Archive for Novembre de 2015

Tercer aniversari a seguir endavant

Novembre 30, 2015

La premsa ens sí mateix poques vegada hauria de ser notícia, poques vegades s’hauria de parlar d’ella per anar bé i la majoria de les vegades quan  és notícia no és precisament per coses bones. Però sembla que a la ciutat ,i per extensió al territori ,aquesta afirmació es pot posar en qüestió sortosament. Tenim una nova versió del Diari de  Vilanova, que en procés de superació de la crisi s’ha remodelat i actualitzat molt positivament , també ens   diuen que a primers de l’any vinent el Punt tornarà a publicar edició al Penedès i tornarem a tenir un nou punt de vista que enriquirà el panorama informatiu, la televisió pública, Canal Blau, malgrat la crisi sembla que té bona salut tot i que en al meva opinió ( modesta i intranscendent) haurien de fer un replantejament profund de molta de la seva programació  . I per reblar aquesta aparent ( volem creuer que real)  bona salut ( o mal salut de ferro) , coincidint amb la Fira ha fet tres anys que  començava a publicar-se i entrar a nostra vida informativa a través de l’espai  l’Eix Diari i per tant és una bona notícia que es compleixi un nou aniversari amb la seva companyia.

Ara fa tres anys  escrivíem al mateix Eix-Diari, celebrant la sortida del mitjà informatiu:

l’aparició d’ Eix Diari, substituint a Vilanova Digital , és una bona notícia. Sempre que apareix un nou diari, encara que aquets sigui substituint-ne  un altre, és una excel·lent notícia i ho és perquè demostra una enorme vitalitat en moments difícils de la premsa i  manifesta també la voluntat de continuïtat d’un projecte de referència com ha estat Vilanova Digital. 

Primera. L’aparició d’un diari , en aquest cas digital mostra al voluntat d’un col·lectiu de professionals d’emprendre una aventura empresarial , en aquest  cas editorial, i cal que sigui un projecte viable i sostenible, però que en moments en que la crisi ens matxuca, projectes com aquets obren una certa esperança de que és possible trobar sortides positives i engrescadores . Que, a més,el diari es faci usant els noves tecnologies és també un pas endavant  en la distribució, la immediatesa de la informació i la possibilitat de la interactuació entre els lectors. Tot un món per descobrir

 Segona. La pluralitat d’opinió hi guanya. La possibilitat d’expressió plural i diversa és altament positiva , per la necessitat d’expressar opinions i de contrastar notícies i informacions . Afegir un diari nou a l’àmbit del nostre territori és prou important perquè augmentarà les possibilitats d’opinar i una garantia de mantenir i augmentar la pluralitat la diversitat.

 Tercera. Eix Diari, serà una eina imprescindible per la cohesió del territori del Penedès com a expressió d’una voluntat àmpliament estesa. Un territori el conformen moltes coses des dels referents culturals fins el paisatge , passant per els estructures econòmiques i la cohesió social. Però els mitjans de comunicació poden jugar  ( han de jugar) un paper capdavanter en aquest  aspectes referencials i  en els de la cohesió social. L’oportunitat és doncs impagable. 

 Quarta. Els mitjans de comunicació són bàsics per enfortir la democràcia. I més ho poden ser ara en que hi ha aspectes com la crisi, o una determinada pèrdua de drets socials o pel injust desprestigi de la política i les temptacions populistes. La premsa des de la seva llibertat  ha d’apostar i jugar fort per la defensa dels valors de la democràcia i de la convivència pacífica i cohesionada.

Certament avui, tres anys més tard  podem afirmar sense cap mena de dubte que aquests aspectes que consideràvem positius de la sortida de l’Eix Diari, entre molts altres ,  s’han complert abastament i han portat a que la riquesa de les publicacions de la nostra ciutat hagi augmentat no sols en qualitat, augmentant la diversitat i la pluralitat,  sinó en quantitat i fa que la  ciutat tingui ja un referent de diari digital.

Els que tenim com a   mal costum llevar-nos molt d’hora, molt d’hora ( però no perquè ho digués un famós entrenador de futbol,eh) sabem que podem trobar la companyia de l’Eix Diari i posar-nos al corrent del que passa al territori. Informats ja podem posar-nos a la feina.

I això amb noves formes expositives i informatives,  noves maneres d’entendre la informació i de trametre-la a la societat, plural en opinió, obert a la societat. I és important la  possibilitat de la immediatesa, la possibilitat de contrastar en el temps reals algunes informacions fa que una nova dinàmica hagi generalitzat l’ús d’aquets sistema d’informació. La possibilitat d’interacció i participació és també un element prou important en l’expansió del diari

I és evident que tot plegat , que darrera a quest tres anys hi ha un bona tasca professional i empresarial.

No era fàcil l’aventura. Però hi ha hagut voluntat, constància, esforç ,mancomunat , visió estratègica i per descomptat hores , moltes hores de feina per acabar fent un producte, com tot en la vida millorable, de qualitat informatia, actual, dinàmic que s’ha convertit ja imprescindible en el panorama informatiu de la ciutat i amb al voluntat de ser – i ja és-  un referent en l’àmbit del Penedès.

La història de la premsa  a la nostra ciutat és una història llarga , amplia, convulsa  i carregada de títols en els èpoques de democràcia i sequera informativa en èpoques fosques políticament , però també és , en bona mesura, la història masses vegades de la precarietat, de la manca de recursos i de manca de projecte empresarial i de la desaparició massa aviat de moltes capçaleres. L’Eix- Diari està avui en la línia de tenir una vida llarga.

Les noves tecnologies cada cop són més usades per emetre i rebre informació per tenir i generar opinió i sobretot fer-ho des de la llibertat i des de la defensa dels valors d’una informació contrastada, des de la voluntat de ser un servei d’ús públics, des d ela voluntat de fomentar el civisme i la cohesió social  i ajudar a  la transformació de la mateixa societat a la que serveix.

Tres anys encara són pocs en el recorregut que desitgem al projecte  però ja són una fita en el bon camí per seguir consolidant, ja no un projecte , sinó una realitat constatable en el camp informatiu del nostre territori.

En l’editorial que ha publicat L’Eix per celebrar aquets tres anys hi podem llegir: “Ens espera molta feina per endavant, perquè aquest projecte no vol deixar de créixer, i l’afrontarem amb la responsabilitat que l’encàrrec requereix”

Ho tenen clar.

Per molts anys !. Ànims i endavant.

 

Publicat a l’Eix Diari el 23 de novembre del 2015

Anuncis

De lectures

Novembre 29, 2015

Cabaret Biarritz.

José C. Vales.

Premio Nadal 2015.

Colección Ancora y Delfín  1327

Ediciones Destino.

Barcelona, febrero del 2015

Magnifica novel·la fonamentada en una mena de crònica periodística  a l’entorn de la investigació d’uns fets luctuosos que van passar a la ciutat de Biarritz a l’estiu de l’any 1925 , primer un seguit de morts accidents i després durant  uns dies en que hi va haver “galerna” la morts d’una jove dependenta d’una llibreria. Tot plegat va aixecar l’ interès dels periodistes i també de bona part dels estiuejants de la ciutat . A través del treball , molts anys més tard, d’un escriptor ens assabentem dels fets i de les seves possibles causes.

Realment és una novel·la molt ben estructurada i que va encaixant la trama a través de les aportacions que fan els múltiples protagonistes.

L’autor és José C. Vales  nascut a la ciutat de Zamora a l’any  1965) es va llicenciar en Filologia Hispánica a la Universitat de Salamanca i va seguir estudis d’estètica i literatura a al universíada de Madrid. Ha treballat sempre en el món editorial i ha fet de  redactor, editor i traductor. Ha fet molts treball d’informació sobre textos per moltes editorials  i ha estat esposa-la de les edicions   de los Cuentos de Navidad, de Charles Dickens (Espasa, 2011) y del clàssic de Anthony Trollope Las torres de Barchester (Espasa, 2008)

Entre els seus treballs de traducció cal destacar Orgullo y prejuicio, de Jane Austen,  la recent publicació del Frankenstein de Mary Wollstonecraft y Percy B. Shelley,  i dels   clàssics de Wilkie Collins La piedra lunar i Armadale,

Les seves més recents publicacions  Col·labora en diverses publicacions digitals amb treballs literaris fonamentalment de literatura romàntica i del segle de XIX.

A l’any 2012 va publicar a Planeta la seva primera novel·la  El pensionado de Neuwelke. Ara amb Cabaret Biarritz consolida la seva trajectòria amb l’obtenció del guardó del Premi Nadal.

Cabaret Biarritz és una novel·la amb que els diverses veus dels protagonistes propers o llunyans dels fets van explicant la seva versió i a mesura que s’avança es va arrodonint acabant de perfilar la situació i els fets, descobrint-se o intuint-se com van esdevenir els fets.

L’escriptor Georges Miet sobreviu escrivint petites històries populars  per l‘editorial francesa La Fortune , un dia rep l’encàrrec d’esbrinar els fets que van succeint  fa quinze anys a la ciutat de Biarritz, quinze anys després, doncs,  l’escriptor intenta trobar el fil dels successos a través de parlar amb les persones que en aquells moments van tenir alguna cosa a veure amb el tràgics fets que van succeir aquells estiu, la mort d’una noia en un dia de galerna..

Biarritz als anys vint concentra el bo i millor de la burgesia i noblesa europea, pel seu passeig marítim hi poden coincidir reis, nobles i també bohemis extravagants. L’estiu és l’època de la confraternització i d’aventures en un ambient carregat de frivolitat i de divertiments sumptuosos i alguns de “mala nota”.

L’escriptor s’adona a través de les entrevistes que tant la policia com el jutge del cas intentant fer passar els fets com un suïcidi , però a través del periodista Paul Villequeau “Vilko” i del fotògraf  Galet , que treballen cobrint els succés pel diari La Petite Gironde , es plantegen hipòtesis en que no tot és tant senzill com un suïcidi. També coincideix una seguit de morts  per ofegament  que aixequen també sospites als dos periodistes que junt amb la extravagant  Beatrix Roos intenten esbrinar i descobreixen diverses trames mortals que coincideixen i acaben formant una hipòtesi versemblant  de com van succeir els fets.

La novel·la s’estructura a través de capítols que són les entrevistes que  Georges Miet va fent als diversos personatges que poden tenir o tenen  relació amb la noia que es va suïcidar o amb les persones ofegades. Algunes de les entrevistes malgrat en alguns  moments són realment tragicòmiques amaguen informació que servirà després per treure l’entrellat dels misteris de al mort de la noia i les causes que van portar al succés. Personatges que en algun moment ratllen l’esperpent i altres vegades estan carregats de falsa moral i de fingiment  però tots a través de les seves paraules volen donar-se importància.

Cabaret Biarritz és una autèntic assaig per la “fauna” que coincideix a la població basca en els bojos anys vint. Els fets criminals que es tracta d’investigar  es situen en mig de la bogeria que es vivia en aquells moment ,des de la lassituds morals, una activitat sexual d’alguns protagonistes, fins a  la venjança que es va congriant al llarg dels anys. Els personatge són realment estrafolaris, desfilen per la narració des  de noies de cabarets, llançadors de ganivets i pilots de globus aerostàtics, gendarmes corruptes, secretaris judicials experts en burocràcia……. en fi, un decorat magnífic per una novel·la que va creixent en interès a mesura que es va llegint.

Interessant, transgressora en formes  però amb una solidesa argumental malgrat els fraccionaments de la narració , notable.

Molt bona.

 

 

 

Quo Vadis, Vilanova.

Novembre 28, 2015

Aquest bé podria ser el títol de la nova tertúlia que ens proposa la Unió Vilanovina per aquest dissabte a les 7 del vespre al seu local ( sembla que al Castell de la Geltrú, lloc habitual de els tertúlies , la calefacció no funciona). La proposta per debatre és :  “Vilanova i la Geltrú, industrial? comercial? turística? assistencial? universitària? nàutica?..” amb la participació de Frederic Ràfols, economista i gerent de la Mancomunitat del Penedès Garraf , Jordi Ferrer, geògraf  que ha fet alguns treballs d’investigació  a la ciutat i Oscar Valverde. Arquitecte que ha desenvolupat propostes urbanístiques sobre Vilanova. Tost tres amb un coneixement prou ampli d ela ciutat com per poder fer una anàlisi de la realitat i naturalment prospeccions i propostes de per anar hauria d’anar el  futur d ela ciutat.

El debat arriba en un moment prou interessant en la planificació de la ciutat, per una banda s’anuncia al presentació d’un treball d’estratègia promocionat per l’ajuntament i realitzat per l’ADEG sobre l’estratègia  a seguir en la nova situació de post-crisi a la ciutat i per altra banda, el, sembla ara ja segur, començament dels treballs sobre la modificació del pla General de la ciutat. L’actual és de l’any 2001 i per tant àmpliament superat per la mateixa realitat però també pel canvi brutal que la situació econòmica ha sofert a la ciutat en els darrers anys. Certament s’han anat fent modificacions puntual però cal ,sens dubte, un debat global sobre el marc físic que ha d’incloure el marc estratègic.

La ciutat fins avui ha anat mantenint un ventall de possibilitats i oportunitats econòmiques diverses, des d’un sector serveis fort però molt millorable i qualificable  fins a un sector primari que té un nivell alt de qualitat però potser està poc estructurat globalment, amb algunes empreses amb una certa potència i amb petits productors que malden per seguir sobrevivint. El sector industrial amb recessió des de fa anys manté encara però mitja dotzena d’empreses que donen un pes mitja a la nostra economia i un seguit de  petites industries , algunes d’ells amb una projecció internacional prou interessant. La construcció ha deixat de ser el motor econòmic del territori i el llast que ha deixat en forma d’aturats i desaparició d’empreses fa que avui per avui no sigui el sector capaç de lidera la recuperació malgrat hi pugui tenir un cert paper, veient com es veu ara una tímida posada en marxa de nou del sector.

Planificar en base a les estratègies que la ciutat vulgui desenvolupar en el futur , aquesta sembla al voluntat del nou Pla General, però com que de moment les estratègies no estan clares ,més aviat difuminades en un seguit d’actuacions més de promoció efímera  de  la ciutat, que no pas de consolidar línies d’actuació que vagin més enllà de la fase de l’exposició i es fonamentin en accions i amb recursos que permetin consolidar-se.

Però una estratègia de potenciació dels sectors econòmics sense una planificació física de la ciutat tindria poc sentit. Seria una flor que ben segur no faria estiu, seria llançar els esforços . El debat del Pa Estratègic hauria d’anar fent-se paral·lelament al debat del Pla General amb les necessàries interseccions per poder-se complementar en cada moment i en molts temes. Amb línies clares  d’actuació que combinin les idees de potenciació de recursos i els espais per poder-los fer efectius. Si ens cal un sector agrícola emergent doncs pensar en ubicar-los ens e que d’aquí uns anys molesti l’hipotètic creixement , o sí cal desenvolupar espais per una industria mitjana i petita vinculada al sectors  tecnològics.

I el cert és que ara és el moment de fer un nou Pla – que potser calia haver-ho fet fa ja uns quants anys- i a més de fer-ho definint les estratègies de la ciutat pels propers anys.

La  sortida encara precària , incerta i poc redistributiva de   la recessió,  i amb un repunt insuficient encara  dels ingressos de l’ajuntament per les llicències urbanístiques, vol dir que la construcció, fins ara motor econòmic  del territori , no rutlla encara prou i amb la convicció de que el sector immobiliari no serà ja  , almenys per molts anys, el mateix , cal revisar amb profunditat com es pot modificar alguna de les pautes que definia l’anterior pla. El creixement es moderarà i alguns sectors urbans  poden, fins i tot amb pactes i contraprestacions desqualifcar-se fet que permetria poder rellançar espais per altres activitats.

Qualsevol estratègia però hauria de passar i tendir a qualificar els activitats, tant pel que fa als serveis com a les possibles noves urbanitzacions.

En definitiva la tertúlia promet, perquè els ponents tenen prou coneixements i visió de la ciutat però també perquè el moment és oportú, un suposat Pla estratègic que presentarà l‘ajuntament i la posada en marxa de Revisió del Pla General.

Pot donar de sí, segur.

Què passa?

Novembre 27, 2015

Dissoldre i Refundar El coordinador general de CDC, Josep Rull,  ha indicat que el  partit prepara la seva “dissolució” . Mas ho anunciava quan presentava els seus candidat immediatament Rull posava fil a l’agulla. Es tracta diu de fundar un nou  espai  Rull ha insistit que la aqueta nova formació hauria d’aplegar “gent moderada, gent d’ordre”, però sense incloure Unió perquè “no és sobiranista”.

Després de 41 anys CDC plega veles. La situació política possiblement ho aconsella, però a més d’una feina important al país que no negarem també és dissol amb mitja dotzena de casos de presumpta corrupcions vius encara . Des del Cas Palau fins les ITV. L’anunci a l’any 2014 de Jordi Pujol d’algunes presumptes irregularitats fiscals va desfermar la necessitat de clausura el pujolisme i de tot allò que el podia recordar, i CDC n’és una de clara

El camí sembla que començarà amb  el congrés previst inicialment pel mes vinent de març -si no hi ha eleccions avançades un altre cop- “serà un congrés de dissolució del partit per crear un nou partit”. “Tanquem un projecte d’èxit -ha reiterat- amb la voluntat d’obrir un de nou”.

Mas ja ho anunciava i més, ja apuntava quines seran les bases d’aquest nou partit: “Hi ha la confluència del que ha de ser un gran partit de futur perquè a principis de l’any vinent comenci a florir un arbre en forma de partit polític, probablement nou, que agrupi gent que vingui del món liberal, socialcristià i socialdemòcrata, que arribi a confluir en un delta que ens permeti donar una gran força de futur a aquest país”.

Hi ha qui hi dona un toc d’originalitat  a aquesta ambivalència de suposades posicions  tal i com el diputat Campuzano ha escrit al seu bloc respecte a com ha d’entendre’s aquesta nova força: que creu que ha de tenir “un plantejament bisexual que implica apostar, amb rotunditat, per aprofundir en la liberalització de l’economia i l’estímul a la capacitat innovadora i emprenedora de la gent, amb un Estat que no reguli de manera desaforada i inverteixi de manera intel·ligent en  infraestructures i ciència. El nou espai que caldrà articular serà, en termes utilitzats per en Victor Lapuente, bisexual o no serà”.

De moment però els aliats actuals, Demòcrates de Catalunya i Reagrupament sembla que ja han dit que no confluiran amb el nou partit.

El repte és important no hi ha cap dubte, el dubte està en sí quan es vagin succeint i resolen els conflictes sobre presumpte fiançament irregular com poden afectar el nou partit.

Si la nova CDC es capaç de deixar anar llast potser reeixirà sinó serà un camí cap a al dissolució final.

 

Tontos útils?. Carreguen una mica ja  aquells que amb actitud que ara en diuen adamistes sembla que abans que ells no ha existit res. Per ,i el paradigma d’aquesta actitud és al del candidat d’ERC al Senat el Sr. Santiago Vidal. Quan afirma que el senat  “Són un grup d’inútils i que el millor que poden fer és anar-se’n a casa”. La pregunta és evident és ell també un inútil volen optar a ser senador?

O és que l Sr. Santiago Vidal és tan bo que es permet dir als altres el que són.

Perquè és presenta doncs? ,no cal ,dient això ja en té prou o és que cal garantir-se un sou i de passada algun ingrés pel partit si surt escollit.

Em sembla molt bé que pensi així, però vaja també segurament hi deu haver molts senadors que fan la seva feina que deuen pensar que fer treball hipotètics sobre una condició deu ser d’inútil. I sobretot quan alguns constitucionalistes va afirmar que text era d’un qualitat altament  millorable jurídicament parlant.

Suposo que  es tracta d’anar fort per sortir als titulars perquè si tot el seu programa polítics es dir inútils als seus possibles col·legues ( incloent-s’hi suposo,  ell també, naturalment) realment és una magnífica mostra del nivell polítics d’alguns que volen ser els nostres representants.

A vegades ser candidat porta a un mateix a considerar-se, erròniament, amb més autoritat moral que els altres.

Malament!

No m’ho puc creure: Ha explicat i que crec que al final al Cup i mes aviat que tard, votarà al Sr. Mas com a  candidat a la presidència de la Generalitat. ( si no fas així he de dir que em sorprendria ), possiblement els matisos que ja van sortint en els seves declaracions no deixen de sr un lògica estratègica per acabar donar el suport- potser no tots i totes- al candidat de Junts pel sí. Em semblaria fins i tot entrant en al seva lògica raonable dotar el país d’un govern i  partir d’aquí intentar forçar noves polítiques.

Però tampoc sembla que hi hagi unanimitat entre els mateixos cupaires, sembla que alguns optarien per una abstenció si hi hagués algun altre grup que ho fes , però em sembla molt  difícil ara per ara trobar alguns grup , al marge de la CUP, que vulgui facilitar la investidura de Mas, el menysteniment que van tenir durant la campanya impedeix crec alguna altra abstenció positiva.

Però sembla que dins de la mateixa CUP hi ha posicions ben diferents o almenys embla que diferenciades a l’hora d’acceptar la candidatura de  Mas, així mentre una de les organitzacions de la CUP el col·lectiu Poble Lliure, afirma que “la prioritat és la ruptura independentista”. “No posar-se del costat de l’independentisme ara suposa situar-se al costat de l’Estat i les oligarquies”, per tant no nega la investidura a Mas altres sectors  com Endavant  al qual pertany la diputada  Anna Gabriel que “Anul·lada ERC amb compromisos que han donat lloc a Junts pel Sí i controlada l’Assemblea Nacional Catalana amb mà de ferro a través de Jordi Sánchez, només queda la CUP fora dels dominis de CDC”.

Em sembla que tot plegat és una mena  de marejar la perdiu per acabar votant a Mas perquè ens explicaran que així ho demanda la societat.

Si acaba així, que cada cop és més clar, haurem perdut dos mesos, potser és el temps necessari per dir sí quan  havia dit sempre que no….

Però per arribar fins aquí tanta tensió , declaració d’intencions i secretisme en la negociació  acaba esdevenint comèdia pura.

I en aquest sentit una nova declaració de Benet Sallelas és com a mínim sorprenent : “l Tinc dubtes i em pregunto si no s’està demanant a la CUP que faci sola una cosa que hauríem de fer entre tots. És a dir: ha de ser quelcom tan sols de la CUP, la negativa de investir Mas? O hauria de ser un posicionament ampli de l’esquerra –institucional i no– que assumís d’una manera clara un No rotund. Cal apuntalar la CUP perquè aquesta pugui mantenir bé el tipus. Ara mateix estem sols i pressionats.”

Sols? No he sentit a cap altre partit del Parlament que vulguin investir a Mas. Ja se sap que tot té el seu temps. I sense dubtar de ningú i amb el total respecte aquell tòpic gastat de ja ho  sabíem, ja us ho deia  , es podrà tornar a repetir.

I aprofitant el Blackfriday, amb productes rebaixats  Junts per sí llença la seva darrera oferta de presidència vigilada o col·lectiva, si no s’accepta ens en anem ja a les rebaixes de gener, els definitives.

 

 

Camina que caminaràs.

Novembre 26, 2015

Després de diversos intents i segurament per la pressió d’alguns col·lectius l’Ajuntament , a través del departament de Medi ambient s’han compromès(?) a millora el pas pel vell camí de la Talaia en l’indret senyalitzat com Pas del Bou- dos torrents. No han concretat si faran una neteja a fons del camí primigeni o bé refaran la  senyalització per enllaçar a l’alçada del carrer de les Palmeres de la mateixa urbanització. En fi ja veurem…perquè hi hem tornat  a passar aquest diumenge i està tot com estava, impracticable ,ja sabem que les coses de palacio van despació…… i ja entenem que això és potser per pocs però no és tan això com el fet que estigui assenyalat i figuri com un tros d’ un dels itineraris que es poden fer des de la ciutat.

Començo així perquè hi ha un altre indret freqüentat pels caminadors per  sortir de la ciutat pel Torrent de Sant Magdalena  que també seria susceptible de que es fessin algunes actuacions que permetessin el pas amb una certa facilitat. Es tracta de l’antiga carretera de Ribes, just a la cruïlla amb  la Rambla Països Catalans i Rambla Sant Jordi que està cobert  d’herbotes i una estesa de porqueria i deixalles  i, per tant, gairebé intransitable per la merda que hi ha acumulada, aquest , camí  porta fins el torrent de la Piera  que cal seguir fins just al començament del que queda del camí de Santa Magdalena. La urbanització del polígon Santa Magdalena, on hi ha el Griffi ,més el nus de cruïlla entre la C.15 i la variant ha deixat el pas , no impracticable, certament però substancialment millorable. No estaria de més una bona actuació que permetés un camí franc en mig del torrent, no calen coses massa sofisticades però segur que hi ha manera de fer una passera segura i neta. Ah! i L’ACA que dirà? Intransigent com és a tocar ni un pedra de les lleres…. Segurament si entre tots haguéssim tingut més sensibilitat i exigències  a l’hora de fer infraestructures  con en altres llocs, les modernes vies de  serveis de comunicació no haguessin tallat ni fet malbé els antic camins, o com a mínims els haguessin reposat.

És així.

I ja posat a demanar  que acabi d’arranjar alguns dels marges del mateix camí de l’ermita de Sant Magdalena  que cada cop estan més enrunats. D’herbotes ja no n’hi ha tantes perquè algun ramat hi passa sovint. Bé, per aquí hem seguit i en el primer trencall que trobem a la nostra dreta pujat cap a l’ermita de Santa Magdalena, ens desviem per un camí en mig de la vinya.

Els ceps ja pelats de pàmpols ,els que queden ja amb color marron fosc, poques i encara, però  trobem algun rebrot tardà.

A diferències d’algunes vinyes de l’alt Penedès aquí encara no s’han començat a podar.

Relatiu descans però ben aviat ja començaran de nou a treballar-hi , ja ho diu el refrany  ja ho diu De la vinya plantada per Sant Martí, en surt el millor vi.

Enfilem el rambla del ametllers, entre alguna vinya molt jove, el ametllers conserven encara les fulles verdes, tot i el preu a que s’han pagat enguany aquí sembla  ningú les ha collit, deuen ser amargues.

Just abans d’arribar a  les darreries de Mas Solers, ens  aturem a admirar un camp just acabat de  llaurar, fa goig, amb el solcs ben rectilinis, el pagès que hi ha passat amb el tractor no hi ha dubte que és un   autèntic un artista. Realment impressiona potser perquè ja no estem massa acostumats a veure els camps llaurats i aquets ho està i fet a consciència. Llàstima de no poder tenir una visió per damunt per veure-ho amb una certa perspectiva. Tirem de refranyer altre vegada   De Tots Sants a Sant Martí, sembra si vols collir. Llaura fondo, posa fems i deixa córrer el temps

Encara en trobarem algun altre també llaurat , en algun ja comença a brotar el cereal en  aquest moment tot sembla que  es prepara per començar altre cop el cicle dels conreus.

