Archive for Setembre de 2015

Dubtes presidencials

Setembre 30, 2015

No he votat mai a Artur Mas i no ho faré mai ( si mai es pot dir…) però em sembla que la seva llista ha obtingut el resultat suficient perquè esdevingui president.

Dit això també tot el respecte per les decisions que puguin prendre altres partits.

Nos s’entén ara ( s’entén ,clar ) la pretensió de que un partit retiri el que ha dit al llarg de la campanya i amb més èmfasi encara després de les eleccions sobre la investidura.

La Cup, que ara per ara, té la clau d’un govern clarament independentista rebutja la investidura de Mas i ho fa el seu cap de llista amb contundència en una entrevista a TV-3:”. “Des del punt de vista d’esquerres és una figura que associem a les retallades, al tancament d’empreses i a les privatitzacions, i per nosaltres és una figura que no és vàlida”, ha argumentat. “El nom del president és irrellevant, no volem ni corruptes ni retalladors ni que hagin format part del cas Quintana. No es tracta d’una venjança contra Artur Mas. Comencem una etapa neta, el candidat ha de ser de consens”.

Certament s’ha quedat descansat i alleugerit.-

Tot però abans de començar les negociacions que poden fer canviar posicions en funció de compromisos i també de que qui aspira a presidir s’avingui a incorporar propostes que puguin defensar els hipotètics socis d’investidura.

I ja sabem que un procés negociador requereix discreció, cosa que sembla que de moment no té la CUP que proclamant que Mas representa l’etapa passada i que cal trobar un altre candidat.

Ja vam veure el procés gairebé agònic a Andalusia per la mateixa raó, finalment l’abstenció d’un grup ca permetre l’elecció presidencial. Aquí però de moment amb l’abstenció no n’hi ha prou , cal, que de moment la CUP tingui un paper actiu és a dir que voti positivament a Mas més d’un diputat o diputada. ( l’esperança de Junts pel sí sembla posada en el vot exterior que decanti un diputat més per la seva coalició)

Les opcions són definides, o Mas president , o un altre president de Junts pel sí , o bé noves eleccions.

Un govern alternatiu és impossible.

Però l’acord del grup majoritari amb un altre grup que no sigui la CUP també caldrà estudiar-la, però segur que portaria algunes renuncies potser poc intel·ligibles pels votants d’uns i altres, però possible certament .

Cal recordar que ara fa cinc anys el PSC va facilitar la investidura de Mas en una situació similar i després CIU va pactar la majoria dels tems importants amb el PP. Ara no serà així certament .

Però també seria difícil d’explicar i encara més d’entendre que la força guanyadora amb distància important sobre la segona, i sense una majoria alternativa possible , no pugues acabar obtenint la possibilitat d’investir president i governar encara que sigui amb minoria.

Aquesta situació , fruit de la llei electoral , potser hauria de ser valorada en la redacció de la llei electoral de Catalunya que fa trenta anys que està aturada per la incapacitat dels partits catalans de posar.-se d’acords ( només cal escoltar a Inés Arrimades els comptes que fa amb una llei més equitativa que l’actual, ja es veia al govern) i cercar fórmules com per exemple la que val als ajuntaments que en segona volta la llista més votada assumeix el govern i potser posar-hi algun element corrector, com per exemple que es sotmetés a una moció de confiança en un any, permetent que en aquets temps es trobés alguna majoria estable. En fi ara per ara la situació es ben complexa.

I si a sobre tenim la imputació ( innecessària i em sembla que ratllant l’estultícia) doncs estem a punt de tenir el primer màrtir del procés.

Encara res és urgent ja que queden encara dies per la constitució del Parlament però comencen a detectar-se alguns nervis i neguits, malgrat que en les declaracions oficials tot semblin flors i violes.

Algunes primeres consideracions post electorals

Setembre 29, 2015

Vagi per endavant la convicció de que el sobiranisme ha guanyat amb claredat i que ,per tant, amb tota la legitimitat els partits sobiranistes han obtingut una victòria sense precedents i per tant han de poder intentar tira endavant les seves propostes.

Segurament si comparem amb els resultats de l’any 2012 amb els actuals hi ha algunes comparacions que no tenen cap mena de significació pràctica però són per tenir en compte. La suma de vots entre els formacions sobiranistes augmenta i bàsicament ho fa pels excel·lents resultats de la CUP. Junts pel sí no aconsegueix sumar gairebé cap vot més dels que ja havia tingut tot i l’augment important de la participació. Algunes de les anàlisi que es feien a priori sobre que la suma de sigles potser no multiplicava. s’ha concretat.

La participació ha demostrat almenys dues coses, l’enorme interès que hi ha hagut per aquestes eleccions i el caràcter d’eleccions plebiscitàries ( concepte difícil de digerir en democràcia) que li han donat algunes forces. Certament la mobilització en moments de polarització de posicions. Batre un rècord de participació i augmentar gairebé 20 punt de participació des del 2010 és certament important per donar una major credibilitat i legitimitat als processos electorals i els seus resultats.

Ho deien els enquestes però han superat les previsions, C’s ha obtingut uns resultats excel·lents , resultats que posen en evidència al PP però també al PSC que no ha sabut mantenir l’hegemonia en el cinturó metropolità. Per C’s és evident que els resultats els situa com a força important a Catalunya a molta distància de Junts pel sí, això sí, però com que bona part de la seva estratègia anava a prendre el pols electoral de cara a les eleccions espanyoles ha reeixit clarament i ho ha fet davant del PP però també i creiem que és important davant de Podemos que ha fracassat clarament a Catalunya, ja que no han mantingut la representació que tenien. Segurament això és un avís de cara a les eleccions espanyoles que poden ser evidentment un nou capítol del procés, saber amb qui s’haurà de negociar el full de ruta que els nou govern del país caldrà que tiri endavant. Alerat doncs al resultat de C’s.

PSC i PP perden posicions , els socialistes sembla que salven els mobles però perden els nivells de representació que històricament havien tingut a l’Àrea Metropolitana i ho fan gairebé arreu. Una nova patacada , si es vol pal·liada pel manteniment de la tercera posició al Parlament, però fins avui encara eren els segons en vots per tant la pèrdua és significativa i perden clarament la batalla pel vot espanyolista amb pàtina progressista havent ja perdut el vot més catalanista

La CUP triplica en escons i obté un més que excel·lent resultat , es converteix en un àrbitre de la situació, àrbitre incòmode però els que volen guanyar el partit de l’elecció de President ja pressionaran molt i molt. Veurem com gestionen els seus nivells fonamentals d’influència, però el fet de situar-los en la posició de poder facilitar investidura presidencial ( hi h altres opcions també , eh) els situa com una força a la que sotmetran a una pressió implacable les altres forces polítiques. Són capaços de resistir em sembla.

Catalunya si que es pot és la clara manifestació de voler i no poder. Amb un programa clarament social i amb la voluntat de ser actius en el dret a decidir ha tingut uns mals resultats,segurament víctima propiciatòria de la polarització. Caldrà que la seva voluntat de exercir el dret a decidir pugui sumar en el context de negociació que caldrà obrir.

Escons i vots ?. Escons o vots? Aquí la polèmica segueix i seguirà, comptes de totes maneres i versions a gust de tothom però aquest és un debat que ja no cal, perquè no hi ha sumes mimètiques al vot dels escons. No vaig votar Junts pel sí, amb convicció vaig fer un altre vot , però no vull ser comptat entre els no, tinc clar que vull votar en un referèndum i vull votar que sí, per tant i el meu cas particular, anecdòtic si voleu, deu ser extrapolable d’alguna manera o altres casos semblants per tant compte en com es fan les sumes i les restes.

En fi primeres valoracions i comentaris, caldrà segur fer-ne més però sí que cal deixar clar que el sobiranisme ha guanyat malgrat escons i percentatges no es poden comptar amb la mateixa claredat. Seguirà doncs un nou període de batalla política, interessant i ben apassionant.

Serà , i després de les eleccions és quan cal començar a actuar.

El curs que comença.

Setembre 28, 2015

Com cada quinze ( aquest any el catorze) de setembre les portes de les escoles s’obren de bat a bat per començar un nou curs escolar.

Com cada setembre la Consellera o conseller de torn fa la presentació del nou curs escolar i sempre – o gairebé sempre- sembla que tot estigui millor que l’any anterior.

Ens omplen el cap de xifres i més xifres, que si els pressupostos d’enguany tenen la despesa social més alta que mai, que es contactaran més mestres…., després mires les xifres de manera absoluta i no és així ,però bé, deu ser una lògica governamental explicar els coses sempre una mica millor del que estem. I no em sembla malament.

Ara, si a més, aquesta presentació es fa en èpoques de precampanya i campanya electoral llavors ja agafen un biaix especialment donat al triomfalisme que és del tot innecessari i a més fals. Un cop més les escoles es mouran amb una certa precarietat de recursos a l’hora d’enfrontar el repte del curs escolar.

Les xifres per més girs que hi facis, per més edulcorades que les vulguis presentar són, em sembla, irrefutables. El curs 2011-2012 hi havia 783. 637 alumnes i 67.054 professors, al curs 2015-2016, hi haurà 813.779 alumnes i 65.577 professors. Diàfanes, oi?

Per altra banda La federació d’Educació de CC.OO. De Catalunya ha alertat en aquest inici de curs que la despesa per alumne en l’ensenyament públic català ha disminuït en un 21% en els últims cinc cursos, en passar de 4.281 euros per estudiant en el període 2010-2011 a 3.392 euros en l’actual.

Així mateix aporten algunes dades que són prou significatives. Més del 88 % de l’alumnat nouvingut es matriculat a l’escola pública quan aquesta escola té el 66% de l’alumnat total del país, o que els beques menjador possiblement, i un cop mes, no abastiran la demanda que s’ha multiplicat en aquest darrers anys.

Vistes aquetes dades és evident i s’entén que al llarg d’aquesta campanya electoral no es vulgui parlar de la gestió de l’actual govern i de l’actual president que opta a la reelecció ja que segurament el balanç final seria altament negatiu, almenys en educació.

La visió des del govern que fins ara hem tingut respecte a l’educació pública és molt clara , ha estat retallar diners,oportunitats,i recursos humans i materials. Ha modificat sense cap mena de pacte o acord les condicions de treball del professorat, amb més hores de feina lectiva, amb menys jornada laboral en el cas del personal docent interí amb els conseqüència que això els comporta , amb menor cobertura de les necessàries substitucions del professorat per motius de baixes mèdiques i amb més alumnes per classe, que han anat augmentant progressivament mentre el nombre del professorat ha anat minvant també de manera progressiva situant l’excepcionalitat de més alumnes per aula en un cosa habitual.

Aquest és el capteniment que el govern de Mas i de la Consellera Rigau ( candidats ambdós per tornar a governar) ha tingut amb l’escola pública i aplicant aquesta visió en l’escola pública, ha mantingut, per exemple, els concertes educatius en les escoles d’elit que segreguen els alumnes per sexe, i suprimint aules de les escoles públiques quan n’ha anat augmenta en els concertades en els mateixos àmbit territorials. El projecte del Govern d’Artur Mas, amb la consellera Rigau al capdavant d’Ensenyament, ha estat desmantellar els acords que va signar en el 2005 en el Pacte Nacional per a l’Educació els quals es van materialitzar, en bona mesura, en la primera llei d’educació de Catalunya, aprovada també per CiU i després, ja en el govern, menyspreada en una gran part.

Canviarà a partir del 27-S?

Aquets curs porta també la novetat de que s’aplicarà en la seva totalitat la llei Werd, ( a no ser que l’actual ministre la vulgui alentir) , llei que ha estat criticada abastament i que fins i tot algunes escoles han procurat vorejar-la i evitar la seva aplicació en aquells aspectes que un cop més intenten fer una selecció arbitrària de l’alumnat en funció d’unes proves merament de coneixements obviant altres aspectes claus en l’educació i per altra banda la reintroducció de la religió que busca un cop més el biaix de la influència de l’església en l’escola que en els darrers anys havíem anat deixant de banda.

Els experts assenyalen que l’educació és una eina cabdal per garantir la igualat d’oportunitats i per garantir l’equinat per sortir de la crisi i per sortir-ne amb una major possibilitat de no caure en paranys semblant en el futur. Per tant si acceptem que l’educació és una inversió rendible i a la mig i llarg termini   es fa difícil creure que per aquest govern que ara acaba el seu mandat hagi esta una prioritat vistes els xifres que avui ens presenten. I ningú nega ni dificultats, ni retallada de competències , ni factors extens que hagin pogut malmetre algunes actuacions però si que hi ha un biaix ideològic en els prioritats i vistes les xifres que s’estan publicant aquest dies aquesta no ha esta una de les prioritats del Govern de Mas.

Algú dubta que els sistema nacional d’educació és una estructura d’estat? Crec que no, a veure doncs si el 28-S de veritat la comencen estructurar i recomposar però si l’han de gestionar els mateixos que ho han fins ara no anirem bé, segur..

Publicat a l’Eix Diari el 24 de setembre del 2015.

 

P.S. l’independentisme ha guanyat clarament i de manera incontestable a les urnes. La suma de Junts pel sí i al CUP ho fa possible, tot i que queda a l’aire l’elecció de President i la composició el govern que no serà fàcil. Almenys si hem de fer cas al que ha dit al CUP durat la campanya.

No hi ha dubte que són uns resultats molt importants pel sobiranisme.

És doncs la legitimació del full de ruta que han posat damunt la taula els partidaris d ela separació i per tant tenen tota la responsabilitat d’intentar portar-la a terme i la resta de forces han de ser respectuoses amb aquest procés.

Altre cosa és si l’objectiu plebiscitari en vots ha reeixit.

 

De lectures

Setembre 27, 2015

 La veu invisible  Gisela Pou

Col·lecció: Clàssica 1035

Editorial Columna febrer de 2015

Novel·la en que a partir de l’aparició d’una dona que ha perdut la memòria en una platja de Barcelona se’ns van descobrint diversos mons i espais narratius ,des de la feina abnegada i moltes vegades poc valorat de les infermeres i infermers   fins a la vida quotidiana en una hospital com un microcosmos on la batalla per la vida és un permanent repte i encara una tercera trama, la que dóna sens dubte solidesa argumental i com una teranyina abasta les altres, la història de l’amistat entre tres noies joves que té un final tenyit de drama amb al desaparició d’una d’elles , però la història a vegades té els seus capricis i sembla que el passat retorna i cal descobrir. esbrinar el perquè d’aquets retorn i com es gestiona en el present.

L’autora, Gisela Pou (Castellar del Vallès, 1959), és llicenciada en Ciències Biològiques i màster en guió televisiu i cinematogràfic. La seva primera publicació va ser Barcelona: ecologia d’una ciutat, conjuntament amb Jaume Terrades i Margarida Parés. Fa dinou anys que es dedica professionalment al guió televisiu. Va participar en el naixement de la primera tele-novel•la catalana Poblenou, i ha participat en totes les altres produccions de TV3 inclosa El cor de la ciutat. També és coautora de l’exitosa sèrie històrica Temps de silenci i en els darrers temps ha format part de l’equip de guionistes de Ventdelplà. Ha estat professora de màster de guionatge a la UIMP, és autora de contes infantils i juvenils i de dues novel•les per a adults: Soroll de fons (1989) i Sense la mare (Columna, 2008). La ubicació en el món de les relacions, no sempre pacífiques, entre propietaris ha estat un pou per trobar argumentacions i elements que tenint un fons real acaben convertint-se en excel•lent ficció. Aquets és el cas d’ El silenci de les vinyes. Amb un rerefons ben real, ens passegen per les vicissituds de la família Brugat tot relacionant el seu passat, present i futur amb el món del cava. Ara torna amb la Veu invisible, que ben segur tindrà també la mateixa bona acollida dels seus treballs anterior.

La Martina, la Cèlia i al Nora són tres amigues que comparteixen amistat, idees, projectes i esperances en la seva adolescència i primera joventut , somien en ser infermeres , són tres noies diferents però tenen interessos comuns mentre la Martina llegeix molt i coneix bé al literatura, la Cèlia té la capacitat de saber entendre, relacionar-se i escoltar a els altres i la Nora té facilitat per escriure. En una nit de festa succeeixen uns fets que coneixerem al llarg de la narració que fan trencar la relació entre elles per la marxa de manera sobtada i sense donar masses explicacions de la Martina. Marxa a Londres però el viatge aparentment no té un bon final l’esfondrament d’un ferry on se suposa que ella viatja fa que se la doni per morta. La família i les amigues ploren la seva pèrdua , però la Martina perdura el seu record.

Aquella ideà inicial de ser i fer d’infermeres només finalment ho ha aconseguit al Cèlia, que treballa a l’hospital de Sant Pau, és una professional reconeguda i ha tingut una trajectòria en diversos indrets de l’hospital ara fa torns de nit i això trasbalsa una mica la convivència amb els seus fill. La Nora va seguir altres camins i s’ha convertit en periodista i escriptora.

I en aquest context la Cèlia fent d’infermera i batallant en el dia a dia amb els fills que intueix que se li comencen a escapar-se , el gran que s’ha unit a un grup contestatari Barons Crisàlide ( homenatge a Calvino)   que dorm als arbres com a mesura de protesta política i reclamant canvis en la societat que no els serveix ja, i la filla petita que viu amb la sensació d’un cert abandonament i la Nora que a través de la mateixa Cèlia i dels seus contactes a l’hospital vol escriure un llibre sobre el fet de treballar d’infermera , tot i que la Cèlia sempre diu que no es treballa d’ínfermera s’és infermera.

En aquest escenari,doncs, apareix una dona a la platja de Barcelona en estat d’inconsciència i es ingressada a l’UVI, en un del seus recorreguts per l’hospital al Cèlia amb gran sorpresa i estupefacció reconeix la dona de la platja, és la Martina, l’amiga que donava per morta des de feia més de vint-i-cinc anys.

Quan la “nova” Martina recupera la consciència s’adona que pateix amnèsia i no té cap mena de record. A partir d’aquí la Cèlia i la Nora intenten reconstruir que el que ha passat al llarg d’aquest vint-i-cinc anys i com es que ara reapareix la Martina per sorpresa per tothom , bé potser no per tothom.

La Cèlia pren la Martina a casa seva quan aquets ja està físicament recuperada i això és una nova font de problemes amb els fills. El germà de la Martina no en vol saber res, per ell ja és morta i la mare ingressada en un asil no la reconeix. Mentre la Cèlia i la Martina van intentaran recuperar la història amb el record de la Barcelona de la seva joventut. La Nora, per la seva banda va a Anglaterra per intentar esbrinar que ha estat de la Martina durant els anys en que tothom l’havia donat per morta.

Reconstruir els itineraris vitals.

Aquesta recerca posa al descobert ,secrets, mitges veritats i mitges mentides,sentiments, amors i desamors , infidelitats i lleialtats i un cant a l’amistat personalitzades en les tres noies i per damunt de tot un homenatge a la professió de la infermeria per la seva implicació , potser en un excés a vegades, en la via dels pacients.

L’autora però aprofita el fil narratiu i l’escenari de l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau per posar damunt la taula i denunciar les retallades en matèria de sanitat que estem patint. Actualment, amb la pèrdua de llocs de treball i la immigració laboral de molts i moltes professionals de la sanitat.

La tram està molt ben ordida i es descobreixen els fets que van fer marxar a al Martina i que va desencadenar la història de la seva “falsa mort” i el seu “ressuscitar”.

La novel·la té moltes referències literàries sobretot amb l’excusa de la feina que ha fet al Martina a Anglaterra.

La veu invisible , és una bon novel·la, manté la tensió narrativa, un ritme molt ben trobat , una voluntat de denúncia de situacions actuals i sobretot ganes d’explicar una història.

Interessant i de lectura plaent.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Ara toca reflexió

Setembre 26, 2015

Sempre he procurat ser respectuós ( com gairebé tothom) amb les recomanacions de l’autoritat competent. A partir del 28 ja ho veurem. Paguem com tantes persones els impostos que ens pertoquen ( el menys possible, clar) i demà doncs , seguint els consells de l’autoritat electoral ,no faré cap tipus de campanya i dedicaré tot el dia a reflexionar sobre els coms i els perquès de la jornada de votacions de diumenge. Aclareixo que ja sé que votaré i ho faré convençut i conscient del que voto. La reflexió no em farà canviar el sentit de vot però sí que pensaré en la meva decisió i si aquesta pot ajudar a ser transcendent pel país i naturalment per a mi mateix..

Però possiblement el millor de les campanyes sigui el dia de reflexió, quan el guirigall baixa d’intensitat, quan després de l’allau d’informacions, promeses, atacs creuats, de la contaminació propagandística cal mirar-se al mirall i decidir que votar l’endemà.

Amb l’evolució de la societat i les tècniques del màrqueting i les tecnologies això de la jornada de reflexió ha perdut bona part del seu sentit. Segur que els tuits ( millor piulades?), els WhatsApp i mails, faran bullir els telèfons i ordinadors donant la darrera consigna de vot.

La reflexió però em porta a dir amb contundència que aquets cop no serà el vot de la meva vida perquè aquest vot el faig cada vegada que voto i voto el que em sembla més adequat en cada moment. No vull caure ara en aquesta mena de transcendència vital pel vot. Però vaja cadascú li donarà, només faltaria, el sentit que vulgui.

La reflexió no em porta a botar d’alegria i fer-ne un titular magnificat quan un diputat del Frente Amplio de l’ Uruguai es posiciona a favor del dret a d’autodeterminació en general ni m’enfonso en una depressió de cavall quan Obama parla d’una Espanya “unifcada” , sortosament som i serem nosaltres els que decidirem i després ja es veurà, és parlarà, es negociarà, es transaccionarà, …

La reflexió em porta a pensar que els banquers “calladets” millor i no crec que acabin fent el que diuen que faran en cas de secessió estas dificultades obligarían a las entidades a reconsiderar su estrategia de implantación, con el consiguiente riesgo de reducción de la oferta bancaria y, con ello, de exclusión financiera y encarecimiento y escasez del crédito”. El diner no té pàtria i els banquers aniran on hi hagi negoci, per tant no cal que ens vulguin espantar que ja ens espantem sols davant tanta bestiesa dita i escrita per uns i per altres.

La reflexió em farà pensar en  una campanya en que el debat entre el que ha fet el govern i el que proposa fer aquest revoltillo de candidatura ,que té totes les de guanyar legítimament . El fet i no fet ,sembla que no importa , els que encara creiem que una campanya és també analitzar el que han fet els qui ens han governa fins avui  som titllats d’ antiquats , que en aquest moment – diuen- històric això no cal tractar-lo, que només cal parlar de futur, però encara creiem, potser innocentment, que per parlar de futur cal haver analitzat el que han fet els que ara ens prometen l’“oro i el moro”. O, no?. Potser és una reflexió errònia, potser…

Cafè i becaina al sofà per acabar de reflexionar. Plof! em desperto. Serè encara europeu..? bona pegunta. Reflexió

Dilluns serà un altre dia, segurament diferent i llavors sí, s’haurà de reflexionar i molt.

 

Publicat al Diari de Vilanova, el 25 de setembre del 2015

 

 

De cara a la tardor.

Setembre 25, 2015

Darrera caminada de l’estiu, la tardor almenys pel calendari està ja al caure , de fet va ser el dimecres a les 10 del matí.

Poc es nota però sí a algunes plantes ja es comença a veure algun canvi prou notable.

Recorregut planer de Vilanova a Puigmolto i retorn a Vilanova pels Cocons.

Tot i algunes pluges de dies enrere els camins estan ben polsosos i qualsevol vehicle que ens creua aixeca una polseguera prou notable i empipadora .

Passada l’ Avinguda dels Països Catalans enfilem el camí paral·lel a la variant de la C- 246, passem per la fita del límit del terme i està ple de runes, mobles i l’inevitable matalàs en plena descomposició és difícil arribar-hi en vehicle i sembla estrany que sigui més pràctic llençar la merda aquí  que anar al Punt Net. En fi!

Passat el bocs de Solers i anant cap Xoriguera el camí esta vorejat per una catifa de pinassa, té el seu encant.

Masia Xoriguer i La Masia del Cocons, de la Masia poden llegir en el Joc de les Masies dels Tastets del Territori, : “Els Cocons es troba situada als afores de Ribes i es barreja amb un paisatge immillorable: barraques de pedra entre vinyes,camps d’oliveres i fruiters.

Tot i el bon estat en que es troba actualment els Cocons es té coneixement que aquesta ja es troba documentada des de l’any 1700.El seu interior ha conservat l’estructura inicial i les antigues bigues, que desprès de ser tractades,es van tornar a col·locar al seu lloc d’origen, per mantenir-ne l’estructura inicial. Al celler s’hi conserven dues premses de vi que han estat totalment restaurades i que avui s’utilitzen com element ornamental .A la banda posterior s’hi guarden totes les eines que fan servir per les vinyes i el jardí exterior. Les arcades que conté la façana són molt característiques i es conserva un rellotge de sol a la paret, molt proper a l’entrada principal.

En aquest moments s’ha convertit en una masia destinada al turisme rural.

http://www.laltaveu. “

Des d’aquest indret agafem la desviació cap a la nostra dreta i en fort pendent anem davallant fins anar a trobar el camí de Puigmoltó, aquest camí es en forta pendent com hem dit i amb molta pedra petita , cosa que fa que hàgim d’anar amatents a on trepitgem per evitar caigudes.

Dia de passejar els gossos, en trobem ben bé mitja dotzena acompanyats pels seus amos, es creuen,es miren es vigilen i algun que altre borda.

El tram fina del camí , ja enfilats cap els carrers de Puigmoltó , estava molt ben cuidat i arranjat , fins i tot amb reguerots per desviar l’aigua, però sembla que aquesta ha baixat amb força i ha desfet el bon treball que s’hi havia fet.

Puigmoltó tranquil, jardins florits i balcons i finestres carregades també de flors.

Algun magraner carregat de fruits

Olor de gessamins intensa a aquelles hores el matí.

Abans d ‘arribar a la Masia de les Farigoles volem fer una drecera però ens surt malament i hem de recular un parell de centenar de metres , hem seguit un camí que comença ben conformat i acaba esvaint-se ( ah! la cançó) just en arribar a un petit bosquet.

Reculem i passem per davant la Masia i fema cap al darrera les urgències dels Camils. Com sempre els fumadors hi tenen el seu lloc de concentració i de gaudi del tabac.

Retorn cap a Vilanova per l’antic camí de Ribes, força freqüentat i amb alguns elements encara que recorden l’antic pas dels traginers com són els solcs i roderes en una zona esglaonada juts abans de la Serra. Des del punt de senyal de la Serra i de confluència de camins seguim en baixada suau,retornem als Cocons i seguim ja pel mateix camí que hem fet a l’anada fins a Vilanova.

Vinyes ja veremades i algunes encara per collir, deu ser moscatell i les deixen madurar fins el límit.

El camp entrarà ja en una certa letargia tot i que encara s’hi veu força activitat.

Venen dies de tardor i un nou ritme agafarà la natura.

Debat animat entre els caminadors sobre les eleccions del diumenge , veig molta posició favorable amb això de Junts pel sí, però no em convencen de la bonança dels projecte, per mi més aviat serà nefast pel país. Però vaja diversitat d’opinions que ja es bo que n ‘hi hagi.

 

PS. El bisbe Cañizares fa misses per la unitat d’Espanya i el bisbe de Solsona ha animat “a tots els rectors a tocar les campanes aquest diumenge a les 9 del matí”,un bon repic per a despertar tothom i anunciar-los que ha arribat el dia de la llibertat: el dia que tenim a les nostres mans la decisió sobre el futur del nostre poble”.

Carai, carai, amb els bisbes…. està bé que es posicionin però també ho podien haver fet amb tantes altres coses…

Con la Iglesia hemos topado!!

Per fi !!

Setembre 21, 2015

Per fi.

Ja era hora.

Hem començat la campanya de la mare de totes les eleccions. La campanya que ha vingut precedida per la precampanya més llarga de tota al història, des de que el President-candidat Mas va anunciar les eleccions fa més de set mesos , aquí tot ja anat sobre la propera cita lectoral.

I començar la campanya vol dir que tot aquest enrenou ja s’acaba!

I ja sabem que agafar avantatge és imprescindible en una campanya per unes eleccions que ambientalment es veuen diferents, transcendents sens dubte, però que en el fons i en els resultats sembla que no seran tant diferents com les que hem tingut en les darreres convocatòries electorals amb la diferència de que s’ha volgut i aconseguit, en part, donar-les-hi el caràcter plebiscitàries i que comporten les polítiques de blocs. Els resultat ajustats potser, però clars en la seva resolució, també.

I que quedi per la història la campanya s’ha fet coincidir – casualment? Intencionadament?. Qualsevulga és legítima) amb la Diada Nacional de Catalunya.

Amb concentracions, vies cap a la república i amb l’entusiasme popular de sempre.

I hores abans del començament d ela campanya el President Candidat Mas ens tornarà a envair el menjador de casa fent de President, de President Candidat, o de President en funcions…. de president segur!.

Tot plegat sens dubte anima el debat de la campanya, uns apel·lant a la normalitat institucional i altres emplacen a la Junta Electoral perquè prengui mesures restrictives… El pa de cada campanya.

I ja sabem que les campanyes electorals donen per molt, tesis doctorals, llibres explicant qui són els candidats i candidates i la seva vida, s’han escrit nombrosos i interessants   manual de candidats/ates, llargues memòries i dietaris de combat en els quinze dies que dura la campanya , recomanacions d’experts, lliçons del “gurus”de la imatge política i el màrqueting electoral populista , anecdotaris més o menys aconseguits dels primers espases, divertiments i especulacions llargues i saberudes dels inefables politòlegs, missatges de lúcids i a voltes contradictoris de sociòlegs i antropòlegs , catàlegs de joc net i brut cap a l’adversari,llista d’insults , accions carregades d’inventiva de la UDF ( unitats de delictes fiscals) manuals d’ètica i d’estètica , oratòria i retòrica pels candidats/ates i fins i tot alguns consells sobre el Feng-Schui electoral…..

De tot i més, molt més ,segur.

Pot definir-se una campanya electoral com el conjunt d’accions comunicatives que fan pels candidats i partits amb l’objectiu de guanyar  vots. Aquestes accions han canviat substancialment, des dels cartells a les parets a les xarxes socials, des dels mítings multitudinaris fins a la cafè a casa de l’amic i amb uns quants possibles ciutadans suspectes de ser convençuts, des la pancarta i el cotxe amb altaveus a magnífics espots publicitaris on els candidats són magnífics i gairebé tenen les propietats d’aquell “ primo de zumosol” que ens traurà de totes les peripècies en que ens posat de manera conscinet o inconscient.

Els candidats semblen àngels de la guarda que vetllen per la nostra felicitat.

I ja sabem que no és així però insisteixen en voler-ho semblar.

La primera fase explicativa i de proposició ja està en la recta final, malgrat en aquestes eleccions només sembla que hi hagi una controvèrsia entre afirmacions i negacions del que podria ser o no ser Catalunya.

Vivim una campanya en que el debat entre el que ha fet el govern i el que proposa fer sembla que no importa , els que encara creiem que una campanya és també analitzar el que han fet els qui han governat, som titllats d’ antiquats , que en aquest moment – diuen- històric això no cal tractar-lo, que només cal parlar de futur, però encara creiem, potser innocentment, que per parlar de futur cal haver analitzat el que han fet els que ara ens prometen l’“oro i el moro”. O, no?

Bé cadascú s’ho agafarà com vulgui més enllà del que pensi i vulgui votar.

Tal i com es plantegen aquetes eleccions del 27-S la campanya creiem que està prou tensionada com per haver mobilitzat ja una bona part de l’electorat. Les situacions de fort enfrontament ( dialèctic i ideològic, deixem-ho clar, dels altres d’enfrontaments, cap) porta que també els respectius partidaris ja estiguin mobilitzats i hagin decidit el vot.

Però els estudis demoscòpics que es van presentant parlen d’una franja d’indecisos que, situats en el prop del 20 %, poden ser els que decantin la balança. I, per tant la campanya ,en bona part, anirà segurament adreçada a intentar convèncer i/o seduir a aquets indecisos de que la corresponent opció que defensen els candidats és la millor per ells però també pel país. Fins ara els experts consideren que les campanyes només ( i ja és molt) poden fer variar a un 3% de l’electorat , però aquets cop cala anar totes i esgarrapar el vot d’on sigui i de tot quisqui fins i tot més enllà de les coincidències i coherències ideològiques

Ara es succeeixen els actes formals de reclamar el vot. A través de reunions, presències, arguments i també moltes desqualificacions, masses, de l’adversari. Es tracta de polaritzar al màxim. Les forces politiques , les que ja tenen representació i els que aspiren a tenir-ne, hauran de convèncer a la ciutadania , primer que votin i, desprès que ho facin per la pròpia força política o ,com hem vist en aquesta contesa, a les persones que les encapçalen. Ara les “marques” sembla que en alguns casos sumen i en altres diuen que resta i per tant les amaguen. Són els temps.

Quinze dies i acabem la campanya, i ens traiem del damunt tanta i tanta retòrica buida després , a partir del 28, que és quan vindrà el més important i seriós és quan caldrà estar realment pendents de com anirà tot plegat.

Publicat a l’Eix Diari, el 15.09.2015.

P.S. Syryza ha tornat a guanyar els eleccions i més folgadament que fa sis mesos. Un cop més els enquestes han estat desmentides, pronosticaven una victòria ajustada de la dreta de Nova Democràcia. Ai, ai, ai….

El síndic de greuges es queixava amb raó i demanada rectificació a les televisions privades per la descompensada informació a favor dels partits unionistes…

No sé si ho ha fet aquets estudi també a les ràdios catalanes, dissabte al matí a Rac -1, primer una hora amb un candidata de Junt pel Sí ,Oriol, Amat parlant sobre economia un parell d’hores més tard Oriol Junqueras de la mateixa candidatura. Sr. Ribó, dirà alguna cosa…?

De lectures

Setembre 20, 2015

La Maledicció dels Palmisano

Rafel Nadal.

Col·lecció Clàssica. 1052

Editorial Columna

Barcelona, setembre del 2015

Torna Rafel Nadal ,ara amb una novel·la. Deixant, en part, els treballs narratius sobre els records familiars ( amb dosi de ficció també) entra de ple en una novel·la que igualment gira al voltant de la família, de les nissagues d’un petit poble de la regió de Pulla que van viure les dues guerres mundials amb una rastellera de morts impressionant.

Però la “família” és un element per entrar en altres aspectes de la vida , del paisatge, de la vida quotidiana , dels sentiments personals i col·lectius, de l’amor i de l’odi que en algunes ocasions són també motors de la vida.

Rafel Nadal és un reconegut periodista que ha treballat en la majoria dels gran diaris del país. Va començar a la revista Presència i a la redacció del Punt de Girona i a partir d’aquí va començar una extensa carrera treballant al País o dirigint el Periódico de Catalunya, diari en el que va obtenir nombrosos guardons per la publicació i també va propiciar la seva versió amb català que va ser una novetat important en el món de la premsa catalana. La sortida d’aquets diari va ser fruit del seu desacord amb la propietat i per negar-se a fer una segona reducció de la plantilla en moments difícil. Ha treballat també al País i actualment escriu articles a La Vanguardia i participa en diverses tertúlies d’actualitat a la ràdio i a també a diverses televisions.

Ha publicat “Quan érem feliços” un recorregut per la primera infància i adolescència el despertar a la vida en mig d’una família nombrosa a la Girona dels anys cinquanta. Abans d’aquest llibre narratiu havia publicat a l’any 2011 “Els Mandarins”, que esdevé un magnífic llibre sobre la representació del poder i un retrat interessant d’alguns dels protagonistes de la política del nostre país. Amb posterioritat va publicar Quan em dèiem Xampany un llibre a cavall entre els records de la indústria familiars i també amb aspectes de ficció de cercar i recrear la història de la seva família.

El seus llibres han obtingut una acollida excel·lent i amb unes crítiques molts favorables que han situat a Rafel Nadal entre els escriptors més valorats del país.

A La Maledicció dels Palmisano ens porta a un petit poble imaginari, Bellorotondo, de la regió de la Pulla, a la zona del taló de la “bota” del sud d’Itàlia,. Hi ha un monument als morts en la Gran Guerra del 1914 al 1918 en l’estela funerària si poden comptar , entre els noms dels morts, fins a vint-i-un Palmisano.

«M’has de prometre que, si és nen, faràs veure que és teu i el criaràs com un Convertini. Li posarem Vitantonio. Només tu i jo sabrem que és en honor del meu Vito Oronzo, que l’haurà engendrat, i del teu Antonio, que li haurà donat el nom i l’oportunitat de sobreviure a la maledicció dels Palmisano».

 Amb aquetes paraules la Donata la mare del darrer dels Palmisano, li fa prometre a al Francesca , vídua també de guerra en aquest cas d’un Convertini ,que faci veure que el fill que acaba de parir és seu i que el criï junt amb la nena, la Giovanna, que acaba també de parir la Francesca , com si fossin bessons i adopti el cognom Convertini.

Aquesta terrible decisió d’una mare vol evitar que la maledicció dels Palmisano atrapi el darrer de la nissaga, el Vitantonio.

A partir d’aquets moment les dones els crien com a bessons mentre conformen una família i viuen per tirar endavant amb el secret ben guardat.

Els nens van creixent i al seu costat també la vida segueix amb placidesa en alguns moments , els estius amb la Nonna Àngela que es la matriarca de la nissaga del Convertini que, sabent el secret dels dos bessons, procurar tractar-los com a germans. La Giovanna i el Vitantonio van seguin la seva vida, els seus estudis, les seves amistats , les seves relacions amb la família sobretot amb el seu cosí Franco que jugarà un paper determinat en la seva vida posterior i també, entre ells dos, la Giovanna i el Vitantonio, naixerà una relació molt profunda que en alguns moments sembla que vagi més enllà de la relació entre germans.

Itàlia entra en l’ombra fosca del feixisme i la societat es veu enfrontada i fraccionada entre els seus partidaris, entre ells en Franco que ràpidament es situa entre les elits dels partidaris de Mussolini , i el seus detractors entre ells la Giovanna , a través de la seva relació amb el Salvatore agafa posicions clarament antifeixistes que la porten a participar en al guerra espanyola al costat del brigadistes. En Vitantonio sembla no voler posicionar-se no li agrada en absolut el feixisme però tampoc el combat inicialment.

Però el destí el porta a haver-se d’amagar ja que no s’allista a l’exèrcit italià, la Donata gairebé li obliga per evitar que la maledicció dels homes de la família Palmisano es compleixi una vegada més i s’amaga, però arriba un moment en que ha de prendre partit i s’allista com a partisà a combatre els alemanys quan Itàlia ja s’ha dividit entre els partidaris de Mussolini i els que lluiten al costat dels aliats .

Aquesta decisió li comporta retrobar-se amb La Giovanna i ambdós senten una atracció prou forta desprès de que el secret del seu origen s’hagi descobert i inicien una relació amorosa incerta per la guerra. Retroben també a Franco, aquesta trobada serà el detonant, en part també, del final de la narració que ratllà de nou la tragèdia.

Novel·la molt ben escrita amb capítols curts que fa que la seva seva lectura adquireixi un bon ritme.

Les primeres divuits pàgines són realment impactants amb la narració de la mort dels Palmisano en la Gran Guerra. Al costat de pàgines de tragèdia hi ha moments d’una autèntica placidesa amb la magnífica capacitat descriptiva dels paisatges que té Rafel Nadal, esplèndida la descripció del jardí del Palazzo de la Nonna Àngela.

Història de com el destí i les girs que dóna la vida influeix en les persones i en les seves relacions i de com les circumstàncies fan canviar els personatges i en front de situacions extremes reaccionen les persones. Treuen el millor i el pitjor d’ells mateixos

Girs narratius inesperats, personatges captius de les circumstancies i els moments, els ambients i les relacions familiars, complexes, forçades a voltes però amb els lligams indissolubles les fugides davant descobriments de realitats inesperades, i sobretot la gran història d’amor entre la Giovanna i el Vitantonio que resisteix els impediments i el mateix destí.

Magnífica història i una narració excel·lent que segueix en la línia d’alta qualitat narrativa dels llibres de Nadal.

 

 

Potser ja és massa tard

Setembre 19, 2015

Daniel Font i Raimon Obiols, en nom del FÒRUM CÍVIC-NOU CICLE,  han presentat el document “PER UN PACTE FEDERAL I PLURINACIONAL”.

El document extens i té alguns aspectes prou interessant però que el document – amb poc conceptes nous- arribi ara en mig de l’estridència de la campanya electoral en que sembla que no només s’hagi de parlar d’un tema i si és així doncs sembla que arriba trad.

Però no em resisteixo a reproduir-lo perquè crec que és una anàlisi prou rigorosa des de posicions del socialisme català, però que costa de creure que tingui recorregut dins del PSOE perquè algunes de les idees explicitades en el document no crec que mai siguin assumides pel PSOE.

 LA NOSTRA POSICIÓ

De manera congruent amb l’opció del socialisme democràtic internacional per la igualtat de drets i d’oportunitats, per una societat on es pugui viure de manera equitativa i en pau, el socialisme català sempre ha treballat per una Catalunya avançada, oberta i inclusiva, capaç de reunir persones de procedència i de cultura diverses en un mateix projecte de progrés capaç d’esdevenir també un factor d’identificació compartit per a la gran majoria del poble i en el qual es verifiqués la continuïtat nacional de Catalunya.

En aquest marc, sempre hem afirmat que, atesa la diversa composició demogràfica catalana resultant de les grans immigracions del segle XX, era i és vital, per als interessos populars i per a la nació catalana, evitar qualsevol dinàmica de fractura comunitària, garantint la unitat civil del nostre poble. Aquest imperatiu social i nacional té un correlat obvi, donada la procedència majoritària de les esmentades immigracions: la necessitat de propiciar el diàleg i el pacte entre Catalunya i Espanya, treballant per la transformació de l’Estat espanyol en un marc realment compartit en el qual la nació catalana pugui assolir el seu ple desenvolupament.

Creiem que això és encara del tot necessari i que l’acceleració independentista, propiciada pels nacionalistes, dificulta el consens bàsic on s’assenta i es consolida tota nació i provoca una divisió de la població que fins ara havíem sabut evitar.

Denunciem, des del nostre catalanisme de sempre, l’ofensiva catalanòfoba i recentralitzadora del PP i afirmem que l’única resposta catalana a l’altura dels fets hauria estat reunir la força de tot el catalanisme en la seva pluralitat, des dels democristians fins a l’esquerra radical, passant pels nacionalistes, els socialistes i els republicans o, dit d’una altra manera, des dels autonomistes decebuts fins als independentistes, passant pel federalistes i els confederalistes, tots al voltant d’un denominador comú, com podia haver estat, en el seu moment, l’acord assolit al voltant del dret a decidir, el setembre de 2013, impulsat per Joan Rigol.

Un acord que va ser refusat a darrera hora per CDC, amb la intenció de fer-ne fora el PSC i, sobretot, d’induir l’acceleració independentista que li havia de permetre esquivar les seves greus responsabilitats de partit i de govern, així com transmutar-se en un nou subjecte polític capaç de disputar i guanyar, a ERC, la primera posició dins de l’independentisme. Una acceleració, doncs, que no obeeix a cap estratègia nacional, sinó a la necessitat desesperada de CDC per sobreviure a una herència d’escàndol.

Amb tot el respecte pels qui de veritat se la puguin creure, pensem que l’estratègia independentista és merament instrumental i profundament contraindicada i perjudicial per a Catalunya:

-Perquè trenca el consens bàsic de la Nació catalana, fonament imprescindible de la seva existència.

-Perquè no parteix de cap debat públic seriós sobre drets i deures, sobre costos i finances, sobre projecte de futur…

-Perquè, contra el que caldria, alimenta el nacionalisme espanyol, propiciant la victòria del PP a Espanya. I, a Catalunya, l’adhesió reactiva a “CIUTADANS”, que apunta a una segona posició a les enquestes, cosa especialment greu ateses les derives lerrouxistes d’aquesta formació.

-Perquè, encara que inviable o precisament per això, el “procés” obert és  “allargable” indefinidament i pot perpetuar una atmosfera i un modus vivendi polític que poden empantanar  Catalunya per molt de temps.

-Perquè, ara com ara, resulta del tot inviable i tan sols instrumental, cosa que pot donar lloc a greus frustracions.

-Perquè Catalunya necessita un projecte net i de futur que no pot estar encapçalat per la mateixa formació que ha encarnat la política de retalls i de privatitzacions i que té els seus locals embargats per processos de corrupció.

-Perquè no hi ha projecte de futur possible per a Catalunya sense regeneració i transparència, sense reconeixement i protecció dels drets bàsics, particularment dels drets socials.

Pensem, d’altra banda, que els avenços mai no són fills de la fantasia ni del fatalisme, sinó de l’observació atenta de la correlació de forces realment existent i de l’articulació d’una estratègia política capaç d’incidir-hi i de canviar-la. I és evident que la mobilització del poble de Catalunya des de la sentència contra l’Estatut, així com la “revolució democràtica” que s’està produint a tot l’àmbit espanyol, amb l’emergència de noves formacions i amb la reforma d’algunes de les velles, són fets d’una gran transcendència que alteren substancialment la correlació de forces anterior i que propicien un canvi de govern a Espanya i una nova interlocució amb Catalunya.

En aquesta context, Fòrum Cívic-Nou Cicle considera vàlida la seva opció en favor de la col·laboració amb el PSC, sobretot en la perspectiva reformadora del Congrés Obert anunciat per al 2016. I també perquè, malgrat els desacords que puguin persistir, la tradició d’aquestes sigles conté els paràmetres que sempre hem considerat nostres: la defensa de la unitat civil del nostre poble, lligada sempre a un pacte suficient Catalunya-Espanya; així com la voluntat d’articular una alternativa d’esquerra al govern català, per una Catalunya lliure i justa, oberta i pionera. Per aquesta raó, en l’actual situació d’impostura i de confusió, donem el nostre suport al Partit dels Socialistes de Catalunya.

 

  1. LA NOSTRA PROPOSTA

Pensem que la superació de la situació creada només serà possible mitjançant l’assoliment d’un pacte federal i plurinacional que ha de basar-se en els paràmetres següents:

  1. Reconeixement de Catalunya com a Nació, com ja feia, implícitament, el pacte constitucional de 1978 en establir que Espanya estava formada per  “nacionalidades y regiones” (Diccionari RAE: Nacionalidad = Nación) i en preveure tractaments diferents per a unes i altres. No es tracta de propugnar privilegis, per descomptat, sinó de reconèixer la realitat de les coses: l’existència d’una pluralitat nacional secular i òbvia. La legitimitat de l’Estat espanyol democràtic no ve donada només per la igualtat de drets bàsics per a tota la seva ciutadania, sinó també per l’encaix satisfactori de les realitats nacionals que inclou. Especialment Catalunya, degut a la seva envergadura i a la seva dilatada i excepcional continuïtat històrica: des dels comtes-reis, les Corts catalanes i la Generalitat medieval fins a la Generalitat actual, passant per la derogació bèl·lica de les Constitucions el 1714, la Generalitat republicana i, de nou, la derogació bèl·lica d’aquesta el 1939, amb l’afusellament del president Lluís Companys.
  2. Aquest reconeixement nacional hauria de donar lloc a un pacte bilateral de l’Estat espanyol amb Catalunya, com ja va succeir a la Segona República, evitant de deixar Catalunya a l’atzar dels regatejos regionals i dels greuges comparatius oportunistes. Tot dins d’un estat federal que sigui alhora un estat plurinacional, plurilingüe i pluricultural. Fa trenta-set anys que el pacte constitucional reconeixia l’existència de “nacionalitats”, sense que s’hagi produït cap desenvolupament al respecte. No hi caben més dilacions ni mitges tintes. Cal procedir, d’una vegada, al degut encaix específic de Catalunya.
  3. El marc competencial, en l’esmentat pacte bilateral, hauria de quedar ben delimitat, sense marge per a la confusió, atribuint totes les competències a Catalunya i exceptuant-ne amb precisió les que han de restar a l’Estat.
  4. Les nacions i regions integrants de l’Estat espanyol haurien de poder associar-se entre elles en funció d’objectius compartits, com poden ser, que afectin Catalunya, l’articulació de l’Euroregió de l’arc occidental mediterrani, la concertació entre polítiques culturals i lingüístiques referides al català-valencià-balear, etc.
  5. Les llengües:

5.1. Les polítiques lingüístiques a Catalunya han de ser competència del govern de Catalunya, de manera que s’acabin definitivament  les interferències de l’Estat espanyol i que el català adquireixi clarament, a Catalunya, un estatus jurídic equivalent al que la Constitució espanyola dóna al castellà a tot Espanya; és a dir, que s’estableixi explícitament la igualtat jurídica.

5.2. Confirmació de l’escola comuna, sense separació dels infants per raó de llengua i de la qual n’han de sortir dominant el català, el castellà i una llengua tercera. Això, segurament, demana una modulació de la “vehicularitat”, basada en criteris estrictament pedagògics (com es produïa a l’Institut-Escola de la Generalitat republicana), coherents amb l’objectiu de la capacitació trilingüe i evitant alteracions per excés o per defecte que siguin fruit de la desídia o de l’ideologisme dels uns o dels altres.

5.3. Tothom que ho vulgui té dret a ser atès en català o en castellà, indistintament, per les administracions públiques a Catalunya, inclosa l’administració de justícia. Els interessos i prerrogatives dels servidors públics no poden entrar en contradicció amb els drets de la ciutadania i, menys encara, passar-los pel damunt.

5.4. El català ha de ser objecte d’especial protecció i foment, perquè és la llengua específica de Catalunya i és entre nosaltres on es juga la seva subsistència.

5.5. Per això, caldrà impulsar polítiques convingudes en peu d’igualtat entre les comunitats on es parla el català-valencià-balear, destinades a garantir-ne la unitat, a fomentar-ne l’ús, a promoure’n la creació literària i a donar un tracte igual al professorat corresponent.

5.6. L’Estat espanyol, al seu torn, a d’assumir la defensa i promoció, no tan sols del castellà, sinó també, en peu d’igualtat, del català-valencià-balear; i ha d’actuar a tot el territori de l’Estat i prop de les institucions internacionals per fomentar-la, tot garantint la seva unitat.

  1. Les cultures:

6.1. La cultura no es redueix mai a la llengua ni les polítiques culturals poden reduir-se a les polítiques lingüístiques. Aquí, tanmateix, tractem tan sols la cultura que s’expressa mitjançant la llengua.

6.2. El govern de Catalunya ha de fer plenament seva tota la cultura que es produeix en el seu si, en català, en castellà i en qualsevol altra llengua que s’hi mostri prou viva.

6.3. L’Estat Espanyol ha d’assumir l’obligació de promoure la cultura que s’expressa, no tan sols en castellà, sinó també en català-valencià-balear. I, de fer-ho, en peu d’igualtat. En aquest sentit, fem nostres les paraules de Salvador Espriu, el poeta de Sinera (Catalunya) i de Sepharad (l’Espanya fraterna dels seus somnis i dels nostres), en la seva profunda significació: “Llull i Cervantes, de tu a tu”.

  1. L’economia:

7.1. Catalunya ha de confirmar la continuïtat de la seva voluntat solidària envers els pobles que integren l’Estat espanyol. Una voluntat que haurà de concretar-se, sempre, garantint el principi d’ordinalitat, és a dir, assegurant que no es produeixi l’efecte pervers que fa caure la despesa pública per habitant a Catalunya, amb el consegüent descens en el nivell dels serveis públics (que, en ocasions, ha arribat a situar-se per sota del nivell que gaudeixen les zones receptores de solidaritat).

7.2. Catalunya ha de disposar d’hisenda pròpia i ha de recaptar tots els impostos, que restaran sotmesos al model financer que estableixi l’esmentat pacte bilateral.

7.3. Dins del pacte bilateral, es fixarà també el mètode per determinar la deguda inversió de l’Estat a Catalunya.

  1. La voluntat de la ciutadania catalana:

8.1. Ja sabem que el dret d’autodeterminació, avui, no és cosa fàcil: no forma part de les constitucions dels Estats i no el fan aplicable a Catalunya ni el dret internacional ni els tractats de la Unió Europea. D’altra banda, és un fet paradoxal que, avui, tant el nacionalisme espanyol com el nacionalisme català han jugat a confondre dret d’autodeterminació amb independència, cosa que ho acaba de complicar. En qualsevol cas, aquest dret referit a Catalunya ha estat present durant molts anys en els paper del PSC i també en els del PSOE. I s’ha de mantenir en referència a la voluntat democràtica dels pobles com a referent últim obligat. En aquest sentit, pensem que, políticament, és un dret absolutament vigent. I que es pot materialitzar, de fet, mitjançant un referèndum vinculant acordat entre les parts, com ha succeït al Regne Unit amb Escòcia.

8.2. Per a Catalunya, a més, el dret a decidir és el punt de partida (Assemblea de Catalunya) amb el que vàrem anar a la negociació del pacte constitucional de 1978, de manera que la invalidació d’aquest per alguns dels aspectes de la sentència contra l’Estatut ens hi retrotrau irremissiblement.

8.3. El previsible relleu al Govern de l’Estat per una coalició d’esquerres pot obrir la possibilitat d’un referèndum vinculant acordat entre les parts, és a dir, la via escocesa. Aquesta podria ser una bona manera, encara que no l’única, de tancar l’actual etapa de desencontre i d’iniciar la recuperació de la mútua confiança, camí de la reforma federal i plurinacional de la Constitució, inclusiva del pacte bilateral Catalunya-Espanya.

Interessant repeteixo però si hom llegeix la part 8 del manifest i el programa del PSC per qui es demana el vot veurem que no hi ha correspondència.

El PSC ha renunciat en el seu programa al referèndum vinculant i pactat.

Per tant un document interessant però que em sembla que no té recorregut, que no va enlloc  definitivament.

Notícies amb cua….

Setembre 18, 2015

Aquets dies hem hagut de desplaçar-nos a peu a alguns indrets de Vilanova quan fa uns dies ho podíem fer amb autobús . L’autobús ha deixat de passar-hi. No és que hi hagi vaga és que s’ha hagut d’aplicar una sentència que obliga a treure determinades parades de les línies L3 i L-4 per la denuncia d’una per l’operadora del transport interurbà.

La coincidència d’algues aturades, la intersecció de la línies urbanes i els interurbanes ha estat un conflicte que finalment i com gairebé sempre ha afectat a una part de la ciutadania , entre ell una bona part de famílies que han d’anar a una escola situada a la zona afectada per la suspensió.

Segurament la sentència, com no pot ser d’altra manera, s’ajusta a la legalitat i deu tenir fonaments relacionats amb les concessions que fa la Generalitat ,no l’ajuntament però potser quan es dicta una sentència cal veure quina afectació social pot tenir i en conseqüència fer-la aplicar quan hi hagi una solució que pal·liï l’afectació als ciutadans que no tenen cap mena de responsabilitat en la situació.

De tota manera aquesta història que ara acaba amb sentència fa forces anys que dura , la voluntat de l’ajuntament des de fa molts anys era poder lligar tot el transport en una sola concessió que permetés una mobilitat interna i de la comarca , sobretot la línia que va a l’hospital dels Camils sense haver de fer canvis.

Mai es va aconseguir perquè les concessions que tenia la Generalitat no ho permetia.

Ara per la via d’una sentència judicial s’haurà de fer o almenys negociar una sortida que ajudi a resoldre el problema que s’ha generat a una part de la ciutadania que es veu sense autobús per fer els seus desplaçaments.

Parlen d’un parell de setmanes per resoldre el tema, Confiem que per una vegada almenys els terminis siguin certs.

Una altra notícia que ens ha creta un cert neguit és la que ens parla de es celebrarà ben aviat , pel que es diu el 6 d’octubre, (no sabem si al data s’ha tirat expressament), el judici pels incidents que es van produir amb el cotxe del ministre Montoro el juny de l’any passat amb motiu de les eleccions europees.

Un jove vilanoví està acusat de desordres públics, atemptat a agent de l’autoritat, danys al vehicle oficial i lesions al policia local. Poca conya!

Els únic testimonis són evidentment els policies locals , mossos i escortes del ministre. Segurament l’objectivitat és més que dubtosa però ja se sap que la paraula de l’autoritat val més que la d’un ciutadà corrent.

En aquell noment si alguna cosa em van colpir les imatges no van ser la dels joves entorpint sense cap mena de violència el cotxe del ministre sinó l’actitud d’un policia local que repartia cops de porra a tor i a dret sense miraments. La imatge era realment sorprenent i esfereïdora .

Però qui va a judici és el jove i per ell hi ha una petició de 100 hores de treballs en benefici de la comunitat o deu caps de setmana de reclusió en un centre d’internament juvenil, i gairebé 5.000 euros entre multa i indemnització pel policia local presumptament agredit pel jove

I per acabar-ho d’arreglar sembla que els escoltes del Ministre no van fer cas de les recomanacions dels muscos de sortir per un indret concret protegida i vana anar a triar la sortida més llarga, potser és que Montoro , amb la seva actitud habitual d’enfoteta , volia amb els seves rialletes provocar a qui s’estava manifestant.

No m’estranyaria,de veritat.

En fi, esperem que tot acabi bé

I una tercera encara: en una intervenció, de l’alcaldessa la Sra. Neus Lloveras també ha defensat la bondat del nou govern municipal entre CiU i PSC. “Estem a punt dels primers 100 dies de mandat i sabem que quatre anys passen molt ràpidament. Però ara aportem l’experiència dels quatre anys anteriors amb un govern, una mica diferent, però que al llarg d’aquest dies ha generat ja un balanç molt positiu. Estem treballant i fent política municipal amb les idees molt clares per ambdues bandes i sense retrets.”

Fa uns dies vaig escriure i segueixo subscrivint que :

“El govern va ser diligent en el moment de presentar el seu full de ruta inicial. Mesures interessant però que s’han perdut possiblement en el marasme de les vacances i en l’alentiment de l’activitat quan possiblement el que calia era prémer l’accelerador sabent que venint dos períodes electorals difícilment serien moments en que es podés reflexionar i treballar amb tranquil·litat, sobretot per la pròpia composició del govern de coalició amb les dues forces que el composen enfrontades en les properes eleccions i de la paradoxa de que part del govern i part de l’oposició compateixen llista electoral. Això ja se sabia , en part, el 13 de juny i per tant sembla que s’hauria d’haver actuat en els primers dies per evitar la paràlisi quan no la confrontació dels temps pre- electorals i de campanya.

A punt de complir-se els cent deis del govern sembla que l’arrencada forta i potent s’ha alentit. Temps de campanyes electorals seguiran determinat el ritme que, segur que no serà el desitjat ni pels mateixos membres del govern.

Així estan les coses”.