Camí de la retirada

by

Tinc un  costum  sempre que passo , que travesso el Coll d’Ares m’aturo i llegeixo les diverses plaques commemoratives que hi ha en record de la fugida, de la retirada de l’exèrcit república i de  molta gent entre el gener i el  febrer del l’any 39.

Foren fets que colpiren els habitants d’aquelles contrades i per descomptat per la gernació de fugitius. Per alguns van ser tràgics i es van quedar en el camí per altres després de l’ascens fins dalt del coll , la baixada va representar l’ internament en els camps de concentració francesos i seguir encara força temps de penúries, sortien del foc i si no queien a les brases poc se ni faltava. El tracte rebut per bona part de les autoritats franceses, no totes es clara, no va ser massa acollidora, no van ser fidels al lema de la república sobretot en allò que fa referència a la fraternitat.

La caiguda de Barcelona propicià l’avanç ja inaturable de les forces feixistes. Les successives línies de  defensa que van muntar, amb més voluntat que eficàcia, les restes d e les tropes republicanes no van servir de res i ja només quedava el camí de la fugida.

Els combatents arribats a Camprodon i també molta gent civil que fugien de les tropes franquistes van emprendre el fins el  febrer de l’any 1939 i amb condicions climàtiques adverses alguns dies la pujada cap el Coll d’Ares per arribar després del descens  al poble de Prats de Molló.

El camí seguia els antiga ruta de contrabandistes  passant per Molló i seguia pujant fins creuar la frontera. Altres seguien el camí que després seria la carretera fins que el camí es feia impracticable per vehicles que quedaven abandonats a les cunetes i materials. Una perita part d’aquest materials abandonat, armes i estris dels soldats  i moltes fotografies estan aplegades avui a Camprodon en una exposició permanent sobre aquells dies.

Des d’alt del Coll si extens la vista cap la vessant francesa hi ha un baixada forta que avui es pot fer a peu per un recorregut ben senyalitzat com a  Camí de la Retirada.

Es parla de 100.00 persones que van sortir pel aquets coll d’Ares, la meitat d’ells civils de totes les edats que van haver de patir al penúria, els que van seguir la carretera encara podien anar veient com s’atansaven a la banda francesa, els que van fer-ho per altres pistes segurament no ho veieren amb tanta claredat  el moment just de trepitjar França , que era la seva seguretat.

Aturar-me i llegir les plaques i pensar com de difícil i penós va ser aquella retirada, ja no sols per la sensació i certesa de la derrota sinó perquè els condicions meteorològiques en ple gener i febrer a la muntanya a prop de 1.500 metres doncs no són els millors per anar caminat amb les condicions en que es trobaven molts dels que es retiraven . Fred, vent i neu van acompanyar a molts del refugiats

L’escriptor i periodista Artur Bladé en deixava testimoni fidedigne de les penúries en el seves memòries Cicle de l’exili I. L’exiliada. Obra completa. Volum 2 (2006)): Acomboiant una de les ambulàncies plenes de ferits, Jaume Pi-Sunyer i jo vam arribar a Camprodon; i amb ells vam passar la nit en un local que s’havia improvisat com a hospital a base de lliteres procedent d’altres llocs i altres evacuacions. Hi havia un tal desordre i una tal confusió que no ens va ser possible de retrobar el doctor Navés ni cap dels altres companys d’equip. Camprodon era com un gran campament militar sense ordre ni concert i, alhora, una prefiguració de camp de concentració sense filferrada ni disciplina de cap mena, un veritable pandemònium, del qual les úniques coses agradables giren una remor d’aigua i la visió de les muntanyes nevades sota el cel d’un blau il·luminós. Sortosament feia sol i el temps era benigne. L’endemà, dia 7 [de febrer de 1939], bé que es pot dir que no manava ningú, per raons d’humanitat, gairebé tots els sanitaris que havíem estat a Aigües de Ribes vam ajudar a carregar novament les ambulàncies de ferits. El camí que pujava al coll d’Ares, ple de roderes i sots fangosos, esdevingué un altre campament… en marxa: ambulàncies, carros, camions, motos, i el lamentable seguici de fugitius (homes, dones, vells, infants), arrossegant els peus i alguns amb maletes i coixineres al coll o a l’espatlla, deixalles de l’espantós naufragi. Jo també traginava la meva, de coixinera. Vaig tornar a dormir –si se’n pot dir dormir- en una de les lliteres del mateix local, ara ja mig buit, de la nit abans, i l’endemà, a peu i de tronc amb Pi-Sunyer (amb qui, en aquelles hores, compartia les escasses vitualles que portàvem d’Aigües de Ribes) vam atacar, al nostre torn, la gran pujada. Era gran, en efecte, per a gent cansada. Ens va costar més de tres hores arribar al cim. Només vam descansar uns minuts a Molló, un poblet de quinze o vint cases negres, pràcticament abandonades, i amb gent sinistra que passava de l’una a l’altra, amb els propòsits que són d’imaginar. Vam reprendre el camí; anàvem al pas lent del seguici, i que continuava, i, de tant en tant, giràvem la vista per veure la llarga corrua que serpentejava en els revolts, i per una mena de comiat instintiu a la nostra terra

Un altre soldat en retirada Juan Sayós Estivill, utilitzant el pseudònim Joan de Milany, va escriure en el seu llibre Un aviador de la república (1999) aquesta crónica: Empezó la emigración general y por lo que a nosotros respecta, el día cinco de febrero todo el personal hospitalizado en Vilallonga, junto con los sanitarios, fue trasladado en camiones y ambulancias hasta el propio Coll d’Ares, lugar donde terminaba la carretera de Molló para convertirse en estrecha pista de montaña. Puesto que venían otros vehículos detrás y era preciso dejar sitio, a medida que los coches se iban vaciando, los chóferes los lanzaban a un barranco inmediato. Había algunos vestigios de nieve, pero brillaba el sol y el frío no era excesivo para tratarse de aquel lugar. Algunos gendarmes, situados en la línea fronteriza, vigilaban que nadie entrase en Francia armado”.

Dos testimonis d’excepció que avalen al duresa de la situació, però hi ha força bibliografia i treballs a l’entorn d’aquesta retirada des de Camprodon fins a Prats, en clau de ficció hi ha l’esplèndida novel·la de Jordi Soler La fiesta del oso, on rememorava també la retirada de combatents republicans en mig de la trama novel·lada.

I és imprescindible la lectura  ( si es vol conèixer de primera mà els fets) el llibre EL DOCUMENT DE PRATS . Informe de l’exode a Prats de Mollo del 27 de gener al 16 de març del 1939.. Un text curt que fou escrit , durant l’èxode republicà pel secretari de l’Ajuntament de Prats ( Joseph Fité) i un jove ajudant que en aquell moment tenia 18 anys ( Thomas Faitg) en que de manera acurada es van explicant l’arribada dels refugiats i com l’administració municipal de Prats de Molló ha d’actuar per fer front a les necessitat humanitàries creades per l’allau d  gent que hi arriba en condicions precàries…

En passar pel Coll d’Ares  aturar-se, respecte i  record…

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: