Premis Molero, un altre any.

by

L’organització dels premis Molero m’ha convidat a intervenir en l’acte d lliurament dels mateixos a la seu del Consell Comarcal, la Masia Cabanyes .

Es tractava de parlar de l’Eugeni Molero, del premis i d’introduir a Joan Manuel Tresserras que ens va parlar de amanera excel·lent sobre la cultura i la comunicació. I en finalitzar el lliurament el Bienve Moya va explicar  algunes llegendes del territori.

Va ser un acte interessant i concorregut i cal felicitar els guanyadors

Deixo el text que vaig llegir en l’acte.

 Intervenció presentació premis Molero

 Bon dia.

Gràcies per la seva assistència en l’acte de lliurament d’aquest premis

L’organització dels mateixos  m’ha convidat perquè els  dirigeixi unes paraules ,  ho agraeixo de tot cor. Em plau poder parlar de l’Eugeni Molero, amb qui havien treballat i compartit alguns projectes fa ja forces anys concretament en els anys 76, 77 i encara més endavant .

M’han demanat – si ho vaig entendre bé-  que parli de l’Eugeni, dels Premis i presenti al professor Joan Manuel Tresserras que ens parlarà sobre “Cultura i Comunicació a la Catalunya del segle XXI ,i que ho faci amb el mínim temps possible.

Ras i curt : Tres en un uno i a preu fet. Provem-ho.

Sobre l’Eugeni Molero

Per parlar de l’Eugeni Molero , en la seva vessant únicament de periodista ,  he seleccionat el darrer paràgraf del llibre memorialístic de  Jean Daniel  “ Ese extraño que se me parece”.  Daniel és un intel·lectual francès  i representa segurament el millor periodisme humanista fou fundador y director de Nouvel Observador. El paràgraf diu:

“Durante mucho tiempo  me he esforzado en ser un espíritu libre y ahora sé que es una conquista muy lenta que sólo se logra en ciertos momentos. En el otoño de la edad  es cuando uno se siente liberado de la mirada de los demás  y del temor de su juicio. Perdura, a veces, la preocupación de no hacer sufrir inútilmente.”

Dissortadament Eugeni Molero ens va deixar massa abans d’arribar a la tardor de l’edat.

Però del paràgraf m’interessa dues idees, dos conceptes que poden definir meravellosament l’actitud vital de L’Eugeni Molero: Esperit lliure i Temor al judici

L’Eugeni va ser realment un esperit lliure, algú que en moments d’una certa grisor va trencar amb la generació de periodistes molt vinculats a les estructures del franquisme local i del mateix poder local .

Crec que va saber aprofitar els escletxes en el mur petri i gairebé de ferro que era la representació de la premsa en època del tardo-franquisme  crec que va eixamplar aquestes encletxes amb esforç , singularitat i soledat , i finalment va poder treballar amb una certa llibertat – tot és relatiu clar-  en el projecte del Setmanari de  Vilanova, projecte que vam compartir engrescadament  alguns  del que estem per aquí . No va ser una trajectòria ni fàcil ni sempre agradable però que ens va servir per intentar fer les coses d’una altra manera i dotar al territori d’un premsa no vinculada al poder, democràtica, catalana i cercant una certa qualitat informativa i la inserció en la societat .

A l’any 1980 Joan Soler Bou va obtenir el premi  Francesc Macià amb el treball Bases per una història cultural vilanovina (19451980).  (Joan Soler Bou, Centre d’Estudis, 1980). En aquest treball parla el Setmanari i deixà escrit :  “Aquest setmanari sortí el dia d ela “liberación” ( 21 de gener) i edità seixanta nou números justos abans de ser venut a grup dretà vilanoví. És el primer intent ,reeixit o no, de crear un mitjà d’informació consolidat   i amb una visió crítica de la ciutat. No amagava els seu problemes i els presentava des d’una òptica molt més oberta  que la del diari “oficial”. Fou, per aquest fet, molt criticat. El seu fi principal , com es pot suposar no era la cultura, però tot i així publicà articles força interessants  sobre cultura popular, personatges vilanovins, etc..

El setmanari feu madurar alguns elements que després entrarien de ple en el camp  de la cultura”

Molero té però una extensa trajectòria de capçaleres  amb les que va col·laborar: Fou responsable de la secció musical de la revista Canigó des de 1971, redactor a Presència i Tramuntana, director del diari de la mostra Expocultura (1982) i col·laborador a Serra d’Or, d’ Àncora, Els Correo Catalan, l’Avui i a  diverses publicacions de la premsa comarcal; cal destacar-ne les entrevistes i els reportatges a Diario de Barcelona i a Full de Cultura Va escriure amb diversos pseudònims al Diario de  Villanueva , com hem dia ¡ al Setmanari en el que va exercir de  director i d’editorialista  a la pràctica  i va ser membre  fundador de la revista  El Montgrós a Ribes en la seva darrera etapa com a Periodista.

Molero crec que representa la revolta des de les possibilitats minses del Diario de Villanueva  contra el vilanovisme ranci, aquella mena de coartada per fer bo tot el que fos  fet a Vilanova sense cap mena d’esperit crític , la coartada intel·lectual de molta gent, dels ambients culturals del anys cinquantes i seixantes i fins els setantes amb la mort d el dictador  gent que per beneir determinades col·laboracions voluntàries o forçades  amb el franquistes i el franquisme  local ho justificava per l’”amor a la vila”.

El mateix Soler Bou ho defineix amb claredat: El vilanovisme i l’ajuntament coincidiren en la recerca d’una cultura neutra que no fes mal a  ningú i que ens beneficies a tots plegats. Però Molero no era precisament neutral i queda clarament palesada la seva posició en el conte l’ homenatge en que descrivia el vilanovisme més cofoi, aquell que es practicava als salons del Fomento Villanovés.

Naturalment Molero era incòmode amb el poder que representava aquest vilanovisme, però tampoc s’atrevien pel moment de perspectives noves a actuar directament contra ell, però la censura d’articles o la directa manipulació d’alguns d’ells eren petites i miserables actituds d’alguns del directius de la premsa del moment. Però també va ser incòmode  també pels partits emergents que no acceptaven de massa bon grat algunes crítiques que des de la premsa se’ls podia fer.

Alguns cops , més d’una vegada li va tocar de franctirador, segur , però la seva feina va servir  per obrir pas amb més facilitats als que venien al darrera.

Eugeni Molero era una persona,  inconformista, honesta, lleial, visceral i compromesa, i això fa, com a altres persones que tenen aquestes mateixes característiques  tingui també els seus detractors. A persones com Molero se l’estima o   se’ls valora com és  amb virtuts i defectes o se’l  rebutja i  judica amb duresa. Algunes crítiques òbviament estaven fetes des de la sinceritat però altres simplement eren fruits d’haver viscut a la “caverna” durant masses anys. A Molero aquest judicis   provinents del sectors més recalcitrants  ni el preocupaven ni l‘afectaven , més aviat l¡’esperonaven. Sabia clarament ,que amb el trencament que havia fet amb el periodisme, acomodatici i establert, havia traspassat una línia vermella  que els sectors més conservadors no li perdonarien mai. Estava alliberat, immunitzat de els crítiques d’aquets sector , com deia  i llegia al principi en la cita de Jean Daniel sempre es va sentir alliberat de les mirades dels altres..

Sobre els premis

Els premis van ser insaturats a l’any 1992 ( any dels miracles) i a partir d’aquí s’han anant convocant anualment i d’ençà 2014 de manera bianual.

En el llibre que va patrocinar el Consell Comarcal del Garraf a l’any 2009 que es van acomplir els 25 anys de la mort de l’Eugeni  Molero, la periodista Laura Marín em preguntava  sobre la impulsió el premis Molero, llavors vaig contestar:

Em va semblar que calia reconèixer la seva feina i per això am impulsar el premi periodístic en un moment em que la intenció era que els ajuntaments i el Consell Comarcal elaboressin un cartell de premis literaris de certa rellevància. Va ser un homenatge i un reconeixement que no havia tingut en el seu moment.

Evidentment em ratifico en el que vaig dir en aquells moment però hi afegiria algunes qüestions que crec que també són rellevants.

Incentivar treballs de recerca periodística i d’investigació d’aspectes d de la comarca del Garraf.

Instituir un premi que volia tenir una certa difusió donada la pràctica absència d’aquest tipus de premi, des de feia molts anys,  a la nostra comarca i per tant consolidar un cartell prou sòlid i interessant que donés prestigi i ajudes a projectar els treballs guanyadors  .

És evident que volia servir d’aglutinador del territori almenys pel que corresponia als estudis i treballs  periodístics. I havia una voluntat política que fos un projecte que transcendís a la comarca però també amb al voluntat de que des de fora parlessin del  nostre territori.

I naturalment, tot això homenejant a L’Eugeni Molero amb el seu record

Al llarg del temps es va força feina i nombrosos parodistes de la Comarca i de fora d’ella s’han presentat i han guanyat, potser els ha servit d’incentiu i amb això ja l’organització es podria donar per ben pagada. S’han publicat forces dels treballs d’investigació que ha obert noves perspectives en algunes matèries i han ajudat a consolidar una bibliografia prou notable sobre el Garraf, la seva gent, la seva història i el seus fets…..

Enguany s’han presentat 32 treballs , és una xifra que fa goig, per tants semblaria que el futur si es segueixen promovent els premis pot consolidar-se definitivament com un cartell de prestigi.

No em pertoca a mi fer una valoració des de l’òptica política del Consell ( que no ho faci no vol dir que no tingui opinió)de com han anat els premis Molero, constatar, això sí,  que dels projectes culturals i de comunicació nascuts a l’entorn d’aquells anys aquest encara es manté i es una bona senyal , altres han passat a  millor vida altres s’han transformat, al meu entendre, amb un certa visió molt reduccionista i sense ambició global.

Crec mot encertada i positiva la incorporació en el cartell del premsi Molero la vessant d’investigació rebatejant-la amb el Premi Albert Virella. Incorporació que es fa quan es compleix i es celebra  el centenari de l’estudiós vilanoví.

Virella fou un lletraferit i un intel·lectual  que comença ben aviat a  escriure al divuits anys col·laborava amb la publicació Democràcia òrgan de l’ERC i ho habitualment feu fins el cop d’estat militar que esgavellà tantes coses..

Allistat a l’exèrcit republicà assolí el grau de tinent d’artilleria a l’Escola Popular de Guerra

Fou ,sense cap mena de dubte , l’iniciador de la historiografia moderna  a la nostra citat. Comença amb treballs a la ràdio i a l’any 1946 va publicar el llibre Vilanova i la Geltrú. Imatges de la ciutat i de la comarca, .Editat per Rius Vila fou el primer d’un seguit de llibres de diversos autors que es van poder publicar amb el mecenatge de la subscripció popular  de forces vilanovins, vaja un Verkami a l’antiga.

Virella ha publicat sobre la ciutat i la comarca  diversos llibres i centenars d’articles entre ells un seguit de col·laboracions al Setmanari de Vilanova amb el títol suggerent de “ Pretèrit Imperfecte” on glosà les dates més importants de la història del país.. La llista completa de la seva obra està recollida en una bibliografia editada per l’Ajuntament de Vilanova l’any 1995. Fou un dels fundadors de L’ Institut d’Estudis Penedesencs l’Ajuntament de Vilanova li atorgà la medalla de la ciutat. El 1996 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Els mèrits per recordar-lo amb un premi són incontestables i de nou afirmo que ha estat un encert afegir els seu nom al cartell de guardons d’investigació.

Així mateix em sembla més que oportuna, interessant i necessària  l’aportació que es pot fer des l’Associació de Periodistes del Garraf. Criteris, suggeriments, tot allò que ajudi a qualificar els premis i per extensió  la professió

Però, deixeu-me,  encara una mica més.

El 7 de maig del 2012 escrivia a rel d’un comentari que vaig sobre la vintena edició dels premi Molero :

“……..I m’atreveixo a suggerir que de cara a altres anys de la convocatòria d’aquest premis s’afegís al cartell també una apartat del premi  amb el nom de Josep Lluis Palacios . Palacios i Molero van tenir també estreta relació, en la creació de la revista Montgròs crec que seria una forma de recordar-lo també.

Des de la modèstia ho suggereixo qui sigui que li pertoqui ja farà el que consideri més oportú.” Palacios va ser un company de redacció del Setmanari de Vilanova allà coincidí també amb l’Eugeni Molero. Ningú va recollir el suggeriment, no passa res,  avui hi torno i Potser em poso a on no em demanem. Però ja que tinc l’oportunitat crec que la comarca esta en deute amb la figura de Josep Lluís Palacios, i crec que seria oportú  fer alguna cosa que el recordés, Ribes convoca un concurs entre els estudiants de secundària  del seu municipi. Potser estaria be arribar a acords per  estendre’l dins del mateix Cartell dels Molero. Palacios va ser un lleial col·laborador d’aquest Consell en forces treballs i va tenir també responsabilitats en el camp de la cultura al seu municipi però sempre amb una visió oberta i global. Potser no estaria de més que el Consell impulsés fer algun tipus de publicació miscel·lània amb treballs seus i amb opinions sobre la seva persona i la projecció cultural.

Sobre el ponent d’avui

Crec que és una obvietat, però si volen ho discutim, que la cultura i la comunicació o la comunicació i la cultura, és igual són elements constituents i estructurants  de la nostra societat , de la nostra manera d’entendre les relacions socials  La cultura com element estructurant de la societat ha de tenir un paper  clau en les ciutats . La cultura ha d’esdevenir un instrument cabdal en el treball per la cohesió social, en la creació de referents col·lectius sòlids , en esdevenir un incentiu econòmic i a donar més oportunitats a tothom i ha d’esdevenir  un element que ajudi a  superar les diferències de classe i no sigui un element d’ostensió sinó de real transformació de la ciutat i la societat.

Si la cultura ha de jugar aquest paper constituent   és evident que la comunicació és imprescindible per ajudar a la construcció d’un sentiment de pertinença a un col·lectiu sigui el teu poble, o el teu país, ha de estructurar  un procés d’identificació d’un espai  i una cultura.

Joan Manuel Tresserras ha estat un del teòrics ( i pràctics) més importants i reconeguts en la definició i consolidació d’un espai català de comunicació , element clau en al fonamentació de la nació catalana i com element de projecció i de pervivència de la llengua ,sinó també com un espai referencial per la ciutadania.

I a pocs dies de la darrera, per ara, barrabassada  del ministre Werd respecte i l’absurda sentència del Tribunal Suprem sobre els percentatges d’ús de la nostra  llengua a les escoles que em sembla, a més,  d’un intrusisme professional inacceptable ( no m’imagino un mestre decidint quin percentatge de sentència cal aplicar, doncs no m’imagino a un jutge preparat per dir quin percentatge de matèria cal donar en determinada llengua),  el tema de la llengua encara agafa molta més força la defensa d’aquest espai de comunicació català com un element de cohesió social i de reforçaments dels referents del col·lectiu.

El ponent d’avui Joan Manuel Tresserras  va ser Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya entre el 2006 i el 2010, en el govern d’Entesa Nacional de  Progrés presidit per José Montilla. És doctor en Ciències de la Informació, professor del Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, especialitzat en història de la comunicació. També ha estat docent sobre gestió cultural, comunicació política, polítiques de comunicació i anàlisi de mitjans, entre d’altres.

Col·labora habitualment al diari ARA on analitza amb rigor el moments polític, social i cultural  del moment intens  que viu el  nostre país fent-ne una dissecció fina i acurada, cercant clarificar situacions que el futur ens depararà.

Avui és parlarà sobre “Cultura i Comunicació a la Catalunya del segle XXI”, evidentment els seus coneixements ens aportaran elements i aspectes ben segur novedosos i innovadors  en aquests conceptes claus  per la nostra societat.

Bé , acabo, no se si hauré complert les segur modestes expectatives que l’organització s’havia proposat amb al meva intervenció. El més important és sens dubte mantenir viu l’esperit que en el seu dia van animar a al creació dels premis i afegir-hi tot allò que els millori. És el millor homenatge que podem a fer a les persones que  donen nom al premi.

Felicitats a qui seran els guanyadors que suposo que d’aquí  una estona ho sabrem.

Gràcies de tot cor a l’organització per haver-me permès, potser amb una certa nostàlgia, fer un record afectuós  de persones i accions  ja passades i, ara sí,  disposem-nos a  escotar a sr. Joan Manuel Tresserras que ben segur ens delectarà, molt més que jo,  amb les seves explicacions.

Gràcies.

Masia Cabanyes

08.05.14      

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: