massa cas.  Josep Anton Blanco pot deixar i deixa  l’alcaldia amb el cap ben alt i mirant cara a cara, ha fet la feina que calia fer i ho ha fet com un servei  a la societat, com la plasmació de la Política amb majúscula, només per això ja li podríem agrair, però quan la seva feina ha estat positiva  i jo no en tinc cap dubte a més d’agrair-li , cal felicitar-lo i desitjar-li tota la sort del món.

 

Publicat a Eix-Diari, el 16.09.13     

Començar a caminar.

Setembre 16, 2013

Ahir començàvem amb el col·lectiu “Eskerps” les caminades que tenim programades per aquesta tardor i part de l’hivern.

La meitat dels seus membres han fallat. Comencem a mig gas, doncs

Per començar una caminada curta però molt interessant. Alguns ja l’havíem fet però per començar a fer quilòmetres val.

Vam anar al Barret del rector i al Castell Vell d’Olivella.

El dia es va aixecar amb un ruixat per remullar tímidament els carrers. No obstat sobre el mar, per la banda de llevant, hi havia unes nuvolades espectaculars, de tant en tant algun llampec però cap a la banda on anem s’ha aclarit, malgrat durant la caminada en algun moment la sensació de que plouria era alta.

Molta humitat , xafogor alta i suar de valent en alguna de les breus però costerudes pujades.

Hem deixat els cotxes a una petit eixamplament del camí de Can Muntaner, poc abans d’arribar al nucli d’Olivella , des d’allà seguim el sender marcat amb el color verd i blanc, en algun moments s’entrecreua amb el camí que va fins la mateixa Olivella o a Can Grau ( senyalats amb groc i blanc.). Seguim el camí ample i deixem a la nostra esquerra el trencall que ens portaria a la Cova de Can Muntaner. Una mica més endavant deixem el camí de Sant Susanna i seguim els indicacions que ens porten al Barret del Rector ( tres pedres en sentit vertical que recorden els antics barrets del capellans. Algú parla de menhir però els estudiosos descarten aquesta possibilitats. Si ells ho diuen….) .Deixem a la nostra esquerra el camí que va pel fondo de la Servera i seguim ascendint per un corriol ben marcat que puja  una  estona i després planeja fins a trobar la Font del Rector. D’aquesta font podem llegir al tríptic informatiu  : “Aquesta font –documentada l’any 1681 per font del Castell Vell– proveïa d’aigua la propera masia de Rector i les hortes que hi havia en les feixes de sota mateix de la font. Els recuperats safareigs porten la data de 1860”. El lloc és ombrívol i interessant per fer-hi una  estona d’ aturada.

Retrobem el camí que puja des del Fondo de la Servera i ben aviat veiem els murs mig enderrocats de la Masia del Rector, una darrera pujada i arribem al trencall d’aigües. A l’esquerra surt un sender ben fressat  que ens porta primer a les runes de l’antiga església de Sant Pere i desprès al castell. Castell coronat amb un senyera ben nova, el passat onze de setembre els veïns d’Olivella hi pugen i l’han penjada. De l’església ens donen la següent informació: Coneguda per Sant Pere del Castell i també per l’Església Vella una vegada construïda la nova del Castell Nou a l’actual poble d’Olivella, fet que succeí vers l’any 1429. La primera referència que se’n té és de l’any 1271 i va deixar de ser parroquial cap a l’any 1513, en benefici de la nova església de Sant Pere i Sant Feliu del Castell Nou. A les darreries del segle XIX ja estava enrunada. De planta d’una sola nau, avui encara conserva algunes parets romàniques i l’abscís semicircular llis amb una finestra d’espitllera.

Aturada per esmorzar sota els parets del vell Castell restes d’una fortificació dalt del Puig Molí. El castell ja està documentat a l’ant 992. Sembla que al segle XIX al castell s’hi va voler  instal·lar un moli de vent.

Vistes sobre el Garraf i la vall d’Olivella magnífiques.

I constato novament que el castell deu estar en la línia d’aproximació dels avions al Prat, per damunt nostre no en paren de passar, deuen seguir el  senyal de la balisa que hi ha prop de Miralpeix, perquè veus que a aquella alçada giren cap l’aeroport.

