Noms propis. (IV)

Brexit, aquest terme que indica la possibilitat de que El Regne Unit deixi de pertànyer a Europa.

Una cimera en que Europa va cedir a alguns temes que Cameron exigia per posicionar-se  a favor del referèndum sobre al seva continuïtat en la Unió Europea que vol portar a terme a Anglaterra.

Certament una posició que no deixa de semblar un xantatge de Cameron a Europa.

Ha  aconseguit el seu propòsit i a deixar , em sembla i al parer de molts analistes ,a Europa   amb el cul a l’aire.

Votaran els anglesos les suposats avantatges que ha negociat Cameron, però podrem votar la resta d’Europa amb justa correspondència, el mateix acord que ens és perjudicial?.

I què ha aconseguit el “premier” britànic , doncs  que per exemple els assalariats estrangers tinguin menys subsidis que els anglesos. Que no cedeixi la mateixa sobirania que altres països, la protecció de la City financera i sortir del paràmetres que marqui el Banc Central Europeu, i que determinades reformes del tractats no afecti a la Gran Bretanya.

Gairebé una menú  a la carta.

No tothom el podrà escollir.

I malgrat això els euroescèptics segueixen creixent.

En fi que aquella Europa que vam votar no té res a veure amb l’actual però mentre els anglesos votaran els altres haurem d’acceptar les imposicions sense dir ni piu.

Ganes , ganes de seguir defensat a Europa no sembla que en quedin gaires, i si això hi sumen els trist paper que està fent la Comissió Europea en el tema del refugiats doncs  més aquella Europa social que ens van prometre fa autèntica vergonya avui.

 

Mireia Boya , presidenta del grup de la CUP al Parlament,  ha fet unes declaracions a El Món a RAC1, on ha plantejar deixar al calaix el projecte de BCN World fins a la pròxima legislatura. La diputada creu que així s’estalviaran la discrepància amb Junts Pel Sí, que podria acabar amb una divisió al Parlament i per tant amb una crisi que podria tenir unes conseqüències massa grosses per la continuïtat d’aquesta mena de pacte  tàcit entre els dos grups. .

Però el que encara és més sorprenent es que digui :  “L’equilibri és tan dèbil i estem en una legislatura que és una anomalia democràtica (vull dir, no és normal que CDC pacti amb la CUP) que no cal tirar endavant aquest tipus de projectes. Esperem a les eleccions constituents i que el govern que surti d’allà que faci el que vulgui. Ara no és el moment. La feina és una altra”,

Sentint-la dir això on queden aquelles paraules d’Artur Mas en que deia que amb el pacte d’investidura s’havia corregit l’anomalia del resultat de les eleccions.

Tanta anomalia potser ja cansa.

Potser que la corregim i anem a votar a un altra vegada no sigui que acabin dient-nos que els catalans i catalanes no han votat bé perquè els resultats no són els que esperaven o convenien.

Boya manté que si els fan votar, la seva posició és clara: no volen sentir a parlar d’un projecte basat en el joc i l’especulació urbanística. També creu que seria bo tancar aquest tema en els propers divuit mesos. Si no és així, no tenen cap problema a portar la contrària a Junts pel Sí, tot i el pacte d’estabilitat, i menys en un tema on tots els de la CUP hi estan d’acord.

I també caldrà pensar que val la paraula i els papers signats enter dos grups per tirar endavant un “projecte”  – que repeteixo com hem dit altres vegades no ens agrada- però Mas i Navarro van signat amb solemnitat un acord, potser que a partir d’ara caldrà vigilar amb qui signes acords. Entenc perfectament els recels que avui aixeca CDC , ja que poques coses compleix del que diu i signa.

L’avi Florenci. Fa anys , molts ja, hi havia un acunci de vins, l’avi Miquel en que es veia un pagès ja gran a la vinya que teia un fons de les Muntanyes de Montserrat, segurament un anuncia de la banca andorrana – d’alguna ,clar,- podria tenir com a reclam l’avi Florenci que amb els seves deixes ha enriquit a tota al família Pujol que s’ha demostrat amb una destresa fora de l’habitual per engruixir els seus diners. Convidem al avis a portar diners a  Andorra i fer deixes i potser es multiplicaran com els bíblics pans i peixos.

Però vet aquí que el mite de l’Avi Florenci pot acabar en no res si és cert com  es comença dir ara que la fortuna dels Pujols seria una herència de la Sra. Marta Ferrusola. El mitjan informatius han portat la notícia com el digital Catalunyapress:

Les autoritats andorranes han remès a l’Audiència Nacional uns formularis on la família Pujol reconeix que els diners en una entitat financera d’Andorra procedeix d’una herència de la família de Marta Ferrusola. D’aquesta manera, la teoria que l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, ha defensat enèrgicament -que la fortuna procedia del llegat familiar del seu pare, Florenci Pujol- perd forces.

Juntament amb el manuscrit enviat per Jordi Pujol a Andbank en què afirma que ell és l’amo real dels fons ocultats al fisc i no el seu fill Jordi Pujol Ferrusola, Andorra també ha remès el document que prova que la família Pujol va reconèixer que els diners allà dipositat procedia d’una herència de la família de Marta Ferrusola.

Carai! Quina sorpresa i quin gir espectacular , ara resulta que la el pilar sobre el que la família Pujol ha bastit la seva riquesa resulta que no procedia de l’avi Florenci sinó d’una herència d ela Marta Ferrusola.

Osti noi ! quina decepció, encantats amb l’avi que deixa una diners pel que podés passar en el futur i ara resulta que el tema no va per aquí….

No som res, oi avi Florenci

Santi Vila  Conseller de Cultura, substitueix a Mascarell que durant molts anys va ser el referent de la cultura al País sense però que el seu pas per la Conselleria no ha complert ni molt menys les expectatives que havia generat.

Segur que la crisi no l’ha ajudat.

Segur que hi ha posat tota al seva capacitat política.

Però la realitat és una altra i el món de la cultura avui està més que decebut però alhora esperançat amb el nou conseller.

Santi Vila en la seva primera compareixença ha manifestat que “   La Cultura és una porta de l’Esta del Benestar  i un instrument de cohesió social” no ens diu res de nou però està bé que el conseller ho manifesti i ho recordi  en seu parlamentària i hi afegeixi que vol arribar a  l’1% dels pressupostos per la seva conselleria per en 10 anys situar-se e en el 2%.

Planteja novament l¡’Acord Nacional per la cultura, acord que no va ser capaç de gestionar Mascarell i no sabem si Vila serà capaç de tirar-ho endavant. Ja ho veurem.

Una primera compareixença que va aixecar expectatives altes, potser és aviat per llençar els campanes al vol, però de moment la música sona prou be, veurem si la lletra lliga harmònicament.

 

 

Anuncis

La Mala Lluna del David Marín.

El divendres passat vaig tenir el plaer de presentar a Llorens Llibres  el llibre Mala Lluna del David Marín, un llibre interessant divertit i bon ben escrit.

Aquí hi deixo el text que va servir de base per la presentació.

 

No ens creguem tot el que ens diguin

Bona tarda , gràcies per la vostra assistència  a la presentació d’aquest llibre i gràcies també, un cop més ,a  ala Rosana per acollir-nos, com tantes vegada ha fet en aquets tipus d’acte que el que vol és aproximar a l’escriptor, l’autor al públic per tenir-ne una mica més de coneixement.

De David Marín les biografies professionals més o menys autoritzades en diuen:

(Barcelona, 1974) Periodista. Treballa a la delegació de Lleida del diari El Punt Avui. Anteriorment va treballar a les edicions de Barcelona, del Penedès i del Maresme d’El Punt, al qual està vinculat des de l’any 1996. A la revista Presència ha publicat reportatges sobre el grup armat EPOCA, la postguerra a Bòsnia, i més recentment sobre urbanisme i la gestió de l’aigua a Catalunya. És membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils i ha publicat els llibres Les lluites de cada dia. Històries de CCOO (edicions DAU), La Gran Via a Sant Martí, història d’una transformació (AAVV Sant Martí de Provençals / Ajuntament de Barcelona) i Mataró, els perfils de la ciutat (Grup El Punt )

Vaig conèixer al David quan exercia de periodista en l’edició del Punt de Penedès i jo tenia una altra vida  en el món de la política i per tant coincidíem sovint en actes públics que ell havia de cobrir  i en les compareixences davant la premsa.

El feia i pensava  llavors que era un periodista ,discret, sense buscar mai el protagonisme exagerat que a vegades tenen  els que volen anar d’estrelles, seguidor  atent a la les situacions que es presentaven i crec que un gran observador dels entorns de la notícia i per tant coneixedor  de si  el tema podria tenir un recorregut més llarg i amb repercussions que es podessin derivar  cap a gratar més en el tema.

 

He de dir que sempre ens vam tractar amb exquisida cortesia, sense deixar de fer el que li tocava fer i fer-ho bé,  i encara avui li agraeixo una columna de l’any 2003 que portava per títol : “I vosaltres no us baralleu!” per mi  entranyable que es escriure , quan com  alcalde em va tocar anar a explicar un conte, i ens vaig trobar amb una canalla de menys edat de la que m’havien dit i jo havia preparat el conte, me’n vaig sortir com vaig poder. Ell va ser molt benvolent.

Després ens hem vit ocasionalment i algun cop a les terres de Lleida on ara ell professionalment desenvolupa la seva feina i també hi fa la seva vida. Segueixo llegint forces dels seus articles a l’edició del Punt /Avui de els terres de Lleida on hi manté el blog : Històries de l’Oest .El blog de David Marín des de les comarques lleidatanes

Aquest estiu vaig saber que David Marín havia escrit un nou llibre, es tractava d ela seva primera novel·la Mala Lluna, editada per RBA-La Magrana , que és el número 47 de la seva col·lecció La Negra, col·lecció que  la mateixa editorial defineix com : “La Negra”, és la col·lecció viva del gènere més àmplia del panorama editorial català. Referent en clàssics de la novel·la negra i policíaca, autors internacionals i autors catalans, volem donar sortida a l’explosió d’autors de gènere que estem vivint a Catalunya”.

