L’any s’acaba….

by

Al 2015 li queden hores, ha estat llarg, intens i esperançat.

Per acabar l’any anota fragments de textos que he anat penjant , un recull personal del que s’ha anat produint.

 Tots som Charli. (Gener)

Contra el terrorisme més llibertat , més democràcia i més tolerància. No cedir als populismes xenòfobs que vincula el terrorisme amb la immigració.

Contra el terror defensar més les llibertats, contra el fanatisme la tolerància, contra l’ús interessat de la fanatització religiosa més llibertat d’expressió i més atenció a la diversitat i respecte a la diferència en el marc de la nostra legislació.

Tothom és i cal que sigui  benvingut, però aquí hi ha un usos i costums i unes lleis, ens regim per unes normes de relació social i democràtica que cal respectar , valorar i defensar. Hem de seguir lluitant per defensar la nostra manera d’entendre el món i les relacions entre les persones i en això la premsa ha tingut , té i tindrà sempre un paper fonamental.

Un dels objectius fundacionals de la revista Charlie Hebdo són l’antiracisme i la passió pes éssers humans, doncs això. Seguim els objectius fonamentals de la revista .

I sí,malgrat la revista pugui agradar més o menys, avui tots som Charli.

 

Més de dos cents anys ens contemplen (Febrer)

 Ens havíem llençat al carrer fent apostolat, convençuts i conversos d’allò tant vilanoví de per “Carnaval tot s’hi val”. Ara cal posar-hi més seny potser que rauxa. Potser la rauxa ja no és com l’enteníem en aquells carnavals viscuts, ara el lema que institucionalment proclamen “Per Carnaval no tot s’hi val. Gaudeix la festa amb responsabilitat” com diu el cartell que ha guanyat el Concurs del Cartell de prevenció Carnaval 2015, ostí tu! Qui havia de dir que arribaríem fins aquí. Deu haver costat déu i ajut

I tot plegat què?. Haurem de dir-nos a nosaltres mateixos que la festa s’adapta a la vivència d’ara, al temps actual, al que demandes a avui els mateixos protagonistes de les festes perquè la festa és el reflex de la manera de viure de la societat, d’entendre la mateixa vida o el mateix temor a la mort, de socialitzar les relacions, d’ús i abús del l’espai públic, amb la seva complexitat, amb els xocs cultural diversos, amb les seves pors, amb els seus canvis que es produeixen i potser el que cal és deixar-nos de nostàlgies i masses reflexions i en sentir el crit de.

Comparsers, comparseres la plaça és vostra.!! S’amura acabat el debat Fruir al màxim. Defugir cabòries i elucubracions que no interessen a gairebé ningú, “Carpe diem” que dirien els clàssics i el demés ja ho deixarem per la resta de l’any.

Ja encetarem noves polèmiques sobre si ho fem bé o es podria millorar

Carnaval, carnaval..que duri!!.

Més de dos cents anys ens contemplen i ja en tenim els ….pelats!!

Evocar la “transició” a través de la premsa internacional (Març)

 Ara , alguns diuen, que el nostre país està en una segona transició. Tant important com la que vam viure , veure, patir o gaudir llavors. Ara tenim una avantatge sobre llavors. Disposem de mitjans tecnològics que ens permeten cada matí a primera hora llegir el que diuen els diaris del món respecte a  nosaltres. La pregunta és si d’aquí quaranta anys caldrà un llibre com aquest?

Sincerament crec que sí. Val la pena tenir la visió global de les aportacions que es feren llavors i veure la visió de conjunt , com ho fa “El Desafiament Català, un relat internacional de la transició és segurament imprescindible per conèixer que va passar, com va passar i que en pensaven els avesats a veure i viure moltes situacions com eren i com són   els corresponsals de diaris estrangers.

Llibre, imprescindible doncs per acostar-se a una visió de la transició des d’una certa i necessària distància i des de posicions de no estar implicats directament i per tant amb una objectivitat, no exempta, de biaix personal i ideològic de cada parodista però que en el conjunt resulta una informació important i més que interessant.

 Ja ve Sant Jordi,impressions de la festa (Abril)

 Sant Jordi una festa de batec cultural, de voluntat de supervivència i projecció lingüística, de presència pública, de mostres d’estimació. La festa gairebé global i també en aquest  ambient festiu cal fer una certa reflexió col·lectiva   per recordar d’on venim que hem sigut i a on volem anar,  que som i volem ser una comunitat amb una especificitat concreta   que volem lligar-nos a les   altres comunitats del món des del pla de la llibertat i la igualtat i la fraternitat  invocant el vell lema republicà.

 I Sant Jordi a més de ser un dia carregat d’emocions literàries i florals és també un  moment en que caldria celebrar el retrobament de la consciència ciutadana, de pertinença a un col·lectiu a través  de la celebració de la festa.

Colors, olors, ocupar el carrer, gaudir de la relació personal, cohesió el poble, sensacions diverses ,impressions i flaixos per gravar a la memòria .

I la invocació al Sant a través d’uns versos de Salvador Espriu:

  “Allibera’ns dels nostres pecats d’avarícia i enveja, del drac de la ira i de l’odi entre germans, de tot altre mal. Ajuda’ns a merèixer la pau i salva la parla de la gent catalana. Amén.”

 Premis Molero, un altre any. ( Maig)

 Molero crec que representa la revolta des de les possibilitats minses del Diario de Villanueva contra el vilanovisme ranci, aquella mena de coartada per fer bo tot el que fos  fet a Vilanova sense cap mena d’esperit crític , la coartada intel·lectual de molta gent, dels ambients culturals del anys cinquantes i seixantes i fins els setantes amb la mort d el dictador  gent que per beneir determinades col·laboracions voluntàries o forçades  amb el franquistes i el franquisme  local ho justificava per l’”amor a la vila”.

El mateix Soler Bou ho defineix amb claredat: El vilanovisme i l’ajuntament coincidiren en la recerca d’una cultura neutra que no fes mal a ningú i que ens beneficies a tots plegats. Però Molero no era precisament neutral i queda clarament palesada la seva posició en el conte l’ homenatge en que descrivia el vilanovisme més cofoi, aquell que es practicava als salons del Fomento Villanovés.

 Naturalment Molero era incòmode amb el poder que representava aquest vilanovisme, però tampoc s’atrevien pel moment de perspectives noves a actuar directament contra ell, però la censura d’articles o la directa manipulació d’alguns d’ells eren petites i miserables actituds d’alguns del directius de la premsa del moment. Però també va ser incòmode també pels partits emergents que no acceptaven de massa bon grat algunes crítiques que des de la premsa se’ls podia fer.

 Alguns cops , més d’una vegada li va tocar de franctirador, segur , però la seva feina va servir per obrir pas amb més facilitats als que venien al darrera.

 Eugeni Molero era una persona, inconformista, honesta, lleial, visceral i compromesa, i això fa, com a altres persones que tenen aquestes mateixes característiques  tingui també els seus detractors. A persones com Molero se l’estima o   se’ls valora com és  amb virtuts i defectes o se’l  rebutja i  judica amb duresa.

 Completar el trencaclosques no és fàcil (Juny)

 Les esquerres segueixen essent majoritàries a Vilanova, sense l’hegemonia d’altres vegades amb una força dominat sinó que , s’ha distribuït de manera més àmplia. Però això no garanteix ni de lluny cap acord perquè també  és cert que algunes posicions en temes cabdals de la ciutat les posicions estan avui molt allunyades però mai se sap i caldrà veure quin línies vermelles es tracen per poder governar o acceptar començar a negociar més enllà dels diàlegs de cortesia propis del moments post-electorals.

 La pluralitat farà més difícil la governança però ajudarà ,sens dubte, al diàleg , la negociació i l’acord polític perquè diverses combinacions són possibles sens dubte des del tripartit d’esquerres o diverses combinacions encapçalades per CiU i les matemàtiques electorals poden arribar a donar l’alcaldia al PSC en el moment en que han tret els pitjors resultats de la història ( per ara) tot dependrà del l’habilitat de la negociació i al voluntat de les altres esquerres. Una altra possibilitat és un govern de els forces netament sobiranistes però també té alguns inconvenients sobretot en tems cabdals de ciutat hi ha notables diferencies que obviar-les és impossible però que poden quedar aparcades per tocar poder  i finalment un pacte transversal més centrat i basculant  en la força guanyadora CiU amb ERC i PSC dintre o fora del govern. Un pacte que alguns analistes creuen que seria el més positiu per al ciutat, no ho sé , potser sí, però per alguns dels partits no ho crec que sigui el millor, però també diuen que és l’hora de pensar en la ciutat i no en els sigles. Crec que sempre s’ha fet.

 Ajudar a millorar l’educació (29-12) (Juliol)

 Certament fa anys que des dels els sectors professionals més conscienciats es treballa per assolir el model d’escola que el país necessita i s’havia avançat molt . I ara no són temps fàcils per seguir en aquesta batalla. Les mesures de l’administració ja sigui en forma de retallades salarials dels mestres o veure com es van suprimint recursos – és parla de que els pressupostos d’educació s’ha situat a als nivells el 2006 amb un milió més d’alumnes- podria ser una situació per desmoralitzar i desmobilitzar el conjunt dels mestres , però sortosament no ha esta així, l’alt sentit de la responsabilitat i la voluntat d’assolir el model d’escola fa que més enllà de les dificultats hi ha un treball clar per assolir un model educatiu d’excel·lència, transformador i arrelat al país. No és fàcil tanmateix però és l’objectiu en el que es comprometen la majoria d’ensenyants. I per assolir aquest model cal seguir plantejant les reivindicacions, cal seguir manifestant-se però també cal seguir donant suport a la formació i a les escoles d’estiu.

Perquè l’Escola d’Estiu segueix essent un petit , però important, espai on   és pot seguir apostant per treballar de car al futur de l’escola,  salvaguardar la feina  feta i els aconseguiments de molts anys i que ara, fruit de les politiques de retallades aquí i de la voluntat d’uniformització i  recentralització allà, posen en perill el model pel que els mestres han esmerçat molts i molts esforços  i també moltes hores de feina.

 De la festa i el seu convit. (Agost)

 Reconduir la festa de bell nou després de forces anys de rutina gairebé estèril i d’un clar desinterès institucional i mantinguda amb esforços per part del propis festers que ja als principis dels setanta donen mostres d’una nova i renovada vitalitat  , no va ser feina fàcil però segur que va ser una feina més que interessant i satisfactòria. Reprendre la voluntat festiva , anar a  les arrels, reocupar i recuperar el carrer com espai de trobada i de relació comunitària, implicar a les entitats en un bon moment vital a la participació i en l’ implicació en la construcció de l’imaginari festiu,repensar les moments claus dels dies festiu, actualitzar el ritual,  separar el gra de la palla i trobat els farciments que fossin referencials pel nou model festiu de la ciutat. Model de festa fonamentat en el model del  Penedès i del Camp de  Tarragona que tan bé ha definit i teoritzat  el Bienve Moya. Però també s’hi havia de col·locar l’ element singular. No només un sinó forces aspectes  que cercaven la diferència creativa  d’altres festes del territori, i  un del més encertats i adequats   caldria  assenyalar, creiem, el Convit a la Festa.

 Pensat com un prolegomen als dies gran de la festa i abans dels morterets que anuncien l’imminent dia de la Marededéu de les Neus, , una obertura oficial i solemne ( pel que fa al moment) de la festa , van considerar en aquell moment que el més adient era proposar a algun escriptor que provingués del Països Catalans  que fes un convit a al ciutadania i que ho faci amb la paraula, instrument d’entesa, element de comunicació, estri per la creació de bellesa literària , eina  per confegir arguments.

 La bona gent… (Setembre)

 Mentre algunes policies actuen amb contundència, com a “matons” , davant gent desvalguda i desarmada, els estats van fent sumes i restes, la gent, la bona gent s’ha mobilitzat de manera espontània per poder no sols donar la benvinguda als refugiats sinó acollir-los i actuar per resoldre els problemes més urgents.

Veure les estacions de ferrocarril de Viena, de Munic i de forces altres ciutats o en punts fronterers com la gent, la bona gent aplaudia els refugiats que arribaven espantats i cansats del recorregut que havien fet per cercar seguretat i un escalf que no troben a  al seva terra.

Amb la mobilització de les ONG ja s’hi compta però la realitat de les mobilització de gent anònima, els moviments espontanis per porta a ajudar de primera ma a les refugiats que van arribant és una mostra de que més enllà de les lleis, les fronteres i les represàlies policials hi ha les persones que se senten sotragades davant el gran drama que pateixen altres persones.

 I certament la massiva resposta de famílies que volen acollir a alguna família refugiada cal valorar-la positivament també és cert que la resolució de l’acolliment cal que sigui de manera estructurada i han de ser el poder públics els que han de garantir els serveis que rebran en les necessàries i condicionants a les societats.

La resposta espontània te el valor de la solidaritat.

La voluntat d’acollir és una mostra de que al marge de les fronteres son reactius davant tragèdies.

 Endavant les atxes… (Octubre)

 Ha començat el temps de la negociacions per constituir el Parlament i per l’elecció del President, i ja sabem que les negociacions volen discreció, tranquil·litat i molta, molta paciència. No seran fàcils perquè les paraules manifestades durant al campanya han estat molt contundents i ara serà força incomprensible que  no es complissin. Potser és el problema de ser taxatius en fer afirmacions que després els resultats electoral haurien poder ser matisades.

I sembla que entre les posicions de la CUP i de Junts pel sí estan molt allunyades, per model de governança i també per alguns noms. Presidència coral ,col·legiada i transversals demanem els de la CUP i  això o aixeca massa entusiasme, vaja cap ni uns,  a Junts pel sí que intenten oferir formules novedoses però que respectin el marc legislatiu actual, marc que en el fons és el que pretenen saltar-se en algun moment del procés.

 Converses llargues, converses amb alts i baixos, apropaments i reculades , res que no sigui habitual en qualsevol el procés de negociació.

Avui un govern alternatiu és impossible.

Però l’acord del grup majoritari amb un altre grup que no sigui la CUP també caldrà estudiar-la, però segur que portaria algunes renuncies potser poc intel·ligibles pels votants d’uns i altres, però possible certament. I ja hem vist la posició de la resta de grups sembla que no volen entrar en el joc ,almenys de moment  si es donés el cas de que s’haguessin de tronar a fer eleccions ja veuríem si no hi ha canvis de posició.

Cal recordar que ara fa cinc anys el PSC va facilitar la investidura de Mas en una situació similar i després CIU va pactar la majoria dels tems importants amb el PP. Ara no serà així certament .

Però també seria difícil d’explicar i encara més d’entendre que la força guanyadora amb distància important sobre la segona, i sense una majoria alternativa possible , no pugues acabar obtenint la possibilitat d’investir president i governar encara que sigui amb minoria.

Tot obert avui – d’aquí unes hores potser ja tot haurà canviat- però malgrat tot endavant els atxes, que no hi ha temps per perdre.

 L’empremta del XIX. Quina? ( Novembre)

El debat sobre el patrimoni i la seva rendibilització pública amb caràcter social , cultural i econòmic és un debat etern, difícil, a voltes pesat i gairebé sempre inútil.

Ara fa poc s’ha suscitat de nou un debat a l’entorn del Museus de Vilanova i el seu poc aprofitament el detonant el fet de que l’empresa que fins ara feia les visites ha acabat el seu contracte i per comtes de perllongar-lo fins el nou concurs ho han adjudicat a una altra que haurà empresa de formar el seus guies. En fi… que  dir..

És un debat, el de què cal fer amb el patrimoni , en el que s’han esmerçat moltes forces sense cap mena de resultat tangible o almenys a mi m’ho sembla, més enllà de bones reformes físiques i de discurs sectorial que ja és molt.   I que quedi clar, repeteixo,  que hi ha hagut una millora substancial en els aspectes museístics – i esperem que amb el recursos que ha obtingut el Museu del Ferrocarril agafi l’embranzida que es mereix-  però en canvi en altres aspectes vinculats al discurs patrimonial o a elements importants estem igual que fa vint o trenta anys amb responsabilitats compartides i repartides  per part de tothom que hi hagi tingut alguna cosa a veure.

I si parlem de l’àmbit territorial ( comarcal si es vol, per no invocar altre vegada en va el Penedès) és un debat en que cada cop que es vol resituar ens trobem amb la dispersió que fa gairebé impossible trobar un paraigües que aplegui la possibilitat d’un discurs territorial comú i de la projecció conjunta.

 

A la tercera serà la vençuda?. (Desembre)

 Amb tota la pompa i l‘esplendor de les gran ocasions el Castell de Sant Martí Sarroca ha esdevingut el marc idoni, donada la centralitat geogràfica i la història del mític castell, per la signatura solemne  de l’adhesió de les capitals  de l’Alt Penedès, del Baix Penedès,  del Garraf i l’Anoia  a la fundació Pro-Penedès i en conseqüència als treballs que fa temps que ja està fent aquesta fundació sobre un pla estratègic del Penedès.

Pel que hem pogut llegir la Fundació Pro Penedès ja ha elaborat tres Plans Estratègics del Penedès, però la circumstància novedosa és que l’actual engloba el que s’ha reivindicat  – sense encara reconeixement polític ni administratiu- com  la Vegueria del Penedès, per tant el treball de planificació de l’ Àmbit tindrà ja un document que segons expliquen té una perspectiva de 10 anys . És una formulació pràctica que va adreçada a com mínim , penso, a tenir una estructura en el marc de la planificació que permeti avançar posteriorment en el treball concret de planificar aspectes determinats per la real construcció de l’àmbit autonòmic.

Veig la fotografia de l’acte de signatura. Fa goig, però això de la fotos ja ho té, fa recordar  i em porta una imatge molt semblant , en que també a l’any 2004, els representants de les mateixes capitals i els presidents dels respectius consells comarcals van signar un altre acord, allà mateix, en la mateixa sala del Castell de Sant Martí del document que seria  conegut com el Pacte de Sant Martí, el Punt Diari amb la signatura de C.M. en deia: El 9 de juny de 2004 els alcaldes de Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès, el Vendrell i Igualada, juntament amb els presidents dels consells comarcals del Garraf, l’Alt i el Baix Penedès, i l’Anoia van signar el Pacte de Sant Martí. Es tractava de generar un document que demostrés la intenció d’aquestes quatre comarques de posar en comú estratègies per definir conjuntament el futur del territori. L’objectiu final d’aquest acord era preparar el Penedès per a la reordenació territorial, que tots els implicats sabien que arribaria tard o d’hora.

Aquell acord solemne i potser també històric no va tenir massa recorregut  la voluntat política s’anà esmorteint i difuminant  i tot plegat va acabar en una efímera ( no més de  dos anys) coordinació. Tot i això va servir per impulsar  l’acceleració de las obres de la C-15, L’Eix Diagonal que tant esforços havia costat tirar endavant malgrat l’oposició durant alguns anys de la Conselleria  d’Obres púbiques de la Generalitat en l’etapa convergent. Avui s’ha descobert i  constatat que és una excel·lent infraestructura i que ha obert unes potencialitats que encara estan per explotar a fons. 

Que tinguem un magnífic any nou i salut, molta salut

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: