Archive for Novembre de 2014

De lectures

Novembre 30, 2014

Feliços els feliços.

Yasmina Reza.

Premi Le Monde 2013

Llibres Anagrama,6

Editorial Anagrama

Barcelona setembre 2014.

 

El llibre de Yasmina Reza és una mena de collage narratiu a on divuit personatges reviuen moments de la seva vida i van encaixant en la història i, a més, hi ha una interrelació en la vida de cascun d’ells per donar una visió mes amplia de la mateixa vida Colectiva.

Aquest llibre va obtenir el premi Le Monde.

Yasmina Reza és nascuda a França de pares immigrants jueus , va començar la seva vida artística fent d’actriu després d’haver estudiat art dramàtic amb Jacques Lecoq. Ha escrit diverses obres de teatre i ha obtingut el premi Molière per l’obra Converses desprès d’un enterrament, també van ser guardonada la seva traducció i adaptació de l’obra La metamorfosis de Kafka i va ser considerada la millor producció amb La travessia de l’hivern i amb Art. A l’any 1997 va un gir en la seva obra i publica la seva primera novel·la Hammerklavier, i seguirà amb Une Désolation que van obtenir un notable èxit a l’any 2007 va treure un llibre El alba, el anochecer o la noche amb un perfil de biografia política de l’expresident francès Nicolas Sarkozy del que va fer un exhaustiu seguiment durant la campanya electoral que el va portar a la presidència. Una diagnosi de la situació política i el paper del candidat Sarkozy. Aquesta observació destacant els peculiaritat del ésser humà és una constant en l’obra de Reza com va demostrar altra vegada en ‘Un dios salvaje’ obra de la  que Roman Polanski  en va fer una pel·lícula

Feliços els feliços relata en divuit capítols passatges o moments concrets de la vida quotidiana o de fets peculiars dels diversos personatges que es van presentant i relacionant amb els altres personatges . A través de cada descripció es pot anar descobrint elements característics de les persones o de la seva relació amb els altres ,des de la seva tasca professional a les situacions de confrontació amb les pròpies frustracions, entrebancs familiars i decepcions que els ha portat el devenir de la pròpia vida.

Tot plegat començà quan dos dels personatges la Pascaline i el Lionel s’adonen que el seu fill en un procés s’ha trasmudat amb la Celine Dion i ho consideren ja una situació insuportable familialment i socialment i decideixen actuar per aturar el que primer feia gràcia i ara ja s’ha convertit en un turment i ha disparat totes les alarmes familiars. Els protagonistes de les històries mantenen les relacions entre una certa paròdia de la mateixa vida i aspiracions no assolides i frustracions massa sovintejades, però malgrat es denoti una certa duresa en el seu tractament també en alguns moment es desprèn una certa felicitat dintre de la infelicitat o els mínims de felicitats que la vida pot comportar.

Malgrat aquesta duresa reflectida en molts moments hi ha un deix d’humor i d’ironia i en ocasions fins i tot comicitat en algunes situacions que realment posen un toc de genialitat en alguns espais i episodis de la narració. Els desigs, les infidelitats de parella, les situacions de relació que hom pot arribar a imaginar com a voluntat, l’amor, la tristesa, l’ emprenyament, tot plegat i més ho anem trobant en els divuit protagonistes que confegeixen el fil conductor de la narració. Tragèdia i comèdia barrejada com la mateixa vida.

El contingut de la narració és realment divers, complex però hi ha una extraordinària habilitat de l’autora en mantenir per una banda la trama barrejada en que cada protagonista té el seu lloc, però alhora donar la corresponent rellevància a cadascun d’ells a l’hora de fer-los protagonistes d’algun episodi en que es mostren amb claredat cada personalitat amb defectes i amb virtuts, amb els seves neures i amb els seves filies, les seves apetències sexuals i la seva manera particular d’entendre els relacions entre ells i elles. Un retrat poc ortodox de la vida i de la brevetat de la mateixa i com essent breu dóna per un ampli catàleg de situacions personal o en parella que Yasmina Reza disecciona amb habilitat i retrata i descriu a la perfecció com si ella mateix hagués viscut i tingut les experiències que ens relata en Feliços els feliços.

El llibre fruit dels seus capítols “personals” manté un alt ritme narratiu que fa que les situacions que  es descriuen puguin ser en alguns moments explosives i a per altra banda aquesta explosió de les situacions i de les escenes familiars, o de parella basculen entre  una  comèdia de situació i un drama personal. De totes maneres la capacitat de l’autora en la descripció de situacions i personatges és realment proverbial.

Sentiments i emocions a flor de pell , el pòsit sempre present de crítica  l’estructura i de la parella i la seva capacitat d’acomodar l’amor i l’adulteri.

Novel·la doncs de lectura ràpida amb diàlegs realment imaginatius , amb reflexions profundes malgrat algunes frivolitats que es desprenen de les relacions entre part dels protagonistes i com és de necessari assumir una vida plena i sense quedar lligat ni a records nia sentiments que puguin acabant llastant la possibilitat de viure amb plena intensitat.

 

 

 

 

Anuncis

Generositat o egoisme?

Novembre 29, 2014

Els hagiògrafs d’Artur Mas estat contents, un cop més el President ha tingut una jornada esplendorosa amb la seva intervenció el dia 25 amb la conferencia “Temps de decidir temps de sumar”.

Aquesta esplendorositat i claredat en el missatge, cosa que cal reconèixer veurem si desprès té resultats tangibles o queda com una proposta més, important sens dubte, en el camí emprès per Catalunya cap a la formació d’un nou estat.

No és al primera vegada que Mas es creix notablement amb aquest tipus de compareixences , només cal recordar al seva intervenció desprès d’una visita a Rajoy amb el tem del pacte fiscal que va estar esplèndid també, o bé quan va anunciar el naixement de la Casa Gran del catalanisme que ha acabat essent una obsolescència davant la nova aposta independentista de Mas. La seva legitima i vull creure  que sincera  conversió a l’ independentisme  serà sens dubte, acabi com acabi tot plegat, com una de les transformacions que caldrà ser analitzat curosament i amb detall en els cursos pels estudiants de la política del país.

Mas es va lluir Davant d’un auditori que crec que estava ja disposat a sentir el que fos, amb les elits econòmiques i també socials a les primeres rengleres , amb alguns grans empresari , amb tota al patuleia de càrrecs entremitjos, mitjos i superiorat de la Generalitat i amb una claca més que notable i també´ curiosos , o escèptics que hi van anar amb voluntat d’escoltar les promeses d’una nova  terra, Itaca  ( país millor). El protocol va funcionar i és una delícia llegir els contracròniques que n’han feta alguns periodistes analitzant els que havien tingut la sort ( o desgràcia) de rebre la invitació corresponent, fins i tot la “nostra” passa llista dels que no hi eren ( altre cop les llistes!!!) i els moviments amb els colzes o directament empenyent el veí   per poder fer-se la foto que confirmes allò del : jo hi era!!, un rendez vous de gran alçada, un besamans imprescindible si vols ser algú en el “procés”.

Sens dubte ho va fer bé, molt bé diria jo.

Altre cosa és que el  diu en el discurs  m’agradi o me’l cregui.

Una posada en escena ben acurada amb un faristol amb la llegenda “Generalitat de Catalunya”, potser hi sobrava aquest rètols ja que els seu  discurs a la nació tenia molt de biaix per una determinada posició. Que semblava més el seu primer acte de la campanya electoral de no se  sap encara de quines eleccions i de quan es faran aquestes eleccions . Acte que av ira d’èpica i també d’història dels encontres i desencontres del país.

Els incondicional del President parlen de proposta agosarada i de gran generositat de Mas en acceptar fins i tot renunciar a encapçalar la llista  de “ País” en un gest més de tafur del Mississippí que no pas de voluntat presidencial . Llista que segurament de fer-se seria farcida els les patums habituals en els informatius de la nostra del darrers temps i amb noms singulars, potser cantant  d’èxits com Nuria Feliu o Llach, , per exemple o entrenadors  nostrats i exemplars pels país, juristes de pantalla i redactor de constitucions en  hores lliures com el Santiago Vidal, i només ens faltaria algun pequeño Nicolàs nostrat per vestir-ho àmpliament …

En fi llista de notables o digueu-n’hi com vulgueu , ja no seria  la dels millors que aquesta llista ja la provar i desaprofitar  Mas amb un notori fracàs, va perdre una llarga llista de diputats en les següents eleccions  , aquelles en que reclamava una majoria més sòlida per avançar en el procés…

Molts van viure l’acte de dimarts  com una reafirmació de la seva idea de país, altres com el necessari baptisme d’ independentisme, altres conversos de fa poc ( i ja sabem que els conversos vana  totes) lluïen les seves millors gales i treien pit, podrien dir certament: Jo hi era, jo hi era quan Mas amb una enorme generositat llençava l’abraçada de l’ós a Junqueras que amb manifesta incomoditat escolta i veia com un públic enfervorit i aplaudint fins a l’extenuació i directament i dient-li  “has d’afegir-te  a la proposta , no pots dir que no” , perquè segurament si diu que no un cop mes el titllaran de traïdor a la causa, a ell, l’únic que parla d’independència des de fa anys, quan parlar-ne era considera una frivolitat.

Ara qui no té un passat independentista se l’inventa i ha crescut exponencialment el sentiment  diguem-ne de separatista ( per usar un terme històric) de tota la vida. Ara és el moment.

Mas ha llençat el seu repte. Per alguns generós per la seva voluntat d’aglutinar el país i per altres pur egoisme per salvar-se d’un desastre electoral si val sol  com predeien els enquestes ( ara ja matisat el resultat).

Ho veurem resolt en el temps més immediat .

I ara tota la pressió i l’atenció posada en Junqueras que ens farà  la seva proposta el 4 de  desembre.

En fi els moviments es van succeint , en algun moment hauran d’aturar-se i consolidar al posició.

Ja ens ho diran….

 

 

 

 

 

 

 

Els merescut repòs de les colles

Novembre 28, 2014

Diumenge 16 de novembre podríem dir que la temporada castellera ha finalitzat. Seguiran sens dubte actuacions menors però les grans diades – almenys no n’hi ha cap d’anunciada – ja són història.

Les colles es reclouen en els seus locals, els castellers tenen un merescut decans i col·lectivament poden afirmar que la temporada d’enguany ha estat una més que excel·lent temporada  amb més castells que mai i amb més alçada que mai.

Els anys en que hi ha concurs a Tarragona l’estratègia de els colles varia en funció de la seva presència a la cita tarragonina. Les actuacions i  la progressió es mesura per arribar a la data del Concurs amb el rodatge i la forma suficient com per afrontar la competició amb garanties. I , naturalment, aquelles colles que opten clarament  a la victòria planifiquen amb una major precisió, sense fer de  menys, però tampoc de més, les actuacions per arribar amb la maduresa necessària a la plaça tarragonina amb possibiliats de victòria.

Un cop més la colla del Casteller de Vilafranca assolia el triomf a Tarragona , però  qui es creia, pensava i afirmava  que desprès del concurs de Tarragona amb l‘ajustada victòria dels vilafranquins – amb xiulets inclosos- tot el peix ja estava venut, s’equivocava. I s’equivocava perquè encara la temporada podria donar de sí i encara ens donaria tres jornades ben notables, Valls-Girona, Vilafranca i Terrassa. Tres jornades que van ser la culminació d’una temporada que ha batut  novament registres de castells de gamma extra i de nou dels darrers anys. Entre de nou i de nou extra més de 200 castells s’han alçat. Una xifra esplendorosa que reafirma que al temporada 2014 ha estat un gran temporada i amb èxits més que reconeguts per part  a més, de les ja colles clàssiques, dels Xiquets de Tarragona amb un tres de deu i la colla de Sants amb un dos de nou i el pilar de vuit.

Quatre colles amb el tres d e deu! Inaudit, però alhora mostra de que l’activitat castellera està en plena  pujada encara com en les darreres temporades   i ben segur que en ela anys a venir s’assoliran cotes que mai possiblement haguéssim pogut pensar

Desprès del concurs doncs a  dues places ( Valls i Girona) primer  demostraven que encara hi havia ganes de que en la torna del concurs les coses es moguessin, volien sens dubte superar el límit que marcava, per part del vilafranquins, el primer lloc del Concurs. A la Plaça del blat de Valls i a la Plaça del Vi  de Girona va quedar clar que la temporada encara tenia força, que no tot estava dit i que deixava en mans dels vilafranquins potser la darrera paraula, que els vilafranquins podien donar-la i donar-la amb voluntat de fer història. A Valls  La Vella amb intents de tres de deu i un quatre de nou carregat i la Jove també amb uns quatre de nou van lluitar fins el final per intentar superar el que havien fet a Tarragona i la Vella evidentment i de manera implícita volen superar els verds vilafranquins. Es van quedar, amb una certa recança, segur a pocs passos de fer-ho.

No cal dir que com sempre les dues colles vallenques ens va oferir un espectacle magnífic. No sols pels castells sinó per un ambient de les grans diades  ,esforç, qualitat tècnica crits, silencis, alguns xiulets, rivalitat recurrent però sobretot una voluntat de fer castells que els permetessin treure’s l’espina que segur que en el fons tenien clavada desprès de Tarragona.

Però el mateix diumenge va saltar la sorpresa – relativa- els Minyons de Terrassa descarregaven el tres de deu a Girona. La colla terrassenca sempre ha fet molt bones actuacions a Girona i aquest dia no va ser excepció i feien una actuació sonada, descarregant altre cop el castell ara per ara més difícil i preuat. Semblava que aquesta temporada els de color “malva” no tenia l’empenta d ‘altres temporades , la seva absència de Vilafranca i la ja clàssica de Tarragona segur que els va motivar per llençar la resta a Girona i van sortir de la plaça amb un èxit evident. Van assolir la fita de  descarregar el castell de deu cosa que no ha fet cap altre colla en tota al temporada.

