Archive for Juliol de 2015

Estiuenques (II)

Juliol 31, 2015

Dissabte tarda , Hospital de Sant camil. Més de set hores d’espera per atendre a un pacient. Finalment ers greu però amb una certa atenció posterior

Un cop a dins, l’aire condicionat no funciona i a les molèsties pròpies de la situació cal afegir-hi una calorada insuportable.

Box plens i gent pels passadissos. Sembla que és habitual

Naturalment els professionals es desdoblen i s’escarrassen per atendre el millor i la màxima atenció possible a tothom però hi ha una certa sensació de desbordament……

CAP de Sant Joan. Demanar hora per un metge, la donen a tres setmanes pel cap baix perquè el titular està de baixa ( ja fa un parell de mesos que és així) i naturalment no al cobreixin.

Això fa que si tens una creta urgència o bé et cal algun document ( lata , baixa, proves, receptes,….) hagis d’anar a buscar número pel metge de guàrdia i si aquell dia estàs de sort i tenen plaça doncs t’atendran sinó és així caldrà provar-ho un altre dia.

Dues mostres que com tenim la sanitat a la comarca. Potser han estat situacions puntuals però em temo que no que són la realitat que tenim quotidianament , mentre però qualsevol nova inversió en matèria sanitària al territori està no sols aturada sinó perduda en els llimbs dels pressupostos…

Ei, el 27-S eleccions …

“Limpiando Badalona i ara a limpiar Catalunya “ , amb aquest lema Xavier Limpiando Badalona Garcia Albiol, va guanyar pel PP les eleccions municipals a Badalona. Després no va governar perquè tenia les portes tancades a qualsevol pacte, la seva pròpia política l‘ha portat a un cert aïllament. Si no guanyava per majora absoluta estava clar que no governaria, va augmentar en vot però no va poder arribar a tenir al majoria suficient per assolir l’alcaldia. Ara es disposa a Limpiar Catalunya potser?. Amb la seva elecció com cap de llista del PP per els eleccions del 27 de setembre. Substitueix a Alicia Sánchez Camacho que arrossegada i cremada pel llast del dinar de la Camarga l’ha situa en posició difícil i potser Gracia Albiol que va demostrar que amb la seva demagògia i el populisme confusionari va guanyar unes eleccions difícils. Pot ser un bon cap de llista.

La seva elecció ha estat rebuda amb nombroses crítiques per part de la majoria dels partits polítics per les seves actituds que en alguns moments ratllen la xenofòbia i naturalment de la premsa afí al procés per la seva posició respecte a la relació enter Catalunya i Espanya…

El PP ha tret els sant cristo gros, avalat per la majoria del dirigents del PP que elogien a Gracia Albiol i ell amb explicacions senzilles, demagògica moltes vegades però molt entenedors vol assumir al representació d’aquells que com diu ell “ són profundament catalans però no volen renunciar a la seva condició d’espanyols”…. Certament no són dues posicions contradictòries , però no n’ hi ha prou amb això per tenir un bon resultat perquè també hi ah altres partits que li disputaran aquets espai, però en fi si va netejant potser , potser, potser ho aconseguirà…..

Empresari dubtosos El president de Foment del Treball, Joaquim Gay de Montellà, ha assegurat que no veu “oportú” un procés d’independència en aquests moments.  “Genera dubtes i incertesa”,

Per altra banda el president de la Cambra de Comerç de Barcelona, Miquel Valls, ha revelat aquest dimecres que hi ha “preocupació” entre els empresaris pel sobiranisme i ha instat les formacions favorables a la independència a explicar “els costos” del procés. “hi ha una preocupació important per part d’algunes empreses sobre el resultat econòmic d’aquests processos electorals”. Així no anem bé.

I si hi afegim els dubtes sobre al hisenda catalana, amb el taxatiu Gay de Montellà afirmant que els empresaris “pagaran on hagin de pagar” afegint que si la hisenda catalana “ no està ben vista pel govern central serà més difícil que puguem col·laborar”.

En fi , reflexió i concreció però si són certes les afirmacions d’un sindicalista de l’empresa Valeo, que és deslocalitza per anar a Saragossa, que afirma que és per “culpa” del procés arribarem a la conclusió del que el diner no té cap mena de sentiment ni d’aspiració sobiranista.

Jo ha sabíem però constatar-ho encara fa una mica de mal, oi?

I avui Correfoc, si no plou is embla que a l’hora del correfoc no ho farà la ciutat un cop més s’omplirà d’olor de pólvora de fum i soroll dels espetecs del coets i els trons de diables i dracs.

El Correfoc ha estat i és un dels actes més multitudinari de les festes majors, desafiar el foc , sentir el pessic de les guspires i les espurnes que et cauen al damunt i desfiar els mals averanys personalitzats en el drac i diables, és sens dubte un repte per molta gent, majoritàriament la gent més jove que salta i s’emborratxa amb la pólvora i entra en una mena d’espiral frenètica.

Espectacle impactant certament

Preludi d’una festa assenyada i arrauxada a l’hora .

El tabals ens anuncien el pas del foc però també anuncien que la el trasbals de la festa arriba a la ciutat

 

 

 

Anuncis

Bones notícies

Juliol 30, 2015

 

L’any 2002 es va constituir el consorci que donaria pas a l’ Institut Ramon Llull, inicialment estava format pels governs de Catalunya i Les Illes Balears, posteriorment i a través de la Fundació Ramon Llull hi entraren els govern d¡Andorra ,l’Alguer i ciutats dels País Valencià ja que el seus governs mai han volgut tenir cap presència aquesta institució de caire cultural i de projecció de la llengua i la cultura catalana. No oblidem que una bona part dels governs i diputats del PP no reconeixent que el català i el valencià són dues variants dels mateix idioma, s’han entestat sempre a negar l’evidència científica i fent servir el tema idiomàtic com un element de confrontació política..

El seus objectius fundacionals són prou evidents:

“L’Institut Ramon Llull és un organisme públic creat amb l’objectiu de promoure a l’exterior els estudis de llengua i cultura catalanes en l’àmbit acadèmic, la traducció de literatura i pensament escrits en català, i la producció cultural catalana en d’altres àmbits com el teatre, el cinema, el circ, la dansa, la música, les arts visuals, el disseny o l’arquitectura.

Amb aquesta finalitat, l’Institut subscriu acords amb universitats de l’exterior per tal de promoure-hi la docència d’estudis catalans i coordina i ofereix suport a més de cent quaranta centres amb presència dels estudis catalans a tot el món. En paral·lel, secunda les associacions internacionals de catalanística i estimula els estudis avançats i la recerca lingüística en universitats de prestigi. Com a organisme oficial de certificació dels coneixements de català a l’exterior, organitza proves per a acreditar els diferents nivells, d’acord amb el Marc europeu comú de referència per a les llengües.”

I cal dir que ha fet al seva funció amb prou solvència com aper considerar que la feia feta ha permès la projecció de la llengua i la cultura catalana, ha permès ajuts a les traduccions i al coneixement dels autors catalans més enllà de les pròpies fronteres i han fet una tasca formativa amb l’organització de cursos de llengua en innombrables capitals de molts països.

Fa uns anys , quan Bauzá , presidenta de les Illes pel PP va començar una croada contra la llengua, entre les seves manifestacions més clares hi va haver el decret del tri-lingüisme que amb l’ excusa d ela introducció d’un tercer idioma ( cosa be lloable) reduïa substancialment les hores de llengua catalana. Això va aixecar un rebuig frontal de la comunitat educativa i segurament és una de les causes que l‘ha porta a perdre la majoria i a veure com era desplaçat del govern. Una de els altres conseqüències d’aquesta actitud respecte a la llengua i a la cultura catalana va ser la retirada del l’Institut Ramon Llull.

Va ser una sortida que només es podia explicar des de l’anticatalanisme coordinat dels governs de les Illes i del País Valencià ja que no hi havia hagut cap mena d’enfrontament ni cap batussa política que condicionés cap actuació.

Així les coses els canvis polítics que hi ha hagut tant al País Valencià com a Les Illes obria la possibilitat de nova col·laboració sobretot perquè la irracionalitat d’aquesta mena de boicot era pel capa baix absurd i desmesurat.

El canvi polític segur que es manifestarà en moltes parcel·les de l’administració però el tema de la cultura havia de fer un gir copernicà i recuperar la col·laboració, coordinació i treball institucional que permetés anar tost a la una per poder millorar la projecció i rendabilitzar esforços comuns.

 

Ara la situació ha donat un altre gir, de moment i de nou .El conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell, el conseller de Presidència de Balears, Marc Pons, i la consellera de Cultura balear, Esperança Camps, s’han reunit per establir un conveni marc per recuperar i enfortir els vincles culturals entre ambdues comunitats. I això s’ha fet quan just fa un mes que s’ha constituït el nou govern balear i per tant indica una prioritat clara de valorar l’esforç conjunt en la cultura

S’ha descrit la reunió com “una trobada que parteix amb la idea de cuidar les bones relacions entre bons veïns”.

Però a més de tenir un bon veïnatge s’han fixat un doble objectiu afavorir i projectar conjuntament la cultura i fer-ne la difusió corresponent. Això vol,dir que les Illes Balears s’integren de nou en l’Institut Ramon Llull i a més tenen previst crear mecanismes de cooperació i col·laboració amb l’Institut Català de les Empreses Culturals (Icec) i l’Institut d’Estudis Catalans (Iec).

Realment bones notícies i cal afegir-hi que a més que director de l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB), Josep Cerdà, i les autoritats culturals catalanes ren tenir finalitzat al setembre, per beneficiar a creadors balears i catalans en la seva projecció tant nacional com a internacional amb la clara voluntat de que s’aprofitin experiència i projecció exterior, així com també optimitzar els recursos econòmics.

Ara seria bo que a més el País Valencià donés algun pas en aquest mateixa direcció, seria molt beneficiós per conjuntar el treball de difusió i projecció al cultura dels Països Catalans.

 

Estiuenques (I)

Juliol 29, 2015

Els baròmetres aquest dies han fet pujades i baixades de cop. La presència de nuclis tempestuosos fa que el mercuri vagi boig. Baixades sobtades que presagien l’esclafit i remuntades posteriors. Però el baròmetre que fa setmanes que maraca la perspectiva política sembla que situa el PP i el PSC en un empat tècnic en unes hipotètiques eleccions generals avui. – en intenció de vot el PSOE va per endavant- Es mantenen, tot i que experimenten una baixa notable respecte a les anteriors eleccions, qui recull aquest vot són Podemos i Ciudadanos però que veuen com també experimenten baixades encara poc significatives però s’ha aturat aquella pujada que mesos enrere es preveia. Possiblement la ressaca de les municipals i autonòmiques i la necessitat de començar a mullar-se respecte a polítiques concretes i pactes ha fet que hagin hagut de prendre decisions que possiblement ha fet que algun part dels seu electorat hagi baixat dels núvols.

Davant d’aquest panorama , que és una pura hipòtesi de treball, el PP intentat de totes, totes anar fins el límit de la legislatura. Esperen encara més millores en l’economia – tot i que la gent corrent no nota massa aquesta recuperació- i les ofertes de nova fiscalitat que el govern ha llençat de manera urgent preveure si aconsegueixen esgarrapar algun vot més. No ho crec.

I seguint amb aquesta política d’aparador Rajoy ha habilitat el mes d’agost per aprovar el pressuposts per l’any vinent.

En un recent article Javier García Fernández es catedrático de Derecho constitucional de la Universidad Complutense de Madrid. Publicat al País Un fraude constitucional qüestiona la capacitat legal d’aquest govern d’aprovar els pressupostos pel 2016 quan el Congrés que és qui te la potestat serà un altre i potser amb una composició totalment diversa de la de l’actual cambra.

Però al voluntat de govern és clarament posada en evidència per l’articulista:

Aunque ya estamos acostumbrados a que el Gobierno se ponga en el límite de la Constitución, ¿qué pretende el Gobierno con esta aprobación? Por un lado, entrar ya en la campaña electoral: un presupuesto despilfarrador para satisfacer a cada votante. Pura publicidad. En segundo lugar, el Gobierno sabe que si gana las elecciones será sin mayoría absoluta y tendría que negociar un presupuesto a cara de perro con otros grupos parlamentarios. Para ello, lo mejor es dejarlo aprobado. Y si no vuelve a gobernar, deja una bomba con efectos retardados.

El govern sembla esperar canvis en el baròmetre, n’hi hauran,segur, el dubte és si en la línia que espera Rajoy.

Yo no soy tonto: Una cadena de botigues d’electrodomèstics va llençar una campanya publicitària que va usar alguns del actors més que coneguts i el lema era Yo no soy tonto , la campanya pot agradar més o menys però tenia un cert impacte i esperonava als clients a buscar els millor ofertes i no deixar-se enganyar per altres ofertes.

M’ hi ha fet pensar en els declaracions del portaveu parlamentari de CDC Jordi Turull quan deia que el decret de convocatòria de les eleccions del 27-S, no parlarà , naturalment de que volen que siguin plebiscitàries i a més fa pam i pia la govern central com dient no sóc tonto i ep`r aquí no m’agafareu.

Només faltaria que el decret digués que són plebiscitàries, llavors potser caldria suspendre les perquè`eleccions i plebiscit són coses diferents..

En fi ja sabem que de tontos ni uns i altres en tenen cap pèl, savis, savis… , en fi cadascú que pensi el que vulgui…

Ningú ha pres mal i perimetrant….. Aquest dos conceptes han estat reiterats fins la cansament pel conseller d’interior el Jordi Jané. Potser la voluntat de ser clar i transparent en les explicacions al final el fa ser reiteratiu. Curiosament i dissortadament el fet de que aquets cop hagi sortit e motes entrevistes hem constata que la majoria dels periodistes en les entrevistes l’acaben tallant per la prolixes i llargues i reiteratives explicacions que fa.

Està bé que s’expliquin i bé les situacions però finalment quan per cinquena vegada escoltaves que ningú havia pres mal ( fantàstic, eh!) ja cansava.

Jané habituat a fer discursos a la Tribuna del Congrés té un estil potser una mica ampul·lós, reiteratiu amb voluntat pedagògica ,això sí però.

S’agraeix certament que s’informi puntualment, però potser el Conseller hauria de saber ( vaja ,segur que ho sap) que missatges concrets , clars i breus ajuden a la comprensió, sobretot en moments d’una certa angunia ….

No és el mateix parlar des de la Tribuna del Congrés que en mig d’un incendi…

No dimiteix , el cessen i de manera poc clara i estranya al director de Catalunya Radio Fèlix Riera, que és militant d’Unió. Sembla estrany aquesta cessament sobretot quan en el darrera onada dels mitjans de comunicació Catalunya Ràdio havia augmentat significativament la seva audiència, sense arribar a ser els primers però vaja, amb un augment substancial. Expliquen que el director de Catalunya Ràdio, Fèlix Riera, s’ha negat a presentar la seva dimissió de forma voluntària, tal i com li va demanar el president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), Brauli Duart. Que li va manifestar, davant la negativa, que seria cessat per la Corporació

Però en la primera possibilitat per cessar-lo no van tenir els vots suficients del Consell i ara ho hauran d’intentar per segona vegada.

I ho van aconseguir amb el vot de qualitat del President . I curiosament aquest cessament arriba just quan acaba d’entrar una nova consellera d’ERC per ocupar una plaça vacant des de fa temps…

Ser d’Unió invalida per dirigir “la ràdio nacional de Catalunya”.

En circumstàncies normal potser no, però abocats al “prussés” es veu que sí que no sembla prou addicte…

Realment exemplar la feina d’aquesta Corporació… actuant d’autèntics comissaris polítics.

Per pactar que no quedi.

Juliol 28, 2015

El govern municipal de la ciutat va presentar els mesures sobre els que prendria decisions de manera immediata.

Entre aquetes hi havia el Pacte Social de Vilanova i la Geltrú.

La introducció del document municipal diu:

Aquest esborrany és una presentació dels objectius prioritaris en l’àmbit social de la Nostra ciutat, per a la millora de la qualitat de vida de la ciutadania, amb especial atenció als col·lectius amb més risc d’exclusió social.

El pacte consta de 14 compromisos estructurats a través de 5 eixos estratègics: l’atenció social, l’habitatge, l’educació, el foment de la cohesió social i l’ocupació i treball.

Aquests compromisos sorgeixen de les necessitats detectades en els indicadors socials de Vilanova i la Geltrú i les diagnosis elaborades de manera participada entre entitats i ciutadania: el Pla Local de Joventut (2012-2016), el Pla Local de la Infància i Adolescència (2013-2018), el Pla Local per a l’Inclusió Social (2013-2015) i el Pla Local d’Habitatge (2013-2018). Dins del Pacte Social s’elaborarà de manera participada un Pla de Xoc que definirà les accions concretes a desenvolupar.

És evident que la situació de precarietat de sectors de la ciutat, sobretot infància i gent gran reclamen actuacions decidides i transversals de l’administració però també el compromís de les entitats a ser actius i instruments protagonismes de pal·liar les necessitats existents.

El document, que va ser presentat a les entitats amb voluntat de que hi fessin aportacions, és, com qualsevol esborrany, modificable i també ampliable.

Des de la meva modesta perspectiva el trobo però un document de masses desitjos i de poques concrecions i un pacte, més enllà de la lletra escrita, ha de tenir allò de la lletra menuda, aquells voluntat d’arribar als detalls clars , precisos i documentats econòmicament.

Masses garantir, millorar, promoure, vetllar… que està molt bé però són desitjos carregats d’ambigüitat que mai es defineixin finament amb realitats concretes.

Està molt bé fer una declaració de 14 accions concretes, algunes intueixo que ja es fan, sinó que cal concretar, al meu entendre ,com es faran,quan es faran i pressupost del que es disposa per fer-les.

Un pacte no pot quedar en declaracions de voluntat ,ha de concretar realitats tangibles.

Per exemple quan es diu: Promoure la igualtat d’accés en els àmbits de l’educació i la transició al treball. No s’està dient res de nou. Possiblement caldria anar un pas més enllà i deixar clar que l’ajuntament es compromet amb l’escola pública de la ciutat a pal·liar les deficiències que les retallades de la Conselleria han portat. Ha garantir des de la pràctica les oportunitats de tothom

En el camp de la cohesió llegim:

Impulsar el sentiment de pertinença, la cultura del diàleg com a forma de gestió de conflictes i la riquesa de l’intercanvi, preuant les aportacions de les dones i reivindicant el valor de cada persona més enllà dels gèneres, de les cultures, de les creences, de les classes socials, dels itineraris de vida, i identitats sexuals, en el marc de respecte als Drets Humans.

Per descomptat!

Però que en l’apartat de la cohesió no es faci menció a la cultura com instrument constituent de la societat em sembla una mancança que potser caldria esmenar . De sempre la cultura ha ajudat a cohesionar a la societat, pel que significa de referent i de projecte d’ integració i identificació en un model de connivència i en la ciutat. Si no posem la cultura en el centre de la cohesió social trencarem el model que ha funcionat força bé. Disposició i recursos.

En fi que potser caldria aprofundir una mica més en conceptes i concretar una mica més.

El pacte però sempre cal que sigui com a mínim amb dos actors. En aquest cas amb els entitats de la ciutat i naturalment les entitats haurien de jugar un paper fonamental completant o complementant el paper de l’administració. I segur que poden fer aportacions interessant que haurien d’anar més enllà del marc de la reflexió i la teoria. Les entitats poden portar a la pràctica , si voleu petites accions, però importants. Tres propostes, simples, que segur que entre moltes més es podrien realitzar. Per exemple les entitats que tinguin restaurant en al seva seu podrien participar de la xarxa de menjadors que poden oferir alguns menús per famílies en situació complicada, altres entitats podrien aportar coneixement i ajudant a la integració escolar de l’alumnat en perill de fracàs escolar,sempre, això sí, sota la superviso i coordinació amb les escoles corresponent i encara les entitats podrien renunciar a una part ( 20 %?) de la subvenció que reben de l’ajuntament i amb els recursos que es generarien gestar algun projecte de cohesió social.

En fi per pactar que no quedi però cal filar prim i implicar a tothom…

Ara fa cent anys de la publicació de Themis ( i II)

Juliol 27, 2015

Hi ha un patró que es repeteix al llarg de la història de la premsa i és que les publicacions de rellevància cultural es donen gairebé sempre en períodes de llibertat polítics. No es poden menystenir , per descomptat, algunes revistes i periòdics importants de contingut en èpoques de clandestinitat però són minoria. En la història de la premsa a Vilanova hi ha una certa unanimitat en considera que Themis i Prisma – de l’època contemporània n’hi d’altres – com els dues publicacions de caràcter cultural més importants.

La primera neix durant l’època d’impuls social de la Mancomunitat de Catalunya i la segona, Prisma, als anys del República que també van ser anys fruitosos per la cultura i l’educació. És evident que sigui així , la lliure expressió, la llibertat de pensament i d’opinió és clau a l’hora d’exposar a través de publicacions les idees per més trencadores que pugin ser.

I a aquesta possibilitat d’expressió lliure s’hi afegeix trobar-se un determinat col·lectiu d’amics , empeltats, a més, de l’esperit artístic i amb ganes de fer coses, de revitalitzar culturalment la ciutat sembla gairebé inevitable – pensat en el moment del que parlem- l’aparició d’una publicació.

I aquesta és possiblement una de els causes de l’aparició de Themis al voltant del que es va anomenar l’Escola de Vilanova , nom amb el que batejar Josep Maria Junoy, en un article a la revista Trossos, a un col·lectiu de joves artistes i intel·lectuals Enric C Ricard, Rafael Sala, J. F, Ràfols, Damià Torrents, Miquel Ferrà que habitualment es reunien en una tertúlia artística, cultural i socials a la platja de la ciutat.

El terme Escola de Vilanova va ser reconegut com es veu quan un altre artista Joan Miró escrivia a Josep Francesc Ràfols al novembre del 1918 una carta en la que feia esment a una targeta postal que li havia enviat Enric Ricard on es parlava de l’Escola de Vilanova i alhora feia referència a la passa de grip que assolava a Catalunya en aquells moments. La carta està recollida en el llibre Joan Miró. Cartes a J.F. Ràfols: 1917-1958, amb edició de Andreu Soberana i Francesc Fontbona, editat a l’any 1994 per la Generalitat de Catalunya. En la nota que acompanya a aquesta carta es defineix l’escola de Vilanova.

De la revista Themis n’apareixeran 18 números, del juny del 2015, per Sant Pere concretament, fins el març del 1916 i aplegà a un seguit d’artistes i intel·lectuals noms com Enric Cristòfor Ricard, Josep Francesc Ràfols, Damià`Torrents , Rafael Sala , Gustau Galceran, són signatures que van omplir les planes de la revista. Si bé és cert que la majoria de les vegades ho feien sense signar. La revista neix de la relació d’amistat entre ells, del neguit intel·lectual i cultural i també amb la voluntat de formar part dels corrents de les avantguardes culturals que recorria Europa. I és precisament per Europa que Rafael Sala i Enric Ricard viatgen, i a Florència connecten amb diversos autors i artistes italians embrancats i engrescats en aquells moment en difondre la corrent del Futurisme. L’esclat de la guerra de 1914 fa retornar al dos artistes que fundaran mesos més tard la revista . I hi ha un evident influència de tots aquells encontre amb intel·lectual europeus vinculats al moviment del futuristes. Nos eren evidentment tant trencadors ni radicals com els futuristes, l’Escola de Vilanova i Themis no volia de cap manera fer tabula rasa del passat més aviat reconduir-lo a idees molt més actuals dels que dominaven en aquells moments ni el nivell d’implicació, ni al ciutat , ni la seva perspectiva donen capgirar els seu pensament , però ja vam veure com la publicació del manifest de la Dona futurista va ser una de les raons d ela pèrdua de confiança dels mecenes de la revista i per tant causa de la seva desaparició.

Les col·laboracions de la revista poques vegades , ben poques tenen continguts de caire social, això mateix ja passarà també en Prisma ( ja en parlarem en una altra ocasió) , la vessant estètica i intel·lectual domina les seves planes. Hi ha, això sí, un seguit de reflexions a l’entorn de la vida cultural de la ciutat o de crítica d’alguns espasats estètics. I en aquesta darrer aspecte és interessant llegir algunes anotacions d’Enric C Ricard sobre la profusió d’edificis d’estil modernista que no són del seu gust .

Però entre molts aspectes interessants de lectura hi ah un seguit de cartes ( fins 5) amb el títol de Surge et Ambula de Rafel Sala comentant la situació de la Institució Balagueriana . Aquets debat que podria ser tant actual com el que va mantenir Rafael Sala fa un dissecció de la situaciño de la Biblioteca Museu Balaguer . És molt crític en tots els aspectes des de la conservació de la documentació com la manca de govern que sembla que té la institució, afirma en una de les cartes : “ Per tot plegat, per aquestos petits detalls insignificants com per les monstruositats temps a venir diran si per la Biblioteca-Museu Balaguer hi passaran el brabres ( per bàrbars evidentment)” . Realment aquest conjunt d’articles podrien traslladar-se en el temps i suposo que amb altres objectius i termes seria perfectament validable avui. La paradoxa de tot plegat és que la persona que va arribar a la ciutat enviat coma funcionari per tutelar la institució i ordenar la seva biblioteca va ser en Miquel Ferrà, poeta mallorquí i bibliotecari, que va ser un entusiasta col·laborador de Themis, per tant es pot suposar que va llegir i prendre nota de les carències de la institució balagueriana. El mateix Ferrà va tenir un certa polèmica quan en un article va ser altament crític amb l’estil constructiu de la nova església de Sant Pere de Ribes.

Aquets articles compartien espai amb alguns de singulars poden ser els que Rafel Sala i Damià Torrent van dedicar a la ballarina Tórtora València que superaven la critica artística i palesaven l’admiració per la seva figura i art.

Enric C. Ricard i l’arquitecte Josep Francesc Ràfols sovintegen també amb articles relacionats amb l’estètica constructiva i amb els comentaris d’exposicions o de personatges, d’exposicions , museus etc. Ricard i publicà també alguns del seus primers gravats.

En aquesta línia de voler intervenir en l’espai públic val la pena donar una ullada al projecte urbanístic i remodelació del Castell de la Geltrú proposat per l’arquitecte Jeroni Martorell, la seva publicació volia ser un instrument de pressió davant els silenci de l’ajuntament.

Els continguts globals són d’interès cultural i de sensibilitat estètica situats en el moment que viu la revista. Un conjunt molt interessant des de l’òptica cultural i més tenint en compte que la revista era d’estricte caràcter local. Cosa que a més li dóna més valor en ser considerada la revista com una de les representacions significades de   l’Avantguardisme al nostre país.

De tot plegat fa cent anys, la revista va tenir un final possiblement imprevists i no desitjat ( o sí? per fer més gran la llegenda), però com totes les publicacions que han tingut rellevància en algun aspecte i Themis el té com a revista cultural, de crítica artística i de notable nivell intel·lectual perduren al llarg de la història de la premsa . Avui la seva lectura , evidentment contextualitzada té força interès encara.

 

Publicat a l ‘Eix Diari, el 21 de juliol del 2015

 

 

De lectures

Juliol 26, 2015

Volver a Canfranc

Rosario Raro.

Editorial Planeta

Barcelona, abril del 2015

La novel·la Volver a Canfranc ens explica de manera novel·lada i amb personatges ficticis però que tenen un rerefons d’alguns dels protagonistes reals de la xarxa d’ajut a persones que fugien dels regim nazi a França. Per Canfranc va escapolir-se molt jueus per intentar arribar a ambaixades neutrals o de països aliats i també pilots anglesos que han estat abatuts i aprofiten les xarxes ja creades per fugir i intentar arribar fins a Portugal per reintegrar-se novament a les seves unitat i seguir la batalla contra Hitler.

Canfranc fou un indret important, l’estació internacional de ferrocarril va tenir força importància estratègica en els moviments de persones que voleïn fugir de la zona ocupada però també pels moviments de materials de guerra per una banda els alemanys i carregaven minerals per les seves fàbriques i per altra banda arribaven trens carregats amb part de l’espoli d’or i obres d’arts que havien fet els alemanys i els portaven a llocs segur i encara hi havia tot un seguit d’activitats resistents que conegudes pel poble que moltes vegades en va ser còmplice de la possibilitat de fugides de moltes famílies jueves i alguns intel·lectuals que a través del mateix tren o bé per la muntanya travessaven els Pirineus i arribaven a Espanya, lloc a on no estaven segurs encara ja que els franquisme retornava la majoria de jueus que atrapava de nou a França. En aquets sentit l’ambaixada de Londres la xarxa que havia teixit va ser fonamental en poder salvar a moltes persones.

Rosario Raro  és nascuda a Castelló a l’any 1971, doctora en Filologia, va estudiar Tècniques d’Escriptures a diverses universitats del Perú, país on va viure al voltant d’una desena danys. Va seguir estudis de Comunicació Empresarial i Pedagogia a la Universitat de València

En 2009 va ser una de les finalistes del concurs de escriptura literària Virtuality Caça de lletres de la *UNAM de Mèxic i Alfaguara. Ha impartit nombroses conferències i dirigeix des de la seva fundació l’Aula d’escriptura creativa de la Universitat Jaume I de Castelló. És autora de, entre altres obres, dels llibres: Carretera de la Boca del Infierno, Surmenage, Perdre la raó, Els anys deguts, Finlàndia, La clau de Medusa, Desarmades i invencibles i L’ànima de les màquines. La seva obra ha estat traduïda al català, al japonès i al francès i reconeguda amb nombrosos premis literaris tant nacionals com a internacionals. Va ser finalista del premio Internacional de novel·la Vargas Llosa de la editorial Alfaguara.

L’acció es desenvolupa majoritàriament a l’estació internacional de ferrocarril de Canfranc, que a l’any 1942 va ser ocupada pels alemanys amb la permissivitat del govern de Franco, com si fos un continuació del territori Francès. En les seves instal·lacions els soldats alemanys pretenien aturar la sortida de fugitius que usant el tren internacional podien evadir-se amb una certa facilitat. Els alemanys no comptaven però que hi hauria una xarxa de “passadors” que ben estructurat i amb l’ajut dels serveis d’intel·ligència anglesos van estructura un sistema d’amagar i traslladar els col·lectius de jueus que arribaven a Canfranc. Entre aquets refugiats van travessar la frontera també personalitat del món intel·lectual com Marc Chagall , Alma Mahler, Heinrich Mann i altres que amb papers subministrats per les autoritats britàniques o americanes van burlar , amb l’ajuda de persones anònimes, la persecució dels alemanys. En aquest sentit la fugida de Josephine Baker i els seu marit, jueu té tots elements que malgrat la tragèdia que es vivia té alguns aspectes de comèdia. Que millor que una comèdia per evitar la tragèdia.

Laurent Juste, cap de la duana, Jana Belerma, cambrera d’hotel i el bandoler Esteve Durandarte un pintoresc personatge entre bandoler i justicier que desafia a l’autoritat establerta descaradament sobretot al governador civil a qui sembla tenir una fixació , empresonat en diverses ocasions i sempre burla el repressors . Aquets tres personatges són els que porten el pes de l’acció junt amb altres persones de les dues bandes del Pirineu que arrisquen les seves vides ajuden a moltes persones a retrobar la llibertat . La figura de Laurent Juste està inspirat en la persona de Albert Le Lay cap de l’aduana internacional durant aquells anys de convulsió, Le Lay va afirmar amb contundència que el que havia fet era “ el que al dignitat exigia” , aquest duaner amb al complicitat de molta gent de la mateix Canfranc, però també tenien contactes a Osca i a Saragossa a on al figura del metge Victor Mallen ( a la realitat Víctor Fairén) que tenia un paper clau en atendre els refugiats sobretot aquells que tenien la salut delicada, els seus estudiants jugaven també un paper importat en la recollida del col·lectius i distribuir-los en cases segures o facilitar-los el seguir el viatge cap a la llibertat.

La novel·la és així mateix una història d’amor entre la Jana Belerma, que treballa de cambrera en l’Hotel Internacional de Canfranc després d’haver patit la mort dels sues pares en una bombardeig dels feixistes durant la guerra civil . Allà es compromet amb la xarxa de passadors i juga un paper important en la feina clandestina, s’enamora de l’enigmàtic Durandarte amb qui viurà moments complexos i perillosos. Després d’acabada la guerra salta la sorpresa en conèixer-se l’autèntica personalitat del mig-bandoler i aquest descobriment donarà explicació a moltes qüestions.

La novel·la exalta certament al valentia i decisió de molta gent que va jugar-se la vida per un ideal i també per ajudar a la causa de la llibertat i contra la repressió vergonyosa del nazis i de la complicitat del govern de Vichy. Una història que ens mostra la part més generosa de la bona gent en situacions d’extrem perill o gravetat. La novel·la enganxa pel tema, per la manera d’estar escrita i també perquè hi ha un seguit de situacions que expliquen elements de la història del moment, des d’al·lusions a la Maternitat d’Elna fins a la complicitat en el transport de riqueses espoliades pel nazis..

Un magnífic trencaclosques que té un resultat d’una bona lectura mentre ban encaixant totes les peces..

Retirades significatives….

Juliol 25, 2015

Fa dies que hi ha un degoteig de baixes en els grups parlamentaris del PSC.

Rocío Martínez Samper ja fa dies que va deixar l’escó per resituar-se en el món professional, hem llegit que Montserrat Capdevila també ha decidit deixar quan acabi la legislatura el seu escó i no intentar renovar-lo i cal afegir-hi també la figura històrica a les terres de Tarragona de Xavier Sabaté ,sembla que molest per la decisió – no debatuda- d’abandonar el criteri del dret a decidir…. Alguns d’aquest noms és cert que portaven ja una llarga trajectòria a les files del PSC i potser també convenia fer uns certs canvis a les llistes i la seva sortida ho accelerarà i permetrà.

Tampoc m’ha sorprès perquè alguna cosa ja m’ havia comentat , l’abandó de tota activitat política pública del Joan Canongia, diputat el PSC al Congrés. Ho explica tot en una entrevista del passat 21de Juliol al diari Regió 3. Canongia té un currículum polític llarg i farcit de responsabilitats Ha estat primer secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya de la Federació XI, Bages, Berguedà i Solsonès. Regidor a l’Ajuntament de Manresa, membre del Consell Comarcal del Bages., Diputat al Parlament de Catalunya, diputat provincial i president del Consorci Local pel Desenvolupament Forestal de la Diputació de Barcelona. ,Comissionat de la Presidència de la Diputació de Barcelona en matèria de Prevenció d’Incendis i Desenvolupament Forestal.,Director General d’Emergències i Seguretat Civil de la Generalitat de Catalunya.,va formar part del gabinet tècnic de la Delegació del Govern Central a Catalunya. ,Diputat de la IX i X Legislatura a les Corts pel PSC.

El cert però és que m’ha sorprès malgrat, repeteixo, saber que meditava aquesta qüestió però a mi em costava de creure coneixent la tarannà i el capteniment en la política del Joan canongia.

Vaig compartit tres anys i escaig veïnatge d’escó al Congrés amb ell. No vam tenir gaire – per no dir cap- protagonisme públic, només reservat als dirigents però si que he de dir que vam treballar força a els Comissions Corresponents. Ens ho vam passar molt bé, gaudíem de les sessions i rèiem molt també cal dir-ho En Canongia era un dels diputats que amb discreció a fer una feina prou positiva en els temes en que li va tocar treballar. Sobretot a les comissions d’Interior on cal major discrecionalitat i la de Fomento on va batallar per resoldre alguns dels temes infraestructurals importants pel país. Ara també hi va haver moments pel surrealisme polític que a vegades es dona en el treball polític. El recordo fent una intervenció genial en una sessió de la comissió del Tribunal de Cuentas en que va engegar un discurs sobre els Cuerpos Nacionales” entenguis secretaris i interventors de l’estat, ens va deixar bocabadats i crec que podria passar a l’antologia del parlamentarisme intentant la quadratura del cercle defensat el seu paper i alhora intentant deixar clars que potser són una espècie de funcionariat que haurien de tendir a la desaparició almenys a Catalunya. I per altra bada ell sempre es vantava de la seva gestió per millora les instal·lacions frontereres d’Andorra i fent conya sobre si amb la seva millora l’enganxarien quan passes un cartró de “Chester” sense filtre que consumia amb avidesa. Sort que encara el Cas Pujol no havia esclatat, perquè podrien haver li atribuït el seu descobriment.

En el temps que vam compartir el no-grup parlamentari del PSC cal dir que va actuar com un dels autèntics aglutinants del grup , al marge de no ser-ne el coordinador, sinó que la seva capacitat de generar confiança col·lectiva va ajudar a supera algunes situacions de potencial conflicte que els autoritats reals del grup ni intuïen. Va fer un treball excel·lent a les bambolines que va portar a que molest vegades com a no grup català del PSOE s’arribessin a algunes posicions que evitaven debats innecessaris masses vegades.

Val a dir que Joan Canongia és un home de “l’aparatu” però després d’haver compartit amb ell llargues estones de xerrar, a més de ser de l’aparatu i ho dic sense cap mena de connotació pejorativa, vaig descobrir una lleialtat de pedra picada al projecte socialista i a la corresponent direcció de cada moment. Entenia la militància política com un servei i això el va portar també a ser incòmode en algues de les estructures en les que va estar vinculat per raó del càrrec.

Directe i sense embuts possiblement aquesta manera de ser li va permetre tenir grans responsabilitats però també li van generar grans incomoditats, quan calia dir als dirigents que l’erraven que no anaven bé, això li va costar més d’una situació de conflicte que va assumir com diem amb lleialtat i amb responsabilitat.

Ara anuncia que plega, atrapat com tant d’altres entre ells jo mateix, entre la polítics de titulars d’urgències i de 140 caràcters, de governar des de les xarxes i a cop de demoscòpia i el principi de l’adamisme ( tot comença ara i en un mateix i no existia ni passat ni experiència abans dels que ara fan la política).

Plega però pot plegar tranquil, amb la convicció d’haver fet la feina i complert el compromís. Sempre al peu del canó, foguejat en mil batalles polítiques, fent tots els papers de l’auca quan calia fer-ho, entomant problemes que havien generat d’altres, sabent estar en cada moment i encarar responsabilitats, parlant clar i sense embuts, en definitiva un polític que s’ha recorregut el seu territori apamant-lo i servint-lo amb dedicació i esforç . Encara que sempre li quedarà la taqueta d’haver encapçalat la llista dels Omellons sense haver-hi anat mai.

Polític de bregar el dia a dia enfortir-se en la trinxera segur que l’ hi ha tocat més d’una, de dues i de tres vegades vegada picar la pedra perquè altres podessin passar amb tranquil·litat pels llocs.

Honest , abrandat quan calia, apassionat en el debat, de formes a voltes dures però en el fons un autèntic cavaller de la política.

Marxa amb discreció, amb ala mateixa lleialtat de sempre al PSC de qui segur que en criticaria moltes coses però sempre ho fa en privat i en els organismes que pertoca. Disciplina en els acords col·lectius. Ben segur que d’aquí un temps se’l trobarà a faltar.

Dels anys que vaig estar al Congrés en guardo alguns records, pocs però un dels mes plaents és el record de llargues sessions de reflexions i debats a ,l’entorn de la política, del país, del futur i del futur de al política amb el Joan Canongia. A vegades plegats al voltant d’una taula amb altres companys, altres fent ell el gintònic i jo la camamilla a les nits d’estiu madrilenyes, i altres passejant pel carrer a la fresca Inoblidables certament. Ara en el moment en que deixa la política i es retira recordar que la seva trajectòria i feina ha estat important molt més del que pugui semblar ara.

I no puc deixar de reproduir aquella frase de Bertolt Brecht que en ve al cap: Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. Hi ha uns altres que lluiten un any i són millors. Hi ha els qui lluiten molts anys, i són molt bons. Però hi ha els que lluiten tota la vida, aquests són els imprescindibles. Ell és dels imprescindibles, segur!!. Gràcies per tanta feina feta.

Passos enrere.

Juliol 24, 2015

Programa del PSC a les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 2012

“Manifestem el nostre convenciment que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya hauran de decidir lliurement sobre qualsevol proposta de canvi substancial de les relacions entre Catalunya i Espanya, acordada entre les institucions catalanes i espanyoles, a través d’un referèndum en el qual es plantegi una pregunta clara a la qual s’hagi de respondre de forma inequívoca, acceptant o rebutjant el projecte sotmès a consulta.

Ens comprometem a promoure les reformes necessàries per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d’un referèndum o consulta acordat en el marc de la legalitat.”

Proposta del Programa del PSC a les eleccions al Parlament de Catalunya per les eleccions previstes pel setembre del 2015

Defensem una reforma federal de la Constitució Espanyola i considerem necessari sotmetre a referèndum aquesta reforma constitucional, permetent que la ciutadania manifesti el seu suport o el seu rebuig a aquest nou acord amb una votació.

