Diuen,diuen,diuen….

I a partir d’aquí ja no contestaré. Així de taxatiu va ser Jordi Pujol.

No va decebre, no, la compareixença de part de la família Pujol a la Comissió d’Investigació del frau fiscal del Parlament de Catalunya.

Poques novetats realment, llevat de la presència i disposició a xerrar del fill gran de la saga. Quatre hores en que va anar responent allò que li convenia al marge del que li poden preguntar els il·lustres diputats.

S’han pogut llegir algunes perles ben rebuscades, impagables des d’un punt de vista de l’esperpent polític o de comèdia de situació.

Les intervencions dels Pujol i del Pujol Ferrusola no van decebre des del punt de vista informatiu però poc poden aportar a esclarir una fets confessats pel mateix Pujol i si hi va haver algunes gestions opaques durant els governs de Jordi Pujol.

Ben cert que ningú , o ben pocs, esperaven que la Comissió del Parlament aconseguís extreure el que hi havia de real o de llegenda en les diners dels Pujol, de la presència en el món dels negocis de l’entorn governamentals de la senyora i fills del President i com això podria ni que fos per intersecció vincular al President Mas. Res de res, algunes insinuacions de Pujol Ferrusola sobre la seva profunda amistat amb Mas, afirmant que és “molt amic i que sap que aquest l’atendrà el dia que ho necessiti”. Desmentia al mateix President que va enegar aquest nivell d’amistat fa quinze dies quan va comparèixer ell mateix al Parlament.

L’ex-President va estar en al seva línia mantenint el relat inicial i renyava un cop més els diputats de que els segueixin acusant sense proves , “diuen, diuen , diuen..” i va protagonitzar alguns moments còmics quan va indicar que se li havien acabat les piles del audiòfon ..

Moments entendridors quan la senyora Ferrusola explica les seves anades a esquiar amb nens malats a Andorra…

En fi tot plegat serveix per donar-hi un to gairebé festiu, de divertiment per un uns i de vergonya aliena per la majoria però en el fons es tracta de dilucidar si en temps dels Pujol hi va haver una voluntat clara de recaptar diners de forma poc ortodoxa i amb un nivell d’opacitat molt gran.

Pocs aclariments, més dubtes.

Menysteniment del Parlament per qui ha tingut la màxima responsabilitat d’aquest País.

Segurament el cas Pujol ja no té cap recorregut polític,després de les dues sessions al Parlament, ara potser hauria de tocar a la justícia i segurament també tindrà alguna que altre sortida de to a nivell polític, perquè si bé poca informació nova hi hagut si que encara pot servir tot plegat per llançar-se els mobles pel cap entre els diferents partits i a pocs mesos de les eleccions ningú deixarà l’oportunitat d’intentar desgastar els altres amb reminiscències o elements col·laterals del cas Pujol.

Tot plegat però d’una baixa qualitat política i d’una alarma social que hauria de ser més alta del que aparentment és. Que, qui ens va alliçonar durant molta anys i ens retreia conductes poc edificants pel país, es passegi avui pel Parlament pontificant encara sobre el que cal o no preguntar-li o amb el reiterat, diuen, diuen, diuen afegint-hi “Quin valor té un interrogatori basat en el diuen, diuen, diuen?. Quin valor té si no aporten papers?. Això no és seriós. Tot plegat perd consistència, perquè les coses s’han de demostrar..” tot fent-se immune a la situació en que es veu atrapat per uns diners fora del país ja que ningú es creu això de la “deixa” que va il·lustrar hàbilment i pedagògicament la Sra. Ferrusola amb allò tant entranyable del paper deixat a la calaixera per quan un falti…

Tot plegat per llogar-hi cadires però la magnífica teatralització del Sr. Pujol Ferrusola donant-li al President de la Comissió un CD amb la transcripció de la famosa conversa del restaurant La Camarga entre la seva ex i la Sánchez Camacho sembla que obrirà un altre front i sembla que el Parlament ho tractarà a la comissió de secrets oficials. Que la ciutadania es perdi el contingut del CD , desprès d’haver aguantat el teatre dels Pujol, no és just.

La Catalunya tafanera es reivindica

Cal que se sàpiga tot , tot plegat i cadascú que jutgi el contingut de la conversa….

Realment Catalunya no és mereix això, però no en el sentit en que ho va dir la Sra. Marta Ferrusola ,sinó que qui no s’ho mereix és el conjunt de la ciutadania , es mereixen molt més respecte i que ningú usi el nom de Catalunya pe emparar les seves vergonyes.

Finalment allò de que la bandera servia per amagar la cartera té cada cop més versemblança.