L’esperança en el canvi.

by

Confesso que no tinc gaires simpaties pels anglesos, així , en general, i sóc conscient de que no té cap sentit ni és gaire racional.

Però és així, potser pel domini que han tingut al llarg de la història de masses territoris explotant-los, potser per la supremacia impostada de la seva llengua que ha fet que en desapareguin moltes altres, potser, potser…

No te cap justificació raonable, ho sé.

Però ara em sembla que tota aquesta mena de poca simpatia, de mania, si es vol ,està a punt de canviar.

Que els britànics siguin capaços de votar Jeremy Corbyn i hagi obtingut més de 250.000 el gairebé el 60 % del vot emès ( van votar 442.667 militants i simpatitzants laboristes, tot un exemple!) com a nou dirigent dels laboristes a un candidat que fa trenta que es diputat, que mai havia tingut càrrecs al sí del partit i que ha votat 500 vegades diferent del que ha votat el seu partit , em fa pensar que segurament són conscients de la necessitat de que hi hagi un gir important al sí del laborisme anglès que ha anat perdent de manera constant les seves senyes d’identitat. I això m’agrada

Quina enveja! Quina enveja. Aquí si votes un cop contra la consigna , la primera vegada et multen , a la segona t’envien a la muntanya ( en termes parlamentaris als escons més alts de l’hemicicle ) i a tercera t’expulsen del partit.

Doncs segurament aquesta actitud li ha permès ser reelegit al llarg de trenta anys i ara tornar una certa esperança al partit laborista allunyant-lo de les polítiques que va implementar Toni Blair

A mi tot plegat m’ha sorprès però m’ha sorprès encara més que prop de 15.000 persones s’han afiliat al Partit Laborista aquest cap de setmana després que Jeremy Corbyn n’hagi estat escollit nou líder, deixant clar que molts dels votants socialistes reclamaven un gir a l’esquerra clar i potser ja estaven cansat i fastiguejats de dirigents allunyats del llenguatge clar i d’evitar la necessària proximitat amb la gent del carrer com , Ed Miliband, o un Tony Blair. Amb Corbyn sembla que tot això canviarà i a millor.

Les primeres paraules del nou dirigent de Partit Laborista sobre la seva voluntat van ser significatives: “un partit i un moviment apassionat, democràtic, divers, unit i absolutament determinat a buscar una societat més decent i millor” i encara va afegir:”la gent està enfadada amb la injustícia i la desigualtat.

I la seva primera acció va ser anar a un manifestació a favor del refugiats que aquest dies arriben a Europa. Tot un gest significatiu

Sembla que al laborisme l’ha sacsejat una alenada ( més ventada potser) d’aire fresc.

Alguns comentaris però que fan pensar que no ho tindrà fàcil.

La decisió d’altres dirigents del Laborisme de no integrar-se en la nova direcció que surti. Si en més de trenta anys mai ningú no li ha ofert un càrrec sembla que tampoc hi voldran col·laborar i per tant el deixaran sol davant el perill. Ei! I tant de bon se’n en surti. Els més crítics diuen d’ell que convertirà el partit laborista en partit protesta i amb que amb les seves propostes i posicions no pot guanyar el 2012.

Un segon aspecte , la comparació immediata amb els dirigents de Podemos i Syriza. No cal fer comparacions i menys amb aquetes forces politiques , Syriza i Tsipras ja hem vist que més enllà del discurs radical ( i segur que honest) quan ha calgut ha plegat veles i ha hagut de convocar eleccions després d’acceptar allò que havia negat sistemàticament, que possiblement guanyarà però amb molta menys força. I de Podemos, que dir? Només cal veure quin tipis de campanya està fent en les eleccions al Parlament. Alimenten una mena de nou lerrouxisme que al final anirà contra al seva candidatura.

I encara més Cameron ja l’ha rebut amb comentaris que sembla voler soscavar la confiança de la gent quan encara no s’ha l’ha vist actuar. Cameron no s’ha tallat ni una mica : “El Partit Laborista és ara una amenaça a la nostra seguretat nacional, a la nostra seguretat econòmica i a la seguretat de les vostres famílies”. Fa por.

La victòria de Corbyn ( té 66 anys, aquí, invocant allò de la renovació, ja l’haguéssim liquidat) va ser una victòria inesperada. Quan va presentar la seva candidatura no va aixecar massa adeptes però el seu discurs contra l’austeritat, la nacionalització del sectors claus de l’economia , una fiscalitat progressiva va fer que cridés l’atenció entre els joves i els sindicats que li han donar suport majoritari fins arribar a guanyar.

No ho tindrà fàcil, nio li posaran fàcil però la tenacitat que ha demostrat la llarg del anys fa pensar que s’hi deixarà la pell per canviar els coses.

Esperances doncs !!

 

 

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: