Archive for febrer de 2014

Vint cinc anys servint amb lleialtat el Rei

febrer 28, 2014

Quan surtin aquestes ratlles quedaran poques hores perquè un cop més la ciutat es converteixi amb una mena de monarquia esbojarrada, el rei Carnestoltes farà la seva entrada i els seus súbdits més fidels li retran l’homenatge que es mereix i obrirà un període , un parèntesi en la quotidianitat ,i intentarà trasbalsar a través de la rauxa col•lectiva la ciutat.
Tornarà el rei i passarà llista, amb més o menys gràcia, amb més o menys retòrica, amb més o menys tòpics ja recurrents, el que ha passat al llarg del l’any,. Segur que té prou material com per fornir un bon discurs , lluny de la fàcil reiteració de d’elements ja coneguts i de les suposades descobertes d’embolics de tots tipus i maneres. Segur que la seva cort, els seus emissaris, han anat parant l’orella i afinant la vista per poder prepara-li el “sermó”

Segur que es trobarà una ciutat igual i diferent segons com s’ho miri, amb encara ferides de la crisi , amb polèmiques noves com la de la plaça del Port, sense pressupostos encara , que no és nou, però també amb el record de la presència del Neymar ( podria explicar el contracte , ) sobredimensionada i també amb una polèmica de baixa intensitat a l’entorn del cartell que anunciava la seva arribada. Opinions per tots els gustos. Potser no passarà a la història com un dels millors cartells però fa la seva funció en mig de tanta publicitat que ja és molt. Ja sabem que no són temps massa bons per fer publicitat de les monarquies, siguin de veritat siguin de ficció. Encara que ara no els tallen el cap com en aquella França revolucionària , però comencem a parlar i a pensar en la república. I el Rei també es trobarà que enguany la bibliografia sobre el carnaval ha augmentat. En Xavier Duran. Aquest dissenyador i artista vilanoví , ha assumit el repte de publicar un llibre que a la nostra ciutat pot ser tot un perill. Parlar de les comparses. Amb el llibre, “ Vilanova és comparses. 1955-2013.Una mirada als últims 59 anys de Les Comparses ” autoediat en el segell “Oasillibres” assumeix la responsabilitat d’explicar allò que tothom coneix a Vilanova i que tothom en té la seva opinió i és córrer el rics d’agradar a uns i no els altres. Però més enllà de la possible interferència del tarannà vilanoví, el treball ha estat realment intens. I de pensar-ho i dir-ho a fer-ho. I ara ja és una realitat. Ha fet una feina ingent. Recuperant imatges, reproduint la vestimenta de les entitats, fotografiar els banderes i la simbologia de cada entitat, les músiques i també el record i les aportacions sobre impressions personals que han fet alguns comparsers i comparseres. El llibre té bona pinta. Hi ha posat més que els cinc sentits. Per tant el resultat serà prou interessant formalment però també de fons, documentar l’acte carnavalesc amb tota al seva magnitud.
Gaudirem del llibre i ,si pot ser. també de les comparses.

Però més enllà del programa amb les modificacions que cada any s’incorporen enguany el rei celebrarà també els vint-i-cinc anys de la FAC ( la seva cort, la seva casa civil.) I celebrar vint-i-cinc anys són ja paraules majors sobretot pels temps que corren.
La inicial Comissió del Carnaval va tenir un visió clara de futur , va fer un treball excel•lent i va tenir, quan va convertir-se en al Federació d’Associacions pel Carnaval, l’encert de formalitzar uns canvis necessaris per garantir una continuïtat donant protagonisme a les entitats de la ciutat i també van consolidar una estructura jurídica que li permetés actuar amb independència i criteri compartit entre aquestes entitats que en formaven part com una manera de garantir els diversos processos transformadors.

En el moment de la seva constitució la FAC va aconseguir ens sembla tres objectius fonamentals. Un primer, la canalització de manera adequada i ordenada de les moltes inquietuds que hi havia al voltant de la festa vilanovina per excel•lència . Van dotar-la d’una estructura moderna i van haver de fer equilibris entre mantenir l’esperit del que hauria de ser un carnaval evolutiu en el temps i els que encara creien i volien cedint als cants nostàlgics dels que sempre, ancorats en el passat, posaven en crisi la mateixa festa actual. En segon lloc van mantenir uns criteris i una bona gestió econòmica que els van portar a consolidar un patrimoni econòmic que potser desprès, fruit de les situacions de crisi, va anar minvant. La seva independència en bona part els va permetre relacionar-se directament amb les administracions i això els va donar una capacitat però també una responsabilitat que van saber exercir amb exquisidesa i en alguns moments amb excel•lència. I en tercer lloc van saber promoure el necessari debat sobre la festa del Carnaval que va créixer exponencialment desprès de la dictadura i podia acabar morint d’èxit. Ho van saber fer i amb matisos, amb la necessària discrepància van saber crear un pòsit d’idees i propostes prou solvent com perquè el model de la festa i la seva estructura més o menys modificada ( més menys que més) hagi sobreviscut aquets vint-i-cinc anys.
I en els aniversaris de les dates emblemàtiques, i un quart de segle segur que ho és, cal aturar-se uns moments i reflexionar sobre com seran i com s’afrontaran els vint-i-cinc anys vinents. Ja sabem que no hi ha profetes ni es pot predir el futur però ben segur que l’actual junta de la FAC té clar quin és el seu camí i com caldrà afrontar el millorament de la festa en moments, jo ho hem dit, que no són massa planers per les persones , que és són en definitiva el subjecte i els protagonistes actius de la festa.
Passen els anys però la FAC continua servint el rei amb lleialtat. I com que ja hem dit que no són temps massa bons per la monarquia caldrà reiventar-se per poder seguir vivint vint-i-cinc anys més. La base creiem que és sòlida per tornar a bastir noves estructures que impulsin una, a vegades vella, florida i a voltes rònega, monarquia i que aquesta es sàpiga adaptar als nous temps sense perdre l’essènia de sempre.
Segur que serà així i si no el Carnaval seguirà essent un punt de trobada de la rauxa i les ganes de viure amb una certa conya ,oblidant ni que sigui per uns dies, la dura realitat de cada dia.
Visca el Rei! Visca!

Publicat al Diari de Vilanova, el 28.02.14

El debat de política al Congrés , res de nou.

febrer 27, 2014

La litúrgia del debat de l’Estat de la “Nación” no va aportar res de nou que no se sabés ja. Rajoy treu pit per la bonança econòmica que afecta a la macroeconomia i encara no a la microeconomia a aquelles famílies que pateixen i molt la crisi. El creixement econòmic no es situa encara en la xifres en les que es comença a crear ocupació i per tant els xifres de l’atur continuen essent una pesada llosa sobre la societat.

Però més enllà d’unes tèbies mesures econòmiques com la rebaixa de l’IRPF als mil-euristes o una bonificació a les empreses que facin contractes indefinits. Alguns sectors econòmics ja han manifestat que que aquestes mesures, sense ser negatives, tampoc seran cabdals en la possible recuperació econòmica.

Del “problema Catalán” s’esperava que Rajoy expliqués el “plan” que va assegurar que tenia per evitar el recurrent “xoc de trens” . Però més enllà de mantenir un cop més el “no” a tot, res més. Cap dels intervinents des de l’oposició van aconseguir que es mogués ni que fos un mil•límetre en la posició del no i mantenint que la llei no ho permet i que , naturalment, cap voluntat de canviar la llei , si calgués , perquè hi ha opinions que avalen que la llei ho permet- per fer possible que la ciutadania de Catalunya pugui expressar la seva opinió respecte a la seva voluntat de permanència o no a l’estat.
Cap resposta a les demandes dels partits catalans sobre el procediment per poder votar. Aquí però el PP i Rajoy tenen un aliat de luxe en el PSOE, que encastellat en un projecte federal que defensa amb ben poca convicció, es posarà al costat , si cal, del PP per salvar la unitat d’Espanya encara que sigui amb una abstenció tàctica.
Manté això sí Rajoy, repetint-ho com un mantra, la seva voluntat i disposició al diàleg , això també és repetit des d’aquí però a la realitat es van llençant el diàleg pel caps sense que es faci cap pas endavant cert i sincer- Duran li diu a Rajoy , intentant comprometre’l- que fixi dia i hora, i Rajoy li contesta – no sense part de raó- de què han de dialogar si es va assabentar de la pregunta i al data de la consulta pels diaris?. En fi que el fulls de calendari van caient i mica en mica el 9 de novembre es va acostant i encara ningú obertament parla el que passarà
Votarem? . Segurament sí . El que votarem ja és una altra cosa.

El ritual de debat com masses vegades esdevé la recerca de millor titular per l’endemà sense que la realitat que vivim sigui el referent de els intervencions. I enguany encara més perquè els discursos anaven destinats a acontentar i a mobilitzar els seus militants i votants. Ahir per alguns , sobretot, pel grups majoritaris va començar la cursa per els eleccions Europees.

Caminant entre serres.

febrer 26, 2014

Cal deixar constància d’antuvi que a Avinyonet del Penedès s‘ho han treballat i molt això dels itineraris. Amb una senyalització gairebé perfecte pel que fa als recorreguts i també per arribar al punt de sortida.
Hem triat per fer el recorregut vermell que surt de les Gunyoles,petit nucli del municipi d’ Avinyonet, i acaba al mateix nucli desprès de fer un recorregut entre les serres de Les Gunyoles i de la Llampa.
Hi ha senyalades tres rutes segons al dificultat , la blava, la vermella que és la que hem fet , i la negra que té un recorregut més llarg i costerut.
La vermella té 12 quilòmetres i una mica més , el punt més alt està a 333 metres i el punt més baix prop dels 200.

Sortim just al costat de l’aparcament davant mateix del local de la Societat La Torre on hi ha el plànol de les tres rutes. Es comença amb un baixada constant, el camí va seguint entre algunes vinyes i els camps d’ametllers florits, la pista que segui enllaça amb un altre recorregut que hem fet diverses vegades, el que va des d’Olivella fins a Santa Susanna i la Riera dels Pelagons. És un camí ampli en alguns trams pedregós però que fa de bon caminar. De tant en tant clapejat de feixes de vinya vella ben treballada i cuidada. Arribem fins a una plana on hi ha el senyal que indica Camps de La Passada, ben a prop trobem el camí que segueix el curs de la riera del Pelagons durant uns metres fins arribar a una nova cruïlla i deixem el camí que ens portaria a Can Suriol i Olivella i seguim per un fons que mica en mica va guanyant alçada fins arribar a la Serra de la Llampa. Carenegem i el camí s’ha convertit en un trenca cames amb pujades i baixades continuades fins arribar al punt més alt de la carena. Hi ha unes vistes fantàstiques. A un banda tota la vall d’Olivella amb el massís, al fons destacant al Mola i més lluny encara la Morella. A l‘altra banda el Penedès i més al fons i malgrat la calitja es distingeix Font-rubí, el Montmell i , naturalment, Montserrat omnipresent en els rutes penedesenques.

Parada per esmorzar i recollir una mica de romaní ja florit i farigola amb alguna flor que ja despunta.
Baixada suau que ens porta fins el nucli de l’Arboçar de les Roques que el travessem pels carrers solitaris de diumenge al matí. Moltes construccions noves i algunes aturades ,segurament la crisi les ha afectat i han quedat amb la carcassa i poca més. Aquí es separa la ruta marcada negre que segueix cap a la serra de les Gunyoles. Nosaltres seguim les senyals vermelles i just al costat del camp de futbol deixem els carrers del nucli i avancem per un camí que s’endinsa a la vall entre camps ben cuidats , vinyes, oliveres i ametllers . L’activitat agrícola de la zona es fa palesa. Passem al costat del nucli de les Cases blanques són una masos de grans dimensions situats a la nostre esquerra , més endavant trobem el mas Sunyer, mig enrunat però que encara conserva bona part de les estructures. El camí va planejant fins arribar al Fons de Santa Magdalena. Encara queden algunes parets de l’antic mas , vinya i un camp d’ametllers ocupen questa petita plana al fons de la vall. A partir d ‘aquí el camí va pujant suament i ja es destaca al fons el cementiri de les Gunyoles. El camí va seguint amb forces cruïlles que anem deixant seguint fidelment la senyalització. Trobem ja pista força ample que passa pel costa del dipòsit d’aigua i ja tronem a entrar a les Gunyoles. Entrem al nucli i ens crida l’atenció una construcció que vol semblar una fortalesa, intuïm que deu ser part del decorat del Pessebre vivent parlat que cada anys s’hi celebra i que té molta anomenada.

Seguim la senyalització que ens portarà fins el nucli antic de les Gunyoles que està molt ben endreçat. Arribem fins l‘església de Sant Salvador i a la torre romana, que està en mig d’una propietat tancada. La torre es de planta circular i segon els experts pot ser un torre funerària o bé una torre de una defensa d’un conjunt emmurallat desconegut. Sigui el que sigui val la pena visitar-la.
En fi, una sortida molt agradable i més en aquest temps en que comença la florida de moltes plantes.
Tres hores llargues amb aturada inclosa , pe portar un bon ritme malgrat en alguns moments ,sobretot quan vas per damunt la carena, és una mica trenca cames. Res de l’altre món , però.

Hi ha partida

febrer 25, 2014

D’aquí un any ens trobarem plenament immersos en la pre-campanya de les eleccions municipals. Serà hora de fer els balanços de la feina feta, la no feta i del nivell de compliment dels compromisos contrets pel govern i també òbviament de quin ha estat el paper de l‘oposició.
Si tirem enrere veurem que en aquestes mateixes dates teníem damunt la taula de la política municipal la moció de confiança vinculada a l’aprovació dels pressupostos de l’any 2013. Moció de confiança que va ser guanyada pel govern per absència de l’oposició com alternativa ,i així hem anat tirant de les xifres que havien passat ple Ple sense obtenir al majoria necessària. D’aquell episodi com vam comentar en el seu moment, a més d’evidenciar la incapacitat de forjar una alternativa d’esquerres per diversos motius però fonamentalment per les desconfiances entre els actors principals, es va evidenciar que segurament ens abocava gairebé segur a la prorroga dels pressupostos per aquets 2014 i deixar ja pel govern que surti de les properes eleccions el fer uns pressupostos amb cara i ulls per afrontar el nou cicle de govern municipal. La resolució del temes de les ordenances amb la impossibilitat del govern d’aprovar al complert la seva proposta fiscal per aquest any refermava aquesta opinió.

La prorroga era gairebé, doncs, una posició acceptada i cantada però en unes declaracions l’alcaldessa es manifestava disposada i amb forces per tirar endavant un pressupostos que trobessin els suports necessaris per poder ser efectius. Crec que és una decisió valenta més enllà de les possibilitats reals de culminar-la. Més endavant el regidor d’hisenda , matisava, amb la prudència pròpia dels que tenen aquesta cartera de que no es descartava la prorroga. Segur que trobar aliat és difícil i també amb una prorroga les retallades ja venen determinades i per tant s’estalvia el debat sempre necessari i interessant de les xifres.

L’any passat PSC i ICV van presentar uns pressupostos alternatius que no van tenir possibilitats de debatre’s ja que el govern va optar per la via de la moció de confiança tallant el que hagués estat un debat aclaridor sobre la versemblança de les xifres d’uns i altres i hagués servit també per veure si almenys , en matèria pressupostària concreta, hi havia una alternativa a l’actual govern que no es va materialitzar pel mecanisme de la moció de confiança . El govern va desautoritzar aquells xifres per irreals. En la liquidació del pressupost de l’any passat que presenta el govern les xifres no s’allunyen tant de les que li presentava l’oposició. Aquesta data cal tenir-la en compte a l’hora de negociar els números per enguany.

I pel que fa l al pressupost d’aquest anys 2014 sembla que ha començat a caminar . El govern ha presentat un primer document a la resta de partits i el passat dia 19 hi va haver una primera reunió formal . Potser el govern ,ara empantanegat amb la Plaça del Port, amb la necessitat d’invertir un milió de subvenció que podrien perdre i la il•lusió de trobar-ne uns quants més des de la perspectiva privada per poder fer el projecte i també per apaivagar l’actitud contrària de nombrosos veïns, no està en la millor posició ni en la millor perspectiva per trobar les aliances necessàries com per poder tirar endavant unes xifres que marquessin ,en el darrer any abans de les eleccions, quines són els prioritats i si aquestes coincideixen amb el Pla de Mandat, que sincerament penso que avui ja és un document sense cap mena de credibilitat pel seu incompliment reiterat. I possiblement en desgreuge –poc desgreuge , quedi clar- del govern cal dir que és un moment dramàtic per les hisendes locals, però també és cert que hi ha iniciatives politiques que no costen gaires diners. Però també pot donar-se la possibilitat que el govern hagi negociat ja amb alguns grups el seu vot al marge de les “reunions oficials” obligades, aquesta possibilitat potser és poc probable però tampoc cal descartar-la vista l’actitud i capteniment dels grups polítics a l’ajuntament en els darrers temps, i no cal anar massa lluny , només analitzar els comportaments en el ple de les taxes.

Si les xifres no s’aprovessin El govern tampoc podria fer ús, aquest anys 2014, de les noves potestat que els atorga La Llei 27/2013 de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l’Administració Local, estableix a la seva disposició addicional setzena que en el cas que el Ple de la Corporació Local no aconseguís, en primera votació, la majoria necessària per a l’adopció de determinats acords previstos a la citada llei, la Junta de Govern Local tindrà competència per aprovar el punt. Entre els supòsits hi ha el pressupost però coma condició cal que existeixi un pressupost prorrogat, i aquest no és el cas de l’ajuntament de Vilanova.

El cas és que les xifres presentades volen retallar la partida destinada a Personal i així intenten mantenir alguns incompliments de compromisos contrets amb el personal i ara s’està negociant amb els sindicats algun altre ajornament o renuncia a canvi d’altres compensacions. Si aquesta premissa es donés i el refinançament dels crèdits bancaris fos positiu podrien embastar un capítol de despeses més o menys de continuïtat. Però les xifres concretes és un tema de sumes i restes, apujar aquí i rebaixar allà. El que serà interessant de veure és el camí que faran els pressupostos i la posició dels diversos grups. Podrem aclarir si el govern finalment té la capacitat de seducció per atraure els vots necessaris o si el tacticisme porta un cop més a renunciar a la negociació, creient treure rèdits de la seva actitud, o si, per altra banda, per part de l’oposició hi ha la voluntat de presentar ,amb claredat i convicció, un pressupost alternatiu que visualitzi que hi ha altres maneres d’emprendre la política pressupostària i també de les prioritats politiques. La partida està oberta i tothom haurà d’ensenyar les seves cartes , sobretot perquè d’aquí un any tothom haurà de comparèixer davant de la ciutadania i tothom s’haurà de fer responsable de les seves accions,dels seus plantejaments però també dels seus silencis i de les seves absències de compromís en moments difícils per la ciutat. I com ja s’aventura el pressupost del l’any 15 encara serà més difícil, el govern ja ha anunciat la liquidació patrimonial amb rebaixes dels seus immobles. Si aquesta és la voluntat política segur que ens cal una alternativa, el drama està en veure si aquesta és possible.
Tot està per fer ( sembla) però no sabem, avui, si tot és possible.

Publicat a l’Eix Diari el 23.02.14

A Penyafel.

febrer 24, 2014

Caminada des del Castell  D’Olèrdola fins el Santuari de Santa Maria de Penyafel.

Sortida des de l’aparcament del castell seguint el GR  que trobarem a pocs metres del mateix aparcament desfent el camí que hem fet pujant per la carretera.

Entrem en una zona humida i amb una frondositat extraordinària. Fa baixada , el terra humit. Alerta doncs!.Seguim fins arribar a un encreuament de camins senyalitzat , seguim ne direcció a la Font de l’Alba  que deixarem poc metres més endavant i anirem cap el fondo de la Vall per una pista molt ample. Arribem al fons molt a prop del desviament que ens portaria a la Font de l’Ametlló. A la zona baixa del a vall es nota més fred i el terra està encara emblanquinat, aquesta nit deu haver glaçat. Més tard el sol escalfarà amb força.  Nosaltres seguirem direcció al Forn de Calç , deixem a la nostra dreta la Font de l’Avellaner i arribem a la cruïlla de la carretera del Daltmar amb el camí de La Vall que acaba aquí . Seguim la carretera un centenar de metres. Passem pel casalot de Can Castellví una gran masia que entre les edificacions del conjunt hi destaca l’ermita de Santa Llúcia de petites dimensions. Prop de la Masia podrem trobar alguns dels albergs rupestres amb pintures que hi ha en aquesta zona d’Olèrdola .

Seguim un camí que està tancat per un cadenat que salvem, és un camí ample que va discorrent en mig del bosc fins a arribar a una clariana amb un cruïlla de camins. En aquesta cruïlla seguim una pista a l’esquerra de per on venim. Hi ha un pal de senyalització que indica el recorregut del sender de PR 148 i ens assenyala la direcció cap  a Can Granell , Moja  i Penyafel.

El sender arriba  a la carretera que havíem deixat abans , just al costat hi ha el trencall del PR, per anar fins a Can Granell , un corredor que em trobat ens ha dit que millor per la carretera que és més curt. Trepitjar asfalt doncs, carretera  que va des de Moja fins a Daltmar. Just al costat d’uns dipòsits d’aigua veiem que si haguéssim agafat el camí que ens indicava el PR h  haguéssim arribat també al mateix lloc. Anem seguint la carretera fins a poc metres abans de Can Granell on una nova senyal es indica cap a la nostra esquerra  el camí.

Seguim un sender que va vorejant el conjunt de vinyes i ens acosta fins un corriol  (anem trobant fites indicadores del camí) que s’endinsa  bosc i l’anem seguint fins que arribar al nucli de Penyafel. El nucli està format per l’ermita i una masia força gran i molt ben restaurada i una zona de picnic  que permet fer més agradable i còmode  la pausa per esmorçar.  L’ermita està sota l’advocació se Santa Maria i segons consta en la documentació ja s’emmantava a l’any 1079 una fortificació i de l’ermita és a l‘any 1200 de la que ja se’n té constància documental. És d’origen romànic però ha tingut diverses reconstruccions, la darrera a l’any 1982 , data en que s’hi tornà a col·locar la imatge de la  Marededéu de Penafel que va ser recuperada del trencament que va patir a l’any 1936. Les notes consultades també ens diuen que principis del segle XX es van “perdre” dos retaules del segle XV. Destaquen dos elements de l’església, l’entrada amb un arc de mig punt i el campanar amb espadanya, amb dues obertures sense campanes però coronada amb un creu.

Des de l’ermita hi ha  un àmplia vista cap a la plana penedesenca amb Sant Margarida i Moja en primer terme i Vilafranca i altres viles en l’horitzó. Tanquen, com en tantes ocasions al Penedès,  la vista les muntanyes de  Montserrat retallades en la distància.

El retorn el fem seguint les senyals del PR-148 deixant la carretera, el recorregut és molt millor i més agradable  certament. Arribada  de nou a Can Castellví i seguin el fondo de la Vall retornem a Olèrdola. També en tornar podríem haver seguit el camí del Forn de Calç  i seguir una altra via.

Una dotzena de quilòmetres de bon caminar.

Ara ens queda el camí per enllaçar entre Penyafel i el Castell de Penyafort per fer el recorregut entre Castelelt i Olèrdola deixant en bona  part el pas per zones urbanes.

Però això ja ho farem un altre dia.

 

 

 

Amb nom propi

febrer 23, 2014

Ucraïna. Les imatges i fotografies, de les revoltes i les escaramusses entre manifestants i policia , que aquest dies han corregut pels diaris i els informatius, fan por. La violència desfermada. El poder repressiu de l’estat contra els manifestants que han respost també amb un organització i contundència inusitada. Tot plegat ha portat a que hi hagi hagut més d’una vuitantena  de morts i una destrucció generalitzada.

L’ incompliment per part del President de la signatura d’acords amb la Unió Europea i el seu biaix pro rus ha porta a un aixecament popular de la ciutadania ( una part, clar) cansada ja del tracte poc respectuós amb els acords i amb la voluntat d’apropament a occident. La situació estratègia d’Ucraïna entre Rússia i al Unió Europea no és aliena a l’enfrontament ja que s’hi juguen interessos econòmics molt forts.

Que lluny queden els dies de la revolució  “taronja” en protesta contra les sospites generalitzades de frau electoral.

Ara la batalla torna ser per  aconseguir la dimissió del president Ianukóvitx. Un dels sospitosos del frau electoral de llavors,  Víktor Iúixenko i Iulia Timoixenko van aconseguir que es repetissin unes eleccions presidencials que havia guanyat l’oficialista Víktor Ianukóvitx. Ianukóvitx , però torna a ser el president des del 2010.

En definitiva un joc de  despropòsits i de despotisme que espera una resolució entre la protesta més o menys feble de la UE i la presència omnipresent e Rússia. Mal peça al teler.

Si es compleix l’acord d’avançament electoral potser tot plegat es rebaixarà una mica , però la tossuderia dels manifestant en reclamar la marxa del President ha triomfat ,  també lamentar que hagin hagut de morir tantes persones per un acord que finalment sembla que ha arribat. . Ianukóvitx ha marxat cap a Rússia i la policia ha desaparegut el carrers, Iulia Timoixenko s’adreça ,ja lliure, als manifestants…..

 

Rosa Díez. Ho ha aconseguit, amb cinc diputats ha aconseguit ser el centre de la política espanyola en arrossegar als partits grans a votar un resolució seva sobre el procés a Catalunya. El text després de que s’hi acceptessin algunes esmenes  és realment provocador ,uniformista i recentralitzador .

 Como quiera que la Generalitat, mediante un fraude de ley, ha desobedecido abiertamente el mandato del Tribunal Constitucional y continúa adelante con su hoja de ruta secesionista, se hace imprescindible un pronunciamiento expreso del Congreso de los Diputados, máximo representante de la soberanía popular. Con ese objetivo presentamos la siguiente Moción, consecuencia de Interpelación urgente, por medio de la cual el Congreso de los Diputados:

1. Rechaza tajante y expresamente el plan secesionista de la Generalitat de Cataluña aprobado por la Resolución 323/IX de 27 de septiembre de 2013 del Parlamento de Cataluña, que desarrolla a su vez la Resolución 5/X de dicho Parlamento, de 23 de enero de 2013, por la que se aprobó la llamada «Declaración de soberanía y del derecho a decidir del pueblo de Cataluña».

2. Insta al Gobierno de España a que, utilizando los instrumentos de la Constitución y el resto del ordenamiento jurídico, tome las medidas necesarias a fin de remediar el abierto incumplimiento de la legalidad vigente y de las resoluciones judiciales que sistemáticamente viene realizando la Generalitat.

Que ho voti el PP doncs està perfectament en la seva línia però que ho faci el PSOE és la prova que un cop més han preferit aixecar ,encara més amunt, la bandera de l’espanyolitat que no pas posar-se la costat d’una majoria de la ciutadania de Catalunya que vol votar el seu futur.

Ja s’ho trobaran els socialistes

 

El rei Carnestoltes. Ha començat ja la setmana de Carnaval. El Rei ja deu estar a punt d’arribar amb el seu sermó sota el braç per escarnir la ciutat pel que ha fet al llarg d’aquest any passat. Tothom  -almenys aquells que els agrada el carnaval- ja ha s’han preparat , triant els actes aquells que són del seu gust.

El rei torna com cada any. El seu trono, almenys a Vilanova, de moment no tremola. Perquè encara que hagi anat a caçar elefants o mosquits, encara que tingui fills desmemoriats, els súbdits  vilanovins, submisos davant la seva llei i la seva direcció perdonem el que calgui amb la condició que torni cada any i intenti posar potes enlaire la ciutat.

El Carnaval que és el seny de la rauxa arriba. Un Rei totalment acreditat per cantar les quaranta quan calgui senyorejarà per la ciutat i ens farà reviure, amb una certa nostàlgia, segons l’edat un any la festa més arrelada a la ciutat.

 

23-F. Avui fa 33 anys – en ple carnaval també- que el país va viure la darrera mascarada en forma d’intent de cop d’estat per part d’un sector  de l’exèrcit i com a cap de turc un tinent coronel de la guàrdiacivil amb uns bigotis i una fatxa sortida directament del colpisme d’opereta del  segle XIX. Ens va fer venir altre cop por. Seguint les evolucions, des de l’envelat de l’Acord, des de la seu dels socialistes o  des del despatx de l’Assumpta Baig a l’ajuntament intentant connectar amb amistats més ben informades van passar una bona part del vespre-nit d’aquell 23-F. Certament d’ençà d’aquella mena de farsa patètica la política del país va canviar. Sembla que l’ombra del cop ha durat durant molts anys i el procés de canvis polítics que s’anaven succeint es van aturat sobtadament i a partir de llavors el ritme va ser lents i feixuc. I potser encara ara en les estructures de l’estat hi ha  qui enyora aquell dia i desconsoladament plora pel fracàs relatiu del cop d’estat. En fi veient com van les coses avui i escoltant alguns comentaris que s’estan fent retorna l’eco d’allò que en deien remor de sabres, sense sabres, clar, ara  amb les paraules dels hereus dels qui les portaven.

 

Fent el “paperot”

febrer 22, 2014

Votació al Congrés dels diputats d’una proposta de resolució de UPy D sobre el procés català , secessionista, segons el grup .

No cal dir quin és el contingut oi?

Desastre, catàstrofe, suspensió de l’autonomia, ….

En la línia  tantes vegades expressada per la seva lideresa Rosa Díez.

És una pràctica habitual que els grup petits de les cambres presentin propostes que vagin  a intentar fer entrar a la resta de  grups, sobretot, els  grans en contradiccions o els posi en les límits del que molts d’ells pensen  o diuen.

És una pràctica legítima però també d’un cert “filibusterisme” polític. Manta vegades aquesta tipus de  proposta es rebutjada sense més. Sense ni entrar en el fons de la qüestió. I això els hi ha passat a tots els grups més o menys petits. Ha passat a  IC-V, A ERC, a Coalició Canària i per descomptat a UPyD encara més.

Però ai las!.  Aquest cop la proposta anava en el sentit de defensar la sacrosanta unitat de la pàtria i l’exaltació i pujada als altars de la Constitució menystenint la voluntat de la ciutadania de Catalunya . Voluntat implícita d’uniformització i recentralització. I naturalment davant aquest dogmes el PSOE oblida ràpidament el seus projectes federalistes , i vota al costat de Rosa Díez no fos cas que podéssim perdre un quants vots ara que venen les europees.

No cal que després surti Rubalcaba i ens expliqui que no votarà més resolucions d’aquest tipus. Noi, arribes tard. El mal ja està fet.

I el PSC? Ah! Pobres han seguit els dictats , un cop mes, vaja com sempre, dels companys fraternals del PSOE i també s’ha posicionat a favor de les tesis de UPyD esmenades en part pel mateix PSOE.

No cal que surti tampoc el portaveu Lucena intentant explicar que el PSC ha caigut en el parany que els ha parat UPyD. Si fos això, que no s’ho creu ni ell, encara seria pitjor perquè està posant en dubte la capacitat dels diputats socialistes catalans al Congrés de discernir el contingut de les propostes que es fan . En conec a alguns i evidentment els considero capaços de discernir entre un parany i una proposta seriosa i positiva.

En fi un cop més fent el “paperot” i aquets cop fent-lo al costat de la Rosa Díez.

No hi ha excuses ni justificació possible….

Lamentable un cop més

 

Augmenta la pobresa.

febrer 21, 2014

La Fundación de Cajas de Ahorros (Funcas) ha publicat un treball en el que s’analitza l’ impacte de la crisi econòmica a les diverses comunitats autònomes. Aquets document es basa en l’estudi de diverses variables com són el nivell educatiu, el sector immobiliari, els moviment migratoris o la mitjana de salaris .

El resultat d’aquest estudi assenyala que a Catalunya el nivell de pobresa ha crescut i situa el nostre país en el segon lloc de famílies que es poden situar en el llindar de la pobresa, només superat per les Canàries, tot i que té els nivells de renda és de les més altes de l’estat  i també la seva aportació al PIB general és alt. Segons diuen els experts el nivell de pobresa ha augmentat en donar-se una doble condició, la de les retallades de salaris gairebé generalitzades i l’augment de l’atur que ha passat del 8% al 24 % en menys de cinc anys  i per altra la pujada del preus.

I com en tantes ocasions es dona la paradoxa de que Catalunya és una de les Comunitats que té un nivell de riquesa i renda per càpita més alta  i alhora té un índex de pobresa augmentant. Per tant la fractura social s’ha produït i això fa perillar la cohesió de la nostra societat.

Segons alguns càlculs – posant-t’hi el cost de la vida- hi aproximadament un 33% de famílies catalanes que poden considerar-se pobres. I encara hi ha un dada més greu que assenyala el mateix informe :  “si els indicadors de pobresa relativa es corregeixen en relació al diferencial del cost de la vida a Catalunya respecte al promig nacional, els resultats empitjoren notablement“.

És evident que aquestes xifres  corregides  a l’alça o a la baixa són  realment punyents. Al costat d’això fa temps que les organitzacions solidàries, o els mateixos serveis socials dels ajuntaments van indicant que hi ha un precarietat econòmica que ha traspassat el límit del que era conegut fins ara. És evident també que al nostre país funcionen amb prou solidesa encara  les xarxes  de suport familiar, però quan aquesta pèrdua de poder adquisitiu va eixamplant-se com una taca d’oli aquestes xarxes s’esfondren i deixen al descobert moltes situacions de pobresa , impensables fa uns anys.

La lluita contra la pobresa  segurament hauria de ser la prioritat del nostre govern i també de la nostra oposició. Tot és prioritari ja ho sabem , però la pobresa és un estadi que atempta a la dignitat de les persones i aquí  cal reaccionar amb fermesa i contundència. La solidaritat és essencial però els poder públics han de prioritzar de manera efectiva i no amb mesures impossibles de portar a terme per recuperar la cohesió social.

Potser arribarem a  Ítaca però de que ens servirà que només hi arribin uns quants?. Els altres ja hauran decidit abandonar  o sentint-se exclosos del que fins avui era la nostra societat sortiran del sistema.

Les xifres de l’informe són greus però segur que no ens diuen res de nou perquè tots veiem al nostre voltant situacions desesperades. Potser qui té la responsabilitat de governar el país cal que hi faci alguna cosa de veritat ,més enllà de paraules i paraules.

Això sí l’informe coincideix amb la posada en marxa amb bombo i plateret d’una estructura d’estat , Tributs de Catalunya, ( la Hisenda Catalana) però al pas que anem potser ja no podrà recaptar res.

 

Hospital ja ,i públic !.

febrer 20, 2014

Llegeixo a l’Eix-Diari unes declaracions de l’Alcaldessa de Vilanova que ha fet en el programa Sessió Plenària. Parla de l’hospital , vaja del projecte d’hospital, que comença a ser un element recurrent d’una certa fantasia política.

Destaquen però un seguit d’afirmacions entre els que les que es diu que   “l’executiu està treballant amb una empresa privada que estaria disposada a assumir econòmicament la construcció del nou equipament municipal, que es construiria a l’Eixample Nord, a canvi de la gestió del servei sanitari.” I seguim llegint que :”la fórmula de l’hospital semipúblic no és nova, ja que actualment el Consorci Sanitari del Garraf ja està aplicant aquest sistema de gestió del servei públic a través d’empreses privades”.

El mes de juny de l’any passat en aquest mateix diari fent referència a unes declaracions  del regidor de salut de l’ajuntament de  Vilanova manifestàvem la nostra desconfiança amb el Conseller de Salut per encapçalar la construcció de l’hospital.

Vuit mesos més tard descobrim que la proposta és fer un hospital privat.

No és la primera vegada que aquesta proposta es verbalitza, fa anys una de les potents mútues del país ja va intentar, amb l’apadrinament d‘alts càrrecs de la conselleria,  fer un OPA amistosa a l’Hospital de Sant Antoni i també s’ha comentat  que en alguns moments, d’ençà de la voluntat de fer un nou hospital, hi hagueren algunes converses  amb algun grup empresarial amb ramificacions sanitàries que ara es portada dia sí , dia no, perquè  travessa un etapa judicial encara per tancar . Per tant l’Alcaldessa segueix ,sembla, aquets camí de voler construir un hospital privat.

I és cert que ara ja hi ha una part  del Consorci que és privada i la sanitat pública li compra serveis , és una de les realitats dels sistema sanitari català dominat per poques empreses i que decideixen en masses ocasions les polítiques a portar a terme.

Els mateixos hospitals del territori són fundacions de caràcter privat, en el cas de Sant Antoni amb presència pública però masses vegades amb uns patronats adversos a aquesta presència però  fruit de la seva històrica insolvència econòmica  – a vegades volguda per les mateixes autoritats de la Conselleria amb un no explícit però implícit assetjament econòmic-  va acabar adaptant-se  de fet  a una condició d’ens públic. Si més no, amb voluntat  pública.

Però ara es tracta de començar de nou, de crear una nova condició, de recollir la feina feta per La Plataforma  i, per tant, que millor que garantir que l’equipament i la gestió de la salut al nostre territori  i l’atenció a la ciutadania es faci des de la condició de l’àmbit de la gestió  pública .

No cal fer recordatori detallat de la batalla que va significar el mantenir uns mínims a  l’hospital de Sant Antoni davant l’anomenada reorganització hospitalària del Garraf , que  era, ni més ni menys,  que aniquilar els serveis de Sant Antoni i traslladar-los la Camils amb la complicitat de la Conselleria i amb també la incomprensió de diversos sectors professionals  i administracions   . La batalla del treballadors per mantenir els llocs de treball però també de salvaguardar l’atenció sanitària al Garraf va aconseguir apaivagar el que podia haver estat el final tràgic d’una institució. Les accions de la Plataforma ,ja fos mobilitzant la ciutadania, com amb una lloable tasca d’informació i de documentació van ajudar i molt, com va ajudar  l’oposició temprada de treballadors i de sindicats que mai van estripar res sinó que van cercar solucions que anaven més enllà de reivindicacions gremialistes i corporatives , l’acció conjunta i sense fissures dels grups polítics de l’ajuntament. Tot plegat  va servir per aconseguir salvar el mobles. Poca cosa més i endavant. Amb el tripartit es van arrencar compromisos diversos, sobretot amb el tema de potenciar i millorar sensiblement els serveis  d’urgència i també de la construcció d’un nou espai hospitalari amb continguts diversos , que dissortadament tampoc es van complir tot i que hi havia documents signats entremig. Posteriorment es van crear els Consorcis Territorials amb poca capacitat de planificació i també amb la voluntat  d’estendre i per tant aparentment aigualir les competències i la responsabilitat  de la Generalitat que permetien  diluir les responsabilitats, sense tenir en compte ni el marc competencial ni les responsabilitats pròpies  del govern , que han de ser clares en matèria de planificació.  Tampoc cal fer un exhaustiu relat de com en les eleccions municipals del 2007 el PSC proposa la construcció d’un nou hospital superant l’acord amb sanitat pactat  i signat  de construir un hospital anomenat llavors “lleuger” i arribem fins avui en que més enllà de declaracions d’uns i altres, promeses, reiteració de compromisos trencats cada cop que convingui, el més calent és a l’aigüera.

No es tracta de menystenir els serveis privats que tenen i han de tenir  el seu paper , no és tracta de pensar que tot el que sigui privat o concessionat és dolent – a l’inrevés tampoc ,eh! – però hi ha aspectes claus dels serveis,i sobretot en els serveis que generen la igualtat que han de ser públics  perquè possiblement des de l’òptica privada , el doble objectiu  de qualitat i benefici es massa esbiaixat cap el segon  en voler  estalviar per tenir major beneficis sense poder, des de els administracions, intervenir de manera directa per matisar la relació qualitat–preu. A la sanitat catalana les interseccions són permanents i costa a voltes dilucidar que hi ha de públic i que hi ha de privat. La reivindicació de l‘hospital de la ciutat ha estat sempre clarament fonamentada  en la defensa de la sanitat pública, de gestió púbica, malgrat es pugui arribar a acords en el sentit d’oferir serveis al privat i no a  l’inrevés. La reivindicació de l’hospital pretenia precisament superar la situació en que es trobava el territori amb dos centres, amb un desequilibri d’ajuts i compra de serveis per part de la generalitat, i amb desequilibri d’ubicació  respecte  al conjunt de població a qui es donava servei. Per tant era capgirar en sentit positiu la situació  i des de vessant pública gestionar un nou hospital amb una clara vocació de serveis integrals de salut i de referència per prop d’un quart  milió de ciutadans i ciutadanes.

És evident que les mesures del govern Mas portades i executades pel Conseller Boi Ruiz van clarament determinades a afeblir la sanitat pública en benefici del sector privat – molt potent i del que Boi Ruiz n’era un dels representants més paradigmàtics- . I les estadístiques jo comencen a evidenciar que això és ja una realitat Més de cent mil catalans en els darrers anys ha contractat serveis mèdics privats.

Les xifres són prou evidents i posen de manifest el deteriorament en els darrers anys del sector públic sanitari a Catalunya  – país en el que sempre ens hem vantat del nostre sistema.- que ha fet  un descens continuat en aportació a la sanitat d’ençà el 2011, el càlcul arriba fins  1.400 milions d’euros – xifra que es diu ben aviat -. I la comparativa amb les aportacions de la resta de “Comunitats Autònomes” deixa a Catalunya  en quart lloc per la cua amb una aportació per càpita de 1.150 € inferior a al mitjana espanyola i més de 500 € per sota de la primera El País Basc. Per no parlar de les retallades als sous dels professionals. Les xifres ja mostren la voluntat de govern en matèria sanitària. Com pitjor la deixem més fàcil i barat  serà privatitzar amb la falsa i ja desmentida excusa de la eficiència en la gestió del sector privat .  No és d’estranyar doncs que darrera les declaracions de l’alcaldessa de fer un hospital privat hi hagi la mateixa voluntat política del Conseller.

Estaria bé escoltar el posicionament de la resta de forces polítiques i potser , potser pensar en que cal ressuscitar La Plataforma.

No valen excuses. Hospital ja, i públic per descomptat.

 

Publicat a l’Eix-Diari, el 19.02.14

 

 

 

Ens domina la propaganda.

febrer 19, 2014

En qualsevol conflicte, sigui quin sigui el grau d’enfrontament entre els parts, la propaganda hi juga un paper important, fonamental per guanyar.

No  és es tracta de vendre els teus arguments sinó d’intentar minimitzar quan no ridiculitzar els arguments dels altres. Es tracta més de la consigna que de la reflexió.

Cada sector, bàndol, grup ,país, …. té la brigada de la propaganda, integrada per opinadors i s’hi integren  per convenciment alguns o per simple actitud mercenària altres.

Hi ha moments en que s’encenen les alertes i cal automàticament preparar respostes tòpiques, arguments recurrents , desqualificacions, suposicions d’intencions. Gairebé tot s’hi val.

Si Durao Barroso president de la  Comissió de la Unió Europea,  respon a la BBC que això d’entrar a Europa desprès de la separació ja sigui Escòcia  Catalunya, no serà tant fàcil  com voldríem automàticament hi ha mobilització. Tot i que aquesta tesi ja l’ha manifestada reiteradament.

Uns:

Ja ho dèiem nosaltres no hi ha lloc a  Europa.

Els tractats internacionals diuen que …

Es de pura lògica que  Europa hi estiguin en contra de processo secessionistes.

Altres:

Durao és un ignorant i un oportunista

Durao salva el  seu cul ja que aviat s’haurà d’ escollir i anomenar un nou president i fa la garar-gara als estats per garantir-se la reelecció

Durao fa el joc a l’unionimse, és un unionista servil..

En fi de tots colors i per tost els gustos…

Però el protagonisme de les declaracions de Durao Barroso no duren ni vint-i-quatre hores.

El President Mas va a la Banc de Sabadell a presentar el llibre  Capitans de la Indústria. En mig del discurs Mas fa una crida als empresaris perquè li facin costat en la seva travessa cap a  Ítaca.

La resposta dels empresaris no és unànime i El President de Foment i el de Fomento miren cap un altra banda i li diuen que els empresaris estan per una altra cosa.

Com que a uns agrada la resposta i a altres no la maquinària propagandística es posa de nou en marxa.

Uns.

Els empresaris només miren els seus interessos, la “pela”, vaja

Joan Rossell va muntar un partit  els anys vuitanta que no era catalanista. Que en podem esperar ara !

Són interesso econòmics més que de país.

Altres

Els empresaris giren l’esquena a Mas

Els empresaris contra el procés

Els empresaris no es volen implicar ni fer costat a Mas

En fi podríem seguir. Al final tanta propaganda fastigueja al públic i pot acabar que una majoria passi olímpicament del “tema”.Hi ha moments en que el silenci i els paraules  justes és un valor en la política, en la política de debò. Potser que el comencem a practicar.