I hem tornat a caminar el passat diumenge dia en que l’hivern sembla que hagi arribat de cop. Sense avisar, a traïció ben acostumats com estàvem a tenir una temperatura agradable, fora del que tocava ,segur, però certament agradable per caminar.

El vent gèlid en alguns moments et feia sentir una sensació de  fred intens . El cel ben gris quan hem sortit, el dia rúfol, però es veia clarament la separació entre el front de núvols i el cel que s’intuïa ben blau damunt la carena de la Serra de Bonaire, al cim de  la Talaia ja hi havia sol. I en tornar el sol llu esplèndidament

De fet ha anat bé per agafar un ritme més aviat avit fortet per fer passar el fred.

Pujada cap el Fondo de les Oliveres, passant pel Mas de l’Artís, al fondo el vent no es nota tant, molta tranquil·litat però fred, quan tornem a pujar fins a la barraca del Bruno les ràfegues  tornen , però potser amb menys força que al principi de la caminada.

Profusió de ciclistes que van pujant cap la serra del Gat.

També en aquest indret en creuem amb forces caminadors i observem també forces caçadors, que van sortint entre vinyes, amb l’arma a punt, els gossos amunt i avall , la veritat és que fan una mica d’impressió. Però vaja….

Tornada pel camí del Mas Ricard i travessem els urbanitzacions que avui es veuen més plenes de cotxes i en algun pati , encara que sigui de reduïdes dimensions ,estan llaurant la mica d’hort que tenen…

El sol ja ha aparegut però costa de treure la roba pel vent que fa…

L’ hivern sembla que ja arribat ,caldrà veure si per quedar-se ja o és simplement un  tastet del que pot venir més endavant.

Això sí el vent fa que el dia sigui molt clar i net en el moment en que el sol trenca els núvols.

 

 

25 de novembre. Un any més

Novembre 25, 2015

Avui es celebra el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència envers les dones, com es fa des de l’any 1981.

Es tracta de denunciar, de condemnar i de procurar evitar que aquest xacra social pugui tenir cap mena de cobertura per part dels segments social.

Com cada i haurà manifestacions i concentracions davant els institucions per realitzar actes de condemna.

El desig és sens dubte que enguany sigui el darrer en commemorar la data perquè s’hagi diluint la situació de violència. Però la realitat ja sabem que no serà,així.

Prevenció,educació i seguiment de les situacions que puguin derivar en violència.

S’han publicat diversos manifestos per la diada, deixo aquí el que ha fet públic el PSC.

En la lluita contra la violència vers les dones

 En els darrers mesos, la violència de gènere ha segat la vida de dones i menors, commocionant tota la societat per aquest repunt d’assassinats masclistes que han fet de l’estiu de 2015 un període tràgic, registrant el nombre més gran d’assassinats des de 2010: aquest juliol van ser assassi­nades a tot l’Estat 7 dones, 1 d’elles a Catalunya, a l’agost 5 dones, 2 d’elles a Catalunya. I hem de sumar 7 dones més, 2 al setembre i 5 a l’octubre. Per desgràcia, no són dades aïllades: al 2014 van ser assassinades a mans de les seves parelles o exparelles 54 dones a l’Estat Espanyol, 12 d’elles a Catalunya. Aquest 2015 ja són 37 dones víctimes mortals de la violència masclista a l’Estat, 6 a Catalunya. Des del 2003, any on van començar a recopilar-se dades oficials, al voltant de 800 dones han estat assassinades a l’Estat per violència de gènere.

Aquestes esfereïdores dades demostren clarament que la violència de gènere ha de ser conside­rada una qüestió d’Estat i que tots els partits han de comprometre’s a un pacte que prioritzi la lluita per eradicar-la. La violència de gènere no és un problema que afecti l’àmbit privat, ans el contrari: es manifesta com el símbol més brutal de la desigualtat existent en la nostra societat, desigualtat basada en els encara arrelats valors patriarcals de la societat. Es tracta d’una vio­lència que es dirigeix a les dones pel sol fet de ser-ho, per ser considerades pels seus agressors possessions pròpies sense els drets mínims d’igualtat, llibertat, respecte i capacitat de decisió.

És una violència davant la qual els i les socialistes no podem ni volem romandre impassibles. El nos­tre compromís contra la violència de gènere sempre ha estat ferm: va ser un govern socialista qui va aprovar la llei Orgànica 1/2004 de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere. Una llei reconeguda i fins i tot premiada, amb mencions d’honor del premi de Polítiques de Futur de l’ONU Dones, el World Future Council i la Unió Interparlamentària, com una de les millors i més eficaces lleis del món per lluitar contra la violència vers les dones i que estableix un sòlid i com­plet marc legal per a la prevenció, protecció, persecució i càstig de la violència per part del company o excompany sentimental. També va ser el govern presidit pel President Montilla qui va aprovar la Llei per a l’eradicació de la violència contra les dones.

Una societat que aspira a ser realment democràtica i socialment justa no pot permetre que la meitat de la població pateixi violència; per això, ha de fer seu el valor de Tolerància Zero envers la violència masclista i exigir als seus governs respostes per viure en seguretat i lliure de violència de gènere.

A Catalunya hem patit dos governs contraris a les polítiques de gènere; amb l’excusa de la crisi econòmica, PP i CiU (amb el seu soci, ERC) han estat aplicant dramàtiques retallades pres­supostàries i de drets de les dones que dificulten la lluita contra la violència de gènere. El PP ha rebaixat un 10,92% el programa contra la Violència de Gènere respecte el 2009. El Govern del

 President Mas ha reduït en un 35,89% el pressupost destinat a polítiques de dones des de l’any 2010, no ha donat compliment dels mandats del Parlament per a la prevenció de la violència mas­clista, ha desmantellat la llei integral i ha afeblit la xarxa que dóna suport a les dones maltracta­des, amb retallades en els Serveis per a les dones víctimes (SIAD), els Serveis d’Intervenció Especi­alitzada en violència masclista (SIE) i els Serveis d’Acolliment i Recuperació de la violència (SARVs) que han limitat l’ajuda psicològica a les dones víctimes i les places d’acollida. Aquestes retallades han reduït el nombre de professionals en els serveis, afectant especialment els centres de les Terres de l’Ebre, Tarragona, Segrià, Alt Urgell, Igualada, Vallès, Barcelonès, Baix Llobregat, Gironès i Salt.

Ara és temps de solucions: el PSC, conjuntament amb el PSOE, treballem per signar un gran Acord contra la violència de gènere amb totes les forces polítiques que faci de la lluita contra la violència de gènere una prioritat absoluta lliure dels vaivens polítics i ideològics, i que obligui tots els governs a prioritzar-la. Un gran acord per assolir una societat segura i lliure de violència vers les dones que impliqui a tota la societat i els poders públics per lluitar des de tots els àmbits contra la violència de gènere, que no escatimi esforços, mitjans i recursos.

Els principals punts de l’acord són, en primer lloc, dotar les partides pressupostàries, especialment els recursos destinats a la prevenció i a l’assistència social de les víctimes de violència de gènere, dependents tant de les Comunitats Autònomes, com dels serveis de proximitat dels ajuntaments. En segon lloc, implementar l’Acompanyament Judicial Personalitzat en els Jutjats Especialitzats en Violència de Gènere per a les dones víctimes sobre l’itinerari i procediment més segur en el seu recorregut judicial, des del moment de denunciar fins al final del procés, i establir els protocols d’intervenció específics per a l’atenció integral a les dones que han retirat la denúncia. En tercer lloc, obligatorietat de formació específica acreditada, prèviament a ocupar el seu lloc, per a la magis­tratura al capdavant de l’òrgan jurisdiccional especialitzat, com a advocats i advocades, forenses i equips psicosocials que intervinguin en els jutjats especialitzats de violència de gènere. A més, tal com han recomanat tant la CEDAW com a Conveni del Consell d’Europa sobre Prevenció i Lluita contra la Violència contra la Dona i la Violència Domèstica, volem ampliar la Llei Integral contra la violència de gènere perquè reculli totes les manifestacions d’aquesta violència i no exclusivament les produïdes en relacions de parella, tal com ja vam fer a Catalunya amb la Llei per a l’eradicació de la violència contra les dones.

Pacte d’Estat i Tolerància zero envers la violència contra les dones! Perquè sense drets no tenim igualtat. Perquè sense igualtat no tenim llibertat.

Ni un pas enrere en els drets de les dones!

Fets, no paraules!

 

El ciutadà Virella

Novembre 24, 2015

Divendres i dissabte passat hi va haver un parell d’actes de la commemoració del centenari del naixement de l’ historiador Albert Virelal.

Dissabte  la tarda l’alcaldessa i els fills d’Albert Virella descobrien un placa en la casa on feia just cent anys naixia l’Albert Virella,

Divendres hi va haver una taula rodona, vaig compartir mesa amb L’Albert Tubau, el Miguel Ángel González ,  ( en Rafel Mestres no va poder assistir-hi finalment) moderat per la Silvia Manuel. En l’acte hi va participar el regidor Joan Martorell i també el fill gran de l’Albert Virella.

Va ser prou interessant per descobrir noves facetes de l’ historiador.