He de confessar que la notícia de la publicació em va sorprendre , la veritat és que no associava la imatge que jo tenia, segurament parcial, del David Marín, tranquil, observador, incisiu en la pregunta amb la configuració de la novel·la negra. Però després de llegir la novel·la crec que la meva sorpresa estava mal dimensionada i mal direccionada. No calia sorprendre’ns, precisament les seves virtuts com a periodista que jo li atorgo i la mateixa feina del dia a dia el porten a  tenir una diversitat de coneixements i viure un cúmul de situacions que ben segur donen per estructura un relat de novel·la i encara més de novel·la  negra.

La realitat a voltes supera la ficció ho sabem i ho  hem dit moltes vegades i per tant el coneixement la realitat pots portar a la ficció situacions que ben travades, ben treballades i ben narrades  porten a   l’exercici  de desenvolupar  una trama que esdevé finalment una excel·lent novel·la com és el cas de  Mala Lluna que un cop llegida et sap greu haver-la acabat tant despresa. P er tant esperem des d’ara que ben aviat els protagonistes de la Mala Lluna troni a estar entre nosaltres per fer-nos passar una bona estona de lectura.

L’acció es desenvolupa entre Balaguer, la vall d’Àger i el parc astronòmic del Montsec, del El Parc Astronòmic del Montsec (PAM), en podem dir que  es troba situat a la serra del Montsec, a cavall entre les comarques de La Noguera i el Pallars Jussà a la província de Lleida. El PAM consta de dos elements principals: el Centre d’Observació de l’Univers (COU) i l’Observatori Astronòmic del Montsec (OAdM). El Centre d’Observació de l’Univers es troba situat al municipi d’Àger (La Noguera), a una distància de 3,5 km del nucli urbà, al costat del camí que condueix al coll d’Ares.

Un dels astrònoms que treballen a l’observatori es trobat mort aparentment no sembla que hi hagi hagut violència, però tot és molt estrany i per afegir-hi més misteri el seu company en l’observatori també ha desaparegut. Davant l’incident es desplacen fins a l’observatori un trio de mossos d’esquadra que seran els que conduiran la trama d’investigació : el sergent Rull, un agent amb el colzes ( per no dir una paraula més gruixuda) pelats de fer investigacions, doblement arrelat al territori en el sentit de que es  nascut en aquestes terres i per tant   coneix el territori i per altra banda arrelat en el sentit de que té els peus  sempre a terra i realista,   està dotat, a més, d’una intuïció més que evident i reconeguda, fruit de l’experiència  i la capacitat d’observació, – com és el cas paradigmàtic del descobriment d‘un manguis de poca volada com és l’Aurelles Llargues– que el porta a elaborar teories sobre la possible clarificació dels casos. En el llibre el mateix Rull s’autodefineix : “ Perquè ell no era cap sentimental . Si alguna cosa havia après a la vida  era tenir ben subjectes les emocions. El seu cervell es movia a còpia de fets i raonaments , no de sensacions . El cor fred, el cap clar, la mirada sempre  endavant. La tenia ben ensenyada, la seva ment, que ni tan sols somiava a les nits. Poques vegades es despertava amb el record d’un somni”.

Completen el trio  l’agent Núria Riu preparada per l‘Europol i amb ganes d’aprendre , segurament podria trobar una destinació més còmode per se sent molt vinculada al grups i a la capacitat d’escatir els misteris dels casos,  i el caporal Coscubiela  ,  el “Cosqui” un  “veteranu” amb molta mili i amb un  deix sorneguer que junt amb la seva capacitat de reflexió i filosofar ajuda a donar una visió peculiar de la investigació.

Aparentment la mort no sembla violenta però Rull amb la l’experiència fa que en l’autòpsia hi hagi també una anàlisis de la sang i aquí es on troben la causa, un component químic , present en productes que es fan servir a granges que pot produir asfixia letal.

La investigació es centra en les possibles causes de la mort de l’astrònom i també del perquè de la desaparició del seu company del qui no se’n sap res i s’organitza la recerca al massís del Montsec , una vasta extensió de terreny que fa difícil la recerca.

Unes anomalies en la direcció del telescopi que apunta a Amaltea creen una certa sorpresa. I qui és Amaltea, segon la mitologia grega va ser al dida de Zeus i se la representa com una nimfa que dóna llet a Zeus o bé directament com una cabra que alleta al cap dels deus. Diuen que Amaleta en al seva versió de  Nimfa  va omplir una banya trencada de la cabra que l’acompanyava  de flors i fruites  i la portava a  mateix Zeus , d’aquí va sorgir l’expressió el corn de l’abundància o al cornucòpia. De cercar abundància , la riquesa, el diner sigui com sigui i al marge de la legalitat , també va la novel·la.

Amaltea és també però un programa de satèl·lits de comunicacions per descobrir vida extraterrestre.

Amb el mort damunt la taula l’equip del sergent Rull comença a buscar informació, moltes dificultats per trobar pistes i motius de la mort de l’astrònom, però al cosa es complica quan es troba el seu company també mort en estranyes circumstàncies també amb la mateixa intoxicació letal  a la sang. Més complicacions i més camins a esbrinar.

Els entorn familiars són investigats i la companya d’un dels astrònoms morts indica que en el seu compte hi ha hagut un ingrés de diners atípic i també l’estat anímic del mort més eufòric  que en altres ocasions i repetint en alguns moments el  nom  Tanzània.

Sembla que aquí hi ha possible pista que els policies seguiran.

Entremig però es produeixen fets col·laterals però molt lligats a la investigació.

La visió d’unes llums estranyes al Montsec  que van alertar  a molta gent. Potser un meteorit? Potser ferralla d’alguna nau espacial? Potser arribada de persones d’altres mons com explica un curiós ufòleg que apareix per la contrada i que explica la seva teoria sobre una conspiració mundial dels governs per amagar l’existència d’altres habitants en altres mons. L’ ufòleg jugarà un paper interessant en tota al trama i també perquè amb les seves visions , potser ajuda a la investigació.

Els llums que es van veure porta a un seguit d’investigadors d’una missió internacional al territori per veure que és el que hipotèticament ha caigut  i veure si es pot trobar algun indici de que era en els rastres que pot haver deixat .

Tot s’embolica.

I aquí hi afegim les vicissituds de sergent Rull que manté la investigació havent-se d’enfrontar a les pressions dels seus superiors i amb l’arribada d’un nou cap enfrontat històricament amb Rull i que sembla voler “ putejar-lo”. Per altra  banda Rull manté un enfrontament amb la seva filla. La Patricia que en el final de l’adolescència i que comença a estudiar a al Universitat , que viu al límit el descobriment d’una vida carregada  de possibilitats i freqüenta un companys també molt diversos, Rull la sobre protegeix i tutela de manera gairebé obsessiva  volent sobreposar-se  al seu propi trauma que encara el turmenta malgrat els anys que han passat . Les dues històries confluiran finalment.

La investigació passa per un recorregut que va des la mitologia grega fins les novel·les de Jules Verne passant per la guerra freda, les granges de porcs , els buscadors de residus d’armament de  la guerra civil , les revolucions a l’Àfrica, submarins russos, tràfic de drogues , estrafolaris cercadors d’habitants dels nostres subsòls, i refugis antiatòmics. Un barreja d’impacte. I a més trames col·laterals lligades a uns secundaris de luxe que van introduint-se en la trama general de manera molt més que interessant.

Al final un cop de sort i els investigacions pormenoritzades del Rull, Cosqui i la Núria Riu arriben a treure l’entrellat de la complexa i enrevessada trama. Aconsegueixen aclarir  els motius dels assassinats i també impedir que l’assassí segueix matant en un primer final espectacular i carregat d’acció.

El trio ha hagut de superar la pressió dels seus comandaments, la  presència de la premsa llençant algunes hipòtesi alarmants i carregades de misteri, la possible arribada dels extraterrestres i la filla del Rull que sembla que vulgui amargar al vida del pare amb alguna actuació poc meditada i també feta des d’unes circumstàncies poc habituals. Tot això i molts més han de superar els mossos encarregats del cas per arribar al final amb el triomf del bo i naturalment amb la derrota del dolent i la supervivència dels espavilats.

Però el final de veritat, el que passa un any més tard és sorprenent, et fa expressar espontàniament  un Osti que bo! I et fa tancar el llibre amb la recança de potser amb unes quantes pàgines més els dubtes que et pot haver generat es resoldrien i  que ben segur poden  donar per unes quantes pàgines més i possiblement per una segona part de la novel·la.

El sergent Rull, el Caporal Coscubiela i l’agent Núria Riu tenen tota al fusta per seguir investigant i donant  més planes de bona novel·la negra.

En el llibre en els primeres planes hi ha dues afirmacions que crec que són clau pel desenvolupament de tota al narració.

El sergent Rull li etziba a la Núria:

–No tingos fills ,Núria – va dir l’agent que conduïa el Patrol sense distintius a l’observatori -. Viuràs més anys.

 La clau de volta de l’estat anímic del Sergent Rull es bàsic en la història i sobretot quan es van descobrint els seus personals dimonis interiors i el sentiment de culpabilitat que porta des d efa molts anys i que en part genera el seu comportament amb al filla.

L’altre gran frase és la que pronuncia el caporal Coscubiela :  -Aquest és el drama de l’home- va sentenciar el Cosqui mentre llençava el got de plàstic a la paperera- Ens dediquem a explorar el cosmos quan encara no coneixem l’anima humana” Quanta raó té el caporal i seguint la lectura de la novel·la ens adonarem que hi ha molta exactitud en els coneixements i encara no som capaços de saber com evoluciona, com respon, com ens sorprèn  l’ànima humana i com aquesta actua i es mou en el marasme  de les relacions, dels sentiments ,de les actituds…etc.

Aquesta és la primera novel·la del David i supera l’expectativa d’un primer llibre de ficció amb nota. Està molt ben escrita domina amb destresa  el llenguatge i el fet d’alguns dels personatges parlin en Lleidatà (? es pot dir així,oi?) li dóna una proximitat i una complicitat entre personatges i lectors. Té també l’habilitat de descriure els paisatges que gairebé visualitzes els elements propis del territori, l’aspror d’alguns indrets, o la espessor dels boscos ,les boires, l’aigua neu a les alçades, en fi que l’autor ens fa un autèntic passeig pels seu territori, el que coneix i en el que escriu habitualment. Té ofici i per tant aquets ofici el trasllada al llibre i fa que llegir Mala lluna sigui un plaer.

Ja hem dit que aquesta és la primera novel·la però cal dir , que és un bona novel·la, que recull els elements que conformen el gènere de novel·la negra però també hi ha elements més generals que li donen una perspectiva de ficció més àmplia, sense deixar la categoria de novel·la negra..

La novel·la està carregada d’informació científica, històrica, i s’intueixen també els  coneixement dels mètodes de la policia i també d’un cert coneixement intern del funcionament de la policia tot plegat ens dóna una visió molt més àmplia que l’estricte trama narrativa.

I a més creiem que la novel·la conté els elements  necessaris per esdevenir una novel·la rodona, una molt bona narració  i un projecte novel·lesc  reeixit.

Alguns aspectes  que ens  fan afirmar que al novel·la té molta qualitat.

• Un bon argument. Mala Lluna té un bon argument, un fil conductor ben travat i lligat , unes giragonses que alhora compliquen el relat però aclareixen aspectes foscos de la investigació. No perd en cap  moment ritme i va pujant la tensió fins el castell de foc final. Marín ordeix una trama coral i complexa però que en el transcurs del relat es va desentrellant amb facilitat i la narració flueix amb tranquil·litat augmentant l’interès per seguir llegint fins el final.

• Uns personatges creïbles. Que una novel·la ens enganxi ve donat en part per la capacitat de que els personatges ens enganxin també, que siguin creïbles, que tinguin les mateixes virtuts i vicis que tenim nosaltres , que generin empatia i que no hi hagi cap dosis de sobrenaturalitat poc acceptables. Aquí els protagonistes tenen aquesta credibilitat, són humans amb els encerts i errors que tots cometen. Tenen els seu propis dimonis i malden per treure-se’ls per damunt. Els records del passat  en el cas e Rull, la convivència familiar més aviat difícil del Cosqui i els encara molts dubtes que té la Núria. En definitiva poden ser veïns nostres i en ells hi podem veure reflectits molts dels sentiments que puguem tenir nosaltres, fem seus els seus conflictes, les pors personals i familiars.

• Uns secundaris de luxe, alguns més que  entranyables i altres més avist detestables com a la mateixa vida Tenen una participació més que activa en la trama. Hi trobem l’estrafolari ufòleg que ens aporta la part més imaginativa del succés, el peculiar pastor Jaumet  que viu gairebé aïllat amb dots d’artista pintor que reflexiona sobre com passa a la vida sentint-se volgudament allunyat de la civilització urbana tal i com la coneixem. La filla d’en Rull la Patrícia que viu al límit , vol descobrir el món que s’obre davant d’ella en plena llibertat, i naturalment té un costat fosc on hi trobem un parell de perdedors, L’Albert de qui esta enamorada que és de casa bona i sembla que ho tingui tot però necessita encara més i un dels personatges més entranyables El Pellofes desafavorit en tot, físicament, en la feina en al família, sap que és un perdedor nat i secretament enamorat de la Patrícia posa de tant un punt de realitat  a la fosca gola en que tots  tres es situen.I encara més, un granger malcarat que fa una troballa clau en la trama. L ’ufòleg Estanislau Peris que hi posa la nota més surrealista de la narració amb els seus estudis sobre al vida extraterrestres i intraterrestre i les seves pròpies investigacions que l’arribaran a posar en perill. , i no ens podem deixar a l’Aurelles Llargues, un noi que esdevé com una mena  “d’obra social” del sergent Rull que el va treure d’una delinqüència de baix  nivell i que ara ,de tant en tant, fa alguns serveis  no massa ortodoxes per la mateixa policia.Són un conjunt de personatges que tenen vida pròpia en la novel·la  i donen més rellevància  a la narració global. Molt ben trobats tenen la mateixa empatia – no tots ,clar- que els mateixos protagonistes i la història de cada un d’ells dóna segur pe una nova novel·la.Uns bons secundaris fan encara més grans els protagonistes i això és el que passa a Mala Lluna

• Hi ha a la novel·la una excel·lent descripció dels paisatges i també dels ambients , les boires que poden ser la paisatge però també en les investigacions. Hi ha una feina exhaustiva d’informació no sols sobre astronomia i els aspectes que són claus en la trama sinó també un excel·lent tractat de química orgànica  i dels components del productes de granges amb els que un assassí sofisticat  pot fer festa major.

• El llibre tracta els personatges amb un alt nivell d’humanitat, és a dir el personatges i la seva circumstància són presentats com un tot. Sabem les preocupacions que tenen, sabem de les picabaralles entre els comandaments , sabem de els intrigues a dins del cos policial amb velles històries mai tancades i que ens agradaria conèixer, sabem de la solitud i el desencaix social  d’alguns personatges, coneixem , els nivells suportables de corporativisme entre el cos policials, sabem de la pressió de  la premsa i de les autoritats que davant una possible crisi diplomàtica es volen treure  – i millor mai dit – el mort del damunt , intuïm com la jutgessa en qüestió també s’espolsa les responsabilitat però aposta pel Sergent Rull i li fa confiança… Personatges com he dit creïbles, que generen   comprensió empati i fins i tot els “dolent” cauen bé.

• Un llibre amb una trama rodona, que tanca totes les qüestions que s’han plantejat i n’obre d’altre que potser tindran continuïtat , això ja depèn de les ganes i  l’estat d’humor de l’autor.

• La novel·la enganxa això ja és important, es nota l’ofici de l’autor amb els llenguatge col·loquial malgrat en alguns  moments tracti temes espessos per la comprensió del lector mitja,uns personatges que es fan familiars i amb els que voldries tenir-hi més contacte i veure com poden resoldre altres casos.

L’agent Núria Rius pensant amb la relació que ha tingut amb el seu pare fa una declaració que ben bé podria ser una base prou sòlida per resumir el llibre “ El pas d’una generació a la següent no és cap passeig plàcid: és un moviment sísmic on es decideix  el destí de les persones, un esborrany que posa a prova la consistència de l’univers i fa tremolar els fonaments de la humanitats  i així un cop i un altre”

I això val per ella mateixa per la història del sergent Rull i la seva filla que condiciona el cas de l’assassí dels  astrònoms en que també hi ha una relació potser mes de cobdícia compartida entre pare i fill.

En definitiva.

Llibre excel·lent del que recomanem fervorosament que el compreu i el llegiu.

Crec , que no m’erro si afirmo que us ho passareu bé i demanareu a l’acabar  a on cal signar per un retorn ràpid del sergent Rull, del caporal Cosqui , de l’agent Núria i sobretot, sobretot del Pellofes.

 

Vng, 26.02.16

Llorens llibres

Escalfant motors per la nova campanya

( aquest article va ser escrit i publicat abans de que PSOE i C’s arribessin a un acord d’investidura. Podemos s’ha desmarcat del possible acord i trenca negociacions amb el PSOE, i avui la militància socialista votarà l’acord per validar-lo. La situació concreta ha avançat per la incertesa de la investidura segueix essent tota. No hi ha vots suficients. Dimarts començarà el debat i potser  hi pot haver sorpreses en la segona votació, difícil però no ho descartem, sembla da cop més possible el fet de que hi hagi noves eleccions)

A risc d’equivocar-me novament com ens va passar en el desenllaç del culebrot  post electoral a Catalunya crec que anem  decididament  noves eleccions el dia 26 de juny. De tota manera encara queden alguns dies de possible acord abans de que el dia 2 de març comenci el debat d ‘investidura i,per tant, comenci a córrer el calendari amb una segona fita a principi del mes de maig per tancar definitivament una possible investidura i, si no es produeix ,eleccions el 26 de juny.

Ara per ara l’aposta més lògica i racional seria que el “culebrot” espanyol acabés en noves eleccions però l’exemple català ens pot donar un final també inesperat, de funambulisme polític i que  ens agafi per sorpresa al final. Res no ens estranyaria doncs. Però avui el que apareix com a  més versemblant és  entrar en  una dinàmica de previsió electoral

Avui no es veu el camí cap a la investidura  ni desbrossat ni lliure i per tant més aviat  a hores d’ara  tot fa pensar que  anirem a votar en unes noves eleccions ( afirmació que potser m’hauré de menjar amb patates) que per altra banda no sabem si donaran les sumes i restes suficients per trobar majories significatives o bé és reproduirà un amunt dos avall el mateix resultat d’ara i tornarà començar l’espectacle, el ball de propostes i rebuigs i la partida d’escacs inacabable i avorrida.. . Cert és que cada moviment de Sánchez ha generat expectativa i petits avenços ( com deia  l’enyorat Capità Enciam : els petis canvis  són poderosos) que potser al final seran capaços de lligar una barreja digerible o enfortir la suma de diversitat i aglutinar com un iman les llimadures de ferro i acabarà tot plegat amb un govern capaç de funcionar el  temps que li correspongui o aguanti i tiri endavant una autèntic intent de canvi a Espanya.

Ja vam comentar aquí mateix la dificultat de l’operació de conformar un govern amb forces aparentment antagòniques. Però de moment la “broma” ,com qualifica Rajoy l’intent de  fer aquest govern d’esquerres, va tirant endavant i es van succeint reunions que han passat ja de la fase de tempteig i es va ja de cara al gra….

Però Rajoy a més de mirar-s’ho tot atentament i a distància  te més problemes sobrevinguts. Gelat li deuria quedar el somriure quan la lideressa amb un gir audaç presenta la seva dimissió per tot l’afer “Púnica” de corrupció a Madrid. Segurament la lideressa no s’ha embutxacat cap duro però tot plegat fa una ferum que tomba.

I un cop més esmunyedissa com un anguila s’avança a la resta i dona l’exemple a seguir , si en el teu àmbit de gestió s’ha produït algun cas de corrupció apartar-se. I naturalment té la vista fixada en el PP “nacional” amb la mateixa situació o pitjor que el de Madrid i per tant està donant un toc tant a Rajoy com a  Rita Barberà.

Seguirà Rajoy el camí o més aviat mantindrà el riure de circumstàncies i mirarà cap a una altra banda a veure si tot plegat, com ha fets empre,  amb el pas dels dies se li resol.

Mentre el PSOE i C’S mostren bona sintonia i tanquen acords parcials a l’espera de quallar l’acord que permeti sumar les dues forces , però amb això no n’ hi ha prou i per tant cal que altres forces o bé s’abstinguin o bé entrin en el joc.

El PSOE va presentar un document per debatre amb les forces proclius a un acord  que pot permetre acords a varies bandes, per una part té semblances i possibles coincidències amb C’s en matèries com economia,cultura i transparència i per altra banda també pica l’ullet  a Podemos en forces àrees però hi ha un escull, que ara per ara sembla insalvable, el tema Territorial.  Podemos en el seu document  manté de manera intocable el tema del referèndum a Catalunya, Ciudadanos ho manté com una línia vermella intraspassable i el PSOE s’apunta  a aqueta darrera posició i també el  PSC s’hi apunta i per boca de la seva portaveu Ester Niubó ja declara  sobre el tema referéndum: “No cedirem. La nostra posició és inamovible.

Conciliar això ara per ara sembla impossible a no ser que es retorni a la proposta del PSC que articulava Pere Navarro just ha un parell d’anys quan el PSC portava en el seu programa electoral : “Els catalans hauran de decidir lliurement sobre qualsevol proposta de canvi substancial de les relacions entre Catalunya i Espanya, acordada entre les institucions catalanes i espanyoles, a través d’un referèndum”

L’embolic està servit si es vol intentar formar una majoria àmplia.

Sempre ha estat difícil intentar conciliar posicions contradictòries però intentar-ho és una obligació de qui vol governar ,aconseguir-ho ja són figues d’un altre paner.

El PSOE intenta, ja veurem si amb èxit, pactes particulars amb cada grup i fer-ne una síntesi que sigui el mínim denominador comú que faci possible una mínima cohesió que vagi més enllà de la investidura sinó que permeti després governar amb una certa solvència.

En el cap dels negociadors deu haver-hi la idea de que si PSOE i C’S arriben a  un acord passaran la pressió a Podemos que si vota que “no” a la investidura de Sánchez s’arrenglerarà amb el mateix PP i aquesta coincidència no agrada als de Pablo Iglesias i fins i tot els podria passar factura electoralment en cas de nova convocatòria. Tampoc les forces independentistes estan disposades a entrar en el joc si no hi ha garanties de que s’entengui, com a mínim ,el procés i hi hagi gestos clars en aquets sentit. També votaran amb el PP cosa que els mateixos grups han retret tantes vegades al PSC però també és cert que Sánchez no els ha demanat cap mena de suport. Irrellevància activa doncs en el Congrés, “elssoldats” del govern de Catalunya a Madrid, com es defineixen ERC i DiLl ,sembla que de moment estan a la reserva i no entren a la batalla. Ja tindran temps.

El temps per la investidura ha començat a  córrer de manera imparable  i ara les urgències ja comencen a  “apretar”, les oportunitats es van reduint i d’aquí al dia 2 de març a Pedro Sánchez li cal tenir embastats alguns suports si no vol sortir escaldat i amb al cua entre cames i veure’s gairebé obligat a  abstenir-se en una possible proposta d’investidura de  Rajoy  cap allà el mes de Maig  sinó vol anar inevitablement a unes noves eleccions el 26 de juny , que per altra banda tampoc no són cap garantia que amb el resultats a la mà no es reproduís la situació actual i entréssim en una espiral sense cap mena de solució.

Aquí mateix dèiem que Sánchez estava entre Caixa o faixa, ha demostrat  capacitat de generar possibles acords,voluntat d’assumir riscos i ganes de promoure canvis ( almenys sobre el paper)en profunditat a Espanya, cal veure si se’n surt, o si s’aigualeixen les expectatives amb un pacte que sembla  ( quan s’escriu això) amb  C’s que moderarà  els canvis en  alguns dels temes importants. També li queda intentar el triple salt sense xarxes essent capaç d’atraure al mateix pacte  , amb bilateralitat reconeguda, a C’s i  Podemos, però ,ara per ara, l’actitud i  l’estratègia d’Iglesias apareix com la voluntat de posar al PSOE entre l’espasa i la paret pensant en que potser, només potser, unes noves eleccions donarien a Podemos més força, però llavors  tindrà òbviament dificultat per poder arribar a  pactar amb el PSOE que recordaran el “no” al suport a la investidura de Sánchez.

De l’astúcia de Sánchez depèn en part com això pugui acabar evolucionat però el cert és que acabi com acabi a Madrid, dissortadament el tema de Catalunya continuarà enquistat, sens cap mena de solució que ajudi a  sortir de l’atzucac.

Revetlla de Sant Joan i tancament de Campanya. Explosiu tanmateix, castell de foc garantit !!

 

Publicat a l’Eix Diari , el 22  de febrer del 2016

 

 

 

 

 

Avui es parla de Ramon Llull

A la secció Abans d’Ara del diari ara en Josep Maria Casasús hi va publicant articles apareguts a premsa de notable interès, el passat dimarts hi apareixia el titulat La universalitat de la visió lul·liana de Robert Pring-Mill (Stapleford Tawney, 1924 – Òxford, 2005) a Qüestions de Vida Cristiana (1962). Quan feia  740 anys de la fundació de l’escola de llengües de Llull, de qui enguany  commemorem el 7è centenari. La síntesi de l‘article es:

El valor universal del beat Ramon Llull, que apareix en les seves contribucions a la literatura mundial, es mostra potser millor encara en aquella poderosa visió de l’univers que ens ha arribat en el Llibre de la contemplació i en el Llibre de les meravelles, en l’ Arbre de sciència i en l’ Arbre de filosofia d’amor, i en tantes altres obres catalanes i llatines. La universalitat d’aquesta visió reflecteix la de l’edat mitjana mateixa (la universalitat de la cultura medieval), però n’és una variació que arriba a transcendir el seu ambient. Per a comprendre-ho bé, tanmateix, cal veure-ho dins el context d’aquella època. […] En el seu sentit més ample, la universalitat de l’edat mitjana em sembla ésser una universalitat que inclou totes les tres cultures religioses monoteistes (la cristiana, la jueva, i la islàmica), i les inclou degut a llur mútua dependència ideològica de llur comuna herència de l’antiguitat. […] Podem dir, encara que només sigui d’una manera bastant general, que tots els sistemes coneguts directament per Ramon Llull i els seus contemporanis (de qualsevol de les tres religions) eren sistemes que intentaven establir una combinació d’aristotelisme i platonisme per explicar l’univers d’una manera compatible amb la fe en un sol Déu omnipotent. Plató no l’havia fet, ni Aristòtil tampoc: havia quedat per als neo-platonistes la producció d’una visió general autènticament compatible amb el monoteisme mahometà, jueu i cristià, i el principal llegat del neoplatonisme a totes les tres cultures religioses esmentades fou certa idea general de l’organització i estructura del món, la qual fou acceptada per la majoria dels pensadors -fossin filòsofs, teòlegs o homes de ciència-, i per gairebé tot home educat, no solament durant l’edat mitjana, sinó àdhuc fins al segle divuit. Aquesta idea general fou la concepció de l’univers com a escala de les criatures, idea que potser mai no trobà una afirmació més enèrgica que en la visió cosmològica lul·liana. […]

L’Aula D’extensió Universitària també s’afegeix a la commemoració dels 700 aniversari de Ramon Llull ha convocat per avui la conferència : Ramon Llull, creativitat, innovació, renovació a càrrec d’Albert Soler, doctor en filologia catalana.

Sobre Llull

Fill de Ramon Llull i d’Isabel d’Erill, va nàixer l’any 1232 a Ciutat de Mallorca. Ramon va ser patge del Jaume el Conqueridor quan tenia catorze anys i també va ser preceptor del príncep Jaume, futur rei de Mallorca. Durant la seva joventut va servir com a senescal i majordom. Vivia a la cort i duia una vida alegre i una mica esbojarrada.

Es va casar amb Blanca de Picany i va tenir dos fills. Cap als trenta anys va tenir quatre aparicions de Crist crucificat i a partir d’aquí la seva vida va canviar radicalment. Va sentir-se cridat per Déu, va deixar la bona vida i es dedicà a:

Convertir els infidels mitjançant la persuasió.

Escriure llibres.

Demanar a les autoritats la fundació de monestirs.

Va anar a peregrinar per Terra Santa (1265) i un esclau moro li va ensenyar la llengua àrab. Va estudiar llatí, la filosofia musulmana i la filosofia i la teologia cristiana antiga.

Aconsegueix fundar el monestir de Miramar  l’illa de Mallorca, on s’ensenyava l’àrab als missioners, així com la manera de convèncer als musulmans.

Viatjà per diversos països d’Europa (Alemanya, França, Itàlia, etc.) i del nord d’Àfrica (Algèria, Ceuta, Tunis, Jerusalem, Egipte, etc.). Visità filòsofs, papes, i reis, i explicà els seus pensaments a la universitat de París.

Va morir tornant d’un viatge a Tunis. El seu cos va ser enterrat a l’església de Sant Francesc a Mallorca.

Va escriure més de 250 llibres: de filosofia, de ciència, d’educació, de mística, de gramàtic, novel·les, etc., que va anar traduint a l’àrab, al català i al llatí.

Algunes de les seves obres:  El Llibre del gentil i dels tres savis, El llibre d’Evast e Blaquerna, El Llibre d’amic e amat,, El llibre de les bèsties, El Fèlix o Llibre de meravelles…

Sobre l’Albert Soler :

La seva plana oficial de la Universitat ens diu :

Vilanova i la Geltrú, 1963. Doctor en filologia catalana per la Universitat de Barcelona (1991); premi extraordinari de doctorat. Professor de literatura catalana medieval. S’ha especialitzat en la literatura catalana del segle XIII; sobretot, en Ramon Llull. És autor de les edicions crítiques del Llibre de l’orde de cavalleria (1988), del Llibre d’amic i amat (1995) i del Romanç d’Evast e Blaquerna (2009) de Ramon Llull, aquesta última en col·laboració amb Joan Santanach. Ha publicat el llibre Ramon Llull as a Vernacular Writer: communicating a New Kind of Knowledge (Londres: Tamesis, 2016), juntament amb Lola Badia i Joan Santanach. Ha publicat articles especialitzats a revistes com Caplletra, Estudis romànics, Llengua & Literatura, Studi medievali, Studia lulliana, Traditio. Ha participat en diversos projectes de recerca dirigits per Lola Badia i Anthony Bonner. És membre del consell de redacció de la revista Studia lulliana, des de 1994. És membre de la comissió editora del Patronat Ramon Llull, des de 1998 i director de la mateixa des de 2008. És membre del  Centre de Documentació Ramonllull . Coordina, juntament amb Lola Badia, la Base de Dades dRamon Llull i el Diccionari de Textos Catalans Antics. Ha estat director del Departament de Filologia Catalana entre 2009 i 2013. És  Professor de Litearyura Medieval.

Darrerament ah publicat a l’Abadia de Montserrat  Ramon Llull una biografia per posar a l’abast dels més petits  la figura de l’escriptor.

Així doncs una combinació més que interessant per conèixer la figura i obra de Llull de mà d’un coneixedors profund del personatge.

Un altra opció.

Per si sou més de novel·la negra , avui a les 7 de la tarda també hi ha la presentació a la Llorens Llibres de la novel·la del periodista David Marín , Mala Lluna una aventura política carregada de misteri, fenomens estranys i personatges estranyaves.

Del llibre: Misterioses llums al firmament; una constel·lació de personatges singulars; un telescopi que, inexplicablement, està orientat cap a Amaltea, la cinquena lluna de Júpiter… Un dels astrònoms de l’observatori del Montsec hi ha aparegut mort. Entre Lleida, Balaguer i la vall d’Àger, durant deu dies, el sergent Rull, l’agent Núria Riu i el caporal Coscubiela s’enfrontaran a un dels casos més insòlits de les seves carreres. I en Rull, a més, hi deixarà un trosset de pell. Perquè tal com diu en Cosqui, «ens dediquem a explorar el cosmos quan encara no coneixem l’ànima humana».

 

Florida espectacular

.

Primera sortida en grup d’engunay.
Passejada tranquil•la per la plana de Ribes.
Un dia magnífic , força fresca al començar però un sol esplèndid que ha anat consolidant-se la llarg del camí, ha fet que acabéssim amb una còmoda escalforeta ( lo caloreta, vaja) que ajuda a caminar amb confort.
La natura està esplendorosa malgrat es nota la manca de pluja, el terra ben dur malgrat sembli que la rosada de matinada ajuda a mantenir una certa humitat, però caldria ben segur més d’un ruixat o bé un episodi de pluja més o menys continuada i amb una certa quantitat, sobretot en el camps de cereals i també a les vinyes que estan a punt de començar a treure ja les fulles.

Sortim del pàrquing d e l’hospital i veiem que sobre d’alguns cotxe hi ha una fina capa de gebre , per tant la nit ha estat fresca. Seguim per la Rambla Pep Ventura i l’avinguda dels Paios Catalans fins trobar l’antiga fàbrica del Grifi i seguim pel carrer que hi ha davant mateix de la vella entrada, l’urbanització encara recent del polígon industrial es veu ja deteriorada amb els fanals amb la sensació que han patit l’atac d’alguns bàrbars.
Observem com un fotògraf sembla voler caçar imatges de l’estat ruïnós d’algunes de les naus industrials que romanen abandonades en procés de deteriorament, no queda cap vidre i hi ha una sensació de destrucció cada cop més evident.

Deixem el carrer i baixem fins el llit del torrent, la senyal del pas d’algun ramat d’ovelles és evident una catifa de cagarades així ho indica i també en algun punt aigua estancada fruit d’algun abocament dels sobreeixidors que van a parar al torrent. Arribem ben aviat fins el començament del camí de Santa Magdalena. Alguns marges enrunats fan pensar que si no hi posen remei ben aviat el camí acabarà obstruït, en aquest sentit cal dir que hem fet arribar diversos comentaris a les autoritats competents sobre el perill del camí sense que fins avui hàgim tingut cap resposta.
Seguim un centenar de metres pel camí que deixem en una entrada que hi ha a la dreta cap a les vinyes i seguim per un camí entre el filat de ceps , una de les fites per reconèixer el pas és un figuera gran , que deu ser un lloc obligat de descans dels caçadors ja que hi ha una quantitat elevada de cartutxos buits. Les vinyes podades i el camp ben llaurat . Alguns petis brots en les branques fan pensar que és imminent la sortida de les primeres fulles – ho veurem ja en alguna altra vinya més endavant- . Passada la vinya arribem a l’ antic camí,avui en alguns punts impracticable per la quantitat d‘esbarzers que hi han crescut, que anava de Santa Magdalena fins a la Masia de Carro, avui deshabitada. Aquest camí ens porta fins una antiga portalada amb un banc de repòs inclòs just on comença al Rambla dels ametllers.
Primera aturada per treure’ns una mica de la roba d’abric que portem.
La perspectiva de la Rambla és d’una florida espectacular. Els ametllers estan en aquests moments en la fase de florida màxima tot i que en algun d’ells ja les fulles han aparegut massivament.
La diferència de cada arbre és prou manifesta.

Passada la Rambla ens trobem darrera Mas Solers, una part del camí que ens portaria a la carretera està tallat, refan el marge , un treball que deu ser lent ja que la reconstrucció és molt laboriosa.
Ens creuem amb una colla d’atletes que estan entrenant, passen pel nostre costa tot esprintant, deu-n´hi-do, aquestes hores del matí i ja van a aquest ritme.
Des del lloc on estem situats contemplem la plana que arriba fins en bé les primeres rampes de pujada cap el Montgrós. Les fileres d’oliveres ben arrenglerades donen al sensació d’un jardí. Mas Martí tanca l’horitzó majestuosament, cap allà ens adrecem seguint el camí que puja. Pols, aquí si que es troba a faltar la pluja.
Abans d’arribar a la cruïlla de Mas Martí girem a la nostra dreta i seguim part del GR., passem per sota l’autopista i arribem fins a una cruïlla de camins , el que puja fins al camí de la Serra i Mas Ramon i el que segueix cap el bosc de la Serra vorejant les vinyes, després de fer l’aturada per esmorzar seguim aquest, les vinyes ben netes , veiem que hi ha llana enganxada cosa que vol dir que l’herba que va creixent és pastura per les ovelles i de passada les ovelles adoben la vinya….. Travessem a l’altra part de al plana i seguim el camí que rodeja el bosc i que porta fins la carretera de Ribes. En aquesta part del camí sempre ens havíem de desviar ja que una part estava embassada amb un gran toll. Ara, suposem que fruit de al poca pluja podem transitar pel camí sense cap dificultat.
Arribem a la carretera i seguim cap el portal d’en Requesens, un tub desguassa aigua i ens temem que vingui de la deixalleria que està un centenar de metres més amunt, el camí està ben fressat i assenyalat amb cinta blanca i vermella, sembla que GER hi deuria fer una cursa de bicicleta de muntanya. Abans d‘arribar al Cocons ens aturem en un camp d’oliveres per fer-nos una fotografia, les hem vit créixer, deu fer potser ja una dotzena d’anys que hi passem cíclicament i avui les oliveres ja fan goig, van plantar un plançó i han crescut amb força.
Des d’aquí i seguint el pa pel Cos d ela Plana a, el camí de Solers i el camí paral•lel a la variant retronem a Vilanova. Una dotzena de quilòmetres de bon caminar i amb un dia magnífic.
S’intueix ja una primavera avançada perquè h vern , hivern ben poc, absent.

23F, difuminat ja.

