Archive for Setembre de 2014

De veritat els petits canvis són poderosos?

Setembre 30, 2014

L’actualitat dóna per molt, Llei de consultes amb interpretacions diferents del seu abast i oportunitat de votar segons què. Escòcia, el No. Però la lliçó extraordinària que ens han donat és indiscutible i tot plegat em fa caure de ple  en un dels pecats capitals, el de l’enveja. Enveja de veure com és fàcil de resoldre la diferència i la discrepància. Escoltar a Alex  Saldmod, David  Cameron i Alistair Darling és una lliçó de democràcia i de saber estar en el lloc i en el moment adequadament. Desprès de conèixer els resultats les seves respostes d’acceptació ,de reconeixement,de respecte mutu són realment un mirall del que hauria de ser la confrontació política. A la ciutat tenim les primàries del PSC local amb debat, confrontació i algunes incursions,  gairebé a les clavegueres, estranyes que aixequen passions i paranoies i trucades  a la direcció Nacional. Tallers participatius sobre el projecte de la Plaça del Port, serà pur maquillatge o de veritat valdrà la pana?. Escèptics. . El ritme habitual de la ciutat i del que hi passa sembla normalitzat. Però m’ha cridat l’atenció una notícia publicada en l’anterior edició del Diari: “La zona de producció del gall del Penedès coincideix amb l’àmbit”. Així doncs pels galls cap a la vegueria. El projecte és una demanda de L’Associació de criadors de la raça de Gallines penedesenques.

La notícia que deu satisfer als productors ens porta – forçant-ho una mica no ho negarem- a recordar la “guadiànica” ( apareix i desapareix) reivindicació de la vegueria del Penedès.

La notícia es complementa amb unes declaracions des de la Plataforma pro Vegueria ( que malgrat les adversitats i un cert oblit tot segueix al peu del canó)  congratulant-se de que cada cop hi hagi més accions coincidents amb l’àmbit. No negarem que és positiu, però encara ho seria més que es podés debatre i seguir públicament els passos que s’estan fent perquè l’àmbit signifiqui clarament el territori i el signifiqui en les diversos elements que poden configurar una certa distribució dels usos del territori i quines noves infraestructures de tots nivells calen.

No serem nosaltres que negarem en aquest cas el famós lema del nostrat i enyorat Capità Enciam quan afirmava que “Els petits canvis són poderosos”.

No hi ha dubte que els galls i els gallines són importants, però pels que desconeixem totalment el món gallinaci i al màxim que arribem és a contemplar els magnífics exemplars que s’exhibeixen a la Fira del Gall de la veïna Vilafranca, o de manera més plaent quan ens cruspim un gall rostit o un ànec , ens costa de veure, malgrat la nostra fe en el Capità Enciam, que a través del gall i la gallina arribarem a aconseguir  la Vegueria.

El tema de la reivindicació de la vegueria en els darrers temps no ha estat certament un camí de roses , la història del procés de la construcció política del Penedès cap a la vegueria no ha estat ni fàcil ni té encara inexplicablement un consens general i, fins i tot  encara avui  té un final incert malgrat les promeses dels grups polítics que avui conformen el govern del País i el partit que fa de suport-oposició al mateix govern. Ja en el seu moment quan el Pacte del Penedès reclamava unitat territorial no es va aconseguir constituir-se com a comarca pel desacord polític amb posicions ben diverses en els partits  de les que avui existeixen al voltant de l’acceptació de la vegueria. Desprès en la primera Llei de Vegueries, El Penedès  no s’hi va incorporar fruit de canvis de posicionaments polítics de la majoria del grups, indecisions, negatives i canvis de posició en funció de si s’és govern o s’oposita .Altres grups sí que han mantingut sempre oberta la reivindicació,davant d’aquest batibull polític, i davant els canvis tàctics i estratègics d’alguns partits, s’han mantingut  , no sense dificultat, en una certa fermesa  els agents socials i culturals en la reivindicació de l’objectiu d’assolir la vegueria , amb alts i baixos, es va  arribar  a aconseguir la constitució de l’Àmbit Penedès. De l’àmbit   ben poca cosa en sabem de manera pública tot i que hi ha qui va fent feina i algun dia caldrà reclamar un gran debat transparent i obert  més enllà de les administracions. Però aconseguit l’àmbit que no deixa de ser un mer instrument de planificació  el reconeixement polític de la vegueria està encara llunyà.

En la construcció del Penedès també ja s’ha produït prou literatura argumental com per avui tenir un cos teòric  important per avalar la creació de la vegueria. I, també, per la part pràctica s’ha anat veient que la integració que era prevista en la regió metropolitana  no era ben vista ni per la mateixa metròpoli, ni les polítiques que calia estructurar en el futur avalarien la nostra pertinença activa i positiva  a una regió metropolitana cada cop tancada en sí mateixa i amb poca voluntat de compartit èxits però sí ,en canvi, de distribuir càrregues i problemes. Mal negoci doncs pel Penedès.

També sembla que hi ha una unànime posició institucional , la immensa majoria des ajuntaments recolzarien la proposta de constituir una nova vegueria, els acords que s’ha anat produint en el temps així ho avalen.

Ara estem en el temps del “dret a decidir”, temps importants, temps de canvis , temps d’il·lusions i esperances, i naturalment temps de certes temences i incerteses. Però vet aquí que tot el “procés” es ha portat un instrument important per, potser, acabar de decidir la creació de  la Vegueria del Penedès, es tracta de la Llei de consultes no referendaries. Ara hi ha un instrument prou vàlid com per consultar a la ciutadania del Penedès si vol tenir la Vegueria, si vol que els territoris, avui fragmentats en l’actual divisió territorial, es volen  unificar per  i donar pas a una nova Vegueria, la del   Penedès.

No seria massa difícil fer-ho. Cal voluntat política. Ara és el moment que els partits que manta vegades han dit que sí a la vegueria i també d’aquelles entitats que mantenen  viu el caliu de la reivindicació tenen l’oportunitat d’or per complir els compromisos . Promoure la consulta en un marc legítim, legal i estipulat.

El 9-N doncs al Penedès hi podria haver dues urnes.

Aquest petit canvi, dues urnes per comptes d’una, si que realment seria poderós.

 

Publicat al Diari de Vilanova, el 26.09.14

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Anuncis

Signatura important

Setembre 29, 2014

Anotem per la història.

Dissabte 2/4 d’11 del matí a la Sala Verge de Montserrat del Palau de la Generalitat el President Mas convoca la consulta no vinculat  per saber quin és l’encaix que la ciutadania de Catalunya vol respecte a Espanya.

Si hi ha moments històrics certament aquest ho és, per primera vegada es convoca a la ciutadania a opinar per la via d’una consulta popular respecte a la relació amb Espanya.

Moment solemne, sens dubte, amb el “boato” corresponent i la mitja gala institucional.

Anem per feina

La imatge dels consellers i altres personalitats convidades a l’acte fent fotografies amb els mòbils l decret acabat de signar i segurament alguna selfie amb el paper amb qüestió donava un toc de  realitat i desmitificava la situació, i la litúrgia  de la situació. Algú comentava si això en qualsevol altre país s’hagués vist. Però el fetitxisme , en aquest cas fotogràfica va  ser més fort que mantenir una certa solemnitat.

La plaça de Sant Jaume ( relativament) plena d’independentistes , tot i avui no es signava la independència sinó simplement consultar a la ciutadania. Desprès ja veurem que diran les urnes. Que no tinguem sorpreses, eh.

La posada en marxa d’un rellotge amb el compte enrere fins la consulta té el seu interès , ara potser que els telenotícies per posar el rellotge que ens diu l’hora a l’inici podrien encetar am aquest cronòmetre de la Plaça de Sant Jaume  per estar més conscienciats de que ja queda cada dia i cada hora  menys per expressar la nostra voluntat.

A la resta del país em sembla que tot plegat va passar amb una certa indiferència, sense pena ni glòria i no vaig poder veure manifestacions de joia i alegria espontànies pels carrers. També pot ser signe de la normalitat en que la ciutadania agafa els esdeveniments polítics malgrat el de dissabte tenia un significat especial, pel que pot ser i pel que pot no ser. Però estic convençut que res serà igual a la política catalana ( i també a  l’espanyola) després de la signatura del President Mas del decret de convocatòria de la consulta. El repte està llençat

Segurament la mesura i un cert escepticisme i experiència , malgrat la voluntat i el desig de poder votar , ens fa contenir en les expressions massa alegres i arrauxades. I segurament també si cal mobilitzar ja es farà si l’estat acaba imposant la suspensió de la votació.

I així anem.

El govern de Madrid no va trigar ni una hora a sortir explicant quin serà al seva actuació que per tant la vigència del decret signat i de la pròpia llei té els hores comptades, no tindrà ni quaranta-vuit  hores de vigència si la previsió que feia la Vicepresidenta es compleix.

A no ser que el Tribunal Constitucional no prengui mesures preventives en funció del contingut del mateix decret que invoca la doctrina constitucional.

Dèiem que la signatura és aquella “hora solemne, en nom del Poble i del Parlament”  que invocava un altre President i així comença un moment més que important pel país.  Digui el que digui, faci el que faci a partir d’avi mateix el Consell de Ministres que sembla que es reunirà extraordinàriament aquets matí  i el mateix Constitucional ( jo no m’atreviria a avançar cap resposta d’aquest organisme) el moment ja tindrà el seu espai en al història.

Vindran sens dubte moments d’escepticisme i incredulitat, determinats sectors mediàtics carregaran contra tot i tothom que no combregui amb les tesis del govern de Rajoy i paradoxalment el PSOE, que per comptes de trobar una proposta pactada i acceptada democràticament, s’arrenglera un cop més amb el PP per veure qui té més grossa l’espanyolitat més rància i jacobina.

Tacte , prudència i bona resolució és el que reclama avui part de la ciutadania catalana. I també diguem-ho clar arribat ja aquest moment potser caldria pensar en temes molt més quotidians que afecten a també una immensa majoria de la ciutadania, que, volent votar vol fer-ho tenint resolts els elements principals de la subsistència i d ‘una vida digna.

 

 

De lectures

Setembre 28, 2014

 

Fuego y cenizas. Éxito y fracaso en política.

Michael Ignatieff

Taurus. Pensamiento.

Editorial Taurus.

Madrid, 2014.

 

Hi ha llibres que haurien de ser d’imprescindible lectura, hi ha sens dubte una gran bibliografia de tractats de política , sobre la política i sobre les ideologies és inabastable la llista possible. El mateix Ignatieff n’esmenta alguns , al·lusions a Weber, Maquiavel, Tocqueville per citar-ne alguns dels més coneguts i citats en forces ocasions .

A l’any 2006 ,Michael Ignatieff ,comença la seva activitat política i es escollit diputat per una petita circumscripció. Després de resultar escollit va postular-se com a líder dels liberals però va perdre davant Stépahne Dion . Quan aquest va renunciar a seguir en primera línia del partit Ignatieff va agafar el relleu de manera interina fins que el maig del 2009 és escollit líder del partit, càrrec que deixar el 2011 desprès de tenir uns resultats catastròfics en els eleccions federals amb una pèrdua notable d’escons , ell mateix no va sortir reelegit.

Va dimitir poc desprès i va retornar a la seva tasca docent a la Universitat de Toronto

A Fuego y cenizas. Éxito y fracaso en política, Ignatieff explica sense cap mena  de concessió les dificultats i “crueltat” de la política actual. La seva manera d’entrar-hi i com partir d’un moment ja sembla que no hi ha marxa enrere. L’escenificació de com Ignatieff explica la seva entrada en política en el primer capítol és realment interessant i important per seguir el fil narratiu.

La seva voluntat d’implicar-se des de la primera línia en el combat polític deixant la còmode vida d’acadèmic queda ben exposada i reflectida en aquest llibre en que va deixatant la seves vivències en la política activa i reflexions al voltant de conceptes com el significat de la política, el calor i el paper de l’economia, el veritable sentit social de la tasca pública , la relació amb els mitjans de comunicació, les continuades al·lusions als seus referents polítics, les ensenyances que recupera dels seus mentors, la batalla per la independència del Quebec,les interioritats de les eleccions primàries pels grans partits. Són reflexions fetes des de la seva ja sortida de la política fruit d’una derrota electoral  i per tant des de d’una certa reflexió i des del coneixement doncs dels fets , els circumstàncies  i les vivències intenses del seu període actiu en el Parlament i en el seu partit.

Ignatieff va descabdellant la seva trajectòria política i va desglossant els sentiments,sensacions certes i dubtes que cada pas li va creant. Hi ha una certa componenda d’aventura però també de la voluntat de canviar les regeles del joc i no se’n en surt davant la lògica dels propis partits i també´ del que l’electoral reclama dels seus polítics. L’etern debat entre la pròpia ideologia i el necessari pragmatisme davant les decisions que cal prendre, la dicotomia entre les creences i criteri propi i el que cal  a vegades adoptar en funció de ser candidat i també del que en cada moment cal acceptar per poder assolir el poder i des del poder fer els canvis que el seu criteri eren del tot necessaris. Ho reflexiona  amb molta sinceritat : “Hay que saber modificar las posiciones, pero si se olvidan los principios se cae en la mediocridad”

Aquets és un llibre doncs de reflexió sobre l’experiència de “posar-se” en política sense tenir una motivació clara i concreta  i sí moltes de difuses, de viure intensament uns anys de confrontació amb propis i estranys i acaba sortint desprès de l’acceptació d’una derrota sense pal·liatius.

Igantieff explica la seva experiència tot afirmant que : “Perseguí el fuego del poder y contemplé cómo la esperanza quedaba reducida a cenizas”. Però des de els cendres ha escrit aquest magnífic assaig que vol ser també un instrument per no fer perdre l’esperança i animar a que es faci política i es participi activament en la política.

Llibre indispensable per aquells que des de la política o des del seu entorn o simplement des de l’òptica del ciutadà implicat en al seva societat , volen veure transformacions i que els govern prioritzin en funció de les necessitats socials i no per simples, imperatius de partit.

Les paraules finals del llibre són prou il·lustratives del missatge d’optimisme que llença Michael Ignatieff “… pensemos en la política como una llamada que nos empuja hacia adelante, siempre adelante, como una estrella que nos guía. Aquellos de nosotros que respondamos a la llamada  sabemos que el éxito o el fracaso importan menos que el hecho de haber respondido . Lo que ahora esperamos es que otros más decididos, más valientes y más dedicados  respondan también es por ellos, por esos jóvenes hombres y mujeres , por los que este libro ha sido escrito”.

 

 

 

 

 

Túnel del temps.

Setembre 27, 2014

Diuen que si la justícia no és ràpida no és justícia.

I possiblement la frase sigui veritat.

Aquesta setmana per via de la justícia m’ha semblat entrar en el túnel del temps.

El desembre de l’any passat havia de fer de testimoni d’un judici, en aquell moment per raons que desconec es va suspendre el judici i vaig rebre una nova citació per el dijous 25 de setembre, dijous passat.

La citació és contundent ja que acaba amb el següent advertiment “ si no concurre a este primer llamamiento i alega justa causa que lo impidas se le podrá imponer una multa de 200 a 500 euros y le pararán los demás perjuicios que haya lugar en derecho”.

Em tinc per un ciutadà que procura complir, i per tan ja tenia la disposició de col·laborar amb la justícia però clar, llegint el final de al citació la voluntat de complir augmenta, no vull pagar 200 euros pel cap baix.

Llegeixo al citació i es tracta d’un judici per uns fets que van tenir lloc fa onze anys. Onze!. Sincerament en onze anys es pot haver oblidat l’essencial d’un tema i vagament pots recordar alguns aspectes concrets del tema en qüestió, sobretot si aquets tema va ser poc rellevant malgrat la possible importància dels feta en sí mateixos , que era la falsificació d’unes signatures per cobrar un taló de , crec recordar, 300 euros. No és per banalitzar el tema però que això arribi a un judici al cap d ‘onze anys no pressuposa gaire diligència en resoldre la situació.

Vaja que la lentitud és exasperant

És cert que a ‘any 2007, quatre anys desprès dels fets vaig ser convocat al jutjat de Vilanova i em vaig passar el matí omplint fulls amb signatures i escrivint xifres i quantitats.

Vaig imaginar que deuria ser una prova grafològica. Però ningú ens va dir res i ema va recordar quan com a al nostra infantesa ens castigaven  a l’ escola i havíem d’escriure mil vegades o dues mil si el nostre comportament no s’ajustava al patró  “normal, allò de “callaré en clase”

En fi jo ja havia oblidat el tema, ni recordava amb exactitud els fets però en ser cridat com a testimoni en el judici oral vaig intentar refrescar els fets amb algunes preguntes a altes persones que en el seu moment havien estat també en els fets.

Total sensació d’haver retrocedit onze anys i incomprensió com aquets tema acaba arribant a un judici a  L’Audiència Provincial de Barcelona, segurament hi deu haver raons judicials que així ho dictaminen però al meu poc coneixement del sistema judicial em fa pensar que potser s’hauria pogut resoldre d’una altra manera, però  aquest dijous ens vam trobar doncs a l’audiència, testimonis acusada, policia i…. per feina.

El procediment molt semblant al que veiem a les pel·lícules o a la tele. Tres jutges, el defensor i la fiscal, tots ells i elles corresponentment vestit a l ‘ús dels tribunals amb toga i els jutges i la jutgessa més empolainats que els altres. D’entrada la presidenta de  la secció em comenta amb cortesia que la persona acusada no entén amb fluïdesa el català i em diu que per deferència a ella parlarà amb castellà però que jo parli com vulgui. Em pren jurament i em pregunta tinc relació amb la personal acusada, jo no la conec i així ho manifesto. Dóna la paraula a la fiscal i aquesta em fa quatre peguntes , l’advocat defensor renuncia a preguntar i aquí acaba tot.

Onze anys per fer-me quatre preguntes , que sense voler qüestionar l’estratègia de la fiscalia ( déu me’n guardi) en absolut, són respostes de domini públic o almenys d’una certa raó i coneixement .

Acabo i marxo, no sé com ha acabat però sigui la sentència que sigui arriba tard ,molt tard, segurament onze anys desprès la persona acusada ja ha purgat la seva culpa si la tenia, i els altres hem entrat en el túnel del temps per rememorar uns fets que ara ens semblen anecdòtics. Això sí, hem complerta amb al nostra obligació.

Tot i així no negaré la perplexitat per la lentitud dels procediments judicials, segurament se’m escapen detalls però és fa tot plegat difícil d ‘entendre.

 

P.S.

 

Avui és el dia.

Avui després de treballar amb habilitat i astúcia Mas firmarà al llei de Consultes i firmarà la convocatòria del 9-N.

Atents als moviments.

Segurament ja dissenyats i pensats amb tiralínies però serà interessant de comprovar les estratègies.

 

Sonen tambors electorals

Setembre 26, 2014

“Abans d’acabar voldria compartir amb vostès una darrera reflexió. Confio que el 9 de novembre es podrà votar amb plenes garanties democràtiques i que, per tant, el resultat podrà ser llegit amb nitidesa i democràticament acceptat per tothom. A finals d’aquest any –els ho recordo– arribarem a la meitat de l’actual legislatura, que va començar a finals del 2012, i, si es pot, m’agradaria acabar-la quan toca, és a dir, a finals de l’any 2016 –dic, si es pot. I a mi m’agradaria que es pogués, i com que m’agradaria que es pogués ho vull compartir amb vostès en un debat solemne de política general perquè s’entengui quina és la intenció real de l’actual Govern i del president.

Però si es pot demostra una cosa, que tot i que està sobretot a les meves mans vostès han d’entendre que no només està a les meves mans, ha de poder ser així, i perquè pugui ser així s’ha de votar el 9 de novembre i amb plenes garanties democràtiques”.

 Convindrem que aquestes paraules pronunciades pel President Mas en el debat de Política General al Parlament tenen una certa premonició i avís de que podem resoldre el conflicte ( promogut per l’estat, eh) del “procés” amb unes eleccions anticipades . Aquesta fórmula seria donant-les-hi el qualificatiu estrany d’ unes eleccions de caràcter  plebiscitari.

No ens hauria de sorprendre perquè aquesta solució ja fa temps que està força assimilada, malgrat possiblement no sigui la solució que ningú no vol, o que no convé a molta gent.

La potestat de dissoldre al Parlament i convocar eleccions és del President però també cal dir que s’ha afanyat a dir que les accions que emprendrà seran d’acord amb els partits que són partidaris de la consulta del 9-N si la situació ho requereix . Això és el que s’ha dit però finalment seran les estratègies que convinguin i marqui el President les que faran o no generar la convocatòria amb el final de la legislatura que haurà durat dos anys.

De les posicions que es desprenen de les altres forces polítiques hi ha de tot, vaja per tots els gustos. Per una banda tant PP com C’s els interessa una confrontació immediata a les urnes, no tant pel resultat que puguin obtenir – també, clar-  sinó intentar expressar que les eleccions plebiscitàries són el fracàs de les polítiques de Mas i , per damunt de tot, el fracàs del procés sobiranista.

Però aquestes presses per batre’s a les urnes segurament no la comparteixen els partits majoritaris. Des de CiU, amb la demoscòpia en contra , amb enquestes que preveuen una nova i severa caiguda i naturalment necessita temps per poder-se recuperar. El propi discurs al Parlament sobre la suposada  bonança de les polítiques socials i també el compromís de tornar a  pagar la doble són crits gairebé d’auxili per evitar la sagnia permanent de vots que va tenint la coalició nacionalista des de fa temps.

Des’ ERC que es veuen guanyadors però tampoc els interessa una victòria que generi unes dificultats de trobar majories àmplies i garantir una estabilitat de govern. Perquè naturalment de governar es trobarien amb la necessitat d’aplicar, ara com protagonistes, les retallades que han anat permetent des d’una còmode i estranya posició d’una oposició –govern.

El “nou” PSC de Miquel Iceta que ja ha perdut el diputat Elena, tampoc té massa interès en una avançament electoral ja que necessita temps per consolidar-se ell com a líder del partit i consolidar el PSC com una força que s’avança i es vol situar a la suposada nova centralitat que vindrà si el 9-N no es vota ( cosa ja donada com a molt probable en ampli sectors).Iceta i el PSC necessiten guanyar temps, ara han canviat el tarannà, ja no se’ls veu agres com abans , però això del talante ja és aigua passada ja va fracassar dissortament amb Rodríguez Zapatero.  Preveient un escenari sense consulta Iceta llença la seva proposta de dir-li a  Mas que ells poden ser uns bons aliats per acabar  la legislatura i ho fa dient-li a Mas que no renunciï a la Consulta sinó que busqui la manera d’evitar la confrontació amb la legalitat actual espanyola.

La jugada no és dolenta, perquè si pacte els pressupostos del 2015 la legislatura es pot donar per acabada el govern pot tirar milles fins el 2016  , amb tensions sens dubte, però sense incomplir cap dels compromisos que CiU ha contret al llarg de la legislatura des del seu principi.

El tema més calent com és la consulta també podria ajornar-se sense que es trenques el pacte de governabilitat , o almenys la seva lletra  com diu en el seu punt cinquè de l’annex 1: PROCÉS DE CONVOCATÒRIA DE LA CONSULTA SOBRE EL FUTUR POLÍTIC DE CATALUNYA:

 “CiU i ERC es comprometen a treballar tots els procediments formals, jurídics i institucionals possibles fins al 31 de desembre de 2013 per estar en condicions, a partir d’aleshores, de convocar la consulta d’acord amb el marc legal que l’empari, dins el termini del següent any, amb l’excepció que el context socioeconòmic i polític requerissin una pròrroga. En tot cas, la data serà pactada com a mínim per les dues parts signatàries.”

El matís i la discrepància deu estar en interpretar que és i quin és l’abast de: “amb l’excepció que el context socioeconòmic i polític requerissin una pròrroga”. ¿És la suposada i previsiblement però futura  –de moment- suspensió per part del Tribunal Constitucional de la convocatòria de la consulta una excepció política que justifiqués l’ ajornament de la consulta.?.

Llibertat d’interpretació, naturalment

I naturalment des de la interpretació es basteixen estratègies i alternatives.

El President Mas sempre ha manifestat – altra cosa és no voler escoltar el que diu- que la consulta cal que tingui totes les garanties democràtiques, que sigui homologable a ulls de la comunitat internacional  i no fer una consulta de “fireta” , és a dir sense que hi hagi una seguit de condicions lògiques i habituals en totes els consultes  des de censos fiables i contrastats fins a recomptes garantits. I això sembla que es fa difícil si el Govern de Rajoy segueix ignorant una realitat constatable i envia al Constitucional la llei de consultes, el mateix decret de convocatòria i les preguntes que havien pactat amb diverses forces polítiques.

El President es compromet ,arribat aquets moment, a consensuar respostes amb els grups que fins ara han estat empenyent el vaixell, però poques alternatives queden  i una de els poques es consensuar un avançament electoral, no desitjat per divers fores però que garantiria que els urnes sortissin al carrer. Urnes al carrer que difícilment resoldrien l’horitzó polític perquè un cop celebrades no li quedaria  a  qui fos president  i avui per avui difícilment es pot pensar en Mas , més remei  d’iniciar un procés de trencament o consensuar  una redefinició dels objectius amb la més que evident dificultat que això comportaria.

Una part important el discurs de Mas al Parlament estava dedicat a cantar les excel·lències de les seves polítiques, gens d’autocrítica i si força complaença, qüestions clàssiques d’aquets tipus de discursos. Però també hi havia una bona part  pensada en clau de futur  ja que va  anunciar moltes mesures – una cinquantena llarga- que el govern té previst aplicar en els propers anys…

Possiblement estava esbossant ja un programa lectoral.

Se senten tambors, llunyans, encara, si voleu, d’eleccions anticipades.

La incògnita del 9-N segueix damunt la taula. No té masses resolucions. Els propers dies seran claus.

 

Publicat a l’Eix-Diari, 24.09.14

La campanya ja comença.

Setembre 25, 2014

Demà divendres comença la campanya electoral de els primeres obertes per escollir el candidat o candidata a l’alcaldia de Vilanova pel PSC.

Tos dos candidats han aconseguit els avals necessaris per passar el primer tall, la candidatura del Juan Lis ha obtingut 43 avals i la Teresa 38.

Hi ha per tant una franja de militants que no han avalat a cap dels dos i que decantaran les preferències al sí de l‘agrupació.

Donat el poc temps en que la candidatura de al Teresa es va formalitzar em sembla un resultat prou interessant i encoratjador , sobretot perquè l’ús dels recursos dels  que disposa el PSC estan essent clarament usats per la candidatura del  Ruiz. Fins i tot es dóna al paradoxa ( ben estranya certament) que el primer secretari i membre del que es podria dir l’autoritat electoral l’avala. Realment cadascú pot lliurement avalar a qui sigui i votar a  qui vulgui,només faltaria  però quan es té la responsabilitat i la funció  de mantenir el joc net i arbitrar amb equilibri i neutralitat la comtessa electoral  no sembla la millor manera…. Es tracta com allò de la dona del Cèsar, no només ha de ser honesta – que no en tinc dubtes-  sinó que ho ha de slemblar també

És igual. No és una bona lliçó , però ja no ve d’aquí.

La Teresa demà fa el primer acte de campanya al Castell de la Geltrú partir de la set de la tarda. Diversos companys i persones no militants però amb simpaties socialistes hi intervindran i ella mateixa ens explicarà  el seu projecte per guanyar primer a dins del partit i desprès  a Vilanova.

Destaco tres eixos als que feia referència la Teresa en una de les cartes que hem rebut la militància, tres eixos que em semblen molt interessants com a voluntat d’innovar  i adequar el missatge dels socialistes a la ciutat :

  •  Rearmament ideològic. Cal combatre el “tots són iguals” i, també, el poder d’uns pocs que ens degrada com a societat. I cal fer un front  comú contra els populismes generadors d’antipolítica.
  • Prioritzar les polítiques de benestar amb una fiscalitat decidida, justa i solidària. Fer possible una administració pública transparent i que faci partícips als ciutadans de les decisions que es prenen.
  • Refer les nostres històriques relacions amb al societat civil i el món associatiu sense que, com ara, es faci només en èpoques electorals i, per tant, tamisades per les urgències i la necessitat de captar el vot. La societat ens percep llunyans.

 Seran dies carregats de feina d’actes,d e missatges, de cercar complicitats i de trobar un cop més l’ànima i l’esperit del socialisme vilanoví aquell que ah estat capaç de fer els millors i majors transformacions de la ciutat.

La Teresa combina l’experiència amb l’empenta que necessita de l’aventura d’intentar governar la ciutat i governar des de la perspectiva del progressisme.

Queden ara el dies de campanya, dies de reunir-se amb molta gent de llençar els missatges i de concretar les accions, escoltar a moltes persones i escoltar molt, recollir neguits, copsar el pols ciutadà i retornar en forma d’acció política concreta  . Campanya al sí del partit però també de cara  al ciutat. Són, encara que no ho sembli per la poca publicitat que n’ha fet la direcció del PSC, unes primàries obertes a tota la ciutadania.

Divendres doncs podrem escoltar els propostes que ens fa la Teresa Llorens de cara a les eleccions primàries del PSC, propostes que si van en la línia dels enunciats que ens feia en la carta fa bona impressió.

Cal trencar al dinàmica actual   del GMS, que sembla que vagi de manera erràtica a salvar el dia a dia sense que tingui un projecte ni a mitjà ni a llarg termini. Vagi com a exemple d’aqueta desorientació la diferència de vot en la votació sobre el 9-N. Sota l’expressió de llibertat de vot s’amaga la incapacitat de tenir alternativa – i que consti que jo hagués votat que sí- i el que és més estranys sense parlar amb el propi partit  la posició que cal prendre en decisions que no són transcendents , almenys teòricament, però que si aixequen rebombori i cridòria.

Confiem en la victòria de la Teresa i un canvi de manera d’actuar del GMS sota la seva direcció.

El joc de pòquer domina l’escena.

Setembre 24, 2014

Estem com en les pel·lícules del vell oest, i com veiem en els escenes de les partides de pòquer, veure les cares i quan es produirà la sorpresa o sortiran les pistoles per dirimir qui ha guanyat la partida.

Silenci i mirar les cares de l’adversari per descobrir quin serà el seu proper moviment..

Astúcia, habilitat diu Mas il·luminat per la flama de la resistència rebuda a Cardona, darrer focus de resistència del 1714 .

La llei de Consultes encara no s’ha publicat – diuen que potser avui diada de la Mercè- i per tant el suspens sobre quan es convocarà la consulta o el que sigui.

Sembla el joc del gat i la rata, quan menys t’ho esperis et sortirà d’algun racó amagat la signatura de la convocatòria.

I també recorda el joc del cuit i amagar, romandre en silenci després del rebombori de quan tots s’amaguen i espera el moment del descuit del vigilant córrer més i cridant, salvat !  o en aquest cas concret , convocatòria signada!!

Tot plegat la calma, el silenci abans de la gran tempesta en forma de la concatenació de fets, signatura d ela convocatòria ( que sembla el secret més ben guardat del món) , hipotètic recurs al Constitucional, hipotètica suspensió, hipotètica votació……

Mentre cinc fets complementaris posen un toc de color a la situació.

Els ajuntaments convoquen plens extraordinaris i d’urgència per aprovarà mocions pro consulta recolzats per  l’Associació Catalana de Municipis per la Independència. Aquests plens responen a la voluntat d’aquesta entitat municipalista  per donar suport a la consulta i tots els seus municipis adherits estan començant a celebrar aquestes sessions extraordinàries. Mocions que volen demostrar també el suport al President i als partits que convoquen la consulta. Sorprèn aquesta adhesió al President i al partits , que segurament impossibilita la votació d’altres grups que volen la consulta però de suport al president res de res..

El CEO treu una enquesta en que una majoria sòlida sembla que es decanta perquè`Catalunya sigui un nou estat d’Europa, i el que és més significatiu prop del 90 % de la ciutadania acceptaria el resultat del referèndum. És una demostració, si els resultat són aquest, de la maduresa de la ciutadania del país. L’enquesta està feta el mes de maig i no es va registrar fins el finals del mes d’agots. Potser massa temps per fer la cuina necessària de tota mostra demoscòpica.

L’agenda i la planificació del calendari sembla important. S’especula que la convocatòria es podria signar i fer pública mentre Rajoy és a la Xina i per tant que no podés signar el recurs al Constitucional de manera immediata , i com que aquets tribunal es reuneix cada dimarts es podria guanyar uns dies en que es posaria en marxa tota la maquinària i recursos de cara  al consulta.  Així doncs el domini dels “tempus” no és poca cosa.

La Generalitat no pagarà el que correspon a les entitats d’empara a la llei de dependències, la suposada manca de liquiditat del departament de Benestar Social no li permetrà abonar els corresponents diners . La notícia passa desapercebuda i  en mig de la cercavila  de mocions dels ajuntaments seria bo que també es convoqués un ple d’urgència per reclamar el que pertoca a qui treballa en el camp  ja difícil de per sí de les dependències. Apa ,a veure si s’animen i aproven adhesions a les entitats que han deixat de cobrar.

El rumors augmenten i les hipòtesis van sorgint, la darrera el que es diu sembla que pel Madrid Polític i amb notícies publicades pel diari El Mundo, que Mas convocarà la consulta i també eleccions el mateix dia 9. Per tant si es suspèn la consulta es votarà igual en unes eleccions que suposaria crear una candidatura unitària amb uns objectius clars respecte al sobiranisme. Però això trasllada la situació sobre com afrontar la necessària negociació a uns quants mesos més tard.

En fi ja veurem com acaba tot plegat.

Els terminis es van escurçant.

El criticisme en fragmentació.

Setembre 23, 2014

“Els divorcies en el camp socialista no són mai amistosos”. Amb aquesta frase ben gràfica i explícita Raimon Obiols feia a Saifores, en una trobada del Fòrum Cívic, una clara descripció, un excel·lent retrat de la situació de com de fragmentat i enfrontat ha acabat el que s’anomena ja la diàspora dels sectors crítics del socialisme català.

I ho deia denunciat un seguit d’improperis i desqualificacions descorteses que hi hagut en el moment que alguns crítics ha acceptat, aprofitant l’oferta de l‘actual direcció, alguns càrrecs de rellevància al PSC per comptes mantenir-se al marge o marxar del propi partit.

Una seixantena llarga de persones es van trobar a Saifores el passat dia 20 per debatre quin és el futur de treball al sí del PSC. Eren el que podríem dir el que ha quedat de l’històric obiolisme, ara trencat  i fragmentat. Lluny queda aquella trobada als Caputxins de Sarrià a on més de dos centenars de persones es trobaven per debatre el futur del PSC i fer un esforç per intentar variar el rumb que llavors prenia el partit.  El març passat en la primera assemblea de Les Cotxeres de Sants , més de 500 persones clamaven per modificar el camí que havia pres el PSC  i reclamava un nou PSC de veritat, que estigués un cop més el centre de les decisions polítiques de Catalunya.

A partir d’aquets moment però hi ha hagut diversos moviments que han resituat a tothom en el lloc que ha triat i ha desfigurat aquell potent – sobre el paper-  moviment crític.

La dimissió de Pere Navarro i els canvis produïts a la cúpula del PSC amb l’arribada de Miquel Iceta i una oferta de co-responsabilitat en la direcció del PSC i de la preparació el Congrés ha convençut al membres del Fòrum Cívic de que cal “ aplegar els qui pensen que és necessari un socialisme català amb un projecte plenament autònom , ni dependent del PSOE ni tributari d’ERC”.

Altres com Avancem ja han decidit marxar i intentar crea amb anteriors escindits de Necat i amb els encara dubtós Moviment Catalunya un embrió del que hauria de ser un Partit Socialista d’àmbit i obediència estrictament catalana.

Mentre El Fòrum Cívic i les restes de l’obiolisme tenen clar que s’han agafat amb dubtes inclosos, l’oportunitat que sembla que els brinda el suposat  nou tarannà d’Iceta ,altres ja ha deixat per inútil seguir al PSC davant el panorama que es presenta al País  i la resposta , a vegades, massa erràtica del partit.

L’aposta per aprofitar l’oportunitat que diuen que els dóna Iceta és respectable però realment arriscada en el sentit que acabin essent instrumentalitzats amb uns suposat canvi del PSC per acabar diluïts en aquesta mena de marasme que avui és el PSC. Els convocats i reunits a Saifores tenen la voluntat de clarificar la situació i també d’entesa i així ho manifesten quan declaren que : “ Treballar tant cap endins del PSC com cap el conjunt de l’espai Socialista, tractant  de neutralitzar les derives fragmentadores que hi pugin tenir lloc i propiciant vies de diàleg i d’entesa que han de permetre confirmar i ampliar la imprescindible unitat socialista”.

El propòsit és força clar desprès ja veurem si aquest propòsit esdevé una realitat no es queda simplement en una voluntat impossible de portar a la pràctica, ja sigui perquè el diàleg es faci impossible o perquè els altres implicats necessaris per l’entesa hagin ja pres una decisió clara i vegin ja clar que es necessari un nu projecte socialista Catalunya.

En els principals intervencions que vaig escoltar  tant de Jordi Font com de Raimon Obiols hi havia una voluntat de no enfrontar-se amb ningú però també una certa recança d’haver rebut crítiques des grups crítics escindits o en camí de fer-ho , a qui Obiols va retreure una radicalització que no s’havia donat en temps de Pere Navarro i ho va a atribuir a possibles personalismes o ganes de poder tenir algun paper, rellevant , o no,  en hipotètiques llistes unitàries.

Voluntat de llençar missatge positius i de treballar perquè el PSC reprengui el camí de la centralitat política i tingui un paper central en la voluntat d’aconseguir el ple desenvolupament nacional de Catalunya amb el ple dret del catalans de decidir .Una aposta federal i plurinacional i un aprofundiment en els drets socials

La Laia Bonet ho expressava de manera clara amb tres voluntat d’unitat, la dels catalanistes, la dels socialistes i la de l’esquerra catalana transformadora.

En fi sembla que el panorama del criticisme socialista, ara fragmentat i en plena diàspora, es va aclarint. I és evident que l’aclariment ajudarà , sens dubte, a saber que és qui i amb qui està en les esdeveniment que es produiran en breu.

Les crides a la unitat potser seran inútils segons la deriva que cadascú vagin prenent.

Retornar a les aules

Setembre 22, 2014

Com ja és habitual el 15 de setembre les portes de les escoles s’obriran per iniciar el curs escolar. Els equips de mestres ja fa dies, des del dia 1, que treballen.

Cal que tot estigui a punt; preparar programacions, treballar els currículums, preveure els horaris, reunions, sessions formatives.. però per damunt de tot que tot estigui a punt per quan l’alumnat entri de nou a les aules i es retrobi amb el professorat i amb els amics i companys,que tot   vagi sobre rodes .

Els pares i mares avis i àvies ja estaven al límit de la seva resistència, esperaven amb candeletes que les aules obrissin.

Tot plegat ,les litúrgies i els rituals ,es repeteix, llevar-se d’hora altra vegada, fer la fotografia del primer dia del curs que fornirà desprès una corrua on es podrà advertir els canvis que ha tingut el nen o nena, pensar en el material escolar, gratar-se la butxaca amb els llibres, fer mans i mànigues per quadrar l’horari laboral i escolar… En fi res que no sàpiguen els que tenen fills o files en edat escolar o els que ja ho han superat pel inexorable pas del temps.

Nous curs i vells problemes que tornen a posar-se d’actualitat. I també tornar a recuperar alguna de les velles polèmiques en que l’estat s’entesta en crear a l’entorn d l’ensenyament de les llengües.

Recorden Werd dient que pagarà 6000 € l’any per l’alumnat que vulgues escolaritzar-se en llengua castellana i no ho podés fer en la seva escola habitual.

Doncs ja tenim les xifres de tot plegat

Bé doncs ara que els números del proper curs s’han conegut amb una detallada exposició per part de la Consellera la sensació que tant soroll per tant poca “xixa” és clarament d’un oportunisme que banalitza la funció educativa i que crea un cert enfrontament. Perquè davant una família que ha provocat que s’hagi de fer un percentatge  d’hores i continguts  en castellà n’ hi ha 24 que no ho volen. Calia arribar a  aquestes situacions?.

A Catalunya el proper curs hi haurà una mica més d’un milió i mig d’alumnes en l’educació primària i secundària , hi ha hagut un augment de prop de deu mil alumnes respecte a l’any anterior. Cert és que si ho agaféssim per etapes hi ha pujades i baixades en els trams educatius diversos, però en el global aquestes xifres són positives respecte a l’any anterior. En el batibull de xifres dels escolars catalans però destaquen les 40 famílies que han demanat l’educació en llengua castellana d’acord amb la llei Werd. 40 entre un milió  mig , fan que el percentatge sigui gairebé insignificant. I naturalment malgrat la insignificança cal donar-hi resposta amb respecte i amb voluntat de resoldre la situació tot garantint els drets i garantint per damunt de tot la qualitat educativa de tot l’alumnat .  Però el sistema actual ,sense la necessitat de la llei Werd, està prou preparat per donar cobertura i educació i satisfacció a  aquestes quaranta famílies i aquesta afirmació no és gratuïta està avalada per experts lingüistes de tot el món que han lloat el model català d’immersió   però el que és més importants per l’èxit acadèmic des de fa molts anys. I l’experiència també ha garantit els canvis que mica en mica s’han anat adoptant des de la professionalitat i des del coneixement de l’entorn i la situació en els possibles desnivells dels usos lingüístics.  .

La xifra final de la demanda d’educació en llengua castellana desmenteix doncs el suposat “problema” que volen fer veure des del Ministeri i d’alguns sectors vinculats a grups que fa anys es mouen en els entorn de reclamar un ús del castellà desmesurat respecte a la situació real del país i del que a fa a les llengües a les escoles. Però mentre la màquina judicial segueix dictant resolucions  que imposen el 25 % de castellà. Ara s’han conegut tres nous casos i sembla que encara n’hi ha pendants d’altres que poden fer variar pels fets consumats al voluntat del món educatiu.

Si s’apliqués el barem que fixa Werd , la Generalitat per via del descompte que li farà l’estat hauria d’aplicar 240.000 € a resoldre  un suposat “probema” que el mateix Ministeri i concretament Werd ha creat pel que fa a les llengües. La pregunta és que és podria fer en el mateix camp educatiu amb 240.000€.

I ho diem perquè els sistema educatiu avui ja pot donar resposta adequada a  la demanda de les famílies en matèria lingüística. Potser no masses coses es podrien fer però usant un punt de  demagògia imaginem que unes quantes beques per menjadors ( ara que hi ha dissortadament un demanda extraordinària. El càlcul ens portaria a dir que en podrien ser 40.000 beques  al cent per cent) o de llibres es podrien donar per comptes d’anar a , suposadament, resoldre un problema que ni existeix i que si realment  existís es resoldria de manera correcta en els mateixes escoles sense necessitat ni d’haver de pagar recursos suplementaris ni de treure l’alumnat del seus entorn i desplaçar-los.

I evidentment encara queda per resoldre l’embolic que va causar la sentència que obligava a algunes escoles  impartir el 25 % del seu currículum en llengua castellana. Sembla que de les cinc  que inicialment es va trobar fent currículums nous per imperatiu legal només en queden dues ja que a les altres l’alumnat en aquesta situació o bé ha acabat el cicle o han anat a  altres escoles. Però ja veurem si el problema subsisteix en les noves escoles que els acullen o no. Però el problema de fons que és la ingerència dels jutges en un tema estrictament educatiu pot tornar a  reproduir-se com ja hem dit a tres noves escoles i encara queden algunes sentències per dictar però vist el que hem vist ja sabem del pal del que aniran i es poden donar situacions semblants ales ja viscudes. I ara caldrà en aquestes escoles afectades per les decisions judicials   variar el currículum en menys d’una setmana , amb els problemes que això comporta.

Comença doncs un nou curs i un cop més amb els vells problemes, alguns derivats de les polítiques recentralitzadores del govern Rajoy però altres ( plantilles , substitucions,escassetat de beques, minves en els recursos d’educació especial….. ) són propis de la política de retallades en educació del govern català.

Però malgrat tot, res trencarà l’ il·lusió d’aquest primer dia de curs, res farà que la disposició dels professionals pal·lien en part ( i no saben fins quan ho podran fer, perquè la situació desgasta)   el dèficit que els darrers cursos s’han anat acumulant que fan perillar la qualitat educativa del país que s’havia situat en  un estàndards molt més que acceptables.

Enguany també és el primer de l’aplicació de la Llei Werd. En matèria curricular s’ha sortejat amb èxit divers algunes de les imposicions que es fan però malgrat això la llei afectarà a la gestió democràtica dels centres i es perdrà la corresponsabilitat dels estaments de l’escola en la seva dinàmica  de presa de decisions i amb la pèrdua d’alguns drets de les famílies en la gestió dels centres la qualitat del concepte “pública” de l’escola se’n pot ressentir de manera permanent.

Però insistim , el curs començarà, per l’administració segur que dirà que amb normalitat però en la realitat dels centres no serà amb normalitat malgrat l’esforç compartit que farà  que ho sembli.

Caldrà ,sens dubte seguir mobilitzant-se i no caure en una lamentable rutina esterilitzant.

 

Publicat a l’Eix Diari, el 17-09-14

De lectures

Setembre 21, 2014

Lazos de humo.

Maria Iglesias

Editoral Temas de Hoy

Planeta

Barcelona, 2011

 

María Iglesias és nascuda a Sevilla, llicenciada en Periodisme ha treballat en agències de notícies i en diversos diaris , revistes i canals de televisió .Lazos de humo és al seva primera novel·la.

 Extensa narració carregada d’èpica i de voluntat de superar les adversitats.

Pujar esgraons en l’escala social a través de l’esforç , el treball i el manteniment de la dignitat.

Un dels protagonistes afirma que el segle XX serà el segle dels intel·ligents i dels més preparats front els rics i poderosos i front als forts.

La història ens ha demostrat que La realitat és un altra.

La història és el seguiment de al trajectòria vital de German un nen que acompanya al pare des de Cantàbria fins a Andalusia a on munten un carboneria  per subsistir , amb grans esforços i entrebancs de tota mena.

Afronta amb cert interès el tema de l’emigració a les darreries del segle XIX i l’ambient de la ciutat de Cadis i en  un moment de la història en que l’anar i venir de les migracions  va tenir molta importància. I cal dir que en aquets aspecte el llibre mostra un gran treball de documentació.

Una de les coneixences que fa el nen és un periodista que es converteix en el seu tutor intel·lectual i esperonat per ell i el record de la mare el nen s’esforça estudiar i aconsegueix esdeveniu advocat amb un cert prestigi i amb molts enemics que no accepten algunes de les posicions que té  en defensa del febles i pateix penúries fortes que acaben compensades amb diverses sentències que li són favorables.

Son prou interessants els personatges que van apareixent i desapareixent a la vida de German des del periodista que acaba assassinat pel americans a les Filipines fins les diverses  relacions amoroses que no acaben de quallar  per una ,  a vegades, timidesa i incapacitat de relació del protagonista.

Crec que excessivament llarga – són 600 pàgines- , es perd en alguns moments en descripcions que essent interessants podien estalviar-se per donar un major ritme a la narració, excessivament barroca en alguns episodis i potser mancada d’un cert ritme. Tot plegat fa que en alguns moments sigui de lectura lenta.

No obstant és un llibre que pot interessar , essent previsible en molts dels moments està ben escrit amb, excessiva descripció com hem assenyalat, i ambientat en un món i una Espanya que, a cavall del canvi de segle, veu com els processos revolucionaris van creant condicions impensables a curta distància.