Archive for Novembre de 2013

Un cara a cara més que agradable…

Novembre 30, 2013

Ahir al vespre a Llorens Llibres es va presentar el llibre de Quim Nadal, “Fent tentines per la vida”

Que un escriptor presenti un llibre d’un altre escriptor no  es dóna massa sovint.

Ahir vam poder gaudir d’un cara a cara entre l’escriptora Mercè Foradada i l’escriptor Quim Nadal.

Un plaer escoltar-los a tots dos.

La Mercè amb la seva experiència i saviesa com escriptora va anar disseccionant l’obra de Quim Nadal. En va ressaltar els aspectes més interessant, el desenvolupament de la infantesa com a moment d’adquirir coneixements ,establir referents i acumular experiències  , la casa com element cabdal i de referència en els primers anys de vida, el recorregut per determinades creences , l’omnipresència de Girona en el rerefons del llibre, i sobretot, va assenyalar la transmissió en la narració d ‘aspectes que configuren al personalitat de Nadal, l’afabilitat, la bonhomia, el rigor, la seva condició d’historiador i un terme que a mi em va agradar particularment, el de  l’autenticitat de la narració entre tocs poètics i moments més durs i tot plegat tenyit amb un polsim , el just, de malenconia.. La   Mercè que ha escrit darrerament la  Casa Verda , que és  també, amb més ficció, d’alguna manera un exercici memorístic va deixatar com ningú ho hauria pogut er millor els valors del llibre de Nadal.

L’autor en Quim Nadal va explicar els fonaments del llibre com un encàrrec acotat en la llargada del relat i per tant molt directe i concís. En poca estona va ressaltar els aspectes més importants en el context d’una ciutat i el descobriment de la mateixa. La casa familiar, la catedral, l’ institut, l’internat del Collell , els ambient de l’escoltisme, les primeres lectures induïdes per l’avi Pepitu, l’apropament a un catolicisme progressista i el posterior allunyament,  espais i marcs mental i vitals  a on va fluint el pas dels temps i per tant també dels canvis de registre que com persona vas tenint. Itineraris que segurament són semblants a la majoria de  la generació de Nadal.

Comença la narració amb el naixement i en l’espai on  es va produir i acaba el llibre  amb una mena de “testament vital en paraules de la Mercè , en el mateix espai físic on va néixer que avui és l’espai a on Nadal llegeix, les mateixes vistes. Tancar el cicle.

Lectura recomanada i recomanable per la seva calidesa i humanitat.

I com va dir la Mercè Foradada , n’esperem més , el relat no pot acabar aquí, la bona literatura sempre cal que segueixi .

I ahir en un cara a cara entre els dos escriptors aquesta bona literatura hi era.

 

Amb nom propi

Novembre 29, 2013

 

Silvio Berlusconi, l’anomenat Cavalieri ha estat expulsat del Senat de la República   en aplicació  d‘una llei italiana que preveu que els condemnats en ferm no puguin ocupar cap càrrec polític. Ell que va manipular constantment la legislació per evitar que la justícia l’enxampés  per algun dels seus múltiples tripijocs que vorejaven  sempre els límits permesos i de l’honestedat i l’honradesa ,ha estat al final condemnat per la mateixa justícia  . El fenomen Berlusconi,  analitzat aquets dies amb una certa insistència , sembla , que  en el seu moment va ser l’emergència d’un populisme enfront de la estesa corrupció que va portar a Itàlia a un canvi substancial al sí dels partits polítics i la refundació de la República. És evident  que treia un resultats, en ocasions aclaparador, que possiblement eren fruit del cansament de la ciutadania italiana davant un panorama d’una certa degradació generalitzada de la política i sobretot dels partits que amb vells i corcats esquemes no atenien els problemes reals de la ciutadania.

La sortida de Berlusconi segurament portarà aire fresc a la política italiana però cal anar alerta perquè com els gats té set vides i no  seria d’estranyar que el tornéssim a veure en unes eleccions a no ser que els nombrosos assumptes pendents amb la justícia es resolguessin ràpidament.

 

AVE. Alta Velocidad española. Sembla que per fi avui es posaran a la venda el bitllets per anar de Barcelona a Paris en alta velocitat – no encara tot el trajecte- . És realment una  bona notícia, esperada durant vint anys, que tanca les llargues , pesades i interessades políticament polèmiques sobre el pas del tren d’alta velocitat per la ciutat de Barcelona.

L’alternativa pactada del pas per l’eixample i pactada pels tres governs central, generalitat i ajuntament  amb tres forces polítiques diferents ( PP, CiU i PSC) després va ser canviada per part de CiU i PP carregant contra el govern municipal al·legant la perillositat pel pas prop de la Sagrada Família. Ni jutjats ni realitat els va donar la raó i avui el tren passa amb normalitat per la ciutat.

També quan  es parla de l’AVE cal recordar el caos a rodalies que va produir uns esfondrament de terres imprevistos que va portar  a que durant uns mesos anar a Barcelona des de Vilanova es va convertir en una certa odissea.

Ara tot això ja queda lluny i podem anar  a Paris més ràpid que abans, no massa encara, però anem millorant.

Però també crea el dubte de si calia aqueta inversió en els temps que corren i sobretot amb l’estat de les rodalies.

 

Josep Soler. És força estrany en aquest país que algú renuncií a un càrrec o a un premi.  El compositor Josep Soler ho ha fet i ho ha fet amb una dignitat extraordinària. Reconegut amb la Medalla d’Or al mèrit en els belles arts que atorga el ministeri de Cultura , el titular d’aquest Ministeri és Werd. Josep Soler ha rebutjat el guardó i l’ha rebutjat amb una argumentació indiscutible. Les seves paraules són prou clares: “ Acceptar el reconeixement seria acceptar l’autoritat del govern espanyol, i jo no vull saber res del ministre Werd ni del govern Rajoy, perquè a ells no els interessen en absolut ni la cultura ni l’educació”.

Segurament es pot dir més alt però no menys clar.

Possiblement és un gest simbòlic però, això sí,  carregat de dignitat

Cal que aprenguem de la magnífica  lliçó del compositor.

 

Antònia Font. Aquest grup mallorquí anuncia  (inesperadament, almenys per la  sorpresa amb que s’ha donat la notícia) seva dissolució, recalquen que amistosa, ja que cada d’un dels components té projectes personals que fa incomptable seguir com a grup. Alguns seguiran vinculats al món de la música i la literatura i altres se’n desvincularan.   

La música perdrà a un dels grups amb més capacitat imaginativa que hi ha hagut en els darrers temps.

Però també és cert que  una retirada en un moment dolç i en que encara són coneguts i reconeguts és una bona manera de finalitzar un feliç fruitós recorregut .

Esperar com  han fet  altres grups que d’aquí un temps, amb una mica d’enyorança , el porti a reunir-se altre vegada  i ens ofereixen algun nou disc.

Esperarem!

La formació del professorat a la baixa…

Novembre 28, 2013

Fa un dies en una reunió del MRP ( Moviment de Renovació Pedagògica) per preparar la propera Escola d’Estiu del Penedès  es comentava que La Conselleria d’Ensenyament en el darrer minut, gairebé ja en temps de descompte,  havia allargat el termini per la presentació dels comptes de l’escola d’estiu d’enguany per poder accedir a les subvencions compromeses. L’allargament del termini no era per facilitar la tasca de les organitzacions – amateurs naturalment-  simplement era per allargar el procediment i no haver de fer front als pagament que corresponien amb els corresponents entrebancs per aquelles organitzacions que han avançat els diners . Aquesta és la situació de la Conselleria, retardar el diners compromesos amb les Escoles d’Estiu a l’espera de , segurament, un nou pressupost.

Això que podria ser una simple anècdota si no fos perquè casualment dies després es podia llegir a al premsa que la Conselleria havia reduït l’aportació a la formació permanent  del professorat. En concret es parlava de que d’ençà del 2012 la partida del pressupost de la Conselleria havia  caigut en un 96%, és a dir ha quedat com un simple  enunciat en el pressupost i amb una quantitat simbòlica que , evidentment, no permet  cap programa fiable de formació.

És evident que les noves fornades  de mestres surten amb una formació molt millorada respecte  a fa uns anys, les millores en els programes formatius, els avenços en els investigacions  permet  la confecció de plans d’estudis molt més  lligats a les necessitat reals dels mestres i de les escoles i també força més adaptats al que avui es demanda per part de la societat de l’escola. Però el fet de que surtin millor formats no vol dir que no hagin, al llarg de la seva carrera professional, d’adaptar a les noves realitat que aniran trobant o aprofundir en alguns coneixements concrets . La societat és canviant i per tant l’adequació permanent a aquets canvis és una necessitat del professorat.

La reducció en matèria de formació per part de la conselleria obeeix tanmateix a la voluntat de reduir costos en matèria educativa. La paradoxa està en que mentre la Conselleria va anunciant, per una banda, que cal una millora del sistema educatiu per altra va reduint els possibilitats de que els professionals es mantinguin formats permanentment . Bé es cert que cada cop hi ha més recursos a la xarxa o documentació sobre bones experiències, però passar dels 4,5 milions d’euros  a l’any 2011 als 181.000 euros no creiem que sigui la millor manera  de mantenir el mínims nivells exigibles per una escola com la nostra.

S’omplen la boca amb la creació d’estructures d’estat. L’educació, el sistema nacional d’educació, n’és una i fonamental per la millora de la societat , però a la pràctica l’escola pública catalana està perdent oportunitats per la retallada permanent a que ha estat sotmesa per parta del govern Mas.

“viva er PSC manque pierda”

Novembre 27, 2013

Ben aviat farà  un any aproximadament que el Primer Secretari del Socialistes de Catalunya en el debat d’investidura sorprenia a amics, a coneguts i a estranys,  quan afirmava que el PSC , el seu grup parlamentari ,s’abstindria en tot allò que fes referència a l’anomenat “dret a decidir”. La posició de Navarro va sorprendre i alhora va aixecar suspicàcies en la mateixa militància. Com un dirigent pot abstenir-se d’un tema que, vulguem o no vulguem, s’ha situat en el marc de la centralitat política del país?. Després la posició es va anar matisant  fins que el diumenge 17 de novembre, en un Consell Nacional atípic, es va votar una resolució que en el marc teòric constitueix suport al dret a decidir però que a la pràctica esdevé paper mullat perquè en paral·lel  el PP  que governa avui o, el PSOE que pot governar demà, han negat insistentment i reiteradament  aquesta possibilitat.

Quan la proposta aprovada diu : “És per això que el PSC seguirà participant activament en la recerca d’un ampli acord de les forces polítiques i socials a favor d’una consulta legal i acordada, i que seguim emplaçant els governs de Catalunya i Espanya per fer possible i negociar les condicions d’una consulta per tal que la ciutadania pugui decidir, i assenyalem la Comissió Bilateral Estat-Generalitat com a instrument idoni per a la negociació política d’una solució basada en el principi democràtic, com a pas previ per definir els mecanismes i continguts de la seva realització.”, manté la voluntat de fer la consulta, reconeix el dret a de fer-la però no dóna un instrument viable per fer-la. Fins ara quan es reconeix un dret es dóna l’instrument per poder-lo exercir. I el que em sembla més paradoxal es que tot això s’aprovi perquè s’intueix que el Parlament de  Catalunya portarà a debat i aprovació  una resolució que encara no és coneix, però  que se suposa,  i existeixen prous elements perquè al suposició sigui certa, que demanarà el traspàs de la competències en referèndums per poder fer la consulta. Tot legal i amb voluntat de fer-ho  on resideix la sobirania popular pactant una fórmula que possibiliti la votació referendària .

La votació del Consell Nacional no ha estat cap sorpresa, suposo que ningú imaginàvem que les propostes dels anomenats crítics guanyarien. Mai cap dissidència ha guanyat en el Consell Nacional del PSC. La seva composició ha estat majoritàriament de persones que combreguen amb la direcció com en la resta dels partits politics , per cert. La votació ha tingut els resultats coneguts, 83 % a favor de la proposta del Primer Secretari i la resta  a favor dels crítics. Aclaparadora doncs.

Feia dies que s’anava intuint aquest canvi de posició respecte a la possibilitat de votar a favor de la proposta de reclamar la competència per exercir-la en un referèndum, pactat i legal. Algú ho ha definit com la torna de la Conferència del PSOE i ara els aplaudiments que es van fer a Pere Navarro em sonen a l’ aplaudiment que es fa al fill pròdig que, després d’intentar emancipar-se de veritat, torna a la casa del pare perquè en el moment clau ha tingut por i s’ha fet enrere. Semblen més aplaudiments d’un paternalisme controlador que no pas d’aplaudiments per la valentia i gosadia del primer secretari. Per comptes de tornar de la Conferència  amb el Grup Parlamentari propi es torna amb una renúncia per no posar al PSOE entre l’espasa i la paret.  Sigui com sigui quan un dirigent a l’ombra però altament influent com Miquel Iceta anunciava que el PSC baixava de l’autobús del dret a decidir doncs ja només calia escenificar-ho degudament en el Consell Nacional. Ara caldrà veure si aquesta baixada és positiva pel partit. Recordo que quan era petit  hi havia la llegenda urbana que explicava que l’entrenador del Barça Helenio Herrera  abans de jugar un partit contra  el Betis va afirmar  que “ Ganaremos  sin bajar del autobús” i la resposta del bètics era també clara i gairebé èpica  “viva er beti manque pierda”. Em sembla que el PSC baixarà de l’autobús sense haver guanyat  i desorientat anirà cridant  “viva er PSC manque pierda” perquè perdrà i molt.

D’entrada perdrà la centralitat i la capacitat d’influir en el procés i cedirà el protagonisme i l’espai polític a altres forces. El PSC era un clar referent de l’esquerra catalana perquè assumia una transversalitat natural. Al seu sí hi convivien persones que ,provenint  de les diverses tradicions del catalanisme d’esquerra des de Pallach, fins el POUM, passant per sobiranistes i federalistes i potser fins i tot, senzillament autonomistes amb absoluta normalitat   . Fins avui tothom si havia sentit còmode  o raonablement incòmode com per seguir batallant per una societat molt més justa i molt més lliure. És a dir molt més cohesionada socialment i nacional. Ara amb l’emergència del sobiranisme exteriorment  i   amb el constant convit, des de  dintre mateix del PSC,  de que les portes estan obertes és possible que els “raonablement incòmodes” se sentin “ofegadament incòmodes” i acabin marxant per trobar un projecte clar d’esquerra nacional que avui encara no existeix i caldrà crear.

Perdrà perquè l’arrenglerament amb les forces clarament espanyolistes – sense cap mena de menysteniment pel terme-  no el portarà, malauradament, a   refer-se electoralment i crec que seguirà amb la pèrdua de vots i d’influència política en camí sense retorn cap a la irrellevància política i la nul·la influència en la societat catalana.

Perdrà perquè encara que el procés, que ha de portar a que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya  puguin  votar el seu futur, fracassés l’alternativa que espera el PSC de la reforma de la constitució, fonamentada amb el document de Granada  – molt per sota de la mateixa posició del PSC i del document per una reforma constitucional federalista- no serà cap alternativa  i la societat catalana no acceptarà ja martingales que només servirien per mantenir el status quo potser mínimament maquillat però que no respondria al que avui,  crec, que majoritàriament s’espera col·lectivament. No li valdrà, doncs al PSC,  esperar a que fracassi una alternativa per presentar-se com un salva pàtries perquè la seva credibilitat ja estarà llavors sota mínims. Creure, que amb l’actual posicionament ens pot anar malament ara però en un futur, a mitja termini, el PSC es recuperarà quan no hi hagi consulta i calguin trobar altres solucions i serà altre vegada en l’espai central, crec que és un error i, puc estar, naturalment, equivocat.

Perdrà perquè acceptant la clara i contundent votació del Consell nacional hi ha un convenciment , jo crec que molt estès, de que bona part de  la militància i els simpatitzants del que se’n diu “territori” eufemisme que indicar el que hi ha  més enllà del nucli capitalí i la seva conurbació, no avalarien la posició de la direcció. Pura intuïció, quedi clar, però segurament els que crèiem en el nou PSC que ens presentava Pere Navarro ( algun hi vam creure menys de tres mesos) pensàvem que podríem ser partícips en els decisions cabdals que prengués el partit. I aquesta decisió sobre com afrontar el “dret a decidir” ho era. No se que han votat els consellers nacionals del nostre territori, més ben bé igual. Però tampoc en aquets tema han tingut cap interès, crec, en saber el que pensaven la majoria de les agrupacions i de la militància i després que votessin el que creguessin més oportú. En el anys que vaig estar en aquest organisme mai es va presentar ,que jo recordi,  un tema de la delicadesa i estructural pel PSC com aquest . Un cop més hem perdut l’oportunitat de començar a canviar les coses, d’aplicar el dret a decidir al sí del mateix partit. Després quan arribin les primàries s’ompliran la boca de transparència i participació i reclamaran implicació de la militància…..

Tot plegat porta al dilema. Hi ha qui ja la resolt hi ha marxat deixant el vaixell i embarcant-se en altres opcions més o menys  possibles per crear l’alternativa d’esquerres necessària al País . Altres seguint a contracorrent i batallant perquè les avui minories acabin essent majoria. I encara altres estan en un dilema dolorós ( des d’un punt de vista intel·lectual)  ja  que no  creuen en la direcció  però tampoc en els anomenats crítics, perquè no els veuen amb  massa credibilitat per la seva actuació i perquè la majoria d’ells portent anys i panys en la mateixa direcció del PSC malgrat hi pugui haver una certa  coincidència ideològica i estratègica, i en conseqüència  es senten orfes de projecte i de partit.

Qui ho havia de dir que acabaríem així.

Això sí, malgrat tot se sent : “viva er PSC manque pierda”.

L’últim que apagui el llum

 

Publicat a l’Eix-Diari, el 25.11.13

Vinyes i més vinyes.

Novembre 26, 2013

Sortida Vilafranca- Sant Cugat de Sesgarrigues –Vilafranca, fusionant parcialment  dues sortides clàssiques des de Vilafranca la que va a la Font del Cuscó i que la ens portaria  Sant Sebastià dels Gorgs.

Feia fred, molt, i ventet que  encara fa més notable la temperatura baixa. Ens hem d’abrigar força

Sortim des de Vilafranca , des de  la cruïlla entre l’Avinguda de Barcelona i el carrer de la Vinya.

El camí del Melió amb plataners a banda i banda fa pensar que deuria ser un camí important que s’endinsava  a la plana i unia entre sí diverses masies potents. El primer tram, desprès de passar una zona d’horts, que no estan massa fins en aquesta època, travessa   les infraestructures com la C-15 i l’ AP-7.

El camí passa per masos com Cal Cana, Cal Rossellet  i Cal Colàstic , masos sòlids i amb activitat. Travessem la carretera que ens portaria a Sant Pere Molanta i just desprès trobem l’Església de Sant Pere  al costa d’un camp de futbol. L’església i el camp , dos equipament ben diferents però segurament ben utilitzats tots dos.

Volem immortalitzar la imatge de l’església amb un decorat de fons amb els muntanyes de Montserrat. Quan ja estem ben posats , la màquina no té bateria. Error imperdonable. De “novato”

Sort tenim dels telèfons i les tauletes que ràpidament substitueixen a la màquina sense bateria. . La fotògrafa titular  va tenir un accident anant amb bicicleta i junt amb el colze malparat la màquina va trencar-se, en fi……. ara venen els reis

Travessem la carretera entre Sant Pere Molanta i Ribes i el camí a partir d’aquí  comença a fer una mica de pujada , novament masies , Cal rei Sec , i Cal Suriol de Dalt, i ens hem anat apropant a la muntanya  i ja  ha hem travessat alguna zona de bosc. Després del masia el camí ja puja decididament cap a la serra  Gunyoles però al cap de poc ja agafem el trencall de la Font del Cuscó.

La font raja amb alegria. La darrera vegada que hi vam pujar un raquític  rajolí indicava sequera ,després de les darreres pluges ara es veu un raig important.

Esmorzar reconfortant . Deixem una declaració sobre la capitalitat vilanovina en la futura vegueria del Penedès i reivindiquem la  paternitat del xató al llibre de signatures que hi han posat els Amics de la Font  i reprenem el camí. Baixem per la drecera, i un cop a Can Suriol de Dalt, girem cap a la nostra dreta ( física , quedi clar) i seguim un camí que passa just darrera  la masia  i anem per la vall fins a trobar la Masia de Can Grasses i aquí encarem ja cap a trobar altre cop la carretera de Barcelona. Travessem per una plana plena de vinyes, algunes ja podades i altres encara amb els vergues, el camí van descendint fins trobar la riera de Sant Marçal.

Tota l’estona hem anat escoltant trets, hi ha forces caçadors, sembla,  i n’hem trobat un grup que feia un esmorzar contundent. És evident que un bon esmorzar és una bona excusa per sortir de cacera.

Hem superat la carretera just al costat d’una gasolinera i arribem a Sant Cugat de Sesgarrigues.

Ens aturem de manera inusual a fer un cafè al Casal del poble, a on l’il·lustre regidor  de Sant Cugat Cisco de la Cruz ens indica el recorregut per anar fins a Vilafranca, que és part de l’itinerari  que va de Vilafranca al monestir Sant Sebastià del Gorgs.

L’Antic camí de Vilafranca és una via rural asfaltada que  passa pel costat del cementiri, a la dreta hi podem veure  una extensió de vinyes notable i les caves de la marca de vi René Barbier, seguim avançant entre vinyes i fent algunes giragonses, el camí manté la mateixa tònica vinyes i més vinyes. El camí  travessa l’autòpsia just a la Masia Porroig, una masia que té una notable semblança amb al Masia Cabanyes de Vilanova.  A partir d’aquí el paisatge combina vinyes i infraestructures viàries , travessa la riera de l’Adoberia i arribem a Vilafranca pel camí de l’Hostal nou, en el darrer tram no tenim la seguretat de seguir el camí indicat, però vaja ja veiem el nucli urbà i per tant seguim fins a entrar a la vila en una zona en que la urbanització encara no està acabada  moltes tanques tallen els carrers. Travessem les vies del tren per una passera elevada  singular amb diversos ramals de baixada. Tornem al lloc de sortida. Hem completat la sortida . Les noves tecnologies ens permeten indicar que hem fer 16,22 quilometres i hem trigat unes 4hores i vint minuts, comptat alguna de els aturades.

Llevat d’aquet darrer tram la caminada ha estat agradable  ens ha ofert un paisatge de vinyes tardorenques i en la zona de la carena de les Gunyoles,bosc clàssic mediterrani, pins , alzines i un sotabosc frondós.

Vinyes i més vinyes,el Penedès en estat pur.

Val la pena la sortida que segurament es podria completar amb la visita a Sant Sebastià dels Gorg , potser però a al primavera fora millor època.

 

DIA INTERNACIONAL PER A L’ELIMINACIÓ DE LA VIOLÈNCIA ENVERS LES DONES.

Novembre 25, 2013

Avui aquesta és al millor reflexió

Manifest institucional. 25 de novembre de 2013

“Avui, 25 de novembre, Dia internacional contra la violència envers les dones, les

administracions i la societat civil volem expressar el nostre rebuig més rotund a aquesta

violència malauradament encara present a les nostres societats; una violència que ens

obliga a esmerçar tots els esforços, tots els recursos, totes les voluntats per prevenir-la i

eradicar-la.

La violència masclista és un fenomen estructural que adopta múltiples formes: violència

física, violència psicològica, violència sexual i abusos sexuals i violència econòmica. Es pot manifestar en l’àmbit de la parella, en l’àmbit familiar, en l’àmbit laboral, en l’assetjament sexual i per raó de sexe, o en l`àmbit social amb el tràfic de dones i nenes, amb la mutilació genital femenina, els matrimonis forçats, la violència derivada dels conflictes armats o amb la violència contra els drets sexuals i reproductius i qualsevol de les formes anàlogues que lesionin la dignitat, la integritat o la llibertat de les dones.

 Totes elles requereixen respostes específiques i diverses, però tenen un denominador

comú: la violència contra les dones està profundament arrelada a les estructures socials. Per això, les intervencions adreçades a abordar la violència masclista no poden obviar el

sistema que la sosté i la legitima, un sistema basat en relacions de desigualtat entre dones i homes que, en molts aspectes, es resisteix a desaparèixer.

Les actuacions davant la violència exercida contra les dones han de tenir en compte que les causes que les generen són multifactorials i, per tant, requereixen d’un treball coordinat i transversal entre els diferents àmbits implicats i entre les institucions i instàncies competents. Fa anys que treballem conjuntament des de la voluntat política del Govern de la Generalitat, dels ajuntaments i les diputacions, però també des de la tenacitat i la fermesa de la societat civil organitzada, de les entitats i associacions de dones, i de totes aquelles persones que individualment treballen de forma incansable per assolir aquesta fita.

 És imprescindible millorar la sensibilització social i la prevenció de la violència masclista amb actuacions adreçades a totes les dones i a tota la població, incidint molt especialment en la població jove, concretament en les relacions de parella, per tal d’evitar relacions desiguals.

 És necessari promoure un canvi de mentalitats que faci que el maltractament contra les

dones sigui impensable, i situï el discurs en la dignitat, el respecte i la llibertat.

D’aquí la importància d’intervenir en els grups de població més jove. La prevenció de la

violència passa per la construcció de nous models de relació entre els sexes, basats en l’equitat, el reconeixement i el respecte a la diferència, i potenciant la paraula, el diàleg i

l’escolta. Aquest treball s’ha de situar en espais de confiança i en contextos que afavoreixin l’autonomia personal i l’ètica de la cura. Actualment, es una realitat constatable que en l’àmbit educatiu, tant en el de l’educació formal com en el de l’educació no formal, existeix una bona oferta de recursos, materials i experiències per abordar la prevenció de la violència masclista.

L’objectiu és, doncs, acompanyar, recolzar i capacitar les persones joves i donar-los els

elements de reflexió i les pautes necessàries perquè actuïn amb el convenciment que la

violència masclista és rebutjable i inadmissible i que els afectes entre dones i homes s’han de comunicar i compartir amb dignitat, respecte i llibertat.

Aquest és el repte que tenim al davant i aquest és el nostre compromís. I per això, seguirem treballant de manera conjunta i coordinada perquè les dones i els homes d’avui, i també les generacions futures, puguin viure en un món lliure de violència.”

 Concentracions a moltes ciutats a Vilanova a les 12 del migdia a la Plaça d el Vila

Al Foment recordant Joan Rius i Vila

Novembre 24, 2013

Ahir  vaig participar  al Foment Vilanoví en l’homenatge – record A Joan Rius Vila, un personatge polièdric que va tenir un paper rellevant en la història cultural del postfranquisme a Vilanova.

Escriptor,estudiós,editor. animador de vetllades culturals….

En fi referent imprescindible dels anys cinquanta, seixanta i setanta de la tasca de represa cultural a  Vilanova.

Ahir el varem recordar persones que l’havíem conegut en diverses facetes.

Intervinguérem en Francesc Puig Rovira, Xevi Orriols, Bienve Moya, Albert Tubau, Francesc Marc Álvaro ( via vídeo) i jo mateix.

Va ser un acte de gran dignitat i amb un pèl d’emotivitat amb el parlament de la seva filla Rosa.

Penjo aquí el text base de  la meva intervenció.

Jo en tinc una bon, un excel·lent  record com a professor i com a persona que em va inculcar l’interès pels llibres i la lectura.

 

 

El record d’un mestre , referent d’un final d’adolescència

 Quan guanyes alçada tens una visió mot més àmplia del paisatge.

Quan obres l’objectiu abastes molta més amplitud d’imatge.

Quan vas creixent en anys també vas tenint una perspectiva molt més àmplia i més global de tot el que t’ha anat succeint.

És ben cert que en les gran amplituds es perden els detalls, potser els matisos.

Però com en els miradors de muntanya sempre hi trobes  aquells  pics rellevant que destaquen en l’horitzó i sobresurten sobre la grandària

Així dons en el paisatge ampli de la vida segurament es perden detalls però subsisteixen el referents que en algun moment de la nostra vida van esdevenir claus per nosaltres.

I entre els meus “pics rellevants” de la primera joventut , just acabant els estudis de batxillerat hi ha  en Joan Rius Vila, el Sr. Joan.

Per raons que no venen al cas vaig anar a estudiar a l’escola Sant Bonaventura, el Franciscans, Can sandàlia. Érem en els darrers cursos de batxillerat mitja dotzena llarga d’alumnes, La majoria seminaristes i dos d’externs. Vaig veure i que hi havia altres sistemes educatius que permetien la llibertat de l’alumne dins d’un marc de responsabilitat. I en vaig gaudir . Vaig entendre que el mestre , el professor no era l’enemic.

Crec que això em va permetre conèixer la figura del Sr. Joan com a mestre d’una altra manera que no pas quan tenia una quarantena d’alumnes – adolescents horribles, pesats i impertinents-

Vaig conèixer la proximitat amb el professor. Proximitat  que va esdevenir confiança i una certa companyonia basada en el respecte i en saber quin lloc ocupava cadascú a la classe. La distància entre mestre i alumne era la que calia, sense discussió.

Vam aprendre , vam comprendre, vam obrir noves finestres al món al que tot just començàvem a inserir-nos-hi de manera activa. Amb ganes de menjar-nos-ho tot.

Vaig aprendre les ordes arquitectòniques del jònic , dòric i corinti  però vaig aprendre també  les bases i les columnes que diferenciaven Catalunya de la resta d’Espanya, diferència que no la feia ni millor ni pitjor.  Desprès al cap d’uns anys entendríem les diferències entenent i aprenent el terme   nació.

Vaig conèixer i estudiar l’amfiteatre romà de Tarragona  però també vaig saber que a la mateixa Tarragona  hi havia hagut centres de reclusió i repressió dels vençuts i derrotats  pel franquisme.

Vaig escoltar lliçons dels clàssics  però també d’aquells que no entraven en l’ortodòxia de l’educació del moment. I també vaig sentir parlar d’autors del país que no estaven en el temari  oficial per descomptat. Margall, Sagarra, Llull, Pedrolo, Calders  i altres que encara estaven a l’exili…

Vaig descobrir la literatura i la història a través de les lectures, que seguíem amb interès,  de part de els seves memòries que ens feia a la mateixa classe, el seu paper de regidor de Cultura a l’Hospitalet , les seves estades al Front, els seus neguits de supervivència, els temors per la família. En definitiva uns textos escrits amb sentiments  i també amb la necessària prudència que fa la por, el sentir-se permanentment vigilat.