Desfem el sender i baixem per la banda contrària de la hem pujat . El camí no està tant  fressat però es baixa bé, sense pèrdua fins arribar a un parell de construccions de ‘antic Mas Vendrell i baixant encara retrobem el camí d’Olivella a Santa Susanna. Recuperem la  baixada  fins a la cova de Can Muntaner. Una obertura ample a la roca per sobre d ela riera. Hi ha hagut costellada o el que sigui, hi ha un foc , cobert de terra però encara esta calent. Bona esmorzada ,segur… O potser un bivac, ves  a saber.

A una setmana de la tardor però el verd encara és intens. Algunes vinyes ja veremades , altres encara madurant i un intens olor a fonoll ben florit que ens acompanya durant part del recorregut a banda i banda del camí.

Tornem a Can Muntaner, un parell d’hores per ser la primera de la temporada ha estat prou bé.

Treure el rovell de les cames…

 

Bono cavalca de nou.

Setembre 15, 2013

 

Feia temps que no ens en teníem notícies de José Bono.

Potser des del “tour” que va protagonitzar quan va treure el volum de les seves memòries no s’havia esplaiat fent declaracions.

Això sí, quan va declaracions no deixa a ningú indiferent.

Cal agrair-li, això sí,  la claredat del que diu, malgrat no hi estiguis d’acord.

Altres paraules són pures provocacions a les que  potser la indiferència seria la millor resposta.

“Això del PSC no té nom. Tenen gran part de culpa del sentiment independentista”, ha dit Bono i ha afegit “no és d’estranyar” l’auge de l’independentisme després que el PSC s’aliés, per dues vegades, amb “els independentistes republicans”. No és nova aquesta posició de Bono que ja va ser molt crític amb la configuració els governs tripartits perquè afirmava que això radicalitzaria a CiU.

Em sembla però que el creixement de  l’ independentisme ,en  part, és culpa , o virtut, del PSC , però ho és no per formar tripartits sinó per omissió, per la inacció desprès de la sentència del Tribunal Constitucional a l’any 2010 i  per masses any d’anar a remolc del PSOE i no plantejar en el seu moment el que avui, encara amb timidesa, plantegen.

 Realment la situació és paradoxal, mentre la majoria de militants i la direcció  del PSC  estan per una opció que no sigui la independència i , per tant, votarien que no en una eventual consulta, Bono que pertany a la línia més  jacobina del PSOE acusa al mateix PSC i les seves politiques i actituds de ser un motius del creixement de l’ independentisme al país. És difícil de comprendre però vaja si Bono ho diu és que segurament hi ha més gent del PSOE que ho pensa.

Segurament li manca autocrítica, segurament quan ell tenia possibilitats de fer algunes actuacions significatives, per exemple,  promoure els relleus que calien i en el temps que calien- del Constitucional potser avui la realitat seria diferent.

A pilota passada, Bono i qui sigui, ho tenen fàcil per fer interpretacions del que podia ser i no ha estat.

Però així no anem enlloc.

Cinisme potser?

Setembre 14, 2013

La Consellera Rigau ressalta que el curs comença amb una normalitat “altíssima” i “petites” incidències.

Les autoritats de Vilanova  segueixen la consigna i també parlen de normalitat.

Però.

És normal que el curs comenci amb més de vint mil alumnes més i els mateixos mestres d e,l’any passat?

És normal que un altre any  es superin les ràtios establertes?

És normal que enguany hi hagi més barracons que l’any passat?

És normal que encara no s’hagin fixat les beques per material escolar?

És normal que encara no s’hagin pagat les beques menjador corresponent a l‘any passat?

És normal que el pressuposts en tres anys s’hagi reduït en un 15 %

És normal que el pressupost es situï al nivell de l’any 2007 quan hi havia mig milió menys d’alumnes?

És normal reduir les aportacions a les llars d’infants.

És normal que els professors substituts cobrin només el 85% del que els hi correspon?

És normal reduir les hores d feina de les vetlladores?

És normal……

En fi aquesta és la seva normalitat. Ratlla el cinisme. Tot això sense l’aplicació de la llei Wert

No és d’estranyar doncs que el proper 24 de setembre h hagi convocada una vaga general a l’ensenyament. A Catalunya no està encara decidit s’hi també es proposa fer-la El Marc Unitari d ela Comunitat Educativa ho valorarà però veient la “normalitat” del principi e curs sembla evident que també hi haurà convocatòria.

