Archive for Abril de 2014

Tres vegades immortal.

Abril 30, 2014

Em sembla que Pere Navarro s’equivoca  quan afirma per analitzar la crisi que viu aquests dies el socialisme gironí.  : “Comprenc que hi hagi persones que no estiguin d’acord amb els processos de democràcia interna , que és veritat que són un canvi radical en la vida del partit”. Ho sento, però crec que Pere Navarro no té cap autoritat moral per fer aquesta afirmació, ja que ell mateix,  desprès del que havia promès i compromès, va obviar fer primàries – amb excuses poc creïbles- ,va evitar fer–les per triar el candidat del PSC a la Generalitat.

I encara crec que erra més quan segueix ja amb una deriva clarament menystenidora. : “I si hi ha algú que no comparteix les primàries i la democràcia interna del parit és el seu problema”

Només és el seu problema? Insòlit.

Que això ho afirmi algú que a la primera de canvi es va saltar espectacularment el seu compromís electoral sobre el dret a decidir, vol dir que ja dissortadament els socialistes hem perdut el nord que és greu però, encara   més greu és perdre  i fins i tot la vergonya.

No estic prou situat – informat força- com per analitzar la situació del socialisme gironí en profunditat. Alguns afirmen que es pur tacticisme i que hi ha poca base ideològica, altres ,com el mateix primers secretari de la Federació Juli Fernández, que personalment crec que és un excel·lent  polític i millor persona i poc donat a  actuar com un “aparell” clàssic, ho atribueix a la revolta del vell PSC  i per altra banda hi ha els que ho han  volgut titllar com la fi  del “nadalisme” o el “ vell PSC”, com dèiem,   – i quin és el nou?- . Crec que  afirmacions  “simplistes”, com  que tot aquets enrenou és per evitar fer primàries a la ciutat de Girona – a on els enquestes pronostiquen una esfondrada  socialista- o bé afirmar que tot això passa per la manca de protagonisme d’alguns ex-càrrecs orfes ara de representació institucional, és , em sembla , poc rigorós ,clarament esbiaixat i d’una manca de visió de la realitat alarmant. . No dic que no hi hagi alguns substrats d’això ,però el que es dilucida a Girona és el futur del propi PSC, o es fa una opció trencant el continuisme i s’ adequa al moment actual d’un projecte socialdemòcrata d’estricta obediència catalana amb els vincles que es vulguin tenir amb el socialisme espanyol, o bé la confirmació de la pèrdua de la personalitat pròpia del PSC i acabar essent una federació més del PSOE. Ambdues posicions són legítimes i són a més plausible.

En el seu moment, gener del 2012. vaig intuir i afirmar modestament    – com molts d’altres- que el Congrés del PSC  es tancava en fals , masses martingales  internes , masses aliances poc clares van concloure en una executiva que mantindria les tensions existents en el mateix congrés com ja s’ha vist ara. La posterior renúncia a les primàries de manera vergonyant i els incompliments  del propi programa electoral en el tema central del “dret a decidir” amb confuses justificacions ha portat a que hi hagi un descontent crec que molt més generalitzat del que voldria i diu la pròpia direcció del partit que va negant la crisi interna una vegada i altre.

I en aquests sentit el que passa a Girona hauria de ser una mostra clara del que hauria d’haver anat passant en molts altres indrets i que modestament també varem escriure aquí mateix. Els sectors anomenats crítics han de deixar les estructures de poder orgànic al sí del partit i “patejar-se”  les agrupacions per exposar les seves idees, propostes i alternatives  i enfortir-se per poder reclamar un congrés extraordinari que rectifiqui la deriva  – no se ben bé  cap a on- que avui té el PSC. Si no és així difícilment es podrà calibrar l’autèntica força que pot tenir aquesta voluntat d’un PSC en que la C de Catalunya no estigui per sota del S socialisme sinó que sigui una simbiosi com la que històricament ha existit al país.

L’exemple de Girona  caldria  seguir-lo i forçar nous congressos  en els territoris a on també s’ha  plantat cara amb arguments, amb solidesa i rigor polític , a una direcció que ,en masses ocasions, s’ha vist superada pels esdeveniments i per les pressions del PSOE de manera manifesta . No cal anar massa lluny. On eren  els del PSC el dia 8 d’abril al Congrés dels Diputats? El que va dir Rubalcaba, negant el dret a decidir, que diuen que defensen, és el que el que pensa el PSC? .Creiem  que no. Qui és la Sra. Valenciano per dir si els “crítics “ de Girona són perdedors o no?.

Si la voluntat era oferir una alternativa creïble entre el creixent independentisme – en part aquest creixement també és responsabilitat del PSC,per inhibició davant la sentència del Constitucional- i l’ unionisme i immobilisme dels partits constitucionalistes espanyols ha fracassat. Atrapats,doncs, en una indefinició massa evident pel que passa avui, i sembla que voluntàriament aïllats dels nous corrents que han sacsejat el mapa polític català, podem acabar essent un residu, si es vol brillant, del que havia estat el PSC, transversal, obert, i amb capacitat de compaginar les diverses veus dels socialisme català.

I és una certesa contrastada que hi ha un espai en la política catalana per una socialdemocràcia moderna que adeqüi els valors històrics de l’esquerra i s’adeqüi també a les realitats nacionals. Aquest espai que tenia i ha tingut una base electoral tant sòlida com els resultats que va aconseguir Pasqual Maragall, ara està fragmentada i segurament orfe de referents. Un espai que encara no ocupen ni ICV ni ERC , un espai que ofereixi  una oferta clarament compromesa amb el país i en la millora de les condicions socials des d’una vessant transformadora realista .

I aquest espai encara el pot ocupar el PSC, si realment al seu sí hi ha un canvis substancials , són segurament els canvis que reclamen en bona part els sectors crítics  i si no és així,segurament cal d’una vegada per totes, crear, de bell nou, una nova organització  o aprofitant ja alguns partit creat  que aglutini aquestes sectors  crítics i i més gent  per construir un alternativa a un socialisme ancorat en l’ immobilisme d’una reforma impossible de la constitució com el PSOE.

Ara el PSC pateix el pitjor que li pot passar a un partit per afrontar els reptes electorals, presentar-se com un guirigall, com un partit fracturat perquè això no crea les certeses necessàries per confiar-hi. I quan un partit ja no serveix a la societat del qual va sortir ho té malament.

Possiblement encara manquin lideratges clars en els sectors crítics ,- que no han de ser  necessàriament els més mediàtics – que en bona part tenen responsabilitats clares en la situació actual- però segur que sortiran.

La ciutat Girona, que se l’ha batejada com tres vegades immortal per les seva resistència a ser derrotada en els setges que va patir i a l’adversitat  ara potser ens podria aportar també solucions des de la resistència davant  la voluntat de diluir el PSC, en una mena de marca del PSOE al país.

Ara caldrà estar amatent a com evoluciona tot plegat,  perquè sembla que de moment de Congrés extraordinari  a Girona res de res , Congrés que certament seria un revulsiu, pel PSC a nivell nacional ,i que  haurà d’esperar.

Temps ,de fet no n’hi ha gaire i si no espavilem ,per la mateixa sagnia continuada  de militància desapareixerem i  algú haurà d’apagar el llum abans de tancar la porta

Publicat a l’Eix Diari el 20.04.14

Anuncis

La bufetada de la discòrdia

Abril 29, 2014

Una senyora de la que no en sabem res més, ni el seu estat mental o anímic, ni la seva adscripció social o política ni  quines diferències podia tenir amb Pere Navarro ,va i  li clava una plantofada quan el primer secretari dels socialistes estava entrant a la Catedral Terrassa en  un acte familiar.

Lleig i condemnable.

Trist i patètic.

No cal dir que aquells que tenen responsabilitats públiques corren el risc de sofrir una certa violència damunt seu, ja siguin les disculpades – amb mentalitat progressista – i fins i tot justificades interpel·lacions de l’anomenat setge al Parlament fins a la plantofada de que va ser objecte en Pere Navarro.

Aquesta mena de violència descontrolada sobre els representants públics es manifesta de moltes maneres, el desprestigi a que han estat sotmesos – i no diré pas que no hi hagin contribuïts ells mateixos- els polítics sembla que els fan objecte d’un pim pam pum que no té justificació  de cap mena.

Però com que sembla que tot plegat es vol situar en un altre pla hi ha hagut un allau de comentaris sobre els fets i atribuir-los al clima de crispació que segons sembla i diuen hi ha al país fruit del procés sobiranista.

Em sembla que afirmar això és situar el fet de l’agressió condemnable es situï en un marc que genera un debat polític , quan el debat hauria d’estar situat en evitar fets com els que han succeït.

Condemnem els fets i deixem-ho aquí i deixar aquí no vols dir no fer res per evitar-ho però evitem augmentar al crispació amb valoracions i opinions respectables però segurament purament especulatives i  que no ajuden a  res.   

 

Més tercera via.

 Més al·legòriques – que segueixin essent així-  han estat les bufetades que ha rebut Josep Antoni Duran i Lleida d’alguns dels seus socis de coalició després de que hagi evidenciat que la solució al “problema” entre Catalunya i Espanya és al tercera via i que aquesta està més útil i  viable que ,mai.

La pregunta és molt concreta i la resposta també.

¿És possible la tercera via?

“És molt necessària i moltes persones que l’han donada per morta des de fa temps ara sottovoce demanen que sigui una alternativa. La tercera via, que ara per ara no s’està produint, vol dir una resposta de l’Estat que permeti asseure’s a dialogar, a acordar i sotmetre el pacte a referèndum a Catalunya. Per mi es la única solució i està més viva que mai”

No es podrà dir que Duran i Lleida s’aparti ni un mil·límetre del que està dient des de fa temps, altre cosa és si a la coalició de CiU es pensi això no s’accepti que es vagin fent aquestes declaracions com a pla B si falla tot i entrem en un camí sense sortida ,en atzucac institucional.

Però no han trigat a ploure comentaris desqualificadors cap a Duran.

Però………..parla Duran i Lleida sense que Mas ho sàpiga?

 

És el pressupost municipal el nostre Barcelona World?

Abril 27, 2014

No,no es tracta de que el nostre pressupost tingui com objectiu que instal•lacions de tipus lúdic-ludopàtic s’instal•lin als terrenys que hi ha entre els nostres mini-parc temàtics. El dels cavalls a la Masia d’en Frederic i el mini-parc temàtic del nostre poeta a Can Cabanyes , o a l’esplanada a on havia la vela de la Masia Cabanyes, o que ocupi part de les sorres on hi ha una flora i una fauna preservades de la Platja Llarga. Res d’això, es tracta d’un símil per saber si l’acord pressupostari entre el PSC i CiU ( acords que no va més enllà de l’abstenció) té metafòricament parlant res a veure amb el pacte e Barcelona World.

Ens trobem en ambdós cassos amb un govern ( de CiU) que non té els suficients vots per raons diverses, des de la desconfiança política d’altres grups, fins el poc convenciment en la capacitat de negociació, per afrontar l’aprovació dels pressupostos de la recta final del mandat i per altra banda tenim el principal grup de l’oposició ( en al parlament és així en vots però no en escons, el PSC) que està necessitat de tenir un cert protagonisme ja que el seu projecte i la seva gent s’està diluint en el marasme de la insignificança.
La necessitat fa virtut, és tracta d’encaixar les dues necessitats la de CiU de no afrontar el darrer any de mandat , clarament preelectoral, sense xifres aprovades per tant amb la dificultat que això suposa, i la del PSC de tenir al foto de lleial col•laborador amb al ciutat en aprovar unes xifres que no es trauran del pou on estem, però que segur que milloraran algunes de les partides que tenen sentit un social més accentuat.

El pressupost tenia ,sembla, un escull final , les partides destinades a personal. A priori no hi havia acord entre totes les forces sindicals amb les propostes del govern que passen per anar ajornant pagament i contraent un deute amb el personal. Finalment un referèndum entre els treballadors va avalar la proposta desprès de que una assemblea s’hi mostrés contrària. El govern pressionà amb força als discrepants fent trontollar algunes posicions crítiques. Un primer document del PSC deia “dels possibles acords amb els representants dels treballadors i treballadores se’n pot derivar un traspàs de despeses a pressupostos d’anys posteriors. Aquest fet sumat als acords d’exercicis anteriors acabarà condicionant els pressupostos de l’ajuntament d’aquí en endavant”. El document final del PSC per pactar el pressupost actual és d’una ambigüitat calculada i desapareix aquets dubte legítim de que s’està condicionant els pressupostos posteriors.

En el document del PSC pactat amb el govern no hi ha cap exigència sobre la liquidació pressupostària i saber si el pressupost presentat l’any passat com alternativa era versemblant o no. Segurament no importa gaire ara, però essent aquest un dels escull del primer dia sembla que s’ha eliminat de manera molt ràpida això, com també el tema de la contractació d’un advocat pels serveis jurídics a través d’uns diners de la diputació, que no semblen pas adreçat a aquest motiu i que també era una qüestió, gairebé d’honor per l’aprovació dels pressupostos, sembla que tot això s’ha obviat finalment. Res d’aquells suposats greuges ha estat doncs impediment per una abstenció, potser per un vot positiu s’hagués hagut d’anar una mica més enllà i el govern hauria d’haver reconegut que les xifres que donaven l’any passat ICV i PSC no eren tant dolentes … o sí?

Evidentment haver de prorrogar els pressupostos no hagués estat un drama fatal, hagués estat seguir amb la tònica de gestionar unes xifres que essent important en quantitat no donen massa joc perquè bona part són finalistes o estan compromesos per l’activitat normal de l’ajuntament.
La inversió a la ciutat gairebé testimonial i encara deixem per més endavant el Pla General.
Hi haurà pressupost, el govern ha aconseguit tirar-lo endavant i això li dóna aire per la recta final i el principal partit de l’oposició potser haurà maquillat una mica la seva imatge i se’l veurà com a col•laborador en el moment difícil que es viu. Tot això sense ignorar que ho fan, com diuen, amb la millor voluntat per la millora de la ciutat i el benestar de la ciutadania ,segur,però també amb el tacticisme just i necessari.

Sembla, pel que diuen els analistes que quan Navarro i Mas van tancar l’acord per fer possible el Barcelona World cercaren altres acords de temes rellevants pel país, la llei de consultes que pot esdevenir cabdal pels procés del dret a decidir quan la via de l’acord amb l’estat sembla tancada de moment i també de la necessària, imprescindible avui, llei electoral que cal fer ,desprès de més de trenta anys guiant-nos per l’estatal i que crea la junta electoral element clau per la credibilitat de qualsevol consulta. El dies a venir veurem si és cert que van arribant a acords de posicions comunes. I ja que hem fet la translació de la imatge de l’acord als pressupostos de la ciutat caldrà veure si en els futur immediat aquí hi ha altres acords i s’afronta el darrer anys de mandat amb pactes i acords puntuals que puguin elevar el to anímic intern de la ciutat i de la seva projecció al país. Un acord mínim en el pressupost ,que sense compartir-lo en la seva totalitat , crec que serà positiu, i altres acords, sens dubte, també ho serien.

Publicat al Diari de Vilanova, el 25.04.14

Taula rodona sobre la transició.

Abril 26, 2014

Vaig ser convidat a participar en nom del Moviment de Renovació Pedagògica del Garraf a la taula rodona “La Transició al Garraf, junts amb Àngels Parés, representant d’Esquerra Republicana; Assumpta Baig, de La Talaia, Agrupació Excursionista de Vilanova i la Geltrú; Víctor Capdet dels Bordegassos de Vilnaova , Ramon Cano, representant d’UGT; Jaume Casanovas, del Partit dels Socialistes de Catalunya; Ferran Ignasi Llombart, del Partit Popular de Catalunya; Esteve Orriols, de Convergència i Unió; David Rubio, d’Iniciativa per Catalunya – Verds i José Toledano, representant de CCOO. La taula va ser moderada pel Vicepresident de l’Institut d’Estudis Penedesencs, Albert Tubau.

La taula rodona s’emmarcava en els actes que el Memorial Democràtic , l’Institut d’Estudis Penedesencs i el Consell Comarcal organitzaven al voltant de l’exposició “Catalunya en Transició”, una mostra itinerant produïda pel Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya.

Per l’estructura de la taula i pel nombre de components vam parlar poc d’educació durant la transició. El debat va derivar sobre la validesa o no del procés. Debat interessant però que poc aporta al coneixement del que va passar al territori , que era pel que, a priori, ens havien convocat.
Deixo aquí les anotacions, que no són exhaustives ni exclusives, que junt amb altres membres del MRP havíem preparat per si poden aportar unes informacions sobre el que va ser el procés de transició en matèria educativa a Vilanova i al Garraf.

sobre la transició democràtica en el sector de l’educació a Vilanova i la Geltrú.

Algunes consideracions prèvies.

 No hi ha encara una història de la transició a la nostra ciutat ni comarca. Hi ha estudis parcials. Per tant, la narració es fa des de la percepció personal, documentació pròpia i exercici de memòria.

 La intervenció no és, ni ho pretén ser, una intervenció en representació d’un sector, sinó feta des de la memòria i la contrastació d’informacions i documentació .

 Intervenció des d’un sector de la societat, el de l’educació – històricament corporatiu- i l’escola que forma part del conjunt general i que en l’àmbit general el camp educatiu hi va tenir presència.

 L’MRP és una entitat plural que defensa els valors de progrés en el camp educatiu i social, però els seus membres tenen procedència diversa per tant poden tenir una visió i valoració diferent dels fets que s’explicitin aquí.

 I finalment hi ha una certa dificultat encara per fixar els límits dels inicis i finals de la transició. Quan comença? Quan acaba?. L’any 1979 amb les municipals, el vuitanta amb les eleccions al Parlament, l’any 1982 amb la primera rotació dels partits estatals? Alguns creuen que encara hi som i altres parlen ja de la “segona transició”.

Per començar:

Fa uns dies aquí mateix escoltàvem una lliçó magistral del professor Joan Manuel Del Pozo.
Assenyalava que en el camp educatiu, després de la repressió posterior a la guerra civil (l’any 1938 es deroguen els càrrecs dels adeptes a la república, entre ells molts mestres. Es desfà el model català, Escoles Municipals, Institut Escola, Escola Normal. Els mestres eren els primers ciutadans de la república, en dir de Marcel•lí Domingo, ministre d’Instrucció Pública. ) i l’època del nacional-catolicisme (als anys 50 i 60 hi ha una explosió de natalitat i fa que l’Estat cedeixi a l’església part del seu poder en matèria educativa), el Libro Blanco de la Educación, la corresponent Llei de l’any1970 coneguda per la llei Palasí, pel ministre Villar Palasí. La Ley General de Educación va ser certament un avenç significatiu – no és que lligués amb la tradició pedagògica de Catalunya- però significava un avenç prou important en les formes i en el fons. En el llibre Blanco de la educación s’hi pot llegir : “ La reforma educativa es una revolución pacífica y silenciosa pero eficaz y profunda para conseguir una sociedad más justa y una vida cada vez más humana. Las viejas estructuras clasistas y caducas caerán y vendrá una sociedad más justa donde reinen la igualdad de oportunidades”.

Aquesta declaració feta l’any 1970 és, de fet, ja un principi del que després seria en bona part l’esperit de la transició.
Resolia aquesta Llei els problemes de l’educació del país?. No, absolutament no. Però va ser un pas prou rellevant
Així doncs la transició en el camp educatiu cal situar-la crec jo abans de la mort del dictador i també cal deixar constància que des dels anys seixanta hi ha moviments estructurats i organitzats com Rosa Sensat (1965) que malden per recuperar i enllaçar amb la tradició republicana en el camp educatiu, l’anomenada Escola Activa.
Rosa Sensat compleix entre altres moltes coses dues funcions cabdals. Per una banda recuperar els noms fonamentals en la nova pedagogia: Makarenko Montesori, Freinet, Ferriere, Cousinet, Petersen, Decroly, Freire…etc,i adaptar el seus postulats teòrics a la realitat del moment i en segon lloc amb la formació del professorat que, sortint orfes pedagògicament de les Escoles Normals, necessitaven una formació real, lligada al territori i lligada a les necessitats del moment. Es recomencen les Escoles d’Estiu enllaçant amb les escoles de l’època de la República, les Converses Pedagògiques de l’any 1914 promogudes per la Mancomunitat, de la que enguany celebrem el centenari. A rel d’aquestes actuacions es crea Coordinació Escolar que naixia amb la voluntat de crear unes escoles d’arrel catalana i que recollissin els plantejaments pedagògics de l’Escola Nova. Aquestes escoles van ser pioneres en introduir el català i la tradició de modernitat pedagògica a Catalunya.

Tot això passava al país.
A Vilanova el panorama educatiu era força lamentable com a la resta del país. Funcionava una sola escola Pública. El Grupo José Antonio (ara Pompeu Fabra) i l’escola del Pòsit –de orientación pesquero marítima- amb un caràcter administratiu peculiar.
L’escola religiosa tenia una forta implantació a la ciutat, molta diversitat en la de noies i els Escolapis, amb un llarg arrelament a la ciutat i a la comarca que fins la creació de l’escola Sant Bonaventura dels Franciscans l’any 1964 fou hegemònica en la formació del nois, Batxillerat i Comerç.
L’escola privada no confessional tenia la representació en algunes acadèmies que tenien poc pes quantitatiu i qualitatiu. Acadèmia Comercial, ca l’Escarrà i l’Acadèmia Carbonell Cal Guixa.
Els anys seixanta hi ha creació de diverses escoles en l’àmbit privat no confessional que desprès tindran rellevància en l’avenç de l’educació i en la modernització de procediments. Escola Montserrat, Escola Cossetània (67),Escola Llebetx (68), Escola Minerva,..Eren projectes des de l’àmbit privat amb formes de gestió diverses cooperatives, societats limitades,…. i algunes d’elles van conformar bona part de l’esforç per treballar d’una manera diferent com podrem comprovar.

La dècada dels setanta: efervescència i canvis radicals

La dècada dels setanta seria originalment la dècada de la transició. I potser en puritat d’ençà dels 75. Són anys de feina, de canvis accelerats i de consolidació de projectes.

L’escola pública es mou en una alarmant precarietat. Un sol edifici escola i amb una massificació creixent, manca de recursos, s’habiliten aules al Pavelló d’Esports i l’Institut deixa de fer el batxillerat nocturn per manca de professorat.
Els anys 72 i 73 augmenta el parc d’edificis per l’escola pública s’inaugura el col•legi Sant Jordi patrocinat per la Caixa de Catalunya i assumeix l’escreix d’alumnat d’aquells moments ( obra notable arquitectònicament) l’any 1974 s’obre el Carrero Blanco ( actual Canigó) que va tenir dificultats per acabar-se tant és així que ho acaba fent l’empresa de Construcciones Militares. Aquest centre acollirà els alumnes de l’escola del Pòsit.
Aquestes noves escoles fan disminuir la pressió sobre el José Antonio però no serveixen per eliminar les aules habilitades que aniran en augment i anys més tard ocuparan la casa de Cultura i la casa Magrinyà i la famosa Casa de la Pradera ja en democràcia.

A l’any 1975 es produeixen tres fets transcendentals al nostre entendre.

• La mort del dictador. No cal dir res més.

• La declaració Per una nova escola pública. A l’Escola d’Estiu desprès d’un gran i ampli debat. Aquest document es fonamental perquè aposta per una escola pública, laica , catalana, gratuïta i de qualitat. Enllaça amb l’Escola Nova republicana però hi ha, també, perspectiva de futur que ja s’albira molt diferent i mes democràtic. Aquest document serà el referent essencial i clau pel canvi de les escoles al País.

• El “No” del català dels regidors de l’ajuntament de Barcelona a la proposta de Jacint Soler Padró per aportar diners a l’ensenyament en català. Això provocarà reaccions en cadena. A l’ajuntament de Vilanova desprès d’una demanda d’una vuitantena de professors durant ell mes d’agost s’aprova l’aportació de diners per fer classes de català al professorat. El ple aprovà la creació d’un secretariat pel català dintre del Patronato de Promoción Cultural y Deportiva de Vilanova que desprès d’algunes dificultats es va començar a fer un treball de la llengua catalana per docents a final de l’any 1975.

Mogudes i vagues

A partir d’aquest moment s’entra en un període d’efervescència i l’educació hi té el seu protagonisme. Algunes constatacions.

Hi ha un augment significatiu de la conflictivitat laboral i es desfermen reivindicacions que fins el moment havien estat larvades.
Conflicte de Professors d’Institut que porten al llarg de l’any 1976 i 1977 diverses vagues i de pèrdues de jornades docents.

Conveni col•lectiu de l’escola privada que també genera un conflicte. La llei d’Educació preveia la gratuïtat de l’educació bàsica. En els centres privats es rebia una ajuda que permetia fer front a bona part de les mesades. Això s’anava retardant i comportava que les quotes per poder assumir els contractes i els sous dels professionals anessin pujant. El conveni reclamava unes apujades de sou de prop del 25 %.

A l’escola pública els professors interins també es van mobilitzar reclamant una estabilitat laboral que no arribava. En alguns cursos del 77 no es van poder començar les classes per la manca de professorat. La incorporació de noves fornades de mestres a l’escola “nacional” li donen també un gir pedagògic important, cercant noves formes didàctiques, trencant l’aïllament endogàmic de moltes escoles i valorant l’entorn. Fou en aquets moments quan l’escola “nacional” comença també a prendre consciència de ser una escola pública de qualitat.

A l’any 77 mentre anaven esclatant les vagues també el professorat de Català es va declarar en vaga. Aquest professorat era pagat pel DEC , entitat privada vinculada a l‘Òmnium Cultural que havia delegat el MEC per acreditar el professorat, fruit de que la llei de l’any 1970 permetia l’ensenyament d’unes hores de llengua catalana. La vaga reclamava un augment de sou i un funcionament més democràtic del DEC. L’ajuntament de Vilanova aportà uns diners i alhora va recolzar les peticions del professorat a petició de les entitats i partits politics, ( el regidor Riba no va llegir els partits polítics del llistat de peticionaris i Sever Coll va preguntar si alguna entitat castellana signava la carta de suport).

L’educació guanya protagonisme.

Aquestes situacions de conflicte fan que l’educació es situï en el centre de bona part de les anàlisis sobre la ciutat i tingui també un protagonisme en la seva projecció.
Per una banda podem trobar que a la nostra ciutat es presenta l’Àmbit d’Educació del Congrés de Cultura Catalana a càrrec del professor Jordi Moners i que tant en les jornades que havien de commemorar el V aniversari de l’Assemblea de Catalunya, prohibida per ordre governativa, com en l’assemblea posterior de l’arribada de la Marxa de la Llibertat, el tema educatiu hi va ser present i en fou tractat abastament.

És interessant de constatar que hi ha dos treballs periodístics on s’analitzen els problemes de l’escola a la nostra ciutat. “Vilanova i la Geltrú, la ben Plantada” de la revista Canigó del Gener del 1976 en el dossier hi ha una taula rodona “Vilanova i la Geltrú, un cul de sac?” transcrita per Benvingut Moya i Sixte Moral en que un seguit de ciutadans reflexionen sobre diversos temes i analitzen la problemàtica educativa a la ciutat: Es constatà que no hi ha manca de places però les aules van sobrecarregades ( 40 alumnes per aula) , baixa qualitat de l’educació fruit de la congestió, manca de places de llars d’infants, l’horari de la que hi havia no donava per gaire… Preus prohibitius de l’escola privada que s’assimilava a qualitat i per tant seguia essent una causa d’estratificació social. I es parlava de la manca de catalanitat de l’escola , es parlava de la nacionalització de l’educació i de potenciar el control públic, mentre que hi havia també una defensa de l’escola religiosa.

Curiosament, un any més tard, Ramon Farré i Josep Lluís Palacios en un extens reportatge al Setmanari de Vilanova sobre l’escola pública a la comarca, fan entrevistes directes amb professorat i directors que constaten que encara segueixen existint els mateixos problemes

• Molta massificació, més de quaranta alumnes per aula (per alguns directors això no era problema)
• Mancances de professorat per cobrir correctament la demanda
• Edificis sense manteniment i amb precarietats infraestructurals
• Manca de recursos complementaris, biblioteques, gimnàs,
• Manca d’especialistes per a totes les escoles.
• Segueix mancant una extensió del català a totes els aules.
• Manca de formació del professorat i molta llunyania de l’administració competent amb els centres.

Aquesta era la situació de l’escola pública.

Les AAVV llencen dues campanyes, una sobre la necessitat de les escoles bressol i una altra contra les permanències de les escoles públiques (una hora suplementària que cobraven els mestres al marge del sou).

I encara l‘any 1978 una reunió de partits amb el Conseller de Cultura i Educació de la Generalitat provisional Pere Pi Sunyer. A la reunió hi van participar membres dels partits PSC,PSUC,CDC,ERC, UCD i BCT i per part de la Generalitat a més del Conseller en Francesc Noy i Jordi Maragall directors generals d’educació i cultura respectivament . Els temes que es plantejaren van ser:

• Traspassos de competències de les escoles
• No a la dualitat de línies escolars segons llengua o segons dependència administrativa
• Manca de places escolars , INB i escoles bressols
• Pla de construccions
• Escola d’adults (funcionaven unes aules al Tacó)
• Escoles del CEPEPC.
• Classes de Català, sabent que el Ministeri assumirà els costos, es proposa la seva ampliació horària i destinar-hi aquells recursos que s’estalviaran a l’educació d’adults.

Evidentment aquesta situació que es va vivint comporta que derivi cap el sentiment de la necessitat d’agrupar-se col•lectivament.
Es constaten les diferències de necessitats entre l’escola privada, la pública i entre els mateixos interins d’EGB i l’institut.
Des del CNS , on s’han “infiltrat” alguns mestres, han convocat diverses vagues, però s’apunta la necessitat d’iniciar tot un seguit de reflexions per la creació d’algun sindicat unitari que respectés la diversitat i fes front a les nombroses demandes laborals i professionals
Es crea el SUTE ( Sindicat Unitari de Treballadors de l’Ensenyament) que té afiliat un sector de l’escola privada i formarà part de la CSUT.
Més endavant, a través de converses entre diversos sectors i professionals es creà l’USTEC l’any 1977, però posteriorment bona part de la militància inicial s’incorporà als sindicats de classe com UGT o les CCOO que van anar fent les presentacions públiques. El sindicalisme doncs va tenir també un cert protagonisme entre els ensenyants en aquells moments.

La irrupció d’una nova escola privada.

L’escola privada segueix essent majoritàriament religiosa.
Mantenen una disciplina fonamentada en els valors religiosos i mantenen també la uniformitat; la seva voluntat es transmetre la seva religiositat tot i que moltes vegades els seu alumant provingui de famílies que no tenen cap sentiment religiós arrelat però el “prestigi” i la suposada qualitat són un reclam suficient perquè tinguin les aules sobreeixides també.
Sobre els comportaments i actituds de les escoles religioses val la pena llegir l’article de Joan Benet. Escola Confessional catòlica: Nacional-catolicisme a l’any 1977 en que fa una radiografia dels comportaments corporatius d’aquestes escoles , val la pena destacar que el tema de la igualtat entre gèneres continua essent una entelèquia, Benet explica en aquest article l’anècdota de que en un BUP confessional les noies plegaven mitja hora més tard per fer la neteja del laboratori mentre els nois havien ja acabat les classes. Cal dir que la disciplina era força més laxa en els col•legis de nois.

En mig d’aquest panorama hi ha la irrupció d’una escola privada que trencarà aquesta imatge en molts paràmetres, com són la coeducació, la llengua catalana com a llengua vehicular, la pedagogia activa….Nous mètodes per nous temps
El desembre de 1976, fruita de la política estatal per concedir subvencions a l’escola privada i per la falta d’un control democràtic dels recursos públics dedicats a l’educació i a les escoles , Coordinació Escolar i la Unió Territorial de Cooperatives d’Ensenyament de Catalunya constitueixen un Secretariat Conjunt, i fer promouen, impulsen i organitzen una acció a favor d’un nou sistema d’aportacions econòmiques a les escoles que tindrà ressò a tota Espanya . Aquest fet fa que es desmarquin de la patronal d’ensenyament privat per reclamar un finançament públic per a les escoles.

I ja hem parlat de les escoles que van néixer als 60 però comencen a fer salts qualitatius, a l’any 1977 l’Escola Cossetània inaugura un nou local, una nova escola i deixa els espais reduïts que fins el moment tenia. La nova escola està ubicada a la Ronda Europa, cal destacar que representa l’eixamplament de l’activitat i una salt qualitatiu:

• Noves formes pedagògiques aplicant metodologies modernes i vinculades als transformadors de l’escola.
• Noves estructures de propietat (cooperativa) i noves estructures de gestió
• Voluntat de cercar un nou model d’escola pública, vinculada i subscriptora d’aquell manifest Per una Nova Escola Pública
• Model educatiu cooperatiu, coeducatiu i arrelat al territori.
• Neix en el model de la llei però s’autogestiona a l’entorn de les programacions oficials com a base.
• L’entorn és un element clarament educatiu i una activitat autoregulada en el treball.

Més endavant l’Escola Llebetx farà també un salt important seguint camins semblants i construint un nou edifici.
Ambdues escoles van formar part de Coordinació Escolar, després serien membres del CEPEPC i esdevindrien públiques més endavant.

El nou model d’escola privada , desprès concertada i finalment pública trencà amb l‘històric monopoli de l’estat i de l’església en matèria educativa.

Amb l’arribada dels ajuntaments democràtics les condicions van anar millorant va existir una notable preocupació. Malgrat l’herència rebuda, més aviat minsa en recursos i feble en objectius així com descoordinada, es va treballar amb esforç i constància . Els problemes existien però es treballava amb coordinació i amb objectius clars. A l’any 1980 es crea el Consell Municipal d’Ensenyament a Vilanova i s‘obre un espai de participació innovador.
El Govern de la Generalitat , fruit de l’estatut de Catalunya de l’any 1979 va normalitzar l’autoritat educativa a Catalunya i, no sense esforç, va anar millorant substanciosament.

El nostre paper.

Més o menys estructurat el Grup de Mestres de Vilanova funcionà des de finals del anys seixanta.
Promovien materials didàctics
S’anà formant amb col•laboracions mútues
Parlaven dels problemes laborals i socials de la ciutat, volent formar part del “tot” de la ciutat.
Va ser sempre un grup plural i va col•laborar amb els documents sobre educació que anaven sorgint des del partits ,des de les AAVV i sindicats.
Treballàrem per millorar la formació. l’MRP, com a Escola de la Ciència i com a Grup de Mestres, és qui inicia la formació de mestres que, subvencionada per l’ICE, posa la primera pedra de la formació permanent a la comarca, abans que se’n faci càrrec el departament..

Impulsaren campanyes com la del català a l’escola o la de llars d’infants o participaran activament també en els debats sobre la nova escola pública.
Va quallant un moviment que a l’any 1979 ja estructurat organitzà la primera escola d’estiu al Penedès.
La coincidència de criteris i objectius de col•lectius i grups de mestres del Garraf i dels dos penedesos va donar de fet la primera estructura de Penedès molt abans de la reivindicació territorial. Va ser una voluntat d’arrelament al territori. L’escola d’Estiu va permetre que des del territori i pel territori es vehiculés l’esperit de la nova voluntat de fer una escola arrelada al territori i a l’entorn.
I fins aquí hem arribat.
Tenim clar que ara cal tornar a batallar per reconquerir aspectes educatius que amb les retallades dels governs actuals s’han perdut.
Algunes de les reivindicacions de la transició avui són plenament vigents. Vet aquí la paradoxa del temps.
Ens sentim modestament hereus de la feina feta des de fa cent anys en la formació del professorat i en defensa d’una educació pública de qualitat, dels valors republicans del civisme i sobretot de l’arrelament a l’entorn.
I amb la perspectiva de futur fem nostres les paraules de la Marta Mata en el discurs a l’acte d’investidura com a Doctora Honoris Causa, celebrat a la sala d’actes del rectorat de la Universitat Autònoma de Barcelona el 5 de maig de 1999 a Bellaterra
“Hem de saber que no farem bona escola, i per tant no farem bona escola catalana, si només la fem des de Catalunya; els vents i les veus del món no tenen fronteres avui. El poc o molt que hem après i que hem ensenyat, o que ens afiguràvem que apreníem i ensenyàvem, a Europa, o al nord de l’Àfrica, a l’Amèrica Central, del Nord i del Sud, a l’Àsia, més propera o més encimbellada, ha valgut i val per a uns i altres, en tant que hem compartit un mateix objectiu, universal: el de satisfer el dret de tots els nens i nenes del món a una educació que prevegi i potenciï totes les seves capacitats”.
Finalment, gràcies a tantes persones que van fer possible que passéssim de súbdits a ciutadans, que van ajudar a construir una escola digna i que han ajudat a estructurar també el país.

Vilanova i la Geltrú. 23.04.14

La cultura popular a debat a Sant Quintí.

Abril 25, 2014

Ahir es va presentar el I Campus Joan Amades  de Cultura Popular de Sant Quintí de Mediona.

Van intervenir en l’acte el Pol Pagès primer tinent d’alcalde de l’ajuntament de Sant Quintí, el regidor de cultura Sergi Garcia, el President de l’IEP Ramon Arnabat i el Bienve Moya director del Campus

El Campus es celebrarà els dies 11, 12 i 13 de juliol. El divendres 11 es farà la presentació i el  cap de setmana seran les jornades pròpiament dites.

Es tracta d’analitzar i explicar el model festiu del Penedès que és el model que s’ha guanyat un espai central en la cultura popular.

En el projecte de “campus” hi podem llegir:

“Les comarques del Penedès i el Camp de Tarragona concentren un extens calendari festiu que al llarg de l’any s’expressa en celebracions més o menys multitudinàries i en les quals pren part la gran majoria de la societat local. En aquestes celebracions hi participen els diferents sectors de la població, des dels generacionals fins als professionals, culturals i d’esbarjo.

Observem, a més, que en les mencionades comarques aquest fenomen de la festa i la cultura popular i tradicional té una sèrie de trets excepcionals que li proporcionen un caràcter propi, arribant a conformar un model festiu singular, el qual, des de les darreries de la dècada dels anys vuitanta del passat segle, i per efecte d’haver estat la base festiva sobre la qual es reformà i conformà la moderna Festa Major de Barcelona, la Mercè, ha servit la base, també, a la conformació d’una gran majoria de festes majors de les poblacions catalanes: ens referim al model festiu conegut com el model festiu del Penedès i el Camp de Tarragona.

Conscients de la singularitat de la cultura popular de les nostres comarques, emmarcades en l’àrea geogràfica de la Catalunya Nova, i del seu model (tant d’organització com de celebració) ens proposem, sobre la base del seu estudi en detall i en extensió (musical, dramàtica, coreogràfica, social, etc.), l’organització d’unes jornades, o campus, obertes a tots aquells, particulars i professionals, que vulguin conèixer i aprofundir en aquesta singularitat del model festiu del Penedès i el Camp de Tarragona.

Per tirar endavant aquest projecte ens proposem de comptar amb l’empara acadèmica de l’Institut d’Estudis Penedesencs, i de tots aquells qui a les comarques esmentades (i fora d’elles) se sentin cridats per aquest interès.”.

 Sens dubte els plantejaments són prou interessant com perquè  tingui un recorregut important ,esdevingui un referent en els anys a venir de l’espai de reflexió,de debat i  d’innovació de la festa a les nostres contrades. I certament en aquest moments és útil repensar permanentment el model festiu perquè no caigui en la rutina que acaba diluint els valors ni tampoc la mort d’èxit que ,a vegades, tenen els models que són referents d’una manera de fer i de sentir la festa.

El campus té al davant el Bienve Moya, pels que estem més o menys amatents als temes de la cultura popular ens sembla un garantia de qualitat i garantia de coneixement. També la nòmina de professorat és prou notable com perquè es garanteixi un bon treball.

La tria de Sant Quintí de Mediona com a seu del campus no és casual. I així s’explica en la presentació del projecte: “El nostre projecte, però va molt més enllà de quelcom localista o comarcal. El projecte pretén lligar el model festiu de cultura popular i tradicional del Penedès i el Camp de Tarragona amb la figura del gran folklorista català Joan Amades, i tot això dins d’un escenari propici per al folklore i dins del territori del Penedès, Sant Quintí de Mediona. La idea és enaltir la figura de Joan Amades bo i explicant la seva enorme tasca i la seva obra lligant-ho amb el folklore propi del Penedès i el Camp de Tarragona que, no oblidem, ha esdevingut el model deprestigi que la majoria del país s’ha fet seu. A més a més, hi ha la coincidència que Joan Amades estava casat amb una quintinenca i que, tot i no viure-hi de manera fixa, hi va passar grans etapes de la seva vida i va conèixer a la perfecció la Festa Major de Sant Quintí. Això també fa que els vilatans de Sant Quintí siguin coneixedors de la figura de Joan Amades…”

En definitiva reflexió, innovació i ganes de festa.

 

 

 

 

 

Símbols i gestos: Allò de l’imperatiu legal

Abril 24, 2014

 

Ha estat notícia recollida en aquets planes de l’Eix Diari i ho ha estat també per algunes televisions del país: “Sant Sadurní penja la placa ‘En aquest ajuntament s’hissa la bandera espanyola per imperatiu legal”

La Llei de banderes estatal en el seu article tercer, deixa clar que :La bandera de España deberá ondear en el exterior y ocupar el lugar preferente en el interior de todos los edificios y establecimientos de la Administración central, institucional, autonómica provincial o insular y municipal del Estado. Per tant em sembla redundant i innecessària la placa que l’ajuntament de Sant Sadurní ha penjat a la plaça d ela vila on diu “En aquest Ajuntament s’hissa la bandera espanyola per imperatiu legal”. Clar, és una obvietat posar-ho en la placa com innecessari posar la placa , ja que si la llei ho diu, ja és doncs un imperatiu legal.

La mateixa llei diu:

Article 5

Quan els ajuntaments i les diputacions o qualsevol altra corporació pública utilitzin la seva pròpia bandera, ho faran juntament amb la bandera d’Espanya en els termes que estableix l’article següent.Pàgina 4 Protocol municipal

Article 6

1. Quan s’utilitzi la bandera d’Espanya ocuparà sempre un lloc destacat, visible i d’honor.

2. Si s’hi posen altres banderes al costat, la bandera d’Espanya ocuparà un lloc preeminent i de màxim honor i les altres no podran tenir dimensions superiors

Altre cosa ,ben legítima, és voler dir nosaltres no la posaríem, no voldríem posar aquesta bandera i  en posaríem una altre, o cap. Si aquesta és al voluntat majoritària  de la institució  la placa hauria de ser molt més explícita. De plaques amb obvietats en podríem penjar moltes, potser masses . Perquè si l’exemple que ens dóna l’ajuntament el  seguíssim els veïns ben aviat les parets de les cases , les entrades estarien plenes de plaques de cartró, les més barates, de metacrilat o bé ,fins i tot, de metall ben lluent  a on aniríem posant imperatius legals diversos i diferents  : “ Aquesta casa paga l’IBI per imperatiu legal”. I més avall, “Aquesta casa paga la brossa pe imperatiu legal”. I en un altre carrer   fins i tot podríem trobar al·lusions supramunicipals. “ Aquí circulem per  la dreta per imperatiu legal” o “Paguem la declaració de la renda per imperatiu legal”. I així qualsevol normal derivada de l’aplicació d’una llei o reglament tindria el corresponent “imperatiu legal” i la corresponent placa. Fa molts anys que als rebedors de les cases s’hi podien veure plaques de ceràmica (un pèl horteres certament) amb la llegenda “ Aquí hi viu un del barça” o altres llegendes similars  , ara hi podríem posar plaques que diguessin “ Aquí  hi viuen uns /es que  per imperatiu legal complim la llei” o fins i tot respectuosos com són en aquets país en que els usos i costums esdevenen normes podríem arribar a  trobar plaques en que es digues “ Aquí ballem el ball de bastons per imperatiu moral” o  “ Aquí regalem la mona per imperatiu legal” i/o fins i tot algunes de més identitàries “En aquesta casa es fa cagar el tió i venen els reis per imperatiu moral”.

Vaja que hi hauria un ampli mostrari, una enorme gamma, un infinit glosari  de les possibilitats que dóna això de l’imperatiu legal i ja no diguem del moral.

I quedi clar que s’entén que a Sant Sadurní una  part de la població representada per uns quants regidors  no vol que es pengi la rojaigualda amb una clara intencionalitat política, segurament hi ha una part de la població que sí que la vol penjar i altres que romanen indiferents. Això a  Sant Sadurní i molta altres municipis, però la coartada de l’imperatiu legal em sembla poc seriós i massa recurrent i fàcil a aquestes alçades . Que s’expliciti amb claredat perquè no és vol penjada la bandera i que es deixin de formes reiterades, que per òbvies  no deixen de semblar excuses per no posar-hi el que debò es vol dir.

Personalment el símbols no m’importen massa, els respecto i respecto a aquells que si els importen. En l’exercici de responsabilitats politiques també vaig despenjar-la bandera rojaigualda i la vaig guardar curosament  , no en vaig fer ni ostentació ni cap mena d’acte de suposat heroisme inútil i innecessari ni va caldre cap declaració pseudo-èpica, senzillament vaig entendre – i potser m’equivocava-  que el símbol que es pertanyia a tots era la bandera del país i va onejar i davant alguns requeriment afirmàrem que  a la façana hi penja la bandera de l’alcaldia i al saló de plens es complia la llei – amb l’imperatiu corresponent -. Res d’especial ni res que tingué cap mena de mèrit

Els símbols a vegades però també van carregats de  sentiments i sobre sentiments és força difícil legislar  ni imposar res i menys les banderes que finalment masses vegades en la història han servit per enfrontaments violents i masses vegades, en non d’elles, es justifiquen  masses coses.

Respecte ,ja ho hem dit, tot, no  ens agradava veure la bandera catalana com a faldilles dels empostissat , perquè enteníem que no era el seu lloc, tot i acceptant que en temps passats era una manera d’exterioritzar un sentiment,  com tampoc ara m’agrada veure l’estelada  ( que no deixa de ser  un símbol sectari , enteneu-ho de sector, que puc penjar tranquil·lament al balcó de casa meva,amb l’estel vermell això sí) en determinats indrets que haurien de representar a tothom. Si la rojaigualda no ens representa a tots l’estelada tampoc. I ambdues representen per força gent sentiments i estimes. El símbols han estat usats sempre per despertar els sentiments i també òbviament els patriòtics, però aquest símbols no ens haurien – cosa difícil, potser impossible- de portar a generar enfrontaments absurds i actuacions que és enllà de la satisfacció d’uns quants per la suposada èpica que representen no deixen de  ser una  acció innecessària per irrellevant mes enllà d’omplir fugisserament uns espais de notícia. .

No ens sentim interpel·lats però tampoc és que m’agradi  si cremen una bandera espanyola, catalana o francesa, no em sento commogut si serren els pals  on hi pengen estelades o banderes espanyoles ni em sento especialment representat per aquells que aixequen els símbols – aquest especialment- a l’altar del que és intocable i immutable. No vull els símbols com elements de confrontació

I naturalment penjar la placa és un gest que  tampoc es que sigui especialment rellevant almenys amb l’obvietat  del que diu. Qualsevol acció regulada per la llei està sota aquest imperatiu legal, al marge de que personalment  m’agradi el que diu la llei o no m’agradi el seu contingut . Potser queda bé, potser es un sentiment profund però llavors diguis el que realment és vol dir i  no amb una frase recurrent que de tant usar- la  ja s’ha banalitzat.

Ara, respecte els símbols i al gestos, però potser que caldria aprofundir una mica més en els imperatius legals.

 

Publicat a l’Eix Diari el 22.04.14

Avui Sant Jordi.

Abril 23, 2014

 

Avui és Sant Jordi. El sol llueix, farà un bon dia.
Oferiré roses i llibres rebre llibres.
Desitjos d’un dia feliç, d’un món feliç i d’un país feliç també.
Passejar per la Rambla, parades de tot i més.
Parades de llibres , de roses, d’artesans, els esplais, els partits polítics, els que aquest dies aprofiten per fer algun caleró. Ben fet
Civisme a dojo.
Celebrar la llengua , celebrar , el llibre, celebrar la llibertat.
Bon Sant Jordi.

EL CORSER DE SANT JORDI

Sant Jordi té un corser adolescent
més blanc que els núvols d’una nit serena:
un corser esperit i flama i vent.
A mitjanit arriba d’Orient
vestit de llum d’estels i lluna plena

El gentil cavaller duu in glavi ardent
amb el puny enramat de flors enceses
i al capdamunt una senyera al vent
de núvols fabulosos d’Orient
inflats de bons auguris i promeses.

Que demà, dematí, aquest núvol blanc
el glavi el desfarà en pluja d’estrelles
i plouran roses blanques i de sang
i es posaràn al pit de les doncelles.

Passa brunzent damunt de la ciutat,
que el corser sempre corre i mai no es cansa
i cada any passa més esperitat,
que el terme del camí també s’atansa.

Enguany, que una rojor de llum i sang
de clariana als cims més alts s’augura,
el corser és més lleuger, subtil i blanc:
li ha nascut una ala a cada flanc
i, de brunzent que va, ni s’afigura.

Enguany ha renillat més fort que mai,
que ja pressent la fi que li arriba
dels camins sense terme de l’espai:
que en aquells cims d’aquella llum aspriva
haurà l’etern repòs que no hagué mai
en un ferm monument de roca viva.

Sant Jordi, preneu els esperons,
som el jovent que ve al vostre darrera,
ens sentim cavallers i ens adelera
perdre’ns amb vós endins els horitzons
dalt del corser de nostres passions.

Ventura Gassol

Per llegir.

Abril 22, 2014

Demà és Sant Jordi. La festa major dels llibres ,llibreters i d’alguns lectors.

Alguns es lamentaran de que només es comprin massivament llibres per aquest dia, però per alguna cosa es comença no ?. Alguns s‘hi enganxaran i en compraran altres dies.

Altres es queixen de que els mal anomenats mediàtics o llibres oportunistes ocupen l’espai de la festa . I què? Per començar a llegir qualsevol cosa tingui molta o poca qualitat ja val. Quants llibres que ens venen com a literatura no deixa de ser un exercici d’ajuntar paraules amb poques idees….

En fi deixem-ho aquí.

Sense cap mena de voluntat de recomanar anoto uns quant llibres que crec interessants i que per Sant Jordi – si no s’ha fet abans es pot fer després també, eh.- crec que valdria la pena comprar, regalar, regalar-nos i naturalment llegir.

 

L’altra. Marta Rojals

L’Altra ens parla d eles inseguretat d’una dona davant la crisi a que es veu abocada en tost els àmbits de la seva vida . La generació educada als vuitanta , que pensava que gaudiria d’un benestar generalitzat s’han vist ara abocats a una situació gairebé de supervivència. Estudiar una carrera que era vist com una garantia de futur després s‘ha vist que no era així. Viure al dia és avui no sols una necessitat sinó una imposició de la mateixa situació de la societat.

Las tres bodas de Manolita. Almudena Grandes.

Tercer volum de projecte Episodios de una guerra interminable que va començar amb el llibre Inés y la alegria, i que segueix ara quedant encara tres volum més completar aquesta mena de nous episodios nacionales , dedicats a la guerra civil. La base de cada volum és alguna història real que ell la transforma amb una novel·la de ficció , afrontant els reptes i problemes que els seu protagonistes van tenir en al realitat. Aquí en aquesta novel·la ens situa en el Madrid de la immediata postguerra , amb la repressió en els punt àlgid i la vida dels presoners pendents de judici. El renaixement de la resistència, la traïció d’antics companys, la dura vida de les famílies dels represalitas i la vida heroica i entregada a la “causa” de moltes persones anònimes.

Els Ambaixadors Albert Vilaró.

Situats en una Catalunya independent fruit del triomf del cop de l’octubre del 1934. Ha passat ja la segona guerra mundial i Catalunya està altre cop en perill ja que a Espanya, sota al dictadura del general Sanjurjo poden tenir una bomba atòmica que podria aniquilar Catalunya. És el moment de reactivar un grup d’agents secrets a les ordres de l’estrafolari Mossèn Farràs un heroi de la lluita contra els invasors i un agents secret que no té cap mena de pudor en les seves actuacions. Molt interessant l’exercici de recrear la història i fer-hi aparèixer personatges coneguts en la història i que en la novel·la tenen un paper d’acord amb la seva activitat pel que són coneguts.

La buena reputacion Ignacio Martínez de Pisón.

En el moment de la descolonització del protectorat espanyol del Marroc la família del Samuel i Mercedes s’instal·len i comencen una nova vida a la ciutat de Màlaga , els preocupa el futur dels seus fills que tenien una vida ja començada i ara s’han d’enfrontar moltes novetats,. Un repàs a trenta anys d’història a través de la història familiar de lluita per començar de nou . Un exercici de bona narrativa.

El nét del pirata. Manuel Cuyàs.

El Periodista Manuel Cuyàs ens descriu la història de la seva família i de la seva infància . Un avi pirata que “treballava” a l’Atlàntic i uns pares també´ peculiars i entremig d’ells el mateix Cuyàs que va observant com és transforma una ciutat mitjana de Catalunya com és Mataró en els anys cinquanta i desprès en la transició democràtica. De lectura agradable i dinàmica com els mateixos articles de Cuyàs ens faran passar una estona molt agradable.

Els dies que vindran. Rhidian Brook

De com lleialtats i consciències es desvetllen en els moments més difícils de la vida i de les relacions entre els persones els comportament ètics i els valors humans desperten consciències de com els sentiments de culpa i de perdó són capaços de trobar-se i de generar esperança..

Reflexió sobre la confrontació armada i les seves posteriors conseqüències. Novel·la commovedora , excel·lentment escrita que ens explica com en mig del desastre és possible amb voluntat i tossuderia superar el drama , tot i les dificultats lògiques que hi ha.

Lectura molt interessant.

Mitja dotzena de propostes que ens poden fer passar una bona estona de lectura.

Dir les veritats

Abril 21, 2014

En més d’una ocasió hem manifestat la necessitat de que el dret a decidir vagi acompanyat d’un treball pel reconeixement dels drets socials, allò que en plena transició proclamàvem com a drets irrenunciables, l’alliberament nacional i l’alliberament de classe anaven inseparablement units, eren la mateixa qüestió.

Aquets dies festius, concretament el dijous sant sortia publicat al País. Un article que crec imprescindible lectura Derechos sociales y nacionales. Àngels Guiteras. El País. 19.04. L’extracte rellevant del mateix és alliçonador i situalescoses en el seu just terme: “Disponer de estructuras de Estado no garantiza que se vaya a invertir en las políticas sociales que ahora se recortan. Para que fuera creíble que lo social y lo nacional van de la mano, se debería dar la misma prioridad a la reivindicación de los derechos sociales que a los derechos nacionales. La defensa y ampliación de los derechos sociales no puede posponerse ni subordinarse a otro tipo de derechos”.

De moment i pel que es desprèn de les polítiques del nostre govern sembla que en l’aspecte nacional s’avança – o almenys això volen fer veure- i en canvi en els aspectes socials s’està retrocedint.

I ja sabem que diran – que part de la responsabilitat d’això es deu al mal finançament de la Generalitat, o dit de manera més col·loquial, Madrid ens roba o espolia- però la veritat és que hi ha una actitud política, una voluntat clara de desmantellar el que afins avui havíem conegut com estat dels benestar i situar-lo en una reducció clara de serveis i de la qualitat dels mateixos deixant a les possibilitats econòmiques de cadascú l’obtenció d’aquets serveis.

L’article de Guiteras és tant didàctic que em sembla que el millor és no escriure ers més i deixar-lo aquí penjat.

Inexcusable llegir-lo i reflexionar-hi :

 

Derechos sociales y nacionales. Àngels Guiteras. El País. 19.04

Empieza a ser hora de que los derechos sociales adquieran una clara prioridad. A menudo, escuchamos la frase: “Lo nacional y lo social van unidos” en el sentido de “lo nacional primero, y lo social después”. Es esta, aparentemente, una propuesta razonable, puesto que conseguir mayor autonomía fiscal y financiera, y mayor capacidad de decisión en Cataluña sin duda nos puede ayudar a construir un país socialmente más cohesionado y con mayor equidad social.

Es evidente que disponer de mayores competencias, capacidades y recursos nos puede permitir en un futuro invertir más y mejor en políticas de lucha contra la pobreza y las desigualdades sociales, mejorar las oportunidades de todas las personas y colectivos sociales y facilitar la construcción de un mejor bienestar social en Cataluña. Pero no tenemos ninguna garantía de que esto sea así puesto que la mayor capacidad de establecer un sistema fiscal propio puede utilizarse también para reducir nuestra capacidad impositiva, distanciarnos aún más de la presión fiscal europea y reducir la contribución fiscal de las rentas más elevadas.

Si se utilizan los nuevos resortes estatales para reducir el déficit público mediante recortes en el gasto social, si se abdica de regular el mercado, en especial el financiero, y si disponer de estructuras de Estado sirve para reducir o contener la inversión social, disponer de mayor poder en Cataluña no nos permitirá crear una sociedad de mayor bienestar, sino que servirá para ahondar más en el malestar social. Los ricos serán más ricos, los pobres más pobres. El resultado será que tendremos una Cataluña más desigual y descohesionada.

Pero lo más grave es que, bajo este planteamiento, de nuevo se repite el “mantra” neoliberal de que “no hay dinero para políticas sociales”, y se desplaza a un hipotético futuro, afirmando que solo habrá recursos para las políticas sociales cuando podamos administrar nuestra hacienda nacional.

Con este planteamiento lo que se quiere en el fondo es establecer la subordinación de unos derechos a otros. Una subordinación contranatura de los derechos sociales a los nacionales, cuando una defensa clara de unos y de otros debería ser la garantía de un país con mayor justicia social. Pretender dejar para un futuro sobre el que no hay certezas la defensa de los derechos sociales equivale a pasar una cortina de humo. Detrás de ella se esconde la voluntad de no actuar ante la pobreza y la desigualdad, que están creciendo en nuestro país como crecen en otros países de la Europa mediterránea.

Para que realmente fuera creíble que lo social y lo nacional van de la mano, se debería dar la misma prioridad a la reivindicación de los derechos sociales que a los derechos nacionales; y ello pasaría por:

1. Compensar la pérdida de 1.565 millones de euros en inversión social (enseñanza, salud y bienestar social) que se ha producido en el presupuesto de la Generalitat entre 2011 y 2014.

2. Buscar con perseverancia y actitud integradora un gran pacto social de todo el Parlamento y toda la sociedad, similar al del derecho a decidir. Este pacto debería buscar un denominador común de medidas de inversión social para rescatar a las personas desahuciadas, garantizar una renta mínima ciudadana y garantizar el acceso universal a los bienes considerados básicos y esenciales.

3. Luchar decididamente para conseguir una renegociación del pago de la deuda pública de la Generalitat. El gasto en deuda pública asciende a 7.292 millones de euros de 2011 a 2014, mientras el total dedicado a protección social y PIRMI asciende a 6.409 millones de euros. No podemos olvidar además que gran parte de la deuda ha sido comprada por los bancos con dinero de ayudas públicas o con créditos concedidos por el Banco Central Europeo. Unos créditos al 1% de interés y se utilizan para comprar deuda pública al 4-5%.

4. Reivindicar competencias y colaborar con la Administración central en la lucha contra el fraude fiscal, de manera que los ingresos obtenidos sirvan para financiar la deuda y el refuerzo a los derechos sociales.

5. Insistir en ampliar la cesión para vivienda social de los pisos vacíos de propiedad bancaria.

6. Defender con ahínco una reivindicación social común en los programas electorales de los partidos catalanes en las elecciones al Parlamento Europeo para renovar y fortalecer el Estado social europeo. La Taula del Tercer Sector ha planteado 18 medidas que podrían ser la base de este denominador común.

La defensa y ampliación de los derechos sociales no puede posponerse ni subordinarse a otro tipo de derechos, aunque sean tan legítimos como los nacionales. Su impacto en la cohesión social del país, la justicia y la igualdad de oportunidades de todos y todas los hacen realmente necesarios para construir un país mejor.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A menjar la mona

Abril 20, 2014

Possiblement un dels dies que es fan més sortides al camp és el dilluns de pasqua.

La tradició de menjar-se la mona en companyia i al mig de la natura esta molt arrelada.

Potser ara en que això de la setmana santa s’ha convertit en unes petites vacances, en un trencament de la rutina laboral , hom concreta sortides més llargues i això de la menjar la mona al camp ha disminuït.

Tot i així aquets dies eren dies de sortides al camp.

Divendres Sant , pels més descreguts menjar l’arengada i dilluns de pasqua sortida generalitzada a menjar la mona.

Passejant pel voltant de al vila aquest divendres, constatem que en els espais de les urbanitzacions peri-urbanes , al tros o al horts familiars es detecta una alta presència de persones i anades i vingudes de cotxes carregats i, en més d’un indret, es pot veure una bona taula parada i esmorzars més que nombrosos i generosos .

Ara el camp està magnífic, la diversitat de flors es comença a mostrar amb tota la seva esplendorositat. El sol ens acompanya i ja “apreta” al migdia però fa bo d’estar estirat sota l’ombra dels arbres,fullejant algun diari o llegint el llibre de torn o jugar el clàssic partits de futbol

Trobar un lloc més o menys pla, amb unes quantes pedres ben posades que serveixin de seient, els més endreçats paren estovalles a terra , -les formigues fan festa major- i apa! A dinar, si tenim una barbacoa o una llar de foc rústega, o un foc ben endreçat els talls de xai i les botifarres van i venen i depereixen en un no res acompanyades dels insubstituïbles calçots . I sobretot a menjar-se la mona, ja sigui el clàssic rotllo de matafaluga o les més sofisticades “saras” o pa de pessic , amb els corresponents ous de xocolata o ous durs i també, ara les figures dolces.

Els padrins es graten els butxaques i els fillols recullen l’obsequi amb ganes.

Un cafè i la copeta per acabar i estirat sota l’ombra dels pins amb un branquilló de romaní o farigola a la boca fer la migdiada, reparadora.

En fi són els plaers de les vacances a casa i de mantenir una certa tradició i uns rituals que es mantenien amb el pas dels anys..

Passen els anys i algunes tradicions, tanmateix, encara romanen , van canviant i adaptant-se al temps que corren,ara amb la situació de crisi sembla que han augmentat les sortides familiars als espais defora vila però aquesta sana tradició de sortir a menjar la mona al camps continuarà aquest dilluns i continuarà essent un dels dies en que la les sortides al camp, al tros o a l’hort ni que sigui per unes hores seran reconfortants i segurament en aquest dia  més que a la resta de l’any.