Cercant camins,potser inexistents.

by

No es tracta de trobar cap via filosòfica nova.

No es tracta d’explorar cap nou via espiritual.

Tot plegat molt més terrenal. Es tractava de trobar una sender que baixés des de la serra de Bonaire. ( La Talaia-Pla de les Palmeres) cap al Mas Baró i les Mesquites  sense  haver de passar per la Serra del gat i el Balcó.

Però la creença de que hauria d’existir algun sender o corriol que baixava directament al mas,i sortir a la recerca del mateix era una bona excusa per aprofitar i fer  una bona caminada en un dia excel·lent com els que està fent aquesta tardor. Fresca de sortida però a mesura que el ritme de caminar es va fent constant entrem en calor i abans d’arribar al Pas del Bou ens traiem la primera capa de roba.

Hem deixat el camí de la Plana i la Figuera i hem entrat de ple en el marasme de la urbanització, i en algun moment hem de travessar un corriol gairebé desaparegut per la vegetació. Fa temps que aquest camí no es neteja i ha quedat pràcticament  desaparegut. Ens costa avançar però finalment ho fem amb certa dificultat  ,seguim per la urbanització fins arribar al trencall del Mas Ricard. Seguim cap el pont de l’autopista i el travessem just girem a  l’esquerra per arriba fins el Portal del Roc.

Alguns golfistes que de bona hora ja practiquen el joc. El camp del Portal d’en Roc fa força patxoca i es veu ben cuidat.

Enfilem els rampes cimentades que pugen fins la Talaia. Bufem i recordem, un cop més aquella pujada que anava feny zigues-zagues guanyant alçada i pujava sí, però amb més suavitat que no pas ara. La rampa s’enfila directament i els desnivells són per tant més forts. Fem una aturada  a la base d’una torre elèctrica. Encara ens queda alguna nova rampa força empinada , tenim a tocar el sostre de la Talaia , quan arribem a la carena el camí es suavitza.  Un pal de senyalització ens indica la distància fins el Pla de les Palmeres i abans marca · “sender de les Mesquites” de la manera que està indicat ens fa creuer que sí existeix aquest camí del que fa temps  especulem.

La panoràmica des dalt de la carena és magnífica, el pantà de Foix en primer terme i l’esplanada del Penedès es mostra amb tota al seva magnitud, algunes fites clares Fontrubí al fons i més a prop la Talaia del Montmell, el punt més alt del Penedès i de la serralada..

Seguim en direcció al Pla de les Palmeres el camí és d’aquells que s’anomena trencacames amb pujades i baixades fortes , curtes però intenses, va carenejant i per tant va seguint els capricis del relleu. Hi ha diverses ramificacions difuses del camí principal  que ens portarien a les diverses torres elèctriques, però seguim veient la vall i intentem esbrinar si intuïm per on aniria el corriol que busquem.

Parada a esmorzar i casualitat o no en la roca que ens seiem hi ha un fletxa vermella que marca en direcció a on nosaltres voldríem anar. Tanta sort no és possible, seguim la direcció que ens marca al fletxa però veiem que hi ha arbres tombats, fruit de l’ incendi de fa un parell d’estius i gairebé impossible avançar i seguir  i per altra banda tampoc es veu cap camí, per estret que sigui, marcat. Caldrà seguir-lo un altre dia amb més paciència o fer-ho des de baix a la vall i veure si realment existeix el camí sobre el que especulem cada cop que passem per les Mesquites. Potser tot plegat és pura imaginació nostre

Ens anem acostant al Pla i ni rastre de l’hipotètic sender de baixada. Arribem al balcó i iniciem el descens per la pista també formigonada amb una pendent molt forta al mig de la rampa dues ciclistes que amb prou feines poden seguir pedalant, fent “esses” , buscant un ritme que permeti mantenir-se a  dalt de la bici. Fer-ho a peu tampoc és cap derrota , eh.

Quan arribem a al barraca del Bruno ens desviem del camí principal i agafem un camí paral·lel que ens mena fins a la cruïlla del camí que ens portaria saltant de vall a la Mas de l’Artís ,però nosaltres seguim de dret passant pel costat d’una vinya per seguir el també camí carener , en baixada , que ens porta fins el Mas Torrat. En una de les planes hi ha una quantitat notable d’arboços amb els fruits ja ben vermells, petits però d’un roig intents. Arribem al camí de retorn a  Vilanova, just abans d’arribar al pas per sota de l’autopista hi ha un camps acabats de llaurar  que fan goig, la terra remoguda contrasta amb el verd i el groguenc d’algunes plantes. Comença el cicle de l’any per la terra.

Entrem ja en la zona urbanitzada , per dir-ho d’algun manera,del Pas del Bou, La Figuera altre cop i el camí dels Escalons polsós , fa dies que no plou i cada cotxe que ens avança en deixa en mig d’un núvols de pols resseca.

En fi no hem trobar el camí que buscaven. Però potser no existeix

Això passa moltes vegades al vida i sempre ens cal ,segurament, tenir-ne algun per trobar, per mantenir la tensió i potser, potser la il·lusió de nous horitzons.

En fi sense tanta filosofia hem passat un bon matí caminant, dies excel·lents de tardor que conviden a passejar i veure el paisatge encara excels .

 

 

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: