Recordar, refer la pròpia història

by

He tingut la primera educació en escoles religioses. Recordo ben poca cosa, algun record esfilagarsat  del meu pas  per les monges, en canvi tinc una motxilla plena de records i vivències de les escoles de capellans a  les que vaig anar.

De bons i de dolents

D’importants i d’anodins.

Hi he viscut moments memorables i altres per oblidar.

Hi he fet amistats i també hi he viscut enemistats que han perdurat fins avui o amb el pas del temps s’han anat matisant.

En general dominen però els bons records més enllà de  la confrontació d’ideològica que has anat agafant en créixer.

Més enllà de concepcions pedagògiques sempre he tingut un cert record per alguns dels mestres que em van ajudar a  retenir coneixements i a fer valer actituds.

Segurament l’escola religiosa no és el meu model d‘escola amb tots els respectes i essent-ne en part fruit d’aquella educació a la que no renuncio .

He mantingut també després d’una adolescència molt vinculada a moviments d’església i més endavant he optat per una distancia respectuosa  també amb el que pot significar l’estructura de l’església catòlica.

No me’n sento partícip directe però no puc ni vull negar que tinc una tradició cristiana i m’identifico amb molts dels valors que emanen de les creences del cristianisme.

He recordat bona part d’aquesta primer pas de l’adolescència a una primera joventut en llegir a la contra de  La Vanguardia l’entrevista que li fan a  un franciscà Josep Costa que porta una acció evangèlica vinculada  a treballar amb els persones menys afavorides.

He sentit un certa emoció en llegir-ho, el Josep Costa, el “pare Costa” com l’anomenàvem nosaltres va ser el meu prefecte de disciplina ( valent títol, ara podria ser fins i tot objecte de denuncia!!) en els meus darrers cursos dels batxillerat a l’escola dels Franciscans.

Potser la meva condició d’alumne extern ( en els darrers curos  la majoria eren seminaristes) em donava una certa llibertat de moviments  que els altres no tenien,  el reduït nombre d’alumnes ens permetia   tenir una relació molt més directa amb el professorat com mai havia tingut . El prefecte de disciplina era segurament una figura que amb intencions i amb caràcter més repressor que orientador  ens van posar per evitar els nostres juvenils excessos de comportament.

Però la seva figura, en el as del “pare Costa” va esdevenir més el d’un acompanyant i còmplice d’algunes petites aventures que no pas un repressor.

Converses prou interessant tot fumant ( prohibíssim i per tant desitjadíssim) cigarrets en el seu despatx

Discutint sobre tot el que era possible.

I recordo amb especial interès , potser pel que representava llavors inaudit ,ben segur,  escoltar en el   despatx del prefecte de disciplina  el discurs de Fidel Castro conegut com  la segona Declaració de l’Havana .Llavors seduïts pels barbuts revolucionis cubans escoltàvem amb sensació de transcendència  allò de : Ya se les ve por los caminos, un día y otro, a pie, en marchas sin término, de cientos de kilómetros, para llegar hasta los “olimpos” gobernantes a recabar sus derechos.  Ya se les ve, armados de piedras, de palos, de machetes, de un lado y otro, cada día, ocupando las tierras, fincando sus garfios en la tierra que les pertenece y defendiéndola con su vida; se les ve llevando sus cartelones, sus banderas, sus consignas, haciéndolas correr en el viento por entre las montañas o a lo largo de los llanos.  Y esa ola de estremecido rencor, de justicias reclamada, de derecho pisoteado que se empieza a levantar por entre las tierras de Latinoamérica, esa ola ya no parará más.  Esa ola irá creciendo cada día que pase, porque esa ola la forman los más, los mayoritarios en todos los aspectos, los que acumulan con su trabajo las riquezas, crean los valores, hacen andar las ruedas de la historia, y que ahora despiertan del largo sueño embrutecedor a que los sometieron.

Porque esta gran humanidad ha dicho “¡Basta!” y ha echado a andar.  Y su marcha de gigantes ya no se detendrá hasta conquistar la verdadera independencia, por la que ya han muerto más de una vez inútilmente.  ¡Ahora, en todo caso, los que mueran, morirán como los de Cuba, los de Playa Girón, morirán por su única, verdadera, irrenunciable independencia!.

¡Patria o Muerte!

¡Venceremos!

I ens acabàvem quedant aquella frase lapidària de “ no es de revolucionarios sentarse en la puerta de su casa para ver pasar el cadáver del imperialismo.” En la que lògicament es reclamava implicació en els processos polítics .

Llegint ara les declaracions que fa el pare Costa a la contra de la Vanguardia ( no us les perdeu, són autènticament revolucionaries si el que el terme encara té sentit) evoco els moments viscuts a l’escola i algun posterior encontre ja molts anys després .

Són respostes que van en la línia revolucionaria dins de l’església. Diríem que en consonància amb el que ara diu el nou Papa,diria  potser molt més en consonància amb el que reclama al societat  L’avalen el treball fet durant més de vint-i-cinc anys a l’Amèrica llatina i a  la feina feta a aquí amb al gent més desafavorida i aquells que estan en els límits o ja han caigut en la marginalitat.

Val al pena llegir-lo.

A mi m’ha servit per refer una part del meu passat però crec que poden servir a tothom.

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: