Archive for Mai de 2015

De lectures

Mai 31, 2015

La finestra discreta. Quadern de la Roda del temps.

Antoni Puigverd,

Librosdevanguardia.

Barcelona , desembre del 2014

Antoni Puigverd és un dels periodistes de La Vanguardia de referència. Els seus article són seguits amb interès. Ara publica La Finestra Discreta , un llibre que fuig de la immediatesa del periodisme de cada dia i fa una reflexió a l’entorn del que passa al llarg del temps. Són reflexions personals que ha anat recollint al llarg d’un any seguint el període de temps entre dos Nadals . El conjunts de textos són diversos, alguns amb voluntat de gaudi literari i altres com a reflexió política i social. Són texts que volen però, superar el marc estrictament temporal i tots plegats són d’enorme interès. Mes a mes a es van desgranat aquests texts que són també de llargària diferent. Amb dues frases es pot explicar molta cosa i així ho veiem en forces ocasions  en les planes de La Finestra Discreta.

Antoni Puigvert , és nascut a la Bisbal de l’Empordà a l’any 1954, és escriptor i periodista ,ha escrit força poesia i al anys 90 va tenir una activitat molt continuada publicant diversos llibres de narrativa i de poesia . Després s’ha dedicat amb molta més intensitat al periodisme i ha escrit a els planes de molts dels diaris que surten avui a Catalunya, destaca la seva col·laboració a la Vanguardia  i a l’Avui, així com en diverses revistes del país. També col·labora amb Catalunya Ràdio i Tv-3  i  8 –TV com a  comentarista de l‘actualitat política i cultural.  És llicenciat en filologia hispànica, i ha exercit com a professor de literatura. Antoni Puigverd com hem dit  va destacar als noranta en que diversos llibres seus  que van merèixer els premis Carles Riba i Miquel de Palol. Després ha mantingut  d’un llarg silenci editorial i torna a la publicació amb La finestra discreta. Quadern de la roda del temps (Libros de Vanguardia), uns textos de dietari entre la reflexió literària i l’autobiografia. Ha obtingut al llarg de la seva trajectòria literària diversos guardons , el més importants són :  el  Gaziel: Articles sobre tema internacional,Premis Literaris de Girona, el  Carles Riba: el Premi de la crítica – poesia catalana, l Englantina d’Or als Jocs Florals de Barcelona, i la  Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona.

Puigverd té una llarga trajectòria tant en el camp de les lletres, com hem dit, com en l’activisme cultural a les comarques gironines. La Finestra Discreta neix a partir d’un encàrrec que se li va fer sobre un recull dels seus articles. A Puigverd la idea no li va plaure del tot i va fer una contraoferta a través d’un recull de reflexions junt amb alguns dels articles. El resultat és un llibre magnífic que va des de l’anàlisi del  món polític fins a   trobar-hi e petites joies poètiques a l’entorn del pas del temps, o records  sovintejats  al voltant  dates significatives. A l’estil de Pla, Puigverd assenyala que la roda del temps és a la seva manera de fer el seu Quadern Gris.

I queda palesat aquesta voluntat de Puigverd d’interpretar el món, les petites coses, de reflexions intimistes, d’imatges fugaces ,la natura, la gastronomia, el pas del temps , els sentiments, el domini de la paraula,  intentant, en un món absolutament fraccionat i amb unes necessitat permanent d ‘immediatesa,  posar-li  un ritme tranquil precís. Intenta i aconsegueix  amb escreix una voluntat d’harmonia i la de mostrar  determinada bellesa que desprèn bona part del que ens envolta i  si això a més  es fa amb bones formes  i bon to doncs encara resulta molt més atractiu i interessant.

De la lectura hom pot desprendre de que Puigverd s’allunya del fet periodístic concret, el d’haver d’escriure sobre la actualitat més immediata i s’acosta més a  temàtiques potser més essencials, més d’arrels profundes en els coneixements i en els sentiments. Reunir les reflexions que hom va fent al llarg d’un any és ja de per si una tasca complexa i difícil donat que l’escriptura acaba essent un reflex dels diversos estat d’ànims que l‘autor va tenir. El llibre és un bon trencaclosques de reflexions que s’encaixen en el devenir del temps , tot plegat amanit amb una bona dosi de nostàlgia i també de la seguretat que dóna els pas del temps , l’experiència  a l’hora de posar prioritats a les relacions personals , als records i a la manera com s’interpreta el que ens rodeja.

És un llibre sense la pressa de l’article quotidià, sense la necessitat d’una anàlisi d’urgència, o d’una interpretació immediata dels fets. Tot està passat pel sedàs del repòs de cercar les termes justos, les paraules que millor descriguin els ambients o l’estat d’ànim de l’autor o d’allò que ens vol transmetre a través de l’exercici de la nostàlgia.

En un moment  el mateix autor es  fa present afirmant   :  “En un món que és un ‘striptease’, la discreció ja no és només una virtut sinó una manera de viure” ell reclama aquesta Finestra Discreta per la que veu passar moltes i moltes coses, per la que veu transitar els dies amb allò de nou que porten cada un d’ells . També Puigverd afirma amb un cert deix de dolor que  “avui la vida s’ha convertit en una pura representació teatral, pràcticament no hi ha res d’autèntic”. I davant d’això planteja “la visió més analítica de les coses i abandonar la visió instintiva, avui majoritària”.

És un llibre magnífic que cal llegir amb la mateixa tranquil·litat en que està  escrit, assaborit cada moment, cada passatge  cada paraula i deixant-nos seduir pels sentiments que traspua.

De cop o espigolant d’aquí o d’allà el llibre   es llegeix amb ganes i amb satisfacció, respira tranquil·litat i des d ela discreció diu coses ben dites i prou interessants.

Absolutament recomanable.

Un clàssic educatiu de l’estiu

Mai 30, 2015

Es va acabant el curs, el neguit a les escoles ha augmentat, ja ses ap que el tram final del curs és agitat, pels nois que ja intueixen el final i pels mestres perquè ja s’acumula ja molts dies de feina i encara en queda molta per fer.

Però pels mestres, per molts d’ells encara queda la possibilitat d’anar a “classe” uns dies més assitiant a les escoles d’estiu que ja molts anys que breguen per seguir amb aquells objectiu inicial de seguir formant en un ambient distés , en un ambient d’intercanvi de propostes experiències i sensacions.

Aquí al nostre territori un cop més i ja  fa 37 anys s’organitza  Escola d’Estiu del Penedès, sota la responsabilitat, enguany del Moviment de Renovació Pedagògica el Baix Penedès amb una proposta  prou interessant que porta per títol Aprenem i eduquem… què, com?.

En el pròleg que han fet pel programa descriuen clarament quina és la voluntat que mou els organitzadors de l’escola de Saifores del 2015 :

APRENEM I EDUQUEM… QUÈ, COM?

 Les persones que ens dediquem a l’educació necessitem espais de reflexió. Per això creiem que és desitjable assistir a cursos, seminaris, tallers i sobretot a Escoles d’Estiu per tal d’aprendre la utilització de més recursos i estratègies didàctiques i metodològiques amb l’objectiu d’actualitzar la nostra tasca docent. Però des dels MRPs pensem que cal també reflexionar sobre el sentit de l’aprenentatge, de l’educació, sobre el rol del mestre avui, sobre el model d’educació que volem. Sobre el què i el com aprenem. Moltes vegades diem als nostres alumnes que preguntin, i valorem positivament una pregunta oportuna o enginyosa, però sovint nosaltres no som capaços de plantejar-nos interrogants sobre la nostra pròpia professió, com ara: Què entenem per educació? Quin sentit (o manca de sentit) té el que s’intenta ensenyar i aprendre en els centres? Els alumnes seran competents per planificar el seu itinerari acadèmic /professional en la societat del 2025? Seran capaços d’incorporar les tecnologies digitals de forma natural en la configuració de les seves trajectòries individuals d’adquisició de coneixements? Som conscients que els aprenentatges que l’alumne assoleix i viu en altres contextos s’han de tenir en compte, independentment del context on s’han produït? En el moment que decidim dedicar-nos a la professió docent, què n’esperem? Quin sentit té per a nosaltres fer de mestre o de mestra? En la nostra tasca professional, quin lloc ocupa l’ètica en l’educació? Quantes vegades hem experimentat com en són de singulars cadascun dels nostres infants? I quantes hem constatat que allò que ens serveix amb una criatura no ens serveix amb una altra perquè cada una és única? I és que moltes vegades les preguntes incomoden, tenen tant de perilloses com de motivadores. Potser no hauríem de pensar tant en allò que no podem fer, sinó plantejar-nos allò que és possible….. Benvinguts a l’Escola d’Estiu del Penedès, us hi esperem.

Certament la Escola d’Estiu del Penedès`s que des de fa trenta set anys omple can Mata de Saifores és un clàssic educatiu de l’estiu. Són molts anys dedicats a promoure una formació diferent , molt més participativa i activa de la que habitualment es programa al llarg de l’any, però és un espai d’un valor incalculable des de l’òptica de la relació i de l’intercanvi  d’experiències com en algun moment ho ha definit ells mateixos  “L’escola d’estiu ha esdevingut un espai per la reflexió sobre la necessitat de la renovació pedagògica en moments de  dificultats socials i amb un canvis a la societat que posen en perill la necessària cohesió.Avui doncs amb una motxilla ben carregada però amb voluntat de seguir avançant us convoquem novament  a Saifores per seguir treballant per seguir millorant l’Escola i potenciant la participació i implicació de tota al comunitat educativa per seguir construint  aquella escola per la que fa anys seguim treballant “.

Certament fa anys que des dels els sectors professionals més conscienciats es treballa per assolir el model d’escola que el país necessita. I ara no són temps fàcils per seguir en aquesta batalla. Les mesures de l’administració ja sigui en forma de retallades salarials dels mestres o veure com es van suprimint recursos podria desmoralitzar i desmobilitzar el conjunt dels mestres , però no ha esta així, l’alt sentit de la responsabilitat i la voluntat d’assolir el model d’escola fa que més enllà de els dificultats hi ha un treball clar per assolir un model educatiu d’excel·lència, transformador i arrelat al país. No és fàcil tanmateix però és l’objectiu en el que es comprometen la majoria d’ensenyants.

I l’Escola d’Estiu és un petit espai on   és pot seguir apostant per treballar  salvaguardar la feina  feta i els aconseguiments de molts anys i que ara, fruit de les politiques de retallades aquí i de la voluntat d’uniformització i  recentralització allà, posen en perill el model pel que els mestres han esmerçat molts i molts esforços  i també moltes hores de feina

 

Ressaca electoral

Mai 29, 2015

Les victòries acostumen a cohesionar els grups, s’obliden els problemes que hi pugui haver i la necessitat de rendabilitzar l’èxit fa ajornar possibles conflictes i la seva resolució.

Pel contrari les derrotes acostumen a dinamitar les unitats que a vegades tot i ser sòlides s’esberlen i també poden ser precàries i llavors tot plegat pot acabar en un Big-bang ( base de tota creació nova) que pot arribar a desfer allò que s’aguantava més o menys conjuntat però potser era també caduc..

Això és sens dubte aplicable a la política i sobretot a la situació d’algunes formacions polítiques després de les eleccions.

És un bon moment sobretot si s’ha de pair una derrota o una victòria precària de passar factures, de fer aflorar vells conflictes o és el moment tant tòpic de  dei allò “ jo ja ho havia dit….”

Però és així i encara no ha passat ni una setmana d’ençà les eleccions municipals i autonòmiques a part d’Espanya que ja han començat a   sortir els ganivets i les tensions a les seus d’alguns partits.

Les desavinences s’han fet públiques a Unió Democràtica, i potser en aquets cas no pels resultats electorals sinó que, aprofitant el procés electoral ,l’anomenat sector crític s’ha mobilitzat per fer una cop de força davant la consulta interna per saber si UDC s’apunta finalment al sobiransime i s’afegeix al full de ruta que van pactar ERC i CDC. Sembla que hi havia un pacte de silenci per no interferir en les campanya electorals , però just  acabades les eleccions es fa públic el manifest signat per una bona colla de militants i càrrecs posant damunt la taula una pregunta inequívoca sobre el paper d’Unió en el procés. Aquets acció agafa a contrapeu a  la direcció que ara s’arremanga  i cuita corrents haurà de parlar amb aquets sector per intentar consensuar un pregunta que serveixi per aclarir el paper d’UDC en el futur . Sobretot perquè les eleccions dels 27-S són a tocar i estaria bé que finalment Unió definís amb claredat la seva posició davant el procés i si recolzaria una futura declaració d’independència….

On sí  que el resultat electoral ha esta clarament el detonant dels desencontres ha estat al PP. El PP ha guanyat les eleccions, ho ha fet numèricament però la realitat és que poden acabar perdent bona part del poder que fins avui detectaven. Ha guanyat en vots certament però ha tingut una reculada important i ha perdut les majories absolutes que disfrutava i, avui per avui, el PP sense majoria absoluta difícilment pot governar. La seva actitud ha portat a que avui li sigui difícil trobar socis per governar o socis abstencionistes que els permetin governar.

Ja hem anat veient com molts aspirants a reeditar govern anuncien la seva retirada de les responsabilitat  dintre del partit si finalment no repeteixen governs segurament faran un discret mutis, és el cas de Fabra al País Valencià, Bauzà a les Illes, Rudi a l’Aragó, els presidents de les dues castelles a la corda fluixa , salvant-se Cospedal que ara sembla que la promocionaran a  un ministeri. Veus qüestionat el lideratge de Rajoy i la proposta desesperada d’ Esperanza Aguirre oferint al PSOE l’alcaldia de Madrid per evitar l’arribada de Carmena , proposta que el ministre de l’interior avala i la fa extensiva arreu, amb el discurs d’un centre constitucionalista … I el PP haurà d’enfrontar-se d’aquí al novembre a situacions difícils i si no saben resoldre-ho amb una certa habilitat el PP pot arribar al 29 de novembre ( data més probable de eleccions al Congrés) esgotat i amb símptomes d’un desgast que difícilment els farà sortir victoriosos del repte electoral.

Potser sense soroll i amb el miratge d’haver acabat en primer i segon lloc per nombre de vots CiU i PSC es mantenen amb una situació de compressió que en algun moment pot rebentar. No tant en el cas de CIU que encara perplexes pel resultat de Barcelona estan més pendents de les properes eleccions del setembre i de seguir amb la seua creuada independentista que potser dels resultats del 24-M tot i afectar-los els consideren danys col·laterals més que lògics  necessaris per seguir avançant, però tenen mala peça al teler i ja veurem que passa si el 27-S la pèrdua de vots  – que sembla imparable – es manté, possiblement hi haurà soroll que ara és una simple remor , però que es farà més gran a mesura que es perdin alcaldies o bé que si s’analitza bé el mapa de els pèrdues que han tingut.

Al PSC un Iceta somrient declara que són  la segona força política – i és veritat-  i com que els enquestes els donaven com a perdedors i ja els donaven com a morts i diuen que no han perdut tant ,doncs alegria!. Algues veus però ja parlen de que cal fer reflexió i corregir rumbs , ho ha dit clarament Chacón arrenglerant-se encara més amb un discurs plenament PSOE o la diputada Meritxell Batet que  vull creuer que , sinó ,en direcció contrària si almenys defensat la major imbricació del PSC en la problemàtica real del país. I amb tot això Collboni accepta la patacada però com en l’anunci que ha protagonitzat durant la campanya resisteix el cop de puny i ja es postula altre cop per les primàries d’aquí quatre anys quan haurà plogut mot i la situació no tindrà res a veure amb la d’avui, per bé o per mal. Però el PSC perd i mot i si algú no agafa el toro per els banyes i planteja una revisió molt a fons del projecte  molt ens temen que la llarga agonia cap a ser residuals serà un calvari per la bona gent, els bons regidors que fan el que poden i més per mantenir uns principis que atrauen a molta gent però que ara estan desprestigiats en bona part per la pràctica política que hem porta a terme. Exemplaritat i no voler el poder pel poder sinó com element transformador i repensar el paper que volen fer al país.

IC-V, pot maquillar els seus resultats sobretot si s’apunta raonablement part de la victòria de Colau a Barcelona , però fora del seus feus tradicionals que aguanta relativament bé perd llençols en cada bugada i és força residuals en molts llocs. Potser dissolent-se en aquestes coalicions hi té el seu futur

Tant ERC com al CUP surten enfortits i units coma grups  pel meritori ascens que han tingut, tot i que ara és quan tenen la papereta de mantenir-se cohesionats, ara en el moment dels pactes segurament sorgiran debats i discussions a l’hora de fer valer els seus vots i els  seus regidors per conformar majories. Prudència l’hora de fer els pactes i possiblement hauran de mirar pacte per pacte i poble per poble per no generar una controvèrsia que desgast ,segur..

El nouvinguts de Ciutadans i aquetes amalgames vinculades  a aquest ens polític que en diem Podem tenen resultats diversos però són presents a forces ajuntaments i en línia ascendent, hauran de demostrar si tenen algunes possibilitat que més enllà de les ocurrents frases de la campanya i hi ha un pòsit ideològic suficient per encarar governs i solucions als problemes de les ciutats. No mullar-se  ara els pot passar factura més endavant  ja que poden donar la sensació que més enllà dels discurs els projectes que ten per les ciutats són inexistents.

Deu n’hi do doncs de la ressaca que han deixat les eleccions i quin panorama més convuls, ei! i  això no ha fet més que començar.

 

 

 

 

Perquè?

Mai 28, 2015

Si estem acostumats a voltar pels camins de les nostres contrades sabem perfectament els indrets on s’acumula porqueria. Sembla que hi ha una certa fixació en llençar deixalles, mobles, matalassos, i els endimaris més estranys en determinats llocs.

La merda crida a la merda, com el dir i  podríem dir sense risc d’equivocar-nos.

I en alguns indrets concrets la reiteració del llançament de porqueria sembla que ja sigui habitual i ja es consideri un abocador , malgrat en ocasions hi puguis trobar el cartell amb el lema d’abocador clausurat, però potser cal recordar que  mai un camí ha estat un abocador.

Una simple passejada ens porta a alguns indrets clàssics de runes i deixalles, per exemple camí que segueix cap a les urbanitzacions …. de o el trencall que va des de Mas Martí cap a la Serra, o determinats racons del camí del mas de l’Artís, o en algun tram de l’antic camí de la Talaia , en alguns llocs fins i tot s’hi ha posat barreres de pedres per impedir que els cotxes o petites furgonetes hi descarreguin la seva porqueria, o al camí del mas Torrat ben a prop de les urbanitzacions i fins i tot on hi ha contenidors, aquests estan buits i al voltant tot ple de porqueria i endimaris diversos

És així. I un es pregunta el perquè. I no hi trobes masses respostes.

Clar que el mateix podríem dir del amos del gossos que els deixen cagar impunement  al mig de la vorera o pixar a les faroles. I tant contents!

Llegeixo amb una certa curiositat un cartell  que em provoca per una banda preocupació per com de porcs podem arribar a ser els humans i per altra banda un mena de satisfacció en veure que encara hi accions que pretenen respectar la natura fent compensació  per aquells que no ha fan. El diumenge vinent hi ha una passejada pels camins e l’Ortoll i Sant Gervasi situats a l’extrem de ponent de la ciutat, és una zona boscosa que  que arriba fins el límit de Cubelles. Seguint-lo es pot arribar fins a la platja llarga. L’objecte de la passejada és a més de conèixer l’ indret fer  una neteja dels boscos i els zones  de sotabosc que hi ha. L’organitzen diverses entitats, algunes mediambientals, associacions de veïns i la col·laboració de l’ajuntament. Lloable intenció però potser en els temps que vivim ja no caldria que es fes per la conscienciació dels mateixos ciutadans o bé per l’acció preventiva i activa del mateix ajuntament.

La curiositat em ve perquè al llarg dels anys que vaig treballar al costat de la zona de l’Ortoll a l’Escola Llebetx recordo que com a mínim un cop a l’any i per la iniciativa del Josep Ramon, un mestre decidit, anàvem als els nois més grans a fer la corresponent neteja. Potser han passat més de vint anys i encara cal anar a  fer neteges cícliques per mantenir l’espai amb uns nivells a de netedat acceptables.

Perquè anys més tard  encara seguim igual.

Difícil de respondre.

Sobretot difícil d’entendre que encara siguem capaços d’anar emmerdant els espai que ens poden servir d’espai d’un cert oci i d’un espai  jardí natural col·lectiu.

Però sembla que estam condemnats a seguir fent caminades de protecció i les benintencionades entitats hauran de seguir fent convocatòries de passeig neteja.

Fa poc dies una altra notícia relacionada amb el medi ambient cridava l’atenció. Al poble de Torrelavit ,aquí mateix, a l’Alt Penedès, una acció similar a la que ens proposen per diumenge a l’Ortoll però feta al riu Bitlles, va aconseguir treure més de 150 quilos de deixalles Una cinquantena de persones van passar tot un matí pels voltants de riu i pel que sembla cadascú d’ells va treure 3 quilets de porqueria fins arribar als 150 , el llistat de materials que van treure són diversos : envasos de plàstic, roba, ferros,  fustes, pneumàtics… Com veiem tot fruit de l’activitat humana o millor de la poca qualitat “humana” amb el tracte amb la natura.

És evident que segurament la protecció individual i col·lectiva de la natura ha millorat, parem de petites accions en indrets concrets però que són paradigma del que segurament caldria que fos habitual a qui gaudeix dels espai hauria de tenir clar que al marxar hauria de deixar l’espai una xica mes net del que s’ha trobat.

Iniciatives com aquestes  tenen com objectiu a més de fer una feina mot positiva volen servir d’accions de sensibilització sobre la conservació dels nostres entorns i col·laborar de manera col·lectiva i participativa en la seva conservació i possible millora.

Però encara que s’entengui tot això i ho valorem de manera molt positiva pel que significa de compromís  seguirem preguntant-nos el perquè malgrat campanyes i més campanyes seguim emmerdant descaradament  el territori.

Perquè?

 

Una segona lectura.

Mai 27, 2015

Vistos els resultats a Vilanova constatem que han deixat un mapa polític fragmentat i amb la necessitat de pactes amb més de  dues forces si es vol governar amb solidesa, eixamplem una mica el nostre objectiu de mirada  i ens situem a  la comarca.

Victòria per primera vegada en global de CiU amb 26 regidor  i 11.897 vots ,seguit del PSC amb 22 regidors  i 10.289 vots i després a  distància la CUP  amb 12  els mateixos que ERC , el PP amb 6 i després ja un seguit amb menys de 5 regidors. Aquest xifres donen un resultat a efectes del Consell Comarcal que també per primera vegada situa a CiU al capdavant , superant per un Conseller al PSC. És la primera vegada  a la història de les eleccions  municipals que això passa.

Veurem però com es resol el govern del Consell i si està subjecte a negociacions que passessin per suports creuats als municipis a CiU i al Consell al PSC. La suma de les dues formacions donen la majoria absoluta amb 9 i 8 consellers respectivament per CiU i PSC.

Però a la comarca a diferència de Vilanova el PSC resisteix prou i bé i és la força més votada a Olivella amb la Marta Verdejo i obté ,  un gran resultat a Ribes on l’Abigail Garrido manté els regidors i és la primera força  amb la pèrdua de regidors  de  Um-9 i CiU que van propiciar la moció de censura  a Josep Anton Blanco, la tercera força necessària per la moció ,IC-V , desapareix del mapa.

També a l’Alt Penedès guanya CiU tot i que té alguns retrocessos en alguns indrets a favor d’ERC que gairebé duplica el nombre de regidors obtinguts  però la segona força més votada com fa quatre anys és el PSC ,malgrat ara hagi quedat en nombre total de vots, més per sota que al 2011. Però El PSC manté gairebé totes els alcaldes que tenia i manté les majories absolutes a diversos municipis, com Vilobí Els Monjos, San  Cugat, Mediona o Castellet… , i en canvi en les ciutats més grans pateix una forta caiguda com a Vilafranca i Sant Sadurní on la relativa fragmentació sembla que afecta molt més a PSC que a CiU. Ball de pactes doncs també i veurem si a Vilafranca es reedita el pacte enter CiU i PSC, ja que de cara les eleccions al Parlament sens dubte la batalla entre CiU i ERRC es dóna per segura  i per tant dels pactes que es fessin ara podrien trontollar d’aquí uns mesos quan s’hagin de disputar el vot de manera acarnissada encara que amb hipotètics objectius nacionals  comuns.

Si eixamplem més la mirada i ens fixem en la capital Barcelona ha donat un resultat de ruptura, el canvi ha estat radical i posa en evidència la feblesa del CiU o almenys  del seu cap de llista que essent alcalde durant quatre anys no ha repetit a diferència ,malgrat les pèrdues, de regidors els altres candidats de les capitals catalanes. I amb tot com queda el procés?. El periodista    Francesc Valls deia en un article al diari  El País. CiU i la casta (25.05)Els resultats d’ahir a la capital de Catalunya estenen els dubtes sobre la convocatòria electoral del proper 27 de setembre. Seguirà Artur Mas endavant amb l’avançament electoral? Està decidit a perdre llençols en cada nova bugada? Obrirà un procés de reflexió com suggeria ahir a la nit Xavier Trias?

La victòria per la mínima d’Ada Colau mostra que una part important dels ciutadans de Barcelona han situat en segon pla l’agenda sobiranista, i ha donat prioritat a les polítiques socials. El federalisme i l’independentisme s’han donat cita en la candidatura de Barcelona en Comú, que ha eludit definir-se sobre el tema nacional català més enllà de demanar una consulta en la qual cada ciutadà pugui expressar-se.”. Mas ja ha dit que seguirà el full de ruta malgrat algunes veus que demanem més reflexió. Es fa difícil creuer que un president avanci unes  eleccions per no guanyar-les , seria inèdit, però tal com pinta avui sembla difícil que CiU les guanyi. Sobretot i es mira el mapa metropolità on CiU desapareix de municipis prou importants, transvasant-se els  vots a ERC o simplement són esborrats.

Però un cop Trias derrotat  el problema ,com en altres municipis no serà saber qui serà l’alcaldessa que clarament Colau té tots els números  sinó conformar majories que permetien els 21 vots necessaris per tirar endavant pressupostos i aprovar els temes claus i de canvi a  la ciutat o caure en una mena d’atzucac i paràlisi esterilitzant. De moment les forces d’esquerra minoritàries s’han posat a disposició després de la demanda de Colau de tenir converses per formar govern estable. Veurem com són capaços de trobar la clau de la volta.

Al marge de la capital la tònica a Catalunya és que la majoria d’alcaldes que ho han fet relativament bé, aguanten, això sí perdent força en general , llevat d’excepcions honroses com per exemple Igualada per CiU Granollers pe PSC o pel mateix Junqueras a Sant Vicenç dels Horts. Hi ha una pujada significativa d’ERC i els CUP que entren en força a most ajuntaments i fins i tot superen la xifra d’alcaldies que tenien fa quatre anys.

I sobre el procés? Aquí les opinions són diverses , múltiples i interessades i naturalment tothom vol portar l’aigua al seu molí. Mentre els que no volien considerar  aquetes eleccions com unes primàries  del 27-S ara han corregut a afirmar que  la suma dels partits sobiranies no arriba al 50 % dels vots emesos a Catalunya i per altra banda aquells que si les volien considera com un assaig del 27-S assenyalen que les forces sobiranistes han obtingut més força de la que tenien. En fi totes els lectures són vàlides i tots els punts de vista respectables, però potser aquest lectures més generalistes no acaben d‘afinar prou i el resultat actual difícilment es pot llegir  com un assaig del que passarà el 27-S , encara queda molt i veurem com els pactes poden acabar de configurar majories que segur que no només és fixaran en funció del grau sobiranista de les forces, segur.

I Espanya? Ai Espanya! Acostumats  a veure el mapa tenyit d’un blau intens ara potser el veurem que va canviant cap a un garbuix de roig i violeta sense que hi hagi un roig intents  perquè fins i tot s’haurà de barrejar en algunes ocasions amb el taronja.

Els pactes , aquesta normalitzada segona volta de les eleccions ens poden acabar donant el gir de color i el que és més important del paradigma polític veure qui governa. Ja ho veurem perquè ara també hi juguen els tacticisme però l’esquerra  molt més plural que mai pot donar un gir significatiu. Decisió, coratge, sacrifici i generositat. No és fàcil combinar tot això.

 

Ja ho tenim!

Mai 26, 2015

Ja hem votat.

Ja hem escollit els nostres representats.

Ja hem fet al tria entre les diverses posicions que optaven a les cadires de regidors.

Hi ha un resultat i ara s’obrirà el ball per garantir l’elecció de l’alcalde o alcaldessa.

Veurem les majories reals i si també n’hi ha d’altres de possibles

El resultat no s’acosten ni de lluny a les previsions que havíem fet  ( per  escrit poques hores abans) , sorpreses crec que n‘hi haurà entre els que han anat seguint la campanya i tambe el seguiment de l’evolució de les possibles opcions.

Ara però tot és ja incontestable.

CiU 6 regidors, PSC 5, CUP5, ERC 4, C’s 2, PP 1, Som Vng 2 IC-V 0 i Guanyem 0

Les tendències no han fallat baixada del partits fins ara majoritaris que conserven ‘avantatge , per poc i l’ascens dels partits “nous”. Evidentment en l‘ascens d’alguns d’ells hi ha factors de caràcter més general.

CiU guanya, sí ,però perd 3 regidors malgrat deixar al PSC a més de 1500 vots , per tant una victòria folgada malgrat la pèrdua és significativa. Segurament mantindrà l’alcaldia perquè malgrat  una alternativa d’esquerres que és possible és avui molt difícil. Però també és cert que dels 25 regidors un govern en minoria de 6 es fa impensable.

PSC, per també 3 regidors i va patir fins el final demanat l’hora final i només guanyant a la CUP per vuit vots. Pèrdua doncs també molt significativa, segur que l’ambient nacional ha influït però la campanya personalista del candidat de torn i també deu   tenir  alguna part de responsabilitat en els resultats .Segurament com a tothom ,però més que als altres, els cal fer una reflexió profunda en dues convocatòries han perdut el 50 % dels regidors. Poden pactar segur govern amb altres formacions.

CUP, una de els sorpreses de la nit, s’intuïa un creixement però potser no fins els cinc regidors i empatant virtualment amb el PSC  en vots i amb els mateixos regidors. Evidentment han sabut rendibiltzar determinada feina i agafen també l’onada general del canvi al país. Claus en un possible govern d’esquerres , gens fàcil segur.

ERC retrona amb força i possiblement per quedar-se i millorar resultats. Èxit important dels republicans que treuen els millors resultats de la història partit de zero i això és molt important. Serà important veure quina és la voluntat a l’hora de fre pactes per la necessària governabilitat de l’ajuntament.

PP, perd 2 regidors i la sortida de l’històric líder Santi Rodríguez ha pesat i molt i queda amb un sol representant. Naturalment l’ irrupció de C’S amb dos regidors ha fet que el traspàs de vots ha estat clar.

C’s amb dos regidors s’uneix a la pujada generalitzada d’aquest partit a  part de la circumscripció de Barcelona. Són , sens dubte uns excel·lents resultats i a més tenint en compte que partien de zero  regidors . Segur que la baixada del PSC i del mateix PP els ha donat un bon grapat de vots.

Som VNG,  una constatació més de que l’onada externa també ha arribat a  Vilanova, sense un programa que vagi més enllà de la frase ocurrent o conceptes interessants però poc lligats amb al governabilitat es poden arribar  treure dos regidors segurament nos serviran per confirmar majories però dóna una presència i caldrà veure com evolucionen.

Guanyem , poc vots  i poca cosa  més.

IC-V, és realment la pèrdua més significativa ja que es queden sense representació per primera vegada a Vilanova d’ençà 1979, els fenòmens de Som Vng  els ha perjudicat i molt i també la seva poca visibilitat en el darrer mandat potser massa  a remolc el PSC  els ha perjudicat, Llàstima.

Els resultats són aquest i ara arriba el moment de  al reflexió interna dels partits, analitzar el perquè del propi resultat i cal fer-ho sense contemplacions, els que guanyen i els que perden i a partir d’aquí plantejar els necessaris negociacions per tenir un govern  de majoria que permeti fer avançar.

Algunes conclusions de primera lectura.

Les enquestes no ha fallat gaire.

La participació ha pujat discretament . A Vilanova uns quatre punts

Governar amb sis ( que és la xifra dels regidors de la força més votada) de vint-i-cinc sembla a priori una temeritat, per tant caldrà cercar pactes , potser un tripartit o un govern més ampli de dues forces amb el suport extern d’algun grup amb un full de ruta pactat prèviament. Les combinacions de tripartits donen molt de sí.

Les esquerres segueixen essent majoritàries a Vilanova, sense l’hegemonia d’altres vegades amb una força dominat, s’ha distribuït  de manera més àmplia.

Com això afectarà el 27-S. Encara que ja s’escolten veus de que les eleccions podrien ajornar-se malgrat Mas  diu mantenir el full de ruta

La pluralitat farà més difícil la governança però ajudarà ,sens dubte, al diàleg , la negociació i l’acord polític.

I segur que cal també una profunda reflexió per part de els forces que han perdut regidors. Ni el seus plantejament ni l’ambient general poden ser excuses per analitzar que ha passat  a la ciutat. Que no facin bo allò de que les victòries tenen molts pares i les derrotes són orfes.

Tornem-hi que no ha estat res, però no podran

Mai 25, 2015

El ministre d’Educació, José Ignacio Wert, ha afirmat aquest dimecres que la situació del castellà a l’educació a Catalunya, on considera que està limitat a ser considerat com qualsevol llengua estrangera és comparable a la situació del català “en altres èpoques” en al·lusió al franquisme ( dels diaris)

Llegint això a més d’un ,de dos i de tres si els punxen no els treuen sang.

Glaçat pots quedar davant la barbaritat ( per no dir algun terme més gruixut i groller, que segurament és el que es  mereixeria)  de la comparació i sobretot perquè aquesta no està feta en l’acalorament d’un debat sinó amb tranquil·litat i la “nocturnitat” que donen els passadissos del Congrés de Diputats i davant la premsa.

La declaració no sols demostrà una falta total de sensibilitat, sobretot amb aquells que van patir persecució i repressió per defensar la llengua,  sinó que és una manca de coneixements del que passava al nostre país i amb la llengua durant el franquisme impropi d’un ministre de Cultura i Educació.

I com que o el faig un ignorant he de pensar que ho fa expressament per seguir crispant artificialment qualsevol tema relatiu a la llengua.

Tot plegat desautoritza i desqualifica al ministre.

Dóna vots a determinats sectors de l’Espanya profunda carregar contra el català i els sistema d’immersió.

Els expert en sociolingüística tenen clar , i ho avalen molts estudis científics, que en el cas del bilingüisme perquè aquest sigui bo i efectiu  cal que la llengua minoritzada tingui un tractament de discriminació  en positiu per no quedar subsumida per la llengua dominant.

Les enquestes lingüístiques, que hem comentat algun cop, donen un nivell de coneixement alt però un ús molt menor del català  i és en el camp de la relació interpersonal en els patis de les escoles i el camp de   la justícia, curiosament el que posen quotes, on es donen un percentatge d’ús més encara més baix.

Hem assistit aquesta setmana passada a tres  episodi més de la voluntat del govern espanyol de soscavar el sistema d’immersió lingüística i de potenciació de  la llengua catalana

La primera d’aquetes actuacions ha estat la de  l’advocacia  de l’estat que  a instàncies del Ministeri d’Educació ha presentat un recurs davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya perquè  aturi el procés de preinscripció i matriculació i faci una informació individualitzada a totes les famílies que han fet la preinscripció,   des de primer de primària fins a segon d’Eso, sobre la possibilitat que tenen de demanar l’ensenyament en castellà. Aquesta mesura s’hauria d’aplicar abans de que comenci la matriculació efectiva. Realment la mesura és desmesurada sobretot perquè la ciutadania ja fa temps que sap el que demanda a una escola quan arriba el moment de matriculació els seus fills  i a més en els projectes educatius del centre hi figura quin és el seu model lingüístic pel que fa a la distribució i ús de les llengües i en quin moment del procés educatiu  s’introdueixen. Mai ningú ha expressat cap queixa de les informacions donades i rebudes però al Ministre tant li fa  mentre pugui crear confusió sobre el mètode de la preinscripció i dubtes sobre el bon treball d’informació que fan els escoles.

La segona mesura  negativa sobre el sistema educatiu ha estat que noves escoles hauran d‘impartir un 25 % de llengua catalana per una sentència del Suprem avalant el que ja havia dit El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya respecte  la fixació de percentatges.   Coincidint  ara amb les  barrabassades i les paraules ofensives   del ministre Werd ara, doncs,  es dicta una nova i creiem   absurda sentència del Tribunal Suprem sobre els percentatges d’ús de la nostra  llengua a les escoles, sentència  que ja tenia precedents en algunes escoles per una altra sentència judicial de l’any passar. La sentència a més de tenir poca consistència pedagògica si atenem als estudis i resultats de la immersió , sembla, a més,  d’un intrusisme professional inacceptable , sincerament  no m’imagino un mestre decidint quin percentatge de sentència cal aplicar, o quin percentatges de sentències s’han d’escriure i redactar en català  doncs no m’imagino a un jutge preparat per dir quin percentatge de matèria cal donar en determinada llengua.

Parlen de que és un percentatge raonable. I raonable és una visió subjectiva que segurament ja la tenen els mestres i aquests adapten els principis generals de la immersió a la realitat de l‘entorn de cada escola i per tant millor que els jutges no dictaminin el que convé o no a l’escola. I quan això ho dictaminen els jutges, sector el judicial  en que l’ús de la llengua és menor que en altres àmbits encara és més paradoxal.

I encara la tercera En fi veient però que el Congrés amb els únicament els vots del PP i UPyD descarta l’obligatorietat de que el jutges que vinguin a Catalunya sàpiguen el català com a llengua prioritària doncs tot plegat ja es pot entendre. Es tractva de presentar l’acord del Paralemntd e Catalunya pels diputats Elena Ribera (CiU), Gemma Calvet (ERC) i Salvador Milà (ICV-EUiA) que  han defensat al Congrés, designats en representació del Parlament del Catalunya, la prpposta de que es modifiqui la llei orgànica del poder judicial, la llei per la qual es regula l’Estatut orgànic del ministeri fiscal, i altres normatives correlatives per garantir el coneixement del català del personal de l’administració de justícia.

Sembla senzill, lògic i raonable… doncs tampoc. El vots del PP i UPyD ho han impedit.

Cansa una mica  la reiteració en que cal escriure un cop darrera l’altre del tema de la llengua.

I segurament cansa, també,  encara més llegir-ho i pensar-hi .

Però el fet de no respondre a cada provocació o atzagaiada , o com a mínim posicionar-se en contra  davant les agressions al sistema d’immersió lingüística a Catalunya , o a la llengua en general podria arribar a semblar acceptació del que passa  i per aquí no s’hi pot passar.

Cal respondre a qualsevol agressió vingui d’on vingui, perquè la llengua és una matèria massa sensible com després de cada barbaritat  del ministre, d’alguns politics de per aquí ,i ara també dels jutges  del Tribunal Suprem no es pot romandre en silenci, si més perquè consti que no tothom accepta de bon gran les mesures que s’estan portant a terme des d’altes instàncies de l’estat espanyol.

Publicat a l’Eix Diari, el 19 de maig del 2015

 

Resultats

La nit no va ser llarga però sí intensa.

Resultats a Vilanova CiU 6, PSC 5, CUP, 5, ERC 4, C’s 2, SomVNG 2 PP 1, i IC-V 0.

El frec a frec entre PSC i CUP no es va resoldre fins la darrera taula. ERC retorna amb força mentre ICV desapareix.

Ara toca parlar i intentar conformar majories. No és fàcil però necessari, segur

 

De lectures

Mai 24, 2015

 

Morir bajo tu cielo.

Juan Manuel de Prada.

Editorial Espasa Calpe

Colección Narrativa

Barcelona, 2014.

 

A Morir bajo tu cielo, Prada ficciona la caiguda del darrer bastió  de resistència espanyola a Filipines, aquells que serien coneguts  “ Los últimos de filipinas” . La novel·la narra les aventures i desventures del destacament que al llarg d’un any van resistir a l’església de Baler el setge a que varen ser sotmesos pel rebels filipins. La  novel.la explica amb minuciositat la vida a les Filipines i els aconteixements que van porta al darrer setge. És una novel·la coral , amb forces protagonistes que van emergint en funció del moment narratiu.

Juan Manuel de Prada és nascut a Biscaia, però va viure la seva infància i joventut a Zamora, fet que l’autor rememora en moltes entrevistes i articles. Evoca sovint el seu avi que, segons explica, li va ensenyar a escriure i llegir abans d’anar a l‘escola.

Autor precoç als setze anys va escriure el seu primer relat , El diablo de los destellos de nácar, al que es van succeir molts més, amb alguns d’ells va obtenir alguns premis.

Va estudiar dret però no ha exercit mai d’advocat sinó que la seva  vocació periodística i d’escriptor l’ha portat  a dedicar-se plenament a l’escriptura.

El seu primer llibre va ser Coños, conjunt de proses líriques, que va obtenir una excel·lent acollida per la crítica literària. A l’any  1998, la prestigiosa revista The New Yorker  el va considerar una de les possibles figures emergents de la literatura europea, opinió que altres revistes especialitzades posen en dubte. En definitiva un escriptor controvertit possiblement per la seva posició política conservadora i, amb un  toc d’una certa intransigència en alguns aspectes de llibertats personals, que  el porta ser incòmode per determinada  premsa i determinada crítica. Això no va en absolut en demèrit de la seva capacitat de narrar, si bé és cert que en algun moments hi ha algunes postures, pel meu gust, que porten a que les accions dels protagonistes que són excessivament maniquees per ser creïbles .

Juan Manuel Prada ha obtingut un seguit de premis importants de la literatura espanyola entre els més destacats hi ha La tempestad, que a l’any  1997 va guanyar  Premio Planeta, a l’any 2003 va aconseguir  per La vida invisible el Primavera de Novela y Nacional de Narrativa, El 2007  amb la novel·la El séptimo velo va obtenir el premi  Biblioteca Breve), novel·la èpica ambientada en la França ocupada de la segona guerra mundial. En ella es qüestiona alguns aspectes de la memòria oficial i del perill d’una memòria evocada de manera  parcial. La seva anterior novel.la va ser Me hallará la Muerte en la que es narra la història d’alguns membres de la División Azul i  la seva  dificultat d’integrar-se al seu retorn a  Espanya.

Ha publicat així mateix assaigs, relats breus i ha esdevingut articulista polèmic, escriu habitualment al diari ABC i en el seu suplement cultural i també té un programa de cinema a la televisió Intereconomia. Com a periodista ha obtingut els premis el”Julio Camba” (1997), el “César González-Ruano” (2000), el “Mariano de Cavia” (2006), Premio Joaquín Romero Murube (2008).

La novel.la té una primera part en cada capítol ens presenta alguns dels personatges que tindran protagonisme al llarg de la novel.la . En coneixem qui són com actuen i quines són les circumstàncies en que es troben i que en alguns casos els condicionaran en algunes de les seves actuacions. Destaquen pel seu protagonismes el militars espanyols el capità de Las Morenas el tinent Martín Cerezo i el soldat Juan Chamizo, la monja Sor Lucia, el frare franciscà, Fray Cándido  i el terratinent Garzón i la seva filla i per la banda els filipins els revolucionaris  el Teodoro Novicio i Moisés. El nexe d’unió de tots aquets personatges és la monja Sor Lucia que té una molt bona acceptació entre els natius  que viu el primes combats a Baler i és segrestada pel filipins ,estableix una excel·lent relació amb el cap dels rebels Novicio, fet que després tindrà una important relleu pel desenvolupament de l’acció.

La segona part de la novel.la és centre ne els fets de la defensa de Baler i la resistència de la guarnició espanyola al llarg de prop d’un any, la gesta èpica es vista des de diversos punts de vista , el papers dels dos oficials espanyols, el capità Las Morenas, més dialogant i escèptic davant el comandaments polítics de la illa i el tinent Martín Cerezo que viu una personal tragèdia que el fa un personatge rancuniós i això ,s ens dubte afecta al seu paper en la defens de la posició de Baler fins a límits d’autèntic esperpent quan la guerra ja  havia acabat.

Evidentment en la narració hi ah de tots, amors confessats i altes per confessar, les intrigues entre els  mateixos revolucionaris per tenir el poder, la incompetència de les autoritats colonials espanyoles, rebels honestos i nobles,  soldats que són carn de canó i que sense cap preparació són enviats a la primeria línia de batalla, religiosos excepcionals i peculiars pel moment que viu l’església d’aquell moment pel paper que van tenir en l’evangelització de les Filipines, traficants d’armes que cerquen el plaer personal per damunt qualsevol sentiment…. En fi cadascú amb els seves circumstàncies acaba donant un retaule grandiós per una extensa novel·la de més de set-centes pàgines carregades de descripcions del paisatge i dels costum minucioses i amb uns personatges que es veuen submergits en l’esperit  èpic de l’acció que es novel.la.

Naturalment en al novel·la de Prada es barregen els sentiments des de la crueltat i violència  d’alguns personatges a la sensibilitat d’altres. Tot pegat ben narrat i amb llenguatge precís,en alguns moments exageradament preciosista .

Essent un novel·la que narra un fet bèl·lic les escenes de guerra són més aviat minses i destaquen més els treballs per analitzar els  interiors de cada personatge, el que senten, el que pensen ,el que desitgen i el paper que els destí els té reservat.

Novel·la que mostra un cop més la capacitat e Joan Manuel de Prada  que segueix treballant aspectes de la història d’Espanya , i precisament a aquells aspectes que avui encara són incòmodes i “Los últimos de Filipinas” van ser realment incòmodes per una banda que va veure com es posaven davant el món la incompetència de polítics i militars i d’una política colonial maldestre i equívoca.

Interessant , potser un pèl llarg però a l’estar ben escrita i molt ben estructurada es llegeix amb interès.

 

 

L’endemà compte i molt

Mai 23, 2015

D’aquí quaranta vuit hores i escaig ja haurem votat. Haurem dipositat el vot a l’urna i haurem dipositat la confiança amb convenciment ,o com a mal menor ( no hi ha res escrit ni cap dogma sobre la convicció del votant) en el grup o en la persona que encapçali la llista del grup.

I que passarà doncs?. Sembla que aquesta vegada ningú s’atreveix a fer una previsió més o menys fiable . Comentes amb periodistes i amb seguidors de la vida política local i ningú s’arrisca  a fer una proposta de resultats. Quin encerti la porra sembla que cobrarà molt. Molta prudència a l’hora de preveure resultats . Això sí s’anoten algunes  tendències, pèrdua de vots i regidors de les dues principals forces i entrada dels nous parits i fragmentació més que probable amb la necessitat de com a mínim tres forces per governar amb majoria.

El resultats reals seran els que diran si calia tanta precaució a l’hora de fer especulacions sobre els resultats electorals.

Però siguin quin siguin els resultats i com que els eleccions municipals no es poden repetir l’endemà, el 25, s’haurà de començar a  parlar de possibles pactes que facin viable la governabilitat de la ciutat.

I aquí totes les forces hi tenen un paper i també determinada responsabilitat.

El que escoltes de destacats membres de les candidatures que tenen opcions ( compte que ja vaig d’especulació) de tenir a prou força perquè  al seu entorn es faci govern que no es pot estar quatre anys més amb un govern en minoria, que segurament podria anar fent la viu, viu i anar tirant com el que hem tingut en aquets darrers quatre anys però convenen i convindrem que no seria la millor opció, ni la desitjable,  ja hem perdut marxa com a  ciutat.

És evident que en els ajuntaments la cultura del pacte és molt més estesa que en altres nivells de govern, La major pluralitat també comportarà majors possibilitats  de pacte i potser  de forces que ,en teoria i sobre el paper presenten, propostes contradictòries. No serà res de nou però segurament serà prou interessant de seguir i fer-ne les lectures corresponents.

Seguiran ERC i CiU allò que sembla ( Mas diu que sí i Junqueras “no sabe no contesta”)  ja fet i decidit en les altes instàncies dels partits i es donaran suport mutu?. Les dinàmiques locals ja sabem que són enrevessades i compten molt més , moltes vegades, les afinitats personals. Mentre , sembla que a priori CiU ha trencat els llaços que han estat durant molts anys sòlids i estables amb el PP, ERC manté la possibilitat intacte  de jugar a dreta i esquerra per possibilitar i travar aliances de govern. I el PSC  malgrat sembla que anirà a al baixa ( ja veurem però a l’hora del recompte de vots)  també pot mostrar-se disposats a pactes bilaterals que permetin majories estables de govern.

Possiblement aquesta previsió que fan els aspirants a  l’alcaldia i a governar els porta a no negar cap pacte ni a tancar-se en banda a les aliances, baix to de campanya i atacs als adversaris molts controlat sense fer masses ferides  i molt en la línia de la lògica dels enfrontaments electorals però no cremen les naus en bregues acarnissades .

Dipositat el vot ara caldrà veure com es el disposen els partits per oferir-nos un govern estable, de majoria i que s’enfronti de debò als problemes de la ciutat i trobi solucions àmpliament compartides que ajudin a  la sortida de la crisi i a evitar de totes, totes el trencament social.

Coneguts els resultats el diumenge  a la nit , passada l’alegria de la victòria o el manteniment de regidors  o el corresponent dol per la pèrdua , el 25 al matí els mòbils dels  caps de llista ja sonaran (i si no sona malament ,no comptes) i començarà la ronda de tempteig per en segona volta anar ja al gra i veure com ens governaran. Diuen això sí que alguns amb   un ulls posats al setembre per acabar de tancar acords.

Mentre,  aquets dies les realitats electorals d’altres llocs ens han portant lliçons interessants

Si eixamplem una mica l’objectiu, i amb situacions potser no comparables, veurem el fiasco que avui hi ha a Andalusia. Unes eleccions anticipades i avui amb la incògnita de si no s’hauran de repetir altre cop per incapacitat del grup majoritari de no trobar suports però tampoc ser capaços de construir una alterativa des de l’oposició amb posicions escandalosament tàctiques . Als ajuntaments això no pot passar perquè al llista més votada automàticament obté l’alcaldia si no hi ha una majoria absoluta en primera votació. Després però la ingovernabilitat pot ser palesa.

I si encara obrim i eixamplem encara  mica més l’objectiu i sense que tampoc siguin comparables les situacions però si hi ha algunes coses de les que podem treure   lliçons de les recents eleccions angleses que ens poden servir.

En primer lloc el valor de els enquestes encara s’ha devaluat més , donaven un virtual empat  i alguns ja cantaven els absoltes polítiques a Cameron  i n’ha sortit més viu que mai  amb una còmode majoria absoluta . Per tant tota la demoscòpia sembla ser qüestionada , aquí ja veurem si l’encerten …

En segon lloc aprendrem algun dia la lliçó que ens han donat els líders dels partits perdedors, no han trigat ni vint-i-quatre hores a presentar la dimissió , pleguen i cedeixen el lideratge a algú . Prenguem nota del que passarà aquí.

I tercera  el SNP ha guanyat a la búlgara ha guanyat tots  els escons escocesos  menys un parell, però en el  seu programa no hi figurava la independència ni havien plantejat les eleccions com a plebiscitàries.  Ni , evidentment amb la inacostable i abassegadora victòria plantejaran la declaració d’independència. Perquè ?. Tothom hauria de reflexionar els que neguen qualsevol opció de votar com aquells que ho volen resoldre tot amb unes eleccions presumptament  plebiscitàries que no es corresponen al valor del vot d’un referèndum.

En fi d’aquí setanta dues  hores ja serà l’ endemà i llavors és quan caldrà demostra que el nostre vot, la nostra confiança serveix d’alguna cosa més que donar majories i minories .i mesurarem també el valor que té el compromís de cada força política.

El 25 potser es tant important com el 24, ja que s’hauran de començar a moure fitxa per garantir un govern pels propers quatre anys  a la ciutat.

O tindrem sorpreses? I potser ja està tot negociat, abans de lligar el blat.

 

Publicat al Diari de Vilanova el 22 de maig del 2015

Un llibre important que segur que esdevindrà referent..

Mai 22, 2015

 

Demà dissabte a les 7 de la tarda al Castell de la Geltrú i amb la col·laboració de l’Associació de Periodistes del Garraf es presentarà el llibre El Llarg Procés de Jordi Amat i publicat per Tusques Edicions en la seva col·lecció l’Ull de vidre.

La presentació anirà a càrrec de Oriol Pi de Cabanyes, Francesc Xavier Puig Rovira i el mateix autor, Jordi Amat.

El llibre publicat  als voltants de Sant Jordi ja està en al segona edició, fet que demostra el gran interès que ha aixecat. “El llibre proposa  una nova interpretació no exempta de polèmica i en clau europea per entendre quin ha esta el desenvolupament de la cultura i el catalanisme  des de la immediata postguerra fins el fia d’avui”, llegim a la contraportada , i realment el llibre constitueix una crònica escrita amb rigor, amb coneixement fruit de l’estudi i l’anàlisi del fets que han succeït al nostre país i també´ de l’estudi dels personatges que han tingut un protagonisme essencial en aquets anys.

Jordi Amat , té arrels vilanovines com ens explica Puig Rovira: Amat és descendent de Vilanova per via paterna i materna.

El seu avi patern era Manuel Amat Rosés (Vilanova, 1909 – Barcelona,  1985). Escriptor i humorista. Col·laborador de diversos periòdics  locals. Formà part de la redacció de la revista Prisma (1930). Després  de la Guerra Civil, col·laborador de Destino i organitzador de viatges  culturals i turístics en aquesta revista, abans del turisme massiu i de  la proliferació dels automòbils utilitaris. Autor de diversos llibres  d’humor infantil. Pintor de miniatures. Conferenciant. Personalitat  polifacètica, es manifestà com un vilanoví de cor, fortament arrelat a  la seva terra. El seu avi matern Oleguer Fusté Salvatella (Vilanova, 1909 – Barcelona,  1991), metge. Membre de la Junta de la Biblioteca Museu Balaguer.  Continuà la col·lecció de bibliografia local iniciada pel seu pare,  també metge i membre de la Junta de la Biblioteca Museu Balaguer

 Amat és escriptor i filòleg. Es va llicenciar en Filologia Hispànica -va obtenir el Premi Extraordinari de Llicenciatura- i es va acabar de formar a la Unitat d’Estudis Biogràfics de la mateixa Universitat. Ha publicat articles de la seva especialitat a les principals revistes acadèmiques del país i ha dictat conferències a diverses universitats (a Girona, Málaga, Salamanca, Santander…).

Com a filòleg s’ha dedicat sobretot a l’edició de clàssics de la no ficció catalana i espanyola contemporània: ha editat o prologat obres de Gaziel, Josep Pla, Maurici Serrahima, Dionisio Ridruejo o Camilo José Cela entre d’altres. És membre del consell assessor de la Biblioteca del Catalanisme de l’editorial RBA i és autor d’algunes biografies –del poeta Luis Cernuda (2002) o el política Ramon Trias Fargas (Premi Gaziel de Biografies i Memòries, 2009)- i d’alguns assaigs sobre cultura i política durant el franquisme, com ara Las voces del diálogo (Premio de Ensayo Casa de América, 2007) o El llarg procés. Cultura i política a la Catalunya contemporània (1937-2014), (2015).

Ha acabat la biografia de Josep Maria Vilaseca Marcet, que al setembre publicarà L’Avenç, la de Salvador Millet i Bel i prepara la de Josep Benet. Col·labora al diari La Vanguardia, tant a les pàgines d’Opinió com al suplement Cultura/S (del qual és crític setmanal).

 

Del llibre el mateix Amat ens parla en una entrevista al suplement Quaderns del diari El País.

Als seixanta-setanta es dibuixa un catalanisme progressista, intel·lectualment molt potent, que vostè fa convergir amb el Pasqual Maragall alcalde i després president i que simbolitza amb el Cobi, però que tot plegat se’n va en orris…

R. Amb el Cobi aquell marxant cap al cel resumeixo l’esllanguiment d’una cultura tant catalana com d’esquerres, oberta, que es planteja el problema de l’encaix amb Espanya sense fer-lo l’eix central, com sí que passaria amb la transformació, en clau d’esquerres, de la vida catalana. Per què es fon aquest catalanisme? Perquè és incapaç de regenerar-se i perquè es decanta per l’eterna batalla nacionals-no nacionals. El més greu que està passant és que s’ha perdut la riquesa del debat intel·lectual, que ja no es produeix dins del nacionalisme, com abans. Tot debat ha quedat fagocitat pel tema nacional.

 

A l’acte de presentació d’ el llarg procés al CCCB de Barcelona hi van intervenir diverses personalitats que entre altres coses van dir:

 Vicenç Villatoro: “Este es un libro decisivo, que brinda una interpretación sin prejuicios, nueva y en clave europea, sobre el desarrollo del catalanismo.”

 Jordi Gracia:  Amat se ha liberado de la “tensión servil del presente político y sociológico” para restituir las zonas más ambiguas del pasado reciente de Catalunya, al margen de los usos interesados de la historia y la dialéctica de las hegemonías ideológicas.

 El libro surge de un artículo que Amat publicó en Cultura/s  de La Vanguardia (19 junio 2013), titulado “Matar a Cobi”. A raiz de unas declaraciones polémicas que Javier Mariscal hizo sobre las esteladas y la manifestación de la Diada en el 2012, el icono de Barcelona fue defenestrado por ser antiindependentista. ¿Hasta qué punto el discurso actual es capaz de negar lo que ocurrió hace unos años?

 Sergio Vila-Sanjuán: marca los puntos cardinales para situarse y entender por qué Catalunya es como es: son

 La biografia de Joan Perucho que ha escrito Julià Guillamon;

  • La de Juan Marsé, de Josep Maria Cuenca;
  • Aquellos años del boom, de Xavi Ayén, y
  • El llarg procés.

 

 

 “Un panorama del catalanismo cultural y político desde la Guerra Civil hasta el momento presente. Un libro que aporta claves para entender la situación actual y repasa con mirada crítica casi un siglo de catalanismo, sin rehuir la polémica y aportando documentos inéditos. Sorprende muy positivamente la ambición con que esta obra aborda el tema.”

Llucia Ramis “El catalanismo desorientado”. La Vanguardia, 18 abril 2015.

 Tots els comentaris prou interessants però segur que encara serà més interessant escoltar el mateix autor el dissabte al Castell de la Geltrú. El llibre ben segur que serà un referent per explicar-nos l‘evolució cultural i política al país.

 

Un afegit d’interès.

Ahir parlàvem de els monges nostrades que diuen ,diuen , diuen que fan política. L’amic Bienve m’envia un versos , aclarint que ell no n’és l’autor:

Molta monja hi ha infiltrada

En campanya electoral.

Una ja està bilocada,

Amb els CUP i la Colau

L’altra sembla ja aureolada

Per la llum presidencial

Mas i Trias l’han fitxada

Pel poder municipal.

Tant de  clero fent d’esponja

Mai no és bo, fem-ne cabal,

No hi ha enquesta  ni hi ha monja,

Ni rumor, premsa o canonge,

Ni lladruc ministerial

Ni mala art que enterboleixi,

Adulteri o envileix

El sufragi universal!!

 

Queda escrit.!!