Archive for Juliol de 2014

El PSC de Vilanova a punt per les primàries obertes.

Juliol 31, 2014

 Les primàries per escollir un cap de llista no són la panacea de la renovació dels partits  polítics ,però no hi ha cap mena de dubte de que són un pas endavant, són una mostra de voler fer les coses d’una altra manera, potser millor que abans , potser diferents.

Les primàries a més serveixen per copsar l’estat  d’activació dels votants. I per tant matisar el treball de difusió de les propostes.

Quan en ocasions ens hem fet ressò dels processos de primàries que s’han desenvolupant al PSC  alertàvem de que en alguns moments les eleccions  primàries poden comportar alguns problemes col·laterals. Cal anar amb molta cura en la seva preparació i amb una execució, clara transparent i sense que hi pugui haver cap ombra de dubte. Les eleccions primàries per votar candidat o candidata  a vegades poden portar que els  resultats desitjats ,no tant pel candidat que en pugui sortir, sinó per les ferides internes que poden deixar no s’acompleixin.

Res pitjor que unes primàries que han de ser un revulsiu positiu per tensionar el partit l’acabin fracturant o esquerdant.

 Atribueixen a Alfonso Guerra – n’hi atribueixen tantes que es fa difícil dir si és cert o no- la frase de que “ les primàries les carrega el diable”. És realment ,avui,una frase superada i superat també el concepte que s’amaga darrera la frase que ve  a ser una antigalla en els nous conceptes de fer política i pretén evitar que l’elecció d’un candidat s’obri a la societat que desprès s’haurà de triar els seus representant.

El PSC viu des de fa mesos amb una certa intensitat eleccions primàries. Es va escollir en el seu moment  el cap de llista del PSC a  les europees, els resultats no van ser ,crec, els desitjats pel que fa al nombre d’electors, situant-se en no gaire més d’un 10 %   dels possibles votants i a més van produir l’enfrontament entre els dos candidats amb el resultat que una d’elles va deixar el partit. En fi són coses que poden passar, evitable però real.

Posteriorment l’experiment de l’elecció del cap de llista a les municipals de  Barcelona tampoc va ser massa reeixit, primer perquè  l’excessiva dispersió de candidats i candidates va fer que el debat fos força diluït, gairebé inexistent,  i l’episodi del pakistanesos votant al Raval sense saber que votaven o a qui votaven no va ser un model de transparència ni de joc net.

Potser va ser una anècdota però que va agafar categoria pel que suposaven de mobilització dependent o induïda falsament .

Finalment el tema es va solucionar  i finalment, també,  la segona volta entre dos candidats va millorar però també amb una baixa participació en la seva globalitat , i va sorprendre aquesta baixa participació entre la militància.

Contrasta aquesta realitat que hem viscut aquí amb bona disposició però amb  i més a Barcelona , més aviat pobre en participació, amb el que va passar al País Valencià amb les eleccions primàries obertes del PSPV per escollir el seu candidat a la Generalitat,  es van inscriure prop de 80.000 persones i en van acabar votant prop de 60.000. Aquets xifres ja fan patxoca. És una mobilització que pot fer intuir que al País Valencià hi ha una voluntat de canvi i potser més interès per les eleccions.

Tant de bo la participació fos sempre amb una nivell significatius.

L’assaig fet en l’elecció de Primer secretari al PSC  i Secretario General al PSOE amb votació oberta a tota la militància ha donat uns percentatges potser encara baixos per ser la primera vegada que es feia  però ratllant  percentatges  del 50 % de la militància que són percentatges ja interessants i que indiquen un interès notable en aquest sistema d’elecció..

 Finalment l’executiva vilanovina del PSC,  crec que superada i desbordada pels aconteixements i la realitat, ha proposat un calendari de primàries.

Aquest ha començat ja amb l’anunci d’inici del procés i s’allargarà fins el 11 d’octubre data en que es  procedirà  al votació. Entremig el procés de recollida d’avals i la campanya electoral.

Aïllada al incògnita de que farà el J.I. Elena  ( aïllada sí aclarida no, perquès embla que malgrat els declaracions púbiques encara té a al butxaca el caret del PSC i , per tant, amb plens drets legals , que moral de presentar-se com a hipotètic cap de llista) l’executiva ja ha decidit que ara sí, ara cal fer primàries i per això s’ha fet un calendari per escollir el cap de llista del PSC a les eleccions municipals de l’any vinent.

Si les previsions es concreten i hi ha candidats o candidates el diumenge 11 d’octubre està previst fer la votació per la posterior ratificació pels diversos òrgans orgànics del PSC tant territorials com nacionals,amb una mica de sort doncs per Tost Sants el PSC ja tindrà candidat o candidat per encapçalar la llista i per reintentar recuperar l’alcaldia perduda ara fa quatre anys. Tard, crec que es va amb uns quants mesos de retard per poder fer un treball ben fet i amb la tranquil·litat necessària que reclama una tasca com aquesta.

El primer repte ara és doncs trobar candidats i candidates qualificats, amb ganes i de segurament estar preparats i enfortits per fer una travessa pel desert si cal i si els resultats no són els que el partit voldria  o són manifestament millorables.Els candidats malgrat tot han de tenir  il·lusió i sabent connectar amb la gent i també amb una  voluntat de liderar un projecte que novament consolidi el PSC com l’element de referència de les polítiques de progrés a la nostra ciutat.

Recuperar confiances pel que es diu i es proposa però també perquè es garanteixi que es farà.

Hi ha però un segon repte molt important i significatiu  que ha assumit el PSC davant la societat , fer que aquestes primàries siguin obertes a la ciutadania. És bo que sigui així però també es corre el risc de, que si la participació és baixa,acabi essent contraproduent pel propi partit. Sobretot perquè es posarà en qüestió la pròpia capacitat de mobilitzar la ciutadania a pocs mesos de la mobilització que realment  val , la que vota el dia de les eleccions. Però no es pot negar que una alta participació obrirà expectatives de tenir uns resultat positius i el que possiblement sigui és important, donada la situació del PSC, una certa injecció d’autoestima col·lectiva que situaria la militància en disposició de treballar en una llarga pre-campanya i una dura campanya. Caldrà doncs que els socialistes vilanovins facin un esforç suplementari, el de convèncer a la ciutadania que al seva participació en aquestes primàries és també una manera d’ajudar a iniciar la  consolidació de la volguda regeneració democràtica. Caldran moltes coses més però serà un bon principi aquesta obertura a l’hora de triar candidata o candidata..

És doncs una clara oportunitat de rellançar un projecte que amb el pas del temps i de la legislatura ha quedat clarament desdibuixat i difús per altres aspectes que han sacsejat el propi partit i perquè estar a l’oposició desgasta, hi fa fred . Cal doncs molta claredat i molta precisió per fer bé les coses i ser capaços de motivar primer  als militants i  simpatitzants i desprès a  la ciutadania en general perquè vegin l’oportunitat de que la participació no sigui solament votar un candidat o candidata sinó que desprès hi pugi haver una possibilitat d´’influir en la confecció d’un programa electoral que detecti els necessitat de la ciutat i com afrontar-los  col·lectivament.

Sempre les primàries són una manera de poder conèixer les voluntats dels candidats i candidates, de saber que pensen i que volen i si connecten amb els desitjos de la majoria i també  de conèixer les motivacions que els porten a posar-se al capdavant d’un projecte que caldrà empènyer amb força per tal de poder recuperar el paper que ha tingut al llarg del temps  en aquesta ciutat  i recuperar-lo de manera dinàmica i actual, adaptada al moment que vivim i als nous problemes que planteja al ciutat .

Potser les primàries arriben tard. Potser els propis dubtes  de l’executiva, la parcialitat amb que ha actuat davant  els dubtes de caràcter  polítc-personals d’alguns membres del propi PSC ,han fet retardar un procés que , estant a l’oposició calia haver fet abans, però ara  situats al mes d’octubre donen  poc temps respecte  de les eleccions del maig vinent,  per la consolidació d’un nou candidat o candidata i el seu equip,  sobretot amb poc temps per poder refer un projecte malmès per l’actuació dels propis socialistes i per els convulsions que ha patit el mapa polític català i també vilanoví.

L’aposta dels socialistes, però, cal reconèixer que és  valenta.

Caldrà posar-hi ganes, intel·ligència política i disposició a escoltar molt i desprès sortir sense complexos a lluitar per recuperar la confiança de la ciutadania i a recuperar la majoria social i política.

A veure quants candidats es postulen i quina és la capacitat real de mobilització

 

Publicat a l’Eix Diari, el 29.07.14

Les agendes treuen fum….

Juliol 30, 2014

Almenys la de Mariano Rajoy.

Segur que sempre en treu de fum però en menys de quaranta vuit hores rebre al nou Secretario General del PSOE i al Molt Honorable Artur Mas, és potser una activitat poc usual perquè significa afrontar problemes, cosa en la que no es prodiga massa el president espanyol.

L’ordre de les trobades no és causal. I així els hi ha semblat al govern català que han manifestat, amb una certa raó,  una cert malestar.

És evident que Rajoy havia d’anar a  la reunió amb Mas amb la certesa de que el PSOE no flirtejaria amb la consulta catalana  com així va ser i potser l’únic acord que sembla que hi va haver enter els dirigents del PP i del PSOE és en qualificar la consulta d’il·legal i que per tant no es faria.

Rajoy ja té el que volia el suport ni que sigui absolutament parcial en aquest tema. Sánchez podrà dir que no farà front comú, que la aposta per la via de la reforma de la constitució, però Rajoy té l’as  a la màniga de la posició comuna, la de negar aquella possibilitat de fer una consulta “legal i acordada”. Veurem si la posició actual de Rajoy davant la reforma constitucional és una posició tàctica o bé és inamovible i definitiva, sabent que en política no hi ha res de definitiu.

I com que un cop més Rajoy assenyala que no hi ha el consens necessari per la reforma la constitució tanca la carpeta i ja l’obrirà una altra vegada quan li plagui, doncs la hipotètica i poc plausible tercera via queda ara ja definitivament tancada i barrada.

Cap més acord més enllà de la il·legalitat de la consulta. Això que referma la posició del govern central tampoc ajuda el PSOE que quedarà un cop més parlant de la reforma constitucional peròs ens e cap horitzó creïble i de retruc el PSC seguirà essent el tercer en discòrdia i clarament perdut o , almenys descol·locat,  en una reforma que es perd en l’horitzó , i per tant, sense poder oferir alternatives a Catalunya que puguin ser versemblants.

Avui però l’agenda té segurament una marca amb rotulador fosforescent o almenys amb tinta vermella.

Mas va finalment a ala Moncloa però ja hi ha amb el precedent de que en menys de 24 hores els dos partits estatals han barrat el pas  a una consulta que estava en l’eix de la governabilitat del país.

Segurament parlaren de moltes coses, segurament els sabrà greu no haver-ho fet abans de  que els coses no estiguessin tant tensionades com ho estan ara, perquè ara qualsevol moviment pot engegar tot el castell de cartes en orris o pot, tot plegat,caure com  un dominó. Ningú ara vol sortir perdedor.

Cap dubte de que l’entrevista no anirà bé.

Cap esperança de que  surtin amb un mínim acord, per petit que sigui però que ajudi a trobar un desllorigador que no faci gaire mal  a cap de les dues parts.

Cap possibilitat crec que Catalunya i Espanya puguin trobar un nou sistema de relació.

Cap dels dos ho ha posat fàcil. Rajoy amb la seva sistemàtica negativa a qualsevol cosa que signifiqués la possibilitats de veure possibles sortides. Tampoc Mas ha sigut un paradigma del diàleg, puc entendre  – i no defensar-lo- que Rajoy es pugui sentir menystingut quan es troba una data i una pregunta (dues, vaja) a la premsa sens  , aparentment, saber-ne res.

No és una bona manera primer posar fets consumats i després dir: ara negociem el que jo vull.

Però les coses estan així i és en aquest marc en que es reuniran avui els dos presidents. I segons com vagi avui segur que s’obrirà una perspectiva diferent, perquè segons quina sigui la resposta caldrà activar el mecanismes pel proper 9 de novembre.

I els activaran tots dos, la batalla estarà ja servida.

I tampoc és que Mas arribi a la Moncloa amb el millor moment, l’escàndol que encara cueja i sembla que cuejarà força temps del frau a hisenda de l’expresident del País i de CiU, Jordi Pujol, serà un llast que portarà la damunt Mas.

Però que no s’equivoqui Rajoy, que no vulgui actuar  amb prepotència pels fets, avui rep al President d’un País, que no te cap culpa d’haver tingut un expresident poc honorable, avui rep amb un encàrrec majoritària a un President que vol saber si hi ha voluntat de permetre que al ciutadania digui el que pensa i vol.

Les agendes seguiran tanmateix traient fum…

 

 

No comencem del tot bé.

Juliol 29, 2014

Aquest cap de setmana el PSOE ha fet el seu congrés.

Pedro Sánchez que havia estat majoritàriament votat per la militància ha estat ratificat com a Secretario General i la seva executiva ha tingut un 85 % del suport de les delegacions que han participat en el Congrés Extraordinari.

Tant Madina com Pérez Tapias, que es van confrontar amb Sánchez en les eleccions, ja han manifestat que creuen que aquesta executiva que s’ha votat no és d’integració i que les candidatures derrotades no hi tenen la representació que potser requeria la situació actual del partit , sobretot després d’escoltar a Sánchez després d’haver guanyat.

El PSC augmenta al representació passa de dos a tres representants , Carme Chacón, Pere Navarro i Meritxell Batet, dels tres crec que sorprèn positivament al presència de Batet, que és una diputada molt qualificada i que té treball teòrics sobre el federalisme prou notables.

Ja veurem però quin és el grau d’influència que poden tenir, si em de fer cas a ales primeres paraules de Sánchez, ben poca , em sembla.

El discurs de tancament , com toca, va ser un discurs a on es marcaven les línies generals que seguirà al front del PSOE és un clàssic discurs de presa de possessió del càrrec. Emotivitat, recordatori de les gran figures, enaltiment de la militància i algunes de les idees força que vol tirar endavant.

De tot els discurs però hi ha un paràgraf que li ha valgut a Sánchez unes quantes clatellades i crec que ben merescudes. Aprendrà ràpid a base de plantofades.

Sánchez dixit:

“Os propongo que nos pongamos manos a la obra para construir una España mejor en lo colectivo. Desterremos palabras que nos afectan e indignan a todos como: crisis, paro, pobreza, desigualdad, corrupción, violencia de género, decadencia institucional, independentismo. Os propongo cambiar la indignación por la confianza de vivir en un gran país, que todos nosotros y nosotras, todos juntos, hacemos grande a España.”

No és pot posar en una llista dels mals de la nostra societat a l’ independentisme, no és pot posar la voluntat d’exercir la sobirania com una plaga d’Egipte.

No, aquí Pedro Sánchez no sols s’equivoca sinó que ofèn a moltes i menysté  persones.

Caldria potser que els membres de l’executiva catalans li expliquessin que ser independentista és una opció legítima, legal, i si voleu un terme no massa polític noble i lleial.

Puc entendre que el Secretario General del PSOE legítimament vulgui combatre l’ independentisme ,puc entendre que el vulgui confrontar-lo amb la seva concepció federal i considerar-ho un opció millor, però el que no pot fer és gairebé situar el concepte com una malvestat que assota la societat , perquè no és així i perquè demonitzant i desqualificant una opció legítima no obtindrà cap millor resultat. Potser un cop més trobarà el suport del nacionalistes espanyols i el unionistes més retrogrades però si el PSOE ha de jugar aquets paper no calia tant enrenou com un Congrés Extraordinari.

 Diuen que després va voler matisar el que havia dit i en paraules transcrites pel diari El Periódico  va dir que : En cap moment he pretès associar l ’independentisme amb cap expressió violenta”. Només faltaria que ho hagués fet la violència no té res a veure amb la idea de l’independentisme.

Caldria que el nou Secretario General fes una reflexió més profunda i que un cop passat el Congrés analitzés amb detall – aquí la Meritxell  Batet el pot ajudar molt ( més que els altres catalans a l’executiva ,segur) – la situació a Catalunya i d’on procedeix el pecat original i faci una proposta que es pugui confrontar amb rigor i seriositat amb l’independentisme, legítim ,legal ,que avui existeix  a Catalunya.

Del contrari el PSOE seguirà fent un paper ben  galdós a Catalunya i el PSC, un cop més, perdut

La bandera i la cartera (i 2)

Juliol 28, 2014

 

Com era de suposar la notícia de la confessió del President Pujol de que tenia diners fora del país i no declarats a hisenda s’ha convertit en una de les notícies de l’any.

Pesa encara més la circumstància concreta de que són  uns diners que han estat durant trenta quatre anys generant uns interessos que han escapat del control de la hisenda.

Trenta quatre!.

L’actitud del President ha estat en general criticada, les reaccions entre la sorpresa i la indignació sobretot perquè qui representava el país i volia ser exemplar ha traït de la manera més insolidària la confiança de la gent normal i corrent, de les persones que amb esforç contribueixen al comú.

Tampoc però negarem que hi ha hagut reaccions tèbies i algunes fins i tot justificant el paper del President i algunes d’ells amb arguments realment peculiars. Hi ha qui defensa que el President no legalitzés els diners perquè així podria tenir un coixí per si la situació a Espanya no es consolidava democràticament i havia  de fugir del país. Quin nassos! : I la resta de catalans que també patien per si no es consolidava la democràcia? Que els bombin! Deuen pensar els defensors d ‘aquestes tesis.

Possiblement la situació més tensa – més enllà de la mateixa família Pujol- es la que es viu a CiU, mai haguessin pensat que el seu  President Fundador acabaria explicant que al llarg de molts anys, inclosos els de govern era un defraudador fiscal. I la confessió arriba just el dia en que Mas acaba resolent el trencaclosques de la seva direcció fruit de la sortida d’un altre Pujol, involucrat en la suposada trama corrupte en la concessió de les ITV. Pujol pare els ha xafat la notícia de la nova direcció, tota l’atenció  està posada més en el passat poc transparent econòmicament del President que no pas en el que pot significar el ball de noms en la nova direcció de CiU, possiblement per això , per aquesta possibilitat que la situació de Pujol contamini a CiU , el mateix nou coordinador General de CiU, Josep Rull, reclama Pujol una certa reflexió i que prengui decisions, la decisió només pot ser una, deixar , el més aviat possible, els càrrecs, encara que honorífics a CiU i fer un discret mutis de la vida política i pública..

També els altres parits han reaccionat de diferent manera des de la contundència d’ICV recordant-li a Pujol que molta gent va deixar carrera i possibilitats de fer diners per servir el país sense fer-ne bandera  i ell que s’ha posat com a paradigma de servidor tenia un coixí per si de cas i  la formació política reclama a més la seva presència al Parlament per donar explicacions, o el PP que vol passar comptes de tots aquets anys de govern de Pujol i reclama que li treguin el tractament de “molt honorable” i la pensió vitalícia com a  expresident  … Iceta, per la seva banda,  creu , encertadament que aquesta confessió malmet encara més la confiança amb la política i els polítics i ERC tèbiament, potser per no molestar a CiU,  parla de que volen la independència per evitar que això passi sense però fer sang de la situació  i naturalment insinuen que darrera de la necessita de Pujol d’explicar ara això hi ha la pressió dels aparells de l’estat per  desestabilitzar Catalunya torpedinant el procés. I Tant!!.

La majoria dels admiradors i admiradores de Pujol estan estupefactes, els costa creure que l’home carismàtic, el guia del país, aquell que ens assenyalava el camí hagi estat capaç d’amagar uns milions ( encara no s’han concertat, quants), una petita fortuna, un raconet per anar fent. I bona part d’aquets admiradors avui els passen magres amb situacions de pensions que van rebaixant el poder adquisitiu , minvant i havent de ser en moltes ocasions únic  suport familiar  i assetjats per totes les retallades que els heures de Pujol van aplicant .

Llavors és quan la estupefacció es converteix en dolor , ràbia i indignació.

Ha caigut el mite , l’enganyifa s’ha fet pública.

 

 

La cartera i la bandera.

Juliol 27, 2014

Fins ara bona part de la nostrada  tropa opinadora en general ens volia fer veure que els diaris de Madrid, de la caverna, atacaven a la família del Molt Honorable Pujol per desgastar el procés català ( no negaré que hi hagi part de veritat en aquesta afirmació), però el tema ja resultava molt sospitós sobretot quan es donaven xifres, dates i llocs concrets.

Però vaja l’excés del patriotisme feia passar amb cançons qualsevol anàlisi crític o qualsevol sospita que anava més enllà de la curiositat. Tot allò que dissonés de la confiança absoluta amb qui ha presidit el país durant molts anys era gairebé un atac al país i a les seves institucions.

Doncs bé al final el President Pujol ha reconegut que al llarg de 34 anys , i molt d’aquets essent la màxima autoritat de Catalunya i portant el títol de Molt Honorable ha estat amagant a hisenda algun “caleró” ( en realitat força i potser ara podrem pensar que n’hi ha més) . En fi ha estat una conducta poc honorable i poc exemplar de qui ens reclamava una conducta digna en ser el nostre representant més alt i més significat.

El President Mas ha deixat clar que aquest és un tema “estrictament personal privat i familiar”, quan algú al llarg de vint-i-tres anys ha ostentat la màxima representació d’un país, deixa de ser un tema estrictament personal  i passa ser un tema que comptet no sols a la persona que ha amagat a hisenda una bona patacada se diners sinó també al que ha representat durant anys i ens ha volgut alliçonar sobre el patriotisme. I el patriotisme passa inequívocament per pagar els impostos religiosament malgrat en ocasions  ens dolgui.. Perquè Pujol no ha normalitzat la situació fins ara, trenta quatre anys més tard de rebre unes substancioses quantitats, diu que fruit de l’herència del seu pare i que anaven destinats als seus fills i la seva esposa. Ningú amb dos dits de front sinó és intencionadament s’oblida de que té una quantitat de  diner en una situació fraudulenta a l’estranger, i a més quan hi ha hagut al llarg d’aquest temps diverses regularitzacions. En fi, que es desmunta ara el mite de la tant defensada honestedat personal de qui fou president , i líder carismàtic de Catalunya. Aquell que durant tants anys se’ns fa mostrar com el paradigma de fer les coses ben fetes.

Segur que els corifeus  de sempre seguiran justificant el procedir injustificable del President i seguiran parlant de que fins i tot la pròpia confessió es deu al sistemàtic assetjament d’Espanya a la família.

En general la ciutadania compleix amb hisenda, procurant pagar el menys possible certament però compleix perquè entén  aquell tòpic de que hisenda som tots, que amb el que paguem se’ns garanteixen uns serveis i ens fan equipaments i permet també la lluita contra les desigualats i la solidaritat. Quan algú no compleix ataca a la col·lectivitat. Quan alga no ho fa i a més és el President d’un nació és encara més greu perquè a un president se li reclama a més de honestedat, exemplaritat. D’exemplaritat res. Potser d’ haver-se sabut abans la situació fraudulenta de part de la seva riquesa  els resultat de les diverses eleccions hagués variat.

Segur que la situació que ha generat el President Pujol donarà munició per aquells que volen desacreditar un procés de voluntat de decisió d ‘una majoria ( almenys manifestada parlamentàriament ) de Catalunya sobre els seu futur. Cal dir que aquest cop se’ls ha donat aquesta munició se’ls ha posat en safata de plata o amb catifa vermella la possibilitat de passar de poca honestedat d’una persona amb forta càrrega de persona representativa al conjunt d’un procés. No és just que sigui així però és també comprensible desprès de que tants anys el mateix Pujol atiés la figura de l’enèmic exterior i fer-nos creure que  el blanc de molts atacs per desacreditar el país.

Doncs no, ara resulta que aquella frase de que amb la bandera amaga la cartera té com a mínim un cert grau de credibilitat.

Perdonat president. Accepto les disculpes però ja no li admetre més discursos.

 

 

 

 

 

 

 

Xifres que maregen.

Juliol 26, 2014

Finalment l’estat ha fet públic el treball sobre les balances fiscals que preparava el Ministeri d’Hisenda.

El treball l’ ha realitzat l’economista i investigador Angel de la Fuente i porten coma títol Cuentas Territorializadas , eufemisme amb el que es vol dir Balança Fiscal  que és en definitiva és l’equilibri entre el que una comunitat aporta al fons comú a través dels nostres impostos i altres aportacions i el que rep en els comptes de l’estat.

En aquest mar de xifres és fa difícil navegar amb un rumb cert.

En aquest garbuix de conceptes i números hom s’hi pot perdre, si els mateixos experts tenen dubtes permanentment de quina és la voluntat política d’aquest  treball o d’altres que s’hagin pogut fer, imagineu-vos  els que no som experts,se’ns escapen moltes elements d’anàlisi.

I si entrem en el mètode de càlcul d’aquestes balances  ja és el súmmum de la confusió.

Càrrega benefici, flux monetari i altre sistemes són els que posen damunt la taula una cosa ben clara: Catalunya té un dèficit fiscal pel cap baix que és el que calcula l’estat de 8.455 milions d’euros i segons els càlculs de la Generalitat seria molt superior arribant al mínim de 11 mil milions i alguns fins i tot parlen dels 16 mil milions.

En fi un autèntic maremàgnum de xifres que les fan ballar quan volen i com volen.

Si ens apliquen els costos ,en part, d’ambaixades, exèrcit,grans equipaments estatal de fora del país …doncs surten unes xifres i això mateix es calcula d’una altra amera i amb una altra imputació doncs els xifres són unes altres.

Fins i tot en algun moment el treball presentat pel mateix ministeri d’Hisenda parla de que alguns càlculs, com la de les infraestructures, s´han fet  “una mica a ull”

I així anar fent. Tot “una mica a ull”. Realment il·lustratiu de la seriositat que en algun cops embla treballar l’administració.

I òbviament els biaixos polítics també  són elements que tenen importància a l’hora de confeccionar les balances o els comptes territorialitzats. El mateix autor el sr. De la Fuente ho té  clar quan ha fet algun comentari sobre els objectius polítics  de la realització del treball.

Tot plegat porta i portarà llargues discussions i llargs debats a l’entorn de la bonança o maldat de els xifres presentades.

Però sense que la comparació vulgui pressuposar res , si veiem les comunitat d’Extremadura amb uns saldo favorable i la de Catalunya amb uns saldo negatiu important, quina és la manera de fer doncs llavors la mosca ja puja al nas. Extremadura ha rebaixat impostos a les famílies i té alguns serveis sobrevalorats, el cas dels ordinadors per a cada escolar n’és un exemple , mentre aquí , que som contribuents, que no rebem ni en la mitjana sinó per sota, tenim uns dèficits en serveis socials alarmants hem contribuït de manera més que exagerada …

En fi entre el ball de els xifres i el mareig que produeixen els xifres les paraules del President Mas són encertades en dir que estudiaran el treball en detall i desprès ja diran. Prudència primer per després, carregats de raons, dir les coses ben clares.

Aquestes xifres maregen però els que fan posar la pell de gallina és la que apunten alguns diaris econòmics . El conseller Boi Ruiz, suposem que fent-se el milhomes després d’haver superat una reprovació al Parlament gràcies al vot i la complicitat d’ERC , ha llençat la idea de cobrar entre 15 i 25 euros per cada visita que es faci a urgències.

La proposta pretén reduir la despesa i les visites innecessàries  a les urgència. Els sona això oi?.

Si això s’arriba aplicar serà una de les mesures més brutals contra la sanitat però contra la ciutadania que un govern hagi pogut aplicar. Raons per l’educació dels pacient n’ hi ha i moltes, els temors que hom pugui tenir amb la seva salut  ara a més haurà de tenir uns costos desmesurats. Que hi ha darrera d’això?.

Que només els més rics podran anar , quan els plagui a urgències, quan calgui o quan hi hagi suposició de que cal anar-hi.

I per altra banda és una mesura més perquè hom s’apunti a la sanitat privada que és el que pretén des de bon principi el  Conseller, el govern de Mas i ara amb la complicitat d’ERC.

 

 

Les primàries del PSC ja tenen data.

Juliol 25, 2014

Finalment l’executiva vilanovina del PSC ha proposat un calendari de primàries.

Superada i desbordada pels aconteixements i la realitat .

Aïllada al incògnita de que farà el J.I. Elena  ( aïllada sí aclarida no, perquè sembla que malgrat els declaracions púbiques encara té a al butxaca el carnet del PSC i , per tant, amb plens drets legals , potser o tant  morals de presentar-se com a hipotètic cap de llista) l’executiva ja ha decidit que ara sí, ara cal fer primàries i per això s’ha fet un calendari per escollir el cap de llista del PSC a les eleccions municipals de l’any vinent.

Si les previsions es concreten i hi ha candidats o candidates el diumenge 11 d’octubre està previst fer la votació per la posterior ratificació pels diversos òrgans orgànics del PSC tant territorials com nacionals.

El primer repte és doncs trobar candidats i candidates qualificats, amb ganes i de segurament estar preparats i enfortits per fer una travessa pel desert si cal , però amb il·lusió i sabent connectar amb la gent i també amb una  voluntat de liderar un projecte que novament consolidi el PSC com l’element de referència de les polítiques de progrés a la nostra ciutat.

Hi ha però un segon repte que ha assumit el PSC , fer que aquestes primàries siguin obertes a la ciutadania. És bo que sigui així però també es assumir  el risc de que si la participació és baixa acabi essent contraproduent pel propi partit. Sobretot perquè es posarà en qüestió la pròpia capacitat de mobilitzar la ciutadania a pocs mesos de la mobilització que realment  val , la que vota el dia de les eleccions. Però no es pot negar que una alta participació obrirà expectatives de tenir uns resultat positius i el que possiblement sigui és important, donada la situació del PSC, una certa injecció d’autoestima col·lectiva que situaria la militància en disposició de treballar en una llarga pre-campanya i una dura campanya.

És doncs una clara oportunitat de rellançar un projecte que amb el pas del temps i de al legislatura ha quedat clarament desdibuixat i difús per altres aspectes que han sacsejat el propi partit. Cal doncs molta claredat i molta precisió per fer les coses i ser capaços de motivar primer  els militants i  simpatitzants i desprès a  la ciutadania en general perquè vegin l’oportunitat de que la participació no sigui solament votar un candidat o candidata sinó que desprès hi pugi haver una possibilitat d´’influir en la confecció d’un programa electoral que detecti les necessitat de la ciutat i com afrontar-los  col·lectivament.

Sempre les primàries són una manera de poder conèixer les voluntats dels candidats i candidates, de conèixer les motivacions que els porten a posar-se al capdavant d’un projecte que caldrà empènyer amb força per tal de poder recuperar el paper que ha tingut al llarg del temps  en aquesta ciutat  i recuperar-lo de manera dinàmica i actual, adaptada al moment que vivim i als nous problemes que planteja al ciutat .

Potser les primàries arriben tard. Potser els propis dubtes de l’executiva, els dubtes de caràcter  polítc-personals d’alguns membres del propi PSC ,han fet retardar un procés que situats al mes d’octubre es concreten  a poc temps de les eleccions per la consolidació d’un nou candidat o candidata i sobretot amb poc temps per poder refer un projecte malmès per l’actuació dels propis socialistes i per les convulsions que ha patit el mapa polític català i també vilanoví.

L’aposta dels socialistes, malgrat tot, és valenta.

Caldrà posar-hi ganes, intel·ligència política i disposició a escoltar molt i desprès sortir sense complexos a lluitar per recuperar la confiança d ela ciutadania i a recuperar la majoria social i política.

Qui dies passa anys empeny.

Juliol 24, 2014

No em negaran que això del “procés” dóna per molt.

Sembla el bagul de les disfresses on tothom i pot trobar el vestit que més li convingui i canviar-se de camisa quan cal.

Té més possibilitat que els conills i coloms que un mag es pot treure del barret.

Tenim els que discuteixen sobre al conveniència de tenir una “armada catalana” potser evocant les epopeies dels almogàvers. Ara ja s’ha afegit l’estudi sobre al força aèria, potser amb uns quants globus aeroestàtics passaríem…

Altres discuteixen si entrarem a la UE directament amb catifa vermella i amb festivalet de benvinguda.

I els contraris al “procés”  ens envien a  l’espai sideral

I encara altres comencen  a pensar i a dissenyar els monedes d’euro i sorgeix novament el dilema de la imatge:  Montserrat? Ripoll?  Un castell?  Núria? Un ceballot? Un morter símbol de l’all i oli?. El Palau? Un carquinyoli? ….. i podríem anar afegint-hi  gairebé fins l’infinit.

Alguns pensen amb el fiançament i si el Banc Europeu acceptarà deute català o si fiançarà operacions a nivell d’estat.

En fi com diuen en castellà, “cada loco con su tema”.

I amb tot, la veu pretesament  assenyada i ponderada del Consell Per la Transició Nacional va elaborant documents que un cop fets públics són bescantats per altres tècnics que generalment són contraris a la independència o simplement al “procés” i altres vegades hi troben alguns aspectes que com a mínim son discutibles i naturalment discutits…

En mig de tot això van sortint “protagnistes”  que , en ocasions, són personatges amb determinada vàlua professional indubtable  però que han assumit papers mediàtics. Entre aquets crec que hi ha el ja famós jutge Santiago Vidal que de tertulià a temps parcial  ha passat a  ser  per “motu propi” i amb uns quants juristes més redacten una proposta de Constitució Catalana perquè quan acabi el procés puguem començar a caminar amb una solidesa institucional clara.

Potser hi ha altre grups que també dissenyen el seu model constitucional però qui sembla que té, en aquets moments,  la patent , almenys pública , és el jutge Vidal i els seus companys que en hores lliures a més de fer tertúlies fan de “constituents”. I amés tenen l’ajuda del Consejo del Poder Judicial que creu que en aquest divertimento hi ha  una possible falta  i això els fa pujar graus en l’imaginari del sobiranisme a qui agrada trobar un determinat victimisme i ja sabem que els màrtirs donen molt de sí.

El Jutge constitucionalista te a  més la capacitat d’anar filtrant alguns aspectes del treball  i ara ens a sorprès amb una altra ben estudiada píndola en afirmar que  : “proposarem que desaparegui la professió de polític, que només puguin tenir càrrec persones que hagin tingut professió o feines abans. I quan acabin el mandat màxim de dos legislatures tornin a ella, no serveix de res entrar a les joventuts del partit per anar progressant”.

 Sembla que la mesura s’arrengleri en el pim, pam,pum habitual contra els politics que té molt bona premsa i a més ajuda a popularitzar les propostes . És indubtable que cal regenerar moltes coses en les normes que siguin el marc de la relació entre la ciutadania ei els poder. La proposta té sentit com el deu tenir, per exemple, pensar que els jutges puguin ser escollits democràticament i per sufragi, o que hi hagi una llei electoral que de veritat faci molt propers els polítics del que avui ja ho són.

El perill d’arribar aquest extrems de detall o concreció, és que poden acabar essent restriccions reals de la participació,del que pretesament dirà l’ entelèquia de constitució del Vidal i els seus amics pot arribar a assenyalar que per fer de polític caldria tenir determinat títol universitari…

Perquè no parlem de temes més rellevants com per exemple que hi hagi una renda mínima garantida, que s’evitin algunes situacions de desprotecció de la infància i al vellesa…. Que la distribució de la riquesa es faci d’una altra manera, la garantia de la sanitat, l’educació que ara hem vist minvada descaradament…

En fi segur que la constitució no deixa de ser un marc general que en desenvolupar-se concreta més  , i que potser ven molt recusar determinada possibilitat d’accedir a la representació popular, però vaja tampoc calen populismes que poden agradar i poden ser recollits com aspectes regeneracionistes però aquest , com és el cas de l’accés a la política, no són el problema més important ni crec  que siguin aspectes a determinar en una constitució.

Ara sembla que ens  donaran peixet perquè no sigui dit: “tindrà menys de cent articles, esperem tenir-la enllestida a finals de setembre, aleshores la presentaren a les entitats del país perquè puguin fer aportacions, (fins al 30 de desembre), durant els primers sis mesos del any vinent, ho posaran en mans dels ciutadans perquè puguin fer aportacions”.

I els electes ho ratificaran?

En fi, en la diversitat d’opinions i deu haver l’equilibri.

Miquel Iceta també ha afirmat que Catalunya necessita una constitució i ha seguit dient “ nosaltres ( referint-se als  socialistes) la farem”.

A veure si de veritat la fan i  afronta els problemes  reals de la societat no només els problemes aparents, però que són més mediàtics i populistes, sens dubte.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

de despropòsit en despropòsit …. “y tiro porque me toca”.

Juliol 23, 2014

Ja hem blasmat manta vegades, aquí mateix, la llei Werd i l’actitud del ministre.

I segurament hi ha molta més tela per teixir.

Per tant ,a més de tot el que hem dit. hi afegirem i  recordarem una de les crítiques més lúcides sobre la llei que en va fer l’ex-conseller Joan Manuel del Pozo, una veu més que autoritzada,  en un magnífic article LOMCE: de la ideologia a l’ideologisme. Publicat al diari  El Periódico. 28.05.13. Diu, Del Pozo

“Però on l’ideologisme es descara és en la professió de fe mercantil de la primera línia del preàmbul del projecte de llei. Els preàmbuls no són d’aplicació directa, però expressen allò que és més important de la llei, és a dir, la seva ànima , el seu sentit genuí. Doncs bé, comença dient que «l’educació és el motor que promou la competitivitat de l’economia i el nivell de prosperitat d’un país», un trist frontispici d’una reforma educativa –¡ no econòmica o laboral!–. És increïble que això vingui del partit que ha fet de la Constitució un baluard inexpugnable, perquè també la concepció constitucional de l’objecte o la finalitat de l’educació és atacada per aquells que diuen que en són els grans defensors. L’article 27 de la llei diu al seu punt 2: «L’educació tindrà per objecte el ple desenvolupament de la personalitat humana en el respecte als principis democràtics de convivència i als drets i llibertats fonamentals».

 Canviar la prioritat de l’objecte personalitzador de l’educació per la de l’objecte mercantil és un gran frau d’aquest ideologisme intolerable, i evidentment no és una qüestió menor: perquè dels principis dels preàmbuls neixen derivades concretes com anar contra matèries de pensament crític –com la Filosofia o l’Educació per a la Ciutadania–, com l’abús competencial en l’establiment i el control de programacions i avaluacions –les revàlides generals– i especialment el menyspreu de l’equitat i la inclusió que es respira en una gran part dels canvis proposats. El ministre del conjunt mor a mans de d’ideòleg compulsiu d’una part.”

Però ara, amb l’aplicació dels decrets que va traient el ministre, ja es començaran a notar les seves nefastes conseqüències. El seu ideologisme. Ara ja comença a veure’s clarament aquest ideologisme esbiaixat que el ministre i la seva gent vol implementar a través de la llei. Una mostra clara és el que va aprovar el Consell de Ministres fa ben poc. Així va ser el passat 11 de juliol.

Com cada divendres després del Consell de Ministres es va fer la compareixença dels ministres que tenien temes “important a explicar” i aquest cop li ha tocat a  Werd sortir a explicar un més del seus despropòsits Va explicar que «El Ministeri d’Educació ha fixat en 6.057 euros la compensació per a les famílies que escolaritzin els fills en centres privats per estudiar en castellà. Una despesa que assumirà inicialment el Ministeri i que posteriorment anirà a càrrec del Govern de la Generalitat.» Aquesta decisió s’inclou en la disposició addicional 38 de la Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa (LOMCE).

Aquesta xifra que pagarà l’estat als pares que hagin triat l’opció de fer l’ensenyament en castellà i hagin d’optar a una plaça en una altra escola diferent de la que li pertocaria, inclou fins i tot manutenció i desplaçaments per si fos el cas. Després es descomptarà dels recursos que s’hagin de destinar a la Generalitat des de l’estat, ho faran per rescabalar-se d’aquesta despesa i segons ells per garantir la igualtat.

Vaja, que entre tots els ciutadans i ciutadanes del país  pagarem la despesa de l’espanyolització en termes lingüístics  de determinats alumnes del nostre país quan la demanda d’aquestes característiques ,no sols és molt minoritària, sinó que ja es pot fer aplicant mesures molts més barates i molts més integradores

Possiblement la xifra deu ser l’adequada però el tema estar en saber si hi haurà alguna escola que faci l’oferta exclusivament en castellà. De moment les escoles privades del país, segueixen i seguiran la Llei Catalana d’Educació que és molt clara al respecte.

Per tant el Sr. Werd haurà de trobar altres solucions al problema que ell, només ell , i la seva obsessió malaltissa contra l’ensenyament del i en català ha creat.

La seva creuada contra la immersió  avança un pas més fins i tot contra el que li recomanava el Consell d’ Estat que no veia prou justificades en la llei els mesures que ara prendrà.

El mateix ministre va dir que “que la mesura és temporal i limitada, i que respon a la necessitat de garantir l’ús del castellà com a llengua vehicular”.

Garantir l’ús vehicular del castellà ja és fa, com hem dit,  i qui ho demana ja  té la seva possibilitat sense la depesa exagerada que ara caldrà fer i en les escoles públiques d’aquest país sense necessitat de treure l’alumnat del seu entorn natural. L’experiència de les classes personalitzades a l’alumnat demandant de castellà es cobrien perfectament i també amb suficients garanties d’èxit

El cas a la inversa, és a dir els pares del País Valencià que vulguin escolarització en català o valencià tindran els mateixes oportunitats? Se’ls garantiran els sis mil euros per poder anar a una escola en català /valencià?. Aquí sembla que hi ha dubtes.

El ministeri considera que s’han de donar  tres condicions perquè l’oferta sigui adjudicable : que no hi hagi oferta pública d’ensenyament en castellà, que els pares hagin sol·licitat una plaça que respongui a aquesta naturalesa i que l’alumne s’hagi matriculat en un centre privat que tingui el castellà com a llengua vehicular «en una proporció raonable amb l’ensenyament ofert en la llengua cooficial».

I quina és la proporció raonable?

Qui fixa aquesta proporció? Amb quins criteris?.

Ja hem vist, amb una cert enuig   com desprès de les darreres sentències sobre el 25 % de castellà en  matèries avaluables  calia enviar els materials pedagògics al jutjat per justificar el compliment de la sentència.

Realment inqualificable. Humiliant professionalment.

La consellera ja ha manifestat que recorrerà aquest decret al Constitucional ( només faltaria) perquè afecta al finançament del país i és realment vergonyós . Però més enllà del que pugui significar des d’una perspectiva econòmica que tot plegat pot ser la xocolata del lloro, el més greu és que una proposta com aquesta tendeix en l’imaginari del PP a establir una doble xarxa educativa, la catalana i la castellana. Aquest doble xarxa va ser rebutjada, amb un excel·lent criteri, després d’un debat que també va ser molt positiu,  per pràctica unanimitat durant el procés de la construcció de l’escola pública catalana en considerar que l’escola era un element prou important en la cohesió social del país. La doble xarxa en el moment en que es trobava la nostra societat hagués produït una fractura lingüística que hagués derivat possiblement en conflictes, que sortosament no s’han produït, malgrat alguns ho hagin intentant manta vegades.   Ara el PP a través d’aquest normes i decrets pretén crear un problema a on no existeix ni ha existit mai. Vegis el que passa al País Valencià o a les Illes, on la seva majoria absoluta ha porta la imposició de normes que afecten directament al  sistema lingüístic.

Estaria bé que el ministre Werd llegís l’article  Preocupante normalidad del catalán de Jordi Matas, publicat al diari El País, el passat diumenge. La seva conclusió que es va demostrant al llarg de l’article és que : La Encuesta de Usos Lingüísticos muestra que en Cataluña el uso social del castellano sigue siendo muy superior

I és significatiu el paràgraf destinat als usos lingüístics a l’escola:

“El catalán se usa más con los compañeros de estudio”. Efectivamente, el 43% de la población que está cursando estudios utiliza el catalán para relacionarse con sus compañeros, mientras que el resto usa el castellano (31%), ambas lenguas por igual (17%) u otras lenguas (8%). Pero en los demás ámbitos (amistades, vecinos, compañeros de trabajo o notas personales), el predominio del castellano es notorio (con diferencias respecto al catalán que rozan los 30 puntos); y también se utiliza mucho más el castellano en casi todo lo relacionado con el consumo y los servicios (pequeño y gran comercio, bancos, médicos o Administración del Estado). El catalán solo se usa más que el castellano en la Administración de la Generalitat y en la local.

 Werd pretén amb la seva llei i ara amb el decret fer més creixent la minva de la llengua catalana en la relació usual entre la ciutadania… En definitiva espanyolitzar Catalunya.

Però si amb això no en té prou ( i sembla que no) ara pretén que per poder signar el conveni  per rebre els recursos per implementar la llei en la Formació Professional bàsica  s’hagi de fer elogis de al llei incloent-hi en el text del conveni alguna de les parts que van recórrer algunes comunitats davant el Constitucional “La llei pretén fer front als principals problemes detectats en el sistema educatiu espanyol. (…) Els estudis internacionals posen de manifest que els països que han millorat de forma relativament ràpida la qualitat dels seus sistemes educatius han implantant mesures relacionades amb la simplificació del currículum».

La llei no sols no farà front als problemes detectats al sistema educatiu espanyol sinó que en crearà alguns més…. al temps!

Publicat a l’Eix Diari, el 22.07.14

Algunes primeres ( i ràpides) impressions.

Juliol 22, 2014

Segurament no hi ha temps per saber cap on anirà i com anirà el PSC, calen els  cent dies de cortesia per fer una anàlisi o una crítica molt més aprofundia al “nou” – altre vegada aquets terme- PSC de Miquel Iceta.

Però tampoc ens podem sostreure de  fer unes primeres impressions que el temps i l’acció política confirmaran o desmentiran.

Esperant els cent dies – abans passaran coses-  doncs, algunes impressions.

La primera impressió –realitat- és que Miquel Iceta ha aconseguit aglutinar el 86 % dels vots dels delegats i delegades. No és menor que la força que reflectia també el vot directe  de la militància. Te doncs un suport ampli. En el discurs del congrés va llençar missatges  que ja coneixem però ho va fer amb una oratòria vibrant, amb un discurs intel·ligent i amb un to animat , convidant a al militància a rearmar-se i re-il·lusionar-se.

La segona impressió és que Iceta s’ha fet una executiva per manar. Li agrada i ho vol fer. La ràpida i poc explicada acceptació d’Àngel Ros de la presidència, o de la Núria Parlón que inicialment havia optat al càrrec que avui té Iceta fan pensar que ha funcionat i ha seduït l’oferta de càrrecs , que veurem desprès fins a quin punt tenen la raonable llibertat d’acció necessària, ara proclamada verbalment, quan s’està en al cúpula d’un partit. Crec que poc moviment i poc joc es repartirà i vista la llista en la seva globalitat Iceta seguirà manant ,ara jo no a l’ombra, sinó amb plena legitimitat.

La tercera, l’adscripció territorial del PSC no és necessàriament un indicatiu de res però en el cas que ens ocupa té la seva importància. Domina el Barcelonès i el Baix Llobregat, que encara són els feus d’un determinat vot fidel. Les perifèries – terme que es dedueix de la composició territorial de l’executiva- queren relegades a la tercera fila ,al marge de l’Àngel Ros. Llàstima perquè és  a “comarques” i ho dic expressament és a on cal recosir o sargir els estrips del PSC amb més urgència. Sembla que la voluntat sigui la mantenir-se com un partit metropolità amb algunes taques, cada cop menys, al territori de Catalunya.

Quarta , les incorporacions noves no són tantes, els que surten i entren és sempre un mirall que ens indica el que possiblement serà la feina del PSC. De la lectura dels membres de l’actual executiva intueixo que no hi haurà un canvi de rumb polític ,sinó que possiblement només es matisarà i que s’ha fet una llista d’absoluta fidelitat a la persona i possiblement no al projecte. Desapareixen els dirigents més o menys crítics,  i els que han tingut posicionaments crítics ( el cas de Ros és singular ja que es clarament el funambulisme del regne i que s’agafa a tot arreu per no caure mai). La sortida de l’executiva de noms com Josep Mayoral, Laia Bonet, Rocio Martínez Samper, Montserrat Colldeforns, Esperança Esteve , Marina Geli o Joan Canongia ja indica quin  serà el tarannà del discurs socialista i s’han  confirmat nom con Sala, Rangel, Caterina Mieres, Carles Martí i la resurrecció de Joan Francesc Marco, no fan pensar que hi hagi res de nou a l’horitzó,al contrari ´s un retrocés en el temps.

Cinquena  La majoria dels membres de l’executiva són càrrecs públics del PSC. Ara, a sobre, acumularan responsabilitats orgàniques sumant-les  a les que ja tenen alguns. Tot fa pensar que un cert equilibri d’evitar l’acumulació de càrrecs o compaginar-los no s’ha volgut portar a terme. Segurament un partit en que delimités amb més equilibri en aquesta representació interna i externa aniria millor. Però és el que tenim.

Sisena. El discurs serà més atractiu formalment però poc lligat a la realitat i a la centralitat del que passa al País. Iceta parla de l’inequívoca voluntat del PSC a que hi hagi una consulta sobre el futur de  les relacions entre Espanya i Catalunya. La claredat segur que va acompanyada de la voluntat, no ho dubto. Però el projecte federalista que propugna no té encaix en els possibles aliats del PSC a nivell espanyol que es van quedar en el document de  Granada, allunyat d’un federalisme que pugui seduir encara a qui creu que Catalunya i Espanya poden entendres, que cada cop són menys. Formalment segur que l’oratòria d’Iceta donarà una nou impuls mediàtic en aspectes positius, però no cerc que n’ hi hagi prou per recuperar sensibilitats que han marxat del PSC o estan a punt de fer-ho. Caldrà veure així mateix si el gir verbal cap a  l’esquerra es produeix.

Setena Els crítics han desaparegut, s’han fos, algun titular de diari parla de jibarització. I quedi clar que Ros de crític, res de res, perquè ell pot avalar el famós pacte Bustos-Ros sobre el grup socialista català al Congrés dels Diputats , fundar un moviment però seguir aferrat al PSC per mantenir espais de poder i càrrecs . Em sorprèn, en canvi,  la presència de Dani Font, potser és la quota del moviment Agrupament Socialista un altre corrent crític que ,amb els seus dubtes existencials, que en són molts,  vol donar una oportunitat a Iceta i el seu possible nou PSC. Veurem si hi ha recorregut.

Vuitena. El nostre territori té representació a la tercera línia. S’ha incorporat a l’executiva el Francisco Romero, cap de llista del PSC a Vilafranca. En fi, felicitats. Ja està tot dit.

Novena. No sé si aquesta executiva tindrà prou força per assolir dos objectius que crec imprescindibles, per una  banda caldrà tornar a  buscar les relacions sobre el terreny i amb els diversos territoris que viuen també la divisió amb sensacions de final d’etapa i potser de trajecte com a PSC . I alhora veure com atrauen tots els socialistes que mica en mica han anat abandonat el PSC. Però aquesta darrera tasca serà gairebé inviable perquè noms històrics i emblemàtics d’una manera d’entendre el PSC com ara Antoni Dalmau o Toni Comín s’acaben d’incorporar al Consell Assessor d’ ERC. I segurament els altres partits d’esquerra seguiran llençant les xarxes a la militància del PSC. Si el projecte no és prou atractiu – més enllà del primer discurs.- poden pescar i força.

I, desena :  Deia el socialista reconvertit a Iguales y libres Joaquin Leguina sobre Miquel Iceta :“profesional de la política desde que de bien joven empezó a militar en las Juventudes Socialistas y era el paradigma de lo que tendría que venir después: no haber cotizado nunca en la Seguridad Social fuera del partido y haberse destetado mientras aprendía todas las triquiñuelas internas”. Para acabar su retrato de Iceta, Leguina asegura que Narcís Serra decía de él que “tenía un sentido de la lealtad con una fecha de caducidad más limitada que la de los yogures“. No crec que arribi a tant, la visió és exageradament negativa  i parcial però sí que aquesta executiva avalada  per més del  vuitanta per cent de suport de les delegacions  , sembli d’unitat   té un cert pòsit de sectària i segurament fonamentada en els “triquiñuelas internas”.

En definitiva aquestes deu impressions a l’espera dels cents dies es resumeixen en dos.

Una: El discurs segueix essent el mateix amb una música diferent , més animada ,àgil i engrescadora pel to però amb el fons conegut. I dues, entre entrades i sortides s’ha fet una llista  a on guanyen pes els fidel a Iceta i els crítics desapareixen en la seva totalitat. Molta crida a integrar i finalment hi ha mes exclusió que inclusió.