Archive for Juny de 2014

Plaça del port. Baixada del telo i final de l’obra …,de moment….

Juny 30, 2014

Permeteu-me una immodèstia si afirmo que ja havíem dit que això acabaria així.

Ha passat altres vegades, amb altres governs i seguirà passant.

S’anuncia al retirada de l’estudi de detall de la Plaça del Port i es comença el camí pel principi, per on havien de començar. Es farà un concurs d’idees – que no necessàriament cal- sobre l’espai de la plaça del Port però el més significatiu és que l’estudi serà del passeig marítim en la seva globalitat  i inclourà com una peça més La Plaça del Port.

No calia per acabar així haver fet les coses d’aquest manera.

I curiosament d’aquella primigènia afirmació del regidor d’urbanisme sobre que el projecte presentat inicialment, amb una nau sobre-dimensionada i la poca l’explicació dels seus usos, més enllà de fer-hi concerts de gran format, a al realitat d’avui l’escenari ha canviat 180 graus. Ni llavors era tant cabdal per la ciutat  el projecte ni ara serà massa diferent del que raonablement han anat proposant des d’arquitectes de la ciutat fins alguns grups polítics.

I el consens naturalment no es pot quedar en el desert , com reclamen algun veïns per més organitzats que estiguin i per més pressió que facin. Una certa raonabilitat i cercar possibles equipaments per posar-hi ha de reconduir el tema i fer possible un acord ampli entre l’ajuntament i la ciutat. En aquests sentit també volem afirmar que veure algunes pancartes  amb el lema de menys totxo i més mar penjat en algun edifici que és un monument de pur totxo fa , també, mal els ulls.

L’alcaldessa de al ciutat afirma que la retirada es fa  perquè el projecte “hauria tingut poc suport polític”. Sí senyora, té tota la raó, però el poc suport polític no és ara ,al final del procés, si no que  des de bon principi va ser un projecte que no va tenir l’acord d’una majoria suficient. Possiblement quan es governa en minoria és quan la relació política, el debat en diversos fronts s’ha de multiplicar i em sembla que aquest projecte ha patit la incapacitat del govern de trobar aliances abans de llençar la proposta que desprès ha aixecat una relativa contestació. I això ha passat des del primer dia i per tant la reacció amb la proposta que es fa ara podia haver sorgit fa temps ( i ja accepto que parlar des de fora i a pilota passada és el més fàcil i còmode del món).

I perquè no dir-ho, al govern a menys d’un any de les eleccions municipals no li interessa tenir un conflicte enquistat que per relatiu que sigui li pot generar malestar. Aquest govern al llarg dels tres anys i escaig que porta governant no ha tingut cap conflicte destacat. Alguns diuen que quan no es fa res  difícilment es troben conflictes , potser tampoc és això, el govern ha fet feina però potser tampoc tanta com per trobar aspectes amb els quals discrepar-hi amb una forta contestació. Cert que no ha trepitjat ulls de poll perquè no s’ha mogut gaire.

Ara amb la retirada, amb el replegament cap al concurs d’idees es guanya temps i sobretot el govern guanya tranquil·litat i temps, el procés s’allargarà, tot començant el setembre la seva aprovació intuïm que ja es posposarà a la propera legislatura i segons quin siguin els resultat potser fins i tot es començarà altre cop.

En fi per acabar així, sobretot perquè semblava que el projecte era clarament un revulsiu contra l’amortiment que sembla que té la ciutat. Que ens plouria una mena de manà amb la construcció d’aquella plaça. Ara ja es veu que no era així, el procés mediàtic superava en molt al propi on venciment del govern.

Per cert , que pensaran i que han de dir,ara,  els que van votar a favor en aquella mena d’enquesta  i el govern els usava com exemple i paradigma de la participació i  de la bonança dels projecte.

Baixa el teló, de moment.

 

 

 

Anuncis

De lectures

Juny 29, 2014

El net del pirata.

Manuel Cuyàs

Editorial Proa

Barcelona, 2014

 Manuel Cuyàs és un periodista de llarg recorregut. Va dirigir el Punt i ara escriu diàriament una columna al mateix diari alhora que participa en diverses tertúlies. Ha treballat també de gestor cultural. I ha escrit diversos llibres sobre el Maresme si la seva capital Mataró.

Potser el que darrerament més ha significat a Manuel Cuyàs ha estat redactar els tres volums de  memòries de Jordi Pujol . I crec que cal valorar i molt la feina de Manuel Cuyàs en la confecció d’aquestes memòries; els hi ha donat una forma literària que s’agraeix en la lectura i també en l’agilitat de la successió temporals del fets.

Ara ens obsequia amb el llibre de memòries El Net del Pirata. A partir del retrat d’un rebesavi .L’avantpassat de Cuyàs vestit amb uniforme d’oficial de Marina s’especula sobre el paper que va tenir aquest avantpassat, corsari ? esclavista? I com va fundar la casa pairal a on es desenvolupa bona part de la història amb el creixement de la ciutat de Mataró, la seva gent és diseccionada amb al fina ironia que gasta l’autor.

Des dels passeig clàssic  per la rambla fins al cicle festiu de la ciutat passant pels tramvies i la seva substitució. Els ull d’un infant, d’un adolescent, i ja d’un adult ens fa copsar cada moment  l’entorn de l’autor i la seva percepció que bascula entre un cert costumisme i la mordacitat necessària per evitar el tuf ensucrat de la nostàlgia.

Cuyàs situa la nevada del 62 com l’autèntic canvi de cicle, d’època de la ciutat i també  bona part de la societat. El món que  Cuyàs recorda començà per la seva gran afecció mantinguda al cinema , però té derivades  cap a la indústria familiars, la cuina del moment, els seu activisme antifranquista i catalanista, el servei militar, la visió de  les transformacions des de la seva posició de periodista…El relat acaba  gairebé amb la mort del dictador. Queda doncs encara una llarga etapa per explicar, que segur que serà tant interessant com les que ara podem llegir.

El net del Pirata és un llibre molt agradable de llegir, la qualitat com a periodista es nota amb un narració àgil que intenta defugir la nostàlgia i la majoria de les vegades ho aconsegueix, que es concentra en forces detalls que en el seu moment deurien impressionar  al nen o a l’adolescent Cuyàs. Veure-les passar. Guaitar i explicar. Copsar i transmetre sensacions i emocions en alguns moments.

Com hem dit el llibre acaba prop de l’any 1975. Queda doncs seguir llegint la resta, potser ja escrita o pensada i que segur que serà tant potent literàriament i humana com El Net del pirata.

Les esperarem.

 

 

Referents de la literatura popular

Juny 28, 2014

Fa un dies un bon amic em va obsequiar amb un exemplar de Los Misterios de Villanueva, Descripción e historia de sus monumentos , usos y costumbres” de  l’edició feta  a l’any  1947 promoguda per Ramon Ferrer Parera  . És un llibre acuradament editat amb acotacions  de A. Ferrer y Soler  amb il·lustracions xilogràfiques de Ricard Vives i Sabaté . Aquesta segona edició va ser editada com hem dit  Ramon Ferrer i Parera per subscripció popular i  donava continuïtat a l’original editat a l’any 1851. Posteriorment a l’any 1991, en complir-se  els 140 anys de la primera edició , l’ Institut d’Estudis Penedesencs  amb el patrocini de l’Ajuntament de  Vilanova i la Geltrú va fer una edició que era la reproducció facsímil de l’edició original. Los Misterios , tot i que inicialment no foren signats,  ben aviat es descobrí que darrera l’anonimat s’hi amagaven dos dels que s’anomenaven lletraferits més actius del moment a Vilanova , un, Josep Pers I Ricard , fundador del Diario de Villanueva l’any  1850 i per altra banda Teodoro Creus  i Corominas que col·laborava també en el mateix Diario. S’atribueix al primer ,Pers i Ricard la part més novel·lesca del llibre i la part més erudita, històrica  i descriptiva de la geografia novel·lada a Creus i Corominas.

S’atribueix als Misterios la responsabilitat de ser la primera novel·la romàntica de Vilanova – no n’hi va haver gaires més- la voluntat de barrejar elements de ficció amb elements de la realitat que configuren un marc imaginari prou interessant pels lectors i  sobretot dels vilanovins del moment. El mateix Creus i Coromines va publicar a l’any 1893 ( l’any passat doncs en va fer 120) el llibre “Set Contallas del temps vell” que ell mateix definia com un  “Aplec de tradicions i llegendes recollides en la encontrada compresa entre els rius Foix i Llobregat, vorera del “mar llatí” amb profusió de notas històriques relacionades amb llurs respectius asuntos”.  Aquesta edició porta una carta de Víctor Balaguer on glosa la personalitat de l’autor i la seva capacitat per descobrir la història de les nostres contrades. Balaguer afirma : Por eso eselibro que hoy  ofrece V. Al público tiene lo que pocos tienen. Es, por un lado, fuente de instrucción y de estudio: es, por otro regocijo y deleite para el leyente, que hallará distracción honesta y grato entretenimiento…..”. Del llibre l’ Institut  d’Estudis Penedesencs i l’ Ajuntament de  Vilanova en van fer també una edició facsímil  l’any 1986.

Aquest dos llibres són possiblement els primers de la bibliografia vilanovina que formarien part de l’anomenada  literatura popular, aquella literatura que recull la tradició oral i que el amb el pas de diverses generacions resta en l’imaginari col·lectiu fins que algú decideix posar-ho sobre paper i fer-ne una difusiu molt més amplia del que podia ser la transmissió entre familiars. Tenen en general alguns arguments per ressaltar valors i també tota un càrrega de localisme basat en el propi llenguatge o amb la descripció del indrets  a on suposadament passen els fets. Algunes de les rondalles de Creus i Corominas, que fou un estudiós de la història i l’arqueologia de les nostres contrades i amb notables estudis sobre els orígens de Vilanova,  són prou eloqüents en aquest  sentit, Les Coves de Sitges, Lo juhí del moro, la fundació de Vilanova, la Malvasia de Sitges o Lo pas de la Mal dona. Tot plegat  una literatura que cerca la  vinculació popular a través de relatar amb més o menys encert alguns fets històrics o mítics dotant-los dels elements fantasiosos corresponents per acabar esdevenint narracions carregades de faula i d’elements vinculats als territoris a on són conegudes i transmeses.

La literatura popular ajuda sens dubte a configurar referents en un territori i ,si es vol encara, una  certa part de la identitat d’un territori es basa també en part en el que es desprèn d’aquesta literatura, però també és cert que bona part de l’argumentari d’aquesta literatura popular es poden trobar en diversos indrets , i cadascun d’ells hi aporta els elements geogràfics o més localitzats i també la diferència en aspectes que són valorats en cada indret a on la llegenda es present.

Per això són referents, perquè s’hi destil·len valors, aspectes locals, actituds i maneres d’entendre al vida d’una manera concreta. Al llarg del temps la literatura popular ha variat i ha anat agafant matisos prous interessants com per exemple la quantitat de literatura nascuda a l’entorn de la tradició festiva de la nostra ciutat que ha donat llibres d’un gran interès, generalment per la gent menuda, però també i amb caràcter més universal hi a hagut incursions en el que serien les llegendes urbanes actuals com la que va fer en Bienve Moya ara fa uns quants anys.

Balaguer en el pròleg del llibre de Creus i Corominas, assenyala dues funcions de les “contalles”: Instrucción y  estudio, regocijo y deleite. Són varis conceptes que encara avui poden tenir actualitat i sobretot usats com elements didàctics a l’escola per conèixer la història, la tradició i els elements geogràfics singulars. Seria una iniciativa interessant que el llibre “Set contallas del temps vells” o el dels Misterios en un altre ordre, es podés actualitzar i normalitzar lingüísticament a fi i efecte de poder servir com un llibre de treball en els àmbits escolars. Seria possiblement una bona manera d’acostar-se a la història i a la tradició d’una manera amena i fabulosa carregada d’un cert i atractiu misteri. Ara fa quinze anys el projecte Descobrim Vilanova, va permetre disposar d’una excel·lent documentació i estudis per les escoles. Potser ara seria el moment d’aportar-hi els components més llegendaris i fabulosos. Només caldria una certa voluntat i , evidentment trobar qui pugui adaptar als nostres dies la llegendística local.

Segur que hi no seria difícil trobar-ho. Ens hi posem?

 

Publicat al Diari de Vilanova , el 27.06.14

 

 

 

 

 

La màgia de les xifres i …de les lletres.

Juny 27, 2014

Ja sabem que amb els xifres es poden fer autèntics jocs de mans.

A qui no li ha plantejat alguna incògnita que cal resoldre amb imaginació.

Quantes vegades ens han fet sumar la nostra data de naixement una xifra concreta i després de diverses combinacions ens acabem endevinant qualsevol altre xifra vinculada a nosaltres mateixos.

I qui no hagut ( segur que a uns quants no els hi cal ) de fer jocs de mans també´ per acabar de passar el mes…

En fi que les xifres poden donar sorpreses.

La darrera  sorpresa (relativa)  que ens han donat ha estat el joc d’enquestes que ha publicat el Periódico. La primera entrega segueix amb la tendència de que ERC puja i supera ja per forces escons a CiU , la sorpresa està en que CD’s esdevé la tercera força política i el PSC s’ensorra encara més i es superada pel PP i gairebé per ICV. I sorprèn també l’entrada de Podem que supera i pot arribar a doblar a les CUP.

Tot plegat si així fos seria  un sacsejada profunda a l’actual repartiment d’escons. Dibuixa també un panorama fraccionat a on els majories  poden arribar a dependre de tres grups. Situació inèdita almenys  per la previsió que fan les xifres de les enquestes, després la realitat potser dirà alguna altra cosa.

Però la diguem-ne sorpresa és l’enquesta publicada ahir en que es f al meixa hipòtesi sobre unes eleccions al Parlament però amb la variable de CiU vagin per separat i UDC es presenti sola. Hipòtesi que s’ha barrejat darrerament com a  possible.

Doncs bé, resultaria que ERC segueix igual o potser pujaria, que CiU també quedaria igual i el vot d’UDC ,segons aquets estudi , sortiria  de CD’s del PSC i del PP, fins l’extrem que PSC i PP perdrien el seu lloc actual en el rànquing PSC superat per ICV i Podem superaria al PPC.

El terrabastall seria doncs encara més fort i transformaria el mapa polític que amb algunes variables s’ha mantingut al llarg de més d eternat anys.

La màgia de les xifres doncs també ens dóna quan  una mostra de com les combinacions i les sumes i restes poden acabar esdevenint autèntic misteris  malgrat els conseqüències  que comporten , almenys sobre el paper.

No cal oblidar que parlem d’hipòtesis, que després la realitat pot canviar de manera gairebé total el que avui es portada de diaris i comentaris per tots els gustos.

Però vaja segur que els líders en prenen bona nota, Duran potser ja no flirtejarà més amb la seva secessió de CDC i al carrer Nicaragua , seu del PSC els llums vermells hauran augmentat la seva intensitat ,- vaja fa dies que estan encesos- i intentaran analitzar un cop més per on tenen les fuites constants de vots.

I davant d’aquest panorama fràgil i voluble s’alça avui més que mi la màgia de les lletres. La mort d’Ana Maria Matute , segur que deixa orfes a molts seguidors però ell que ha viscut la fantasia amb els peus arrelats a la realitat continuarà teixint la seva màgia perquè la seva obra literària  perdurarà.

Acaba el seu llibre “Paraíso inhabitado” amb aquest diàleg

– Los Unicornios no hacen ruido, ni dejan huellas, ni aplastan hojas.

– Pero lo vi: vi como echaba a correr…Y desapareció ¿Volveré a ver al Unicornio?

 Eduarda aplastó el cigarrillo en el cenicero, sacudió con la mano el humo que aún flotaba en una casi invisible nubecilla, y dijo.

 –Los unicornios nunca vuelven.No n’estic tant segur que no tornin els Unicorns si seguim llegint la màgica literatura de Matute.  

 

No n’estic tant segur que no tornin els Unicorns si seguim llegint la màgica literatura de Matute

Les set plagues….

Juny 26, 2014

sería “pasto” del terrorismo islamista y del crimen organizado, porque, separada de España, esta comunidad autónoma quedaría fuera de todos los tratados internacionales y no tendría el “paraguas protector” de las agencias y los servicios de seguridad internacionales.”

 Aquestes paraules corresponen a una intervenció de l’actual ministre de l’Interior , el català Jorge Fernández Díaz.

Un nou anatema, una nova plaga pot caure sobre Catalunya si decideix optar per la independència.

Aquets doncs és una nova malvestat que haurem de patir, primer va ser que vagaríem perduts per l’espai sideral, desprès que no tindríem l’euro , que no tindríem cap reconeixement internacional. En definitiva que ens podríem convertir  en una mena de territoris sense llei i ordre. Una nova terra incògnita  pel món civilitzat

I potser el més dramàtic és que el ministre s’ho creu.

I potser el més nefast és que així ho voldria.

I potser el més trist és que l’argument de la por ja no cola per més que els ministres es vagin esforçant per fer creure que caurien sobre Catalunya les set plagues d’Egipte si optés per separar-se.

Paral·lelament a les paraules apocalíptiques del ministre Fernández un altre ministre segueix endavant amb al seva obsessiva batalla contra la immersió lingüística. Segons el ministre Werd La Generalitat haurà de pagar 6.057 euros l’any per cada nen que es matriculi en una escola privada per evitar la immersió lingüística en català i tenir una educació amb el castellà com a llengua vehicular. Aquesta quantitat és la que costa per regla general un alumne a l’escola pública.

Però resulta que tots plegats haurem de contribuir i pagar el caprici, la bestiesa més gran que s’hagi gestat des del ministeri. Avui  quan es planteja un cas d’alumne que per raó justificada o no que  vol tenir la llengua castellana com a llengua vehicular es atès perfectament i sense cap sobrecost , almenys econòmic, de professional  segur que sí, però vaja s’atén  dintre de la mateixa escola amb treball individualitzat, treball que tenia finalment resultats prou notables i no es treia a l’alumen del seu entorn propi..

Per altra banda el ministre obvia el plantejament que li feia el Consell d’Estat de modificar aquets punt i tira pel dret  i insisteix en una mesura absurda i que no te cap lògica en un territori com Catalunya en que aquets tema estava perfectament¡t resolt. Aquesta la insistència malaltissa del ministre ens costarà més de 6.000 euros per cada alumne que vulgui segregar-se  del seu àmbit normal. En fi un despropòsit d’aquesta mena potser no tindrà un cost massa elevat – deu n’hi do , oi?- però tindrà un cost simbòlic sobre el sistema d’immersió molt fort.

Werd si que és una plaga real sobre el país, ell voldria ser letal pel sistema educatiu que ha resultat ser un sistema amb resultats  prou contrastables, assimilables  i vàlids pel que fa els coneixements de els dues llengües al final dels cicles obligatoris d’educació.

Per tant la mesura de Werd és inútil des d’un punt deista pedagògic però és una mesura prou ,mediàtica per fonamentar la seva posició a l’entorn d’aniquilar el sistema d’immersió.

Mentre ens vagin plovent aquesta mena de plagues  seguirà creixent i fent-se gran aquesta mena de greuge que molts ciutadans i ciutadanes del Catalunya que veuen en aquetes accions una agressió per part i la reacció lògica i legítim es enviar a l’estat a pastar fang per dir-ho suaument.

M’enteneu oi?

Escola d’Estiu :una herència que obliga.

Juny 25, 2014

El primer de Juliol, tal i com fa trenta i sis anys continuats, a Saifores obrirà una nova edició de l’Escola d’Estiu del Penedès.

Però aquesta convocatòria d’enguany té una certa ressonància històrica ja que enguany ,2104, es commemora el centenari de les primeres trobades de mestres a l’estiu organitzades per la Mancomunitat de Catalunya a través de les Converses Pedagògiques que són l’embrió de les actuals  Escoles d’Estiu..

Els mestres dels MRP del Garraf i del Baix Penedès sentint-se’n hereus d’aquelles converses volen actualitzar els missatges.

Ho tenen clar quan en el pròleg del programa de les activitat d’aquesta escola d’Estiu diuen que :

 Ens sentim hereus de les converses pedagògiques que promogué la Mancomunitat a l’any 1914 que donaren lloc més endavant  a les Escoles d’Estiu.

Ens sentim hereus de la feina feta pels mestres “els primers ciutadans de la  república”. a les escoles republicanes

En sentim hereus de la feina feta per moltes persones a les escoles al llarg dels anys.

Ens sentim continuadors de la feina que van començar als anys seixanta companys nostres al territori

En sentim hereus del pòsit de feina de trenta sis escoles d’estiu,

Venim orgullosos  de lluny, sí.

Però com diu el poeta hem d’anar més lluny. Volem anar més lluny…..

L’escola d’estiu ha esdevingut un espai per la reflexió sobre la necessitat de la renovació pedagògica en moments de  dificultats socials i amb un canvis a la societat que posen en perill la necessària cohesió.

Avui doncs amb una motxilla ben carregada però amb voluntat de seguir avançant us convoquem novament  a Saifores per seguir treballant per seguir millorant l’Escola i potenciant la participació i implicació de tota al comunitat educativa per seguir construint  aquella escola per la que fa anys seguim treballant.

Volem anar més lluny però  ja en sentim  també plegats una mica més   “ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,” com diu el poeta.

Rics d’experiències,sentiments , aprenentatges, coneixements, relacions   però som conscients que encara no s’ha acabat la feina i la seguirem fent. L’Escola i el País encara ho requereixen.

 Certament la Mancomunitat de Catalunya va fer una tasca notable , excel·lent en moltes matèries i també en el camp educatiu, la famosa frase de cap poble, per petit que sigui, sense escola, biblioteca i telèfon, ja assenyalava quin volia ser l’objectiu , estendre l’educació i la cultura i obrir-se la món. Evidentment va ser una tasca gegantina però almenys en matèria educativa va ser prou fonamentada per bastir uns sistema educatiu que va trencar els motlles del moment i va situar a Catalunya en l’avantguarda dels països que van iniciar una profunda renovació pedagògica a les ja velles i corcades estructures escolars.

 L’ historiador de l’educacióJordi Monés Pujol-Busquest  assenyala que cap allà el 1903 un seguit de mestres gironins es troben per treballar conjuntament mètodes de manualitats. Però serà quan la mancomunitat pren els regnes de l’educació que de manera pautada i estructurada al 1914 es fa la primera escola d’estiu  l’ historiador diu: “Serà durant el període de la Mancomunitat de Catalunya que s’organitzaran, a Barcelona, promogudes pel Consell d’Investigació Pedagògica de la Diputació Provincial, unes trobades per posar els mestres en contacte amb noves idees i procediments d’ensenyança. Eren espais de formació i, també, de relació, d’intercanvi. La riquesa formativa i humana d’aquestes trobades era innegable.

S’obrien nous horitzons, es coneixien noves experiències, es practicaven metodologies noves, etc., i es parlava de la realitat de l’escola, dels camins per renovar-la. L’ intercanvi d’experiències  escolars i els nous plantejaments educatius establerts per la Mancomunitat varen marcar una fita en la renovació pedagògica dels  mestres públics.”

Un altre historiador, en Salomó Marqués, també explica els inicis de l’escola d’estiu:” L’Escola d’Estiu aplegava, durant l’època de vacances, gent interessada per la problemàtica educativa, generalment mestres, amb la intenció de: – reciclar els mestres, sobretot de comarques, per a eixugar les deficiències de llur formació acadèmica i introduir-los a les concepcions de la nova pedagogia, que acabaria derivant cap al moviment de l’Escola Nova. Hom tractava, també, d’integrar el cos social, és a dir tots els grups potencialment interessats en les qüestions educatives, en la reforma pedagògica”.

 HI  ha una coincidència en el que diuen els experts, les escoles d’estiu van néixer amb voluntat de formar , intercanviar experiències , renovar i integrar a les persones interessades en la transformació de l’escola. Aquest objectius, cent anys més tard són perfectament compatibles , és més, són els que avui encara sustenten l’organització de les escoles d’estiu.

És evident que d’ençà de la Mancomunitat ha plogut molt, han passat molts anys i l’escola ha evolucionat i ha canvia molt , per bé, certament, però encara cal seguir batallant per renovar-la , millorar-la, experimentar i intercanviar.

Per tant ,temps diferents i objectius també diferents però usant els mateixos instruments.

Sempre s’ha dit que les Escoles d’Estiu són un oasis després d’un curs escolar per debatre sobre món educatiu i la mateixa escola sense la pressió del dia  a dia, dels currículums, de veure com superar els retallades del govern de Mas , de com esquivar la llei Werd… un cop acabat el curs és un bon moment per seguir uns quants dies en una formació diferent, amb voluntat d’aprendre i transmetre les pròpies experiències de compartir projectes i innovacions de socialitzar els èxits didàctics i per altra banda també de compartir aquells aspectes que encara ens grinyolen dels procediments.

Les comparacions històriques no són massa vàlides, les escoles de l’any 1914 i els professionals tenien unes mancances brutals, ni hi havia escoles a arreu ni els professorat podia arribar a tot arreu, cent anys més  tard l’escola és present a tots els pobles   o mancomunada entre pobles propers , el professorat està molt més preparat i té molts més recursos. Però, tot plegat, amb un futur més que dubtós pel que fa a la  qualitat si segueixen les retallades. La distància es enorme però el que es manté es la voluntat d’una majoria del professorat ,que la marge de seu disgust o desengany amb els governs de torn, segueixen creient que val la pena tenir uns dies per seguir reflexionant i tenint objectius clars per seguir millorant l’escola i més ara que està amenaçada en la seva funció de garantir una formació que permeti la cohesió social i la formació de futurs ciutadans.

Estem vivint temps de crisi, en temps de retallades inexplicables i inexplicades masses vegades en el camp educatiu, els MRP del Garraf i el Baix  Penedès volen refermar el compromís adquirit fa trenta sis anys i , en aquest  l’any del centenari de les escoles d’estiu que es celebrarà a Bellaterra el proper 5 de juliol,   ho fan organitzant l’escola d’estiu però també deixant clar quin és el seu posicionament  respecte a la situació del moment que viu l’escola. Dèiem fa uns anys que potser caldria  retornar a  l’èpica altra vegada per salvar a l’escola  i els mestres ,sense voler convertir-se en  herois de res, sí que hauran  de demostrar, altra vegada,  que malgrat  els inconvenients , els  volguts legalment i els conjunturals, la majoria del professorat vol mantenir i millorar l’escola pública del nostre país. La feina està, encara, en molts fronts però també  en escoles d’estiu plenes i , com sempre, amb un treball fruitós.

Saifores  pot marcar el camí, en temps  carregat de dificultat, per reprendre amb més força que mai el combat per l’escola pública que fa més trenta anys que va començar.

 

Publicat a l’Eix Diari, el 22.06.14

Les enquestes i la realitat posterior

Juny 24, 2014

Ja sabem que el món de l’enquesta és un món imperfecte  -com en tantes coses- però que a voltes ens ofereix alguna sorpresa.

La Vanguardia ha publicat recentment un treball demoscòpic al voltant de l’actualitat política.

Per una banda sembla que hi ha una majoria que dóna suport a la monarquia.

Creixent voluntat dels espanyols de que el govern de Rajoy ha d’actuar respecte a Catalunya.

I , també fa algunes prediccions a l’entorn del PSC.

Res a dir respecte a la creença de la problemàtica que ha portat a resultat desastrós per aquesta formació. Res de nou o res de novetat: allunyament del procés sobiranista, manca de lideratge, la crisi de la socialdemocràcia  per aquest ordre. Ho compartim i coincidim en l’anàlisi

Potser la novetat de l’enquesta es quan fa referència  a qui es creu que seria el millor candidat a dirigir el PSC.

La resposta varia en funció de la mostra, quan es parla de la ciutadania enquestada el resultat seria  primer a Montse Tura , després el Miquel Iceta, i la Núria Parlón i a força distància ja el J, I, Elena.

Però si la pregunta es fa segregant els votants del PSC l’ordre ‘s’inverteix i qui té les preferències és la Núria Parlón, desprès la Tura i finalment l’Iceta.

Quina paradoxa oi?.

Finalment qui es presenta és l’Iceta, després caldrà veure si el percentatges de votació es donen finalment entre la militància per veure si l’enquesta un cop més s’equivoca o no.

M’ha sorprès però que al majoria dels votants i /o militants assenyalessin a la Núria Parlón per dirigir el PSC. Reconec que poca opinió puc donar al respecte de la Núria Parlón, més enllà de la seva excel·lent tasca – i parlo pel que m’expliquen alguns ciutadans de la ciutat-  al front de l’ajuntament de Santa Coloma, no li conec cap dels seus posicionaments en política nacional , no l’he vist activament participant en debats ni tampoc sé massa que pensa dels principal problemes del país, més enllà del que poden haver dit els informatius respecte a la seva tasca al Parlament. Sorprès doncs que amb la poca expressió de les seves propostes tingui tanta acceptació.

El que se’n hagi parlat tant en els darrers dies hi pot influir?

Els experts assenyalen que l’enquesta és anterior a que Miquel Iceta llencés el seu : “ Estic al servei del partit pel que calgui” i ja hem vist que el servei s’ha convertit gairebé en una taula de salvació per molts sectors del propi partit , segons diuen alguns, del que queda del PSC. I tal i com llegíem en una entrevista al diari el Periódico té clar que ara és el seu moment i es dedueix que ja es dóna per guanyador. Certament poca oposició interna o  posicions alternatives té.

I realment la seva pròpia autoestima està molta alta: “Si puede hacerlo otro, que se presente, pero creo que soy el mejor. Ya se han descartado diferentes dirigentes, y yo me rebelo contra ese vacío.” ha dit al diari El País. Ho deu tenir molt clar i naturalment fa de creure’s el millor , el drama és si els altres el veuen com el millor o com el mal menor.

Aquesta és la qüestió, o almenys part d’ella .

 

De revetlla………

Juny 23, 2014

Solstici d’estiu.

Fa poques hores de que l’estació de l’any ha entrat i ho ha fet amb força

Potser la nit amb més tradicions de l’any.

Per damunt de tot els fogueres, el foc com element ritual de purificació a moltes cultures , per allunyar els mal averanys, per reclamar la salut col·lectiva i fins hi tots certs fanatisme amb el foc cercaven la veritat  i feien tornar els dissidents a  l’ortodòxia.

Però també aquesta nit sembla que la natura esclata.

Les herbes fan el seu millor olor i són més esplendoroses i collides en aquesta nit tindran propietats, gairebé màgiques i guaridores per la resta de l’any. Es poden collir determinades especies com la mateixa flor de sant Joan que diuen  que ens portarà bona sort..

Les herbes de Sant Joan

tenen virtut per tot l’any

 Podem passar per  sota d’arbres i quedarem protegits, sobretot els més menuts,  però també ens podem banyar al mar amb els mateixos efectes.

Bany de Sant Joan

salut per tot l’any

Aigua i foc elements transcendents i elements de vida.

Nit també de bruixes i altres encantades que apareixen en el llocs d’aigua i en alguns boscos.

El Penedès  ric amb llegendes i rituals vinculats a la nit de Sant Joan, des de collir branques d’avellaner per fer-ne bastons fins a primeses adormides que aquesta nit desperten i enamoren.

També a Vilanova s’explica que els pescadors cremaven una escombra i llençaven les cendres al mar perquè aquestes els protegissin de tempestes.

Aquesta nit sembla que es pot entrar  a la Falconera amb una certa tranquil·litat, o també aquesta nit es pot entrar a les coves de Sitges i collir els flors de l’amor etern…

Sant Joan baptista

apòstol i evangelista

la ventura que m’heu de dar

feu-me-la conèixer demà.

En fi per donar i vendre, però màgia pura

Les foguerers com símbols de  desprendre’s, tot cremant-t’ho, de tots allò inservible, acumular endimaris i acabar cremant-los com un símbol d’una renovació permanent. Abans hi tiraven romaní per espantar a les bruixes avui ens conformarem  amb un tros de fusta   o llenya al foc i fer el desig corresponents. Desprès ja veurem si es compleixen , però el ritual cal fer-lo cada any i no deixarem de fer-ho per si de cas.

I ja no la saltarem, ho deixem pel més joves i engrescats. I ja se sap:

Els focs de Sant Pere

es salten per darrera

els focs de Sant Joan

es salten pel davant

I menjar la coca, de crema ,de llardons, de fruita, col·lectivament  també com un element de relació entre família , amic o poble…

Sopar, ball, gresca , xampany i ressopó.. i que duri.

Nit curta, iniciàtica, nit de descoberta, en definitiva costums que passen i altres que arriben. l la història està en viure-la bé i viure-la col·lectivament.

 

Contrastant parers.

Juny 22, 2014

 

No és fàcil reunir a uns quants diputats i sotmetre’ls a un  seguit de preguntes sense guió prefixat.

No és fàcil, però va ser possible aquest divendres en l’acte organitzat per La Unió Vilanovina , “Que fa un vilanoví als Parlaments” que va aplegar  prop d’un centenar de persones.

La idea era molt senzilla seure en una rotllana a tots els diputats i diputades vilanovins i confrontar-los amb el públic i destrament interpel·lats  per Francesc Marc Àlvaro.

Lamentablement per raons de salut la Marta Llorens no va poder assitiar-hi malgrat expressar la seva voluntat de poder-hi ser.

La taula queda doncs composada per

Quim Arrufat,diputat de les CUP, s’estrena en aquets legislatura al Parlament de Catalunya , en fa de portaveu i ja té una certa trajectòria política i social àmplia  malgrat la seva joventut. Va ser regidor de l’Ajuntament de  Vilanova.

Carles Campuzano, amb un història parlamentària llarga a Madrid, però també amb presència escadussera al l’Ajuntament de  Vilanova i al Parlament de  Catalunya. És – ho puc dir amb coneixement de causa- un dels diputats més valorat, fiable, treballador   del Congrés i això ho diuen membres de tots els grups polítics.

J. Ignasi Elena, també te una llarga carrera política Diputat ja fa temps ha renovat ara l’acta parlamentària, Alcalde de Vilanova i la Geltrú pel PSC, ara és actualitat, és protagonista per la seva renúncia a seguir al seu partit en que fins  ara ha militat. El seu futur doncs és una incògnita , però no hi ha dubte que això, aquesta situació li ha donat protagonisme.

Santi Rodríguez, un altre veterà al Parlament de Catalunya i a l’Ajuntament de Vilanova, bon dialèctic i hàbil i també molt bon argumentador. Hi pots estar o no d’acord però cal reconèixer-li, una capacita de treball i d’una  honestedat a carta cabal.

La “tertúlia” va ser conduïda magistralment i amb algun toc de genialitat per Francesc Marc Álvaro, incisiu en les preguntes, irònic en algunes interpel·lacions, “apretant” fins un límit raonable sense posar contra els cordes  i va mostra un gran coneixement del moment polític.

Va ser una hora i mitja per conèixer el que fan els nostres representants als parlament, un hora i mitja per acostar l’exercici de la política a la realitat, de conèixer qui són i que fan. I el resultat va ser crec immillorable, un nivell més que notable dels parlamentaris, unes respostes clares i sinceres, unes posicions politiques contrastades i el punt necessari de desdramatitzar el moment polític.

Em sembla que els que ens hi varem aplegar ens ho vàrem passar bé i es va aconseguir acostar la política a la ciutadania cosa que potser s’hauria de fer més sovint.

Algunes cites:

“Ens despengem d’alguns processos electorals  per no entrar en determinades vies institucionals si no ens convenen”. Quim Arrufat.

“El partit popular es mira molt els resultats electoral i sap que en cada elecció es vota diferent. El resultat de les europees no espot llegir com en unes generals”. Santi Rodríguez.

“No tenim pressa, es poden aixecar expectatives molts altes que si no es compleixen  pot generar frustració i des de la frustració no es construeix res”. Parlant el procés sobiranista. Carles Campuzano.

“El moment en que la crítica passa a convertint-se en una caricatura és molt subjectiu”. J. I. Elena.

Interessants també algunes de les anècdotes explicades i el la seva particular visió dels lobbys i les pressions. També el seu futur va ser un tema tocat però tothom va parlar-ne amb una certa prevenció.

 

A esperar noves tertúlies de moment el President de La Unió ja va anunciar que el setembre es parlarà del “tango i l’Havanera” i a l’octubre es commemorà el 6 d’octubre…

No parar…

 

 

 

Educacionari.

Juny 21, 2014

 

El passat dimarts vaig tenir l’oportunitat de presentar el llibre de Joan Manuel del Pozo, Educacionari. Una reflexió a través de seixanta termes sobre l’educació i també sobre la mateixa vida.

Reprodueixo les notes que em van servir per fer la  presentació.

Val la pena llegir el llibre. Us ho ben asseguro.

 

Bon vespre a tothom.

Gràcies per la vostra presència

Gràcies a Llorens Llibres, a la Rosanna, per la sempre excel·lent disposició a facilitar la presentació de llibres.

Gràcies als organitzadors – en especial a l’Àlex- per l’encert crec d’haver proposat que avui estès entre nosaltres J. M del Pozo i gràcies infinites per la possibilitat que m’ha donat de presentar el llibre.

No sempre es té l’oportunitat de presentar una persona amb la trajectòria política i acadèmica de Joan Manuel del Pozo, no sempre es té l’oportunitat de poder parlar d’una persona d’una extraordinària sensibilitat social  i humana  i d’una sapiència, gran, enorme i extraordinària que queda palesada en aquets llibre .

Fa poc , el mes d’abril passat el vàrem poder escoltar en un acte sobre la Memòria Històrica, organitzat pel Consell Comarcal analitzant l’evolució de l’educació a Catalunya durant la transició.

I serà un plaer escoltar-lo novament.

Ara el tenim aquí com autor del llibre

 Educacionari

Joan Manuel del Pozo Àlvarez

Ciències humanes i socials

Educació

Col·lecció Llibres a l’Abast

Edicions 62

El llibre porta un subtítol esclaridor que ens dona la pauta del que vol ser:   “Una invitació a pensar i sentir l’educació a través de seixanta conceptes. Un assaig sobre el compromís de l’educació”.

 Joan Manuel del Pozo (1948) és professor de Filosofia de la Universitat de Girona  director de l’Observatori d’Ètica Aplicada a l’Acció Social, Psicoeducativa i Sociosanitària. Entre altres publicacions, ha traduït al català, per a la Fundació Bernat Metge, tres tractats filosòfics de Ciceró, La naturalesa dels déus, La república i Les paradoxes dels estoics. Ha traduït també del llatí original l’obra clàssica del pensament polític Utopia de Thomas More. Manté una intensa activitat com a conferenciant aquí i en diversos països entorn de temes d’educació, filosofia, ètica i política. Ha estat diputat al Congrés i al Parlament, tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Girona

 En Joan Manuel va ser diputat a Madrid durant quatre legislatures (amb Lluis maria de Puig compartien representació gironina). El més destacable : la ponència de llei d’objecció de consciencia i prestació social substitutòria i la presidència de la comissió d’estudi sobre les sectes. 

 A l’ajuntament de Girona, amb alcaldes Nadal i Pagans va exercir de portaveu. Va deixar ajuntament per ser efímer conseller d’educació en el govern de Maragall. Regidor d’educació. Va destacar també per establir a Girona mecanismes de participació ciutadana ( les taules territorials i la taula de cooperació al desenvolupament que va presidir )

 Joan Manuel del Pozo ha estat una de les veus més lúcides que s’han aixecat per manifestar la inconveniència de la llei Wred. Ara que no fa ni setanta dues hores Barcelona s’omplia de persones en una cercavila reivindicativa de Som Escola del nostre model escolar  val al pena recomanar la lectura d’un magnífic article LOMCE: de la ideologia a l’ideologisme. Joan Manuel del Pozo. El Periódico. 28.05.13 Insisteixo llegiu-lo. I no em resisteixo a llegir-vos ara un  parell de paràgraf.

 “Però on l’ideologisme es descara és en la professió de fe mercantil de la primera línia del preàmbul del projecte de llei. Els preàmbuls no són d’aplicació directa, però expressen allò que és més important de la llei, és a dir, la seva ànima , el seu sentit genuí. Doncs bé, comença dient que «l’educació és el motor que promou la competitivitat de l’economia i el nivell de prosperitat d’un país», un trist frontispici d’una reforma educativa –¡ no econòmica o laboral!–. És increïble que això vingui del partit que ha fet de la Constitució un baluard inexpugnable, perquè també la concepció constitucional de l’objecte o la finalitat de l’educació és atacada per aquells que diuen que en són els grans defensors. L’article 27 de la llei diu al seu punt 2: «L’educació tindrà per objecte el ple desenvolupament de la personalitat humana en el respecte als principis democràtics de convivència i als drets i llibertats fonamentals».

 Canviar la prioritat de l’objecte personalitzador de l’educació per la de l’objecte mercantil és un gran frau d’aquest ideologisme intolerable, i evidentment no és una qüestió menor: perquè dels principis dels preàmbuls neixen derivades concretes com anar contra matèries de pensament crític –com la Filosofia o l’Educació per a la Ciutadania–, com l’abús competencial en l’establiment i el control de programacions i avaluacions –les revàlides generals– i especialment el menyspreu de l’equitat i la inclusió que es respira en una gran part dels canvis proposats. El ministre del conjunt mor a mans de d’ideòleg compulsiu d’una part.”

 Definitiu per desqualificar les intencions de la Llei..

 Com a Conseller va posar les bases ideològiques  de la Llei d’Educació de Catalunya fruit de la seva experiència de molts anys pensant en la matèria educativa.

Encara que curt el seu pas per la Conselleria va ser un temps marcat pel rigor, i pel tarannà obert i negociador.

Qui el va substituir en la Conselleria, Ernest Maragall valora aquells sis mesos al Govern en el seu llibre , “Escola Nova, poble lliure” 

 “Pasqual Maragall va nomenar com a nou conseller d’Educació i Universitats  Joan Manuel del Pozo. Un gironí , intel·ligent, catedràtic de Filosofia de la Universitat de Girona de formes pausades i reflexiu.  En sis mesos, Joan Manuel del Pozo  va posar en marxa els plans de millora  de l’ensenyament secundari a Catalunya, una de les primeres peces realment reformadores  de l’educació amb, un mirada nova cap els centres educatius. En lloc  de pregonar la idea de que tots els centres públics eren iguals els plans de millora posaven en primera línia  els centres que tenien més dificultat  pel que feia a resultats acadèmics i integració social. Però se’ls exigia  la responsabilitat  de fixar objectius de millora , la proposta d’instruments  per aconseguir-ho i la llibertat per experimentar  amb noves formes de gestió del mateix centre. A canvi, el Departament es comprometia a fer-hi la inversió i elaborar   una avaluació externa dels resultats compromesos. Podríem dir que els plans de millora de l’ensenyament secundari  var ser l’arrencada del que vindria a ser un autèntic  procés de reforma, no només d’instruments , sinó de concepció de l’escola pública”.

 I més endavant encara diu:

 “Va ser Joan Manuel del Pozo qui, en una conferència com a conseller  el juliol del 2006, va gosar dir que el problema de l’educació era en realitat un problema de resultats, de retorn a la societat en compliment de la funció essencial que se li havia encomanat.  Però que en el món educatiu  no parlava de resultats , sinó de processos, d’instrument, de recursos sense fixar-se objectius que permetessin millorar els resultats obtinguts.

Els informes PISA , patrocinat per l’ OCDE però d’abast quasi mundial , es van començar a publicar a l’any 2000 i pretenien oferir una fotografia clara i precisa dels sistemes educatius sotmesos a escrutini. En molts casos, també el nostre, la fotografia era dura, freda i cruel precisament perquè no parava compte en circumstàncies i entorns locals , sinó que confrontava a cadascú  amb un mirall inflexible i igual per tothom. Joan Manuel del Pozo va ser el primer conseller que sap llegir-ne el missatge de fons , el primer que proclama la necessitat de rectificar per millorar , el primer que parla públicament  de qualitat expressada en resultats  , de bones i males notes . En dos mesos es formula un programa de millora de la qualitat educativa i es demana al centres que a partir de la seva pròpia situació – una mena d’auditoria acadèmica i social- , dibuixin un pla  de millora dels resultats , en detallin  els instruments i els objectius en el temps i l’adrecin a l’administració, tot incloent-hi una proposta de recursos  que creus necessaris per executar-los. I per cert , ja en aquella primera aproximació van sorgir els protestes i crítiques dels sindicats. S’acusava al Departament de voler “comprar” bons resultats  i s’alertava del risc de trencar la igualtat de les escoles.

 Aquest dos paràgrafs en suggereixen tres característiques del mandat de del Pozo que va ser massa efímer com desprès molts professionals van reconèixer i lamentar.

  •  Rigor , valentia i audàcia en els plantejaments,
  • Valoració de l’arrelament a l’entorn i a al seva transformació com a forma de millorar.
  • Afrontar els problemes de cara i sense embuts sempre però intentant posar-se en el lloc de l’interlocutor.

 

 Va col·laborar després en el disseny del fons de la Llei Catalana d’Educació. Faré  una afirmació clara i nítida i que vol ser a més molt respectuosa amb tothom:  Vaig ser molt crític en alguns aspectes de la llei i sobretot en el recorregut de negociació que es va fer. Però estic convençut que si Joan Manuel del Pozo hagués estat al capdavant de la Conselleria segurament el trencament que es produí  entre bona part de la Comunitat Educativa i la Conselleria no s’hagués produït. El seu tarannà i el reconeixement que tenia per bona part de la professió docent haguessin suavitat els enfrontaments. Segur!

De res val però, més enllà de lamentacions ja inútils, rememorar aquells moments difícils per tots els que d’alguna manera estàvem vinculats a l’educació..

 Avui ens aporta aquí un motiu engrescador i encoratjador, la presentació d’ Educacionari.   

 Aquest llibre ens proposa pensar, reflexionar, disseccionar l’acció de   l’educació com un compromís i sentir-la com un gust.

El llibre té sentit pels propis professionals de l’educació, però indubtablement per tot l’entorn de l’escola, els pares i mares, les institucions – o almenys  aquells que tenen responsabilitats sobre l’educació-  i naturalment per qualsevol lector avesat a fruir d‘una bona literatura de pensament. Es tracta de saber més coses sobre l’educació per saber-ho des d’un punt de vista del pensament rigorós, dels coneixements conceptuals i de la voluntat de transformació que hi ha darrera l’anàlisi dels conceptes que s’exposen a l’Educacionari.

A la contraportada del llibre podem llegir encertadament:

 Però no es tracta d’un assaig a l’ús, ple de notes i de referències bibliogràfiques, sinó d’una mena de diccionari que repassa seixanta conceptes clau, que es poden llegir independentment o d’acord amb els quatre itineraris que proposa l’autor. Perquè cada entrada —de la primera, acte educador, fins a l’última, valor— és un petit assaig autònom en ell mateix, però entre totes seixanta construeixen un discurs rigorós, coherent i fondament argumentat; Joan Manuel del Pozo ens hi convida a afrontar, des de l’honestedat i la intel·ligència, un dels aspectes més crucials de la societat d’avui. L’anàlisi aprofundida de la situació actual de l’educació li permet assenyalar-hi desorientacions, detectar-hi encerts i proposar finalitats i valors que l’omplin de sentit. Educacionari és una invitació a l’exercici d’una serena reflexió educativa, feta per un professor de gran prestigi i de molta experiència.

 

El llibre s’estructura en quatre itineraris en cada un d ‘ells hi ha determinats termes o conceptes fins a seixanta. El conceptes estan ordenats alfabèticament com en un diccionari , però la seva lectura pot seguir aquest ordre o el de l’itinerari, i fins i tot diria que es pot anar espigolant els termes en funció del que et plagui en el moment just de la lectura.

 Aquets quatre itineraris són

 Itinerari 1, l’emocionalitat: Els conceptes que s‘exposen en aquest itinerari  fa referència a emocions ,sentiments que són clarament conceptes que tenen una funció en l’acte de l’educació. Les emocions condicionen relacions, vivències i per descomptat els aprenentatges i la nostra vinculació amb l’escola. 

 Itinerari2, Integralitat: Analitza els conceptes que ajuden a  entendre l’educació com un concepte integral, global. L’educació no sols és competència  dels i les professionals sinó que tot el nostre entorn, totes les nostres relacions, les ciutats  amb els seu barris  eduquen, La globalitat però ha de ser reforçada amb la valoració de la diferència com un actiu i tractar la diversitat com un actiu més per aconseguir  – en termes de l’autor- integritat exclusiva.

 Itinerari 3, Professionalitat. On s’analitza la condició del o la mestre . La bona formació comportarà després la possibilitat d’una bona escola . La professionalitat ha de ser un recurs un instrument al servei de la necessitat de millorar la nostra escola com un element més de millorar la societat. El compromís social de l’educació requereix també augmentar els nivells de formació i professionalitat.

Itinerari 4, Verbalitat. En aquest darrer apartat es tracta de la relació del llenguatge i la capacitat de construir sistema simbòlics , com diu l’autor, amb l’escola i amb els processos educatius . El llenguatge ens ha ajudat a crear-nos col·lectivament com a  comunitat, però també és un elements constituents i  estructurants de la personalitat individual. L’educació també ajuda a estructurar a partir del llenguatge.   

 Els conceptes , ja hem dit que en són seixanta, són diversos , possiblement cadascú n’hi afegiria alguns però segur que no en trauria cap.

En l’explicació de els conceptes es fonamenta amb la subjectivitat de l’autor i en la seva personal aportació a la reflexió que pot comportar a cada un d’ells entesos com a conceptes vinculats a l’educació i amb els actes educatius .

 Hi ha una certa pauta en el moment de fer l’anàlisi dels termes:

 –       Hi ha en alguns la definició del diccionari, si voleu la més o menys clàssica

 –       Hi ha un anàlisi etimològic del concepte per veure’n la seva procedència, evolució i interpretació al llarg dels temps i de la història

 –       Hi ha un dissecció dels termes cercant-ne els aspectes més primigenis, el terme és vist de manera polièdrica per treure-li totes les possibilitats

 –       Aporta raons històriques sobre el terme el seu ús i la seva transcendència pràctica

 –       Els confronta amb les diverses accepcions que pot tenir o que ha tingut en el camp de l’imaginari col·lectiu de l’educació.

 –       Finalment vincula el terme amb el món educatiu. Perquè hi ha conceptes que es podrien aplicar a molts camps de la vida , però el camp educatiu ja s’ha dit global i per tant els vincula directament al l’educació.

 L’autor explica quin és el propòsit del llibre: “  I,com a objectiu de cor i ment – cordialment- estimular professionals docents , famílies i agents socials diversos vers el compromís per una actuació educativa  amb més clarividència i amb més confiança”.

 El propòsit s’acompleix amb escreix i és una contribució més que recomanable  ja no només, a aquells que es dediquen a professionalment a l’educació sinó també per qualsevol que estigui preocupat  o que tingui curiositat per estar al dia de fenòmens vinculats al món educatiu.

L’educació és un elements clau en els canvis social . Un ciutadà , ciutadana educat és un ciutadà, ciutadana positivament crític  i raonablement compromès amb els objectius cívics.

 En acabar la lectura del llibre confesso que he   tingut una certa gelosia ( de la capacitat de l’autor, per descomptat) però també dels mestres d’avui que el podran llegir Educacionari en plena activitat  i de no haver-lo tingut  nosaltres en el moment en que començàvem el nostre recorregut professional.  i també una certa nostàlgia del que podria haver significat per nosaltres, mestres que es van formar encara en el franquisme.

 En mig de la situació convulsa de la l’educació, de les retallades que han tocat aquí si el moll de l’os. EE, beques, substitucions, el dia a  dia de l’escola ha empitjorat. Retornant a ara fa  quaranta anys. En aquest moments en que , a més, es demana moltes coses a l’escola i en canvi se li han reduït els aportacions, en aquest temps   doncs Educacionari porta un alenada d’aire fresc, és com aquella marinada que ens alleuja de la xafogor, – que aquí coneixem bé- És un cant a l’optimisme i a l’esperança en moments de desorientació i incerteses.

 Els mestres que ens vàrem formar professionalment com a mestres entre el maig del 68 i el tardo-franquisme  tenim records contraposats. Ens movíem entre el “parenostre” que encara ens feien resar a  l’ inici de la classe de llengua i literatura castellana ( mai he agraït prou els endèmics retards de Renfe que me’ls estalviava )  fins a començar a conèixer pedagogs  que desprès en ajudarien a entrar en allò que coneixem com Escola Nova.

Teníem llibres de capçalera , més enllà dels textos oficials inspirats encara el la Llei Moyano ( de Claudio Moyano , ministre  que va impulsar Projecte de Llei d’Instrucció Pública de 9 de desembre de 1855) Els que venim, doncs , de fa anys tenim en l’imaginari obres que ens han colpit i ajudat en la nostra feina.-

El Poema pedagògic Makarenco

Carta a una mestra  del alumnes de l’escola de Barbiana

Célestin Freinet, Per l’escola del poble.

Paulo Freire, la educación com pràctica de la libertat

¿Qué es la educación nueva?,  de Roger Cosuinet

 I ja molt més modernament , ara hem llegit

 “Diario azul de Carlota”: pedagogia sobre la violència de Gemma Lienas

Con Ojos de Niño de Tonucci

Textos de Rosa Sensat, Joaquim Martorell, Pere Darder i ja contemporàniament Marta Mata amb  Per avançar en l’educació.

 Com haguéssim fruit amb Educacionari!!.

En un moment en que ens formàvem haguéssim après més amb l’Educacionari que amb tots els textos i tractats que ens van fer llegir. Ens calia trobar referents sòlids  sobre com entendre l’educació i el seus procés. Enveja doncs de la generació d’educadors que sí podran aprendre  amb aquets llibre, que podran portar a la pràctica les reflexions i suggerències que els hagin portat la lectura d’ Educacionari.

 És Educacionari un llibre que parla d’educació però crec que no és un llibre exclusiu pels qui es dediquen a l’educació o ens hem dedicat a l’educació . Té crec un àmbit  d’interès  que va molt més enllà, és un llibre per tothom, és un llibre que té components de civisme, , matisos de política en majúscules, és un llibre que fonamenta valors. És un tractat de filosofia i de reflexió sobre el procés educatiu. És un llibre que conté recursos didàctics, és un llibre  sobre conceptes claus de l’educació  i el seu encadenament amb la realitat i en l’entorn de l’escola, és en definitiva un tractat sobre la mateixa vida.

 En temps que hi ha una certa mercantilització de l’educació a on només sembla que comptin els resultats. Que són importants però no exclusius,cal valorar el saber, el saber estar, la transmissió de valors, de cultura, d’instruccions davant els reptes vitals, de la tutela  personal, de les dependències, en definitiva un llibre que ens acosta i molt a entendre l’educació com un aspectes clau en la configuració de la persona i en la construcció i cohesió de la societat.

 Deia la Pia Bosch, gironina també, que es dedica a la política i també vinculada al camp de l’educació en  la presentació del llibre a Girona que Educacionari és un llibre “serè i lluminós, un destil·lat de Joan Manuel del Pozo, que va a favor de la solidesa en un món líquid”.

 Té tota la raó del mon. Ara quan l’opinió es vol fer en cent quaranta caràcters, que la reflexió es sintètica  per poder transmetre amb rapidesa i compactació, ara quan la informació ni es deixata ni es  contrasta ni és comprova perquè com més aviat arribi millor, llibres com el Joan Manuel del Pozo que reclamen  temps,    cal llegir-los amb atenció, amb relaxació, amb voluntat d’ aprendre i comprendre són una lliçó de com es pot estructurar el pensament,  un autèntic regal per la intel·ligència , una autèntica joia que cal llegir però que sobretot que cal interioritzar.

Si així es fes crec que encara hi ah esperança sòlida per la nostra escola i, per tant per la nostra societat.

 Moltes gràcies Joan Manuel del Pozo per escriu aquets llibre i moltes gràcies a tots  vostès per la seva presència.

 Vng., Llorens Llibres, 17.06.14