Deixo aquí el text que va servir de base d ela meva intervenció:

 

El ciutadà Virella

Bona nit,

En primer voldria agrair i celebrar les iniciatives de la Comissió del Centenari, que es celebra concretament demà,  de l’Albert Virella per recordar la figura de l’il·lustre vilanoví. I agrair-los personalment que m’hagin donat l’oportunitat de participar en aquets taula rodona.

En les personalitats com la de l’Albert Virella es fa difícil parlar d’una part del tot que conforma la  seva personalitat com la de tantes personalitats. Parlar del seu àmbit estrictament  polític es fa difícil sense interseccionar amb altres actituds vitals. Les línies d’actuació fruit de la seva tasca intel·lectual són difuses respecte al que podria ser fer política en el sentit del que entenem normalment el mot política.

Tot plegat junt, sense divisions, forma part de la complexitat i la grandesa de les actuacions de Virella. Per tant segurament en aquestes paraules i conceptes que pugui exposar  es repeteixin coses que els companys de mesa ja poden haver dit o que potser  diran.

I també voldria avançar que en parlar dels aspectes de la personalitat política de l’ Albert Virella ho faré en el sentit més clàssic del concepte de política. : La política  és tot el concernent a la ciutat i a l’Estat. La polis. La polis era equivalent a la República, Estat,Societat Política o Civil pel grec. I encara més no es pot interpretar allò que en alguns moments escriu i diu Virella quan comença a fer política perquè han passat setanta anys i ni el marc global, ni la situació , ara més tranquil·la que al 34 ( quan públicament comença sortir políticament) tampoc son comparables ni la mateix correlació de forces ni els enfrontaments dialèctics no tenen res a veure amb els temps que vivim actualment .

Perquè i és la primera afirmació que faig és que l’actitud política de Virella és la de la preocupació ,l’ interès per tot allò que feia atenció la ciutat i a la ciutadania i tot allò que pugui ajudar a millorar-la.

Ell va militar a ERC , la vida orgànica al desconec i crec que no és tampoc l’objecte d’aquesta intervenció,però la seva manera d’entendre la política crec que va més enllà dels postulats partidistes i en la batalla entre partits .

Virella assumeix el paper d’aquell que fan política com una contribució la comunitat, com un manera de servir el País i a la  societat a  través d’allò que sap fer millor, d’allò que constitueix un element consubstancial a la teva personalitat i en el cas de Virella, l’estudi, el debat intel·lectual,el coneixement i  la investigació. Sobresortint en el seu cas els treball històrics com a contribució a reafirmar i difondre la solidesa en els coneixements històrics

Virella té memòria, i tenir-la, de la nostra història és sens dubte un dels fonaments de la política

Aquesta actitud política des del comportament cívic i potenciant el paper de ciutadania queda ben reflectit en aquets text d’Antoni Pujol i Bernadó, en pròleg del llibre  Vilanova i la Geltrú, Imatges de la ciutat i de la Comarca, editat a l‘any 1949, el primer llibre en català que s’editava a Vilanova i al Geltrú.

Deia Bernadó:

“En l’escola d’educació civil hi aprenguérem tot allò que són els drets i els deures del perfecte ciutadà. Entre els deures n’hi ha un, de molt remarcable i essencial, això és : Conèixer bé la història de la Ciutat nadiua, la dels patricis i conciutadans, àdhuc la dels monuments  i la de tota cosa que sigui testimoni dels fets precedents  per a que hom tingui un pauta, un model concret, per assolir el compliment del deure que contreu  en formar part integrant de la Ciutat, i en lògica conseqüència , sàpiga comportar-se degudament per honorar, com cal, la nació; respectar i fer respectar l’Estat – car la ciutat n’és la concreció- ja que d’aitals coneixements , a la pràctica en pot esdevenir, o no, el floreixement de la nació i la virilitat de la raça.

Per tant, doncs, el ciutadà ideal serà  aquell qui viu per la societat; el qui posat enfront del dilema d’elegir entre els seus interessos particulars i dels de la col·lectivitat , sacrifica aquells en ares de la Comunitat”

Més enllà d’aquet toc innecessari d’etnicisme i virilat , el text explica clarament quina és la posició  de Virella.

Crec que Virella practica la ciutadania en el en el concepte republicà del terme  i ho entendríem  com La participació política activa per part dels ciutadans (què els ciutadans tenen el dret al vot la qual cosa dóna al govern el fonament de legitimitat i sobirania. I això és molt. Donar sobirania.

 Virella ben aviat comença a escriure articles al periòdic Democràcia, Periòdic Republicà Federal,  abans  Democracia  Semanario Republicano Federal fundat curiosament el 14 d’abril del 1907 i era el portaveu de Centre Democràtic Federalista que un cop catalanitzat esdevingué el portaveu d’ Esquerra Republicana de Catalunya i es publica fins ben entrada la guerra civil com a publicació del Centre Republicà i Federalista. Democràcia té un cert pòsit d’anticlericalisme i abrandada defensa de les idees republicanes del laïcisme, de la fraternitat, del federalisme.

Virella escriu molt sovint a les planes d’aquest periòdic  articles que denoten la seva capacitat i facilitat per escriure i també tenen un pòsit ideològic prou important.

S’intueix doncs aquest civisme, aquest republicanisme progressista i també una certa posició de defensa dels valors de al democràcia entesa també com el compendi de la relació justa i ordenada entre els ciutadans i entre els ciutadans i la “polis”.

Virella no ho va tenir fàcil des d’un irrupció en plena joventut escrivint articles en que es defensa amb claredat, l’esquerra, el país  i sobretot un clarividència en voler combatre el feixisme.

Virella, ben aviat, amb 21 anys seguint allò que ell escriu com l’ideal sagrat , la combinació República / Catalunya s’enrola a la columna Macià- Companys formada pe militants d’ERC i Estat Català que formaren part de les milícies Antifeixistes i van estar la Front d’Aragó.

Més endavant s’inscriu a la  Escola Popular de Guerra i amb 22 anys surt graduat com a tinent d’artilleria  al final de la guerra l’agafarà a València  retorna a Vilanova i s’incorpora a la seva feina del Griffi el mateix 1939. Es detingut, empresonat i passa per diverses presons i camp de detinguts, que ha plasmat en un magnífic llibre : Imatges de la pau “honrosa” ( 1939- 1942).

Finalment però pot acabar els estudis en aquets període de semillibertat.

Tota l’epopeia que ha de viure l’ha descrita com hem dit  al llibre Imatges de la Pau “honrosa” ( 1939-1942), on descriu la vida durant els primers anys de la repressió franquista i com de difícil va ser per aquells que havien treballat i defensat la república emmotllar-se al nou règim. No ho van fer van transitar amb no poques dificultats en el nou ambient que s’imposava.

Virella és un antifeixista declarat i actiu en els seus textos es mostra la seva clarividència respecte a l‘avenç d’aquesta ideologia. Es tracta de contraposar Feixisme i democràcia. Reclama un esforç col·lectiu contra el que llavors només s’intuïa però que després és constatà com un dels gran mals del segle.

L’esguard en l’avenir. (Democràcia, març del 1934.)

 El feixisme , per definició imperialista, no por ésser pas cap garantia per la pau mundial.

Sols pot ésser  aquesta garantida el dia que existeixi una fraternitat universal que faci possible la unificació de  tots els pobles en un ampli federalisme que reconeixi a tost els grups ètnics que han arribat a  constituir una nacionalitat. Si ens fem càrrec de la responsabilitat de l’hora , hem de combatre amb tots  els mitjans el feixisme i podem tenir esperança d’un avenir millor que el nostre esforç hauria contribuït a forjar.

 Virella entén la política i l’acció política com un deure i com una mostra de que el rol de ciutadà comporta una participació activa en el decurs dels fets i  dels canvis. El text potser és una mica èpic però tanmateix il·lustratiu del moment en que es vivia:

Evocació. Democràcia, abril 1934.

 La joia feia fluir als nostres llavis una cançó. I segurament entonaven estrofes de La Marsellesa mal apreses clandestinament. Visques i aplaudiments s’estenien per la vila. Les mares besaven el infants. Al jaios – promocions de la primera república- se’ls negaven els ulls en llàgrimes d’alegria.

Una revolució civil per un ideal sagrat.

 Clarivident en la necessitat de les aliances entre els sectors avantguardistes  de la joventut, els treballadors i els universitaris. La força del treball i  l’intel·lectual que fa que sumats siguin indestructibles. La falsa separació entre els intel·lectuals i els obrers queda clarament denunciada en el text següent

 Les joventuts per la democràcia. Democràcia , abril del 1934.

 “Els moments són propicis i cal aprofitar-los. Si el Feixisme ha perdut un combat , hem de pensar que no retrocedirà fàcilment de les posicions conquerides. És l’hora de la tasca eficient  i en aquesta hora tenen la paraula les joventuts , no pas les imaginàries de les JAP ( Joventuts d’Acció Popular) sinó les autèntiques joventuts obreres i universitàries , que sempre deuen ésser a la vanguardia del progrés dels pobles.

 El catalanisme és una de bases ideològiques de Virella, el catalanisme progressista del  moment, un catalanisme que busca situar-se en l’esquerra i també un catalanisme obert a tenir relacions amb els esquerres espanyoles, que són les que podrien donar sentit a  un certa convivència entre el pobles d’Espanya.

Virella quasi sembla dubtar de la possibilitat d’una Catalunya independent. Però cal situar en el marc en que està escrit el text , en una efervescent controvèrsia  i amb una atac d ela dreta espanyola contra l’autonomia del país,.

Catalunya i les esquerres. ( Democràcia, juliol del 1934)

 N’ hi ha prou en repassar la discussió de l’Estatut. I si Catalunya ha trobat comprensió únicament en les esqueres, sí són elles que en tot moment s’han posat al costat de Catalunya. ¿que té d’extraordinari que el poble català, esquerrista,estigui al costat de totes les esquerres espanyoles?.

No ens fem il·lusions. Malgrat els sentimentalismes és, dissortadament, una utopia l’intentar estructurar un Estat absolutament independent d’Espanya. Masses lligams econòmics i polítics ens ho impedeixen. I si la sort de Catalunya ha d’estar lligada a la dels demés pobles hispànics, han de veure que en realitat,  sols es presenten dos camins,  A la dreta l’un i a l’esquerra l’altre….

Les dretes , més o menys encobertes, representen un passat vergonyós que intenten fer reviure amb la mistificació el feixisme. Els fracassats d’ahir que fracassarien demà. La manca  més elemental d’humanisme i comprensió necessària perquè Catalunya veges resolt el seu problema.

Les esquerres representen un esperit de renovació.

Representen una política jove.

 Virella és clarament t’esquerres, té clar quins són els valors que cal defensar i quines són les necessàries aliances per tirar endavant l’estructuració de la nació, que ell creu que només es pot fer des de l’esquerra.

Però és curiós que Virella és d’un esquerranisme allunyat dels extremismes del moment. Es crec visceralment anticomunista ja que considera que aquest sector ideològic va tenir un paper important en, fets que ell considera van ser molt perjudicials per la República.

És il·lustratiu el que diu l’escriptor Josep Massot i Muntaner en el seu llibre,   Escriptors i erudits contemporanis quan es detingut i processat després de la guerra civil  fou acusat d’extremista  i marxista, cosa que Virella negà reiteradament, era republicà, això sí i no ho amaga però mai havia milita en cap partit socialista o comunista. H vol deixar ben clar.

El deure de les esquerres ( Democràcia, desembre del 1935)

 Un dels factors que més contribuí al suposat fracàs de les esquerres del bienni, fou la coincidència d’aquest període de govern  amb els primers anys de la crisi econòmica més greu que mai no hagi patit la humanitat….

 Les esquerres democràtiques es fan càrrec  , pel contrari , de l’enorme tasca que els espera a l’endemà de la presa del poder. Saben que una vacil·lació, un dubte una lenitud, pot ésser  decisivament fatal. Sabem que per governar amb eficàcia caldrà ser rígid, imposar una disciplina de ferro.

En l’aspecte econòmic comprenen els esquerres  el fracàs del sistema econòmic que regeix avui el món occidental. I, a la vegada, senten la necessitat de la substitució.

Sovint es profetitza una etapa econòmica col·lectivista. La política de les esquerres en aquets sentit , i en particular d’ERC, no pot ser més clara i terminant. Protecció decidida  a tota organització econòmica col·lectiva, cooperatives, mutualitats, sindicats…

Les futures orientacions político-socials de les esquerres han d’ésser precises , clares, rectilínies. Fàcilment reductibles en realitats. Deslligades de tot interès que no sigui el popular.

 Abans de les eleccions que donarien el triomf al Front D’Esquerres. Virella llença una proclama clarament adreçada a denunciar que al dreta vulgui enterbolir l’ambient contra els candidatures d’esquerres. Té clar que l’opció de l’esquerra és la única que pot treure a la ciutadania d ela misèria moral i sobretot de combatre el feixisme.

Els porucs ( Democràcia, gener 1936).

 “Però els porucs , com que no n’han tocat les conseqüències, no poden veure aquest comú dolor que deu unir-nos. En la seva miopia ideològica,sols  veuen, en lletres vermelles els noms dels candidats marxistes de els llistes populars. La rojor els fa tremolar  com una fulla d’arbre al buf de la marinada. Presenten un perill per les seves puerils vides i microscòpiques hisendes.

De quina manera se’ls podrà fer entendre que el triomf , no ja de les esquerres ,sinó del mateix socialisme , no pot portar el més lleu perjudici per la classe mitja i per la petita burgesia!

Ells prou saben que en front nostre, sigui qui sigui l’encapçalament de la candidatura, sols hi ha un enemic : El feixisme. No l’esgrimim  perquè sí el papus del fixisme. Ells mateixos poden imaginar-se què en pot sortir  d’aquesta conxorxa que va des de Cambó a Calvo Sotelo”

Virella és una persona doblement  vençuda a la fi de la guerra com totes aquelles que van viure al derrota de la república i el que significava sinó que va haver de viure una pau on eren menystingudes les seves  idees i el seves posicions polítiques eren condemnades i reprimides i també va haver d’adequar-se  a la nova situació política de manca de llibertat.

Virella intenta sobreviure políticament  a base d’escriure i deixar testimoni de la seva situació i en defensa de tot allò pel havia lluitat. La seva manera de resistir és no oblidar, retenir la memòria, preservar el records per transmetre’l a les noves generacions.

La seva sort  – o dissort, vet a saber- va ser quan per raons de feina va tenir l’oportunitat de marxar a Portugal a  treballar. Ho va acceptar i va allunyar-se d’una Catalunya sotmesa i d’una Espanya reprimida .

Des d’allà però va seguir amb la seva tasca d’escriure i va publicant, articles, història de la ciutat i participa en nombrosos encontres literaris de l’exili.

Virella no perd el contacte amb Vilanova i sap i coneix quina és la situació que s’hi viu. A Vilanova i al País.

Quan retorna a  Vilanova  a l’any 1971, encara manquen quatre anys per la mort del dictador i de l’ inici de la transició democràtica.

Cal recuperar el temps i segueix publicant.

No ha abandonat la seva militància a ERC i s’incorpora  de nou al partit, però certament al manera de fer política ha canviat i un colla de gent joves amb noves formes de pràctica  política  malden per fer l’engranatge del passat amb el present i projectar-lo cap el futur..

A l’any 1977 participa en actes públics amb els nous dirigents, Josep Maria Tembleque , Albert Montserrat al costat dels antic republicans , cal recordar que l’any 1977 ERC no  està encara legalitzada i va concórrer a les eleccions amb el Partit d el Treball i amb Estat Català, la coalició Esquerra de Catalunya. Heribert Barrera és escolli diputat. El mateix any en l’acte fundacional de l’IEP, Virella demanda l’adhesió a la reivindicació de  l’Estatut de Catalunya  com una clara revindicació de la seva posició i de la voluntat de que col·lectivament seguim endavant amb la recuperació de les llibertats nacionals  .

A les eleccions municipals de l’any 1979, ERC va treure un regidor en Josep Maria Sala, Albert Virella va formar part de manera testimonial de la llista.

És conscient que el seu temps polític ha passat i dóna pas a noves generacions que gestionaran el Partit , però segueix aportant el seu valuós testimoni i la seva experiència i saviesa  política.

Segueix escrivint molt i crec que hi ha dos llibres que aporten molt informació sobre els seus posicionaments polítics. : Imatges de la pau “honrosa” ( 1939- 1942). I La revolució d’Octubre a Vilanova. Visions d’un espectador.

Col·labora activament en moltes iniciatives ciutadanes, Congrés de Cultura Catalana, Comissió pro monument a  Francesc Macià, Centenari de l’Escola Pia, Centre d’Estius , Institut d’Estudis Penedesencs en definitiva qualsevol acció col·lectiva que ajudés a la recuperació de la memòria històrica  com un element clar d’entendre el present i fonamentalment  de preparar el futur.

Resumint  Albert Virella  aporta valors   al sentit polític de  la condició de ciutadà.

És un lluitador, la seva arma principal és  la paraula, l‘argument, la reflexió  però quan convé també decididament agafa les armes, el “sagrat ideal”  de la igualtat republicana  república cal defensar-lo a totes.

És un republicà analític, potser fruit de la seva formació tècnica . Sempre vol el millor per las institucions i per la gent. Altament autocrític amb la situació que  es va viure en determinats moments de al república creu que cal assumir i esmenar les contradiccions i errors. I en aquest sentit és molt crític amb els esdeveniments dels 6 d’octubre i els baralles intestines de les forces republicanes.

Lleialtat al projecte republicà del civisme compromès.

És un home d’ordre. Entès l’ordre des de l’òptica de fer funcionar els engranatge socials. Des de l’esquerra sempre ha estat tabú parlar d’ordre. Virella no se’n amaga i fa un llarg article reclamant l’orde i ho fa després de la mort dels germans Badia.

Té un lleu vernís anticlerical, tal i com es portava en el moment des del laïcisme vital. Dures crítiques al periòdic al Defensa als qui titlla irònicament de “setciències” en una article a Democràcia  ( Nº 1131 “Catolicisme integral”)  manté però bona relació personal amb alguns col·laboradors del diari clerical com Antoni Pujol i Bernadó, bon amic seu i prologuista del seu primer llibre, el que demostra que no és precisament sectari en els relacions,malgrat siguin d’ideologies diferents

Republicà lliberal en el sentit de defensar les llibertats individuals i contra qualsevol dogma per més ideològic que sigui. Racionalitat i llibertat

Defensor de les polítiques  de proximitat , compromís amb el territori que queda ben palesat amb l’impuls ideològic i històric de la Vegueria del Penedès , posant bases sòlides des de l’òptica històrica, geogràfica, econòmica  i humana que avalessin la reivindicació política

 

Catalanista fins la medul·la, indissociable de la seva condició de republicà. En unes notes escrites anys després del sis d’octubre de 1934 deia en plena dictadura franquista deia : L’ànima de Catalunya no és morta;immortal pot suportar els més greus cataclismes politics  i espera, tranquil·lament i calladament la resurrecció inevitable de la Nació sotmesa.

És ara aquests moment?.

En definitiva crec que Virella fou l’encarnació del republicanisme catalanista  , des l’aspecte polític i el paradigma del ciutadà lliure, honest i responsable en el que preval el valor i l’ interès col·lectiu damunt del personalisme. 

Crec que aquets són alguns aspectes de la personalitat política d’Albert Virella, però per la seva enorme personalitat fa que calgués molt més estudi per treure’n totes les possibilitats. Tant de bo ara que celebrem el centenari hi hagi qui s’animi  fer-ho.

Gràcies.

Castell de la Geltrú,

20.Novembre. 2015

Cada cosa a son temps i d’estiu rems.

Novembre 23, 2015

Es conegut ,i crec que universalment acceptat en política,  que quan una nominació, en aquest cas a la presidència de Catalunya, depèn dels vots d’una altra formació el candidat en els seu discurs d’investidura procura seduir amb propostes perquè  el possible aliat en la votació quedi convençut i el voti.

Gairebé sempre ha estat així i res no fa pensar que canviï.

I el cas del candidat a la Presidència Artur Mas n’és el paradigma més clar.

Cada cop que ha discursejat per obtenir la presidència ha fet el discurs ,que en part, volien escoltar els que van acabar votant-lo, el compliment posterior del compromisos contrets ja són figues d’un altre paner.

Aquest cop tampoc ha estat diferent.

Per començar la declaració d’inici de desconnexió que  va aprovar el Parlament el dilluns ja era una primera condició per començar a  parlar de fer a Mas President, Davant l’estupor d’alguns consellers que la setmana passada ja havien esvalotat el galliner  s’aprovà entre aplaudiment la resolució que insta al govern a moltes coses. Quin govern? N’hi haurà o no…

El discurs d’investidura  del  candidat Mas , aquest cop, també i més que mai ha anat en  aquesta línia la de atraure als vots que li calen.

Un discurs més adreçat a intentar fer veure  a la CUP que no és tant “dolent” com diuen i pensen i que està disposat a esmenar-se  a si mateix,  a acceptar-ho gairebé tot, posant això sí línies vermelles que tampoc ha explicitat quines són , i per tant sempre es poden moure amunt i avall, a un costat o a l’altre  quan i com convingui en favor  de la possibilitat de que l’acabin votant.

Per ser justos cal dir que ja en campanya i en el programa electoral que presentava Junts pel sí ja hi havia aspectes que el mateix govern, ara en funcions, havia denegat en reiterades ocasions ,el tema més evident és el de la renta ciutadana garantida, fins ara era rebutjada per la Consellera Munté i el candidat Mas ho va posar en el seu discurs de petició d’investidura.

Practica el candidat Mas allò que proclamava  Groucho Marx : “Tinc aquests principis, si no li agraden els canvio”?

No afirmaria tant, però és cert que descol·loca els seus en alguns dels girs ideològics , sobretot fets tant ràpidament. I tothom pot canviar de posició legítimament, quedi clar.

Però Ja se sap que quan la necessitat “apreta” es treuen recursos d’on calguin.

 Si recordem a l’any 2012 Mas en el seu discurs d’investidura  afirmava que volia presidir  un Govern “business friendly” o “amic de l’activitat”. En poc temps i en un ple, cercant també la investidura hem pogut veure com  de ràpida ha estat  l’evolució ideològica de Mas  des del business friendly a buscar el vot dels  l’anticapitalistes, i ho dic sense cap mena de menysteniment, al contrari, amb una certa admiració per aquest darrers.

El que cal fer per dos vots i vuit abstencions.

Mai segurament s’havia fet un gir tant espectacular per assolir la presidència.

Però la veritat és que no sé perquè m’ho he de creure tot això ara, quan a la pràctica res de tot això ha fet el govern actual que encapçala el propi Mas. Un discurs clarament adreçat aquest cop a la CUP com en altres ocasions ho havia fet adreçat al PP o al PSC perquè l’investissin . Ja ho sabem  Altres cops Mas ha modulat el seu discurs en funció dels vots que necessitava.

Un cop més ho ha fet però tinc la sensació que aquest cop  se li ha vist massa el llautó com per creure-se’l. Veure’l comprometre’s a un seguit de qüestions que han estat clares reivindicacions socials que no han tingut resposta positiva del govern que ha presidit Mas crea incredulitat. I naturalment no es cap garantia que ara ho faci com a candidat de Junts pel sí, ja que el matís que podria posar-hi ERC ja l’hem vist també en aquesta legislatura donat suport en tot al Govern.

Quan li escolto dir : “Un estat català que protegeixi els més febles. Pla d’emergència social per reduir la taxa de pobresa (sobretot habitatge i protecció dels infants). Una societat que no deixa enrere a ningú” o quan afirma que hi haurà  “Accés a la cultura en igualtat de condicions, amb un alt nivell de creativitat”.voldria creure-me’l, però…..

I tot plegat dit amb nul·la autocrítica

I de la corrupció  que  toca el candidat  de ben a prop no m’ha dit res de res. El tresorer de CDC ha sortit en llibertat provisional sota fiança pagada per CDC.. Creu de veritat que és la seva conversió a  l’ independentisme el que fa que s’hagin posat damunt la taula presumptes i greus irregularitats econòmiques.

En fi que acabi ja tanta escenificació!.

Les ofertes que ha fet Mas són ja històriques, Resolució de desconnexió, discurs d’investidura allunyat els principis defensats sempre, dissolució de la figura presidencial en deriva cap el florero ( que tampoc sabem perquè cal , que plegui i anirem millor). Mocions de confiança…. El que calgui per ser President

Mentre Mas s’esforçava   fent promeses alguns  quan dirigents de la CUP feien apostes ja clarament per investir a Raül Romeva o a la mateixa Neus Munté, afegint encara molta més incertesa. I en mig del batibull parlamentari ens sorprenia també el republicà Joan Tardà fent una crida oferint i acceptant xecs en blanc, que signaran qualsevol paper que els posin al davant,  parlant de que si no hi havia acord seria gairebé un delicte d’alta traïció, un frau als electors. Tant malament estem? Cal tanta desesperació?

Deu n’hi do del que han hagut d’aguantar els de la CUP, potser mai s’havien dit tantes coses i no totes bones d’aqueta formació polític. L’ofensiva per desqualificar-los no és creïble per exagerada  i fa pensar en una acció ben planificada i concertada.

En el seu discurs d’investidura , Mas s’ha reivindicat: Sense investidura no hi ha Govern, i sense Govern el procés pot quedar encallat, almenys durant un temps. No s’entendria que tinguéssim un Parlament plenament operatiu convivint amb un Govern que deriva de l’anterior legislatura.

Mas en la segona convocatòria, com ja hem dit,  ha expressat alambinades fórmules, diluir,competències presidencials , moció de confiança… per poder arribar a ser investit. NI així ha obtingut la confiança

Però res de res, la CUP li dóna un no tranquil i a seguir

Ja ho diu el refranyer Cada cosa a son temps i d’estiu rems, és a dir paciència.

Fins aquí hem arribat……de moment.

Diuen que el timó que Mas va penjar al seu despatx li costa ara  trobar el nord, gira i va girant intentant trobar el veritable rumb del seu patró….

I de lluny se sent una veu que recorda molt a al de la Molt Honorable Presidenta del Parlament cridant : Presideeeeeent posi les urnes, Presideeeeeent posi les urnes 

No cal patir, segurament a  la tercera anirà la vençuda. I si no, a votar que sempre es bo practicar el dret a decidir.

Perseveri President!!

 

Publicat a l’Eix Diari el 17de novembre del 2015

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

De lectures

Novembre 22, 2015

La llei del justos

Chufo Lloréns

Rosa del vents

Barcelona, febrer del 2015

 

Llarga, extensa novel·la de Chufo Lloréns, un recorregut a cavall entre la Barcelona de l’exposició universal i les batalles dels anarquistes fins la Cuba, també en ebullició per les revoltes prèvies a la seva guerra de la independència. En mig d’aquest ambients i entorns convulsos floreixen les relacions, complexes i no sempre fàcils entre dos joves de classes socials antagòniques que hauran d’esperar forces anys i després de vèncer moltes dificultats per veure complert el desig de poder viure el seu amor.

Chufo Lloréns (Barcelona, 1931) és un escriptor que ha conreat amb gran èxit mediàtic i de vendes la novel·la històrica. Es va llicenciar en Dret en 1954, però no ha exercit mai. Va començar dedicant-se a treballat com actor en espectacles humorístics i després a escriure guions d’humor. Després i durant bona part de la seva vida va exercir com a empresari del món de l’espectacle i va ser en jubilar-se quan va poder dedicar-se plenament a  la creació literària i especialment a la seva major passió, la novel·la històrica.

En 1986 va escriure la seva primera novel·la, Gens succeeix al vespre, que es va convertir en una de les finalistes del premi Planeta d’aquest mateix any. Lloréns és autor també de L’altra lepra (1993), Catalina, la fugitiva de Sant Benito (2001) i La saga dels maleïts (2003). Et donaré la terra (2008), a la qual ha dedicat quatre anys, va arribar a vendre més de 150 000 exemplars en un sol dia de Sant Jordi. En aquesta novel·la es situa a la Barcelona medieval quan la ciutat es va conformant i esdevé una ciutat a on la barreja de races i religions convivien amb plena normalitat. La història d’un jove provenint de la pagesia que vol evolucionar i millorar la seva posició social i econòmica per poder estar amb la dona que estima que és una jove de classe alta.

L’estructura de la Llei dels justos no s’allunya massa d’aquest plantejament, que a primera vista és planer i senzill i que després es complica molt, de  Et donaré la terra, però ara situat a la Barcelona de final del segle XIX i amb una trama molt més complexa i farcida d’històries col·laterals dels membres de les famílies dels joves que acaben tenint el protagonistes de la història.

La novel·la arranca quan la ciutat de Barcelona està ja finalitzant l’Exposició Universal a l’any 1888, l’exposició ha estat un revulsiu econòmic per la ciutat, ha portat avenços notables a les infraestructures, ha millorat la ciutat i ha generat molta riquesa que, com masses vegades, només l’ha aprofitat la burgesia industrial, que ha sabut aprofitar el moment però sense compartir aquesta riquesa generada amb les classes treballadores. Això va comportar que  la forquilla ja existent entre les classes populars i la burgesia fos encara més ampla i en aquesta amplitud hi ha el germen de la revolta. L’Exposició en acabar va generar una multitud de nous aturats, gens sense feina que va ser un terreny perfectament adobat perquè l’incipient moviment de l’anarquisme quallés a la ciutat amb nombroses manifestacions i l‘esclat d’una violència selectiva contra els principals representants de la burgesia i del poder polític que l’emparava.

Mentre a Cuba alguns dels socis d’aquesta burgesia catalana viuen moments de trasbals amb les primeres activats dels insurgents independentistes, amb la pèrdua d’influència i també d’algunes collites de tabac que era un dels principals elements de la riquesa i també es veuen afectats per la prohibició del tràfic d’esclaus, activats però que alguns burgesos catalans encara van emparar durant forces anys de manera il·legal.

En aquesta ambientació hi ha la trobada per atzar de dos joves Joan Pere, fill de la Lluïsa que és la cosidora de la família Ripoll-Guañabens, i la Candela que pertany a aquesta família. Ell jove aprenent en una llibreria de classe baixa i ella una jove que estudia i pertany a una de les famílies influents de la ciutat.

La família de Joan Pere viu amb estretor després de que el seu germà patís un accident laboral aquesta situació el porta a una deriva cap l’anarquisme i a participar en atemptats diversos que culmina amb la seva participació als fets del Liceu i això el portarà a ser condemnat a mort.

Aquest jove anarquista és el sospitós d’haver atemptat també contra la fàbrica dels Ripoll-Guañabens que no poden suportar a més la floreixent relació entre el Joan Pere i la Candela. Maniobren perquè el joves Joan Pere sigui enviat a Cuba i que se’l situï en els llocs de major perill. La burgesia s’acarnissa amb els treballadors i   procura que els més significats paguin i si pot ser siguin eliminats sistemàticament. Joan Pere a Cuba té aventures extraordinàries que el porten a resituar-se de manera notable i retornar a Barcelona per completar la seva història: un cert desig de revenja contra els que van fer mal a la seva família i retrobar-se amb la Candela.

Aquesta trama es complica enormement amb les històries de les des famílies, la dels cosins de la Candela que són diferent mentre un recull el més degradant dels vicis de la burgesia fins el més jove que es fa capellà i té una relació de privilegi amb mossèn Cinto Verdaguer que té el seu paper en la història. La narració va tenint derivades, amplies giragonses, històries recargolades, teranyines narratives al voltant dels familiars del dos protagonistes i els seus entorns.

Novel·la sobre un fons històrics, el canvi de segle a la ciutat de Barcelona, els fets i els personatges rellevants estan presents a les pàgines. Descripcions precises, potser en alguns moments es fan llargues, però el fil conductor va seguint de manera impertorbable, per la narració i dels fets, burgesos sens ànima, treballadors combatius, hereus que dilapiden la seva herència, els indians amb la seva espectacular presència a la ciutat de Barcelona, conjures anarquistes, repressió de l’autoritat..

Tot plegat un retaule immens amb més d’un miler de planes que van detallant les aventures sorprenents dels protagonistes i d’una ciutat on la burgesia viu amb plenitud la seva riquesa però que també hi ha el creixement dels moviments socials més contundents.

Interessant de llegir, entretinguda i ben escrita, amb ofici i amb el punt d’emoció i intriga que la fa molt llegidora.

 

Quaranta anys ja

Novembre 21, 2015

Avui fa quaranta anys que en llevar-nos escoltàvem i veiem la imatge d’un Arias Navarro compungit i gairebé somicant  que ens deia :  Españoles: Franco ha muerto. El hombre de excepción que ante Dios y ante la Historia asumió la inmensa responsabilidad del más exigente y sacrificado servicio a España ha entregado su vida, quemada día a día, hora a hora, en el cumplimiento de una misión trascendental…..

Quin descans! Per uns, per molts, acabava la negra dictadura de Franco, basada en el terror, la repressió i el més  absolut menyspreu pels drets  de les persones i la democràcia.

Bona part de la societat es va sentir alliberada i encara que humanament potser sigui “qüestionable” es va alegrar i molt de la mort del dictador sense cap recança. Ni braços incorruptes de santes ni mantells de l’espanyolíssima “Pilarica” el van salvar.

Amb la desaparició d el dictador va començar una època d’incertesa, carregada d’esperances i ensurts  però encara amb una certa  sensació de que qualsevol avenç cap a la democràcia seria tutelat pels franquistes reconvertits.

La transició   – ara tant criticada i qüestionada , amb certa raó quan ja han passat molts anys- va significar que en dos anys hi havia unes eleccions , encara amb la prohibició d’alguns  de partits,  el 78 es votava una nova constitució i el 79 el primer estatut de Catalunya.

En aquell moment ens va semblar col·lectivament que havíem avançat, encara amb dubtes, dubtes  que es confirmarien un vespre del febrer del 81 , en mig paradoxalment de Carnaval, es produïda una  trista xarlotada protagonitzada per un guàrdia civil amb bigotis,  amb pur estil del colpisme del segle XIX. Un bon ensurt del que ens vam refer amb loapas i altres constrenyiments polítics.

Segurament ningú no s’hagués cregut en aquell 20-N que quaranta anys més tard trucaríem a la porta de la independència. O,sí?

Però com en tota història hi ha llums i ombres. I les ombres les intuíem  fa uns dies quan escoltàvem a Lluc Salellas presentant el seu llibre El Franquisme que no marxa. Salellas és un polític i periodista gironí que forma part del grup de Periodistes Ramon Barnils. El llibre El franquisme que no marxa és el quart volum de la col·lecció Periodistes d’Edicions Saldonar, en què membres del Grup de Periodistes Ramon Barnils publiquen textos d’interès general i d’impacte mediàtic que han estat silenciats o tractats insuficientment pels mitjans de comunicació. El primer número de la col·lecció va ser  Et presento al jutge Garzón de Sònia Bagudanch, el segon, Castro al bombolla sísmica de Jordi Marsal i el tercer, Els senyors del boom de Gemma Garcia Fàbrega. El treball d’ El franquisme que no marxa analitza com les elits franquistes o les seves descendències s’ha situat amb les màximes facilitats en les estructures de poder, econòmiques i productives en la nostra democràcia a diferència d’altres països – Portugal, Grècia-   en que es van passar comptes des de la justícia  de manera democràtica amb els qui va ser actius col·laboradors de les dictadures . El llibre fa  una anàlisi acurada del paper dels carrers càrrecs del franquisme i arriba a la conclusió de que els descendents dels darrers franquistes segueixen tallant el bacallà en moltes de les empreses de l’Ibex i mantenen un pes polític prou notable en les estructures institucional de la democràcia. Em definitiva que el franquisme sociològic encara domina bona part de les estructures socials i financeres de l’estat espanyol quaranta anys més tard de la mort – al llit – del dictador.

Aquella vella proclama que atribueixen a Franco de que ho deixava : “todo atado y bien atado” sembla que tenia una certa versemblança si ens atenem a  al que s’exposa al llibre.

Todo potser no, però quaranta anys desprès encara hi ha franquistes. Vet aquí!.Més raons per marxar.

 

Publicat al Diari de Vilanova , el 20 de novembre del 2015