No em vaig sentir mai com alumne abocat a cap mena de maniqueisme i tampoc vaig sentir mai la pressió de l’adoctrinament, més aviat vaig percebre la voluntat  d’orientar, de donar possibilitat, d’aixecar curiositat per seguir investigant. En definitiva  vaig  percebre que s’obriren portes i finestres noves , deixant la interpretació a cada un de nosaltres.

Vaig aprendre a discernir entre la informació i l’opinió.  A trobar la informació a on calia i a contrastar-la. Aprenguérem a  fer recensions, treballs  bibliogràfics o exposicions orals, a trobar informació  i a fer-ho quan  això de l’internet o el Google ni existien ni intuíem que anys més tard existirien. Era , però llavors difícil d’imaginar. Vam aprendre a ser responsables dels nostres actes i descobrirem que una classe es podia fer en qualsevol lloc i en aquets sentit recorda amb vivesa la vista al l’estudi del Pintor Alexandre d e Cabanyes com una peculiar mera de conèixer a l’artista

Vaig compartir amb ell forces tornades des del Franciscans fins la Vila, ho fèiem per un camí entre camps de cereals i hortes que avui és el carrer Francesc Macià. En aquell recorregut vaig conèixer, entre altres moltes més coses  a Madame Bovary. o els significat de les sigles  FAI  , CNT. UGT  que van aparèixer en una paret de la vella fusteria de Pirelli.  En aquelles caminades el mestre es convertia en el company gran que t’introdueix a mons  nous i atractius. D’aquelles caminades i de la seva generositat en va arribar la meva, diguem-ne,  “barra lliure” per llegir alguns llibres. La rere-botiga amb els textos prohibits del Ruedo Ibèrico o de literatura pujada de to, per dir-ho en el llenguatge del moment, va ser un dels meus mons. Tot sense cap mena de contrapartida. Suposo que hi jugava l’altruisme i la voluntat de transmetre coneixements amb una mica més de llibertat.

Crec que va tenir amb nosaltres una actitud i voluntat de transmetre’ns alguns dels aspectes que ens conferís una certa capacitat intel·lectual. Ell la practicava.

Trametia una certa i suau crítica amb el poder local i en canvi ho era molt amb el poder de l’estat

Opinió lliure i respectuosa amb els altres

Una voluntat de magisteri obert que dóna oportunitats , que parla més  raons més que de consigna.

I tot això en un ambient de llibertat i de gairebé autogestió a la classe.

Més endavant i des de posicions ideològiques ja molt allunyades i fins i tot potser  excessivament crítiques , menystinguérem col·lectivament els que no van ni exiliar-se ni oposar-se frontalment a la dictadura. Ara reconeixem en alguns d’ells una tasca inequívocament de salvaguardar els trets  culturals del país

Desprès també amb el pas del anys i amb una perspectiva més àmplia ben segur que matisaríem la posició.

Em vaig fer una certa reflexió interior sobre aquest tema quan el Regidor Josep Lluis  Vidal em va convidar a intervenir quan s’acomplien els deu anys de la seva mort en la   col·locació d’una placa a casa seva on hi havia la llibreria.

D’aquelles reflexions en vaig treure algunes conclusions que breuement enuncio:

Bona part de la seva generació va patir un triple derrota. La militar , la civil i la cultural. I en conseqüència i com vaig escriure en un article a Eix Diari :

Rius Vila crec que pertany a aquella generació de perdedors de la guerra civil, represaliats i vivint un exili a l’interior del país fruit de la voluntat de romandre al costat de la família en els moments del final de la confrontació i l’errònia convicció de que la lluita per un ideals mai es pot considerar-se cap delicte. No fou així i  Rius Vila en rebé les conseqüències: la depuració i d’haver-se d’amagar durant un cert temps. Però també segur que pertany a la generació que va viure amb por i temença de posteriors possibles represàlies fruit de les seves activats anteriors  a la guerra i perquè amb posterioritat es van sentir assenyalats.

El drama que van viure aquestes generacions – o potser la part més activa de les mateixes- va ser el com podien reeixir amb la seva inequívoca voluntat de treballar per la cultura del país i no ser estigmatitzats – més de que ja eren- pel règim franquista però també pels opositors al règim. Van haver de confraternitzat i acceptar un seguit de pautes de comportament mentre anaven obrint escletxes, menudes potser, però amb la visió temporal prou importants. Sense Rius Vila i la colla de persones que junt amb ell van llençar iniciatives de caràcter cultural, d’estudis i de posició intel•lectuals segurament la nostra ciutat no tindria el referents cultural que avui encara té.

Foren supervivents; uns supervivents que potser van col•laborar amb les autoritats locals – que no eren estranyes al règim franquista però amb una certa autarquia  i en el cas de Vilanova la figura de Ferrer-Pi ho abasta tot, és omnipresent, però crec que ho van fer sabent que era la condició irrenunciable per poder entreobrir les portes a poder treballarà encara que mig d’amagat en el camp cultural i intentant donar algunes pistes i pautes de nous comportaments i noves voluntats. Posició difícil i segurament compromesa i de costos personals grans i segurament dolorosos.  

I possiblement d’aquesta íntima sensació de contradicció en nasqué el concepte -difús i ambigu, elogiat i infamat – del “vilanovisme”, potser com una justificació fàcil, com a una coartada  justificativa d’afirmar que qualsevol treball que es fes a Vilanova i per Vilanova ja era bo, ja era salconduit per justificar qualsevol posició. Possiblement amb un cert maniqueisme fàcil i fins i tot amb una mena iconoclàstia alliberadora durant la transició no vam valorar en la seva justa mesurà les aportacions que havien fet  persones com Rius Vila a la preservació i manteniment d’una cultura i d’unes xarxes de treball i difusió cultural i la seva tasca, sense caure en l’oblit, si que va considerar-se secundari. Amb el pas del temps però aquelles bases van portar noves possibilitats i nous plantejaments, alguns rupturistes, però afermats a la ciutat.

Per mi va ser un bon professor, compromès en el que ens ensenyava i sobretot algú que ens va fer prendre consciència de que vivim en una dictadura i que hi havia altres maneres d’entendre la vida i les relacions humanes, politiques i socials.

Foment Vilanoví, 23,11,13

Ajuntaments, altre cop seran l’ase dels cops

Novembre 23, 2013

Un cop presentats els pressupostos generals de l’estat, el Govern de Rajoy ja està entrant en el debat sobre la llei de reforma local. Realment aquets govern ha tingut i té , naturalment encara, una clara voluntat de fer un canvi de les estructures que s’havien bastit i pactat socialment i que sustentaven l’estat del benestar. Per una banda l’aprovació de la reforma laboral  ha portat un augment de l’atur i  l’afebliment dels drets dels treballadors històricament assolits. La reforma va ser aprovada sense cap mena de voluntat de consens amb els forces socials. L’actitud respecte a les pensions ha estat també la de tirar pel dret sense ni tenir en compte la legislació actual ni els acords previs del Pacte de Toledo. I és evident que caldria entrar en reformes però segurament no d’aquesta manera. En el camp de l’educació la llei Werd i l’actuació del propi ministeri han trencat clarament la confiança entre el món educatiu i el ministeri. Fins i tot en el propi PP han generat rebuig a les actuacions del ministre. I què dir de la sanitat,  en les comunitats que governa el PP – tot i que a Catalunya les polítiques de Boi Ruiz no s’allunyen tant del model PP – la voluntat privatitzadora està per damunt de la qualificació del servei públic . Amb aquest antecedents ara es promou la reforma de l’administració local. A priori semblaria que a Catalunya aquesta llei no seria aplicable ja que la Generalitat està també preparant la seva llei, però la vicepresidenta Santamaria ja ha advertit a la seva homologa Ortega que la llei tindrà el rang d’orgànica i bàsica i per tant aplicable en part a Catalunya – ei!,a no ser que ja siguem independents-

Ara toca reformar els ajuntaments , l’excusa es el tòpic dels deutes acumulats i de sanejament de l’administració púbica. Els deutes dels ajuntament en el còmput general del dèficit públic no supera el 4%, per tant aquest argument no és creïble. La voluntat que hi ha al darrera de la llei  del govern Rajoy és el que els ajuntaments acabin esdevenint instruments buits de competències i simplement elements de transmissió de les polítiques que apliquen altres administracions.

La complexitat del mapa municipal és alta, però també cal deixar constància de que els ajuntaments són avui per avui, i com sempre, l’administració més propera al ciutadà que, des de la seva autonomia, com li reconeix el marc constitucional, han treballat amb profunditat i amb èxit reconeguts en matèries  com la participació ciutadana , en les xarxes de serveis socials, en la promoció de la cultura  i en les potencialitats econòmiques , en la planificació del territori , és a dir han ajudat  construir l’estructura democràtica del país i a cercar la cohesió social i territorial.

Ara la nova llei pretén, entre altres coses,  per exemple,  eliminar a  aquestes competències a aquells ajuntaments de menys  de  20.000 habitants –la majoria-  i passar les competències  a les Diputacions Provincials , ens que no té representativitat directa i que, fent un paper important ,algunes d’elles, no tenen el factor de proximitat que fa que els serveis es puguin prestar amb més eficàcia i amb més coneixement de causa. En definitiva els ajuntaments són clarament uns instruments representatius que gestionen els interessos i les competències dels pobles i ho fan amb uns recursos minvats i per tant han de seguir tenint les competències bàsiques de benestar.

L’abril de l’any vinent  es celebrarà el trenta-cinquè aniversari de les primeres eleccions municipals després del franquisme. La feina d’aquells primers ajuntament va ser  essencial per eixamplar i consolidar la democràcia , feble encara en aquell llunyà 1979, i també van servir per crear i apuntalar uns ajuntaments que van  esdevenir,amb el pas dels anys,unes institucions,en general,  properes, àgils i eficaces en les tasques que van assumir.    D’ençà de llavors, però, encara no s’ha estat capaç d’estructurar un bon i just finançament dels ajuntaments i definir en el seu marc competencial atenent al principi de subsidiarietat , és a dir qui està a més  a prop dels problemes dels ciutadans i ciutadanes de gestionar les solucions  adients.

La nova llei  podria ser una  oportunitat per poder fer els canvis necessaris per acompanyar a les capacitats dels ajuntaments del corresponent recursos que permetin fer una acció política avaluable en la justa mesura  pels ciutadans i ciutadanes, la realitat és que pel que es coneix del text legal no serà així. Més aviat posarà en entredit aquella capacitat dels ajuntaments,donada la seva proximitat  a la ciutadania, de prestar els serveis amb millors resultats. Així doncs per comptes de reformar per modernitzar els ajuntaments amb una major participació, transparència , millora els procediments  i sobretot millorar el finançament i les xarxes cooperatives inter-administracions , es fa una reforma que retalla els serveis públics que s’hauran de gestionar des de la llunyania i la majoria de les vegades privadament i sense control de l’administració.

Aquesta llei tampoc no té el consens polític que requeriria, ni les associacions municipalistes la validen. Serà una nova imposició donada al majoria absoluta del PP , però serà també una llei que caldrà canviar o suprimir quan el govern tingui un altre color com ja hi ha compromís de fer-ho amb la llei Werd. Trenta cincs anys de feina majoritàriament ben feta, trenta cinc anys d’esforços de molts regidors i regidores que fan seva la política de proximitat i servei a la seva comunitat, crec que mereixen una altre tracte i un major respecte.

La nova llei que està  en tràmit podria tenir la possibilitat de reconèixer i potenciar l’esforç i el bon treball i dotar finalment del finançament just que necessiten els ens locals. Sembla, de moment. que no serà així. Encara hi ha temps per modificar-la ,del contrari els ajuntament un cop més seran l’ ase dels cops d’unes reformes mal fetes i mal planificades.

 Publicat al Diari de Vilanova el 22.11.13

 

 

 

 

Tàctica o pura improvisació?

Novembre 22, 2013

El Pressupost del Govern de La Generalitat de Catalunya ha superat el seu primer pas parlamentari. La santa aliança parlamentària  entre ERC i CiU ha derrotat totes les esmenes a la totalitat de la resta de grups polítics del Parlament.

