Archive for Octubre de 2015

Com més amunt millor!!

Octubre 31, 2015

Diumenge passat l’atenció castellera es situava majoritàriament en dos punts: Girona i Valls.

A Girona , festes de Sant Narcís i els minyons de Terrassa ja fa anys que tenen aquets actuació marcada com una actuació important, de luxe, d’aquelles en que ho donaran tot.

I a Valls Sant Úrsula, data significada, mítica en les consecucions castelleres de les dues colles vallenques. Les dues colles malden per superar-se a si mateixa, a l’altre i a les resta de colles del país, almenys des de que tenen una certa equivalència en el nivell casteller superior .

A Valls ciutat anomenada justament el “bressol dels castells” i ara més modernament com el “Km 0” dels castells ha viscut una jornada esplendorosa. Tota l’ambientació dels dies previs a l’actuació on els castells són el tema principal de comentaris i  de debat més important a la ciutat no ha decebut i s’ha escrit una nova plana dels èxits castellers.

Però a totes dues places es van veure actuacions més que notables que han escrit novament ( i en van….) de l’èpica castellera.

Sobretot cal destacar l’actuació e al colla Vella dels Xiquets de Valls , han carregat els tres de deu, la torre de vuit i novament ha descarregat els quatre de nou. La colla dels Joves tampoc ha desmerescut la plaça per dos cops ha intentat sense èxit els tres de deu , però s’ha anotat per primera vegada la torre de nou amb folre i manilles. L’actuació de la Vella constitueix al parer dels experts al millor actuació d’una colla. Però al marge d’aquestes consideracions cal destacar l’esforç, la voluntat de superació i al qualitat tècnica de la colla per bastir excel·lent castells.

Minyons també ha donat una rèplica important carregant i descarregant els tres de deu el cinc de nou i la torre de nou   a la plaça gironina, però no han pogut amb la torre de vuit. És  realment una actuació important.

Si aquí s’acabés la temporada un cop més seria històrica.

Però encara queda Tots Sants i els vilafranquins estan en disposició  – almenys anímica- de continuar superant diades històriques.

Després del que hem vist per Sant Úrsula i al Girona – per posar les darreres actuacions- fa pensar que els Vilafranquins estaran amb voluntat de no perdre l’hegemonia que han tingut en els darrers anys, quan a cada final de temporada el seu balanç era inequívocament el millor.

Enguany els hi ha posat difícil per repetir la primacia castellera.

La Vella i Minyons han posat el llistó molt alt.

Coneixent l’ambició del verds i la voluntat de seguir estan al capdavant plantejaran la diada de Tots Sant com un rúbrica a la seva excel·lent temporada i intentaran – si les condicions així ho permeten- superar l’actuació de  la Vella de Valls, cosa difícil i que posa aquesta data en el focus de l’atenció de l’aficionat.

Totes les mirades estan doncs fixades en la Plaça de la Vila vilafranquina.

I la convocatòria és la migdia obrint plaça els Castellers de Vilafranca i després Els Capgrossos de Mataró, Castellers de Sants i Xiquets de Tarragona.

Segons les especulacions, comentaris i previsions els vilafranquins van de tres de deu, torre de vuit i el tercer castell per determinar que segurament hauria d’anar en línia de superació. S’ha parlat també – potser es especular ja massa- que els vilafranquins intentarien el pilar de 9 amb folre, manilles i puntals, inèdit fins el moment . El pilar de vuit el broden per un pis més ja ratlla potser una certa temeritat, però és cert que això també ho dèiem dels tres de deu i avui com a mínim quatre colles l’han fet i altres han bastit intents creïbles.

Ja portem uns quants anys en que cada final de temporada significa un avenç i superació respecte l’anterior. Sembla que les colles es fixin objectius i límits més alts i acabin aconseguint-ho. L’ impuls del món casteller ha estat continuat i una revisió de l’hemeroteca ens fa adonar que estem vivint uns anys gloriosos, l‘època d’or ha estat àmpliament superada.

Tots Sant sempre ha estat una diada en que els verd vilafranquins ha anat a totes, per tant esperonats, aquest any, pels resultats de les altres colles, sobretot Valls i Terrassa ,es veuen impel·lits a trobar l’actuació perfecte que intenti superar els registres actuals. No serà fàcil però segurament possible i probable.

Si el temps acompanya tant de bo al final de l’actuació puguem fer servir altre cop el suat tòpic de que haurem viscut una jornada històrica.

A veure si es veritat!

Taxes i impostos novament

Octubre 30, 2015

Aquets dies anem llegint notícies a l’entorn de la fiscalitat municipal.

Abans del 15 de novembre cal haver fixat quin seran els augments o no de la fiscalitat musical, és a dir que haurem de pagar l’any vinent per els taxes i els impostos.

És sens dubte el moment en que els ajuntaments fixen els ingressos propis , que els ajuntaments saben del que podran disposar per fer una bona part del pressupost de cara a l’any vinent, al de l’estat ja està més o menys fixada. Tindrà doncs aprovats els impostos i taxes una idea clara dels diners que podrà ingressar i vindrà llavors el difícil paper de distribuir aquets diners , com gastar-los si els queda alguna cosa després de pagar allò que ja està compromès.

Aquets darrers dies es van tenint notícies de com poden evolucionar aquest propostes de taxes i impostos. Hem recollit alguns del titulars que publicava l’Eix Diari respecte a aquets tema:

 El ple de Sitges aprova inicialment les ordenances fiscals

La proposta redueix les tarifes de recollida de residus domiciliaris i comercials, contempla una rebaixa del tipus d’IBI, i planteja un paquet de bonificacions

Vilafranca congela les taxes i impostos per al 2016

Pere Regull: ‘L’Ajuntament tindrà més despesa, que no s’acabarà repercutint en els impostos que hauran de pagar els vilafranquins’

El govern de Vilanova vol augmentar els impostos per fer front a l’augment de la càrrega financera

En la majoria de taxes i impostos l’augment és del 5%, mentre que en el cas de l’IBI la pujada serà del 10%

El ple del Vendrell aprova inicialment les ordenances, amb un augment del 1,8% del rebut de l’IBI

Es modifica la tarifa d’aigües, que establirà un preu mínim de fuita tenint en compte el nucli familiar i un preu especial per comunitats de veïns

L’Ajuntament del Vendrell ha aprovat la proposta inicial de les ordenances fiscals en el ple celebrat aquest dimarts. Aquesta comporta, principalment, un augment de l’1,8% en l’IBI, que es tradueix en 7,55 € per ciutadà. La pujada de l’impost disposarà de bonificacions per famílies nombroses i monoparentals en funció de la seva renda.

 El govern de Sant Pere de Ribes aprova les ordenances de 2016 amb l’únic vot en contra d’UM9-CUP

Es congelarà l’IBI, s’aplicaran bonificacions per a les famílies monoparentals i els vehicles elèctrics

El govern de Sant Sadurní congela les ordenances i preus públics del 2016

I hi podríem afegir les pujades d’altres municipis que van en la línia de mantenir els impostos i taxes si no com l’any que ara acabem amb apujades relativament suau , per dir-ho d’alguna manera.

Però d’entre els titulars destaca i sobresurt la voluntat del govern vilanoví que vol fer algunes apujades significatives i sincerament poc assumibles , sobretot quan venim d’una etapa que al llarg d’uns quants anys s’han anat congelant  amb l’excusa – creïble , certament-  de la crisi, crisi que no ha desaparegut encara i per tant tindria sentit seguir amb la congelació o amb pujades mes suaus.

Com hem assenyalat  l’equip de govern  de l’ajuntament de Vilanova proposa un increment del 5% en el conjunt de taxes, impostos i preus públics municipals, que s’eleva al 10% en el cas de l’Impost sobre Béns Immobles (IBI), per a 2016. Es tracta, per descomptat, de l’ increment de la pressió fiscal més elevat dels últims anys. El motiu sembla ser la càrrega financera i el retorn de determinats crèdits que cal pagar en el decurs de l’exercici del 2016.

Segurament al necessitat de recaptar per fer front als compromisos era més que coneguda, no ja ara sinó fa temps. Quan tes un crèdits sap quina càrrega financera tens i quan caldrà anar retornant-la.

I en aquets sentit veure ara retrospectivament que durant aquets darrers anys per comptes de fer augments suaus s’ha preferit la pràctica congelació i ara de cop arriba la necessitat de fer una apujada forta, molt forta sorprèn . I aquí el govern anterior i el primer partit de l’oposició de la legislatura passada que ara governen junt en tenen molta part de  responsabilitat.

Val més pensar que tot plegat es una proposta molt a l’alça que pugui ser negociada a la baixa per trobar el vots que faltes.

Del contrari mal començament del govern, i tot saben  que la pujada forta l’has de fer el primer anys, però potser aquets cop s’han passat una mica de frenada pel temps que corren.

 

 

L’etern debat sobre el patrimoni.

Octubre 29, 2015

El debat sobre el patrimoni i la seva rendibilització púbica amb caràcter social , cultural i econòmic és un debat etern.

És un debat en el que s’han esmerçat moltes forces sense cap mena de resultat tangible.

És un debat en que cada cop que es vol resituar ens trobem amb la dispersió que fa gairebé impossible trobar un paraigües que aplegui la possibilitat d’un discurs territorial comú i de la projecció conjunta.

Fa anys, perduts en la nebulosa de la història, el Garraf va llençar la proposta del lema de Garraf l’esperit del Romanticisme , que tractava d’aplegar recursos i propostes conjuntes que dinamitzés el territori en el tema patrimonial.

Era una proposta de voluntat global i d’execució conjunta.

El cert és que van fer coses però tampoc va reeixir del tot.

Va ser un cert “fracàs” des  de l’òptica política i també la constatació de la poca voluntat del sector privat de col·laborar amb el procés institucional de fer tangible el projecte.

Es va aconseguir fer una senyalització conjunta , una fites concretes de cada municipi, alguna publicació global i també un treball de dinamització d’iniciatives i projectes a través del Centre d’Interpretació del Romanticisme tot plegat amb un discurs comú i no uniformitzador .

Però com passa tantes vegades la mateixa administració que ho va impulsar més tard va desdir-se per inanició del projecte i tot va quedar en un intent frustrat de la implementació de línies globals i col·lectives de dinamitzar el territori.

Tot això ve perquè ara han aparegut noves senyalitzacions en el marc del Pla de dinamització del Patrimoni del Consell Comarcal del Garraf ( altre vegada!!) de moment hi ha senyalització que es pot trobar als municipis de   Canyelles, Cubelles, Olivella i Sant Pere de Ribes i Vilanova i la Geltrú (absència notòria d’algun municipi).

La senyalització té una similitud formal evident amb l‘antiga de l’esperit del Romanticisme. Des de les tipografies fins el logo modificat i desposseït de l‘atribut de L’esperit del romanticisme,. No és evidentment aquell projecte però s’ha reutilitzat els efectes formals  del mateix. Tot plegat fa la sensació de que malgrat hi hagi una voluntat de treball comú que s’han hagut de compaginar voluntats contràries i quan no contradictòries

Hi ha voluntat personalitzadora en cada municipi i cada recorregut proposat té un lema “Enamora’t de Canyelles” del “Passejades pel patrimoni urbà de Cubelles”. “Descobreix Olivella”, “Descobreix Sant Pere de Ribes” i “Descobreix Les Roquetes” i“L’empremta del segle XIX” a Vilanova i la Geltrú. Hi ha en cada proposta diversos recorreguts pels nuclis urbans o per les afores d eles viles amb elements emblemàtics del seu patrimoni arquitectònic, o be paisatgístic.

Sembla que la voluntat és que cada municipi faci el seu projecte de recorregut que sens dubte és prou interessant, el dubte és si això representa que ja deixat d’existir la voluntat de fer un projecte comú, de sumar esforços per trobar algun element emblemàtic col·lectiu que serveixi de referència i també de paraigües discursius que faci possible que el territori de manera comuna es projecti al país des de l’àmbit del patrimoni i la cultura, àmbit cohesionador dels referents d’un territori.

Només som capaços de posar-nos d’acord ,amb formes, colors i tipografies?

S’ha perdut la voluntat del treball conjunt per trobar un projecte identificador i alhora diferenciador del nostre territori.

No hi ha capacitat política per bastir un projecte compartit , amb les singularitats necessàries?

Fa uns any que vaig escriure referent al patrimoni del territori,

Això sí cal un discurs coherent, plausible i lligat a l’entorn amb projecció més enllà del nostre territori immediat. Seria desitjable que la mateixa explotació ( sense cartró pedra) del patrimoni ajudés   a autofinançar-se  , però si no és així, sí que almenys caldria  canviar el concepte d’inversió en el sentit de fer-la productiva. Caldria saber si hi ha una voluntat col·lectiva en l’àmbit de les administracions que es mouen al nostre territori   ( vull creure que sí) d’harmonitzar una proposta sòlida en el discurs i possible en la seva realització, proposta   que fos coneguda i debatuda àmpliament per trobar el màxim consens i complicitats  . Fa temps que hi ha compromisos i promeses que van decaient a cada canvi polític, i el pla hauria de ser clarament tranversal i alliberat de la confrontació ( en el bon sentit del terme) partidista però  no de la  ideològica ni de la política.

No menystenirem , en absolut, el que s’ha fet ara , ni de lluny, però ens sembla la constatació de la manca d’ambició política per una banda i la nul·la capacitat ( segurament voluntat s’hi escauria millor)  de trobar elements conjunts  de treball patrimonial.

En fi!, que hi farem!

 

 

 

 

 

No m’ho hagué pensat mai però és així

Octubre 28, 2015

No volem veure a Rigau acusada Pel 9-N però tampoc a la conselleria .

Títol contundent d’un manifest del sindicat de mestres Ustec.

Es pot dir més alt , però més clar , l’aigua.

No pot definir amb major precisió el meu capteniment.

I aquest doble sentiment és el que hem tingut aquets dies a rel de la imputació de Rigau Ortega i Mas.

Al llarg de ben bé dos cursos escolars hem acompanyat a la comunitat educativa , que amb samarretes grogues, a la Plaça de la Vila es manifestaven contra les retallades a les escoles.

Contra les polítiques educatives de l’estat espanyol però també contra la política de la Consellera Rigau que ha estat l’artífex d’una clatellada, forta, potent i sense pal·liatius contra l’escola pública del país. I en el cas de Rigau jo crec que es clarament una posició ideològica, perquè coneixent Rigau l’escola del país com la coneix  – segur que  molt- no s’entén l’actuació  si no és per una clara qüestió ideològica. Objectius ben clars, fer una gradual minva de recursos a l’escola pública per mantenir la concertada i la privada.

Formo part del grup d’aquells que suposadament no va entendre el moment històric,sóc del diuen que no hem estat a l’alçada del moment  perquè en la campanya electoral volíem debatre  sobre el que havia fet el govern, encara en funcions , i volíem, doncs, debatre la política educativa, entre altres temes,  per fer-ne una crítica i naturalment no voler que Rigau seguis al front de la conselleria.

Però vet aquí que vaig tornar a  manifestar-me a la plaça de la Vila i  ho vaig  fer  per fer costat a la consellera Rigau.

I ho vaig fer amb convenciment.

I ho vaig fer malgrat estigui molt en contra de les seves polítiques.

I ho vaig fer malgrat no comparteixi en absolut el seu projecte polític relatiu a l’escola del país.

I ho vaig fer malgrat no l’hagi votat ni pensi votar-la mai

I, repeteixo, ho vaig fer i ho tornaria fer  amb el mateix convenciment.

I ho faria entre altres coses perquè jo el 9 de novembre vaig anar a votar.

I em sento responsable doncs, d’uns fets que són d’estricte caire polític.

I ja comença a ser excessivament pesat veure com temes de caràcter polític, com posicions politiques són clarament judicialitzades amb l’objectiu d’evitar que hi hagi una constatació d’una opinió, que es palesi una voluntat que després, i així ja es va dir, no era vinculant.

Ho faria perquè no vull que actes estrictament polítics siguin judicialitzats i que ho siguin per l’ immobilisme pel govern central que tenint a la seva mà part de la solució l’ha convertit en problema cada dia més greu.

I corresponsable com soc per anar a votar em sembla just i necessari manifestar-me donant suport a les persones imputades per complir acords parlamentaris , Rigau, Ortega i el mateix Mas, no coincideixo amb ell ni m’agrada el procediment que han fet servir per avançar cap a la independència, però també em sembla que no és  ni just ni raonable ni políticament necessari portar-los davant d’un tribunal per un fiscal que va ser obligat a  fer-ho.

Sembla més una voluntat d’humiliar ,de destruir, que no pas de jutjar.

En definitiva , convençut i assumint les paradoxes de la vida em manifestaré ,si cal, altra vegada a favor d’Irene Rigau de Joana Ortega i d ‘ Artur Mas.

Això sí,mai m’ho hagués pensat.

 

Publicat al Diari de Vilanova el 23 d’0ctubre del 2015

La loteria ( trucada) de les llistes i el plat fred de la venjança.

Octubre 27, 2015

Llegeixo al diari El País un article de Miquel Noguer, El PSC li fa una passada de gol a Ada Colau, en el que analitza la composició de la llista del PSC i el paper dels diferents dirigent i la posició de la seva cap de llista. En destaco dos comentaris  extrets de l’esmentat article:

“La candidatura sembla una taula de salvació per a dirigents d’una altra etapa que es neguen a deixar pas”

“La llista del PSC controlada per Chacón i els seus fidels no reflecteix la nova situació. L’esquerra que està al carrer i que aconsegueix que els joves treguin el cap a la política amb prou feines es veu. La candidatura sembla, més aviat, una taula de salvació per a dirigents d’una altra etapa que es neguen a deixar pas.”

Aquestes reflexions em porten a recuperar una afirmació que vaig fer davant el Consell Nacional de l’aprovació de les llistes del PSC ara fa quatre anys, el 2011. Van en la mateix línia i volen expressar gairebé el mateix sentiment fruit de la confecció de les llistes lectorals, deia el 2011 preveient – tothom ho preveia, era una certesa anunciada- que hi hauria una davallada molt forta , una patacada electoral com així es va confirmar : “Crec que hem fet una llista que respon perfectament al manteniment d’un determinat poder.

Ara, com a mínim he de dir que de tot plegat en trec una certesa la d’entendre perfectament que el Congrés s’hagi retardat. La llista n’és una bona  mostra. Ovui el lema podria ser clarament: Salvese quien pueda!”

La intervenció va ser contestada pel llavors secretari d’organització Pepe Zaragoza amb una duresa inusitada intentà desqualificar-me de manera personal, sobretot per la darrera frase, ja m’ho esperava però el més lamentable és que no va donar cap argument per la situació d’alguns noms a la llista.

Ara això és passat i no té cap més importància que el d’un cert recordatori , sobretot veient les llistes actuals fetes a mesura de l’ interès de la cap de llista

I això que ha de ser en part així no hauria de servir per cobrar-se factures que tenen una certa ferum de revenja política.

La venjança és un plat que es menja fred. Ho hem sentit dir i vist manta vegades

I aquest termes són els que es poden aplicar al descavalcament de Pere Navarro de la llista electoral, malgrat  tenir el beneplàcit del primer secretari i el de la seva federació, la del Vallès Occidental, que és força potent i l‘havia proposat per anar en un lloc de sortida.

Però no ens enganyem, Pere Navarro va tenir al gosadia de reprendre a la Sra. Chacón quan aquesta es na negar a votar el que l’executiva del PSC havia decidit sobre una proposició  respecte all Dret a  Decidir – llavors el PSC encara el defensava- ( que deuen pensar el diputats catalans del PSC  que van sancionar per trencar la disciplina de vot. Que deu tenir al Sra. Chacón que no tinguin ells? Ah! misteri) . Pere Navarro li va insinuar que potser si no acceptava les directrius de l’executiva del PSC, potser no podria encapçalar la llista del PSC en un altra ocasió.

Han passat tres anys, Chacón va deixar el Congrés, i deixar penjats als seu companys, es deuria avorrir als bancs de l’oposició, ho duria trobar poca cosa per ella,  ha tornat, després d’estar uns anys en una mena d’excedència política. Torna a encapçalar la llista del PSC i es carrega i foragita Pere Navarro.

I de passada es carrega els caps de llista de Tarragona i Girona d’un tarannà clarament catalanista i una trajectòria de feina parlamentària molt notable.

Chapeau per la senyora!

Bon exercici d’execució d’una actitud de supèrbia

I treu més del 80 per cent dels vots del Consell Nacional! Deu ser com a preu a la seva trajectòria en els darrers temps.

El resultat no és a al búlgara però deu ser més fruits de la pròpia estructura del Consell Nacional.

Però més enllà de la figura de Chacón la resta de la llista tampoc es que em provoqui massa entusiasme a l’hora de votar-la, això ja es més personal però certament no observo tampoc masses il·lusions respecte a les possibilitats de la llista.

Però no cal patir i esperar que la Sra. Chacón, segons quins siguin els resultats, torni a plegar per no avorrir-se als escons de l’oposició  i esperi quatre anys per tornar.

I estic segur que li seguiran posant la catifa vermella perquè torni a encapçalar la llista.

Decididament ens aboquem cap el no res.

Que ja és molt amb les actituds que corren.

Pere Navarro un cop ja fora d ela llista va manifestar: “Bon viatge, però que no comptin amb la meva companyia. Crec que no m’he comportat amb ells com ells amb mi”

Doncs això, apa, que us vagi bé.

Les travesses de noms altre cop

Octubre 26, 2015

A punt de preparar el caldo de Nadal, o bé acabant de preparar el rostit pels canelons, i després de fer un tomb per la fira del Gall de Vilafranca anirem a votar en mig del bon rotllo nadalenc i acompanyats del cant de nadales .

Després en les sobretaules obligadament llargues  – i un pèl pesades, cal reconèixer-ho- de Nadal i/o Sant Esteve entre torrons i neules  tindrem tema polític, a més  de seguir parlant encara del prussés , parlarem dels resultats electorals espanyols, de possibles aliances, del destí de Rajoy  i si les eleccions espanyoles hauran servit pel país i si hauran obert noves escletxes al mur aixecat per Rajoy en l’entesa per dirimir el futur de les relacions entre Catalunya i Espanya

Abans hi ha però tot el procés de preparar les eleccions, els lemes , la xaranga publicitària tendent a la demagògica… i naturalment la confecció de les llistes electorals. A l’estat això no sembla que tingui masses dificultats pel partits.

Aquí a Catalunya hi ha un debat que sembla previ. ¿Cal que els partits clarament independentistes es presentin a les eleccions espanyoles?

Com sempre les respostes poden ser per tots els gustos. I evidentment en funció de les estratègies que s’hagin fixat les diverses forces politiques i els objectius que tinguin. Diversitat d’opinions. Sembla , almenys de moment, que els únics que tenen clar no presentar-se són els de la CUP. Ja ho han fet en anterior ocasions i sembla que volen mantenir el seu posicionament del tot  respectable.

Els que tampoc tenen dubtes en aquets cas per presentar-se són el PSC ,el PP, C’S i el conglomerat a l’entorn de Podemos i IC-V. Els dos primers PSC i PP pel que podem anar llegint i seguint tenen un problema afegit – que no és nou , és recurrent a les convocatòries electorals- com és la confecció de les llistes. Les no massa afalagadores expectatives dels resultats  fa  que hi hagi una certa batalla per tenir un bon lloc de sortida. Al PSC l’encaix de dos ex diputats catalans com són Pere Navarro i Maurici Lucena – molt valorat a la cúpula del PSOE- sembla que aixeca controvèrsia , són homes que no tenen la confiança de Carme Chacón que preferiria a German Rodríguez – va ser el seu cap de gabinet- i a l’incombustible José Zaragoza. Guerra sorda doncs . Decidiran el 24 d’aquets mes i per tant tancaran les discussió ,no les ferides si n’hi ha . Al PP el problema sembla ser el paper que tindrà Alicia Sánchez Camacho que no podrà repetir com senadora autonòmica i per tant queda descavalcada de la primera línia  contra la seva voluntat i busca algun lloc  a la llista del Congrés que la mantingui activa en al política estatal. No tothom ho veu bé i per tant la batalla oberta i a veure qui en surt guanyador. El PP però paral·lelament li han crescut els problemes interns com a bolets, declaracions  punyents  de Montoro, crisi al País Basc, baixa voluntària de Cayetana Álvarez de Toledo y Peralta-Ramos  (buf!) diputada emblemàtica  de les rengles populars que  diuen que ocuparà lloc a  les llistes de C’s, partit aquest que sembla no té problemes , se saben emergents i per tant cal evitar  el  conflicte intern i les picabaralles públiques. Vent a favor i a inflar veles.

Catalunya sí que es pot , també sospesa quina llista cal fer, el conflicte està en el paper preponderant que vol jugar Podemos i la resistència d’ IC-V a perdre el protagonisme que s’ha guanyat a pols durant molts anys de picar pedra al país. La dimissió de la responsable de Podemos a Catalunya no sembla ajudar a la tranquil·litat necessària per la confecció de les llistes

Altres diuen amb claredat que mentre no hi hagi una desconnexió clara , és a dir que encara no siguem independents, cal estar fins el darrer moment a les Corts espanyoles. Aquest és el cas de CDC mentre que a ERC hi ha dubtes. El gran dubte previ d’aquestes dues forces polítiques es si basteixen una  candidatura conjunta o van per separat. No tenen massa temps per decidir si formulen una opció conjunta com van fer a les eleccions del 27-S amb resultat certament bo. Potser esperaven més, ja que no sumen el que tenien per separat,  però deu n’hi do.

I és lligant amb aquesta possibilitat de nova llista conjunta – o almenys a mi m’ho va  semblar – que responc una enquesta telefònica. Em diuen el nom de  l’empresa que la fa però no qui la demanat. En mig de les clàssiques preguntes  de qui voto, a qui votaré ( temptació d’enganyar per seguir fidel a dir   que les enquestes no l‘encerten)  , que em sembla el govern  d’aquí i el d’allà …. i entremig em van colant preguntes sobre com veuria la possibilitat de que novament hi hagués una llista conjunta,i em demanen   com vaig valorar el fet que es fes ja a les eleccions al Parlament i si caldria repetir experiència. I després la pregunta clau , havia de valorar  diversos polítics des de Duran i Lleida a Rajoy, o des de Rivera a Chacón i en mig d’aquets “actors principals em demanem que valori a Francesc Homs i a Joan Tardà. Carai!!, suspenc notòriament  Homs i poso un notable alt a Tardà. No sé si el fet de  que hagin sortit aquets dos noms és perquè  són noms que podrien dirigir una llista conjunta , sinó no s’entén gaire que preguntin per ells , per si de cas , – que no és el meu cas- que sigui Joan Tardà ,abans que Homs, el vehement  però notabilíssim diputat d’ERC a Madrid, vilipendiant i insultat per la bancada popular moltes vegades però incombustible i que fa una enorme feina. I sense que sigui la meva opció abans, molt abans  que Homs , que pensin en Carles Campuzano que té un més reconegut prestigi guanyat a pols i amb molta feina al Congrés. Ei! Potser jo em munto la pel·lícula, però ja hem diran  perquè pregunten  per aquests dos noms en una llista de líders de partits i que encapçalen llistes electorals.

Exercici demoscòpic per si de cas ?, per si van junts i per si no hi van, també.

En fi pocs dies per saber quines forces competiran pel nostre vot i qui els conformarà, i naturalment nou temps de reflexió per decidir un cop més.

A dos mesos mal comptats hi ha una certa boira baixa en el panorama pre-electoral , s‘esvairà, segur, i veurem amb nitidesa les diverses posicions que aspiren a arribar a  Madrid amb força i posicionar-se com elements claus del possible diàleg que hi pugui haver si els resultats ho permeten.

Enguany doncs, quin remei, amb les felicitacions nadalenques que arribin per correu – cada cop menys-  s’hi afegirà l’allau de propaganda – cada cop més-   electoral. Paciència, sobretot,  en un moment electoral que coincideix amb el de desig i d’intercanvi de  felicitat institucionalitzat .

No hi ha treva, això és un no parar.

 

Publicat a l’Eix Diari, el 20 d’octubre del 2015

De lectures

Octubre 25, 2015

Las lecciones peligrosas

Alissa Nutting

Panorama de narrativas,890

Editorial Anagrama

Barcelona, 2015

Novel·la trencadora, pel tema, pel llenguatge, per la trama  tot i que el tema ja ha estat abordat des de forces perspectives. Per una banda sempre hi haurà alumnes que s’enamorin dels professors i professores, no es tant habitual que el professorat s’enamorin dels seu alumnes. En aquets novel·la tracta del joc de seducció, gairebé de l’actitud depredadora de la professora Celeste Price que analitza amb paciència  però amb eficàcia  quin alumne vol convertir en el seu amant . El relat del procés de la seducció, el perquè d’aquesta actitud i com la professora ha de trampejar al seva vida de casada amb un policia, vida força artificial i com tot plegat acaba… i inevitablement acaba amb trencaments…

Alissa Nutting és una escriptora de ficció nord-americana. Nascuda a Ohio treballa de professora de literatura creativa a la Universitat John Carroll i estudiant de doctorat a la Universitat de Nevada . Escriu i és editora de la revista Testimoni i col·labora activament en moltes publicacions de caràcter literari. Va debutar a l’any 2010 amb el relat Ocupacions per a les dones i les nenes que va obtenir el premi Starcherone , per obres literàries innovadores , el jurat estava presidit per l’escriptor Ben Marcus. Ha publicat diversos contes i narracions que ha publicat en volums col·lectius. Las lecciones peligrosas és al primera novel·la i que ha esdevingut un èxit de lectura i també ha tingut una molt bona acollida per part de la crítica.

La novel·la és una excel·lent combinació de sàtira de la societat americana actual, de critica a la mateixa societat per actituds hipòcrites davant determinades situacions i també una novel·la amb determinats elements eròtics. Fa una crítica a l‘actitud de doble moral sobretot quan aquesta fa referència a a adona i a les demandes que es fan d’ella davant determinades situacions. La trama de la novel·la es desenvolupa al voltant d’una professora d’instituts que té relacions sexuals amb alguns dels seus alumnes , i sobretot s’inspira amb una història real, com la que va protagonitzar la professora Debra Lafave que va ser condemnada i apartada del seu treball docent per haver mantingut relacions amb un alumne seu de catorze anys.  Els fets són semblants als que descriu el llibre però evidentment en la novel·la hi ha molts altres aspectes que també són d’indubtable interès. El llibre va tenir algunes dificultats perquè algunes llibreries es van negar a  vendre’l.

Celeste Price és una professora que sent la necessitat, en alguns monents obsessiva, de mantenir relacions amb algun dels seus alumnes, no qualsevol, sinó que els tria i hi els sotmet a tot un procés d’aproximació i seducció. Celeste aparentment manté un matrimoni model, el seu marit policia està moltes estones fora de casa i això li permet a Celeste disposar de temps per els seves elucubracions. El matrimoni sembla perfecte però com tants d’altres amaga alguna imperfecció – o més que imperfecció- i en aquest cas un cert rebuig  e la Celeste a mantenir relacions amb el marit. La seva presència la l’escola rodeja del cosmos d’alumnes, professorat de tota classe i manera de pensar és un indret apropat per la seva recerca de l’alumne que li permeti manetnir una relació que òbviament trenca els límits del que la societat americana – i moltes altres -admetria.

Celeste i Jack inicien doncs relació impulsada per la professora però que a ulls de l’alumne sembla que ell sigui qui porta la iniciativa. Es produeixen nombrosos encontres sexuals en les diversos llocs possibles  fins que van a casa del Jack i allà el pare els descobreix, però en el fet de descobrir-los el pare hi veu l’oportunitat de poder callar a la Celeste i mantenir ell mateix una relació.

Tot plegat , com és d’esperar, es complica els riscos que van prenent i complica i tot plegat els aboca a una situació irreversible que acaba amb tota la història i acaba amb conseqüències per tots els protagonistes. L’alumne en Jack, que perd de cop i volta la innocència d’una incipient  joventut que ha viscut de pressa, la Celeste perquè ha d’enfrontar-se amb l’escàndol social – amb altres dosis d’hipocresia ,clar – però també amb la justícia i pels danys col·laterals, alguns irresolubles, amb les famílies d’ambdós.

No és una novel·la fàcil sobretot perquè descriu , una conducta socialment reprovable i  passa a ser una conducta que estimula sobretot a seguir llegint i també a mediatitzar determinats prejudicis valoracions estereotipades. No es justifica la conducta de la professora probablement rebutjable sobretot pels nivells de manipulació amb que actua, però també caldria analitzar el context i també l‘ambient en determinades aules de les escoles dels EEUU – i d’arreu, naturalment- . La gran virtut de l’autora, a més de crear un llibre interessant amb un determinat contingut eròtic ben tractat es el que fa versemblant i creïble a la professora i el seu joc.

El ritme narratiu és intens com intensa és la història i com es de trencador davant un tabú respectat des de gairebé  sempre i encara ara perdura. S ela volgut contraposar a la novel·la de Nabokov, Lolita . És inevitable fer-ho  però la distància és també força gran.

La novel·la més enllà de l’aventura de seducció i el punt de manipulació de la Celeste a tots els que la rodegen , és sobretot una gran construcció del personatge. I en això l‘autora excel·leix.

Interessant i de bona lectura

 

 

 

 

Breus al peu de l’actualitat

Octubre 24, 2015

Sortides. Nadal, Tura i Castells, triplet de Consellers amb Margall han fet públic en poc temps que deixen la seva militància al PSC i dos d’ells, Tura i Castells també del moviment MES. Que deixin el PSC té una certa lògica ja que el distanciament que han tingut amb el partit en els darrers temps era prou evident i notori. D’ençà l’ascensió de  Pere Navarro a la direcció van manifestar ja una certa desafecció que es va augmentar amb l’arribada d’Iceta de qui segurament esperaven una reconducció de la situació, no sols del missatge, sinó també de les actituds. No ha esta així i pleguen.

Segurament cap dels tres ja no tenia cap aspiració ( potser sí, eh) de jugar cap paper en els òrgans directius del PSC, però amb al seva marxa també marxa un pou d’experiències acumulades  important que  indubtablement  hauria de ser molt aprofitable.

Però això ja passa l’experiència ja no té gaire valor en aquesta època en que la política és més titular que text de fons, és més bromera ràpida que solatge de temps.

És així i a esperar millors temps.

Respecte a la decisió de Tura i castells d’abandonar MES em sembla, i ho he manifestat i escrit altres vegades, raonable per ells però també per qualsevol que hagi marxat del PSC . Marxar del PSC  per acabar fent de  crossa de CiU i aliats és el primer pas cap a la dissolució. Quan MES segurament podria haver esdevingut una peça clau en al fonamentació  d’un potent socialisme en el futur del país. La rendibilitat   a curt termini pot ser important però a la llarg empobreix. MES hauria , al meu entendre, haver esperat créixer i  consolidar-se abans de començar a  entrar en aliances que li han donar una més que  minsa representació però l’han invisibilitzat davant la ciutadania i davant els possibles nous militants.

Que hi farem!!

Entrades. Les que hem vist en aquestes darreres hores, guàrdies civils amb passamuntanyes i ben disfressats entrant a  diversos ajuntaments i a la seu de CDC. No és una imatge nova però novament – al marge de la qüestió de fons- sembla una exhibició innecessària i sobretot inútil si no és el que el que es busca es publicitat i notorietat. Que hagin de desplaçar-se a recollir un expedient que és públic de l‘ajuntament dos cotxes de la guàrdia civil és una exageració, és una exhibició innecessària. Si hi ha secretaris d’ajuntaments només cal un requeriment i l’expedient surt es lliura  i endavant.

Sembla que tota aquesta actuació de la fiscalia i de la policia ve de que s’han pogut reconstruir documents que estaven en la trituradora de paper del tresorer de CDC.

Feina de xinesos, segur.

Si s’han fet tantes diligències i de maners vistosa fa pensar que alguna cosa hi deu haver, però vaja de moment no hi ha cap conclusió definitiva.

I per altra banda volen ser il·lusos del tot no cola el paral·lelisme entre el que passa la país i l’acció de la fiscalia.

Dijous la noticia havia de ser segurament la convocatòria de la constitució del Parlament el proper dilluns, la contra programació va ser contundent i magnificada per una prems que ja estava al corrent del que passaria un altre vegada ..

En fi cadascú farà la seva deducció.

Repeticions. Avui , si no hi ha cap sorpresa de darrera hora, – i segur que no hi serà- la Carme Chacón serà escollida un altre cop com  a cap de llista del socialistes per les eleccions al Congrés del mes de  desembre.

No és cap novetat, ja que des del mes de juliol , després de ser ungida per Miquel Iceta i passar unes primàries sense cap mena de contrincant , Chacón ja estava al davant de la candidatura.

No seré jo qui dubti de les capacitats d ela Sra. Chacón però si que crec que la seva candidatura és d’allò més inoportuna pel moment en que vivim al país. I malgrat siguin unes eleccions en clau espanyola no hi ha dubte que la situació política catalana influirà i molt.

Però perquè crec que no és la persona adequada en aquets moment, hi ha dues raons que em semblen prou evidents, la primera la seva posició complaent amb la sentència de l’estatut del Tribunal Constitucional expressada en un article conjunt amb Felipe González a on considerava que l’espina dorsal de l’estatut es mantenia intacte. El temps l’ha desmentida  amb contundència i en segon lloc la seva posició respecte a no voler seguir les indicacions de l’executiva del PSC de votar a favor de votar al Congrés d’una resolució que demana negociar amb l’Estat la celebració d’un referèndum a Catalunya. I el quid no està en desobeir la directriu de l’executiva que a mi ja m’està bé que es faci  – ella no ho havia permès exigint disciplina  quan estava al govern i ho sé per experiència pròpia en el tema de la reforma exprés de la constitució- sinó en el fons del que es votava.

Crec que no té la visió real de la Catalunya d’avui i encapçalar una llista sense visualitzar bé la realitat és clarament un inconvenient que crec el PSC pagarà. Ei! I m’agradaria equivocar-me.

Línies vermelles

Octubre 23, 2015

Les línies vermelles són o són intocable?

S’estiren i arronsen com un xiclet.

Es mouen quan i com convinguin.

Però és una de les maneres de fer-se aparentment fort en un procés de negociació. Després en el mateix procés ja s’enretiraran les línies vermelles fins on convingui per aconseguir un acord.

Quan es situen els línies vermelles ja se sap que no són la darrera trinxera sinó que són avisos de que es possible encara la retirada ordenada cap a les posicions definitivament numantines.

I en les silencioses negociacions que sembla que tenen Jxsí i la CUP segur que cadascú ha situat línies vermelles, però no els coneixem.

Per exemple:

A l’hora de la veritat la figura del Presidents serà la línia?

El no pagament del deute , suposadament injust, serà una l’altra línia?.

En fi només ho sabem els que seuen al voltant de la taula d ela negociació i potser ni ell ho saben tot.

Però ja hi ha que públicament – potser serà castigat més del que ho ha estat- ha situar línies vermelles en el procés de pacte.

I no ha estat qualsevol, no ha estat el mindungui de torn, el que creu saber tota la intringulis del debat i en realitat no sap res.

Qui ha gosat discrepar en públic i obertament segons qui sigui el pacte ha estat El conseller d’Empresa i Ocupació en funcions i  persona que encara una certa influència  dins de Convergència Democràtica, Felip Puig,

Puig no per casualitat ha triat per fer alguns crítica al possible pacte amb al CUP En un col·loqui empresarial organitzat per ESADE, Puig deixat clar que els models econòmics que proposen JxSí i la CUP són “molt diferents, en alguns aspectes incompatibles”. El conseller Puig ha  considerat que hi ha moltes dificultats que s’aconsegueixen acords estables amb la CUP ja que  segon Puig el  “model econòmic de Junts pel Sí i de la CUP són molt diferents, en alguns aspectes incompatibles”.  I ha afegit que “jo ja he transmès que em sembla que hi ha algunes línies vermelles que nosaltres no podem creuar”.

Però una cosa és que Puig cregui que hi ha línies que no poden creuar i l’altra és que les línies es vagin resituant de manera que sembli que mai es creuen.

A més ja ha tingut respostes per part dels seus companys de candidatures, del mateix Mas i del govern.

Així Romeva advertia “Les línies vermelles ho són fins que ho deixen de ser-ho. Ara la prioritat és l’acord, i les línies vermelles es posen al seu servei”,. I encara més ,  ha indicat que “ara, les diferències econòmiques amb la CUP són abismals en molts casos, però no són el problema. Cal posar de manifest els punts que ens uneixen, els que ens separen no ens preocupen”.

Però Puig ha rebut també resposta per part de la portaveu del govern, companya seva a l’executiu Neus Munté: Hi ha dificultats, però no impossibilitat d’acord”, perquè el Govern aposta pels espais de diàleg i té voluntat d’arribar a acords”, I conclou que  “l’única línia vermella seria no realitzar tots els esforços possibles per treure endavant el mandat democràtic del 27-S i aplicar el full de ruta i el compromís social amb que ens presentem a les eleccions”.

I per tancar la possible polèmica el mateix President Mas sembla que en la reunió de govern va fer un toc d’atenció als seus consellers demanant que hi hagi les mínimes opinions al respecte de la negociació que s’està portant a terme.

Segurament Puig va fer els comentaris fruit del que pensa, sobretot quan en els darrers anys ha tractat directament amb el món econòmic i empresarial i sap doncs quina és al música que sona en els ambients econòmics  del país. Però és força significatiu que sigui precisament Puig qui aixequi la veu per qüestionar l’aliança amb la CUP:

Però potser després dels darrers esdeveniments , escorcolls i detencions al voltant del suposat finançament irregular de CDC farà trontollar el possible pacte entre les forces independentistes, es fa difícil creure en les casualitat  del moment, però tampoc es pot obviar tot plegat a  l’hora de conformar el nou govern.

 

 

 

 

 

 

Segueix el 9-N

Octubre 22, 2015

Sense tanta presència mediàtica.

Sense cap mena de manifestant, potser algun despistat s’ha visualitzat l’entrada i sortida dels testimonis que s’han cridat per seguir amb les diligències judicials prèvies en la causa del 9-N.

Només alguns periodistes que han volgut seguir el tema.

Poc temps dedicat a informar en comparació amb els relats, gairebé al minut- que ens van fer de les declaracions dels imputats Rigau, Ortega i Mas que van comparèixer epr aquets ordre.

No cal que expliqui un cop més quin és el meu posicionament, però el repetiré, contra el procediment, contra les imputacions perquè no es resol un conflicte polític a través de la persecució judicial, més aviat l’enverina.

Dit això les informacions que he anat seguint m’han deixat mal regust de boca.

Ha declarat la senyora Dolores Agenjo que era el 9.N la directora  de l’ institut Pedraforca de l’Hospitalet de Llobregat que no va deixar el centre per la consulta del 9-N. La senyora Agenjo va declarar que s’havia sentit pressionada per les autoritats acadèmiques perquè obris el centre o bé deixés les claus als voluntaris per seguir amb normalitat la consulta.

No ho va fer prèvia consulta a les entitats estatals com l’Alta Inspecció de l’Estat i a la delegació el govern.

Fins aquí res a dir, va fer el que creia que havia de fer i al·lega que no volia tacar la seva trajectòria professional executant una presumpte indicació que al seu entendre no era correcta. Al·lega a més que mai li van donar cap instrucció per escrit malgrat la demanés.

No m’ha sobtat aquest posicionament com no va em va sobtar el posicionament de la immensa majoria dels directors dels centres de cedir els seus espais per la consulta.

Si jo hagués estat en la situació de a Sra. Agenjo hagués cedit els espais , les claus i santes pasqües!!

Però m’ha sobtat ( ara sí) i no precisament m’ha agradat que a TV-3 i en altres mitjans cada cop que s’ha parlat de la Sra. Agenjo , s’ha explicat i insistit que anava de candidata de Ciudadanos a les darreres eleccions. Es lliure de fer-ho oi?. Es dedueix que essent candidat de C’S tergiversarà la seva declaració?.

Fins i tot el defensor de la Sra. Rigau l’advocat Pina feia una declaració que em semblar impròpia afirmant que com es pot imputar a les més altes autoritats del país per una persona que té una determinada militància coneguda.

No som igual tots davant la llei?

No anem bé.

La Sra. Riguau i el Sr. Mas no formaven part d’una llista electoral el 27 –S. Com la Sra., Agenjo oi?.

Cal estigmatitzar a algú per la seva militància per desacreditar la seva declaració.

Contràriament al que ha passat amb al Sra. Agenjo no vaig sentir mai a la mateixa televisió ni a la ràdio que expliquessin que una altre testimoni Elisabeth Abad ,Directora del CIRE, empresa que va fer els urnes i paperetes, anava a les llistes de Junts pel sí:

Perquè no s’esmenta aquesta militància ?

És que objectivament anar a les llistes de Ciutadans desqualifica i anar  a les de Junts pel sí, no?

Ens creiem que la declaració de la senyora Abad no s’ajustarà a la realitat del que va passar i ho farà amb un biaix favorable als imputats?

Sincerament em sembla per que criticar la manipulació política de la fiscalia i la judicialització de la política  en un tema com la del 9-N no cal estigmatitzar la militància política de cap testimoni i sobretot quan n’ hi d’altres, de testimonis que tenen també significada militància política.

O és que es condemnable ser de Ciutadans?. I cal pressuposar que no és dirà la veritat per ser d’aquesta formació.

No és la meva opció ni ho serà ami i el combatre políticament però sembla perfectament legítim ser d’aquesta formació política i no crec que per ser-ho es pugui insinuar que es farà fals testimoni.

Malament si hem d’anar així.

Des del rebuig al procés judicial sobre el 9-N, des de la distancia infinita amb el que pensa la Sra. Agenjo no la vull desqualificar  davant la justícia  per la seva militància, tant legítima com qualsevol.