Posi un artista a la seva llista.

by

Llegit a l’ “e-noticies” “L’alcaldable d’ERC a Barcelona, Alfred Bosch, ha afirmat en l’esmorzar-col·loqui Primera Plana organitzat per ‘El Periódico’ que el número dos de la seva llista per a l’Ajuntament, l’actor Juanjo Puigcorbé, té la mateixa transcendència que l’actor Sean Connery ha tingut per al nacionalisme d’Escòcia. “El nostre Sean Connery és Juanjo Puigcorbé”, ha sentenciat. Bosch ha recordat que Connery es va involucrar en la independència escocesa i ha revelat que un dirigent del Scottish National Party li va dir que “els catalans no acabareu mai de sortir-vos amb la vostra fins que no tingueu al vostre Connery”. Bosch considera que amb Puigcorbé es representen sectors que han evolucionat “des del catalanisme federalista fins l’independentisme d’esquerres”.

Si jo fos el Puigcorbé em cauria la cara de vergonya, no per anar el número dos de la llista d’ERC que deu ser tot un honor sinó perquè les comparacions són sempre odioses, i més en el món dels artistes. Que vulgueu que us digui , a mi em sembla que Puigcorbé no està a l’alçada dels registre artístic de Connery i més absolutament indiferent si ho està  l’hora de valorar-lo artísticament i en el cas que ens ocupa políticament.

Sempre els que han tingut responsabilitat de proposar llistes electorals han cercat persones que tinguin alguna activitat que els hagi fet populars, ja siguin artistes,esportistes o vinculades a activitats públiques que generen ampli coneixement entre els ciutadans i ciutadanes electors. Tampoc això és del nostre temps, en totes les èpoques hem vist artistes que han viscut de prop del poder, i han creat artísticament a redós de les corts i del cercles propers a on es prenen decisions. La necessitat de vestir, a voltes, amb una cert vernís de sentir artístic les candidatures està present en els que encapçalen la llista i volen trencar el cercle estricte de la seva militància  i trobar “ganxos” entre els personatges que s’han guanyat justament o no la popularitat, i en això els artistes, intel·lectuals , esportistes i noms de la premsa rosa  hi tenen la mà trencada.

Si féssim una revisió de les llistes electorals de totes les convocatòries tindrien un llarga llista de persones vinculades a les arts en tota la seva àmplia gamma que hi han figurat. No és ni bo ni dolent, no és ni un mèrit ni un demèrit , es simplement la plasmació de  la voluntat d’una persona de significar-se políticament i donar suport a un candidat o candidata. Tampoc està garantit que la presència d’aquest candidats  reclams  acabin esdevenint un revulsiu i augmentin els vots a els candidatures. El cas potser més paradigmàtic d’aquest cas és el de les candidatures de la Comunitat de Madrid d’alguns partits, filòsofs, escriptors encapçalen llistes , i en aquet sentit és molt interessant l’article Intel·lectuals i polítics de professió del sociòleg  Reyes Mate publicat al diari  El Periódico el dia 18 de març

Ja veurem si el cas de Puigcorbé fa augmentar el vot d’ERC a Barcelona i si la presència de personatges mediàtics artistes i altres donen un plus a les candidatures en les que estan inserits.

De tota manera el cas de Puigcorbé i al seva posició en el número dos de la llista queda una mica devaluat, perquè aquest lloc en la llista electoral sembla que ja l’havia rebutjat el dirigent de MES ,Jordi Martí, i després van saber que potser l’ocuparia el també mediàtic i extravertit i “constitucionalista” jutge Vidal, que sembla que finalment ha optat per anar-se’n a guanyar els garrofes fent una assessoria de la Generalitat que encarà no està ben dibuixada. En fi ja han trobat el número dos i en una persona que prové del món de la faràndula, que no és cap garantia de res en política, com tampoc  no ho és provenir d’altres sectors professionals.

Des d’alguns sectors periodístics, bàsicament la dreta castissa madrilenya,  s’ha volgut menystenir al Puigcorbé intenten minimitzar i menystenir  la seva trajectòria artística, altres l’han volgut compara amb el tonicantó d’ERC. No val la pena crec tenir en compte aquesta mena de comentaris que tenen més a veure amb l’intent  de desqualificar la força polític que al mateix candidat.

Perquè certament no és al primera vegada – aquest cop molt implicat i presencialment- que Puigcorbé pren posició política no fa pas masses anys donava suport a alguna candidatura municipal  socialista a l’Alt Penedès. Ara ha canviat legítimament el seu el registre polític  i ho ha dit amb claredat : “Jo vinc dels que crèiem en el federalisme i ja no hi creiem. Dels que donàvem suport a Maragall. Creiem que al segle XXI aquesta persona és Alfred Bosch”. Jo no diria tant, sincerament no crec que Bosch sigui el Maragall del segle XXI, perquè Maragall és irrepetible, ni crec que sigui legítim apropiar-se del maragallisme  quan afirma: “Apart d’ERC, aporto tot el corrent que ve del maragallisme i que eren federalistes fa uns anys i que ara ja no som i que forma, jo crec, l’eix central del que seria el votant de Barcelona, que és el centre, centre esquerra, i som un gran riu que som al mig, ample i majoritari, per la qual cosa confiem que tindrem l’espai guanyador.

Cadascú representa el que representa i no cal anar  més enllà.

Bosch ja té el seu artista a la seva llista però d’aquí a ja proclamar-lo el proper regidor de cultura encara hi ha un llarg camí i entremig el vot de la ciutadania que decidirà en primera instància si li dona la mateixa confiança que li ha donat Bosch.

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s


%d bloggers like this: