Archive for Març de 2014

Primera volta i altres coses

Març 31, 2014

Dissabte es van celebrar les Primàries per escollir el candidat del PSC a l’alcaldia de Barcelona.

Van votar 7.415 persones i segons les informacions que han facilitat els organitzadors de la Federació de Barcelona es distribueixen en , 1.421 militants , 797 simpatitzants del partit y 5.197 ciutadans que no figuraven en els censos del PSC . El cens tancat el mateix divendres arribava fins els 21,000 possibles votants.

Certament és un ball de xifres que tenen com sempre interpretacions diverses , hi haurà qui les desqualificarà per ser uns xifres força baixes respecte al cens de possibles votants i molt més baixes en el cens electoral. Però en aquets cas, més enllà de la quantitat de votants val la pena valorar la novetat del procés de primàries que s’ha portat a terme i per tant ha situat al PSC en primera línia d e la informació i també dels canvis de “maneres “ de practicar la política. Dit això cal dir que sorprèn la baixa participació entre la militància cosa que potser demostra poc interès en el procés o en els mateixos candidats i candidates. I més enllà de polèmiques i impugnacions rebutjades per uns quants vots poc transparents cal dir que l’experiència és positiva i en els temps a venir serà pràctica habitual als partits

Del resultat se’n desprèn que la direcció del PSC pot estar tranquil·la ja que de moment aquest front municipal estarà tranquil. Els dos candidats que han passat el tall de la primera volta, Collboni i Andrés són afectes a l’actual direcció. Però segurament el problema que ara hi haurà és com es dirigeix l’oposició a ajuntament, ja que el cap del grup actualment é Jordi Martí que ha estat el gran derrotat en aquestes primàries. Serà difícil seguir al front el grup desautoritzat – és una manera de dir-ho- per les urnes i amb la voluntat manifesta de Collboni de dirigir l’oposició des de fora de l’ajuntament. Com es fa això?

I ara ,si no ha hi un acord de darrera hora ,segona volta entre dos candidats amb poques diferències programàtiques, per tant tampoc es descartable que hi hagi un acord i uneixen forces de cara ja al maig de l’any que ve.

Gestionar al victòria no serà fàcil sobretot perquè aquesta victòria no és res més que començar a preparar la campanya del 2015 i si el resultat llavors no acompanyava i el PSC no millora substancialment potser es tornaran a qüestionar les primàries per comptes de qüestiona-se el mateix paper del PSC.

En l’experiència per novedosa ja és prou positiva, es podrà discutir si la participació ha estat la desitjada – jo crec que no.- però per començar no està gens malament.

Treball i treball ben fet el que cal perquè el procediment de primàries siguin un instrument de referència en la nova manera de fer i entendre la participació política.

Les altres coses

 La primera, sorpresa davant la notícia que el PSC ha arribat a acords amb la generalitat per tirar endavant el projecte de BCN World que s’ubicarà al costat de Port Aventura. Sorpresa perquè des del rebuig inicial del PSC pel que fa a la fiscalitat sobre els beneficis del joc , ara ha fet un gir radical i accepta les rebaixes fiscals.

Convindrem que el projecte és llaminer pels suposat beneficis en llocs de treball i dinamització, però l’experiència també diu que sobre el paper els beneficis són majúsculs però desprès a la realitat es tornen més minúsculs i sense la transcendència pel territori que la publicitat inicial de la proposta prometien.

Segur que des del territori hi ha hagut pressió i possiblement també el PSC, mancat d’un protagonisme positiu, necessitava un espai per convertir-se en protagonista d’algun acord important amb el govern.

Però aquets no crec que sigui el millor.

Tampoc estic segur que els bases hagin entès aquest canvi de rumb un cop més.

El model que proposa BCN World no crec que sigui el model que defensa el PSC, almensy fins ara segur que no ha estat així.

El fi doctors té l’església i experts deu tenir el PSC per avalar el canvi de posicionament. I ara vindran els explicacions de la bonança de l’acord i del que molt que faran amb els recursos que s’aportin després de la implantació del complex turístics.

Políticament i estèticament difícil d’entendre, almenys a mi.

 

La segona cosa. La Conselleria d’Ensenyament ha ordenat a una escola concertada que compleixi la resolució dels tribunals i així es faran el 50% de les matèries en castellà. Sorprèn perquè si bé aquesta resolució només afectarà al centre concret a on una, una repeteixo, una família feia anys que batallava en aquest sentit , obra la porta a les reclamacions que s’ha anat fent després .

La cessió en aquest situació em sembla que és una esquerda en el sistema d’immersió que fins ara semblava que estava perfectament garantit i blindat. Lamentable ! , i sobretot perquè s’ha fet amb un silenci i amb una discreció més que sospitosa.

Parlar molt però l’actuació no s’adiu amb las aparaules. Perquè aquesta resolució topa de manera directa i frontal amb la posició que tant Rigau com la resta de membres de l’Executiu autonòmic han mantingut de manera pública i notòria en els últims mesos,

Canvi que també s’hauria d’explicar bé i també explicar que significa de cara al futur i altres possibles reclamacions.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

De lectures

Març 30, 2014

El Pasaje de las sombras.

Arnaldur Indridason

VII Premio RBA de novel·la negra.

Editorial RBA

Barcelona, octubre 2013.

 

Indridason és un conegut autor de novel·la negra que havia obtingut ja diversos premis. Ara amb el guardó del premi RBA s’afegeix als il·lustres nom que ja tenen aquesta nominació i que li dona una major projecció de la que ja tenia.

Historiador de formació ha treballat al llarg de molts Nancy en el principal diari d’Islàndia publicant crítica literària i de cinema.

Ha publicat ja diversos novel·les de caire policíac

A Pasaje de las sombras. Indridason basteix una narració entrecreuant fets del moment amb fets del passat acabant per descobrir-se el nexe que existeix entre els dos temps. L’acció comença quan es descobreix el cos d’un ancià mort a casa seva, aparentment sembla una mort natural ,res fa sospitar a priori que sigui un assassinat però una exhaustiva anàlisi forense dictamina que l’home ha mort asfixiat i amb violència.

La policia encarregada del cas Marta, decideix compartir la seva informació amb el seu ex company de patrulla Konrad, que ja està jubilat però ocasionalment encara col·labora en algunes investigacions, a Konrad li demana que de manera no oficial faci algunes comprovacions al voltant de l’home mort de qui se’n sap ben poca cosa. Durant el registre que fa en Konrad apareixen tot un seguit de retalls de diari de la mort d’una jove a l’any 1944 a l’entorn del Teatre Nacional de Reykjavik.

La pregunta és que es fa la policia és si pot existir alguna mena de relació entre els dues morts?.

I això és el que tracta d’ esclarir l’inspector jubilat Konrad.

La narració agafa un doble pla, per una banda la investigació del moment i la que es va fer per part de dos policies de la mort de la jove a l’any 1944 en plena ocupació d’Islàndia per part de els tropes americanes, Dos policies un d’islandès i un policia militar canadenc intentaran esbrinar el perquè de la mort de la noia i la possibilitat de vincular-la a altres assassinats.

La investigació es fa seguint les pautes de conducta dels presumptes implicats, primer un soldat nord americà que es relaciona, amb enganys, amb diverses noies islandeses i després alguns membres de la família d’un important polític que està treballant en la declaració d’independència d’Islàndia. Al voltant de la investigació es descobreixen tot un seguir de creences populars i sobrenaturals de la mitologia d’Islàndia que poden estar al darrera de la mort. En la investigació actual en Konrad es veu també atrapat i recordant els seu propi passat i el del seu mateix pare.

Finalment es pot cloure la investigació en el moment en que es descobreix la personalitat de l’ancià mort i la seva vinculació directa amb la investigació de l’any 1944 i seguint la pista que van deixar les seves investigacions es resol el crim que havia succeir fa quaranta anys enrere però també l’actual assassinat.

Una trama molt complexa però també molt ben resolta i els aspectes fantàstics i les supersticions hi són presents en la mesura justa per no desequilibrar el relat de fons.

Interessant i molt ben escrita amb girs i elements col·laterals que li donen més interès durant al seva lectura .

 

De primàries a plebiscitàries

Març 29, 2014

Atribueixen a Alfonso Guerra – n’hi atribueixen tantes que es fa difícil dir si és cert o no- la frase de que “ les primàries les carrega el diable”. Sigui Guerra, o no, qui va pronunciar la frase , no va mancat de raó. Almenys algunes vegades no obtenen ,les eleccions primàries per votar candidat o candidata , els resultats desitjats ,no tant pel candidat que en pugui sortir, sinó per les ferides internes que poden deixar.

El PSC viu amb una certa intensitat eleccions primàries. No fa gaires dies s’escollia el cap de llista del PSC a les europees, els resultats no van ser ,crec, els desitjats pel que fa al nombre d’electors, situant-se en no gaire més d’un 10 %   dels possibles votants.

Contrasta aquesta realitat, més aviat pobre en participació, amb el que ha passat al País Valencià amb les eleccions primàries obertes del PSPV per escollir el seu candidat a la Generalitat, es van inscriure prop de 80.000 persones i en van acabar votant prop de 60.000. Aquets xifres ja fan patxoca. És una mobilització que pot fer intuir que al País Valencià hi ha una voluntat de canvi i potser més interès per les eleccions

 Dels processos oberts de primàries destaca sens dubte pel mateix procediment , per la seva transcendència política, Barcelona. Fins a cinc candidats i candidates – un precandidat no va ser passar el filtre dels avals i es va despatxar amb alguns exabruptes poc escaients – opten a ser el o la cap de llista per les municipals de l’any 2015, d’aquí un any més o menys. De moment els cinc han superat el primer llistó, els avals. 150 signatures de membres del PSC i 1500 de ciutadans i ciutadanes en ser uns primàries obertes a tothom. Recollir els avals no és una feina ni fàcil ni a vegades agradable. Però cal fer una primera garbellada. A partir d’aquí començarà una campanya electoral que tampoc serà un camí de roses pels candidats i candidates.

El PSC considera que aquest procés mobilitzarà el seu electoral i cohesionarà a la militància. No ho dubtem, però per una modesta experiència pròpia també es pot dir que segons com es facin els coses hi ha una certa possibilitat de fractura – no desitjable,però real-

I a Barcelona també s’ha aixecat una certa polèmica i debat entre els candidats. Cap vol ser considerat ni continuista ni oficialista i ara a més d‘explicar el projecte per Barcelona, la batalla sembla que sigui desmarcar-se de la línia oficial del partit. I a més, ha entrat en joc això que en diuen les xarxes socials, ja que des d’elles hi ha un corrent presumptament d’independentista i sobiranistes que aposten clarament per inscriure’s i votar al candidat Jordi Martí, que avui és el cap del Grup Municipal. Maniobra de desestabilització de les primàries per part d‘algun altre grup? Pressió sobiranista per decantar la votació cap a un candidat que ja se sent còmode en el marc del sobiranisme?. I això fa néixer dubtes en alguns sectors del PSC de si calia obrir a la ciutadania aquestes eleccions. Tant és així que la pròpia direcció del PSC de Barcelona ha hagut de reafirmar que el PSC és federalista i els seu candidats també. Potser per alertar que alguns votants dels candidats a les primàries votaran , però després no ho faran pel PSC. La polèmica està servida. I com que el debat nacional recurrent ho agafa malauradament tot ara els candidats es veuen obligats a explicar a més del programa per Barcelona que pensen del procés del país. No està malament que ho facin però que el llegir no ens faci perdre l’escriure. El dia 29 , dissabte en traurem l’entrellat i veurem si cal una segona volta entre els millor classificats. De ser així veurem quines aliances es traven també

Al nostre territori ja han començat a preparar-se les eleccions primàries. La notaoficial del PSC informa del procés i dóna una llista de municipis a celebra-les ja. Però en la llista no hi ha Vilanova.

I a Vilanova no? Ah! Vilanova. Sempre originals,peculiars, llunàtics i carnavalescs – i que duri!- . La Comissió Executiva del PSC ha decidit posposar el procés donada la situació del precandidat J.I. Elena, que fruit de la seva actuació – actuació política que personalment recolzo i valoro positivament –   al Parlament està a la comissió de garanties pendent de resolució de l’expedient obert als tres parlamentaris que van votar diferent del grup . L’executiva argumenta que es podria escollir un candidat que després fos suspès de militància per la Comissió de Garanties, cosa que no passarà, segur. I llegeixo al Diari el que diu el Primer secretari per retardar els primàries “ Afecta directament a la persona que ens agradaria que tirés endavant el projecte, o a una de les persones” . Això em sembla un trencament de la imparcialitat necessària que es demana a una executiva abans de convocar les eleccions. L’executiva del PSC a Vilanova està legitimada i facultada ,sens dubte, per endarrerir un procés però crec que fent això fa molt difícil que es mantingui la neutralitat necessària. S’argumenta que ningú més que el J I. Elena havia manifestat la voluntat de presentar-se. Però compte, ningú té perquè avançar la seva posició. No cal dir que et presentes fins que es convoquin formalment els primàries . Ningú té perquè ensenyar les cartes si la partida no ha començat És així oi? Qui es vulgui presentar-se no té perquè avançar-ho sinó seguir escrupolosament el procediment cosa que crec no ha fet l’executiva . Ara amb aquest ajornament sine dia l’executiva gairebé porta a unes primàries a unes plebiscitàries ja que si s’han de celebrar l’octubre és gairebé suïcida per un candidat nou intentar remuntar el vol.

En fi l’argument del primer secretari a mi em sembla esbiaixat i que trenca la exquisida neutralitat que hom espera d’una executiva en aquest moment del procés de les primàries. Després ja podrà mullar-se. No pot ser que una agrupació acabi essent, per dir-ho d’alguna manera, la “responsable civil subsidiària” d’una posició legítima d’un dels seus membres fruit de la seva adscripció a un corrent intern del partit , per més diputat que sigui, sense que l’agrupació no hagi estat ni informada ni consultada sobre el sentit de la votació. I la decisió de no fer primàries crec que és no d’ara sinó decidida ja que fa temps per l’executiva a criteri el pre-candidat Elena . Fa com a mínim dos anys que es va reclamant un cert debat al sí del PSC de Vilanova sobre els perfils del candidat o candidata a les municipal del 2015 sense cap apriorisme , pas previ a a fer unes primàries amb una certa tranquil·litat. El debat no s’ha volgut fer i ara a cuita corrents ,aparentment , s’ajornen les primàries.

Però a més ara ha sorgit la noticia – no desmentida fins avui , (23-03)- de que hi hagi la possibilitat de que els corrents crítics facin una mena de ruptura pactada i no traumàtica , en diuen. I per tant que els crítics d’avui esdevinguin una nova organització política que podria coaligar-se amb el PSC   en funció de les diverses convocatòries electorals. I si això fos així que farien aquí a Vilanova. Que faria el Grup Municipal socialista de l’ajuntament vilanoví?. És evident que les primàries són compromís pel partit però també pels candidats per tant ja hagués estat bé fer-les en el moment més adequat que per nosaltres era aquest mes de març. Perquè segons com vagin els coses  la voluntat de curar-se amb salut de l’executiva pot acabar en que el remei sigui pitjor que la malaltia.

 

Publicat al Diari de Vilanova el 28.93.14

Arriben cartes…..

Març 28, 2014

Rebre cartes en el temps del correu electrònic fa il·lusió

Imagino, doncs, la il·lusió amb que els alcaldes i alcaldesses de Catalunya hauran rebut la carta de la vicepresidenta del Govern, Joana Ortega. Un sobre amb l’estampat amb relleu de l’escut de la Generalitat fa patxoca, fins i tot tens la temptació de no obrir-la, de guardar-la com un record per explicar que has rebut una carta en aquets temps

Però potser els alcaldes hauran esperat uns minuts a obrir-la i tenint-la entre els mans hauran pensat que arribava la fi del seus mals, que era un carta en que la vicepresidenta els informava per escrit que estaven a la seva disposició els diners que deu la Generalitat als municipis.

Pensaven que potser fins i tot adjunta a la carta hi hauria un taló de caixa per saldar el deute que té el govern amb els ajuntaments .

Segons la Federació de Municipis de Catalunya la Generalitat deu als ajuntaments mes de 1,200 milions d’euros.

Però ai las!, quan comencen a llegir la carta resulta que enlloc poden veure que sigui una carta en la que els comuniqui que rebran els diners en breu.

Segueixen llegint i acaben amb la sensació de presa de pèl.

La Consellera no compleix el seu compromís pel que fa els deures però els demana quin és el seu “compromís i col·laboració” amb el departament de Governació i Relacions Institucionals per organitzar la consulta del nou de novembre . Vaja quin nivell de presumpte patriotisme tenen

A la mateixa carta, la vicepresidenta Ortega recorda a tots els alcaldes i alcaldesses l’acord del Parlament del passat desembre que va servir per acordar la data i la pregunta de la “consulta legal” i fa referència a les cinc vies que l’Institut d’Estudis Autonòmics apunta per poder celebrar-la, per saber-les han d’anar a una adreça que electrònica que porta la carta i fer la consulta..

I de moment, això sí, no diu encara que s’ha de votar.

No sé si la carta vol ser una mena de consulta prèvia per saber la resposta que els ajuntaments .que finalment són els que hauran d’assumir les despeses inicialment de la consulta, i per tant saber que no hi haurà “objecció de consciència” a l’hora de cedir elements claus com pot ser el padró municipal o posar el personal a disposició.

De tota manera em sembla que la carta està fora de lloc , algú pensa que els ajuntaments posaran través a una l’acció “ legal” ?– o diu ella, eh- . Tinc la sensació de que la consellera coneix poc als ajuntaments , que no sols compleixen amb al legalitat sinó que, fins i tot en masses ocasions, han hagut de finançar aspectes “legals” també que aprova el Parlament amb una alegria important i sabent que amb aquella aprovació carreguen més encara les finances malmeses dels ajuntaments .

De la mateixa manera que s’ha conegut ara el contingut d’aquesta carta estaria bé que sabéssim també públicament les respostes diverses, variades, de tarannà diverses que va rebent per fer-nos una ideà de cpm va això del “procés” i prendre el pols dels alcalde i alcaldesses del país.

De moment el PP creu que aquesta és una carta coercitiva i intimidatòria.

Potser en fan un gra massa aquests del PP, com en tot el que fa referència al tema d ela consulta

A mi m’agredia escoltar alguns alcaldes i alcaldesses dient que en pensen..

Possiblement hagués fet més il·lusió que la carta anés acompanyada del compromís de pagar els deutes o un compromís de veritat – no com el de sempre- de pagar les depeses que generi la consulta, perquè la consulta amb la caixa plena és veu amb més alegria i amb més compromís de col·laboració.

Apa doncs vicepresidenta mogui la caixa.

I com canta Julio Iglesias en la tonada de A veces llegan cartas la Consellera els diu als alcaldes i alcaldesses que

 

son cartas que te hablan de que en la distancia el cariño crece

a veces llegan cartas que te dan la vida que te dan la calma

Apa!
 

 

 

 

Política i/o tribunals

Març 27, 2014

“Manos limpias” aquest estrany conglomerat de personal pertanyent a l’extrema dreta ha vist com els tribunals no li acceptava ni a tràmit la seva querella contra el president Mas, per sedició i altres mals,

“Manos limpias” però segueix denunciant ara a l’ANC per diversos motius entre altres el de malversació de fons públics,

Però això no s’acaba aquí El mateix “sindicat” també valora portar els tribunals a Òmnium Cultural i al Cercle Català de Negocis …

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya rebutja les denúncies a Mas

I així anar fent, a veure quina denuncia la fa més grossa.

I s’afegeix al xou judicial   el Tribunal Constitucional que, per unanimitat dels seus membres, declara inconstitucional la Declaració Sobiranista i deixa sense efecte la declaració que va aprovar el Parlament de Catalunya, en que s’atorgava la condició de subjecte polític a Catalunya, diu que d’això res i però, però assenyala que el dret a decidir és possible i s’admet en el marc d’una reforma constitucional.

Mentre el tribunal decidia el Parlament demanava la recusació de tres magistrats, inclòs el President d’aquets tribunal per manifesta posició contra el procés i per la seva militància política. Els tres magistrats s’han despenjat amb alguns articles i manifestacions que evidentment qüestionen l’objectivitat que hom pot reclamar a aquest alt tribunal. Val la pena de llegir alguna de les seves manifestacions a l’entorn de Catalunya, el catalans i el procés

No feia pas masses dies que el tribunals volien marcar els currículums escolars amb la fixació de percentatges sobre l’ensenyament en castellà al país.

Sembla que els tribunals són els que marquen i condicionen l’agenda política.

En el seu moment ja es va qüestionar el fet de que el Constitucional declarés que alguns punts de l ‘Estatut fossin declarats inconstitucionals desprès de que l’estatut fos votat pel poble d e Catalunya, per tant donant tota la legitimitat possible en un sistema democràtic.

Ara també és qüestionable – com totes, clar- la decisió del mateix constitucional ja que la declaració de sobirania és un acte polític i el la fa el Parlament de Catalunya que és a on rau la sobirania popular, per tant es fa difícil d’entendre que una declaració de caire polític pugui ser declarada no constitucional emparant-se en que desprès es podrien adoptar acords fonamentades en aquesta declaració. Prevenció doncs del que pugui passar.

Potser finalment serà millor que siguin els jutges , que per cert no tenen l‘aval popular i no ha escollit ningú, que són en definitiva funcionaris siguin els que facin la política i ens diguin que es pot fer políticament o que no es pot fer.

La judicialització de la vida política no ha estat precisament una bona manera de resoldre el conflicte o l’enfrontament polític que s’hauria de resoldre a base del debats , la contraposició argumental i amb criteris fonamentats en la diversitat política.

És evident també que la sentència ha sorprès per la rapidesa en que s’ha promulgat sobretot veient el que han trigat altres sentències o posicionaments. És natural pensar que el Tribunal Constitucional ha sentenciat sobre la declaració per aplanar el debat i donar arguments en contra pel debat sobre la transferències de competència del dia 8 d’abril a Madrid i desprès perquè no ens podem sostreure de que d’aquí dos mesos hi ha unes eleccions europees i entre el PP i el PSOE segur que aniran a veure que té millor pedigrí espanyolista, i naturalment, la sentència els dona fusta per cremar .

En fi,que sentència darrera sentència, demanda darrera demanda, denúncia darrera denúncia, van generant un descontent generalitzat de la ciutadania de Catalunya amb l’estat espanyol per aquesta continuada posició d ‘anar posant pals a les rodes en els decisions polítiques .

Alguns juristes – i el mateix conseller Homs- apunten que la sentència obra una certa escletxa amb la possibilitat de la reforma constitucional. Segurament és així, però tots sabem que aquest camí és un camí estancat i sense cap mena de possibilitat real. És picar en ferro fred.

Però , sempre hi ha un però, recordar que el 2015 hi ha eleccions a Espanya i segons quin sigui el resultat el preu per formar governs serà potser molt alt i significatiu per Catalunya.

Vuits, nous i cartes que no lliguen

Març 26, 2014

 “Tot està per fer (sembla) però no sabem, avui, si tot és possible”. Així acabàvem fa unes setmanes unes especulacions, aquí mateix a l’ “Eix-Diari” ,a l’entorn del pressupost municipal que, en aquell moment, tot just s’anunciava amb la insistent , ara també reiterada, afirmació per part de l’alcaldessa de que el pressupost és una responsabilitat del govern però també dels 25 regidors. Té raó, però la clau està en saber quin és el pressupost que es capaç de tenir les màximes complicitats i de moment pel que llegim és que un dels possibles actors en l’aprovació sembla que s’ha retirat – segurament de manera temporal- de la negociació per la manca de transparència en el tema de la municipalització del servei de jardineria.

En els ambient polítics es comenta que l PP es va sentir totalment molest quan desprès de demanar insistentment si hi havia algun informe sobre aquesta municipalització i ,dir-se, també, insistentment que no hi era , apareix com per art d’encanteri un informe amb data del mes de gener. I lògicament aquest informe explica que per municipalitzar ara ,aquest servei, cal fer pagaments importants a l’empresa, cosa que no passaria l’any vinent perquè el contracte finalitza. Per tant un dels elements estrella que presentava el govern sembla que es tambaleja i que més aviat acabaria suposant una despesa superior a l’estalvi hipotètic que es podria fer. I clar, municipalitzar el servei , aquest o d’altres – no entro en el fons de la qüestió- vol dir també preveure amortitzacions que queden per fer i preveure possibles inversions de futur. Per tant es fa difícil creure que aquesta operació representi cap estalvi per les arques municipals. La resta de grups tampoc ,de moment, tenen clar que sigui un procés que es pugui fer amb l’alegria amb que sembla que el govern ho explica i defensa, tot i que la pressió dels treballadors del servei segur que es fa notar sobre els grups polítics.

Si el PP doncs sembla que abans de jugar ja ha deixat les cartes damunt la taula, PSC i IC-V amb posat damunt la taula les comparació de xifres del tancament pressupostari del 2013 i les que van presentar l’any passat com a proposta alternativa – desqualificades de manera estranyament singular amb un informe dels tècnics- i demanen al govern més serositat. L’Alcaldessa nega la major i diu que segueixen essent xifres exagerades,però els dos grups ,crec que tenen raó quan expliquen amb detall d’on venien els ingressos que van pressupostar que anava més enllà de la recaptació de l’IBI. Ja sabem que la pràctica de reduir ingressos que saps que rebràs és una pràctica força habitual en la confecció pressupostàries , et dona un coixí que desprès es pot utilitzar per tapar forats o resoldre imprevistos. De moment l’advertiment és clar ja que en els documents en que treballen des de part de l’oposició hi trobem alguna fuetada ( merescuda crec) al govern : “L’any passat es va desestimar en 2 dies una proposta seriosa i sensata i la decisió del govern es va sustentar en una decisió política, avalada per un informe tècnic que només es va centrar en la partida d’ingressos de l’IBI d’anys anteriors. És per això que voldríem que aquest any l’actitud sigui més oberta i dialogant.” Curiosament alguna de les partides que figuren en l’esborrany que presenta el govern es corresponen amb les mateixes que PSC i IC-V van presentar l’any passat en el document alternatiu. Curiós, però interessant!

Un dels altres aspectes que genera dubtes als partits de l’oposició, i per tant punt controvertit , sobretot per l’experiència de l’any passat ,és la presentació de minorar la despesa -amb la voluntat del govern de rebaixar en mig milió d’euros- en els partides de neteja. I segons manifesta el govern aquesta partida no afectarà els sous dels treballadors de l’empresa . Costa de creure , ja que recordem l’any passat en que els afirmacions eren les mateixes i va acabar tot plegat en una vaga de recollida d’escombreries. Enguany la mateixa voluntat de rebaixes ,sense concretar en quins aspectes, no creiem que l’empresa les imputi a les ja justes partides de les que poden disposar i que tenen en la contracta. No es tracta ja de si la ciutat estarà més o menys neta,ja hem vist la recent experiència del Carnaval , però es tracta de no generar un nou conflicte per una situació coneguda i de la que no crec que se’n guardi un bon record. Per tant el que cal es presentar el corresponent estudi i potser també valdria la pena tenir algun document que indiqués que l’empresa accepta aquesta rebaixa sense tocar salaris per fer-la creïble. L’any passat el govern va desautoritzar una proposta de pressupost de l’oposició amb informes de funcionaris. Avalen ara aquets mateixos funcionaris aquets baixes que podrien ser temeràries, no sols pel servei, sinó perquè es generés un conflicte amb al concessionària?.

Però els problemes no acaben aquí. Crec que en la partida de promoció de la ciutat hi ha discrepàncies de fons i conceptuals, almenys en alguns partits que presenten xifres alternatives i es reclama molta més concreció en partides genèriques que després escapen al control dels grups politics. Encara està per veure com es configura el capítol primer, les negociacions sembla que són lentes amb els sindicats per tal de rebaixar el capítol I. Que lògicament no és tracta de rebaixar-lo sinó de traslladar el que avui és retalla a altres anys, dilatar els pagament en el temps. Això fer-ho en un exercici no és problemàtic però anar deixant comptes pendents amb el tema de personal pot generar també problemes en els propers anys, veient però l’actitud dels sindicats , alguns podrien dir de responsabilitat i altres de plegament a la voluntat del govern, l’acord no hauria d’estar massa lluny. Però encara en temes de personal hi ha un greuge que manifesten oposició i sindicats ( almenys alguns dirigents en privat) es tracta d’alguna contractació feta amb els recursos de la Diputació per pal·liar l’atur. Alguns ( pocs) dirigents sindicals mostren la seva sorpresa per alguna contractació relativa a serveis jurídics que fins ara es prestaven per encàrrec a un autònom. Diuen que ara l’autònom s’ha apuntat a l’atur i l’ajuntament el contracte via pla d’ocupació amb un salari força elevat. Segurament amb la nòmina de lletrats de l’ajuntament el tema deu ser perfectament legal però estèticament sembla que “canta” una mica. Transparència , aquella de la que es vantaven des del govern, és la que ara reclamen alguns partits opositors i amb tota la raó.

De la partida d’inversions poca novetat, això sí una quantitat depenen de si s’executa la venda de patrimoni d’arranjament de carrers , que en un any pre-electoral sempre van bé. Però la migradesa de les propostes va en consonància amb la poca solidesa de la proposta i el projecte del govern per la ciutat.

En fi, que la partida segueix, sembla que no hi hagi pressa, i com diem en el títol, vuits i nous i cartes que no lliguen. L’embastat és feble i les costures patiran per encabir-hi tot el que es reclama per l’acord . L’acord pel pressupost sembla lluny encara. Tothom manifesta la disposició a arribar a acords, però en la política dir les coses només ,no és argument suficient ni n’hi ha prou per confluir i posar els bases per fer l’acord possible. Les desconfiances i les reticències són encara moltes per arribar a un pressupost raonable, possible i interessant per la ciutat. Masses tacticismes i improvisació no són garantia creiem , ara per ara, perquè els que encara volen jugar la partida ho facin amb tranquil·litat i acceptant que el que tenen al davant no farà “trampes” o no juguen amb les cartes marcades..

Però ja sabem que en matèria de política pressupostària no hi ha res impossible i per tant si avui sembla que res és possible demà pot ser precisament a l’inrevés. Potser demà ens llevem i llegim que ja hi ha acord.

Publicat a l’Eix Diari, el 24.03.14

La barba dels veïns…

Març 25, 2014

Els resultat de la primera volta de les eleccions municipals a França confirmen en bona part les previsions més generalitzades.

Baixada de l’esquerra amb una forta sotragada tot i que alguns diaris francesos consideren que a darrera hora l’han pogut pal·liar , finalment obtenint sobre 40 % del vot.

Guanyador “moral” el Front Nacional malgrat es quedi amb un 6 % del vot

Pujada de la dreta que guanya en algunes municipalitats importants i guanya a a nivell de l’estat amb un 46 % dels vots

Abstenció que arriba a un històric 35 % que agreuja la caiguda de l’esquerra.

Qüestionament clar, doncs, de les polítiques d’Hollande.

Així doncs sembla que bona part de la ciutadania sobretot la que ha triat per l’abstenció ho ha fet per castigar el govern Hollande que havent aixecat unes expectatives de canvi real més que notables i ha acabat fent polítiques d’una certa retallada social , retallada que havia explicat que no faria. Aquets fets segur que ha condicionat el vot de força gent i sobretot ha fet augmentar l’abstenció en aquesta primera volta. El cas de París és prou evident, fins el dia de les votacions les enquestes donaven un avantatge clar a la candidata del PSF ,Anne Hidalgo, el resultat però ha capgirat la previsió amb un avantatge de poc menys d’un punt de la candidata de l’UMPNathalie Kosciusko-Morizet. Quedant doncs una segona volta oberta i imprevisible , i si l’abstenció es manté l’esquerra podria perdre la capital on fa 12 anys que governa.

I ara caldrà esperar la segona volta a veure si la dreta de UMP accepta o no el vot del F.N. o si hi ha una aliança explicita entre el centre dreta i l’esquerra, aliança d’estat en diuen,  per evitar l’ascens del Front nacional en algunes alcaldies emblemàtiques , cas de Perpinyà, per exemple on ha estat la força més votada en aquesta primera volta . El PSF ja ha dit amb contundència que no acceptarà cap vot ni en donarà cap al F. N. La dreta no ho ha deixat tant explícit. Sí , cal destacar que ho ha fet al candidata de UMP que ha manifestat que no acceptaria cap acord amb el F.N

Queda una setmana per veure si l’esquerra és capaç de mobilitzar els indecisions que, veient quins són els resultats de la primera volta, volen matisar la derrota de l’esquera o les aliances entre de la dreta faran més sagnant la pèrdua del PS i les altres forces d’esquerra.

I també deixar constància d’aquella certesa de que a les municipals la persona que encapçala al llista és a voltes determinant. A la ciutat de Merignac , agermanada amb Vilanova. Aquest cop el mític Michel Saint-Marie , que feia quaranta anys que era alcalde, havia obtingut a l’any 2008 més d’un 63 % de vots ja no es presentava . Ara els seu successor Alain ANZIANI s’ha quedat en un 45 % del vots, superant a la dreta en prop de vuits punts, però el FN. Amb un 10 % pot ser determinant en la segona volta si no hi ha una concentració de vots de l’esquerra diumenge que ve.

La dita aquella castellana de “cuando veas las barbas de tu vecino afeitar pon las tuyas a remojar” és una bona referència de cara les properes eleccions municipals de l’any vinent aquí.

L’avanç dels populisme poden trencar algunes majories històriques o dispersar de tal manera el vot que dificulti la governabilitat.

Queda un any i escaig per seguir l’evolució, la primera referència real però d’aquí un parell de mesos a les europees.

Atens doncs.!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Testimoni de càrrec.

Març 24, 2014

Aquest vespre , a dos quarts de vuit, a la Llibreria Llorens hi ha la presentació del llibre “Testimoni de càrrec”’, vint anys al servei de Catalunya, 1993-2012. de Joaquim Nadal

El volum és un extens llibre, prop de 800 pàgines, de testimoni de qui ha viscut en la primera línia de la política catalana , un recorregut que  abasta vint anys de la vida política i social del país, i on ell ha ocupat un paper rellevant tant al Parlament com a cap de l’oposició ,però també en els Govern dels Presidents Maragall i Montilla. Va ser el responsable de la Conselleria de Política Territorial i Obres Públiques, però la seva influència i pes polític al govern anava més enllà de l’estricte conselleria que dirigia. Va exercir paral·lelament de Conseller de la Presidència quan ERC va sortir del govern a l’any 2006 fins les eleccions d’aquell mateix any.

Al començament del pròleg Nadal afirma : “Sóc massa jove encara per escriure unes memòries i ja sóc massa gran per fer una aproximació científica o un tractat de ciència política aplicat a una etapa concreta de la història contemporània de Catalunya. El sentit d’aquest llibre és més elemental. És un testimoni presentat en forma de teixit laboriós”.

I és cert no són unes memòries però aporta molta informació per desentrellat fets politics de la història recent del nostre País. La conformació dels governs de progrés, la seva candidatura a la Presidència de la Generalitat, el fets del Carmel, les relacions amb l’estat espanyols i amb els ministres sobretot Magdalena Álvarez a rel dels problemes  a rodalies fruit de les obres de l’AVE , Pla de Barris, llei d’urbanitzacions.., la dinàmica partidista  , però també es diluciden algunes de les grans incògnites i misteris  del socialisme català dels darrers anys com  la substitució d’Obiols com a primer secretari o la seva candidatura a la presidència de la Generalitat i la substitució de Maragall per Montilla i la voluntat del llavors encara President de forçar unes primàries. En definitiva la narració de fets amb la visió de qui n’ha estat protagonista ( un entre altres) i també d’una persona que ha estat en la sala de maquines  – sempre amb rellevància i peculiaritat- del socialisme català.

Nadal és avui un polític que volgudament ocupa una segona fila, però no deixa de tenir la seva importància i la seva influència i ben segur que sí en els socialisme català hi ha d’haver un cop de timó   ( jo crec que sí i urgent) segur que Joaquim Nadal té molts a dir i a fer encara.

La presentació del llibre anirà a càrrec de Francesc Marc Álvaro, periodista i un dels analistes polítics més  reconeguts a l’actualitat. Escriu a La Vanguardia, i participa en diverses tertúlies i és professor de la Universitat Blanquerna.

Serà sens dubte un interessant cara  a cara , pel contingut del propi llibre però també perquè el moment polític i social dóna molt de sí. Francesc Marc Álvaro té coses a dir i té moltes aportacions a fer, la presentació del llibre , per la personalitat i transcendència política d l’autor és una bona oportunitat per dir-ne unes quantes.

Segur que la presentació serà interessant i sobretot suggestiu ja que no sempre és possible presenciar un mà a mà entre destacades figures de la política i del periodisme en un moment més que apassionant i transcendent pel país.

 

Ser o no ser.

Març 23, 2014

El dubte hamletià de bona part dels socialistes catalans està en si l’actual PSC és encara vàlid com instrument polític i de transformació social i nacional o bé el que cal es refundar el partit a través de la unificació dels diversos corrents crítics i militància desnortada i dispersa en un nou partit.

Però encara no estem en aquest fase perquè primer cal que els grups presents a la reunió de les Cotxeres de Sants trobin els denominadors comuns que permeti estructurar un nou  partit cohesionat i que no sigui només fruit del descontent actual sinó que afronti els reptes del país des de la socialdemocràcia amb plantejaments nous i engrescadors.

I com sempre en aquest casos els protagonistes estan dubtosos, per una banda costa desprendre’s de la capa del PSC , perquè hi ha gent que fa anys, molts anys que hi ha treballat i l’han representat amb unes idees que encara que no fossin el cent per cent les del partit s’hi sentien còmodes i disposats encara que essent minoria a treballar pel col·lectiu. Hi ha gent , també, que ja ha esgotat totes els esperances de que el PSC esdevingui novament l’organització dels socialdemòcrates catalans  i en canvi creu que  cada cop més és la delegació del PSOE a Catalunya, que no és res vergonyós ni desqualificant , però segurament no és el que necessita avui el nostre país.

Posició clara, neta i transparent a favor del dret a  decidir

Capacitat de decisió pròpia  sense sotmetiment a cap altre estratègia que no sigui catalana

Defensa clara dels valors de l’esquerra

Noves maneres de formular la participació i la decisió política.

Generalització de les primàries

I podríem anat afegint conceptes que cal que es vagin assumint per una nova esquerra.

Pel que hem vist i llegit de l‘acte de les Cotxeres de Sants aquest dues opcions es manifesten, segurament hi ha una coincidència en la diagnosi de la situació sobretot aquesta mena d’ estancament , d’ encastellament de  la direcció sense voler moure’s mínimament però el “tema” està en sí encara hi ha espai per un diàleg que porti a no haver de deixar el PSC. Altres creuen que ja cal començar a bastir i estructura un moviment que des de baix a dalt vaig creant un espai socialista català de nou que sigui creïble i recuperi la confiança de bona part de l’electorat socialista que ara per ara es manté en una abstenció de desconcert.

De  moment l’escissió, que jo crec inevitable, s’ha ajornat creant una comissió per estructurar el moviment opositor i arribar al juny per decidir. La direcció no es mourà perquè es creu legitimada , i ho està per un congrés. Els correts crítics ho he manifestat  ja masses vegades haurien de recórrer el territori i explorar quina força real tenen i després plantejar el repte final forçant un congrés extraordinari on es plantegi un canvi de política i un canvi de manera de fer i si no és possible trencar. Cal recordar que aquest crítics , sobretot els més mediàtics, tots han estat o estan – encara que suspesos- en la direcció del partit. Si es vol canviar amb un mínim de credibilitat cal fer també canvis profunds en les estructures i les manera de fer i actuar. No fa pas massa temps que hi va haver un congrés i alguns dels que avui carreguen contra al direcció no van moure ni un dit amb esmenes importants, dret a decidir, grup parlamenti, canvis en els  estatuts…..

Poden anar reclamant però no eternament. Per tant cal actuar i decidir perquè aquesta situació s’està podrint i de la podridura es passa a la desaparició de manera ràpida.

 

 

 

 

 

 

 

 

Primàries amb conseqüències

Març 22, 2014

 

Quan ens fèiem ressò dels processos de primàries que el PSC està desenvolupant alertàvem de que en algunes ocasions els primàries poden comportar alguns problemes col·laterals.

Aquesta perdició ( que segur que faria molta gent i que els mateixos organitzadors ja preveien) s’ha complert.

Després del procés d eles eleccions europees la candidata derrotada Eliana Camps, que cal dir que ja denunciar irregularitats durant el procés, ha deixat el PSC i sembla que s’acosta  la plataforma que està creant l’ex-jutge del cas Blesa.

Malament perquè la seva retirada va presagiar que quan no es poden pair les derrotes i si ha quedat una ombra de dubte és que cal encara molta més transparència.

Però això no acaba aquí. A Barcelona on els procés pot tenir una major presència mediàtica també  s’ha generat una polèmica que pot acabar  malament amb alguna mesura sorprenent. Veiem-ho. Dels sis precandidats la comissió electoral en va eliminar-ne un ,el pre-candidat Manel Fernández no va passar el tall dels avals després de que la comissió electoral n’eliminés alguns un cop  fetes les comprovacions pertinents. Aquest fet com és de suposar no ha agradat,  Fernández que es va despatxar amb unes dures declaracions ratllant l’homofòbia, acusant a altres candidats de manipular els seus ordinadors i ara ha decidit portar la seva exclusió als tribunals, tot i que s’havia signat un document de compromís dels candidats de que les decisions de la comissió electoral interna eren inapel·lables. Bé la pretensió de Fernández és que s’aturi el procés de primàries i que es revisi tots els procediments. Si el jutge decideix acceptar-ho entrarem en un túnel desconegut. I tal i com decideixen els jutges al país tot és possible.

Però segurament el qüestionament més esperpèntic de la primàries l’ha fet l’Alcalde de Barcelona, que segurament amb voluntat de contraatacar i defensar-se  de les dures crítiques que li fan els candidats socialistes s’ha despenjat amb una frase que segurament tindrà lloc  en els frases d’alguna enciclopèdia dels demòcrates de tota la vida. “ Les primàries són pròpies dels partits amb problemes com el PSC”. I realment el PSC té problemes ningú ho nega però precisament unes primàries són una amera de aprofundir en els processos democràtics i que en poc temps segur que les hauran d’incorporar en tots els parits . Però a més el Sr. Trias treu pit i afirma que en el seu partit ell les guanyaria de carrer. Clar, si no hi ha ningú més que es presenti segur que guanyaria de carrer, sense baixar de l’autobús vaja, com es diu castissament.

El tema possiblement en el cas de Trias no és si  les guanyaria de carrer o no, el tema està en qüestionar el procediment que no és res més que activar més mecanismes participatius  . Al món hi ha molts partits que tenen les primàries com un procediment normalitzat i homologable i no crec que tots tinguin problemes. El problema es qüestionar un procediment.

I si els primàries es fan bé i no trobem en els posteriors derrotats actituds de trencar potser el Sr. Trias més problemes dels que es pensa i  tindrà alguna sorpresa.

Li atribueixin a Alfonso Guerra ( guru de grans frases) que les primàries les carrega el diable. Potser sí però  el PSC té l’oportunitat de desmentir la profecia de l’il·lustre  “sevillano”.