 

El passat dimarts es van celebrar el 35 anys de l’intent de cop d’estat de Tejero.
La veritat és que la data ha passat força desapercebuda, segurament alguns breus i algunes imatges del moment com correspon.
Hem tornat a veure la imatge del coronel de la Guàrdia Civil amb la pistola a la mà fent-se el valent o aquella imatge d’un grup de periodistes asseguts a les escales del Congrés amb l’edició que havia tret el diari el País, amb un titular significatiu “El País con la Constitución” ,amb el doble significat , País com a diari i País com a conjunt de ciutadans que inequívocament van arrenglerar-se amb la incipient democràcia i contra una assonada més aviat impròpia de l’Europa del segle XX i més adequada al colpisme endèmic de l’Espanya del XIX:

35 anys és tota una vida.
I avui encara queden forces dubtes del real abast del cop.
Van confluir tres intents allà mateix ?. Tejero d’instrument però al darrera van confluir les voluntats de diversos militars i civils per tallar un camí que semblava ja irreversible cap a la plenitud democràtica. Amb balbuceig es clar, sortíem de quaranta anys de dictadura però la voluntat majoritària era seguir intentant convertint-se en un país “normal” i assimilable a Europa.
Però els esculls eren immensos d’una economia en bancarrota, ETA matant cada dos per tres amb una violència indiscriminada que esporuguia i un combat polític amb una UCD que ja començava a dissoldre’s i encara potser no hi havia alternativa prou sòlida.

Però més enllà de la situació també es donava una nostàlgia extrema d’aquells que arrogant-se la funció de salvadors de la pàtria no podien consentir que allò de “atado y bién atado” començava a deslligar-se de manera ràpida. Qui havia estat una de les columnes importants sobre les que s’havia alçat la dictadura com era l’exèrcit no podria perdre els privilegis, la voluntat d’intervenir i tutelar la ciutadania quan aquesta ja era prou madura com per desempallegar-se de tuteles interessades i tuteles improcedents en un sistema democràtic.

Han passat trenta cinc anys i tot ha canviat molt.
Per sort, potser no tant com haguéssim volgut però tot plegat s’ha normalitzat en un sistema democràtic que encara que sacsejat per una corrupció que en alguns cops sembla universal , es manté i encara amb més voluntat de seguir aprofundint en les llibertats i també en la cohesió de la societat.
El 23-F amb les incògnites que encara avui estan per desvetllar va tenir conseqüències, la més immediata va ser al LOAPA que volia recentralitzar i disminuir les competències que s’havien previst per els autonomies, però per altra banda segurament també va ajudar a la victòria socialista de l’any 82 com a resposta a la apart de la societat que hagués pogut tenir una certa simpatia o sintonia amb els copistes fracassats.
A partir d’aquell moment hi va haver molta mà esquerra, molta cirurgia de precisió per canviar les formes de l’exèrcit i adequar-lo a la realitat que s’anava vivint al país,.
Tanmateix es va aconseguir en bona part, l’exèrcit espanyol va anar tenint un paper en les missions de pau de l’Otan o de l’ONU, tot i així encara hem pogut assistir a algunes declaracions extemporànies d’alguns alts comandaments de l’exèrcit i sobretot quan fan referència a la situació a Catalunya, ara ja són formes minoritàries perquè sembla ben assentat el paper d’un exercit en un estat democràtic, però vaja ha costat.

Trenta cinc anys després d’ aquell esperpèntic episodi els seus protagonistes pràcticament estan oblidats i sortosament ja hi ha generacions que no els coneixen. No cal oblidar els fets però si que els protagonistes o bé han desaparegut de la primeria línia o bé ja han mort.
L’episodi segurament passarà ,i lògicament ha de ser així, a la història en la part més fosca. Un país que maldava per oblidar el passat, que ho feia procurant no generar cap trencament traumàtic i acceptant l’evolució de molts dels antics protagonistes el règim dictatorial va rebre la sotragada que per un moments va fer pensar un cop més en el drama de l’enformament cruent entre les dues espanyes.

Els que el vam viure recordarem aquella tarda vespre, nit i matinada amb una certa sensació de fragilitat i precarietat. Molts ens escoltar les paraules del Rei – sense encara avui saber quin va ser el real capteniment del monarca davant els fets- ens vam quedar una mica més tranquils. Ja es va veure que allò no anava enlloc i que el final ,que podria retardar-se més o menys, estava cantat.
Després la justícia va procedir però tampoc va voler anar a massa profunditat per evitar segurament trobar draps bruts a on ni hauria d’haver hagut.
Tot plegat avui anys més tard amb el pas del temps els fets es difuminem i cada any que passa hi ha menys informació, menys recordatoris i més seguretat en que aquells fets van servir també per enfortir la democràcia.
És evident que cal oblidar el fets i passar pàgina per`el que no es pot oblidar és la lliçó que en varem extreure d’aquells fets que al democràcia és un valor immens i cal defensar-lo davant qualsevol sospita de voler-la destruir.
No cedir a cap xantatge.

Ja hi ha pressupost.

 

El Ple de l’Ajuntament de Vilanova va aprovar la setmana passada els Pressupostos municipals del 2016.
Finalment es va aprovar amb els vots a favor de CiU i PSC que formen el govern ,amb l’abstenció d ‘ERC i PP i amb el vot en contra de Som VNG, la CUP I C’s,
El govern doncs ha salvat el primer escull fort de la legislatura, té els comptes aprovats i pot començar a implementar les polítiques del Pla de Mandat, encara que la realitat és menys afalagadora ja que un percentatge molt elevat del comptes són despeses fixes i retorn d’interessos dels crèdits, per tant poca cosa hi ha per destinar-lo a mesures i accions noves.
Tot i així hi ha camp per córrer,segur.
No és ni de llarg el pressupost que el govern voldria perquè ja hem dit que està mot hipotecat i perquè les restriccions que imposa la legislació aprovada pel PP durant aquests anys impedeix que els ajuntaments facin al seva pròpia política de previsions i disposició de les mateixes.
Tampoc els augments de fiscalitat han estat tants com per deixar un marc ampli.
Potser la construcció que comença a revifar de nou encara que lentament pot donar una mica d’aire a les xifres municipals, però no serà ni de lluny el que es podia recaptar fa un anys. Moderació doncs en l’augment d’ingressos.

De fet segons el govern el principal augment de despesa va a la neteja de la ciutat , a millora les platges i també a despeses de caràcter social com poden ser les beques menjador i a les ajudes domiciliàries i les mesures contingudes en el Pla de Xoc, un treball transversal dedicat a pal•liar les necessitats més urgents a les famílies a qui la crisi a situat en una tessitura difícil.
El PP tot i que deia que hi havia pocs diners pel manteniment de la via pública es va abstenir i ERC que fa fer una crítica al pressupost i en general a l’acció del govern va acabar demanar tres aspectes que poc tenen a veure amb el pressupost com són una auditoria del deute, un cens de pisos buits i la presentació del Pla d’acció Municipal per acabar abstenint -se i facilitant que els pressupostos siguin efectius.
Poc marge tenia ERC si no volia haver d’entrar en la fase de negociar un govern alternatiu per la moció de confiança que hauria d’haver presentat el govern d’haver estat derrotat en el pressupost.
Ningú segurament més enllà del govern en els moments de dificultats reals en l’economia municipal deu voler agafar la responsabilitat de fer girs importants en els pressupostos.

El bloc del “no” que va acollir a forces tant distants com a C’s i la CUP també va fer plantejaments diversos així mentre C’s va criticar qualsevol acció que tingués flaire de catalanista ja fos la partida de normalització lingüística o la quota de l’AMI la CUP va fer crítica de la despesa consignada pel retorn del crèdits al bancs , ja saben que la CUP explica aquí se’ls vulgui escoltar que deixar de retornar bona part del deute existent. Però tampoc explica com després es finançaria…
Som VNG, vota en contra perquè diu que els pressupostos no són prou socials ( i quins ho son ?) i demana un canvis substancials en la manera de plantejar-los.

Vet aquí doncs que el govern ha sortit , encara que sigui pes pèls, indemne del primer embat que tenia.
Es troba a faltar algunes partida més àmplia pel que fa a inversions ja que es mantenen les poques hi havia sobretot en equipaments municipals però no hi ha en perspectiva fer una disseny de quines seran els gran obres de futur a la ciutat. I encara tot plegat condicionat a les subvencions que es pugin rebre de les altres administracions.

Poca alegria doncs en unes xifres condicionades pel topall en les depeses i per les obligacions contretes pels crèdits. Tot això segur que poden donar joc sobretot en la priorització de determinades polítiques i també , quan hi ha pocs diners, segurament el que cal es avançar la planificació, projectar de cara al futur per quan la situació millori.

Amb l’aprovació del pressupost el govern té marge per començar a actuar amb decisió en aquells aspectes que han de marcar el seu mandat, la confecció del mateix pressupost ja dóna una idea de coma anirà aquest quadrienni però alhora també consolida el pacte de govern ja que el debat intern genera si més no més complicitats internes i això sempre acostuma a enfortir els governs de coalició.
A l’oposició sobretot a ERC segurament se’ls hi ha escapat una oportunitat d‘arribar a acords que realment influïssin en els xifres i en algunes partides , tenen ara un any per tornar-ho a intentar.

“Si quiera mínimamente”

 

Això és va movent però encara no es veu el camí ni desbrossat ni lliure i més aviat avui tot fa pensar que hi ha haurà noves eleccions ( afirmació que potser m’hauré de menjar amb patates). Cert és que cada moviment de Sánchez genera expectativa i petits avenços que potser al final seran capaços de lligar la barreja , d’enfortir la suma de diversitat i aglutinar com un iman les llimadures de ferro i acabarà tot plegat amb un govern capaç de funcionar el temps que li correspongui o aguanti i tiri endavant una autèntic intent de canvi a Espanya.

Ja vam comentar aquí mateix la dificultat de l’operació de conformar un govern amb forces aparentment antagòniques . Però de moment la “broma” com qualifica Rajoy l’intent de fer aquest govern d’esquerres va tirant endavant i es van succeint reunions que han passat ja de la fase de tempteig i es va ja de cara al gra..
Encarregat per intentar formar govern , per part del Rei, Sánchez ha establert contactes i ha formulat les seves primeres bases programàtiques i en aquest sentit ha presentat un document Programa para un gobierno progresista y reformista en el que es defineixen les propostes per negociar amb la perspectiva d’una entesa programàtica que permeti la formació d’un govern estable.
És un document de més de 50 pàgines en les que es van detallant ( en alguns aspectes, molt i en altres, ben poc) quines són les propostes que es plantegen en la possible taula de negociació. El document expressa la disposició del PSOE d’aglutinar una majoria que permeti governar i transformar Espanya, en la seva instrucció es pot llegir quin és capteniment de la disposició del PSOE per , com hem dit, intentar governar Espanya.:

“Es una disposición que sólo se entiende desde la convicción de que, en el nuevo escenario político, existen condiciones suficientes de confluencia entre el propio Partido Socialista y los partidos políticos comprometidos con la estabilidad del sistema constitucional, la integridad del Estado, la reforma de las instituciones políticas, económicas y sociales y el compromiso con los intereses de la mayoría a través de políticas que aseguren el crecimiento económico justo, la protección frente a la necesidad y la lucha por la igualdad.
Es una disposición, también, que exige contrastar esas coincidencias para incorporarlas a un programa de gobierno que convierta el compromiso en decisiones concretas y compartidas para dar respuestas inmediatas a la crisis económica, social, institucional, política y territorial que España atraviesa desde hace ya ocho años; para atender en forma integrada a promover un crecimiento estable y sostenido, reducir la desigualdad y reforzar la democracia; y para, avanzar, día a día, en la construcción de un país moderno dotado de estructuras económicas, sociales y políticas estables y acordes con nuestras capacidades y nuestras necesidades para el siglo XXI”

Ja hem dit que el document és desigual, desequilibrat respecte a la concreció dels temes. I en entre els aspectes que es despatxen en una línia hi ha el tema relatiu a al repte de la necessària concreció de nova relació entre Catalunya i Espanya. En el text original hi figurava aquesta proposta:

“Revisión del Título VIII y los preceptos conexos. Desarrollar concepto de Estado Federal, si quiera mínimamente”Aquesta redacció evidentment va posar en guàrdia als partits catalans, alguns ja la van desqualificar directament sense entretenir-s’hi massa estona. Mentre el PSC per boca de Miquel Iceta ha hagut de sortir per matisar aquest redactat i ha volgut deixar clar que : “Ha estat un error de tecleig, perquè, si es desenvolupa el concepte d’Estat Federal, serà una mica més que mínimament. Serà un Estat Federal amb totes les seves lletres”.Amb aquestes paraules intentava minimitzar les crítiques que ja ha rebut per un tractament tan ambigu i decebedor d’un tema clau en la política catalana. El document era esmenat cuita corrents i finalment desapareixia la frase “ si quiera mínimamente”. Quedant en un indeterminat: Desarrollar concepto de Estado Federal. No se sap que és pitjor.

I convindrem que en un inici de les negociacions cal ser poc concret per no donar la sensació de que vols acabar imposant estrictament els teu programa sinó que el que cal es posar els principis i després ja es concretaran les accions fruit de la negociació, la transacció i el possible acord de mínims .
Però sembla certament estrany que el tema de Catalunya pel que fa a l‘encaix territorial aparegui nomes sobrevolant el possible acord sense concretar res. Hi ha des de Catalunya ja una proposta de desconnexió certa , potser irreal però certa i sembla que no hi ha cap contrapartida potent, creïble i agosarada que serveix per negociar. Entenem que a les alçades del partit en que ens trobem no valen ambigüitats i caldria que el document fes propostes que realment fossin considerades com una manera d’obrir el debat per intentar trobar solucions. I segurament el redactat està pensat com un element estratègic per no trencar abans de començar qualsevol negociació amb els altres partits i que després de la negociació puguin anar més enllà d’una declaració de principis. Ara tot plegat sembla sense massa contingut concret i real i tot fa pensar que ningú del PSOE està en disposició d’agafar el “toro per els banyes d’una vegada per totes.
Així és com el PSOE i per deriva el PSC va perdent vots com a mínim a Catalunya , poca credibilitat en la seva aposta federal.
Però encara el PSC per boca de Miquel Iceta ha volgut anar mes enllà quan s’ha titllat el document d’ignorar Catalunya ha fet una afirmació que segurament té un part de raó: “Ha fet més pel diàleg Pedro Sánchez en una setmana que Mariano Rajoy en quatre anys”
I és evident que en el document es proposen moltes mesures que incidirien positivament a Catalunya mentre Catalunya segueixi formant part de l’estat ( i em temo que serà llarg aquets temps), “Hi ha qui diu que no es parla de Catalunya i s’equivoquen. Catalunya està en els 43 punts”, encara que de forma especial en els dos que se centren a reformar el sistema de finançament i la Constitució” diu Iceta,això ningú ho dubta, el problema està en que s’ha fet bandera de la gran oferta que farien els socialistes de cara a resoldre el tema “català” i no em negaran que resulta decebedor acabar trobant una frase com : Revisión del Título VIII y los preceptos conexos. Desarrollar concepto de Estado Federal, tot plegat d’una ambigüitat que impossibilita saber de veritat que farà el PSOE respecte al tema de Catalunya.

Recordem que fa un temps el mateix partit socialista parlava de singularitats, principi d’ordinalitat i el reconeixement de la plurinacionalitat, ara sembla que tot plegat es despatxa amb una ambigüitat impròpia, creiem , dels que semblen més disposats a sacrificar una veritable oferta federal que sedueixi per poder comptar amb un grapat de vots de cara a una investidura . Però em sembla que tot plegat ha fet aflorar la certesa de que el federalisme tant proclamat pel PSOE no deixa de ser una clara entelèquia que no va més enllà d’un llistat d’idees sobre el paper però que no tenen després cap mena de resolució pràctica, si quiera mínimamente.
Aquets és el panorama , possiblement d’aquí uns dies hi haurà el debat d’investidura o bé l’anunci de les noves eleccions.
Però la realitat és que ben poc ara per ara es pot esperar per donar cabuda a les legítimes aspiracions que es plantegen des de Catalunya.
Malament!

De lectures

La filla estrangera.
Najat El Hachmi
Premi Sant Joan 2015
Col•lecció El Balancí 742
Edicions 62
Barcelona , setembre del 2015

Nova novel•la de Najat el Hachmi que segueix en la línia de confrontar cultures, vivències i també llenguatges. Relat sobre las pensament interiors, els sentiments que van creixent i l’adaptació, a vegades forçadament , a les necessitat de l’entorn però finalment també la possibilitat de trobar definitivament el seu destí, o almenys lluitar per intentar trobar-lo.
Novel•la també de descobrir interiors i de cercar els elements , sentiments i lligams que acaben de conformar la identitat de les persones , i el llibre ens mostra com aquestes identitats es conformem a base de confrontar les diverses i possibles referències socials, ètniques i familiars.
Relat d’alliberament de la personalitat d’una jove que ha de decidir enter la submissió a una manera de viure fer-se a ella mateixa amb els corresponents costos emocionals que això porta.

Najat El Hachmi neix al Marroc, quan el seu pare ja havia emigrat a Catalunya, i als vuit anys es trasllada a viure a Vic. És llicenciada en filologia àrab per la Universitat de Barcelona. Escriu des dels onze anys, al principi com a entreteniment, però a poc a poc l’escriptura es va ser convertint en una via per canalitzar la inquietud de sentir-se de dos llocs alhora i en una manera d’apropar aquests dos mons als quals pertany. En 2004 va publicar el llibre Jo també sóc catalana, tota una declaració de principis . Així mateix, col•labora com tertuliana radiofònica i publica articles en la premsa escrita especialment a El Periódico on hi escriu setmanalment . La novel.la L’últim patriarca va rebre el Premi Ramon Llull 2008, el Prix Ulysse a la primera novel•la 2009 i va ser finalista del Prix Méditerranée Étranger 2009; i ha estat traduïda a nombroses llengües, com l’anglès, francès, italià, portuguès, turc, romanès i àrab. Va publicar també a l’any 2011 La caçadora de cossos. En la novel.la es narra la història d’una dona a la recerca de l’amor a través de les experiències i reflexions sobre les seves relacions sexuals amb els homes.
La filla estrangera ha obtingut el premi San Joan de novel.la i ha obtingut un ressò important entre els lectors i una bona acollida entre la crítica.
La protagonista és una noia marroquina però que viu en una ciutat de la Catalunya vella, ben segur Vic, que just acaba els seus estudis secundaris amb una nota brillant en la selectivitat decideix abandonar a la seva mare amb qui viu i ja ha recorregut unes quantes estacions i baixa del tren i retorna a la ciutat i a casa seva perquè ha deix el pa mig fer, però en el fons hi ha la sensació de que la fugida no és possible, que no és lícit deixar abandonada a la mare
No ha pogut fugir el sentiments i lligams amb la mare l’hi han impedit. Deixar la mare en una ciutat que malgrat el temps encara és estrangera potser és massa fort, injust i potser també innecessari per seguir la pròpia vida .
La noia troba feia a hores netejant una residència on conviu amb unes monges i tenen una bona relació, també acaba treballant de mediadora cultural per l’Ajuntament però veu que la seva feien es fre entrar per un sedàs anomenat integració a moltes dones que com ella estan encara en un territori que senten estranger. La noia acaba acceptant també el casament amb el seu cosí. Un casament concertat des de feia ja temps. Descobreix la sexualitat però que no acaba de ser satisfactòria amb les perspectives que s’havia creat. Ha de mantenir al marit durant temps i tot plegat fa que la noia , que vol seguir estudiant que te el record d’un enamorament, gairebé platònic , d’un company d’estudis decideix prendre una decisió definitiva que l’alliberarà de la situació en que l‘ha portat el seguir els usos i costums del poble d’allà,el Marroc, i voldrà viure una vida plena decidint per ella mateixa i formant-se com a persona, ser ella. Al cap del temps entén o descobreix el que vol que sigui la relació amb al seva mare i per això : “Escriuria la seva història i així podria destriar-la de la meva. Escriuria la seva història i així podria ser jo sense ser per ella però també podria ser contra ella.” Un petit homenatge a l’esforç a vegades incomprès de moltes mares i també un relat del xoc cultural i de sentir-se gairebé sempre estrangera estiguis o estiguis fent la seva vida.

El llibre explora les relacions entre la mare i al filla i també explora la consciència de la noia, des del seu coneixement de la literatura del país que l’acull amb referència a escriptores com Rodoreda o Maria Mercè Marçal .
Té un paper important el llenguatge , la protagonista sembla que estigui obsessionada en cercar paral•lelismes entre la llengua en la que ella s’expressa, el català i la llengua de la mare que ella ja va perdent, intentant cercar paral•lelismes, trobar coincidències del llenguatge i del que representa per a cada cultura.
En el llibre creiem que hi ha també una certa crítica , políticament correcte això sí, a allò que en algun moment vam anomenar el model Vic com un model d’èxit de la integració, alguns aspectes que segur que grinyolaven queden ben palesats en algunes situacions que li toca viure a la protagonista.
El llibre està esplèndidament escrit, la narració és un viatge interior i de decisió de la protagonista per encara la seva vida de futur. Molt honesta en els plantejaments i es situa en un terreny en que el diguem i pensem , a vegades fins i tot jutjant, situacions com les que viuen les protagonistes no s’ajusta a la realitat dels que viuen com la noia i al mare.
Supervivència i l’alliberament de la filla però també de la mare de la transmissió de determinats costums culturals que encara subordinen a la dona als referents tradicionals.
Molt bona lectura,

Noms propis. (III)

 

Esperanza Aguirre. Com un gat sembla que tingui set vides.
Les va gastat això sí i ara ja n’ha gasta una altre plegant com a Presidenta del PP de Madrid davant l’episodi de corrupció generalitzada en el seu entorn. Ella però es proclama lliure de la culpa de corrupció però assumeix que els que estaven per sota d’ella feien coses potser no massa recomanables. Ella però s’espolsa les responsabilitats judicials : “No he cometido ningún ilícito penal. No hay nadie en España que piense que yo me he llevado un duro. Ni los de Podemos piensan que yo sea culpable” , però en tot cas si que assumia les polítiques : “Ni Podemos dice que sea la culpable, pero sí soy la responsable política”.

En fi coneguda per la seva astúcia, capacitat de reconversió i enfrontada políticament a Rajoy la “Lideressa”, segurament ja pensa quin pot ser el seu proper pas. Si de cas no ha deixat de ser regidora de Madrid i amb el seu gest sembla també llençar un repte a Rajoy pel paral•lelisme en casos de corrupció en les diverses estructures del PP. En un article en que explicava la seva dimissió al Confidencial Aguirre afirmava : He dimitido para que todos los que confían en el PP y que tantas veces han confiado en mí, sepan que yo siempre asumo mis responsabilidades y doy la cara.”
Qui serà el següent a donar al cara?
Ha caigut alter cop de potes , però fins quan.!

Muriel Casals. La mort de Muriel Casals ha portat un allau d‘articles i declaracions de premsa totes carregades de sentiment n’hem triat una per recordar-la , la del president de l’ Gònion Cultural que ha publicat una carta oberta en memòria de la Muriel Casals. La reproduïm:
“Estimada Muriel
“Estimem-nos”, ens deia sempre la Muriel, “estimem-nos que això és tan bonic”. I aquest ha sigut sempre un lema net de la nostra entitat durant aquests anys. Mai tan poques paraules han tingut tanta força. Això és el que, en bona mesura, hem fet des d’Òmnium i, si m’ho permeteu, des d’amplis espais de l’independentisme i el conjunt del sobiranisme. Hi ha alguna cosa en nosaltres d’aquest entorn familiar, de gent que s’estima i que vol el millor per als altres, sense gaires més floritures. És una família que està en pau amb ella mateixa. Hem après a conviure i a compartir tendresa i sensibilitat, en la gran diversitat. És així com ens respectem els uns als altres. Amb molts matisos, sí, amb tots els matisos per estimar-nos. La Muriel ha estat sempre una dona forta, valenta, de pensament lliure, vehement fins i tot quan calia, una dona que ens ha ensenyat a fer servir les paraules per explicar-nos més bé.
Aquesta dona ens ha ensenyat a ser tan suaus amb les paraules, a exposar amb tanta delicadesa les idees, que per tots nosaltres ha estat una veritable mestra. No ha estat mai una dona de pensament únic. Crítica i ferma defensora de les seves posicions, no defugia mai la discussió i intentava sempre trobar el punt de trobada. De la Muriel hem après a esforçar-nos, perquè “res no ens serà regalat”. La seva exigència és encara avui un motor. Només amb aquesta empenta ens ho podem exigir tot; ho podem guanyar tot. “Òmnium és màgic”, li hem sentit dir tantes vegades. “La gent se’ns acosta i ens interpel•la, ens comparteix els seus neguits i els hem d’escoltar”. Era la seva obsessió: escoltar. I per això mai tenia pressa.
La recordem conversant tranquil•lament amb la gent de la casa: compartint impressions, informant-se sobre temes ben diversos, sempre disposada a aprendre. Una presidenta amb els seus rituals: una gran lectora de diaris; la vèiem sovint tornar cap al despatx amb tota la premsa del dia sota el braç. Una persona infatigable, capaç d’anar en un sol dia de les Terres de l’Ebre a l’Empordà per estar a prop de la gent d’Òmnium al territori. I quan ho feia, intentava dedicar-hi tant de temps com podia. Sopars i conversa distesa i, si calia, “colònies” fins l’endemà. Intel•ligent, astuta, múrria i amb molt sentit de l’humor. Combinava un cos fràgil amb una fortalesa d’esperit enorme.

Penso en alguns dels seus discursos més importants: el 10J, els 50 anys d’Òmnium, la Declaració de Santa Coloma o el Concert per la Llibertat. I tot el que vindria després amb les campanyes que hem fet els últims anys. Per ella sovint era un “petit calvari” sortir a escena, però sempre se sabia sobreposar; sabia que parlava en nom de la gran família d’Òmnium, que ens tenia sempre al darrera i notava el nostre escalf. La seva serenitat en molts moments complicats ha estat una referència per a tots. Per això hem volgut seguir el seu exemple. Per això hem après a persistir.
A trobar la síntesi dels missatges, a vèncer la por amb l’esperança, a no confondre mai la sinceritat amb la imposició de les nostres idees. I hem après també a estimar una mica més la cultura i a cuidar els mots i a ser lliures i a voler per a tothom la mateixa llibertat, “a ser cada dia una mica millors”. Anem a per totes Muriel, ho saps, però també saps que et trobarem molt a faltar. “

I també destacaríem l’article magnífic publicat per Francesc de Carreras al diari el País Simplement, la Muriel ,sense tanta èpica ni pulsió nacionalista però realment molt interessant i sentit ,

Emocions, ens unim al sentiment de pèrdua.

Alberto Fernández Díaz, president del grup municipal del PP ha abandonat l’acte del lliurament dels premis Ciutat de Barcelona en senyal de protesta durant la lectura del poema de Dolors Miquel ‘Mare nostra que esteu en el cel’. Poema de caràcter provocador. La seva sortida com la de Garcia Albiol fa poc després d‘escoltar unes paraules del President s’han convertit en blanc de crítiques. Defenso al seva decisió de sortir. No estic d’acord amb els comentaris sobre la seva sortida, ni sobre la qualificació del poema ni comparteixo el discurs del President. Però de la mateixa manera que alguns aplaudeixen altre si no els ha agradat el que escolten tenen tot el dreta a marxar o a xiular.
Hauria de ser així, o no?
Un altra cosa és fer causa política per uns versos i amenaçar amb el codi penal… això ja és passar-se una mica.
Sembla que de la mateixa manera que creiem que la Dolors Miquel, agradi o no, pot recitar el seu poema (i tothom en pot valorar la seva qualitat i oportunitat) tot invocant la llibertat d’expressió, els altres tenen la mateixa llibertat per aixecar-se i marxar per no escoltar-lo o xiular un cop acabi.
Anar més enllà i fer-ne un ús polític és un aprofitament inadequat de la situació.
Ei! A mi m’ho sembla.
Carod Rovira. El que va ser vicepresident el govern en els tripartits ha tornat a escena i ha tronat amb sorpresa. Carod Rovira ha mostrat el passaport diplomàtic del Regne d’Espanya que va tenir mentre va estar al govern català. En el seu moment el ministre d’Exteriors d’aquells dies, Miguel Ángel Moratinos, li va concedir el passaport diplomàtic. Tant a ell com al president José Montilla i a la seva mà dreta, Rosa Clavell. L’exdirigent d’ERC tenia entre les seves competències la política exterior de la Generalitat. En les seves declaracions a ràdios i a televiso Carod ha explicat com van crear el Comissionat d’Exteriors amb negocio, discreció, sense masses escarafalls ni amb targes visites inflades.
Al contrari d’ara en que el PP té una actitud obstruccionista el PSOE va tenir una certa habilitat i disponibilitat a trobar espais d’entesa institucional pel que feia a la representació exterior. Ara per cada banda s’ha preferit la confrontació més que la negociació, els escarafalls més que el silenci efectiu i l’ostentació més que el treball discret i constatable
Així anem i anirem.