Però no tot estava escrit encara Vilafranca per Tot Sants també va ser un altra jornada de glòria. EIs  vilafranquins no estaven  sols  els acompanyaran els Castellers de Sants, els Capgrossos de Mataró i els Joves Xiquets de Tarragona , que també  va anar a totes . Els vilafranquins carregaven els tres de deu i els quatre de nou i reblaven la seva supremacia que ja havien aconseguit a Tarragona i a més ho feien amb deus construccions que tenien una excel·lent factura i que amb una mica més del factor sort, que a vegades també juga un paper important,  podien haver descarregat. No va ser així però la feina feta era per estar satisfets. Un cop més i en tots els rànquings casteller Vilafranca es situa com al primera colla. Pot desencadenar una certa enveja, però hauria de ser enveja sana, reconeixement d’una excel·lent feina, d’un compromís  col·lectiu més que notable i una clara identificació de la colla amb el que fa i amb el que sent com a col·lectiu casteller.

Havien escrit una nova pàgina d’honor però encara no tot estava dit  i els Minyons de Terrassa havien anunciat els quatre de deu per la seva diada de la colla Si el feien potser podrien trastocar el que ja semblava dat i beneït, la supremacia  dels vilafranquins. Tot i els Minyons mai han anat al Concurs i es  declaren manifestament contraris  aquesta celebració no crec que creguin que una certa competitivat és inexistent en els exhibicions    i ells hi juguen també. L’absència de la colla  de la plaça vilafranquina per Sant Fèlix ben segur també va ser un esperó per fer una segona part de la temporada magnífica que va culminar amb el tres de deu i més construccions de gamma extra. Per tant els quatre  de deu era un repte important i determinant per definir la temporada . Després ja es va veure que l’intent no va arribar ni a això, va ser un soufflé  que es va rebaixar de seguida i no va arribar a prendre ni cos. Les gralles no van sonar , poc valor, doncs,  com intent, tot i que s ‘havia dit que en els assaigs la cosa anava bé, després  a  la plaça no va ser així. No treu mèrits però cal consolidar molt millor el castell. Però tanmateix  tots els ingredients per una jornada històrica s¡hi afegien s,ganes il·lusió, competitivitat, capacitat tècnica,   voluntat de superació.

Acabes doncs aquestes jornades la temporada es pot donar per closa. Un cop més els Vilafranquins s’han mostrat com la colla més poderosa de l’àmbit casteller però també és cert  que les distàncies es van reduint respecte  a les colles que es situen immediatament per sota. Comencen a veure’s límits  i superar-los costarà a les colles, i els Vilafranquins seguint essent la colla més potent veurà com el altres s‘hi acosten.

Temps hi haurà per anar veient com va.

Dues notes finals , la primera destacar que els Bordegassos de Vilanova ha fet una molt bona temporada consolidant un cop més tota la gamma de castells de vuit,  fets amb solidesa, amb treball i sobretot amb una  mostra de treball i esforç, com sempre ha fet la colla vilanovina.

I una segona nota  comentar que sempre hem cregut que els castells tenen una vessant social i cívica innegable. De sempre els castellers i les colles han estat presents en els grans esdeveniments ciutadans, enguany ho hem vist amb al participació en els diversos actes  a l’entorn de la reivindicació del dret a  decidir. Honora els castells aquets fet com ho honora el reconeixement que la ciutat de Vilanova ha fet a l’Albert Salvany que va ser cap de colla, mític, del Bordegassos de  Vilanova , entre el 1977 i 1989. L’ajuntament de Vilanova li va atorgar el títol de Fill predilecte de la Ciutat. Albert Salvany va morir el 1989 sobtadament. Va ser un gran casteller i una persona excel·lent. Treballador, modest, tenia un lideratge natural, bonhomiós, va ser capaç de remuntar la colla i deixar un record inesborrable pel seu tarannà dialogant,pacient, tossut en la feina. En aquest sentit  us recomano la lectura de l’article del Pere Gassó al Diari de  Vilanova.  Anys desprès la ciutat li ret homenatge. És també reconèixer la feina feta durant molta anys a la colla dels Bordegassos de Vilanova.

La temporada es tanca. Però no es trigarà a començar la nova,    i tant de bo els desitjos i els esforços pel 2015  esdevinguin realitat amb castells sòlids. Tant grans com siguin possible, tants  alts com mai.

Això sí, amb  força ,equilibri,  valor i seny.
Publicat al l’Eix Diari, el 25.11.14

Les previsions i les voluntats

Novembre 27, 2014

Van sortint enquestes i cal dir que són examinades amb lupa.

Després hom repeteix que les enquestes són fotografies fixes i el que està passant és una pel·lícula i per tant tenen un relatiu valor i encara  més una relativa credibilitat.

Però tothom les mira pel dret i pel revés i en treu els lògiques conclusions.

El diari El Periódico ha publicat una doble enquesta relativa a unes possibles eleccions anticipades a Catalunya.

Tornaria a guanyar CiU, catapultada per un 9-N que ha capitalitzat Mas, ERC es situa coma segona força política a molt poca distància, l’ irrupció d e Podem és sorprenent i també la pujada de Ciutadans, desprès PP, PSC i IC-V ,que perden vots, es situen en una forquilla semblant i finalment les CUP que malgrat ser al darrera força duplicaria resultat.

Fins aquí la previsió, previsió que també El Periódico semblava tancar el debat entre llistà unitària o llistes separades. En el cas de  la llista unitària ( la del sí-sí-, la del President o, la al meu entendre excloent, de  País- ja que resulta que aquesta llista no sumaria més que si anessin per separat i quedaria lluny de  la majoria absoluta i per tant dels dos terços simbòlics. En aquest supòsit el PSC ,Podem i C’s pujarien. Aquest resultats portaria que  CiU no faria majoria amb cap altre força política i una combinació d’aliança d’esquerres podria sumar una majoria parlamentària suficient per decidir.

En fi la situació a les enquestes fa que tot plegats embli prou embolicat i tot això s’ha publicat abans que Mas de manera solemne pronunciés la seva conferència “Temps de decidir temps de sumar” davant d’una nodrida i selecte auditori que representa la Catalunya oficials i unes quantes dotzenes més.

No cal dir que quan un President de Govern convoca una sessió com aquesta amb la litúrgia ben estudiada, amb els convidant adients i en l’hora adequada televisivament no hi ha dubte que vol fer anuncis importants. Que vol allunyar-se una mica de la picabaralla diària i del control dels aparells del partit. Mas, reforçat el 9-N necessitava l’espai per culminar la seva apoteosi i ho ha aconseguit amb aquest acte. Mas es veu ja com l’home que ens portarà a Itaca, aquella utopia la veu propera  a ser realitat. Que ho vegi Mas no vol dir que la realitat sigui aquesta.

Vint-i-quatre hores abans de la compareixença solemne de mas el seu soci d’Unió, Duran i Lleida es despenjava amb una llarga entrevista al programa de Josep Cuní a 8-TVE, la televisió del grup Godó , carregant contra tot “quisqui”, indicant que Junqueras, més enllà de les simpaties pel que fa a Europa és in illetrat, o afirmant amb rotunditat que  “Més enllà de la idependència també hi ha vida”, o reclamant que legislatura s’acabi o bé afirmant  que està en contra de la llista unitària leiv motiv , entre altres coses del discurs del President.

I el president Mas es va rodejar de la seva gent, incondicional, enfervorida i va llençar el seu missatge, o llista unitària o no hi ha eleccions anticipades.

La seva aposta cal dir que és una aposta decidida en el camí de la independència, la situa en una termini de 18 mesos

I certament tenia un auditori disposat a aplaudir digués el que digués el President però la realitat és que bona part del discurs anava dirigida  per posar pressió a Junqueres que estoicament escoltava a la primera fila. El mateix Junqueras ja té programada la resposta en un escenari similar el proper 4 de desembre.

Sembla que ara els grans pronunciaments polítics es fan en el marc de conferències i no al Parlament o al Palau. En fi coses d’estil i també de necessitat de fer que els desitjos prenguin forma de missatge i com més solemne millor.

El full de ruta del President comença amb al confecció d’una llista  que “la configurarien persones representatives de la societat civil, professionals i especialistes en les matèries clau per a la construcció de l’Estat a Catalunya i persones proposades pels partits polítics implicats”. Renuncia doncs als partits polítics, sense que es pugui considerar la llista unitària. Aquest llista seria per un termini curt i amb el compromís , que tampoc s’entén gaire, de que els que hi figuressin no es podrien tornar a presentar en els següent comicis. Mas disposat  encapçalar-la però també , i és novetat, tancar-la ( potser va ser el farol de la jornada).

Si la llista té la majoria absoluta el procés segueix amb la declaració d’independència, comunicar-ho a Europa i iniciar el procés de trencament amb l’estat per la via de la negociació, constitució i en 18 mesos referèndum per ratificar tot el procés amb .

Evidentment Mas creu que sense la majoria absoluta no es va enlloc.

En fi caldrà pair amb detall el text del discurs de Mas, perquè és important sens dubte.

Mas ja va escenificar el seu lideratge amb un auditori rendit i disposar escoltar el que vulgues dir el President, però com deia Antoni Puigverd ahir a La Vanguardia : “Menys fàcil ho tenen els catalanistes que no volen entrar en aquest joc profètic (que, tot i ser presentat a la manera d’un relat impol·lut, implica força més que un xoc de trens). D’altres catalans ni tan sols van sortir ahir, al discurs: són els que no participen de la il·lusió del president. La mateixa indiferència que Rajoy té per a uns catalans, Mas la té per als altres.”

El President ahir va actuar més com el líder d’un sector del país i no com un President de tothom, un acte electoral més.

Ara la pilota  la banda de Junqueras que els proper dia 4 de desembre explicarà, també, el seu full de ruta….

En fi ja veurem si tots el camins porten a Roma….

 

 

La diàspora es va clarificant.

Novembre 26, 2014

Estava cantant , era profecia, que el col·lectiu Moviment Catalunya acabaria fent el pas de deixar el PSC i confluir amb  Necat per posar els bases d’un nou Partit Socialista sobiranista i d’estricta obediència catalana.

Era una necessita i era segurament desitjat per bona part dels socialistes, alguns encara militants del PSC,  que ja d’una vegada per totes l’espai socialista es clarifiqués. Sobretot perquè l’evolució d el moment polític de Catalunya va un ritme inaturable, els esdeveniments es van succeint de manera continuada  i el que avui és blanc ,demà potser negre, i amb el pas de les hores pot anar  agafant matisos de  gris fins a transforma-se. El temps polítics que sempre requeria una certa calma avui està embogit. I clar, com diu la dita a  la taula d’en bernat qui no hi és no hi és comptat, i això vi dir que si hi ha eleccions anticipades qui no hi sigui ho tindrà malament, hi sigui sol ,en companyia, o aliat amb altres. Després les urnes decidiran a qui validen per seguir amb presència parlamentària i per tant amb possibilitats de poder seguir amb presència continuada en l’espai polític català.

Aquesta setmana passada ja hem pogut veure la primera presència pública d’aquets nou projecte, Jordi Martí, Pia Bosch, Pere Almeda, i Roser Casamitjana en nom de Moviment Catalunya i Necat posaven cares  a aquesta nova formació que diumenge vinent farà la presentació en societat , ens coneixeran el noms i sabrem les línies principals del seu projecte- que ja han assenyalat que simplificant estaria pel sí i sí i no descarten algunes coalicions amb ERC i altres forces de cara a les municipals.

La creació d’un espai socialista català d’obediència catalana és una bona notícia pels socialistes. Convenia que tota al diàspora socialista s’aplegués en un espai catalanista i amb voluntat de seguir treballant per al cohesió social amb els postulats de la socialdemocràcia europea, que existeix a Catalunya i que ara  està sense representació sobretot des de que el PSC ha optat , legítimament ,sens dubte,  més per ser el braç del PSOE a Catalunya, una simple federació del  socialisme espanyol,  que no pas un projecte independent. Però si aquets procés es tracta de fer de crossa d’ERC ( la Montserrat Tura a Vilanova ho va negar amb èmfasi) no cal fer tanta parafernàlia, que hi entrin directament i cap problema, tot i així l’espai socialista restarà encara per omplir.

La diàspora es comença a clarificar. Queda per saber que farà Avancem un cop el Fòrum Cívic ja ha aporta amb claredat per mantenir-se la PSC i ocupar alguns càrrecs de responsabilitats orgànic i en  els espai de reflexió. Avancem pel que sabem i hem pogut llegir sembla que per entrar en el procés de confluència demana que tothom deixi el PSC per formar del nou partit. En canvi  des del PSC de Vilanova segueixen afirmant que el directiu d‘Avancem J Ignasi Elena no ha formalitzat la baixa i per tant encara consta com a militant. En fi si la nova formació neix amb força és evident que tothom que en vulgui formar part abandoni al carnet del PSC i es busqui la vida en l’espectre polític català.

Aquets darrers dies les enquestes donen un mapa polític fragmentat amb un augment substancial d’ERC i la irrupció espectacular de Podem. Aquestes previsions demoscòpiques situen en un paper galdós al PSC, i veurem si queda espai per una opció socilsita nova . Però caldria aclarir al força que puguin tenir i tot l’invent és per acabar ja d’entrada engolits per ERC no se si val la pena esmerçar treballs i temps en construir aquest nou espai del socialisme català que no és el que avui ocupa ERC.

I també és qüestió de renovar el planter. Els nom dels històrics Tura, Nadal. Castells i fins i tot de les diputades Geli i Ventura són noms importants i fins tot essencials  en el moment constituent i sempre aportant la seva experiència però potser cal trobar noves cares, noves persones que puguin començar el recorregut amb voluntat de continuïtat.

Segurament si es consolida aquesta unitat de la diàspora es constituirà un nucli que caldrà que aculli amb generositat i amb visió de futur a la militància que ben segur que anirà deixant l’actual PSC, ho farà amb dolor però també amb la voluntat de pensar que potser en el futur, en una Catalunya emancipada hi hagi possibilitat de nova confluència.

Diumenge en sabrem més coses, però d’entrada la meva salutació més esperançada i la meva confiança  en aquest nou projecte.

 

 

Prou!

Novembre 25, 2014

Avui 25 de novembre celebrem el dia internacional contra la violència de gènere.

Aquets és un combat que ens pertoca a tots i a totes.

Mesures educatives, mesures preventives i mesures coercitives. Totes les que calguin per evitar aquesta xacra que no entén ni de llocs ni de classes.

Concentracions a les places per recordar les víctimes si també per fer palès el rebuig.

Aquets és el manifest que ha fet públic el PSC

 

 DIA INTERNACIONAL CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE

 Manifest del PSC amb motiu del Dia Internacional contra la Violència de Gènere 2014

El 25 de novembre, els i les socialistes commemorem el Dia Internacional contra la Violència de Gènere. Malauradament, ho fem amb la convicció de retrocés en la lluita contra la seva eradicació per una clara manca de voluntat política.

El proper desembre farà deu anys que es va aprovar la Llei integral contra la violència de gènere (Llei Orgànica 2/2004, de 28 de desembre, de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere) impulsada pel darrer govern socialista i que ha estat guardonada amb una de les mencions d’honor del

premi de Polítiques de Futur (Futur Policy Award 2014) que l’ONU Dones, el World Future Council i la Unió Interparlamentària concedeixen a les millors lleis i polítiques del món que tinguin com a objectiu posar fi a la violència contra les dones i les nenes. Han ressaltat que aquesta llei és una de les normes més importants i eficaces que existeixen per eradicar la violència sexista en tot el món. Una violència que qualifiquen com una de les formes més generalitzades d’abús contra els drets humans. Aquesta llei és la clara mostra que per lluitar contra la xacra de la violència masclista s’ha de tenir voluntat política, i fer de la lluita contra la violència una prioritat absoluta dels governs.

Cal invertir recursos i esforços per visualitzar la Tolerància Zero amb la violència masclista. Una societat que vol ser moderna i cosmopolita no pot deixar de lluitar contra una xacra que cada any ens deixa dones assassinades i nens i nenes víctimes.

Una voluntat política que no tenen ni el govern del PP a l’Estat, ni el de CiU, amb el suport d’ERC, a Catalunya, que han fet desaparèixer el principi d’igualtat del discurs polític i la violència de gènere de les seves

prioritats per fer que torni a ser un problema privat, invisible. Estan desmantellant la llei integral amb contínues retallades pressupostàries i amb reformes legislatives que ataquen directament la transversalitat i efectivitat de la llei,i, com la Llei Wert, la fallida reforma de l’avortament, o la Llei de racionalització i sostenibilitat de

l’Administració Local que farà desaparèixer molts serveis municipals, com els de promoció i protecció de les dones (programes d’atenció, punts d’informació, pisos d’acollida per a dones maltractades,…). Tot això afeblirà més encara la xarxa d’entitats que donen suport a les dones maltractades.

Des del PSC reivindiquem tornar a prioritzar la perspectiva de gènere i les polítiques contra la violència vers les dones, amb els recursos i mesures desmantellades en els darrers anys. Perquè les polítiques d’igualtat d’oportunitats, educació, salut, d’acompanyament a la inserció laboral i les polítiques de suport a les persones amb dependència són innegociables i imprescindibles per a la justícia social.

Perquè hem d’exigir Tolerància Zero envers la violència contra les dones proposem:

 

  1. Incrementar recursos, serveis i pressupostos per combatre la violència masclista en tots els nivells institucionals, tenint present que la dura i llarga crisi que patim ha posat moltes dones en situacions d’extrema vulnerabilitat.
  2.  Reforçar les campanyes públiques de sensibilització contra la violència sexista, i enfortir la detecció i el recolzament a les dones víctimes i els seus fills i filles menors.
  3.  Impulsar el desplegament i l’aplicació de la Llei de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere en coordinació amb tots els poders públics, tant locals, com autonòmics i estatals.
  4.  Reclamar a la Generalitat el desplegament de la Llei per a l’eradicació de la violència contra les dones, assolint el compromís de finalització del desplegament de la xarxa de recursos per poder fer front a la recuperacióde les víctimes de violència masclista, així com fer efectiu el fons per cobrir els impagaments de pensions.

Derrotat l’escepticisme, ara el camí fa pujada

Novembre 24, 2014

Qui no coneix aquell tòpic de la “ festa de la democràcia” que s’usa cada cop que hi ha eleccions i aquestes transcorren amb absoluta normalitat com ja fa anys que passa.

Doncs a mi em sembla que  aquest tòpic ha tingut una constatació, aquets cop de veritat, en  la jornada de votació/participació del 9-N. Va ser un autèntica festa.

Ens havien recomanat que tinguéssim paciència, que aguantéssim estoicament les cues, que potser estaríem força temps per poder expressar l’opinió en forma de vot, que no perdéssim els nervis, calma i tranquil·litat …. Després  tot plegat em va saber a poc. En menys de 15 minuts havíem arribat, votat i marxat. Excel·lent doncs el treball del voluntariat que va fer que tot plegat es desenvolupés amb molta diligència, ben organitzat i amb un nivells d’informació que ha va fer tot molt fàcil. Més enllà de la significació política del 9-N  caldrà destacar el treball del voluntariat, que malgrat no tenir a la seva disposició tota la logística d’unes eleccions van organitzant-ho de primera. Gràcies doncs per fer-ho possible i felicitats pel bon treball

Cua sí, en el moment de l’obertura de l’institut Mir, reconvertit en col·legi participatiu ( electoral)  però molta atenció per part del voluntariat i per tant tot plegat anava lleuger, unes  permanent presència de votants en tost els centres  que ha portat que a Vilanova hi hagi hagut una participació  de 20.678 ( a les darreres municipals van votar 24 mil. Alerta!) amb un més que destacable 81 % a favor del sí- sí. El darrer cens electoral que s’ha fet servir a la nostra ciutat és el de les eleccions europees del passat mes de maig  que era de 48.028 però cal tenir en compte que ara han votat des dels 16 anys i també els “estrangers” molts del quals no ho poden fer en les europees, per tant és força difícil   fer comparacions, perquè ara s’ha fet una inscripció in situ i això ja pressuposa una voluntat de votar. Però al marge de que la situació de contrast de xifres palesa encara més la necessitat d’un llei electoral a  Catalunya i és un tema pendent des de fa masses anys, i palesa també que hi ha hagut una voluntat clara d’anar a votar i fer-ho amb tranquil·litat , amb llibertat i, sobretot, amb un sentit cívic per part de tothom que fa que, al marge del resultat – jo encara esperava més  del sí-sí- s’hagi donat una lliçó de voluntat col·lectiva. Els experts en matemàtica electoral  però assenyalen que per aconseguir l’objectiu de la independència calen encara entre 200 i 300 mil vots mes. Cap problema si  segueix l’actitud de Rajoy  que ha passat del silenci catatònic a  la verborrea dura i agressiva , o la    de ministres com el de justícia que ha manifestat amb agror i un pèl desencaixat  que el 9-N va ser un“Simulacro  inútil y estéril, o el paper dels fiscals , paper que , en un moment  per la història del despropòsits va anunciar la Sra. Sánchez Camacho, en  la presentació de la querella que no acaba de  presentar-se pel desacord entre els mateixos fiscals,  o, també, les declaracions d’algunes altres relíquies del més ranci espanyolisme com la de l’Alfonso Guerra. Si segueixen així l’objectiu d’aquest 200 o 300 cents mil vots està més que garantit.

Veurem,doncs, si el fiscal en cap de Catalunya  genera el primer màrtir de la causa. Martiri incruent naturalment del President Mas que si és objecte de denuncia tornarà a augmentar de manera sensible les expectatives del vot.

I ens vam acostar a votar amb plena consciència de que el resultat ( ara per ara) no té cap valor jurídic i ja ho sabíem abans d’anar a votar. El té polític ,sens dubte, i a rel del resultat la política catalana entra en un altre estadi. Com avançar? I a partir d’aquí ja hem vist com s’han generat múltiples moviments, i trobades bilaterals. Les forces politiques dividides, en funció dels seus objectius i de la seva situació,  en si cal plantejar de manera immediata unes eleccions avançades sota al fórmula de plebiscitàries. Ara per ara la llista unitària sembla llunyana. El President ha agafat força i el proper dia 24 ens presentarà el full de ruta per culminar el que s’ha incitat i que ell ha encapçalat  el passat 9. Mentre Junqueras presenta abans que ho faci el President el seu particular rumb i ho fa acompanyat d’un seguit de “personalitats”, ja marca territori i condiciona òbviament al que haurà del camí que  marcarà Mas.

El joc legítim d‘estratègies ha començat.

Altres forces creuen que és el moment de fer els pressupostos i esperar el que pugui passar el 2015 a les eleccions generals espanyoles que sembla que s’aboquen inexorablement a  un avançament donada la precarietat del PP, assetjat per escàndols i pèrdua permanent i constant, segons els enquestes, d’intenció de vot i unes eleccions podria aturar la fuita .

Totes les lectures són possibles i legítimes ,però la realitat és ben clara: desig de formular de manera definitiva la resolució de l’encaix entre Catalunya i Espanya. Aquí la lectura és que cal no aturar-se i seguir superant etapes amb tranquil·litat i seguretat i allà, a l’Espanya del govern de Rajoy encallats encara en veure si hi ha o no querella i els exabruptes que no ajuden precisament a configurar una proposta que el govern Rajoy ja hauria d’haver formulat si no volen perdre bous i esquelles.

El 9-N superat, derrotat l’escepticisme  ara el que resta de camí fa pujada, i forta. Poc a poc i bona lletra, doncs.

Publicat al Diari de Vilanova el 21.11.14

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

De lectures

Novembre 23, 2014

Nos vemos allá arriba

Pierre Lemaitre

Col. Narrativa

Editorial Salamandra. Barcelona, 2014

 

Novel·la guanyadora del Premi Goncourt de l’any 2013, que sembla que va voler anticipar-se a la commemoració del centenari de la Gran Guerra. No és un novel·la de guerra ni potser sobre la guerra sinó de les seves conseqüències i com les reaccions dels humans venen condicionades per les afectacions que han sofert en els moments de les batalles i la dificultat que tenen alguns soldats d’adaptar-se a la realitat de la postguerra. Molts esperaven reconeixement i obtenen indiferència.

Un dels protagonistes fa la següent reflexió “Con la distancia, con la paz y su ristra de calamidades, determinados periodos en el frente se le antojaban instantes tranquilos, casi felices, y cuando miraba la cabeza de caballo, el agujero del obús casi se transformaba en un refugio deseable…”

Curiosament el Goncourt premia altre cop una novel·la que va lligada a les guerres que ha sostingut l’estat francès en aquest segle, a l’any 2102 va guanyar Jérôme Ferrari amb la novel·la “El sermó de la caiguda de Roma” i el 2011 va resultat guardonada “L’Art francès de la guerra” d’Alexis Jenni. Sembla que França vol recuperar la seva memòria bèl·lica a través de la literatura.

Pierre Lemaitre va néixer a París escriptor i guionista ha treballat impartint classes de literatura a col·lectius específics. És autor de novel·les negres que han estat molt premiades i també molt populars. Ha estat guardonat en diverses ocasions per aquestes novel·les, com el Le Point o el Livre de Poche. Ha estat traduït a diversos idiomes i la seva obra Cadres Noirs va ser  adaptada al cine en 2012.

En aquesta novel·la Lemaitre varia radicalment d’estil i ens endinsem en una novel·la d’una enorme cruesa i duresa. Allunyada dels registres de la literatura negra es mou entre l’humor i la crueltat, entre l’estafa i l’honestedat. És la narració d’uns temps convulsos que van afectar molta gent però per damunt de tot als que van patir les conseqüències de la barbaritat de la guerra.

La novel·la apareix quan s’estan preparant els actes del centenari de la Primera Guerra Mundial. És un relat en que, a més de viure la guerra brutal en els trinxeres, es fixa en com aquells soldats que al llarg de quatre anys es baten en combats realment bàrbars retornen a la seva vida civil i tenen molts problemes per inserir-se de nou a la societat. Desolació, traumes, incapacitat per relacionar-se amb normalitat, fins i tot van trobar una cert rebuig per part d’una societat que volia passar pàgina i una manera de fer-ho era oblidant a aquells que els podia recordar el fracàs col·lectiu de la guerra.

Albert Maillard y Edouard Péricourt són els protagonistes d’aquesta història. En el curs del darrer combat quan ja l’armistici és pràcticament una realitat un tinent ambiciós i sense escrúpols, Aulnay Pradelle, orquestra una maniobra per fer-se valer com oficial amb  traïdoria per llançar les seves tropes per conquerir una cota defensada pels alemanys. Els dos protagonistes són testimonis de la maniobra de l’oficial i alhora són ferits pel foc dels alemanys i per un intent del mateix tinent de fer-los desaparèixer.

Ferits tos dos es salven de la mort per l’esforç d’un d’ells l’Edouard que aconsegueix treure de sota terra el seu company però alhora ell mateix es ferit perdent bona part del rostre, fet que li marcarà la vida, rescatats són conduits a un hospital de campanya i més endavant traslladats a París.

Retornen a la vida civil, mentre l’Edouard que té una família rica no vol tornar a casa seva i ha canviat d’identitat l’Albert es rebutjat per la seva antiga novia i tots dos viuen de manera precària, gairebé en la pobresa. Edouard tancat a casa i dibuixant imatges de la guerra i Albert amb diversos oficis sense cap futur. Han esdevingut uns antiherois que finalment poden sobreviure perquè l’Albert aconsegueix treballar en el banc del pare de l’Edouard amagant la relació que té amb el fill. Albert i Edouard conviuen i es crea una certa dependència entre ells, l’Albert ha d’aconseguir morfina pel seu company per alliberar-lo dels dolors que pateix per les ferides. Van sorgint diversos personatges prou interessant, com la germana i pare de l’Edouard o la nena, la Louise, que jugarà un paper molt important per fer recuperar d’alguna manera un cert sentit a la vida de l’Edouard amb les seves màscares. O el funcionari que amb la seva tossuderia descobreix l’estafa de l’antic Tinent.

A partir d’aquí ordeixen una espectacular estafa a través de la perícia artística de l’Edouard que ofereix a tots els municipis monuments funeraris als herois de la guerra. Paral·lelament es torna a creuar a les seves vides el tinent d’Aulnay Pradelle, casat amb una germana de l’Edouard i també intentat una estafa a l’entorn de la recuperació dels cadàvers dels soldats francesos morts en els camps de batalla.

La  novel·la narra sense cap mena de pudor com neixen uns especuladors capitalistes que aconsegueixen lucrar-se de manera descarada al voltant de dels desastres de la guerra.

És una narració de contrastos per una banda les descripcions de la pròpia guerra i les seves conseqüències que es brutal i sense concessions però per altra banda l’humor i la ironia són presents també en la manera com es van desenvolupant els fets i amb un final en que es podria dir que gairebé tot acaba confluint.

Entre la ficció i la realitat, ens dibuixa el difícil reton dels soldats que desprès de sobreviure a les trinxeres van haver de sobreviure a la indiferència, quan no l’hostilitat, de la societat a la que havien defensat.

Novel·la de gran qualitat, impressionat en alguns moments, intriga, amors, honestedat, falsedats, ingredient tots ells que ben barrejats donen una mescla impagable.

Lectura més que interessant.

 

Ja hi ha taxes. Hi haurà pressupost?

Novembre 22, 2014

El govern municipal de CiU pretenia fixar que el passat  el 3 de novembre fos la data del Ple de l’Ajuntament per l’aprovació de  les taxes i els impostos municipals, que són el primer pas de cara  l’elaboració del Pressupost municipal pel 2015.

El desig no es va complir i finalment l’oposició va aconseguir guanyar temps, retardar el Ple fins el dia 10.

Aquest primer pols semblava que portaria a un debat molt més intens del que finalment s’ha produït i en el ple  corresponent del passat dia 10  doncs, les taxes es van aprovar amb lleugeres modificacions fruit de les negociacions que a darrera hora van fer els grups polítics.

Tot i així cap altre grup va votar-hi a favor. L’abstenció del PSC,ICV, i PP , va permetre que el primer pas dels propers pressupostos es formalitzés.

Assenyalar de passada  i com és conegut que el 2015 és any electoral ( veure’m quantes eleccions hi ha).

Però segur que el 24 de  maig d’aquest any, 2015, hi haurà eleccions municipals.

I com es propi dels manuals de la política, diguem-ne, electoralista, sense cap mena de sentit pejoratiu, la voluntat del govern es “congelar” les contribucions que la ciutadania aporten a les arques municipals de cara a l’any vinent. Totes menys el subministrament d’aigua que cada any segurament anirà pujant  tot i que el consum sigui el mateix, els cànons diversos i les altres tarifes  associades faran disparar el cost de l’aigua; i L’IBI també variarà ja que té unes apujades ja previstes i repartides en el temps, això sí hi ha diverses bonificacions noves .  Però després de tants anys electorals ja no cola com a element  electoralista la congelació impositiva ,que han practicat tots els governs,   . La política fiscal es mesura pel que s’ha fet al llarg dels quatre anys del mandat.

Llegim el que el Govern Municipal assenyala sobre la congelació dels “impostos” municipals” i les prioritats que marcaran les bonificacions que es mantindran  van en la línia de d’incentivar la creació d’ocupació i incentivar també l’activitat turística comercial i industrial. Res a dir, ben al contrari ,són prou importants aquestes incentivacions  que ajudin a generar moviment econòmic, però per mantenir-les s’hauria d’explicar alguns dels resultat que hagin estat positius perquè tampoc convé massa anar reduint els ingressos a l’ajuntament. Si s’han demostrat eficaces aquestes ajudes doncs molt bé , però amb manca d’aquestes informacions concretes  poden acabar semblant unes bonificacions excessivament interessades a determinats sectors. Cal reconèixer doncs que es marquen uns objectius i unes prioritats, que , cal dir també, que són els que ja s’han manifestat en altres exercicis per això caldria objectivar el resultat d’anteriors bonificacions i ajudes per veure si realment han aconseguit l’objectiu de millorar la competitivitat desitjada.

Fer el pressupostos no serà fàcil. Mai ho és per les tensions en els demandes de les regidories però enguany encara més perquè els ingressos de l’estat no milloraran sensiblement encara, podria ,això sí, a través de crèdit a interessos menys abusius dels que  la banca avui cobra,  rebaixar el nivell de  diners a retornar .Els ingressos per llicències de construcció possiblement millorin si atenem a la demanda que va creixent lentament  i que denota una certa recuperació del mercat immobiliari, lluny però del que havia generat en temps passats. Però si la part de l’aportació via fiscalitat pròpia, es més baixa respecte  a l’any passat o es manté en els mateixes xifres  difícilment es podran confegir uns pressupostos amb el mínim de garanties de ser uns pressupostos que ajudin a  la recuperació. Caldria veure la previsió que fa el governs de la liquidació de  l’actual pressupost i el nivell de compliment dels ingressos. Així doncs que avui s’hagi ja aprovat al fiscalitat no pressuposa que tinguem pressupostos per l’any vinent ja que el govern pot perfectament anar passant fins arribar a les eleccions i desprès ja serà un altre moment polític potser amb més facilitat o amb més necessitat de fer-lo , potser amb majories més sòlides. Potser.

