Archive for Desembre de 2013

Cap d’any !! Bon any!!

Desembre 31, 2013

 

Un desig immens de que el 2014 ens tracti millor , en tot.

Uns poemes de felicitació:

Coltells

Aquella nit de cap d’any
va ser sonada, sonada
quan li tocava tocar
es va espatllar la campana

Enric Casassas

 

 

Sonet d’Any Vell

L’any

vell

ens

cau

als

peus

corn

si

fos

un

rei

mort.

 

Fou

greu,

fals,

bord,

llarg,

orb;

qui

l’ha

vist

i qui

el veu!

Sonet d’any nou

“Clou

pany

l’any

nou.

Prou

plany,

many

rou.

Feix,

neix,

au!

Puix

fuig

l’au.“

 

Carles Fages de Climent

 

Bon any a tothom.!!

 

 

 

 

 

 

I a vegades ens en sortim

Desembre 31, 2013

Rebo una publicitat d’una caixa que va ser intervinguda pel govern i se li va insuflar diner públic  ( ara ja no és caixa , però encara ho dic) a on tinc uns quants, pocs diners . M’ofereixen en crèdit personal de 15.000 € per si tinc alguna necessitat, perdo uns minuts en la lectura del prospecte i quan arribo als interessos llegeixo  que em  que em concedirien el crèdit a un 11 i escaig per cent m’emprenyo. I m’emprenyo perquè fa poc he anat a  posar, els repeteixo pocs diners a termini i m’han ofert un 1,75 % d’interès . Ja entenc , no som del tot il·lusos, que els bancs cal que facin algun negoci amb els diners dels impostors, però la diferència del que cobren per deixar i et donen pel que deixes és realment gran, massa gram per la situació econòmica en que ens trobem. I això cal afegir-hi que pel cap baix pel concepte  manteniment” de la llibreta ( de la que he fet un dotzena d’operacions al llarg de l’any) et cobren més del 30 € cada any. No és nou, per descomptat, aquesta voracitat dels bancs. Caldria veure a quin percentatge  d’interessos reben ells els crèdits entre entitats i ja no parlem dels diners públics que moltes d’ells han rebut , algun retornat i altres condonats com perquè la seva actitud fora una mica més oberta i més favorable als impositors i usuaris.

No descobrim la sopa d’all si afirmen que el diner no coneix ni fronteres ni amistats. Sempre ha estat així, però no sabem si sempre serà així, perquè comença  a haver-hi un moviment de fons que qüestiona amb profunditat els sistema bancari. Potser encara són minoria però el ciutadà normal i corrent comença a combatre el que semblen abusos més que contrastats d’una bona part de bancs i caixes. Primer va ser la PAH amb una extraordinària feina i amb una voluntat de denúncia   que va posar en evidència l’actitud de moltes entitats bancàries  que es van acarnissar sobre els deutors d’hipoteques sense cap mena de mirament ni contemplar les situacions d’aquestes persones, la majoria de les qual volia seguir pagant però amb condicions pactades i possibles d’assumir en temps de crisi ,o senzillament, que si el prenien el pis o la casa el deute prescrivia.. Amb el pas del temps han hagut de reaccionar i refer els seus pressupòsits inicial de matar tot el que semblava gras. I la paradoxa creixia, moltes caixes “rescatades” amb diners públics ,per tant de tothom i en canvi eren incapaços de trobar solucions als problemes de la gent que els devia la hipoteca , de “rescatar-los”. I podríem entrar en les causes de tot plegat , però amb dades  a la mà ningú pot seguir afirmant allò de que la gent ha estirat més la mà que la màniga. No és cert.   Paral·lelament a aquesta situació dels desnonament a dojo hem vist també les actituds de les cúpules directives de moltes entitats que van llençar les preferents , que si  eren llamineres des del punt de vista dels interessos, la realitat ha portat a coses tant curioses com que un nen de quatre mesos ja tingués preferents. En fi aquí si que la justícia hi ha jugat un paper. I fa pocs dies llegíem com tota la cúpula de l’antiga  Caixa Laietana era imputada per la justícia per l’afer de les preferents i Bankia ha estat condemnada per endossar preferents a un client afectat  d’alzheimer. I capítol a part mereixen els “mails” creuats entre la cúpula de Caja Madrid, integrada en el projecte fiasco de Bankia  i alts dirigents el PP. En fi conèixer els tripijocs que mantenien és de vergonya aliena i requeriria que es depurin les responsabilitats que segurament hi ha.

Però en mig d’aquest maremàgnum confús i en part envilidor dels banc i caixes hi ha algunes esquerdes que fan pensar que l’edifici que ha crescut amb desmesurada ambició , pràctiques poc recomanables i  artificialment comença a flaquejar.

Si han passejat per la Rambla hauran vist en els darrers temps (mesos)  una parella protestant  davant de Bankia. Protestaven pel tracte que rebien per part de l’entitat en el procés d’impagament de la hipoteca. Com tantes altres persones  treballaven , es guanyaven relativament bé  la vida i es van aventurar a comprar el pis. Després la pèrdua del treball els ha portat a una situació complexa, inimaginable en el seu dia  i difícil d’afrontar . Embargats , de manera inmisericorde i ,fins i tot, els volien embargar la petita pensió que rep el fill amb un cert grau d’invalidesa. Recolzats inicialment  per la Plataforma, i per aquells que podien fer alguna cosa encara que fos simbòlica. Signar una demanda de llei, fer alguna gestió, acostar-s’hi  un moment per parlar-hi quan feien guàrdia davant l’entitat bancària o a la cruïlla enter la Ronda i Zamenhoff. Per petita que fos o per inútil que semblés  qualsevol acció comptava. Han patit també la solitud , han estat en alguns moments menystinguts pel sistema, però finalment han aconseguit, pel que diuen,  un tracte que els permet pagar un lloguer social i seguir vivint i seguir batallant per millorar al seva situació. Són molt bona gent, treballadors, honestos, no han estirat més el braç que la màniga, han hagut de pagar ,en part injustament, els dispendis de la  gran banca, els sous desmesurats dels directius i les pensions vitalícies de luxe asiàtic . Han guanyat en part la batalla, però encara en queden moltes de batalles  per guanyar la guerra!

Els Manel canten allò de:

I a vegades ens en sortim,
i a vegades ens en sortim.
I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I a vegades una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.

Sí a vegades ens en sortim. I en aquest cas no tonteria ni carambola , molta tossuderia,  constància enorme, lluita sense defallir i segur que un angoixant patiment, i també malgrat les mostres de solidaritat la solitud,  però al final aquest família se’n ha sortit. Els ha costat però ara  ensenyen orgullós el seus papers d’acord raonable que els ha fet el banc. Queda clar que el lema de la PAH  si es vol es pot, és possible. Oi tant que sí!

Que tinguem un 2014, millor que el 2013.

 

Publicat a l’Eix Diari, el 30.12.13

Millor calladets.

Desembre 30, 2013

El  president de les Corts valencianes Juan Cotino ha comparat amb els defensors de l’avortament amb el rei Herodes, a qui s’atribueix la matança dels innocents. Ha escrit : “Hoy, día de los Santos Inocentes, recordamos que todavía en pleno siglo XXI hay legisladores, jueces, médicos, que pretenden hacer lo mismo que hace dos milenios llevó a cabo Herodes “la matanza de inocentes fue una aberración entonces, y lo es ahora, aunque en cada momento se intente vestir con diferentes excusas”.

La comparació evidentment n i ofèn ni molesta per estúpida.

La proposta de llei de Ruiz Gallardón ha mostrat la cara més retrograda del mateix ministre però també la del PP. Ruiz Gallardón quan era alcalde Madrid permetia  i crec que feia bé la distribució de la píndola de l’endemà per evitar embarassos a menors, ara mostra la cara més fosca del seu tarannà.

Possiblement, a més, de les seves conviccions hi ha la  voluntat d’imposar elements  ideològics  de moral personal a unes lleis que no tenen perquè tenir-les.

Una llei que sembla que vulgui tornar a la minoria d’edat a  les dones que no podran decidir sobre la seva pròpia voluntat sinó sobre conceptes morals i religiosos d’un ministre.

Que el suports a la llei , al ministre i a  Rajoy vinguin de l’ultradretà Le Pen ja és prou significatiu de quin és el predicament que a Europa desperta les lleis del govern del PP.

La llei de supòsits versus la llei de terminis és clarament una involució de drets que trenca amb la filosofia sobre els drets de les persones i en aquets cas de les dones.

Rouco i la seva gent poden anar fent Dies de la Família, convertint-la en un clam contra l’avortament  i ho faran com una voluntat de pressionar al govern i d’intentar aplicar la seva moral hipòcrita i reaccionària arreu, la voluntat hegemònica de la religió sembla que  tornarà à presidir  les accions del govern.

I segurament tampoc és aliè al posicionament de Ruiz Gallardón la batalla internà del PP  entre aquelles posicions assimilables a un liberalisme  més o menys europeu que s’ha mostrat molest per la llei i per com s’ha portat  i el clarament arrenglerat amb l’extrema dreta  que enyora les posicions totalitàries i enyora el fet de que la seva moral esdevingui la moral col·lectiva .

Veurem queia acaba vencent i imposant-se, però les lleis que darrerament van sorgint de la majoria absoluta del PP sembla evidenciar que la dreta més extrema està guanyant la partida.

Sentir-los a tots plegats, Cotino, Ruiz Gallardón, Rouco, Mato, Moneo…fa una mica de mandra i perquè no dir-ho, fàstic. Que callin!, millor calladets!

Amb nom propi

Desembre 29, 2013

Jordi Mas. Just per Nadal ens arriba la notícia de la mort del fotògraf vilanoví Jordi Mas. Mas amb les seves fotografies ha estat testimoni de bona part de la meitat del segle XX  i ens ha deixat imatges per la història de la nostra ciutat més enllà dels seus retrats artístics. Durant molt anys les seves fotografies cobrien l’actualitat a les planes del Diari de Vilanova alhora que va treballar de corresponsal gràfic per diverses agències publicant-se imatges seves als diaris més importants del País.

A l’any 2088 fruit de la col·laboració de diverses institucions com el Consell Comarcal. L’Ajuntament de  Vilanova i l’arxiu Comarcal i l’editorial El Cep i al Nansa va publicar dins de la col·lecció´ “Els nostres fotògrafs” un volum destinat a recopilar una mostra l’obra fotogràfica  de Jordi Mas entre l’any 1955 i el 1982 en les que es combinen les fotografies de reportatges amb aquelles que mostren la quotidianitat de la ciutat. Destaquen sens dubte les que fan referència la nevada de l’any 1962 per l’insòlit que tenen del paisatge urbà però també per la bellesa i qualitat de les imatges-

Amb la mort de Jordi Mas desapareix el darrer del grans reporters fotogràfics dels moments en que la fotografia era l’únic recurs gràfic important, que ha tingut al nostra ciutat,però ens deixa un llegat immens, més de 150.000 imatges dipositades a l’Arxiu Comarcal.

 

Xavier Trias. L’ Alcalde de Barcelona ha donat llum verda a una pujada de tarifes del transport públic que estan molt per damunt de la pujada de l’IPC, Segons l’alcalde convergent , la menor aportació del Govern central  als pressupostos de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) i el deute de prop de 500 milions d’euros que arrossega l’entitat són les causes del fort cop de tarifa. O sigui que un cop més Madrid en té al culpa. Però dels seus propis pressupostos també podria prioritzar el transport públic i aportar-hi alguna quantitat que fes minvar la tarifa final. Per això quan afirma: “ L’increment de la tarifa del metro molt per sobre de la inflació , és dolorós i fotut, però imprescindible per reduir el deute acumulat a TMB” sona a tòpic, a l’argument que es fa servir per retallar i apujar preus. Hi ha forces maneres de reduir dèficits però l’Alcalde  Trias, a l’estil del PP, opta per la més fàcil apujar el preu del bitllet i fer-ho tres i quatre vegades per damunt de l’IPC. I segurament hi ha altres partides perfectament reduïbles per incrementar la del transport i fer minvar el preu final que pagarà l’usuari . Totalment injustificable.

 

Maurici Lucena. Quan un és portaveu d’alguna entintat, institució o associació el que ha de fer és parlar. I parlar per generar alguna que altre expectativa que es traslladi a l’opinió pública i provoqui   adhesions al que es diu o bé que es  parli i es generi debat sobre el tema exposat. Maurici Lucena és el portaveu del PSC i ara ha llençat una proposta que, en dies de poques notícies, ha generat lògicament el volgut objectiu. Controvèrsia. “Sense perdre de vista la gran reforma federal per tot Espanya, en els propers mesos haurem de buscar una solució per a Catalunya a més curt termini. Haurem de plantejar que la redefinició de l’encaix de Catalunya dins d’Espanya ha de ser un pas previ a la reforma de la Constitució que plantegem”. “una solució per evitar el xoc de trens que vindrà si l’immobilisme i el radicalisme s’accentuen”. I permetria “que molts catalans tinguin la sensació que les seves demandes són ateses en un marc de diàleg”.  Home ,Lucena, tu potser no hi eres encara però, que et creus que va ser l’estatut del 2007?. Doncs això cercar una mica més de singularitat i capacitat de decisió i ja vam veure tots plegats com va acabar. Però vaja la teva proposta ja ha estat rebutjada pel mateix PSOE , i doncs que et pensaves? Menys fum i més propostes engrescadores. Ser portaveu vol dir haver de parlar però fer-ho amb més credibilitat no estaria malament. 

 

L’home dels nassos. El veiem arreu, alt o baix, prim o gras, amb ulleres o sense, amb cabellera o calb, ros o bru, lleig o guapo…..En fi  que l’home dels nassos ens va anunciant que a l’any ja li queden ben bé pocs dies. El 2013 no ha estat pas un any que ens hagi aportat masses millores col·lectives. Tampoc cal fer ara un repàs exhaustiu de les notícies negatives que ens ha portat l’any que acaba. Confiats, com sempre, en que el proper, el 2014,   serà un mica millor. No sé si ens acabarà tocant la grossa, però sí almenys que ens toqui la salut, l’estima, la tranquil·litat i sobretot, sobretot, el bon govern! Bon 2014.

Congelats!!

Desembre 28, 2013

No és pas veritat que amb el principi de l’any tot s’apugi.

De moment hi ha una trista excepció, el Salari Mínim Interprofessional.

En un país que tingués un govern abocat a la sortida  real de la crisi  i amb un pèl de vocació social en el darrer consell de ministres no hagués aprovat la pujada de la llum en un 2,3 %  ( els propers tres mesos, després ja veurem..) i congelar el salari mínim que es quedarà en 654,3 € sinó que hagués fet tot el contrari , congelar el rebut elèctric i apujar el sou ,com a mínim, amb l’IPC.

Després del fiasco de la setmana passada en la subhasta de l’energia elèctrica ara sembla que hi volen posar un pedaç que ja veurem com acaba veient els actuacions del govern…. Ara,de moment, pur maquillatge.

La  mesura de la  congelació del SMI òbviament ha provocat la reacció dels sindicats i d’indignació en molta gent  que rebutgen la congelació que un any més  patirà el SMI que d’ençà del 2010 no s’ha actualitzat en la mesura de la inflació. El període de temps en que el SMI ha tingut els pujades més continuades i altes ha estat durant el  la franja que va del 2004 fins el 2010 coincidint amb els governs de Rodríguez Zapatero, però aquest, el maig del 2010, ja va congelar-lo.

Espanya s’havia compromès davant les autoritats europees a que el Salari Mínim estès en un 60 % del salari mitja , amb la nova congelació evidentment altre cop s’allunya d’aquest compromís com en tants altres . En l’àmbit europeu Espanya només està per davant d e Portugal i Irlanda però molt per dessota dels altres països.

La congelació del SMI, demostra un cop més que el govern del PP vol carregar, altre cop, part de les retallades en els més febles. Mentre  els salaris de les franges més altres s’han reduït mínimament els salaris mes baixos i s’han reduït al votant del 17 %. Aquesta és la manera que té el PP de combatre la crisi i reactivar el consum.

Per no parlar de les continuades ajudes a la banca  que quan estava  a l’oposició rebutjava. Ara afirmen que al banca ja s’ha estabilitzat, és a dir que entre tot hem pagat els deutes bancaris a  Alemanya sense cap mena de cost per les entitats i sí en canvi per la majoria de la ciutadania que ha hagut de suportar la major part del que anomenen austeritat que no deixa  de ser una mena d’eufemisme de retallada salvatge amb voluntat de canviar clarament el model d’estat social que hem tingut fins avui.

En fi que en el darrer  Consell de Ministres del 2013 ens han collat una mica més i encara els  hi queden dos anys de govern.!

Cap on anem?

Desembre 27, 2013

La lectura d’algunes notícies et fa pensar que vivim en un món carregat , no ja d’una certa intolerància, sinó d’una autèntica bogeria. I el que em sap més greu és que em sembla que tampoc sabem cap on anem.

Alguns exemples corprenedores d’aquest darrers dies.

1.- “La reina Isabel II le ha otorgado este martes el perdón a título póstumo después de  una intensa campanya popular y a pesar de las reticencias de algunos puristas que opinaban que técnicamente no se le podía perdonar porque la homosexualidad estaba prohibida cuando fue condenado.

Turing no llegó a ir a la cárcel porque prefirió someterse al tratamiento de castración química que se le ofreció como alternativa para evitar la prisión. Murió dos años después, envenenado al morder en su laboratorio”. Llegit al digital E-notícies” però tota la premsa n’ha parlat. Sembla una broma pesada però és veritat.

2.- Les declaracions de la portaveu Popular del PP Sandra Moneo quan afirma que l’avortament no pot ser mai un dret ,o afirmant que la nova llei impedirà que les dones facin servir l’avortament com a anticonceptiu, aquestes declaracions  semblen extretes d’algun manual inquisitorial, però són certes . Si això és el que es manifesta públicament no vull saber el que privadament es deu comentar. Però  la doble moral d’alguns membres del PP es prou coneguda. Però vaja espanta que algú al segle XXI pugui parlar així i restar aparentment ta tranquil·la

3.- La desarticulació  del grup neonazi Projecto Pilla-pilla que assetjaven  homosexuals i després de coaccionar-los penjaven les seves “gestes” a internet. Sembla que aquest neonazis havien aprés al lliçó d’un grup d’assetjament d’homosexuals a Rússia. Això passa al nostre voltant i semblava que actuaven amb una impunitat preocupant.

4.- Els bombardeig que Baixar al-Àssad , president de Síria està portant  terme aquest dies a bases d’omplir bidons d’explosius i deixar-los caure des d’helicòpters a les ciutats que estan ocupades per l’oposició  armada. El mètode es rupestre però  els estrall són brutals entre la població. I no hi ha qui ho aturi. On són tots aquells avions de l’OTAN  que bombardejaven Líbia?

Rebo un missatge al telèfon de  felicitació de l’amic Ramon Francas i em diu: patada al cul al 2013!!. Té raó a veure si aquets any ,que sembla un malson,acaba d’una punyetera vegada!!

 

Independència.!

Desembre 26, 2013

Com cada any acte d’homenatge i record a Francesc Macià, aquets any en fa vuitanta de la seva mort.

Migdia, dia de Nadal grisós amb un pluja intermitent però sense  fred.

Acte modest, sense estridències, amb molta menys gent que l’onze de setembre. Menys carregat d’èpica però potser més ple de sentiment.

Algunes institucions ,poques,i alguns partits ERC, PSC, PP, CiU, IC-V – em sembla que no me’n deixo cap-   es personen davant  el Monument a fer una ofrena floral abans que ho facin els portaveus municipals, menys el de la CUP.

No hi ha parlaments.

Ara bé,aquest anys el crit continuant d’independència ha estat present, si no és el primer cop – no ho recordo-  , si que el és l’any  que amb més intensitat s’ha manifestat.

Potser la proximitat del mític 2014 ha esperonat a la crida. Veurem si l’any vinent s’ha de tornar a cridar o ja veiem el final del camí.

Cant del Segadors, desitjos de felicitat pel Nadal i cadascú a  casa seva.

I ressona amb força : Independència!

 

Bon Nadal!

Desembre 25, 2013

S’ha generalitzat la felicitació a través del correu electrònic.

Enguany moltes de les rebudes porten poemes de Joan Raspall, volen ser homenatge a aquesta poetessa morta fa unes setmanes en l’any que complia el seu centenari.

De totes les rebudes comparteixo aquetes dues que m’han semblat especialment motivadores. La primera enviada pel Moviment de Renovació Pedagògica del Garraf i el Baix Penedès i la segona per l’editorial el Cep i la Nansa.

Endavant!

Respira fort que l’aire és teu

i l’aire i tot et poden prendre.

 Si creus la teva veritat

llança-la al vent….

 Parla ben clara, que el mot és teu

i el pensament ningú no el mana.

 Si creus la teva veritat

llança-la la vent…

Parla ben clar que l mot és teu.

Nadal.

Els Nadals passen.

El futur va esvaint.-se

amb cada aurora.

Però sempre, tossuda,

L’esperança rebrota.

Doncs això, que tinguem un bon Nadal!!

holiday on ice

Desembre 24, 2013

Recordo quan,  proposat de l’Associació Pessebrista, van endegar el procés de construcció de la marquesina ( urna, gàbia) tancada per poder-hi posar el pessebre anual de la Plaça de la Vila. La decisió es va prendre després d’alguns “segrestos” de figures, i encara més, algunes destrosses en el conjunt pessebrístic que, sens dubte, malmetia l’esforç que feien la gent de l’Associació que tenia l’encàrrec de fer el pessebre.

La mateixa associació  proposava la manera de finançar el projecte de marquesina, a base de situar una anuncis publicitaris en la part superior durant uns anys que paguessin el cost de l’estructura. Es va tirar endavant i el primer any  les mesures de la publicitat eren realment exagerades i això va aixecar  crítiques,  algunes desaforades  , altres hipòcrites i també d’altres més jocoses i festives i ben poques de positives. El guirigall va ser tant gran,  que em van fer témer que, en algun moment, el “nen Jesús” s’aixecaria  del bressol, agafaria alguna branca de palmera  i ens trauria  a tots a fuetades  de la Plaça de la Vila, com desprès faria ja de grandet als mercaders del temple segons diuen les cròniques del moment. Deuria ser un malson però no va passar,  per sort. Havíem transgredit sembla alguna cosa sagrada. La publicitat havia arribat a Betlem i algunes marques comercials promocionaven l’exclusiva del naixement del nen Jesús.

Ara però, no em negaran, que la Plaça d ela Vila recorda un vell  Cafarnaüm d’una dubtosa utilitat pública. Ara el pessebre, per cert magníficament ben fet i aconseguint la màgia que cal en aquesta representació, segueix estant en la marquesina de la discòrdia de fa un anys però gairebé queda tapat per el mamotreto que representa la pista de gel, el tió publicitari que ha estat objecte d’algunes agressions (  també ens hauria de grinyolar  , oi? ) I la caseta dels Kinders per rematar-ho . És una llàstima que la feina que fan els pessebristes cada anys quedi mig amagada en l’aiguabarreig situat a la plaça.

I no entrarem en el debat de si la instal·lació de la pista és la privatització de l’espai públic en favor d’un determinat sector, perquè d’ocupacions d’espai públic  s’han han fet d’altres i se’n fan contínuament .Tampoc debatrem si l’ajuntament paga o no paga el consum de l’electricitat. En paga tantes de coses que no be d’aquí i que segurament és un debat poc productiu donada la funció de promoció del comerç  que atribueixen a la mateixa pista i ,que potser és certa, per més dubtes que en tinguem. I naturalment ara no entrem, per pur esperit nadalenc , a rebatre la tesi de la regidora Llorens de que la pista de gel serveix perquè  els nens de barris desfavorits ( quin són aquets ?) que no han vist mai la neu la vegin. Ratllant l’esperpent i més quan això es diu en mig d’una sessió del Ple Municipal el màxim òrgan d’un Ajuntament. Fins aquí ens pensàvem que ho havíem sentit tot sobre les virtuts de les pistes de gel nadalenques  i altres aspectes de la promoció comercial, i no era cert

El que possiblement es podria és trobar un altre espai que complint la mateixa funció alliberaria aquest espai de la ciutat i permetria que el pessebre tradicional tingués una major vistositat. Indrets n’ hi ha i molts on segurament la mateixa pista de gel tindria el mateix potencial d’atracció i alliberaria un espai que comunament està ocupat per la canalla i els pares que corren amunt i avall amb una certa tranquil·litat   i també perquè no dir-ho per alguns “nens i nenes”, alguns ja un pèl ganàpies,  jugant a futbol i que amb qualsevol de les gardeles que llencen pot lesionar al més forts dels transeünts  que pugui enganxar. I que direm de quan hi ha l’empostissat de qualsevol acte  i els nens saltant i botant fent un soroll de mil dimonis allà al damunt mentre la família pren un  cafè o un quinto asseguts i passant olímpicament dels nens o la nenes….AH! i en algun moment d’aquests dies passejant-hi la Grossa, promocionant la “nostra” loteria.

El debat sobre l’espai públic és sempre un debat difícil. Les ciutats han esdevingut  espais d’intersecció, de creuament de diverses activitats,des d’ econòmics, associatius, físics, lúdics, es barregen a l’espai públic i a l’espai privat. Això requereix, plantejament, planificació , execució i avaluació de polítiques per part dels governs de cada ciutat. S’ha de gestionar l’acció col·lectiva a vegades des de la immediatesa i altres amb raonada planificació perquè l’espai esdevingui sense impostures un espai de relació i també identificació. L’espai públic és un bé comú que mereix respecte per part de tothom.

