Archive for Mai de 2014

La imatge que val més que mil paraules

Mai 31, 2014

Estic convençut que una de les imatges més vistes ( i potser desitjades) , a part de les dels aldarulls de Can Vies, és la dels ex dirigents de la Caixa del Penedès capcots i reconeixement la seva culpabilitat en el tema de les jubilacions fraudulentes i accepten els càrrecs que se’ls imputaves i a més de reconèixer els fets palesaven públicament llegint els números de les  pòlisses de diverses entitats que   retornaven els diners que de manera, declara il·legal, s’havien embutxacat , quan la l’entitat començava a anar de mal borràs.

El pacte els estalvia la presó. L’acord a que van arribar les defenses i les acusacions passava per la declaració de reconeixement dels fets i la condemna no aniria més enllà dels dos anys i inferiors, cosa que els evitava l’entrada  a la presó.

Segurament moltes de les persones que han patit darrerament per culpa de les gestions de els caixes , amb el tema de les preferents o  per la brutal política de  desnonament i també moltes persones que no hagin patit cap abús per part de l’entitat però que consideren que posar ma a la caixa mereixien un càstig exemplar lamentaran que no acabin una temporada a l’ombra.

És igual, que persones acostumades  a un reconeixement social, a la pompa i el boato i naturalment a la servitud de tanta gent es vegin públicament reconeixent la seva culpabilitat i per tant reconeixent la seva manca de lleialtat amb la institució i amb tanta gent que els confiava els estalvis és de per si ja una condemna social prou important. Han perdut el seu prestigi, la seva credibilitat, la seva honestedat  el seu reconeixement social  en el territori al que calia que servissin des dels seus càrrecs. Això ja és una condemna prou efectiva perquè és una condemna pública i una condemna exemplar pel que fa a la seva publicitat i notorietat.

Qui està la front d’una entitat o institució no pot aprofitar-se de la seva posició de privilegi en la gestió i coneixent els mecanismes que van fer possible que de manera , com diu el fiscal de “ jugada rodona” s’adjudiquessin  unes quantitats que cobrarien quan deixessin els seu càrrecs que superen en el cas més baix de més de tres milions d’euros. Vaja que es garantien de manera fosca, tramposa, deslleial i miserable una jubilació daurada a costa dels estalvis de molta gent que segurament hauran de fer servir per poder tirar endavant.

Aquesta és al primera condemna , amb reconeixement de la culpabilitat per part dels implicats, però en vindran d’altres i segurament també caldrà analitzar el paper del Banc d’Espanya que per acció o omissió va permetre aquestes situacions que al marge de la seva legalitat té unes  connotacions ètiques prou notables.

La sentència satisfarà  o no, però té la virtut de ser la primera i per tant marcar la ruta per posteriors judicis i segurament també farà a determinats dirigents de la banca pensar-s’ho dues vegades abans de posar la ma a la caixa en benefici propi.

La pena del descrèdit social, havent retornat ja els diners, és una pena prou exemplar  per aquells que no els va importar desprestigiar una institució que havia tingut un reconeixement ( i crítiques naturalment) en el territori evident com era al Caixa del Penedès.

Anuncis

Insubmissió

Mai 30, 2014

Un seguit de famílies, professors i escoles han posat en marxa la Xarxa d’Escoles Insubmises a la LOMCE (XEI). Aquesta Xarxa es va presentar  junt amb un manual de resistència activa davant la LOMCE. La presentació va ser apadrinada per la FAPAC.

El manual és un document on proposen trobar fórmules diverses per afrontar amb determinat èxit la no aplicació de la LOMCE o almenys atenuar-ne el efectes nocius que la seva aplicació podria comportar.

Hi ha un convit explícit a que totes els AMPES s’hi adhereixin i facin conèixer el contingut del manual.

Retornar doncs a la resistència activa per una causa justa i per la causa d’escola pública que va costar mots esforços qualificar-la i dignificar-la.

Transcrivim la introducció del manual per palesar  de la voluntat que té.

 “La LOMCE és una contrareforma reaccionària de l’educació preuniversitaria, aprovada sense diàleg ni consens, que canvia tant l’arquitectura del sistema educatiu com els seus continguts curriculars, i que ha estat precedida d’una dràstica retallada de més de 6.500 milions d’euros.

En línies generals, aquesta llei:

• Es fonamenta en valors conservadors i neoliberals i en la

desconfiança als docents i famílies

• Elimina la coresponsabilitat de la comunitat educativa

 La LOMCE enfoca els resultats del Sistema Educatiu cap a la competitivitat, la mobilitat social i l’ocupabilitat, obviant la funció social de l’educació. En lloc de conciliar la qualitat amb l’equitat, la LOMCE planteja una estructura educativa amb opcions progressivament divergents cap a les quals es deriva els alumnes en funció de la seva fortalesa i rendiment.

El sistema separa l’alumnat -mitjançant un sistema d’avaluacions- en vies cada vegada més diferenciades i difícilment reversibles. Això suposa la fi del model d’educació bàsica de tronc comú, alhora que arruïna la dignificació de la Formació Professional en plantejar-la com un itinerari de segon nivell destinat a la formació de mà d’obra de baixa qualificació.