La nostra proposta de reforma hauria de servir per acordar, entre d’altres, les següents qüestions:

  • La transformació de l’Estat de les Autonomies en un Estat federal.
  • El reconeixement de les singularitats pròpies de les nacions històriques, tenint en compte els fets diferencials i els drets històrics ja reconeguts per la Constitució i els Estatuts vigents (article 5 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya).

Que ha passat?

No hi ha dubte que en aquest període de temps el PSC ha sofert alguna de les convulsions més fortes de la seva història.

Escissions a dojo, canvi en un Congrés Extraordinari del primer secretari per renuncia de Pere Navarro…

Sengles derrotes electorals.

En definitiva es pagava l’ambigüitat derivada de no haver resolt la dicotomia històrica de les dues ànimes.

Però ara de cop i volta sense que hi hagi hagut cap debat ampli el PSC retorna a la casella de sortida , com si res hagués passat. La promesa i compromís del referèndum es dilueix entre una mena de cortina de fum apel·lant al recurs ja gasta del federalisme que tampoc acaba d’aclarir-se com i quan.

Un cop més el poder i influència del PSOE aclapara al PSC. D’aquell estat plurinacional seus emblava un pas entabanat els socialistes ara es passa a un ambigua diversitat de l’estat, en definitiva un pas enrere i a defensar la sacrosanta unitat de l’estat , i unitat aquí vol dir uniformització profunda i esterilitzant.

Només cal llegir algunes de les declaracions fetes pel mateix Sánchez i per gent influent des de l’ombra com l’ex-lendakari Patxi López en que no van més enllà del reconeixement de diferència ( abans en deien peculiaridades) sense però entrar en acceptar termes com plurinacional o ni de lluny el concepte de nació per Catalunya.

Passos enrere certament.

Un cop més competir amb l’espanyolitat amb el PP per veure si apleguen alguns vots a els espanyes, però aquí realment situen al PSC en via morta o en camí d’esdevenir residual.

Enguany el programa lectoral que portarà el PSC les eleccions al Parlament no s’ha debatut, “algú” n’ha escrit unes bases i després et demanen que si vols fer-hi aportacions les facis, però sense cap espai de debat més enllà d’alguna sectorial però tampoc sembla que ningú t’acabi dient que t’accepten o no l’aportació.

Bé doncs n’he fet algunes i aquí deixo la que he fet respecte el tema territorial.

A veure si em diuen alguna cosa a la penúltima oportunitat que em dono:

El PSC considera Catalunya com una nació i per tant un subjecte polític. Com a nació ha d’aspirar al màxim de sobirania per millorar les condicions de vida dels catalans i catalanes. El dret a decidir és irrenunciable des d’una posició del catalanisme progressista que sempre ha defensat el PSC. En aquest sentit,el d’obtenir el màxim nivell d’autogovern que vulguin els ciutadans i ciutadanes el PSC farà possible per la via de la negociació o per la via de l’acció, si la negociació no és possible, un referèndum d’autodeterminació per Catalunya que permeti conèixer la voluntat majoritària i inequívoca del poble català respecte a la seva relació amb Espanya.

 El PSC reclamarà de l’estat espanyol les competències necessàries per   la formulació d’aquest referèndum i del compliment del seu resultat.

 Un cop més, com els crancs, passos enrere fins a perdre’ns en el magma del federalisme impossible….

 

Els temps estan canviant

Juliol 23, 2015

El camí ja és marcat

I els daus ja són tirats

Mireu que el que avui és lent

Serà ràpid demà

L’ordre s’ha capgirat

Per la mateixa eterna llei

Per la qual el present d’avui

Serà el passat demà

I el que avui és el primer

Serà l’últim d’arribar

Perquè els temps estan canviant

 

Acosteu-vos, bones gents. Vingueu d’on vingueu….Així començava la profètica i tant actual cançó de Bob Dylan que ens anunciava uns canvis de temps, canvis accelerats, canvis a millor o a pitjor però canvis, trasbalsament d’emocions i també conseqüències a nivell físic , però també emocionals i en tantes coses que ens fa pensar que és un canvi global i permanent .

Aquets dies passats en que l’onada de calor segur que ens ha afectat a tots i potser ens ha reblanit la neurona i ajudats per la lectura d’algunes notícies del Diari ens hem adonat clarament que Bob Dylan la va encertar de ple quan cantava insistentment que els temps estant canviant.

El canvi de propietat del Diari, ens ha portat als que hi escrivim habitualment a fer segur un exercici de memòria (esplèndid, per cert, l’article de la Maria Rosa Nogué) per adonar-nos que els temps han canviat. I fent una certa introspecció m’adono que el primer article que vaig signat al Diari porta data de l’any 1972. Ple franquisme, diari del movimiento . Després hi he seguit col·laborant, amb alguns temps d’absència per l’aventura del Setmanari, hi he tinguts secció fixa i col·laboracions diverses amb pseudònim o sense, hi hem escrit amb encerts i amb errors. Ara hi ha ja un canvi necessari amb l’objectiu de fer romandre el Diari com una icona de la nostra ciutat i com a voluntat de seguir donat oportunitats als professionals del Periodisme. Que sigui per bé. I que duri!.

Però seguim canviant i llegim que tanca el Peixerot una altra icona de la ciutat, amb lamentacions múltiples i valorant la seva trajectòria professional abaixa la persiana. El Peixerot junt amb al Carpa Juanita van ser, sense cap mena de dubte, referents mundials de la nostra ciutat. Els que de petis passàvem per davant del Peixerot sentíem una certa enveja dels que hi menjaven . No estava a l’abast de tothom i quan hi entraves per primera vegada , ja entrada l’edat adulta potser acabaves pensant que havies ascendit en l’escala social, havíem entrat en un recinte reservat a determinades minories,   que et podies permetre un sopar o dinar a un lloc emblemàtic. Segur que per algunes generacions també va representar el guanyar-se la vida una mica be i poder fruir de la seva gastronomia que també va anar evolucionant en funció dels canvis de tendències i gustos pel menjar. Els canvis i al crisi fa que el personal redueix despeses i potser una de les primeres és al d’anar a menjar a restaurants i això porta víctimes col·laterals. Lamentablement el Peixerot tanca, Visca el Peixerot!!.

El que ha canviat fa temps ( la mentalitat caciquil i els retards gens ni mica) és això de la Renfe. I concretament alguns costums que estaven arrelats a la ciutat. Passar per sota les vies per creuar l’estació. Ara diuen que ho prohibiran de manera unilateral . Que algú els recordi que quan es va fer el pas hi havia el compromís dels directius de la Renfe de llavors del pas lliure. Lluny queden aquells dies en que l’accés a les andana era lliure i gairebé veure passar trens vapor o els primers elèctrics era un espectacle que nens i avis compartien. I encara tinc gravada en la memòria la imatge del treballador amb gorra de plat al cap que emergia del vapor que desprenien els tubs dels vagons i picava els eixos de les rodes per veure si tenien algun problema. Mantinc inesborrable imatge i so del martell amb que picava. Ah! i encara es podia anar als lavabo lliurement, ara sembla que també es tancaran , ja n’hi ha al bar diuen, però no es tracta d’això es tracta de tenir un servei públic amb condicions. Vandalisme segur, molta, molta ineficiència de la companyia encara més. La pixera a vegades apreta i resulta que si no estàs a l’estació de Sants i pagant tindràs complicat anar al lavabo, almenys a Vilanova. Tot canvia.

Unió Democràtica al Garraf es dissol. Més canvis

Potser tot plegat es conseqüència d’haver trancat el tabú dels pactes entre Socialistes i Convergents i la mutació que això ha produït ha fet que els canvis s’accelerin ja ho deia Dylan L’ordre s’ha capgirat Per la mateixa eterna llei Per la qual el present d’avui Serà el passat demà

Ja em perdonaran aquestes elucubracions estiuenques , potser el caloret ( caloràs millor) ens afecta , però en el fons només volia constatar que certament els temps estan canviant. De pressa i molt !!

Publicat al Diari de Vilanova el 17 de juliol del 2015

 

El tempus propagandístic.

Juliol 22, 2015

La posada en escena de la llista de CDC ,ERC i altres ha estat ben estudiada, com no podia ser d’altre manera, com correspon a una sortida de la campanya electoral que enguany ho haurem d’afegir a les calorades successives que van passant.

Aquets cop però el tempus potser no ha estat l’adequat en filtrar-se que Guardiola, l’ex-entrenador del Barcelona aniria a la llista. Aquesta presència anunciada i desitjada com el manà que cau del cel pels propagandistes de la llista potser ha tret protagonisme a la presentació formal dels cinc primers de la llista e CDCi ERC – que ja coneixem- i d’algun dels aspectes del full de ruta sobiranista i poca cosa més que es va afer al Museu d’Història de Catalunya, perquè com farà història calia trobar el lloc adient.

La presència de Guardiola a les llistes em sembla perfecte, com qualsevol altre ciutadà pot estar present en aquella llista amb la que tingui més proximitat i coincidència de projecte. Però també ha de ser conscient que en esser un del “mites” d’una part de la societat catalana actual doncs al seva presència és aprofitada mediàticament amb els errors i encerts que això pot tenir.

No debatrem de mèrits perquè qualsevol ciutadà en té, no veig ni més ni menys preparat per anar a la llista al Sr. Guardiola, magnífic entrenador, segurament molt treballador , que el veí de casa que és un magnífic fuster, una persona excel·lent i honesta i que la seva feina amb exigència i també és independentista. La diferència està en la convencions socials i en la mitologia moderna catalana. El Sr. Guardiola cobra un paston al llarg de l’any , segurament el que es paga en el món especulatius del Fútbol , possiblement el fuster veí meu no cobrarà en tota la seva vida laboral el que cobra Guardiola en un any… i segurament tampoc té la presència mediàtica i s’ha posat com a símbol de l’esforç, del treball, de la lleialtat – això ja és més que qüestionable- però no més ni menys ni tant com el fuster o mecànic exigent amb si mateix , com s’ha fet amb ex-l’entrenador blaugrana, coses de la vida.

Per tant tampoc crec que s‘hagi de magnificar al seva presència a llista, o almenys a mi personalment em deixa indiferent li reconec la seva gran tasca futbolística però poca més que no tinguin tant i tants bons professionals… sense tant seguiment mediàtic i propagandístic.

Ara tampoc cal ara condemnar-lo i vituperar-lo, com tampoc cal carregar contra aquells que en són crítics.

Així si el ministre d’Afers Estrangers i Cooperació del govern espanyol, José Manuel García-Margallo, ha valorat avui el fet que Pep Guardiola tanqui la llista unitària independentista i ho ha fet dient. “Era un bon entrenador de futbol, però no em consten les seves habilitats polítiques. Ens pots agradar o no però aquest cop Margallo l’encerta , les seves habilitats com entrenador ja li són reconegudes i valorades però m‘interessa més saber que pensar sobre educació,salut, serveis públics, impostos, rendes…

Tampoc s’ha quedat enrere el representant el PSOE en concret el seu responsable de Política Federal quan afirma : “una decepció per a molts seguidors del Barça a Catalunya i la resta d’Espanya” El seguidors del Barça crec que són plurals per tant la mateixa il·lusió o decepció que puguin tenir quan altres mites del barcelonisme fan opcions diverses a la que avui fa Guardiola. , però crec que encara és més inadequat afirmar que  “La inclusió de Guardiola a la llista independentista, va en la línia de dividir de Mas”. Més aviat Mas el que fa – amb l’aquiescència de la resta de convidats de luxe- es amagar-se darrera altres noms per evitar d‘haver de passar comptes de la seva gestió i govern durant els darrers anys.

Qui s’endu però la palma és Jorge Fernández , que es passa un ou quan afirma que : “Veiem que es treuen la careta i gent que ha jugat i ha triomfat amb la selecció espanyola de futbol veiem que anava segurament no per interès patriòtic, sinó per interès crematístic, perquè hi ha persones que el Déu que tenen és el dels diners” De calers segur que no li manquen però tampoc això ha de desqualificar que es posicioni a favor d’una causa determinada que és la que combat per terra mai i aire el ministre Fernández que per altra banda és de l’Espanyol… postra per aquí és on cou més….

Però la cosa ,com sempre, a les xarxes socials ha anat una mica més enllà. Ahir llegíem al digital “E- notícies” alguns de les piulades que des del twitter es feien : “L’excandidata d’ICV-EUiA en Girona, Marina Pibernat, ha estat tractada de “puta” a twitter després de qüestionar el fitxatge de Pep Guardiola, que, segons ella, “és l’encarnació nacionalista catalana del self-made man yankee, el mite capitalista del noi que es va esforçar. Un altre reaccionari”.

Després de fer aquest comentari, Pibernat ha rebut una allau de piulades amb insults com per exemple: “ets la puta més gran de Catalunya, suïcida’t ja que no et volen ni al teu partit”. Ella ha posat aquest comentari en mans dels Mossos d’Esquadra: “M’està incitant al suïcidi. És denunciable?”

No sabem, no tenim clar vaja, doncs si el tempus de la filtració de la presència de Guardiola a la llista hagi estat el més adequat ja que ha tret una mica de protagonisme a al foto del repoker de sobiranistes i fins i tot els comentaris han anat més cap la valoració sobre la presència de Guardiola que no pas sobre el Romeva.

Suposo que ara les travesses seguiran a veure si encerten els noms restants de la llista. Les travesses han començat.

Si totes les incorporacions han de generar la mateixa polèmica la propaganda, per bé o per mal està garantida.

Respecte a les decisions personals siguin de qui siguin però tampoc caure en el maniqueisme de Mas quan diu que “ Gairebé tost els que estiguin en la gran llista del sí alimentaran el no”. Tampoc és això Mas, ni de lluny el que a tu et convé no és sempre el millor pel país….