Archive for Desembre de 2014

Bon any 2015.

Desembre 31, 2014

 

Ja sé que és un tòpic.

Ja sé que és totalment recurrent

Ja sé que potser no és original desitjar felicitat pel proper any.

Ja sé que és ser un de tants i tantes.

Ja  sé que fins i tot pot arribar a semblar frívol fer desitjos amb la realitat colpidora.

Sabent-t’ho però no puc deixar de desitjar-vos un bon 2015, carregat de salut, pau i coses per celebrar personalment i col·lectiva.

I ho faig de la manera tant poc original comes reproduir un fragment d’un poema ,De la vida quotidiana , del llibre Dictats d’amor de Josep Piera.

 

“I no sap res. I no voldria ja…, però s’ho pensa, no té remei, ho sap això, només això, un mot, la mort, ha clavat tot l’ambient dins un desert. No res ja com abans. No cal anar-se’n lluny. El got buit, la cigarreta fum, la porta de cristall du un corrent d’aire i un graffitti vermell a la paret d’enfront, enmig d’un cercle, rius, sang, pols; el soroll de la gent, la suor del fred sobtat. Ja no li importa, no, i ho veu més que no mai i, ara sí, vol anar-se’n ben lluny, molt lluny, més lluny; però no cal, ja hi és. I tot ho ha dut un mot senzillament grotesc de tan real.

 

Pots anar-te’n ben lluny o pots no bellugar-te. En qualsevol indret trobaràs motius. Sola matèria morta, només la pedra oblida el moviment passat i l’altre que l’envolta; però l’home no és pedra, car fins i tot després adobarà el misteri, l’argila de les gerres. Ni rellotges, ni peus ni cap vehicle veloç; tan sols l’esguard i el tacte, fixats damunt la pell, aboliran distàncies. Estimar és conèixer. Dins nosaltres mateixos s’han de fer els miracles. No és premissa obligada cap ritu ni cap temple”  

En fi, que tinguem un excel·lent 2015 !!

 

 

A veure quants nassos trobem?

Desembre 31, 2014

Mirarem expectants per trobar l’home dels nassos.

Aquí i allà, a banda i banda per veure si realment l’aconseguim trobar.

La imaginació de les criatures , que a vegades no acaben de copsar la realitat del joc , els fa fabular i especular de manera prou imaginativa. Sobre els nassos els homes i el sursuncorda.

Ens trobarem a nosaltres mateixos.

A molt poques  hores per canviar de xifra final d’aquets dos mil catorze també ens haurem de plantejar si aquells bon propòsits que ens havíem fet, just ara fa un any, en acabar el 2013 s’ha complert o senzillament han quedat, altres cop i com tantes vegades,  en el llistat dels dèbits que cada cop són més grans  i naturalment amb el pas del anys més llargues .

I ja ho deia el poeta carregat de raó i de seny  Jo no sé el que em proposo. El tenir un propòsit no és fer feina. Val més ésser gosat. Ara sols prenc esment de les coses eternes per damunt de les lluites que són materials.”  ( Salvat Papasseit. Un enèmic del Poble).

Però som incorregibles i segur que avui darrer dia de l’any seguirem buscant l’home dels nassos i seguirem fent balanços i seguirem fent propòsits per l’any vinent, aquest 2015 que comença d’aquí unes hores i que de moment seguirà tant convuls, tant expectant i tant igual que el que deixem.

Propòsits, propòsits, els vinculats a la salut que no faltin.

Els que van endreçats a tenir, mantenir o millora al feina

I els que reclamen amor.

Ja ho deia la vella cançó. Salut ,dinero ( posem-hi treball, políticament més correcte) i amor…

I naturalment propòsits són hipòtesis en les que cal un esforç personal, que hi hem de posar molt de la nostra part i deixar ben poca cosa  a l’atzar, altres coses,  els desitjos, per exemple , són voluntats en que els factors externs hi juguen molt més que la nostra pròpia voluntat.

I en veurem molts dels homes dels nassos, arreu ens els creuarem , al bell mig del carrer, a la botiga, aturats als semàfors o conduint els cotxes..nassos, nassos, i tots segurament cavil·lant el que de cara a d’aquí unes hores es posaran com a deure , es fixarà com objectiu pel propers 365 dies de l’any…. ja flaquejarem més endavant o ja oblidarem allò que avui amb tota solemnitat ens proposem fer , dir o creure.

I col·lectivament sembla que també hi ha desitjos i propòsits, el que passa és que aquest costen més de complir. La majoria de els vegades són públics en contra dels nostres particulars que els sabem nosaltres i poc més  i naturalment si no es compleixen o queden tan esbiaixats que queden irreconeixibles, doncs creurem que des del propòsit al que finalment s’ha aconseguit no tindrà res a veure.

I no cal que els diguem quin són aquets propòsits de la nostra vida política,

Segur que voldrem que d’una vegada s’acabi la folla cursa per seguir retallant en aquells aspectes que ens igualaven  una mica més, aquell contracte social que al llarg dels darrers setanta anys havien regulat a relació entre el capital i el treball.

Segur que tindríem propòsits de ser més cultes, que la cultura tingués un paper cabdal  en l’entesa de les persones, que fos un eix central en la nostra comunitat  i esdevingués un element – com ha estat en altres ocasions- cabdal en la construcció de la  cohesió de la nostra societat on tothom hi hauria de ser benvingut , on tothom hauria de ser acollit , això si, amb respecte a la tradició i en l’imaginari  que aquí hem anat forjant amb aportacions de tothom.

En fi llencem-nos al carrer ben abrigats que fa força fred , busquem l’home  o la dona dels nassos, segur que els trobem i a llarg de les hores que ens queden del 2014 formulem desitjos i  fem-nos propòsits.

Fer-los ,aconseguir-los, ja veurem si es possible o si finalment tenim ganes de lluitar per ells o acomodar-nos més o menys establement.

Que tinguem un 2015 més agradable que el 2014 i les nostres legítimes aspiracions es puguin complir.

Orgull de país?

Desembre 30, 2014

M’enganxo al partit de futbol entre Catalunya i Euskadi durant la mitja part , desprès d e diversos anuncis fan al connexió i per fer-ho posen una caràtula que va explicant el perquè del partit i acaba amb una frase ( lapidària, potser?) escrita a la pantalla. “orgull de país”.

Orgull de país? I això què és ?

Hi ha orgull col·lectiu? Tots i totes d’un país divers, plural, de pensament complex sent orgull davant d’un fet esportiu?

La suma d’orgulls individuals pot acabar essent un orgull de país?.

Sincerament em costa d’entendre que el país , amb aquest genèric, amb aquesta ambigüitat pugui estar orgullós d’un partit de futbol.

Altre cosa es si es vol fer lectura esbiaixada del fet en sí.

Potser cal revestir d’èpica aquest encontre futbolístic perquè l’èpica estigui present en aquells nous almogàvers que amb els quatre barres a la samarreta es baten per obtenir un triomf ,que al final no arriba, i fer-ho davant els jugadors d’Euskadi és encara més important. Almogàvers contra gudaris. Deu-n’hi-do!!

Catalunya teia un cert miratge amb Euskadi durant una etapa de la transició,ara ja no és així, i cal dir en un altre ordre de coses que mai els minories basques han esta massa proclius a votar a favor de temes catalans al Conrés… però vaja aquí tot ho fem diferent…

Orgull de país? No negaré que a alguns els faci sentir orgullosos el partit però estic convençut que a altre els faria sentir-se orgullosos per altres moltes raons que avui no podem mostrar.

Per exemple

Orgullosos de tenir unes escoles públiques de qualitat i amb les necessitats estructurals i humanes cobertes amb suficiència.

Orgullosos de tenir un serveis sanitaris que atenguessin les necessitats reals de la  ciutadania amb rapidesa i eficiència i malgrat l’esforç dels professionals no és així.

Orgullosos de saber que hem eradicat la pobresa , la marginació i la fractura de al cohesió al país

Orgullosos de sentir-nos partícips de les decisions polítiques..

Orgullosos de tenir uns representants que per comptes d’entestar-se a marejar la perdiu  a veure qui treu més rèdit d’unes hipotètiques eleccions plebiscitàries, estigués pel problemes reals de la gent.

Orgullosos  de saber que amb voluntat conjunta de les forces polítiques planten cara als abusos de la banca i protegim a menys afavorits davant els abusos que en els darrers temps han executat salvatgement les hipoteques…

Orgullosos en definitiva de saber que malgrat la crisi , la solidaritat de la ciutadania va d’acord amb una legislació i una acció política  que protegeixi els més  febles i evita que la forquilla entre les que eren rics abans de la crisi ara ho siguin més i els que ratllaven la pobresa ara estiguin en pitjor situació.

Orgullosos de,……

Segur que podríem seguir posant altres motius d’orgull i fins i tot podríem arribar a  posar el de tenir seleccions nacionals de tots els esports ,però vaja abans d’això hi ah mil i un temes dels que puguem sentir-nos orgullosos i  que segurament convenen més  al país…

Però  a més i com no podia ser d’altre manera a la mitja part també es van fer quatre preguntetes al President Mas , i el periodista per  habilitat pròpia i segurament també imbuït de l’esperit d’orgull del país deriva les preguntes ( com evidentment no podia ser d’una altra manera) ala comparació entre el joc dels catalans i la situació política del país. I naturalment Mas aprofita per fer publicitat de la llista conjunta que va propugnant.

El periodista l’hi ho posa fàcil i fa la pregunta oportuna usant la metàfora  de la selecció catalana: “aconseguirà reunir-los a tots en un mateix equip”. La resposta no es va fer esperar “la meva tàctica i la meva principal preocupació és, sobretot, que a casa s’entenguin”, amb l’equip adversari, ja comptem que ens ho posarà difícil i que ens ho farà molt complicat, i, fins i tot, si ens pot fer alguna traveta ens l’acabarà fent, com s’està demostrant,comptes amb què els de casa aniran junts i plegats, i aquest és el repte que ara tenim per endavant”.

 

I naturalment Mas s’hi apunta amb rapidesa i defensa anar plegats “ els de casa” a les eleccions perquè l’adversari els ho posa difícil i vol  com a  la selecció anar plegats. Això dels de casa és realment una clara mostra del concepte de país que té el President . Qui són els de casa? Els que volen una altra condició política que no sigui el sobiranisme no són els de casa? I fins i tot els sobiranistes que no volen llistà única tampoc són de casa?. Altre cop aquella ombra i “broma” del bon i mal catalans.

Si una de les conclusions del 9-N era que potser encara mancaven alguns vots per aconseguir els objectius de poder constituir un nou estat no crec que la millor manera per obtenir-lo  no és parlar dels “de casa” fent una clara exclusió dels que no pensem com ell i que potser ara  estarien disposat a votar una altra llista sobiranista…

En fi tampoc orgullós de que algú, per més President que sigui, pugui excloure a qui no pensen com ell o de la seva idea del país…

 

Temps de balanç

Desembre 29, 2014

Estem a poques hores d’acabar el 2014.

I com és obligat es multipliquen els balanços del que ha significat l’any. Des de totes perspectives es van fen anàlisi del que ha donat de sí aquets ja gairebé acabat 2014. Els diaris porten els corresponents quadernets cronològics del fets més destacats, els editorialistes es capbussen en les significacions d’aquets 2014. En definitiva es tracta de valorar el que ha passat, i veure com això pot influir en el futur, perquè això no s’acaba i el pas del 14 al 15 , és un instant, imperceptible però canviem de cicle o almenys ens ho pensem .

I certament ,clars i obscurs com sempre.

Gamma de grisos… que tenyeixen els nostres records.

Tot plegat pòster no ha acontentat a ningú però també és cert que hi ha hagut anys més complicats que ben aviat acabarem .

Però no hi ha dubte que finalment cadascú és qui es  fa el seu balanç.  I en definitiva és el que val.

Però hi ha un entorn polític , social, cultural, humà que evidentment contamina el nostre imaginari.

I naturalment, també , el balanços públics ens ajuden a confegir el nostre estat d’havers i deures per fer el compte final de l’any.

Vet aquí que el Sr. Rajoy , gairebé exultant, ens explic que l 2014 ha esta l’any del final de la crisi i que ha començat la recuperació . Mentida podrida!. En el seu discurs de balanç de l’any. No ens ha parlat de  l’augment de la pobresa encara aquest any i del suport de les entitats  d’ajut social, que malgrat la inflació no hagi pujat excessivament s’han rebaixat també els sous de la majoria dels treballadors, tampoc ha augmentat la població activa i per tant hi ah un empobriment col·lectiu i naturalment les aportacions socials inherents a les necessitats socials han disminuït altre cop. Si això és la recuperació  és que el president el govern espanyol està lluny de la realitat i s’ha convertit en un perill públic. Quina sort tindran els pensionistes amb un augment de  2 euros, o el salari mimin de tres euros !. Sembla realment, és, vaja,  un balanç del cinisme més antisocial. Si el cap de l’oposició l’ha titllat d’indecent el discurs segurament la majoria el titllarà d’infàmia

I el balanç  de l’any ve acompanyat de discursos, la nit de Nadal va irrompre a les televisions el nou Rei i ens va adreçar unes quantes paraules, més enllà del canvi de cara, de  decorat  i d’una lectura més acurada i entenedora  poques, cap  novetat, com sempre unes generalitats i ambigüitats que no ens porten enlloc que no obren cap porta a realment fer canvis substancials en alguns aspectes.

I en aquest joc de discursos ens queda per escoltar – o no-  el President Mas, però vaja segur que és del tot previsible, dret a decidir,democràcia és votar, som un gran poble, el camí és irreversible, hem millorat però encara hem de seguir avançant i potser, potser alguna velada crítica a això tant dolent que  es diu Espanya per no perdre el pols, per mantenir la trinxera … però poques concrecions. Convocarà eleccions?  Més aviat creiem que no. Possiblement l’enroc en el tema de la llista única , i més desprès de les darreres enquestes en que els majories absolutes poden quedar en entredit. I això comença a passar factura.

I la sínia segueix donant tombs sense encara trobar cap sortida positiva a una situació que va cansant a la ciutadania. Certament els jocs tàctics del dos líders, Mas i Junqueras, per més legítim – i en alguns aspectes ben lògic-  que sigui comença a semblar una lluita d’egos inflats.

Ens quedarà això sí  a una bona part de la ciutadania la satisfacció – cap,petita , gran o mitjana- d’haver participat activament en la consulta del 9-N. Ja sabem que era un consulta de ficció però hi varem participar amb la voluntat de que fos realitat en la propera ocasió i votar això sí, directament no per la via interposada d’unes eleccions., Votar sí o no, blanc o negre. I no ens creiem ni les plebiscitàries ni els succedanis pretesament democràtics.

I malgrat tot plegat , els que vulguem escoltar, els discursos , els balanços dels diaris, els reportatges amb imatges i so el que valdrà serà el que personalment i de manera íntima valorem del 2014 personalment. Sense presència externa, el que nosaltres sentim serà el que finalment recordarem del 2014, per més esgarips que hi hagi al nostre costat.

Però deixeu-m’ho  dir si no rebento. S’han acabat sortosament els actes del tricentenari !!

 

 

De lectures

Desembre 28, 2014

La comadrona

Katja Kettu

Editorial Alfaguara.

Madrid, juny del 2014

L’autora ,Katja Kettu,  en unes declaracions per parlar sobre la seva novel·la La Comadrona ens dóna algunes pautes del que podrem trobar la llarg de les seves planes i en el comportament dels personatges principals. Sobreviure, relativitzar les posicions en cada moment i cercar l’escalf d’altres persones en un marc hostil com és la guerra. Les seves paraules condensen el missatge que hom pot desprendre de la lectura de la narració:   «Cada vez que escribimos sobre historia estamos de hecho escribiendo sobre el presente. La historia siempre me ha interesado. En muchos países la historia es descrita desde un punto de vista blanco o negro. Fue muy interesante escribir La comadrona porque hablaba sobre la Segunda Guerra Mundial, la de todos los europeos, desde el norte de Finlandia. Puedes ver nazis comunistas, personas que cambian su forma de pensar y también cómo los territorios pequeños intentan sobrevivir en una contienda bélica.»

Katja Kettu  es nascuda a finals del setanta a Finlàndia.  Ha passat diversos anys fora del seu país residint a  Tallin i Londres, va tornar després a Hèlsinki on ha desenvolupat la seva carrera artística amb caràcter pluridisciplinar .Ha treballat en guions i direcció de diversos vídeos musicals i també ha formar part  de grups musicals d’estètica punk. Ha treballat també en cinema i ha publicat ja unes quantes novel·les que han li han valgut una consideració com escriptora. Ha publicat El col·leccionista de penes, El soldador y La comadrona,aquesta darrer ha obtingut un gran èxit editorial  i ha obtingut diversos premis  com el Runeberg, Thank You for the Book, Kalevi Jäntti y Book Bloggers.

La Comadrona ah esta traduïda a més d’una dotzena d’ idiomes i se’n està preparant una versió  cinematogràfica i també una obra de teatre.  El seu darrer llibre és El col.leccionista de pipes, que està protagonitzat per diversos personatge de La Comadrona.

Crec que abans d’endinsar-se en la lectura de la novel·la val la pena llegir l’apèndix de la cronologia , en el que succintament però entenedorament s’explica el procés de la segona guerra mundial Finlàndia i a la regió de Lapònia. De la lectura dels fets que van succeint  es desprès una informació que és útil per la lectura del llibre.

La comadrona és una novel·la complexa escrita amb energia i sense estalviar situacions d’una certa crueltat . Desenvolupant-se durant un període de la segona  guerra mundial, les  malvestats de la mateixa queden ben palesades en la narració.

La protagonista coneguda  per Ojo Salvaje, fa de llevadora atenent els seus veïns, la seva figura física poc afavorida fa que sempre aixequi una cert rebuig però la seva destresa en els parts fa que sigui acceptada malgrat molts ho facin amb recança. La narració es situa a l’any 1944 quan a Lapònia arriba la guerra mundial , quan encara és present en l‘imaginari de molta gent l’enfrontament entre Finlàndia i Rússia. Les autoritats fineses del moment accepten la presència de les forces alemanyes i hi col·laboren de manera normal tot i que amb una certa distància. Ojo Salvaje és filla d’un antic comunista que va ser durament represaliat i aquest fet també , junt amb el seu aspecte físic, la fa ser rebutjada socialment i esdevé un personatge solitari . La dona s’enamora de manera radical d’un oficial dels es SS que està destinat a un camp d’extermini de presoners. L’oficial que fa també de corresponsal de guerra i recull fotografies dels llocs a on està destinat i veu primerament la llevadora com un personatge peculiar, pel físic pel llenguatge i per l‘estranya relació que manté amb la gent  però mica en mica i en mig d’altres relacions  li correspon en l’amor. La dona seguirà a l’oficial fins els racons més profunds del desastre de la guerra i està disposada a morir per ell. És una història que segurament la podríem trobar en molts indrets, i així l’autora explica que al seva voluntat és explicar sentiments universals i que aquesta història es situa en un moment concret de la història, la segona guerra mundial a Finlàndia però que perfectament es  podria situar en qualsevol comtessa violenta al món. Parla de persones més enllà de la nacionalitat que pugin tenir, parla de sentiments més enllà dels color dels uniformes que vesteixen. Una història amb al voluntat de conèixer i entendre les reaccions humanes en els moments  de major dificultat que es pot tenir, lluitar per sobreviure en un ambient hostil i cruel. Horror i amor , dos aspectes de la vida que en la novel·la es barregen de manera intel·ligent per acabar donant un llibre impactant per la història que explica però també per com s’explica.

La novel·la relata doncs una història d’amor, profund,contradictori, i amb una descripció d’un realisme que en algun moment és escruixidor.

Narració intensa , crua i despullada de floritures, es  va directe als fets i també a la veritat pura i dura per més tràgica que pugui ser. El llibre impressiona , per la mateixa trama, per la desolació dels moment que ens explica, pel mateix llenguatge , pel destí dels seus protagonistes , perquè explica la història pels records que es fan presents. Un panorama desolador però en el fons també amb un bri d’esperança. Una historia d’amor en esta pur.

Un llibre difícil d’oblidar

 

Reconèixer la trajectòria és de justícia

Desembre 27, 2014

En el seu moment vaig rebre una carta de l’alcaldessa de la ciutat en la que em demanava opinió sobre la conveniència de donar al Sr. Francesc Puig Rovira la Medalla de la Ciutat, la consulta era per  donar compliment al mateix protocol de concessió d’honors de la ciutat. Era doncs una part del procediment que el mateix ajuntament havia insaturat en el l’esmentat protocol.

La resposta per descomptat i sense cap mena de dubte  va ser positiva, vaig afirmar en aquell moment que la concessió  :“Em sembla completament oportuna i adequada  aquesta proposta de concessió. La figura del Sr. Puig Rovira . La seva activitat en els camps cívics, socials ,culturals  i educatius  en moments socialment difícils són testimoni d’una voluntat de servir a la comunitat des de plantejaments generosos i d’estima per la ciutat i la seva comunitat.

La constant dedicació,més enllà del camp professional, a promoure i a col·laborar de manera efectiva en el coneixent de la nostra història i recuperar la memòria de la nostra comunitat  i  treballant al capdavant d’ institucions  de caire col·lectiu  de servei  a la comunitat crec que fa perfectament lloable la concessió   de l’honor de la Medalla de la Ciutat d’aquesta ciutat.”

La resposta no era ni purament protocol·lària ni retòrica. A instancies del Xavier Capdet  vaig ser un dels  signants de la  petició ( junt amb el mateix Capdet, la Mercè Foradada el Bienve Moya, El Francesc de Paula Mestres,l’Oriol Pi de Cabanyes, El Xavier Orriols  i la Mireia Rosich ) a diverses entitats de la ciutat que recolzessin la petició del lliurament a Francesc Puig Rovira de la Medalla de la Ciutat.

La petició a les entitat ja valorava al nostre entendre alguna de les condicions que tenia Puig Rovira per accedir a l’honor ciutadà. Escrivíem llavors “ Creiem que Francesc Puig i Rovira compleix amb escreix les condicions que indica la normativa en el seu primer punt:“ que hagin contribuït a augmentar el prestigi de la ciutat des del punt de vista de les més variades formes de l’activitat de les persones…”,  per tant creiem que la concessió de la medalla de la ciutat seria un just  reconeixement a la seva tasca al llarg de la seva trajectòria i alhora seria també deixar testimoni de la gratitud col·lectiva  davant la tasca ingent en diverses matèries de caràcter local i de país.

 L’activitat professional en el camp de la cultura i l’educació de  Puig Rovira és llarga i es complementa amb molts treball historiogràfics i de tema artístic. Ha combinat la seva tasca professional amb una presència activa en el camp de l’associacionisme cultural, i ha estat president en diverses entitats vinculades als camps de la cultura i la investigació, aportant-los vitalitat i compromís amb la ciutat………………..d’aquest currículum és una prova fefaent que Puig Rovira s’ha convertit en un dels referents de la cultura de la nostra ciutat i en aquest sentit cal assenyalar la conveniència del seu reconeixement i agraïment per la tasca realitzada, no sols per la seva quantitat i qualitat, sinó pel rigor i la constància amb què ha estat executada, pensant en els interessos col·lectius de la ciutat.

 Puig Rovira ha exercit sempre  la seva condició de vilanoví, com una expressió d’una dedicació cívica i cultural a la seva ciutat, capbussant-se  en la seva història i col·laborant en moltes de les accions que s’han portat a terme per projectar el seu patrimoni cultural i social. Sempre ha treballat amb extraordinària  vocació de preservació  del patrimoni històric i de projectar-lo al país a través del seus estudis i les  seves publicacions.

La proposta va rebre el suport de diverses entitats de la ciutat que són en definitiva les que mesuren el pols ciutadà més enllà del que individualment haguéssim dit i pogut fer, són les entitats signants els que donen vàlua a la petició de l’honor per Puig Rovira. L’ajuntament va recollir la demanda de les entitats i va culminar el procés amb l’aprovació en el ple del 6 d’octubre de la concessió de la Medalla d ela Ciutat, la proposta no va rebre la unanimitat d’altres vegades. La Cup va votar-hi en contra, és un vot respectable però que en absolut compateixo  i que em sembla que no desdiu en absolut els mèrits del homenatjat, tampoc IC-V va estar unida en el vot la regidora d’aquets grup es va abstenir , amb un gest estrany i poc comprensible. Però vaja tampoc cal donar-hi més importància de la que té.

El passat dia 15 es va celebrar l’acte de lliurament del guardó a  Puig Rovira, el marc el més adequat la Biblioteca del Museu Balaguer , institució que va presidir el mateix Puig i que la va portar a una millora substancial de els seves condicions i va pilotar el pas d’institució privada a pública amb el tacte i la discreció necessària  en una operació que  tenia una certa complexitat, dificultat i algunes, potser moltes reticències des de sectors conservadors d ela ciutat.

Tacte , i discreció que juntament amb el rigor en el treball, l’esforç continuat i la voluntat de servei a la comunitat són virtuts que Puig Rovira ha tingut al llarg del temps i que han quedat palesades abastament  en  la seva trajectòria professional i en el  treball cultural i cívic a la ciutat.

Puig Rovira no ha treballat mai per tenir una compensació d’honors com el que ha rebut ara ( ja havia declinat rebre’l en altres ocasions), ho ha fet com una voluntat de col·laborar amb la seva ciutat i d’acord amb les seves idees , l’alta concepció dels servei públic ha estat un motor dels que ha mogut a Puig al llarg de la seva trajectòria vital, com a docent, com a gestor, com a escriptor, com a regidor de l’ajuntament als anys 60, com President de diverses entitats culturals com el patronat el la Fundació Balaguer o l’ Institut d’Estudis Penedesencs.. una llarga trajectòria viscuda i vinculada  amb l’ interès de servir a la ciutat i a la societat.

En funció d’aquesta voluntat  de servei públic Puig Rovira va ser cofundador de la revista El Ciervo, de  caràcter cristià i progressista a principis dels anys 50 ,va exercir de regidor entre els anys 1961 i 1967 , quan tenia 26 anys, aquesta dedicació va ser una de  les causes perquè algun grup li negués el guardó de la medalla de la ciutat. Puig Rovira va agrair aquest vot en contra i va explicar la seva presència  a l’ajuntament a on va aconseguir per la ciutat l’ Instituït  Manuel de Cabanyes, acció que diu és la que major satisfacció li comporta.  Puig no es va justificar , no calia, sinó que va explicar les causes i motius de la seva estada a l’ajuntament, no explicà, suposo que per modèstia,  però que des de la seva posició va apaivagar algunes situacions de potencial conflicte i repressió a alguns vilanovins i a entitats de la ciutat. També convé saber-ho.

El periodista , i escriptor vilanoví Francesc Escribano va glosar la figura de Puig amb destresa, amb un discurs exquisit i molt ben plantejat i estructurat. Res d’afalac i molt de glossar una trajectòria que, com totes, té llums i ombres, però en el cas de Puig els llum són molt més expressius  i notoris tal i  com ho van assenyalar els representants  dels grups polítics  que van voler intervenir en l’acte , La CUP no hi va assistir i Iniciativa es va disculpar ( van sonar una mica estranyes les explicacions de,l’alcaldessa sobre l’absència d’ IC-V. Potser calia omplir l’acte del Joan Herrera ? No calia ser presents en un acte institucional singular i carregat de civisme.) , totes les intervencions van tenir uns matisos personals i d’elogi de la seva feina i de la activa participació en  els temes culturals, socials, econòmics i docents  de la ciutat.

L’acte el va tancar el mateix Puig Rovira en una intervenció molt pensada ( de fet es va lliurar als assistents el text que ell va expressar resumidament. Un text magnífic del tot recomanable per  aquells que són actius en  el servei a la ciutat).

La concessió de la medalla és ens dubte un honor merescut  per a Puig Rovira que  amb al seva trajectòria ha deixat petjada en les diversos àmbits cívics de Vilanova. I també naturalment honora el mateix guardó perquè el qualifica.

En el final del seu discurs fa una apel·lació al futur molt interessant i la línia de la seva trajectòria vital : “  Em plauria tenir la certesa de que el progrés s’estén per tothom. Que no queda limitat al servei d’un grup, que la convivència entre pobles no es trenca , s’afebleixi i s‘enterboleixi, com a conseqüència  d’actituds mesquines o d e poca volada, o per manca de diàleg. Jo ja hi puc fre ben poc. Vull confiar en que entre els homes hi ha una gran força de modelar el futur. El desig és que els generacions més joves ho sàpiguen fer més bé que la nostra i la dels nostres avantpassats, amb respecte als principis de la democràcia….”.

Segur que el seu llegat encara inacabat, i molta feina per fer,  servirà per acomplir aquets desitjos.

 

Publicat a  l’Eix Diari, el 23 de desembre del 2014

Justícia ?

Desembre 26, 2014

La fiscalia arxivava la querella contra Trias per suposats comptes irregulars a Suïssa i Andorra   segons la policia, o una part de la policia.

Vaja ni investiga , no hi dóna cap credibilitat però tot segueix igual al Ministeri.

Narcís Serra és  a punt de seuere’s a la banqueta dels acusats per sobresous a  Caixa de Catalunya…

Els Núñez, surten de la presó per Nadal

La família Pujol amb l’exclusió d’un sol fill estan també empaperats pels jutjats..

La Caballé  pacta la condemna i la multa per eludir el judici pe evasió d’impostos…

La infanta Cristina també va a judici, i no pacta o no pot pactar la seva solució.

El TSJC decideix obrir causa contra Mas i les conselleres Ortega i Rigau  pel 9-i a punt de ser imputats per desobediència

Cues discretes per autoinculpar-se per desobediència d’unes quantes persones ( parlen d’alguns milers) però,  això sí, també hi apareixen Rull i Junqueres, inevitablement… a veure que pescaven. Això de ser català sembla que comporta feien afegides, un plus de compromís, dedicació i esperonador  de causes pèrdues, trobades o inventades  , que  qualsevol altre ciutadà del món, com és haver-se  de posar en una cua per dir , escolti jo també vaig desobeir. Certament un país i una justícia peculiar. Però és així. Però  no em direu que no és una carallotada autoinculpar-se  quan hom està segur que no ha desobeït res que ha estat conseqüent amb els principis de la democràcia i amb el que el seu Parlament ha aprovat…. Si es tracta de fer bullir l’olla endavant!

I potser ens en deixem alguna. Abans les noticies dels jutjats i judicials calia buscar-les perdudes entre pàgines interiors dels diaris, ara són titulars permanents.

Segurament la majoria d’aquets suposats casos són temes més polítics que judicials però que ajuden a la sensació d’un desori total quan en realitat és una bona ajuda a pensar que això de la política no n’hi ha un pam de net. Quan no és precisament així, , però vaja també és una ajuda interessada o no per aquells que parlen permanentment  de casta.

Ni Núñez, ni la Caballé, Ni Serra ara tenen  res a veure amb la política més enllà del que hagin pogut fer en el temps que estan sota la mirada de la justícia.

Trias és investigat per una unitat policia que fa ferum d’unitat de muntatges estranys,però es llença la noticia de la seva compte milionària, i desprès  resulta que res de res, pura fantasia policial . Cortines de fum policials o ingerència des la política , de certa política, per generar una sensació de que per corruptes els altres mes que jo…

I ara ens arriba la ja esperada acceptació de la querella contra Mas, i les conselleres Ortega i Rigau per desobediència al Tribunal Constitucional en tot l’afer del 9.N.

Esperada perquè van deixar clar que  desobeïen i també van deixar clar que ho feien com a  contribució de  la democràcia, i ara l’apel·lació a la democràcia és el que preval en les declaracions de la majoria dels polítics que es posen els mans la cap amb la decisió del tribunal.

Tot plegat si no fos perquè genera la natural controvèrsia i malestar generalitzat i fa pujar una mica la nòmina d’ofesos al país , tot plegat sembla una mena d’opereta mals escrita i pitjor  interpretada.

La fiscalia de Catalunya en el seu moment dona llargues a imputar a Mas. No veuen clar que el 9-N amb el plantejament per dir-ho col·loquialment de costellada  i menystingut per els cercles madrilenys i espanyols més castissos, castosos i casposos  i en també algun de progressistes , sigui constituïu de cap delicte.

No ho veu així el ministre que persegueix al fiscal general fins a trobar-lo en un cinema i l’insta a presentar la querella..

Però el fiscal general s’ho pensa, escolta a la junta de fiscals  al final ho fa i tot seguit plega. Es pot relacionar una cosa ,la querella, amb l’altra, la dimissió? Cadascú que es doni la resposta oportuna.

Segurament en un sector del sobiranisme això és una bona notícia ja que posa un cop més damunt la taula el discurs dels menyspreeu espanyol cap aquí. I per altra banda sembla que ja hi ha el primer màrtir – sense cap sang , quedi clar eh!- i això dóna una nova visió al procés…..

En fi que ni per aquestes festes hem pogut descansar …..la justícia ens les ha volgut animar una mica amb aquest  seguit de notícies que han esdevingut titulars recurrent que ja pràcticament sembla que no ens immutin. Només ho sembla.

Ara la justícia seguirà el seu curs i possiblement imputi – i altre cop recordar que imputar no vol dir acusar nis er culpable  de res i menys  en aquets cas-  al President i les consellers i un cop segur que s’obre el debat de si t’imputen cal dimitir? La vara d mesurar veurem si té doble raser, o hi ha  la insistència com s’ha fet en altres caos.

2014 va acabant.. i el 2015 ve amb sorpreses i la justícia, que sembla que s’hagi tret la bena dels ulls ens en prepara alguna ,segur!

 

 

Senzillament i de tot cor Bon Nadal.

Desembre 24, 2014

 

Avui és Nadal i els desitjos traspuen, voluntat  de pau, de solidaritat, de tantes i tantes coses que són gairebé inabastable enumera-les totes.

Voldria felicitar avui amb un poema de Joaquim Horta del seu poemari Paraules per a no dormir,

 

Home amb esperança.

 

Acabarem alguns dia, potser demà,

amb les paraules inútils i boniques,

el dring de la porcellana fina,

i les marionetes de foscos colors.

I ensenyarem al fills, parits sense dolor,

el com i el per què de cada cosa,

i baixarem al carrer, sense temor.

i jugarem a construir pobles.

I tocaran la terra,

i la faran seva i de tots,

i escriuran amb nous mots,

noves lleis d’història i vida.

També vindrà un vaixell de vela àgil,

esquivant tempestes i roques altives,

i s’endurà tot l’or de la terra, mites i falsos déus,

i ens deixarà quieta la mar ,i una barca petita.

Amb ella anirem  saludar els pobles,

a l’espatlla un sarró d’eines i amb llibres,

als ulls un esclat d’alegria,

i creurem en els homes i en els dies.

 

 

 

Bienvenido, mister Iglesias….

Desembre 24, 2014

Per poc que coneguis els cinema el títol de la pel·lícula ¡Bienvenido, Mr. Marshall! segur que et sona com una de les pel·lícules mestres del cinema espanyol. Dirigida per Luis Berlanga a l’any 1953 i amb un elenc súper- clàssic d’actors del moment José Isbert, Lolita Sevilla, Manolo Morán, Alberto Romea, Elvira Quintillá, Luis Pérez de …El Pa Marshall era un pla d’ajuts a la recuperació d’Europa encara sota els estralls de la segona guerra mundial. La pel·lícula narra la història de la possibilitat que a un petit poble rebin aquesta ajuda i això fa anar de corcoll a  tots el habitants que preparen l’arribada dels americans com una oportunitat…. tot plegat acaba en no res en passar els cotxes dels americana a tota velocitat pel poble decebent de manera gran a qui els esperaven….tots revestits d’andalusos per donar major vistositat al poble i cantaven aquella cançó que va fer fortuna en el seu moment:

 “Americanos,

vienen a España

guapos y sanos,

viva el tronío

de ese gran pueblo

con poderío,

olé Virginia,

y Michigan,

y viva Texas, que no está mal,

os recibimos

americanos con alegría,

olé mi mare,

olé mi suegra y

olé mi tía.”

La vinguda del líder de Podemos , Pablo Iglesias m’ha recordat una mica aquesta pel·lícula, per l’expectació que ha aixecat i pel tractament que s’ha n’ha fet a al premsa , iniciant els telenotícies i amb editorials dels principal diaris.

No hi ha dubte que el fenomen de Podemos aixeca expectatives i passions , mai cap partit polític tenia una presència en els enquestes tant forta i tant creixent. El resultat de les eleccions Europees ja va ser un avís de que naixia una organització amb capacitat de mobilitzar a una bona part de l’electorat abstencionista i de “robar” vot als partits clàssics. Emocionava i retornava la il·lusió a una sector important de  la societat

Un llenguatge ben cuidat  amb les ambigüitats calculades , una facilitat de generar discurs, la necessària, lògica i justa  critica al  sistema,  un candidat amb una oratòria brillant i amb discurs entenedor, directe, pràctic  i naturalment amb unes estratègies de comunicació molt ben pensada , planificada i executada també amb un ajut impagable i poc explicat  d’alguna emissora de televisió  han portat a un fenomen polític que no sols sembla que pot guanyar les eleccions sinó que a Catalunya sense tenir encara una estructura definida es situa com tercera força política, i amb possibilitats de ser segona i fins i tot primers.

Tot això damunt del paer, desprès ja veurem que diu la realitat del vot.

També té els seus detractors, també tenen  els seus punts febles, i també van fent canvis en funció del guió que toca,  i també és segurament hi ha una certa operació des de l’estat per intentar desestabilitzar una formació que sembla que del no res pot arribar a  trancar el bipartidisme històric sabent recollir el malestar generat per  la mateixa pràctica política  i també per les actuacions poc meritòries per part dels mateixos polítics.

També és cert que hi ha un certa  mena de convenciments de creure’s o saber-se  que s’és el principi de tot i això, de tota batalla contra al corrupció i el canvi de paradigma política  no els afavoreix , hi ha un pòsit de treball ben fet , hi ha tot un camí de treball honest per part de la majoria dels polítics que ara sembla no valer res.

Quan  hom es creu el principi de fer bona política pot acabar essent l’exemple d’un cabdillisme que no precisament és el model de democràcia que es vol en general.

Que facin, que sacsegin la política però que no es cregui ni el principi de la bondat política perquè no és així ni es creguin que són el principi de tot ni estan lliures de pecat.

Ara tampoc es tracta per part dels altres de menysprear-los ni d’iniciar una persecució per buscar-hi draps bruts, que segur que n hi ha com a tota casa però tampoc per generalitzar la corrupció.

No tothom es casta ni tothom és caspa. Que ho tinguin clar.

No passes com a Villar del Rio el poble de la mítica pel·lícula de Berlanga, els americans passessin de llarg  i a Podemos els acabessin passant el vots de llarg desprès de tanta i tanta, tinta , comentaris i  expectatives.

 

 

 

 

Nadales, nadales….

Desembre 23, 2014

Pertanyo a la generació que recorda un guàrdia municipal  a la cruïlla Rambla Principal amb Francesc Macià ( Rambla del Caudillo amb General Yagüe, llavors. Intersecció potent militarment parlant, no creieu?) recollint ampolles de cava, torrons, pavos i tot allò que la ciutadania els deixava en senyal d’agraïment per la seva feina, hem vist els “pavos” que rifaven a la Casa d’Empara i recordem encara  amb afecte i un polsim de nostàlgia  aquelles felicitacions nadalenques que repartien els diferents gremis que al llarg de l‘any servien a les cases,ja venia l’escombraire i et lliurava una estampeta que contenia algun vers nadalenc – generalment ripiós – i a l’altra banda la imatge del servei corresponent, per obtenir la propina nadalenca, “ l’aguinaldo”. Desfilava tot déu, el sereno, el carter, el repartidor de diaris….. Aquestes imatges de felicitació  han esdevingut avui autèntiques peces de museu que són conservades amb un cert interès etnogràfic i omplen vitrines d’alguns  museus.

Després aquest costum es va perdre o i tingueren presència aquelles postals ensucrades de paisatges bucòlics, generalment nevats i altres amb els  les cares arrodonides dels angelets  d’un especialista amb felicitacions nadalenques anomenat Ferrandiz ..

I encara a l’època més happy flowers es realitzen nadales amb cites primer bíbliques però desprès es passa a  Mahatma Gandhi, Lavo Tse, Tagore, Salvat Papasseit i altres personalitats de l’espiritualitat del  moment…

En cada temps ha tingut la seva felicitació nadalenca, les administracions maldaven per veure qui els feia més reeixits, cercant elements peculiars del país.

La Fundació Carulla durant molts anys va fer unes nadales més que interessant autèntics treballs d’investigació dels temes de país.

Hi ha certament tot una cultura de la nadala, entesa com aquesta carta sincera i amable que et vol desitjar unes bones festes.

Avui l’entrada de la felicitació l’electrònica ha fer desaparèixer gairebé les nadales impreses, ja no hi ha pràcticament targes físicament sinó que tot es mou a través de les xarxes i la virtualitat.

La xarxa , las circulacions epistolars ja es fan a través de l’èter i ja no ens cal cap carter per comunicar-nos. Ara es pot fer des de la immediatesa i la rapidesa. No cal estar patint per si ens arriba o no la carta amb felicitat i bons desitjos inclosos..

Doncs la nadala també ha pres carta electrònica i és a través del correu electrònic que ara rebem moltes de les felicitacions , desprès ja veurem aquelles que imprimirem i les posem en algun espai de la casa com a mostra d’haver rebut els desitjos de amics, coneguts i saludats de que passem una bones festes.

Rebo d’un amic un mail que em pregunta: Has vist la felicitació del president del Consell Comarcal?

I ho acompanya amb una felicitació electrònica del Consell Comarcal del Garraf

No dec estar ( ni cal)  en la llista dels que tenen l’honor i el privilegi de ser felicitats per l’organisme comarcal, tampoc, ja ho he dit,  em sembla que em calgui i  no em sento menys feliç ( o sí, vet a saber ) durant el Nadal per aquets fet.

Però la miro i m’adono que hi ha una errada important. La felicitació en una composició de les fotografies dels sis municipis del Garraf  i els clàssics desitjos de felicitat pel 2015. El “problema” ? , l’amic en qüestió parla de “ quina vergonya!”  és que la fotografia de Cubelles, no és Cubelles és una vista aèria  de Vilanova i la Geltrú , que té com a primer pla l’església de Sant Antoni i el principi de la Rambla. Potser en una decisió política del Consell, Vilanova i Cubelles s’han fusionat retornant als orígens? . O ara envien nadala i innocentada conjunta?

Certament l’ error és notable però això no treu el desig de felicitat que tramet el President. No treu el valor de que qui l’hagi  rebut es senti felicitat.

Estem en l’era de la rapidesa i després de rebre el correu de  l’amic en qüestió comencen a arribar missatges a través de les xarxes socials  – en el meu cas la xarxa no passa d’ un modest  salabret- en que a part de fer una certa befa del tema comença l’allau de demanar dimissions, des dels màxim nivell polític fins el més petit del tècnics… vaja de tota la jerarquia política i administrativa al carrer, en fi que hi ha qui no perdona. I l’error és tant humà com la felicitació nadalenca i afegeixo que en èpoques nadalenques cal una mica més de comprensió davant una falla humana o potser tècnica ( excusa recurrent).

En fi que els desitjos de felicitats siguin per tothom i que tinguem una mica més de comprensió.

L’amic però es queixa amargament  no de l’error sinó dels silenci davant l’advertiment:

Vaig intentar ser amable, i advertir-los de l’error i … la callada per resposta.

A més d’inútils, mal educats.

En fi , que tinguem pau i tranquil·litat, els de Cubelles ja faran la protesta formal, o no, però mentre tots plegats tinguem la festa en pau!.