La LOMCE dinamita el model català d’immersió lingüística, col·loca els centres educatius en el mercat competitiu, aposta per la privatització del sistema educatiu, recupera la religió catòlica com a model de valors socials, centralitza el sistema amb el control absolut tant de les matèries troncals com dels exàmens i revàlides, i destrueix el model d’escola democràtica atorgant als directors dels centres un poder decisori gairebé absolut i relegant la resta de la comunitat educativa -especialment mares, pares i alumnat- a un paper secundari.

Davant d’un canvi tan agressiu, és necessari que la comunitat educativareaccioni, es coordini i mantingui una campanya informativa sostinguda, explicitant que no renunciarem al nostre model educatiu democràtic, català, laic, cohesionador, inclusiu, coeducatiu, públic i de qualitat, que atengui la diversitat i promogui la cohesió social i la igualtat d’oportunitats.

 En aquest document proposem unes línies fonamentals de resistència a la LOMCE, la major part de les quals no respon a plantejaments exclusius de FaPaC, sinó que resulten d’acords i propostes consensuats amb la major part dels representants de la Comunitat Educativa en el sí del MUCE.

 Les propostes es configuren en tres àmbits:

• Els centres

• El territori més proper

• La societat catalana en general

En tots els casos establirem línies d’acció prioritàries, que són propostes realistes que tenen com a objectiu que es realitzin en tots els centres o territoris, sense perjudici d’altres iniciatives que en cada comunitat es podran desenvolupar en funció de les seves circumstàncies particulars.”

 

Manifest.. i ja en van…..

Mai 29, 2014

En aquest magna ,líquid,difús, espès en que s’ha convertit el PSC i el seu entorn sembla que si no es fa un manifest no tens enlloc.

Si no els signes  sembla que no siguis ningú ni ja comptis per res.

Un nou manifest ens arriba passades vint-i-quatre hores de les eleccions que han representat una nova clatellada pel PSC , però això sí, la direcció segueix encastellada i  enquistada en el seu espai i no sembla que vulgui moure’s ni un pas , ho deixen clar les   paraules del Secretari d’Acció política  “la funció del PSC és ara resistir”, potser invocant aquell famós “resistir és vèncer”  de Juan Negrín.

Els anomenats crítics – de tant usar aquest adjectiu ja està devaluat – han fet públic un altre manifest. Ara ja es dóna un pas més. S’anuncia la voluntat de cercar una nova marca política – no es parla encara d’escissió – que servís de marca blanca a molts candidats de ara a les municipals- “Que aquest moviment vol formular-se també com a suport a les candidatures municipals compromeses amb els valors socialistes i la defensa de les llibertats nacionals. Aquest moviment vol recollir les inquietuds de centenars de regidors i regidores, ciutadans i ciutadanes que dia a dia treballen per la millora dels seus pobles i ciutats, la igualtat d’oportunitats i la qualitat de vida dels seus conciutadans i que voldrien formar part d’aquest projecte global comú.”

La resta del manifest no aporta res de nou i manté el discurs de sempre. La direcció no té voluntat de Projecte majoritari, definició positiva davant el dret a  decidir i recuperació del valors fundacionals del PSC. Tot plegat cert. I si llegim els qui signen el manifest doncs ens trobem amb els habituals sotasignats de gairebé tots els manifestos que han  anat sortit en els darrers temps qüestionant – amb raó, crec- l’acció política d ela direcció.

Ser sotasignat ja gairebé ha esdevingut una opció   dins del PSC i potser fins i tot  una nova manera de fer política. De fet ja al nostre país havia existit. En aquest sentit es molt recomanable llegir el llibre de Santos Julià  Nosotros, los abajo firmantes.

En fi, ploma o bolígraf i joc de canell per anar signant

Però com hem dit aquets nou manifest fa un pas endavant en la configuració del nou espai i crida a organitzar-se  “per tal d’impulsar un moviment socialista de vocació majoritària, ens cridem de nou a la celebració d’una assemblea amb caràcter constituent durant la primera quinzena de juliol.” I les notícies van més enllà i ja parlen de nom Unió Socialista de Catalunya ( històric partit que va ser creta l’any 23 com una escissió del PSOE i entre els dirigents hi figuraven figures rellevants del socialisme català, Rafael Campalans, Serra i Moret, Gabriel Alomar) i situen la seva fundació a Navarcles el juliol vinent.

Això va fort!

Els possibles candidats a les alcaldies es veuen orfes de suports i saben que la marca PSC està força desacreditada políticament i procuren amagar les sigles. Això ja ho vam veure a les darreres eleccions municipals amb relatiu poc èxit.

Allò que era inevitable ja ha començat. Fa temps que es veu clar que les posicions són crec irreconciliables si no es fa una sacsejada  forta , profunda i pensada. Això, ara per ara, sembla poc creïble encara que el primer secretari Pere Navarro ens vagi enviant cartes – que no poden ser contestades adequadament-  dient que ara sí, ara ho arreglarà tot: Pere i el llop, el sona?. Ja porta dos anys i això ha anat a  pitjor. Cal doncs replantejar-ho gairebé tot i no crec que la direcció actual estigui per la feina.

I com que són temps de correspondència rebo també la nota de premsa de  valoració dels resultats eleccions que fan els dirigents de la federació del PSC. Llegeixo que el primer secretari afirma: “cal una resposta contundent, ràpida i extraordinària des de la direcció del partit”.

Té raó però segurament allò que reclama pels altres caldria que primer s’ho apliqués ell i la seva executiva.

Per començar a anar millor convindria sense cap mena de dubte.

 

El debat sobre la festa : un debat viu i actiu

Mai 28, 2014

Ja fa dies que corre tot un seguit d’informacions i publicitat sobre el   I Campus Joan Amades  de Cultura Popular de Sant Quintí de Mediona.

Fa dies hi va haver la presentació del mateix a Sant Quintí de Mediona .En l’acte el Pol Pagès primer tinent d’alcalde de l’ajuntament, el regidor de cultura Sergi Garcia, el President de l’IEP Ramon Arnabat i el Bienve Moya director del Campus,  van exposar els objectius , les oportunitats i les bases sobre el que es fonamenta aquest mou espais pel debat de la Festa al Penedès.

El Campus es celebrarà els dies 11, 12 i 13 de juliol. El divendres 11 es farà la presentació i el  cap de setmana seran les jornades pròpiament dites.

Es tracta d’analitzar i explicar, repensar i projectar  el model festiu del Penedès que és el model que s’ha guanyat un espai central en la cultura popular d’ençà de la recuperació de la festa en els moments de la transició democràtica..

En el projecte de “campus” hi podem llegir:

“Les comarques del Penedès i el Camp de Tarragona concentren un extens calendari festiu que al llarg de l’any s’expressa en celebracions més o menys multitudinàries i en les quals pren part la gran majoria de la societat local. En aquestes celebracions hi participen els diferents sectors de la població, des dels generacionals fins als professionals, culturals i d’esbarjo.

Observem, a més, que en les mencionades comarques aquest fenomen de la festa i la cultura popular i tradicional té una sèrie de trets excepcionals que li proporcionen un caràcter propi, arribant a conformar un model festiu singular, el qual, des de les darreries de la dècada dels anys vuitanta del passat segle, i per efecte d’haver estat la base festiva sobre la qual es reformà i conformà la moderna Festa Major de Barcelona, la Mercè, ha servit la base, també, a la conformació d’una gran majoria de festes majors de les poblacions catalanes: ens referim al model festiu conegut com el model festiu del Penedès i el Camp de Tarragona.

Conscients de la singularitat de la cultura popular de les nostres comarques, emmarcades en l’àrea geogràfica de la Catalunya Nova, i del seu model (tant d’organització com de celebració) ens proposem, sobre la base del seu estudi en detall i en extensió (musical, dramàtica, coreogràfica, social, etc.), l’organització d’unes jornades, o campus, obertes a tots aquells, particulars i professionals, que vulguin conèixer i aprofundir en aquesta singularitat del model festiu del Penedès i el Camp de Tarragona.

Per tirar endavant aquest projecte ens proposem de comptar amb l’empara acadèmica de l’Institut d’Estudis Penedesencs, i de tots aquells qui a les comarques esmentades (i fora d’elles) se sentin cridats per aquest interès.”.

 

Sens dubte els plantejaments són prou interessant com perquè  tingui un recorregut important ,esdevingui un referent en els anys a venir de la creació d’un espai de reflexió,de debat i  d’innovació de la festa a les nostres contrades. Espai que hauria d’aplegar des del participants actius a la festa fins els responsables de les organitzacions i de l’administració que promouen i en ocasions ajuden a pagar, en part,  les festes. I certament sempre, però més en aquest moments d’una crisi econòmica i d’un cert estancament els pressupostos,  és útil repensar permanentment el model festiu perquè malgrat els moments difícils  no caigui en la rutina que acaba diluint els valors ni tampoc la mort d’èxit que ,a vegades, tenen els models que són referents d’una manera de fer i de sentir la festa. Ja vindran temps millors i es podrà recuperar l’esplendorositat  a la que potser massa fàcilment aj ens havíem acostumat.

El campus té al davant el Bienve Moya, pels que estem més o menys amatents als temes de la cultura popular ens sembla un garantia de qualitat i garantia de coneixement. El Bienve Moya, Premi Nacional de Cultura Popular a l’any 2009 té una llarga trajectòria relacionada amb el món de  la cultura i  ha participat activament en diversos projectes culturals de país. En el camp de la cultura popular excel·leix pel seu treball teòric i d’investigació però també per la seva participació activa en grup de balls i entremesos. Coneix doncs la festa, no només per haver-la estudiat , sinó per haver participat en la recuperació de la mateixa en el procés de recuperació de la democràcia. També la nòmina de professorat és prou notable com perquè es garanteixi un bon treball. Persones de reconeguda vàlua i tambe´amb experiència en l’organització de la festa. Però si és important que el professorat tingui coneixements i experiència ,no és menys important que les persones que vagin al campus hi vagin també   per aportar la seva experiència, per modesta que sigui, el seus sentiments de pertinença a grups estructurats o bé simplement a cercar informació que desprès puguis ser transformada en pràctica festiva o element de transmissió entre generacions.

A moltes viles, pobles i ciutats del Penedès la “ festa” és el referent més clar de l’activitat  cultural, ha esdevingut element imprescindible  que ha generat una forta cohesió social i ha enfortit els llaços de ciutadania a moltes persones. La participació activa de molts moviments associatius i entitats també li ha donat una àmplia participació , esdevenint a més de dinamització social i cívica un element important també en l’aspecte econòmic.

La festa però no es immutable, la festa necessita canvis i “aggiornamentos” i es tracta de col·lectivament, entre les persones que els interessa, reflexionar cap a on van els canvis, si cal modular-los o cal seguir l’estela del que marqui la pròpia dinàmica festiva. Cal parlar-ne i el Campus de Sant Quintí serà un bon lloc per fer-ho

La tria de Sant Quintí de Mediona com a seu del campus no és casual ni gratuïta més enllà de l’ interès del seu ajuntament i ha un plantejament de fons i  així s’explica en la presentació del projecte: “El nostre projecte, però va molt més enllà de quelcom localista o comarcal. El projecte pretén lligar el model festiu de cultura popular i tradicional del Penedès i el Camp de Tarragona amb la figura del gran folklorista català Joan Amades, i tot això dins d’un escenari propici per al folklore i dins del territori del Penedès, Sant Quintí de Mediona. La idea és enaltir la figura de Joan Amades bo i explicant la seva enorme tasca i la seva obra lligant-ho amb el folklore propi del Penedès i el Camp de Tarragona que, no oblidem, ha esdevingut el model deprestigi que la majoria del país s’ha fet seu. A més a més, hi ha la coincidència que Joan Amades estava casat amb una quintinenca i que, tot i no viure-hi de manera fixa, hi va passar grans etapes de la seva vida i va conèixer a la perfecció la Festa Major de Sant Quintí. Això també fa que els vilatans de Sant Quintí siguin coneixedors de la figura de Joan Amades…”

En definitiva la iniciativa del Campus Joan Amades  de Cultura Popular de Sant Quintí de Mediona  neix amb la clara voluntat de ser un espai de  reflexió,d’ innovació i ganes de gaudir de la  festa.

Publicat a l’Eix Diari, el 26.05.14

 

 

Assaig -amb molts dubtes- d’interpretar els resultats.

Mai 27, 2014

El primer de tot felicitar els guanyadors, felicitar els resultats d’ERC. Esperats , en part, però no per això deixen de ser esplèndids.

A Vilanova per exemple a les municipals del 2011 ERC es va quedar sense tenir representació i tres anys més tard guanyen, i bé, a la ciutat.

Ja sabem que totes les eleccions són diferents i que en cada situació el vot pot variar i les majories també.

Però avui la realitat és clara i diàfana ERC és el primer partit del país, per mèrits propis i també en part per demèrits dels altres.

L’eix nacional ha superat a l’hora de votar a l’eix social. Legítim.

Guanyen els partits partidaris de la consulta del 9-N, ( variació de la suma percentatges en funció de com derivin partits com IC-V o la mateixa CiU)  perden els partits que ara anomenem Unionistes.

Dubtes també sobre els nivells de participació, tot i que cal deixar clar que a Catalunya ha pujat el percentatge – en la darrera elecció europea Catalunya estava molt per sota-  força tot i que quedar per sota del 50% no és positiu per ningú.

CiU guanya vots però perd lideratge del País i segurament perd encara més lideratge Artur Mas , tot i que naturalment parlaran de la globalitat dels partidaris del dret a decidir com mal menor seu.

I és cert que el Bloc Sobiranista agafat àmpliament ha pujat i molt i el bloc unionista  afegint-hi la tercera via s’ha desplomat de manera clamorosa i segurament amb poques possibilitats, almensy per un quants anys, de recuperar-se

La patacada del PSC és històrica perd la meitat del seus vots  – 350.000- des de les anteriors europees. Semblava que havien tocat fons , però el pou és encara més fons i no sabem  a on hi ha el terra i si arribarà la caiguda fins el final o s’aturarà abans. El PSC ha deixat de ser clau per la victòria del mateix PSOE a Espanya.

Perd els vots en la Catalunya no metropolitana i a la metropolitana és la primera força pels pèls

I si en la primera valoració afirma que “Són les segones eleccions plebiscitària que Mas perd de manera contundent; demanem al president que faci una reflexió sobre cap on està portant el nostre país” em sembla que primer cal treure’s la palla del propi ull i desprès ja demanarem reflexió als altres. Que caldrà fer-la i amb profunditat i sense  pal·liatius.

Mapa polític doncs inèdit a Catalunya, la revàlida per veure si es confirmen o ha estat una flor que no far  estiu ales municipals i entremig el 8 de novembre que poc acabar de canviar  definitivament els registres coneguts fins ara en la política nacional.

A Espanya la divisió de l’esquerra amb diverses opcions ha trencat el bipartidisme i deixa el PSOE en un segon lloc realment dolorós. Això hauria de comportar també canvis  que s’haurien de fer amb diligència i si es pot sense cap trencadissa. I de fet ja ha començat i amb contundència el Primer Secretari Pérez Rubalcaba ja ha presentant al seva dimissió i conseqüentment la convocatòria d’un Congrés extraordinari. Gest que l’honora en assumir responsabilitats, altres, aquí, també l’haurien de seguir. I El PP s’haurà d’espavilar si vol conservar la seva majoria que es veurà amenaçada sens dubte. El resultat maquilla el seu declivi.

També caldrà valorar el paper del mitjans de comunicació i com alguns del candidats triomfadors per exemple Podemos , han saltat dels platós a l’arena política amb notable èxit i caldrà veure com gestionen els resultats positius.

A la resta d’Europa l’ascens de la dreta extrema hauria de fer assumir responsabilitats a les forces majoritàries de calen canvis importants en les seves polítiques que no provoquin més rebuig popular i reconverteixi aquets vot, ara de rebuig, en un vot esperançador, transformador i cohesionador de la societat europea.

 

 

Francòfons ara?

Mai 26, 2014

Vaig ser de les generacions que vaig estudiar ( és un dir!) llengua francesa al batxillerat i posteriorment vaig seguir recordant-lo a l’escola d’adults per lliure. El llegeixo , el comprenc si em parlen poc a poc  però em falta parlar-lo, una certa maca de “soltura” , em fa que el parli molt  a poc a poc. Però vaja , segur que anant contra corrent l’anglès no m’ha interessat mai – reconec que és una posició poc raonable- i algun cop que he començat a estudiar-lo ho he deixat.

M’ha interessat molt més la cultura francesa que l’anglesa.

La meva ciutat està agermanada amb al ciutat francesa de Merignac i ha donat peu a alguns intercanvis i relacions interessants.

Per tant dins de la irrellevància del que pugui pensar o creure davant la col·lectivitat  m’alegra el fet de que Mas hagi demanat l’entrada a l’Organització Internacional de la Francofonia, amb l’estatus de “convidat especial”, estatus que els permet treballar en aspectes cultural i de cooperació sense que pugui votar ni resolucions ni estimbar-se en els mecanisme polítics que puguin crear-se.

La decisió que pel que sembla ha estat una decisió unilateral de la presidència que no ho comptat amb la prèvia consulta, ni al partit que dóna suport al govern, ni a la resta de formacions politiques, sembla que obeeix a una voluntat de com a govern participar en la reunió de l’Organització que es celebrarà  Dakar al novembre d’enguany.

Res a dir que el govern vulgui estar present en espais de debat polític i cultural, que vulgui participar en l’organització que treballa aspectes de la política comuna i desenvolupament de politiques culturals i de cooperació d’aquells països vinculats per raons de dependència en algun moment de França. Potser aquí recordarem la invasió dels francesos o la rendició al dinastia borbònica provinent de  França, o la partició de la Cerdanya en dos bandes anexionant-se a França una part… En fi si el que cal per entrar a l’organització és potenciar la llengua francesa ho tenim més aviat magre ja que es calcula que a Catalunya només l’1 per cent dels estudiants la tenen com a llengua  francesa com a tercera llengua d’estudi….

Que dirà el timbaler del Bruc ? Haurem de plantejar desgreuges amb els defensors de Tarragona o de la tres vegades immortal Girona.

Però ja ses ap que en política l’oportunitat ( oportunisme) cal aprofitar-la.

I és indiferent   però encara no ens deixa de sorprendre que la  decisió del President  Mas ja que quan el seu antecessor Pasqual Maragall  havia fet aquesta petició al ministre d’afers exteriors francès  Michel Barnier, per tal de poder impulsar de manera forta l’anomenada regió dels Pirineus Mediterrani , la va qualificar : “d’una pífia més” de Maragall.

És doncs una pífia de Mas o simplement s’ha adonat que valia la pena per la projecció internacional que li podria donar participar en la cimera de Dakar.

Pífia o pur oportunisme?

Des del cercles propers al govern es manifesta que la voluntat del govern avui per avui és participar en la reunió però no demanar ara formalment el seu ingrés a l’Organització francòfona.

Però vaja la declaració dels portaveus del govern són tant volàtils que avui és això i demà és allò.

Per si de cas buscarem els vells llibres de francès dels batxillerat i tornarem a fullejar el diccionari francès-català.

Que no ens agafi desprevinguts.

I si de cas repararem també els versos de la Marsellesa que no són aliens tampoc als històrics cantorals nostrats del segle XIX.

Vet aquí la “nacionalització” de la Marsellesa en  versió de J. A. Clavé que potser ja pensava en aquest moment de demanar la nostra aliança amb la francofonia

 

¡Al arma, ciutadans! ¡Alsem lo somatent! ¡Lo airat jovent Banyo ses mans En sanch de vils tirans! ¡Trossetje coratjós Lo poble Son jou ignomiós! II (A solo) ¡ Fills de la terra catalana, Abans de morir que ser esclaus! ¡ Sone ja l´alarmant campana! ¡Muyran ja´ls opresors malvats! De nou a indigne vassallatje Vol enjunyir-nos bando astut: ¡ Malhaje´l poble si un minut Suporta estúpit tal ultratje!.

P.S. El dirigent d’ERC a Vilanova Josep Tomàs Álvaro em deia desprès de la victòria electoral a Vilanova “ buf, 80 anys desprès” . Felicitats!!

Avui a votar !!

Mai 25, 2014

Exercir el nostre vot és una responsabilitat clara en els sistemes democràtics.

Per configurar majories, però també per consolidar minories.

Per saber que pensa i vol la ciutadania.

Per canviar, per resituar, per enfortir projectes o per afeblir-los i fer-los variar

Fer-ho amb sentit crític , per rebutjar postures o per afermar conviccions.