Hi ha una coincidència àmplia en que aquest pressupostos  són la consolidació de les retallades en aspectes social. Allò que ens prometien conjuntural esdevé ara estructural pels contingut dels comptes que el Conseller d’Economia ha presentat al Parlament. Això li han retret les forces parlamentàries posant cada una d’elles èmfasi en aspectes concrets , però han tornat a  coincidir totes en que aquest pressupostos contenen una part desconeguda ( o potser amagada) que és preocupant.  Aquesta part desconeguda ( 2.300 milions d’euros, que no és poca cosa) és que pretén privatitzar i concessionar serveis i bens comuns que n’ s’especifiquen. Tots els pressupostos porten una part que és previsió més o menys factible o una pretensió de tenir uns  ingressos plausibles però en aquest cas la xifra és un pèl exagerada.

El Conseller no va respondre a cap de les interpel·lacions sobre aquets tema. Va defugir les explicacions i amb un ambigu al·legat sobre la possible negociació política amb l’estat  i que ja aniran concretant que privatitzen en funció de els necessitats ,  va enllestir un tema que és cabdal sense concretar res.

S’ha parlat de bens immobles  – que en duen quedar ja ben pocs- i de serveis com les depuradores o un bé social i col·lectiu  com són els habitatges de l’Incasol, però la realitat és que avui per avui tot plegat és una incògnita per la majoria de catalans i catalanes. I potser és veritat que ni el propi Conseller no ho sap, llavors tot plegat seria un exercici d’improvisació notable i fins a cert punt perillós. Si no s’acompleixen els ingressos hi haurà més retallades negades ara per ara pel govern.

Però potser és una posició més tàctica. Potser el Conseller i el govern  – no sé si l’apèndix parlamentari d’ERC ho sap-  tenen clar que privatitzaran però no ho ha fan públic per diversos motius.

Potser perquè sabent que es vol privatitzar  pot començar en un joc especulatiu dels bens que faci baixar el preu final de l’operació.

Potser perquè segons que es vulguin vendre no tindran la majoria suficient com per tira-ho endavant i esperaran el temps en que ja sigui estrictament necessari i ineludible.

Potser perquè alguns del compradors poden ser fonts d’inversions lligat a les causes de la crisi i no és vol fer públic encara per no desfermar el rebuig social.

Potser perquè es tem una resposta social dura i contundent, per exemple si es privatitza el parc d’habitatge social ja hi ha anunciades respostes al carrer,  i que a les portes del 2014  – any de la consulta- no seria excessivament bo.

En fi ,de la seriositat dels nostres dirigents polítics i, acceptant que no cal ser explícits del tot en matèria pressupostària, i fins i tot acceptant un nivell especulatiu propi de les previsions, s’esperaria almenys algunes pistes per on pot anar l’augment dels ingressos de veritat.

Tàctica o improvisació, veurem al final si les retallades s’imposaran per la manca d’ingressos.

Record.

Ahir va fer tretze anys de l’assassinat d’Ernest Lluch. Avui quan veiem la sortida de la presó de forces terroristes fruit de la sentència del tribunal d’Estrasburg  prenen relleu les paraules d el Gemma Nierga al final de la multitudinària manifestació: “Estoy convencida de que Ernest, hasta con la persona que lo mató hubiera intentado dialogar: ustedes, que pueden, dialoguen por favor”. Doncs això un record emocionat a l’Ernest Lluch, i apostar sempre pel diàleg

20-N, Dia Mundial de la infància.

Novembre 21, 2013

Per la meva generació ( i per la d’altres també) el 20–N té un significat especial. Moria el dictador i s’obrien camins d’una certa esperança.

Després  vindria la transició, les primeres eleccions i fins avui fent alguns passos endavant i alguns , perquè no dir-ho, enrere.

I parlant de passos enrere i el donat que en  el 20-N es celebra el dia mundial de la Infància, aquí en va un exemple.

El Principi de la Declaració  7 diu : L’infant té dret a rebre educació, que serà gratuïta i obligatòria almenys en la seva etapa elemental. Se li donarà una educació que afavoreixi la seva cultura general i li permeti,en condicions d’igualtat d’oportunitats, desenvolupar les seves aptituds i el seu judici individual, el seu sentit de responsabilitat moral i social, i esdevenir un membre útil de la societat. L’interès superior de l’infant serà el principi que guiarà aquells qui tenen la responsabilitat de la seva educació i orientació; aquesta responsabilitat pertoca abans de tot als seus pares. L’infant gaudirà plenament de jocs i esbarjos, els quals hauran d’estar orientats a les finalitats perseguides per l’educació; la societat i les autoritats públiques s’esforçaran a promoure la satisfacció d’aquest dret.

El mateix dia 20 hem pogut llegir al diaris que en el pressupost de la Generalitat pel 2014 es redueix un 22% respecte a l’any 2010 en matèria d’educació . El sindicats asseguren que totes les partides baixen excepte les destinades a subvencions a les escoles concertades que augmenta en 41 milions d’euros.

Vet aquí una bona manera de celebrar per part del nostre govern aquesta diada.

I si a aquestes dades hi afegim l’informe sobre la pobresa i la manca d’alimentació dels infants que va elaborar el Síndic de Greuges ens trobem que un país que pretén assolir cotes nacional altes està deixant enrere els mínimes cotes de benestar de la infància que és avui encara un dels sectors més febles de la nostra societat. ( Principi 4 l’infant ha de gaudir dels
beneficis de la seguretat social. Tindrà dret a créixer i desenvolupar-se en bona salut; amb aquest fi hauran de proporcionar-se, tant a ell com a sa mare, cures especials, fins i tot atenció prenatal i postnatal l’infant tindrà dret a gaudir d’alimentació, vivenda, recreació i serveis mèdics
adequats.).

Ahir mateix les entitats que treballen en l’atenció social dels infants van fre un toc d’alerta al Parlament de Catalunya sobre la situació que estem vivint . Les entitats reclamen accions contundents per pal·liar els efectes d ela crisi sobre al població infantil i les conseqüències que a la llarg pot tenir.

Les entitats alertaven de que Catalunya s’està allunyant dels estàndards europeus en l’atenció a la infància i s’apropa més als països en vies de  desenvolupament. En definitiva dramàtic.

Potser caldria fer una certa reflexió amb profunditat per intentar que existís un gran acord per preservar d’aquesta situació de rebaixa permanent dels drets socials als infants.

Seria una mostra de sensibilitat, i és naturalment el govern qui ha de posar la primera pedra per  fer possible aquesta entesa.