I aquest respecte no només s’ha de reclamar a la ciutadania en general desterrant, com vam dir en el seu moment , fa anys,  la manca de civisme   ha comportat que masses vegades  es disparin alertes i llums grogues d’atenció. Entre el que apunten els experts hi trobem. La pèrdua del valor de la nostra propietat col·lectiva que és l’espai públic, el canvi de tendència en determinat oci, l’esclat d’una generació filla de l’abundància i per tant de poc coneixement del valors de les coses i de l’esforç com element intrínsec a la persona, descontextualització del concepte de ciutadania, la pròpia societat s’ha convertit en un trencaclosques divers amb dificultats d’encaix,insegurat gairebé assumida, com el retard en la incorporació al treball i problemes d’habitatge, la pèrdua de determinats referents d’identitat cultural, l pèrdua, també, de determinades visualitzacions de referències comunes i públiques….

I possiblement també des de l’administració també hi ha  , a voltes, manca de respecte per aquets espai públic. L’ ubicació de la pista en mig de la Plaça de la Vila altre cop, em sembla que ho és. No és tracta segurament de reglamentar-ho tot però si de l’aplicació d’unes normes que vetllin pels usos i costums comuns habitual de la nostra comunitat , per tant, cal que parlem de com gestionen  l’ús de la via pública de l’espai comú i com democratitzem el seu ús sense impostures justificades amb uns suposats beneficis  . Potser són cabòries però ara queda un any per mirar d’ubicar  – si cal , i si és pels “nens” del barris desafavorits, no ho discutirem, clar, – la pista del gel en un altre espai i deixar nítid l’espai que ocupa el pessebre que és fruit d‘un esforç notable de l’Associació Pessebrista  amb un excel·lent resultat i de passada tota la plaça .

En definitiva : que tinguem un bon Nadal!

Publicat a l’Eix Diari

Galls per donar i per vendre

Desembre 23, 2013

Com fa forces anys visita obligada a la Fira del Gall de Vilafranca.

D’hora  , ben d’hora , fa fred , però pot és a punt. Les parades diverses d’artesania més o menys homologable i també de productes alimentaris, forces del mateix Penedès, i d’un cert nivell de qualitat.

La part, significativa, la de l’aviram  ja fa uns anys que ha perdut aquella mena d’ambient de mercat de Calaf que esdevenia al mig de la Rambla. Ara els espais són més oberts , més còmodes , possiblement llueix tot plegat una mica més.

I certament hi ha alguns galls que llueixen ,i molt, amb la cresta alçada  sembla que et mirin una mica desafiant. Des dels de color negre intens fins al d’un color marró   ben viu i els  clapats, algunes pintades, pocs galls d’indi i tampoc masses ànecs… en definitiva una gernació  de ploma que ben segur farà delícies a les taules nadalenques.

Productes de proximitat que els pagesos i productors porten per complementar la venda dels galls. Em diuen que cada anys els posen més inconvenients i condicions. Alguns del venedors  pensen que el sector del vi s’ha imposat i són els que marquen les condicions. Certament els dues carpes expositores de vins i de tast o degustació ocupen una part important i deuen generar també un bon negoci.

Ha valgut la pena fer una visita als galls que han participat en el concurs, són exemplars que realment impressionen. Els productors van fent experiments amb creuaments i  amb l’alimentació perquè la raça del galls del Penedès es millori. Alguns sembla que a parer del experts i per la nota que tenen ho ha aconseguit no obstant trobar algines qualificacions d’insuficient fa mal efecte, potser s’ho podrien estalviar. Altres amb un decebedor “ sense valorar” encara ens deixen en el dubte.

La visita no decep, certament el mateix  de cada any però sempre hi ha algun element novedós o curiós que justifica l’anada a la Vilafranca d’un cert regust rural.

I també com cada  any  inexorablement la loteria ha passat de llarg.

No em pessigat res de res  i. per descomptat, no teníem cap dècim dels que ha estat premiat a  Vilanova.

No hem recuperat aquets any la poca inversió feta, això sí, ens queda la grossa de Cap d’any, a veure si hi ha una mica més de sort. No aniria malament.