Ranci , molt ranci

Setembre 13, 2013

Ranci: fig.  Revellit, passat, fora d’ús, fora de l’ús normal.

 

1.- La declaració del Ministre de l’Interior respecte  la quantitat de catalans i catalanes que van sortir al carrer en la Via Catalana. Hom podia suposar que hi hauria una certa discussió i debat sobre  quantes ànimes es van congregar, però que la primera valoració sigui dir que cal dividir per quatre la quantitat que dóna el Conseller d’Interior. Faran bé de no entrar en cap mena de debat sobre xifres, ni val la pena gastar-hi un minut ni val la pena que el que acabi prevalent sobre la demostració de civisme sigui la quantitat.

En fi el Ministre , català i sabent que passa l’onze de setembre, ha perdut una gran oportunitat de callar.

2.- La Vicepresidenta Soraya Sáez de Santamaría valorant els actes de la Diada i sobre la quantitat de persones que van anar a  la Via Catalana  explica que el govern es deu a la Majoria Silenciosa , Ostres!! Feia temps que aquest terme no es posava damunt la taula, anys sense invocar-lo. Però em  sembla que els governs han de governar per tothom i no només per una part. Però és que, a més, invocar la majoria silenciosa és com a molt surrealista ja que si fos així i mirant els resultats de les eleccions segurament la majoria silenciosa que s’expressa amb l’abstenció seria la “força” més votada. Segurament invocar aquesta majoria silenciosa és una manera de voler marejar  la perdiu. En fi també bona oportunitat per estar calladeta  o per invocar altres elements pels diàleg.

3.- Més preocupant, pel biaix terrorista, però també molt ranci  la violència generada a la Delegació del Govern a Madrid, la d’uns quants descerebrats. Ranciejaven les banderes amb l’àguila i el jou i els fletxes, ranciejaven les imatges. Ranci però preocupant pel salt qualitatiu que representa aquesta acció per part dels feixistes. Fins ara baladrejaven però el pas és significatiu i suposa un contrast evident entre el comportament d’un exquisit civisme de la Via Catalana i l’actitud violenta i feixista d’uns pocs però segurament perillosos.

Les aules s’omplen

Setembre 12, 2013

Avui les escoles ja s’ompliran d’alumnes.

Noves emocions,nervis, pors.

Abraçades amb els amics i curiositat davant dels “nous”.

Cridòria alegre, i algun plor contingut i avergonyit dels més petits.

Olor de llibres nous i sentor diversa  de colònies infantils.

Expectació davant un nou curs, carregat d’incògnites que s’aniran aclarint al llarg dels dies.

Avui l’alumnat retorna a els escoles. Més de vint mil alumnes més s’incorporaran a les escoles catalanes i al llarg dels propers mesos molts més en allò que se’n diu la “matrícula viva”,l’alumnat que arriba de fora al llarg del curs.

Posem doncs més de vint-i-cinc mil ( tirem baix , eh) però en canvi hi haurà els mateixos mestres de l’any passat per gentilesa de la Consellera Rigau i del govern del país.

Ja m’explicaran com es menja això.

Més hores, més esforç, reducció de mestres en els temes que vetllen per garantir el tractament de la diversitat, augment de ràtios…. En definitiva pitjors condicions que en altres anys. Mantenir els recursos  – ja debilitats per els retallades dels anys passats- es mantenir el sistema afeblit i amb pitjors condicions.

Ja hem vist com es pretén minimitzar aquesta situació amb retòriques ja conegudes.

El primer dia de curs és sempre el començament d’una aventura. I tota aventura comença amb  algunes certeses i moltes incògnites, sense mandra i amb moltes ganes de fer coses, de descobrir nous reptes i assolir forces objectius.

Comença doncs avui de veritat el curs escolar.

Esforç i treball dels professionals. Com sempre, com cada any vencent les dificultats les pròpies del nou alumnat però també les impròpies fruit de la voluntat del govern de debilitar l’educació, sobretot, la pública.

Temors i alegries combinades dels pares i mares que comencem per primera vegada.

I també la felicitat de l’alumnat de retrobar-se, amb companys i amics després ja vindran els dubtes i els neguits però  avui, avui, joia de tornar-hi.

 

1714,Vilanova i la Geltrú.

Setembre 11, 2013

“El poble humiliat i vençut tornà al treball l’endemà mateix cercant el guarir les nafres bo i procurant oblidar els horrors de la passada desfeta. La data de l’onze de setembre només era recordada,ja passats molts anys, pels erudits i els poetes floralistes del vuit-cents. Calgué entrar la segle XX perquè un grup nacionalista “Catalunya avant!” portés, per primera vegada ,una corona als peus de l’estàtua  erigida a la ciutat de Barcelona en memòria de Rafael de Casanova. Es cantà els Segadors i es cridaren visques patriòtiques. Nombrosos manifestants foren detinguts i processats . Era l’onze de setembre del 1901 i acabava de néixer la “Diada Nacional de  Catalunya”

Albert Virella i Bloda. L’onze de setembre de 1714. Setmanari de Vilanova i al Geltrú. Setembre de 1977.

 

“25 de mayo ¡Día Horroroso!  Villanueva fue invadida: el incendio, el pillaje y la destrucción perpetuaron la memoria de aquel infausto día, el más triste y lúgubre  de los males de nuestra patria..¡Aterrados , su moradores se escondieron para no ser víctimas de los invasores que recorrieron la villa robando, saqueando  y pegando fuego a todas partes..¡Jamás la estrella fatal ha lucio y en mala hora para Villanueva.”

 “Consternados los habitantes  al ver el desenfreno y licencia de la soldadesca, el pillage y el saqueo, y el fuego devorador que consumía sus hogares se sometieron a todas las exigencias de los invasores, y en la imposibilidad  de poder hacer efectivo la cantidad que pedían  a primeros de junio se llevaron en rehenes a varios propietarios de la villa y los encerraron en la cárcel del Preboste general en el campamento frente a Barcelona”

José Antonio Garí y Siumell. Descripción é historia de la villa de Villanueva y Geltrú des de su fundación hasta nuestros días.  1860

 

“ Barcelona estaba sitiada  defendiendo el postrer baluarte de los fueros catalanes cuando el 25 d abril de 1714. (Garí paral del maig)  el enemigo entró en Villanueva  saco. Algunos vecinos esparcieron sus muebles por la casa quemando algunos combustibles para que creyese la soldadesca que ya habían saqueado sus viviendas ;pero  o les valió el ardid, pues  hubieron que pagar crecidas cantidades a los jefes del ejército, salvándose  tan sólo unas 80 casas de las 500 que contaba la población ….”

 José Coroleu. Historia de Villanueva y Geltrú. 1879.

 

“Durant el temps que durà el setge de Barcelona, la fragata vilanovina, aquella que es dedicava a pescar pirates, va fre més d’un viatge per tal de portar queviures i armes als barcelonins. Amb això queda clar de quin cantó estaven els nostres avantpassats, que sempre escollires estar, encara que els anés malament, de la banda que defensaven les llibertats nacionals catalanes.”

Essent assetjada Barcelona , els exercits castellans i francesos que anaven a la seva per els comarques del voltant de Barcelona van assaltar Vilanova. Aquestes tropes que van agredir la nostra vila , les manava un general francès anomenat Xavès, el qual havia fet moltes malifetes per tot el Penedès i el Camp de Tarragona. Aquest assalt va ser una salvatjada, fixeu-vos que de cinc-centes cases que aleshores hi havia a la vila només se’n salvaren 80 de ser saquejades o cremades. I com que encara no en van tenir prou, s’endugueren a Tarragona uns quants vilanovins com a hostatges, dos del quals moriren en captiveri.”

 Bienve Moya. Petita Epopeia dels Vilanovins. El Cep i la Nansa edicions, 1983.

11 de setembre de 1973, Santiago de Chile .

“El pueblo debe defenderse, pero no sacrificarse. El pueblo no debe dejarse arrasar ni acribillar, pero tampoco puede humillarse.

Trabajadores de mi Patria, tengo fe en Chile y su destino. Superarán otros hombres este momento gris y amargo en el que la traición pretende imponerse. Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, de nuevo se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor.

¡Viva Chile! ¡Viva el pueblo! ¡Vivan los trabajadores!

Estas son mis últimas palabras y tengo la certeza de que mi sacrificio no será en vano, tengo la certeza de que, por lo menos, será una lección moral que castigará la felonía, la cobardía y la traición”.

Salvador Allende, president de Xile. Darrer discurs mentre els militars assaltaven el Palacio de la Moneda.