Archive for Agost de 2015

Premonició

Agost 31, 2015

Fa uns mesos , concretament desprès del 9-N, i en un sopar informal un ex dirigent d’ERC del cercles més propers a Junqueras analitzava el moment polític i explicava que una de les raons per no fer en aquells moments una llista conjunta que reclamava Mas era el temor que hi havia que sortís alguns cas de corrupció sonat a CDC.

Bé no sé si era premonició però el fet és que ja ha esclatat un cert escàndol respecte presumptes pagaments a CDC per part d’algunes empreses constructores, en definitiva un cas de finançament irregular del partit.

Cal la presumpció d’innocència naturalment .

Em costa creure que els ajuntaments hagin jugat a aquest joc. L’adjudicació de les obres segueix generalment uns procediments molts tècnic i per tant l’envergadura d’alguns ajuntament esmenat em sembla poc factible que hi hagués un desviament de diners cap el partit que governaven aquells ajuntaments en el moments dels fets.

També acceptant el principi de que el els temps de la justícia i el temps de la política no van al mateix ritme, no deixa d’aixecar un certa sorpresa ( per dir-ho així) que l’operació dels fiscal s’hagi te en el moment preelectoral que vivim al país.

Hi ha alguna connexió entre les escorcolls i la campanya? Veient els antecedents que hi ha hagut des la difusió d’informes inversemblants i no demostrats de compte suissos d’alguns candidat en les darreres eleccions al Parlament doncs costa de creuer que ara en ple mes d’agost s’havia emprés aquets actuació. I sobretot és altament sospitós que les televisions sabessin l’actuació de la guàrdiacivil hores abans de que es produís.

Filtratge interessat de l’operació sens dubte.

Aplicació de l’anomenada pena de “telenotícies”

Que hi ha elements de fons que fan creuer que hi hagut finançament irregular segur que sí.

Cal veure però amb detall de que es parla i sobretot de quan i quant es parla.

Per tant segurament ens cal molta prudència en les afirmacions que es facin.

Que hi ha un pòsit real ho manifesten els documents que han anat apareixent a la promesa, però sense una actuació i una sentencia judicial cal pensar sense apriorismes condemnatoris.

Ara resulta ben estrany que a poques hores dels escorcolls hi hagués el primer míting pre-electoral de la candidatura de Mas i la resta i del “tema” de la noticia del dia ni se’n fes esment. I fins i tot diuen que Romeva ha tret una fases sobre al corrupció del seu discurs….

Ara no toca.

I encara escoltant a l’Oriol Junqueras l’endemà dels fets en una llarga entrevista ( una més de l’estiu! I en ja en van….) a RAC -1, va llençar més pilotes fora que en un entrenament de negats pel futbol. Discursos generals sobre la seva batalla contra la corrupció, passant de biaix, de “canto” i de puntetes a les preguntes directes sobre el tema.

En fi que ara sembla que tampoc cal parlar-ne i sobretot confiar en que hi ho ha fet no ho troni a fer.

En fi renyar-lo com a les criatures per mirar cap una altra banda.

No sé si al preocupació que detectaven en membres d’ERC en aquell sopar era premonitòria o ja intuïen que això podria passar i malgrat tot hagin acceptar – potser a contracor si hem de fer cas als comentaris privats- fer costat a Mas i al seu partit ara sota sospita un cop més.

Veurem com acaba tot plegat.

P.S. Felicitar al jove ciclista vilanoví Marc Soler que ha guanyat el prestigiós i difícil Tour de l’Avenir. Un bon presagi de la qualitat del Marc que ja ho ha demostrat en altres ocasions.

Per altra banda no a decebre la jornada castellera de Sant Fèlix. Gosadia, tenacitat, força. I molta , molta èpica per fer castells inversemblants. Feia temps que no veiem la quantitat i la qualitat de castells en una mateixa jornada.

 

Anuncis

De lectures

Agost 30, 2015

Amor i Guerra.

Núria Amat

Premi Ramon Llull 2011.

Editorial Planeta.

Barcelona, 2011.

 Núria Amat. Va obtenir el premi Ramon Llull de literatura, en la seva XXXI convocatòria, amb l’obra “Amor i guerra” que es fonamenta en l’assassinat de Troski i en una bona part durant la guerra d’Espanya. Guerra, que serveix de marc de dues grans històries d’amor .Núria Amat és ja una escriptora consolidada que ha publica uns quantes novel·les i poemaris sempre en castellà. Ara, amb aquesta novel·la guanyadora, fa el debut en català , ella mateixa indica que va començar l’obra en castellà però que els personatges, que són els qui manen de manera natural, s’expressaven en català i així va seguir la seva novel·la en aquesta llengua.

Aquest concessió del premi ha aixecat una certa polseguera. Ningú nega la qualitat literària de l’autora però en canvi alguns crítics i opinadors li han fet alguns retrets a rel de les declaracions , dures i potser excessives, que va fer, quan ,inicialment Catalunya va ser el país convidat a la fira de Frankfurt, la Generalitat va optar només per escriptors que usessin la llengua catalana. Això li va generar forces critiques que han tornat a sortir ara recordant-li les seves frases punyents i també retraient-li la signatura en alguns manifests sobre temes de llengua ,com en el darrer “Manifiesto por la lengua común”. La seva posició personal o política no condiciona o, no hauria de condicionar, la qualitat o interès literari. Però ja ho sabem estem en un país petit a on tots els literats   es coneixen i els apriorismes estan a l’ordre del dia. Ni de lluny combrego amb el que diu el “manifiesto” per ella signat però això no fa decréixer l’interès literari de la seva obra. I encara fa pocs dies publicava a la revista cultural Clarín un altre article carregant crec que desmesuradament contra el procés polític a Ctalunya

Nuria Amat i Noguera nació en 1950 en Barcelona. Llicenciada en Filologia Hispànica així mateix és bibliotecària i doctora en Ciències de la Informació. Ha estat professora en la Escola de Bibliotecaris de la Universitat de Barcelona. Amat té una extensa obra literària que abasta des de l’assaig especialitzat fins la poesia i la novel·la , de les seves obres destaquen les de narrativa . I d’entre elles seleccionaríem: Todos somos Kafka, 1993, La intimidad., 1997. El país del alma, 1999. Amor i guerra és la seva primera novel·la escrita en català.

El títol d’aquesta novel·la es correspon clarament a la seva trama narrativa i al argument de fons. A la primera pàgina ja deixa clar quin és el missatge que vol trametre. “Si la gent ,avui dia, no diu “t’estimo” és per por. Així eren també les persones d’abans. Tampoc deien “t’estimo” per por de matar l’amor en anomenar-lo. L’amor i la mort, però eren inevitables. El pensament, ambiciós. Homes i dones s’interrogaven constantment sobre al llibertat. Assumien riscos folls i deliberats per recordar que exilien i que la història s’encarregaria d’il·lustrar els seus conflictes, conquistes i catàstrofes.”

Dos parelles formen part de la història, la miliciana anarquista que atrau a Ramon Mercader però ella s’enamora d’un jove burgés que es detingut davant seu i la germana d’aquest detingut que es sent atreta des del primer moment per Ramon Mercader que és parent llunyà de la família burgesa. Amor a primera vista que tenen una trajectòria diversa, Mentre Valentina , l’anarquista, i el burgés poden culminar el seu amor que acaba però amb la tragèdia de la mort d’ella i el naixement de la seva filla i els amors entre la jove burgesa que té una clara transformació amb l’agent soviètic Mercader que serà només unidireccional i amb l’engany permanent de Mercader cap el sentiments de Mercedes.

Història força apassionant per la relació dels personatges i també per la descripció dels entorns en que es desenvolupa, la Barcelona revolucionària, l’intent fallit de la reconquesta de Mallorca per part dels revolucionaris amb un fracàs notable, el terror dels agents soviètics i dels pistolers de la FAI, la vida a la presó Model, el front de l’Ebre, el camí de al retirada, el quintacolumnisme …. Tota una geografia de ‘horror de la guerra al front però també a la reraguarda amb actitud heroiques per convenciment o per necessitat de força gent que va treballar aper ajudar a víctimes de la injustícia fos del bàndol que fos.

La novel·la va plantejant tot el recorregut de Ramon Mercader , l’home que presumptament, ell mai ho va acceptar, va matar a Troski i en el final de la novel·la s’analitza amb més profunditat aquest personatge i també la seva part final de la vida. Personatge silenciat per la seva família tal i com ha comentat al mateixa Núria Amat , que eren parent llunyans de l’assassí de Troski. Però evidentment que la novel·la és molt més, és la història de la supervivència de l’amor en els moments més tràgics i difícils com poden ser els moments d’una guerra civil i especialment ho vans era al ciutat de Barcelona que a més de la batalla antifeixista hi va haver la vivència d’una guerra particular entre els mateixos antifeixistes. No és ben bé una novel·la històrica sinó que al ficció aprofita circumstàncies de la història de manera molt bé lligada.

L’obra té moments d’uan gran emotivitat per la situació en que han de viure els personatges que malden per poder fer surar el seu amor en mig de l’esfondrament general de la societat catalana amb persecucions cruels i ferotges i amb revenges inimaginables en temps de convivència.

Ben escrita, amb creixent interès per els situacions que es van vint, anàlisi dels personatges i de els seves reaccions amb les situacions que els pertoca viure.

De lectura força interessant.

 

Estiuenques VI

Agost 29, 2015

Despropòsit: “El president de la Generalitat, Artur Mas, ha demanat comparèixer davant la Diputació Permanent del Parlament per explicar el motiu de la convocatòria d’eleccions pel 27 de setembre, una compareixença que haurà de substanciar-les abans de l’inici de la campanya electoral l’11 de setembre. “tenint en compte el moment excepcional” i per sotmetre’s a les preguntes que puguin fer els grups.” Així ha explicat La Vicepresidenta Neus Munté que Artur Mas vagi al Parlament ( a al Diputació Permanent) a explicar-se a diferència que fan altres presidents se suposa que en al·lusió a Rajoy.

És evident que el President de qualsevol país pot anar al Parlament a explicar-se quan vulgui. Ara el fet de que Mas vagi a explicar el motiu de la convocatòria electoral quan des del 14 de gener del 2015 se sap que hi haurà eleccions al 27-S , amb el parlament dissolt i a una setmana de començar la campanya electoral, és realment un despropòsit i una autèntica presa de pèl en forma d’acte electoralista.

I tot plegat segurament tindrà el remat final si també aquest any en la vigília de la Diada a poques hores de l’inici de la campanya es llença el seu missatge institucional. Més broma…

En que hi vagi i que digui el que vulgui, alguns creuen per posar ordre a la seva candidatura i altres creuen que vol explicar com de bé h ha fet….( més broma).

En fi ja veurem com responen els grups parlamentaris de moment des del silenci còmplice d’ERC ( un cop més) fins a la absència del PP hi ha un espai per anar-hi a fer també el propi míting….

Després criticaran les formes dels altres….

 

Txiki Benegas. Escriu Ignacio Varela un article Txiki Benegas, un respeto, al digital El Confidencial :

Pudo ser Lendakari del Gobierno vasco y renunció a ello por responsabilidad.

Pudo ser el sucesor de Felipe González y, sabiéndolo, ni siquiera quiso intentarlo.

Pudo ser el número dos del Gobierno y dejó pasar la ocasión por lealtad.

Y sin embargo, Txiki Benegas ha sido uno de los dirigentes políticos más notables que ha tenido el socialismo español desde el principio de la democracia. También uno de los más queridos por todos los socialistas y, sin duda, de los más respetados por sus adversarios.”

“Desde cualquier posición ideológica que se contemple, la figura de Txiki Benegas sólo puede inspirar respeto. Estaba hecho de una pasta y representaba una forma de entender la acción política que, por desgracia, ya no está vigente en nuestro país.

Con unos cuantos como él en el actual escenario político, algunos estaríamos mucho más tranquilos en cuanto al futuro de España.”  

Poques coses més s’hi poden afegir. Parlamentari discret , ocupant un escó a la darrera fila amb poques però selectes intervencions darrerament , més que interessant escoltar-lo quan es parlava del país basc i tenaç en la seva batalla política .

Va tenir una visió històrica i va haver de fer renuncies importants. Va guanyar al PNB i va cedir la lendakaritza a Ardanza per responsabilitat, Gest poc habitual en polítics, obrint un període llarg de governes de coalició ..

Persones com ell són també poc habituals en política.

Pressupostos de l’estat…o campanya electoral. Si la compareixença de Mas al Parlament català és de prea de pèl, encara ho és més el debat sobre el pressupostos per l’any vinent que aquest dies s’escenifica al Congrés dels Diputats, uns pressupostos que no són ni creïbles ni tenen cap mena de versemblança. No obstant serveixen per iniciar la campanya electoral del PP i també´, això és així, dels altres partits . Si el PP ho fa a través d’uns comptes públics que tenen algunes millores sobre el paper sobre les partides de despesa actuals i serveixen per començar a fer promeses electorals també en les esmenes presentades pels altres grups tenen també interès electoralista.

Pressupostos que haurà de gestionar un altre govern que potser ( tan de bo) no sigui del PP…

En fi que sembla que Rajoy vol aprofitar també la cambra parlamentària per iniciar la seva particular campanya electoral.

S’aprovaran segur. Altra cosa és si s’aplicaran…

Esperem que no.

 

Història i historiadors. Ja es sabut al país que el Sr. Junqueras, a part de les seves obligacions politiques ,és un reconegut historiador. Un pou de ciència, vaja. Pots distreure’t escoltant-lo parlar del secrets de l’ arxiu del Vaticà o sobre al història del nostre futbol. Reconec que a mi m’agrada quan parla d’història i me’l crec més com historiador que com polític. Però vaja això és personal. Aquets dies de pre-pre-campanya i suposo que ja no sabent algunes emissores quina excusa triar per treure’l en antena i donar-li minuts es van empescar un sessió de prop d’una hora sobre la història dels detalls emblemàtics del clubs de futbol I naturalment el Sr. Junqueras va ser el convidat d’excepció i més enllà de llançar les consignes polítiques oportunes que per això tenia el micròfon obert va fer una interessant dissertació sobre la indumentària dels clubs de futbol de la lliga espanyola. I responent el perquè alguns clubs porten el qualificatiu de Reial va explicar i va aportar com aquest clubs que van demanar ajut a ala Casa Reial la majoria portaven el blanc i el blau que són els colors de la dinastia del Borbons. I hi va incloure al RC. Espanyol de Barcelona entre aquest. Poc s’esperava segurament el Sr. Junqueras que li respongués el propi president de l’Espanyol en una carta oberta en la que entre moltes altres coses deia: “….Però ahir et vas equivocar. Així que m’ofereixo a donar-te una classe d’història sobre el RCD Espanyol. Ep!, de franc. I amb tota cordialitat. He tingut la sort d’haver après de grans estudiosos del nostre passat com Segura Palomares, Puyaltó o Fanlo. Espero que, malgrat la teva complicada agenda de líder polític i representant públic, puguis acceptar la invitació i et rebrem encantats. Sigui com sigui, em plau avançar-te una petita explicació a continuació……

…..Ja al 1910, en concret en l’Assemblea del 20 de febrer, els socis van escollir les indumentàries de blanc i blau, colors del blasó de Roger de Llúria, almirall que servia amb lleialtat a la corona catalanoaragonesa.”

 Junqueras. Hàbil polític va estar al lloro i a través del twuitter va agafar el compromís: “Estaré encantat d’acceptar la seva invitació Sr. Collet, president de RCD Espanyol. Escoltar i aprendre és quelcom irrenunciable. Gràcies!”

Buenuuuuuu….

Barcelona-Paris-New York. D’Urgell a O’Keeffe.

Agost 28, 2015

Per quart estiu consecutiu al Monestir Museu de Sant Feliu de Guíxols i ha l’espai batejat com a Espai Carmen Thyssen s’hi ha organitzat una exposició amb una bona mostra de quadres de l’enorme fons que té la Carmen Thyssen.

Enguany l’exposició porta com títol Barcelona-Paris-New York. D’Urgell a O’Keeffe.

“L’exposició mostra com ha evolucionat la representació de la ciutat des del Romanticisme fins a les Avantguardes, i les tres metròpolis del títol en són l’exemple.

Les influències estètiques i la personalitat dels artistes a l’hora de tractar el tema expliquen aquest pas del segle dinou al vint : el trànsit del món rural a la vida urbana i la transformació de la societat. Barcelona, París i Nova York són les protagonistes, però també els que hi viuen. Ciutadans que, immersos en el remolí urbà, busquen la intimitat sigui en l’espai domèstic, sigui en un jardí tancat”.

La mostra es divideix en cinc espais temàtics, el primer “El despertar d’un nou món” dedicat als canvis d’època amb l’arribada de la modernitat i la resposta dels pintors romàntics que evoquen el móns de la relació entre l’home i l’entorn,. El segons espai “Barcelona ciutat viscuda” vol explicar amb imatges l’evolució de la ciutat i després de la celebració del l’Exposició Universal de l’any 1888 que va significar uns canvis excepcionals en l’urbanisme de la ciutat i el creixement urbà, va acompanyat d’un canvi de costums que els pintors intenten reflectir en les seves obres . El tercer espai París: instants eterns que va esdevenir la ciutat més moderna del món en el canvia del segle del XIX al XX, mostra també l’evolució de la ciutat fins a convertir-se en l’espai emblemàtic d’acollida d’artistes . Retrats dels ambients i de les persones que viuen a la ciutat en aquets moments del creixement cultural de la ciutat. El quart espai que porta per títol “De portes endins” és una ullada als espais interiors, a les persones en els moments dels canvis de paradigmes culturals i urbans La intimidat de les cases o de les habitacions privades o bé l’esplendor dels jardins hi són ben representats. I finalment el cinquè espai New York : projecció cosmopolita. L’esclat de la nova vida urbana es mostra amb imatges de la ciutat més oberta del món. Personatges habituals, escenes dels barris obrers i d’immigrants,i l’espectacle i la permanent activitat queda ben mostrada en les pintures i finalment els paisatge urbà per excel·lència queda palesat magníficament amb diverses pintures contemporànies entre elles la extraordinària ‘Carrer de Nova York amb lluna’, de Georgia O’Keeffe que es converteix en una icona de la transformació de la ciutat cap a al modernitat..

L’exposició conté una cinquantena d’obres d’artistes americans i europeus de diversos estils i formats. La nota localista vilanovina és un oli de Gaspar Miró en l’espai dedicat a   París. L’exposició constitueix doncs una bona mostra de com els artistes van interpretar el canvi i trànsit del segle XIX al segle XX amb tost els moviments socials,econòmics i de costums que van portar . La comissària de l’exposició ho explica sintèticament afirmant que l’exposició “tracta d’explicar la història a través de l’art”,

I certament ho aconsegueix.

L’exposició comença amb Modest Urgell i acaba amb la modernitat Geòrgia O’Keeffe i hi trobem firmes tant universals com Monet, Pissarro, Loiseou i els catalans Meifrern o Pere Pruna entre altres . Alguna de els obres surten exposades per primera vegada.

Sens dubte tot un luxe per Sant Feliu i per la cultura , i tant de bo cada estiu ens pugui seguir oferint mostres de gran nivell i d’indubtable interès.

 

Arboços i “dondiegos”

Agost 27, 2015

Caminada de capvespre pels camins propers a la ciutat, un hora i mitja de pujada i una hora i mitja de baixada.

Això amb pas tranquil, suau, sense forçar gens i anar aturant-se per beure aigua ja que al humitat és alta i sembla que et vagis desfent per la suor,ens ha portat fins el mas de l’Artís.

El camí passa per el maset Safont que sembla que està d’obres i pel que sembla intuïm, caçant a vol una conversa al vol, que aviat obrirà com un espai obert ( ei!, només ràdio macuto ). Seguim pujant pel camí i constatem que la llera del torrent que baixa paral·lela al camí està gairebé cobert per la vegetació. Si baixa fort la riera en alguna de les tempestes de final d’estiu obrirà de nou el pas.

 

Abans d’arribar el Mas e l’Artís, en una corba cal a la dreta i just davant d’una gran figuera borda deixem el camí i ens enfilem per un corriol. Algun hi ha plantat un parell d’alzines, els brots petits estant envolat de pedres per protegir-los. Creixeran segur.

El corriol s’enfila i puja decididament i arribem fins prop de la cruïlla entre e l’ antic camí de Canyelles , camí del Mas de l’Artís cap a Can Baró, passant pels voltants de les Mesquites i el camí del punt de e Mitjotes . Hi ha un senyal de prohibit circular vehicles.

Aquí ens aturem per fer un mos i beure aigua a dojo.

Sobre le Punt del Mitjotes hem pogut llegir al relat de la XIX Caminada Papular que organitza l’Agrupa Excursionista La Talia , caminada feta a l’any 2007.: “Al punt del Mitjotes, un turó de 224 m -la màxima alçada de la caminada- situat entre el torrent de la Pastera i les Mesquites, a migdia del mas de lArtís. En el segle XVlll el lloc era conegut per «la muntanya d’en Giralt, (1739). Amb tota seguretat, antigament es deia serra Llobatera i I’any 1518 era el límit de llevant de la quadra de Rocacrespa. En un mapa de l’any 1897 ja es llegeix «Punt dels Mitjotas». Mitjotes és un renom derivat de mitges. Per ara desconeixem la persona que duia aquest motiu, però podria ésser un Giralt, ja que, com hem dit més amunt, aquest era el cognom del propietari de I’indret en el segle XVIll. És aquí on trobem una de les set barraques bessones del municipi. D’aquest tipus de barraques diuen que tenien un parell de funcions en una hi feien el foc i a L’altra hi posaven els animals de càrrega.”

D’aquest punt seguim el camí que ens portarà fins el Mas Torrat. Quan careneges hi ha un parell de planes i hi destaquen la quantitat d’arboços que hi ha. Una certa sorpresa en veure que la cireres ja estan a punt de madurar i encara només som a finals d’agost quan normalment maduren a finals d’octubre o fins i tot el novembre.

Ja fa un parell d’anys que constatem aquest fet.

Certament aquest estiu ah estat molt calorós i segurament s’ha avançat la maduració de les fruites de tardor.

La natura s’adapta a la seva pròpia manera de fer i ja veurem fins on ens porta.

El camí des del Mas Torrat ja es converteix gairebé en una via urbana, les urbanitzacions del Pas del Bou i el Mas Gros es veuen més poblades aquest dies de vacances, però avui ens hem fixat en la seva població foral.

Just a l’ inici del camí de l’ urbanització hi una continuïtat de mates florides de Dondiegos de noche (Mirabilis jalapa), després fins La Figuera ens aniran acompanyat de manera discontinua .

Catalanitzant el non a través de la consulta en els herbaris : Bella de nit, Flor de nit, Flor de panamà, Meravella de nit, Mira bajà, Santjoans.

Però la popularització de la nominació de Dondiego de noche ja ens val.

Però el més important es que donen unes notes de color diversos en cada flor i en cada mata i sobretot, sobretot , ara quan hi passem el capvespre una fragància i una olor agradable que ens acompanya un bon tros de camí…

El desori constructiu i del paisatge queda minorat( mai compensat) per la natura aquest cop a través de la bellesa i l’olor de les flors…

Tornada tranquil·la xops, gropades de núvols baixos no deixen passar ,agost encara “apreta”

 

 

 

 

 

Europa posa fronteres

Agost 26, 2015

La vella Europa es conjura per fer que Grècia pagui els seus deutes, els apliquen mesures de reducció dels pocs – ínfims – dels drets socials que encara tenien els Grecs. La capitulació de Tsipras segurament passarà a la història com una taca negra en la trajectòria de la construcció d’Europa, sobretot per determinada prepotència amb que s’ha actuat , per les dues parts certament, però molta més per part dels estats creditors. Però aquets unitat europea no s’ha vist per enlloc amb el tema de la immigració.

Sembla que pel diner hi ha capacitat d’unitat i ,no, en canvi, per actuar davant el drama de la immigració.

Són lacerants les imatges que es van veient aquest dies a tots els informatius, gent desesperada que arriba , no tots tràgicament , algun moren en l’inetnt, -cal deixar-ho clar-, a les costes de Grècia Itàlia o Espanya, gent que fuig de territoris en guerra , que fuig de les malvestats de l’estat islàmic o que simplement desitja viure la vida una mica millor amb un certa esperança..

La resposta dels estats europeus és certament decebedora i només sembla haver reaccionat, i encara, quan Anglaterra – Cameron parlant de que els turistes anglesos no podran començar els vacances- i França han aixecat la veu , mentre el drama del mediterrani fa temps que va i poca ajuda i solidaritat ha rebut de la resta de països europeus

Cal tractar el tema amb tota la seva complexitat, sense caure en el fals bonisme que representava “els papers per tothom” que segurament seria una solució amb el concurs europeu global, però sobretot fugint de l’alarmisme populista que alguns de manera xenòfoba intenten explotar. Caldria evitar que hi hagi comportament com els que vam abservar en algunes ciutats en la campanya de els municipals passades en que la immigració era presentada com el detonant dels mals de la nostra societat , sembrant confusió, alarma i desconfiança. La responsabilitat social és clau en aquest tema i sobretot el paper de les administracions i associacions cíviques que poden ajudar des de la proximitat a crear els espais adequats per la cohesió social amb el respecte a la diferència en el marc d’uns referents propis.

Al nostre estat la  llei reconeix de bon principi que som un país d’acollida però cal dir que aquesta realitat i sentiment en moments de crisi com els que vivim cal reforçar-la ja que s’han generat algunes actituds que, estant soterrades en moments de bonança, poden aflorar en qualsevol moment i ja hem vist la retallada de prestacions socials a alguns col·lectius. Que ha aplicat el govern del PP I precisament la llei que es va aprovar fa un anys pretenia   orientar-se cap un clar sentit de la igualtat de drets com a persones i millorant alguns aspectes pocs clars de la normativa actual i millora substancialment les directives europees sobre immigració que endurien sensiblement algunes de les condicions sobre aquest drets de les persones.

I és evident que el repte llençat per la immigració no te fàcil resolució, segurament cal tractar-ho amb un cert realisme i cercar allò que d’oportunitat té per comptes de criminalitzar-ho com sembla que es vol fer en alguns indrets d’Europa. Es poden aixecar els tanques que es vulguin, a Ceuta i a més posar-hi ganivetes com ha fet el nostre ministre de l’interior, els soldats hongaresos posen fil ferrats a zones frontereres i, a França blinden el pas de Calais i el gendarmes delimiten zones d’ubicació dels immigrants i els anglesos de Cameron, més sibil·linament, potencien la delació o perseguiran a qualsevol que faciliti hostatge o feina als immigrants que arriben a les illes britàniques. Cameron ho descriu com un plaga i la seva ministra de l’interior diu que no cal fer cap operació de salvament a la Mediterrània per evitar l’efecte crida….. Sobren els comentaris

Però realment l’actitud de Cameron i Anglaterra és d‘un cinisme brutal. Un país que al llarg del segle XIX , i en el mateix XX van mantenir un potencial, directament o a través de corsaris, colonialista com ningú, espoliant les riquesa de molts territoris ara vol negar que es puguin sol·licitar permisos d’asil i de residència, permisos que són molt menys que els que assumeixen altre països que no han tingut cap mena de potencial colonialista.

Però hi ha dues dades que posava damunt la taula el politòleg Carles Carnicero, i que posaven de manifest que en un informe de Càritas de França el nivell d’immigrants que hi ha a Calais ten un perfil d’alts nivells d’estudis de formació o bé joves amb disposició de cercar treball per millora les condicions , per tant de plaga res. Però per altra banda la immigració fruit de les guerres a l’àrea de l’orient i a la mediterrània no arriba al 15 % del refugiats , mentre altres països en vies de desenvolupament assumeix la resta, el 85 % de les migracions en condició de refugiats. Dades que cal tenir en compte.

No hi ha barreres que puguin aturar a les persones que han de lluitar per la seva vida, per la seva supervivència física ni les barreres físiques ni els barreres d’endurir les lleis i la persecució , la realitat és que continuaran arribant persones mentre no hi hagi unes condicions igualitàries amb major o menor grau pau i prosperitat en els països d’origen.

La solució repetim no és fàcil però segurament Europa hauria d’abordar conjuntament i concertadament el repte que té plantejat, i tenir més sensibilitat per gestionar la reubicació d‘aquestes persones – persones, no només immigrants ni plagues i per tan amb drets- les polítiques d’inversions en els llocs d’origen previ a la pacificació d’uns territoris carregat d’interessos econòmics , també europeus ,i bones polítiques de veïnatge.

Mentre els diners , els capitals circulen lliurement arreu del món els estats posen traves a les persones. Trista paradoxa, però real.

 

Publicat a l’Eix Diari, el 18 d’agost del 2015

 

 

 

 

 

 

 

Subvencions , un debat inacabat

Agost 25, 2015

Llegit al digital Catalunya-pres:

Uns 7,2 milions d’euros és la quantitat que el Departament de Presidència reparteix en ajudes per a mitjans de comunicació (premsa escrita, ràdio, televisió i web) que fan ús del català i aranès. Però en aquest repartiment, no a tothom li toca el mateix tros de pastís. La Vanguardia és amb diferència el mitjà que més s’embutxaca amb un total que ascendeix als 856.831,49. Des de lluny li segueixen el Diari Llaura amb un total de 599.035 euros per la seva versió en paper i digital; i el Periòdic de Catalunya, amb un total de 591.853 euros.

Aquestes dades es corresponen amb l’última informació publicada en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) el passat 13 d’abril i que fa referència als diners repartits entre juliol i desembre de 2014. En total, la Generalitat va lliurar subvencions de 5,27 milions d’euros a mitjans impresos (periòdics, revistes i setmanaris), 585.649 euros a cadenes de televisions i 543.188 a emissores de ràdio.

Destaca el ben parats que queden aquells mitjans afins a la ideologia de CDC i al procés sobiranista encapçalat pel president de la Generalitat, Artur Mas. Així, com ja s’ha esmentat, el Grup Godó se situa al capdavant per l’import d’ajudes rebudes ja que en conjunt va rebre una mica més d’un milió d’euros, augmentant en 30.000 euros la xifra que es va portar en el 2013. Detalladament, La Vanguardia va rebre 856.831 euros i les emissores de radi RAC1 i RAC105 117.472 i 34.010 euros respectivament i la publicitat de 8TV de forma directa i indirecta per mitjans dels espais patrocinats i la quantitat dels quals es desconeix.

La Vanguardia va rebre el passat semestre 856.831,49 euros de subvenció per part de la Generalitat. Unes ajudes que han estat molt criticades per diferents grups parlamentaris catalans “per fer ús polític per part del Govern dels mitjans de comunicació privats, una greu intromissió en la llibertat de premsa”. A continuació, i seguint el rànquing per empreses, figura l’Edició de Premsa Periòdica Ara, amb 599.035 euros. El Diari ARA, afí a la independència de Catalunya, va ingressar 322.562 euros, als quals cal sumar a més 216.694 euros per la seva versió online. A més, també va rebre diners per Edicions Periòdiques LLAURA Balears, que ni publica a Catalunya. En tercer lloc, Edicions Primera Plana, l’empresa del grup Zeta responsable de l’edició d’El Periódico de Catalunya, en la qual està prevista a més l’entrada de la família Lara, propietària de Planeta, va rebre un total de 591.853 euros. Van ser 495.813 euros per la versió catalana del periòdic en paper i altres 96.040 per l’online.

Un altre grup editorial proper a Convergència i al moviment sobiranista, Hermen Comunications, que edita El Punt-Avui, es col·loca en quarta posició i va rebre 472.603 euros i per la pàgina web 112.128 euros. Quant a mitjos web, destaca que els més subvencionats són aquells que defensen la independència i el procés sobiranista com Vilaweb, que va rebre 134.258 euros i ‘Nació Digital’, amb un total de 132.325. Finalment, del DOGC també es desprèn que el periodista i empresari Miquel Calçada, conegut com Mikimoto i comissari per a l’organització i desenvolupament dels actes commemoratius del 300 aniversari de la celebració de l’11 de setembre de 1714, va ingressar importants ajudes per al seu grup de comunicació Flaix. Concretament, l’emissora de ràdio FlaixFM va rebre 53.702 euros i Ràdio Flaixbac 48.5012 euros.

Es evident que com en altres sectors de la producció o d’indústries els ajuts públics han de permetre a forces d’aquestes empreses a supera situacions complexes des del l’àmbit econòmic.

A més en la premsa s’ hi ajunta el factor lingüístic, el ajuts moltes vegades van a ajudar a potenciar l’ús de la llengua Catalan en aquets mitjans perquè és clarament un instrument de trencar amb la supremacia del castellà en els mitjans de comunicació. És doncs al premsa un factor clau en la normalització de la llengua pròpia al País.

I també naturalment cal parlar del factor social de la premsa a la nostra i a totes les societats.

I caldria saber balanços, comptes d’explotació, tiratges, dèficits….

En fi que raons per ajudes públiques en forma de subvenció a al premsa està més que justificada..

Altra cosa és saber si aquestes subvencions tenen un biaix ideològic ( crec que el text que hem llegit en té però va bé per genera el debat)….

I aquí al discussió ja seria molt més llarga i segurament més aspre…..

Llibertat de vot. Ara ? , o sempre

Agost 24, 2015

El tema de la llibertat de vot aixeca debats apassionats..

Rius de tinta han omplert planes de diaris sobre aquesta qüestió.

Que preval la idea pròpia o la idea col·lectiva del grup al que pertanys.?

Hi ha segur matisos per respondre la pregunta.

Hi ha contradiccions en cada una de les possibles respostes.

Hi ha qui defensa la decisió col·lectiva pel jocs de majories i minories i hi ha qui defensa el vot personal com element de consciència.

Difícilment això es podrà resoldre mentre les llistes siguin compactes i sense possibilitat de destriar entre els membres de les candidatures . Tampoc potser seria fàcil perquè molta gent creu que la delegació del vot està en els continguts programàtics i no més enllà d’això. A partir d’aquí el vot podria ser pretesament lliure…

Sempre hi ha hagut qui ha trencat la disciplina de vot del grup i naturalment ha tingut la resposta per part del grup, amb la tolerància, la indiferència o amb al sanció que a voltes ha arribat fins a l’expulsió del grup parlamentari del qual has discrepat.

Ara a l’ajuntament de Barcelona tres grups (CiU, ERC i CUP) presenten una moció en el sentit de demanar que L’Ajuntament de Barcelona s’adhereixi a la Associació de Municipis per la Independència. La moció necessita 21 vots per prosperar. El problema és que les tres forces no arriben a aquest 21 vots i per tant la moció sinó rep cap més vot a favor podria quedar en res….

Durant el mandat de Trias i CiU , ara impulsor de la moció, no es va fer el pas de portar el tema de l’adhesió al ple al·legant la falta de majoria pe tirar-la endavant , actitud lògica i que s’entenia perfectament . Ara Trias volent marcar paquet sobiranista tira endavant al proposta amb els altres dos partits però sabent que no té la majoria per que prosperi…..

Per la seva banda el govern de Barcelona encapçalat per Ada Coalu va comprometre’s al llarg de la campanya en fer una consulta popular per saber si la ciutadania volia adherir-se a l’AMI. Ara es troba damunt la taula aquesta proposta que no dubtat , amb raó, de qualificar d’electoralista i ja ha dit que el seu grup s’abstindrà i per tant la moció podria quedar sense efectes.

Anunciada aquesta posició política s’ha desfermat un allau ( relatiu per la seva magnitud) de demanades del grups proposant perquè es doni llibertat de vot als regidors del govern, la mateix a AMI també li ha dit a Colau que ha de donar llibertat de vot i el mateix Conseller Homs ha fet declaracions en al mateixa línia…

Sorprenent sense dubte aquest mena d’atac de “llibertat de vot” per part d’aquets forces polítiques que no precisament l’han practicada habitualment. Realment aquetes crides a la llibertat de vot són força patètiques perquè possiblement per comptes de demanar la llibertat de vota ara el que segurament haurien d’haver fet una proposat de negociació amb l’alcaldessa que permetés arribar a un consens de com procedir.

Traslladar la teva impotència ( en vots) i la teva responsabilitat en propiciar mocions als altres no és de rebut.

Ara ja veurem com acaba tot perquè el que avui és abstenció demà pot ser sí, en la política tàctica i estratègia tenen un paper rellevant i perquè com deia aquell les posicions polítiques tenen la caducitat més curta que els iogurts.

 

 

 

 

 

De lectures

Agost 23, 2015

 

L’Arqueòleg. De Montserrat a Terra Santa perseguint un somni.

Martí Gironell

Editorial Columna, 864

Col·lecció Clàssica

Barcelona, novembre 2010

La publicació de la novel·la El Pont dels jueus va significar una irrupció forta de Martí Gironell en el panorama de les lletres catalanes. Va esdevenir un rotund èxit de vendes fruit de la història en sí mateixa , la construcció del pont romànic de Besalú i també pel marc narratiu a on s’entrecreuen diverses històries prou interessants com per atrapar al lector. La seva segona novel·la La venjança el bandoler a on es narra la història del Boquica , bandoler que va canviar de bàndol empès per les circumstàncies i les traïcions que rep per part dels seus. Aquesta novel·la, tot i seguir la tendència narrativa, potser no va arribar a tenir la sortida de la primera. Tot i així també la crítica va ser així mateix positiva. Ens aporta ara la narrativa una nou títol L’Arqueòleg en que novament ens situa personatges històrics i barrejats en trames de ficció, fórmula que, més enllà de que es força usada, no tothom aconsegueix situar-la en el marc de qualitat narrativa i històrica que fa Gironell.I encara més recentment ha publicat Strappo sobre l’espoli de les esglésies romaniques del Pirineu al principis del segle XX

Martí Gironell és escriptor i periodista ja hem dit que El Pont dels jueus va ser un èxit total fins l’extrem que la ciutat ha fet una ruta turística basada en la novel·la. Per La venjança el bandoler va obtenir el premi Nèstor Lujan de novel·la històrica. Ambdós han estat traduïdes a diversos idiomes. Gironell col·labora habitualment en els diaris El Periódico i el Punt i col·labora amb la Televisió de Catalunya. Un altre llibre escrit és “La ciutat dels somriures. Històries de supervivència” a on ens descriu la vida i la situació que viuen mols gent en aquesta ciutat de la Índia. A més de la seva trajectòria periodística està avui considerat com una ploma ja consagrada en la narrativa catalana actual.

L’Arqueòleg, De Montserrat a Terra Santa perseguint un somni. És una novel·la a on es narra la història i els aventures del monjo de Montserrat Bonaventura Ubach que en el llunyà ja principi del segle XX fa un viatge a Mesopotàmia i Terra Santa amb la voluntat de aprofundir en els estudis de la Bíblia i de recollir objectes per bastir el Museu Bíblic del monestir de Montserrat i com a models per fer les il·lustracions de l’edició catalana del llibre sagrat.

Bonaventura Ubach nascut a Barcelona a l’any 1879 – va morir a Montserrat, 1960) va ser un profund estudiós de la bíblia , al seva voluntat de conèixer amb més profunditat aquest llibre sagrats el va portar a emprendre diversos viatges pels territoris que s’esmenten el l’antic i el nou testament. Així a partir del 1907 que va realitzar el seu primer viatge a Terra Santa va quedar fascinat pe aquella terra. Fou nomenat professor del seminari siríac de Jerusalem i a partir d’aquest moment va aprofundit en els seus estudis de la bíblia i comenta també a recol·lectar diverses objectes sobre l’antic Egipte que li permetrà desprès començar el que esdevindrà en el temps el Museu de l Monestir de Montserrat. La passió pel col·leccionisme en aquest fixat en materials de l’Egipte antic com a mitjà per conèixer millor l’ambient en que es va escriure al bíblia , l’aventura que va significar per ell els diversos recorreguts per l’antiga Mesopotàmia, Egipte Pròxim Orient el va aportar ser un f¡profund coneixedor d’aquells territori i dels usos i costums.

Sobre aquest personatge Gironell basteix la seva novel·la. les dues característiques bàsiques del monjo com són la seva religiositat i l’esperit aventurer, l’obra aposta més per aquest esperit de voler conèixer de trobar nous mons i a noves aventures que destaca més en l’obra que no pas la religiositat sense abandonar-la però queda diluïda pel pes de la narració sobre els viatges i esdeveniments que va succeint en el periple del monjo. Evidentment en un recorregut com aquest Ubach coneix el perill i s’ha d’enfrontar a situació de molta complexitat que resol a base de diàleg, comprensió i molta capacitat d’entesa com correspon a un home d’església . Aquesta és una de les característiques que es després de la narració de Gironell, la descripció d’un personatge fort però en el que preval l’ús de la seducció i de la convicció de respecte l’ajuda a sortir dels moments més conflictius en que es troba.

La novel·la és sens dubte una obra de ficció però el retrat que ens fa d’Ubcah és un retrat creïble, versemblant d’un home empeltat de les arrels del renaixement cultural i de la gran passió per conèixer més coses , per descobrir allò que a través de la Bíblia llegia. A través de la visió de l’escriptor retrocedim cent anys enrere per acompanyar a Ubach en el seu llarg recorregut i som copartícips de les seves aventures i les seves batalles contra tots els impediments humans i materials que volen impedir que el monjo porti a terme el seu objectiu.

Possiblement L’Arqueòleg esdevindrà un èxit de crítica i de vendes com ho han estat els dos anteriors novel·les de Gironell. La fórmula de buscar una història atraient per si mateixa, uns personatges peculiars i amb un fort atractiu per la seva personalitat , uns ambients molt ben recreats , és una fórmula que sense renunciar a la indubtable qualitat literària és un llibre de lectura amena i fàcil, sens dubte esdevindrà un “bet-seller”.

Per fruir una bona estona seguint el passos d’un monjo que la seva curiositat intel·lectual el va portar a viure insòlites aventures.

 

 

 

 

 

 

Un record …

Agost 22, 2015

Avui comença la Vuelta   Espanya, al maig el Giró, al juliol el Tour i estones de sofà veient com els altres s’esforcen i encara hem pogut veure l’esforç del ciclista vilanoví Marc Solé escapat en la darrera etapa de la Vuelta a Burgos seguint la tàctica d’equip.

Sofà, capcinades i ciclisme. Tot un clàssic

I del ciclisme més proper ens arriba una mala notícia.

Com sempre i amb el retard propi dels períodes de vacances ens assabentem d e la mort de Lluís Tomàs que feia més d’un any que tenia al seva particular cursa contra el càncer.

És una pèrdua pel ciclisme a les nostres comarques. Lluís Tomàs, i va fundar a finals dels anys noranta el VeloSprint. El club, que va dirigir durant una dècada, i era tota una referència al país com un club de treball amb la base i un element clau en la formació de ciclistes a les nostres comarques. El Velosprint, va dir-se posteriorment Club Ciclista Velo Sprint,i actualment segueix amb   la seva activitat, dintre de la Unió Ciclista Vilanova

La seva passió pel ciclisme el va portar a ser també molts anys enrere l’impulsor del Pedalier de Xàtiva. En arribar a Vilanova va seguir amb al seva tasca formativa i va tenir responsabilitats en els federacions corresponents en el ciclisme base. Va ser membre de la Federació Catalana, també va ser director esportiu de ciclisme.

I vaig tenir una relació mentre vaig tenir responsabilitats públiques, van treballar mot en la possibilitat de posar en marxa un circuit ciclista per poder entrenar als futurs corredors sense els inconvenient que comportava haver d’entrenar-se en carreteres obertes. Al final al seva proposta no va quallar tot i que existeix avui en una zona industrial un circuit senyalitzat on es veu entrenar a joves que potser algun dia els veurem en les grans curses.

Vaig poder seguir amb ell algunes curses de les que s’organitzaven periòdicament per amateurs a través del Velosprint . Recordo la clàssica que sortia i tornava a Vilanova per n Font-rubí, Pontons, seguir cap a les Ventoses i retornar per les Masuques i la carretera del pantà. Els seus oportuns comentaris respecte a cada corredor – els coneixia gairebé tots- i les tàctiques d’equip feien que el seguiment de al cursa fons mot més rica en detalls.

Per ells, pels seus comentaris, ens vam fixar en un jove Isaac Gàlvez dissortadament desaparegut massa aviat o al ja no tant jove J. A Flecha a qui havia tingut al seu equip.

En definitiva un home esforçat carregat de paciència i bonhomia que va treballar en l’esport base de les nostres comarques de manera constant, i metòdica.

Segur que el ciclisme del nostre territori el trobarà a faltar però el recordarà sempre amb gran simpatia i estima.

Descansi en pau.