Aquest cop votar és també una manera de consolidar Europa. Europa que potser no ens agrada prou però que cal seguir construint.

Va costar molts anys ésser-ne partícips amb plens drets.

Va ser el somni d’algunes generacions. Ara potser convertida en un mal son per altres.

Hem estat tos conscients i hem patit les conseqüències de decisions que s’han pres a Europa. Ho hem notat i molt, per això votar també pot ajudar a canviar alguna de les polítiques que amb el tòpic de l’austeritat intenta trencar l’estat del benestar que precisament a Europa va ser fruit d’un pacte social fa més de cinquanta anys.

I aquesta política de retallades imposada per l’anomenada “troika” ha fet lògicament créixer les expectatives dels euroescèptics i també dels populismes que agafant-ho com a excusa imparteixen i repeteixen solucions d’una demagògia extrema. Però dissortadament atrauen vots  potser uns  per convenciment i potser també altres  per la decepció que en moltes ocasions ha causat l’esquerra europea que s’ha plegat als postulats més liberals sense cap mena d’enfrontament.

Cal però preservar en construir una Europa social i acollidora. I el vot és uns instrument clau per això.

La campanya ha estat poc alliçonadora respecte  Europa ( em parlàvem abans d’ahir),Le qüestions d’àmbit estatal , platejant les eleccions com unes primàries  de les generals, i encara més a nivell dels dos partits majoritàries d’àmbit estatal com un test de credibilitat per les seves direccions i lideratges  i a nivell nacional plantejant-les com una mena de plebiscit iniciàtic respecte al 9 de Novembre  i el procés sobiranista possiblement desvirtuen el procés electoral europeu. Gairebé sempre ah esta així, és impossible, per dir-ho d’alguna manera discernir la política europea tot i que desprès les conseqüència d’aquestes polítiques si que ens afectaran. Ja ho hem notat i molt.

Com a novetat aquest eleccions hi ha la possibilitat de que el Parlament constituït proposi el President de la Comissió Europea.

Novetat per apropar les decisions a la ciutadania.

Per tantes coses, avui a votar!!

Si Catalunya va ser el país d’Europa que va tenir un índex de participació més baix en les darreres eleccions , ara caldria per convicció que aquesta dada es canvies.

Les urnes plenes segur que ajudarien a   moltes altres coses…

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Podem estar tranquils?

Mai 24, 2014

Sí, ja podem estar tranquils perquè el govern amb discreció – potser nocturnitat- ja té decidit el model d’urna que farem servir el 9 de novembre.

Tranquils doncs, s’ha  resolt el principal problema del país. I seran urnes de cartró, més barates i possiblement reciclables. I a més les encarregaran al Centre de Iniciatives per la Reinserció e Lleida ( ja ho havien dit alguns partits i el  govern ho negava) i segurament el sortirà més barates però faran una tasca social i encara serà millor.

Austeritat doncs.

Ara bé el dubte que tinc és que farem de veritat? Un referèndum, una consulta estrictament consultiva i ni obligatòria ni vinculant , una enquesta més o menys generalitzada.

Hi haurà garanties?

Quins cens s’utilitzarà perquè pel que sembla la justícia negarà el fet de que els ajuntaments el cedeixen. Cal el consentiment individual per la cessió?

Les dades si de veritat són confidencials …, com ho farem? Hi haurà d’haver un registre previ per poder votar….

De  moment la llei de Consultes dita de Consultes no referendàries, per tant amb poca capacitat de ser vinculant el seu resultat encara no està aprovada i la seva aprovació segurament comportarà la portada al Constitucional per part del govern de Madrid.

Però, no entenc perquè m preocupo de tot això si tenim un govern que al dir de la seva vicepresidenta en un article  a La Vanguardia ens tranquil·litza quan diu : “ Fa mesos que treballem discretament en la logística: els horaris, els locals, les paperetes, els urnes la selecció dels membres dels punts de participació….” Sort que treballen . Llegeixo bé: el govern seleccionarà els membres de les meses?. I com ho farà? I quin criteris seguirà?

I malgrat el que diu la Sra. Ortega, no aconsegueixo tranquil·litzar-me. Fa temps que no em crec aquets govern i per tant no em refio de que facin una feina objectiva i transparent.

Tampoc és gratuït que aquesta informació es filtri de manera interessada amb article inclòs de la Vicepresidenta el dia en que s’acaba la campanya de les Europees. Es tracta segurament d’intentar ajuntar el procés electoral de les europees amb el procés de la consulta tal i com li convé al propi govern per evitar que  es voti també per la feina que ha fet el govern en temps per exemple d‘aspectes  socials.- Més enllà del discret treball perquè puguem votar el 9-N – que volem votar i que volem  decidir- caldria també una major transparència, claredat, i informació  en els aspectes formals de la participació  que són cabdals a l’hora de validar democràticament qualsevol consulta.

Podem estar tranquils?

Cadascú decidirà si vol atorgar confiança en les feines que fa el govern de Mas. De moment jo no li atorgo aquesta confiança perquè vista l’actuació en altres matèries no tinc cap dubte que no mantindrà el necessari objectivisme ni la necessària claredat en tots els procediments.

Segurament estaria bé que aquest procés el liderés el Parlament ja que la circumstància única que possiblement viurem obligaria a que fos els que ostenten la representació popular els que encapçalessin una decisió que possiblement en el futur serà qualificat d’històric, al marge fins i tot els resultats que hi hagi.

 

 

 

I això s’acaba……

Mai 23, 2014

Si fos per la publicitat al carrer ningú diria que estem en campanya electoral.

Baix to, poca empastifada, el recurs de la televiso i això de els xarxes socials ja fa temps que van canviant les metodologies  de campanya.

Potser només les sortides de to  ,més en els mitjans que en els propis partits, és el que aixecat la temperatura de la campanya.

De totes maneres, deu n’hi do de les “puntes” que ha tingut el perfil majoritàriament pla dels quinze dies de campanya que avui acaba.

Comentaris indecents sobre al presència del President Margall en un acte a on hi participava el seu germà Ernest. Esperança Aguirre, entre d’altres, s’ha lluït altre vegada especialment.

Ernest Maragall veient la llista dels que han fet els crítiques més dures a la presència del seu germà es dóna per satisfet. Resposta més que intel·ligent.

Arias Cañete parlant , ell precisament, de superioritat intel·lectual sobre els dones . Sis dies més tard reconeix que potser l’ha espifiada i demana disculpes,  primer creia no haver ofès a ningú”.

La candidata d’ICV qualifica de “cambra del horrors” la presència de destacats socialistes  europeus com Manuel Valls o Martin  Schulz al míting final del PSC. I potser la dirigent  no ha mirat cap a  casa seva.

Uns quants – pocs certament- eixelebrats diuen que han llençat pedres contra el cotxe de Montoro a Vilanova,, lleig!. Però del vídeo el que m’ha sorprès més és veure com els policies locals reparteixen de debò, porra amunt porra avall amb habilitat i mètode. M’ho ha semblat o potser em confonc?. i el Mossos?

El titular del míting més importants dels socialistes a la ràdio del grup Godó és prou evident del que sent del que sembla el monotemisme local. “No s’ha parlat ni del procés ni del dret a decidir”. Era aquets l’objectiu de l’acte?.

ERC i CIU que es disputen el primer –segons diuen els enquestes-  lloc ja fa dies que mantenen una lluita soterrada , amb clatellots i collejas amb discreció però que són d’aquelles que fan mal, directes a   la canya.

Esquinçarà alguna cosa aquesta campanya?

I què dir de l’alcalde Xàtiva i President de la Diputació de  València que ha amenaçat  d’apallissar els electors si no  guanya el PP…..pura diarrea mental

En fi l’anecdotari  en la campanya em sembla que aquest cop ha estat per damunt de les propostes que s’hagin pogut fer. Però a partir del dilluns veurem com queda el Parlament i quines aliances són necessàries per seguir construint aquesta Europa que volíem o desitjàvem . Sembla que l’extrema dreta avança i pot acabar essent la primera força a França, Holanda i a la mateixa Anglaterra on sembla que la reconvertida dreta xenòfoba pot acabar superant a Cameron i a l’esquerra.

Panorama doncs gens afalagador perquè aquells que han maldat  perquè Europa esdevingués una oportunitat col·lectiva de millora de la nostra societat. La crisi i la no consecució d’aquella Europa Social que engrescava ha fet que avui veiem que la pertinència a Europa és més un problema que no pas una oportunitat.

La feblesa estructural, la manca de propostes comunes davant situacions de crisis, la submissió de les institucions europees al dictat dels mercats i amb imposició de mesures  que més enllà de l’austeritat desitjades han comportat la destrucció de els classes mitjanes que són claus per l’estructuració i per la cohesió de les societats. I això es notarà amb la més que possible elevada abstenció que també preveuen els sondejos.

Per acabar la “meva” campanya assisteixo al míting d’ERC-NEcat, hi intervé entre altres  el bon amic Ramon Creixell que ha fet una intervenció convincent i deixant ben clar que és pot ser socialista i sobiranista i ho ha fet des del respecte al PSC però també des de la convicció de que ara l’esquerra nacional passa per un altre eix. .

 

 

Passes enrere

Mai 22, 2014

El serveis públics es considera que són aquells sectors que graviten damunt dels poders públics. La voluntat d’aquets serveis són satisfer les demandes i necessitats de la societat . Varien segons la concepció del propi estat o varien també ,moltes vegades, en funció de la voluntat política de qui els controla. Els serveis públics poden ser també garantits a través del propi estat que assumeix la seva gestió o delegat a través de concessions a empreses privades que generalment tenen un sostre en la seva despesa o un control sobre els pagaments que els ciutadans hagin de fer.

Seria infinit parlar dels propis serveis, de com es gestionen i de com es podrien gestionar o si signifiquen també, avui encara, part del salari social o  si són drets d’aquells que anomenem amb el concepte republicà de ciutadania.

Hi ha una gamma àmplia de serveis, des del subministrament de l‘aigua potable i l’electricitat  fins a temes com l’educació i la sanitat. Cadascú  pot valorar, i segurament seria diferent, aquells que haurien de ser monopoli dels estats i per tant garantir-ne una distribució o aplicació igualitària o aquells que poden ser subjecte d’especulació – relativa-  en la seva aplicació o distribució.

Hi ha però una certa coincidència en que sense monopoli – ja que existeix també sector privat- que en   matèria educativa i en matèria sanitària i de dependència  hauria de ser matèria clara de serveis que haurien d’estar sota el domini públic. En part ja és així tot i que els mateixos estats en veure la magnitud de la situació van optar en moltes ocasions per cedir espais al sector privat amb determinats controls. Els serveis públics tenen ( haurien de tenir) el control democràtic. En la majoria dels casos en els Parlaments i en  els debats pressupostaris es fa un exercici pobre el funcionament i els recursos destinant a aquets serveis. Les pròpies comissions parlamentàries tenen cura d’analitzar la seva situació i els necessitat que tenen de millores.

Però d’aquets sectors és en el Camp de l’educació que fins avui el control democràtic es podia exercir des de la proximitat,des de la cèl·lula base  de la seva aplicació com és l’escola.

Això s’acaba.

A partir d’ara les regles de funcionament democràtic de les escoles variarà.

Les noves lleis d’educació, la de l’estat coneguda per llei Werd, però també en part la LEC treuen capacitat de decisió en aquells temes transcendents sobre l’escola   als Consell escolars del centres educatius.

Els Consells Escolars cal dir eren una “rara avis” en el conglomerat de l’administració, un òrgan participat per tots el sectors implicats en els processos educatius, des de l’administració fins el personal no docent inclosos l‘alumant ,si bé aquest, amb alguna restricció. Algú s’imagina un consell decisori participat pels integrants del sector en temes de sanitat?, entenc que no fos sobre les prescripcions facultatives – en educació també ho és en els línies generals-  però sí sobre l’organització per exemple. Seria tota una experiència

Fins ara el Consell Escolar de cada escola decidia, i decidia en aspectes tants estructurants com en l’aprovació del Projecte Educatiu de centre, la carta d’identitat de l’escola, a partir d’ara només serà un òrgan consultiu, que ja és important però perd la capacitat clau en qualsevol funcionament democràtic , el “decidir” que tant bé coneixem i reclamem  i reivindiquem.

La nova legislació deixa només capacitat decisòria en el tema del pressupost però ni en el projecte educatiu que passa ser responsabilitat dels directors i per tant trenca la línia de que el projecte era un element participat i decidit per tots els estament, com així mateix impedeix la moció de censura i revocació  sobre l’equip directiu que fins ara era possible  i en el cas de l’escola concertada s’elimina el representant municipal per tat l’administració pública perd la possibilitat de conèixer com es gestionen diners públics . A Catalunya ja  és va treure la capacitat de decisió d’ elecció  del director que ara passa per altres paràmetres més vinculats a l’administració que no pas a la voluntat col·lectiva de l’escola. Aquesta decisió ha estat contestada des de diversos sectors educatius per evitar que es pugui caure en l’amiguisme i en no fer prevaldre altres mèrits davant altres factors. La mesura vol garantir a priori equips sòlids i consolidats i també una certa cohesió en l’aplicació del Projecte Educatiu de Centre. Serà això així? No hi ha encara experiència ni casuística suficient per avaluar-ho, però  d’aquí uns anys en parlarem, d’això n’estic més que segur

Els consells Escolar tal i com han vingut funcionant han estat raonablement positius ja que han permès per una banda estimular la participació de les famílies en la construcció del projecte a on els seus fills es formen i per altra banda aquesta participació creiem que ha trencar l‘històric corporativisme que el professorat seguia mantenint en algunes escoles. Al principi costava activar la participació de les famílies però ,ara per ara, ja  són moltes les famílies que ja participen com a representants del seus sector en la presa de decisions a nivell d’escola i això ha esdevingut molt important. I per altra banda la participació dels representants dels  ajuntaments ha portat a l’administració de proximitat com són els ajuntaments a  saber de primera mà  quin són els problemes que les afecten  i poden actuar i també el funcionament, voluntats i realitat de l’escola de la ciutat i com poden actuar encara més en l’entorn social.

Les decisions preses col·lectivament tenien un major legitimitat i aconseguien que l’activitat de els famílies fos molt més reconegudes en tant que la implicació del centre era molta.

Deixar als consells amb la funció “d’avalar la programació general del centre, sense perjudici de els competències  del Claustre del professorat, i conèixer les candidatures a la direcció, dels projectes  de direcció presentats pels candidats…”   és ,creiem un retrocés que debilitarà l’escola i difuminarà el paper que fins ara han tingut en els gran decisions de les escoles que per ser col·lectives tenien una legitimitat inqüestionable.

Acabarà aquesta crisi – si és que algun dia acaba- hi hauran deixat l‘escola als nivells que tenia als anys setanta. Entre les retallades econòmiques que afecten els serveis educatius de manera ja constatable ara decapiten els òrgans de decisió que fins ara han funcionat correctament  però es tracta de jerarquitzar un sistema i de treure-li la capacitat transformadora, simplement sembla que vulguin que sigui corretja transmissora del sistema més que una escola qüestionadora i per tant que avanci i que formi a l’alumnat com a veritables ciutadans , amb els canvis i les retallades  altre cop volen súbdits.

Fem passos enrere, Sembla que tornem als temps de la transició. La lluita doncs per recuperar el que es tenia  serà llarga altra vegada.

Publicat a l’Eix-Diari, el 19.05.14