Archive for Desembre de 2015

Per començar.

Desembre 31, 2015

Poques hores de vida li queden al 2015 i tot l’any per viure al 2016.

I naturalment llistes i propòsits.

Però avui amb dos poemes ( un del gran poeta americà Walt Withman i l’altre del Josep Thió que vaig escoltar cantar per un grup d’alumnes de l’escola de la meva neta la Jan i que em va agradar molt) voldria saludar el nou any i desitjar-vos tota mena de benaurances i sobretot molta salut.

Benvingut 2016 i que sigui millor que l’anterior.

NO T’ATURIS

No deixis que acabi el dia sense haver crescut una mica,

sense haver estat feliç, sense haver augmentat els teus somnis.

No et deixis vèncer pel desànim.

No permetis que ningú et tregui el dret a expressar-te,

que és gairebé un deure.

No abandonis les ànsies de fer de la teva vida alguna cosa extraordinària.

No deixis de creure que les paraules i les poesies

sí que poden canviar el món.

Passi el que passi la nostra essència està intacta.

Som éssers plens de passió.

La vida és desert i oasis.

Ens derroca,

ens fa mal,

ens ensenya,

ens converteix en protagonistes

de la nostra pròpia història.

Encara que el vent bufi en contra,

la poderosa obra continua:

Tu pots aportar una estrofa.

No deixis mai de somiar,

perquè en somnis és lliure l’home.

No caiguis en el pitjor dels errors:

el silenci.

La majoria viu en un silenci espantós.

No et resignis.

Fuig.

“Emeto els meus udols pels sostres d’aquest món”,

diu el poeta.

Valora la bellesa de les coses simples.

Es pot fer bella poesia sobre petites coses,

però no podem remar en contra de nosaltres mateixos.

Això transforma la vida en un infern.

Gaudeix del pànic que et provoca

tenir la vida per davant.

Viu intensament, sense mediocritat.

Pensa que en tu està el futur

i encara la tasca amb orgull i sense por.

Aprèn dels qui puguin ensenyar-te.

Les experiències dels qui ens van precedir

dels nostres “poetes morts”,

t’ajuden a caminar per la vida

La societat d’avui som nosaltres:

Els “poetes vius”.

No permetis que la vida et passi a tu sense que la visquis …”

 

Walt Whitman (1819-1892)

++++

 

ES UN DESIG

Com cada any al desembre

ens acosta el nadal

i amb uns pasos de llebre

arribem a cap d’any

I tindras nova agenda

i potser faràs balanç

i et proposaras per l’any que arriba

ser millor que abans

I quan toquin les dotze campanades

potser t’haurà quedat algun raïm s

erà que amb cada grà que et queda a taula

es mor un desig

QUE CADA NIT SIGUI

LA NIT MÉS BELLA

QUE AQUEST ANY NOU

PORTI PAU A TOT EL MÓN

QUE CADA NEN NAIXI SOTA UNA ESTRELLA

ES UN DESIG

I EL VOLEM PER TOTHOM…

Llargues nits de desembre

preferint els portals

A la negra nit hi ha la promesa

de la llum que vindra

I quan toquin les dotze campanades

encara ens quedarà tota la nit

que cada nou viatge es comença

molt abans de sortir

 QUE CADA NIT SIGUI

LA NIT MÉS BELLA

QUE AQUEST ANY NOU

PORTIPAU A TOT EL MÓN

QUE CADA NEN NEIXI SOTA UNA ESTRELLA

ES UN DESIG

I EL VOLEM PER TOTHOM…

ES UN DESIG I EL VOLEM PER TOTHOM… ES UN DESIG I EL VOLEM PER A TU…

 

Josep Thió

 

L’any s’acaba….

Desembre 31, 2015

Al 2015 li queden hores, ha estat llarg, intens i esperançat.

Per acabar l’any anota fragments de textos que he anat penjant , un recull personal del que s’ha anat produint.

 Tots som Charli. (Gener)

Contra el terrorisme més llibertat , més democràcia i més tolerància. No cedir als populismes xenòfobs que vincula el terrorisme amb la immigració.

Contra el terror defensar més les llibertats, contra el fanatisme la tolerància, contra l’ús interessat de la fanatització religiosa més llibertat d’expressió i més atenció a la diversitat i respecte a la diferència en el marc de la nostra legislació.

Tothom és i cal que sigui  benvingut, però aquí hi ha un usos i costums i unes lleis, ens regim per unes normes de relació social i democràtica que cal respectar , valorar i defensar. Hem de seguir lluitant per defensar la nostra manera d’entendre el món i les relacions entre les persones i en això la premsa ha tingut , té i tindrà sempre un paper fonamental.

Un dels objectius fundacionals de la revista Charlie Hebdo són l’antiracisme i la passió pes éssers humans, doncs això. Seguim els objectius fonamentals de la revista .

I sí,malgrat la revista pugui agradar més o menys, avui tots som Charli.

 

Més de dos cents anys ens contemplen (Febrer)

 Ens havíem llençat al carrer fent apostolat, convençuts i conversos d’allò tant vilanoví de per “Carnaval tot s’hi val”. Ara cal posar-hi més seny potser que rauxa. Potser la rauxa ja no és com l’enteníem en aquells carnavals viscuts, ara el lema que institucionalment proclamen “Per Carnaval no tot s’hi val. Gaudeix la festa amb responsabilitat” com diu el cartell que ha guanyat el Concurs del Cartell de prevenció Carnaval 2015, ostí tu! Qui havia de dir que arribaríem fins aquí. Deu haver costat déu i ajut

I tot plegat què?. Haurem de dir-nos a nosaltres mateixos que la festa s’adapta a la vivència d’ara, al temps actual, al que demandes a avui els mateixos protagonistes de les festes perquè la festa és el reflex de la manera de viure de la societat, d’entendre la mateixa vida o el mateix temor a la mort, de socialitzar les relacions, d’ús i abús del l’espai públic, amb la seva complexitat, amb els xocs cultural diversos, amb les seves pors, amb els seus canvis que es produeixen i potser el que cal és deixar-nos de nostàlgies i masses reflexions i en sentir el crit de.

Comparsers, comparseres la plaça és vostra.!! S’amura acabat el debat Fruir al màxim. Defugir cabòries i elucubracions que no interessen a gairebé ningú, “Carpe diem” que dirien els clàssics i el demés ja ho deixarem per la resta de l’any.

Ja encetarem noves polèmiques sobre si ho fem bé o es podria millorar

Carnaval, carnaval..que duri!!.

Més de dos cents anys ens contemplen i ja en tenim els ….pelats!!

Evocar la “transició” a través de la premsa internacional (Març)

 Ara , alguns diuen, que el nostre país està en una segona transició. Tant important com la que vam viure , veure, patir o gaudir llavors. Ara tenim una avantatge sobre llavors. Disposem de mitjans tecnològics que ens permeten cada matí a primera hora llegir el que diuen els diaris del món respecte a  nosaltres. La pregunta és si d’aquí quaranta anys caldrà un llibre com aquest?

Sincerament crec que sí. Val la pena tenir la visió global de les aportacions que es feren llavors i veure la visió de conjunt , com ho fa “El Desafiament Català, un relat internacional de la transició és segurament imprescindible per conèixer que va passar, com va passar i que en pensaven els avesats a veure i viure moltes situacions com eren i com són   els corresponsals de diaris estrangers.

Llibre, imprescindible doncs per acostar-se a una visió de la transició des d’una certa i necessària distància i des de posicions de no estar implicats directament i per tant amb una objectivitat, no exempta, de biaix personal i ideològic de cada parodista però que en el conjunt resulta una informació important i més que interessant.

 Ja ve Sant Jordi,impressions de la festa (Abril)

 Sant Jordi una festa de batec cultural, de voluntat de supervivència i projecció lingüística, de presència pública, de mostres d’estimació. La festa gairebé global i també en aquest  ambient festiu cal fer una certa reflexió col·lectiva   per recordar d’on venim que hem sigut i a on volem anar,  que som i volem ser una comunitat amb una especificitat concreta   que volem lligar-nos a les   altres comunitats del món des del pla de la llibertat i la igualtat i la fraternitat  invocant el vell lema republicà.

 I Sant Jordi a més de ser un dia carregat d’emocions literàries i florals és també un  moment en que caldria celebrar el retrobament de la consciència ciutadana, de pertinença a un col·lectiu a través  de la celebració de la festa.

Colors, olors, ocupar el carrer, gaudir de la relació personal, cohesió el poble, sensacions diverses ,impressions i flaixos per gravar a la memòria .

I la invocació al Sant a través d’uns versos de Salvador Espriu:

  “Allibera’ns dels nostres pecats d’avarícia i enveja, del drac de la ira i de l’odi entre germans, de tot altre mal. Ajuda’ns a merèixer la pau i salva la parla de la gent catalana. Amén.”

 Premis Molero, un altre any. ( Maig)

 Molero crec que representa la revolta des de les possibilitats minses del Diario de Villanueva contra el vilanovisme ranci, aquella mena de coartada per fer bo tot el que fos  fet a Vilanova sense cap mena d’esperit crític , la coartada intel·lectual de molta gent, dels ambients culturals del anys cinquantes i seixantes i fins els setantes amb la mort d el dictador  gent que per beneir determinades col·laboracions voluntàries o forçades  amb el franquistes i el franquisme  local ho justificava per l’”amor a la vila”.

El mateix Soler Bou ho defineix amb claredat: El vilanovisme i l’ajuntament coincidiren en la recerca d’una cultura neutra que no fes mal a ningú i que ens beneficies a tots plegats. Però Molero no era precisament neutral i queda clarament palesada la seva posició en el conte l’ homenatge en que descrivia el vilanovisme més cofoi, aquell que es practicava als salons del Fomento Villanovés.

 Naturalment Molero era incòmode amb el poder que representava aquest vilanovisme, però tampoc s’atrevien pel moment de perspectives noves a actuar directament contra ell, però la censura d’articles o la directa manipulació d’alguns d’ells eren petites i miserables actituds d’alguns del directius de la premsa del moment. Però també va ser incòmode també pels partits emergents que no acceptaven de massa bon grat algunes crítiques que des de la premsa se’ls podia fer.

 Alguns cops , més d’una vegada li va tocar de franctirador, segur , però la seva feina va servir per obrir pas amb més facilitats als que venien al darrera.

 Eugeni Molero era una persona, inconformista, honesta, lleial, visceral i compromesa, i això fa, com a altres persones que tenen aquestes mateixes característiques  tingui també els seus detractors. A persones com Molero se l’estima o   se’ls valora com és  amb virtuts i defectes o se’l  rebutja i  judica amb duresa.

 Completar el trencaclosques no és fàcil (Juny)

 Les esquerres segueixen essent majoritàries a Vilanova, sense l’hegemonia d’altres vegades amb una força dominat sinó que , s’ha distribuït de manera més àmplia. Però això no garanteix ni de lluny cap acord perquè també  és cert que algunes posicions en temes cabdals de la ciutat les posicions estan avui molt allunyades però mai se sap i caldrà veure quin línies vermelles es tracen per poder governar o acceptar començar a negociar més enllà dels diàlegs de cortesia propis del moments post-electorals.

 La pluralitat farà més difícil la governança però ajudarà ,sens dubte, al diàleg , la negociació i l’acord polític perquè diverses combinacions són possibles sens dubte des del tripartit d’esquerres o diverses combinacions encapçalades per CiU i les matemàtiques electorals poden arribar a donar l’alcaldia al PSC en el moment en que han tret els pitjors resultats de la història ( per ara) tot dependrà del l’habilitat de la negociació i al voluntat de les altres esquerres. Una altra possibilitat és un govern de els forces netament sobiranistes però també té alguns inconvenients sobretot en tems cabdals de ciutat hi ha notables diferencies que obviar-les és impossible però que poden quedar aparcades per tocar poder  i finalment un pacte transversal més centrat i basculant  en la força guanyadora CiU amb ERC i PSC dintre o fora del govern. Un pacte que alguns analistes creuen que seria el més positiu per al ciutat, no ho sé , potser sí, però per alguns dels partits no ho crec que sigui el millor, però també diuen que és l’hora de pensar en la ciutat i no en els sigles. Crec que sempre s’ha fet.

 Ajudar a millorar l’educació (29-12) (Juliol)

 Certament fa anys que des dels els sectors professionals més conscienciats es treballa per assolir el model d’escola que el país necessita i s’havia avançat molt . I ara no són temps fàcils per seguir en aquesta batalla. Les mesures de l’administració ja sigui en forma de retallades salarials dels mestres o veure com es van suprimint recursos – és parla de que els pressupostos d’educació s’ha situat a als nivells el 2006 amb un milió més d’alumnes- podria ser una situació per desmoralitzar i desmobilitzar el conjunt dels mestres , però sortosament no ha esta així, l’alt sentit de la responsabilitat i la voluntat d’assolir el model d’escola fa que més enllà de les dificultats hi ha un treball clar per assolir un model educatiu d’excel·lència, transformador i arrelat al país. No és fàcil tanmateix però és l’objectiu en el que es comprometen la majoria d’ensenyants. I per assolir aquest model cal seguir plantejant les reivindicacions, cal seguir manifestant-se però també cal seguir donant suport a la formació i a les escoles d’estiu.

Perquè l’Escola d’Estiu segueix essent un petit , però important, espai on   és pot seguir apostant per treballar de car al futur de l’escola,  salvaguardar la feina  feta i els aconseguiments de molts anys i que ara, fruit de les politiques de retallades aquí i de la voluntat d’uniformització i  recentralització allà, posen en perill el model pel que els mestres han esmerçat molts i molts esforços  i també moltes hores de feina.

 De la festa i el seu convit. (Agost)

 Reconduir la festa de bell nou després de forces anys de rutina gairebé estèril i d’un clar desinterès institucional i mantinguda amb esforços per part del propis festers que ja als principis dels setanta donen mostres d’una nova i renovada vitalitat  , no va ser feina fàcil però segur que va ser una feina més que interessant i satisfactòria. Reprendre la voluntat festiva , anar a  les arrels, reocupar i recuperar el carrer com espai de trobada i de relació comunitària, implicar a les entitats en un bon moment vital a la participació i en l’ implicació en la construcció de l’imaginari festiu,repensar les moments claus dels dies festiu, actualitzar el ritual,  separar el gra de la palla i trobat els farciments que fossin referencials pel nou model festiu de la ciutat. Model de festa fonamentat en el model del  Penedès i del Camp de  Tarragona que tan bé ha definit i teoritzat  el Bienve Moya. Però també s’hi havia de col·locar l’ element singular. No només un sinó forces aspectes  que cercaven la diferència creativa  d’altres festes del territori, i  un del més encertats i adequats   caldria  assenyalar, creiem, el Convit a la Festa.

 Pensat com un prolegomen als dies gran de la festa i abans dels morterets que anuncien l’imminent dia de la Marededéu de les Neus, , una obertura oficial i solemne ( pel que fa al moment) de la festa , van considerar en aquell moment que el més adient era proposar a algun escriptor que provingués del Països Catalans  que fes un convit a al ciutadania i que ho faci amb la paraula, instrument d’entesa, element de comunicació, estri per la creació de bellesa literària , eina  per confegir arguments.

 La bona gent… (Setembre)

 Mentre algunes policies actuen amb contundència, com a “matons” , davant gent desvalguda i desarmada, els estats van fent sumes i restes, la gent, la bona gent s’ha mobilitzat de manera espontània per poder no sols donar la benvinguda als refugiats sinó acollir-los i actuar per resoldre els problemes més urgents.

Veure les estacions de ferrocarril de Viena, de Munic i de forces altres ciutats o en punts fronterers com la gent, la bona gent aplaudia els refugiats que arribaven espantats i cansats del recorregut que havien fet per cercar seguretat i un escalf que no troben a  al seva terra.

Amb la mobilització de les ONG ja s’hi compta però la realitat de les mobilització de gent anònima, els moviments espontanis per porta a ajudar de primera ma a les refugiats que van arribant és una mostra de que més enllà de les lleis, les fronteres i les represàlies policials hi ha les persones que se senten sotragades davant el gran drama que pateixen altres persones.

 I certament la massiva resposta de famílies que volen acollir a alguna família refugiada cal valorar-la positivament també és cert que la resolució de l’acolliment cal que sigui de manera estructurada i han de ser el poder públics els que han de garantir els serveis que rebran en les necessàries i condicionants a les societats.

La resposta espontània te el valor de la solidaritat.

La voluntat d’acollir és una mostra de que al marge de les fronteres son reactius davant tragèdies.

 Endavant les atxes… (Octubre)

 Ha començat el temps de la negociacions per constituir el Parlament i per l’elecció del President, i ja sabem que les negociacions volen discreció, tranquil·litat i molta, molta paciència. No seran fàcils perquè les paraules manifestades durant al campanya han estat molt contundents i ara serà força incomprensible que  no es complissin. Potser és el problema de ser taxatius en fer afirmacions que després els resultats electoral haurien poder ser matisades.

I sembla que entre les posicions de la CUP i de Junts pel sí estan molt allunyades, per model de governança i també per alguns noms. Presidència coral ,col·legiada i transversals demanem els de la CUP i  això o aixeca massa entusiasme, vaja cap ni uns,  a Junts pel sí que intenten oferir formules novedoses però que respectin el marc legislatiu actual, marc que en el fons és el que pretenen saltar-se en algun moment del procés.

 Converses llargues, converses amb alts i baixos, apropaments i reculades , res que no sigui habitual en qualsevol el procés de negociació.

Avui un govern alternatiu és impossible.

Però l’acord del grup majoritari amb un altre grup que no sigui la CUP també caldrà estudiar-la, però segur que portaria algunes renuncies potser poc intel·ligibles pels votants d’uns i altres, però possible certament. I ja hem vist la posició de la resta de grups sembla que no volen entrar en el joc ,almenys de moment  si es donés el cas de que s’haguessin de tronar a fer eleccions ja veuríem si no hi ha canvis de posició.

Cal recordar que ara fa cinc anys el PSC va facilitar la investidura de Mas en una situació similar i després CIU va pactar la majoria dels tems importants amb el PP. Ara no serà així certament .

Però també seria difícil d’explicar i encara més d’entendre que la força guanyadora amb distància important sobre la segona, i sense una majoria alternativa possible , no pugues acabar obtenint la possibilitat d’investir president i governar encara que sigui amb minoria.

Tot obert avui – d’aquí unes hores potser ja tot haurà canviat- però malgrat tot endavant els atxes, que no hi ha temps per perdre.

 L’empremta del XIX. Quina? ( Novembre)

El debat sobre el patrimoni i la seva rendibilització pública amb caràcter social , cultural i econòmic és un debat etern, difícil, a voltes pesat i gairebé sempre inútil.

Ara fa poc s’ha suscitat de nou un debat a l’entorn del Museus de Vilanova i el seu poc aprofitament el detonant el fet de que l’empresa que fins ara feia les visites ha acabat el seu contracte i per comtes de perllongar-lo fins el nou concurs ho han adjudicat a una altra que haurà empresa de formar el seus guies. En fi… que  dir..

És un debat, el de què cal fer amb el patrimoni , en el que s’han esmerçat moltes forces sense cap mena de resultat tangible o almenys a mi m’ho sembla, més enllà de bones reformes físiques i de discurs sectorial que ja és molt.   I que quedi clar, repeteixo,  que hi ha hagut una millora substancial en els aspectes museístics – i esperem que amb el recursos que ha obtingut el Museu del Ferrocarril agafi l’embranzida que es mereix-  però en canvi en altres aspectes vinculats al discurs patrimonial o a elements importants estem igual que fa vint o trenta anys amb responsabilitats compartides i repartides  per part de tothom que hi hagi tingut alguna cosa a veure.

I si parlem de l’àmbit territorial ( comarcal si es vol, per no invocar altre vegada en va el Penedès) és un debat en que cada cop que es vol resituar ens trobem amb la dispersió que fa gairebé impossible trobar un paraigües que aplegui la possibilitat d’un discurs territorial comú i de la projecció conjunta.

 

A la tercera serà la vençuda?. (Desembre)

 Amb tota la pompa i l‘esplendor de les gran ocasions el Castell de Sant Martí Sarroca ha esdevingut el marc idoni, donada la centralitat geogràfica i la història del mític castell, per la signatura solemne  de l’adhesió de les capitals  de l’Alt Penedès, del Baix Penedès,  del Garraf i l’Anoia  a la fundació Pro-Penedès i en conseqüència als treballs que fa temps que ja està fent aquesta fundació sobre un pla estratègic del Penedès.

Pel que hem pogut llegir la Fundació Pro Penedès ja ha elaborat tres Plans Estratègics del Penedès, però la circumstància novedosa és que l’actual engloba el que s’ha reivindicat  – sense encara reconeixement polític ni administratiu- com  la Vegueria del Penedès, per tant el treball de planificació de l’ Àmbit tindrà ja un document que segons expliquen té una perspectiva de 10 anys . És una formulació pràctica que va adreçada a com mínim , penso, a tenir una estructura en el marc de la planificació que permeti avançar posteriorment en el treball concret de planificar aspectes determinats per la real construcció de l’àmbit autonòmic.

Veig la fotografia de l’acte de signatura. Fa goig, però això de la fotos ja ho té, fa recordar  i em porta una imatge molt semblant , en que també a l’any 2004, els representants de les mateixes capitals i els presidents dels respectius consells comarcals van signar un altre acord, allà mateix, en la mateixa sala del Castell de Sant Martí del document que seria  conegut com el Pacte de Sant Martí, el Punt Diari amb la signatura de C.M. en deia: El 9 de juny de 2004 els alcaldes de Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès, el Vendrell i Igualada, juntament amb els presidents dels consells comarcals del Garraf, l’Alt i el Baix Penedès, i l’Anoia van signar el Pacte de Sant Martí. Es tractava de generar un document que demostrés la intenció d’aquestes quatre comarques de posar en comú estratègies per definir conjuntament el futur del territori. L’objectiu final d’aquest acord era preparar el Penedès per a la reordenació territorial, que tots els implicats sabien que arribaria tard o d’hora.

Aquell acord solemne i potser també històric no va tenir massa recorregut  la voluntat política s’anà esmorteint i difuminant  i tot plegat va acabar en una efímera ( no més de  dos anys) coordinació. Tot i això va servir per impulsar  l’acceleració de las obres de la C-15, L’Eix Diagonal que tant esforços havia costat tirar endavant malgrat l’oposició durant alguns anys de la Conselleria  d’Obres púbiques de la Generalitat en l’etapa convergent. Avui s’ha descobert i  constatat que és una excel·lent infraestructura i que ha obert unes potencialitats que encara estan per explotar a fons. 

Que tinguem un magnífic any nou i salut, molta salut

Un empat sorprenent….. i tornem-hi que no ha estat res

Desembre 30, 2015

Certament un empat sorprenent i inesperat.

1.515 a 1.515 ( atents els fetitxistes que el número pot ser bo pel sorteig de la grossa o en al loteria del Niño) i l’empat ens porta a estar un setmana més  – potser serà ja definitiva- sense govern i amb un estat d’incertesa política que no creiem que sigui bona pel país.

Realment els resultats de les votacions ,i en aquest cas ho confirma, són diabòlics com acceptava el mateix Antonio Baños després de conèixer els resultats de la votació de l’assemblea de Sabadell.

Ara se’ns il·lustra amb l’anecdotari corresponent, un que va canviar els bitllets d’avió per poder anar a l’assemblea, el que no hi va anar per mandra, o el que piulava des d’Andalusia dient que esperava que el seu vot no fos necessari….. i així seguiríem amb altres comentaris o situacions.

Per tant segueix tot igual que fa tres mesos , després de les eleccions, i ara el termini s’allarga fins el dia 2 de gener, a on u grup més reduït de “cupaires” decidirà finalment quina posició final tenen  respecte a  la investidura de Mas.

Diumenge el diari el País portava un extens reportatge sobre la composició e la CUP i de passada i segurament amb voluntat de pressionar a la força polític furgant en els contradiccions publicava una antologia de declaracions dels seus dirigents sobre la negativa reiterada a investir a Mas

“Nunca, nunca, nunca”

Antonio Baños (EL PAÍS, 21-9-2015): “Vamos a votar que no [a la investidura de Mas]”.

Baños (eldiario.es, 22-9-2015): “No votaremos nunca una investidura de Mas. Y nunca es nunca. Nunca, nunca y nunca. Así que [los votantes de la CUP] pueden estar tranquilos”.

Baños (Cadena SER, 23-9-2015): “Nosotros no votaremos sí a un Gobierno presidido por Artur Mas. No votaremos sí nunca”.

Baños (La Sexta, 29-9-2015). “No votaremos sí a un Gobierno presidido por Artur Mas”. “Nosotros lo que decimos en campaña lo cumplimos. Nuestros lemas son promesas”.

Anna Gabriel (Ara, 5-11-2015): “Si Junts pel Sí sigue presentando como candidato a Artur Mas seguiremos votando que no”.

Baños (Rac1, 11-11-2015): “Si presentan al mismo candidato, haremos lo mismo que habíamos dicho”.

Benet Salellas (29-11-2015): “Continuaremos sentados en la mesa de negociaciones hasta que nos pongan sobre la mesa un plan de choque, un proceso de ruptura y definitivamente una presidencia que no recaiga en la persona de Artur Mas”.

Certament costa assimilar nous procediments amb que s’han dotat les noves formacions polítiques i ara quan el procediment per l’atzar del destí ha situat en un impasse la investidura es vol ridiculitzar aquest procediment.

Alguns lloen els procediments i altres se’l carreguen, però amb una certa experiència política també he vist en òrgans representatius de partits la mateixa participació i entusiasme que es va viure a Sabadell, perquè al final prendran al decisió menys d’un centenar de persones , que és molta menys gents que els òrgans del vells partits… La realitat és així.

Hi ha hagut també una certa crítica – de pocs la veritat- periodistes per la poca informació que s’ha pogut obtenir i pel blindatge de les intervencions i fins i tot de l’espai a que s’havia designat pels periodistes que havien d’informar de l’Assemblea . No he vist cap periodista però que deixes de signar la crònica amb desacord amb els mesures preses. Al contrari en ocasions això ha estat vist com positiu. En fi tots vivim en contradicció en tantes coses!.

La realitat és però que la investidura segueix bloquejada i ja es poden anar llençat consignes de que això acabarà bé, potser sí que al final Mas serà president però coincidirem en que la legislatura no serà cap mena de camí de roses, i no ja pels objectius plantejats sinó per els formes que s’hauran d’anar esperant per arribar a uns mínims. Perquè suposo que entendrem que al la presidència surt afeblida després de tota quest guirigall organitzat i viscut.

Però tampoc és pot fer la lectura fàcil i carregar contra al CUP, ni molt menys, si que és veritat que hom pot retreure si al final es pacta la presidència de Mas tot el que van dir durant al campanya negant el pa i l’aigua  Mas , però   també altres forces han d’assumir alguna responsabilitat sobretot per la lectura ràpida que fan fer dels resultats del 27 –S , on semblava que tot ja estava encarrilat i predeterminat .

La mateixa campanya fonamentada per junts pel sí en la desqualificació de les altres  forces feia inviable posteriorment altres possibilitats d’acords a la vista dels resultats segurament aturant-se un moment per seguir avançant encara més i amb força quantitativa.

Què la CUP hi pot tenir responsabilitat en el col·lapse que viu la política catalana , potser sí, però en té encara molta més, crec,  que hi va fiar tot a aquesta formació política oblidant que sistemàticament havien negat la possibilitat d’investir a Mas.

Pressupostos en marxa.

Desembre 29, 2015

Superat l’escull de l’aprovació de les taxes ara comença la presentació dels pressupostos, alguns municipis jo els han aprovat, però a Vilanova i seguint una certa tradició, trencada poques vegades el pressuposts s’aprova quan ja l’any està començat.

El govern de CiU i PSC es troba doncs davant el primer moment difícil del mandat. Si supera el debat i l’aprovació del pressuposts tindrà camp per córrer del contrari entrarà en una dinàmica  de poc recorregut.

L’aprovació del primer pressupost del mandat va lligat d’ençà de la seva confecció al Pla de Mandat que és el full de ruta que el govern s’ha fixat i per tant ja ha fet el necessari exercici de prioritzar i marcar quin són els objectius de legislatura.

Aquets Pla ja està confeccionat i se’n pot fer lectura al Web de l’ajuntament i per tant el principi del debat i presentació pública ja està fet i seguiran diverses sessions informatives al llarg del mes de gener mentre paral·lelament la voluntat del govern és que es debatin públicament i en les comissions de l’ajuntament les xifres que conformen el pressupost per l’any 2016.

La proposta del govern arriba als 68 milions d’euros, xifra notable i que en condicions normals donaria per molt però en l’actualitat i amb el deute que arrossega l’ajuntament fruit de la crisi i de l’asfixia a que la manca de finançament provoca , doncs una gran part d ‘aquets diners aj estan dedicades a amortitzar deute i a partides estrictament finalistes. Poc joc doncs per poder aplicar a allò que em diem “fer política” és a dir fixar les propostes que el govern fa de nou en els àmbits d’actuació.

El primer tinent d ‘alcalde i cap dels regidors socialistes i portaveu del govern ha explicitat al Diari de  Vilanova  que els pressupostos d’enguany venem, “molt marcats, deia, pels pactes de governabilitat i els 52 punts en què es basa l’acord de govern. En aquest sentit, doncs, els quatre eixos estratègics en què s’enquadren les partides de 2016 són les polítiques socials, l’espai públic, la projecció econòmica i la transparència”.

No podia ser d’altra manera ,del contrari l’essència del pacte no s’entendria.

És evident que els pressupost haurà de ser fidel a l’acord de govern per donar credibilitat i sobretot enfortir la bonança del pacte que va tenir un cert nivell de crítica ( tots els pactes tenen la seva crítica) i desmentir allò tant fàcil i tant escoltat de que ara un aspecte de cadires.

L’exercici pressupostari no serà fàcil. De moment caldrà trobar alguna aliança per poder tirar-los endavant , les taxes es van pactar amb ERC fent algunes modificacions importants ara veurem si també s’aposta per arribar a un acord amb el republicans o bé s’exploren altres vots que també són possible.

Ja ho veurem.

Algunes de les partides que augmenten són, en l’àmbit social, partides per a beques menjador, reforç escolar, habitatge o atenció domiciliària destinades a pal·liar els efectes derivats de la crisi.

També la promoció econòmica té un cert interès amb apostes un cop més per plans, entre ells Pla Estratègic d’Activitat Econòmica, es vol redactar un Pla de Màrqueting Turístic, consolidar la Destinació Turisme Familiar, la ciutat firal i crear el Vilanova i la Geltrú Convention Bureau.

Creiem que és important la partida de 150.000 euros han de servir per iniciar la redacció del POUM. A veure si ara va de veres , ja que en els darrers quatre exercicis hi hem trobat partides destinades al mateix i el més calent és a l’aigüera. Cal donar ja ara amb una certa urgència el treball de planificació de al ciutat perquè si no és així la planificació ja la faran altres , diguis administracions superiors o bé el mateix mercat i segons com evolucioni hi haurà actuacions que no agradaran,segur.

En el moment del pressupost les posicions són clares , no valen ambigüitats i les forces polítiques de l‘ajuntament hauran de posicionar-se sobre el que vol tirar endavant el govern o bé intentar incidir i fer propostes que s’acceptin i influir en el programa d’actuació.

Serà també el moment, al marge de les 52 propostes pactades, si allò que els socialistes deien des de l’oposició ara des del govern ho mantenen, ja vam veure que en el tema de les taxes la posició ha variat sensiblement, veurem ara en el moment de distribuir els recursos econòmics.

Tot plegat pot marcar el mandat, jo ho hem dit, segons quines siguin els aliances que s’acabin donant marcaran possiblement el futur d’altres acords que al llarg d’aquesta legislatura marcaran el programa d’actuació.

I constar un cop més el que altres vegades hem dit i reiterat fins a cansar-nos. Està per fer encara l’autèntic sistema de finançament pels ajuntaments que masses vegades han de suportar pressions de la ciutadania sobre aspectes que no els correspon n tenen els recursos per fer-ho.

S’ha dit mil i una vegades que els ajuntaments pateixen una precarietat estructural des de l’aspecte que no  ha estat resolta per més que se’n ha parlat abastament.

En fi ara comença el procés de negociació que promet ser prou interessant.

 

 

 

 

 

 

 

 

Molta feina i encara en queda més per fer.

Desembre 28, 2015

Ara fa vint-i-cinc anys un grup de persones (Joan Martí i Martí,,Francesca Cabrisses i Vilàs, la Rosa Barrufet i Fuguet, , i la Montserrat Carbonell i Espier ) es reunien per iniciar el tràmits i treballs per  constituir l’Aula de la Gent Gran de la Comarca del Garraf, després hi afegirien el terme Universitària. Van fer bona feina. Tanta com totes les persones que hi han treballat al llarg d’aquest quart de segle.

Van posar els bases d’un projecte que en fer vint-i-cinc anys s’ha consolidat i ha crescut.

Van embastar , propostes, idees, lligams amb la coordinadora de les Aules ( AFOPA ), van aglutinar a un conjunt de ciutadans i ciutadanes al voltant d’unes activitats culturals diverses amb al voluntat de seguir aprenent, de continuar formant-se, i van començar una activitat social i associativa  que avui, vint-i-cinc anys més tard, i de manera interrompuda segueix tenint una presència important en el panorama cultural de al ciutat.

I Els 25 anys és una d’aquelles xifres en que a la nostra societat li hem donat sempre  una atenció especial  en aquesta tradició de fixar-nos en xifres concretes. I un quarts de segle és una bona xifra

25 anys és ja una edat de maduresa.

25 anys ja és una bona experiència acumulada.

La mateixa aula ho manifesta : Hem consolidat al llarg dels anys una programació estable i variada en temàtica al llarg de l’any, les seves activats i la presència continuada donen testimoni de l’esforç  i real voluntat de creure el paper cabdal de la cultura  tant en la quotidianitat com en un element de seguir aprenent i formant-nos més enllà de la nostra edat. Volem contribuir també a  través de la difusió cultural a cohesionar la nostra ciutat

L’Aula d’Extensió Universitària de la Gent Gran de la Comarca del Garraf  celebrarà  aquest curs, 2015-2106, el seu vint-i-cinquè aniversari. Vint-i-cinc anys són forces anys de dedicació a difondre la cultura al nostre territori i intentant complementar la formació que  anem fent al llarg del anys.

Vint cinc anys de feina continuada mereix una celebració. Celebració modesta però important per nosaltres. Tenim la voluntat de fer un seguit d’actes , alguns inserits en la programació habitual de la nostra activitat i altres que donin més rellevància al curs en el que celebrarem el quart de segle de la nostra activitat consolidada i continuada.

L’Aula ha estat és encara i volem que segueixi essent una tasca col·lectiva, una activitat compartida, un instrument de tots els seus associats i les seves associades.

I la commemoració d’aniversaris significats i aquets ho és , tenen moltes mirades diverses, moltes percepcions, i una munió de records i de vivències i experiències acumulades

Però n’hi ha dues que sobresurten .

Una primera, mirar enrere i veure la feina que s’ha fet , recordar a les persones que amb el seu esforç ho han fet possible. És una mirada potser , i no passa res,  amb el punt just de nostàlgia però també de satisfacció de veure que s’ha recorregut un bon trajecte i crec que amb molta i bona feina feta.

I una segona ,en els aniversaris cal també i es fonamental pensar en el futur.

I en aquest futur l’Aula volen refermar els compromisos que fa vint-i-cinc   anys van servir entre molts altres objectius donar vida a l’Aula.

Compromís amb els mateixos membres de l’Aula, amb la formació , amb el debat i l’estudi, amb la voluntat de voler aprendre més coses, de saber més.

Compromís de lleialtat amb les institucions, que ens han acollit com L’UPC i altres com l’Ajuntament o el Consell Comarcal que  han ajudat i molt a desenvolupar el projecte i a donar-hi escalf i recursos . Compromís amb la ciutat, amb el món associatiu. L’Aula vol participar activament en tot allò que pugui millora el teixit associatiu com un element cabdal de la necessària, ara que més que mai,  cohesió social.

Possiblement després de vint-i-cinc anys, l’Aula podria afirmar que els associats i la mateixa  l’Aula s’han  fet més grans, segur ,i potser una mica, una mica més savis.

L’Aula es va fixar uns objectius que els va complint i revisant però amb fidelitat a aquells principis que van portar a fundar l’entitat: aprendre, difondre la cultura, intercanviar les nostres opinions. Fer una programació que sigui de l’agrad de la immensa majoria i que mantingui el repte de continuar formant, aprenent i compartint les experiències que es tinguin , que en són moltes .

L’aula és avui una entitat  dinàmica i que vol ,des de l’aportació a la difusió cultural, des de la modesta presència en el món associatiu,treballar per la cohesió social de la nostra ciutat , que és fonamental en moments d’una certa dificultat econòmica i de convulsió política. La difusió de la cultura i la formació permanent són instruments cabdals pet mantenir una societat cohesionada i en disposició d’avançar en les valors comunitaris i del civisme.

A través de la feina, modesta i segur, que com moltes altres entitats de la ciutat, volen oferir un ventall de possibilitat de  compartir i de descobrir noves realitats a través del programa d’activitats que porta a terme

L’Aula vol ser present en el devenir de la nostra ciutat, amb el paper que els pertoqui naturalment.

L’Aula vol dinamitzar més si es pot encara l’Afopa.

L’Aula vols er un integrant dinàmic i actiu al sí de l’Escola Politècnica de Vilanova.

La feina que es fa és amb voluntat de retorn de la confiança que aquestes institucions tenen en l’Aula.

Es tracta de ser seu útils seguir mantenint un nivell de formació. La cultura és la divisa de l’Aula  perquè és a través de la cultura que poden desenvolupar la  seva tasca i sentir-se més realitzats com a persones..

I tot plegat fer-ho amb les possibilitats de que es disposen però amb la responsabilitat que els vint-i-cinc anys d’història obliga.

Un quart de segle ja obliga a fer les coses ben fetes i ben segur que l’aula s’hi esmerça en aquest objectiu. Hi ha un treball acumulat de moltes persones i d’una constància es seguir estar presents en el panorama cultural i educatiu de la ciutat.

No hi haurà millor celebració dels vint-i-cinc anys que recordar amb justícia la feina feta en aquets anys i conjurar-se a creure que el millor temps per L’Aula encara està per venir.

Felicitats i a seguir fent feina.

 

Publicat a l’Eix Diari el 22 de desembre del 2015

De lectures

Desembre 27, 2015

La luz que no puedes ver.

Anthony Doerr

Editorial Sumadeletras.

Barcelona, març del 2015.

Interessantíssima novel·la en que deus vides paral·leles acaben confluint en mig dels desastres i horrors de la guerra mundial. Una trama excel·lentment ordida amb dos personatges que aixequen simpatia només conèixer-les i que van desenvolupant la seva vida fins que les circumstàncies els porta a trobar-se en bàndols enfrontats però amb una sintonia que en mig de l’enfrontament en que estan sotmesos i en mig d’un destrucció inenarrable és possible que la innocència venci a la perversitat. L’expressió d’una gran sensibilitat en forma de narració. Fruit de l’èxit que ha tingut el llibre. Ha estat un dels llibres que més temps ha estat en les llistes dels llibres més venuts. Certament creiem que  s’ho mereix.

Anthony Doerr va néixer i es va criar a Cleveland, Ohio. És l’autor de les col·leccions de contes The Shell Collector i Memòria de paret, les memòries, Four Seasons a Roma, i les novel·les sobre la About Grace  i Tota la llum que no podem veure, que va ser guardonat amb el premi 2015 Pulitzer per la ficció  i també amb  altres guardons .

La revista britànica Granta va incloure a l’any 2007 a Doerre com una dels 21 millors escriptors dels EEUU per la qualitat de les seves obres i per l’acollida que cadascun del seus llibres ah tingut.

Entre els nombrosos premis obtinguts destacaríem al 2010 Stroy Prize considera el premi més prestigiós de literatura als EEUU i també  Sunday Times EFG considerat el premi més important del món a  un relat.

Més enllà dels premis que hagi pogut obtenir no hi ha dubte que la novel.la La luz que no puedes ver és una narració amb enorme capacitat d’emocionar i amb uns personatges magníficament descrits.

La novel.la comença quan s’intueix l’ambient d’un possible conflicte bèl·lic. Dons nens en dues ciutats diferents la Marie Laure, perd la visió fins  quedar cega  i ha d’aprendre a conviure amb el seu handicap, l’ajuda el seu pare que és l’encarregat dels panys i candaus del Museu de Història Natural de París. Amb la seva habilitat li fa una maqueta del entorns d’on viuen perquè la Marie Laure vagi aprenent els itineraris i pugui caminar sola per París.

A un miler de quilòmetres viu el Werner un orfe que malda per sobreviure en un orfenat , el seu destí és treballar a les mines que hi ha prop de la residència, allà viu amb la seva germana i té una afició extraordinària per la mecànica i es dedica a reparar aparells de ràdio. Aquesta afició , gairebé obsessió fa que es fixin amb ell i el porten a una escola de les joventuts hitlerianes a  on anirà perfeccionant el seus coneixements a l’entorn de la ràdio.

Un cop la guerra esclata fan recorreguts diferents però tots dos acaben a la ciutat de Saint-Malo . La Marie Laure inicia amb el seu pare la fugida quan els alemanys entren a  Paris i el pare rep l’encàrrec de protegir  una preuada joia que té una llegenda al voltant de la immortalitat. Arriben després d’una llarga peripècia a la ciutat on s’hostatgen a la casa del oncle avi de la de la Marie Laure. El pare es detingut mentre estava fent una maqueta perquè la filla s’orientés , desapareix . Ella es queda amb l’oncle avi i s’endinsa  en la via de la resistència ja que l’avi emet missatges a través d’una ràdio pels anglesos i americans quan just estan a punt d’arribar a la ciutat de Saint -Malo

Precisament aquestes emissions de ràdio són les que porten a Werner fins a Saint-Malo, ja que amb es dedica a detectar emissions clandestines i localitzar-se. En mig d’un bombardeig Werner queda atrapat en un soterrani i a través de la ràdio escolta  Marie Laure que ,sola a casa , ja que l’oncle avi ha esta detingut ,emet per la ràdio i musica i va llegint capítols de Jules Verne. Werner fascinat per la veu de la jove quan aconsegueix sortir del soterrani busca fins a trobar la casa des d’on emet la noia. Arriba just per salvar-la d’un sotsoficial alemany que ha recorreu Europa cercant la joia que el pare de la Marie Laure havia amagat.

Entre els dos joves neix una corrent de simpatia i ambdós intenten allunyar-se  de la  ciutat que serà bombardejada sense treva mentre duri la resistència. Aconsegueixen fugir de la primera línia de foc La Noia retroba el seus familiars i ell es detingut i fet presoner pels americans.

El desenllaç de la novel.la es situa ja en l’actualitat quan es retrobem les famílies dels protagonistes.

Dos personatges que viuen els primers anys del nazisme si ho viuen en una certa incomprensió en part per la seva vulnerabilitat malgrat  vagin superant els inconvenients i entrebancs que la vida  els va posant. Al·legat contra el nazisme sense però que hi la novel.la sigui una narració de  al guerra, aquesta és el marc  per anar  desenvolupant els itineraris dels dos joves.

Dos joves , dos herois involuntaris que amb la seva innocència vencen l’horror de la guerra , una atracció que potser en altres circumstàncies hagués pogut ser una gran història d’amor. Ara esdevé una relació especial de supervivència, un petit punt de llum en la foscor de la guerra.

Crec que és una lectura inoblidable combinant magníficament una atmosfera semblant a la d’un thriller i amb un resultat ambiciós pel que fa al contingut d’una solvència narrativa extraordinària.

Un llibre que emociona i que barreja magníficament fets i sentiments.

 

 

 

 

 

 

 

Del “gordo” als innocents.

Desembre 26, 2015

Els titulars destacats del 22 de desembre al migdia eren dos, que el “gordo” havia passat de llarg de Catalunya i que Junts pel sí havien presentat la proposta que han fet a la CUP per investir President i poder formar govern.

O sia que a Catalunya el “gordo” de veritat que ha caigut és el document presentat solemnement per Romeva i els seus companys e candidatura. Com si fos un premi.

Ara el document haurà de ser validat o per la CUP en l’assemblea que farà a Sabadell ( si no hi cap més canvi) el proper dia 27 de novembre , tres mesos després de les eleccions i precisament quan ja és típic fer innocentades.

Així passarem del Gordo als innocents.

I segurament s’’ha de ser un pèl innocent per creure’s que ara tot el que es proposa es portarà a la pràctica.

Sobretot perquè qui fa la proposta ha tingut l’oportunitat de fer-ho al llarg de forces anys i ha mirat cap una altre banda o senzillament que ara és tot possible per poder assolir la presidència de la Generalitat al preu que sigui.

El document és llarg però prou interessant, no ho negaré.

Destaca més enllà de tot un seguit d’aspectes polítics i administratius ( que sonen a un exercici de ficció) per tirar endavant el nou estat, destaca mot però  el que diu el pacte respecte al pla de xoc.

Pla de xoc que intenta pal·liar els efectes de al crisi que ha sacsejat Catalunya.

Però el Pla de Xoc que ara es proposa ha tingut una acollida més aviat crítica que podríem resumir amb els paraules de Teresa Crespo presidenta del Consell Assessor de Polítiques Socials i Familiars que afirma que el pla de xoc negociat amb la CUP conté mesures que el Govern mai va voler aplicar que a més , qualifica de “pèrdua de temps” els quatre anys que ha estat al capdavant d’aquest organisme. En fi una veu qualificada que desemmascara aquesta situació que estem vivint i posa en dubte al credibilitat de les operacions que es porten a terme.

Algunes dades concretes que fan pensar que el Pla de Xoc és una amalgama de propostes que ja existien i que ara es fusionen per donar una certa aparença de sensibilitat social.

Un parell d’exemples

Llegim al document de proposta de pacte amb la CUP

 Reducció d’un 50% del temps mig de les llistes d’espera de primera visita a especialista i proves diagnòstiques així com del 10% de les llistes d’espera quirúrgiques.

Per fer ho s’aporten els següents recursos

Primera visita a l’especialista: 13.600.000 €

Proves complementàries: 8.400.000 €

Intervenció quirúrgica: 74.000.000 €/any

 Podem llegir en els resolucions aprovades en el Debat General sobre l’increment de la pobresa i de les desigualtats

6.7 Garantir unes llistes d’espera transparents que mai suposin un desavantatge per aquelles persones que no tenen cap altre mitjà que el sistema públic per accedir a la intervenció necessària per la seva salut (igualtat de condicions d’accés per tothom, només sota criteris clínics contrastables).

6.8 Reduir les llistes d’espera de diagnòstic que assegurin que cap persona, pel sol fet de només dependre del sistema públic, pugui ser perjudicada pel tractament de la seva possible malaltia

Evidentment aquest segon paràgraf no s’ha porta a terme.

Ara ens haurem de creure que sí que es farà?

Ara doncs sembla que hi ha diners però segons dades oficials, el 2010 el pressupost del departament de Salut era de més de 9.000 milions -concretament 9.709.389.100 euros- , una xifra que va anar baixant progressivament fins que aquest 2015, que té pressupostats 8.466 milions, ha augmentat per primera vegada en els darrers cinc anys respecte a l’any anterior. Tot i que suposa un lleuger augment en comparació amb l’any 2014, segueix estant molt lluny de les xifres de 2010, 2011 o 2012. Entre 2010 i 2013 el pressupost es va mantenir per damunt dels 8.500 milions d’euros però el 2014, per exemple, va tocar fons amb prop de 8.200 milions. En total, les reduccions pressupostàries han suposat que avui es compti amb 1.300 milions d’euros menys que el 2010.

Un altre exemple, en aquest cas sobre la renda mínima

Diu el document de Junts pel sí:

Renda Mínima d’Inserció. Recuperar la Renda Mínima d’Inserció com a dret subjectiu; ampliar el pressupost per garantir el 100% de cobertura; i garantir el manteniment en el programa de la RMI a totes les persones que, passats els 60 mesos de permanència, mantenen les circumstàncies que van generar el dret a percebre-la.

Previsió pressupostària: 70 M € addicionals al pressupost executat de la RMI durant el 2015 (200 M €) .

 En Una de les resolucions aprovades en el Debat General sobre l’increment de la pobresa i de les desigualtats podem llegir:

 1.2 Garantir que el Pacte per a la lluita contra la pobresa a Catalunya inclogui un pressupost que abasti, com a mínim, quatre exercicis pressupostaris i incorpori les actuacions i estratègiques que estan impulsant tan la resta d’administracions que operen al nostre país com les entitats del tercer sector social, per tal que esdevingui un pacte realment nacional.

1.3 Definir, a través del Pacte per a la lluita contra la pobresa

 c) Crear un grup de treball amb la participació de tots els agents implicats que estudiï les propostes de rendes socials d’equitat i les seves possibilitats de finançament

En fi ja em diran i així podríem anar fent Aquest mateix exercici en matèries com l’educació i en el tema de les beques escolars .

Ara ens caurà la “grossa” en forma de pacte i tot serà doncs un camí de roses.

Però en altres àmbit la reculada de Mas i els seus és també espectacular.

El mateix document del pacte ens informa que:

Barcelona World . El programa electoral de Junts pel Sí estableix el compromís de “revisar i impulsar el projecte de complexos turístics integrats del camp de Tarragona, per concretar l’aposta de captació de mercats llunyans i de protecció econòmica del territori, en el segment del turisme familiar i dels esdeveniments i convencions, en un marc de compromís amb el turisme de qualitat, responsable i sostenible” . Tanmateix, es deixa en suspens la tramitació del PDU. Es crea un grup de treball per abordar una possible revisió del pla entre el Govern, Junts pel Si i la CUP. La vigència de la suspensió del PDU es mantindrà fins que no hi hagi un acord per consens.

 Reprodueixo titulars de la premsa concretament del digital “delcamp.cat”del moment en que el projecte era la panacea pel país :

 Artur Mas: «El Camp de Tarragona ho té tot per triomfar i ho farà»

CiU i PSC han fet oficial aquest migdia la signatura de l’acord sobre BCN World

 La Torre del Pretori de Tarragona, ha acollit aquest matí, diumenge 30 de març, la signatura de l’acord de lle de BCN World entre el govern de la Generalitat i el Partit Socialista de Catalunya. L’acte ha estat encapçalat pel president de la Generalitat, Artur Mas; el primer secretari del PSC, Pere Navarro; i els alcaldes de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros; de Vila-seca i també president de la Diputació de Tarragona, Josep Poblet; i de Salou, Pere Granados.

«és un projecte que es basarà en les bones pràctiques i hi ha una llei que ens assegura que no serà el campi qui pugui». Per una altra banda, ha remarcat que l’objectiu és la capitalitat turística de Catalunya i Tarragona: «el Camp de Tarragona ho té tot per triomfar i ho farà. Tenim totes les condicions, ho volem tot i Catalunya ho tindrà», ha dit Mas.

Finalment, va defensar que amb BCN World Catalunya vol convertir-se en “un focus mundial per atreure convencions i congressos, és a dir, turisme de negocis i turisme familiar”. “No fomentar ludopaties severes i que una part dels ingressos del joc es reinverteixin en acció social i territorial”, va concloure.

Val alguna cosa la signatura del President?

És l’acord amb la CUP el “tipp-ex” que esborra la signatura  dels compromisos que ha contret  el President?

El cinisme s’instal·la dissortadament en tot aquets procés.

Consti a mi ja em va bé que no es faci això de Barcelona World, fa ferum de “pufo”, però vaja no em refiaria del President ni amb l’eufòria pròpia del Cap d’Any.

Demà, principi del dia dels Innocents sortirem de dubtes , però els dades concretes i reals queden per la història.

Avui és Nadal

Desembre 25, 2015

Carregat com sempre de desitjos i voluntat de fer-nos una mica millor. Dos textos per  celebrar la festa i fer també el desig de pau , salut ,solidaritat i felicitat per tothom.

 Santa Llúcia gloriosa. Narcís Comadira, ARA, 12.12

Ja tenim Nadal a sobre, com aquell qui diu. Demà és Santa Llúcia, que, de fet, obre les festes nadalenques. Maragall, el poeta, ja les inaugurava abans, per la Puríssima, de tantes ganes com en tenia. Maragall volia el Nadal nu i glacial. Suposo que li agradava aquesta gelor exterior, la grisalla, els arbres repelats, amb troncs i branques d’acer. És clar que tot això s’ho mirava des del confort burgès de la seva torre de Sant Gervasi, voltat de criatures i mainaderes. Però és veritat que aquesta desolació exterior ens porta a desitjar una certa quantitat de caliu interior, d’escalf, de tendresa i de memòria. Això que en diem la tradició, que sembla que aquests dies vol agombolar-nos d’una manera especial. Tradició d’uns costums: pessebre, missa del gall, regals; tradició d’uns sabors que tornen, tossuts, a reclamar la seva presència, que es fan irrenunciables. L’escudella i carn d’olla, els canelons, el capó rostit, amb prunes i pinyons. I els torrons, pastosos, i les neules, cruixents. I el xampany, com en dèiem abans, amb l’ascensió de bombolletes dins del seu or liquat i transparent. Volem ser moderns, volem canviar-ho tot, però quan ve Nadal, el cos ens demana aquestes coses. I l’ànima també.

El fibló de la nostàlgia d’una cançoneta mig oblidada ens ferirà, mentre les dotze aniran tocant i el tunc que tan tunc de l’esperança no deixarà de bressolar-nos; mentre tots els nois de la mare tremolem, nuets nuets, i esperem que algú, que vetlla per nosaltres, ens pregunti, per fer-nos feliços, què li darem que li sàpiga bo… I és clar que les panses i figues, que les nous i les olives, que la mel i el mató són simbòlics, però, al seu conjur, aquestes coses senzilles són capaces de desvetllar dins nostre l’ombra d’una promesa d’acompliment definitiu del desig.

Ja ho sé que tot això s’està esbravant, contaminat per costums estranys i tradicions forasteres. Però crec que tenim un tresor meravellós i que ens l’estem deixant prendre amb la més absoluta de les indiferències. Ja ho sé que cada dia són més els descreguts, els que deixarien de celebrar el Nadal en nom d’un mal entès sentit de la convivència entre creients cristians i creients d’altres religions, musulmans o laïcistes. En nom d’una mal entesa democràcia. Cada cop són més els que volen tornar a celebrar el solstici d’hivern, oblidant dos mil anys d’elaboració lenta d’una tradició vertebrada per la religió cristiana, oblidant mil anys d’una tradició local vertebrada per una llengua que va néixer aquí i que ens fa pensar com pensem, que ens configura, que ens fa com som i que veiem tremolar de fred sobre les palles gebrades d’un pessebre terminal. No podem tirar-ho tot per la borda. Hem de respectar tothom, però hem de començar per respectar-nos a nosaltres mateixos. I aquest respecte comença per valorar el que tenim i per defensar-ho amb la nostra convicció del seu interès, del seu valor i de la seva capacitat de construir un futur civilitzat. La capacitat de tendresa de Nadal, del nostre Nadal, no la té cap solstici ni cap disbauxa. I la tendresa és l’antídot de tots els virus i verins haguts i per haver.

Bé, tot això ha vingut perquè demà és Santa Llúcia, dia de l’any gloriós. I perquè fa exactament cent anys que Josep Maria de Sagarra va escriure aquell seu famós poema titulat Romanç de Santa Llúcia. Sagarra, fa cent anys, no patia ben gens per l’amenaça de desaparició de la seva tradició. Tot al contrari. Fa exactament cent anys, la Mancomunitat catalana havia començat el seu procés ple de realitats. No crec que puguem dir el mateix del nostre. Potser sí que, algun dia, el nostre arribarà a port. Potser sí que arribarem a tenir una República Catalana, però, com serà?, ¿sabrà defensar la nostra genuïnitat, la llengua que ens ha fet com som?

“Anem tots dos a la fira, / amiga, anem-hi de jorn, / que una mica de muntanya / alegri nostra tristor. / Comprarem grapats de molsa / i una enramada d’arboç, / i una blanca molinera, / i una ovella i un pastor. / Ho posarem a migdia / dins del nostre menjador, / i abans de seure a la taula / ens ho mirarem tots dos; / que una mica de muntanya / ens faci el menjar més dolç!”

Per sort, la fira de Santa Llúcia encara existeix. Encara hi ha grapats de molsa, blanques molineres, ovelles i pastors. El que ja no hi ha són enramades d’arboç. Però hi ha gallerans i grèvol i eucaliptus i tot de coses estranyes, papàs-noels nòrdics i caganers nostrats. I quantitats de mal gust. Però la fira encara hi és… Bon Nadal!

 ++++

 NADAL 1976

 He vist esbatanades

Les finestres del cel. Ales han davallat.

blanques. S’esllavissaven

entre la roba estesa dels terrats.

Després, a terra,

pels carrers i les places,

damunt la mangra i el quitrà

que les parets malmeten,

lentament escrivien,

amb rosada invisible,

la mateixa que mulla camps i prats,

les paraules antigues:

«Nadal, Jesús és nat»

I, encara amb llums de blanc de lluna

«Amor, oblit i pau

 

Tomàs Garcés. Grèvol I molsa

Encaixar el trencaclosques.

Desembre 24, 2015

Costar encaixar totes les peces.

Les possibilitats no són gaires i cada peça té arestes que fan difícil posar-la al seu lloc sense que es mogui tot el trencaclosques.

Qui ha guanyat les eleccions té molta dificultat per trobar els suports necessaris per poder governar.

I en el marc post electoral tot es mou amb moviment calculats amb missatges enverinats i també amb molta , molta estratègia.

El gran tauler d’escacs està parat i cada moviment per mes espontani que puguis emblar està ben calculat i preveient que la jugada que es faci porta immediatament el moviment de l’adversari.

Moure fitxa i que qui la mou primer i ben moguda porta avantatge.

I qui l’ha de moure primer però sense que sigui el bon moviment és Rajoy que ja ha llençat alguns missatges adreçat a  fixar el límits de qualsevol proposta de negociació.

“la mayoría de los votantes han apoyado a formaciones que comparten la defensa del orden constitucional, la unidad de España y la igualdad de todos los españoles” i encara ha estat més explícit quan ha afirmat. “Que no llegue alguien diciendo que me voy a saltar las reglas, que voy a hacer un referéndum, que me voy a saltar los objetivos de estabilidad…”,

Per tant ja tenim límits de qualsevol possible marc de negociació.

I quan apel·la Rajoy al PSOE instant-lo a tenir “ sentido de estado” els para un trampa , els envia la pilota a la seva teulada.

I aquí en aquest marc es on està atrapat el PSOE, que haurà de jugar el paper fonamental en fer possible una legislatura o bé avança cap a unes noves eleccions que possiblement no interessin a ningú però menys als socialistes que necessiten temps per refer el seu projecte i, si cal, trobar un nou lideratge.

Ciudadanos els pressiona perquè facilitin la investidura i Podemos els pressiona per altra banda perquè evitin fer presidenta Rajoy.

Sigui com sigui les alternatives són totes complicades.

La gran coalició envia directament el PSIOE a cedir l’espai de l’esquerra i ja han vist que Podemos no era un bombolla sinó una realitat que encara té camp per guanyar , i si Sánchez intenta conformar un govern d’esquerres o trobar la investidura i després governar amb les esquerres i el suport del PNB , els seu propis barons ja han posat el crit al cel, ni aigua , ni cap mena d’acord amb els que defensen el referèndum a Catalunya, autèntica ratlla vermella que han posat alguns dels dirigents bàsicament d’Extremadura i Andalusia. Doble dificultat doncs l’externa i la pròpia que potser és més complicada encara.

Però tot els seu temps i aquí a Catalunya ja estem acostumat a veure com passen els dies per la investidura i segueixen les  converses ara ja amb document concret fins que diumenge els d ela CUP acabin votant unes quantes propostes entre elles la d’investir a Mas que un cop més ha estat rebutjat per la CUP en una lectura realista dels resultats de diumenge.  Ara ens podem trobar en una nova edició de llargues  i “secretes” negacions amb un futur incert.

Tot està per madurar i encara queden dies, les àpats i sobretot els desitjos de concòrdia de Nadal potser ajudaran a trobar alternatives i a curar els ferides profundes que va deixar el debat entre Rajoy y Sánchez.

La lectura a Catalunya és molt més complexa encara, per una banda hi qui en la clau sobiranista fa sumes esbiaixades, atribuint interessadament a en Comú Podem directament a l’ independentisme quan el grup polític s’ha posicionat amb claredat pel dret a decidir, és a dir pel referèndum sense anunciar intenció de vot en el mateix.

I en aquest sentit fa gràcia sentir al portaveu de Junts pel sí, dient que el plebiscit a Catalunya ja s’ha fet. Que ho va decidir ell, potser? I si ara també les volem convertir ens plebiscitàries del 20 D qui ho pot negar. Ell altre vegada?

Sumes i restes que serveixen per argumentar el pes del sobiranisme o del constitucionalisme , sumes i restes que segons qui fa la lectura és com intentar fre creure que han avançat uns o altres.

Però aquí el trencaclosques electoral català estaria apunt de tancar-se o de trencar-se. Junts pel sí han presentat un document que els del al CUP hauran de votar diumenge si l’accepten.

El document va acompanyat de la presidència per Mas i un conglomerat de càrrecs per ver veure que ara tot plegat serà mes coral que individual.

Portem 3 mesos sense govern però tampoc es nota crec,cal dir-ho també.

Ara comença el mateix joc de intentar encaixar el trencaclosques a Espanya.

Dies de titulars i especulacions.

 

 

 

 

 

A la tercera serà la vençuda?.

Desembre 23, 2015

Amb tota la pompa i l‘esplendor de les gran ocasions el Castell de Sant Martí Sarroca ha esdevingut el marc idoni, donada la centralitat geogràfica i la història del mític castell, per la signatura solemne  de l’adhesió de les capitals  de l’Alt Penedès, del Baix Penedès,  del Garraf i l’Anoia  a la fundació Pro-Penedès i en conseqüència als treballs que fa temps que ja està fent aquesta fundació sobre un pla estratègic del Penedès.

Pel que hem pogut llegir la Fundació Pro Penedès ja ha elaborat tres Plans Estratègics del Penedès, però la circumstància novedosa és que l’actual engloba el que s’ha reivindicat  – sense encara reconeixement polític ni administratiu- com  la Vegueria del Penedès, per tant el treball de planificació de l’ Àmbit tindrà ja un document que segons expliquen té una perspectiva de 10 anys . És una formulació pràctica que va adreçada a com mínim , penso, a tenir una estructura en el marc de la planificació que permeti avançar posteriorment en el treball concret de planificar aspectes determinats per la real construcció de l’àmbit autonòmic.

Veig la fotografia de l’acte de signatura. Fa goig, però això de la fotos ja ho té, fa recordar  i em porta una imatge molt semblant , en que també a l’any 2004, els representants de les mateixes capitals i els presidents dels respectius consells comarcals van signar un altre acord, allà mateix, en la mateixa sala del Castell de Sant Martí del document que seria  conegut com el Pacte de Sant Martí, el Punt Diari amb la signatura de C.M. en deia: El 9 de juny de 2004 els alcaldes de Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès, el Vendrell i Igualada, juntament amb els presidents dels consells comarcals del Garraf, l’Alt i el Baix Penedès, i l’Anoia van signar el Pacte de Sant Martí. Es tractava de generar un document que demostrés la intenció d’aquestes quatre comarques de posar en comú estratègies per definir conjuntament el futur del territori. L’objectiu final d’aquest acord era preparar el Penedès per a la reordenació territorial, que tots els implicats sabien que arribaria tard o d’hora.

Aquell acord solemne i potser també històric no va tenir massa recorregut  la voluntat política s’anà esmorteint i difuminant  i tot plegat va acabar en una efímera ( no més de  dos anys) coordinació. Tot i això va servir per impulsar  l’acceleració de las obres de la C-15, L’Eix Diagonal que tant esforços havia costat tirar endavant malgrat l’oposició durant alguns anys de la Conselleria  d’Obres púbiques de la Generalitat en l’etapa convergent. Avui s’ha descobert i  constatat que és una excel·lent infraestructura i que ha obert unes potencialitats que encara estan per explotar a fons.

Però encara els records fotogràfics em porten més lluny en el temps i em veig a la Capella de Sant Joan de Vilafranca a l’any 1987 on una colla d’alcaldes del Penedès signaven el que s’anomenaria el Pacte del Penedès que també volia ser un element definidor del territori donada la proximitat de la configuració del mapa comarca de Catalunya. CiU , no ho va recolzar i l’intent del projecte de comarca única del  Penedès va morir per si mateix i fruit del desacord polític..

La declaració era prou clara pel moment en que es va signar només cl llegir el primer  acord:

“PRIMER. Per a nosaltres, el Penedès no solament és una comarca històrica de Catalunya, sinó que és avui un  territori amb una unitat econòmica i social, amb un conjunt  de població òptim per a una actuació equilibrada, amb viles i  ciutats aglutinadores prou importants, i amb una presència  molt adequada dels tres principals sectors econòmics  actuant de forma complementària. Aquesta realitat històrica  i socio-econòmica penedesenca ha de conduir, d’acord amb  els interessos dels municipis, a una sola unitat territorial  formada per l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf, amb  capacitat política i de gestió per a actuar en els temes  comuns, i que contempli la necessària desconcentració de  les administracions concurrents en el nostre territori. En  aquest àmbit s’esmerçaran els esforços necessaris per tal  que l’actual divisió provincial que afecta el Penedès no pugui  manifestar-se com a un obstacle a la consolidació de la  realitat penedesenca.”

I si encara anem més lluny trobaríem al constitució de la Mancomunitat del Penedès Garraf per la gestió dels serveis entre els dues comarques, en el seu haver crec que cal posar-hi una de les inversions més cabdals pel territori i les seves infraestructures , la porta da d’aigües es d’ Abrera, que va trencar l’eterna carència d’aigua que fins el moment havien tingut el territori.

Ara doncs a Sant Marti de nou hi haurà el tercer intent més o menys unànime de fer proposta conjunta del territori.

El títol amb que encapçalen aquetes notes A la tercera serà la vençuda?  És precisament una pregunta que té el fonament en que és ja la tercera vegada en moments diferents i amb resultat també diferent en que hi ha un planteig d’’abordar el tema estratègic del Penedès.

Serà la tercera la vençuda.

Hi ha haurà prou visió i lideratge ( de moment tècnic, el polític no es manifesta de moment) per completar un treball que creiem urgent per poder plantejar amb una certa possibilitat d’èxit el futur del nostre territori.

I en aquests sentit les manifestacions fetes pel coordinador del Pla Estratègic, Jordi Cuyàs,que cal dir que fa molts anys que brega en aquest tema i és un garantia de treball positiu,   posant de relleu els aspectes que seran fonamental en el Pla que tindran com a eixos fonamentals  “territori, economia i cohesió social” són una esperança d’arribar a bon port. Algunes concrecsions: En quan al territori, el més primordial passa per “concretar el model d’infraestructures de comunicació i transport, com la C-15, la N-340 o les línies ferroviàries”; econòmicament s’aposta per fomentar una indústria de qualitat i l’impuls a l’enoturisme combinat amb les potencialitats que ofereix tot l’entorn marítim; mentre que en temes socials s’aposta per la unificació de serveis, fet que va des de una única atenció sociosanitària fins a una agència d’habitatge i un pacte per a la infància.

Tens la sensació que en realitat poca cosa nova es diu  de moment ,però crec que té al virtut de posar-les totes en un marc global, d’una visió que superi l’estricte marc comarcal i es situí en un pla superior.

I un però a tot plegat : El Pla estratègic fa temps que s’està gestant però almenys al nostre territori no hi hagut cap mena de debat públic al voltant del tema. El Pla, és del tot necessari i així ho hem anat reivindicant en altres ocasions però sense disposar de tota la informació el que sembla és que un cop fet no hi ha hagut més remei que accepta-ho.

Que jo recordi l’ajuntament de Vilanova no ha fet almenys públicament cap mena de manifestació de posició al voltant del tema que hagi permès que les forces polítiques hagin pogut opinar al respecte.

Malgrat tot em sembla que aquest és el camí, veurem si hi ha capacitat per tirar-ho endavant amb garanties d’èxits.

 

Publicat a l’Eix Diari el 15 de desembre del 2015