Archive for Octubre de 2014

No sembla que calgui cap llista unitària.

Octubre 31, 2014

Encarrilat ( almenys mentre escrivim aquestes ratlles) la marcro-enquesta del 9-N, amb una fórmula que no agrada gaire a ningú – potser només a Mas-  però  aquest cop el que cal, segurament,  és a anar al fons i deixar les formes per una altra ocasió sense que ,però,  serveixi de precedent per altres possibles consultes o referèndums .

Hipotèticament ens situem doncs al 10-N. Han votat pel cap baix un 30% del cens  ( no del  que votaran en unes eleccions) i el sí-sí és altament majoritari.

I ara què?

Exercici especulatiu certament.

Si ens creiem l’agenda que el mateix  del President ha fixat es veuen en un horitzó a curt termini unes eleccions anticipades , que es volen convertir en plebiscitàries, tot i que s’escolten també  veus discrepants dels entorns del propi partit de CiU o, fins i tot, del propi  govern que prioritzen allargar la legislatura fins que acabi quan correspon ; aprovar els pressupostos i posar-se a treballar en altres aspectes que també són vitals pel país.

Fa uns dies el diari digital el Confidencial portava un interessant article-especulació de José Antonio Zarzalejos, periodista que passa per ser un dels mes ben informats dels temes de la  política.En l’article  el periodista explicava que:

La fecha electoral que se maneja en la Generalitat es el 25 de enero, último domingo del mes. Con esta decisión, que habría sido ya comunicada discretamente a Carme Forcadell, presidenta de la ANC, y a Muriel Casals, de Òmnium Cultural, las asociaciones populares independentistas que han organizado las tres últimas Diadas, el presidente atiende sus exigencias y se granjea, además de su posible apoyo para la reelección, el éxito del próximo 9-N. Si el periodista l’encerta ja s’haurà complert una de les premisses que es demana amb insistència: l’avançament electoral, com la contrapartida a que els partits que estan pel sobiranimse hagin avalat  un 9-N que encara cal veure com es disposarà finalment i si hi haurà unitat “tècnica” que garanteix uns mínim homologables a una consulta real, difícil però no impossible. O cal veure si en els dies que queden encara ens trobem amb la sorpresa de que el govern de Rajoy busca alguns elements com assenyalava la mateixa Vicepresidenta Sáez de Santamaria ,després del Consell de Ministres,  que els permeti impugnar i aturar la macro-enquesta presencial . Si això fos així  ja seria una mena de “ apaga y vámonos” sense cap mena de pal·liatiu. Caldria ja segurament trencar d’una vegada i per totes la baralla.

L’avançament electoral plana des de que el mateix president ens explicava en al solitud de la Sala Gòtica del Palau que passava de consulta a enquesta i afegia, no sense sorpresa pels que l’escoltaven en aquell moment o que desprès el sentien, de que el 9-N no era la data significativa que ho seria més la de  les eleccions  que el President les veia així : :“perquè això s’acabi bé i es pugui considerar un referèndum hi ha d’haver una llista conjunta i un programa conjunt  amb prou gruix i prou massa crítica per obtenir la majoria absoluta”.

Ja ha sortit doncs el tema següent al 9-N, la llista conjunta , una llista que certifiqués una unitat al nostre entendre postissa i poc representativa de la realitat i del concepte divers de país que sortosament tenim entre l’espectre polític català . Alguns han batejat aquesta llista ampul·losament i expansivament dita de “País” – al País, sortosament,  hi ha marge per moltes més coses i més llistes- llista que o bé la fan els partits fet que sembla impossible, ara aper ara, o bé sembla que es vol estudiar una llista amb això que anomenem personalitats  – abans em dèiem patums i haurem de veure si tiren de fons d’armari o bé posen els inevitables del moment, aquells que si volem tenir pedigrí de sobiranisme a prova de bomba hem de seguir el que diuen  fil per randa, a ulls clucs –  amb l’objectiu, de si hi ha majoria suficient,  fer una declaració Unilateral d‘independència i entrar en un procés de negociació per la secessió. Pot passar que l’altre part no vulgui negociar i el conflicte vagi pujant de to i les fins avui bones maneres pugui acabar malament…Perquè és evident que  dos no es barallen si un no vol,  per tant,també, dos no es posen d’acord si un no vol. I pensar que les institucions internacionals es posin entremig és com a mínim avui per avui , és somiar truites. Demà ja veurem.

Si la llista unitària no és possible – a més ,la veig poc creïble- perquè els partits diferents volen legítimament exposar quin país volen, com el volen i amb quin model el volen i aquí els diferencies podrien arribar a ser notables, és demana que almenys en alguns punts hi hagi el camí a seguir desprès de les eleccions i amb els majories a l’entorn d’aquets punt que hauria de fer referència al procés i com s’encara una possible secessió negociada amb Espanya. Caldrà , si això és així, fer una redacció acurada del termes de l’acord , vaja que no permeti masses interpretacions possibles en el moment de portar-ho al Parlament. Però, ara per ara, – amb tota al prevenció perquè la situació pot variar en poques hores perquè el ritme es frenètic- entre els partits situats en l‘arc de l’esquerra i el centre esquerre sobiranista difícilment hi haurà una llista unitària amb CiU . Perquè  Mas segur que la vol encapçalar com a timoner que ha arribat fins aquí  i Junqueras sap que té prou força per guanyar la comtessa electoral i per tant perquè ha de cedir el número 1 ?. Uns diuen que haurien de cedir a Mas el número 1 per justícia , per reconèixer-l’hi la feina feta. Però  molta  gent a més de votar la independència , o almenys una proposta sobiranista,  volen votar més coses entre elles el model de país que volem i avui per avui ni el model de CiU no convenç i no els donarien  confiança. I això també pot suposar un llast per una candidatura unitària que sumi posicions molts diferenciades o almenys amb voluntat de diferenciar-se en la camp social.

En el terreny electoral la “unitat” forçada entre posicions diferenciades en aspectes cabdals de la política pot acabar no sumant i difuminat el mateix projecte polític.

Davant de l’eventualitat de no ser possible la llista unitària sembla que Mas pretendria bastir el que també s’ha anomenat al llista del President , el Partit del President que s’ha vingut a anomenar ( PP, carai ! ) i amb al voluntat de pescar en el seu   entorn més immediat  i llençant la xarxa entre això que en diem societat civil o amb els nostrats prohoms de la pàtria que li permetessin seguir al capdavant del govern i seguir la ruta  que ja s’havia prefixat. Els qui defensen  la llista del President apel·len que ara és l’hora de votar en unes plebiscitàries que es tracta de formar un govern que proclami la independència  o que faci els gestos per fer possible la secessió i que no és una govern de gestió.

Unes eleccions haurien de servir per dipositar confiança en aquells que creus que  representen més bé les teves idees i que a més et mereixen confiança per com fan els coses i per com compleixen els compromisos . No crec que n’ hi hagi prou en dir que votarem la independència en una llista unitària . Val. I què més? . La independència és tant urgent  com eradicar al pobresa energètica ( tarja vermella al Constitucional) , restituir les retallades a la sanitat i la  educació, resoldre el que passa amb els hipoteques, quim model territorial es formalitza definitivament, que la sanitat pública no es vengui les dades dels usuraris    a la privada quina xarxa d’infraestructures s’implementa……

Que facin les llistes que vulguin i desprès la sensibilitat de cada elector determinarà les majories. No creiem que calgui cap unitat forçada , cap unitat impostada.

Que pactin punts comuns respecte al procés però que ens diguin alhora quin model de país proposen i ja triarem. Això és el dret a decidir també.

 

Publicat a l’Eix Diari, 29.10.14

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Comença de nou el cicle pressupostari.

Octubre 30, 2014

El govern municipal de CiU assenyala el 3 de novembre com la data del Ple de l’Ajuntament per l’aprovació de les taxes i els impostos municipals, que són el primer pas de cara  l’elaboració del Pressupost municipal pel 2015.

Assenyalar que el 2015 és any electoral.

El maig d’aquest any hi haurà eleccions municipals.

I com es propi dels manuals de la política electoralista sembla que la voluntat del govern es “congelar” les contribucions que la ciutadania aporten a les arques municipals de cara a l’any vinent. Totes menys el subministrament d’aigua , que per cert, ha pujat sensiblement en els darrers tres anys. No sols pel mateix cost de l’agua sinó per totes les altres tarifes  associades al cost del subministrament de l’aigua.

Això ho fa aquest govern i ho han fet altres també legítimament.

Però després de tants anys electorals ja no cola com a factor electoralista el fet de que ara no s’apugin els impostos. La política fiscal es mesura pel que s’ha fet al llarg dels quatre anys del mandat.

Llegint el que el Govern Municipal assenyala sobre la congelació dels “impostos” municipals” i les prioritats que marcaran les bonificacions que es mantindran van en la línia de d’incentivar la creació d’ocupació i incentivar també l’activitat turística comercial i industrial. Res a dir, ben al contrari ,són prou importants aquestes incentivacions  que ajudin a generar moviment econòmic, però per mantenir-les s’hauria d’explicar alguns dels resultat que hagin estat positius perquè tampoc convé massa anar reduint els ingressos a l’ajuntament. Si s’han demostrat eficaces aquestes ajudes doncs molt bé , però amb manca d’aquestes informacions concretes  poden acabar semblant unes bonificacions excessivament interessades a determinats sectors.

Els ingressos de l’estat no milloraran sensiblement encara, podria ,això sí, a través de crèdit a interessos menys abusius dels que la banca avui cobra  rebaixar el nivell de  diners a retornar , però si la part de l’aportació ,via fiscalitat pròpia, es més baixa rebia respecte a l’any passat difícilment es podran confegir uns pressupostos amb el mínim de garanties de ser uns pressupostos que ajudin a  la recuperació.

Ho hem comentat altres vegades; segurament la congelació de la fiscalitat és una bona mesura però també creiem que aquesta no es pot generalitzar . El criteri de qui més té i guanya més pagui més ens sembla un criteri força lògic si el que es vol amb els pressupostos és fer un exercici de tendir a la igualtat i a uns serveis que tinguin un marcat accent social. Per tant segurament ara els pressupostos haurien de tenir una capacitat de que en la partida d’ingressos i no sols per la via de les bonificacions hauria de tenir nivells impositius diversos en funció de les  rendes dels contribuents. I lògicament la distribució dels mateixos en les despeses pressupostades haurien d’anar també amb prioritats clarament socials.

Congelar els impostos és també una estratègia per evitar que els altres grups municipals  hi votin en contra i garantir que els pressupostos de l’any 1025, any electoral , tinguin més fàcil la seva aprovació.

Hi haurà algun grup que faci una proposta més agosarada amb pujades raonable en al franja d’ingressos més alts? . Això sens dubte comportaria més coherència en els discursos que hem escoltat respecte als serveis socials i a la necessitat de mantenir-los amb la qualitat i quantitat que fins ara ha tingut accés  la ciutadania.

També caldria conèixer amb un cert detall la liquidació – o almenys una previsió raonable- del pressupost d’enguany per saber si els nivell impositius  Han equilibrat els comptes previstos per l’any 2014 i si les propostes d’impostos que ara es fan i es volen congelar poden equilibrar les necessitat de l‘any vinent.

La sensació és que la proposta no deixa de ser una mena de reclam per veure com reaccionen els altres grups,o si finalment hi ha propostes d’altres grups que fan pujades raonables però interessants des  de l’òptica de la recaptació i per tant altres grups que es facin co-responsables davant l’electorat d’una pujada per petita que sigui. En definitiva diluir, difuminar i distribuir responsabilitats  entre altres grups per trobar també hipotètics aliats a l’hora de fer els pressupost.

Desprès de les eleccions ja es pensarà el pressupost real i executable.

Els resultats electorals donaran noves majories confirmaran els actuals i, per tant, marcaran les prioritats seran les del nou govern.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Cap l’esperpent del govern Rajoy

Octubre 29, 2014

El Gobierno ha iniciado los trámites para impugnar la consulta alternativa del 9-N que ha puesto en marcha la Generalitat de Cataluña

El presidente del Gobierno ha recabado esta tarde al Consejo de Estado el informe preceptivo previo a la impugnación ante el Tribunal Constitucional del conjunto de actuaciones que ha puesto en marcha la Generalitat de Cataluña para la celebración el 9 de noviembre de una consulta bajo la denominación de “proceso de participación ciudadana”.

El presidente ha solicitado que el dictamen sea emitido con carácter de urgencia para que se pueda autorizar, en su caso,  el acuerdo de impugnación en el próximo Consejo de Ministros.

Aquesta és al nota de premsa que el Palau de la Moncloa va difondre per donar a conèixer que ha iniciat el procés per intentar que el Tribunal Constitucional suspengui el procés participatiu del 9-N.

Allò que havia aixecat burles, conyes marineres, ridiculitzacions i altres befes ara resulta que es considera seriós pel govern Rajoy i sembla que és contrari a la constitució i per més inri segons la vicepresidenta ho considera antidemocràtic i per tant perjudicial pels catalans.

Gràcies, doncs vicepresidenta, per vetllar per la qualitat democràtica de Catalunya. Gràcies, però no calia, preocupis de la situació cada cop més turbulenta del seu partit amb un reguitzells de casos de corrupció, corrupció que segurament també  atempta contra la democràcia i per descomptat molt més que la participació cívica de la ciutadania mostrant la seva opinió sobre determinats temes de la política. .

Si la garantia democràtica l’ha de donar la vicepresidenta anem servits.

Certament cal reconèixer que quan el govern va impugnar i el TC va suspendre al consulta del 9-N en el seu format original va demanar també qualsevol altre procediment que podés suposar el que ara invoquen com el “frau de llei” és a dir qualsevol acte d’enginyeria administrativa i jurídica per evitar que la podés ser entesa com una nova manera de fer la consulta sense que ho semblés.

La veritat és que tothom tenia clar que el que proposava el govern de Mas, primer en solitari i desprès amb l’acceptació amb més o menys entusiasme, gairebé obligats per l’ambient i l’entorn, els altres partits sobiranistes acceptaven era d’alguna manera intentar un succedani del que havien proposat inicialment .

Anàvem (i anirem possiblement) a votar amb el ple convenciment de les múltiples mancances que la nova proposta de consulta generava. Cap document administratiu , per tant amb nul·la validesa jurídica, poques garanties que el facin homologable a una consulta amb tots els ets i uts desprès les interpretacions politiques que es vulgui donar a la macro enquesta ja són una altre cosa, n’hi haurà per tots els gustos i maneres.

Ara que el govern central ho vulgui impugnar sembla una mesura innecessària, prepotent i intolerable, que ve a demostrar una certa temença de les conseqüències que després podria tenir, si mes no, de manera subjectiva per la política del país.

Hi ha la sensació de que una majoria de la ciutadania de Catalunya vol expressar la seva opinió i per tant impedir-ho i fer-ho a través de la impugnació davant el Constitucional sembla un abús de les vies judicials en perjudici  de les vies politiques que són les que cal  usar sempre en el conflicte que és precisament i principalment  polític.

Si el govern va desdenyar en un primer moment la pseudo consulta que s’havia tret de la màniga el President Mas, ara amb la seva voluntat de suspendre-la generarà una major voluntat d’anar a  votar. És la reacció clara a l’acció maldestre   de Rajoy i el seu govern i la seva monolítica posició de no moure’s ni un pam del no, no i no.

Ja veurem com acaba tot plegat però la sensació certa de que cada acció de Rajoy desperta molts catalans que potser no es plantejaven anar a votar i ara ho faran ,simplement pel fet que els desagrada l’acció i abús del govern espanyol d’oposar-se per la via que sigui a que expressem la nostra opinió.

L’esperpent de Rajoy està servit.

S’intueix doncs, en conseqüència lògica,  el camí de la desobediència.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Vèncer l’escepticisme

Octubre 28, 2014

El comptador de la Plaça de Sant Jaume segueix restant segons, minuts, hores i dies fins que arribarà al 9-N.

El 9 N . Votar o no votar?. Aquesta sembla la qüestió.

Interpel·lat per aquest mateix Diari, en la secció “ Digui la seva” vaig manifestar que sí, que el 9-N aniria a votar. Sens dubte no és respondre a  la pregunta que m’agradaria ,voldria que fos tant clara i diàfana com un sí o com un no, sense subterfugis ni qüestions interposades,  ni tampoc  el procediment que m’hagués agradat  però manifestar la meva opinió que  – llàstima que només sigui en això – el legítim govern del meu país em demana  , doncs responc i vaig a votar.

La nova proposta que ha formulat Mas ha generat controvèrsies en diversos fronts i fins i tot amb des dels bàndols enfrontats.

Entre els pro sobirania perquè creuen que descafeïnar encara més la consulta no ajuda a mantenir la tensió necessària entre el cos electoral per obtenir un bon nivell de participació. I entre els contraris al “procés” perquè creuen que ja s‘ha rebaixat el nivell d’enfrontament amb l’estat.

Deixo clar, doncs, que aniré a votar, però també conscient de que això no era el que m’havien promès pel davant i pel darrera, amb insistència , amb suposada seguretat i fins el darrer moment ,  ara sembla  que no ens volen  fer passar bou per bestia grossa. I sobretot si la intenció real del President sembla que sigui una altra ,com es podria despendre del que ha dit en la  compareixença solemne:“perquè això s’acabi bé i es pugui considerar un referèndum hi ha d’haver una llista conjunta i un programa conjunt  amb prou gruix i prou massa crítica per obtenir la majoria absoluta”.

Sóc conscient de que potser estem davant el primer acte de campanya electoral del President Mas , però tot i així aniré votar, a manifestar la meva opinió al respecte i ho faré perquè em sembla que els límits ja s’han superat  i sobretot perquè  , més enllà del contingut del meu vot, vull expressar el rebuig  ala nul·la disposició del govern de Rajoy a moure’s de la seva enquistada posició  que diu que  no vol ,ni pot fer-hi res per sortir de atzucac polític en que estem. Vull votar perquè si no vol fer ni pot fer res que deixi fer els altres que segur que trobarem la solució.

Tampoc hem de ser massa il·lusos per adonar-nos que ja fa dies que la velocitat de cara a la consulta s’anava reduint significativament. Els terminis per fer algunes de les “coses” ( cens, meses, col·legis lectorals) necessàries per poder votar amb garanties s’han esgotat sense que es fessin. Això ja ens podria fer veure que anàvem cap a una nova situació en la que la rebaixa dels plantejaments de la consulta ens ha portat a que  la situació sigui clarament d’una certa confusió ciutadana i un campi qui pugui entre els grups polítics que havien signat l’acord pel qual el 9-N es votaria passes el que passes

I el President ha dit , amb l’escenificació dels moments que hem batejat d’històrics ( i des de fa un any ja en portem molts d’aquest moments) , que hi haurà un procés participatiu . El President ha comparegut   a la sala Gòtica del Palau, més sol que un mussol,  per anunciar que canvia la consulta per un procés participatiu, abans ja havia canviat de referèndum a consulta,  amb urnes i paperetes  amb poques garanties homologables als processos democràtics com fins ara els hem entès i malgrat totes els afegitons que s’hi vagin fent difícilment serà comparable a altres votacions , com perquè el resultat sigui versemblant i definitiu.

Però malgrat tots els inconvenients que es puguin posar, malgrat totes les insuficiències, tots els dubtes procedimentals que em pugui generar la convocatòria i les pegues que segur que podríem trobar-hi , malgrat el recompte no sigui clar ni transparent , malgrat tot i més  aniré a votar el 9-N i hi aniré vencent l’escepticisme que et pot generar un  procés de participació ciutadana que després en farem una lectura que anirà més enllà del que el 9-N vol representar pel convocants. I ho faré perquè segur que la suma de moltes opinions acaba generant un corrent ampli que permetrà avançar en el procés, si més no sabrem els que estan disposats a votar, i això d’una vegada per totes trencarà el discurs de suposades majories. Ara,  no amb tota l nitidesa necessària i desitjable, ho sabrem. I vull creure que  la participació serà suficient com perquè l’experiment- consulta doni el seu fruit

Ens queda el dubte de si “apretar” tant durant tant de temps garantint al consulta el 9-N, quan ja se sabia que acabaria en un succedani descafeïnat . Potser sense la insistència de que votaríem amb garanties  avui la sensació no seria la d’una rebaixa de plantejaments, que evidentment reformula la significació del dia 9 però en absolut el fa menys important ni menys interessant.

I amb l’anunci del President de la nova formula del 9-N , el galliner s’ha esvalotat, la unitat – la porcellana fina- es trencava i ara nomé hi ha corredisses d’un lloc  a l’altre , d’un partit a l’altre, d’un local a l’altre, d’un despatx a l’altre, d’un restaurant a l’altre   intentant formar fronts més o menys sòlids i reclamacions de que es facin com més aviat millor eleccions. Jocs tàctics en el fons. Calma, tranquil·litat quan hem arribat fins aquí – i crec que és molt- el que cal em sembla – i segurament vaig molt errat- es fer un pas  i desprès l’altre. Passem 9-N, votem , opinem amb tranquil·litat i amb convicció i desprès ja anirem de cara a els eleccions – 25 de gener, diuen els informats- si el govern no es sustenta  en una majoria i el President les convoca que és qui té facultat per fer-ho – ningú més, quedi clar- i ja parlarem de sí llista única, si llista combinada, si llita d’espera, si llista de noces, si llista de rebaixes…  o qualsevol altre composició.

Ara el 9-N , a votar vencent l’escepticisme que tot plegat ha generat i el 10 ja afrontarem el que ve, entre altres coses els pressupostos per l’any vinent no se’ns oblidi .

 

Publicat al Diari de Vilanova el 24.10.14

Han tornat a sonar coets

Octubre 27, 2014

Fa anys vaig veure en una pel·lícula espanyola una escena que va provocar una riallada general a la sala. El protagonista un vell republicà que viu mig amagat a casa seva, una tarda surt al balcó i veu el carrers deserts ,sense cap moviment i sense cap persona circulant. L’home primer s’estranya i va emocionant-se mica en mica i acaba cridant “ Es la Revolución!!” . Creu que els carrers buit són fruit d’una revolta  S’afanya a posar la ràdio i des de l’aparell surten els crits, gairebé histèrics  dels locutors narrant un partit de Fútbol entre el Barça i el Madrid. El vell republicà, sorprès, decebut, desconcertat i indignat i   amb el cap cot torna a la seva habitació refugi.

Aquesta escena m’és  recurrent cada cop que es juga un partit d’aquest, el clàssic n’ hi diuen, però aquest dissabte , potser per l’hora en que jugaven , la sensació de que els carrers estaven mig buits era una clarament una realitat constatable.

Per contra els bars i els terrasses, que per la prohibició de fumar , han augmentat la presència de manera ostentosa pendents i atents a les pantalles de les televisions per veure i seguir el partit, el primer clàssic de la temporada, l’apassionant Barça- Madrid. Alguns establiments amb més sentit comercial han tret pantalles fora dels locals i les aglomeracions encara es palesen més. Samarretes del Barça, bufandes del Madrid , rituals i litúrgies que se segueixen de manera metòdica i gairebé mística. En definitiva que l’expectació era total, potser el vell republicà no hagués cridat Es la revolución!! Però vaja s’hagués ,sens dubte, sobtat de la minva notable de passejants  com podria ser habitual un dissabte a la tarda.

Passejar pels carrers del centre comercial també es constatava una manca   de personal prou evident i algunes botigues amb el rètol, “aquesta tarda tancat” no sabem si per qüestions internes , una desmesurada afició o per la previsió de que entre els 6 i les 8  del vespre no es menjarien un “rosco” i prefereixen tancar i estalviar-se algunes de les depeses fixes.

Total que un partit d’aquest, d’alt risc com en diuen, com tantes vegades sembla que trastoca, en part,  la vida de la ciutat. Terrasses a tope!.

És evident que aquest partit aixeca i desperta passions, i la visió en col·lectivitat del partit dóna també una sensació diferent, ajuntar-se amb altres afeccionat segur que dóna seguretat i més moral de victòria o sentir-se més acompanyat en al derrota. Les penes compartides passen millor… són menys amargants

Tot els conjurs però van ser inútils, el Madrid va guanyar al Barça amb autoritat i pel que diuen els periodistes experts amb el tema ho va fer sense cap mena de dubte ni discussió. Unanimitat sembla que en acceptar que va ser una derrota justa.

I constatar també que van ressonar coets i feia temps que no en sentíem celebrant alguna victòria i en aquets cas del Madrid. Presència, volent dir que : encara hi som i sorollosos.

Tornen a ressonar coets de victòria, de celebració.

També hi ha hagut que hi ha volgut aprofitar l’aconteixement esportiu per fer paral·lelismes complicats, però la imaginació sempre dóna per molt – i que duri- .I en el cas d’un Barça- Madrid sempre va una mica més enllà de l’estricte marc esportiu i sempre hi ha qui hi vol veure metàfores de la situació política.

Segurament les comparacions , més enllà de donar titulars, no són possibles però hi ha sens dubte qui momentàniament i ingènuament deu pensar que la derrota del Barça podria comparar-se amb altres hipotètiques  derrotes…. En fi d’il·lusions també es viu d’ imaginar i somiar és de franc.

En fi ja veurem quin són els darrers coets que se senten.

 

 

De lectures

Octubre 26, 2014

Els dies que vindran

Rhidian Brook

Col·lecció El Balanci. 710

Edicions 62

Barcelona , febrer del 2014

 

Interessant novel·la situada a l’Alemanya, en la immediata postguerra, tot està destruït i les forces guanyadores, a través de diverses comissions, han de reconstruir les ciutats i alhora poder detectar qui són els alemanys que van jugar un paper important en l’anterior època nazi. Detectar, depurar i reconstruir, intentat generar confiança i una imatge de voluntat d’amistat entre els vencedors i els vençuts. En aquesta situació trobem al Coronel Lewis que té l’encàrrec del govern britànic de preparar els treballs per la reconstrucció de la ciutat de Hamburg i alhora intentant detectar els moviments de resistència, poca, però real i també de fer les qualificacions de la ciutadania perquè ens podessin reintegrar a les seves feines o bé poguessin ser detinguts i depurats per les seves activitats en època del nazisme.

Els dies que vindran és una novel·la de com es poden reconstruir les vides i les relacions en un ambient sòrdid d’una postguerra cruel. Ambientada a la ciutat de Hàmburg 1946, devastada a rel dels bombardeigs dels anglesos. Arriba el moment de la reconstrucció i paradoxalment l’han de fer els mateixos que la van destruir i alhora han de procurar congratular-se amb les víctimes d’aquets bombardeig i, a més, intentar reconstruir, no només les ciutats, sinó les estructures d’una nova relació fonamentada en la pau i en la confiança.

El Coronel Lewis pretén reconèixer que potser no tot s’està fent bé contra l’opinió generalitzada que encara demana una certa ma dura contra els supervivents de la ciutat. Hi ha un intent de generalitzar la culpabilitat a tots els alemanys. La visió del Coronel Lewis és un reconeixement tardà de que segurament es podien haver fet les coses millor.

La narració s’inicia quan els serveis de logística del anglesos troben una casa on pugui instal·lar-s’hi el coronel Lewis i la seva família que acaba d’arribar d’Anglaterra, la seva dona i un fill petit. La família està encara commocionada per la pèrdua d’un fill més gran en un bombardeig alemany. Contra el que és habitual el Coronel demana a la família a qui va ocupar la casa que s’hi quedi, el propietari, un arquitecte que està pendent de la seva classificació respecte al seu paper en l’anterior règim , tot i que no va tenir cap participació activa en el règim anterior accepta quedar-s’hi junt amb un una filla rebel que culpabilitza els anglesos de la seva manifesta desgràcia, ja que la mare va morir en un bombardeig. Dues famílies doncs tocades per la guerra, amb un irreconciliable inici però que finalment els esdeveniments van evolucionant així com les relacions entre ells. La història d’amor que viu la senyora Wilson o la rebel·lia de la filla de l’arquitecte alemany que la porta a relacionar-se a grups que encara pretenen seguir amb la lluita armada contra el exèrcits que han ocupat alemanya i la incursió de tot un seguit de personatge secundaris que donaran un gran interès a la novel·la, així la personalitat d’un comandant dels serveis d’informació o els episodis d’un grups de nens que malden per sobreviure i fan de tot per tal d’obtenir tiquets per poder menjar.

L’evocació del temps està molt ben aconseguida també ho està la descripció de la ciutat enrunada i dels habitants de les runes que se les empesquen totes per poder seguir vivint amb els mínims necessaris, fet que comporta l’estraperlo, les corrupteles i la desbordada imaginació dels que procuren sobreviure en mig d’un desori generalitzat i també d’una situació d’equilibri entre la necessària repressió de les restes del nazisme i la reconstrucció de la ciutat però també de la societat alemanya.

Un argument extraordinàriament travat, l’evolució de les relacions entre les dues famílies, la figura central del Coronel Wilson, la història del renaixement d’una certa il·lusió de la seva dona per la seva relació amb l’arquitecte. Com l’amor és capaç de transformar a les persones encara que sigui entre les runes físiques i morals que ha deixat la guerra.

De com lleialtats i consciències es desvetllen en els moments més difícils de la vida i de les relacions entre les persones, els comportament ètics i els valors humans desperten consciències de com els sentiments de culpa i de perdó són capaços de trobar-se i de generar esperança..

Reflexió sobre la confrontació armada i les seves posteriors conseqüències. Novel·la commovedora, excel·lentment escrita que ens explica com en mig del desastre és possible amb voluntat i tossuderia superar el drama, tot i les dificultats lògiques que hi ha.

 

Cercant camins,potser inexistents.

Octubre 25, 2014

No es tracta de trobar cap via filosòfica nova.

No es tracta d’explorar cap nou via espiritual.

Tot plegat molt més terrenal. Es tractava de trobar una sender que baixés des de la serra de Bonaire. ( La Talaia-Pla de les Palmeres) cap al Mas Baró i les Mesquites  sense  haver de passar per la Serra del gat i el Balcó.

Però la creença de que hauria d’existir algun sender o corriol que baixava directament al mas,i sortir a la recerca del mateix era una bona excusa per aprofitar i fer  una bona caminada en un dia excel·lent com els que està fent aquesta tardor. Fresca de sortida però a mesura que el ritme de caminar es va fent constant entrem en calor i abans d’arribar al Pas del Bou ens traiem la primera capa de roba.

Hem deixat el camí de la Plana i la Figuera i hem entrat de ple en el marasme de la urbanització, i en algun moment hem de travessar un corriol gairebé desaparegut per la vegetació. Fa temps que aquest camí no es neteja i ha quedat pràcticament  desaparegut. Ens costa avançar però finalment ho fem amb certa dificultat  ,seguim per la urbanització fins arribar al trencall del Mas Ricard. Seguim cap el pont de l’autopista i el travessem just girem a  l’esquerra per arriba fins el Portal del Roc.

Alguns golfistes que de bona hora ja practiquen el joc. El camp del Portal d’en Roc fa força patxoca i es veu ben cuidat.

Enfilem els rampes cimentades que pugen fins la Talaia. Bufem i recordem, un cop més aquella pujada que anava feny zigues-zagues guanyant alçada i pujava sí, però amb més suavitat que no pas ara. La rampa s’enfila directament i els desnivells són per tant més forts. Fem una aturada  a la base d’una torre elèctrica. Encara ens queda alguna nova rampa força empinada , tenim a tocar el sostre de la Talaia , quan arribem a la carena el camí es suavitza.  Un pal de senyalització ens indica la distància fins el Pla de les Palmeres i abans marca · “sender de les Mesquites” de la manera que està indicat ens fa creuer que sí existeix aquest camí del que fa temps  especulem.

La panoràmica des dalt de la carena és magnífica, el pantà de Foix en primer terme i l’esplanada del Penedès es mostra amb tota al seva magnitud, algunes fites clares Fontrubí al fons i més a prop la Talaia del Montmell, el punt més alt del Penedès i de la serralada..

Seguim en direcció al Pla de les Palmeres el camí és d’aquells que s’anomena trencacames amb pujades i baixades fortes , curtes però intenses, va carenejant i per tant va seguint els capricis del relleu. Hi ha diverses ramificacions difuses del camí principal  que ens portarien a les diverses torres elèctriques, però seguim veient la vall i intentem esbrinar si intuïm per on aniria el corriol que busquem.

Parada a esmorzar i casualitat o no en la roca que ens seiem hi ha un fletxa vermella que marca en direcció a on nosaltres voldríem anar. Tanta sort no és possible, seguim la direcció que ens marca al fletxa però veiem que hi ha arbres tombats, fruit de l’ incendi de fa un parell d’estius i gairebé impossible avançar i seguir  i per altra banda tampoc es veu cap camí, per estret que sigui, marcat. Caldrà seguir-lo un altre dia amb més paciència o fer-ho des de baix a la vall i veure si realment existeix el camí sobre el que especulem cada cop que passem per les Mesquites. Potser tot plegat és pura imaginació nostre

Ens anem acostant al Pla i ni rastre de l’hipotètic sender de baixada. Arribem al balcó i iniciem el descens per la pista també formigonada amb una pendent molt forta al mig de la rampa dues ciclistes que amb prou feines poden seguir pedalant, fent “esses” , buscant un ritme que permeti mantenir-se a  dalt de la bici. Fer-ho a peu tampoc és cap derrota , eh.

Quan arribem a al barraca del Bruno ens desviem del camí principal i agafem un camí paral·lel que ens mena fins a la cruïlla del camí que ens portaria saltant de vall a la Mas de l’Artís ,però nosaltres seguim de dret passant pel costat d’una vinya per seguir el també camí carener , en baixada , que ens porta fins el Mas Torrat. En una de les planes hi ha una quantitat notable d’arboços amb els fruits ja ben vermells, petits però d’un roig intents. Arribem al camí de retorn a  Vilanova, just abans d’arribar al pas per sota de l’autopista hi ha un camps acabats de llaurar  que fan goig, la terra remoguda contrasta amb el verd i el groguenc d’algunes plantes. Comença el cicle de l’any per la terra.

Entrem ja en la zona urbanitzada , per dir-ho d’algun manera,del Pas del Bou, La Figuera altre cop i el camí dels Escalons polsós , fa dies que no plou i cada cotxe que ens avança en deixa en mig d’un núvols de pols resseca.

En fi no hem trobar el camí que buscaven. Però potser no existeix

Això passa moltes vegades al vida i sempre ens cal ,segurament, tenir-ne algun per trobar, per mantenir la tensió i potser, potser la il·lusió de nous horitzons.

En fi sense tanta filosofia hem passat un bon matí caminant, dies excel·lents de tardor que conviden a passejar i veure el paisatge encara excels .

 

 

 

En defensa del C.A.S.

Octubre 24, 2014

L’acció política crea, de tant en tant, instruments de gestió que amb el pas del temps es veurà si tenen versemblança o es converteixen en noves lloses sobre la mateixa gestió. A l’any 1981 la creació del Mancomunitat del Garraf-Penedès per la iniciativa de l’ajuntament de Vilanova i la Geltrú va aplegar els principals municipis del Garraf i de l’Alt Penedès . Eren temps en que la manca d’abastament d’aigua creava problemes pel desenvolupament i la idea de portar l’aigua d’Abrera , obra ambiciosa tanmateix pel moment, va ser un dels motors de la creació de la mancomunitat. Acabada aquesta obra , amb èxit,  anys més tard va resoldre d’endèmic problema de l’abastament  de manera compartida i cooperativament. Mentre duraven aquetes obres es va veure que la Mancomunitat podia esdevenir un instrument per gestionar altres serveis que juntament podien superar les dificultats de fer-los els municipis en solitari. I així es van anar augment els treballs mancomunats la recollida de les brosses i també la recollida de gossos, l’oficina d’estudis econòmics. Però va ser amb la creació el SIAJ ( Serveis d’informació i assessorament de la joventut) que va ser un model repetit desprès en altres territoris que la mancomunitat fa fer un salt qualitatiu en els serveis i encara  després, ara en farà 26 anys es crear el servei del CAS Servei d’Atenció i Seguiment de  les Drogodependències que va ser pioner en el seu moment d’afrontar el repte de batallar contra les addicions

La Mancomunitat neix doncs, i creix amb la voluntat de posar serveis comuns en aquells temes que fets de manera individual tenien més costos i més dificultats de gestió i administració i amb una proposta comuna es podien obtenir avantatges com uns millors preus i també una gestió integral. El cas de les escombraries és paradigmàtic des de la recollida fins la tota l’eliminació a les plantes transformadores o els residus ubicats en els llocs corresponents  També neix amb al voluntat de resoldre l’atàvic problema, com hem ja assenyalat,  de l’aigua corrent als territoris, bàsicament del Garraf. Una gestió excel·lent sempre amb la voluntat de trobar solucions consensuades i pactades, l’aïllament de les decisions tècniques  de la batalla política desprès de trobar un model d’actuació comuna , la unanimitat positiva com a formula de gestió la diferencia , evitar, que no vol dir no fer-lo prèviament,  el debat polític partidista   en benefici d’uns serveis que cal prestar i fer-ho de manera eficient. Un balanç  molt bo. Segur que si al sí de la Mancomunitat s’hagués portat determinada discussió política o portar-hi enfrontaments a vegades estratègics que es donen als municipis  estem convençut que aquesta Mancomunitat  no existiria i  hagués fracassat una de les accions polítiques conjuntes més importants dels nostres territoris. S’ha parlar molt i debatut abans de prendre decisions, s’han invertit moltes hores en trobar denominadors comuns que permetessin avançar en oferir un serveis al territori amb qualitat i eficiència  N’he estat membre i puc assegurar que les diferències polítiques i les “batalletes” curiosament han estat sempre entre membres dels mateixos partits. Dos exemples , la baralla entre dos alcaldes  per un tema d’una  canonada d’aigua , virulenta i desqualificadora , els dos alcaldes eren del mateix partit o la pugna d’un dels presidents que proposà una gerent que va ser vetada pel seu propi partit perquè havia estat un càrrec en una administració governada per un altre partit. Així doncs  aigua,escombraries, estudis econòmics, politiques   d’informació juvenils pioneres,- ara desmantellades pels propis ajuntaments-, una tasca fonamental en drogodependències i la portada d’aigua d’Abrera d’una visió estratègia  que es va avançar al temps.

A la plana Web de la Mancomunitat hi podem llegir respecte al CAS: El Centre d´Atenció i Seguiment de les Drogodependències és un centre creat per la Mancomunitat Intermunicipal de Penedès i Garraf amb el suport dels trenta-dos ajuntaments que la formen i subvencionat per l´Òrgan Tècnic de Drogodependències de la Conselleria de Sanitat i Seguretat Social de la Generalitat de Catalunya. 

Forma part de la xarxa d’atenció a les drogodependències de la Generalitat de Catalunya i és un dels centres anomenats de primer nivell, atès que són els que acullen les demandes d´assistència mèdica, psicològica i social de totes aquelles persones afectades per problemes de drogodependències (heroïna, cocaïna, alcohol, psicofàrmacs, etc.), alhora que dóna suport a tot tipus de demandes d’assessorament i treball relacionats amb el tema, ja siguin de caire preventiu o informatiu.

És també el punt de referència per a la derivació als recursos de 2n i 3r nivell, és a dir, comunitats terapèutiques, unitats hospitalàries de desintoxicació, etc., que també formen part de la xarxa abans esmentada.

 El CAS va ser un servei pioner com ja hem remarcat i que va tenir una projecció important, sobretot en moments en que determinades situacions fruit de l’abús de determinades drogues generaven una problemàtica que no podia restar al marge de l’administració, en aquest cas dels ajuntaments com expressió d’administració propera al ciutadà i coneixedora de les problemàtiques properes. I les drogodependències ho eren i ho segueixen essent avui potser amb menys virulència La consciència col·lectiva del problema per part dels ajuntaments, la novetat del projecte i la possibilitat de tenir uns professionals d’un alta qualificació i d ‘una voluntat de treball – amb els recursos minvats de que disposaven- va fre que el serveis fos també un servei de referència en els  tractament de les dependències . Es va fer, i es fa una feina excel·lent.

Però com passa masses vegades amb els serveis que funcionen bé les teranyines burocràtiques les fan desmantellar. Ara sembla que li ha tocat al CAS aquesta mena de destí fruit de la , crec, poca capacitat de l’administració de resoldre les peculiaritat dels serveis. La Mancomunitat no compleix els requeriment del Servei Català d ela Salut per ser proveïdora de serveis. I no són capaços els del SCS de trobar la solució ?, sigui per l’excepció en un cas molt determinat o per fer-ho a través d’algun proveïdor públic que faci d’intermediari  que segur que en el territori existeix. O potser és que al darrera hi ha una voluntat  -una més, dissortadament-  per part del Servei Català de fer un procés de privatització com sembla que es desprèn després de llegir el que ens diuen els treballadors actuals del centre , que malden davant la situació que sigui una institució de caràcter públic la que segueixi prestant uns serveis que s’ha demostrat més que  vàlid, potser imprescindible, en matèria de drogodependències.

Em guardaré prou de donar consells, no cal ni em correspon però que la Mancomunitat , per la seva reconeguda experiència, per la seva bona gestió que és un ens integrats pels municipis i, per tant amb el coneixement de la realitat més pròxima, hauria de continuar prestant el serveis no s’hauria de posar en dubte per més inconvenients burocràtics, que segur que tenen solució. El  Servei que va ser pioner d’un treball directe sobre una xacra social i que amb el temps s’ha demostrat eficaç no hauria de privatitzar-se quan la gestió pública ha estat més que correcte. Les i els professionals que hi han treballat han mantingut la qualitat del servei  i han garantit que en els nostres territoris hi hagués una atenció en la proximitat.

És hora de trobar solucions imaginatives que faci que la Mancomunitat no perdi un dels serveis més emblemàtics que ha vingut mostrant al seva voluntat d’afrontar els reptes que suposava en el seu moment i haver reeixit amb notable èxit.

Que els municipis es plantin, que segur que hi ha solucions.

La història de la Mancomunitat i dels diversos serveis és mereix un altre tracte.

 

 

Publicat a l’Eix-Diari, el 21.10.14

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Honor merescut

Octubre 23, 2014

A instàncies del Xavier Capdet vaig formar part i vaig contribuir modestament  al grup que va fer un treball al voltant de les entitats que han sol·licitat , d’acord amb la normativa sobre honors de l’ajuntament ,  la concessió de la medalla de la ciutat al Francesc Xavier Puig i Rovira, i també en les gestions davant de la regidora de cultura que va acollir ,des del primer moment, amb interès la iniciativa. Ho tornaria  fer a ulls clucs perquè crec que sí és una concessió adequada i encertada en funció del propi reglament i dels valors i treballs de la persona homenatjada.

L’esmentat protocol fixa amb claredat el criteri de concessió ja que parla de que la seva concessió es farà a les persones “ que hagin contribuït a augmentar el prestigi de la ciutat des del punt de vista de les més variades formes de l’activitat de les persones…”, I en aquest sentit em sembla perfectament justificada la demanda de les entitats i la concessió per part de l’ajuntament   d’aquest honor en sessió plenària i amb posicions contràries  a la concessió, minoritàries tanmateix , respectables però en absolut compartides i amb alguna abstenció respectable, també,  però sorprenent .La concessió és  un just  reconeixement a la  tasca de Puig Rovira  al llarg de la seva trajectòria professional, intel·lectual i en la seva actitud  cívica en la seva tasca  pública  i alhora ser, també, el  deixar testimoni de la gratitud col·lectiva expressada per les entitats i per moltes persones que a nivell individual reconeixen   la feina  ingent en diverses matèries de caràcter local i també a nivell de país.

Han estat diversos col·laboradors , redactors i el mateix director del Diari que han glosat la polièdrica figura de F. X. Puig, ho han fet valorant els seus treballs en diversos camps com són la historiografia local amb títols certament importants com el mateix Diccionari biogràfic com els seus treballs sobre història contemporània que han ajudat a  conèixer i comprendre els fets més importants de la nostra ciutat, les seves causes i les seves conseqüències , i també la seva extensa i prolixa obra referent a les arts plàstiques. Des de la presentació de nombrosos  catàlegs, mai no ha  tingut el “no “ per ningú que li demanés alguna introducció en el catàleg o en  l’exposició fossin novells o consagrats, fins a treballs de recerca molt més aprofundits d’alguns artistes rellevants contemporanis i de la seva obra. Ricart. Cabanyes, Ràfols…

Subscriuria bona part de les coses que s’han dit en aquest articles publicats sobre la seva figura i la seva obra. Però des d’una aproximació personal  hi ha tres aspectes que voldria posar en consideració.

Primer, la seva capacitat de treball que li ha permès seguir la seva trajectòria professional combinant-la amb una fruitosa obra d’investigació i treball de recerca. D’una extraordinària erudició, potser una de les persones que emmagatzema més informació sobre la història de la nostra ciutat fruit d’un treball d’acumulació de coneixements, treball i recerca continuada metòdica i rigorosa. Però si el treball possiblement és inherent a molts investigadors voldria assenyalar que el cas de Puig- Rovira va acompanyat de  la generositat que sempre mostra compartint informacions, cedint materials, proposant línies de treball. Ho he pogut comprovar recentment amb dues investigacions diferents, una sobre un desconegut però molt  “interessant” com Humbert Pardellans que està fent  el professor Xavier vall i un altre treball que està fent l’ historiador santsadurninenc Marcel Gabarró sobre la separació de Sant Sadurní de Subirats. En ambdós casos ha aportat les informacions  i documents que tenia  de manera desinteressada. Aquesta voluntat de compartir engrandeix encara més la seva feina.

Un segon aspecte que sempre m’ha semblat destacable és la seva participació en la fundació de la revista El Ciervo ,una revista que va marcar la pauta del compromís entre el cristianisme i una visió social avançada i de progrés col·lectiu. La revista fundada a l’any 1951 – que alguns anotin la data- que encara s’edita avui  té una declaració de principis ben clara , no enganya inequívoca  sobre el seu compromís,El Ciervo no pertenece a ningún grupo mediático ni está afiliado a ninguna corriente ni partido político. Al ciervo le gusta andar suelto. Cada colaborador dice lo que quiere. Su única referencia es una inspiración cristiana, con muy poco interés por las disputas eclesiales”.  La nòmina dels seus fundadors i col·laboradors és significativa d’aquest “andar suelto”, els germans Gomis, Alfonso Comin, i en l’actualitat Toni Comin, J. A. González Casanova. Compromís doncs des d’un cristianisme viscut com acció social.

I un tercer aspecte que personalment considero potser el més rellevant és el seu compromís en el servei públic, el seu treball pel “comú”, per la ciutat amb un profund sentit cívic, fent-ho des de l’administració o en el treball en institucions i entitats significatives. El seu pas per l’ajuntament de Vilanova ens va deixar nous equipaments educatius, el primer Institut d’Ensenyament Mitjà que es va construir a diguem-ne comarques va ser aquí per iniciativa seva , la tasca poc coneguda d’intervenir en  situacions de conflicte i de situacions patides  per alguns vilanovins, el seu treball incansable a la Universitat a Vilanova, Manresa i a la gerència de l’UPC , els seus contactes en el Madrid universitari,  la seva presència activa en la remodelació del Museu, física però també de mentalitat  des de la presidència del Patronat , la defensa aferrissada dels bens patrimonials de la institució, la presidència de l’IEP… En fi, Puig  Rovira ha exercit sempre  la seva condició de vilanoví, de ciutadà com una expressió d’una dedicació cívica i cultural a la seva ciutat.

Tothom porta una motxilla a l’esquena carregada d’experiències actituds , treball, projecció…i de la que porta Puig Rovira en poden sortir moltes coses positives per la comunitat, per la ciutat  i això és el que avui es valora i s’homenatja.

Sé que Puig Rovira ja havia declinat en altres ocasions iniciatives que volien atorgar-li el mèrit que ara se li reconeix. Sé que no li agraden les litúrgies de l’afalac innecessari, però aquest cop crec que es fa justícia i el seu nomenament honra el protocol de la medalla de la ciutat. Modestament i amb tot el que significa i en front d’altres opinions més que respectables, em sento avui content de que es reconegui en nom de la ciutat des de la més nostrada institució, l’ajuntament  una, entre altres, naturalment,  de les persones  importants de la Vilanova contemporània.

Felicitats!!

 

Publicat al Diari de Vilanova, el 17.10.14

Atents a la jugada.

Octubre 22, 2014

El diari digital el Confidencial portava el dimarts un interessant article-especulació de José Antonio Zarzalejos, periodista que passa per ser un dels mes ben informats.

En l’article hi ha dos paràgrafs significatius, el primer:

La fecha electoral que se maneja en la Generalitat es el 25 de enero, último domingo del mes. Con esta decisión, que habría sido ya comunicada discretamente a Carme Forcadell, presidenta de la ANC, y a Muriel Casals, de Òmnium Cultural, las asociaciones populares independentistas que han organizado las tres últimas Diadas, el presidente atiende sus exigencias y se granjea, además de su posible apoyo para la reelección, el éxito del próximo 9-N. Si el periodista l’encerta ja s’haurà complert una de els premisses que es demana amb insistència l’avançament electoral, desprès d’un 9-N que encara cal veure com es disposarà finalment i si hi haurà unitat “tècnica” que garanteix uns mínim homologables a una consulta real, difícil però no impossible i amb quins nivells de participació compta ja que aquest pot ser un element determinant de la credibilitat posterior de l’opinió majoritària de la ciutadania del país.

El partits segueixen reunits, per parelles, per trios, amb si mateixos i es debaten entre el suport crític a la prospecció d’opinió en el cas d’IC-V i en com pal·liar els efectes de la nova situació que està generant l’estratègia del President. No és fàcil de gestionar per la distància i les prevencions dels partits entre ells i també´ perquè des de l’aparell del Conseller Homs es van llençant noticies que possiblement posen a la resta de partits entre l’espasa i la paret. I si han de desmentir cada moment el que diu Homs poden acabar bo essent creïbles i poden aparèixer com els que volen trencar la magnificada i sobrevalorada unitat.

Però hi ha un segon paràgraf també substanciós, Zarzalejos afirma:

El propósito que alberga el Govern de la Generalitat es que Mas encabece una “lista de país”, enterrando así a Convergència Democràtica de Catalunya, contaminada por el caso Pujol y otros de corrupción y creando un nuevo partido soberanista que ha venido denominándose “el partido del presidente”. Artur Mas, según fuentes consultadas por este diario, tiene la intención de integrar en la lista que encabece a personas de la sociedad civil catalana (empresarios, deportistas, personalidades de la cultura) y a sus colaboradores más estrechos y, a la vez, alejados generacionalmente de la época de Pujol.

Tampoc és que expliqui res de nou però en tot cas cal veure si el partit del president ( PP, malament!!) és amb el seu entorn i pescant entre això que en diem societat civil o amb els nostrats prohoms de la pàtria o bé és finalment una llista més o menys con una ( fins on es pugui) llista unitària dels sobiranistes, llista de la que a priori ja s’han distanciat i amb raons i arguments sòlids la CUP i la mateixa IC-V .

Els qui defensen la llista unitària , la llista de País ( repeteixo que és un terme i concepte excloent) o la llista del President apel·len que ara és l’hora de votar en unes plebiscitàries que es tracta de formar un govern que proclami la independència o que faci els gestos per fer possible la secessió i que no és una govern de gestió. Però aquesta premissa que pot ser acceptable té un , crec, inconvenient greu. El procés de trencament, si es produeix, no és un procés que es completi en tres mesos, sinó que ben segur que requereix temps . I mentre qui governa el dia a dia? Quines són les prioritats del nou govern que sorgeixi de la llista unitària? Amb quines prioritats? . I no val a dir que això ja ho resoldrem perquè la situació del país necessitat algunes urgències  . Unes eleccions són per dipositar confiança en aquells que creus que  representen més bé les teves idees i que a més et mereixen confiança per com fan els coses i compleixen els compromisos . No crec que n’ hi hagi prou en dir que votarem la independència. Val. I què més? . La independència és tant urgent  com eradicar al pobresa energètica, restituir les retallades a la sanitat i la  educació, resoldre el que passa amb els hipoteques que la sanitat pública no es vengui els dades dels usuraris  a la privada….Que facin les llistes que vulguin i desprès la sensibilitat de cada elector determinarà les majories.