23F, difuminat ja.

by

 

El passat dimarts es van celebrar el 35 anys de l’intent de cop d’estat de Tejero.
La veritat és que la data ha passat força desapercebuda, segurament alguns breus i algunes imatges del moment com correspon.
Hem tornat a veure la imatge del coronel de la Guàrdia Civil amb la pistola a la mà fent-se el valent o aquella imatge d’un grup de periodistes asseguts a les escales del Congrés amb l’edició que havia tret el diari el País, amb un titular significatiu “El País con la Constitución” ,amb el doble significat , País com a diari i País com a conjunt de ciutadans que inequívocament van arrenglerar-se amb la incipient democràcia i contra una assonada més aviat impròpia de l’Europa del segle XX i més adequada al colpisme endèmic de l’Espanya del XIX:

35 anys és tota una vida.
I avui encara queden forces dubtes del real abast del cop.
Van confluir tres intents allà mateix ?. Tejero d’instrument però al darrera van confluir les voluntats de diversos militars i civils per tallar un camí que semblava ja irreversible cap a la plenitud democràtica. Amb balbuceig es clar, sortíem de quaranta anys de dictadura però la voluntat majoritària era seguir intentant convertint-se en un país “normal” i assimilable a Europa.
Però els esculls eren immensos d’una economia en bancarrota, ETA matant cada dos per tres amb una violència indiscriminada que esporuguia i un combat polític amb una UCD que ja començava a dissoldre’s i encara potser no hi havia alternativa prou sòlida.

Però més enllà de la situació també es donava una nostàlgia extrema d’aquells que arrogant-se la funció de salvadors de la pàtria no podien consentir que allò de “atado y bién atado” començava a deslligar-se de manera ràpida. Qui havia estat una de les columnes importants sobre les que s’havia alçat la dictadura com era l’exèrcit no podria perdre els privilegis, la voluntat d’intervenir i tutelar la ciutadania quan aquesta ja era prou madura com per desempallegar-se de tuteles interessades i tuteles improcedents en un sistema democràtic.

Han passat trenta cinc anys i tot ha canviat molt.
Per sort, potser no tant com haguéssim volgut però tot plegat s’ha normalitzat en un sistema democràtic que encara que sacsejat per una corrupció que en alguns cops sembla universal , es manté i encara amb més voluntat de seguir aprofundint en les llibertats i també en la cohesió de la societat.
El 23-F amb les incògnites que encara avui estan per desvetllar va tenir conseqüències, la més immediata va ser al LOAPA que volia recentralitzar i disminuir les competències que s’havien previst per els autonomies, però per altra banda segurament també va ajudar a la victòria socialista de l’any 82 com a resposta a la apart de la societat que hagués pogut tenir una certa simpatia o sintonia amb els copistes fracassats.
A partir d’aquell moment hi va haver molta mà esquerra, molta cirurgia de precisió per canviar les formes de l’exèrcit i adequar-lo a la realitat que s’anava vivint al país,.
Tanmateix es va aconseguir en bona part, l’exèrcit espanyol va anar tenint un paper en les missions de pau de l’Otan o de l’ONU, tot i així encara hem pogut assistir a algunes declaracions extemporànies d’alguns alts comandaments de l’exèrcit i sobretot quan fan referència a la situació a Catalunya, ara ja són formes minoritàries perquè sembla ben assentat el paper d’un exercit en un estat democràtic, però vaja ha costat.

Trenta cinc anys després d’ aquell esperpèntic episodi els seus protagonistes pràcticament estan oblidats i sortosament ja hi ha generacions que no els coneixen. No cal oblidar els fets però si que els protagonistes o bé han desaparegut de la primeria línia o bé ja han mort.
L’episodi segurament passarà ,i lògicament ha de ser així, a la història en la part més fosca. Un país que maldava per oblidar el passat, que ho feia procurant no generar cap trencament traumàtic i acceptant l’evolució de molts dels antics protagonistes el règim dictatorial va rebre la sotragada que per un moments va fer pensar un cop més en el drama de l’enformament cruent entre les dues espanyes.

Els que el vam viure recordarem aquella tarda vespre, nit i matinada amb una certa sensació de fragilitat i precarietat. Molts ens escoltar les paraules del Rei – sense encara avui saber quin va ser el real capteniment del monarca davant els fets- ens vam quedar una mica més tranquils. Ja es va veure que allò no anava enlloc i que el final ,que podria retardar-se més o menys, estava cantat.
Després la justícia va procedir però tampoc va voler anar a massa profunditat per evitar segurament trobar draps bruts a on ni hauria d’haver hagut.
Tot plegat avui anys més tard amb el pas del temps els fets es difuminem i cada any que passa hi ha menys informació, menys recordatoris i més seguretat en que aquells fets van servir també per enfortir la democràcia.
És evident que cal oblidar el fets i passar pàgina per`el que no es pot oblidar és la lliçó que en varem extreure d’aquells fets que al democràcia és un valor immens i cal defensar-lo davant qualsevol sospita de voler-la destruir.
No cedir a cap xantatge.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s


%d bloggers like this: