Archive for gener de 2014

Crònica d’una absència anunciada.

gener 31, 2014

Si és veritat el que va dir el diputat del PP Santi Rodríguez ,i coneixent-lo no tinc perquè dubtar-ho, que per tres vagades havien comunicat a la Presidenta del Parlament que la Sra. Sánchez Camacho no aniria  al Comissió d’Afers Institucionals del Parlament a comparèixer per tractar el cas d’espionatge de Metodo 3, la posada en escena de l’esmentada Comissió va ser tot un espectacle.

Es buscava ,potser  intencionadament, allò que es va anomenar “pena de telenotícies” ( telediaris si volen, també). Desconec el procediment exacte del Parlament i de les comissions en concret, però si la Presidenta de la Cambra  i el President de la Comissió ja sabien que la Sra. Camacho no hi aniria  era del tot sobrer i no calia  posar un rètols amb el seu nom com a  compareixent que atreia tot l’eixam de fotògrafs i càmeres amb la voluntat de trobar el millor enfocament del rètol amb el nom i al darrera , el buit. L’absència, incompareixença….

Tampoc va presentar-s’hi el Sr. José Zaragoza ,avui diputat al Congrés,  i potser no hi va haver ja temps ni oportunitat de canviar el rels amb el nom i així aconseguir la segona instantània amb el nom de José Zaragoza i al darrera el buit, l’absència, la incompareixença.

Mediaticament un èxit però no sé si realment calia

No comparteixo la decisió d’ambdós politics  de no comparèixer . Crec que es devalua la significació del Parlament i, en el cas de la Sra. Sánchez Camacho és més greu ja que  a més és poc edificant essent-ne  membre i a més senadora en representació de la mateixa cambra. Segurament no en teníem cap obligació. I segurament, també, hi havia tota la intencionalitat de desgast polític per part de les altres forces en palesar la seva absència .

L’espectacle de la cadira buida  va ser, crec, doncs,  innecessari i gratuït  . Ja sabem que en política a més de les paraules els gestos són no només eloqüents  sinó també significatius  de les maneres de fer   l’absència  era  eloqüent i significativa de la voluntat de Zaragoza i Camacho  i  ha va ser  la voluntat de palesar-ho també. Tot plegat devaluació del Parlament per defecte però també per excés.

L’enemic exterior

gener 29, 2014

La tesis de l’enemic exterior té al nostre país una certa acceptació. Durant molt anys el pujolisme ho tenia com a missatge recurrent quan els coses anaven malament. Sembla que això de l’enemic exterior torna a estar de moda.

I segurament també hi ajuda en que l’etern  enemic “Madrit” i el que representa ens ho posa fàcil La darrera ha estat aquest gir de malabarista que ha fet Montoro amb el tema de les balances fiscals amb un argument molt agut, som els ciutadans que paguem i no l’entelèquia anomenada Catalunya. Possiblement té raó en l’estricte  fet contributiu però no en les conclusions que en treu.

L’enemic exterior es concreta amb la  “madrinitis” que sembla que ha arribat al Barça, el nou president parla amb claredat que tot l’afer del contracte de Neymar ha estat fruit de les campanyes que des de l’entorn del Madrid s’han dut a terme. Fins i tot un periodista insinua que l’expresident Aznar ha pressionat un ministre  perquè la querella d’un soci contra l’expresident del Barcelona  tirés endavant i es produís una  certa desestabilització . El tema per mi no és si es va explicar bé o no els detalls de contracte, que segons el club tenia clàusules de confidencialitat, el tema és si s’han de pagar aquest preus per alguns jugadors en els moments en que vivim. Segur que són inversions que es rendabilitzen però la realitat  em sembla que ratlla la immoralitat  la quantitat desorbitada de diners que s’embutxaquen els jugadors i els beneficis que poden arribar a  obtenir per annexes als contractes fereix una mica la sensibilitat  . Ens queixem, i amb raó ,del que cobren banquers i  directius i els futbolistes sembla que tinguin patent de cors. I a sobre el nou president trucarà el Messi perquè cobri més – potser per pagar el deute amb l’ hisenda pública- . Potser menys  enemic exterior i una mica més de ponderació en els salaris per donar exemple.

Més enemic exterior, el que veu el president d’Esquerra Junqueras en totes les actuacions de l’estat, “Madrit”. I segur que té bona part de raó. I demana paciència als catalans i catalanes davant l’allau d’atacs que patirem. Però ni una paraula sobre els atacs que el govern  de Mas, amb qui  aquell manté  un pacte de governabilitat, en forma de retallades dels serveis públics i del benestar està fent a al ciutadania pacient . Sembla que això no importi. Però l’entrevista és de per sí ja prou simptomàtica del país en que vivim. Res a dir que se li faci una entrevista ja que la segona força política  en escons té coses a dir i coses importants. Ara que a  bombo i plateret s’anunciï que s’entrevistarà al cap de l’oposició  grinyola una mica. No sé si en gaires països un partit que, no sols sosté el govern, sinó que hi te pactes de governabilitat es consideraria  que el seu líder és el cap de l’oposició, però vaja em sembla que estem instal·lats  ja definitivament en el Polònia , que aquest programa s’ha convertit en la realitat i Catalunya és ja la ficció. El món va a l’inrevés aquí

S’ha dia que les institucions catalanes més importants són la Caixa, La Moreneta i el Barça. La Caixa va bé i van cobrant cada cop més pels “serveis “ que diuen que presten als clients que són els que hi aporten una bona part dels diners amb que treballen i omplen les butxaques dels seus directius . del Barça ja hem vist que comença a denunciar els enemics externs per poder més o menys superar els seus propis problemes  interns. I ens queda la Moreneta que per la seva santedat no es propícia a crear enemics exteriors però el seu representant més evident i genuí com és l’abat de Montserrat també insinua que van enviant informes  al Papa sobre la situació de Catalunya perquè no volen que les informacions vinguin només de la conferència episcopal espanyola sobretot de Rouco Varela que podria tergiversar les seves informacions . Ja veiem que de manera més sibil·lina també sembla que vegi enemic a on hi hauria d’haver “germans fraternals”. En fi esperem que els informes al Papa els rebi amb interès i en alguna de les seves al·locucions públiques o en les seves aparicions a la finestra del vaticà proclami el seu suport al dret a decidir, però que no sigui com el dia que un dels coloms que va deixar anar el Papa  va patir l’atac d’un corb i una gavina ( potser la gavina del PP) . Seria un mal presagi.

Ara, hem de reconèixer que diferència de Junqueras  a TV-3, l’abat de Montserrat si va dir alguna cosa interessant:”Els cristians no podem pretendre imposar la nostra visió antropològica a la societat global. No podem pretendre que la moral cristiana es converteixi en la llei de l’Estat”. Aquets cop , té tota la raó, i més..

Més impaciència

gener 29, 2014

Fa uns dies parlàvem de la impaciència que ens afecta  i ho feia explicant algunes sensacions que tenia la voltant de les cues que feia al Parc del Garraf.

Ara he viscut unes sensacions similars però crec que amb més intensitat encara.

Per raons que no venen al cas he estat usuari dels serveis d’urgències hospitalàries del territori, Aquets dies , i en forces d’altres, sense haver-hi col·lapse hi ha una certa pressió damunt del sistema hospitalari .

Cal dir que he trobat l’assistència del personal molt correcte però les sensacions de les sales d’espera són realment una mostra més de la nostra impaciència. I en alguns moments aquest impaciència acaba essent una angoixa creixent sobretot per aquells que han de ser atesos pels metges..

Hi ha una mitjana d‘espera de més d’una hora – alguns casos extrem fins a quatre- , tot i que la recepció i triatge sigui molt ràpid  desprès caldrà esperar. És en aquest període que qui es  neguiteja  i  insisteix a la recepcionista que ja porta temps esperant-se , altres en ser una urgència han hagut de deixar la feina o l’activitat que estaven fent i això també crea més tensió i a voltes es desfermen alguns comentaris que és millor no escoltar ni fer-ne cas.

La situació disculpa moltes coses però segurament tenir una certa temprança abans de dir segons que, seria raonable.

Certament que el sistema a nivell dels professionals funciona però els que seria els circuits interns estan realment febles i amb dificultats per engolir tota l’activitat. Em deia una veterana infermera d’urgències bregada en aquesta trinxera que hi ha una certa dificultat d’aplicar els circuits en el malalts i així alguns protocols són de difícil compliment amb la  qualitat necessària. Sens dubte les retallades han afectat el sistema , malgrat el que digui el Conseller  ara ja és habitual que els malalts estiguin en els passadissos, que segurament no afecta al seu estat però si en alguns casos a la seva intimitat i, per descomptat, a la necessària comoditat que es requereix en moltes situacions  com les que viuen en aquell moment..

Més impaciència  col·lectiva  doncs, Aquí pot ser més justificada davant la incertesa de diagnòstics i l’angoixa que pot suposar pel malalt o pels seus acompanyants però crec que malgrat l’espera , i les lliteres als passadissos el tracte personal , malgrat les retallades és d’una professionalitat excel·lent.

Les queixes a la conselleria i al govern de Mas i si pot ser amb soroll millor.

 

De disciplina, de vot, de díscols, de mobbign polític, d’herois , de roïns i altres coses…

gener 28, 2014

 

Aquest dies ha estat notícia el vot de tres diputats socialistes que han votat favorablement  la demanda del traspàs de competències sobre referèndums a la Generalitat de Catalunya. Cap problema aparentment , oi?. El problema és que els altres 16 diputats del grup  van votar que no i un ja s’havia escaquejat deixant l’escó i atrinxerar-se a la seva alcaldia de Lleida. Vagi per endavant que jo estic al costat dels que han votat que sí, al costat de la seva actitud en aquets cas, quedi clar també que crec que els que han incomplert el compromís són els setze que van votar que no, però en tot cas aquets seria un tema  per una altra ocasió. I també deixar clar que es poden dir moltes coses però hi ha un substrat que és l‘enfrontament  i el pols lícit  entre els diversos corrents d’opinió com Avancem i Agrupament Socialista  i la direcció del PSC, i aquest també seria tema per una altra ocasió.

El fet ha despertat l’etern debat alletargat durant força temps entre l’equilibri necessari entre allò que en diuen disciplina de vot ( tots els partits la tenen i tots els partits la reglamenten com una manera d’atendre la feina parlamentària) i la llibertat de vot ( llibertat que ningú et nega mai finalment). Debat recurrent moltes vegades i que ara ha despertat fruit del que va passar al Parlament el dia 16. Però, de qui  és l’escó? Del diputat, tal i com estan avui les coses, però alguns diuen que en ser escollit en una llista tancada es vota el partit i és aquest qui pot decidir el sentit del vot. En altres indrets si la circumscripció és més reduïda ( sembla que la llei lectoral que debaten els grups tendeix cap aquí)  segurament el diputat pot consultar o explicar a  priori el sentit del vot. Aquí no és el cas i almenys al nostre territori el diputat que teòricament ens toca – les adscripcions són també aleatòries-  no ha consultat a la militància ni el sentit del vot ni el trencament de la consigna del grup , això però no desmereix la seva actitud. I per altra banda també es bo recordar que, en altres ocasions, s’ha deixat llibertat de vot quan hi havia temes amb una certa discrepància. Si es pot aplicar la llibertat a   les “corrides de toros” amb més motiu es podia aplicar a la demanda de competències. En el fons rau el problema de si acceptem o no que el grup s’imposi per damunt la voluntat i consciència dels diputats. I aquí segur que hi hauria opinions per tots els gustos.

Els que hem tingut responsabilitats polítiques segur que hem votat algunes vegades contra el que pensàvem o havíem fet. Qui digui que no s’ hagut d’empassar gripaus alguna vegada  no diu tota la veritat. En la tessitura d’una votació diferent al grup valores forces coses i intentes mantenir un cert equilibri i també cal que valoris si la proposta per votar no és res més que una provocació política d’algun altre grup per ressaltar la contradicció en el teu mateix  grup, això també passa ,eh!. Però dit això segur  no és fàcil votar diferent de la majoria del grup, cal valorar des de l’impacte a nivell personal , emocional i fins i tot professional, fins el dubte de que el teu vot no ajudi a altres forces politiques en la seva ferotge crítica o en furgar en els ferides i fractura que pot representar la divisió del vot. Votar diferent del grup porta conseqüències personals i també polítiques. Els aparells acostumen a  no oblidar. L’exercici de la dissidència , que hauria d’estar valorat positivament, masses vegades es menysté fent passar els dissidents per uns aprofitats en mantenir l’escó, i crec que aquest argument és banal i interessat en desprestigiar la política. Acceptar la contradicció segurament té un límit i quan el límit es supera es vota diferent i hauria de ser acceptat, si bé cal dir també que s’haurien d’haver esgotat totes les possibilitats de reconducció de la situació de discrepància. Però en el cas que ens ocupa els tres  discrepants de la resta del grup, crec que la raó els empara i que la contradicció i el canvi permanent de posició es dóna en la direcció del PSC i en el grup de diputats que van votar no. Normalitzar la discrepància i reconduir la diferència amb intel·ligència tot respectant-la a la llarga estic segur que pot donar un millor resultat pels partits polítics. Fins avui – o fins fa un temps- això era fàcil en el PSC, perquè s’hi convivia amb respecte i amb la tolerància i acceptació de la diversitat com un riquesa. Ara sembla que allò que era un valor del PSC s’ha convertit en un impediment i en un problema.

I certament veure sortir al portaveu Lucena emprenyat i amb cara de pomes agres ( ho entenc, la realitat havia superat la seva equívoca suposició explicitada públicament de que tothom votaria igual )  de l’hemicicle el dia 16 i el primer que fa es reclamar l’escó als tres diputats /ades que havien votat diferent ja em va fer pensar que no anàvem bé. El portaveu desmentit per la realitat, convertia en un problema d’estricta disciplina un problema que és polític i de fons, que fa temps que dura i que no han sabut trobar, ni uns ni altres,  un espai comú d’entesa – i aquets cop era fàcil amb l’abstenció- . I afirmar també amb una certa contundència que no és problema de bons i de  dolents, perquè per votar  “sí”  hi ha raons convincents – per mi moltes més- i per votar  “no” també hi ha argument però que són , crec, excloents amb una part del PSC. No sé quantificar-la però hi és.

Però les mesures disciplinàries i coercitives que han seguit, suspensió de càrrecs orgànics, treure-les-hi les competències com a portaveus en comissions ( quina mesura tant estúpida i inútil  que fa evident  la pèrdua de valor  i experiència política  dins del grup  haurien de fer enrogir el portaveu Lucena. Ens podem permetre el PSC prescindir d’aquestes diputades i aquets diputats ?),  i algunes tant comentades per la imatge infantil de situar-los a la darrera fila – sort que no els han posat agenollats amb orelles de ruc o amb els braços estirats i carregant la constitució a cada mà al passadís, però al temps!-  o al modern “racó de pensar” que dirien els nens i nenes  de parvulari . La “muntanya” com és conegut d’indret no és un mal lloc , amb una visió extraordinària, però visualitza em sembla una manera infantil de voler mostrar els castigats. Patètic! .

Potser posar una mica de seny per part de la direcció no aniria malament, rebobinar i tornar al dia 15 i treballar fins a l’extenuació per arribar a  acords que perdurin i evitar el trencament definitiu. I això ho han de fet tots, els dits oficialistes que han de mesurar la seva força – que crec que cada dia minva més- i usar-la amb temprança i els anomenats crítics o díscols que han d’intentar aglutinar voluntats però també deixar de banda alguns apriorismes i tòpics que ens els seus discursos sovintegen excessivament. I em sembla que des de la distància , o des de darrera la barrera que es a on es veu millor el trist espectacle i s’opina amb facilitat,ja ho reconec , cal plantejar la batalla final. Ara, penso  que des de la direcció s’aplica un mobbing parlamentari  amb la voluntat de que els crítics abandoni definitivament el PSC, i em sembla que cal oposar-se  a aquest objectiu. No pot ser que un patrimoni col·lectiu com és el PSC, que no és de ningú però sí de tots i totes  i ara és gestionat amb una visió aliena a una part important de la militància i a amb la renúncia de governar algun cop aquest país,  es malbarati i es lliuri amb safata els interessos estratègics del socialisme espanyol. Segurament és legítim però poc útil a la majoria de la ciutadania del nostre país.

En mig dels desgavell, i dels despropòsit escolto una de les poques coses lúcides que crec que s’han dit, són les paraules de J.I. Elena quan afirma que està convençut  que tots els diputats hagin votat el que hagin votat ho han fet a consciència i creient que era el millor per Catalunya ( més o menys va dir això) Està bé fugir del fàcil maniqueisme de bons i dolents o d‘herois i roïns. Cal que tothom , des de posicions diverses i un cop retirats càstigs i “denuncies” s‘esforcin, tot plegats, en recuperar un cert equilibri en preservar la diversitat. Es tracta de que cerquin un encaix sòlid, equilibrat, sincer entre les diverses peces que avui és aquets puzle anomenat  PSC, si hi ha capacitat de fer-ho es podrà de nou servir el país seriosament i se’ns veurà de nou uns instrument útil.

No és fàcil però hi l’obligació d‘intentar-ho sense cap  límit  des de les posicions separades d’avui.

I si no es fa , l’últim que apagui el llum….

I anem per feina.

 

Publicat a l’Eix-Diari, el 27.01.14

Penedès monumental, El Castell de Penyafort.

gener 27, 2014

Ruta entre Vilafranca i el Castell de Penyafort, passant pel Parc del Foix de Sant Margarida i els Monjos, pel Centre d’Interpretació de l’Aviació Republicana.

Sortim de Vilafranca,des de l’avinguda del Foix i just aquí comença el camí de la Bleda que més endavant es dividirà en dos ramals , el que ens portaria a la Torre de l’Aigua i el que va a Penyafort que és el que seguim nosaltres. És l’antic camí dels Monjos

El camí, com no podia ser d’altre manera, discorre entre vinyes, amb un ceps que semblen tenir molts anys, petits però rabassuts.

Travessem la riera de Llitrà que avui no baixa  i enfilem el camí de Cal Frare , aquí cal girar a la nostra esquerra i seguir pel costat mateix de la masia ( hi ha una fletxa que ho indica) seguim entre vinyes i alguns canyissars ben secs. Travessem al carretera de la Bleda i ens acostem entre camps  per un camí flanquejat per vells ametllers que encara no ha florit ( una setmaneta més i segur que floreixen) a la masia de La Riba, un casalot de dimensions notables i es veu plena d’activitat, seguirem el camí asfaltat i passem per un pont  pel damunt de la N-340 arribant al barri de els Salines. Es tracta, dins ja dels Monjos, de trobar la Rambla de Penyafel, que acull els diumenges un mercat al carrer de grans dimensions i pel que veiem de molta concurrència , i seguir-la fins el final travessant el riu Foix i seguir el carrer del Camí Fluvial fins al Moli del Foix.

El Molí del Foix és un equipament dedicat a fer de centre d’Interpretació història i natural . Era un antic moli fariner del que se’n té constància ja a l’any 978 , essent un dels primers edificis construïts a la plana  a vora del riu , deixant el nucli que llavors estava construït al voltant del turó de Sant Margarida. Al segle XX deixa la seva funció de molí i passa a ser un celler . Adquirit per l’Ajuntament avui conté diverses activitats com  la de l’aula botànica vinculada  jardí botànic amb tota mena de plantes autòctones.

Seguim pels carrers dels Monjos fins que trobem novament vinyes i el camí clarament indicat que ens porta fins el Centre d’Interpretació de l’Aviació Republicana i la guerra aèria ( Ciarga). Està tancat encara però veiem els entrades dels refugis i també l’estela que recorda “El vesper de la gloriosa”. És un centre molt interessant per trobar més informació només cal anar a www.ciarga.cat .

Seguim el camí que hem deixat per entrar al Centre i arribem fina l’antiga N-340, just al costat d’un hotel que segur que ha conegut temps millors, passada la carretera seguim en direcció al polígon industrial  trobem un pont per travessar les vies del tren i de l’Ave, però la senyalització en adreça més avall, la seguim tot i que tornada refarem el camí per aquest pas. Després de seguir pel polígon travessem el riu Foix molt prop  de la cimentera Uniland i després de fer un parell de tombs amb pujada arribem fins el Castell. La llegenda explica que aquí hi va néixer Sant Raimon . La història però ens parar d’un castell del segle X i vinculat a Olèrdola com avantguarda i  de protecció de,possibles atacs dels moros. Va pertànyer a la família del comte d’Olèrdola que el va donar a nobles que li havien estat fidels. Al 1185 hi neix Raimon que després seria Sant. Posteriorment va esdevenir un convent de dominics  i encara més endavant presó dels pilots “nacionales” que queien personers dels republicans. Ara és propietat municipal i hi  estan fent reformes a fons. Per conèixer més coses del castell i de les seves activitats,connectar a www.castelldepenyafort.cat . També hi ha un centre d’informació del Parc del Garraf.

Tornem a Vilafranca fent alguna drecera, i en total hem fet una quinzena de quilòmetres, Cal dir que sobretot el tram final no és gens agradable per caminar entremig de la fàbriques amb un paisatge més aviat poc recomanable per fer una sortida i gaudir del bon temps i del paisatge   , però vaja suposo que deu ser difícil trobar alguna altre pas sobre el ferrocarril per arribar al castell.

No es tracta de menystenir res però la sortida es justifica pel CIARGA i el propi Castell la resta doncs , que voleu que us digui, n’hi ha d’altres molt més interessant també entre els vinyes…

No es pot tenir tot i qui no es conforma es perquè  no vol.

 

Amb nom propi

gener 26, 2014

 

Joaquim Nadal. El mes de setembre passat presentava el llibre Fent tentines per la vida, un breu recorregut per la seva infantesa i primera joventut, ara ens acaba d’arribar  el seu nou llibre “Testimoni de càrrec”’, vint anys al servei de Catalunya, 1993-2012.  d’Edicions Proa. Un extens llibre de memòries que abasta vint anys de la vida política i social del país on ell ha ocupat un paper rellevant tant al Parlament com al Govern dels Presidents Maragall i Montilla. Va ser el responsable de la Conselleria de Política Territorial i Obres Públiques, però la seva influència i pes polític al govern anava més enllà de l’estricte conselleria que dirigia. Va exercir de Conseller de la Presidència quan ERC va sortir del govern a l’any 2006. Possiblement la lectura d’aquets llibre ,escrit amb un estil,directe, gairebé en alguns moments com un dietari i en altres amb algunes reflexions sempre interessants, pot donar pautes per la interpretació dels esdeveniments polítics d’aquest darrers vint anys. Crec que al figura de Joaquim Nadal traspassa el límit de la pertinença a un partit ja que en moltes ocasions la seva presència supera les ratlles que massa vegades separen a la ciutadania de la política estructurada i reglamentada. S’ha guanyat ,sense cap mena de  dubte, un reconeixent i un lideratge que en aquets moment  al sí del PSC alguns trobem a faltar. El mateix Nadal parla en el pròleg del seu llibre:   “…he optat per fer un llibre en el qual hi ha més biografia que literatura; he fet poques concessions a la literatura i, en canvi, m’he concentrat en l’aportació de dades, informacions i notícies. He escrit més informació des de la subjectivitat que creació, i ho he fet, així, volgudament, amb un punt de contenció de les expansions líriques a les quals, a vegades, la vida em convida”.

Llibre del tot recomanable no només per visualitzar i poder comprendre algunes de les situacions que ha viscut el país sinó per la mirada sempre intel·ligent i un pèl irònica de qui ha estat una dels principals protagonistes de la vida política del país en el darrers temps i segur que encara li queda molta corda.

La Unió Vilanovina. Aquesta entitat és notícia perquè ahir va inaugurar de manera oficial el seu nou local. Està  a la Plaça del Pou just a l’ inici del carrer de la Unió. Sembla fet expressament.

La Unió Vilanovina neix de la fusió de l’Acord amb l’antiga Unió Vilanovina “El Coro”, ara fa un parell d’anys van celebrar els seu cent cinquanta aniversari i tenia un problema greu de local.

Per una sentència judicial a rel de la denúncia de la coneguda  “veïna” de la Unió es va d’haver de tancar el local. Un llarg procés, un seguit de desencontres i despropòsits  i tambe d’algunes situacions realment poc agraïbles i poc afortunades que possiblement s’haguessin pogut evitar.

La contaminació acústica va prevaler damunt l’activitat social.

Després de passar per diversos indrets ara sembla que es pot estabilitzar a la Plaça del Pou i reprendre una activitat més pública i recuperar els nivells d’influència i treball social que havia fet en alguns moments de la seva història.

És evident que el temps també ha canviat en aquets trenta anys darrers el paper de les entitats a la ciutat però ben segur que en aquest moments que cal garantir la cohesió social caldria recuperar el paper dinamitzador de moltes entitats de la ciutat.

Van tenir un paper brillant en alguns moments , ara estaria bé recuperar la vessant més socials.

El nou local pot ser el principi d’un bon renaixement. 

 Eva Bolaño. La polifacètica i polièdrica artista vilanovina ha tancat al seva secció “Vilanovins amb davantal” al Diari de Vilanova després de  prop de catorze ( que està dit ben aviat)anys. Setmanalment ens presentava un vilanoví o vilanovina que explicava alguna recepta de cuina. La recepta anava precedida per una entrevista i breu currículum de la persona que ens aportava alguna novetat culinària. Tanca la secció, però segur que tornarà amb alguna altra aportació deguda a la seva fèrtil imaginació. Vaig tenir el privilegi d’encetar els seus vilanovins amb uns “resolutius i senzill plat” (en paraules de Ramón Francàs en la darrera secció publicada) de macarrons amb tonyina . D’ençà llavors han passat catorze any i ara ella mateixa tanca la sessió amb una “sarsuela a l’estil de la  iaia Maria.”

Bolaño és una artista de cap a  peus, amb una creativitat envejable et munta un taller de polseres i anells  desprès d’explicar un conte ,o et fa una titella de dit , o et reprodueix amb cartró pedra totes les figueres del nostre cercavila de Festa Major  i encara ,mentrestant,  et fa un taller de cuina afrodisíaca. En fi que està tocada per la màgia de l’artista sense costures.  Acompanya a aquesta creativitat una capacitat de comunicació més que notable.

Hem aprés de la mà d’altres con-vilatans alguns plats.

La secció abaixa la persiana.

Esperarem delerosos alguna nova proposta original i popular.

Carod-Rovira. El polític tarragoní, ara sembla que una mica apartat de la primera línia, va tenir la visió – o la xamba – d’anunciar que el 2014 seria un any clau per materialitzar les aspiracions nacionals de Catalunya. Llavors va tenir poc predicament , però el temps li ha donat la raó.

Ara  ha fet algunes declaracions prou sucoses i prou interessants. Per una  banda considera un error la declaració unilateral d’independència  i avala unes eleccions d’on n’hauria de sorgir una majoris pluripartidista que convoqués un referèndum per saber quin és el futur polític que vol el poble de Catalunya.

Carod-Rovira. Ha afirmat : “El més important del que està passant és que aquí hi ha una mena de consideració general tranquil·la, pacífica, ja que, la gent vol decidir el seu futur en llibertat. La gent ve del cansament, del no hi ha res a fer amb el Govern”.

Em sembla que aquest cop té també raó. Ara caldrà que tingui més predicament que en l’altra ocasió.

 

Impacients.

gener 25, 2014

Som animals de costums. Repetim sistemàticament moltes de les nostres accions, potser al llarg del temps  fem lleugeres modificacions en els nostres comportaments i actituds. Poques.

Procuro anar a nedar cada dia. Sóc un dels que ens hem vist afectats pel tancament  i retard en l’obertura ( sembla que per unes maleïdes rajoles que han petat i de moment ja ningú s’aventura a posar data de reobertura) de la piscina del carrer Coroleu.

Ens han enviat a l’exili, al Parc del Garraf, ens han tracte bé cal dir-ho, també.

I hi vaig anar al començament amb bicicleta però les fredorades de finals de novembre em van fer canviar la bicicleta ( la baixada del parc era realment freda i incòmode ) pel cotxe , i això em permet arribar-hi una mica ( no gaire tampoc) abans.

D’aquesta experiència constato altre vegada  que com arreu  també hi ha els impacients de torn, jo mateix em sembla que m’ hi he tornat més del que ja era.  A vegades arribo abans de que hagin obert i constato que sempre som els mateixos i les mateixes. I pressuposo que han arribat en l’ordre de la cua, encara mig difusa, que es va format. Ja sabem que no obriran abans de l’hora sobretot ara que tot està informatitzat, però pressionem  potser perquè el temps passi més despresa i ja sabem que inútilment i potser absurdament  .

Si el recepcionista de torn està d’humor o és més compassiu obre les portes i la cua ens traslladem a dintre de l’edifici. I som sempre els mateixos, i gairebé en el mateix ordre, si algú arriba abans que algun altre d’habitual gairebé es disculpa per haver-li pres el lloc.. Hi ha mirades de reüll, hi ha qui arriba ja canviat per practicar la disciplina que fa, es tracta d’agafar primer l’aparell o màquina  o marcar territori a la piscina. Nervis, sembla la situació d’una sortida d’una prova de velocitat als estadis. Un senyora gran i amb alguna dificultat per caminar es queixava amargament i agrament  de que havent arribat la primera a la cua quan arribava al vestidor  ja l’havien avançat moltes altres persones… Impacients certament, impacients.

I encara he constatat que pujant amb el cotxe per la Ronda,que en aquella primera hora va pràcticament buida, constato que si ens hem d’aturar en un semàfor mirem el cotxe del costat per veure si és d’ algú que va també al Parc, llavors ja comença una no declarada cursa per arribar el primer  a l’aparcament. Tant és així que en l’inici d‘anar al parc anava a girar  a la rotonda de la C-15 per fer la maniobra amb tota correcció, però ai las! Vaig descobrir que algú  a qui jo havia avançat en un semàfor va arribar primer  a l’aparcament. Vaig descobrir la drecera , girar abans de la rotonda i fent un canvi de sentit, a totes llums infracció,  tornar a al Ronda i t’estalvies un bon troc….. Confesso que ara em costa fer la maniobra fins  la rotonda. Impacient!!.

Segurament a totes els cues denotes i copses la impaciència, el neguit, el nervi, ja sigui a la botiga,a  les taquilles de la Renfe – ara ja gairebé desaparegudes- , ja sigui també a les cues  per pujar al transport, sempre hi ha l’espavilat o espavilada que volen avançar i cal dir-els-hi alguna paraula d’advertiment o  també constates que les persones que han de travessar la cua passen sempre per on ets tu.

Reflexió, si anem a nedar o fer qualsevol exercici a primera hora del matí per  fer també una certa relaxació i agafar forces, però amb la impaciència que ens corseca crec que l’anada al Parc del Garraf o a altres indrets esportius ens estressa. Malament!

Paciència carai!

 

Hem tornat a Espiells.

gener 24, 2014

A mig desembre vam fer una llarga caminada entre vinyes a l’entorn de  Sant Sadurní, passant per Sant Vicenç dels Horts i Gelida passant pel llogarret d’Espiells . Ara hi hem tornat però fent la ruta molt més curta, hem anat directament a  Espiells i hem tornat a Sant Sadurní.

Sortida davant les caves Codorniu i Raventós Blanc, força activitat , els aparcaments plens, suposem que de treballadors i potser alguna visita de primera hora. El cel grisos , però esquinçat i encara es veu alguna llenca de blau. El pronòstic és de pluja. Fa fred i el terra i els tolls ben glaçats, ja veurem com està la pàssera per travessar el riu Anoia i a veure si tenim dificultats per passar-la. Dit fet a la primer pedra ja he relliscat però encara he mantingut l’equilibri. Una fina i traïdora  capa de glaç per poc no ens fa caure de cul al mig de l’aigua.

Superat això el camí entre vinyes ens porta fins el trencall senyalitzat , a la nostra esquerra, que seguirem . Puja en mig d’un bosc de roures i pins amb un sotabosc notable i força brut. Travessem el llit d’una torrentera més o menys canalitzada. Costa de caminar, el terra d’argila  humit i molt lliscós, les botes s’enganxen al  terra i costa avançar. Decidim seguir el camí que porta a Espiells per la Carretera.

Més vinya, molts i ben cuidada , en algunes encara alguns pagesos van tallant els vergues. Aquesta cura en les vinyes no té la correspondència en el bosc que es veu poc cuidat i en alguns trams brut. Passem per les Caves Vilarnau  i al fons ja es veu Espiells, dalt d’un turó. En acostar-nos a la bodega  Juve Camps  agafem un camí entremig de vinyes, no està senyalitzat però es veu clarament que s’adreça al nucli urbà, deixem la carretera i salvem el desnivell que ens porta fins a Espiells. Un parell de carrers és el total del nucli , i dos equipaments prou interessants, l’un l’església de Sant Benet una joia del romànic penedesenc  i l’escola d’enologia, que veiem a ple rendiment.

L‘ermita forma part d’una finca particular tot i que es possible visitar-la. La porxada i el campanar són les peces més importants del conjunt, sembla que són del segle XI. Esmorzem a la plaça de davant de l’ermita, just al darrera de la casa on està encastada l’ermita  hi ha un llimoner carregat de llimones, en collim un parell com record de la sortida.

La tornada la fem pel mateix camí però just en arribar a  la carretera i fer un centenar de mestres girem a  la dreta  i seguim un camí que segueix el perímetre  de les vinyes. Està senyalitzat amb marques grogues i banques. Cal seguir-les amb atenció per evitar  despitar-se , cosa que ens ha passat a  nosaltres hi hem fet una caminada de més entre vinyes fins que fent marxa enrere retrobem els senyals i el camí bo. Retrobat,doncs,  el camí que ens portarà al que  ja havíem fet a  l’anada en mig del bosc. El  tros que abans no hem fet està ple de fang i  alguns punts els  tolls ocupen tot el camí, cosa que alenteixi i dificulta el caminar.

A la passera del riu Anoia, xipollegem per netejar els botes carregades de fang. D’ençà a aquest punt del pas del riu fins l’aparcament de Can Codorniu són cinc minuts que fem ràpidament .

La previsió dels meteoròlegs era que a partit del migdia començaria a ploure. No han fallat arribem a l’aparcament sobre quarts de dotze i cauen les primeres gotes, que van en augment a mesura que tornem cap a Vilanova.

Un recorregut entre les múltiple vinyes, de tota mena i manera  i amb evidents mostres que hi ha un re-plantament de vinya nova força important. Ara la novetat que veiem és que les vinyes noves estan rodejades per una fil ferrat elèctric, suposem que evitar que les animals – de senglars n‘ hi ha forces- no malmetin els ceps menuts acabats de plantar.

Bona sortida tot i el que dia rúfol no acompanyava , però vaja tampoc ens ha dificultat la caminada.

Segurament qüestió de matís

gener 23, 2014

En el programa electoral socialista aprovat pel Consell Nacional es pot llegir:

“Proclamem la necessitat d’impulsar la reforma de la Constitució per tal d’assolir un Estat federal que garanteixi el màxim autogovern per a Catalunya, ens asseguri un tracte fiscal just i reconegui la nostra identitat i cultura nacionals en el marc de l’Estat Espanyol i la Unió Europea, conscients que un sistema de sobiranies compartides és la millor forma de gestionar les interdependències existents en l’economia globalitzada.”

“Manifestem el nostre convenciment que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya hauran de decidir lliurement sobre qualsevol proposta de canvi substancial de les relacions entre Catalunya i Espanya, acordada entre les institucions catalanes i espanyoles, a través d’un referèndum en el qual es plantegi una pregunta clara a la qual s’hagi de respondre de forma inequívoca, acceptant o rebutjant el projecte sotmès a consulta.
Ens comprometem a promoure les reformes necessàries per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d’un referèndum o consulta acordat en el marc de la legalitat.”

El primer secretari del PSC en el discurs del debat d’investidura del desembre del 2012 manifestava que: Senyor Mas, a part del dret a decidir, pel que tindrà el nostre suport si es fa de forma legal i acordada, vostè no té cap bombona d’oxigen més. Senyor president, em vull aturar un moment en aquest tema. …. I més endavant afirmava : Però, parlant d’aquest tema, per deixar-ho clar el primer dia de legislatura i evitar que alguns es dediquin a posar paranys en comptes de a treballar, el PSC vol que els catalans i les catalanes puguem decidir, volem poder-ho fer en un referèndum legal, acordat i vinculant. I si arriba el dia, els socialistes defensarem la solució federal i NO la independència, ja ho saben, perquè el nostre objectiu és una Catalunya lliure en el marc d’una Espanya i una Europa federals. Defensem la unió en llibertat, la unió des de la pluralitat….
I encara seguia afirmant : El PSC s’abstindrà en totes i cadascuna de les votacions que afectin a aquest tema durant tota la legislatura, i permetrem així que vostè i el seu soci tirin endavant el seu pacte, no ens oposarem, ens abstindrem, ara li toca a vostè i al senyor Junqueras fer-ho possible, legal i acordat. Com veu, nosaltres no els posarem cap problema, però entendrà que és el seu pacte i el del senyor Junqueras.

Certament el Consell Nacional va aprovar votar “no”a la proposta de reclamar la transferència de competències , però no deia en cap moment que la proposta fos il•legal, ni que la proposta impedís el pacte. Simplement era un no per no compartir estratègia.

En l’article 19. que regula les Relacions dels i les electes i càrrecs públics amb el Partit entre altres punt se pot llegir: Serà obligació de tots els càrrecs electes i de designació del Partit el compliment dels seus compromisos programàtics, polítics i econòmics.

Qui hauria doncs hauria de comparèixer davant la Comissió de garanties?

L’art de l’anònim.

gener 22, 2014

Els que hem tingut responsabilitats públiques o càrrecs al sí d’organitzacions politiques o en institucions tenim una certa experiència amb  els anònims. L’anònim pot esdevenir un art .Anònims insultants, amenaçants, denunciants  de situacions i de conspiracions contra teva, invenció  i atribució d’històries – d’amor i de més banals- , figuracions i  altres que no tenen massa sentit i fins i tot fan dubtar, en ocasions,  de l’equilibri emocional i mental de l’autor. En fi hi ha un catàleg ampli d’enviar notes, notícies i voluntats de manera anònima. Suposo que no donant la cara es més fàcil dir segons quines coses, ara en temps de les noves tecnologies encara ho és més; només cal veure els comentaris que vas trobant en els diaris digitals i sota aquesta fum que és l’anonimat molts es deuen sentir realitzes i gairebé som superherois per poder haver dit alguna paraula gruixuda o posar-se amb aquell a qui li pot tenir  una certa mania.

Que  hi farem . La complexitat de l’ànima humana és molta i diversa.

Tot això perquè ve al cas  acabo de rebre un anònim , cal dir que del tot correcte en termes generals del vocabulari .

L’envia un suposat “veterà militant del PSC”.

De fet però el conjunt del text de la “nota” no va pas adreçat a  mi sinó que és una mena de carta al Joan Ignasi Elena , a qui bescanta  per la seva actuació en la votació del dia 16 al Parlament i el convida a deixar els seus càrrecs institucionals i a que marxi del partit.

El “veterà militant” a més deixa algunes perles prou interessants… Vol que marxin també la Tura , La Geli i algú més de separatistes que tant mal esteu fent al partit. Veig que la seva diagnosi és esbiaixada i situa a Geli i Tura ja com separatistes cosa que elles mai han afirmat, però vaja  segueix amb alguns comentaris despectius cap L’Ernest Maragall retraient-li curiosament el que demana dels altres que marxin. Curiós però cert. I desprès de llençar un insult pietós, el qualifica de tonto per haver convocat unes eleccions i perdre la tira de diputats, al President Mas afegeix el que per mi és ja clarament indicatius de la real personalitat de l’autor de la nota anònima. “ Catalunya s’està convertint en un país fastigós, a on la convivència s’està`ressentint, tant entre amics, entre la família, i entre la resta de ciutadans, creant-se dos bàndols que pot ser que arribin  ser irreconciliables”, clarament arrenglerat amb la posició melodramàtica però falsa del ministre de l’Interior Jorge Fernández Diaz…. Tot plegat ferum estranya.

Finalment entenc perquè he rebut l’anònim  en forma de  “nota pel Joan Ignasi” em dedica un breu paràgraf.-

“Ah i m’oblidava d’en Sixte Moral,. Aquest que marxi també, els de CiU i “Esquerre” el rebran amb els braços oberts”. Carai! Quina sort que em rebin amb els braços oberts.

En defensa  del l’anònim vetarà militant he de dir que realment aquest dies això de marxar m’he  pensat seriosament però per altra banda m’agrada la gresca i el debat cara a cara i sense papers anònim entre mig. I si acabo marxant no serà per descomptat pel que diu un anònim sinó perquè ja me’n hagi atipat de tot plegat o perquè em facin fora a mi també , situació  que potser no és descartable tal i com estan les coses.

Fa anys – a l’any 1982, ha plogut molt oi?- vaig rebre a nom del Partit Socialista un altre anònim  signat per un misteriós grup llavors ( segurament la ment pertorbada d’ algú sol) que deia “Charnegos : foteu el camp de Catalunya”. Afora ganduls” deixant de banda la percepció de ganduls el que més sobta és que llavors ens tractaven de xarnegos i ara de separatistes.

No van errats molts “xarnegos” ens hem tornat independentistes des de  fa anys o d’ara.

L’anònim veterà militant acaba amb una frase lapidària: “Sembla que els catalans no he aprés res en aquest 300 anys”

Amen!

Anònims! Qui els entengui que els compri.