Archive for febrer de 2015

Preveure resultats

febrer 28, 2015

Ja sabem que quan s’acosta un cicle electoral els treballs demoscòpics augment exponencialment. Els governs dels principals partits gairebé diàriament tenen un resum d’estat d’opinió ,però quan es tracta de enfrontar-se  a unes eleccions creix la necessitat de saber i de manera particular  en diverses ciutats com es preveuen els resultat per poder fer ,en algun tema concret, un treball de fons o saber també de quin peu flaquegen i si podran situar-se al mateix nivell que ara tenen. Les expectatives de pujar o baixar sembla que estiguin més matisades si es contrasten amb enquestes.

Sembla estrany que això sigui així perquè en els darrers anys , en les quatre o cinc últimes  conteses electorals hem vist com  els enquestes fallaven estrepitosament en atribuir resultats que no es van produir  ni de lluny. Això és així ,però malgrat tot, els estrategs dels partits segueixen necessitant  dades per fer extrapolacions ,hipòtesi i especulacions, d’això viuen i sense això no són res. En general les enquestes es desmenteixen i es maleeixen però quan s’acosten les eleccions ,i el rau , rau augmenta, cada partit, o almenys els que tenen més recursos,  acaben caient en la temptació de saber que diu la població enquestada, quins problemes pots tenir i quina valoració fan del partit i del candidat o candidata , per si s’ha d’amagar una mica més les sigles del partit com hem vist darrerament  . Res que no sàpiguen si han estat amatents dia  a dia a les sensacions que arriben amb el contacte sovintejat amb al ciutadania. Però si ho diu una enquesta sembla aparentment que té més valor.

Aquest dies  he rebut un trucada  telefònica i em proposen respondre  una enquesta electoral sobre la ciutat. Sobre Vilanova. Quan demano qui l’ha encarregat , la noia que m’ha trucat es disculpa dient que ella només és una operadora d’una empresa i desconeix qui ha darrera , qui ha fet  l’encàrrec.

Faig alguns discretes preguntes en els cercles dels tres partits avui principals a l’Ajuntament i a la ciutat tots neguen estar al darrera de l’enquesta.

Algú m’enganya o  la decisió de fer el treball de camp només es conegut per dues o tres persones de més alt nivell dels respectius partits que no estan  al meu abast   o dedueixo que les meves fonts no estan la cas.

Però vaja no crec que ara algú sense interès en el procés electoral o algun diari hagi fet una enquesta precisament a  Vilanova.

Però vaja amb els preguntes directes que fan tinc més clar que un dels dos partits avui majoritaris està al darrera . I realment el qüestionari és recent perquè algues preguntes de molta actualitat   i sobretot parla dels candidats escollits de fa ben poc. Veig que inclouen Podemos que no se  sap si va a les eleccions o si hi va amb altres partits però. Deu preocupar, però  vaja descarto votar-los.

Que ha fet bé el govern i que no ha fet bé? I aquí hi ha un reguitzell de propostes per valorar . Recordatori de vot en anteriors comicis, valoració dels i les  caps de llista fins i tot els hipotètics , com ja he dit  en els cas de que es presentessin Podemos , però se suposa que es vol tenir clara l’ intencionalitat de vot .

Problemes que hi ha al meu entendre a la ciutat, valoracions de candidats i de la feina feta i  simpaties que puc tenir. I finalment si sé a qui votaré

En fi he complert i he passat a ser una resposta més dins d’un conjunt de respostes  que adequadament cuinades , matisades i valorades seran lliurades a qui ha fet l‘encàrrec i d’aquí potser se’n deduiran canvis d’última hora ( potser nomenar algun comissionat) declaracions sobre girs socials i naturalment també centrar qui és l’adversari a qui cal fustigar de manera   agre i sense pietat.

Res que no coneguem , res que no hagi passat ja anteriorment.

Hi ha un cert consens en creure que al  nostre territori les eleccions municipals es  presenten interessants i  obertes com mai. El recordatori dels darrers resultats electorals , les Europees, donava una victòria a ERC, però difícilment creiem  es traslladarà mimèticament a  les municipals. Ja ho veurem. De moment hem vist canvis significatius dels caps de llista de les principals formacions avui representades. A Vilanova només CiU repetirà cap de llista  , per tant veurem si els canvis de candidats tenen un pes en l’electorat de primar els canvis o el valor afegit de tenir l’alcaldia dóna avantatge  a CiU. I al panorama conegut potser caldrà afegir-hi altres possibles candidatures fins ara no concretades però amb possibilitats de que emergeixin , Ciutadans , recollirà algun regidor que va sortir del PP?. Hi haurà les candidatures independents de les anteriors municipals? Els de Podemos , que van fent cercles , si finalment es presenten ,tindran capacitat de presentar una llista amb solvència?. Hi haurà coalicions a l’estil “Barcelona” abans de les eleccions ?. Qui recollirà el vot descontent?  Mica en mica s’anirà coneixent com queda estructurat el mapa electoral, desprès els resultats ja seran una altra cosa. Ja que difícilment aquestes candidatures poden obtenir resultats espectaculars si fem cas de l’històric de resultats en unes eleccions municipals. Però vaja en política no res no  està escrit i la sorpresa salta quan menys t’ho esperes.

I res està escrit però segurament tot és possible sobretot quan sobre els municipals aquest cop segur que hi haurà més elements que aniran més enllà de la valoració de la gestió local. El vot a les municipals per molts serà també un vot per influir directament en el procés que viu el conjunt del país. I això a voltes significa malgrat un escepticisme gran  acabar votant en la doble clau local i nacional i no sempre és fàcil conjuntar les dues opcions .

Qui deu haver encarregat  les enquestes hores d’ara ja deu tenir el resultat, potser ja sabrà de quin mal ha de morir o potser veurà reforces les seves expectatives. Però en un moment en que els blocs ideològics comencen a desdibuixar-se , a més d’un escepticisme propi ,caldrà llegir amb atenció el que ens proposen ,més enllà de les discursos paraigües i recurrents apel·lacions al procés, ara  per acabar decidint el vot, que no sé si coincidirà amb el que vaig dir a  l’enquesta. I com jo segur que molta més gent van dir una cosa i al final en farà legítimament  una altra. Així van els enquestes….

 

Publicat al Diari de Vilanova , el 27 de febrer del 2015

Anuncis

Debat?

febrer 27, 2015

 

“No vuelva usted aquí a no decir nada. Ha sido patético”.

Amb aquesta contundent frase Rajoy va tancar el seu debat amb el líder dels socialistes Pedro Sánchez.

Ho va dir crispadament i potser desconcertat pels reiterats atacs del socialista a on fa mal ,en els temes de corrupció i de la situació irreal que va explicar el President del govern.

I segurament aquest menysteniment no va , precsiament, a favor del mateix Rajoy, perquè sembla que quan ja no et queden arguments es recórrer a aquesta mena de desqualificació. I això no suma , segur.

L’ intercanvi d’acusacions i retrets entre els dos líders certament va fer oblidar el veritable fons del debats.

Saber quin és l’estat de “nació” i com encara el futur.

És evident que el debutant Sánchez havia de sortir fort i certament ho va fer fins l’extrem cerc de fer posar nerviós al més aviat tranquil Rajoy. Així entre altres coses Sánchez li va etzibar:

Qué gran fraude, señor Rajoy, su gestión al frente del Gobierno!”.

“Se comunica con los españoles a través de un plasma, y con un delincuente a través de sms.

“¡Usted le sale muy caro a los españoles!”.

“la regeneración política de España vendrá de la jubilación democrática de Rajoy”.

“Yo soy un político limpio, lecciones de usted, ninguna”,

“Por usted no pone la mano en el fuego ni la señora Aguirre”,

I així podríem seguir i naturalment també´ podríem trobar moltes respostes de Rajoy intentat ridiculitzar a Sánchez, menystenint-lo i gairebé pretenent anorrear-lo políticament.

Alguns exemples:

“Usted piensa más en el señor Iglesias que en los problemas de España”.

“No ha dado la talla ni de lejos para ser presidente del Gobierno. Me lo tomo a usted más en serio que algunos de los suyos”

“Debería ser más equilibrado, moderado y sensato, no ha dicho nada mínimamente sensato”, “

Tot plegat més que debat de l’estat de la situació en que viu l’estat hem assistit directament al primer acte de campanya electoral.

Rajoy amb uns incompliment de programa electoral  més alt de la història ara anuncia mesures de suport ala menys afavorits apel.lant a al bona conjuntura econòmica. . És realment una situació que recorda massa a la sentència de Groucho Marx: “Estos son mis principios. Si no le gustan tengo otros.” Com ha fet en tantes vegades el sr. Rajoy i el seu govern. Una comparativa entre el programa que el va portar a guanyar les eleccions i el que ha fet el govern no aguantar el mínim de coherència desitjable  l’actuació política

L’estat de l’esta de la “nación” és una litúrgia que ve de lluny però el mateix plantejament de la sessió acaba esdevenint un orgue de gats i un espai per unes baralles intenses, això sí , però amb poc contingut de fons. Molta teatralització, molta verborrea gruixuda .Veurem quan s’hagin d’aprovar les conseqüents mocions i propostes de resolució  que realment acaba essent voluntat  política de tot el que ha anunciat Mariano Rajoy, potser demà ja n’anunciarà d’altres.

I naturalment el fenomen de la sortida en quantitat alta de diputats i diputades de l`hemicicle quan va  començar a  parlar Duran i Lleida segueix essent tot un espectacle. Incontinència urinària, ganes de prendre un cafè,seguir la consigna de desmoralitzar a l’intervinent veient els escons gairebé buits, anar a estirar les acmes, en fi tot un seguit d’excuses…. Però Duran i Lleida és un polític bregat i aguanta el que calgui, i realment la seva intervenció va estar a l’alçada de que ja fa temps reclama que el President del govern mogui fitxa respecta al tema de Catalunya i aquest cop tampoc ho va aconseguir. La resposta de Rajoy respecte al tema “catalan” va ser un cop més  decebedora, propugnant la unitat i l’unitarisme , desautoritzant qualsevol reforma possible de la constitució, i vantant-se  d‘haver aturat el procés del 9.N per deixar-lo en una costellada sense cap legitimitat.

Potser tindrà raó però l’ús u abús d’aquestes formes que tenen una sentor a autoritarisme no li fa guanyar adeptes precisament.

I mostrar línies vermelles a un procés de negociació segurament no és una bona manera de demostrar amb fets el que diu en paraules de la seva voluntat de negociar amb el President Mas.

La rèplica de Duran va ser també contundent , vagi fent i quan es trobi una d declaració unilateral d’independència farà un alter recurs…. i ja veurem a  on porta tot plegat.

I tot plegat s’acaba amb la votació de 150 resolucions. Quan un partit té la majoria absoluta evidentment només passen les que vol aquest partit. No calen actes, no calen transaccions, no calen esmenes  I això és el que hem vist s’han aprovat 19, els 15 del PP més tres de CiU i una del PNB. El corró ha funcionat a les mil meravelles

Amb aquest debat l’últim d’aquesta legislatura a més de promeses, que animaran els darrers mesos, ben poca cosa  ha donat de sí. Planava sobre bona part del debat la presència espectral de Podemos, Rajoy en un parell de vegades el va utilitzar per atacar a Sánchez, però això tampoc vol dir gran cosa a favor de Rajoy ni de Podemos. El debat en un parlament que segons els enquestes – i per tant no deixen de ser suposicions- ja no té res a veure amb el que és avui fa sensació de temps de descompte i que s’albira una nou temps…., o no

Municipals….. primàries?

febrer 26, 2015

La publicació d’una enquesta electoral sobre les properes eleccions municipals a La Vanguardia a  la ciutat de Barcelona demostra almenys sobre la demoscòpia que la ciutat serà difícil de governar, Trias guanya a poca distància de Colau i la seva “Barcelona en comú”, mentre el PSC  cau en picat ERC no avança suficient com per conformar un govern nomes amb CiU i per tant caldrà alguna altra força , PP és mante a la baixa  i entren C’s i sembla que també la CUP ho podria fer.

Les coses estan així i estant així es natural que tant ERC per via de Junqueras i CDC per via de Mas llencin el missatge i atorguin  a les eleccions un sentit de  primàries o una primera volta del 27.S en que el sobiranisme  – no el país- sembla que s’hi juga molt.

Aqueta voluntat de transformar les municipals amb una mena de plebiscitàries, com a l’any 1931, crec que demostra un cert nerviosisme de ERC i CDC davant uns números que sembla que no acaben de sortir. Per contra al majoria dels alcaldes que van sortint aquets dies responent a qüestionaris  als diaris creuen que la clau local encara és prou important de cara a les propers eleccions.

Tenim al davant un cicle electoral complert i en primer lloc hi ha les municipals que tradicionalment han esta aquelles en que el candidat és fonamental en la consecució dels resultats, és evident que el programa és un factor important però en ser les eleccions de proximitat la figura del candidat pren relleu i sobretot en ciutats mitjanes del país, on gairebé es coneix tothom. Aquets fet que fins ara ha estat així potser en un moment tensionat com el que vivim i ens volen fer viure la qüestió d’àmbit nacional pot passar per davant dels temes més locals. Aquesta és la voluntat dels partits sobiranistes mentre que les altres forces polítiques  segueixen considerant que les municipals són aquelles eleccions en que precisament els temes socials i de proximitat tenen i han de tenir més valor. I els comentaris que vas llegint dels diversos alcaldes que es tronen a presentar o candidats nous valoren encara més els temes locals que els aspectes nacionals. Naturalment a ERC i CDC els interessa precisament canviar aqueta dinàmica, voler plantejar les eleccions municipals com unes primàries de les del Parlament és la manera de sostreure del debat  bona part de la gestió del propi govern i la dels propis ajuntaments , precisament el que més valora el conjunt de la ciutadania en les eleccions municipals és si la gestió del seu municipi ha estar correcte i tot plegat  i està una mica millor que fa quatre anys. Embolicat amb la bandera tot té un altre biaix

Hi ha corrents de fons, sense cap mena de dubte hi ha remor que ve de lluny i segurament tindrà la seva implicació en el comportament dels votants.

Veient l’enquesta (  sempre qüestionable) sobre les resultats  de Barcelona que publicava La Vanguardia  però no sembla que aquest factor nacional sigui determinant a l’hora de votar. Entre CDC i  ERC no arriben a  la majoria per poder mantenir  una majoria estable, els hi cal una tercera força política per poder governar i aquí els panorama és ben divers i complicat. Barcelona en comú, PSC PP, en fi que la capacitat de negociació serà determinant per la constitució dels ajuntaments i es preveuen forces governs amb minoria amb al dificultat i complexitat  que això comporta per tirar endavant projectes importants per els ciutats.

Quan comenci la campanya o la mateixa precamanya ja veurem com cada partit planteja el seu missatge  i per tant veurem quin planteig i quin sentit volen donar a les eleccions. I possiblement també sigui necessaris saber al costat de que faran amb la neteja, el transport, la seguretat , els impostos i l’educació entre altres coses  a cada poble quin posicionament tindran en la construcció del país per tenir una visió més àmplia política del moment.

També la percepció és que aquestes seran unes eleccions molt més obertes amb més possibilitats de la representació de forces que fins ara sempre s’han quedat a  les portes dels ajuntaments, però això que potser dóna un ventall més amplia de representació de la diversitat política  també fa pensar que serà un inconvenient a l’hora de conformar majories. Mas en els seu discurs sobre el full de ruta ja anunciava que farien acords amb els forces independentistes, ERC ho matisava i donava versemblança amb aquella frase  tant típica de llibertat a les agrupacions locals per decidir la política de pactes assenyalant que cada poble és diferent, que els circumstàncies són diverses  i cada poble és un món.

Tot plegat , tots els discursos actuals són realment discursos d’estratègia prèvia a les eleccions, discursos generals que després cada candidat concretarà al seu municipi i serà segurament també la voluntat del candidat en funció del que s’ensumi quid decidirà si el tema nacional passa per davant de la gestió municipal.

Segur que no hi haurà patrons únics sinó diversos, com diversos són els pobles i diverses les situacions de cada força, de cada candidat o candidata en cada poble.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Diuen,diuen,diuen….

febrer 25, 2015

I a partir d’aquí ja no contestaré. Així de taxatiu va ser Jordi Pujol.

No va decebre, no, la compareixença de part de la família Pujol a la Comissió d’Investigació del frau fiscal del Parlament de Catalunya.

Poques novetats realment, llevat de la presència i disposició a xerrar del fill gran de la saga. Quatre hores en que va anar responent allò que li convenia al marge del que li poden preguntar els il·lustres diputats.

S’han pogut llegir algunes perles ben rebuscades, impagables des d’un punt de vista de l’esperpent polític o de comèdia de situació.

Les intervencions dels Pujol i del Pujol Ferrusola no van decebre des del punt de vista informatiu però poc poden aportar a esclarir una fets confessats pel mateix Pujol i si hi va haver algunes gestions opaques durant els governs de Jordi Pujol.

Ben cert que ningú , o ben pocs, esperaven que la Comissió del Parlament aconseguís extreure el que hi havia de real o de llegenda en les diners dels Pujol, de la presència en el món dels negocis de l’entorn governamentals de la senyora i fills del President i com això podria ni que fos per intersecció vincular al President Mas. Res de res, algunes insinuacions de Pujol Ferrusola sobre la seva profunda amistat amb Mas, afirmant que és “molt amic i que sap que aquest l’atendrà el dia que ho necessiti”. Desmentia al mateix President que va enegar aquest nivell d’amistat fa quinze dies quan va comparèixer ell mateix al Parlament.

L’ex-President va estar en al seva línia mantenint el relat inicial i renyava un cop més els diputats de que els segueixin acusant sense proves , “diuen, diuen , diuen..” i va protagonitzar alguns moments còmics quan va indicar que se li havien acabat les piles del audiòfon ..

Moments entendridors quan la senyora Ferrusola explica les seves anades a esquiar amb nens malats a Andorra…

En fi tot plegat serveix per donar-hi un to gairebé festiu, de divertiment per un uns i de vergonya aliena per la majoria però en el fons es tracta de dilucidar si en temps dels Pujol hi va haver una voluntat clara de recaptar diners de forma poc ortodoxa i amb un nivell d’opacitat molt gran.

Pocs aclariments, més dubtes.

Menysteniment del Parlament per qui ha tingut la màxima responsabilitat d’aquest País.

Segurament el cas Pujol ja no té cap recorregut polític,després de les dues sessions al Parlament, ara potser hauria de tocar a la justícia i segurament també tindrà alguna que altre sortida de to a nivell polític, perquè si bé poca informació nova hi hagut si que encara pot servir tot plegat per llançar-se els mobles pel cap entre els diferents partits i a pocs mesos de les eleccions ningú deixarà l’oportunitat d’intentar desgastar els altres amb reminiscències o elements col·laterals del cas Pujol.

Tot plegat però d’una baixa qualitat política i d’una alarma social que hauria de ser més alta del que aparentment és. Que, qui ens va alliçonar durant molta anys i ens retreia conductes poc edificants pel país, es passegi avui pel Parlament pontificant encara sobre el que cal o no preguntar-li o amb el reiterat, diuen, diuen, diuen afegint-hi “Quin valor té un interrogatori basat en el diuen, diuen, diuen?. Quin valor té si no aporten papers?. Això no és seriós. Tot plegat perd consistència, perquè les coses s’han de demostrar..” tot fent-se immune a la situació en que es veu atrapat per uns diners fora del país ja que ningú es creu això de la “deixa” que va il·lustrar hàbilment i pedagògicament la Sra. Ferrusola amb allò tant entranyable del paper deixat a la calaixera per quan un falti…

Tot plegat per llogar-hi cadires però la magnífica teatralització del Sr. Pujol Ferrusola donant-li al President de la Comissió un CD amb la transcripció de la famosa conversa del restaurant La Camarga entre la seva ex i la Sánchez Camacho sembla que obrirà un altre front i sembla que el Parlament ho tractarà a la comissió de secrets oficials. Que la ciutadania es perdi el contingut del CD , desprès d’haver aguantat el teatre dels Pujol, no és just.

La Catalunya tafanera es reivindica

Cal que se sàpiga tot , tot plegat i cadascú que jutgi el contingut de la conversa….

Realment Catalunya no és mereix això, però no en el sentit en que ho va dir la Sra. Marta Ferrusola ,sinó que qui no s’ho mereix és el conjunt de la ciutadania , es mereixen molt més respecte i que ningú usi el nom de Catalunya pe emparar les seves vergonyes.

Finalment allò de que la bandera servia per amagar la cartera té cada cop més versemblança.

 

Ara Lleida.

febrer 24, 2015

Ara Lleida és el lema de les campanyes de promoció turística de l’anomenada  Terra Ferma.

Avui però aquest Ara Lleida el podem situar com el títol de les desavinences gairebé grotesques entre els socialistes d’aquella capital.

Quan menys s’esperava ha esclatat una profunda crisi que segons com es resolgui pot enviar al carall les expectatives dels socialistes catalans de seguir governat la ciutat  com ha vingut fent des de fa forces anys.

La baralla (  podríem gairebé qualificar-la de pati de col·legi ) entre l’actual alcalde l’Àngel Ros i que ha esta la seva ma dreta durat més de 10 anys i primera tinent d’alcalde Marta Camps sembla anar pujant el to fins a límits increïbles.

Que ha passat per arribar a aquests extrems?

Uns diuen que és una qüestió  de pèrdua de confiança de Ros en Camps , i aquesta assenyala que tot plegat és deu a la denúncia que ha fet ella davant algunes presumptes irregularitats.

La regidora socialista, que és també la primera secretària ( encara) de l‘agrupació de  Lleida dels socialistes i per tant amb pes polític,compareix davant la premsa assegurant que ella havia denunciat davant la justícia irregularitats del govern de l’alcalde, com ara el pagament de dietes desorbitades, un ús inadequat del diner públic, despeses en protocol i alteració de processos de contractació.

La resposta de l’alcalde Ros no es fa esperar i presenta  una denúncia contra Camps davant la Fiscalia per injúries i calúmnies.

Difícil d’escatir que hi ha en el fons del tema, mentre uns parlen de que la regidora ha vist estroncades la seves possibilitats d’encapçalar la llista socialista després de que Ros anunciés que es tornaria a presentar i això, sembla no li va agradar gaire, altres parlen de que Ros governa amb una mena de despotisme il·lustrat i que la regidora se’n hauria cansat sobretot veient algunes operacions econòmiques que titlla d’irregulars i n’esmenta algunes que , per altra banda, l‘alcalde ha assumit i ha donat explicacions que semblen prou convincents.

Els equips , per més sòlids, que puguin semblar es trenquen també. I més en política i sobretot quan es poden generar expectatives que després no es compleixen. Uns parlen , en el cas de Ros, de traïció i deslleialtat de Camps, i l’altra, la Mata Camps , parla d’irregularitats i de voler seguir formant part de la llista de la que sembla que n’hauria sortit per decisió del mateix alcalde.

Els tàndems funcionen fins que s’acaben. Sabut , conegut i reconegut.  Això és així i a partir d’aquí es poden fer totes els interpretacions que es vulguin i també els posicionament de la resta de regidors i regidores que sembla que donen suport a l’alcalde o de la pròpia militància és qui acabarà donant la raó política a un o altre. Les raons jurídiques em sembla que són sobreres,  tot i  el que diu la Marta Camps  veurem si les presumptes irregularitats  tenen algun recorregut processal, a mi em sembla que no perquè la seguretat amb que Ros ha desmuntat les acusacions són realment definitoris. Ens podrà agradar més que s’hagin gastat en corbates i fulards determinades quantitats, però dit així tampoc és significatiu , perquè a vegades darrera dels regals institucionals hi ha la voluntat d’establir relacions o contactes que després tindran  per la ciutat una benefici molt major que a la inversió amb els regals. En definitiva el que diu Marta Camps , en un  moment en que tot està sota sospita pot semblar com diu ella desorbitat , però  de poca volada. Potser servirà per minar la imatge de l’alcalde però no per descavalcar-lo de la cursa electoral.

Deu-n’hi do però com les gasten a Lleida. A la complicada cursa electoral que espera als socialistes en general hi afegeix a Lleida aquesta lluita fratricida, de l’amor a l’odi, aquets és un camí que es recórrer amb facilitat i sobretot en política, quan els ambicions desmesurades a vegades van  més enllà del que seria raonable o quan la necessitat de supervivència política i/o professional fa oblidar els mínims necessaris per mantenir un mínim de convivència política.

Rius de tinta, opinions per donar i vendre, posicionament apassionats a favor d’un o de l’altra. Tot plegat a  tres mesos escassos de les eleccions municipals. Ros, que és un candidat que recull un vot  transversal d’uns sector de lleidatans diversos haurà d’afrontar  ara dues campanyes ,la pròpia de la política i la de defensar la seva imatge que la seva antiga més directa col·laboradora vol ara empastifar de manera que el perjudiqui electoralment.

Batalla “marujil” però que cal no menystenir perquè pot portar conseqüències letals pel socialisme lleidatà.

Les àvies com sempre tenen  més raó que déu, la roba bruta es renta a casa.

 

La terra per qui la treballa…..

febrer 23, 2015

Fou en Maximilià Thous Llorens escriptor i polític valencià qui en traduir el cant de la Internacional plasmà aquest magnífic vers d’una èpica gairebé heroica , aquest desig tan humà i universal i una veritat que poques vegades s’acompleix.

Obrers, llauradors, la batalla

ha començat i finirà,

la terra és per qui la treballa

qui no treballe morirà

Ve a tomb parlar-ne perquè aquesta setmana s’ha invocat aquest vers per justificar que un cap de grup parlamentari no anés a interpel·lar al President Mas en la seva compareixença a la comissió d’investigació del frau i el cas Pujol, que, pel que sembla ha estat reduïda al Cas Pujol i alguns de col·laterals però també amb participació activa d’algun membre de la nissaga.

Els partits de l’oposició ja havien anunciat que donada la presència del President era gairebé de rebut que hi anessin els presidents dels grups més que no pas els habituals diputats i diputades  membres de la comissió per donar una justa correspondència a l’estatus del  compareixent que és la primera autoritat del país i també el primer president que compareix en una comissió d ‘investigació i això en absolut no menysté la figura presidencial ni aixeca cap sospita, al nostre entendre,  sobre el President. Així anuncien la seva presència. Miquel Iceta, Alicia Sánchez Camacho, Joan Herrera, Isabel Vallet  ( la CUP és un cas  apart perquè a més el president de la comissió era el cap de llista i tenen per costum no tenir un cap de grup fix) i Albert Rivera  CiU per la seva banda volent també donar perfil baix al tema no hi envien el cap del grup.

I ja ho veuen qui falta a la compareixença és el dirigent d’ERC Oriol Junqueras que ja deuria haver complert com oposició  forçant  que el President comparegués amb el seu vot i punt. Aquesta absència , crec que notòria, la justifica el portaveu en la comissió el diputat Oriol Amorós i ho fa precisament invocant el vers que títol d’aquest escrit. Amorós bé a dir que  ERC és un partit d’esquerres i per tant la terra per qui se la treballa  i així explica que, per tant que hi seran  a la comissió i preguntant al President els mateixos que cada dia piquen pedra a l’esmentada comissió. Genial!!. Què ERC sigui d’Esquerres no seré jo qui ho qüestioni , ni de lluny, però en aquest moments a molta gent li  costa de creure, sobretot pels suports continuats  que està donant als pressupostos de CiU, però que l’estratègia de qui va a la  compareixença s’hagi de desprendre que ERC és d’esquerres o no, semblen arguments que  estan agafat per fils molt prims, eh, i  de condicionar a qui s’ho curra més, sense cap més explicació,  sembla que és un mal model parlamentari. Però vaja doctors deu tenir ERC

En fi ells s’ho sabran i possiblement no voler furgar més en la ferida oberta entre les dues forces polítiques ja justificava la injustificable creiem  absència de Junqueras. Si hi va el President els grups hi han de portar els seus primers actius per més igualitaris  que siguin. Perquè no és el mateix el que digui en acabar la comissió al respecte del que li ha semblat la presència del President , en Junqueras que l’Amorós amb tots els respectes i les lectures també seran d’allò més diverses, però si el que volia ERC,  legítimament, era destensar unes relacions ja prou tensionades ho va fer molt bé.  Però que sigui així també sembla discutible  sinó veiem el que diu el prohom cantautor , ara  la reserva espiritual, Lluís Llach, en una piulada a twitter en al·lusió la intervenció d’Oriol Amorós a la comissió i segurament a la mateixa demanda ERC a que el president comparegués , ha ensenyat una tarja groga  d’atenció a Esquerra i ha afirmat que “m’agrada més quan ERC,en comptes d’intentar ‘guanyar’ desqualificant, basa el seu èxit en conviccions i ofertes. Allò altre ja ho feia el PSC”. Im.pre-si-o-nan-te aquest Llach en podria fer una cançoneta de tot plegat.

És evident i legítim que cada grup vagi, fins on consideri dintre de les normes i els paràmetres de la comissió, fins a on vulgui. Però l’expectativa que va generar el canvi de posició d’ERC que ja no podia aguantar la pressió fins i tot dels seus mateixos després de la transcripció d’algunes converses telefòniques d’Oriol Pujol en les que Mas hi tenia un paper instrumental  però que sembla  mai actiu, va fer canviar la posició d’ERC i signar la petició de compareixença desdient-se del que fins aquell oment havien dit fet  i fent-lo comparèixer a al Comissió d’Investigació.

Segurament aquets era el màxim a que podia arribar, una nova confrontació i aquest cop pública en temes de corrupció possiblement no hagués resistit la ja complexa i fina bastida que aguanta l’edifici polític partidista del procés. Segurament les insinuacions injustes, per altra banda , de que Junqueras era un traïdor per collar a Mas haguessin sigut multiplicades  i explotades per part d aquesta part de  societat civil entregada al Presidenta sense cap sentit crític i més aviat acceptant el que calgui per arribar a l’objectiu.

Possiblement d’aquí l’absència de Junqueras i no tant per la terra que ha treballat l’Amorós que deu ser molta i ben treballada.

Sobre la comissió què dir. Semblava ja tot escrit d’avançada. Els incondicionals del President doncs van realçar els seves virtuts i la gran capacitat que va tenir d’aguantar (quin remei!) el que li queia al damunt i pels que no són pro-president  Mas ,doncs el contrari, que no és creïble, que no pot ser que algú sigui allà i no s’assabenti de res, Rivera  el va arribar a comparar, no amb un cert deix d’ironia, am Mato o amb al Infanta Cristina.

No sóc no votant ni partidari de Mas i no o seré mai ( si es pot dir mai no faré una cosa) però en tots cas crec que parlamentàriament Mas va estar molt bé, se’n va sortir amb seguretat ,responent amb “soltura”  altra cosa es si responia al que li preguntaven, perquè dubtes en va aixecar i en va deixar ,segur, però va dominar l’escena i crec que se’n va sortir globalment molt bé , altre cosa que és que hagi convençut a l’opinió pública de la seva ignorància  dels fets pels quals va ser interpel·lat ,això és una altra cosa que escapa a l’àmbit parlamentari. .

I seguint amb condicionaments personals , jo me’l crec a Mas , almenys pel que fa  al desconeixement de l’entramat de negocis dels Pujol i també em crec la seva honestedat al front de les conselleries i que no va ajudar en absolut a fer negocis poc clars a tercers .

Però, també he de dir que  a on tinc més dubtes és  en el seu paper al Partit, i de la ignorància que diu tenir sobre els afers que inclouen  CIU en el tema del Palau ,sobretot  que s’ha estat el màxim responsable i ni  que sigui per defecte  acabés coneixent el que passa al teu entorn i com que els partits no neden en l’abundància doncs acabes sabent d’on venen les poques o moltes  virolles, sobretot quan a les campanyes electorals sembla que no es tingui aturador i tiren de la veta com si tot estigué pagat abans de gastar-ho. Aquí crec que Mas és poc creïble, perquè dirigint un partit cal que també coneguis d’on et provenen bona part dels fons, no al detall òbviament, però si les grans quantitats. Quan estàs la davant saps quants militants són i quan i quant  paguen, a partir d’aquí només cal fer quatre sumes i restes i sabràs que els diners han de venir d’altres bandes i poques opcions queden……En fi, aquest tema segurament tampoc mai  no acabarà sabent-te del tot. Que hi ha de legítim i que era provinent de presumptes comissions a repartir entre Millet, el Palau i CDD. Haurem d’espera al judici de Millet per veure si es pot escatir alguna cosa més.

La comissió seguirà el seu curs, ara ja hi ha anat el President i part de l’oposició ha quedat, sinó satisfeta, almenys complaguda per haver-ho aconseguit, els partits del govern estan bé perquè Mas ha aguantat de manera sòlida . Ben aviat hi veurem l’expresident però més enllà de la polseguera puntual que aixeca tot plegar i que s’esvaeix d’immediat  amb algun altre titular, en privat els membres de la mateixa comissió ja insisteixen que no servirà de gaire , per no dir directament que no servirà  de res.

Per això, la terra cal seguir-la treballant i alerta perquè el vers següent de l’estrofa és mot clar i determinant : qui no treballe morirà,al lloro doncs.

 

Publicat a l’Eix Diari, el 17 de febrer del 2015

 

 

 

 

 

 

 

 

 

de lectures

febrer 22, 2015

La filla de l’escocès.

Carme Melchor.

Col·lecció “A tot vent”, Nº 615.

Editorial Proa

Barcelona, juny del 2014.

En una entrevista de Manuel Haro a l’autora  de La filla de l’escocès.  Carme Melchor la interrogada sobre l’espai de la novel·la:  L’eix de la seva novel·la és l’assassinat de la propietària d’una fonda del Poble Sec barceloní l’any 1915. A mesura que el lector avança descobreix que La filla de l’escocès és molt més que la investigació d’un crim. M’equivoco si dic que aquesta és una novel·la sobre una època i una ciutat?

Així és. La ciutat és el lloc on jo vaig néixer i l’escenari on, fins ara, he ubicat gairebé tota la meva obra: Barcelona. L’època em va venir donada, mentre investigava el personatge fascinant de l’enginyer Fred Pearson i tot el procés de l’electrificació de Catalunya, que no tenia altre objectiu que electrificar Barcelona, mitjançant l’energia hidràulica que es transportava des de les terres del nord.

I sí,  així és una novel·la sobre una Barcelona que es mou entre l’agitació social pels conflictes que es van produir anys enrere, dels  que s’està encara recuperant de la ja llunyana però  present  de la coneguda com la Setmana Tràgica i també en el moment en que Europa està convulsionada per la primera Guerra Mundial que genera moviments diversos a la ciutat. Mentre es desferma una crisi molt forta a la Canadenca, l’empresa que volia portar l’electricitat a  Barcelona i que està en l’eix de la trama de la narració.

Carme Melchor és nascuda a Barcelona d’una família que s’ha dedicat a la pintura, ella mateixa recorda haver estar criada entre episodis i històries de la guerra civil del seus familiars. És llicenciada en ciències de la informació i ha treballat en diversos guions . Ha escrit diversos relats curts . La filla de l’escocès que va ser finalista del Premi Sant Jordi és la seva primera novel·la i que ha sigut rebuda amb notable interès per la critica i pels, lectors per la història que ens narra , per la capacitat de mantenir el ritme narratiu, per la preciso en la combinació de personatges històrics i situar-los en la mateixa trama de la ficció i per un llenguatge acurat i que busca mantenir l ritme i la qualitat narrativa.

La filla de l’escocès comença amb una tragèdia familiar, ha estat assassinada una dona que regenta un petita pensió junt amb la seva filla, l Maureen, la filla de l’escocès. La investigació del crim que tot apunta que ha estat comès per un hoste estranger de nom John Smith que ha deixat la pensió sobtadament desprès del crim. Conflueixen en aquesta investigació, per una banda el comissari Pujol i el seu fill també policia, el comissari és un policia que no coneix la ratlla vermella a l’hora de treure confessions als detinguts, és un home cruel que ha convertit al seva professió en l’únic motiu per viure volent distanciar-se dels seus fantasmes familiars, el fill també´ policia té altres formes i maneres i el seu futur el vol encarar a la Canadenca , empresa que a través de la construcció de diverses centrals hidroelèctriques al Pallars vol portar a Barcelona l’electricitat. Junt amb els policies també un jove periodista ,Jaume Grau s’interessa per l’assassinat mentre s’enamora de la Maureen, un amor correspost per la noia. Grau intenta trobar el seu lloc com a periodista de la Veu de Catalunya i manté alguna discussió sobre el paper dels diaris i de la informació amb el director Enric Prat de al Riba . La Maureen és el centre neuràlgic d’un seguit d’històries paral·leles que es van creant i relacionant entre sí, els seus oncles i la relació amb un treballador anarquista, el carboner del barri que juga un aper important i sotragat per una tragèdia faimilar , l’enfonsament del vaixell Lusitania torpedinat per submarins alemanys i  amb la mort de l’enginyer Pearson anima de la Canadenca i també d’algun altre personatge relacionat amb la història de la trama. Una teranyina d’històries que conflueixen amb la trama principal de com al Maureen es fa càrrec de la pensió i alhora junta una dona que hi treballa ordeixen un pla per trobar l’assassí de la seva mare i fer justícia. Pla arriscat però que arriba a culminar amb èxit.

L’aparició de dos personatges peculiars que estudien la historia de les campanes i el descobriment per part de la Maureen d’uns documents que la seva mare morta guardava gelosament i que són la casa d ela seva mort aclareixen en bona part al història de la vida i la mort de la mare de la Maureen.

Una Barcelona agitada en l’any 1915 en mig de la guerra europea, segueix la seva vida quotidiana aliena, en part, al drama europeu. El seus carrers amb la vida activa i amb uns activitat plena de novetats les batalles entre l’anarquisme que intenta tornar a treure el cap desprès de la repressió fruit de la Setmana Tràgica i reclamant una nova societat i la policia al servei de les estructures del poder intentat evitar que de nou al ciutat fos coneguda com la Rosa de Foc i no estalvia mètodes de repressió brutal contar els líders anarquistes. La primera industrialització de la Barcelona i la importància del projecte del Dr. Pearson conegut com al Canadenca com element que , a pesar de les dificultats, va portar un cert progrés i modernitat a al ciutat

Novel·la doncs que és un aiguabarreig de històrics però també d per la combinació d’elements i personatges històrics, d’elements de novel·la negra i també d’ històries d’amor i odi. Es llegeix amb rapidesa però tambe´amb gust. Té emoció, te el nivell de misteri necessari pe no perdre l’atenció i té una nòmina de  personatges prou contrastats com per seguir-los amb interès. Tot plegat en mig d‘una ciutat tensionada socialment on l’autora barreja perfectament personatges reals i altres de ficció , molt ben documentada i per tant creïble en els descripcions de la societat barcelonina..

Molt interessant , per una acció i una aventura que ens porta a conèixer i descobrir el pols d’una ciutat en plena efervescència.

 

 

 

 

 

 

 

 

Això de Grècia no fa bona pinta.

febrer 21, 2015

La victòria de Syriza va aixecar grans expectatives i grans esperances per la majoria del poble grec i també per una bona part d’europeus cansat de les polítiques d’austeritat , havia guanyat una força política que qüestionava de totes ,totes algunes de les decisions que han estat claus en la situació econòmica i social que es viu a Grècia.

Però la legítima victòria de Syriza no va agradar a alguns dels directius econòmics de l’Europa aglutinats en l’Eurogrup, què és sinó el qüestionament del ministre de finances alemanys Wolfgang Schäuble quan afirma “ Ho sento pels grecs, han elegit un govern irresponsable”.

I quina és aqueta irresponsabilitat ? Doncs la voluntat de renegociar un  nou context en el deute Grec i que voldria evitar haver de mantenir a la ciutadania en una situació de precarietat molt elevada, de pobresa gairebé institucionalitzada.

Això era contestat indirectament el ministre Iannis Varufakis en un article en el que deia , entre altres coses: “Com a ministre d’Economia d’un país petit que passa per dificultats financeres, mancat d’un banc central propi i vist per molts dels nostres socis com un deutor problemàtic, estic convençut que només tenim una opció: deixar de banda les temptacions de tractar aquest moment crucial com un experiment d’estratègia i presentar els fets relatius a l’economia social de Grècia amb honestedat, posar damunt la taula les nostres propostes perquè el país torni a créixer, explicar per què beneficien Europa i exposar les línies vermelles que la lògica i el deure no ens permeten de traspassar. “

Crec que és tanmateix una posició ben raonable  i encara afegeix : “El nostre govern no demana als nostres creditors una manera de no pagar els deutes. Demanem uns mesos d’estabilitat financera que ens permetin emprendre unes reformes que arribin a la gran majoria de la població grega i comptin amb el seu suport, de manera que tornem a créixer i pagar els nostres deutes.”

I malgrat aquesta bona disposició , almenys sobre el paper, del ministre Grec sembla que no han estovat a la resta de ministres d’economia d’Europa que segueixen pressionant a Grècia perquè accepti les condicions que ja havia pactat, sense cap mena de marge de maniobra i que demani una extensió del rescat abans d’avui mateix ,com ja ha fet .

Grècia vol un crèdit pont per poder rellançar la seva economia, però la realitat és que la fuita de diners dels bancs grecs es tant evident i tant alta que sembla que algunes entitats  no podran garantir en breu els dipòsits.

Grècia signarà, ben segur, la prolongació del rescat, malgrat els temes semàntics també siguin importants, no volien parlar de troica i usaven un altre mot, no volen parlar de rescat i parlen de crèdit… és igual si a efectes interns del govern de Tsipras cal canviar el llenguatges tampoc costa tant , malgrat l’espanyol de Guindos aprofita qualsevol situació per dir els coses tal i com s’han dit fins ara posant en qüestió el que el govern grec vol vendre com una victòria davant d’Europa.

I possiblement part de l’error de tothom ha estat el fixar apriorismes abans de començar a negociar amb realisme i seriositat.

L’intercanvi de retrets o simplement d’advertiments o d’ultimàtums abans de asseure’s a parlar seriosament no ha ajudat a tot plegat.

És evident que Tsipras necessita mantenir una tensió interna per cohesionar la ciutadania encara que sigui a l’entorn del seu combat per millorar les condicions europees i poder portar a terme part del seu programa d’ajuts  als menys afavorits com ja ha començat a fer . Europa, per altra banda,  necessita que ningú no s’escapi dels compromisos institucionals que ha signat i que ha acceptat, primer per fer prevaler la seva posició i segons per evitar contagis que coma fitxes de dominó haguessin anat caient.

Avui Grècia ja ha demanat la part corresponent del rescat ( encara que n’hi vulguin  dir d’una altra manera) i això permetrà seguir el debat i la negociació pe trobar la manera de fer compatibles les ajudes europees i els compromisos del govern de Syriza. No serà fàcil però la política ho hauria  de fer possible. Deixar de banda les desqualificacions que es fan  a banda i banda i posar-se a treballar per compatibilitzar politiques de creixement econòmic. De moment els d’austeritat no ha servit de gaire  i naturalment a Grècia els correspon una bona part de feina per situar algunes reformes que no afectin més negativament a la ciutadania i encara estan per fer.

I si hi ha negociacions que reclamen silencis per les dues parts negociadores , aquest n’és el paradigma, ni uns cal que assenyalin els inconvenients i la inexperiència del nous dirigents grecs, però per altra banda tampoc cal que els ministres de les potències econòmiques, especialment l’alemany, intentin ferir, sotmetre  i humiliar els dirigents, perquè per extensió humilien al tot una societat, i la resposta a les humiliacions sempre són de despit i agressives i no crec que això sigui el que convingui en els temps que corren.

Evitar el col·lapse grec és també evitar fragmentar, encara més,  Europa.

 

 

 

 

 

Ara, sí, ara tot funcionarà.

febrer 20, 2015

En mig del a celebració del Carnaval  el President Artur Mas ha aparegut  en roda de premsa després de la reunió del govern.

Potser ens pensàvem que ens llegiria el sermó del  rei, o fins i tot el testament de sa majestat Carnestoltes.?

Doncs, no  Mas anuncia que ara  sí ,ara això va en serio i cal activar el govern a set mesos de les eleccions.

Fins ara s’han estat tocant la panxa?

Agafem-nos perquè a ara assistirem a situacions miraculoses i a veure sortir  pans de sota les pedres…. Vaja com si haguéssim anat a Fàtima i Lurdes i s’acomplissin les millors expectatives miraculoses….

I com es podrà fer això?

Com es podrà realitzar tanta promesa i prioritat?

Doncs molt fàcil, El president de la Generalitat, Artur Mas, ha anunciat la creació d’un Comissionat per a la Transició Nacional que dependrà del Departament de la Presidència i estarà comissionat pel president del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), Carles Viver i Pi-Sunyer. Si el Consell ja havia quedat sense feina. ara n’hi busquen una altra i si pot ser amb tota la parafernàlia del poder , doncs ja va bé. Cal dotar de lluentor el camí cap a les estructures d’estat.

Però no s’acaba aquí no,  sinó que a més ha el president també ha informat de la creació del Comissionat per a la Transparència, que dependrà de Governació i estarà comissionada per la magistrada del TSJC, Núria Bassols. Segons ha assenyalat Artur Mas, l’objectiu d’aquest organisme es “permetre complir una normativa que és avançada i complexa”. Tenim la Comissió del Cas Pujol en plena efervescència i per tant cal crear algun organismes que compensi – o almenys ho sembli- el deteriorament que va tenint aquets govern i el partit que el sustenta  amb algunes informacions que va apareixent cada dia.

Però sembla que els nomenaments no s’acaben aquí ja que el President a preguntes dels periodistes ja ha assenyalat que en una segona fase s’incorporen a les conselleries experts d’ERC , no sabem amb quina funció específica, potser és una nova modalitat d’allò que  s’havien anomenat “comissaris polítics”. Realment tot plegat en ple Carnaval no desdiu gens d’una bona mascarada.

Ja ho veiem doncs per complir els eixos estratègics del govern en el temps de  descompte de la legislatura ara es creen aquestes figures.

El govern en ple és inútil perquè hàgim de crear aquesta nova estructura?

Cal que, en quedar set mesos, ens muntin una història que no acabarà fent el que se li encomana per una qüestió de  temps?

Es simplement per incentivar un cop mes el “prucés” que semblava una mica apagat des de fa dies.

És posar més benzina a un motor que ranqueja i va fent figa , o “perla” com en les bugies  antigues.

No ens creguem que tot s’acaba aquí, hi ha naturalment la vessant social del govern.  No podia faltar en anuncis tan assenyalats com els que ha fet el President .

Ara sí, ara a set mesos de les eleccions ( i sembla que amb les enquestes en contra), s’anuncia que ara sí, ara seran prioritaris tema com l’atur, la pobresa. I els comissionats són una part del projecte perquè també hi haurà  el desenvolupament en els propers mesos, fins a les eleccions autonòmiques del 27S,  inclou mesures per al foment de l’ocupació, el suport al medi ambient, la lluita contra la pobresa, la promoció del benestar social, i l’impuls de la cultura i l’educació.

Com qualificar l’anunci del President. De cínic? De broma de mal gust? D’electoralista? De presa de pèl? De preocupació real i seriosa? De miracle laic?

Cadascú que hi posi el qualificatiu que vulgui.

Però objectivament un govern que ha llençat dos anys  dos anys ha negat sistemàticament qualsevol acord al respecte de temes socials ( recordis les resolucions aprovades per lluitar contra la pobresa) que ara a set mesos de unes noves eleccions i compensant decisions per reactivar  el tema nacional vulgui fer allò que no ha fet ( i crec que no hi creu) en els dos anys de legislatura

 

Glossari

Carme Forcadell: “Pel sol fet de canviar la bandera ja tindríem molts més recursos”

Francesc Pujols arribarà un dia en què els catalans, pel sol fet de ser catalans, anirem pel món i ho tindrem tot pagat.

Ho tenim clar , oi?

Requiem in cantin pace

febrer 19, 2015

Obriu l’aixeta a la sàtira!,

Que comenci el meu seguici!

Preneu el carrer a tota hora.

Ompliu la ciutat de vici!

Quan passeu pel Carrer Unió,

si encara no aneu fatal,

brindeu pel Ramón del Tano

i seguiu fent l’animal.

Acabo, no feu bondat!

No vulgueu cap altre rei!

El sermó marca que ara,

prevaldrà la meva llei.

Que ens governi una gent nova,

Carnaval és Vilanova!,

Signat:

Carnestoltes. Rei!.

Visca el Carnaval de Vilanova!

Visca el Carnaval de La Geltrú!

Aaaaahhhhh!!!!

I per si no ho havia dit,

PUTA SITGES!,

I BONA NIT!.

Amb aquest versos amb un declaració ben explícita per part del Rei  s’obria la veda del Carnaval.

Ahir varem assistir compungits a l’enterrament, un regnat efímer, però intents, arrauxat, participat , menjat i mamat.

Tot ha passat ben de pressa, però no podem oblidar que el nou sistema , primer el sermó i després l’arribo ,crec que ha donat un resultat com a mínim per reflexionar. Bé en el  moment del sermó però les darreres carrosses que circulaven estaven més soles que la una, això potser hauria d’obrir la reflexió sobre el sentit que cal donar a l’arribo , o no, i seguir tal i com vagi quedant, sense més. Però tampoc cal que el Rei hagi d’esperar a cada una de les carrosses, no cal, ja ha fet al seva feina , com tampoc cal veure’l més sol que un mussol i amb dubtes sobre el seu estat a la plaça de la vila a l’entremig de les comparses, de veritat va fer una bona feina, uns sermó sòlid, ben lligat i estructurat  alguns en dirien , com els de d’abans, i només ,només amb una mica de millor lectura hagués estat complert.

I els banderers amunt avall el dissabte , dóna aquest acte sobretot perquè és ben acolorit , en canvi crec que va fallar l’acte esportiu que ens alguns  moments va ser gairebé imprescindible per un dissabte al matí.

Però així són les coses.

Morirem d’èxit?

Les comparses segueixen essent un excel·lent espectacle, tant per qui hi participa com qui des d’una certa distància ho observa  i ho mira . Qui hi va perquè juga, salta , s’enreda, llença caramels i qui ho veu perquè les evolucions de les mateixes parelles van dibuixant una sanefa acolorida i carregada de vitalitat.

Música  dojo, ritmes diversos, i potser massa , massa llauna a les mans del comparsers … És el debats de tantes vegades, recurrent, però necessari, perquè tot es va admetent amb normalitat i no tot acaba valent ni essent “modern”.

Tot plegat es viu amb intensitat i cal assenyalar que també sembla garantida la continuïtat. Tant el dijous gras com els divendres a les escoles s’hi viu amb molta intensitat el carnaval i el que significa , el que representa i perquè dóna a al nostra ciutat un element clau d’identificació en el paisatge cultural.

Després a les festes infantils del caramel i del Paperet  són ja potser un estil més de lluïment, més dels pares que de la canalla, però també els nens i nenes sortiran amb els continguts clars de la mateixa escola que és a on fan les primeres socialitzacions i posades en comú del sentits  i el Carnaval és una autèntica festa dels sentits.

En fi regnat acabat, ja queda menys per l’any vinent i com sempre ara assistirem encuriosits als debats i polèmiques que s’originin sobre tot el que hem fet i ha passat enguany , són també part de  la salsa de la festa.