Archive for gener de 2016

De lectures

gener 31, 2016

La novela de la memoria.   

J.M. Caballero Bonald.

Col·lecció Tres mundos. Memorias

Editorial Sex Barral

Barcelona, 2010.

Aquest volum recull les memòries completes del narrador i poeta Caballero Bonald. En altres moments ja ha editat algunes versions acotades en el temps de la seves vivències, ara les recull en tota la seva extensió vital. La seva memòria junt amb la seva capacitat creadora fa que la seva autobiografia es pugui llegir com una novel.la en la que es narra tota una vida i un seguit de fets que van marcant les diverses accions i fets que poden ser determinants en cada època diferent de la vida del l’escriptor.

Caballero Bonald nascut a l’any 26 a Jerez de la Frontera, és reconegut com un dels poetes i narradors més importants de la literatura espanyola contemporània. Va estudiar Filosofia i Lletres a la universitat de Sevilla  a finals dels anys quaranta i també nàutica a Cádiz. És en aquets època que comença col·laborar amb diverses revistes amb poemes i narracions breus . Ha fet de professor en diverses universitats espanyoles i sud-americanes i col·labora amb la Real Acadèmia de la Lengua Española.

Té una extensa obra en que va combinant els reculls de poemes con la narració. De les seves obres les més  conegudes són

Las adivinaciones (1952), poesía. Memorias de poco tiempo (1954), poesia. Anteo (1956), poesía. Las horas muertas (1959), poesia. Dos días de septiembre (1962), novel·la. Pliegos de cordel (1963), poesia.  Ágata ojo de gato (1974), novel·la. Descrédito del héroe (1977), poesia. Laberinto de fortuna (1984), poesia. Toda la noche oyeron pasar pájaros (1981), novel·la. En la casa del padre (1988), novela.  Copias del natural (1999), assaig  i articles.  Relecturas. Prosas reunidas (1956-2005),  Somos el tiempo que nos queda. Obra poética completa (2004 y 2007), Casa junto al mar. Antología (2008), poesia.. La noche no tiene paredes (2009), poesia.

Tant extensa obra li han merescut una nòmina de premis i guardons també extens. Destacaríem El Premi Nacional de la letras de l’any 2005 y el Premio Nacional de Poesía de l’any 2006, i tres cops el Premi Nacional de la Crítica, també els seus volums de poesia han merescut molts i diversos guardons aquí i a sudamèrica. La crítica ha considerat que els seus poemes tenen un acurat treball en el llenguatge cercant un lèxic molt determinat i també una certa sobrecàrrega en els formes.

La memòria i l’experiència vital de Caballero Bonald dóna per molt, com donaria per molt a qualsevol intel·lectual i literat que ha viscut un període de temps llarg, convuls però apassionant com és la segona meitat del segle passat amb tots els processos que es van viure. Si això, a més , es fa amb la qualitat literària que li es pròpia millora substancialment el final del producte. La capacitat d’evocació prou important i generosa , els propis personatges que van compartint espai i temps amb ell donen com a resultat una obra magnífica  que porta el títol adequat , ja no es tracte només de memòria sinó que la barreja de realitat i ficció ens dóna com a resultat una magnífica novel·la biogràfica.

Des de la guerra civil amb la duresa d’una postguerra fins a la mort del dictador es realitza tot un passeig pel panorama  cultural, la realitat política i els canvis que es van produint a la nostra societat. És  important i interessant  el que explica però ho és tant o més el com ho fa , amb un domini del llenguatge, amb un coneixement de l’estil i amb un treball de creació memorable. És una obra, densa i intensa, treballada, cercant una excel·lència explicativa d’una moments també  intensos de la història col·lectiva d’Espanya i de la seva presència cultural.

Caballero Bonald compromès amb la batalla per la democràcia també assenyala i explica les seves motivacions per participar en les necessàries accions en la política transversal  i els actituds cíviques que eren  necessàries per poder superar el trauma de la dictadura i les conseqüències a nivell personal i col·lectiu.

Un extraordinari volum que el propi autor s’encarrega de definir amb claredat: “ Las memorias vienen a ser la contrapartida de una crónica: son la fabulación de un mundo posible, basado en una serie de búsquedas selectivas – poéticas-, alentadas por la imaginación. La primera persona se fusiona de este modo con terceras personas para que, juntas, cuenten esta parte de la historia  que los historiadores no cuentan”.

Es pot dir més alt, però no més clar.

 

 

 

 

 

 

Noms propis… (1)

gener 30, 2016

Xavier Novell , Bisbe de Solsona. Aquest dies hem pogut veure alguns reportatge sobre l’arribada de refugiats a la illa de Lesbos , hem vist, també com en alguns parlaments de la vella Europa es votava  favor d’incautar als refugiats els seus bens per diuen pagar-se part de la seva estada en alguns països. En fi actituds que recorden altres moments tràgics de la història.

En mig doncs d’aquets allau d ‘informacions arriben les paraules del Bisbe Novell en el que informava que al seu bisbat no hi arribaran refugiats sirians i ho justifica dient que aquets no demanen Espanya i ai las! Perquè el Govern no ha posat entre les ONG encarregades d’aquesta feina  a Càritas.

 “La realitat és que ni els hem vist ni els hem pogut acollir, dues raons ho expliquen. La primera raó –escriu– és que no arriben refugiats del Pròxim Orient perquè no volen venir a Espanya. La segona és que l’Estat espanyol ha pactat amb tres institucions, entre les quals es troba una ONG creada per la Conferència Episcopal Espanyola, però no es troba Càritas, l’acollida legal d’aquests nous refugiats”,

Bé, a l’hora d ela realitat però segur que si arriben Càritas o qui sigui farà el que calgui per rebre,atendre i acollir a qualsevol persona refugiada que arribi amb aquesta condició i ho farà sense mirar de qui peu calça.

I evidentment no seguirà en absolut , estem convençuts, la discriminació que proposa el bisbe:

“Demano que les comunitats, a través dels seus Càritas, garanteixin l’alimentació, les altres necessitats bàsiques, l’aprenentatge de la llengua i, sobretot, l’acollida fraterna en els seus grups, especialment si la Providència ens concedeix l’acolliment de famílies cristianes”.

I ja ho sabem doncs els que no siguin cristians que es fotin!

Que en diria el Papa Francesc d’aquesta actitud que no segueix aquell missatge de posar a disposició e refugiats ,sense cap mena de discriminació, el recursos i espais de l’església.

Aquí ja es veu, hi ha bisbes que diferencien….

Per tenir-ho en compte.

 

Ferran Mascarell. La seva figura és el paradigma d ela supervivència política. Després de deixar la Conselleria ara ha acceptat l’oferiment del President Puigdemont de fer d’“ambaixador” a Madrid. El mateix ex-conseller via twitter escrivia quest missatge: Gràcies a tots pels vostres encoratjadors comentaris. Faré el treball amb la màxima convicció, sempre guiat pels anhels de futur que compartim”,

Mascarell , llicenciat en història i un dels impulsors e la revista l’Avenç té un extens currículum. va ser conseller de Cultura en 2006 amb el tripartit d’esquerres i va repetir entre 2010 i 2015 durant el govern de CiU liderat per Artur Mas. Deu ser l’únic conseller que ha format part de dos governs de color  polític diferent. Segurament no ha complerts les expectatives que va aixecar el seu nomenament en el món de la cultura , però cal dir que tampoc ha tingut els coses fàcils, sobretot per la crisi econòmica que va reduir  sensiblement el seus recursos.

Ha estat vinculat àmpliament amb el món de la cultura, on ha exercit funcions com a editor de la revista ‘Avenç’ i ‘Saber’, impulsor del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), vicepresident de l’Ateneu Barcelonès i conseller delegat de RBA edicions Audiovisual.

Mascarell va deixar la militància del PSC ja fa temps, i ha fet una interessant evolució en la seva posició nacional. Bona part del substrat ideològic del discurs de Mas crec que està fonamentat en la reflexió de Mascarell.

Ara des de la delegació Madrid, ubicada  al costat de la Llibreria Blanquerna i a un pas del Círculo de Bellas Artes ( només cal travessar el carrer) on es reuneix la progressia madrilenya segur que farà una bona feina intentant trobar comprensió , suport i complicitat  en la causa catalana entre la intel·lectualitat de Madrid.

En fi molta sort!

 

Josep Maria Huertas Claveria . l’Associació de Periodistes del Garraf va organitzar ahir al Foment Vilanoví una xerrada per recordar al periodista Huertas Claveria. Així el presenten   “Josep Maria Huertas Claveria (Barcelona, 1939-2007), un referent del periodisme de proximitat i social dels anys 70-90, a més d’un símbol de la llibertat d’expressió. L’acte, que tindrà lloc al Cafè del Foment Vilanoví, a les 19 h, es produeix quan fa 40 anys del que es coneix com a cas Huertas.

El juny de 1975, Huertas Claveria va publicar al diari Tele/eXpres el reportatge Vida eròtica subterrània, on feia un repàs històric de la vida sexual dels barcelonins des dels anys 20 fins als 60, i en un passatge afirmava que un bon nombre de ‘meublés’ estaven regentats per vídues de militars. El text el va acabar portant a la presó després de ser jutjat en un consell de guerra sumaríssim.

Els fets van provocar la primera vaga de premsa des de la Guerra Civil i la primera manifestació autoritzada, i les protestes van permetre que, el 13 d’abril de 1976, Josep Maria Huertas Claveria sortís de la presó Model.

40 anys després, Juanjo Caballero, que va coincidir amb Huertas al diari Tele/eXpres i va viure els fets de ben a prop, ens acostarà a la seva figura i al periodisme d’aquells anys. L’acte el presentarà el periodista vilanoví Xavier Capdevila, qui també va conèixer aquest símbol del periodisme compromès.”

Huertas va encunyar aquella famosa frase de que “cada taula un Vietnam” que va acabar essent el títol del llibre en que Huertas va escriure per descriure la situació de la premsa i la seva lluita permanent en el procés de transició per aportar una informació veraç, rigorós i plausible a fi i efecte de que els diaris esdevinguessin una avantguarda de la reconquesta de la democràcia.

Honora a l’ Associació que recordi a persones claus en la lluita per la llibertat de premsa i compromesos en els lluites democràtiques com Huertas.

Felipe González i José Mraía Aznar. L’ Estranya parella que té de nou protagonisme, al llarg de la història s’han enfrontat però de més verdes en maduren. Ambdós semblen coincidir en que el que cal fer que es deixar governar al PP i no emprenyar gaire més. Felipe a l’any 1996 després de la “dulce derrota” ja o va fer tenint possibilitat de cercar un pacte alternatiu va deixar que Aznar intentés governar com així ho va fer. Ara vol aplicar la seva lògica a altres persones i a altres situacions.

Però sorprèn l’actitud d’ambdós amb Podemos. En Aznar potser seria lògic però amb González?

Diu González: El comportamiento arrogante de los líderes de Podemos, con humillaciones que ponen al descubierto cuáles son sus verdaderas intenciones, no se debe aceptar. Esos dirigentes, con el debido respeto que merecen sus votantes y los grupos que se han sumado a las distintas plataformas, quieren liquidar, no reformar, el marco democrático de convivencia, y de paso a los socialistas, desde posiciones parecidas a las que han practicado en Venezuela sus aliados. Pero lo ocultan de manera oportunista. Del mismo modo, dejaron de hablar de Grecia cuando más lo necesitaron sus amigos. Son puro leninismo 3.0.

Para colmo, plantean también con disimulo la autodeterminación, algo que contradice un proyecto para España como espacio público que comparten 46 millones de ciudadanos que quieren ser tratados como tales, también para decidir en igualdad de derechos y obligaciones su destino común.

 En unes declaraciones al Diario de las Américas no es queda enrere Aznar i també carrega fort: “Maduro ampara a los terroristas de ETA; amparan a los elementos separatistas más radicales en Cataluña y reciben consejos de un grupo como Podemos, que es chavista-comunista, que además tiene financiación venezolana e iraní”. I ho acaba així respecte de Podemos  : “una amenaza para nuestro sistema democrático y nuestras libertades. No creen en un sistema democrático y quieren subvertirlo; no creen en el Estado de derecho; no creen en la independencia judicial; no creen en un sistema democrático libre ni en la economía de mercado, ni en las libertades de las personas”.

Estranya sintonia però certa.

De presidents discrepants a  martell d’heretges comú, trist destí el seu…..

Socialistes de Catalunya. Abans del Comité federal d’avui del PSOE han tramés a la militància el següent comunicat.

No a un govern del PP no a la gran coalició

Gener 29, 2016 a

Missatge als Socialistes de Catalunya

Companys, companyes.

Demà,  Dissabte 30 de gener, el PSOE celebra el seu Comitè Federal. És el segon des de la celebració de les eleccions del 20 de desembre de 2015.

Des de llavors, la posició, tant del PSOE, com del PSC, no ha variat gens: els ciutadans han demanat canvi i el canvi passa per que no governi el PP.

En conseqüència, els socialistes, ni donarem suport a un govern de Rajoy ni del PP, ni formarem part de l’anomenada Gran Coalició.

Recordem el que diuen les dos resolucions, del PSOE i del PSC, aprovades en aquest sentit:

Resolució del Comité Federal del PSOE celebrat el 28 de desembre de 2015.

“Para los socialistas, el voto de los españoles debe atenderse y debe cumplirse. En consecuencia, el PSOE apoyará el cambio frente a la continuidad de Rajoy y del PP. Defenderemos políticas progresistas frente a políticas conservadoras.”…

“Por eso, el PSOE votará en contra de la investidura de Rajoy y de un nuevo Gobierno del PP. Porque ese es el mandato de nuestros votantes y de la mayoría de los españoles. Votar en contra del PP y de Rajoy es votar a favor del cambio que expresaron la mayoría de españoles, el pasado 20 de diciembre.  Votaremos en contra porque el PSOE es la alternativa al PP. El PSOE es lo contrario del PP. El PSOE es la primera fuerza del cambio en España.”

Resolució del Consell Nacional del PSC, celebrat el 23 de gener. Punt 3:

“Fidels al mandat electoral i en coherència amb el nostre projecte polític, els socialistes no donarem el nostre suport a un govern del PP.”

En aquest context polític, i davant l’ evidència de la demanda de canvi i la incapacitat de Mariano Rajoy d’aconseguir els suports necessaris per ser investit President, reafirmem el nostre suport a Pedro Sánchez per a intentar la configuració d’una majoria alternativa per constituir un govern de progrés i reformista amb la participació i el suport d’aquells que vulguin fer possible el canvi a Espanya”

 A veure que en surt de tot plegat.

 

Comitè federal.

gener 29, 2016

Demà dissabte el PSOE però fonamentalment Pedro Sánchez té una cita important i que potser pot donar una orientació de com pot anar aquesta segona ronda de negociació per investir president d’Espanya.

Hi ha una certa expectació de com Sánchez afronta aquets Comité Federal ( reunió de barons, i representants de las baronies socialistes, i màxim òrgan entre congressos) i si en surt victoriós o encara amb més plom a l’ala de la que ja porta ara.

Recollim algunes opinions expressades per José Antoni Pérez Tapias un dels representants més procliu al pacte amb les esquerres i també favorable a trobar una sortida pactada del conflicte territorial en una  entrevista de Pep Martí a digital Naciodigital.

Simplement per mostrar que no tot són posicions contràries a Sáncez.

– Què passarà al comitè federal?

– En aquests moments, les pressions són enormes sobre el secretari general. Ara bé, també és cert que en aquest darrer mes, Sánchez ha demostrat més capacitat de resistència de la que s’esperava. Ha fet coses hàbils aquests dies, com viatjar a Portugal i facilitar els grups sobiranistes al Senat. I va fer bé de trucar al president Puigdemont. Jo he qüestionat decisions seves, però ara dono suport a la seva posició per intentar un pacte d’esquerres. – Podria sortir dimitit?

– Home, jo confio que es trobarà una solució. La renúncia del secretari general hauria d’implicar la convocatòria d’un congrés immediat i la formació d’una gestora. Francament, una cosa així mentre s’està enmig d’un procés d’investidura em semblaria un greu error. Com m’ho va semblar el document aprovat pel darrer comitè federal i que se li va imposar a Sánchez sobre política de pactes. Per això vaig ser dels qui s’hi van oposar.

– Per què?

– Perquè més que unes condicions per pactar era un seguit de requisits que impedien que el secretari general pogués fer res. Aquest comitè federal va escenificar un mal simulacre. Davant l’opció d’una aliança amb Podem, es va començar a dir una cosa que no és certa: que Podem és propera al separatisme perquè defensa un referèndum a Catalunya. Són dues coses diferents. S’ha de posar fi al bloqueig polític a Catalunya i crec que l’única sortida és una consulta que sigui formalment consultiva per saber què pensen els catalans. Això ho permet la llei, i ho defensava algú com el malaguanyat Rubio Llorente. El cafè per a tots ha resultat ser un desastre. El mateix PSC defensava el dret a decidir, però després es va fer enrere. Podem no té res d’independentista. Alguns barons com García Page van ser molt bel·ligerants contra Podem però mantenen acords amb ells a la seva comunitat.

Hi ha un cert optimisme en les seves respostes.

Però la realitat és ben diferent.

El “foc amic” està tocant i molt a Pedro Sánchez que haurà de fer mans i mànigues per poder subsistir entre tants trets perduts.

La vella i coneguda frase de “guarda’m dels meus amics que jo ja vigilo els meus enemics.” Té tota la vigència en aquests moments i en la figura de Sánchez davant la convocatòria de Comité Federal del PSOE.

I abans d’arribar-hi ja li han posat alguns pals a les rodes.

I les plantofades li arriben des de les seves files. Un colla d’exministres socialistes que comparteixen amb col·legues seus del PP i de la mateixa UCD , amb Martín Villa – tot plegat d’un color sèpia intens-, així en un comunicat fet públic ahir per la Fundación España Constitucional, entitat  fundada per José Bono i Eduardo Zaplana, i de la qual formen part, entre d’altres, Marcelino Oreja, Ángel Acebes, Elena Salgado, Rodolfo Martín Villa, Cristina Garmendia o Carlos Solchaga,  en aquest comunicat els ex càrrecs polítics reclamen un govern “d’ampli suport” i del qual formin part “dos o més partits constitucionalistes” i que garanteixi que no hi haurà independència a Catalunya i que es continuarà amb el procés de reformes per impulsar l’economia.

En fi i si amb això n’ n’hi hagués prou el també expresident Socialista i sant cristo gros del socialisme Felipe González advoca per un govern del PP i C’S amb l’abstenció del PSOE com explicava Montse Oliva al Punt/Avui : Simultàniament, s’ha conegut que l’expresident del govern espanyol, Felipe González, hauria explicat a un grup d’ambaixadors que prefereix que governi el PP amb Ciutadans, amb el suport exterior dels socialistes, segons informava ahir Telecinco. Des de fa dies que s’especulava amb un possible pronunciament públic de l’antic cap de files del PSOE, que encara té força ascendència al partit, expressant el seu rebuig a un pacte de Sánchez amb els de Pablo Iglesias. De moment, però, només es coneix el seu parer a partir d’un acte organitzat pels representants diplomàtics de diversos països acreditats a Madrid.

O com el mateix González explica en una entrevista al diari El País:“Analizando la representación parlamentaria, no creo que exista una mayoría progresista y reformista, que sería la opción que preferiría”

Ja veiem doncs que la “vella guàrdia” manté la seva voluntat d’influir i de fer sentir la seva veu com si fos transcendental encara en la nova situació política

Davant de tot això les coses no seran fàcil en el Comité Federal i sobretot perquè Sánchez en les seves declaracions contar al investidura de Rajoy han anat molt lluny en al negativa.

Veurem si se’n en surt. Tampoc des de la banda de Podemos li han posat fàcil , les extemporànies declaracions i la percepció de que avant posaven els càrrecs a les propostes programàtiques no han ajudat gaire a temperar ànims entre els socialistes per afrontar possibles negociacions i acabar-les amb èxit o conformar un govern de progrés que pugui canviar en profunditat el panorama polític a Espanya.

Posicions diverses, enfrontades i crits de “cuerpo a tierrra! Que disparan los nuestros !” de Sánchez davant el Comité federal del PSOE , en mig potser, potser la possibilitat de conformar un govern nou i amb capacitat de recuperar alguns dels aspectes que al llarg dels darrers quatre anys s’han anat deteriorant.

I no desacatem tornar a votar el maig o el juny… una vella coneguda olor, oi?

Convé que plogui.

gener 28, 2016

El terreny clapejat de petits bosquets entre els camps que sembrats al novembre ja comencen a veure com el cereal ha començat a brotar i dóna una brillantor al camp.

Cereal que tot just treu e l cap des de la terra, i com diu el refranyer els cal aigua: Si no plou per Nadal, no hi haurà sembra com cal.

Caldrà doncs que aquets dies es vagi regant el camp.

A veure si cau aigua.

De fet aquest darrers setmanes ja n‘ha anat caient amb suavitat alguna pluja i també el nivell altíssim d’humitat ha ajudat a assonar la terra i ara ja es desperta. Ara caldria que el refrany que ja hem dit i repetim ,Si no plou per Nadal, no hi haurà sembra com cal!, d’aquí un temps aquesta novella verdor acabarà essent un groc pàl·lid que  farà témer el pitjor.

Això ho escrivíem just abans de Nadal i les previsions més negres s’han complert. Hem tornat a passar pels camps que volten el Mas Roig i en els zones més altes groguegen. La part fonda dels mateixos, suposem que agafa més humitat sobretot en aquest dies grisos i de núvols baixos, encara lluu un verd brillant i van creixen però a els vores en els zones més alta de les ondulacions del terreny estan esgrogueïdes . Fa dies que no plou , convindria una bona ruixada que permetés que les plantes i la terra agafés aigua. El refranyer és ben explícit amb la necessitat de pluja al Gener que acostuma ser molt bona. Aigua de gener, omple bótes i graner .També: No fa bon gener si no deixa les basses plenes o Si pel gener plou, les fonts fan renou.

Amb el microclima que disfrutem ( o patim, vet a saber)  s’han produït canvis a la natura que potser per un bon observador no serien significatius de res però que en canvi per aquells que no som experts en res  en causen una certa sensació de certament enguany el temps està enganyant a la mateix natura. Veure ametllers florits és una realitat cada gener però trobar farigoles ja amb flors crec que no ho és tant, poques certament, l’excepció però ja amb puntes florides fa pensar que alguna cosa ha canviat o alguna branca de ginesta que ja ha brotat tampoc és que sigui massa usual.. tot això passejant per aquests contrades  fa pensar que els variacions climatològiques han jugat una mala passada a els plantes, els han enganyat i aquesta segueixen un cicle que potser no és del tot natural.

Passem per Les Mesquites i Mas Coloma, i des de que hem passat el Mas Torrat una remor de música ens ve acompanyant , els baixos ressonen amb força sembla com si hi hagués algun conjunt de música Heavy sonant per allà. Després de la pujada cap a les Mesquites ens adonem que la música prové precisament de la masia de les  Mesquites. Hi ha una  festa rave a les Mesquites. Algun ciclista que trobem ens comenta que aquests fet ja fa dos o tres setmanes que dura. Pels no informats – i jo en sóc un d’ells-  agafo de la Wiquipèdia el significat de la festes rave:. Una Rave o Free party, és un esdeveniment de música i ball, generalment electrònica, que dura tota la nit i de vegades l’endemà (La duració depèn dels organitzadors), L’expressió rave va ser originalment utilitzada per persones del Carib que estaven a la ciutat de Londres durant la dècada dels 60 per descriure les festes. Llavors en la dècada dels 80, el terme “rave” va començar a ser utilitzat per descriure la subcultura que va créixer a partir del moviment Acid House que començà a Chicago i desenvolupant-se en l’escena nocturna del Regne Unit.

Ara han passat d’aquestes ciutats a les antigues masies, hi a on es guardaven els ramats ara s’hi concentren una munió de joves – aquest dia no eren gaires , potser ja era tard- i entre una música eixordadora i els red-bull corresponents van fent la seva , ara ballant, ara fumant, ara ….

Segur que no molesten a ningú, però en passar-hi vint-i-quatre hores més tard encara hi ha restes de la batalla, gots de plàstics a dojo i unes quantes llaunes com a testimoni de la festassa…

És pot ser “fiestudo” però no cal ser porc.

Bé, hem dit que no molesten a ningú, però en passar-hi hi havia un grup de caçadors que no feien cara de contents precisament……

Si encara queda alguna llebre o alguna perdiu amb el terrabastall de la música deu haver marxat pitant…

En fi una bona caminada. La vegetació enganyada pel temps que està fent es van veient coses poc vistes.

Que plogui! segur que una bona remullada faria un favor immens a tothom.

Potser encara vindrà alguna fredorada i tot tornarà a la normalitat o potser ens haurem d’acostumar a canvis i situacions estranyes que aniran essent cada cop més normals…

Ei si abans no fa un pet tot plegat…

 

Estan juganers els aspirants

gener 27, 2016

-Toc!, pares.

-Passo. -I agafa fitxa-

-Salvat – I arriba a la base de salvació el joc-

-Qui és l’últim – I agafa número-

Cau en al casella malèfica i tornar a començar. Metre l‘altre va cantat d’oca a oca i tiro perquè m toca….

Deixar al pilota a la seva esquena aper fer-lo córrer a atrapar a l’altre.

Tots correts al voltant de la cadira. Ningú però hi vol seure, i tots esperant a que el que es cansi més aviat i caigui ajagut i li toqui fer de president

– Per aquí em pregunten com fem el programa i per aquí em responen que vull la vicepresidència…. més disbarats impossible!

Tot plegat són imatges – més o menys reeixides de jocs infantils que recorden el que està passat amb la possibilitat d’investir a un President de govern espanyol.

I així es va repetint com si de les voltes que va fent el hàmster es tractés.

Mai ningú per arribarà presidir un govern s’havia tret les puces d’una manera tant evident que fa basarda pensar que puguin arribar de veritat a presidir un govern.

Rajoy acusat de tancredisme, de  deixar passar el temps i que tot es resolgui per si sol  ha mogut la fitca i ho ha fet en una doble pla, guanyar temps i posar a al picota a Sánchez que desbordat per l’oferiment extemporani i de formes ben estranyes i confuses d’Iglesias, ha d’aturar-se veure on és el camp de mines  – és tot al voltant seu- i  mirar de passar-lo sense causar cap explosió ja que al implosió del PSOE sembla fixada ja en el temps. El proper dissabte en el Consell Federal.

Mentre les converses telefòniques vana dojo, els aparells treuen fum de tanta discussió i conversa pujada de to i carregada d’interessos i d’apostes tàctiques

Ja havíem conegut aquí a Catalunya un procés de negociació peculiar i ja en coneixem els resultats. Aquí allò de la nova política es va traduir amb secretisme i poca claredat en al negociació i encara van sortint paràgrafs en lletra petita que sorprenen a la majoria de la ciutadania   però ara hem vist que la nova política també té la seva vessant més mediàtica ratllant l’espectacle. Transparència total , enganyosa naturalment, anuncio la voluntat de pacte amb repartiment de carteres ja i ho faig per la tele, escenari que l’oferent domina perfectament , l’hipotètic soci ni en sabia res i ha d’improvisar la resposta per sortir de l’embolat en que l’han posat .

Entre una cosa i l‘altre segur que hi ha manera més raonable de asseure’s fixar objectius i prioritats i després parlar de noms i carteres., potser és vella política però té més garanties i seriositat que el secret o la subhasta a través de la premsa.

Ara tot torna a començar en una segona volta de converses del Rei amb els portaveus dels grups parlamentaris. Aquí donarà l’encàrrec d’intentar formar govern?

Tornarà a fer-ho a Rajoy.

Posarà en la tessitura a Sánchez de provar-ho.

Tots dos es miren i  esperen que l’altre es posi en marxa i esperar a que caigui per passar-hi pel damunt i arribar a la cadira de la presidència. Noves eleccions sembla que no els hi interessen perquè el resultat seria un amunt, tres avall els mateixos i per tant possiblement al formació de majoria de govern tindria els mateixes possibilitats.

El dubte està segurament en que caldria veure si Rajoy i Sánchez serien els cap de llista de els seves formacions.

Al PSOE de manera oberta hi ha un certa rebel·lió dels anomenat barons i alguns invoquen al sant cristo gros , Felipe González, perquè eviti el pacte amb Podemos i descavalqui a Sánchez de la candidatura.

Però al carrer Gènova les aigües tampoc baixen manses, hi ha també la certesa de que amb Rajoy no guanyaran –almenys la presidència- i es parla també de manera oberta de que Sáez de Santamaria seria també una bona candidata i que potser no aixecaria tant rebuig com Rajoy, però pesa en els altres grups l’experiència d’un PP amb majoria absoluta que  pesa ara a l‘hora de fer pactes.

Els opinadors habituals estan també dividits mentre uns proclamen el manteniment de l’estatus de que governi el partit més votat, altres aposten clarament per una majoria de canvi i de progrés que per una banda intenti fer marxa enrere en els lleis que el PP ha aprovat i que qüestionen molts temes essencials de la democràcia espanyola i per altra banda intentar aplicar noves mesures econòmiques que ajudin a sortir a la immensa majoria de la situació en que es troben.

Avui dimecres comença la segona volta, sense la seguretat que sigui la definitiva , però potser es començaran a desvetllar incògnites i hi haurà més perspectiva per veure com potser aniran els coses.

Paciència!!

Tot abans de tornar a patir una campanya electoral.

De lectures

gener 26, 2016

El Llarg Procés
Cultura i política la Catalunya contemporània (1937-2014)
Jordi Amat
Col·lecció l’Ull de vidre
Editorial Tusquets
Barcelona, abril 2015

Aquest llibre ben segur serà considerat en el temps un llibre clau per entendre els procés de la cultura catalana i la seva significació en la construcció d’un catalanisme actual i que ha portat a una situació de la cultura s’ha anat refermat con un element clau del país.

Jordi Amat Fusté es nascut a Barcelona a l’any1978, escriptor, periodista, filòleg i crític literari català. Llicenciat en filologia hispànica (UB, 2001) i format a la Unidad de Estudios Biográficos, les seves línies de recerca principals han estat la literatura autobiogràfica i la història intel·lectual catalana i espanyola del segle XX.

Com a escriptor, ha publicat biografies i llibres d’assaig. Va rebre el Premi d’Assaig Casa de América per la crònica Las voces del diálogo. Poesía i política en el medio siglo i el Premi Gaziel de Biografies i Memòries per Els laberints de la llibertat. Vida de Ramon Trias Fargas. També ha rebut el Premi Octavi Pellissa per escriure la biografia de Josep Benet. Com a filòleg, s’ha especialitzat en l’anàlisi i edició d’autors i obres clau de la literatura de no-ficció hispànica.

Va començar a exercir la crítica literària l’any 2002 al suplement “Libros” d’El Periódico de Catalunya, l’any 2009 va començar a col·laborar al suplement “Cultura/S” del diari La Vanguardia i des de juliol de 2014 hi escriu una columna d’opinió. Ha escrit a les principals revistes culturals del país.

És membre del consell assessor de la Biblioteca del Catalanisme de l’editorial RBA, investigador de la Càtedra Josep Pla i membre del consell de redacció de la revista VIA.

El llibre El llarg procés és fruit de la seva extensa dedicació a l‘anàlisi de les relacions culturals entre Espanya i Catalunya que va començar molt aviat en els seus treball d’investigació a l’entorn del Congressos de Poesia que va organitzar als anys cinquanta el ministre Joaquin Ruiz Giménez, persona que després d’anar-se distanciant del règim franquista fins convertir-se en un opositor de l’ala moderada. També en la gestació del llibre hi ha influïts diversos articles que va escriure en el suplement Culturas de La Vanguardia i més concretament en una col·laboració titulada “Matar al cobi“, en que Amat feia una reflexió a l‘entorn del paper de la cultura en els governs de Catalunya i afirmava: “En 1999 la victoria en votos pero no en escaños del PSC significó el principio del fin del periodo de reformulación. Quizás habría que entender la propuesta de un nuevo Estatut como una salida en falso para huir de aquel callejón sin salida. Las conversaciones entre Maragall y Carod, que se empezaron a frecuentar entonces, ya trabajarían otro paradigma. Uno de los costes de la operación, aunque los implicados no pudieran profetizarlo, sería que Cobi y el maragallismo empezaban a formar parte de un pasado sin herederos. Encima de una memoria que se desdibuja crece el nuevo soberanismo.”

El llibre és un excel·lent recorregut per la història de la Catalunya sota el franquisme i com es van teixint les estructures culturals internes i també com aquestes es van relacionant amb la resta de l’estat i a nivell internacional. És un relat que explica amb detall i de manera rigorosa el que l’autor denomina “ La pervivència de la catalanitat”.

La cultura catalana des de la República, passant pel franquisme i la lluita contra la dictadura, la transició, i el desenvolupament ja en plena democràcia, els dels que van donar-se i els combats entre nacionalisme i marxisme dues posicions que han també fonamentat les diverses interpretacions de la cultura del país.

Amat posa damunt del paper el nom de moltes de les persones que han tingut un paper important, alguns determinants, en el procés de la reconstrucció cultural de Catalunya, des de Gaziel fins Solé Tura, o de Serrahima fins Josep Benet, o d’Espriu a Castellet. En fer una biografia i una anàlisi en els seu recorregut en pro de la cultura catalana de cada moment. L’explicació molt ben tramada de les relacions i debats dialèctics entre ells donen peu a seguir aquets fil de la construcció (o reconstrucció en altres casos) nacional i cultural del país. Però l’assaig va més enllà i procura relacionar, com ja hem apuntat, aquest procés de renaixement cultural amb els moviments que també es van desenvolupant a Europa i a la resta del món.

Elements importants de la nostra història cultural com la revista Destino, la publicació Serra d’Or, l’Òmnium Cultural, el paper de la premsa i les batalles internes de l’oposició antifranquista, la cultura del pujolisme amb els amors i odis de Pujol pels protagonisme del món cultural, i la irrupció del maragallisme com una nova manera d’entendre la relació entre el país i la cultura. La fi del maragallisme “matar al Cobi” és el paradigma del naixement d’un sobiranisme que ha trencat els esquemes pels que fins avui es regia la cultura del país.  

El llibre s’estructura en tres parts, Ocupació ambigua (1037-1947), Modernitat cauta (1952-1960) i Catalanisme progressista (1962-1980), en cada part Amat fa una dissecció dels fets més importants i de com evolucionen les relacions entre els protagonistes del treball cultural.

El llibre es tanca amb l’epíleg Matar el Cobi, en un apèndix amb textos significatius de les diverses èpoques, ens ha cridat l’atenció del manifest que va escriure Josep Maria de Sagarra a l’any 1946, la seva lectura és prou interessant i fins i tot cercar paral·lelisme històrics.

El llibre està mot ben escrit i més tot i essent un assaig amb una notable tasca d’investigació i de formulació de propostes, denota un enorme bagatge històric i intel·lectual i segur que el llibre serà un referent per posteriors treballs sobre la cultura del País.

Altament interessant.

 

 

A reveure company!

gener 25, 2016

El diumenge dia 10 de gener excepcionalment reunit el Parlament de Catalunya investia a un nou President, el 130è, Carles Puigdemont assumia el càrrec de President de Catalunya i s’obria un període que , al marge de consideracions i opinions polítiques que poden ser diverses i diferents , obre un panorama transcendent pel futur del país.

L’Esteve Orriols que ha estat treballant aferrissadament durant molts anys per aquets futur que amb dificultats, sens dubte, s’albira , no ho ha pogut veure.

Dissortadament la mort, injusta tantes vegades li ho ha impedit. I li ha impedit com evoca el poeta Miguel Hernández en el seu poema Elegia:

 Un manotazo duro, un golpe helado,

un hachazo invisible y homicida,

un empujón brutal te ha derribado.

En el moment de recordar la figura humana i política de l’Esteve Orriols falta espai, segur, i també el vocabulari adequat per fer justícia a la seva personalitat i al seu treball com a polític.

Format políticament en les darreries del franquisme , actiu en les mobilitzacions d’estudiants va anar cercant el seu espai polític primer amb temptejos amb el socialisme democràtic i amb les forces  independentistes d’aquell moment, extraordinàriament minoritàries  certament, com ho  recorda en Roger Buch en el seu llibre L’herència del PSAN. Va acabar formant part del nucli fundacional de CDC a Vilanova.

De ben jove ja participà activament en la política segurament impel·lit pels ambients en que es movia, i per les activitats del nucli familiar. El recordo amatent a les accions ,que amb alguns del seus germans, vam portar a terme  a l’any 1971 fem campanya , llavors enganxant cartells, de la candidatura Barenys-Cassases, recolzada  per entre d’altres   Pujol i Pallach, que donaria lloc després al moviment de regidors democràtics que van intentar trencar la solidesa del franquisme municipal.

La seva vida pública entenc que sempre va estar forjada sobre tres pilars fonamentals. Les seves creences cristianes en la vessant més social i adequades  a l’actualitat de cada moment, un catalanisme de pedra picada, sòlid, raonat i necessariament vinculat  al desenvolupament d’una societat més justa  i, el tercer pilar, la proximitat a les persones com a divisa de la seva actuació pública.

I encara no es pot oblidar la seva activa presència en les entitats de la ciutat ja fos cantant al Coro o la seva trajectòria castellera on va carregar els primers castells de vuit dels Bordegassos protagonitzant  alguna de les jornades castelleres més memorables de la colla.

És evident que ,ara, encara no hi ha la perspectiva necessària per valorar la seva tasca política , és bo que passi un temps per poder tenir una visió més àmplia i també una  distància que permeti una objectivitat més valorable.

El cert però és que hi ha alguns aspectes que ja es poden posar de manifest de la seva trajectòria pública i política: La seva constància en el treball, la seva voluntat d’aproximar-se el màxim a la gent i resoldre els problemes petits o grans que podessin tenir, una lleialtat al compromís i sempre l’honestedat per davant de tot, l’irrenunciable voluntat de servir al país , la recerca de l’entesa davant la confrontació, de la voluntat de mantenir actitud positives i nobles son valors que em sembla que, avui, sense cap mena de dubte ni discussió, ja es poden atribuir  a la seva personalitat.

Va governar la ciutat , va ser alcalde de la seva Vilanova  i això en política és una  dels majors honors que es poden tenir, ell en ser-ho va retornar tot el que la ciutat li havia donat. No ho va tenir fàcil, va governar en minoria i per tant va conèixer i entomar les dificultats que això comporta sense tirar mai la tovallola, buscant complicitats que va trobar en més d’una ocasió.

Sempre havia dit que les actituds estan per davant de les idees. Amb això volia manifestar la seva disposició a l’entesa amb qui fos al marge de consideracions polítiques si es compartien determinats valors cívics,  disposició personal a entendre les raons dels altres i valorar-les en contraposició a les teves pròpies.

Ell va tenir una actitud de cercar el màxim consens possible en els temes que afectaven a la col·lectivitat. Sense que això no vulgues dir que no tingués ben fonamentades les seves opinions i les defensava amb vehemència  fins les darreres conseqüències per seguir essent fidel al seus plantejaments i amb la màxima coherència  amb els objectius que es fixava.

Vam ser adversaris polítics però ens reconeixíem les virtuts i els defectes que podríem tenir, però sempre hi havia el pòsit d’una relació que venia de temps i que malgrat els enfrontaments dialèctics mai es va trencar.

Alguns cops va trontollar però sempre hi va haver els passos necessaris per no trencar cap pont, per bastir-ne d’altres. I això demostra els valors humans que tenia l’Esteve.

Hi haurà temps per fer la valoració de la seva tasca, la història ja li reservarà el bon lloc que li correspongui, però certament la ciutat perd una de les persones que va treballar més apassionadament per ella, hi ho va fer a les verdes i a les madures, des del govern i des de l’oposició quan li va tocar, sense perdre mai l‘entusiasme ni la seva estima gran per la ciutat , i creient en un futur que seria molt millor i que ell amb la seva tasca va ajudar a escriure i a  fonamentar.

Vehement a vegades en el debat, conciliador en la recerca de l’acord, lleial fins la medul·la en la paraula donada, honrat en el dir i en el fer.

Va ser allò que en diríem afectuosament un animal polític, bregat des de l’any 1979 a l’ajuntament va fer també una llarga tasca al Parlament , essent-ne durant un temps membre de la mesa i va acabar la seva carrera institucional com a membre del CAC on va desenvolupar una tasca menys pública però no per això  menys interessant.

Va entendre la política com una extensió d’aquesta actitud cívica, d’aquest servei a la societat que li transmetia les seves creences, com estar sempre al costat de la gent i treballar per resoldre els problemes, o facilitar els recursos per fer la vida més fàcils als demés.

Entendre al política com una permanent construcció del seu i nostre país, Catalunya, mancat de moltes coses encara però sempre amb l’anhel col·lectiu de millora-les i supera-les ell des de la seva tasca diària hi va contribuir.

L’Esteve amb les seves virtuts , moltes ,i els defectes , com tots tenim, va saber estar al servei de la seva ciutat, del seu país, de les persones . Ho va fer amb modèstia , sense esperar ni agraïments, ni gratificacions ni reconeixements, ho va fer perquè tocava , per convicció moral i ètica,  perquè era el que calia fer i això il·lustra clarament el seu tarannà afable i bonhomiós, assenyat i arrauxat quan convenia, però sempre amb la voluntat inequívoca de servei.
El pas del temps , amb distància necessària, com ja hem apuntat, posarà a l’Esteve en el lloc de la història que li correspongui. Ara, per aquells que el vam conèixer, aquells que vam compartir, en qualsevulla de les bandes del Saló de Plens del nostre Ajuntament, el servei a la ciutat sabem que deixa un buit en la nòmina dels servidors de la ciutat, altres l’emplenaran ja que la continuïtat és una de les realitats de la vida, però el seu exemple de tenacitat, estima i amor a al ciutat i al País restaren en la nostra memòria personal però sobretot en la memòria col·lectiva.

Acompanyem el dolor i el sentiment de pèrdua que tenen avui familiars i amics,  pèrdua irreparable també per la ciutat i no podem acabar sense expressar un sentiment d’estima, de  respecte  ,un reconeixement a la dedicació i convicció amb les que a treballar sempre i un agraïment per l’esforç que va dedicar vers els altres .

Restarà sens dubte per sempre més en l’imaginari i en el llistat de ciutadans il·lustres ( d’aquells que un dels seus mèrits és estimar i voler entendre millor la seva ciutat), ha estat un dels protagonistes, desinteressat i amb volguda  modèstia de la política contemporània de la nostra ciutat i , per tant, també protagonista  del canvi a millor de Vilanova.

A reveure company, fins sempre!

 

Publicat a l’Eix Diari el 15.01.16

Vergonya ,cavallers, vergonya

gener 24, 2016

En tots els processos tensionats es produeixen excessos verbal.

En tots procés tensionat apareixen els fanàtics que estan més   prop d‘actituds d’estultícia que no pas de bones formes.

En tots els posicionaments polítics apareix-ne els anomenats talibans que intenten convertir a tothom , pel civil o pel militar com es diria castissament, a les seves idees i si no hi ha conversió hi ha d’haver la consegüent repressió.

Què és sinó el que ha passat a Sant Hipòlit de Voltregà.

Ratlla nivells d’estupidesa alarmants, tallats de soca rel sortosament pel mateix partit del proposant.

Sense afegir res més del que ha publicat E-noticies  i també altres diaris. N’ hi ha prou:

“El grup de Convergència (CDC) a Sant Hipòlit de Voltregà (Osona) ha presentat una moció en la qual demana que no s’aboni el sou a cap funcionari o treballador públic municipal “que es manifesti públicament i políticament” contra la independència de Catalunya, segons informa El País. La socialista Marta Moreta treballava com a cap de serveis a Sant Hipòlit i les Masies de Voltregà, que en tractar-se de dos pobles petits van decidir compartir els seus serveis i pagar-li el sou a mitges. En ser elegida diputada al Parlament, Moreta va sol·licitar una excedència i va deixar de percebre qualsevol retribució d’aquests dos consistoris.

Malgrat això, Convergència va registrar el passat 31 de desembre una moció pel tràmit d’urgència en la qual fa un dur al·legat contra Morera i els diputats del PSC, als quals se’ls recrimina la seva “expressa negativa a donar suport a Artur Mas perquè defensa l’objectiu que Catalunya esdevingui un estat independent”. El text de la moció també recorda que l’Ajuntament de Sant Hipòlit va recolzar al seu dia la resolució independentista del Parlament del 9 de novembre que va anul·lar el Tribunal Constitucional i que en els pressupostos municipals es reserva una partida de 30.000 euros anuals per Moreta, de la que es diu “que ha votat sempre en contra d’Artur Mas i d’iniciar el camí parlamentari cap a la independència”. Per tot això, la moció demana que l’Ajuntament deixi de pagar el 50% del sou Moreta, o qualsevol altre percentatge, però no només d’ella, sinó de “cap altre funcionari o treballador públic adscrit o que desenvolupi tasques per a l’Ajuntament de Sant Hipòlit de Voltregà, que es manifesti públicament o políticament en contra del procés d’independència de Catalunya”, diu la moció. Moreta ha afirmat que “això és feixisme, no se li pot anomenar d’una altra manera a la intenció de perseguir els funcionaris per les seves idees polítiques”. La diputada del PSC explica també que el regidor que impulsa la mesura, Joan Turró, director de Ràdio Vic, “intenta des de fa mesos incendiar els plens municipals amb les seves intervencions a favor de la independència i en contra del PSC”, pel que reclama a la direcció de Convergència que adopti mesures disciplinàries contra ell.

La direcció de CDC assegura desconeixia el contingut de la moció municipal dels seus regidors i es va desmarcar quan va tenir coneixement del text. “Rebutgem qualsevol fórmula que es plantegi per coartar la llibertat d’expressió d’un ciutadà. Només faltaria! “, Va declarar Francesc Sánchez, coordinador de règim intern Convergència.

“El que ha passat ni es pot justificar de cap manera, però hem parlat amb Turró i ens diu que ha retirat la moció i que no es debatrà mai”, ha afegit Sánchez.”

Ho han volgut arreglar fent declaracions un cop la moció s’ha fet pública, el cap de llista de CiU a Voltregà ha manifestat: “Rellegint la nostra pròpia moció per no pagar funcionaris contra el procés se’ns van posar els pèls de punta. El redactat ha estat fatal. Demanem disculpes perquè ha fet mal”, ha afegit, a més d’assenyalar que “lamento que han utilitzat la nostra estupidesa per atacar el procés sobiranista”.

Estupidesa molta, atacar el procés? No cal, ja ho fa ell mateix

No cal afegir res més. allò de que pels seus fets els coneixereu és el paradigma de la situació.

Més vergonya.

 Més vergonya encara ens produeix la situació dels refugiats a Europa.

D’ençà de l’estiu passat en que un allau de persones fugint de les guerres de Síria i d’Afganistan van llançar-se desesperadament a fugir de les zones de conflicte buscant al possibilitat de salvar al vida van arribant a Europa en condicionants d’absoluta precarietat.

La gent normal i corrent, la bona gent va fer i segueix fent el possible per donar una acollida afable i generosa.

Els estat de la UE es van comprometre a trobar solucions.

La previsió que van fer era que acollirien a 160.000 persones en els disset països , a hores d’ara se’n han reubicat  222, d’aquets 18 a l’estat espanyol.

Realment decebedor i encara ho és més quan es comencen sentir veus carregades de prevencions i sobretot de rebuig amb algunes de les mesures que es volen prendre.

Aixecar fronteres.

Espoliar els pocs diners que portin.

Endurir les condicions per obtenir l’estatut de refugiat.

L’hivern ha accentuat el drama de molta gent que deambula pel no res en la recerca d’un futur que preveien i volien millor però que aquesta Europa ha estat incapaç de donar acollida ni de facilitar ajut i comprensió.

Oblidar el drama i tractar el tema com un tema de seguretat, que no cal oblidar, però que no és el que cal que destaqui per damunt d’altres condicions.

Quan Europa es incapaç de trobar solucions humanitàries queda lluny aquella il·lusió compartida de fer una Europa justa .

Algun dia caldrà analitzar els interessos de la UE en els països en conflicte, qui els arma , qui ha col·laborat en els règims…

Vergonya de formar part d’aquesta Europa.

Discriminar per cognoms.

Vet aquí que ha estat notícia en alguns digitals que dels nous directors generals n’ hi ha 26 que només tenen cognoms d’aquells que es podrien qualificar de catalans ( això ja és un treball de genealogia més que absurd ). La notícia ratlla l’absurditat o bé vol ser un exercici de pentinar el gat quan no hi ha massa feina i cal omplir les pàgines si els espais informatius.

Quina novetat aporta el cognom d’una persona.

Si perden els papers els que volen deixar sense sou als funcionaris no independentistes altres el poden perdre fent exercicis de recerca de pedigrí catalanesc entre els que conformaran el govern.

Vergonya de notícia!!

 

 

 

La fractura cada més gran…

gener 23, 2016

Quan parlen de la sortida d ela crisi intueixes que això deu ser per uns quants però per la majoria de la ciutadania és encara una irrealitat .No cal ser massa espavilat ni sagaç com per adonar-te que al teu costat o tu mateix has patit els estralls de la situació econòmica i malgrat les paraules del govern la realitat d’aquí és que per molta , molta gent res  no ha millorat.

Segurament per alguns sí que ha estat així i tal com hem pogut llegir als diaris  aquest dies en fer-se públic  l’informe d’ Intermón Oxfam : Una economia al servei de l’1% , presentat pel director d’ Oxfam en l’informe s’assenyala que Els 20 espanyols més rics concentren igual riquesa que el 30% més pobre.

Certament al data és esgarrifosa i indica quan injusta ah estat el discurs sobre al crisi i que s’ha aprofitat de les retallades i qui ha guanyat més diners en aquest època respecte a la majoria.

I encara més fort és el que explica el document : A més a més, mentre que els ingressos dels més rics s’han incrementat en un 44% a escala global en només cinc anys, els de la meitat més pobra s’han reduït el 41%. Malgrat que l’economia mundial s’ha duplicat en 30 anys, fins als 78 bilions de dòlars i la riquesa també, fins als 267 bilions (valor net de tots els actius financers i no financers), cada vegada més persones queden excloses del repartiment.

Algunes dades que són paradigma d’aquestes desigualats:

  • El català més ric poseeix tants recursos econòmics com els 150.000 famílies més pobres.
  • Els recursos dels més rics va augmentar en plena crisi en un 34 %
  • A Espanya l’ 1% té tants recursos com el 80 % més pobre.
  • Al món el 1% té tants recursos com el 90 % restant.

Les xifres canten per si soles. Les desigualats no sols no han minvat sinó que han augmentat considerablement en l’època de la crisi.

S’ha fet realitat allò de que hem privatitzat els beneficis per una minoria i s’ha socialitzat en la majoria les pèrdues.

Així anem. No és d’estranyar que hi hagi un considerable rebuig a determinades mesures que es van proposant i que constitueixen en seguir retallant mentre els beneficis del capital augmenta desproporcionadament i segueixen fent negocis amb la mateixa misèria que passa molta gent.

El risc de pobresa ha augmentat considerablement. I ja no es tracta de situacions residuals sinó que cada cop afecta a més gent i en aquets sentit els col·lectius dels infants i de gent gran,especialment dones,són el que han patit i pateixen encara les polítiques d’una austeritat brutal mentre altres recollien els beneficis d’una usura disfressada d’avantatges econòmics i sobretot d’unes polítiques fiscals que segueixen essent clarament discriminatòries en carregar els costos de la crisi damunt els que menys tenen i els més rics mantenen la seva  impunitat fiscal.

