Archive for Juny de 2015

Ajudar a millorar l’educació

Juny 30, 2015

Cada any en arribar  aquestes dates i de manera recurrent parlem de l’Escola d’Estiu. És un clàssic. a finals de juny quan surt el programa de l’Escola d’Estiu del Penedès  a Saifores en fem alguns comentaris i ho fem perquè ja fa trenta set anys que l’escola s’organitza amb al voluntat de fer un servei al món educatiu i perquè representa també la voluntat d’un sector, un ampli sector, del professorat de seguir cercant noves maneres de fer i entendre l’educació.

Pels molts mestres,acabat el curs i els darrers dies d’una dinàmica embogida per la proximitat de les vacances,  encara queda la possibilitat d’anar a “classe” uns dies més assitiant a les escoles d’estiu que ja molts anys que breguen per seguir amb aquells objectiu inicial de seguir formant-se en un ambient distés , en un ambient d’intercanvi de propostes, experiències , sensacions i fer-ho de manera col·laborativa .

Aquí al nostre territori un cop més, com hem dit, i ja  fa 37 anys s’organitza  Escola d’Estiu del Penedès, sota la responsabilitat, enguany del Moviment de Renovació Pedagògica el Baix Penedès amb una proposta  prou interessant que porta per títol Aprenem i eduquem… què, com?.

En el pròleg que han fet pel programa descriuen clarament quina és la voluntat que mou els organitzadors de l’escola de Saifores del 2015 :

APRENEM I EDUQUEM… QUÈ, COM?

 Les persones que ens dediquem a l’educació necessitem espais de reflexió. Per això creiem que és desitjable assistir a cursos, seminaris, tallers i sobretot a Escoles d’Estiu per tal d’aprendre la utilització de més recursos i estratègies didàctiques i metodològiques amb l’objectiu d’actualitzar la nostra tasca docent. Però des dels MRPs pensem que cal també reflexionar sobre el sentit de l’aprenentatge, de l’educació, sobre el rol del mestre avui, sobre el model d’educació que volem. Sobre el què i el com aprenem. Moltes vegades diem als nostres alumnes que preguntin, i valorem positivament una pregunta oportuna o enginyosa, però sovint nosaltres no som capaços de plantejar-nos interrogants sobre la nostra pròpia professió, com ara: Què entenem per educació? Quin sentit (o manca de sentit) té el que s’intenta ensenyar i aprendre en els centres? Els alumnes seran competents per planificar el seu itinerari acadèmic /professional en la societat del 2025? Seran capaços d’incorporar les tecnologies digitals de forma natural en la configuració de les seves trajectòries individuals d’adquisició de coneixements? Som conscients que els aprenentatges que l’alumne assoleix i viu en altres contextos s’han de tenir en compte, independentment del context on s’han produït? En el moment que decidim dedicar-nos a la professió docent, què n’esperem? Quin sentit té per a nosaltres fer de mestre o de mestra? En la nostra tasca professional, quin lloc ocupa l’ètica en l’educació? Quantes vegades hem experimentat com en són de singulars cadascun dels nostres infants? I quantes hem constatat que allò que ens serveix amb una criatura no ens serveix amb una altra perquè cada una és única? I és que moltes vegades les preguntes incomoden, tenen tant de perilloses com de motivadores. Potser no hauríem de pensar tant en allò que no podem fer, sinó plantejar-nos allò que és possible….. Benvinguts a l’Escola d’Estiu del Penedès, us hi esperem.

Certament la Escola d’Estiu del Penedès que des de fa trenta set anys omple can Mata de Saifores és un clàssic educatiu de l’estiu. Parlar de l’Escola d’estiu del Penedès es recordar que fa trenta set –que en son forces amb alts i baixos corresponents –   anys un col·lectiu de mestres habituals de les escoles d’estiu de la institució Rosa Sensat a Barcelona, o a Bellaterra  es van creure de debò que els territoris llavors perifèrics  també existien, amb voluntat de ser presents en el debat sobre la millora de l’escola i de la formació del professorat que, més enllà de les gran conurbació  urbana amb  la importància que tenia, hi havia una manera de fer pròpia que, sense ser contradictòria amb la general ,segurament tenia un sentit de proximitat i de referents comuns , el tarannà propi i  d’una identitat creixent que calia explorar i aprofitar. Els territoris, entre ells el Penedès, tenien també moltes coses a pensar i a reflexionar conjuntament, a dir i a transmetre la seva experiència a  la resta del país amb la voluntat clara de millorar la situació del món educatiu i ser un esglaó més en la renovació de la pedagogia , renovació que havia estat un dels paradigmes de l’escola catalana en  l’època republicana. Es tractava de recuperar l’impuls transformador que l’educació té damunt de la societat i fer-ho ben arrelats al territori a on treballàvem

Són molts anys dedicats a promoure una formació diferent , molt més participativa i activa de la que habitualment es programa al llarg de l’any, però l’Escola d’Estiu és també un espai d’un valor incalculable des de l’òptica de la relació i de l’intercanvi i transmissió   d’experiències com en algun moment ho ha definit ells mateixos  “L’escola d’estiu ha esdevingut un espai per la reflexió sobre la necessitat de la renovació pedagògica en moments de  dificultats socials i amb un canvis a la societat que posen en perill la necessària cohesió.

Avui doncs amb una motxilla ben carregada però amb voluntat de seguir avançant us convoquem novament  a Saifores per seguir treballant per seguir millorant l’Escola i potenciant la participació i implicació de tota al comunitat educativa per seguir construint  aquella escola per la que fa anys seguim treballant “.

Certament fa anys que des dels els sectors professionals més conscienciats es treballa per assolir el model d’escola que el país necessita i s’havia avançat molt . I ara no són temps fàcils per seguir en aquesta batalla. Les mesures de l’administració ja sigui en forma de retallades salarials dels mestres o veure com es van suprimint recursos – és parla de que els pressupostos d’educació s’ha situat a als nivells el 2006 amb un milió més d’alumnes- podria ser  una situació per desmoralitzar i desmobilitzar el conjunt dels mestres , però sortosament no ha esta així, l’alt sentit de la responsabilitat i la voluntat d’assolir el model d’escola fa que més enllà de les dificultats hi ha un treball clar per assolir un model educatiu d’excel·lència, transformador i arrelat al país. No és fàcil tanmateix però és l’objectiu en el que es comprometen la majoria d’ensenyants. I per assolir aquest model cal seguir plantejant les reivindicacions, cal seguir manifestant-se però també cal seguir donant suport a la formació i a les escoles d’estiu.

Perquè l’Escola d’Estiu segueix essent  un petit , però important, espai on   és pot seguir apostant per treballar de car al futur de l’escola,  salvaguardar la feina  feta i els aconseguiments de molts anys i que ara, fruit de les politiques de retallades aquí i de la voluntat d’uniformització i  recentralització allà, posen en perill el model pel que els mestres han esmerçat molts i molts esforços  i també moltes hores de feina.

 

 

Publicat a l’Eix Diari el 23 de juny del 2015

De la incertesa a l’esperança.

Juny 29, 2015

A l’any 2005 Ferran Mascarell va escriure el llibre  La cultura en l’època de la incertesa en ell Mascarell  reflexionava  sobre el significat de la cultura en el context d’aquells moments en plena discussió del nu Estatut de Catalunya   i en conseqüència entre  relacions entre Catalunya i Espanya i els grans esdeveniments culturals. El llibre era una  compilació d’una sèrie de conferències, assajos i articles de premsa. És un bon compendi del que l’autor pensava en aquells  l’enorme complexitat dels processos culturals.

Deu anys més tard i en la conferència  que va oferir el divendres passat com a cloenda del curs de Les Aules d¡Extensió Universitària de la Gent Gran, preguntat sobre si encara estem en temps d’incertesa Mascarell va respondre que ara es veia més en un temps d’esperança.

Esperança perquè considera que el procés que viu en l’actualitat Catalunya pot ser un clar revulsiu en positiu per la cultura del país.

El Conseller Mascarell va fer un repàs per d’aquells elements que compensen el terme “cultura”, des dels llegats immaterials  col·lectius fins els sistema educatiu i la facilitat que poden tenir les persones per accedir a temes de creació en l’ampli ventall de possibilitats, o la mateixa llengua com element d’ús comú i identificador del col·lectiu nacional .

La seva diagnosi del moment actual de la cultura catalana va ser  raonablement satisfactori pel que fa a consums interns, malgrat en els darrers anys hagi baixat en un 20 % i també en la seva projecció exterior però creu que cal que hi hagi una possibilitat de que  creixin les aportacions directes o bé a través de rebaixar l’IVA cultural per poder donar una major dinàmica a sectors que avui resisteixen però que necessiten una dinàmica major.

Mascarell que al llarg dels darrers quatre anys ha anat modulant un discurs, recollit en el llibre (Catalanisme deucentista – A la recerca d’un Estat eficient ) que ha estat creiem inspirador de moltes de les actuacions intel·lectuals  del procés, aposta clarament per un estat propi des del moment en que l’estat espanyol deixa de ser eficient per Catalunya. La necessitat de l’estat és una vella reivindicació del catalanisme polític i cultural però mentre aquesta opció no s’ha pogut reclamar per les circumstàncies històriques  s’ha conviscut obligadament  però en aquest moments en que les polítiques de l’estat espanyol ,sigui  a través de lleis com del ministre Werd o l’ofec econòmic , la permanència a l’estat espanyol ha deixat de ser positiva pel país, la necessitat d’una estat propi és ja imprescindible. La via a la independència no és una via romàntica no ancorada en les velles glòries sinó la necessitat de tenir un país on tothom hi tingui la seva  oportunitat amb una societat cohesionada. I és en aquets sentit que cal la construcció d’una Catalunya molt més culta i amb més potencial cultural per poder tenir un estat propí fort i cohesionat.

Com sempre lúcid amb el seu anàlisi, rigorós amb els arguments i transmetent convicció   Mascarell va respondre a les expectatives creades.

 

Publicat al Diari de Vilanova el 26 de juny del 2015

De lectures

Juny 28, 2015

Los últimos de nuestros padres.

Jöel Dicker.

Editorial Alfaguara.

Barcelona 2014.

Jöel Dicker va triomfar amb la novel·la La verdad sobre el caso Harry Queberts, però bans ja havia escrit aquesta Los Últimos dias de nuestros padres que de manera novel·lada ens explica el naixement dels Special Operatiosn Executives (SOE) durant els inicis de la segona guerra mundial i Anglaterra veu la necessitat de la creació d’un cos d’elit que serveix per seguir la guerra a la França ocupada quan els  exèrcits francès i anglès han estat derrotats.

És una novel·la  on es narra el canvi  en la vida de diversos joves que són reclutats per constituir els primers grups del SOE i com alguns van donar les seves vides per la causa dels aliats, no sense dubtes del seu pas cap a  l’acció , ni sense por, no sense en alguns moments voler desertar de tot.

És també una bona història de com les persones poden arribar a envilir-se com a persones en situacions d’una gran tensió o estar permanentment envoltats d’horrors, morts, perills  i destrucció.

La presa de consciència de que les situació extremes podem clarament canviar la mentalitat i les de maneres de fer i pensar  de les persones.

Jöel Dicker és nascut a Suïssa. Ha escrit una mitja dotzena de novel·les malgrat nomes n’ha publicat dues. Va arribar aquí primer La verdad sobre el caso Harry Queberts i ara s’ha publicat aquest Los ultimos días de nuestros padres que és la primera que va escriure i va aconseguir a l’any 2010 el premi dels escriptors de Ginebra , l’èxit de  guardons premis i reconeixement general va ser però quan va publicar La verdad sobre el caso Harry Queberts a l’any 2013 que va obtenir el Goncourt del Lycéens, el Gran premi de la Novel·la Francesa,  i a Espanya ha guanyat el premi  dels lectors del diari El País i el de la revista  Què Leer. Cal dir que aquesta segona novel·la s’ha consolidat com un fenomen literari que ha obtingut el reconeixement de la crítica internacional.

Ara també a la seva primera novel·la , potser seguint l’estela de l’èxit de la segona també està obtenint un nivell de reconeixement de crítica i de lectura prou interessants.

L’acció comença quan les autoritats angleses en plena retirada de les seves forces a Europa a l’any 1940 decideixen que cal actuar per  capgirar l’evolució de  la guerra a base d’atacar els alemany  en la seva reraguarda   i de possibilitar el sabotatge en els llocs on els alemanys estan en permanent tensió  i creen una unitat per seguir fent la guerra secreta i en alguns moments bruta per ajudar a  la resistència francesa i també per fixar els propis objectius de l’exèrcit aliat.

Un seguit de joves , la majoria d’ells amb alguna relació per via familiar amb França són reclutats en diversos ambients  per formar els diferents grups del SOE. Això mateix es va fet amb els joves i persones de les diverses nacionalitats i que fugint dels alemanys estan refugiats a Anglaterra, es tracta de trobar persones que puguin passar desapercebuts en els seus territoris col·laborar amb la resistència d’aquells països o bé actuar directament . Entre aquets joves hi trobem a un jove Francès  que decideix marxar del Paris ocupat i deixar amb gran dolor al seu pare, aquets dolor i sensació d’abandonar el pare tindrà en el relat una importància cabdal. Paul- Emile, s’uneix a la resistència i al SOE , conegut amb el nom de Palo, compateix el dur entrenament amb altres joves. Entrenament selectiu i mot complicat. No sols es tracta de físicament ser capaç de tenir una llarga resistència sinó també de conèixer els diversos sistema de guerra, armament, transmissions, tècniques de sabotatges.. en fi preparar-los per mantenir la tensió entre les forces alemanyes i tenir alguns èxits que serveixen de manera propagandística pels anglesos per mantenir la moral de victòria que proclamava constantment Wiston Curchill mentre s’infligia una certa desmoralització als ocupants alemanys .

Es forma un grup heterogeni però que a la llarga esperonats pels fets i les vivències acaben esdevenint un grup gairebé familiar i amb uns lligams emocionals molt forts. La situació de perill i de viure permanentment en precari els uneix i trava els llaços afectius fins l’extrem de sentir-se entre ells vinculats per vincles gairebé vitals i familiars com es demostrà en la narració. Tot l’horror de la guerra, com cal fer el cor fort i sobreviure a les tragèdies que també  es produeixen i com l’atzar pot llençar per la borda el treball fet amb tota la bona disposició  i la més pensada preparació. Com un amor incomprès por degenerar en una autèntica destrucció d’una feina ben feta, com la delació o la tria final pot també esdevenir un conflicte íntim. La història d’amor entre el Palo i la Laura, una companya del SOE, és també el motor que ajudarà  a  que la  resta del grup es cohesioni  i a conjurar-se per recordar el seus companys un cop tot plegat hagi acabat.

El sentiment de l’amor filial que porta a comprometre’s més del que caldria i en aquets sentit sorprèn la figura, trasbalsada i superada pel fets, de l’inspector del serveis alemanys de l’ Abwer que descobreix la xarxa de Palo i la seva posterior actuació. La contradicció personificada fruit de les actuacions a que porta la situació de guerra i enfrontaments.

La novel·la ens porta fins el darrer moment de l’alliberament de França i les actuacions del supervivents el SOE que ja se senten triomfadors amb poca satisfacció  i han de passar comptes amb els mateixos  i amb la història del grup.

La lectura va augmentant  d’interès a mesura que es van succeint els fets i vas coneixement els personatges ,les seves reaccions, la seva manera d’actuar, les diverses personalitats que es complementen i donen una particular visió de la guerra i de com cada un d’ells se la pren o com els afecta anímicament .

La por com motor d’accions i reaccions, l’amistat per damunt de tot , el sentir-se part d’un col·lectiu estrany en el que predomina els sentiment del nosaltres per damunt del jo.

Novel·la prou interessant  amb una trama força correcte i amb uns personatges que generen empatia i que esdevenent elements  d’un engranatge necessari per la supervivència en moments durs i claus  de la història.

 

Alguns sorpresa d’actualitat

Juny 27, 2015

“Dir amb tota la sinceritat possible  que a mi particularment les banderes  em desperten poca emoció , molt poca, però puc entendre que a molta gent les identifiqui amb una causa , amb una terra o amb un manera de ser i sentir. És un símbol que el respecto però no el venero, que comparteixo però que no és present en les coses sagrades que pugui tenir,  no m’agrada que es cremin banderes ni que es posin  com a faldilles dels empostissats de festa major. Res més. Tampoc xiularia mai un himne però no m’escandalitzo hipòcritament si es fa i genera una extenuant polèmica estèril i interessada  per uns i altres. Estaria més amb aquell poeta que anomenava la bandera  “bagassa” ja  que per ella morien i mataven  els seus fills, talment  com passa amb  això de les pàtries segons com es presentin i es visquin”

Dit això i veure la presentació de  Pedro Sánchez com a candidat a la presidència del govern espanyol embolcallat amb una gran bandera espanyola de fons ,doncs que voleu que digui. Sincerament em sembla que s’equivoca i si a sobre el seu lema de campanya tal i com va manifestar a Tele-5 serà “Mas España”. Doncs , apaga i vámonos.

És evident que un cop més el PSOE pugna per semblar més espanyolista que el PP. Aquesta mena de cursa patriòtica potser els donarà un quants vots més però sincerament qüestiona en bona part ja no sols l’Espanya federal que diuen reivindicar sinó, fins i tot, aquell succedani que se van inventar de l’Espanya plural.

Cali acompanyar-se de la bandera espanyola únicament?

La imatge té una càrrega ideològica evident

No podia posar-hi les banderes que també deuen ser del PSOE dels territoris?

Aquí el símbol d’aquesta bandera és més el símbol de la uniformització i el centralisme que no pas una bandera que identifiqui a una bona part de la població.

Em sembla que l’ombra de l’enorme bandera ha tapat bona part del discurs de Sánchez sobretot en allò que feia referència al Federalisme i tampoc el seu lema de Mas España ajuda gaire a entendre la real voluntat de que el federalisme sigui en bona part la voluntat del socialisme espanyol d’entendre la situació que es viu a Catalunya i que bona part de la ciutadana vol resoldre per esgotament i malfiança  per la via de la independència.

Res a dir sobre els seus sentiments d’identificació amb la bandera espanyola però potser hauria d’entendre que altres socialistes s’identifiquen amb altres banderes i  que cal donar una sortida a les seves legítimes aspiracions nacionals.

Però ,l’actualitat ja de per si convulsa políticament pels diversos moviments que s’han produït en el panorama de partits polítics i de possibles candidatures unitàries en els eleccions del 27-S encara s’ha convulsionant més – i potser accelerat- en veure l’enquesta que publicava el diari El Periódico en que el sobiranisme no acabava de sumar ni en escons  ni en percentatge de vot per fer possible seguir amb una certa comoditat amb el procés.

L’enquesta es feia des d’una doble hipòtesi ,a la primera preveu en que hi hagi una candidatura àmplia de l’esquerra  des de ICV a Podem passant per Procés Constituent i altres grups ( sembla que les bases de la coalició estan ja molt avançades ). En aquets cas  la victòria seria per Mas i la seva llista però amb una pèrdua considerable d’escons de 50 a més o menys una franja entre 30 i 32 , però la coalició d’esquerres li trepitjaria els talons i es situaria gairebé frec a frec, desplaçant a ERC a tercera força política  molt a prop de C’s. Continuen caient picat PSC i PP.

La segona hipòtesi és que no hi ha hagi aquesta coalició d’esquerres  i per tant els partits que en podrien formar part anéssim per separat , la victòria seguiria essent per la llista de Mas perdent també prop d’un quinzena d’escons, ERC mantindria  el segon lloc ,Podem quedaria en quarta posició  mentre que PP i PSC no perdrien tants escons. La CUP mantindria en ambdues enquestes una pujada potent i UDC  també obtindria representació.

Evidentment el panorama que dibuixen les enquestes situen una realitat (ara només és una hipòtesi) complexa de difícil interpretació des de l’òptica sobiranista. Per una banda sembla  que les eleccions a  més del tema del sobiranisme també la ciutadania vol valorar altres qüestions de caire social o carregar contar el partit de govern per les seves politiques. La pèrdua  ( hipotètica fins avui) d’escons de Mas malgrat tota l’èpica que hi posa deu ser fruit de les seves polítiques, però el fenomen llista del o amb el President podria ser un revulsiu i atura la davallada i fins i tot potser millorar resultats.

Tot està per veure.

Si no ens hem refiat mai de les enquestes ara tampoc no  ho farem.

I repetirem allò de sempre les enquestes marquen tendències però difícilment poden encertar amb justesa els resultats.

Que les tendència són aquestes ja es van apuntar a les eleccions municipals, però queden encara uns noranta dies per les eleccions i els moviments tàctics segueixen a ritme accelerat. El que sembla però inevitable és que Mas  acabi perdent una bon a quantitat d‘escons i potser amb els seus moviment  intenti apaivagar una pèrdua que segurament el qüestionarien com el capità del vaixell que ens  hauria de dur a  Ítaca.

Està per veure i per viure.

Tot plegat, a l’onada de calor que es preveu per la propera setmana, fa pensar  hi haurà més moviments. Estiu de bogeria.

 

 

Debat més que aigualit.

Juny 26, 2015

Al febrer agafa un constipat potent d’aquells d’estar al llit. A la sensació general de malestar s’hi afegeix un mal d’orella permanent.

El metge de capçalera recomana una visita a l’otorrino.

Al juny ( que és quan li han donat la visita ) es fa la visita quan els símptomes del refredat ja són prehistòria. L’otorrino fa la visita i creu oportú fer una audiometria sense cap urgència, això sí.

La visita que li donen és pel mes de gener de l’any vinent, O sigui que entre constipat i poder analitzar si hi hagut alguna conseqüència haurà passat un any.

Potser a efectes mèdic això no deu tenir cap importància ( o sí, si fas cas del que  diu l’otorrino que anima a queixar-se per escrit i a denunciar si cal) però estic convençut que a efectes del pacient concret i d’una immensa majoria de ciutadans i ciutadanes  els sembla una barbaritat.

Això sí  segons el conseller i ERC tot plegat funciona a les mil meravelles.

I Boi Ruiz encara treu pit i afirma respecte els altres grups: “ Vostès parlen sense parar de privatitzacions però sense aportar cap prova. De què parlen?”.

Li explico Conseller. El pacient del que parlàvem abans creu que esperar encara set mesos per fer-se una audiometria, acaba pensant que el millor és anar a una consulta privada fer-se la prova i quedar tranquil o si s’escau fer el tractament corresponent. Doncs això també es privatitzar la sanitat, a través de no resoldre aquestes esperes acabes fent el joc a  la sanitat privada , si aquest cas el portem a  temes potser una mica més greus ( perdre oïda ja ho deu ser) doncs ja tens uns nivells de privatització prou significatius.

Això Conseller ,retallar recursos a la sanitat pública fer espera als pacient més del que es podria considerar normal ( dit pels mateixos especialistes) doncs per passiva també és afavorir a la sanitat privada, es privatitzar-la malgrat Ruiz ho negui sistemàticament.

Ja sap quina feina fa, com ha fet sempre.

La setmana màgica que hem viscut darrerament entre el soroll del trencament de CiU i els repetits espots publicitaris del President primer a Molins de Rei i després a TV-3, per si no havies pogut anar  a Molins, ha fet passar a un segon pla informatiu  el debat sobre la sanitat que hi ha hagut al Parlament de  Catalunya.

El primer debat en trenta anys sobre la sanitat al país. Tenim l’autoestima sanitària molt alta sembla si hem trigat tant a plantejar-nos què ha passat per anar pervertint un sistema que segons diuen els experts era un mirall i exemple de bon funcionament.

El que s’ha vist al Parlament en aquest debat ha esta la manca de consens sobre el funcionament del sistema sanitari i sobretot la manca de debat sobre els temes més complexes que avui hi ha a la sanitat catalana. L’aliança de ferro entre CiU i ERC va fer que prosperessin totes les resolucions pactades entre les dues forces i la resta d forces politiques hi votessin en contra.

El govern ha salvat un cop més els papers.

ERC mirant cap a una altra banda  ha facilitat  que tot segueixi igual, que no canviï res, però clar, la suprema causa d ela independència passa per damunt de tot.

Què hi farem!

Boi Ruiz es salva un cop de la reprovació pels vots d’ERC , i tot seguirà igual. Potser amb lleugers retocs i maquillatges però que a la pràctica ho deixarà tot plegat igual.

És a  dir : Les llistes d’espera seguiran augmentant, es posaran a disposició privada les dades públiques de sanitat, es podran privatitzar el serveis vinculats a l’atenció primària, es tancaran llits hospitalaris a l’estiu, seguiran  les reduccions  al finançament per càpita dels territoris i evidentment no s’han pogut abordar els temes polèmic perquè el conseller o ha evitat amb el suport d‘ERC.

Trenta anys sense debatre el model que reclama canvis urgent per poder mantenir les prestacions actuals i quan arriba el debat queda frustrat perquè dos grups polítics , el del govern i el seu  acòlit ho impedeixen i el perverteixen.

Les retallades –algú les calcula en uns 1.500 milions d’euros- afebleixen els sistema i el posen en perill de col·lapse i d’un funcionament més que discutible a nivell qualitatiu , però a més la retalla i la pèrdua ( rebaixa si es vol) de serveis  genera  que el sistema sigui discriminatori, ja que aquelles persones que puguin pagar-se uns serveis privats ho podran fer mentre que la resta de ciutadans , la majoria, hauran de seguir patint els retards en les diagnosis i amb atenció afeblida per les mesures politiques que han porta a tem els governs de CiU  amb el suport vergonyant  d’ERC.

Toquem fusta i esperem que els resultats electorals posin al seu llocs als que s’han carregat ( sortirà Madrid, ben segur) en part un sistema sanitari que era confortable i generava confiança. Ara el que cal es encomanar-se als sants o als diables perquè un constipat o tingui cap més conseqüència…..

Quina setmana!!

Juny 25, 2015

Qui consulti les hemeroteques d’aquí un anys segurament s’adonarà que al setmana que estem vivint és una setmana important en la història política contemporània. Fra realitat allò dels fets històrics

Com a mínim tres fets la significaran.

El trencament de  CiU i la decisió d’Unió de presentar-se  a unes eleccions sense anar col·ligada amb ningú ( de moment). Aquets fet no es produïda d’ençà 1934.

El discurs –míting- públic d’Artur Mas  a  Molins de Rei donant l’ inici de la campanya i agafant un biaix personal  per els eleccions del 27 de setembre gairebé convertint-lo en un plebiscit personal

El repte llençat pel mateix President a l’anomenada societat civil és si accepta bastir les llistes  anomenada ara “ amb el President” perdrà segur aquesta condició ambigua entranya que hm batejat com a  “civil”.

Tot Plegat un bon enrenou.

I vist el tractament mediàtic de tot plegat – amb entrevista directe prime time temps a TV-3, la seva ara ja descaradament, per aquells que no havíem pogut ant a  Molins a la predica presidencial- , o l’acarnissament amb els que segueixen amb la direcció d’Unió , atorgant molta més quota de pantalla als que estan en contra de la decisió majoritària, em fa pensar – i potser sóc tendenciós- que durin per molts anys els blocs electoral tal i com estan perquè això d’una cert equilibri i objectivitat està pràcticament oblidat als nostres periòdics , informatius i opinadors en general…

La ruptura e CiU ha estat d’una rapidesa inusitada pel que fa al temps polític , que massa vegades es va alentint inexplicablement. Una setmana després de que Unió votés a la proposta de al direcció en la que aposta per un procés amb matisos de legalitat i oportunitat, el trencament ja s’ha consumat. Mas es desprèn del llast que podria qüestionar-li la seva conversió real a l’ independentisme. Ara el problema el tenen  els d’Unió en que els òrgans directius han decidit el seu propi full de ruta però un conjunt de militants creu que cal seguir donant suport a Mas, i això segur que els complicarà l’existència. sobretot pel protagonisme mediàtic que tenen .

Com ha complicat l’existència de les organitzacions de la societat civil que fins ara han abanderat el treball però – Independència el missatge enverinat que els  ha llençat Mas proposant-les-hi que encapçalin o participin en al llista “amb el president”. Si no hi volen participar doncs encapçalarà – quin remi!- una llista de CDC.

Fracassada la proposta de fer una llista unitària amb la resta de partits independentista, ara , amb la necessitat d’apartar les sigles de CDC , massa tocades pels escàndols de corrupció , llença la proposta de que s’incorporin a la llista “ amb el president” les entitats com l’ANC, l’AMI i Òmnium Cultural.

Si fins ara aquestes entitats, veritables motors de les mobilitzacions i el manteniment d’un cert esperit unitari en la camí cap a  la independència, havien mantingut un difícil equilibri sobre els posicionaments partidistes, ara el President els reclam que facin un pas més i adoptin una posició favorable al seu projecte.

Sona molt  necessitat de trobar ona sortida personal.

Fa ferum de crit agònic amb la necessitat d’obtenir una majoria que fins ara sembla que les enquestes li neguen. Mas sap que si té menys escons dels actuals serà un fracàs  personal ja que deixant de banda les sigles del partit la seva aposta esdevé excessivament personal.

Però a més al proposta de Mas segueix mantenint i intenta  la proposta de llista unitària però p ara encara més fraccional , ja que oblida a una part important del sobiranisme . Aquest debat estava més que superat però tornar-lo a posar damunt la taula no fa més que seguir la discussió dintre de l’ independentisme.

Per altra banda creiem que la proposat és incòmode amb els entitats, perquè poses la pressió sobre unes entitat que havien fins ara assumint un paper relativament secundari però fonamental,. Ara se’ls demana que oblidin la transversalitat i la  pluralitat interna i li facin confiança en la seva proposta i ho reafirma quan Mas diu : “ Ara del que es tracta és que jo me la jugui al 100%”.

La proposta no ha fet gaire gràcia ni a les mateixes entitats que ara hauran de debatre quina resposta hi donen, no ho tenen fàcil la pluralitat que fins ara era un virtut ara pot complicar la decisió i segons quina sigui trencarà més que no pas unirà. La vocació ( suposada ,des del meu punt de vista) d’unitat de Mas pot acabar trencant les entitats la seva unitat interna. El que vol Mas és evitar que quan hom voti ho faci només pensant en la independència i no amb la independència i el seu model de societat que defensa. I això, el model de societat,  per una part dels independentistes també compta i molt  a l’hora de votar.

Generar confrontació com la que creiem que genera la del President és tanmateix innecessari i inoportú a menys de cent deis de les eleccions, però vaja servirà també per aquells que li retrauran que tot el toca Mas ho acaba trencant.

Quina setmana!

I preparem-nos que això només és el principi.

Festa i imaginació

Juny 24, 2015

Comentàvem ahir el seguit ( només uns quants) de rituals que la nit de Sant Joan porten.

Rituals ancestrals que encara es mantenen com una transmissió de pares a fills tot i que cada cop van decreixent. Les raons les de sempre, la velocitat de la vida actual, els cavis en al societat urbana en que la festa tot i ser reivindicada encara és un moment de fugida , la desaparició de bona part de tradició de base rural , del procés de la natura,els cicles agrícoles  que era el fonament de bona part de les celebracions.

Ens queden però encara els revetlles,  sonen de matinada  les darreres músiques, mentre els darrers balladors es resisteixen a  retirar-se.

La revetlla com a forma de passar la nit de Sant Joan una de les més màgiques de l’any, una en que les transformacions i la renovació personal estan a l’ordre del dia.

Cada territori té al seva pròpia fantasia.

Cada poble o vila té al seva pròpia llegendística.

I en nit com la de Sant Joan  en els  indrets que porten d’advocació el Sant és més que normal que hi hagi alguna narració fantàstica que a l’entorn de la diada de Sant Joan ens expliqui alguna història fonamentada en els elementals etern de la fantasia, l’amor, l’enamorament, les fades , les bruixes, el foc ,l’aigua….

La festa i la imaginació, la fantasia i la creativitat gairebé són sinònims a la pràctica.

I a les nostres contrades hi ha un exemple clar d’aquesta fusió entre al festa i la creativitat. Es tracta del llibre Set Contalles del Temps Vell ( De tradicón y llejendas en la encontrada compresa entre’ls rius Foix y Llobregat , Borera del “mar llatí”  amb profussió de notas históricas relacionadas  ab llurs respectius assumptos ) de Teodor Creus i Corominas publicat a l’any 1893 amb un pròleg de Víctor Balaguer. Mestr en Gay Saber. Del llibre ja ne’m parlat en altres ocasions i ben segur que ara agrairíem que algú es decidís a fer-ne una versió moderna , actualitzada i amb llenguatge normatiu.

En aquest llibre hi trobem la llegenda de la “Covas de Sitges”. L’acció de la mateixa es desenvolupa en aquestes coves que quan es va construir el ferrocarril van tenir alguna variació fruit del moviment d e terres. Aquí es descriu com un jove enamorat vol entra-hi precisament al nit de Sant Joan per collir-hi unes flors que l’ajudaran a que la noia que estima acabi enamorant-se d’ell i triant-lo com el preferit quan hi anés a trobar-la a la revetlla que s feia a l’endemà a l’Era de Sant Joan a Vilanova. Com en moltes de les llegendes , tot plegat va acabar en una tragèdia. Del noi mai se’n va saber res més,de l’amic que l’acompanyava se’n sap que va anar  a fer d’ermità a Montserrat i de la noia que  es va fer monja a Vilafranca. Tot plegat perquè una bruixa els va enganyar i dintre de la cova es van trobar en situacions esgarrifoses que superen qualsevol cosa viscuda per ésser humà.

Les descripcions són realment fidedignes d ela voluntat de crear un passatge del terror com el que van viure els jovencells que només volien collir unes flores per la seva estimada.

No sempre cal que acabin així els llegendes. Altres tenen un final més feliç.

El llibre porta com diu en el llarg subtítol “notes històriques” i en aquets llegenda ens porta un explicació de l’anomenada en la narració L’éra de Sant Joan. És una descripció fidedigna:

 “Es costum molt antiga. Que encare se conserva avuy. Ferse un aplech y ballades en las éras que hi h al costat de la ermita dedicada  á Sant Joan situada á un kilometre escás  de Vilanova , en al diada de aquell Sant,lo 24 de juny. Dita ermita , encare que careix de mèrit arquitectónich es repetable per la sua antiguetat demostrada per son cloquer de cadireta y l’arch apuntat de grossas y toscas dovellas que té en son interior. Formava part ó estava  enclavada dintre d’e un caseriu, avuy desaparegut, nomenat Quadra de Enveja, en la que hi havia un castell; puig trovem en un testament de Dª Yolante, muller del honorable  Guillem d’Aquilou , que aquest era senyor de la casa y castell de Cubellles y de la fotalesa y cuadra de Enveja.

Avuy dia sols se conserva una torre molt lata que seria de del homenatge, algun tros de muralla, de carreus bastant regulars , y  en sos voltants una munió de sitjes overtas en al roca, per l’istil sde la que’s veuhen en S. Miguel d’Olèrdola.”

Avui encara l’ermita està dempeus i la torre protegida també s’aguanta.

Els temps passen , les revetlles es succeeixen però els elements físics i referencial segueixen existint, hores d’ara , quan això surt publicat encara hi deu haver gent ballant i folgant pels voltants.

Que sigui per molts anys.

Demà és festa sant Joan la fa,

Juny 23, 2015

Extret del Blog sobre Cultura Popular  del Bienve Moya, parlant de la Porta de l’Estiu que és Sant Joan:

 «Demà és festa sant Joan la fa, agafa l’escopeta i se’n a caçar.

Tira un tiro, mata un pardal, vestit de general.

Tira una taronja, mata una monja;

tira una tros de pa, mata un capellà».

 Un bon ‘element’, o pàjaru, aquest Joan de la cançó: amb uns quants com ell aviat hauríem solucionat la problemàtica de les dites classes passives. La cançoneta ─de llarg surrealista─ ens presenta el pacífic baptista armat amb escopeta de cítriques municions, i pelant, a cor que vols, pardals, generals, monges i capellans. M’ensumo que al Joan de la cançó més aviat el retratà algú que tufejava acràcia. En l’imaginari popular, en la rondallística i la llegendística, el substantiu Joan equival a home, o humà masculí, com Maria equival al genèric de dona; terme, aquest últim, amb el qual encara avui escridassen a les paies les gitanes del mercat que venen qualsevol cosa: «Maria compra’m mitges, bonica!». O sigui que quan en una rondalla o llegenda al protagonista se l’anomena Joan (o Pere) pràcticament hem d’entendre que aquest Joan (o Pere) ve a representar les tòpiques virtuts i vicis que el costumari atribueix al gènere humà masculí. Quan un vol atribuir a una persona qualitats de bonhomia, hom assegura que el tal és un ‘Bon Jan’ (contracció de Joan). Fins no fa gaires anys havia existit un personatge que encarnava aquells joans que ultrapassaven la bonhomia, i dels quals s’opinava que «dues vegades bo vol dir bobo». Aquest personatge era en Joan Bonhome. El temperament d’aquest Joan Bonhome protagonitzà estudis, obres teatrals (Pous i Pagès.) i més de quatre pagines d’humor en les revistes del gènere, com l’apareguda a l’Esquella de la Torratxa l’agost de 1908. «En Joan Bonhome té un duro.­ -Com que ara dels duros se’n diuen tantes coses, estic intranquil. Serà bo? Serà fals?- En Joan Bonhome, fondament alarmat, ho consulta a un veí que té fama  d’entendre-hi. -Què us sembla aquest duro? -Veiam?- L’ L’examen es llarg i conscient. -Aquest nas… aquest ull. La finestra d’ aquesta torre… la llengua d’ aquest lleó… Bonhome, sento molt haver-vos-ho de dir, però aquest duro es sevillano[1]-. Consternació del pobre Joan. -Tan sevillano com las betes que avui he menjat per dinar-. Per fortuna, un altre veí, que també hi entén molt, veu el duro. -Què me’n sembla, dieu?- I amb tota calma, l’ examina. -La cara no pot ser més sana de lo que és. La creu té tots els requisits indispensables. El canto, un model de puresa…Bonhome, podeu estar tranquil; aquest duro es bo-. -M’ho assegureu? -Us ho juro i us ho juraré si voleu davant de la Constitució. En Joan Bonhome es queda assossegat durant cinc o sis minuts. -Es bo, diu, es bo! Ho sé del cert-. Però al poc rato li retornen els dubtes. -I si no ho fos? I si aquest s’hagués equivocat i e1 que té raó fos el veí  primer?- Un altre amic, que no té duros, però que posseeix un criteri molt clar, li dona un bon consell. -Vols creure’m  a mi, Bonhome? Per sí per no, jo faria una cosa amb aquest duro- -Què faries? El portaria al Banc que me’1 canviessin. Com que ara allà els prenen tots… Així acabaràs les sospites-. Meravellosa idea! I en Joan Bonhome se’n va al Banc. -Me faran el favor?… -De què?… -De canviar-me aquest duro. És l’únic que tinc i no voldria trobar-me un dia amb un xasco. Es sevillano oi? –Sevillanssim, dels més sevillanos que hem vist. Doncs aquí en té un de legítim. -Mil gracies!

Just fa un parell de dies que hem travessat el solstici, el dia ja s’escurça  encara de manera imperceptible, i ens plantem a la revetlla i a Sant Joan.

La Flama del Canigó ja deu anar cap els pobles i viles del País.

Festa dels Països Catalans, ara que poca gent els reivindica.

Ens alguns indrets encara hi veiem amuntegar fusta, mobles vells, i altres endimaris que es cremaran- seguint les ordenances municipals, només faltaria!- aquesta nit. Poques ,però la tradició resisteix , es nega a desaparèixer.

Encara, doncs podrem saltar per damunt les brases de la foguera ja consumida, bona sort per tot l’any

Els petards han minvat , deu ser cosa de la crisi però la canalla es deleix per llençar quatre piules i un parell de trons.. .

La coca, el cava, la revetlla, la música de patxanga  la primera sortida de nit – quina emoció!!-  que acabarà possiblement  de matinada potser amb un bany al mar, bany purificador i generador d’energies.

I en altre indrets colliran herbes remeieres, passaran per dessota de branques per allunyar els mals esperits i les malures…

En fi que estem en una nit d’una quantitat de rituals per començar un bon estiu, l’estació de més calor , de vida al carrer, de vida intensa  i també modernament de les vacances. Sortir des les viles i ciutats   els camps estan esplèndids, el cereal ja segat a punt de fer-ho a les terres altes , mal any sembla però encara queda molta feina per fer. Les vinyes ufanoses i els gotims ja s’entreveuen, els ceps carregats, les darreres pluges han at prou bé.

Que vagin dictant sentències , si us plau

Juny 22, 2015

En aquest país ja estem acostumats als retards.

El paradigma històric ha estat , és i potser ( vaja segur) serà la Renfe.

Històricament hem anat retardats en molts aspectes des de la revolució industrial fins el vot femení o dels joves i en podríem trobar la tira de questions que han arribat tard o molt tard…

Fa trenta anys que esperem una llei electoral i ara a corre-cuita en cal una per afrontar el 27-S sense dependre de la Junta Electoral Central, de la proporcionalitat ni se’n parla. .

La puntualitat sembla renyida amb el tarannà propi i aliè.

Però el que acaba de passar amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre el 9-N supera amb escreix ja qualsevol escena de les comèdies de situació i de situació absurda.

Quan el 9-N era ja un record gairebé oblidat però que es havia deixat el dolç regust d’haver participat en un simulacre voluntari i actiu  de “jornada històrica”.

Quan el 9-N políticament ja estava oblidat davant les expectatives que es van aixecant dia a dia pel que ha passat el passat dia 24 de maig, amb la constitució del ajuntaments i de cara al 27 –S

Quan tot plegat està ben embolicat

Ara, doncs  a mes de juny  del 2015, sis mesos més tard ens arriba una sentència que diu que tota la preparació del  9-N no s’ajustava a la Constitució. I que per tant invalida tots els preparatius que es van fer, un cop fets, digerits, i gairebé oblidat  …..

El text diu:

Estimar la impugnación de disposiciones autonómicas (Título V LOTC) promovida por el Abogado del Estado en representación del Gobierno y, en consecuencia: Declarar que son inconstitucionales las actuaciones de la Generalitat de Cataluña relativas a la convocatoria a los catalanes, las catalanas y las personas residentes en Cataluña para que manifiesten su opinión sobre el futuro político de Cataluña el día 9 de noviembre 2014 (y en los días sucesivos en los términos de la convocatoria), mediante un denominado “proceso de participación ciudadana”, contenidas en la página web http://www.participa2014.cat/es/index.html y los actos y actuaciones de preparación para la 25 celebración de dicha consulta, así como cualquier otra actuación no formalizada jurídicamente, vinculada a la referida consulta.

Publíquese esta Sentencia en el “Boletín Oficial del Estado”.

Dada en Madrid, a once de junio de dos mil quince.

Doncs ja ho veiem, ara sis mesos  més tard resulta que tot allò que vam fer, tota la cua que vam fer per poder votar amb il·lusió, doncs tot això resulta que és inconstitucional. Quina por!!!.

Estem condemnats ja de per vida a portar l’estigma d’haver participat en un acte de rebel·lió constitucional.

Però ens alleugera llegir abans del “fallo” la següent consideració:

“Antes de pronunciar nuestro fallo debemos concretar el alcance de la vulneración de competencias en que incurren las actuaciones impugnadas en este proceso. Las actuaciones impugnadas son actuaciones materiales que ya han agotado sus efectos. Por tanto, la pretensión del Gobierno ha de estimarse satisfecha mediante la declaración de infracción competencial en las actuaciones objeto de este proceso, en los términos que se vienen fundamentando y que se concretan en el consiguiente fallo. Ningún acto o situación reclama pronunciamiento de nulidad o de otra índole.”

No ho entenc massa però interpreto que com que ja s’ha votat més enllà de dir que és inconstitucional que da aquí i no passa res més.

I naturalment aquesta nova sentència ha tornat a posar d’actualitat la consulta. Per una banda els partidaris es reafirmen en les gran declaracions tipus: cap tribunal ens traurà la sobirania i el contraris a la consulta surten dient allò tant conegut de “ ja us ho deia jo” , ai que en sou de trapelles!

I Mas fa el seu primer  gran acte electoral, més independentista  que a mai ( avui toca això) carregant contra el tribunal, la llei, l’estat i el sursum corda. Ja té mitja campanya feta. Potser hauria pogut convidar també a la declaració  els que per van participar en l’organització del 9-N,….

Però com que l’estratègia passa per potenciar la seva figura  de cara a fer al llista del President doncs apa som-hi. Ell i només ell

Amb tot penso que la gran victòria de l’ independentisme ha estat posar al Tribunal Constitucional  un cavall de Troia que fa que a cada sentència que dicta al voltant del “procés” engreixa el còmput de partidaris de la secessió.

Aquets tribunal en el fons és un xollo per l’ independentisme.

Els nostres nets ( els fills no ho sé, però potser també) viuran en una Catalunya independent segur  , escoltaran les històries èpiques  sobre el treball per la secessió, sabran dels herois de la gesta de la  nostra independència, sentiran parlar del President ,del seu ajudant Junqueras, de Duran i Lleida (potser traïdor), també dels  irreductibles unionistes com Iceta ( amb biaix federalista) i de Rivera, de Sánchez Camacho i de tutti quanti … i també naturalment  de les monges Caram i l’exclaustrada  Forcades ( el terme monja haurà de buscar-se al diccionari perquè ja no n’ hi haurà ) però algú els haurà d’explicar també que malgrat l’estat espanyol fos el dolent de la pel·lícula Catalunya va tenir un aliat imprescindible per la independència: El Tribunal Constitucional.

Cada sentència és un “suma y sigue” en la llista de secessionistes

Si us plau que segueixi dictant sentències.

Si no arribem  l’Arcàdia de la independència  per convenciment ho haurem  de fer per defecte, per les facilitats que ens dóna el Tribunal cada cop que parla.

 

Publicat a l’Eix Diari el 17 de juny del 2015

De lectures

Juny 21, 2015

Les dones de muntanya

David Martí

Col·lecció Èxits 119

Edicions 62

Barcelona , novembre 2104

 

Novel·la més aviat senzilleta de plantejament però que resulta entretenia i agradable de llegir. Si fem una barreja d’herbes remeieres i la seva manipulació per esdevenir remeis , hi barregem entremig alguns dels costum que et pots anar trobant en un imaginari viatge des de la serra del Cadí fins al Delta de l ‘Ebre i en aquest marc hi posem una història clàssica d’amor, gelosia, crueltat i venjances amb uns protagonistes que malgrat al seva dissort reeixien , doncs tindrem la novel·la Les dones de Muntanya . Cal dir que el que hem dit no vol ser en absolut pejoratiu perquè el llibre està escrit amb un llenguatge planer i seguidor i la trama està, creiem, força ben construïda. Tampoc per ser sincers no serà, al nostre entendre,  una obra que tingui un lloc rellevant, com tantes, en la literatura catalana contemporània.

L’autor, en David Martí (Barcelona, 1970), ha estudiat humanitats ha treballat com a professor i també con a consulta sobre l’aplicació de les noves tecnologies en el camp de les empreses i de ‘administració pública. En un moment donat de la seva vida decideix dedicar-se  a l’escriptura i a explicar experiències a través de conferències. Literàriament ha fet ja diversos treballs i s’ha llaurat una trajectòria força coneguda i valorada. Fins ara ha publicat

“La (r)evolución interior”  a l’any 2010 “Les bruixes d’Arnes“, que va ser al primeta novel·la amb una acollida fantàstica, a l’any 2012 “La metgessa de Barcelona“, que també té una bona acollida entre el públic l’any  2013 publica  “El guerrero dormido“, novel·la inspirada en fets reals actualment  presenta  i dirigeix Club Dante, el programa de llibres de Radio Nacional de España-Ràdio 4.

La novel·la ens narra el procés de formació el viatge iniciàtic de la Sofia  que acompanyada de la seva àvia empren per primer cop el recorregut que feien els trementinaries  des de la muntanya fins la plana aportant les seves receptes , ungüents i els seus remeis al llarg del recorregut. Els pobles ja les coneixien i les esperaven per trobar algunes solucions a les malures i epidèmiques que eren habituals en aquells temps.

La parella de dones marxen des de Tuixén en plena carlinada i també fugen de la violència desfermada per la guerra però també per l’actitud d’algun dels pagesos veïns que vol aconseguir al preu que sigui a la Sofia i matarà per aconseguir-ho . El viatge esdevé també una fugida personal, La Sofia per casualitat ha estat testimoni d‘un crim passional  entre germans enamorats ambdós d’ella mateixa i l’assassí la va perseguit per evitar que expliqui el que va veure. Aquest fet es determinant en la seva vida ja que en un des atacs que reben mor l’àvia i ella ha de continuar la seva feina i viatge. S’enganxa a un colla de ramaders de l‘Ebre que porten els cavalls de les muntanyes fins el Delta. La Sofia troba en aquest grup una certa pau, seguretat  i tranquil·litat no exempta però de la persecució de l’assassí que l’anirà seguint mentre ella va compaginat el viatge amb la venda i oferiment de les herbes remeieres per els indrets on va passant.

Arribada al Delta , després d’haver anat recorrent part del país , i la narració va situant-nos també els indrets a base de llegendes, històries, anècdotes que van farcint la història personal de la Sofia i els seus acompanyants, comença una altra aventura la d’aprenentatge.

La Sofia descobrirà  a les Germanes del Riu, un conjunt de dones  que mantenen una relació molt particular amb la natura, mantenint els secrets esotèrics que hi ha haguts sempre en aquest indrets  i coneixen  els signes de la natura i la seva influència en les persones.

Les Germanes acullen la Sofia amb estimació i són conscients de que arrossega no només un pena immensa sinó que viu amb un neguit  provocat per alguns aspectes foscos de la seva existència.

Descobreix els encanteris, les herbes, els remeis que tampoc són tant allunyats del que la practica a Tuixén , mica en mica es va obrint i abocant totes els seves preocupacions fins que se sent prou forta per retornar a  Tuixén i poder esclarir els fets que van succeir amb la mort dels germans que es van barallar per ella , la mort de la seva àvia i també acaba descobrint el cos del seu avi desaparegut feia molts anys. Acaba enfortida i reconfortada amb el retrobament amb el seu pare que havia marxat a guanyar-se  la vida a França feia anys fugint de la misèria i dels atacs del carlins .

Tot un recorregut personal, històric i tradicional per les terres on campaven les trementinaires i una llarga també explicació de com es feien els remeis que aquestes dones  valentes de muntanya portaven fins al pla, amb una experiència vital prou interessant com esdevenir objecte d’aquesta novel·la i de tantes altres narracions.

La novella s’endinsa en el mon de la fantasia ,  com ja havia fet en altres novel·les seves com Les bruixes d’ Arnes.

La narració és realment entretinguda i amb un llenguatge  molt ben expressat. S’endinsa en els misteris de la natura i com aquesta pots servir per guarir bona part dels nostres maldecaps . A més de la història de la Sofia, el seu entorn i la seva família és un autèntic compendi de les plantes remeieres, els olors i colors de la natura i de les qualitats guaridores dels elements d’aquesta  natura. Només per  aprendre tot això ja val la pena llegir la novel·la.