Estiuenques V

Top manta. Un drama , un autèntic drama el que pateixen els manters, o això o la indigència. ( i no hi deu haver massa diferència). Dissortadament la batalla entre manters i forces de l’ordre és notícia gairebé cada estiu a les zones de platja. Enguany però la mort d’un senegalès a Salou en un registre de la policia en un pis on se sospitava hi havia emmagatzemat materials de distribució ha posat de nou en primera pàgina la situació d’aquesta gent. Perquè la mort ha portat a parlar-ne més i també perquè després la tensió del col·lectiu ha pujat molt i ha portat aldarulls i violència posterior

El fet, al marge de la tragèdia que significa una mort, posa de relleu que la lluita contra els manters i la seva venda no pot ser únicament policial perquè si és així no s’acabarà.

Si no hi ha alternatives de guanyar-se la vida difícilment s’acabarà amb aqueta venda.

I com sempre una situació de conflicte és aprofitada per fer-ne un ús polític legítim si es vol si es mante en el debat de fons i que ajudaria resoldre el conflicte i no a fer-ne populisme del barat.

L’alcaldessa de Barcelona ha hagut de sortir al pas de les crítiques sobre la suposada permissivitat que el seu govern té amb els manters . Ha estat contundent en afirmar : “mantenim el mateix protocol d’actuació enfront aquest tipus de venda il·legal, no hi ha hagut cap canvi, com tampoc en el dispositiu policial, que és el mateix que els altres anys”. Per tant poca broma…

Però quan afegeix : “Demano a l’oposició que no faci política amb temes sensibles”, em sembla poc encertada.

Perquè és amb el temes sensibles que cal fer política.

O és que ella no en fa o no n’ha fet en abordar qüestions difícils d epolítca…

TV-3…. El 3 d’agost escrivíem: P.S. “Tele-prussés”, abans la nostra està activa, ja en campanya a més del “junts” – deu ser casualitat que coincideixi amb el nom de la candidatura dita unitària- que apareix en les caràtules d’estiu entre programes

Ara sabem que   la Junta Electoral Provincial de Barcelona ha requerit aquest dilluns a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (*CCMA) que, “de forma immediata”, elimini el logotip Junts de la campanya promocional d’estiu difosa a través de Tv3 i Catalunya Ràdio, degut la seva “similitud” amb el logotip de la candidatura unitària independentista Junts pel sí.

Evidentment la retirada no te res a veure amb el nostre comentari sinó que La resolució estima parcialment la denúncia presentada pel PSC, i considera “evident” la “confusió/identificació que, en el període electoral, pot provocar la utilització del logotip “Junts”, en mostrar uns trets “similars o idèntics” al de la coalició independentista.

Alguns hi veuen conspiració, altres coincidència, altres missatge subliminal.

Lleig,segur que ho és , el demés especulacions en funció de la posició davant el “prussés” de qui opini……

Romeva sembla ja té presidenciable…. Al final Romeva s’ha aclarit després de mantenir la incògnita de si Mas seria presidenciable , Ho ha anunciat per via piulada : Un gobierno presidido por Artur Mas, sí, quien hasta ahora ha estado siempre a la altura de las demandas ciudadanas en esta cuestión .

Val. Debat Tancat. Segur?.

La “cuestión” deu ser el viatge cap a Ítaca, perquè si tirem d’hemeroteca veurem que el mateix Romeva en altres “cuestiones” no deixava a Mas precisament com un president que estès a l’alçada.

Ja veurem que passa amb el candidat a la presidència finalment perquè segons com vagin els xifres del 27 potser serà un debat que es reobrirà de nou.

 

Obert per reformes. Ara a poques setmanes de les eleccions catalanes i a poc mesos de les generals el president Rajoy ha obert els portes a una possible reforma de la constitució.

Negant-ho sistemàticament ara sembla que veu la possibilitat de canvis al text constitucional.

Això si canvi purament estètics i i molt limitats. Per descomptat cap passibilitat d’introduir cap element que permetés un encaix més còmode de Catalunya.

I tampoc res d’autodeterminació. ( l’argument socialista és també que cap constitució del món en parla).

La proposta ens sembla que arriba tard i malament.

Tard perquè arriba ja en plena precampanya i això li dóna poca credibilitat i se li atorga poca versemblança per part de la resta de partits perquè és més un toc oportunista que una veritable voluntat de resoldre temes que ja al llunyà 1978 van quedar mal resolts.

I Malament perquè si el mateix Rajoy reconeix que el problema més greu que té l’estat és el repte que ha plantejat Catalunya ( amb resolució incerta ) intenta modificar la constitució i no voler-ne parlar és fer una reforma poc menys que inútil.

En fi també és cert que obert el meló mai se sap quan talls se’n poden fer i com es poden fer…                        

30 d’agost, Vilafranca, emoció garantida.

D’aquí deu dies justos , com cada any, a la plaça de la Vila de Vilafranca a més de veure una excel·lent jornada castellera ,segur que hi haurà una competència, soterrada o manifesta pe veure qui surt de la plaça amb els millors registres de castells i qui abandera el rànquing casteller que mica en mica s’ha ant anat imposant com un referent de la regularitat i la qualitat dels castells.

La jornada sens dubte és la fita important  almenys de les colles de gamma extra ( no totes, sempre en manca alguna) i que enguany ajunta a les colles clàssiques durant anys a Vilafranca, les dues de Valls, els Minyons de Terrassa i el Castellers de Vilafranca es concentren per oferir, amb el permís del temps de l‘autoritat, la millor diada de l’any possiblement. Fita històrica , cada any sembla que es superi un esglaó en aquesta escala que encara no coneix límit.

Aquets any semblava que els Minyons de Terrassa havien pres la mida als de Vilafranca i van fer una començament prodigiós fins i tot es va parlar de que a la seva festa major provarien els tres de deu, després la realitat va ser un altre però també espectacular. Semblava i sembla que aquest cop al distància entre les tres colles Vella, Minyons i Vilafranca no es tanta com en altres ocasions, és obvi, Vilafranca ha està a un nivell fora de sèrie durant anys i per tant de difícil progressió mentre les altres colles van progressant. Per tant al diada de Sant Fèlix també té aquest valor afegit , el de saber quina colla està una mica o molt per davant de les altres. Hi ha però també algunes opinions històriques interessants al respecte de les colles que hi haurien de ser a Vilafranca el 30 d’agost , sense voler , sense cap dubte qüestionar al decisió dels administradors de torn. Això deia ara fa un any el Periodista i expert casteller Xavier Capdevila a un article al Canal Casteller del diari La Vanguardia: Vilafranca del Penedès, encara que té tres colles, no entraria en aquest debat. Però s’atribueix el títol de la “plaça més castellera” per raons històriques i per seguir convocant a les millors colles del món casteller a la diada de Sant Fèlix, el 30 d’agost. Fins no fa massa, semblava que el cartell fix de la jornada (Vella, Joves, Minyons i Vilafranca) era inamovible i només s’ havia tocat en comptades ocasions; però l’any 2012 la Joves de Valls va ser substituïda per la Jove de Tarragona i aquest 2014 tornarà la colla tarragonina en substitució dels Minyons de Terrassa; en ambdues ocasions els administradors de la festa s’han basat en els resultats de la temporada anterior i en el desig de portar a Sant Fèlix les quatre millors colles del moment. Per casualitat o per l’orgull ferit, la Joves de Valls va fer el 2012 una de les temporades més brillants de la seva història; els Minyons aquest any –també per les causes que siguin- tornen a estar al segon lloc de tots els rànquings.

Aquest és, sens dubte, un bon debat

Calendaris ajustats :Vilafranca ha seguit el mes d’agots amb velocitat de creuer repetint a cada plaça   de compromís una actuació excel·lent, amb la torre de nou i el pilar de vuit , replicada per la Vella de Valls a La Bisbal del Penedès, i per tant mantenint un frec a frec prou interessant amb solament un pis de menys al pilar, sembla poc un pis però en aquest cas és molt. Minyons com sempre de vacances a l’agost però tornarà a Sitges la vigília de la Sant Fèlix i per tant apuntaran els possibles castells a fer a la plaça vilafranquina, Les colles de Valls sempre amb al sorpresa a punt també van tenir un nivell alt en cada actuació i per tat segur que fan un bon aper per Sant Fèlix, i ,si més no, hi posaran tot l’empeny.

Deu dies justos per assistir a una de les jornades que , recorrent al tòpic, poden fer història. Atenció als castells que en aquest proper cap de setmana es provin que poden ser un antecedent del que podem veure a Vilafranca.

De la festa i el seu convit.

Encara no s’han apagat la remor dels darrers espetecs del castell de focs del Vot del Poble   de la Festa Major de la ciutat ,encara ressona el to líric prou interessant i acollidor en el vot del rector i també les intencionadament abrandades i patriòtiques paraules de l’alcaldessa, d’una pretesa èpica innecessariament fraccional ,en el text del vot a la Verge, i la Verge de les Neus em sembla que les escolta amb un cert escepticisme. Hi ha ecos de festa doncs i la Geltrú amb una llarga i sòlida trajectòria de festa Major i bressol en bon part del model festiu al carrer local i també  i el Tacó , més modernament, es disposen a agafar el relleu.

D’ençà Sant Joan que un segui’t de festes dels barris i de la ciutat tenyeixen el calendari estiuenc de la Vilanova festiva.

La nostra festa major té molts actes singulars, alguns fruit de la tradició ancestral i que s’ha anat transmeten de generació en generació fins els nostres dies i segueix tenint protagonisme en l’àmbit festiu , altres fruit de la imaginació, creativitat i les ganes d’innovar d’aquells col·lectius que al llarg del temps ha organitzat, han tingut cura del bon funcionament formal de la festa. Després cadascú la celebrarà com vulgui o pugui. Hi ha aquells que venen expressament el 5 d’agost perquè fa anys que són fora de la ciutat però encara els queda aquells pòsit de records que fa que obligatòriament el dia de la Festa Major vinguin la vila a retrobar pel seus carrers amics i coneguts i passar unes hores al redós dels records de la festa, però també hi ha que surt de la closca per primera vegada i no en te prou, que esgota delerosament cada minut, cada segon de la festa. Així es comença ,després hom ja es torna més selectiu, generalment a mesura que avances en l’edat, i tria amb tranquil·litat, sense ja la pressa de fruir amb intensitat qualsevol moment arrauxat.

Reconduir la festa de bell nou després de forces anys de rutina gairebé estèril i d’un clar desinterès institucional i mantinguda amb esforços per part del propis festers que ja als principis dels setanta donen mostres d’una nova i renovada vitalitat , no va ser feina fàcil però segur que va ser una feina més que interessant i satisfactòria. Reprendre la voluntat festiva , anar a les arrels, reocupar i recuperar el carrer com espai de trobada i de relació comunitària, implicar a les entitats en un bon moment vital a la participació i en l’ implicació en la construcció de l’imaginari festiu,repensar les moments claus dels dies festiu, actualitzar el ritual, separar el gra de la palla i trobat els farciments que fossin referencials pel nou model festiu de la ciutat. Model de festa fonamentat en el model del Penedès i del Camp de Tarragona que tan bé ha definit i teoritzat el Bienve Moya. Però també s’hi havia de col·locar l’ element singular. No només un sinó forces aspectes que cercaven la diferència creativa d’altres festes del territori, i un del més encertats i adequats caldria assenyalar, creiem, el Convit a la Festa.

Pensat com un prolegomen als dies gran de la festa i abans dels morterets que anuncien l’imminent dia de la Marededéu de les Neus, , una obertura oficial i solemne ( pel que fa al moment) de la festa , van considerar en aquell moment que el més adient era proposar a algun escriptor que provingués del Països Catalans que fes un convit a al ciutadania i que ho faci amb la paraula, instrument d’entesa, element de comunicació, estri per la creació de bellesa literària , eina per confegir arguments.

I així fou com a l’any 1985 al saló de Plens de l’ajuntament, l’espai noble, l’espai del debat i les decisions democràticament preses es pronuncià el primer Convit a la festa. D’ençà llavors doncs , després de trenta anys que s’han complert enguany han passat escriptors i escriptores que amb més o menys fortuna , amb més o menys entusiasme. Amb més o menys implicació però tots i totes amb el desig i el bon ofici de convidar a la ciutadania a la festa.

Tampoc el mateix Convit està lliure de paradoxes , mentre l’any 1985 en Josep Piera en el primer Convit a la Festa ens deia : “ Gràcies també – i aquetes són unes gràcies més íntimes i personals- per haver-me escollit en aquets acte tant civilitzat, que fa que siga un convidat de fora qui convide la festa a¡els propis amfitrions que sou vosaltres….,

A l’any 2015 ( trenta anys més tard i la trenta-unena convidadora ) la Mercè Foradada ens diu: Abans de posar-me a escriure aquestes paraules, però, he volgut repassar molts dels trenta convits que han precedit el que ara enceto, i hi he trobat reflectida, com una constant, la mateixa preocupació. ¿Com es convida i incita a la gresca, a viure intensament uns dies de gaubança, a submergir-se enjogassats en la joia de la Festa, a uns homes i a unes dones que en són els campions, el mestres indiscutibles? Que l’han creada, conservada, renovada i viuen per viure-la? Convidadors i convidadores s’han preguntat en els seus parlaments com s’aconsegueix animar a sortir i a celebrar el patronatge de la Mare de Déu de les Neus a una ciutat que, des de sempre, ha fet dels seus carrers un jardí comunal, i de la festa, una vocació i l’oportunitat de beure la vida a grans glops. Per això, molts dels meus antecessors han cregut que el Convit era una paradoxa, una missió gairebé impossible……. Per això he acceptat el repte de fer-vos aquest Convit, aclaparada pel respecte i l’agraïment a l’honor que representa, però amb la seguretat que res no podia resultar més fàcil. Perquè us vinc a pregar que feu allò que desitgeu i espereu tot l’any, allò perquè esteu especialment dotats des del bressol: que visqueu la Festa que entre tots heu creat i fet créixer, que gaudiu de la joia col·lectiva de socialitzar la felicitat.

I aquesta potser és la virtut del Convit, obrir-nos a que altres vulguin fer-se partícips actius de la nostra festa, a projectar el nostre gaudi més enllà del terme, a buscar en la bellesa de la paraula i en la forma ben estructurada literàriament el fons , el valor , l’objectiu de la festa que, com la paraula, és una victòria de la vida, és un cant a viure col·lectivament amb esperança.

 

Publicat al Diari de Vilanova, el 14 d’agost del 2015

Ball de noms….

La necessitat de que es parli d’un es palesa en general.

Però en clau de política electoral és tant evident que ratlla ja l‘avorriment.

Els estrategs de comunicació de al candidatura de Junts pels sí, sembla que ha volgut esprémer la informació de manera que cada dia ( o dos, o tres) es fan públics dos o tres noms de al llista pe generar la corresponen notícia…

Els mikimotos i tertulianes de la tele de torn ja han aparegut, potser una mica tard, alguns però vista la situació laboral sembla que després de fer-se púbica la seva incorporació han hagut de renunciar-hi.

Mica en mica en van coneixent els noms corresponentment filtrats en triplets.

La darrera la cineasta Passola, el sociòleg Cardús, i la cuinera Parellada…..

Però ja quedat superada per la tripleta d’ahir mateix , el capellà, pare Manel, l’exconsellera Carme Laura Gil i l’ex alcalde Vic. Vila d’Abadal.

Si ets molt , mot, molt important en el procés vas sol en l’anunci, és el cas de Vives Pi Sunyer…

Això és com al vella cançó del Sisa Qualsevol ni pot sortir el sol…van apareixent els personatges , quan ja s’oblida el grup anterior ara en surt un altre i així fins els dia en que les llistes es publiquin al DOGC…

Hi ha una contra programació però que no té la mateixa l’escollida perquè ja se sap que la majoria dels mitjans de comunicació ja tenen definides les seves línies editorials i empresarials – que poden canviar si canvia el govern clar- afavorir a la candidatura Junt pels sí, i minimitzar els altres que tanmateix no reben el mateix suport mediàtic . Si els mitjans són privats res a dir , ( caldria però veure el nivell de subvenció rebuda per cada mitjà ) si són públics la cosa ja canvia….

Al triplet darrer del junts pel sí s’ha conegut la parella que anirà amb Catalunya si que es pot, Vicenç Navarro i Marina Subirats. Parella potent certament.

Cadascú faria la seva llista i cadascú posaria i trauria els noms que li agraden o no li agraden , i fins i tot pots arribar a votar  pels noms de la llista noms o deixar de votar, precisament per qüestió de noms també.

Però encara no és venut tot el peix..

A mi encara em queden alguns noms per posar, La Nuria Feliu no hi anirà? I el jutge Vidal? , ja no el necessitem…després d’haver-se jugat les agarrofes pel procés i d’haver-se postulat inútilment de cara a les municipals

Encara queda un setmana per tancar el cicle de fer les llistes en el procés electoral i per tant encara ens poden sorprendre amb incorporacions mediàtiques i sonades , per acabar de concloure allò que ja se’n ha dit amb un cert deix d’ ironia la llista dels “40 principales”.

I dels programes?

Ah! això ho deixem pel setembre ,de moment, De moment només el PSC ha penjat ja les seves propostes, de la resta poca cosa se’n sap més enllà de els declaracions que calen també subministrar amb comptagotes per trobar nous titular.

Però no ens ha deixat de sorprendre un cop més el que ha dit Raül Romeva:

“No defensaré la gestió de Mas als debats electorals”, i doncs, que faràs? tirar pilotes fora i a repetir constantment que aquestes eleccions són diferents que no va de programes? Què no cal parlar de la gestió del govern sortint?.

En fi amb al resposta queda palès que poques ganes de debatre aspectes socials hi ha, més aviat l’afirmació de Romeva confirma la voluntat d’esdevenir una llista cuirassa de Mas i de la seva gestió al capdavant del govern.

 

Dolce far niente

La frase manllevada de l’italià ha fet fortuna quan es tracta d’assenyalar aquest temps d’una tranquil·la i idíl·lica ganduleria pròpia del temps de vacances.

Seria aquell oci més o menys satisfactori que ve després del temps del negoci, del treball , de la rutina habitual de tot l‘any.

Abocar-nos a les lectures deixades de banda al llarg de l’any, fer la neteja dels nombrosos papers de tota mena que s’acumulen damunt la taula o mal posats en els calaixos, escoltar aquelles músiques que més ens plauen, assaborir llargues vetllades de converses, al voltant d’una taula amb begudes fresquetes que ens facin passar la calorada que enguany sembla que ens ha volgut acompanyar.

Però tot això més d’una i de dues vegades no deixa de ser una pura utopia, un desig, una il·lusió i la realitat és molt més complexa i molt més realista del que segurament voldríem en aquest dies de vacances… Lectura dels diari tot i ser més prims com és habitual en el mes d’agost , les planes venen farcides de novetats i naturalment sobre la convocatòria de les eleccions. I els que estam tocats per la malaltia de la política – que potser no son tants com diuen i volen- no ens podem estar de llegir,escoltar, elucubrar, opinar… ah! incapaços de practicar el desitjat dolce far niente .

I deu n’hi do de la novetat, el camí cap el 27 de setembre , ara ja amb convocatòria formal, ha començat, ja va començar fa dies però amb al signatura del decret ja ha pres carta de formalitat..

Amb una certa èpica   –n’hi ha molta en aquest procés,potser massa- però també amb una certa nocturnitat Mas ha signat el decret, a l‘hora que podés entrar en directe al telenotícies i només i han pogut entrar per enregistrar el moment els de TV-3. Potser es per premiar al seva campanya publicitària?. La incògnita de quan es signaria , en quin moment,del dia va aixecar un cert suspens però també era previsible que es fes el màxim de publicitat i ja sabem que això es dóna al l’hora del telenotícies nit de la “seva”. I per acabar-ho d’adobar dissolt el parlament es fa una entrevista de molt poc contingut al Cap de l’Oposició del Parlament dissolt fa unes hores , que va a la llista del Mas i que no ha fet de cap de l’oposició. És la singularitat del país.

I el President fent us de les seves facultats signa un decret impecable des del punt de vista formal i ja ens havia advertit el decret no parlarà de plebiscitàries, perquè no s’entenen eleccions plebiscitàries, i bàsicament que no ho impugnin la legió d’advocats de l’estat que miren en lupa el que surt d’aquí. Es pensen que som tontos?, però ei! Jo ja us dic que ho seran. Una cosa és el que signo i l’altre el que en realitat vull que sigui…i per reblar aquesta paradoxa de, no, però sí es convoca a la ciutadania a la Plaça de Sant Jaume per recolzar la plesbicitarietat de les eleccions. Bé tampoc massa gent s’hi aplega , potser estem ja una mic cansats d’adhesions permanents …o potser instal·lats ja en plenes vacances d’estiu es creu que no val la pena acudir-hi, que ja està tot lligat i ben lligat. 54 dies abans doncs tenim ja la convocatòria de les eleccions en que “tot el món ens tornarà a mirar. Siguem-ne conscients”, segons el President per tant posem-nos guapos i ben vestits que serem el punt de mira de molta ,molta gent. Un cop més serem els referents de camins i viatges cap a Itaca , que n’aprenguin ! que diria el Laporta, que n’aprenguin de com fem els coses. El resultat però ja serà un altra cosa i potser també s‘en parlarà mundialment i esperem que ho facin per bé. Simplement seguin el camí que majoritàriament (en escons, però també en vots) la ciutadania hagi triat.

La convocatòria ha vingut acompanyada d’algunes frases per la història com no podia ser menys. Vegis. “Estem davant una situació excepcional que requereix decisions també excepcionals”. O aquesta que és més lapidària perquè de moments històrics ja n’hem vist molts en els darrers temps : “Podem fer del proper 27 de setembre una data assenyalada a la nostra història”.

Podem compartir o no compartir, tot aquest argumentari del “processisme” , podem estar d’acord o no amb el sistema escollit per comptar adhesions al sí ( jo no ho comparteixo) però convindrem que la resposta davant les eleccions per part de les autoritats del govern espanyol i de l’aparell de l’estat segurament posen més llenya al foc de l’èpica. Rajoy que en tota aquesta història no s’ha mogut ni un mil·límetre segueix amb arguments de caràcter jurídic i de manual legal, oblidant que ell és president de govern per donar solucions polítiques – i no cal saltar-se cap llei- als problemes d’ordre polític que se li plantegin. La negativa reiterada a poder fer una consulta clara i diàfana respecte a la voluntat de la ciutadania de Catalunya respecte a la seva relació amb la resta de l’estat i no treballar per trobar una solució a un repte ben legítim l’ha porta a encastellar-se inútilment en un no generalitzat a tot allò que es proposi o es faci.

Aquesta actitud sembla que porta a aquella imatge que fa temps es va instaurar – ara una mica oblidada- del xoc de trens. Ara sembla inevitable – almenys que els resultats electoral donin un espectre polític contrari als sobiranistes que també és possible- i no hi ha dubte que la convocatòria de les eleccions i la voluntat d’atorgar-les-hi la condició de plebiscitàries per una part dels qui es presenten , dona força a la locomotora que avança i veurem si topa o al final hi ha que canvia els agulles i els dos trens passen sense tocar-se.

Ressaca de Festa Major i pels polítics i per molt altra gent allò el Dolce far niente no deixa de ser un somni d’aquells irrealitzable o aquells que quan arriba el millor moment,pam! et despertes i s’acaba….

Segur que quan arribem a Itaca el dolce far niente serà la divisa renovada d’aquella frase del filòsof Francesc Pujols “arribarà un dia que els catalans ho tindrem tot pagat” totes les seves despeses, on vagin, els seran pagades i els oferiran l’hotel, el més preuat regal que se li pugui fer a un català quan viatja. Al cap i a la fi, i pensant-hi bé, més valdrà ser català que milionari.

Apa doncs ,emprenguem el viatge.

 

Publicat a l’Eix Diari el 10 d’agost del 2015

De lectures

 

Meditacions en el desert.

Agustí Calvet “Gaziel”.

Editorial La Magrana.

Barcelona, setembre 2010.

 

Cal felicitar-se per la iniciativa de l’editorial La Magrana de reeditar aquest llibre de Gaziel ja que es pot considerar una mena de testament personal pel que fa a la literatura i al seu pensament. No és un llibre fàcil ja que Gaziel l’escriu després de retornar a Espanya i trobar-se en un ambient de repressió intel·lectual i cultural que mai s’hagués pogut imaginar. El drama de Gaziel fou, sens dubte, primer la seva i forçosa marxa cap a l’exili en el moments en que la república no podia garantir-li els mínims de seguretat, però en tornar a Espanya va adonar-se que la malgrat tot la llibertat havia estat segrestada pel franquisme i la repressió sobre el català i tot allò que podis ser vist coma potenciador del catalanisme estava absolutament prohibit. En aquest llibre les reflexions són també fruit del neguit intel·lectual.

Ja hem comentat altres llibre de Gaziel però cal recordar que està considerat com un dels millor periodistes de l’època moderna de Catalunya i d’Espanya. Va començar la seva trajectòria periodista a l’any 1911 a la Veu de Catalunya a on va publicar unes extraordinàries cròniques de la primera Guerra Mundial, cròniques que sembla que no van ser de l’agrat del promotor de la publicació Prat de la Riba i Gaziel va continuar escrivint-les pel diari La Vanguardia amb llengua castellana. Fa poc va publicar-se per la editorial Dièresi i sota el títol de En las Trincheras el recull d’aquests cròniques que en llenguatge carregat de descripcions fa un repàs d ela guerra i com es vivia des de l’òptica d’un periodista.

A La Vanguardia va seguir la seva carrera periodística i a acabar essent-ne el director des de l’any 1920 fins a l’esclat de la guerra civil a l’any 1936, quan el diari fou incautat pels anarquistes. Políticament de dretes, Gaziel va ser molt respectuós amb les idees dels altres i també va ser un defensor de la república. Amb l’esclat de la guerra la seva vida estava en perill i va decidir exiliar-se a París d’on retornarà a l’any 40. Però en arribar es processat per les autoritats franquistes per la seves conviccions republicanes i catalanistes. Gaziel no va poder tornar a la direcció de la Vanguardia i marxà a Madrid a on va dirigir l’editorial Plus Ultra, editorial creada per Barral i Gili i altres burgesos catalans que volien trobar un estabilitat digna per Gaziel.

Malgrat no poder publicar va anar seguint els seus escrits i assaigs sobre la història de Catalunya o el comportament dels catalans davant el decurs dels fets. Va morir a Barcelona. Mica en mica les seves obres van tornant a ser reeditades per conèixer la gran personalitat d’ Agustí Calvet , fill de Sant Feliu de Guixos i un dels millors periodistes i intel·lectual de Catalunya en la primera meitat del segle XX.

Meditacions en el desert, publicat per primera vegada a París a l’any 1974 per l’editorial Edicions Catalanes va guanyar el Premi Crítica Serra d’Or de l’any següent. és un dels darrers llibres i és també un dels més colpidors perquè esdevé un llibre carregat de reflexions fetes en la intimitat, és a dir respostes al moment en que viu però que no pot explicitar públicament per la situació que viu el país i la seva pròpia posició personal difícil fruit de la seva relació amb els cercles governamentals. Quan un periodista de vocació i professió es veu impossibilitat de publicar fa de la seva capacitat de reflexionar i opinar un exercici d’introspecció i de escriure els pensaments sabent que possiblement mai es veuran impresos. Sortosament en aquest recull de les reflexions han estat publicades i en elles es mostra un Gaziel que parla amb llibertat , amb lucidesa i també amb una certa capacitat d’indignació fruit de la situació que li toca viure a ell però també fruit d’una Espanya que es mou amb una certa autarquia i en aquest sentit la duresa dels comentaris sobre el aliats i el seu tracte amb Espanya després de l’acabament de la segona guerra mundial.

Gaziel sempre ha tingut un reconeixement entre la intel·lectualitat catalana, Gimferrer va qualificar aquest llibre com “ Un gran llibre, potser el millor dels que ha escrit, que avui encara és necessari” o Josep Benet que va qualificar Gaziel de “la ment política més poderosa de la dreta catalana del seu temps”. Algú ha qualificat aquest llibre com un llibre trist i desesperançat – Gaziel el qualifica d’antipàtic- però si tenim en compte la situació de Gaziel gairebé enclaustrat a Madrid i no podent exercir al seva professió aboca gairebé les seves frustracions en aquest mena de dietari amb reflexions sobre la vida política, cultural que viu i veu des d’una llunyania no volguda sinó forçada.

És el llibre d’un periodista que es veu convertit en escriptor en no poder exercir la seva professió amb llibertat. Aquella reflexió d’urgència que cal fer en un diari és converteix en una reflexió pausada i serena sense estar exempta de la qualitat que va guanyant amb el temps i la maduresa com a escriptor..

Aquestes meditacions finals de Gaziel són les reflexions d’una catalanista de dretes, d’un demòcrata fins el moll de l’os i un república, d’una persona que s’ha sentit desenganyada i que procura, malgrat la desesperança, la decepció i la situació política ,veure, intuir alguna llum al final del recorregut.

 

 

 

 

 

 

 

 

Aviat verema…

Ja fa uns dies que ha començat la verema Catalunya, a la zona de Lleida i concretament a les finques de Raimat les condicions de calor de l’estiu han fet avançar la collita.

Ara les tècniques per advertir el moment de començament de la collita afinen fins i tot el dia ,l’ hora i el lloc en que serà millor per començar .

No és el cas d’aquí, però les vinyes ja estan a punt per la verema.

Caminem després de les pluges del cap de semen passada, l’ambient està net, la pluja ha eliminat la pols dels camins i els vinyes es veuen força netes.

El ceps estan carregats , els pàmpols en el seu màxim esplendor i tot plegat fa que el paisatge de les vinyes sigui un paisatge d’abundor i de previsió d’una collita ,diuen que bona pel grau però no de les excel·lents.

Tot l’any treballant de debò i acabar depenent de la natura i potser , potser dels seus capricis meteorològics .

Passejada pels la zona de solers i dels Cocons.

Iniciem el camí al costat del que queda de la fàbrica del Griffi, ben poca cosa ja, i això ha fet que canviés l’ski-lane vilanoví. Agafem camí de Santa Magdalena, força transitable però els marges sembla que segueixin ensorrant-se sense cap solució de moment, agafem un trencall que passa entremig d’una vinya , a banda i bada ceps vells carregats de raïm, negre una banda , blanc a l‘altre, els gotims es veuen compactes i a punt de madurar. En tastem un gra i constatem la maduració.

Per la rambla dels Ametllers, vinya jove tot just els penja un sols gotim, deu ser una de les primeres anyades sinó la primera, contrasta la vinya vella carregada amb aquest nous ceps que segurament hauran de prendre el relleu ben aviat.

Els ametllers que donen nom al camí estan mot descuidats , collir les ametlles per rendabilitzar-los deu ser un exercici més que un negoci, tot i així algú les ha collit en queden només a les branques mes altes i algunes encara per terra.

Des de darrera mas Solers la vista sobre les vinyes és impressionant ara a aquesta hora amb una llum ja de caiguda. Tota al plana des de la Torre del Veguer fins a tocar de l’autopista està ja a punt de començar una activitat plena quan es doni el tret de sortida de la recollida del raïm.

Just abans de travessar per damunt l’autopista una parell recull mores,n’ hi ah ia ja vana tenint aquell color negre que assenyala que aj esta a punt per ser collides…..una bona melmelada.

Els Cocons, Xuriguera i les vinyes ens segueixen acompanyant , raïm, negre ,ull de llebre. Gotims compactes i un gra d’un negre blavós…

Arribant ja el sol declina darrera la Talia, alguns núvols taquen el cel el paisatge es va difuminat, la foscor ja va guanyant a la claror .

Aviat verema i tot el moviment que això suposa als nostres camps , el cicle de al vinya acaba un cop més. El cicle de la natura, de la vida en el fons, segueix doncs també sense solució de continuïtat.

 

Encara estem així……?

Nova polèmica entre el PSOE i el PSC.

Els ajuntaments del PSC de Castelldefels i Terrassa a on el PSC està en el govern ( a Terrassa té l‘alcaldia i a Castelldefels , la tindrà un temps) s’han adherit a l’Associació Catalana de Municipis per la Independència. Decisió que per part dels socialistes crec que és purament instrumental, de garantir-se evitar algun conflicte o garantir-se suports que sense aquesta declaració no haguessin tingut.

Això sembla que ha aixecat els ires del “jefe” del PSOE Pedro Sánchez que potser hi veu injustificadament vel·leïtats sobiranistes….

Però sembla que hi ha per enèsima vegada la recurrent batalla entre socialistes, batalla que ja està fora de lloc perquè l ja em sembla que ja ha passat pàgina d’aquest debat.

Al socialisme espanyol encara es preguntes Catalunya és una nació?

A aquestes alçades es pregunten els del PSOE això. Encara tenen dubtes

Ah! Bona pregunta.

I naturalment la resposta és clara, ni parlar-ne de posar-ho a la nova ( hipotètica) constitució que faran quan manin i tinguin majories suficients ( és a dir mai).

I aquí s’enfaden, només s’enfaden…

La renúncia del PSC al dret a decidir ha estat la primera ( potser ja una més) claudicació del procés per acabar esdevenint una nova federació del PSOE a Catalunya, paper legítim , sens dubte, però contrari a la llarga tradició i al paper central del catalanisme que jugat el socialisme català al llarg de més de quaranta anys.

El PSC dissortadament jo no és alternativa de res, la seva posició en el devenir política del país ha estat carregat d’una ambigüitat que ha portat a no ser creïble en al seva aposta federal que podria tenir un cert interès, però aquest paper ja els ha esta arrabassat per Catalunya sí que es pot. I li ha estat arrabassat per incompareixença.

Mai el PSOE actuarà com un partit decidit a emprendre un reconeixement de la singularitat de Catalunya ni en temes econòmics , ni en termes nacionals ni en termes socials. El seu jacobinisme històric i la necessitat de recuperar els vots que perdi a Catalunya en altres indrets de la península ,sabent que l PSC ja no els aportarà el vots claus per una victòria a Espanya, els portarà a no fer cap esforç d’entendre el PSC , que legítimament podria abanderar un federalisme possibilista que tingués acceptació electoral, més aviat el que farà serà negar qualsevol estatuts diferenciats com a Nació a Catalunya.

Ho tenen clar. .

En un discurs que personalment considero d’una extrema dignitat el President Montilla davant la sentència del tribunal Constitucional sobre l’estatut de Catalunya deia: “les institucions catalanes i el poble de Catalunya han de poder expressar, serenament, la voluntat de no renunciar a cap de les seves aspiracions i exigir el respecte a la nostra dignitat com país”. “L’Estatut és la nostra Llei de lleis. Tot el que conté, com a expressió jurídica d’una voluntat política compartida, ens ho hem guanyat a pols i ho farem valer a través dels instruments més adequats”.

Passada la pàgina de l’estatut perquè res s’ha fet per recuperar la competència qüestionada pel constitucional, ara ja ens trobem en un alter nivell de voluntat i decisió. És ara vàlid el que deia Montilla : ….i el poble de Catalunya han de poder expressar, serenament, la voluntat de no renunciar a cap de les seves aspiracions i exigir el respecte a la nostra dignitat com país. Segur que sí, però sembla que el PSC ho hagi obviat plegant-se a les necessitats tàctiques del PSOE.

Veurem el resultat que obtenen l 27-S malauradament crec que tindrà un paper residual, un cop més es fa palès el que durant molts anys era l’actitud PSC governar alguns ajuntaments però renunciar a governar Catalunya. I mentre el PSC fa aquesta renúncia, les diverses escissions de base sobiranista del PSC fan de farciment i donen en part pàtina social a la llista de Mas.

La veritat no sé que és pitjor.

Llàstima de tants esforços col·lectius.

 

Estiuenques IV

De pel·lícula i de televisió. El diari el País portava una entrevista amb el nou ministre d’Educació, cultura i esports Iñigo Méndez de Vigo. Una de les peguntes que ha aixecat una major repercussió a les xarxes socials i no precisament com elogi sinó més aviat amb una cerat conya és:

Qué películas le gustan?

-Me gusta mucho el cine español, veo mucho Cine de Barrio en TVE. Me gustan las películas antiguas y las actuales. Pero no quiero citar a unos u otros.

En fi que cadascú pensi el que vulgui.

Però estant lluny de Cine de Barrio la programació de la “Nostra” ( ara la “seva) del passat dilluns tampoc tenia pèrdua sobretot per anar augmentant la dosis de patriotisme que segurament tindrà el seu clímax la vigília de la diada. Temps d’estiu temps de repeticions a les televisions però el de dilluns TV-3 , s’acosta certament a un Cine de barrio arregladet , moderns i de més qualitat. Però amb un pòsit massa adoctrinador em sembla. Primer, la sèrie 300,,de la presentació en podem llegir ; “per això , vist des d’avui, sorprèn molt la intensitat i la persistència amb què s’ha mantingut la identitat catalana aquest tres últims segles”… Val, i seguidament la magnífica sèrie John Adams, títol del capítol: Independència….

Osti noi ! prefereixo mil vegades que posin Plats bruts i Porca misèria….

 

Sor Lucia prega per nosaltres La Monja Caram diu que no farà capanya per ningú però ha participat en un vídeo d’Ara és l’Hora sobre les pensions i l’Estat del benestar en una Catalunya independent.

Els tertulians diversos, alguns trets d’allò que en dèiem tele-basura com La periodista Karmele Marchante; i altres amb també un quota mediàtica força alta com la mateixa la monja dominica Sor Lucía Caram; o el candidat de la CUP a la presidència de la Generalitat, Antonio Baños, i l’actor i ara regidor d’ERC a Barcelona, Juanjo Puigcorbé

L’aportació, entre moltes altres, de Sor Lucía és una crida al internacional  “una Catalunya independent ens hauria de fer entendre que és una Catalunya germana i fraterna amb altres països i altres pobles. No és anar en contra de ningú”.

La mare Caram però després d ela seva aportació a la campanya Ara és l’hora, ha descarat participar en actes de la campanya de la llista de Mas: Jo no aniré a cap acte i cap manifestació, perquè penso que jo hagi d’estar alliberada per servir absolutament a tots. Entrevistada , no sabem ben bé perquè encara , en el 324. I sor Lucia a més a deixat clar qui és el seu paper: “construint un país al costat dels més pobres i dels més vulnerables i anar i demanar als que ens estan representant que la seva veu també es tingui present a l’hora de fer un nou país”.

Respectable decisió la de no participar en la campanya electoral de ningú, quan ho va fer al costat de Trias aquest va perdre les eleccions, no serà que els directors de la campanya del Junts pel sí li han dit millor que no aparegui..

Caram , caram, Sor Caram.

I qui s’ha perdut en el marasme estival i electoral és l’ex-monja Forcades… Ressorgirà un cop més o es diluirà i tornarà abans d’hora la convent.?

Argument per un bon Cine de barrio

 

Un ministre de peus a la galleda. El Ministeri de l’Interior el sr. Jorge Fernández Diaz té un problema. El problema es diu Rato.

Que un ministre rebi a un amic al seu despatx al ministeri no hauria de causar cap sorpresa, però si l’amic està imputat en una de les fallides econòmiques més greu del país i algunes causes obertes, resulta que potser la trobada d’amics hauria d’haver estat en un altre lloc , al bar de al cantonada o fent un soparet d’estiu a casa d’un o de l’altre.

El ministre rep els imputats en altres causes quan li demanen?

Oi que no. Doncs rebre només el imputats amics és reprovable

Totes dues coses sonen malament perquè resulta que el ministre està al capdavant dels que han de ser els investigacions…

Però a més el ministre s’ha posat de peus a   la galleda quan va afirmar que no havien parlat de al situació personal de Rato. Ningú s’ho va creure.

El ministeri va emetre una nota davant els guirigall organitzat:

Nota del ministerio:

“El señor Rato solicitó ser recibido por el ministro del Interior invocando en la petición tratar de una cuestión de carácter exclusivamente personal y completamente al margen de la situación procesal en la que se encuentra. Este punto fue absolutamente clarificado como condición previa a la realización del encuentro

Però les declaracions de Rodrigo Rato Rato als diaris contradiuen al nota oficial:

Hablamos de muchos temas, como de Cataluña y otras cuestiones, además de todo lo que me está pasando. Le conté mi versión. Ni yo le pedí nada ni el se ofreció a realizar ninguna gestión”.

En fi el ministre davant la situació ,insostenible ja, compareixerà ( s’hi havia resistit molt) al Congrés per donar explicacions..

Qui se’l creuarà ara….

En fi que plegui ja …

The End

Aquesta setmana passada hem llegit que el cinema bosc corria perill de tancament. Canvi de propietat , final de contracte de lloguer i incertesa al voltant de la seva continuïtat.

Fa més dies que també és publicava que els cinema Laurent tancaven fins el mes de setembre. I també incògnita d’una represa amb certa normalitat. Ara sembla que ho avançaran a aquest mateix mes.

En fi, venen a al memòria, Kansas ( a l’aire lliure) Apol·lo, Principal, Diana Villamar … noms de cinema que em reporten a la infantesa a l’adolescència i fins i t primera joventut. O encara sessions de cinema a la sala d’actes dels escolapis, o al local de la congregació Mariana om el barret de Mossèn Lluis tapava al càmera quan l’escena podia portar mals pensament luxuriosos.. Sessions a la fresca durant la Festa Major de la Geltrú i més modernament al parc de Ribes Roges o les memorables sessions del cine club Vèrtice- Vèrtex..fins a les actuals del cineclub Sala-1 I segur que me’n deixo moltes més.

Tots han desaparegut..

I qui en vulgui sabre més dels cinemes i el cinema a la ciutat els recomano la lectura del llibret Tardes de Cinema el número 10 de la col·lecció Memòria de Futur publicat per l’ajuntament a l’any 2011.

En aquest llibre hi podem llegir:

Els primers intents de fer cinema

A Vilanova el món del cinema es farà present de seguida i també mostrarà els diferents aparells i tècniques que es van posar en marxa per provar la millor manera de passar imatges. Els antecedents vila-novins del cinema els trobem a la llanterna màgica, de la qual n’ha-gué algunes exhibicions a la Vilanova de mitjan segle XIX. També hi ha documentat que l’any 1898 s’instal·là un cinematògraf a la plaça de la Constitució (avui de la Vila) del 28 d’octubre a l’1 de novembre. Seguit, al mateix mes, d’un teatrophone als baixos de la Fonda Espa-nya de la mateixa plaça. L’heliocinògraf (cinematògraf perfeccionat) de Francisco Taburet arribà el 16 de juliol de 1899. Però l’autèntic ci-nema va venir de la mà d’una màquina de projecció accionada per un grup electrogen, amb la qual es va presentar el primer llargmetratge a la ciutat. El lloc d’aquesta estrena va ser el Teatre Principal, al mes de març de 1902. Un any després, el 19 de març de 1903, s’inaugu-rava al Teatre Artesà 3 un cinematògraf, que es va estendre a primers d’abril de 1905 a la sala de la societat La Cuyna, al Teatre Apol·lo, a mig octubre del mateix any, i al Jardín Español (Teatre Bosc) 4 el 1906. Amb l’electrificació de la ciutat, l’any 1907, el cinema es va consoli-dar, cosa que es pot comprovar amb l’adaptació en cinemes de mol-tes de les sales existents. Hem de recordar que l’any 1908, Vilanova tenia 11.628 habitants i que hi havia deu sales a Vilanova i la Geltrú: Apol·lo, Bosc, Artesà, Principal, Unió Vilanovesa, Grècia Groga, Círcol Catòlic, Orfeó Vilanoví, Centre Federal i Joventut Tradicional. I en aquests espais es va fer cinema regularment, sobretot a l’Apol·lo, el Bosc, l’Artesà (Diana), el Principal, el Catòlic i l’Orfeó.

Aquest són els precedents, però hi ha molta més informació i detalls de com el cinema va anar evolucionant a la nostra ciutat en el llibre que aporta també molta informació de les programacions i dels locals de projecció..

I ara sembla que arribem al final, dissortat final, al the end ,almenys per un temps, es podrà parlar de l’augment del consum individual de cultura, es podrà parlar del 21 de l’IVA cultural, es podrà fer esment de la profusió dels canals temàtics de cinema a les plataformes de televisions, sigui el que sigui però la realitat porta a que avui es lamenti que a al ciutat no hi haurà cap cinema amb una programació comercial habitual. La propietat del cinema Bosc ha anunciat que no té cap mena d’intenció de renovar el contracte amb l’ajuntament. I final!.

L’autoritat competent ja ha manifestat que procurarà tenir espais alternatius per programar cinema, ja sigui a Neapolis, ja sigui al Principal. En fi qualsevol alternativa serà bona , encara que potser provisional.

Mal notícia doncs per la cultura de la ciutat.