Archive for Abril de 2015

No hi emboliqueu a la Moreneta, si us plau.

Abril 30, 2015

Ja se sap que, en ocasions i en moments difícils, s’invoca , malgrat no siguem creients, a Déu o a alguns els seus molts representants en forma de santedats o invocacions de la verge Maria.

Són moments en que no se sap massa cap on es va o s’intueix que anem directament a una situació de dificultat, de desconcert i d’una possible situació sense sortida fàcil.

Aquesta darrera setmana, setmana en la que coincideixen el patró i la patrona del país, per tant és una setmana eminentment patriòtica, d’afermament dels nostres principis fundacionals com a nació, i d’afermament de les nostres creences col·lectives  hem vist com s’ha tirat d’iconografia  i del simbolisme per salvaguardar el país de les malvestat que sembla que ens volen altres països i mes en concret de l’estat .

Va començar el President Mas en la diada de Sant Jordi i com es reglamentari després de la missa a Palau i la benedicció se les roses.  I aquí s’acaben els fastos  i comencen les paraules  ( renunciant a la xocolata del President Pujol i l’acte a Pedralbes d’altres presidents ) i el President  es dirigia al país fent una declaració institucional i naturalment va usar la llegenda del “nostre sant” ( el compartim amb altres països d’Europa) per enfortir la nostra fe en el procés i ha apel·lat directament a que   “Catalunya té molts “dracs” amb què enfrontar-se, que no respecten la nostra dignitat com a poble i la nostra voluntat de governar-nos”.

Vet aquí que la fàcil metàfora de transformar el drac en qualsevol dificultat que tinguem és usada pel President com l’han usat en moltes altres ocasions els poetes nostrats i moltes altres persones.

El Drac ha significat – ara les coses han canviat molt- històricament una certa representació el “mal” i Sant Jordi el “bé”  ( és la vella lluita que tantes vegades s’ha representat en les llegendes universals). Així doncs ens hem de barallar contra molts dracs, i tant! I no precisament els que venen de fora sinó també els que tenim aquí mateix, que n’ h ha i molts que assetgen la princesa i potser ens deixarà sense roses.

És tanmateix la sublimació d’allò tant practicat pel pujolisme de  l’enemic exterior. El drac que no respecte la nostra dignitat, i la dignitat qui ens al treu també ?. Doncs tenir una educació cada cop més precària, una sanitat que ens treu de polleguera cada cop que ens cal alguna cosa, una pobresa que ja sembla estructural i que també sembla que acceptem.

Si Sant Jordi segur que ens ajudarà vèncer el drac ara ha entrat en joc la “moreneta” . No podia ser menys si el patró ajuda no pot ser que la patrona s’ho miri i per boca de l’Abad de Montserrat  sabem que segurament també vetllarà per nosaltres.

L’Abad , ha explicat que a la vetlla d’aquesta nit –referint-se a la pregaria  la vigília de la marededéu de Montserrat-  ha demanat a la Mare de Déu “que ajudi i protegeixi aquest cicle que comença d’eleccions perquè sigui el que més convé al poble de Catalunya”. I L’Abad però a més no ha concretat si el que més convé és la independència   : “Les vegades que he parlat sobre la independència no manifesto només el meu criteri, sinó el majoritari de la comunitat de Montserrat. No m’incomoda parlar-ne”. Però ha matisat que “com a responsable d’una institució d’església i d’una comunitat, anar més enllà de dir que és important que puguem votar, ja som opcions concretes a nivell polític que creiem que no ens toca entrar-hi. El que sí que podem fer és defensar que la gent pugui votar”.

O sigui que la Mare de Déu de  Montserrat vetllarà perquè puguem votar i si és independència millor. Feina doncs li ve a la patrona del país amb tres convocatòries electorals i potser també ja que vetlla vetllarà possiblement  per els del Barça, que és també una estructura de País tanmateix.

Feina doncs afegida  la que ja habitualment té la moreneta de protegir-nos de masses coses. Afegir-hi ara la d’il·luminar la catalana terra perquè es voti el que més ens convingui ….

El quid de la qüestió és que la conveniència està molt repartida – tant repartida com ciutadans i ciutadanes hi ha-  i per tant la “moreneta” tindrà els mateixos dubtes que tindrem molts mortals que a hores d’ara tenim molts dubtes sobre el nostre vot.

Perquè amb la magnanimitat que hom suposa  la Verge de Montserrat “el que més convé a Catalunya”,és tant difícil de copsar a primera vista que només la seva proximitat al major coneixement li permetrà repartir aquesta conveniència.

Ja ho diu la dita que la marededéu hi faci més que nosaltres, però  de moment el vot  el tenim els ciutadans i el miracle doncs del canvi a les urnes només el podem fer nosaltres.

Veurem doncs si hem votat el que convé.

Encara que no creiem en la influència divina pe via de la marededéu en les eleccions tampoc cal com han fet de la Societat Civil catalana carregant contra l’abat amb contundència,afirmant “Ho utilitza tot, sense moral, ètica ni vergonya”.

Deu n’hi do, van forts!!

Clàssica pel Garraf.

Abril 29, 2015

Sortida per fer una de les travesses més clàssiques pel Garraf que a més passa per tres dels indrets més emblemàtics del parc natural. El Palau Novella. El centre de Vallgrassa i Jafre.

És una caminada circular i nosaltres hem començat a la Plana Novella, just a l’edifici del Palau que acull d’ençà 1985 la comunitat budista Sakya Tashi Ling. La Plana Novella  és una Masia que té una llarga història , però potser recordar que tal i com indica en una de les seves portes va esdevenir una colònia agrícola a finals dels segle XIX , però la fil·loxera va arruïnar els propietaris  que es van despendre de la masia i ha passat per diversos amos fins que va esdevenir la seu de comunitat religiosa. Durant molt anys  només funcionava un bar restaurant que donava servei a la urbanització del mateix nom.

Comencem a  caminar just al costat del Palau i travessem alguns carrers de l’ urbanització ,seguint els senyals del GR , urbanització que ha tingut segur millors moments que l’actual, tot i que les construccions són d’una certa presència en queden moltes per acabar i sovintegen els cartells de “es ven” prova de que la ciris ha arribat fins aquí també.

Just en la cruïlla de les carreteres que ens portarien cap a  Olivella per Can Grau o cap a  Begues deixem l’asfalt i entrem en un camí a al nostra esquerra ( baixat de la Plana Novella) i seguim els senyals del GR que s’endinsa seguint el curs de la riera  o fondo de Vallgrassa , el camí ben traçat segueix en alguns moments pel mig mateix de la riera fet que en cas d’haver plogut pot dificultar el caminar. La vegetació que anem trobant és la clàssica del Garraf, alguns pins joves , forces margallons, la màquia , el bruc, i les clàssiques farigoles i romaní …. El camí ens porta fins la Masia de Vallgrassa . Ens hi apropem, un seguit de plafons amb pintures ens indica que ens trobem davant del centre de Vallgrassa que es publicita com : Vallgrassa, Centre Experimental de les Arts s’ofereix com un punt de trobada entre artistes i visitants, com un punt de trobada entre la creació i l’observació. Com una part i un tot alhora, on el llenguatge universal i obert de l’art vigent permet descobrir i integrar, des de l’experiència emocional, l’ànima del Parc del Garraf; és a dir, les persones, la llum, el vent, la terra, el mar…

Punt de trobada i punt de partida, doncs, on crear ponts d’unió entre el Parc i altres territoris que l’envolten, mitjançant tallers, seminaris, exposicions, recitals de poesia, teatre, música…

Creant ponts que uneixin el Parc amb altres espais naturals protegits, des de la identitat cultural mediterrània.

Creant ponts que uneixin el Parc amb les persones, des de la cultura a la natura, o des de la natura a la cultura.

Deixem el Centre i retornem a la pista, ara molt més ample i amb un ferm ben arreglat, és el camí que ve des de Sitges fins el centre, anem pujant i enfilem la colla de Vallgrassa fins a trobar la pista forestal que venint de Sitges va fins Jafre i després cap a la Plana Novella, passem per la bassa de la Casa Vella , refugi de fauna salvatge i amb pujades i baixades amb unes vistes fantàstiques sobre els fondos i els puigs que sobresurten arribem fins a Can Planes. Can Planes és un antiga masia amb un torre fortificada definida com a  Bé cultural d’interès nacional i està catalogada com, segons diu el web Pobles de Catalunya : Masia amb torre de defensa integrada dins el sistema defensiu de Campdàsens. La masia, antigament denominada Font de Gallina, està documentada des del segle XIII. L’actual construcció pot ser del segle XV o XVI, mentre que la torre podria ser anterior. Aquesta és de planta quadrada, amb espitlleres i restes de matacà.”. Des d’aquí s’estén una plana amb vinyes que deurien formar part de la Casa , ja que allà hi hem vist cups i el cargol d’una premsa.

Parada per esmorzar i seguim la pista ara en direcció cap a la Casa Nova , que hi passem per davant , masia modernitzada mantenint però la forma de l‘antiga construcció. El camí segueix amb pujades i descens però de bon camí que en algun  moment travessa per clapes de bosc. Amb una forta davallada ens apropem a Can Marcer i a al Fassina on hi ha situada un empresa d serveis diversos vinculats al parc i al treballs forestals. El camí puja de valent però de curt recorregut fins arribar al pàrquings de  Jafre. Com que estem en el camí que ve  des de Sitges ens creuem  amb forces cotxes que ben segur porten el mateix recorregut que nosaltres tornar fins la Plana Novella. Molta polseguera al pas de cada vehicle, però anem fent. Des de Jafre  emprem el darrer tram de la caminada , deixem el camí que aniria fins Ribes i Can Grau i seguim el camí indicat com a  Begues i Plana Novella. Pujada de nou fins passar just per la Creu del Morsell pic que dona nom a la serra que travessem, planejant per la carena a retornem a l’ urbanització i des d’allà altre cop en pujada fins el punt d’o ge sortit al Plana Novella. Ara ja plena de cotxes i de gent que o bé vista el monestir a fa un mos i reposa al bar del costat del Monestir.

Sortida molt agradable d’uns catorze quilòmetres de bon caminar amb algun tram de pujada forta però són curts  i er tant es fan bé, fins i tot desprès d’alguna baixada intensa s’agreix. Molt bones vistes del Garraf amb la vegetació clàssica i amb poc bosc, nomé algunes petites pinedes ens han acompanyat en la sortida.

Val la pena fer alguna aturada en alguna de els nombroses barraques de pedra seca o mulasses, n’hi ha algun exemplar realment notable per la solidesa de la seva construcció  i per una bona conservació.

La sortida es recomanable fer-la que sigui estiu. Ahir malgrat els núvol vàrem suar de debò no m’ho vull imaginar en plena canícula. Portar aigua no ens trobem en tot el recorregut.

En fi, molt agradable de fer i enllaçar tres punts emblemàtica del Garraf, la Plana Novella, Vallgrassa i Jafre.

 

 

 

La cultura del vi

Abril 28, 2015

M’agrada raonablement el vi.

Si pot ser negre millor que blanc,i el rosat fresquet a l’estiu entra bé. Res d’original.

Però en prendre’m la copa no penso en tot el que hi ha al darrera.

I escoltant la xerrada de Ramon Francàs, a l’Aula d’Extensió Universitària de la Gent Gran, el passat divendres vaig quedar realment sorprès , -potser ja ho sabia però ho tenia oblidat-  de tot el que hi pot haver i sobretot el molt que en sap el Ramón del vi i de la cultura del vi.

Potser passa que com que al Ramon el coneixem des de fa temps i l’hem seguit, no tant pel tema del vi ,sinó per les notícies i articles que fa,  doncs el tema de l‘enologia va passant desapercebut, malgrat les pàgines que escriu a La Vanguardia  i tot i que he seguit alguns cop el seu bloc de vins i enologia, “Vi-franc” algun cop , cal reconèixer que en sap un niu i sobretot ho explica molt bé.

Ara doncs quan em prengui una copa de vi coneixeré una mica més el que tinc entre mans.

I si l’ampolla porta etiqueta a sobre podré  saber alguna cosa més sobre la seva producció.

Així doncs divendres ens va oferir una conferència excel·lent  carregada de coneixements, plena de contingut i amb un nivell alt de comprensió.

El va presentar el periodista també  Carles Garcia Guinda, que va afirmar que el Ramon és la persona que coneix que sap més  de vins.

I posava com exemple el seu currículum vinculat al tema enològic: Ramon Francàs Martorell (1967) ja fa 23 anys que signa a La Vanguardia. És director adjunt del Diari de Vilanova. Col•labora amb revistes del món del vi com ara a Planeta Vino (Proensa, Selectus Wine i Vinos y Restaurantes. El seu bloc va ser finalista el 2010 i el 2012 dels Premis Blocs Catalunya. Ha guanyat el premi periodístic Eugeni Molero del Garraf i en dues ocasions el Sant Raimon de Penyafort, del Museu del Vi de Vilafranca del Penedès. A més, la seva tasca periodística ha estat distingida per l’Institut Català de la Vinya i el Vi de la Generalitat (2001) i ha merescut el premi Saint Vincent de la Corporation des Vignerons de Champagne (2004), així com el reconeixement de la patronal Uvipe (2009), de l’associació penedesenca Qalidès (2010) i de l’Associació Catalana d’Enòlegs (2010). És Confrare de Mèrit de la Confraria del Cava i Acadèmic de Mèrit de l’Acadèmia Tastavins del Penedès. També ha estat entronitzat Chevalier de l’Ordre des Coteaux de Champahne. És autor de diversos llibres. És llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona i postgrau en periodisme local i comarcal per la mateixa universitat. Impressionant !

En la seva xerrada el Ramon va començar fent una defensa dels productes de les vinyes del Garraf com una de les zones amb unes possibilitats i potencialitats més importants en el panorama dels vins del Penedès, zona vinícola que a parer del Ramon,   mica en mica han anat perdent prestigi. Ho argumenta  pel tipus de terra que hi ha les vinyes del Garraf que pot potenciar la qualitat del vins. A més coincideix en que en aquets moments hi ah un seguit de productors joves que volen tornar a  l’esperit primigeni de la producció, recuperant els procediments dels nostres avis, aportant el valor afegit dels coneixements actuals i també la voluntat de produir qualitat més enllà de la quantitat. La producció dels blancs  i caves amb xarel·los i malvasia , o els negres amb l’ull de llebre comencen ser conegut i valorats adequadament per la seva bona forma i per una producció que afegeix valor afegit per com es fa .

Se li va proposar que fes una xerrada amb el títol de La nova cultura del vi i el Ramon va capgirar el concepte , el que hi ha avui és el retorn a la vella cultura del vi, a la cultura del vi de sempre, de tota la vida , aquella que requereix tranquil·litat, repòs, bones maneres i recuperar alguns del treball fets amb respecte, tranquil·litat respectant els cicles  de la natura i no voler fer acceleracions que acaben fent perdre qualitat als vims.

Reivindica el vins propers, però també assenyala que cal beure vi  no perquè sigui d’una denominació concreta sinó perquè és un vi bo , i si és d’aquí com diu ell “bingo!!.

Defuig la polèmica del preu del raïm però creu que el raïm està molt mal pagat i això es combat amb molta producció fent baixar la qualitat.

Valora la plantació de vinyes a més alçada fruit del canvi climàtics i els perills que comporta però tambe les oportunitats que hi ha.

Creu que en aquest moments hi ha iniciatives prou interessants com per afirmar que el futur serà molt interessant, la recuperació d’algunes varietats  de raïm , que gairebé havien desaparegut, o l’ intent de trobar llavors de varietats de l’època dels Ibers i formular el procés tal i com es feien en aquells moments  llunyans de la història per retrobar aspectes desconeguts de la producció de vi al nostre territori que ve de temps immemorials.

Realment va ser una exposició brillant, pels que davant un glop de vi pensem que ens agrada o no ens agrada i vam escoltar la Ramon avui sabem alguna cosa o més o com a mínim va saber aixecar la curiositat per saber més coses del vi que bevem.

En definitiva que tenim ben a prop a un coneixedors excel·lent del la vinya i el  vi i potser no ho havíem valorat prou.

 

 

Les misèries del ministre

Abril 27, 2015

Dies enrere  ens colpia  la notícia de la detenció a diverses poblacions del nostre país de presumptes gihadistes. Com sempre que hi ha aquesta mena de notícia  es crea en tots nosaltres   la sensació d’una certa inseguretat tallada , aparentment, de soca rel per la bona actuació dels mossos d’esquadra i per les tranquil·litzants declaracions dels responsables polítics i de la lluita antiterrorista. Aquets cop però les posteriors  declaracions del ministre de l’interior i  mantingudes fins l’actualitat per alguns membres del seu partit i d’altres polítics a l’entorn de la acusació em voler barrejar l’ islamisme amb certs sectors de l’ independentisme català han aixecat polèmica i controvèrsia innecessària.

Anem a pams. Sempre és complicat parlar d’aquets temes, pel desconeixement real de l‘abast del fets , per la delicadesa d’algunes informacions, perquè cal mantenir la presumpció d’innocència ,el que diu la policia no és dogma,   per evitar donar més publicitat als presumptes terroristes, però també al costat d’això cal donar al màxima informació , la major claredat possible , perquè la transparència és una mesura que ajuda a tranquil·litzar l’opinió pública i també se sap inicialment a que ens enfrontem i que en segons quins temes no cal baixar la guàrdia i cal estar amatents als esdeveniments .

De les darrers detencions se’n desprenen però algunes qüestions que han aixecat una certa sorpresa Per una banda que la majoria dels detinguts són catalans conversos a l’Islam i també el fet de que la seva transformació cap a les actuacions violentes i al seva radicalització s’hagi fet amb una certa velocitat. Ja sabem que la fe dels conversos pot arribar a  límits insospitables i amb un fanatisme  guaridor dels suposats anteriors errors Tot plegat ens sumeix en nous fenòmens que fins ara ens era desconegut al nostre país.  En aquets sentit són prou clares les informacions que s’han anat publicant. Per una banda els interessants i documentats articles d’ Eduardo Martín de Pozuelo a la Vanguardia sobre d’islam a Catalunya i la seva deriva més radical com el salafisme. Interessants les informacions publicades i els tocs d’alerta sobre algunes de les proclames que es fan en algunes mesquites, inclosa la nostra de Vilanova. Per altra banda és  també interessant i  curiós una anàlisi del creixement de les religions a occident, mentre sembla que el cristianisme a Europa va de baixa  les conviccions musulmanes van creixent i   podrien acabar donant un mapa de religions que ens era desconegut fins ara.

En fi que el panorama és complex , almenys per desconegut no per les creences  de la gent que són lliures i acceptables mentre no vagin contra els principis democràtics i els lleis de cada país i la necessària i lògics reciprocitat en el respecte.

Però si la situació ja genera de per si una certa incomoditat només faltaven les declaracions del Ministre Jorge Fernández i algunes informacions publicades pels diaris El Mundo i al Razón, basades en presumptes informacions de la policia i dels serveis d’intel·ligència espanyols culminades amb l’esperpèntica contraportada de la Razon d’Alfonso Ussia  escrita en àrab com si hagués esdevingut la llengua oficial a Catalunya. En fi ! . Es tracta ara d’intentar lligar el  gihadisme i l’ independentisme. És a dir una concepció violenta d’uns fanàtics  religiosos i la guerra santa i la voluntat pacífica d’una comunitat d’esdevenir estat.

Embolica que fa fort. El ministre s’agafa  a la detenció i expulsió d’una persona musulmana  per suposadament anar en  contra dels interessos  de l’estat espanyols que pertanyia  al l’organització Nous Catalans , vinculada a CDC i encara els diaris esmentats publicaven informacions sobre les sectorials d’immigració de CDC i ERC i ho il·lustraven amb una fotografia d’Oriol Junqueras  parlant amb un jove del que es deia que el seu germà estava combatent a Síria. Pura misèria

En fi un veritable joc de  despropòsits que deixen clara aquella previsió de que els atacs contra el procés independentista vindrien  per terra, mar i aire i sense cap mena de treva. La guerra bruta i la intoxicació ja fa dies que va. .

Fernández Diaz és un ministre d’interior que segurament garla massa, quan en aquets ministeri el que cal és una discreció exquisida,  quan no,silencis paradigmàtics.

Fer al feina amb constància, eficàcia i sense escarafalls ni grans ostentacions.

La polèmica és absurda malgrat sigui feridora , però el problema de la polèmica és que amaga el fons de la qüestió com és possible que a la nostra societat apareguin fenòmens com el d’aquests ciutadans que han abraçat una causa aliena històricament al nostre territori, no en l’aspecte de les creences que són respectables sinó en la seva convicció de violència fanàtica i religiosa.  . Segurament darrera hi ha un ressentiment social, un ressentiment contra unes situacions que porten a una radicalització violenta i agafant la causa d’uns valors contraris al que aquí es practiquen. Aquest és el debat i no el que proposa el sr. Fernández Diaz.

I per altra banda  les insinuacions de connectar terrorisme i islam ja és ha prou habitual cada cop que hi ha alguna situació tràgica semblant. Aquí sortosament tot ha acabat  de moment en un cert ensurt pel que podria haver estat , però els experts ens diuen que no cal baixar la guàrdia. La comunitat musulmana a Catalunya té tot el dret de manifestar i practicar el seu culte , però també té, com tothom i totes les altres confessions religioses,  l’obligació de mantenir l’estricte respecte  els lleis del país i a les normes i usos de les nostres ciutats i naturalment també hauria de rebutjar qualsevol mena d’incitació a la guerra santa com nosaltres hem de rebutjar qualsevol actitud  o símptoma de rebuig o xenofòbia.

Hi ha temes en els que cal anar a l’una la resta és misèria,senyor ministre.

Publicat al Diari de Vilanova el 24d’abril del 2015

De lectures

Abril 26, 2015

La noia de la biblioteca.

Núria Pradas.

Col·lecció Clàssica Nº 1022

Editorial Columna

Barcelona,octubre del 2014.

Aquesta novel·la porta un subtítol significatiu “la novel·la sobre la creació de la Biblioteca de Catalunya” , aquets subtítol dóna la pista de per on van els trets narratius. Certament ens explica com es va gestar la Biblioteca de Catalunya i els primers treballadors i bibliotecàries que hi van treballar i desenvolupar els objectius, però és també una narració en que es desenvolupen altres històries també prou interessant.

La Noia de la Biblioteca és una nova novel·la de Núria Pradas que ja havia publicat altres llibres de narracions i de viatges.

 Núria Prades va ser guardonada amb el II Premi Carlemany 2012 ,per Sota el mateix cel i també ha obtingut el guardó del Foment a la Lectura. Aquest premi l’atorguen després d’una selecció d’obres per part d’escriptors  professional, els lectors joves, entre catorze i setze anys,  de diversos instituts d’Andorra.

Sota el mateix cel és una novel·la de sentiments, de com l’amor pot néixer i desenvolupar-se en les condicions més dures i difícils, i malgrat no tingui cap futur i pugui acabar de manera tràgica el fet de néixer ja té sentit.

La novel·la ens explica la relació entre una nois francesa i un soldat alemanys que arriba al poble i s’instal·la de manera obligada a casa d ela noia. Del rebuig inicial es passa a la curiositat i finalment a una relació d’amor intens

Núria Pradas és llicenciada en Filologia  Catalana i treballa com a professora de literatura catalana en diversos instituts i escoles. Ha escrit diverses obres de teatre i contes i novel·les de literatura infantil i juvenil. Ha publicat una quarantena d’obres literàries fet que li ha permès dedicar-se  ara en exclusiva a la literatura. Destaquen els seus llibres de viatges amb al seva trilogia Gran Viatges editats per l’editorial Bambú.

La noia de la Biblioteca es subtitula La novel·la sobre la creació de la biblioteca de Catalunya, és tracta de la narració del fets històrics de la construcció de la biblioteca nacional i en mig d’aquets procés inserir-hi una història que ficciona la vida d’ una de les bibliotecàries que en va formar part. Tot plegat ambientat en la Barcelona de les convulsions  socials , la violència encera com record de la setmana tràgica  i també els moviments reivindicatius dels treballadors .

En el llibre hi podem trobar com una doble vida de la ciutat, mentre per una banda senyoregen las barricades , les lluites obreres i el córrer de la pólvora va paral·lela a la repressió de la policia i la patronal , per altra banda hi ha un corrent de fons amb voluntat de renovació cultural i social. Dues de les persones que encarnen aquesta segona cara de la ciutat hi són presents, per una banda Enric Prat de la Riba i la seva voluntat planificadora del país i en el cas de la novel·la la biblioteca de Catalunya i la figura de Francesca Bonnemaison que va treballar i esforçar-se per aixecar el nivell cultural de la dona i treballar perquè sortissin les primeres dones amb ona formació que possibilités el treball cultural.

Amb tot l‘enrenou d ela ciutat hi trobem els protagonistes les germanes Solé, que en quedar òrfenes prenen camins força diferents mentre, la gran, la Conxa viu decididament la militància anarcosindicalista  com a forma d’expressió i d’afrontar el seu futur , la germana petita la Núria vol sortir de la situació en que es troba i el treball a la fàbrica tèxtil a través d’enfortir els seus fonaments  i educació per  la cultura i de forjar-se en un futur com a Bibliotecària en el projecte de la Biblioteca Nacional.

La vida de les dues germanes es creua més d’una vegada i no precisament per bé. Les diferències entre elles es fan gairebé insalvable però hi ah un vincle de família del que és difícil deslligar-se’n. La progressió de la Núria ajudada per els estudis que fa a la cas de Francesca Bonnemaison i altres cercles literaris i culturals de al ciutat la porten  a fer una feina a la biblioteca prou important i també en aquesta feina descobreix l’amor en al seva relació amb un dels usuraris, aquest de casa bona i família rica viu també  amb intestat aquets amor , però la mare de l’Eudald Cebrià, enamorat de la Núria, no acceptarà aquesta relació i farà mans i mànigues per evitar-la  sense importar-li els conseqüències que puguin tenir. La novel·la doncs també entra en el mons de les enveges, les baixes passions i el paper del poderós en voler manipular la vida dels altres. Aquetes pulsions que són presents en totes les èpoques tenen aquí un protagonisme notable ja que es bona part fan que el desenllaç sigui conseqüència pel bo i pel dolent del pla que elaboren la mare  del noi i un personatge acostumat a fer els treballs bruts de la patronal.

Prejudicis, amistats profundes, relacions equívoques, cops de sort i finalment tenir sempre una segona oportunitat per refer la vida que tantes circumstàncies han trencat.

Interacció entre personatges reals , històrics i altres de ficció, però amb la dosi suficient d’imaginació com perquè el fil narratiu esdevingui àgil i amb estil planer i auster, delimitant les descripcions i anat molt directament al gra, al moll de la qüestió.

La Núria defineix un prototip de dona que enllaça el seu alliberant social o de classe amb l’emancipació com a dona a drabes de la cultura , el treball i la recerca de l’estabilitat emocional.

Llibre molt interessant i amb un final que potser preveient-lo no deixa de ser inquietant… Tornarem trobar a la protagonista un cop refeta la seva vida?

 

 

 

 

Tornar a la Plaça de la Vila.

Abril 25, 2015

Els Bordegassos de Vilanova tornaran un any més i ja en seran quaranta quatre  per celebrar aquells primera sortida, aquella actuació fundacional del 23 d’abril de 1972.D’ença aquell  primer pilar fet davant la casa de l’enyorat Joan Borbonés, que va ser l’ànima de l’inici de la colla, s’han fet molts castells.

Han passat molts anys i han passat molts Bordegassos per la colla. Ara han tingut la pensada de fer una trobada oberta a tots i a totes els que han portat la camisa groc-terrós.

Es tracta de recuperar la presència d’algunes de les persones que van tenir el seu paper en algun moment determinat de la colla i avui per raons diverses no sovintegen ni les actuacions ni la mateixa colla.

Han tramés una carta  de convocatòria a un acte que avui mateix es celebrarà al teatre Principal  aquest dissabte  amb el lema “ Un Pas Més per Vilanova” amb la participació de Sergi López , amb la voluntat de que tothom que hi participi es pugui sentir protagonista  de la història de l’entitat…

La carta vol animar  a recuperar  i fer-ho amb l’orgull d’haver portat la camisa bordegassa , diuen “Cap Bordegàs no deixa de ser-ho mai. Qui vesteix la camosa groc terrós és bordegàs per sempre ,i com a tals empre benvingut. La colla sencera estaria encantada amb que ens ajudéssiu a fer un pas més. Que col·laboreu amb la vostra experiència fer aquets gran colla una colla gran”.

Magnífic! , una crida a sumar experiència.  Una voluntat de recuperar persones perla colla.

La iniciativa sembla plenament encertada. La colla ha consolidat amb esforç els castells de vuit i naturalment un Pas Més ens portaria tornar atenir una colla de nou i també  una colla fonamentada amb la intergeneracionalitat com sempre ha volgut ser.

En el fulletó del I aniversari publicat a l’any 1973 la colla fa una definició clara de la seva sortida. “ El principi de la colla Els Bordegassos de Vilanova, no és res més que l’aglutinació  de tots els entusiastes que seguim el fet casteller a Vilanova, Després s’hi han ant afegint nous elements , els quals encara que en principi potser no tenien aquesta característica  d’aficionats als castells, són els que realment han fet consolidar una veritable colla castellera”.

Ara els Bordegassos fan una nova crida a consolidar la tasca constant i a  vegades costosa, esforçada  de fer colla de trobar l’aglutinant per seguir creixent , de seguir fent un Pas Mes.

Els Bordegassos van fent anys, ja en són 44, molts certament. Han passat com totes les colles  bons moments i altres de no tant bons però sempre han mantingut un esperit ferm i renovat.

La colla tot just començà a fer castells i ja es guanyà l’estima de molta gent  no sols pel seu esforç de superació en fer castell sinó pel seu tarannà franc i obert.

L’aparició del Bordegassos va significar un cert revulsiu en l’organització de les colles. Un a clara voluntat d’integració de tothom, un funcionament democràtic, uns responsabilitat Colectiva que sens dubte va cera una mena  de fer i entendre els món casteller a la “bordegassa”. I això sens dubte se’l hi ha valorat en el món casteller i sobretot en aquell moment, l’any 1972, en que també van tenir un paer significatiu en el procés de la recuperació de la festa i del carrer com espai de relació i socialització.

El Bordegassos han significat un revulsiu en la cultura popular de la ciutat i també en el marc associatiu de la nostra Vilanova. Voluntat d’integració, peça clau en al cohesió ciutadana, i a més la feina de fer castells i de projectar el nom de al ciutat al mon casteller i fer-se respectar fent honor a aquella frase pronunciada pel mític casteller vendrellenc i dirigent polític Pep Jai “Sou la colla més democràtica”.

Quaranta quatre anys són un bagatge que ja fa molt sòlida la colla, és una motxilla molt gran i molt plena de treball,esforç i constància. La colla ha anat evolucionat, ha anat passant de generació en generació , mantenint aquells valors inicials però també adaptant-se  als nous temps i a les necessitats associatives d’aquest moments.

Referents sens dubte de la cultura popular a la ciutat han fet una tasca envejable en la recuperació de la festa estan a l’avantguarda de la formació de l’imaginari festiu de la ciutat i fent una feina  de ser present en qualsevol manifestació cívica i o cultural.

Ara amb aquest projecte d’un Pas Més tornen a donar una mostra de la seva sensibilitat , la voluntat de recuperar a moltes de les persones que han vestit la camisa groga és sens dubte una voluntat clara de seguir cohesionant la colla no  només per bastir els castells més alts possible sinó per seguir fomentant el caliu humà.

 

 

El meu “top ten” particular

Abril 24, 2015

Libres, llibres, llibres, més llibres.

Prades, parades, parades, més parades…

Impossible de seguir-ho tot…

Impossible de llegir-ho tot…

Així doncs cal seleccionar.

Aquí deixo el meu top ten de  Sant Jordi.

I dies encara per poder pair-ho tot.

Ja s’han fet públiques les llistes del llibres més venuts.

Coincideixi, o no, aquí  va el meu particular top ten

 

El Cura y los mandarines. Historia no oficial del Bosque de letrados. Cultura y Política en España 1962.1996. Gregorio Moran. Editorial Akal

 Gregorio Moran és un periodista  que a  través d eles Sabatines impertinents a la Vanguardia ha esdevingut un crític de la realitat i dels comportaments socials i polítics. El llibre és una crítica innovadora i provocadora alhora  de la posició de la intel·lectualitat espanyola entre el 1962 i el 1996 i com les seves actuacions podien haver influït en la societat de cada moment. Un recorregut pel móns d ela cultura durant part del franquisme i quins van ser els comportament reals de molts protagonistes.

Cuando los hechos cambian Tony Judt. Editorial Taurus.

L’ historiador i pensador Judt  aborda en aquest text  els diversos temes que han sotragat el món en els darrers anys, la qüestió israeliana i el conflicte amb el món àrab , lles conseqüències del atemptats de l’onze de setembre,  l’ imperialisme americà i com es pot treballar per garantir al justícia social en una societat cada cop més plena de desigualtats. La lucidesa de l’autor ens pot portar alguns elements per la comprensió de les situacions que ens toquen viure.

Unes quantes coses boniques. Xuan Bello. Adesiara Eitorial, 

Un passatge del nou i  l’extraordinari  llibre de l’escriptor asturià:

Els ponts íntims

No sé d’on em deu venir, a mi, això d’estimar tant els ponts antics; d’una riba a l’altra, en la meva imaginació, travessen del passat a aquests mots com un instrument rar que serveix per tocar una estranya melodia: una cosa així com aquell adàgio que Bach xiulava a la seva néta dies abans de morir i que seguia amb el peu amb la lenta gradació humida de l’ombra a la llum. No sé d’on em deu venir, tot i que ara que acabo de passar el matí rellegint les proses d’Eugénio de Andrade, aquelles que s’intitulen Á sombra da memória, crec entendre potser alguna cosa més de mi i dels símbols que la meva ànima tria. Els ponts —íntims, secrets, essencials— travessen d’un cantó a l’altre el meu record sobre el riu arremolinat del temps.

 El Cuc de Seda. Robert Galbraith. Editorial Proa.

Una nova aventura del detectiu Cormoran Strike en la que ha de seguir les pistes de la mort de manera cruel i violenta  de l’escriptor Owen Quine. Cormoran descobreix que l’escriptor en la seva darrera obra ,encara no publicada, destapa un seguit de secrets que arruïnaria la vida a més d’un personatge important del món editorial i polític de fer-se públics. Aquesta és la segona aventura del detectiu Strike i de la seva ajudant Robin Ellacott. Cal dir que Robert Galbraith és el pseudònim amb que l’autora de les aventures de Harry Potter, J. K. Rowling escriu aquesta sèries  de novel·les.

La formació d’una identitat. Josep Fontana. Eumo Editorial.

Fontana historiador i militant d’esquerres des de fa molts anys afronta en aquest llibre el repte de traçar el recorregut de la conformació de al identitat no per una qüestió de terra o sang sinó de la visió compartida d’un projecte col·lectiu. El llibre comença amb l’anàlisi dels comptats catalans fins avui amb els èxits i fracassos del catalanisme. Interessant i un llibre clau per entendre el propi procés del país i de l’autor.

Algú com tu. Xavier Bosch Premi Ramon Llull Editorial Planeta.

Canvi de registre de Bosch, aparca de moment, les aventures del periodista Santana i es centra ara en una història d’amor arrelada a París: la novel·la reconstrueix la història i la relació d’amor entre un galerista parisenc i una barcelonina que va a la ciutat de la Llum al casament d’una cosina seva. Quatre dies d’amor que van deixar petjada per tota la vida . Aquesta història es descoberta per la filla de la protagonista que intentarà reconstruir al història  través de les cartes que es van creuar  la parella.

Una llarga adolescencia . Rosa Regàs. Ara Llibres.

Rosa Regàs fa un repàs a la seva adolescència en mig de la postguerra de Barcelona, on la nova cultura franquista  tanca les vel·leïtats republicanes de la família  i s’imposen unes noves convencions socials. La pèrdua de la llibertat de les persones, la influència de la religió, el maniqueisme més banal tot plegat com pot arribar a marcar a  una jove inconformista en la Barcelona dels anys 40.

Cremeu Barcelona. Guillem Martí. Editorial Columna.

Pocs dies abans de la caiguda de Barcelona el conseller de proveïments ,militant del PSUC, va rebre l’ordre  d’un agent secret soviètic per derruir Barcelona abans de la caiguda en mans del nacionals, es tractava de que en arribessin els feixistes es trobéssim nomes runes  El conseller va fre mans i mànigues perquè creguessin que estava acatant l’ordre però el que feia era precisament el contrari, salvar-la d ela destrucció. El protagonista ho rememora anys més tard des del seu exili a Mèxic.

Un dinar Qualsevol. Ferrant Torrent. Editorial Columna.

Ferrant Torrent segueix denunciant la situació de la corrupció generalitzada al País Valencià. En aquest nou episodi apareixen personatges importants de la societat valenciana que es mouen en mig del fangar de la corrupció i les intrigues per estar prop del poder i com s’aprofiten en benefici propi i no sempre de manera neta  d’aquesta situació.

L’estil directe de Torrent i la barreja de personatges reals i de ficció dóna major versemblança al relat.

Un any i mig Sílvia Soler. Editorial Columna.

Es la crònica de l’evolució d’una família actual al llarg d’un any i mig els   pares acabats de jubilar ,  amb tres fills que s’han d ‘espavilar per trobar feia aquí o  fora, en aquest temps de la marxa dels fills s’analitza l’evolució dels personatges i tot el que va passant en l’àmbit familiar i el seu entorn.

I la torna.

El mestre Màrius Mollà. Ediciones B

 La nove.la “ El Mestre” ens narra la vida , la història, la trajectòria d’una d’aquest persones, primer mestre de l’escola Moderna i desprès d’un llarg exili, com a conseqüència de la repressió  a l’escola Moderna i  de l’afusellament de Ferrer i Guardia,  retorna a Catalunya i  troba un espai de llibertat en ple Montseny on intenta refer la seva vida i torna de mica en mica a tornar a  aplicar els seus coneixements com a mestre  que va adquirir als costat  de Ferrer i Guardia.

 També això passarà. Milena Busquets , Editorial Amsterdam.

Hi ha un frase colpidora que la protagonista Blanca pronuncia  en mig d’una reflexió.  En parte consciente , supongo, de que el amor de mi vida eras tú y de que ningún otro amor huracanado podría con el tuyo”. Aquesta reflexió sobre l’amor que sent la protagonista per la seva mare és una de les claus mes important de la narració, de l’exquisida narració, en que Blanca , repensa la relació amb la seva mare morta i s’adona de les influències, els exemples la dependència que durant la seva vida va tenir de la mare . Ara plora i la recorda des de l’absència que li ha produït un dolor profund.

 

 

L’espasa de Sant Jordi

Abril 23, 2015

L’espasa de Sant Jordi

 

Sant Jordi té una espasa – de doble tall,

que flameja en la fosca – mateix que un llamp,

i, sota el cel, diria’s – color de sang.

Amb amor la forjaren – els catalans,

car per ella assoliren – la llibertat.

Sant Jordi té una espasa – de doble tall.

 

Sant Jordi té una espasa – d’acer i d’or,

que es belluga com una – serpent de foc

i esfereeix i mata – dracs i lleons.

Quan les ires la branden – ningú no hi pot.

Quan la mou la venjança – sembra la mort.

Sant Jordi té una espasa – d’acer i d’or.

 

Sant Jordi té una espasa – com un espill.

Tots els estels que brillen – s’hi han reflectit.

El més bell s’hi quedava – soliu al mig,

com l’estel de la Pàtria – dalt del Zenit.

Sant Jordi té una espasa – com un espill.

Traïdor que s’hi mira – té mala fi.

 

Sant Jordi té una espasa – que dóna espant.

Amb amor la forjaren – els catalans

i és senyera i és símbol – de llibertat.

Quan flameja en la fosca – fuig el tirà.

Quan sota el sol fulgura – brolla la sang,

car en terra s’ajacen – lleons i dracs.

Sant Jordi té una espasa – que dóna espant.

 

Alfons Maseras.

 

 

Alfons Maseras i Galtés neix el 23 de febrer de 1884 a Sant Jaume dels Domenys (Baix Penedès), tot i que tres anys més tard la seva família es trasllada a Barcelona, on el seu pare, com bona part de la seva família, es dedica a la medicina. Als onze anys es queda orfe de mare.

Publica la conferència Pancatalanisme: tesis per a servir de fonament a una doctrina (1915), on defensa la idea que la reordenació fronterera arran de la I Guerra Mundial hauria també de contemplar la independència de Catalunya. Per les seves idees pacifistes, també col·labora al Comitè d’Amics de la Unitat Moral d’Europa (1914), creat per Eugeni d’Ors, que propugna la neutralitat, funda el Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans (1916), dedicat a l’atenció dels soldats catalans voluntaris que es trobaven a França, i participa com a representant de Catalunya a la Tercera Conferència de les Nacionalitats a Lausana.

Va publicar Èglogues (1918) i Poesies (1819). Publica la novel·la breu Memòries d’un legionari (1917), els reculls Contes a l’atzar (1918) i Setze contes (1922). Tradueix L’indiscret (1918) de Voltaire al català, i un recull de glosses de Xènius al castellà, amb qui mantenia una forta relació professional i d’amistat. El 1921 apareix la següent novel·la, A la deriva, el seu primer acostament clar a l’estètica noucentista, i també publica l’obra narrativa El llibre de les hores cruentes, que conté alguns capítols sobre la seva experiència al front de París. Cap al 1923 publica tot un seguit de novel·les breus, com L’esclau i la circassiana (1923), La sospita (1923) i La Venjança d’un poeta (1924), entre d’altres.

publica quasi tots els gèneres literaris. Estrena obres de teatre –L’hereu (1929), Guerau i Marta (1931), Ermesendis (1936)–, continua publicant novel·la –Zodíac (1934), L’estudiant de Cervera (1935)– i conreant la poesia –Poemes minúsculs (1937), Invocació i altres poemes (1938), A Europa (1938)–. Tot i que ja havia publicat algunes traduccions, en aquesta època sobresurt com a traductor de l’Obra Completa de Molière, publicada entre 1930 i 1936, que és rebuda molt positivament pel públic i la crítica. També tradueix Shakespeare –Somni d’una nit d’estiu (1929)–, Leopardi –Cants (1938)–, Balzac –El lliri de la Vall (1992)– Tolstoi –Resurrecció (1928)–, Zola –Germinal (1937)–, i d’altres. Al mateix temps treballa en diversos encàrrecs editorials en català i en castellà, i publica una sèrie de biografies, Francesc Macià (1931), Joan Maragall (1936) i El pintor Fortuny (1938).

A principis de 1939 el seu fill Jordi mor a la guerra a l’edat de vint anys, un fet que l’enfonsa completament. Quatre dies abans que les tropes franquistes entressin a Barcelona, s’exilia, sense la seva família, a França amb un grup d’intel·lectuals catalans. Malalt, trist i derrotat, mor pocs mesos més tard, el 27 d’octubre de 1939.

 

Extret d? Alfons Maseras – Associació d’Escriptors en Llengua Catalana

http://www.escriptors.cat/autors/maserasa/pagina.php?id_sec=3588

 

Ja ve Sant Jordi,impressions de la festa.

Abril 22, 2015

La primavera està en el seu apogeu.

La florida és realment exuberant.

En aquets ambient cada any ens retorna Sant Jordi.

Cavaller valent. Tot i que ara per estar en allò del políticament correcte ja no mata el drac – que no tingués alguns incident amb algun animalista recalcitrant-  sinó l’amanseix i el fa tornar pel “bon camí” això sí amb la complaença de la princesa.

Perquè el sant ja no salva a al princesa ,ella es sala sola.

La vella batalla entre el bé i el mal  ara el resolem reconduint allò que no ens agrada per comptes de  destruir-ho.

És una manera com un altre d’anar fent.

Per aquells que estem modestament amatents  a les novetats literàries aquets dies previs a  Sant Jordi és un no parar, ens desborden les crítiques a les novetats  no es dóna a l‘abast de seguir tantes noves obres  literàries que van apareixen com els bolets, sembla que hi hagi una autèntica bogeria per treure novetats al mercat, que es trepitjaran entre elles, però realment aquets dies la venda de llibres té una explosió exponencial. És cert que una flor no fa estiu però any darrera any veiem  com les índex de vendes van pujant i per tan cal aprofitar el dia per fer el màxim de vendes possible. També és cert que en aquets dies els rànquings de vendes estarà clapejat de llibres dels anomenats autors mediàtics, que aprofiten la seva presència en els mitjans de comunicació per llançar obres més o menys literàries que  atrauen a una bona part dels comparadors. Diu l’escriptor  Antoni Puigverd en el  seu llibre Finestra Discreta : “ Sant Jordi amb les seves llistes d’èxit sotmet descaradament el valor literari a la jerarquia de les vendes. Ja no venç el drac de la incultura. Ja no salva a la Princesa lletrada. Sant Jordi ja només fa d’escuder del mercat” Però vaja aquest fenomen s’ha instal·lat i és difícil , i segurament tampoc cal , aturar o modular. En definitiva que tothom escrigui el que vulgui, que les editorial publiquin els que els sembli i finalment que tots plegats llegim els que es vingui de  gust p puguem llegir , això sí llegim i comprem de tant en tant, i si pot ser desestacionalitzadamnet, les nostres compres de llibres per donar vidal al sector.

I comparem roses, de colors ben variats, roges , grogues, blaves i tot , fresques de bon matí i s’aniran pansint i baixant de  preu al llarg del dia Vingudes de lluny  o collides del roser del jardí de la tieta o l’avia. Plau fer l’obsequi que és rebut també amb complaença ….i una bon passejada per la Rambla és obligada i cal fruir-la    per copsar la vitalitat de la ciutat, cal adonar-se de com al festa trenca la rutina i omple l’espai públic de gom  a gom.

Sant Jordi que va actuar durant molt anys de succedani de la festa nacional. Quan no era possible celebrar l’onze de setembre Sant Jordi va tenir un significat cívic com sempre, però també polític i de  resistència social i d’ afermament cultural. Al Sant  L’han reconegut  – aquells que creguin en patrons – com a patró del nostre país com també d’altres països d’Europa. Els que hi creguin en aquest patronatges  faria bé ara d’invocar la seva protecció per seguir  el camí que el País ara segueix  i que voldríem que acabés bé, amb un nou país que sortís al món que com deia Francesc Macià en la proclamació de  la república – i situïs en el temps la proclama-  “fem arribar la nostra veu a tots el pobles d’Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l’emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.” ( ara no ens  caldrà abatre  els borbons , ho farem de manera pactada i acordada).

Sant Jordi una festa de batec cultural, de voluntat de supervivència i projecció  lingüística, de presència pública, de mostres d’estimació. La festa gairebé global i també en aquest  ambient festiu cal fer una certa reflexió col·lectiva   per recordar d’on venim que hem sigut i a on volem anar,  que som i volem ser una comunitat amb una especificitat concreta   que volem lligar-nos a les   altres comunitats del món des del pla de la llibertat i la igualtat i la fraternitat  invocant el vell lema republicà.

I Sant Jordi a més de ser un dia carregat d’emocions literàries i florals és també  un  moment en que caldria celebrar el retrobament de la consciència ciutadana, de pertinença a un col·lectiu a través  de la celebració de la festa.

Colors, olors, ocupar el carrer, gaudir de la relació personal, cohesió el poble, sensacions diverses ,impressions i flaixos per gravar a  la memòria .

I la invocació al Sant a través d’uns versos de Salvador Esprie:

“Allibera’ns dels nostres

pecats d’avarícia i enveja,

del drac

de la ira i de l’odi

entre germans,

de tot altre mal.

Ajuda’ns a merèixer

la pau

i salva la parla

de la gent

catalana.

Amén.”

Bon Sant Jordi 2015 !!

 

 

Publicat a l’Eix Diari el 20 d’abril del 2015

Paradoxes del destí.

Abril 21, 2015

El mes de març de l’any passat El PSC, IC-V i la CUP van forçar un Ple monogràfic contra la pobresa. Certament en aquells moments la pobresa s’havia incrementat  – manté encara els xifres altes- i aquesta pobresa consolidava una desigualtat que atemptava  contra la cohesió social del país.

El govern en boca del seu president i amb uns quants Consellers van intentar justificar l’acció del govern, parlant del suposat augment de les partides en politiques socials  tot i que aquesta despesa es podria situar en aquell moment comparativament a la que hi havia en 2010 , per tant és evident que el Governs maquillava la situació com així ho van manifestar els intervinents per part del partits. Les actuacions que van ser rebatudes per la majoria del grups parlamentaris

El Ple va aixecar molta expectativa però el resultat ni el mateix debat va satisfer a les entitats que en aquell moment i avui encara fan tasques per pal·liar la greu situació que viuen moltes famílies.

El Ple va acabar amb una extensa resolució que va ser aprovada per una immensa majoria del Parlament que segurament volia transmetre que existia una certa unanimitat en la lluita contra una de les xacres socials que ha comportat la crisi.

Una extensa resolució, diem, ( 21 folis) que fixava entre altres  els objectius següents:

a) Definir, per mitjà del Pacte per a la lluita contra la pobresa a Catalunya, un objectiu ambiciós de reducció dels nivells de pobresa per als propers quatre anys i, com a mínim, assolir els objectius que fixen els acords de Lisboa.

  1. b) Garantir que el Pacte per a la lluita contra la pobresa a Catalunya inclogui un pressupost que abasti, com a mínim, quatre exercicis pressupostaris i incorpori les actuacions i les estratègies que estan impulsant tant la resta d’administracions que operen a Catalunya com les entitats del tercer sector social, per tal que esdevingui un pacte realment nacional.
  2. c) Definir, per mitjà del Pacte per a la lluita contra la pobresa a Catalunya, indicadors estadístics de referència que permetin elaborar un informe anual sobre la pobresa a Catalunya, amb desagregació territorial i de gènere i amb dades comparatives respecte del context de la Unió Europea.
  3. d) Dinamitzar, amb els mitjans materials i humans que calguin, l’Observatori Català de la Pobresa, la Vulnerabilitat i la Inclusió Social, perquè esdevingui una eina útil per a conèixer, de manera actualitzada, la realitat de la pobresa a Catalunya en els seus múltiples vessants, i abocar-hi la informació que pugui proporcionar un grau de coneixement sobre les situacions de pobresa, com ara les beques de menjador, les diverses prestacions i altres; tot això, amb desagregació territorial, xifres absolutes i relatives i comparació entre peticionaris i beneficiaris reals.

La resolució aprofundia en molts aspectes i situa les actuacions en diversos àmbits:

Redistribució de la riquesa: les polítiques fiscals de rendes

Accés al treball com a instrument bàsic d’inclusió social

La garantia del dret a l’habitatge

L’accés als serveis de primera necessitat

La prevenció dels riscos en matèria de salut

La pobresa en la infància i l’adolescència

La pobresa i les desigualtats en el jovent

La pobresa en el col·lectiu de la gent gran

Garantia del dret a la mobilitat

Intervenció comunitària en barris

Tanmateix un autèntic compendi de les actuacions que es podrien fer.

La realitat és que ben poques conclusions de la resolució s’han complert o han començat a iniciar-se.

També això ha  estat denunciat abastament pels partits polítics , menys el del govern ,clar, i també per els entitats del tercer sector.

Ara el diari el Periódico ha donat el títol de Català de l’any a Sor Lucia Caram, una monja que viu a en una  comunitat de Manresa i fa uns tasca social extraordinària , és un personatge mediàtic, surt en programes de televisió , participa en tertúlies però alhora fa un treball de sensibilització i d’acció concerta contra al pobres a través de la fundació  Rosa Oriol.  En l’acte de lliurament del premi Català de l’Any la monja va  fer un parlament en el que va fre una crida ciutadans, empresaris a  “posar-se la samarreta dels últims, dels humiliats, dels que no compten, dels que no voten, dels que estan als marges, però que estan al nostre cor”. Així mateix Lucia  Caram va interpel·lar directament al president de la Generalitat per demanar-li que “siguem capaços” de fer un pacte nacional contra la pobresa infantil.

Paraules que lliguen perfectament amb el que el Parlament havia provat a través de la resolució del ple sobre al pobresa.

El més paradoxal és que després del discurs sembla que dues conselleres ja l’han trucat per telèfon a la monja  per posar fil a l’agulla i que es manifesti a l‘entorn del que estan fent.

És de celebrar tanta rapidesa de les conselleres , però és una paradoxa que els partits i els organitzacions del tercer sector vagin reclamant el compliment de  la resolució i la  resposta sigui més aviat lenta i ara amb unes paraules , clares també, respecte al problema però hagin sigut en un acte públic i amb força ressò hi hagi hagut resposta ràpida.

Certament paradoxal que les paraules d ela monja moguin més el govern que les resolucions d’un parlament però vaja si tot es per resoldre el problema de la pobresa, endavant!