Orgull de país?

by

M’enganxo al partit de futbol entre Catalunya i Euskadi durant la mitja part , desprès d e diversos anuncis fan al connexió i per fer-ho posen una caràtula que va explicant el perquè del partit i acaba amb una frase ( lapidària, potser?) escrita a la pantalla. “orgull de país”.

Orgull de país? I això què és ?

Hi ha orgull col·lectiu? Tots i totes d’un país divers, plural, de pensament complex sent orgull davant d’un fet esportiu?

La suma d’orgulls individuals pot acabar essent un orgull de país?.

Sincerament em costa d’entendre que el país , amb aquest genèric, amb aquesta ambigüitat pugui estar orgullós d’un partit de futbol.

Altre cosa es si es vol fer lectura esbiaixada del fet en sí.

Potser cal revestir d’èpica aquest encontre futbolístic perquè l’èpica estigui present en aquells nous almogàvers que amb els quatre barres a la samarreta es baten per obtenir un triomf ,que al final no arriba, i fer-ho davant els jugadors d’Euskadi és encara més important. Almogàvers contra gudaris. Deu-n’hi-do!!

Catalunya teia un cert miratge amb Euskadi durant una etapa de la transició,ara ja no és així, i cal dir en un altre ordre de coses que mai els minories basques han esta massa proclius a votar a favor de temes catalans al Conrés… però vaja aquí tot ho fem diferent…

Orgull de país? No negaré que a alguns els faci sentir orgullosos el partit però estic convençut que a altre els faria sentir-se orgullosos per altres moltes raons que avui no podem mostrar.

Per exemple

Orgullosos de tenir unes escoles públiques de qualitat i amb les necessitats estructurals i humanes cobertes amb suficiència.

Orgullosos de tenir un serveis sanitaris que atenguessin les necessitats reals de la  ciutadania amb rapidesa i eficiència i malgrat l’esforç dels professionals no és així.

Orgullosos de saber que hem eradicat la pobresa , la marginació i la fractura de al cohesió al país

Orgullosos de sentir-nos partícips de les decisions polítiques..

Orgullosos de tenir uns representants que per comptes d’entestar-se a marejar la perdiu  a veure qui treu més rèdit d’unes hipotètiques eleccions plebiscitàries, estigués pel problemes reals de la gent.

Orgullosos  de saber que amb voluntat conjunta de les forces polítiques planten cara als abusos de la banca i protegim a menys afavorits davant els abusos que en els darrers temps han executat salvatgement les hipoteques…

Orgullosos en definitiva de saber que malgrat la crisi , la solidaritat de la ciutadania va d’acord amb una legislació i una acció política  que protegeixi els més  febles i evita que la forquilla entre les que eren rics abans de la crisi ara ho siguin més i els que ratllaven la pobresa ara estiguin en pitjor situació.

Orgullosos de,……

Segur que podríem seguir posant altres motius d’orgull i fins i tot podríem arribar a  posar el de tenir seleccions nacionals de tots els esports ,però vaja abans d’això hi ah mil i un temes dels que puguem sentir-nos orgullosos i  que segurament convenen més  al país…

Però  a més i com no podia ser d’altre manera a la mitja part també es van fer quatre preguntetes al President Mas , i el periodista per  habilitat pròpia i segurament també imbuït de l’esperit d’orgull del país deriva les preguntes ( com evidentment no podia ser d’una altra manera) ala comparació entre el joc dels catalans i la situació política del país. I naturalment Mas aprofita per fer publicitat de la llista conjunta que va propugnant.

El periodista l’hi ho posa fàcil i fa la pregunta oportuna usant la metàfora  de la selecció catalana: “aconseguirà reunir-los a tots en un mateix equip”. La resposta no es va fer esperar “la meva tàctica i la meva principal preocupació és, sobretot, que a casa s’entenguin”, amb l’equip adversari, ja comptem que ens ho posarà difícil i que ens ho farà molt complicat, i, fins i tot, si ens pot fer alguna traveta ens l’acabarà fent, com s’està demostrant,comptes amb què els de casa aniran junts i plegats, i aquest és el repte que ara tenim per endavant”.

 

I naturalment Mas s’hi apunta amb rapidesa i defensa anar plegats “ els de casa” a les eleccions perquè l’adversari els ho posa difícil i vol  com a  la selecció anar plegats. Això dels de casa és realment una clara mostra del concepte de país que té el President . Qui són els de casa? Els que volen una altra condició política que no sigui el sobiranisme no són els de casa? I fins i tot els sobiranistes que no volen llistà única tampoc són de casa?. Altre cop aquella ombra i “broma” del bon i mal catalans.

Si una de les conclusions del 9-N era que potser encara mancaven alguns vots per aconseguir els objectius de poder constituir un nou estat no crec que la millor manera per obtenir-lo  no és parlar dels “de casa” fent una clara exclusió dels que no pensem com ell i que potser ara  estarien disposat a votar una altra llista sobiranista…

En fi tampoc orgullós de que algú, per més President que sigui, pugui excloure a qui no pensen com ell o de la seva idea del país…

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: