Noms propis.

by

Carles Campuzano. Finalment sembla que s’ha imposat un criteri de diguem-ne de  qualitat política en les llistes de CDC, ara amb el nom de Democràcia i Llibertat. En el número dos per Barcelona hi han situat al vilanoví Carles Campuzano. És una excel·lent opció. Ja ho hem dit altres vegades Campuzano és un diputat respectat en totes els bandes de l‘hemicicle, constància, treball inesgotable, lleialtat als acords, coneixement i sobretot una honestedat ideològica notable.

Així ho reconeixent tots els grups politics amb els que ha hagut de negociar alguns aspectes de lleis i acords .

En alguns moments i per les notícies que arribaven va semblar que es volia prescindir del  “Campu”, finalment no ha esta així, ho celebrem i diríem fins i tot que podria haver esta un magnífic cap de llista. L’experiència i trajectòria de treball a Madrid l’avala.

Ja sabem que ningú és imprescindible, però la presència de Carles Campuzano a la llista és una aposta excel·lent.

Javier Pérez Royo. El seu fitxatge per Podemos va fer impacte en els medis, l’eminent constitucionalista que sempre havia estat proper al PSOE , fitxava per Podemos de cara a les properes eleccions del 20-D. La seva contribució als debats constitucionals, la seva nítida trajectòria el feien un excel·lent candidat per fiançar la idea de Podemos d’iniciar un procés constituent. Pérez Royo ha plegat el mateix dia que ho feia també un altre candidat estrella un ex vocal del Consell del Poder Judicial, José Manuel Gómez Vantes la formació política ha justificat la seva renúncia tot dient que:

“Ambos han tomado esta decisión por motivos personales y cada uno de ellos de forma independiente”, asegura el partido en un comunicado. Pese a su decisión de no querer participar en las listas electorales, ambos han manifestado su voluntad de querer seguir colaborando con la formación contribuyendo dentro de sus ámbitos de especialidad”.

En fi una justificació que ho deixa tot en el marc de l’ambigüitat. Més tard els diaris han anat traient algunes notícies sobre el malestar de les bases perquè creien que s’imposaven noms mediàtics al marge dels processos interns.

Ja pot ser ja això.

Ja sabem com funciona..

És però una llàstima perquè segur que Pérez Royo hagués fet un bon paper en el cas de que s’hagués de fer una nova constitució ja que l’actual ell mateix la creu irrecuperable  com manifestava al diari Ara fa ben poc en una entrevista:

Per què és inviable la reforma constitucional?

Ho és políticament, perquè jurídicament no és tan difícil com sembla. Altres Constitucions d’Europa també demanen majories qualificades. No es reformarà a fons, i això és el que més posa en perill la seva supervivència: la petrificació. La reforma vincula legitimitat d’origen i d’exercici, i si no es canvia, si no es renova, es dilueix. Estem en una situació de bloqueig com la que es va produir el 1931 amb la Constitució de 1876, i llavors el model es va ensorrar.

 

Andreu Mas Colell Sembla que finalment l’encara Conseller d’Economia i Finances no ha pogut més i allò que en privat sembla que ja ha manifestat en més d’una ocasió ho ha fet públic a través d’un article al diari ARA, (No asfixiem el procés. Andreu Mas-Colell. ARA. 16.11) on es mostra molt crític per els cessions que s’estan fent sense cap ena de resposta positiva per part de la CUP en la investidura del candidat Artur Mas .

En l’article Mas Colell apunts entre altres coses: “Finalment, tant o més seriós és que la CUP s’ha definit com a euroescèptica i antieuro. Associar-nos, encara que sigui indirectament, amb aquestes posicions ens fa mal en un front absolutament vital: el front europeu i internacional. El procés català ha gaudit de comprensió, fins i tot de simpatia, a la premsa i mitjans de comunicació internacionals. Però en aquests àmbits la percepció de dependència envers la CUP genera reaccions molt fredes, sinó gèlides. Ho hem vist fa pocs dies amb un editorial del Financial Times que només podem descriure com a molt negatiu cap a nosaltres i cap al moment que viu el procés.

Com a conclusió: de la CUP podem acceptar dos vots per a la investidura d’Artur Mas com a president, però no les seves condicions. Ja sé que aquest parer pot portar a noves eleccions al mes de març. Si és així estic convençut que el president Mas sabrà explicar en la nova campanya electoral on som i per què hi som, i que els catalans sabran decidir, amb saviesa, quin lideratge volen per al procés”.

Que algun conseller o militant de CDC mostri al seva estupefacció per tal i com s’estan produint els negociacions és d’allò més normal, però que ho faci públicament ja no ho sembla tant. I que ho faci un conseller com Mas Colell que té un reconeixement internacional important és significatiu, a ell sembla que se li han afegit altres consellers i també potser de manera no tant directa també ho ha fet algun del fitxatges per la llista convergent  de Madrid.

La pressió sobre la CUP seguirà i ja veurem si hi ha capacitat de resistir o almenys de fer valdre algunes de les seves consideracions.

 

Julià de Jodar, diputat electe de la CUP que ah contestat a Mas Colell també un article al Diari ARA (Oxigenem el procés. Julià de Jodar. ARA. 18.11 en ell posa de manifest la posició de  la CUP. De Jodar acaba l‘article reafirmant la posició del grup.  A tall de conclusió: s’ha d’esperar de la CUP un compromís permanent amb la llibertat política, la justícia social i la radicalitat democràtica; i acceptar els deu vots que ofereix per a la investidura d’un president mancomunat i de consens. Sabem que aquesta posició pot menar a un escenari -no desitjat- de noves eleccions anticipades. Si ens fossin imposades, la CUP sabrà explicar on som i per què hi som; i els catalans decidiran, amb rigor, saviesa i urgència social, quin –qui— lideratge volen per al procés i quin –què, quan, com– futur volen per al país. Entre asfixiar el procés i hiperventilar-lo, queda una oxigenació que només pot procedir de la mobilització sostinguda, pacífica i democràtica.

El lector despert es deu haver adonat que aquest text segueix la pauta de l’article del conseller Mas-Colell. Política és reflexió, diàleg és creuar ponts, acordar és cedir. Vindicar és condicionar, i condicionar és política, i exigir és una ètica: futur i present ja no es poden assemblar al passat.

Avis, no canviaran els seu valors i ja no rebutja totalment els eleccions.

Malgrat tot plegat i les picabaralles més teatrals que erals  segueixo creient que la CUP investirà a Mas.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: