Archive for gener de 2015

Sorprès i astorat.

gener 31, 2015

Llegíem al diari El Periódico aquesta notícia fruit d’una enquesta realitzada per intentar esbrinar el comportament de joves davant la xacra de la violència de gènere.

Sens dubte de la lectura d’algunes  respostes donades hom pot quedar sorprès i més o menys astorat davant  els percentatges sobre la percepció que es té de la l’anomenada “violència de control”

Llegit , doncs,al diari El Periódico:

El 33% dels joves espanyols d’entre 15 i 29 anys (un de cada tres) consideren «inevitable» o «acceptable» la denominada violència de control. Veuen bé, per exemple, actituds com impedir a la parella que vegi la seva família o amistats, no permetre-li que treballi o estudiï, o vigilar els seus horaris. Dir-li, en definitiva, el que pot o no pot fer. La dada la revela una enquesta sobre com perceben els joves la violència masclista realitzada pel CIS i la Secretaria d’Estat d’Igualtat. La seva titular, Susana Camarero

La comparació amb una altra enquesta publicada l’estiu passat dóna lloc a una conclusió que pot resultar sorprenent. L’anterior estudi formulava les mateixes preguntes al conjunt de la població. Qualsevol esperaria que entre els grups d’edat més avançada es toleressin més aquestes actituds masclistes, però és just el contrari.

El 32% de les noies toleren la violència de control davant el 29% de la població femenina en general, mentre que el 34% dels nois la considera acceptable, quatre punts més que el conjunt dels homes de totes les edats.

Realment preocupant i més encara quan  la percepció de que aquest control es una forma de mostra l’estimació que hom sent per la seva parella.

El control està oposat a la llibertat personal i a la igualtat, ja que la majoria d’aquest joves que exerceixen el control no tolerarien que ells/elles fossin objecte d’aquets mateix control.

Alguna cosa falla. Alguna cosa s’ha fet malament en l’educació i possiblement alguna cosa no funciona entre la relació familiar.

Potser ja no n’hi ha prou en incloure continguts educacionals vinculats a la igualtat entre les persones, després de que s’eliminés la matèria d’Educació per la Ciutadania que tractava el tema de la desigualtat i la violència de gènere i cal buscar altres elements que permetin entendre  i conscienciar que la igualtat és una valor socials positius i que hauria de ser d’una normalitat manifesta.

Es evident que les polítiques d’igualtat van aparellades els avenços culturals de la nostra societat i l’evolució del  nostre sistema educatiu  que elimini  la històrica submissió de les dones ,que en aquest país va estar emparada i fins i tot auspiciada des del poder i des d’una part de l’església, a situar-se en un pla d’exacte igualtat amb l’home.

I això dissortadament encara no és  així en forces àmbits de la societat, tant en matèria laboral ,com en matèria social. Però que entre el sector que, a priori,semblaria el més preparats com són els joves actituds com la que revela l’enquesta i treball sorprèn, i alhora hauria de preocupar-nos pel retrocés que pots significar en al lluita a favor de la igualtat i en contra de la discriminació  que generen actituds com aquestes que són un primer esglaó de al violència de gènere.

En un país com el nostre, en que la mateixa llei durant molts anys va permetre el masclisme, es podia pensar que en el procés de recuperació de les llibertats i de consolidar un sistema democràtic la batalla per la igualtat – com  així ha estat en part- ajudaria a millorar les actituds que no ajuden i impedeixen la igualtat de manera progressiva . La realitat no és dissortament així, la nòmina de dones mortes per violència de gènere està encara en unes xifres desoladores i el que  desprès d’aquesta enquesta en que un 33 % de joves accepti i consideri lògics i fins i tot amb normalitat aquest control és com començar a prendre decisions o les reforçar aquelles actituds  que acabin amb aquesta  ,manera de pensar i d’actuar.

Segurament cal prendre decisions i valorar actituds en el móns de les noves tecnologies de la comunicació  que són usades impròpiament  més que per ser un instrument de relació a ser un instrument de control o cal també promocionar sense cap mena de impediment i ,si cal també,  amb discriminació positiva  el valor que representa la igualtat a la nostra societat.

Salvant totes les distàncies i amb tots els elements de prevenció , només faltaria, que el nou govern grec d’esquerres i progressista no hi hagi cap dona no ajuda gaire a visualitzar la necessària batalla per la igualtat..

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Anuncis

Obrir de nou el debat

gener 30, 2015

Demà, si l’autoritat i el temps ho permet com es dius castissament , i res fa pensar el contrari, es celebrarà l’audiència pública sobre l’Eixample Nord. Aquesta audiència es fa fruit de la recollida de signatures necessàries per fer possible aquesta sessió participativa.

No és la primera vegada que es debatrà en els darrers mesos sobre l’Eixample Nord, diversos partits han organitzat sessions de treball, algunes entitats han propiciat debats entre les diversos opcions, el mateix Consorci de l’Eixample Nord ha organitzar alguns espais per donar informació i rebre propostes i suggeriments, així mateix en els diversos mitjans de comunicació se’n ha parlat amb escreix.

L’audiència pública  queda  definida en el Reglamentat de Participació Ciutadana de Vilanova i al Geltrú : Les sessions d’audiència pública són actes de lliure concurrència, amb l’objecte que les entitats i els ciutadans i les ciutadanes puguin rebre oralment del govern informació de certes actuacions políticoadministratives o puguin formular verbalment els seus suggeriments o propostes.

Doncs així es farà, els representants del grups polítics amb representació a l’Ajuntament  faran l’exposició de la seva posició respecte al desenvolupament de l’Eixample Nord i a partir d’aquell moment s’escoltaran  propostes, suggeriments, opinions, crítiques…

En les darreres setmanes ha augmentat el debat, per una banda una certa voluntat de l’ajuntament d’accelerar el procés que ha estat deturat força temps i fins i tot es parlava de que aquest mes de gener s’aprovaria la modificació puntual per fer possible la proposta de tirar endavant l’Eixample Nord. Però això no ha estat possible perquè quan els tràmits per seguir amb el procés ,que va iniciar-se  amb l’aprovació del Pla General ja fa catorze anys, la Comissió Territorial d’Urbanisme fa un seguit d’al·legacions  en el que reclama concreció sobre la proposta d’avanç de modificació. I en el mateix document de  la Generalitat és reclama  l’estudi econòmic que permeti escatir si els paràmetres d’ubicació de l’edificabilitat de la Platja llarga és el correcte.

Sembla que també faltaria en la documentació que l’ajuntament aporti la fixació dels objectius urbanístics sobre el sector en relació als paràmetres general del planejament de la ciutat.

Sorprèn i alhora hauria de ser  motiu de preocupació que en un tema de la transcendència urbanística com és l’eixample Nord, la Comissió d’Urbanisme hi trobi mancances que hauria de ser evident que haguessin estat resoltes des del primer moment. I sorprèn també , naturalment,  que en una operació cabdal per la ciutat es trobin a mancar documents claus per entendre el projecte i possibilitar la seva execució. Sobretot perquè la mateixa Generalitat forma part del Consorci que gestiona aquesta part de la ciutat per projectar.

Ara el procés òbviament es retardarà fins que no es  corregeixin  les mancances  i per tant en retardarà l’aprovació en el Ple. Aquets retard permetrà que es faci l’audiència pública abans de l’aprovació i vet saber si del que es digui allà se’n desprengui la necessitat de modificar algunes coses , alguns paràmetres que desprès d’anys de la seva aprovació no tenen sentit o encara en tenen més de sentit per modificar-los. I estem convençuts  – ja s’ha insinuat-  que iniciant-se la precampanya de les eleccions municipals el tema quedarà aturat fins després del 24 de maig. Solució oportuna.

Quan es debatia a l’any 2000 aquet peça territorial  de la ciutat s’entenia que podria donar molt de sí, des d’equipaments prou necessaris com el nou hospital – llavors només ampliació- fins la possibilitat d’ubicar-hi el ferrocarril orbital i el trasllat e l’actual línia ferroviària , creant un nucli de comunicacions prou potent i alhora alliberant un espai al centre de la ciutat amb un aprofitament de plusvàlues que segurament tindria un rendiment social tant o més  que el de  la Platja Llarga donada la seva ubicació. També s’ hi preveia la possibilitat de que la ciutat tingués  nous espais dedicats a potenciar els espai de producció. No es pensava en gran indústries sinó en una indústria mitjana i pensada com una indústria vinculada a sectors en aquells moments emergents.

Però la crisi segur que també va afectar a aquets procés de l’Eixample Nord, i l’activitat vinculada a l’ urbanisme en tots els seus àmbits ha minvat de manera notable i els recursos per inversions públiques i privades també ha baixat  de manera notable , deixant gairebé a zero el comptador d’inversió en nous espai a la ciutat. S’hi preveia també habitatge , quan avui es parla, crec que amb voluntat desqualificadora ,de 7.500 habitatges cal afegir que això és situa en un horitzó de més de cinquanta anys per tant caldria dir-ho tot  per poder analitzar-ho degudament i ser mínimament equànimes .  S’intuïa , no ho negarem, que la bombolla esclataria però no amb els estralls que ha provocat, possiblement es creia en una ralentitzacio que ja es notava els 2005 però que seria suportable i  remuntaria amb una certa lentitud sí, però la realitat ha portat a que les previsions més dures hagin esdevingut una realitat.

El plantejament sobre l’Eixample Nord ha anat evolucionat ,  es van fer permutes diverses , la més important la que es va fer  a fi i efecte de salvar ( ?), per dir-ho d’alguna manera, la Platja llarga , i ara hi ha uns compromisos adquirits. En quinze anys tot ha canviat molt i cal replantejant-ho tot d’acord amb les circumstàncies i entorn social i econòmic  actual.

El govern volia  durant aquest de gener plantejar una modificació puntual del Pa General per dividir el sector en tres parts que permetrien un desenvolupament progressiu. És crec  una bona mesura però que a més pot generar en l‘exposició pública un cert debat , però fer-ho amb una modificació puntual del Pla General, sembla un excés procedimental, un abús de la possibilitat que dóna el mateix planejament. És evident que aquesta és la figura que correspon en sectors menys transcendents pel futur del territori però havent-se iniciat lentament, això sí,  el procés de revisió del Pla General,hauria de  ser en aquets marc molt més general i global que es fes el debat sobre el futur de l’Eixample Nord..

La complexitat del Pla , de qualsevol planejament global de la ciutat requereix una lectura aprofundida i un debat obert de tots els sectors socials del nostre territori. S’esbossa un futur que segons com es gestioni pot ser carregat d’oportunitats o pot esdevenir una llosa sobre el futur col·lectiu de la ciutat i del territori. És doncs el moment de reclamar, més enllà de les posicions institucionals,de les retòriques recurrent del tòpics de l’especulació i la imatge  potser potent mediàticamet però poc creïble  d’això de barris fantasmes  un ampli debat  obert amb la ciutadania. En l’Eixample Nord,per descomptat, però paral·lelament amb la revisió del Pla General de la ciutat que ens sembla que és el que cal   de veritat. El 31 amb l’audiència pública hauria de ser un principi del nou debat  i no tancar la possibilitat, més aviat propiciar,  de celebrar altres sessions.

 

Publicat al Diari de Vilanova, 30 de gener del 2015

 

 

A cop de manifest.

gener 29, 2015

La tercera via sembla que de tant en tant va fer petites revifalles però sense que sembla que tinguin continuïtat. Sembla que en ocasions surt del túnel apareix i després torna a entrar-hi.

Ara h ha fet amb molt poca presència mediàtica, per cert,  en la presentació del manifest: Un manifiesto a favor de una España federal en una Europa federal“, que d ‘ençà el mes de juliol ha recollit un miler llarg de signatures entre els diversos àmbits de la política i la cultura i el món acadèmic  a Espanya.

El manifest va ser presentat a Barcelona de la mà de l’organització Federalistes d’Esquerres  i va comptar amb una participació de luxe entre els files del federalisme.  Hi eren  el vicepresident de la Fundación Alternativas, Nicolás Sartorius, l’ ex ministre d’Educació, Ángel Gabilondo, el professor , Jordi Gracia, el crític, Jordi Llovet, l historiador i ex diputat de ICV Joan Boada, el catedràtic Gregorio Cámara, l’escriptor  Ricardo Fernández Aguilà i l’ ex ministre de Justícia Francisco Caamaño.

El manifest recull el malestar que existeix en bona part dels territoris pel que sembla el final de l’estat de les autonomies consideren que hi ha :

 “insuficiencia de la estructura territorial del Estado establecida en la Constitución es una opinión compartida por amplios sectores sociales y políticos”. I com a conseqüència “crece el descontento sobre el funcionamiento del sistema de las autonomías, un indudable avance en su momento”, al tiempo que “en algunas nacionalidades crece un movimiento independentista que ha puesto en grave riesgo la unidad del Estado y cuyas consecuencia serían nefastas”.

“Ocultar estas realidades, minimizar los efectos o adoptar posiciones inmovilistas sería una ceguera imperdonable -añade el manifiesto-. Instamos a los partidos e instituciones democráticas a que alcancen los consensos y adopten los procedimientos necesarios para reformar la Constitución en un sentido federal”.

Esa reforma debería reconocer las identidades diversas de España; articular una cámara territorial que permita la participación de las comunidades; una distribución clara de competencias; y una financiación justa y equilibrada, basada en la igualdad de derechos entre ciudadanos, de solidaridad entre territorios y de ordinalidad.”

El manifest no sona malament però un cop més xoca amb la realitat que avui representa el govern de l’estat en mans del PP i malgrat hi hagi entre els signataris socialistes de renom tampoc res no fa pensar que el partit socialista  tot i arribar al poder estès disposat a avançar en la línia que marca el manifest, ja ho hem pogut constatar en altres ocasions com en la gran oportunitat perduda de l’Estatut. Per tant aquesta via , la tercera, està condemnada a entra i sortir del túnel i sens dubtar de la disposició de canvis polítics del signats i impulsors del manifest  no creiem que recorregut pugi ser excessivament llarg ni porti una nova concepció real de l’estat .

El text no estalvia algunes crítiques a l’actual govern de Rajoy i sobretot al seu immobilisme : “Seguir igual que estamos, pensando que los problemas se arreglarán por sí solos, o plantear una ruptura entre ciudadanos, solo conducirá a un estéril enfrentamiento. Hay que ser sensatos y audaces para abordar las reformas constitucionales como en otros momentos de nuestra historia”.

Amb el màxim respecte que ha de rebre qualsevol opció que intenti resoldre l’encaix entre Catalunya i Espanya i ,no estant-hi d’acord, cal valorar els esforços per fer possible un encaix còmode per ambdues parts. El Problema que ja hem manifestat altres vegades és que possiblement arribi tard. Hores d’ara es fa difícil creure que cap govern espanyol accedeix a facilitar una consulta que permeti després un acord estable i sòlid , sigui el que sigui. I aquest tancament a la possibilitat d’exercir el dret a decidir, alguns parlen del dret d’autodeterminació ( a mi no em molesta el concepte) sobretot perquè allò que el poble català havia referendat com era l’Estatut que ja  va ser notablement reduït, diluït , difuminat i ferit pel Congrés ( amb passada de ribot corresponent)  i després rematat pel Tribunal Constitucional.

Per tant no direm que no sigui  un bon document i carregat de disposició política però difícilment avui trobarà ressò majoritari ( em sembla) entre la ciutadania de Catalunya.

Si hagués arriba abans…..

MES , sumarà o dividirà

gener 28, 2015

El cert és que la constitució formal del Moviment d’Esquerres Socialista ha tingut una repercussió mediàtica gairebé imperceptible.

Molt poca informació  i gairebé tots els diaris ho han despatxat amb alguns breus.

Potser perquè ja el mes de novembre passat hi van donar l’ importància que es mereixia l’apropament entre Necat i moviment Catalunya que ha quallat el passat dissabte amb la creació formal de al nova estructura política.

Si la seva poca presència mediàtica és premonitòria de l’ escassa presència real en el territori anem malament.

Si MES no aconsegueix expandir-se i aglutinar una força real  i fonamentar una estructura de militància territorial una mica més ample l’experiment acabarà essent un grupuscle que només aspirarà a tenir una vida de partit parasitari sempre enganxat a alguna altra força política. Si aquest és el cas, si només ha nascut per ser crossa d’altres forces millor deixar-ho estar i entrar directament en altres formacions.

Del que hem pogut llegir directament sembla que de cara a les municipal ja hi ha un seguit de pactes més o menys lligats així MES  ha tancat 45 llistes electorals amb ERC, 3 amb ICV i 3 amb només membres de MES. Una d’aquestes tres darreres podria ser la de Sitges on tot fa pensar, si no hi ha un acord amb algun altra força, que l’encapçalaria en Jordi serra que ja va ser alcalde del PSC durant forces any.

De l’assemblea de constitució en va sortir una primera cúpula dirigent que encara no sembla definitiva ja que hauria de ser refermada en el proper més de febrer aquesta cúpula provisional .S’ha decidit fer una direcció col·legiada que condueixi  el procés de fusió durant el primer període amb persones que han tingut un paper rellevant en el procés de confluència. Des de la Magda Casamitjana, passant pel Pere Almeda, la Pia Bosch, el Manel Nadal i Jordi Martí. Una direcció equilibrada provinents a part iguals de les dues formacions que formen MES.

Però el que caldria conèixer amb detall és la voluntat política de la nova força i quina és la seva voluntat més enllà de participar en unes eleccions municipals majoritàriament amb altres partits. El panorama polític en aquets moments està molt polaritzat fonamentalment en l’aspecte nacional i , per tant,  en aquets moments del procés es fa difícil creure que hi ha un espai polític per ocupar encara més enllà del sobiranisme dels centres , el de la dreta i el de l’esquerra compartint gairebé tota al franja política . És evident que en un nou marc polític un socialisme sobiranista té un espai clar per situar-se en   l’espectre ideològic català   . Més enllà del que ara en diuen la nova esquerra , hi ha un paper clau en una socialdemocràcia activa i creativa que doni resposta a les crisis que estem vivint però fonamentalment en la sortida post crisi per recuperar les cotes de benestar que hi havia a al nostra societat fa , per exemple, deu anys.

La fragmentació socialista ha comportat un degoteig de baixes al PSC, partit que recordem-ho no fa ni cincs anys que governava el país i que tenia una important presència institucional , aquesta pèrdua d’actius  ha portat a que avui tant el PSC primigeni estigui en una situació compromesa pel que pugui resultar de les eleccions , però tampoc els escindits estan avui en una posició que els permeti augurar un futur potent com a partit més enllà d’alguna escadussera representació en llistes d’altres forces politiques..

Potser aquesta nova formació no hauria de tenir cap mena de pressa per tenir presència institucional que ara semblarà forçada. És a dir, estaria bé que al tingués en aquells llocs que realment existeix una presència estructurada i potent i no buscar-la de manera interposada.

Potser caldria enfortir  el projecte, fer una proposta ideològica agosarada, recollir presències entre els militants escíncids, crear i bastir unes estructures noves , permeables i transparents que evitin l’enrocament polític i fer-ho sense la pressa d’obtenir representació institucional  consolidar un projecte tampoc, això sí,  sense pauses que facin perdre les possibles oportunitats que el calendari polític pugui donar.

El nou país ( independent o no) al que ens encaminem segurament haurà de tenir també un espai socialdemòcrata  potent i que no estigui desdibuixat i per això cal  mantenir el necessari temps de creixement per poder quallar amb garanties d’èxit polític.

MES ha vingut a priori a sumar, som forces els que avui desubicats i mal col·locats  al sí del PSC, encara, volem un socialisme vinculat estretament al procés i a la recuperació de la cohesió i el benestar dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

Serà MES capaç de sumar o bé esdevindrà un factor de divisió més?

 

 

 

 

 

 

 

Serà Grècia un mirall per Europa?

gener 27, 2015

El que apuntaven totes les enquestes s’ha fet realitat. Syriza ha guanyat les eleccions gregues

El sacseig  polític que es preveia a   Grècia  sembla que ja està aquí. Veurem si es trasllada també a Europa.

S’ha trencat el bipartidisme històric i les gran forces polítiques del règim han patit davallades importants.

Una nova esquerra emergeix i arracona a la històrica socialdemocràcia.

Syriza guanya a Grècia i es queda a un sospir de la majoria absoluta.

La dreta de la Nova Democràcia conservadora es converteix en la segona força política.

I com novetat l’ascens de l’extrema dreta de l’Alba Daurada i l’esfondrament de la històrica socialdemocràcia del Pasok que ha pagat la seva col·laboració amb la dreta en els politiques de retallades i alhora la seva fragmentació amb diverses escissions..

To Potami podria ser un possible aliat de Syriza per poder governar malgrat el partit To Potami té una vocació clarament europea i manté que la cal seguir amb l’austeritat per sortir de la crisi.

El grecs han mostrat la seva voluntat i a partir d¡aquí ben segur que caldrà començar a negociar amb Europa com es possible compatibilitzar les propostes del partir guanyador i les demandes europees respecte al deute  que són les polítiques que han porta a parer del guanyadors a la misèria de moltes famílies.

Ara arriba el moment de demostrar que a les polítiques que han preconitzat els dirigents de Syriza al poder són possible realment. I més enllà del que puguin pactar per governar caldrà donar una oportunitat a l’esperança i a l’optimisme.

I segurament malgrat tot el que s’ha dit i s’ha escoltat hi haurà alguna oportunitat de donar la possibilitat a Syriza de demostrar la seva voluntat d’acords amb Europa. El deute grec ja no està en la seva majoria en mans privades sinó dels estats europeus i la seva condonació vol dir que els contribuents d’altres països haurien d’assumir també part d’aquesta condonació ja sigui  amb pèrdua de serveis o la minva de les polítiques de benestar o en els impostos. Però també és evident que sembla que tothom assumeix que Grècia no podrà retronar el deute que avui té. Per tant solucions aquí n’ hi haurà. A on potser hi ha més dificultats es saber com es poden produir reformes a Grècia sense que això afecti un cop més a la ja maltractada economia familiar dels grecs o que hagin de retallar més els ja degradats serveis públics.

No ho tindrà fàcil, no hi haurà un camí de flors i violes però segurament caldrà mantenir que cal respectar la decisió el poble grec i acceptar els seus resultats i  a partir d’aquí´ trobar vies de col·laboració. Les polítiques europees han fracassat a Grècia, les fórmules d’austeritat  aplicades han portat a grecs i gregues a situacions insostenibles , i per tant calen modificacions en aquestes polítiques però també des  de Grècia cal llençar missatges de voluntat col·laboradora i de pactes que ajudin a recupera la maltractada economia real del país.

El líder de Syriza,Alexis Tsipras, feia unes declaracions prou eloqüents , afirmava que  l’experiment de les  mesures europees per Grècia havien fracassat i ara calia donar oportunitat a les polítiques que els aplicaran seran un experiment per veure que funcionen. Tant de bo sigui així.

I naturalment com ja es va fer al voltant de la campanya s’estableixen paral·lelismes entre el que a Grècia és una realitat i el que podria passar a  Espanya.

Syriza es vol comparar , vaja es compara, i es presenta com un partir simètric a Podemos. Potser no és tant així. No afirmarem que en aspectes ideològics tenen forces coincidències però cal destacar que Syriza porta temps, almenys des de l’any 2000,picant pedra i també té  algunes importants experiències de govern. Aquí hi ha una diferència important que no ha de treure possibilitats de que Podemos obtingui un resultats similars però cal que matisar segurament i també situar a tothom en el seu context.

Per altra banda el sistema electoral Grec no és l’espanyol. A Grècia el partit que guanya té automàticament 50 escons més, aquesta mesura pensada per la dreta per mantenir-se en el poder avui els ha passat factura. Aquets premi no es dóna a les eleccions espanyoles, per tant la facilitat d’obtenir un resultat possible per governar no es tan evident.

No cal restar valor ni molt menys , al contrari, a la victòria de Syriza que segurament obrirà noves perspectiva d’una nova esquerra i d’un nova manera d’entendre les polítiques econòmiques que serveixen per ajudar les països i no per sotmetre’ls a un autèntic calvari.

Veurem si se’n surten, i tant de bo sigui així.

Però traslladar mimèticament els resultats a les eleccions espanyoles o catalanes hi ha creiem encara una distància encara massa gran.

Benvinguda al incògnita i confiem en que la resolució d’aquesta incògnita sigui positiva per Grècia i per Europa.

De moment Alexis Tsipras ja ha pres possessió com a primer ministre de Grècia, quaranta-vuit hores després  de la victòria de Syriza, a  les eleccions gregues. Tot plegat ha estat possible perquè ja ha aconseguit el suport que i dóna la majoria absoluta però sorprèn , no ens enganyem, que l’acord hagi estat amb estat la  dreta radical euro escèptica dels Grecs Independents.

Calia aquesta coalició?

No hi havia altres alternatives.

Tant ràpid ha oblidat alguna de les afirmacions…..la incògnita segueix i potser encara més enrevessada

Rumors , interessats o certs, però rumors a la cap i a la fi.

gener 26, 2015

S’acosten eleccions i ,com sempre ,i és obligat reconèixer-ho, comença a desfermar-se una rumorologia inaturable.

Alguns d’aquest rumors són clarament amb voluntat de desestabilitzar. Altres tenen una certa base real i altres no deixen de ser globus de sondatge per conèixer la reacció davant  d’una hipotètica  notícia , proposta, o determinació.

Si a més les eleccions són les municipals  la varietat de rumors és molt més amplia, diversa i moltes vegades més provocatives.

La proximitat de candidats i candidatures ho permet.

Som un poble i això es nota en el que és bo , en el que no ho és i en allò que es pot especular.

D’aquí quatre mesos mal comptats exercirem el dret a escollir els nostres representants municipals i es configurarà un nou ajuntament. Sembla pel que determinen  els experts – sols determinen, la seguretat no hi és – que són unes eleccions obertets i unes eleccions en que es fa molt més difícil fer conjectures de resultats precisament perquè l’agitació política nacional i espanyola pot influir de manera directa en la primera oportunitat que el ciutadans tenim d’anar a votar en un anys en que precisament tenim eleccions a dojo.

Queden doncs quatre mesos per anar escoltant aquets rumors i  cadascú – dels que hi estiguin interessats en escoltar-los i valorar-los- i donarà la credibilitat que vulgui. En ocasions però aquets rumors cal que es tallin de soca rel perquè no acabin generant malestar i tensions innecessàries. Aquest és el cas d’ERC que es va veure embolicada en una mena de debat extern en ,suposadament, fer-se pública una llista electoral ja distribuïda en ordre i responsabilitats i altres veus que qüestionaven a la mateixa cap de llista , sobretot veient les possibles expectatives favorables que té el partit. Amb rapidesa i convicció es van tallar les especulacions, que sens dubte seguiran però que ja sabem que des de la pròpia força política involucrada han desmentit i per tan ja no tenen garantida la credibilitat.

Mas madera! M’expliquen un parell de rumors que corren a l’entorn dels socialistes i que aparentment semblen contradictoris , però ja sabem que en política la contradicció té, a vegades, molt sentit i fins i  tot és valorada. Per una banda expliquen  que un dels promotors del col·lectiu “Moviment per a la Reconstrucció de l’Espai Socialista” , moviment que pretén unir part de la diàspora socialista i fer una candidatura unitària d’esquerres, afirma que ja han mantingut reunions amb ICV i Avancem per fer una sola candidatura junt amb els socialistes encapçalada per Juan Luis Ruiz , però per altra banda també s’explica sottovocce que el mateix candidat socialista ha mantingut reunions amb CiU , per estudiar passades les eleccions , i preveient una fragmentació alta, intentar formar un govern de coalició o com a mínim garantir la governabilitat de la ciutat …

Està bé això de jugar a totes les cartes perquè segur que sempre et pot tocar o guanyar o per altra banda segons com bufin els vents perdre-ho tot i acabar desdibuixat, diluïts i en descomposició final. O com sembla que aspiren alguns candidats socialistes a esdevenir la permanent crossa de CiU o d’ERC.

Són rumors, ningú els concreta ni ningú per altra banda no els desmenteix. Ja va bé tenir una ambigüitat que et permetria després tenir totes els portes obertes. Parlar ara massa de pactes i acords pot ser estratègicament un error.

I a on quedaria amb tot això el que Mas anunciava respecte als pactes municipals…..

Sumaran , per altra banda CiU i PSC , per garantir una majoria sòlida per governar la ciutat sens entrebancs i sobresalts ..?

Fins ara al sí del PSC eren absoluta minoria els que acceptaven un pacte amb CiU, fins i tot els que vam gosar proposar un pacte enter CiU. PSC i IV¿CV quan a l’any passat no hi havia pressupostos vam ser titllats gairebé de derrotistes i de col·laboracionistes amb CiU.

Tot això es supedita ara a una nova estratègia ?

Estaria bé que hi hagués ara un desmentit total o es confirmés sobre aquesta possibilitat de que córrer com una certa brama, encara que amb veu fluixa,   en les cercles politics d ela ciutat….

Potser parlar-ne que com ara estem fent ajuda també a que aquest parlar per parlar acabi fent-se una bola de neu que va creixent i creixent. No es tracta de desmentir cada run, run que circula però si posicionar-se realment en tema d’acords i pactes perquè quan hom voti tingui clar a qui vota i a qui no delga els que vot perquè acabi ajudanta governar a qui no has volgut votar.

Els resultat seran un condicionant certament però aquets cop més que mai caldrà saber de bell antuvi la disposició de les forces per garantir majories prou sòlides per garantir la governabilitat .

De lectures

gener 25, 2015

Catalanes todos.

Javier Pérez Andujar.

Coleción Andanzas , 834

Tusquest editores.

Barcelona, maig 2014

A l’any 2002 Pérez Andujar explica que va escriure Catalanes todos per omplir una revista, es va adornar que era excessivament llarg i es va publicar en les Ediciones de la Tempestat. No es ben bé una reedició d’aquell llibre inicial sinó que realment  podem dir que és un llibre evolucionat ja que la història que explica ha crescut i compte am un pròleg i un epíleg actualitzat. Completa el volum el text La dimisón  una mena de vodevil a l’entorn de la dimissió de Suárez i la confecció del seu darrer discurs. En ell es fa un recordatori de com Suárez va acabar arribant a la presidència del govern i com perd aquets mateix poder fruit de les insidies dels seus propis ministres.

Javier Pérez Andújar és nascut a Sant Adrià del Besos es va llicenciar en Filologia Hispànica a la Universitat de Barcelona, Pérez Andújar ha treballat en programes literaris de Saló de Lectura de Barcelona Televisió y L’Hora del Lector a TV-3 Ha exercit com a redactor en cap de la revista Taifa i col•labora habitualment en l’edició catalana del diari El País. Les seves novel•les Los príncipes valientes i Todo lo que se llevó el diablo, van constituir una excel•lent novetat en el camp de la literatura. Novel•les que carregades d’humor i també de moments tristos estan farcides de sensibilitat i imaginació.

Amb el llibre Paseos com mi madre, Pérez Andujar fa una reivindicació de les perifèries urbanes que van créixer als anys seixanta amb l’allau de immigració que va arribar a Catalunya, immigració que van participar activament en la construcció del país.

Per la seva trajectòria com articulista li ha estat concedit el premi Ciutat de Barcelona, 2014.

Usa la ironia i el sarcasme en algunes ocasions tracta les situacions més inversemblants en els seus article i també i de manera especial  en aquest llibre Catalanes todos .

 L’autor defineix el llibre: “También quiero dejar bien claro que Catalanes todos no pretende ser otra cosa que una carcajada general. ¡Qué digo, general!, ¡Generalísima! .Por eso empieza de manera Tan trágica, porque  al igual que la vida, se hace con llanto y dolor y se termina como un auténtico disparate. Pero,  que no haya confusión Catalanes todos es en el más explícito de los sentido un libro de humor.”

 La novel·la ens mostra un estrany i desgavellat grup de catalans que han fet relació entre ells i fins i tot amistat a l’exèrcit franquista i entren a Barcelona amb les tropes “nacionales”, i  el seu retorn, gens fàcil per alguns,  a la vida civil i és al llarg d’aquesta vida que es va creuant en diversos episodis de les seves vides.

Des dels que ,mutilats de manera esperpèntica, arrosseguen la seva vida en situació precària fins els que es va obrint pas en la societat barcelonina i catalana amb pas ferm obtenint èxits i sobretot reconeixement social i econòmic  i variant el seu posicionament  en funció de cada moment històric i segons  l’evolució del país . La  història explicada evoluciona a través dels fets reals i la gran trama fictícia  del l’autor,   en alguns moments aspre i amb poques concessions , va explicant també els canvis i evolucions de la societat catalana des de la dictadura fins ara , amb els canvis també en molts dels posicionaments d’aquells franquistes del primers temps cap un catalanisme d’interès i de façana.  Bona part d’aquesta visió la dóna en Juanito Oliva, un desafortunat guanyador de la guerra però perdedor a la vida , a través d’ell i de les seves visons aconseguim entrar en el món gairebé irreal que alguns franquista s’havien creat i que descobriran que tot plegat és un mena d’engany conduit pels mateixos de sempre. Franquistes com Riquer, Caralt, Sentis, Agustí saben adaptar-se en cada moment a allò que els pot portat més beneficis ja sigui socials o econòmics.

L’autor explica que bona part del que explica en la seva narració es fruit de la inspiració que li ha porta la lectura de la revista “Hola” revista emblemàtica i paradigma  de la premsa “rosa” durant els anys del franquisme.  A través de les notes de societat i amb la introducció dels protagonistes en aquets acte se va veient l’evolució  de la condició humana d’aquest protagonistes i com les conveniències personals, polítiques i econòmiques   i les actituds oportunistes es mostren amb tot l’esplendor.

Tenen un alt nivell literari i humorístics les reflexions del general Franco respecte a Catalunya i els catalans. Els diversos viatges també van donant la pauta dels deteriorament del dictador i també de la força del seu govern respecte  tot el procés que s’està produint a Espanya a mesura que passen els anys.

L’autor segur que ha tingut la voluntat de sacsejar la memòria acomodatícia de molts catalans i segurament ho ha aconseguit , altre cosa és si la seva lectura portarà a la reflexió o passarà com un divertiment literari de primer ordre i aquí es quedarà.

El recurs de l’ humor és un recurs vàlid i necessari per trencar falses transcendències i advocacions gairebé divines. L’ humor és una manera de mostrar-se políticament incorrecte i entrant a la crítica de molts dels axiomes, que ens han dit intocables,  de la política catalana.

El llibre es llegeix amb agilitat , molt ben escrit i amb tocs gairebé de surrealisme sobretot en la petita obra de teatre sobre la dimissió de Suárez. Tot plegat un interessant vodevil sobre el franquisme i els franquistes catalans que van saber evolucionar amb habilitat i movent-se amb capacitat d’acomodar-se va saber reinventar-se i aparèixer com a conversos catalanistes de sempre.

Molt interessant i també divertida , però amb un cert toc de la tristesa que pot  portar també l’ humor

 

 

Tantes incògnites encara….

gener 24, 2015

Una de les paraules més repetides del MHP Mas en la seva compareixença del dia 14 de gener va ser “unitat”, i  precisava  de que s’havia refet la unitat trencada en els darrers mesos .

Unitat amb qui?

Entre les veus que van opinar i discrepar   al respecte del pacte vaig escoltar a Dolors Camats que deia que més que unitat el que s’havia produït era la revifalla del pacte de governabilitat subscrit al principi de legislatura entre Mas i Junqueras .

I em sento mot més prop de les Camats que no pas de Mas pel fa al significat de l’acord que van aconseguir .

Perquè la unitat requeriria que en la foto hi haguessin almenys els  mateixos que van retratar-se  quan en el desembre del 2013 es va pactar la pregunta de al consulta i en altres moments.

Hi faltava gent a l’acord del Palau.

Avui hi ha un acord parcial entre dues forces polítiques i dues entitats de les que  formen el lobby sobiranista però no és ni de bon tros un acord de país com es vol fer veure.

El país es molt més plural sortosament que el que representen  – i representem molt, ERC i CiU- però hi ha fins i tot en el ventall sobiranista més opcions, que ara segons diuen intentaran incorporar-les al full de ruta i amb els punts de confluència programàtica. Deu n’hi do.

En aquest sentit les diverses opinions escoltades en els darrers dies de que el pacte és la continuïtat de l’acord de governabilitat té una certa credibilitat sobretot perquè ens situa altre cop en un termini d’incerteses i desgovern.

Tota la seqüència d’aquets dies comença amb una triomfal roda de premsa del President Mas en la que ens pinta un país de color de rosa, una  meravella gairebé insuperable, potser ja la Itaca somiada. Fa una compareixença per explicar la meitat de la legislatura i gairebé supera a la compareixença de Rajoy, allunyat de la realitat – suposem que volgudament- i amb un to triomfalista i amb clares dosis d’amnèsia política perquè més enllà del recurrent discurs del final de crisi poca cosa més . Oblida naturalment algunes de les situacions que viu el país i algunes de les mesures que eren “estrella” de la legislatura i que avui no estan ni a les beceroles. Alguns exemples:

Hi Havia la  promesa que en el mandat actual de Mas l’atur es reduiria a la meitat per un impuls decidit de combatre’l. No s’ha estructurat encara el Servei Català d’ocupació.

Havia promès que es revisaria la renda mínima d’inserció social. Això no deu importar.

Havia promès que tindríem llei electoral que avui és encara descompensada respecte a la màxima democràtica  d’una persona un vot.

Havia promès que es faria la divisió territorial  del País.

S’havia compromès a elaborar un contracte programa que vinculi la futura recuperació dels ingressos globals de la Generalitat a la recuperació de la despesa i la inversió pública destinades a impulsar el creixement econòmic i unes polítiques socials més justes.

S’havia compromès a  Impulsar un Pacte Nacional contra la Pobresa i l’Exclusió Social.

S’havia compromès a  Impulsar, en el marc de la legislació catalana, la millora de la regulació dels productes financers i de la dació en pagament.

S’havia compromès a potenciar un fons i un servei de rescat de famílies, potenciar la mediació entre entitats financeres i famílies en els processos de desnonaments i la disposició d’una xarxa de pisos d’emergència

S’havia compromès a garantir que tota la ciutadania tingui dret i accés a l’assistència sanitària pública.

S’havia compromès a  desplegar de manera efectiva el Pla de suport a la família 2012-2016, perquè és una institució bàsica de la nostra societat.

S’havia compromès Desenvolupar un pacte intergeneracional que garanteixi la presència de persones grans en els diversos àmbits de la societat.

S’havia compromès a  Promoure el Pacte per la infància a Catalunya, amb especial atenció a les mesures de lluita contra la pobresa infantil.

S’havia compromès……..

Segurament s’ha avançat en el procés nacional però per la feina del govern sinó per la decisió en la major part de la ciutadania. Perquè si hem de parlar de les tan reiterades “estructures d’estat” haurem de concloure que el més calent és a l’aigüera però, alerta!. Ara sí, ara, en vuit mesos, ho farem tot i a més ho farem bé. Lamentant-t’ho molt em sembla que  tot plegat grinyola una mica.

Però si el balanç  de l’acció del govern de l’any, malgrat tota la retòrica que hi ha posat el President, es objectivament poc sòlid tampoc la tasca legislativa del Parlament no ha estat massa galdosa perquè tampoc és que hagi avançat en aquells temes que tenia encarregat com és la Llei Electoral o algunes comissions d’investigació .

Certament el balanç ciutadà potser és més interessant.

I potser el 9-N, prou  reconfortant en si mateix, ens ha compensat de les greus mancances en la política que requereix un país modern i que vol saber cap on va.

Escoltar ara a Mas que el seu  és el govern que ha adoptat les polítiques socials més importants de la història fa pensar el  grau elevat de cinisme que en aquets moments envolten el discurs del president.

Però poc temps ha durat el possible debat del balanç perquè arriba el  gran moment que se suposa esperat pel país – cal dir que l’entrevista estel·lar a Mas a la “nostra” va tenir menys audiència, també a  Catalunya que el rotllo del Gran Hermano Vip. Paradoxes del destí o un afartament general del “prucés”, bé ,de tot el vodevil entre els actors principals però també entre els secundaris -.

El pacte aconseguit  sembla que “in extremis” entre Mas i Junqueras i el lobby sobiranista sembla més un pacte de salvació dels partits i les figures de Mas i Junqueras que no pas un pacte de país, per ser així hi manca molta , massa gent.

Però sobre pactes s’han dit sempre moltes coses. Entre el ventall d’opinions n’  hi ha dues de generalitzades , hi ha qui diu que els pactes es fan per trencar-se , per no complir-se i altres afirmen que els pactes bons són aquells en els que no hi guanya ningú. Acceptant aquesta segona opinió – en vuit mesos veurem si la primera pot arribar a emergir altre cop-   dels diuen que ningú hi guanya com a bona , diríem que no segur que no hi guanyi ningú.

Sentint-me partícip de l’opinió que això es una reformulació del pacte de governabilitat de moment es bo pels  dos partits que  necessiten temps per perfilar les estratègies. Però si això, el pacte,  és  valorés com en un aconteixement esportiu hi ha  un resultat , i crec que aquest es clarament a favor de Mas. Guanya temps important per intentar millorar el seu balanç programàtic , guanya la possibilitat de modular i millorar  el seu paper i guanya sobretot crec que prestigi i refer la seva imatge  entre el seus  després de no haver pogut fer la seva gran aposta que era la llista del president. I guanya segurament temps per fer factible  la possibilitat d’intentar  desmarcar i desvincular  el seu partit de la corrupció i del cas Pujol i alhora té una prorroga imprescindible i necessària  per veure com reformula la coalició amb Unió, que també pot acabar  esdevenint un  cert  conflicte. Així doncs Mas guanya aconseguint traslladar la prorroga de legislatura uns quants mesos. Allò que en rugbi s’anomena xut a seguir jugada que pot ser defensiva o ofensiva depenent del posicionament global de l’equip…. ja veurem com acaba essent.

El pacte, més enllà del perquè acabi  servint de veritat a la consecució de la sobirania que està per veure  té, això sí,  un efecte balsàmic

Ara el pressupost es negocia i ja sembla que es pot aprovar, després d’haver-ne dit pestes ara sembla que miraculosament  és possible tirar-lo endavant

La dita societat civil que pressionava i amenaçava amb gran mobilitzacions ( després del fracàs evident de la cassolada que havien convocat) si no hi havia eleccions abans de les municipals, ara estant contentes, perquè? No ho expliquen, però, bé, tampoc hi havia explicacions clares per tanta pressió per fer eleccions. Aquells benintencionats que cridaven a Girona, rebent a Mas, eleccions o dimissió, entenen que fer eleccions al setembre ja val?

Moltes incògnites encara per aclarir, i moltes segures tempestes per superar,  però almenys Mas ens ha desvetllat – Junqueras es fa el boig en aquets tema-  la incògnita de pactes, ara ja sabem que després de les municipals CiU i ERC traslladaran l’acord d’ara  als ajuntaments. a on es pugui sumar per governar després de les municipals. Aquesta afirmació anuncia ja des d’avui que hi ha una certa disposició a generar fronts sobiranistes en aquells municipis en que sols ERC i CiU  no obtinguin majories. Caldrà veure però si això és acceptat directament pels que han d’arribar a  acords a les ciutat i pobles on els situacions són diverses i complexes a vegades. De tota manera també aclareix , almenys a mi, a qui no he de votar si en algun moments tingués dubtes – que els tinc-  a l’hora de mostrar les meves preferències d’elecció a els municipals.

Vuits mesos doncs que per seguir amb aquesta mena d’estira i arronsa o vuit mesos carregats de feina i resultats i de suma de voluntats. Aquesta és la qüestió. Qüestió carregada de moltes i moltes incògnites encara més enllà dels somriures, un pèl forçats ,em sembla- del passat dimecres.

 

Publicat a l’Eix Diari, el 20 de gener del 2015

Oh Europa!, o….

gener 23, 2015

Amb aquest enigmàtic títol la Unió Vilanovina dins del seu programa mensual organitza avui a 2/4 de 8 al Castell de la Geltrú una nova tertúlia. La idea es intentar esclarir com Europa veu el procés – si el veu-  que s’està vivint a Catalunya.

S’ho creuen de debò?

Ho veu bé?

Que diuen sotovocce les cancelleries?

Trobarem aliats?

Serà tan fàcil trobar finançament per la nova república catalana?

Serveixen d’alguna cosa les ambaixades catalanes i la presencia a Brussel·les

O al contrari…

Posaran traves

Pressionaran perquè l’estat espanyol no s’esbocini i ni es trenqui.

Defensaran la permanència donat el cas de Catalunya  dins de l’euro…

En fi la contraposició de desitjós i els incògnites amb tres persones que per la seva feina , d’ara o anteriorment poden tenir una visió més propera a Europa.

I certament el paper que vulgui o pugui  jugar Europa és determinant per les aspiracions de Catalunya. Cal que hi hagi determinats compromisos amb el procés i sobretot l’endemà de que acabi el procés i s’estigui amb plena sobirania ( si és que arribés, es clar). El concert dels diversos països i de les estructures europees són una garantia del reconeixement internacional però també poden ser un escull important si finalment tot el procés no té un ampli reconeixement a nivell internacional.

És encertada la gestió que fa la Generalitat del procés a  nivell exterior? .

Com les estructures de l’estat espanyol poden avui influenciar a la resta d’estat perquè tot aquest esforç acabi en no res.

Tem Europa que el moviments secessionista català pugui encomanar-se  a altres nacions avui sense estat i modificar substancialment el mapa polític europeus.  Poden els estats permetre això?

Segurament més dubtes que certeses, possiblement avui encara més desitjos que realitat, potser ens dibuixem un horitzó molt planer i temin al davant costeruts treballs per poder-nos fer un lloc en el concerts de les nacions europees. Entrant, després del supòsit de que les eleccions del 27 de setembre siguin favorables els sobiranistes , en una fase en que caldrà més que mai els suports internacionals és el moment de saber que esperen a Europa del procés. No hi ha dogmes, però segurament tampoc les cancelleries i els governs europeus reaccionaran sempre en contra quan hi hagi una realitat  – de moment suposada- en que una majoria de ciutadans vol emprendre un camí col·lectiu com un nou estat.

Des de doncs el relativisme que s’imposa en el moment actual la tertúlia pot oferir visons diverses des del diversos àmbits del treball polític, social  i comunicatiu.

Hi participaran ,l’Ernest Maragall escollit eurodiputat el passat mes de maig per la coalició entre ERC i Necat. Maragall és un polític de llarga trajectòria , primer  a l’ajuntament de  Barcelona i després als governs de Maragall i Montilla , en aquets darrer  va ser Conseller d’Educació. Posteriorment va deixar el PSC en el moment em que es començava a concretar el Procés i va fundar Necat , partit  que demà,si no hi ha cap problema, constituirà junt amb el Moviment Catalunya una nova formació política MES de caràcter socialista i sobiranista.

Nacho Corredor, vilanoví, llicenciat  en Ciències Polítiques a la Universitat Pompeu Fabra ,va ser  fundador de deba-t.org. ala Universitat Pompeu Fabra des de fa molts anys, malgrat la seva joventut, col·labora   amb mitjans de comunicació; ha estat present  en diverses  en tertúlies polítiques a Catalunya Ràdio, la Cadena SER o TVE. Fa d’analista  polític al diari El Periódico de Catalunya  on escriu regularment sobre l’actualitat, també  col·labora a Rac-1 en el programa el Mon.

I el periodista i professor de l’UAB Antini Reig que va er cap d ela secció d’internacional del diari Avui, és membre de la junta directiva de l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya, amb un bagatge doncs prou sòlid per entendre que passa en Europa respecte a Catalunya.

I tot plegat presentat i moderat pel Xavier Capdevila, un dels nostres periodistes se capçalera. En definitiva una sessió de debat i conversa prou interessant i que  ens pot ajudar a resoldre ( o no) alguns dels dubtes més importants que genera encara el procés català.

Recordar, refer la pròpia història

gener 22, 2015

He tingut la primera educació en escoles religioses. Recordo ben poca cosa, algun record esfilagarsat  del meu pas  per les monges, en canvi tinc una motxilla plena de records i vivències de les escoles de capellans a  les que vaig anar.

De bons i de dolents

D’importants i d’anodins.

Hi he viscut moments memorables i altres per oblidar.

Hi he fet amistats i també hi he viscut enemistats que han perdurat fins avui o amb el pas del temps s’han anat matisant.

En general dominen però els bons records més enllà de  la confrontació d’ideològica que has anat agafant en créixer.

Més enllà de concepcions pedagògiques sempre he tingut un cert record per alguns dels mestres que em van ajudar a  retenir coneixements i a fer valer actituds.

Segurament l’escola religiosa no és el meu model d‘escola amb tots els respectes i essent-ne en part fruit d’aquella educació a la que no renuncio .

He mantingut també després d’una adolescència molt vinculada a moviments d’església i més endavant he optat per una distancia respectuosa  també amb el que pot significar l’estructura de l’església catòlica.

No me’n sento partícip directe però no puc ni vull negar que tinc una tradició cristiana i m’identifico amb molts dels valors que emanen de les creences del cristianisme.

He recordat bona part d’aquesta primer pas de l’adolescència a una primera joventut en llegir a la contra de  La Vanguardia l’entrevista que li fan a  un franciscà Josep Costa que porta una acció evangèlica vinculada  a treballar amb els persones menys afavorides.

He sentit un certa emoció en llegir-ho, el Josep Costa, el “pare Costa” com l’anomenàvem nosaltres va ser el meu prefecte de disciplina ( valent títol, ara podria ser fins i tot objecte de denuncia!!) en els meus darrers cursos dels batxillerat a l’escola dels Franciscans.

Potser la meva condició d’alumne extern ( en els darrers curos  la majoria eren seminaristes) em donava una certa llibertat de moviments  que els altres no tenien,  el reduït nombre d’alumnes ens permetia   tenir una relació molt més directa amb el professorat com mai havia tingut . El prefecte de disciplina era segurament una figura que amb intencions i amb caràcter més repressor que orientador  ens van posar per evitar els nostres juvenils excessos de comportament.

Però la seva figura, en el as del “pare Costa” va esdevenir més el d’un acompanyant i còmplice d’algunes petites aventures que no pas un repressor.

Converses prou interessant tot fumant ( prohibíssim i per tant desitjadíssim) cigarrets en el seu despatx

Discutint sobre tot el que era possible.

I recordo amb especial interès , potser pel que representava llavors inaudit ,ben segur,  escoltar en el   despatx del prefecte de disciplina  el discurs de Fidel Castro conegut com  la segona Declaració de l’Havana .Llavors seduïts pels barbuts revolucionis cubans escoltàvem amb sensació de transcendència  allò de : Ya se les ve por los caminos, un día y otro, a pie, en marchas sin término, de cientos de kilómetros, para llegar hasta los “olimpos” gobernantes a recabar sus derechos.  Ya se les ve, armados de piedras, de palos, de machetes, de un lado y otro, cada día, ocupando las tierras, fincando sus garfios en la tierra que les pertenece y defendiéndola con su vida; se les ve llevando sus cartelones, sus banderas, sus consignas, haciéndolas correr en el viento por entre las montañas o a lo largo de los llanos.  Y esa ola de estremecido rencor, de justicias reclamada, de derecho pisoteado que se empieza a levantar por entre las tierras de Latinoamérica, esa ola ya no parará más.  Esa ola irá creciendo cada día que pase, porque esa ola la forman los más, los mayoritarios en todos los aspectos, los que acumulan con su trabajo las riquezas, crean los valores, hacen andar las ruedas de la historia, y que ahora despiertan del largo sueño embrutecedor a que los sometieron.

Porque esta gran humanidad ha dicho “¡Basta!” y ha echado a andar.  Y su marcha de gigantes ya no se detendrá hasta conquistar la verdadera independencia, por la que ya han muerto más de una vez inútilmente.  ¡Ahora, en todo caso, los que mueran, morirán como los de Cuba, los de Playa Girón, morirán por su única, verdadera, irrenunciable independencia!.

¡Patria o Muerte!

¡Venceremos!

I ens acabàvem quedant aquella frase lapidària de “ no es de revolucionarios sentarse en la puerta de su casa para ver pasar el cadáver del imperialismo.” En la que lògicament es reclamava implicació en els processos polítics .

Llegint ara les declaracions que fa el pare Costa a la contra de la Vanguardia ( no us les perdeu, són autènticament revolucionaries si el que el terme encara té sentit) evoco els moments viscuts a l’escola i algun posterior encontre ja molts anys després .

Són respostes que van en la línia revolucionaria dins de l’església. Diríem que en consonància amb el que ara diu el nou Papa,diria  potser molt més en consonància amb el que reclama al societat  L’avalen el treball fet durant més de vint-i-cinc anys a l’Amèrica llatina i a  la feina feta a aquí amb al gent més desafavorida i aquells que estan en els límits o ja han caigut en la marginalitat.

Val al pena llegir-lo.

A mi m’ha servit per refer una part del meu passat però crec que poden servir a tothom.