Archive for Març de 2015

Posar l’antena.

Març 31, 2015

Fa anys quan exercia responsabilitats públiques recordo una reunió amb representants de les AAVV. En entrar a la reunió els vaig demanar que paressin els seus telèfons mòbils no fos cas que els ones que emeten els telèfons podessin afectar-nos. Em van mirar amb cara de sorpresa i fins i tot d’una certa emprenyamenta.

I cal dir que l’actitud potser va ser una mica “xulesca” per part meva però molestava que d’antuvi i per una qüestió de suposades representacions es podés indicar el que calia fer o no fer en un espai privat al·legant arguments que recordaven les plagues d’Egipte.

La reunió era per tractar del rebuig que manifestaven a  una antena de telefonia mòbil que una comunitat de veïns havia autoritzat al seu terrat a canvi d’una aportació econòmica.

Les queixes veïnal anaven en el sentit dels perjudicis de les radiacions que emeten aquest elements , però tothom portava, això sí,  el telèfon mòbil.

En fi  era allò  de “no al pati de casa meva”, volem i volem  més serveis, que tinguem cobertura, que l’ADSL vagi més veloç però en canvi, a  tots, i m’hi incloc, no ens agrada tenir l’ instrument que ho fa possible a prop.

Els científics no es posen d’acord. Hi ha els que parlem que hi ha estudis que expliquen els perjudicis de tenir els antenes a prop i altres estudis parlen de que són innòcues i no representen cap perill.

En fi la sensibilitat de cadascú deu tenir alguna cos a veure sobre la nefasta influència de les antenes damunt nostre.

Ara he llegit una notícia prou sorprenent.

L’empresa Vodafone ah proposat posar antenes al Campanars de la ciutat per donar una major i una millor cobertura al seus abonats, no parla la noticia de les compensacions econòmiques que segurament s’ofereixen i que ben segur ajudaria a les “migrades” caixes de l’església.

A més si es posessin els antenes  podria servir de reclam pels feligresos d’altres parròquies o del públic en general..

Imagino que amb antenes als campanars es   podrien  posar  cartells publicitaris  dient.

“Antena directa amb el cel”

“En aquesta església tenim millor connexió”…

En fi els publicistes segur que s’ho passarien d’allò millor per poder trobar alguna frase que cridés l’atenció i generés expectatives entre els feligresos de la parròquia que tingués antenes al seu campanar.

Però vet aquí que la Comissió del Patrimoni , un organisme de ‘Ajuntament que vetlla per l’harmonia entre el que es fa i el que es voldria fer i allò que cal fer per no ferir la sensibilitat de determinada gent i treballa per frenar el campi qui pugui, i vetllar per, diguem-ne l’estètica, ha   denegat la ubicació de l’antena per una qüestió diuen visual que l’antena “ té massa impacte visual em un edifici de  catàleg i emblemàtic per la ciutat”.

Carai, filem molt prim.

És d’agrair que tinguin tanta sensibilitat i ens evitin que quan aixequem el ulls cap amunt el campanar a costat de l’àngel ( no van  dir res els de la Comissió del Patrimoni  en el seu moment i jo crec que és un autèntic mamotreto) no hi hagi una antena de telefonia mòbil que trenqui l‘estètica i l’estilització del campanar i perquè no acabem tenint  un panoràmica rendida a les companyies de telefonia mòbil.

Però si filem prim, filem-lo sempre i en cada lloc i en cada indret de la ciutat  la feina de la Comissió de Patrimoni seria a dedicació exclusiva i podrien estar “apatrullant” la ciutat cada dia per poder anar trobant elements que segurament fereixen la sensibilitat de la vista dels ciutadans i ciutadanes normals i corrents i ens ho hem d ‘empassar.

Només cal donar un tomb per anar trobant nyaps, de fa anys, de més anys i d’actuals i sense que hi hagi hagut ningú que ho aturés o quan han intentat aturar-ho no ha servit  de res perquè han prevalgut drets individuals i de propietat sobre el que podríem dir-ne el bon gust.

Però per altra banda segura que hi hauria d’haver una solució definitiva per la instal·lació d’antenes o renunciem a tenir més prestacions i més ràpides que també seria una possibilitat, però si no hi ha restriccions o no hi ha la progressió segurament en alguns moments fallaran alguns  serveis o no es podrà donar amb la velocitat desitjada.

De moment potser les antenes no podran posar-se al campanar, ho sento de veritat perquè l’església no podrà rebre els compensacions que segurament necessita. I potser les comunicacions amb el cel fallaran una mica

I també potser esperonar a la Comissió del patrimoni perquè segueix fent observacions detallades de la ciutat i per comptes de mirar tan amunt cap els campanars miri més a prop  a veure si troba alguns altres desgavells paisatgístics i d’impacte visual.

De haberlos haylos.

 

Agafant empenta

Març 30, 2015

En la secció del diari ARA ,“vist al twitter,” es reproduïa una piulada del  Francesc Ribot  número 2 de la llista  ERC-Avacem-Mes de Badalona  , el twuit deia : “Abans l’arribada de les orenetes anunciava la primavera. Avui l’olor de quitrà ens anuncia les eleccions municipals”. Ho trobo genial, encertat i directe.

Con sempre aquests dies hem vist pels carrers de la ciutat com es reparaven aquells ferms de les calçades  més atrotinats i com es van pintant i endreçant  senyals i ampliant espais  de vianants … Es fa avui ,i repeteixo, s’ha fet sempre,sempre que arriben eleccions municipals.

Estem en precampanya i això també es nota   . Sens dubte  la publicació  de  notícies , notes , articles , llistes i comunicats de les forces polítiques va  en augment i progressió geomètrica a les planes del DIARI . De  les activitats públiques i publicades de les  diverses forces politiques es dedueix que comencem amb empenta aquest llarg recorregut encara de dos mesos que es poden fer inacabables.

La precampanya es un temps que es fa  llarg i feixuc, molts són els el missatges que es volen llençar  a la ciutadania  i també són moltes les interpretacions dels mateixos  que es fan des dels mitjans de comunicació i des de la mateixa ciutadania, no sempre positius, tanmateix, per reiterats. Tradicionalment  s’explica ,per part dels que en saben , politòlegs i altres nigromàntics de la política, que la mobilització de l’electorat  que es pot fer amb la campanya és realment poca, el situen en un escàs 3%. Però per poca que sigui sempre és útil i sobretot en aquetes eleccions en que s’espera, a priori, molta fragmentació ( després ja veurem que passa)  i cal acumular com més vot fidels sigui possible.  La precampanya val la pena si pot ajudar,  si entre tots  el  partits són capaços d’aixecar el nivell dels missatges i exposar amb nitidesa quines són els treballs fets en els darrers anys i quines  propostes faran en tots els àmbits de la política de la  ciutat.

Els partits comencen, també.  sempre la precampanya amb una certa contundència de fons i en ocasions de formes  per tractar d’assenyalar i fixar el seu  adversari; és allò de qui primer pega , pega dues veges ( entenguis  el símil, tot serà pacífics i gairebé versallesc, malgrat la contundència formal sobretot  que  no  ens fessin mal abans de començar)  Es tracta segurament de marcar territori  propi i descarregar  bona part de la carrega crítica  ara, per passar a la necessària i imprescindible i cada cop més desitjable  fase propositiva durant la campanya pròpiament dita.

Agafar avantatge deu ser imprescindible en una campanya per unes eleccions que ambientalment es veuen incertes però que en el fons i en els resultats sembla ( i nomé sembla) que, previsiblement ,  seran sensiblement   diferents  en resultats a les que hem tingut en les darreres convocatòries municipals. Ajustades segur, i amb dificultats  en la seva resolució posterior, també.

Les planes del DIARI s’omplen de notícies de les properes eleccions i les bústies de les cases s’omplen paral·lelament, també, de fulletons de els diverses opcions polítiques. De moment n’he recollit de les CUP i del PSC, i també un fulletó de l’ajuntament on s’expliquen les bonances del govern i les realitzacions que diuen que han fet. Dels prospectes dels partits  poca cosa a dir per ara, el de les CUP, amb un disseny àgil i el del PSC amb l’absurda polèmica de la visibilitat de les sigles del partit , però tots dos – fins ara els que he rebut- deixen una plana en blanc perquè hi puguem posar alguna proposta o alguna qüestió que considerem important. Interessant, doncs ja ho omplirem

Del que hem rebut de l’ajuntament dir que fer balanç és una obligació del govern però també ho hauria de ser  de l’oposició. I és una obligació que cada cop ha de fugir més dels topics de la propaganda ( crec que no és el cas del fulletó rebut) per part dels governs però també de l’actitud de trobar-ho tot negatiu per part dels altres . Ja qualificarem l’acció del govern i la valorarem conseqüentment però estaria bé saber quines propostes fetes des l’oposició han millorat accions del govern o encara que no hagin esta acceptades podrien suposar una millora de l’acció política. Cal saber-ho també justament per valorar l’acció de  cada grup.

No hi ha dubte que mesos abans de les eleccions ens cal conèixer exhaustivament el balanç de la feina feta pel govern de l’ajuntament  perquè del balanç hom pot desprendre quina és la voluntat política i saber quina és la trajectòria recorreguda que pot també il·lustrar-nos de cara al futur. Del balanç, la fiabilitat i la confiança per complir el compromís. Després ja valorarem les propostes de futur.

En el pròleg del fulletó municipal en que es pretén passar comptes  l’alcaldessa de la ciutat ens diu que : “Tenim el convenciment que al transparència és  bàsica per retornar la confiança de la ciutadania en la gestió política  i per això hem volgut ser un govern que parla,que escolta ,  respon i rendeix comptes”. Molt bé. Segurament seria universalment subscrit per la totalitat del polítics que  es dediquen als ajuntaments. Però és que també cal comparar el que es deia i el que ara es dóna per fet. En el seu moment a la bústia de casa no em vaig trobar el Pal de Mandat de l’actual govern  – no dic que no es repartís- però ara caldria també poder fer una comparativa entre el que es deia i el que s’ha fet. En aquest sentit  llegim i veiem, afirmacions que filen prim i parlen d’haver fet el 83, el 79 o el 94’5 d’allò que s’havien compromès. A partir d’aquí cadascú de nosaltres particularment ens hagués agradat que hi hagués hagut més èmfasi en aspectes concrets. Per exemple en el fulletó de balanç municipal no es parla ni de la Revisió del Pla General o del nou  l’hospital aspectes  que van ser reclams electorals ara fa quatre anys. No caldria explicar el perquè no s’han fet?. Però les dèries i prioritats personals sobre temes concrets,  potser,  no són sempre  rellevants col·lectivament.

Estem convençuts  que la ciutadania ja no només valora l’estricta acció de  govern per les realitats ja que moltes vegades ho considera inherent a la pròpia gestió sinó que reclama, també, elements que sense ser materials si que donen  confiança i autoestima col·lectiva en les nostres possibilitats , com a ciutat amb prou recursos i possibilitats, per  crear   l’expectativa de generar un futur millor per Vilanova.

La precampanya comença amb empenta caldrà veure si partits són capaços de  mantenir-la al llarg de la campanya i  arribar fins les eleccions de maig havent generat interès, confiança , credibilitat i fiabilitat en les seves propostes.

 

Publicat al Diari de Vilanova  el 27 de març del 2015

De lectures

Març 29, 2015

La luz crepuscular.

Joaquín Leguina.

Colección Hispánica

Editorial Alfaguara

Madrid, 2010

 Extraordinària novel·la de Joaquín Leguina en que la barreja de la realitat i la ficció esdevé un testimoni imprescindible per conèixer i entendre no només alguns aspectes històrics sinó també alguns dels moviments que s’han produït en el socialisme espanyol en el que ell  ha estat o bé protagonista i també un observador més que privilegiat. Per damunt de tot però crec que la novel·la de Leguina és una novel·la de sentiments, de posar negre sobre blanc emocions, històries d’amor , d’afectes  familiars i tot plegat com un exercici de memòria individual i també col·lectiva d’una generació que va aprendre de les batalles contra les dictadures i a favor de les llibertats, potser dels darrers revolucionaris que van acabar esdevenint governants.

Joaquín Leguina té una llarga trajectòria política i literària . En el camp política va ser testimoni d’excepció  va estar, quan treballava per les Nacions Unides , a Xile i va ser testimoni d’excepció  del cop d’estat de Pinochet contra el president Salvador Allende. És demògraf de professió i això el va portar a fer treballs per organitzacions internacionals fet que li va servis per establir una interessant xarxa de relacions internacionals i coneixences. Tornat a Espanya treballa amb el PSOE en matèria econòmica i es escollit regidor a la llista municipal de Madrid amb Tierno Galván  exercint com a responsable d’hisenda. Va ser escolli després President de la Comunitat de Madrid , càrrec que va exercir al llarg de 12 anys, posteriorment va ser diputat al Congrés i va deixar la política activa al 2008 en acabar la legislatura. En aquets moments es crític respecte als govern del seu partit i a qualsevol reivindicació territorial.

A nivell literari , ha escrit forces assaigs sobre diferents aspecte però vinculats a temes de política i aspectes socials , així mateix de manera habitual escriu articles en diverses revistes de caire polític  i té també una extensa obra narrativa amb el conreu de diversos estils.

De les novel·les escrites destacaríem:

  • Historias de la Calle Cádiz. Ediciones Akal, (1985).
  • La fiesta de los locos. Editorial Mondadori, (1990).
  • Tu nombre envenena mis sueños. Plaza & Janés editores, (1992).
  • La tierra más hermosa. Alfaguara, (1996).
  • El corazón del viento. Alfaguara, (2000).
  • Cuernos. Cuentos. Alfaguara, (2002).
  • Por encima de toda sospecha. Ediciones Témpora, (2003).
  • El rescoldo. Novela. Editorial Alfaguara, (2004).
  • Por encima de toda sospecha. Ediciones Témpora, (2006).
  • La pruebas de la infamia: un nuevo caso del abogado Baquedano. Novela negra. Tropismos, (2006)

 

Aquesta és pot considerar una novel·la generacional escrita en clau personal. Leguina construeix un altre ego , que protagonitza la novel·la amb gran dosis d’autobiografia però també  amb la necessària ficció com per poder situar a personatge reals en situacions també reals i passar comptes amb la història i amb alguns dels personatges que van apareixent. Es tracta però d’una narració sobre la vida i la política  però no sobre el poder. Les vivència personals, els relaciona amistoses o d’amor, les batalles en el camp polític i ideològic estan dimensionades justament i equilibradament per donar una versió d’uns moments claus de la història i fer-ho des de la perspectiva de qui ha viscut intensament  i apassionadament els moments. Crec que són particularment interessant els passatges sobre el maig francès i espacialment per emotiu el passatge de l’enderrocament i mort de Salvador Allende fruit del cop d’estat del general Pinochet.

Autor i narrador. Leguina i Ángel Egusquiza van alternat les seva narració, i a on no pot arribar la persona arriba el personatge de ficció. Allò que no quedés políticament correcte en boca de Leguina és perfectament assumible per Egusquiza. Aquesta doble narració és un dels aspectes rellevants de la narració i és a on realitat i ficció donen el corresponent contrapunt en aquells episodis carregats d’un cert dramatisme o bé en preses de posició en temes polèmics.

Leguina reivindica el protagonisme de els conviccions per damunt la liquidesa del pensament  del tacticisme de curta volada en que veu instal·lada la política en l‘actualitat. No amaga crítiques a la revisió política que ell creu que a pres el seu partit i no s’està de criticar al llavors president Zapatero  per la incertesa que crea i per rebutjar el cúmul d’experiències acumulades que no són tingudes en compte. Per contra exalta el valors i al polítics de la transició per la seva generositat i capacitat de generar acords i es mostra molt dur contra aquells que avui critiquen el procés de transició  i els seu protagonistes i ho veu com el síndrome tant habitual en la vida política  de matar la pare per poder posicionar-se.

El llibre constitueix un autèntic testimoni de la generació que va néixer just al final de la guerra i van esdevenir peces claus en la recuperació de la democràcia i en vans er el  seus primers governants. És una història apassionada i de passió, per la política, per la justícia, en definitiva passió per la viure la vida.

 

Evocar la “transició” a través de la premsa internacional

Març 28, 2015

L’Associació de  Periodistes del Garraf  va organitzar fa uns dies, al Foment Vilanoví,   la presentació  del llibre “El Desafiament Català, un relat internacional de la transició” en el  que ha fet d’editor en Jaume Guillamet.

“El Desafiament Català, un relat internacional de la transició” és un investigació sobre com els diaris internacionals van tractar el procés polític entre el 1976 i el 1979 a Espanya però especialment a Catalunya . Jaume Guillamet, com hem dit,   ha actuat com editor del llibre en el que hi han   participat en  Marcel Mauri, Ruth Rodríguez- Martínez, Francesc Salgado i Christopher Tulloch i ha estat publicat per l’editorial Avenç.

L’editor Jaume Guillamet està considerat com un dels periodistes que més ha excel·lit en historiar la premsa catalana a través de diversos llibres i treballs. Actualment  exerceix com a catedràtic de periodisme del departament de comunicació de la Universitat Pompeu Fabra. Jaume Guillamet es va graduar en la Escola de Periodisme de la Església de Barcelona ,  després, Guillamet , va fer de professor  en la mateixa escola. Ha treballat en nombrosos mitjans de comunicació i ha format part de diverses entitats professionals i va ser membre del Grup de Periodistes Democràtics. Ha publicats prop d’una trentena de llibres , la majoria d’ells estan dedicats a l’estudi de la premsa, entre ells destacaríem, La nova premsa catalana   a l’any 1976   La premsa a les comarques Gironines a l’any 1977 , llibre que va obtenir el premi Catalònia de  monografies comarcals., La Premsa Comarcal (1983), Història de la Premsa, la Ràdio i la Televisió a Catalunya (1994), Premsa, franquisme i autonomia (1996), Història del Periodisme (2003) i Els orígens de la premsa a Catalunya (2003).  L’Empordà dels escriptors a l’any 2009. És  coautor del mític   “ Girona gris i negra” juntament amb  Just Casero, Narcís Jordi Aragó, i Pius Pujades, publicat a l’any 72 , que expliquen la decadència d’una ciutat fruit de la mala gestió política del moment – alerta que parlem del 72- i de la poca capacitat de generar il·lusió col·lectiva. A l’any 1972 va ser un autèntic revulsiu per la societat gironina que de cop i volta veia com un seguit de periodistes analitzava amb ulls crítics els plantejaments de la ciutat.

Ara ha estat  al davant de la investigació que ha donat com fruit aquest llibre, “El Desafiament Català, que permet tenir una visió , després de quaranta anys,de com el món va viure i veure el procés del pas de la dictadura franquista a un monarquia amb no gaires suports inicialment , però que amb el pas dels anys es va consolidar.

El desafiament català. Un relat internacional de la Transició (1975-1978)”

El treball esdevé una crònica de la Catalunya de l’època a través de les notícies, articles i editorials publicats en deu importants diaris europeus i estat-unidencs: Le Monde, Corriere della Sera, La Stampa, La Repubblica,The Times, The Daily Telegraph, The Guardian, The Financial Times, The New York Times i The Washington Post.

Va intervenir també en al presentació el professor i coautor del llibre  Christopher Tulloch,( que amb fina ironia es va definir con un vilanoví nou vingut)  quer va fer un més que interessant repàs de la personalitat d’alguns dels corresponsals estrangers amb els cròniques del quals s‘ha fet el llibre. Gent diversa , que venien atrets pel procés  que s’albirava al nostre país, alguns venien de  zones amb conflictes armats i per tant veien que a Espanya la transició podés acabar també amb un esclat de violència i altres sobretot els europeus amb la voluntat de ser testimonis de com acabava la darrera dictadura europea.

Avui hi ha un corrent crític legítim sobre el model i l’abast polític  de la transició democràtica, hi ha que assenyala que no va servir de gaire perquè els autèntics poders fàctics van romandre inalterables , altres avalen el model com un model que podrien seguir altres territoris en una situació semblant a la que vam viure en aquells moments. Com tot en la vida no és blanc o negre sinó que hi ha una gamma amplíssima de color i  un ventall nombrós de  grisos   segurament en aquesta gamma hi ha el valor de la transició.

El llibre s’estructura  en sis capítols, una introducció, un epíleg  i les notes corresponents.

El pròleg  ens traça el recorregut del llibre  i es detallen els periodistes que en el temps relatats feien o van venir a fer de corresponsals al nostre país i van arribar  per seguir el procés polític de la transició i també se’n donen circumstàncies personals  i professionals que concorren en les seves cròniques.

En els sis capítols hi ha el recorregut temporal del període estudiat. Comença amb les manifestacions de  l’ 1 i el 8 de febrer de 1976  a Barcelona que impacten en l’opinió d‘alguns corresponsals com és el cas de José Antonio Novais de Le Monde ( cal recordar que Novais va fer  a  l’entrevista l’abat Escarré que va determinar la seva marxa a l’exili) que en fa una editorial . És un bon punt de partida per  racionalitzar la situació i posar-la en el punt de mira de la premsa internacional. Le Monde qualifica com el Defi catalan, ( el desafiament català ) les manifestacions celebrades a Barcelona l’ 1 i el 8 de febrer de 1976 convocades per l’Assemblea de Catalunya i la narració del llibre  s’ acaba amb la votació del text constitucional i el comentari dels resultats a Catalunya . Entremig tres anys amb situacions difícils com el moment dels  atemptats de l’Scala, o les morts de Viola i Bultó, els pactes de la Moncloa i i el seu rebuig, el paper de Xirinacs, de davant de la Model al Senat, l’atemptat al Papus,  La Marxa de la Llibertat, el cas Boadella el retorn de Tarradellas, les accions del Grapo i el Frap i també de l’extrema dreta,  les eleccions  del 1977 guanyades sorprenentment per l’esquerra a Catalunya, l’ inici  procés constituent; en fi tres anys de gran esperances , però, potser, amb  poques concrecions, tres anys en que el debat i contraposició entre ruptura i reforma va acabar amb reforma que potser va semblar poc , però que va donar possibilitat de generar una democràcia imperfecta sí, però assimilable a la dels països veïns, amb un llast segurament molt pesat però que no va impedir seguir avançant amb algun ensurt com el del febrer del 1981. En el llibre es detecta  una certa fascinació , sobretot, per la situació d’unitat a Catalunya on poden conviure forces polítiques antagòniques i gairebé excloents. Assemblea de Catalunya, Consell de forces politiques en els que conviuen per dir-ho com  ho expressen alguns corresponsals,  banquers i comunistes. Aquesta unitat és manté encara amb el primer govern de Tarradellas. És potser un dels aspectes més valorats de tot el procés. Tant és així que en l’epíleg del llibre que porta coma títol  El valor de la unitat es destaca la notable valoració positiva que fan  els corresponsal de la unitat de les forces polítiques catalanes, unitat que fa possible acords complexes i difícils com compaginar la legitimitat històrica amb la legitimitat emanada de les urnes. Un valor, el de la unitat, que és destacada unànimement i sorprenentment .

El  llibre parla de la transició  des d’una posició externa tamisada per la visió internacional i això és important perquè és una visió que pot ser més objectiva de la que en podien tenir els protagonistes d’aquí mateix. No és una història de la transició però és un instrument de notable  valor per poder fer-ne la història complerta. Té el valor, però, del document històric viscut directament i potser serveix per conèixer la posició i l’opinió publicada però també l’ interès que desperta en el seu moment un procés  inèdit a l’Europa Occidental ,la caiguda de la última dictadura  que avança cap a al democràcia. I tot passat per les diverses ideologies dels periodistes que fan els cròniques i també és descobreixen algunes pressions de l’estat espanyol segona el biaix de la informació .

De les cròniques dels corresponsals es pot arribar a  constatar també una  incertesa, una no dissimulada inseguretat per saber cap a on es decantarà el procés,  pot esdevenir un procés democràtic però també pot tenir una via de resolució violenta.  Portugal està en l’ambient . Hi ha  corresponsals que venen de guerres i tenen una perspectiva diferents. El procés que es comença aquí aixeca certa expectativa per veure com es desenvolupa i sobretot com acaba.

El llibre és una excel·lent narració d’uns fets històrics , farcits de les referències que en van fer els periodistes destacats de diaris europeus. Això li dóna interès afegit i el valor d’unes informacions que van ser fetes perquè en països democràtics s’entengués el procés, per tant molt ben explicades,  moltes vegades sense sobreentesos, sinó filant molt prim en dir les coses.

Ara , alguns diuen, que el nostre país està  en una segona transició. Tant important com la que vam viure , veure, patir o gaudir llavors. Ara tenim una avantatge sobre llavors. Disposem de mitjans tecnològics que ens permeten cada matí a primera hora llegir el que diuen els diaris del món respecte a  nosaltres. La pregunta és si d’aquí quaranta anys caldrà un llibre com aquest?

Sincerament crec que sí. Val la pena tenir la visió global de les aportacions que es feren llavors i veure la visió de conjunt , com ho fa “El Desafiament Català, un relat internacional de la transició és segurament imprescindible per conèixer que va passar, com va passar i que en pensaven els avesats a veure i viure moltes situacions com eren i com són   els corresponsals de diaris estrangers.

Llibre, imprescindible doncs per acostar-se a una visió de la transició des d’una certa i necessària distància i des de posicions de no estar implicats directament i per tant amb una objectivitat, no exempta, de biaix personal i ideològic de cada parodista però que en el conjunt resulta una informació important i més que interessant.

Més que notable esforç dels investigadors i de l’editor que dóna com resultat , també, un més que interessant llibre.

 

Publicat a l’Eix Diari el 24. de març del 2015

Cinquanta anys més tard, agraïment i homenatge….

Març 27, 2015

A l’any 1977 érem joves i vivíem amb passió el procés polític que semblava que ens portaria a una autèntica democràcia, desprès ja hem anat constatat que la democràcia és el millor  sistema més imperfecte possible.

En aquell any vaig escriure al Setmanari de  Vilanova  un seguit d’articles que sota el títol genèric de Resistència Popular tractaven d’explicar algunes de les  accions de protesta política de manera clandestina van ser protagonitzats per vilanovins i vilanovines  durant els anys de la dictadura , petites accions que van ajudar , va ser un  granet de sorra a la lluita antifranquista.

Entre aquest articles en vam fer un que portava per títol la Manifestació de les Galledes. Era un recordatori de la manifestació que van protagonitzar algunes dones davant la manca d’aigua  a la ciutat . El 24 de  setembre de l’any 1965 es varen concentrar davant l’ajuntament dones amb galledes que van ser dissoltes per la Guardia Civil i cinc d’elles detingudes durant unes hores  i tres  multades amb cinc mil pessetes per la participació en un acte d’alteració de l‘ordre públic com es pot llegir en la notificació de les multa del Govern Civil.

Aquest text escrit deu anys més tard del fets encara va aixecar algun temors en la persona que ens va informar i que no va voler en cap moment que el seu nom aparegués en la crònica , fins i tot en la reproducció de la notificació del govern civil de la multa el non de la persona que la va rebre està tapat. Encara el 1976 existia el temor de que la repressió podés tornar a entrar en la vida de les persones que van ser protagonistes d’aquella manifestació.

Més tard el conjunt de cròniques  més una treball sobre la lluita contra la  tèrmica de Cubelles va acabar essent un llibre editat pel Cep i la Nansa a l’any 1981, prologat per el J. Antonio González Casanova,  Malgrat Tot avançàvem escrit conjuntament amb el company  Ramon Farré. En el llibre i en una “nota dels autors” dèiem “ Que ningú no es pensi que té a les mans un document erudit i científic. Es tracta del testimoni viu d’unes persones  – amb tota la càrrega de subjectivisme que això comporta- sobre uns fets de les quals foren protagonistes o visqueren molt de prop” i  reblàvem. “ El que ara us disposeu a llegir  no és la història pormenoritzada del que va succeir dia darrera dia, sinó un conjunt de reportatges  de determinades accions que algú gosà dur a terme”.

Certament el llibre és molt millorable avui i possiblement també diríem altres coses i tindríem molta més informació de la que llavors disposàvem i que millorarien sensiblement els texts escrits en aquell moment.

Avui tornarem a parlar sobre la manifestació de  les galledes. Enguany farà cinquanta anys d’aquells fets i  les tertúlies de La Unió Vilanovina ho volen recordar Així ho manifesten en la seva  presentació  de l’acte:

Sota el títol “La Manifestació de les galledes, fa 50 anys, quan Vilanova passava set” recordarem aquests fets i que van significar per Vilanova. Així doncs us esperem aquest divendres a 2/4 de 8 del vespre a la Sala de Lectura del Castell de la Geltrú. A la taula comptarem amb:

Cèlia Lorenzo, va participar de la manifestació.

Manoli Àlvarez, sense participar-hi directament va ser testimoni de la manifestació.

Albert Tubau, historiador.

Fila 0, amb testimonis i altres persones relacionades amb els fets. Presenta i modera, Josep-Maria Ràfols, periodista vilanoví.

Serà realment molt important conèixer els fets per la narració d‘una de les seves protagonistes , dissortament la recerca d’altres manifestants ha resultat infructuosa  el temps no passa en debades i moltes d’aquelles dones avui ja són mortes.

L’acte pretén ser, sens dubte, un recordatori amb afecte, un acte de senzill l record i homenatge a unes persones que van desafiar l’ajuntament de l’alcalde Ferrer Pi de la manera més gràfica possible davant la manca d’aigua potable a les aixetes de les cases. L’aigua va ser un dels problemes endèmics de la Vilanova dels anys  seixanta i setanta i encara més endavant. Però l’autoritat per comptes de buscar i trobar solucions es va decidir per multar a les persones que van participar en al protesta. Almenys a  tres  d’elles.

A l’any 65 el franquisme estava en el moment àlgid tot i que ja s’esperava i intuïa una certa decadència però no hi ha dubte que va ser un acte de valentia enfrontar-se a una situació que resultava greu com era la manca d’aigua. Tres de les manifestants foren multades amb 5.000 pessetes que pel moment eren realment una quantitat important, per pagar-les es va rebre la solidaritat de moltes persones que van aportacions , algunes anònimament. La pressió sobre els dones detingudes fou a partir d’aquell moment continuades i fins i tot deu anys més tard algun regidor de l’ajuntament encara es referia la tema en termes amenaçadors.

Han passat cinquanta anys, van ser ,sens dubte, un acte molt concret a la ciutat però com n0 hi va haver d’altres i criem que  cal que siguin recordats perquè no hi ha dubte que són fets que mereixen un record i un agraïment per el risc i la valentia de les persones que hi van participar amb voluntat de millorar la ciutat  i perquè és part de la nostra memòria històrica.

Segur doncs que l’acte i el que s’hi digui  serà molt interessant.

Publicitat, pura publicitat.

Març 26, 2015

La precampanya de les eleccions municipals ha començat.

Alguns elements que confirmen aquet afirmació.

Un primer,  Les planes dels diaris van plenes d’informacions dels grups, llistes, caps de llistes, posicionament per tot i les maquinaries del partits fan publicables qualsevol cosa que faci el candidat.  Trencament de coalicions,  i altres que neixen , creixen i ja veurem que passarà

El segon, les bústies de les cases comencen a  emplenar-se de   fulletons dels partits bé explicant els seves coses amb senzillesa o bé fen elucubracions ideològiques o textos generalistes carregats de bones intencions. Un realcen les propostes i altres el candidat o candidata. I això darrer també aixeca un certa i absurda polèmica sobre si determinades forces amaguen les seves sigles per evitar que se’ls assimili a una marca caduca i sense possibilitats.

Per altra banda el govern municipal ha començat a desplegar una ofensiva d’actes publicitaris realment propis del moments que es viu la política municipal , dos mesos i punt i final.

I, de moment, el tercer, en pocs dies hem vist com es feia el clàssic i recurrent “parcheado” de les calçades més malmeses de la ciutat, segurament aquells que només s’arrangen els mesos abans de les eleccions. S’han dibuixat i pintat algunes zones de protecció de vianants quan segurament el que caldria serien solucions definitives, ens han convidat a passejar pel nou carril bici mentre es mantenen trajectes amb dificulta i perillositat evidents, veiem fotografies davant el far presentant el projecte del que es farà allà ( de ser el quart projecte que es fa)..

Defenso l’obligació d’explicar allò que s’ha fet per part del govern municipal o de qualsevol govern, és més crec que és una obligació fer-ho al marge de que sigui bo o no ho sigui de cara a l’acapte de vots de la ciutadania.

Qui ha governat té doncs el repte d’informar d’allò que ha fet , perquè ho ha fet i els costos que ha tingut  si això és possible, perquè moltes vegades hi ha accions polítiques que no tenen cost i poden ser molt importants. Però al costat d’això també segurament caldria dir el que no s’ha fet , i si no s‘ha fet perquè no s’ha pogut o simplement perquè la prioritat política ha canviat. Voldria saber, ja que l’ajuntament de Vilanova m’ha enviat un magnífic fulletó sobre les seves bonances , per exemple perquè no s’ha avançat en el tema hospital o perquè volgudament s’ha anat retardant la modificació del Pla General. Quin interessos ( que poden ser ben legítims) hi ha darrera aquest volgut  retard.

Considero que és un dret explicar-se i una obligació fer-ho amb l’objectivitat exempta de publicitat, i això és difícil d‘escatir, és gairebé impossible saber  on hi la línia vermella, on hi ha la perversió de la informació per esdevenir publicitat  perquè els governs parlaran d’informació contrastable i l‘oposició ens parlarà de que tot plegat és pura propaganda. Segurament com en tantes coses un punt mig serà el més raonable d’acceptar.

Però aquesta obligació també hauria de s er de l’oposició. Ja qualificarem l’acció del govern i la valorarem conseqüentment en el seu moment i en conseqüència actuarem  però estaria bé saber quines propostes fetes des l’oposició han millorat accions del govern o encara que no hagin estat acceptades podrien suposar una millora de l’acció política. Cal saber-ho també justament per valorar l’acció de  cada grup i quina ha estat la seva aportació a la millora de la ciutat i de la millora de les condició de la seva ciutadania.

No hi ha dubte que mesos abans de les eleccions ens cal conèixer exhaustivament el balanç de la feina feta pel govern de l’ajuntament  perquè del balanç hom pot desprendre quina és la voluntat política i saber quina és la trajectòria recorreguda i quines han estat les seves prioritats i veure si el que s’ha fetes correspon amb major o menor mesura del que era el compromís del Pla de Mandat que pot també il·lustrar-nos de cara al futur. Del balanç, la fiabilitat i la confiança per complir el compromís. Després ja valorarem les propostes de futur.

Estem encara en la fase tranquil·la de la precampanya, ara és el moment en que les organitzacions politiques agafen l’empenta necessària per agafar una velocitat de creuer per arribar a un ritme adequat a la campanya electoral. Campanya que tindrà lògicament un altre “full de ruta” ( terme clàssic , gastat i recurrent ara al nostre país) en funció de les circumstàncies externes que es vagin donat al país.

Primàries de les del Parlament?

Preacords electorals entre CiU i ERC  per garantir suposades majories independentistes. Test de catalanitat a cada municipi?

Segurament tot plegat tindrà influència però no cal oblidar que en les municipals es dirimiran aspectes de la gestió dels ajuntaments i per tant dels projectes que es tinguin en els diversos municipis i després la vindran totes les altres coses…, o no

 

Més Urnes, més.

Març 25, 2015

Diumenge bona part de l’atenció es concretava en els resultats de les eleccions a Andalusia, tenien interès en sí mateixes, evidentment  i també, naturalment,per fer-ne lectura de projecció per les convocatòries que es succeiran aquest anys 2015.

Però diumenge passat les urnes van sortir en altres indrets,.

Per una banda a  la primera volta de les  eleccions regionals franceses i en menor magnitud ( això de menor pel cens de votants i per la transcendència  pública, i influència política) als 10  municipis que formaven part del Consorci del  Moianès  votaven si volien convertir-se amb comarca.

La primera volta de les eleccions franceses tenen un primer titular. El Front Nacional no guanya en el conjunt de França i trenca el pronòstic de les enquestes que donaven des de fa temps al  partit FN de Marie Le Pen, com la guanyadora clara.

El centre dreta de Nicolàs Sarkozy  al front de la Unió per un Moviment Popular que col·ligats a, Unió de Demòcrates Independents  guanya amb un 30 per cent aproximadament el vot i naturalment aquesta victòria que veurem si es consolida en al segona volta porta a Sarkozy a ser un bon aspirant a retornar a l’Elisi a l’any 2017.

Amb una campanya apel·lant a una  por a les conseqüències d’una victòria del FN, el centre dreta va aconseguir moure a un cert lectorat que en primera volta s’abstenia i així han votat un 51 % del cens d’electors millorant en 4 dècimes a les eleccions del 2011.

No obstant no es pot menystenir en absolut el resultat del Front Nacional que  es situa en prop del 25 del vot que ve a ser el millor resultat en unes eleccions de caràcter local , però certament va veure frenades la seva voluntat i aspiració  de ser el partit més votat com ja ho va ser a les darreres eleccions europees de l’any passat.

Evidentment el gran derrotat d’aquesta primera volta ha estat el Partit Socialista que rep el càstig habitual a qui governen però trenca el resultat molt més advers que li auguraven les enquestes. Si a la segona volta s’aglutina els vot de l’esquerra segurament pal·liarà en part la derrota del diumenge passat i podrà conservar bona part de les regions que ja tenia. Això si es manté l‘anomenat pacte republicà, no escrit però tàcit de no donar suport a les llistes del FN que hagin passat el tall per estar presents a la segona volta.

Esperarem diumenge a conèixer la realitat.

Molt més a  prop els urnes també han estat protagonistes.

10 Municipis han votat d’acord amb la llei de consultes no referendàries ( que està en recurs al TC) per formar la comarca del Moianès. Alguns del municipis pertanyen encara a diverses comarques com el Bages el Vallès Occidental i Osona.

La realitat és que fa anys ja van establir un consorci com a forma de relacionar-se entre ells i cercar solucions als problemes comuns.

Proximitat, voluntat de compartir problemes i de trobar solucions comunes ha fet que finalment optessin  formar la 44 ena comarca del País, el Moianès amb capital al municipi de Moià. La llei de bases de règim local impulsada per la majoria del PP impedeix determinades agrupacions de municipis en forma de consorci i per tant  es va a portar   trobar una solució i aquesta va ser la creació de la comarca i del corresponent Consell Comarcal després de les eleccions municipals i poder seguir oferint serveis comuns.

Calia que tots els municipis hi votessin a favor i així va ser.

El sí va obtenir el 80 dels vots.

Sí que és cert que la participació no arribar al 50 %  (en la seva globalitat)però en no ser una votació vinculant doncs tampoc es requereix una majoria qualificada.

Per tant ara un cop la ciutadania s’ha pronunciat cal un acord de cada un dels ajuntament i que l govern faci el corresponent tràmit per crear la comarca.

Això mateix passarà al Lluçanès el proper mes de Juliol.

I preguntem  – ja ho hem altres vegades- no seria possible fer-ho al pobles del Penedès i l‘Anoia per conformar l’opinió a l’entorn de la possibilitat de fer una nova vegueria.

¿No seria possible que els partits els que estan favor i els que estan en contra també, en   seu en el programa de les municipal portessin un punt per promoure la consulta?.

L’experiència del Moianès ha estat prou satisfactòria més enllà dels resultats per tant seria una bona manera de conèixer l’opinió pública en un tema que fa anys que es remou sense que tingui cap resolució.

Els partits que en feien bandera ara es fan l’orni.

Seria una bona manera de conèixer la voluntat majoritària a l’entorn de la nova vegueria , centrar el debat , almenys per un temps o oblidar-ho una temporada.

Provem-ho no?

 

 

 

 

 

 

Andalusia ja ha votat.

Març 24, 2015

Diuen que ha estat una nit de calculadora.

Abans, les nits electorals deien que eren llargues, els recomptes pesats però   a partir d’ara sembla que serà indispensable la calculadora per, aplicant la llei d’ Hondt veure quines possibilitats de governació hi haurà després del repartiment d’escons.

Un grapat de vots pot canviar els possibles socis si sumen o sumen majoria.

Tothom ha procurat en la darrera fase de la campanya intentar motivar els seus , a través del vot de la por, el vot d’agraïment o el vot que es reclama barrejant país i partit.

Sempre possiblement en els moment finals hi hagi aquesta temptació de reclamar el vot més sentimental que racional, el vot més amb l’estómac o el cor que amb el cap. És ben lícit però a vegades aquestes apel·lacions a la fe més que al realisme  cauen en populisme que  després generen més desafecció davant els incompliment reiterat dels compromisos adquirits en moments d’ eufòria mitinera o de càlcul desesperat.

Andalusia ha obert el foc electoral.

Segueixen les municipals i autonòmiques i les generals a  Espanya, aquí tenim les eleccions al Parlament, però  em sembla que no tenen massa comparació amb el que ha passat a  Andalusia. Però en canvi sí que , sobretot per els autonòmiques i generals l’escenari que s’ha dibuixat després de les votacions potser també el veurem en els altres comunitats.

Les enquestes aquest cop sembla que no han fallat del tot i han  encertat el resultats de manera  global.

El PSOE guanya les eleccions, recupera el primer lloc en nombre de vots i escons  i manté els mateixos 47  diputats. Mai com ara el PSOE pot proclamar allò de resistir és vèncer  i potser podria ser el principi d’uns bons resultats a les eleccions autonòmiques del maig que els prepari per assaltar novament la Moncloa amb un mínim garanties d’èxit.

El PP cau en picat i perd  de 50 a 33 diputats .

Entren amb força diversa Podemos amb un bon tou de diputats, 15,  i en canvi C’s fa un bona entrada amb 9 diputats   per sembla que  ha perdut bona part de la força que li donaven les enquestes.

I Finalment IU que sembla que ha quedat abduït pel resultats de Podemos i ha perdut bona part de la seva força quedant amb 5 escons.

UPyD es queda sense representació  que ben segur els hi treu la bona actuació de  Ciudadanos i fa palès que al formació de  Rosa Díez segueixi essent de oment un fenomen gairebé madrileny..

En tot cas ara per ara sembla que el bipartidisme ha quedat tocat , però no encara enfonsat definitivament ja que el govern només es possible a l’entorn dels dos partits que han obtingut major representació que són com sempre PP i PSOE que sumen 80 diputats de 109 i la suma dels tres darrers partits no arriba a sumar el que ha tret el PP. Per tant no tant com es deia  però si que és un toc d’atenció important sobretot pel PP que rep un seriós correctiu i això li passa a dos mesos de les eleccions municipals i autonòmiques, per tant la perspectiva dels populars i del mateix Rajoy no és massa afalagadora..

Però segur que no serà fàcil conformar govern, cert que PSOE i C’s sumen una majoria absoluta però la dificultat d’entesa es prou clara avui encara.

Però segurament avui Díaz no té ( no hauria de tenir)massa pressa. Sap que d’aquí dos mesos hi ha eleccions municipals i autonòmiques i pot esperar a intentar pactes més generals  que  donin altres possibilitats més àmplies.

Per la seva banda el PP ha de prendre nota. No n’ hi ha prou  en traslladar al PSOE la responsabilitat dels seus resultat dient que no calia avançar la convocatòria, i no volen ni sentir parlar que part del seu fracàs es degut a les polítiques de Rajoy i segueix dient que el temps els donarà la raó. Potser sí però de moment els resultats els indiquen tot el contrari.

Les noves forces polítiques que obtenen representació entren certament amb força, menys que pronosticaven les enquestes i possiblement menys de la que ells mateixos s’esperaven. Però el cert és que ara tenen la clau de volta per poder conformar pactes estables o bé suports puntuals si Díaz opta o no li queda més remei que practicar allò de la geometria variable que a vegades no és res més que la impossibilitat d’un pacte estable.

Segur que ara les forces polítiques amb aspiracions de mantenir l’estatus i mantenir la quota de poder mira de reüll a Andalusia i intentarà amb urgència fer els canvis o els maquillatge necessaris per poder afrontar amb un mínim de garanties d’èxit els reptes electorals que tenen al davant.

Andalusia marcarà tendència,o serà una flor de primavera que no farà estiu.?

 

 

Malauradament algunes portes també es tanquen

Març 23, 2015

La setmana passada parlàrem de les portes obertes a les escoles amb motiu del procés d’inscripció de l’alumnat , els que comencen ara el cicle educatiu i els que per raons que siguin canvien d ‘escola.

Dissortadament no totes les portes romandran obertes sobretot perquè en la planificació escolar de la ciutat desapareix un altre cop una  aula de P-3, la de l’escola Itaca i també acaba definitivament el cicle de l’Escola Pasifae.

Així doncs la ciutat perd part de la seva oferta de l’escola pública, d’aquella escola que és una de les obligacions clares de l’administració i que és l’escola que iguala a tothom en el sentit republicà de la igualtat.

Vaig participar fa pocs dies en una de les tertúlies habituals  del Canal Blau Ràdio, de bon matí . En aquestes es fa una anàlisi del que ha anat passant per la ciutat en aspectes socials i polítics o simplement fets ciutadans amb interès  , temes que podrien ser notícies i  sobretot el que passa al nostre ajuntament i les decisions que va prenent.

Hi vaig assistir l’endemà del darrer  Ple de l’Ajuntament, s’havia aprovat el pressupost i la majoria de l’estona vam parlar del mateix de l’acord d’abstenció amb la majoria de l’oposició i si això era premonitori de les posicions per després de les eleccions del maig vinent ,de la versemblança de les xifres i de l’oportunitat de la seva aplicació en un any electoral i quan d’aquí uns mesos hi haurà un nou govern, que ja veurem de quin signe és i si valida per tant les xifres ara aprovades . Però també, hi ho va treure el representant de les CUP que estava a la tertúlia, sobre una moció que es aprovar per la majoria dels regidors  a l’entorn del manteniment de les places d’educació pública de la ciutat. Es va aprovar com hem dit però significativament a amb el vot en contra de CiU i PP. Aquesta moció  va ser un tema  de discussió, debat i contraposició de posicions  amb la representant de CiU , ja que valorava que no calia primar un tipus d’escola sobre una altra i en aquest cas la pública per damunt de la concertada. No fer-ho per defecte, és a dir no revaloritzar la pública,  ja és primar a la concertada. En aquest sentit varem mantenir un intens, civilitzat això sí,  debat sobre la necessitat de que els governs , siguin de la Generalitat o municipals donin tot el seu suport a l’escola pública  en primer lloc i ho facin en sentit positiu i de manera pro- activa. Evitant que sigui aquesta escola la que cada cop que hi ha una baixada, a vegades temporal,del cens sigui la que ha de tancar aules, que paradoxalment quan creix el cens altre vegada ja no es reobren.

No és la primera vegada que a la ciutat l’escola pública perd una línia de p-3 mentre es mantenen la totalitat de les concertades o privades i en algunes d’elles duplicades. La moció anava precisament en defensa del manteniment de les línies de la pública. Aquesta posició en el seu dia va ser aprovada també, almenys sobre el paper, pel PSC en un dels seus consell de federació, ignoro però si després han actuat en conseqüència del que s’ha aprovat  veient que enguany torna a passar el mateix i sembla que  ho acceptin sense una oposició decidida i mobilitzadora  .

La Generalitat anuncia pel proper curs un descens de la matriculació de P-3 i una ascens de la matriculació d’ESO, és naturalment fruit de la demografia . Ens omplen de xifres , d’estadístiques i de la situació del cens a escolaritzar Però per altra banda també , juntament amb les dades, els mateixos documents sobre les xifres porta a confirmar la ja sabuda  desaparició de l’escola Pasifae que es fusiona amb l’Escola Sant Jordi, perdent la ciutat una oferta d’Escola Pública que sigui dit de pas sempre va ser una oferta que perillava i mai es va consolidar de manera real. Al mateix temps també desapareix un P-3 de l’escola Itaca, per tant és el segon any consecutiu que l’escola pública per línies. Es comença doncs a decantar el percentatge d’alumnat  que assisteixen a l’escola pública i concertada a favor d’aquesta segona. I això casualment es fa quan les retallades i pèrdua de serveis de l’escola pública es manifesta, la qualitat es manté però fonamentalment per l’esforç dels professionals  i no pas pels mitjans de la Conselleria.

És tanmateix una mala notícia i un cop més hi ha una voluntat clara de seguir debilitant l’escola pública per part dels govern de la Generalitat i del mateix ajuntament, segur que hi ha la possibilitat d’equilibrar la situació i fer-ho a través de mantenir els línies de l’escola pública. Però no, un cop més i de manera  voluntària la Conselleria suprimeix aules a l’escola pública. Perquè lamentablement quan es suprimeix una aula , sobretot a P-3 ja que suposa la pèrdua de tota la línia escola i que curiosament si l’augment de matriculació creix no es tornen a reobrir.

No es tracta de qüestionar l’escola concertada que juga un paper important , en alguns casos imprescindible per mantenir un nivell d’escolarització globals sense cap mena de problema , però en cas  de que hi hagi un descens de matriculació si que hi ha d’haver una clar posicionament per part de l’administració i tenir clares les prioritats de mantenir l’escola pública, que és la que és  estructurant dels sistema educatiu d’un país.

Aquets tancament obeeixen necessariament  en part a la política de retallades que ve realitzant la Conselleria i també per estalviar recursos de la pública i destinar-los a la concertada i dissortadament a algunes privades, això que ja va quedar palesat en la supressió de la sisena hora de la pública es repeteix cada any en el moment de la matriculació. Però també ens trobem encara aules amb  un augment incomprensible de les ràtios mentre es suprimeixen aules  , i també  a una gestió esbiaixada dels censos amb que treball la Conselleria sense tenir en compte l’anomenada matrícula vica que és aquella que es va produint al llarg de l’any i el que fa és augmentar les ràtios , i també es detecta  certa continuïtat rutinària dels mapes escolars de les nostres ciutats sense tenir en compte ni les necessitats de les ciutats, ni els possibles projectes educatius de ciutat que moltes vegades malden per aconseguir equilibris del tot necessaris ni el treball en les escoles que necessiten reforç comunitari.

En contrapartida atot això  es segueixen obrint o mantenint aules de P-3 en els mateixes zones a les escoles concertades  fet que palesa la clara voluntat de la Conselleria d’afavorir a les patronals de les escoles privades i concertades.

I malauradament això es fa amb una anòmala complaença i complicitat del govern municipal de  l’ajuntament que s’oposa a mocions a  favor del manteniment complert de l’oferta pública i aposta per aquestes reduccions i desaparicions d’’escoles senceres ( tot i que ja se sabia de fa temps sense que hi hagi hagut una batalla per evitar-ho). Aquesta és una opció clarament ideològica que lliga perfectament amb la que s’imposa des de la conselleria , minvar les possibilitats i els recursos de la pública per afeblir la seva possibilitat d’oferta qualitativa malgrat l‘esforç dels seus  professionals.

I malauradament també sembla que hi hagi un silenci massa clamorós des de les forces dites de progrés.

Debilitar l’escola pública sembla un dels objectius de la Conselleria de Rigau, ho han fet en la presa de decisions minvant la responsabilitat dels Consells Escolars, ho han fet reduint recursos que ajudaven a tractar la diferència, ho han fet retallant els sous dels professionals  i reduint el nombre dels mateixos mestres a les escoles i ara retallant aules.

La societat que no defensa l’escola pública és una societat que debilita un del pilars fonamentals de la seva cohesió i de la convivència cívica.

 

Publicat a l’Eix Diari, el 17 de març de 2015

 

 

De lectures

Març 22, 2015

Los pasos que nos separan.

Marian Izaguirre

Editorial Lumen

Barcelona, octubre 2014.

 

Interessant novel·la sobre la remissió de la culpa i el perdó de fets que han succeït molts anys enrere. Diversos moments de la història formen part del fil narratiu, des de la Trieste dels anys 20 amb l’ascens de feixisme italià, fins  els anys setanta i vuitanta a la Barcelona i el món dels estudiants que participen en els primers moviments dels anomenats de “protesta”amb un història paral·lela. Dos persones que inicien un viatge , cadascú amb les seves expectatives i amb les seves necessitats i voluntat i acaben confluint en una entesa que perdurarà per anys.

El camí, el viatge per trobar la felicitat o el perdó però fer-ho pas per pas o record a  record, porta  també a valorar cada moment en la seva justa mesura .

Marian Izaguirre va néixer a  Bilbao va estudiar filologia però s’ha dedicat gairebé sempre a  la literatura . Va ser a l’any 1991 en que va sortir la seva primera novel·la   Vida elíptica, amb la va obtenir  el Premio Sésamo.   Després va publicar  Para toda la vida (1991), El ópalo y la serpiente (1996),  l’aplec de contes Nadie es la patria, ni siquiera el tiempo (1999), La Bolivia (2003), El león dormido (2005) y La parte de los ángeles (2011).

En 2013 Lumen va publicar La vida cuando era nuestra, la història de la relació entre dues dones després de la guerra civil, les dificultats d’inserció en una societat nova que va néixer de la destrucció de tot un entramat cultural i social, aquesta novel·la ha esta traduïda a set idiomes obtenint arreu un èxit de crítica i de vendes notables. Izaguirre ha estat guardonada a més del Sésamo amb les premis Andalucía de novela, el Ana María Matute y el Ciudad de Salamanca, entre altres. Los pasos que nos separan es la seva darrera novel·la.

Com ja ha fet en altres obres l’autora fa un aposta per ubicar part de la seva història en indrets amb conflicte i amb personatges carregats de culpabilitat i que malden per treure-se-la del damunt o bé intentar repara el mal que en el seu moment s’hagués pogut fer. Els personatges són protagonistes que han tingut relacions profundes d’amistat o que intenten  altres lligams d’amistat . Los pasos que nos separan , fa un connexió entre dues grans històries d’amor , no sempre amb la mateixa sort i amb la mateixa significació; passat i present ens fonen en la història, un dels protagonistes ve del passat i amb una càrrega d’experiència i d’història prou forta i l‘altra comença ara a emprendre el vol però també porta les ales ferides i això li impedeix fer-ho amb tota la llibertat.

El camí, el viatge els permetre curar-se les ferides i sortir-ne enfortits malgrat els objectius inicials potser no s’han complet al màxim.

La història comença amb un dels protagonistes , el Salvador , al anys 20 a la ciutat de Trieste, Salvador és fill de la burgesia catalana que ha anat a parar a la ciutat de Trieste  després d’haver estudiat escultura a Roma i aquí fa d’ajudant d’un conegut escultor  italià Spalic que té lligams amb l’incipient moviment feixista. Fruit de la casualitat coneix a la Edita, una jove casada amb un músic  i mare d’una nena de mesos. El mateix dia que coneix a Edita coneix també la intransigència dels esquadristes feixistes que l’apallissen només per tenir una aparença eslava. Amb Edita neix un amor profund amb la dificultat de que ella és una dona casada amb un músic i amb un criatura petita, però salva els esculls i comença una gran història d’amor, plena però també de profundes renúncies . Salvador viu amb intensitat aquesta amor i també el seu aprenentatges com escultor i coneix al peculiar personatge de Gabriele d’Anunnzio quan aquest havia proclamat l’estat lliure del Fiume com a protesta per la fragmentació d’Itàlia després de la  primera guerra mundial. Allà junt amb l’escultor Spalic , porten una escultura i la bescanvien per una anunciació del segle XV… Tot això recorda Salvador mentre vol retornar des de Barcelona novament a Trieste per retrobar els vincles que hi va haver de deixar l’Edita per fugir amb ell a Barcelona. Posa un anunci al diari per trobar una acompanyant i vet aquí que apareix la Marina que s’ofereix per la feina, Marian és una noia de vint anys que viu una vida d’estudiant desenfrenada i a la recerca de tots els plaers, torna d’unes vacances a les illes i s’adona de que està embarassada a partir d’aquí entre en una espiral de desconcerts davant el que ha d’afrontar i amb el dubte de si tenir al criatura. Al llarg del viatge amb el Salvador anirà reflexionant  amb la història d’amor que intueix darrera el viatge i com va coneixent el Salvador i al seva història també madura la seva pròpia decisió.

En definitiva es van narrant dues històries totes dues carregades de culpa la de Salador per com va haver de fugir amb Edita i vol el perdó de la filla de la seva dona que van haver de deixar i triar entre el seu amor a quedar-se amb ell i la de Marina que no sap que fer amb el fill que porta al ventre i sent també la culpabilitat per haver actuat e manera descontrolada i haver-ho fet per despit.

És també una novel·la sobre la capacitat de donar-se als altres i d’intentar interpretar i entendre a les altres persones, ubicades cadascuna d’elles en situacions i circumstàncies que poden ser molt  diferents a  al nostra. Viure ràpid  sense cap  mena de fre com fa la Marina o la necessitat de viure amb rapidesa del Salvador enamorat l’Edita i com ha de forçar la història per poder estar amb ell , encara que això requereix el sacrifici d’altres entre ells de la mateixa Edita que haurà de triar – d’un realisme colpidor- entre el Salvador i la seva pròpia filla. I això ,d’elecció va també el fil de la narració. Decidir i fer-ho intentant sabre quines conseqüències portarà la decisió  i a vegades aquestes són dures i complicades.

Hi ha en la novel·la diverses narradors ,des  dels protagonistes , com una descripció del narrador extern i d’un tercer  que al final es deduirà  – malgrat pugui intuir-se- qui és.

Ben escrita en uns ambients  i escenaris convulsos com són els moments d’ efervescència nacionalista i el naixement del feixisme en la seva vocació més xenòfoba.

Novel·la sobre la culpa, l’amor però sobretot també d’esperança.

Més que interessant.