Ho hem comentat altres vegades; segurament la congelació de la fiscalitat és una bona mesura però també creiem que aquesta no es pot generalitzar . El criteri de qui més té i guanya més pagui més ens sembla un criteri força lògic si el que es  vol amb els pressupostos és fer un exercici de tendir a la igualtat i a uns serveis que tinguin un marcat accent social. Per tant segurament ara els pressupostos haurien de tenir una capacitat de que en la partida d’ingressos i no sols per la via de les bonificacions hauria de tenir nivells impositius diversos en funció de les  rendes dels contribuents. I lògicament la distribució dels mateixos en les despeses pressupostades haurien d’anar també amb prioritats clarament socials. Generalitzar les bonificacions és pervertir el sistema si no ens atenem a la correspondència entre els ingressos i la contribució al comú.

Possiblement en el darrer any del mandat congelar els impostos, a més d’una certa mesura de cara a la galeria  és també una estratègia per evitar que els altres grups municipals  no hi votin en contra i garantir que el primer pas per uns pressupostos, que desprès es faran o no, s’hagi fet.

En el debat el govern va acceptar algunes mesures destinades a noves bonificacions que li demandaven els  diversos grups, l’acceptació li va garantir unes abstencions que li han permès sortir ben parat  del primer pas del pressupostos. En el debat  el representant de les CUP va fer una interessant intervenció reclamant que taxes i pressupost formin part del mateix debat. Perquè les taxes tenen conseqüències sobre els pressupostos Té tota al raó i tota la lògica però també és cert que el termini fixat legalment per l’aprovació de les taxes i impostos municipals  fa que moltes vegades això sigui força difícil en mancar algunes informacions sobre la liquidació dels comptes de l’any anterior .Possiblement es fan forces  modificacions sobre les normatives de funcionament dels ajuntaments, potser aquesta tindria molt més sentit que d’altres.

El govern municipal doncs ja ha fet el primer pas i en fer la proposta de “congelació” ha situat en els grups de l’oposició la responsabilitat de fer  propostes  que  facin pujades raonables però interessants des  de l’òptica de la recaptació i per tant altres grups que es facin co-responsables davant l’electorat d’una pujada per petita que sigui. En definitiva diluir, difuminar i distribuir responsabilitats  entre altres grups per trobar també hipotètics aliats a l’hora de fer els pressupost. Cap grup però ha assumit el repte-trampa que el govern llençava.

Entrarem en la dinàmica preelectoral i en aquest context és fa difícil pensar que el govern estigui en condicions de presentar uns pressupostos difícils. L’ajuntament pot funcionar perfectament amb una prorroga pressupostària i esperar al resultat de les municipals per fer-ne un de nou. No seria la primera vegada ni tanmateix seria la darrera.

Però seria interessant que en el l’hipotètic debat dels comptes pel 2015 es comencessin a perfilar les propostes que desprès es faran com a reclam electoral.

Interessant sí, però ens sembla que poc realista.

Publicat a l’Eix Diari, el 18.11.14

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

I ara què ?

Novembre 21, 2014

Amb el suggerent títol de I ara què. On ens porta el 9-N, la Unió Vilanovina ha organitzat un  debat col·loqui amb Rafel Nadal, Joan Manuel Tresserras i conduit pel periodista Vilanoví Xavier Capdevila.

Analitzar el futur o com a mínim pensar-lo desprès del 9-N és un exercici gens fàcil pe la rapidesa amb que es van produint el fets però també carregat d’interès.

Per la reflexió conjunta que es podrà fer en aquest  acte s’han portat dos persones que tenen una paper important en el camp de l’opinió. Rafel Nadal, periodista ,participa activament en diversos programes de televisió i escriu habitualment a La Vanguardia. Ha defensat no sols ja el dret a decidir, sinó que ara fa una aposta clara i ferma sobre al necessita d’una llista conjunta del sobiranisme o almenys  d’una part  del mateix per assolir una majoria suficient. Joan Manuel Tresserras , ex conseller de Cultura en el segon tripartit, Professor universitari, comunicòleg  , forma part d’ ERC i del seu Consell Assessor i escriu habitualment al diari ARA fent un relat conceptual sobre el procés que està seguint el país.

Xavier Capdevila, periodista de la nostra ciutat però amb una trajectòria laboral a Barcelona moderarà l’acte i naturalment també aportarà al seva visió de la situació i del procés ja que l’ha viscut i hi ha treballat activament.

I ara què? Segurament és avui una pregunta que no té encara una resposta clara ni una única resposta.

Que passarà amb la querella dels fiscals contra alguns consellers?

Veurem a  Mas davant els jutges com el primer màrtir del procés iniciat per Catalunya?

És la querella forçada pel govern un error monumental ,o un pas més d’una estratègia pensada i escrupolosament executada?

L’actitud de l’estat fa augmentar exponencialment l’ independentisme

Cal una llista unitària amb Mas la capdavant contra les xifres de resultats que donen avui els enquestes?

Calen tres o quatre llistes que s’anomenin Sí-Sí i darrera les sigles com proposa Junqueras?

Cal fer una nova consulta , aquesta amb totes els garanties i els vinculacions necessàries.

Què entenem i que signifiquen unes eleccions plebiscitàries?

Hi ha actualment la massa crítica suficient i necessària pe assolir l’objectiu de la independència?

Els sectors proclius a la dependència o a l’anomenat unionisme sorgiran i es manifestaran de manera pública a favor d’un “no”, legítim i necessari per poder contraposar posicions i postures polítiques.

El partits d’àmbit estatal tindran una reacció  positiva al procés que es vol obrir a  Catalunya?

El cap de l’Estat Major de l’exèrcit de terra callarà o seguirà llençant missatges equívocs esbiaixats i amb clara voluntat intimidadora?

Les raons econòmiques de la independència són clares i suportables amb una actitud el govern central negativa a qualsevol negociació?

I així podríem anar seguint un llistat enorme de qüestions que es susciten desprès del 9-N, que ja queda una mica lluny però que les seves conseqüències encara són fortament presents en la vida política.

Cadascú de nosaltres té els seves pròpies respostes  i la seva pròpia opinió de com tot plegat evolucionarà o fa previsions que desprès es compliran o no. L’olfacte polítics fa dies que no està fi, la realitat pot canviar en un no res sobretot perquè són un  moments en que el temps polític generalment llarg s’ha escurçats de manera evident.

Per analitzar-ho, per comentar-ho, en aquets acte compatirem amb dues persones com Nadal i Tresserras que viuen l’actualitat des del món periodístic i per tant tenen les diverses informacions que ajuden a  conformar el panorama, l’escenari on es mouen els actors protagonistes de la política catalana. Unes intervencions que ben segur ajudaran a confegir  amb les impressions pròpies el panorama que cadascú es configura al voltant d ‘un moment polític, efervescent, complex, apassionant, incert , esperançat….

Segur que dóna molt de sí.

No sé si podran (podrem) respondre la pregunta I ara què? , però tota especulació argumentada i fonamentada ajuda,segur.