Archive for Agost de 2014

De lectures

Agost 31, 2014

 

Billie

 

Anna Gavalda

El Balancí 708.

Edicions 62

Barcelona, gener del 2014.

 

Historia de dos joves i la seva  lluita i per la superació dels entrebancs per poder gaudir d’una mínima felicitat i companyia.

Dos nois amb enormes dificultats per obtenir una procés vital “normal” , el Franck i la Billie , conviuen amb una infantesa guiada per una relació amb els pares gairebé inexistent, i situada en els límits de la sordidesa moral, gairebé en els límits de la pobresa material però també moral.

Una representació de teatre d’Alfred de Musset a l’ institut els porta a acostar-se i a  sentir ,a partir d’aquells moment, una profunda estimació compartida. Estimació  que es comprometen a procurar conservar-la tota la vida. Descobreixen les pors i maneres de ser de cadascú, les seves , encara que modestes, aspiracions de tenir una vida millor i més lliure  amb voluntat pròpia.

El desarrelament que va fent-los gairebé resistents davant una  societat que no accepta massa la diferència, però també aferrats a l’amistat que va créixer entre ells i que d’alguna manera els ha fet indestructibles als atacs exteriors.

La confiança , estimació i valoració que mútuament que es tenen és el gran motor per, no sols sobreviure, sinó per mantenir una relació que supera els entrebancs més notables que puguin tenir.

Des d’una infància trencada per la circumstàncies a una adolescència marcada per trobar la relació d’estimació fins el futur que queda per desplegar però veient com els dos protagonistes s’han obert pas front les dificultats pot ser prometedor.

Diu la protagonista, la Billie

“No em penedeixo de res ni no em penediré mai de res a la vida, perquè ja me’n han estafat un bon tros. I un que havia de ser el més bonic, a sobre…Així que no, no comptis amb mi per llepar-te el plasma.

No ho sabria fer

No ho he fet mai.

Quan estic entre l’espasa i la paret, m’estimo més agafar un fusell o picar més fort”

És tota una declaració de principis que els porta a superar les situacions més dures que la vida els planteja.

El llibre estructurat a base de les reflexions i pensament de la Billie i clapejat amb els diàlegs entre els protagonistes.No és una llibre plàcid, ja que ens hi trobem els aspectes més cruels de les relacions, les fòbies socials i les dificultats que l’anomenat quart mon de les nostres ciutats encara té per sortir de la misèria i poder realitzar com a ciutadans de ple dret.

Un cant a l’esperança.  descarnat a voltes, però molt real i per això la seva lectura commou a vegades veient l’esforç i  la lluita per   poder trobar la felicitat en mig d’un caos vivencial i personal.

Molt Interessant.

 

Va de castells.

Agost 30, 2014

Sí, avui  va de castells perquè el 30 d’agost és una data no sols assenyalada amb vermell en els calendaris sinó ressaltada amb totes les alertes possibles.

Potser el Concurs de Tarragona supera l’expectativa, però els castells en una plaça dels pobles i ciutats tenen unes connotacions diferents dels castell fets en una plaça ( ex) de toros  i amb voluntat competitiva

I no hi ha dubte que l’ambient, la ciència castellera acumulada, la gernació de la plaça de Vilafranca supera amb escreix moltes altres indrets també reconeguts castellerament.

I un cop mes el 30 d’agost a Vilafranca ( ei, i no oblidem el 31) situa el llistó molt alt, potser fins i tot traspassat límits.

El calendari actual casteller ha augmentat significativament la seva extensió. Abans , en els anys 70 i 80 eren Sant Joan i Sant Úrsula les que marcaven els límits , aquestes dues dates emblemàtiques,sens dubte, encara ara han estat substituïdes i Sant Jordi i Tots Sants són ara els que marquen límits tot i que la resta de l’any tampoc queda enrere.

Però essent això així si que al mes d’agost hi ha un quinzena que supera gairebé tota previsió de la temporada. La Bisbal,  Sant Magí El Catllar, L’Arboç i Vilafranca per cloure aquesta quinzena de bogeria.

En aquetes places s’han anat veient les cares les colles que marquen la diferència i que es veuran les cares a Vilafranca, les dues de Valls, la Jove de Tarragona i els mateixos vilafranquins. Enguany a la Plaça de la Vila no hi seran els Minyons de Terrassa, decisió que ha generat alguna polèmica (curta i sense transcendir excessivament) , Minyons que van actuar a Igualada  amb castells que no s’allunyaran massa dels que faran algunes colles avui  a Vilafranca. Però en fi segur que els Tarragona no decebran i fins  i tot posaran en algun moment contra les cordes a les altres colles. El seu Cinc de nou, pot marcar les estratègies de les altres colles segons els castells que  es vagin efectuant a cada ronda.

Com en tantes altres vegades ,enguany, Vilafranca arriba amb un pas per davant de les altres colles però ja se  sap que en això dels castells no hi ha res escrit i les previsions són volubles  i per tant cada actuació té les seves característiques i els seus matisos.

El que no està escrit no es pot llegir i per tant els castells no carregats encara no es poden donar per realitzats.

Caldrà anar a  la Plaça més castellera i suar de valent i patir estretor i empentes, haver d ‘escoltar els més saberuts comentaris però viure també els moments elèctrics i màgics de veure les construccions de gamma extra que segur s’aixecaran i es veuran.

Hem parlat de la Plaça més castellera, i ho és avui sense discussió per mèrits propis. Indubtable.

Però alerta. El bon amic Xavier Capdevila que és un dels comptats periodistes que sap , entén i viu els castells. N’ha fet, els ha patit i ha pensat sobre ells.

Doncs el Xavier feia fa pocs dies ( 23, d’agost al Canal Casteller de la Vanguardia) la següent reflexió:

“Vilafranca del Penedès, encara que té tres colles, no entraria en aquest debat. Però s’atribueix el títol de la “plaça més castellera” per raons històriques i per seguir convocant a les millors colles del món casteller a la diada de Sant Fèlix, el 30 d’agost. Fins no fa massa, semblava que el cartell fix de la jornada (Vella, Joves, Minyons i Vilafranca) era inamovible i només s’ havia tocat en comptades ocasions; però l’any 2012 la Joves de Valls va ser substituïda per la Jove de Tarragona i aquest 2014 tornarà la colla tarragonina en substitució dels Minyons de Terrassa; en ambdues ocasions els administradors de la festa s’han basat en els resultats de la temporada anterior i en el desig de portar a Sant Fèlix les quatre millors colles del moment. Per casualitat o per l’orgull ferit, la Joves de Valls va fer el 2012 una de les temporades més brillants de la seva història; els Minyons aquest any –també per les causes que siguin- tornen a estar al segon lloc de tots els rànquings.

Si la cosa segueix així, als futurs administradors de la Festa Major vilafranquina se’ls hi gira molta feina.”.

Doncs això alerta, que els títol i honors no sols s’han de merèixer sinó que cal conservar-los i això al final és el que val.

Disquisicions a apart, avui 30 d’agost a Vilafranca estem convocats a veure grans castells.

     

    

Ara sembla que no toca.

Agost 29, 2014

La pujoliana frase usada tantes vegades per l’ex, per evitar determinats debats o no respondre a preguntes més o menys compromeses sembla que es pot aplicar a les necessàries explicacions, a les preguntes que es fa molta gent sobre la situació de la sanitat al país i més en aquest temps d’estiu.

Els parlaments tanquen el mes d’agost , quedà però de guàrdia el que s’anomena la “Diputació permanent” que substitueix el Ple , amb la representació ponderada dels membres de cada partit,. Actua com l’ òrgan més representatius de la Cambra en període de vacances.  Semblaria que essent aquets temps inactiu poques decisions  es prendrien, però al llarg de la història parlamentària han tingut actuacions rellevants i ha tingut també actuacions que han retardat algunes compareixences. Molt a prop queda encara la negativa de que comparegui Mariano Rajoy per tractar el tema de la reforma de la llei electoral pel que fa a l’elecció d’alcaldes o en moment de crisi les absències clamoroses dels ministres de la part econòmica del govern. La lògica de les majories de govern o de pro- govern imposen els seus ritmes.

Que tenen a veure la sanitat i la Diputació permanent del Parlament?. Doncs tenen a veure que el conseller Boi Ruiz s’ha escapolit altre vegada de comparèixer-hi per tractar els problemes de la salut al país i amb concret durant l’estiu. PSC i IC-V havien demanat una compareixença urgent perquè s’informés sobre l’evolució dels serveis d’urgències a rel de les retallades i tancaments de llits que s’ha fet a l’estiu. Semblava lògic que desprès d’una presència continuada i en alguns ocasions amb informacions que feien posar els pels de punta , el Conseller , tant predisposat  a declaracions, es presentés davant la cambra i expliqués les conseqüències de les seves polítiques. La petició de compareixença  va ser recolzada pel PP i per C’s.

Però Ruiz no compareixerà, la posició del CiU . que sembla lògica ja que és el govern i el primer partit de l’oposició ( fa riure dir això ja ,oi?) ERC es van conjurar un cop més per evitar la compareixença. Ara no toca , oi? Ara només es pot parlar del procés , de l’11 de setembre i del 9 de novembre però no de les dificultats reals del país i de la seva gent. I tant important és el 9-N, que ho és i  molt, però és més important que hi puguin arribar tots i en els millors condicions possibles  i per alguns malalts, que enguany durant hagin anat a les urgències potser ja no els quedarà ganes de creure en res que diguin els nostres dirigents……. Sobretot quan ens diuen que la sanitat és important ….

Ruiz va usar el subterfugi propi dels parlaments, demanar compareixença a petició pròpia pe evitar que hagis de comparèixer obligat pels grups polítics. No anirà doncs al Parlament de moment, ho farà properament però en canvi si que ha pogut anar a la  “TV-3” en una entrevista clarament propagandística en la que ho ha justificat tot  i ha aprofitat per carregar curiosament contra els grups que li havien sol·licitat la seva compareixença urgent. Estaria bé que avui  “la nostra” entrevistés al representants dels grups que han encapçalat la demanda de que Boi Ruiz s’expliqués en seu parlamentaria que és a on rau la representació ciutadana i no fes una entrevista a l’estil publi-reportatge de les seves bonances polítiques.

Expliquen que mentre Boi Ruiz estava a la televisió el servei d‘urgència de Bellvitge es tornava a col·lapsar, segurament per evidenciar – potser casualitat— que les excuses i raons que dóna el Conseller no s’aguanten per enlloc.

Però no només es va limitar a donar les seves raons – poc contrastades i més aviat desmentides en el mateix moment que les feia- sinó que s’ha permès, sense que els interpel·lats  hagin tingut l’oportunitat de respondre- afirmar que no és cert que s’estigui privatitzant la sanitat catalana i a més a reptat a els qui afirmen tal coses “que em portin les proves”. Així mateix ha rebutjat que s’estigui desmantellant el sistema públic de salut i preguntat.

Només cal veure els descens de persones ateses per la sanitat pública i l’augment de les mútues.

No cal suar gaire per trobar proves, només cal esperar que al cap de vuits mesos encara no t’hagin fet una prova mèdica com per, si pots, te’n vas a la privada. Per defecte també es pot privatitzar.

I el Conseller ho sap i procura que al situació de precarietat es mantingui i tots acabarem passant per caixa que suposo és el que vol.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Festa i civisme

Agost 28, 2014

 Avui a Manresa, en el marc de la Festa Major, a la seu del Centre Cultural El Casino s’inaugura l’exposició : La festa popular, la catalanitat cívica.

Aquest és el darrer treball preparat per en Bienve Moya a l’entorn de la festa i el seu context.

L’exposició  mostra el paper de la festa popular més enllà del que seria trencar la quotidianitat i les dinàmiques rutinàries de pobles i ciutats.

La cultura popular ha actuat d’ençà forces anys en la creació de referents en les viles i pobles i també d’actuar de catalitzador social i de cohesió entre els ciutadans que viuen en les ciutats del país.

La festa marcava en moltes ocasions el calendari de la societat, els cicles naturals se’ls va dotar d’alguna celebració per marcar fites en el temps, fites que eren festejades i celebrades amb ritual i litúrgies adequades al moment i a l’entorn on es produïen.

La festa ha actuat sempre com un element aglutinador de les comunitats, ajuda  a  enfortir la transversalitat tant pel fa a l’edat de les persones com a la seva procedència o classe social. La Festa uneix i expressa sentiments i voluntat de pertinença  i maneres diferents i peculiars d’entendre la mateixa vida.
Hi ha una constatació que a vegades oblidem i és que la festa ve de lluny que ha evolucionat amb el temps i amb la mateixa evolució de la societat.

L’exposició  pretén analitzar i mostrar la festa no només com un element lúdic sinó fent-ne una lectura vinculada als fenòmens socials i amb una lectura política, política com a concepte primigenis de participar activament en la societat i en les seves accions col·lectives.

La funció lúdica però també social i de referent integrador és el que desprèn es a la mostra “festa popular, la catalanitat cívica”

L’exposició es divideix en cinc etapes i va recollint els fets predominats en la política i al situació el país i el model festiu que es va implementant de manera natural i cívica.

És evident que la festa  té un significació en moments en que al situació política està fonamentada per règim autoritaris , la festa pren el paper substitutori de motes accions , quan el sistema polític es normalitza democràticament la festa pren un to molt més lúdic. Repassar al llarg de cent anys el panorama festiu popular comporta que al final hi hagi un mapa del país a on es visualitzen els diversos models festiu i les àrees d’influència que tenen .

La mostra ha estat pensada i comissariada pel Bienve Moya. És evident que el pou de coneixement sobre  festa , tant per la reflexió teòrica com  la seva acció pràctica  del Bienve ,fa que l’exposició tingui el valor afegit que va més enllà de la simple mostra d’un discurs narratiu sinó que hi ha implicacions diverses en funció de la situació social que es viu en cada moment de la història. La festa la vivim , amb més o menys intensitat però segurament mentre la vivim no pensem d’on ve el que fem i per què seguim determinats rituals i litúrgies. Però hi ha qui ho ha pensat i ho emmarcat en els moments socials i polítics que s’han viscut i amb els usos, normes i costums del diversos indrets geogràfics i d’això n’ha fet teoria i ho ha vinculat a l’evolució del pensament social i polític. La exposició és al síntesi dels coneixements al voltant de la festa i la seva transcendència política i  social.

De com la festa ha creat referents i ha confirmat identitats.

De l’extens coneixements que sobre la festa, el seu entorn, la seva evolució i els sentiments que genera des de la individualitat fins a la col·lectivitat , en té el Bienve Moya ens arriba  i circularà per tot Catalunya aquesta exposició: : La festa popular, la catalanitat cívica.

Val la pena veure-la ,segur.

 

 

 

Dret a decidir, també aquí i amb la vegueria.

Agost 27, 2014

Instal·lats de fa temps, i batejat el procés com el “hàmster” per forces periodistes, en aquest mena de roda com la que fan girar, sense aturador,  els hàmsters sembla que només es parla del dret a decidir. Ja està bé, malgrat hi hagi coses que també poden i podrien  significar un canvi real a la nostra vida i millorar-la

Ja queda sortosament menys per arribar al 9 de novembre per desvetllar la incògnita de si votarem o no ( tant de bo votéssim amb normalitat ) i desvetllar també quina és l’opinió de la majoria del catalans i catalanes que hagin votat.

El més lògic seria que la legalitat catalana permetés sense intromissions estranyes  la consulta ( el matís entre consulta i referèndum és precís i per tant pensat) el que ja veurem si s’accepta una pregunta referendària esdevingui la pregunta d’una consulta. Però vaja els matisos i les alternatives ja els pensarem desprès del dia 9 de novembre i actuarem en conseqüència.

L’ús de la Llei de consultes no referendàries és un recurs interessant des de l’òptica de la possibilitat de la participació ciutadana ,més enllà de que si es podrà o no usar per exercir la nostra possibilitat de votar el 9-N. El govern ha anunciat  – i naturalment ha aixecat també un cert rebuig- que aquest llei podria servir per una consulta per copsar l’opinió de la ciutadania sobre el procés que s’ha fet a la ciutat de Moià i altres pobles del seu entorn  per crear una nova comarca, El Moianès. En aquesta “comarca” ja fa temps que treballen consorciats i ara faran un pas endavant. Ho diuen ben clar : “El Moianès és una comarca natural situada a l’extrem de tres comarques: El Bages, Osona i el Vallès Oriental, formant un altiplà amb una altura sobre el nivell del mar que oscil·la entre els 600 i els 900 metres. Està format per deu municipis: Calders, l’Estany, Moià, Monistrol de Calders i Santa Maria d’Oló que pertanyen, administrativament, a la comarca del Bages, Castellcir, Castellterçol, Granera i Sant Quirze de Safaja que pertanyen al Vallès Oriental i Collsuspina que pertany a la comarca d’Osona. Els deu pobles del Moianès es caracteritzen per formar part d’un territori amb unes característiques geogràfiques, històriques i socioeconòmiqes de caire homogeni i alhora molt diferenciades de les pròpies comarques administratives.”

Ho tenen clar.

Sembla que el procés administratiu està molt avançat i pendent només d’un tràmit i ,ara, els implicats  temen que fer una consulta podria endarrerir-ho, però en tot cas el fet de consultar a la ciutadania donaria  molta més força a la decisió final de la creació de la nova comarca.

Aquí fa anys que anem al darrera de la construcció de la Vegueria Penedès, potser no hi ha la unanimitat que existeix al Moianès, i sens dubte no és el mateix fer una nova comarca que una nova Vegueria. En la construcció del Penedès també s’ha produït prou literatura argumental com per avui tenir un cos teòric prou important per avalar la creació de la vegueria. I, també, per la part pràctica s’ha anat veient que la integració que era prevista en la regió metropolitana  no era ben vista ni per la mateixa metròpoli ni les polítiques que calia estructurar en el futur avalarien la nostra pertinença activa i positiva  a una regió metropolitana cada cop tancada en sí mateixa i amb poca voluntat de compartit èxits però sí ,en canvi, de distribuir càrregues i problemes . Mal negoci doncs pel Penedès.

També hi ha una unànime posició institucional , la immensa majoria des ajuntaments recolzarien la proposta de constituir una nova vegueria, els acords que s’ha anat produint en el temps així ho avalen.

Entre altres motius crec que hi ha alguns aspectes que hem explicat en altres ocasions, i que no està malament recordar-ho,  però que creiem que són paradigmàtics  en la constitució de la vegueria,

Tenim una massa crítica suficient per tenir els serveis necessaris, adequats i amb la qualitat necessària    per cohesionar les nostres ciutats. El Penedès podria situar-se com a quarta vegueria per nombre d’habitants i, per tant, amb un nivell òptim en els estàndards de relació entre població i qualitat i proximitat del serveis  i de l’acció de la governança sobre el territori.

 

Tenim ciutats  fortes i viles i pobles dinàmics  que generen una xarxa activa i potent que pot generar riquesa  i la seva distribució justa i equitativa. La possibilitat de tirar endavant polítiques comunes i activitats conjuntes és més fàcil amb un territori pròxim, amb una certa tradició de treball comú i amb una voluntat d’explorar i explotar les potencialitats amb clau interna del territori però també com a projecció i aportació al conjunt del país.

Tenim un territori que substancia la diversitat geogràfica de manera harmònica i equilibrada    i per tant la possibilitat de convivència de diversos sectors de producció.

Tenim una diversificació econòmica  que sempre hem dit que era un actiu , i a l’equilibri entre els sectors ara el que cal és qualificar-los. La possibilitat de que el marc productiu sigui també diversificat  és compatible amb la possibilitat de la preservació dels valors econòmics vinculats a l’agricultura i la conservació així mateix del paisatge com un notable valor de potencial turístic i , per tant,de de dinamització  econòmica.

Tenim una universitat que estenent el seu campus pot esdevenir un motor en el necessari canvi productiu que tothom invoca en el nostre territori amb complicitat amb els sectors econòmics i socials i amb el suport de les administracions. No hi ha dubte que l’educació serà una de les bases sòlides per la recuperació econòmica i de futur.

Tenim un pòsit cultural forjat durant molts envejable i un excel·lent marc patrimonial que posat en valor pot esdevenir un potencial econòmic notable d’acords amb els actuals postulats de vincular la cultura i el creixement econòmic. No hi ha dubte que els corrents culturals són cada cop més universals, però tot i així, és també la cultura l’element clau de la cohesió d’un territori, entenen la cultural com un marc de referència com un marc en el que es dipositen, idees, propostes, sentiments, pertinença… Al Penedès la tradició cultural està fortament arrelada a la ciutadania. És doncs un actiu no només per activar l’economia sinó com elements de cohesió, d’inserció de la ciutadania en un marc referencial de territori.

Tenim unes infraestructures que posant-les prioritàriament al servei del propi territori i no només de pas o servitud poden ajudar al desenvolupament i contribuir a l’equilibri interterritorial. És evident que sempre serem un territori  e pas. Així és al història, però d’aquesta situació cal treure’n les millors les millors possibilitats en els nostres territoris, validant-les i potenciant-les al servei de nostre àmbit físic i donant-les-hi el valor d’actiu territorial.

No ho tenim tot, per descomptat, però deu-n’hi -do dels recursos de tot tipus que podem activar i potenciar.

La història del procés de la construcció política del  Penedès cap a la vegueria no ha estat fàcil i encara avui amb té un final incert. Ja en el seu moment quan el Pacte del Penedès reclamava unitat territorial no es va aconseguir constituir-se com a comarca, desprès en la primera Llei de Vegueries El Penedès  no s’hi va incorporar fruit de canvis de posicionaments polítics de la majoria del grups, indecisions, negatives i canvis de posició en funció de si s’és govern o s’oposita .Altres grups sí que han mantingut sempre oberta la reivindicació.. Davant d’això una certa fermesa d’agents socials i culturals ha mantingut la reivindicació, amb alts i baixos,  fins arribar a la constitució de l’Àmbit Penedès, del que ben poca cosa en sabem de manera pública tot i que hi ha qui va fent feina i algun dia caldrà reclamar un gran debat transparent i obert  més enllà de les administracions. Però aconseguit l’àmbit el reconeixement polític de la vegueria està encara llunyà.

Per això i donat que el 9-N haurem ( podrem)  d’anar   votar, a exercir el nostre dret a  decidir no estaria de més que al Penedès hi hagués una segona urna per avaluar el suport a la constitució de la Vegueria. De manera directa i oberta la consulta donaria també uns referents de quina és  l’opinió pública majoraria .

Si la llei de consultes només es per decidir  (i ja és molt i molt)  el futur el país i no altres futurs que poden ser de menys impacte mediàtic però important des del punt de vista de la societat , potser decidir una vegueria  i també ( de moment no es podrà) l’aplicació o modificació  de determinades partides pressuposaries haurem fet un feina important però limitada.

Ara , estaria bé  també d’aplicar  el dret a  decidir amb la doble vessant, la del país però també la de la vegueria. No té excessives dificultats, l’estructura ja hi serà, depèn de voluntats polítiques , però de poder-se fer ( insisteixo no hi hauria d’haver inconvenients) donaria ,em sembla ,un pas important per la constitució finalment de la vegueria. Caldria després saber quines competències tindria.

Caldria ,això sí, que els partidaris del sí, referits a la vegueria, ho reclamin amb força.

 

Publicat a l’Eix-Diari, el 26.08.14

 

Tard, però al final el reconeixement degut

Agost 26, 2014

“Estic molt orgullosa que finalment s’hagi reconegut el paper que van tenir els republicans espanyols”.

Aquestes són paraules de l’alcaldessa de París Anne Hidalgo en la commemoració dels setantè aniversari de l’alliberament de París ocupat pel nazis.

La veritat coneguda ,però poc reconeguda fins ara, és que els primers soldats que van entrar a París i fer les primeres accions vans er un conjunt de soldats republicans espanyols integrats en la mítica companyia “La nueve”.

Els fets són que el tinent Amado Granell al front d’una columna motoritzada va travessar París i va ocupar l’ajuntament ja en mans del Consell Nacional de la Resistència. Era un 24 d’agost, altres combatents espanyols protagonitzen la rendició  del comandant militar alemany..

El 25 d’agost entrava De Gaulle i quedava aquella data com l’oficial de l’alliberament de París , i així va ser durant molts anys en que el Gaullisme i la seva grandeur van ignorar el paper dels republicans que van ser els primers en trepitjar París  i acabar amb els nuclis de resistència nazi que s’hi van trobar.

La serà el treball de la periodista Evelyn Mesquida que va posar els coses al seu lloc. Amb un treball d’investigació que donà peu a la publicació del llibre “La nueves.Los españoles que liberaron París” ( Ediciones B) amb rigors i  constància va reproduir les vicissitud de la companyia “La nueve” que era una avançada de la divisió comandada pel general Leclerc que va contravenint ordres va llançar les seves tropes fins  a Paris intentat que no fossin els americans els primers a entra-hi.

Les imatges conegudes són els blindats amb noms de batalles de la guerra espanyola entrant pels carrers parisencs enarborant la bandera republicana espanyola.

Aquesta realitat va voler ser amagada durant molts anys el gaullisme però també els mateixos comunistes que com tantes vegades passa van voler escriure la “seva “ història i han intentat menysvalorar el paper dels republicans espanyols en aquell gesta determinant.

Han hagut depassar setanta anys perquè retés un homenatge ben especial amb la presència d’un dels dos supervivents d‘aquells moment històric.

El llibre de Mesquida realment va servir perquè es comencés a parlar del tema i situés els fets històrics en el marc adequat.

Fa un parell d’any va sortir un altre llibre molt interessant sobre els mateixos fets: Los surcos del azar de Paco Roca (Colección  Sillón Orejero. Astiberri ediciones Bilbao 2013). És una novel·la gràfica molt interessant. En el seu moment en vaig fer alguns comentaris que ara reprodueixo:

“Aquesta és la darrera novel·la gràfica que presenta l’autor valencià Paco Roca. L’argument de l’obra és explicar de manera emotiva i amb intensitat narrativa la història d’uns quants exiliats espanyols que, en traspassar la frontera van viure la duresa del camps de concentració francesos on van patir mil i una vicissituds, i desprès van lluitar amb la resistència i amb les tropes aliades durant la segona guerra mundial i van ser els primers en entrar a Paris alliberant la ciutat del jou dels nazis. Components de la famosa divisió “La nueve” que van protagonitzar un dels fets més historiats i recordat de la guerra mundial.

El títol és una recreació d’uns versos de Antonio Machado que tenen un significat prou evident donat el relat. Machado diu  “Para qué llamar caminos a los surcos del azar” i el llibre assenyala camins gens fàcils de seguir sobretot quan l’atzar porta per viaranys desconeguts, impensats però inevitables. L’autor explica que la novel·la gràfica sorgeix d’un seguit de casualitats, del coneixement de diversos exiliats espanyols a França amb la voluntat de recrear i recordar el seu pas pels camps de presoners del sud de França, i més casualitat, és convidat a una conferència de l’escriptora Evelyn Mesquida que va escriure un llibre sobre “La Nueve”, la divisió plena d’espanyols que va tenir el “privilegi” de ser protagonistes de  l’alliberament de París durant al segona guerra mundial. A partir d’aquí i de seguir un seguit d’entrevistes amb alguns dels protagonistes neix la història que Roca transforma en una magnífica novel·la gràfica.

Los surcos del azar és una novel·la clarament reivindicativa de la història d’uns republicans espanyols, que desprès de perdre la guerra a Espanya i ser empresonats en les pitjors condicions a França, van seguir la lluita contra tota mena de totalitarisme com va ser el nazisme. El llibre com explica el mateix Paco Roca es podria haver fet simplement des de l’aventura bèl·lica que va significar la guerra dels republicans en defensa de les llibertats o bé tractar d’explicar les sensacions, les vivències íntimes, els sentiments dels exiliats espanyols que havent-ho perdut tot, essent vençuts i perdedors van haver de seguir batallant per mantenir la dignitat, els valors i les idees. I el llibre agafa aquesta segona visió. Hi ha ficció, sens dubte, però el substrat històric hi és i molt ben tractat.

El llibre s’estructura com si es tractés d’una crònica periodística. Comença amb la sortida del vaixell Stanbrook des del port de València després de recollir refugiats que s’amuntegaven al port mentre els franquistes ja entraven a la ciutat. El darrer vaixell que va aconseguir sortir de la flota promesa pels anglesos i francesos. A bord del mateix hi ha uns quants soldats republicans. La història fa uns salt i ens situa en l’actualitat quan un periodista, l’altre ego de l’autor , va a la recerca dels darrers republicans exiliats per saber més de la seva història. Contacta amb Miguel Ruiz, que primer es mostra poc disposat a explicar la seva història desencantat per l’oblit a en que van caure després de la guerra i, gairebé no se’ls va reconèixer per res, però mica en mica va desglossant tota la seva història que és la que conforma la trama del llibre. Ruiz és la suma de molts altres personatges que sintetitza la figura dels republicans espanyols que van seguir lluitat i posant la seva vida al servei de la llibertat

Estructurat doncs en el present i en passat, pel present el traç és molt més, simple sense color com la crònica periodística sense masses concessions i en canvi per la història, pels fets que són ja certs s’utilitza el color per donar-hi més protagonisme.

D’aquesta combinació estilística en sorgeix una narració molt ben estructurada i unes il·lustracions carregades de sentiment i emotivitat. Escenes diverses repassen els recorreguts dels exiliats des del port de València, les platges del Rosselló convertides en camps d epresoners fins el moment en que alguns d’ells entren victoriosos a paris amb “La nueve” comandada pel capità Dronne en una columna motoritzada amb els vehicles batejats amb el nom de batalles de la guerra espanyola.

Democràcia contra feixisme. Aquets podria ser un resum del llibre. La història d’unes persones que donen valor a la llibertat i estan disposats a lluitar per ella on sigui. Avantposen el valor de la col·lectivitat als interessos personals o a la tranquil·litat familiar. Sabien perfectament que Espanya va ser un assaig del feixisme contra la república i que posteriorment va ser una batalla contra la democràcia a Europa.

Magnífica novel·la gràfica doncs, amb un equilibri exquisit entre els dibuixos i els textos que la fa d’agradable lectura, compartint els valors de la defensa de la llibertat, de la democràcia i de la solidaritat.”  

Han hagut de passar setanta anys però al final al final la història ha retornat els honors a qui els van merèixer.

 

P.S. Val la pena llegir també l’article : Los españoles que liberaron París, silenciados y olvidados en Francia. Luis Rivas. El Confidencial . 19 .08

 

Más madera……

Agost 25, 2014

Com en la pel·lícula dels germans Marx, més llenya per alimentar el foc de la locomotora i seguir avançant .

Això , més polèmica per alimentar la convocatòria del “dret a decidir”.

Si fa encara no quinze dies la polèmica s’envoltava a l’entorn de les declaracions de diversos membres del govern o de l’entorn , Sant Vila, Joan Rigol i la mateixa vicepresidenta Ortega pel seus posicionaments respecte a la legalitat de la consulta com a límit per la seva celebració. El límit del Tribunal Constitucional

Ara ,sembla que s’aclareix  aquesta qüestió pel dictament de Consell de Garantides Estatutàries comença el debat  sobre el mateix dictamen que s’ha aprovat per cinc vots  a favor i quatre vots particulars que qüestiona la tonalitat part de la Llei de Consultes no referendàries , instrument que el govern català ha triat per donar marc de legalitat a la consulta ( ara ja queda clar que no es referendaria ni vinculant) del 9 de novembre.

Però clar ara comença el debat sobre el dictamen emès. Per uns clarament a favor del camí triat pel govern i per altres clarament contra el mateix camí. I tenim debat per uns quants dies més. Segurament hagués estat millor un acord unànime, però com que aquest consell, com el constitucional tant criticat per la politització dels sues membres,està format per experts definits per, partits , podríem concloure usant el mateix argument que el Consell de Garanties  està tant viciat com el mateix Constitucional per com s’anomenen els seus representants i la personalitat política d’alguns d’ells.

I no ha faltat qui hi veu intencionadament un engany, fixem-nos que deia, carregant sense pèls a al llengua   Francesc de Carreras, també catedràtic de dret constitucional al País:

El núcleo de la cuestión debatida es si las llamadas “consultas no referendarias” son o no referéndums. Implícitamente, quienes defienden la constitucionalidad de la ley consideran que, en el caso de ser referéndums, las consultas serían inconstitucionales. Pues bien, la estratagema seguida —ya utilizada en el Estatuto— es cambiarle el nombre a la cosa: si a los referéndums les llamamos consultas no referendarias se resuelve el problema. En derecho suele decirse que “el nombre no hace a la cosa”, sino al revés, es “la sustancia la que determina el nombre”. Denominando a un referéndum —dotado de todos sus elementos— “consulta no referendaria” no se resuelve el problema de constitucionalidad, sino que este sigue siendo el mismo: los cuatro votos particulares coinciden en levantar el velo de esta trampa y consideran que el contenido de la ley se identifica con un referéndum. Argucias leguleyas, como utilizar un párrafo descontextualizado que forma parte de la doctrina del Tribunal Constitucional no hace más que desvirtuar

Ostres! tanta manca d’objectivitat es pressuposa al membres – almenys els que ha aprovat el dictamen- del Consell?

En fi cada setmana la polèmica de rigor. I ha se sap qui dia passa anys empeny i Sant Joan és a l’estiu. Cada setmana algun tema per anar passat l’estona i de passada aprofundiren aquesta mena de ratlla divisòria entre els que la legalitat és la panacea i els que creuen ( jo entre ells) que al legitimitat ha de servir per modificar lleis que potser amb els temps han quedat obsoletes. I per damunt de tot que no hi hauria d’haver cap problema en fer els consultes que calguin per després fixar el rumb que cal prendre en política. Cada cop hi haurà d’haver més implicació en les decisions i cal cercar mecanismes que ho facin possible.

Potser no cal recórrer al tòpic de com ho han portat al Regne Unit el procés del referèndum escocès. Només cal seguir el que  Cameron ha dit respecte a la votació d’Escòcia “ cal mostrar respecte pel poble d’Escòcia i permetre que ells facin un referèndum just, decisiu i legal” o encara més contundent : “no es pot mantenir un poble dins del Regne Unit contra la seva voluntat” .

 Sí, ja sabem que els marcs legals són diferents i la tradició democràtica també però les paraules i la voluntat que al darrera hi ha és el que caldria traslladar al nostre país. No caldrien i dictàmens  i controvèrsies falses i interessades.

Tot plegat és molt més senzill…..

El paisatge com excusa….

Agost 24, 2014

El paisatge com excusa per una gran exposició a l’espai Thyssen de Sant Feliu de Guíxols.

És el tercer anys consecutiu en que hi ha una mostra del fons de Carmen Thyssen amb un èxit notable  de públic i també com una lloable iniciativa de concentrar temàticament part de la important i extensa  col·lecció de  Carmen Thyssen .

El cicle expositiu, que cal desitjar que duri molts més anys, va començar  el 2012 amb l’exposició  “Paisatges de llum, paisatges de somni. De Gauguin a Delvaux”. Va seguir a l‘any 2013 amb la mostra  Sisley-Kandinsky-Hopper. Les exposicions eren una avançada del que estava projectat com un permanent espai Thyssen que sembla que ara ha quedat ajornat per manca de suports institucionals. Males llengües parlen de que el govern volia que aquest espai Thyssen a Catalunya s’ubiqués a Barcelona i no  una ciutat mitjana del país.

Aquest tercer any la mostra està dedicada al paisatge i a la mirada que l’artista té davant el paisatge i com van evolucionant les tècniques segons la posició que cada artista té davant la inspiració que li transmet el que veu i tot plegat com a tema recurrent el mar com  espai de vacances i gaudi i en el tema de muntanyes, boscos i jardins com l’espai dels somnis perduts ..

L’exposició porta per títol L’ideal en el paisatge. De Meifrèn a Matisse i Gontxarova

L’exposició es distribueix al llarg de 8 sales del Museu de Sant Feliu de Guíxols amb quatre espais diferenciats.

Seguint el catàleg podem trobar.

El paisatge naturalista

L’estètica de la pintura naturalista tracta el paisatge de manera realista però es desvincula de la representació del natural que practicava la fotografia. La de la natura imitada parteix de l’anàlisi objectiva, gairebé científica, de la contemplació dels objectes sense abandonar del tot una contemplació subjectiva (romàntica) del paisatge.

 Copsar l’instant

 El 15 d’abril de 1874 s’inaugura, a París, la primera exposició dels impressionistes. Entre els autors destacats que hi van participar hi havia Renoir, Sisley i Monet. Émile Zola va veure en aquests artistes allò que reclamava per a la renovació de la literatura i l’art: poder copsar les sensacions cromàtiques produïdes pel efectes de llum sobre els objectes, és a dir, copsar l’instant de la llum.

 Vers el paisatge expressionista

 A principis de segle XX, com a reacció al caràcter positivista que ha pres la pintura a finals del segle anterior, s’inicia un nou moviment pictòric: l’expressionisme. Aquest, aporta una percepció més subjectiva de la realitat. Trasllada l’estat d’ànim a l’entorn creant uns espais normalment agitats i inquiets.

Trànsit a la modernitat

L’art del segle XX explora el llenguatge plàstic més enllà de la imitació de la natura i del que aquesta desprèn. La diversitat i la convivència de llenguatges que s’han desplegant des de la subjectivitat de l’artista donen lloc a un evident eclecticisme estètic.

L’exposició hi ha 49 quadros amb unes signatures d’alta qualitat i de renom en el món de l’art Renoir,  Sisley, Monet, Gauguin, Matisse, Mei­frèn, Martí i Alsina, Urgell, Josep Amat, Gontxarova . L’exposició es completa amb dues escultures.

Tres temes com ja hem vist són els que predominem a l’exposició, el mar, els jardins i al figura humana

La mostra del Museu de Sant Feliu és esplèndida ben presentada i amb l’atractiu que sempre tenen els bones exposicions que intenten bastir un discurs narratiu com és el cas de “Paisatges de llum, paisatges de somni.

Val la pena de totes , totes visitar aquesta exposició que ens fa un recorregut entre el naturalisme del XIX  fins l’art contemporani el segle XX amb el paisatge com a meravellosa excusa.

 

 

 

 

Foravilers de tarda.

Agost 23, 2014

També al capvespre com en el  poema magnífic – però sense la màgia que el poema desprèn. Lectura recomanada sempre  –  de la Maria Mercè Marçal hem seguit camins al voltant de la vila. No hem menjat ametllons verds , però si que hem pogut copsar que moltes de els fruites silvestres com les “cireretes de pastor” o el pa de llop estan més avançades en la seva maduració que en altres anys. Potser el temps ,més aviat corresponent  al principi de la  tardor, ha enganyat a les plantes.  Ja veurem però al final del cicle si tot plegat sembla trasbalsat.

Sortim doncs a caminar desprès de que durant tot el dia hi hagut núvols que presagiaven pluja, al final no ha estat així i les tres horetes que hem caminat , ben al contrari, el sol ha sortit i encara  a les darreres hores de la tarda ens ha acompanyat amb força i fer-nos suar de valent.

Enfilem cap el Mas de l’Artís, hem agafat el camí que hi puja per Mas Tapet. Fa dies que no ha plogut i el camí està força polsós. Passem per diverses cases   d’urbanització, se sent xivarri de canalla, i xipolleig d’aigua, basses i piscines són aprofitades en aquest període de vacances, Una remullada és prou bona en aquestes hores per relaxar-se  . Passem pel costa d’una hípica, els cavalls, llevat d’un, amb un magnífica presència, estan més aviat força magres. El camí es va enfilant fins a trobar el pas per sota de l’autopista. I ja enllacem amb el camí clàssic , ciclistes a dojo  alguns que altres caminats i també corredors que ens avancen amarats de suor i en ple esforç.

El maset Safont a l’esquerra del camí i just al davant  una plat d’orenga ben florida.

El camí comença a enfilar-se amb suavitat va guanyant alçada, deixem el trencall que passa per la riera , es veu amb dificultat pels arbusts i plantes que han crescut amb generositat. Molts arboços amb les cireretes , com hem dit ja prop  de madurar, però  molts petites, encara els falten alguns dies per acabar de créixer, també algunes figueres de moro amb els figues que ja prenen el color rogenc de quant maduren.

Abans d’arribar al Mas de l’Artís agafem un trencall a l’esquerra del camí, és el camí que enllaça amb l‘altre fondo, el de les Mesquites, el seguim fins arribar a dalt de la carena. Una vista prou interessant, la carena de la Talaia, el Balcó, i la plana de Mas Roig queden perfectament ubicats. Nosaltres seguim un camí carener que arrenca just al costat d’una vinya nova. Un camí que sembla que es va fer a rel del darrer incendi de fa un parell d’anys , va seguint la carena i acabarem just al costat del Mas Torrat. El camí s’enfila fins a guanyar la màxima alçada , noves vistes panoràmiques, el cel que fins ara era net de núvols ara tornar a agafar tonalitat grisosa, això es pot veure clarament amb el mar que  de fons  veiem, gamma de griso i ombres.

Parem a  fer una mossegada quan arriben a la part més plana de la carena, un paisatge carregat de margallons i arboçars. Especulació sobre el vell paisatge del Garraf on segur que predominaven aquestes espècies. Seguim amb forta baixada en alguns moments fins arribar al camí de les Mesquites, passem pel costat , com hem dit, del Mas Torrat, on veiem una extensa fileres de gàbies a on es reprodueixen perdius i guatlles.

Agafem el camí i seguim cap a d’urbanització del Pas del Bou, abans però passem pel túnel de l’autopista , uns joves al voltant d’un cotxe-discoteca hi passen l’estona ociosament . Algunes generacions es feien seus espais urbans ara sembla que cerquen espais més fora vila  amb reminiscències pel·liculeres.

Es va fent fosc i també es va ennuvolant, però ja  estem al restaurant la  Figuera i anem pel camí de la Plana, amb força activitat i arribem ràpidament al camí dels Escalons i a  la Ronda. Fem els càlculs i estem entre els deu i dotze quilòmetres.

Com sempre la satisfacció d’un esforç en mig de  paisatge rural de la nostra vila prou mantingut encara, conegut això sí però sempre amb matisos diferents.

Els perills del petit plaer.

Agost 22, 2014

Mai tindrà la plena consciencia segurament, qui va ,en un moment d’e extraordinària  lucidesa, pintar en una paret aquell grafiti que deia : “tot el que m’agrada o mata o és il·legal” , de la immensa  raó que tenia.

Aqueta senzilla frase ha estat confirmada per moltes,moltes ,  persones que volen gaudir de petits o grans plaers però que saben que comporten alguns perills, riscos  o bé són il·legals.

I  entenguis el terme plaer està usat  com el gaudi de petits detalls que a vegades no són res de l‘altre món, són coses potser banals que ens delecten momentàniament però ens permeten aïllar-nos o sentir-nos bé ni que sigui fugaçment.

Segurament el millor és sempre l’equilibri. Hem d’anar com a funambulistes mantenint-nos sempre drets i evitar ser presoneres i esclaus d’aquest plaers mundans.

Entre aquest petits plaers hi ha i són coneguts i acceptats i reconeguts socialment la beguda i el fumar.

Socialment hi ha també un cert rebuig més menys incentivat pels poders públics sobre l’ús de substàncies que ens poden produir en part aquest plaer.

El consum  de begudes alcohòliques ens pot produir satisfacció gradual en funció del lloc , el moment i les circumstàncies en que vulguis degustar un gin tònic, una cervesa ben fresca, o un vermut càlid i cordial o una copa de cava fresca i compartida .

Lloc , moment i companyia són fonamentals per saber apreciar el nivells de satisfacció que ens pot donar el beure.

Però si hi ha un excés volgut o no, un excés  que ens fa entrar en un terreny perillós i que cal evitar però que en el cas de l’alcohol hi ha una certa acceptació social . Sembla que al primera “trompa” que ho pot haver agafat és entès com un ritus iniciàtic i per tant justificable, tolerada i perdonable  .

A la borratxera per desamor és acceptada , compresa i a voltes compartida.

Diuen que al veritat només la diuen els nens i els borratxos… Apa!

Ara ja no ens donen pa amb vi i sucre per considerar que pot ajudar a certes addiccions posteriors  , i la veritat es que els nens i nenes  ens perden un berenar magnífic.

Hom ha fet  campanyes llargues i raonables sobre els perill d’ajuntar alcohol i conducció , campanyes que va donar lloc a la famosa frase de “l’estadista” Aznar “Las copas de vino que yo tengo o no tengo que beber déjame que las beba tranquilamente; no pongo en riesgo a nadie ni hago daño a los demás”,

 Però a on ha entrat a fons tota la maquinària comminatòria ha estat en el tabac. El tabac ha estat assenyalat amb raó com un elements altament nociu per la salut i que genera un seguit de malalties i tant despeses sanitaris inassolibles per l’estat.

Però sabent-ho continuo creient que fumar-te un bon puro o una cigarreta desprès del dinar  és un autèntic i incomparable  plaer. El problema és que generalment no som capaços de copsar la singularitat del moment i entrem en un procés d’addicció que malmet precisament el plaer.

Però el tabac ha estat un element que per la generació que estem entre els 50 i els 60 ha estat plenament integrat a els nostres vides. La major taxa d’exfumadors està en aquest franja d’edat

La majoria recordarem quan de  petits els pares ens advertíem que fumar era dolent, mentre anaven escoltant les advertències , al costat  veiem l’avi que, traient-se de la petaca la “picadura”, es liava una cigarreta que feia una pestilent olor. Però vam voler transgredir l’autoritat paterna com tocava i ens vam aviciar primer al “Celtas” curts  desprès al “Ducados” i potser , potser els més selectes van evolucionar del “Bisonte” al “Chesterfield” sense filtre naturalment .

Ja de mes joves veterans  anàvem al metge per algun constipat que durava massa  i entre els estossecs i el fum d’alguna cigarreta el metge  et recomanava que estesis uns quants dies sense fumar. I clar no li fèim cas ja que ens prescrivia una actitud de fumador passiu que ni ell respectava. No predicava amb l’exemple i això el desautoritzava.

A la classe de ciències et comentaven que els pulmons del fumador eren més negre que el sutge però el professor mastegava , més que xuclava, un caliquenyo que empudegava a tots els atents alumnes que s’interessaven pels perills del fumador. Però a l’hora del pati i d’amagatotis compartíem les “ calades” d’una cigarreta

Ja de més grandets vam aprendre que es podia barrejar el tabac alguna que altre substància i passar ona relativa bona estona. La resposta dels productes era diferent en cada un dels fumadors…I ara veiem com a Barcelona persegueixen els anomenat “clubs cànnabics” amb argumentacions més o menys demagògiques si ho comparem amb altres toleràncies que serien com a mínim tant  censurables ( si és que cal censurar) com la del cànnabis

Després  l’assetjament publicitari – segurament raonable i necessari-    davant l’augment els costos de les malalties derivades del consum del tabac ens va començar a alertar dels greus perills que podien comportar. Fotografies repel·lents acompanyaven les caixes del tabac. Tot plegat i amb moltes i moltes campanyes han acabat amb ela lema reproduït a qualsevol caixeta de cigarretes “ fumar mata”. Apa ja estàs previngut i a partir d’aquí cadascú que faci el que vulgui o pugui.

La ciència avança que és una barbaritat, ja ho sabem. L’enginy humà no té límits ni fronteres. L’ habilitat pel negoci supera la voluntat de l’oci. La voluntat d’inventar nous artilugis que ens permetin canviar les addicions són usuals al nostre món.  I veient els estralls indiscriminats, costos econòmicament  i greus  del tabac van sortir les anomenades i mai encara prou ponderades   “cigarretes electròniques”.

S’havia trobat la panacea, la pedra filosofal per combatre la més social de las addicions .

Una combinació de vapor i diverses substàncies semblava que podien substituir al tabac, sense aparentment cal perill i sobretot no creava, deien,  capa addicció. Era recarregable, fàcil d’omplir i a més segons com es portava podia resulta un no element estètic per la persona. Portar-lo penjat al coll era  fins i tot un distintiu o una mostra clara d’estar “ a la page”,  o una voluntària mostra de la voluntat de superar la dependència del tabac. Tantes interpretacions com usuaris hi ha. 

En un vist i no vist van aparèixer com els bolets les botigues que veien aquest estrany giny que ràpidament va tenir una forta presència als nostres carrers. Em conten que a més de les despeses pròpies del mateix espai la inversió mínima amb eles cigarretes oscil·la entre els 15 i 20 mil euros

Però lamentablement  pels inversors tan ràpid van obrir i tan ràpid han tancat que fa dubtar de que la cigarreta electrònica hagi estat capaç de substituir el tabac i el seu plaer.

Tampoc hi ha un criteri unànime de la comunitat mèdica sobre la seva bonança o perillositat pels desconeguts continguts i també dels efectes que pot fer sobre els consumidors .

S’han fet  després d’estudis i controls, anat trobant contraindicacions i ,a més, se’ls ha començat a tractar també com a els genuïns cigars. Prohibició en espais tancat i els espai públics amb limitacions.

Però ara caldrà afegir un nou perill que no tenien les genuïnes cigarretes  a no ser que fossin aquelles de “broma” que també ha caigut en desús..

Podrien semblar unes ratlles escrites quan no se sap que dir i a l’agost passa moltes vegades- , per això reprodueixo textualment la nota que apareixia a l’Eix Diari.

“Un home de Vilafranca del Penedès ha resultat ferit aquest cap de setmana a causa de l’explosió de la seva cigarreta electrònica. Segons informen diverses agències, els fets han passat mentre l’estava carregant la cigarreta a l’habitació del ferit. I a conseqüència de l’explosió, s’ha calat foc al llit i les flames han fet cremades als braços de l’home, que ha hagut de ser traslladat a l’hospital de Vilafranca. Els fets han tingut lloc a un domicili del carrer Ramon Freixes.

Dóna la coincidència que fa uns dies va morir un home al Regne Unit per l’explosió del cigarret electrònic quan estava manipulant un equip d’oxigen instal·lat a casa seva.”.

 La pintada al·ludida al principi, “tot el que m’agrada o mata o és il·legal” pren tot el sentit del món després de llegir la notícia.

És fotut però és així.

Quanta lucidesa va tenir l’anònim pintaire en alertar dels perills del plaer!

Viure per V(b)eure.

 

Publicat a l’Eix Diari, el 18.08.14