És evident que la situació d’atur ha estat un factor clau per augmentar la situació de pobresa i la precarietat amb el treball ha ajudat a augmentar la situació difícil de molta gent que han passat de mantenir una nivell de vida acceptable a ensorrar-se en el pou  o en el cercle viciós del límit de la pobresa i de la manca d’oportunitats de poder sortir d’aquest cercle. Els baixos salaris, la brutal competència per un lloc de treball ha estat aprofitat per alguns per baixar els salaris i les prestacions laborals fins a límits de l’esclavatge.

Però evidentment hi ha altres factors, la mateixa retallada dels serveis públics, el salari social que a través de les prestacions dels governs tenia la ciitadania, ha rebaixat també les possibilitats de mantenir i enfortir la cohesió i separa a la ciutadania entre aquells que poden pagar–se els serveis i aquells que han d’anar obligatòriament als serveis públics que han perdut qualitat fruit de les retallades i la voluntat privatitzadora. I naturalment la política fiscal que permet des de l’evasió d’impostos fins a afavorir determinats models de negocis i incentivar els paradisos fiscals.

Tot plegat ha fet exclamar al mateix president del Cercle d’Economia Anton Costas : “Les polítiques públiques  durant la crisi  s’han elaborat seguint els preferències  de les classes   més privilegiades.”

Aquesta afirmació realment contundent. Determinades elits s’han enriiquit amb la mateixa crisi. Espectacular!! .

I encara el mateix Costas afegeix perquè quedi més clar: “El capitalisme treu a la gent de la pobresa però potser que la nova riquesa generada només vagi a parar a determinades classes socials”.

Els experts indiquen que ara aquest augment de la desigualtat es nota ara més per la  situació de crisi general però que la diferència és crònica però que ara s’ha aguditzat.

Solucions?

Veta a saber però n’hi ha tres que segurament són bàsiques junt amb altres moltes més. Prioritzar inversió  l’educació, salaris adequats a la feina , i una política fiscal justa i realment redistributiva.

La lletra petita

gener 22, 2016

 

Ens arriba ara envoltada de polèmica la notícia que la Generalitat es retira com a acusació particular de diverses causes que se segueixen contra alguns ciutadans i ciutadanes imputats en desordres púbics fruit d’algunes accions en manifestacions i accions reivindicatives.

Portaveus de la Generalitat i alguns consellers han afirmat que aquesta decisió es fruit de la mateixa reflexió de la Generalitat

El conseller de Territori, Josep Rull, manté , en unes declaracions recollides al digital E-notícies que la decisió de retirar les acusacions particulars en set processos judicials com el de Can Vies – que finalment en aquest no hi ha retirada-  és un “plantejament” que s’ha pres des del Departament d’Interior i està “desvinculat de qualsevol tipus de negociació com algú ha volgut insinuar”. També ha afirmat que la decisió s’ha fet on ja “hi ha una intervenció del Ministeri Públic” i encara ha afegit que la Generalitat es retira d’aquells processos “on no s’afecti béns, interessos ni persones vinculades a la Generalitat de Catalunya” i ha afegit que “el límit és quan s’afecti les persones i els interessos de la Generalitat”.

Però sembla que la decisió segons expliquen altres mitjans és fruit de la negociació per l’ investidura del President de la Generalitat a petició de la CUP que va demanar  que es retirés l’acusació de la Generalitat en causes per “persecució política, dissidència o desobediència a lleis injustes”, argumentant que la fiscalia ja actua d’acusació. Des de Junts pel sí es va defensar que es podia revisar però que no es retiraria  d’aquells casos que en paraules de la Consellera Munté afirmava a Catalunya Ràdio “la predisposició” del Govern a retirar-se de l’acusació contra activistes després de l’acord entre Junts pel Sí i la CUP per investir Carles Puigdemont president.

Munté, en declaracions a Catalunya Ràdio, ha reconegut la “predisposició del Govern d’analitzar diferents processos judicials sempre i quan no hi hagi una lesió, un menysteniment als funcionaris i béns públics”.

Naturalment tot plegat ha aixecat polèmica però sobretot dubtes.

S’aixeca la polèmica i els grups de l’oposició (i amb al sobre-actuació del PP per boca de Garcia Albiol) que volen que es concreti la proposta i que es digui les raons que fan que ara ja no calgui  presentar-se com  acusació particular.

Diuen que la raó és que si ja hi ha la fiscalia que acusa no cal presentar-se que és una pèrdua de diners en fer presència. L’excusa és realment poc creïble perquè a vegades la  posició de la mateixa institució requereix presència si més no per l’exemplaritat de la seva actuació.

Però el que encara és més difícil de copsar és el condicionant que els ha posat al CUP de retirar-se d’aquells casos en que hi ha hagut dissidència davant lleis injustes.

Ah carai?

Qui dictaminarà que és i que no és dissidència? Quines lleis seran dictaminades com injustes i poden desobeir-se. I qui ho farà.?

Això requerirà una prèvia declaració de que hom és dissident  o caldrà demostrar-ho amb alguna actuació singular durant al manifestació .

Hi haurà registre de desobeidors professionals?

Tot plegat difícil de discernir.

I naturalment cal respectar la dissidència, tota ,i cal defensar que les lleis siguin justes i denunciar les que no ho siguin i canviar-les a través dels sistemes que la mateixa societat s’ha dotat, i si es vol objectar naturalment es pot fer però sabent que segons quina sigui l’objecció hi ha determinada pressió i repressió social que també està acceptada comunament.

I encara es fa més difícil precisar que són els interessos de la Generalitat que esmenta el Conseller Rull per no presentar-se. Som tots o no som tots la Generalitat?

Destrossar cotxes dels mossos afecta a la Generalitat ?

I carregar-se les portes i paradors d’una dotzena de comerços afecta  la Generalitat o no?

En fi que acceptant al dissidència, l’objecció i la lluita contra la injustícia es fa difícil perfilar fins a on les institucions públiques han de defensar la convivència pacífica i que aquesta no sigui alterada amb suposades invocacions personals i ideològiques.

Missatges contradictòries entre els deus forces, la consellera Neus Munté , parla de causalitat de fer-se públic el tema i l’acord amb al CUP i la CUP dient que forma part de l’acord d’investidura i encara queixosos perquè havien quedat  que en el cas de Can Vies també´ es retirarien.

Havíem d’entrar en l’època de la transparència i claredat en la relació política i viem que van sortint aspectes desconeguts dels acords entre les deus forces polítiques. No és d’estranyar el mercadeig que hi ha hagut durant els llargs mesos fins arribar  als acords deuen tenir una lletra petita llarga i encara no coneguda.

Segurament no és una bona política presentar-se com a acusació particular en tost els casos que hi hagut alguns aldarulls però la ciutadania també vol sentir-se protegida davant alguns abusos en l’espai públic i els governs corresponents han de fer l’equilibri que permeti i respecti el dret a  manifestar-se i la convivència en l’espai de tots , com és el carrer.

En fi anem cap a la comissió d’estudi per saber que és dissidència i qui és el nivell de conflictivitat o aldarulls perquè la Generalitat es personi a la causa.

Mal començament i primera topada amb l’oposició ( amb sobre actuacions cal dir-ho també) i també amb els sindicats del Mossos queixant-se , encara que aquets millor que mantinguessin prudent silenci, no són precisament amb determinat historial de conflictes qui per donar masses lliçons.