Archive for Març de 2016

Deu anys de l’Estatut.

Març 31, 2016

Ahir dimecres 30 de març es complien els 10 anys de l’aprovació en el Ple del Congrés de diputats de l’Estatut de Catalunya , després seria ratificat en referèndum per la ciutadania de Catalunya i després ja se sap que el PP amb recollida de signatures incloses el portaria al Tribunal Constitucional que en faria una retallada que el deixava irreconeixible.

Res a veure amb el que quedava d’allò que ja havia aprovat el Parlament de  Catalunya.

També en el debat del Congrés es va fer famosa la frase d’Alfonso Guerra afirmant que hi havia passat el “ribot” per rebaixar els pretensions.

Zapatero President del govern en aquells dies havia manifestat “Recolzaré l’Estatut que aprovi el Parlament de Catalunya” .

Després va passar el que va passar.

Fa poc dies l’Enric Juliana per recordar aquesta data publicava a La Vanguardia una entrevista amb Zapatero.

L’expresident trencava el silenci i feia alguna afirmacions que si mes no han generat una certa polèmica al país.

Entre altres coses deia :

“….Vaig tenir diversos diàlegs amb Rajoy sobre diversos assumptes –les lleis civils que ens van distanciar, el diàleg amb ETA…– i en el tema on sempre li vaig veure menys flexible va ser el de Catalunya i l’Estatut. Era inflexible quan se li plantejava una visió plural d’Espanya i el reconeixement de les “comunitats nacionals”, un terme que es va debatre molt com a alternativa, un acabo suggerit per Fran Caamaño (exsecretario d’Estat i exministre de Justícia), que a Pasqual Maragall no li disgustava. Aquest terme està aquí. I amb una reforma de la Constitució hi ha marge….

 M’està mostrant vostè la seva pedra filosofal? Catalunya, comunitat nacional?

.Això va ser el que es va barrejar. Jo sóc partidari d’una fórmula que pugui generar acord i si aquest concepte produeix acord… El reconeixement és fonamental. És clau. Reconeixement de la identitat de Catalunya. Respecte a aquesta identitat. Aquest respecte es podria traduir en un “dret a compartir”, que em sembla bastant més avançat que el “dret a decidir”.Maragall, culpable. Deu anys després aquesta és la lectura dels esdeveniments que sembla haver-se imposat a l’interior del Partit Socialista Obrer Español.

 No, per res. Em sembla injust. Sota les coordenades del Govern Aznar, la societat catalana tenia la necessitat de donar un salt avanci i Maragall ho va expressar en el seu projecte polític. Va haver-hi un problema tàctic: el PSC es va posar per davant i Convergència no volia quedar-se enrere en relació a la proposta de Maragall. Volgués tornar de totes maneres a la reflexió de fons.Vol tornar al laberint?

 Cal tornar al punt de partida. Cal tornar a l’Estatut del 2006 i convidar a la reflexió al Partit Popular i als quals no eren independentistes i ara diuen ser-ho.ERC era independentista i vostè va pactar amb ells.

Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós van ser persones amb les quals vaig tenir diàleg. Els respecto i els guardo molt afecte. Eren independentistes? Eren romàntics de l’independentisme. Recordo una conversa molt a fons amb Carod-Rovira en la qual li vaig insistir que gent d’esquerres com ells havia d’estar en el compromís de construir una Espanya moderna, progressista i avançada. Jo sempre vaig veure en Esquerra un ànima sensible a la destinació col·lectiva d’Espanya.

 El Tribunal Constitucional és la baula clau d’aquesta història. La presidenta de l’Alt Tribunal durant la tramitació de l’Estatut, María Emilia Casas, va estar a l’altura de la seva comesa?

El Tribunal Constitucional es va veure sotmès a totes les tensions possibles. Vaig viure amb la presidenta Cases aquell temps i sé que va tenir grans dificultats. La lliçó fonamental és que hem de deixar a un costat al Tribunal Constitucional en la resolució política dels grans problemes del país Aquesta no és la sortida. Com tampoc ho és la via dels referends decisoris, que divideixen entre el blanc i el negre. Cal arribar a acords. Construir, dialogar, acordar. La força unitària de la democràcia és imparable. No hi ha hagut mai una democràcia que hagi propiciat una ruptura territorial. No la hi ha hagut i no la va a haver-hi.

 Quan el nou Estatut arriba a Madrid, en el 2005, es produeix una gran convulsió. El PSOE baixa en les enquestes i el PP veu el flanc obert. En poques setmanes es crea un clima irrespirable. Ho recordo bé. En aquell moment tan delicat, l’entorn intel·lectual i mediàtic del PSOE s’arruga , s’espanta i es tira per enrere. Van deixar solament a l’Estatut i en alguna mesura li van deixar solament a vostè.

 Aquesta sensació que vostè descriu jo la vaig tenir. És cert que va haver-hi companys del Partit Socialistes que veien en Estatut amb prevenció, però crec que, malgrat tot, la batalla la guanyem. Encara que no ho sembli, algunes coses han canviat. Molta gent de la dreta m’ha dit aquests últims anys: “Tant de bo tinguéssim aquell Estatut, tant de bo l’haguéssim resolt d’una altra manera!

 Des de llavors s’ha produït una regressió en el PSOE. En el seu partit semblen tenir por a algunes expressions. De la “Espanya plural” s’ha passat a una desleída “Espanya diversa”. Si un dirigent socialista parlés avui d’Espanya com a “nació de nacions”, concepte encunyat per *Anselmo Carretero, socialista castellà, un terme bastant usat en la transició, potser seria sancionat…

No diria que hi hagi una regressió. Hi ha un debat permanent. El PSOE va recolzar l’Estatut. I el PSOE segueix sent l’únic partit capaç de tenir una síntesi vertebradora d’Espanya. Les forces polítiques estatals han de donar una resposta a Catalunya. Ha de tornar la política a Catalunya. No hi ha política en l’independentisme. L’independentisme només és un manifest.

Sembla que es vol entrar en una mena de túnel del temps en que es reclami tornar enrere, -en puritat hem de dir que certament que l’estatut del 2006 és l’única proposta clara votada favorablement per la ciutadania , la següent, aquella dels plebiscit no va obtenir els resultat necessaris-  perquè estem segur que el Tribunal Constitucional no es farà enrere en la seva sentencia. Com s’arbitra aquesta mena d’embolic….

Certament des del moment en que el Tribunal Constitucional va emetre la sentència es va trencar el lligam, si més no afectiu, d’una gran part de Catalunya amb l’estat i una altra trencadissa var ser la immobilitat del Govern Zapatero per arbitrar el marc legal adequat perquè`allò que el TC havia desmuntat tornés a aparèixer en el marc legal amb nitidesa.

Tornar enrere ? potser sí però tampoc hi ha la garantia de que ara funcioni.

L’Estat tampoc ha canviat tant.

Constància en l’activitat cultural

Març 30, 2016

Ara fa vint-i-cinc anys un grup de persones (Joan Martí i Martí,Francesca Cabrisses i Vilàs, la Rosa Barrufet i Fuguet i la Montserrat Carbonell i Espier ) es reunien per iniciar el tràmits i treballs per  constituir, amb el suport des de l’administració municipal de la Carme Crous, l’Aula de la Gent Gran de la Comarca del Garraf, després hi afegirien el terme Universitària. Van fer bona feina. Tanta, com totes les persones que hi han treballat al llarg d’aquest quart de segle. Van posar les bases d’un projecte que en fer vint-i-cinc anys ha crescut i s’ha consolidat. Van embastar , propostes, idees, lligams amb la coordinadora de les Aules de Catalunya ( AFOPA ), van aglutinar a un conjunt de ciutadans i ciutadanes al voltant d’unes activitats culturals diverses amb al voluntat de seguir aprenent, de continuar formant-se,  i van començar una activitat social i associativa  que avui, vint-i-cinc anys més tard, i de manera interrompuda segueix tenint una presència important en el panorama cultural de la ciutat.

Aniversari doncs important i cal a més de la celebració social passar comptes i fer sobretot reflexió.

Cal fer una ullada crítica al que s’ha fet. I constatar que s’ha fet molt al llarg d’aquets vint-i-cinc, anys, pel cap baix més d’un centenar llarg de conferències i sessions acadèmiques, un parell de llibres i revistes així com moltes visites culturals al país i també la presència continuada a les estructures nacionals de les Aules i alguns intercanvis amb aules de fora del país.

Un balanç creiem molt positiu i tot plegat fet de manera voluntària, amb constància, amb modèstia , amb un tarannà tranquil i carregats, això sí, sempre  d’il·lusió . Tot plegat ha generat una documentació molt interessant però també creiem que l’Aula ha servit , entre altres entitats, clar, per modificar el concepte de l’oci actiu i la cultura entre el sector de les persones grans a la nostra ciutat. L’Aula creiem que ha contribuït a crear una nova mentalitat  davant l’activitat cultural  a través d’una formació , d’adquirir nous coneixements de debatre experiències i fer-ho,  com un procés lligat al creixement intel·lectual i a l’augment i eixamplament dels coneixements.

La funció de l’Aula també ha estat  retornar a la societat  part dels coneixements que s’han adquirit amb l’experiència dels anys  i amb aquest retorn permetre que altres persones pugin gaudir dels aspectes culturals i de la transmissió de coneixements amb la voluntat de que aquest perdurin. Al celebrar els vint-i-cinquè aniversari de la seva activitat ininterrompuda cal que se mantingui aquesta línia de continuïtat, , de constància  amb els canvis que calguin i que millorin en allò possible el que s’ha fet fins ara que ha estat molt i creiem que força ben fet.

Al llarg d’aquets quart de segle d’existència activa de l’Aula més enllà de la constància que això significa creiem que es pot constatar una bona tasca de les respectives juntes intentant cada dia millorar l’oferta de propostes i d’activitats. I fer-ho fent una oferta a la ciutat volen trencar la fàcil i tòpica programació que semblava haver-se imposat pel sector de la gent gran. Vint-i-cinc  anys ja són un bagatge  que legitima per afrontar el futur amb un ampli pòsit però també amb la voluntat de seguir millorant i agafant la força necessària per seguir essent un referent a la ciutat  de la difusió cultural. Per molts anys i a seguir amb força i encert.

 

Publicat al Diari de Vilanova  el 24 de març del 2016

Faîtes vos jeux, rien ne va plus

Març 29, 2016

Després de les tempestes per més fortes que siguin  arriba altre cop la calma.

Quan passa la tempesta veiem que damunt la sorra de les platges s’hi acumulen una diversitat de brosses arrossegades per les  fortes onades i costa passar-hi amb una certa normalitat.

Doncs el panorama que ha quedat després de la tempesta de les dues sessions d’investidura ha deixat el panorama de les possibles noves negociacions ple d’esculls i caldrà desbrossar si de veritat es vol anar a  un procés de negociació que acabi abans del dos de maig per evitar noves eleccions.

S’han donat tots plegats uns dies de calma

Han baixat la intensitat de les declaracions.

Costa més de trobar paraules incendiàries i titulars  espectaculars sobre les negociacions.

El foc entrecreuat sembla haver disminuït.

Han passat una desena llarg de dies, després de les dues trompades de Sánchez contar el mur del No a la seva investidura,per reprendre  de manera més o menys prudent les possibles noves negociacions.

Sembla que després de l’acceleració d’abans del Ple de la investidura ara tot s’ha aturat , els possibles negociadors respiren , compten a deu  i ara tothom es dóna un marge de temps per reflexionar sobre la situació.

No serà  però una  reflexió tranquil·la del tot, els fets que estan passat així ho indiquen . El PP cada cop més emmerdat i aïllat  pels casos de corrupció que van sorgint i que sembla que cada cop encerclen més a  Rita Barberà  la inqüestionable ,fins ara, la icona del PP al País Valencià, però el PSOE tampoc està tranquil ,a la renuncia a presentar-se  per estar investigat  del dirigent el PS de Galicia  han vist com Griñan i Chaves declaraven pel cas dels ERO, però també a  Podemos es troben immersos en una certa crisi interna amb destitucions fulminats  que fan olor a la pràctica dels partits de sempre i amb algunes esquerdes , fruit segurament del creixement ràpid, però esquerdes que arriben en un moment difícil i inoportuns.

El panorama doncs es força complex i segurament per això cal deixar reposar al situació abans de tornar-hi.

Mentre  dura aquesta mena de treva Sánchez aprofita per veure’s amb el President Puigdemont per treure del congelador la relació i intentar trobar alguna sortida  al conflicte polític que no cívic. Però les posicions semblen inamovibles, la trobada haurà servit això sí, més enllà de la voluntat educada de dialogar, perquè el President li retregui a Sánchez que s’oblidi de parlar de situació de crispació social al país.

Entren a la setmana de Passió i els partits semblen amb ganes de conversar. Potser per Pasqua arribarà la llum.

Semblava que tot es deixava fins després de Setmana Santa però es confirma que just aquets dies el PSOE es reunirà amb diverses  formacions per explorar un camí que permeti supera la situació d’atzucac.

Per una banda la delegació socialista es proposa fer reunions en diuen de caràcter preliminar per explorar possibles vies per desencallar un possible acord que permetés la investidura.

Tot plegat sembla molt lluny encara, uns diuen que hi hauria contactes i altres desmentint-ho fins que s’ha sabut que, des del Congrés Iglesias ha enviat un whatsap a Sánchez, que li ha contestat via Telegram -el canal de missatgeria que habitualment utilitza Podem i al qual el secretari general socialista es va unir aquest dilluns -. Tots dos han quedat que parlaran al llarg del dia” , com ha publicat la premsa.

I de fet  algunes  converses van celebrar-se, i ja s’han vist Sánchez i Iglesias ,o almenys així s’ha dit, i s’han vist sense C’s en contra del que havia dit sempre Sánchez i també ells dos sense que abans hi hagi hagut cap reunió tècnica.

Comencen a canviar els coses?

Cs’ segueix amatent al que està passat i suposem que a punt de trencar l’acord a la mínima  sospita de que el PSOE els pot fer el salt. Ah!.

I algunes informacions apunten ja a acords parcials amb Compromís i altres confluències, el gir a l’esquerra comença a intuir-se i tanmateix si això és així els de C’s no es quedaran quiets

Mentre a les files del PP tot sembla igual, Rajoy no parla amb cap dels líders i sembla cada cop més aïllat i convençut de que s’anirà a eleccions.

I per això està amatent als sondeigs que van sortint que tampoc els deixa tant malament.

Les primeres enquestes publicades  després de les sessions d’investidura , al digital El Diario o  al Periódico i El País  assenyalen   que pràcticament tot quedava pràcticament igual PSOE i C’S pujaven com a molt tres o quatre escons cada un i PP i Podemos en baixaven els mateixos que els altres guanyaven. Per tant la tesi de que unes noves eleccions no resoldria la complexitat de les xifres i de com poden sumar majories es va confirmant. Clar que cada partit deu tenir el  seves i també influeixen a l’hora de prendre les oportunes decisions i fixar les necessàries estratègies

Per altra banda hi ha un increment , que podria anar en augment si no hi ha solució política a la investidura , de l’abstenció.

Res de nou doncs en el camp de la demoscòpia, caldrà però seguir els enquestes que poden, si varien substancialment, ser al clau de volta per seguir negociant o deixant passar els dies per provocar noves eleccions.

El rei ja li va dir a Patxi López, que no m’atabalin i quan hi hagi majoria segura que vinguin ja vindran i en parlem.

Però de què han de parlar ara els partits que no s’hagin dit ja podria  pensar, però la veritat és que encara hi ha moltes coses per dir-se,

Tot plegat sembla molt complicat, enredat i confús però també és cert que a voltes quan tot està molt  embolicat com una troca  el fet d’estirar un fil porta la solució.

La senzillesa en l’operació a vegades descabdella els nusos més complicats i enredats.

I naturalment ara l’estratègia es pressionar a l’adversari i possible aliat. Declaracions públiques ara més moderades  que abans de la primera volta de la investidura però també missatge en privat.

Recerca de  titulars menys abrandats i també molta lletra petita per intercanviar posicions i missatges.

Quota de pantalla al màxim però també cercar la discreció de darrere les càmeres per trobar espais de confluència.

I  molts cataplasmes i parxes Sor Virginia  que vagin curant i cicatritzant  les ferides  perquè els debats que van precedir als intens d’investidura han deixat cops, contusions , fractures i blaus , vermells i morats   que cal curar abans de tornar a posar-s’hi. La mirada en el curt termini tampoc ajuda a veure amb la necessària perspectiva les necessitats reals del país i la ciutadania. I aquesta ciutadania  després de veure el debat ben segur que poques ganes té de veure repetit l’espectacle, veient com això que en diuen vella i nova política és el mateix i repetir aquella mena de mantra de que tost són iguals agafa un tint de versemblança  més que evident.

Som-hi, tornem-hi que no ha estat res,

Tornem a començar  i mentre tots intenten  seure  a la taula,  tenen l’orella posada en els enquestes que van sortint i a partir d’aquí matisar posicions, tancar camins o començarà a cedir en punts per poder arribar a  un acord.

Dos mesos, 60 dies – ja n’han descomptat alguns- que poden ser molt i molt llarg i pesta molts pesats , per tant estaria bé  que a partir d’ara hi hagués més discreció i no tants escarafalls.

Les jugades de bona  estratègia requereixen gairebé sempre prudència, silencis significatius i poca,poca conya.

Faîtes vos jeux, rien ne va plus i sort, molta sort!

Potser la Pasqua il·luminarà el camí i ves per on hi haurà govern d’esquerres.

 

Publicat a l ‘Eix Diari el 22 de març del 2016

De lectures

Març 27, 2016

STRAPPO

Martí Gironell.

Col.lecció Històrica

Edicions B

Barcelona, abril 2015.

Per strappo es coneix la tècnica per arrencar les pintures  murals i es practica extraient i conservant-les intactes per poder-les reubicar en altres indrets. Aquesta tècnica és la que es va començar a practicar en alguns indrets més emblemàtics del romànic català ,en algunes ocasions per salvaguardar les peces artístiques però altres com element d’espoli i especulació per part d’alguns marxants que van vendre les obres d’art a preus astronòmics però empobrint el patrimoni del país.

Aquesta pràctica es va portar a terme també per centralitzar bona part del patrimoni pictòric romànica al Museu Nacional d’Art. En el llibre de Gironell hi ha un pròleg de Pepe Serra director del Museu que fa una reflexió prou interessant sobre el tema: “És evident que l’operació de rescat de totes aquestes pintures va ser també en ell mateixa , una forma d’espoli,de la mateixa amanera que resulta encara més evident, al meu entendre, que l’operació va ser un encert, i que és justament  gràcies  a l’arrencament  que avui podem gaudir de els obres  al nostre país, en perfecte estat de conservació, a l’abast de tothom i amb una projecció universal.”. Vet aquí la contradicció a Strappo es narra com una mateixa tècnica serveix per conservar o per especular. El Pirineu català i el seu art romànic  en va ser testimoni.

Martí Gironell és escriptor i periodista, llicenciat en literatura anglesa  va debutar amb el llibre e El Pont dels jueus va ser un èxit total fins l’extrem que la ciutat ha fet una ruta turística basada en la novel·la. Per La venjança el bandoler va obtenir el premi Nèstor Lujan de novel·la històrica. Ambdós han estat traduïdes a diversos idiomes. Gironell col·labora habitualment en els diaris El Periódico i el Punt i col·labora amb la Televisió de Catalunya. Un altre llibre escrit és “La ciutat dels somriures. Històries de supervivència” a on ens descriu la vida i la situació que viuen molta gent en aquesta ciutat de la Índia. A més de la seva trajectòria periodística està avui considerat com una ploma ja consagrada en la narrativa catalana actual. Ha publicat també´ l’Arqueòleg , llibre que juts publicar-se ja es va situar entre els llibres més venuts i els darrers llibres publicats han estat  L’últim Abad i El Primer heroi. Tot plegat fa que Gironell sigui ja considerat com un autor consolidat de la literatura catalana actual.

La novel·la ens explica el com i el perquè de l’espoli de les pintures dels XII i XIII  i com es van produir. L’exemple de com es va espoliar es novel·là en el que va passar a  l’ermita de Sant Maria de Mur ,que serveix com exemple  del que va passar a  moltes de les ermites de la Vall de Boí o del Pallars que en el moment en que no hi havia legislació sobre el tema, i amb la connivència moltes vegades de les autoritats eclesiàstiques que necessitaven diners, van permetre que bona part de l’obra pictòrica del romànic i moltes de  les escultures que estaven en els esglésies  fos traslladat en el millor dels casos a Museus i en el pitjor fossin venudes i per marxants o subhastades per obtenir gran quantitat de diners. Col·leccionistes i marxants competeixen per obtenir-les.

La trama es desenvolupa  a partir de l’aplicació de la tècnica de l’Strappo per part de Franco Steffanoni amb èxit salvant pintures durant al primera guerra mundial, l’artista és contactat per un col·leccionista i industrial Lluis Plandiure per treure pintures de l’església de Sant Maria de Mur amb l‘objecte de ser venudes . Els treball per l’extracció, l’aprenentatge de la tècnica per part d’un jove de la població, els reaccions diferents davant l’espoli, des de qui l’animava amb la pretensió d‘obtenir recursos per poder arranjar les mateixes esglésies o qui defensava  que aquestes pintures i escultures eren patrimoni d’on havien estat fetes ja que en ocasions corresponien  personatges del moment en que foren fetes. La intenció d’aquets obres d’art era  transmetre per via de les breus escenificacions amb els imatges ,i per  part dels rectors de les esglésies, de les ensenyances dels evangelis i els seu missatge.

A la novel·la també hi apareixen personatges reals com  Joaquim Folch I Torres que des del seu càrrec de Museu d’Arqueologia de Barcelona lluita per evitar  l’espoli i alhora per poder unificar tot aquest art per protegir-lo encara que sigui lluny del seu lloc d’origen. La tasca important que va fer la Mancomunitat en la catalogació i conservació de bona part del patrimoni queda reflectida en la novel·la a cavall de la ficció i prenent com a base elements de la història i la realitat.

El  llibre és prou interessant com per seguir-lo a bon ritme de lectura, l’estructura de capítols en el que es van canviant d’època o d‘espai físic ajuda molt  a mantenir un ritme àgil i el mateix llenguatge farcit de diàlegs fa que el llibre no perdi gens ni mica d‘interès, es llegeixi molt bé.

La frase  de l’autor de que el romànic català s’ha salvat gràcies a l’espoli queda palesat al llarg de la novel·la. L’espoli podia tenir un  fi positiu l’emmagatzemar per conservar el patrimoni contra l’espoli basat en obtenir diners fruit de la seva venda i subhasta fora del país en un moment en que les obres d’art del romànic  tenien molt  interès en els mercats internacionals , percebent només els interessats un mínima quantitat que essent  les obres d’un valor incalculable, no servien ni per seguir restaurant i mantenint  el patrimoni que els quedava.

El llibre es fruit d’un gran treball de documentació i investigació amb documentació real que s’usa en mig de l‘argument de ficció.

Interessant de llegir per conèixer un part de la nostra història de l’art  i per posar en el punt de la tram novel·lística el dilema  d’arrencar per conservar o per comerciar.

De molt bon llegir.

 

Noms propis. (VIII)

Març 26, 2016

Núria Parlón: L’alcaldessa socialista  de Santa Coloma de Gramenet (Barcelona), s’ha despenjat amb unes declaracions en els que venia a  dir que el “referèndum”  a Catalunya ja s’hauria d’haver celebrat per saber com s’hauria de relacionar Catalunya amb Espanya.

Dies enrere l’alcaldessa  ja va ser noticia per haver dit públicament que votaria en contra del pacte amb C’s  – com a molts militants,clar- però potser va ser l’únic càrrec públic i amb responsabilitat  a l’executiva socialista que es va manifestar en contra.

Ara ha guanyat protagonisme ja que tant El Periódico com la Vanguardia han publicat diverses i interessants entrevistes.

Parlón advoca per la no ruptura però es mostra a favor de que es pugui celebrar el referèndum i a més assenyala que hi ha més socialistes – quants?-  que ho defensen.

A preguntes del públic d’un acte sobre el dret a decidir , Parlón ha reconegut que el PSC i el seu primer secretari, Miquel Iceta, “tenen un problema amb el PSOE en relació amb el dret a decidir”, però ha afegit que dins del partit hi ha “veus que com a mínim dibuixen interrogants“, entre les quals ha situat a Odón Elorza.
En opinió de Parlón, “necessitem que el PSOE entengui” que el dret a decidir és “una necessitat d’enfortiment democràtic” i cal aprofitar les veus que així ho plantegen “per picar molta pedra. Perquè cal picar molta pedra”, ha afegit.
L’alcaldessa, no obstant això, ha advertit que no es pot “negar la realitat” i que, si bé en la seva formació hi ha sectors que creuen que el PSC “ha de tenir una identitat pròpia del PSOE i no diluir el dret a decidir al programa”, aquesta tampoc és l’opció majoritària dins del partit.

Interpretació molt realista de la realitat.

Parlón va sonar com a possible candidata a succeir a Pere Navarro però al final tot va quedar en un no res.

Ara potser tota aquesta publicitat .  a més de donar i ajudar a conèixer la seva opinió, vulgui ser també una mena de rampa de llançament d’un possible candidatura en el Congrés del PSC.

Estaria bé, però caldrà veure com evoluciona tot plegat.

 

Plataforma Segona Oportunitat . Ha nascut aquesta plataforma amb la l’objectiu d’ajudar tant a persones físiques com a empreses que es troben en situació d’insolvència davant de les entitats bancàries, proveïdors i organismes públics. És l’objectiu de la nounada que, amb seu a Barcelona (la seva oficina està en el 401 de l’Avinguda Diagonal), operarà a tot Espanya.

A la plataforma com expliquen en els seves informacions poden acudir-hi  totes aquelles persones que desitgin cancel·lar parcialment o totalment els seus deutes i “començar de zero” podran acudir a aquest nou servei jurídic. La primera orientació és sempre gratuïta.

Aquesta plataforma neix com a conseqüència de l’aprovació  de La Ley de Segunda Oportunidad va ser aprovada el 2015 pel Consell de Ministres a través d’un decret llei i permet a les persones físiques o jurídiques cancel·lar els seus deutes total o parcialment.

L’objectiu de la Ley de Segunda Oportunidad, que ja existeix en altres països europeus com França, és que autònoms i particulars -sempre que compleixin els requisits– es puguin alliberar dels seus deutes quan s’hagin venut els béns. Això no passava abans perquè la majoria d’aquests deutors seguien devent diners encara que s’haguessin desprès de tot.

Bona iniciativa  però caldrà veure si els objectius que es proposen es poden complir.

 

Contubernio de Munich Amb aquest nom el franquisme va denominar la reunió de bona part de l’oposició democràtica espanyola va fer a  aquesta ciutat alemanya per assentar les bases per un Espanya democràtica.

Amb aquest rerefons  Jordi Amat ha guanyat el Premi Comillas d’Història per “La primavera de Múnich. Esperanza y fracaso de una transición democràtica” que acaba de publicar en la seva col·lecció “Tiempo de Memoria’ de l’editorial Tusquets. .

 Jordi Amat Fusté es nascut a Barcelona a l’any1978, escriptor, periodista, filòleg i crític literari català. Llicenciat en filologia hispànica (UB, 2001) i format a la Unidad de Estudios Biográficos, les seves línies de recerca principals han estat la literatura autobiogràfica i la història intel·lectual catalana i espanyola del segle XX.

Com a escriptor, ha publicat biografies i llibres d’assaig. Va rebre el Premi d’Assaig Casa de América per la crònica Las voces del diálogo. Poesía i política en el medio siglo i el Premi Gaziel de Biografies i Memòries per Els laberints de la llibertat. Vida de Ramon Trias Fargas. També ha rebut el Premi Octavi Pellissa per escriure la biografia de Josep Benet. Com a filòleg, s’ha especialitzat en l’anàlisi i edició d’autors i obres clau de la literatura de no-ficció hispànica.

Va començar a exercir la crítica literària l’any 2002 al suplement “Libros” d’El Periódico de Catalunya, l’any 2009 va començar a col·laborar al suplement “Cultura/S” del diari La Vanguardia i des de juliol de 2014 hi escriu una columna d’opinió. Ha escrit a les principals revistes culturals del país.

És membre del consell assessor de la Biblioteca del Catalanisme de l’editorial RBA, investigador de la Càtedra Josep Pla i membre del consell de redacció de la revista VIA.

Jordi Amat és també l’autor d’un llibre que ha causat sensació en el món polític -cultural de  Catalunya “El llarg procés” en que tracta la situació de la cultura catalana ha obtingut un èxit notable i ja està considerat com un llibre imprescindible per conèixer la situació de la cultura a Catalunya.  En el llibre s’analitza la cultura catalana des de la República, passant pel franquisme i la lluita contra la dictadura, la transició, i el desenvolupament ja en plena democràcia, els dels que van donar-se i els combats entre nacionalisme i marxisme dues posicions que han també fonamentat les diverses interpretacions de la cultura del país

Amat ha ara  fet una minuciosa i perseverant investigació sobre l’episodi de Múnich que va ser un revulsiu per l’oposició política antifranquista i li va donar visibilitat a Europa. El juny del 1962 prop de 120 Intel·lectuals i polítics espanyols es van trobar a la ciutat alemanya per intentar consensuar el full de ruta pel possible retorns de la democràcia a Espanya i la seva plena integració a Europa-

Segons el jurat, Amat inscriu aquest episodi “en la guerra freda cultural entre els comunistes i la CIA, i entre la CIA i el departament d’Estat nord-americà, i projecta els seus èxits i fracassos en el posterior desenllaç de la Transició cap a la democràcia espanyola”.

 

Francis Álvarez. Regidor de Ciutadans a l’Ajuntament e Vilanova ha generat una altre crisis.

Té un historial ja carregat de situacions e conflicte amb els seus partits.

La legislatura passada va començar coma regidor del PP però no va acabar la legislatura , es va enfrontar amb la resta de regidors del mateix partit i va acabar plegant.

Sonava com a cap de llista de C’s , però en mig de tensions va ser un altre candidat qui va encapçalar la llista, però vet aquí que abans de les eleccions el candidat ja va enviar una carta  a la Junta Electoral renunciant i així de facto el Francis es va convertir en cap de llista i cap del grup de C’s a l’ajuntament  Vilanova.

I ara s’ha tornat a generar un nova crisi al grup de C’s a l’ajuntament vilanoví.

Hi ha un grups nombrós de militants  que denuncia els seus mètodes personalistes i diuen que van contra l’ ideari del partit.

De fet els militants molestos indiquen que l’han porta davant el comitè de garanties del partit perquè prengui constància dels fets denunciats  i actuï en conseqüència.

Tot plegat un nou embolic el noi porta carreron sens dubte ja veurem com a acaba i si segueix  surant com en altres vegades.

Setmana Santa.

Març 24, 2016

Aquesta terminologia ja està passada , obsoleta si es vol. L’afegitó de “vacances” a la setmana  li dóna ja d’entrada una manera de viure-la ben diferent   d’abans.

Els períodes festius o la mateixa festa concreta a mesura que vas guanyant amb edat vas tenint records que poc s’adiuen en la manera de celebrar actualment de festes.

Tens recorregut  i records de com es feien els coses i com es fan ara.

Sóc de la generació que encara  va viure  – potser patir, però un patiment suportable tanmateix per l’edat – la Setmana Santa  amb un certa intensitat ambiental però ja segurament amb una obertura de mires més àmplia que la més ancestral i esplendorosa de la postguerra espanyola .

A la dècada dels seixanta gairebé tots els nens i nenes anàvem a beneir la palma o el palmó .Després l’arrossegàvem per la Rambla inevitablement com si fos una escombra , pesava molts per la nostra encara força creixent i acabava la palma penjada al balcó com a protecció de tempestes i evitar a saber quins mals averanys…

I fèiem  vetlla al Monument de la capella dels escolapis, quan més grans més tard del vespre nit demanàvem el torn per poder sortir ja de nit amb intencions pietoses que acabaven  més llicenciosament ( res de l’altra món, clar) però dintre de l’orde de l’adolescència més o menys moguda.

I en fer-nos més grans i per demostrar un cert rebuig rebel amb tota la parafernàlia dels dies sants sortíem a camp el divendres sant a menjar l’arengada i fèiem coincidir el nostre sortir i camí de manera ostentosa  amb el pas del via crucis amb la voluntat clara i manifesta  d’escandalitzar a les beates i assistents a la processo matinal que anaven cantant allò de : Perdona el teu poble Senyor!/ Perdona el teu poble. Perdó Senyor Perdó. Perdoneu, oh Senyor, /al vostre poble,/ perdoneu el seu fer/tan innoble./Perdó Senyor, perdó

 No sé si ho vàrem aconseguir però ens ho passàvem d’allò més bé.

Hem viscut els silencis l’abstinència de carn – tot i que segurament amb la Butlla de la Santa Creuada alguns ens seguien menjant-  dels dijous i divendres sants quan semblava que la vida es paralitzava, ni cotxes, ni motos, cap espectacle i un silenci que trencaven poques coses però entre elles les processons, els viacrucis, la carraques que – ara ens posem les mans cal cap- per matar jueus.

Respecte pels manaies que amb el seu pas i els cops de les llances  a terra assenyalaven el principi del recorregut. I els passos custodiats per la Guàrdia civil amb uniforme de gal o de soldats de les unitats ferroviàries…. els legionaris no van arribar tant amunt…

Una mica de por la imatge i el soroll dels penitents que arrossegaven cadenes, de més grans ja una certa conya ..

La veu trencadissa dels nens que cantaven allò de:

Jesucrist per nostre amor/ va morir clavat en creu./ Considera, pecador,/ el turment del Fill de Déu. / Recordant tal deïcidi / als passos de la Passió/ et perdonarà les culpes/ Jesucrist, nostre Senyor”.

I encara fent d’escolà vaig viure la liturga d’aquets dies, vist amb la distància del temps era realment una representació digna del millor teatre, amb la lectura de la Passió , el divendres amb les imatges tapades , amb lavatori del peus tot plegat un recital litúrgic de primera  potser només superat per  l’ofici de la pasqua de resurrecció  amb la benedicció del foc i de l’aigua i el cant de l’Exsultet que no és res més que un  himne que lloa la llum del ciri pasqual y la resurrecció del Senyor.

Els primers versos ja ens indiquen el contingut:

“Exultin de joia tots els àngels del cel,

exultin els ministres de Déu.

I que soni la trompeta victoriosa

per celebrar el triomf d’un Rei tan gran.

Que la terra també s’ompli d’alegria,

il·luminada i radiant de la claror

que ve de la llum del regne etern;

perquè avui la foscor ja s’ha esvaït.

També s’ha d’alegrar la mare Església,

ornada amb l’esclat d’aquesta llum.

Que el cant joiós de tot el poble

ressoni en aquesta sagrada nau.”

I acaba:

Que l’estel del matí en trobi encesa encara la flama;
aquell estel, vull dir, que mai no es pon:
Crist, que, tornant d’entre els morts,
s’aparegué gloriós als homes
com el sol en dia serè.
Ell, que viu i regna pels segles dels segles.
Amén.

Més enllà de si creus o creus sentir aquets càntic a la llum del foc beneit i el ciri pasqual fa esborronar.

En fi tot plegat no deixa de  ser memòria  imatges d’un temps passat i que sortosament tot ha anat matisant-se  amb la necessària laïcitat de la societat i deixant els aspectes religiosos en els àmbit particulars i privats .

L’entrada  del boom econòmic i les facilitats de desplaçament van donar pas a la possibilitat d’agafar-se uns quants dies de vacances i això també va coincidir amb una certa liberalització dels costums i els oficis i celebracions religioses  ja no tenien aquella obligatorietat ni la brillantor social que havien tingut que de manera més o menys acceptada.

Cada temps té els seus usos i costums ni millors ni pitjors, diferents i són fruit de els circumstàncies socials,econòmiques i polítiques de cada època.

Bona Pasqua, això sí

La primavera ja és aquí

Març 23, 2016

L’instituto Geográfico Nacional ( d’Espanya) ha publicat la nota oficial.

Traduïda diu:

“La primavera 2016 començarà el 20 de març a les 5h 30m hora oficial peninsular, segons càlculs de l’Observatori Astronòmic Nacional (Institut Geogràfic Nacional – Ministeri de Foment). Aquesta estació durarà 92 dies i 18 hores, i acabarà el 21 de juny amb el començament de l’estiu.
Quant als planetes, el cel matutí del començament de la primavera estarà dominat per Venus, Mart i Saturn, a meitat de l’estació Mart i Saturn passaran a ser visibles tota la nit i acabaran la primavera sent visibles en el cel vespertí al costat de Júpiter que durant tota l’estació serà visible al capvespre. El dia 23 de març hi haurà un eclipsi penombral de Lluna no visible a Espanya. Serà visible a Àsia, Austràlia, el Pacífic i Amèrica. El 9 de maig es produirà un trànsit de Mercuri per davant del Sol que serà visible íntegrament en tota Espanya. El dia 6 de juny Venus serà ocultat pel Sol.

D’altra banda, el diumenge 27 de març tindrà lloc el canvi d’hora recuperant l’horari d’estiu”

Malgrat el miratge de la gran nevada d’aquest darrers dies la primavera s’ensumava ja feia dies.

Alguns experts parlaven que la floració i el cicle de les plantes ( no sé si els animals també ho han notat) s’hauria avançat entre quinze i vint dies d’avançada respecte  una climatologia diguem-ne “normal”.

I els primeres hores de la primavera han vint remullades.

Fa falta aigua i per tant benvingudes siguin les pluges assonaran la terra i també ajudarà a pal·liar la aperdua de reserves als pantans per si venen temps pitjors de sequera.

Potser ens farà la guitza aquests dies de vacances i de possibles sortides però vaja, el bé col·lectiu serà superior.

D’ençà el ja llunyà “Per Nadal pas de pardal” per indicar que el dia començava a allargar-se , ara ja la llum del dia dura força més , i encara ho farà més quan diumenge vinent canviem l’hora. Hi haurà ara uns quants dies que  el sol despuntarà més tard però ho guanyarem a la tarda.

Estar doncs amatents al canvi d’hora i segur que altre cop hi haurà la polèmica ja suada i gastada sobre la conveniència de fer aquets canvis i els efectes que poden portar per la salut.

Opinions favor i en contra però la realitat.

La matinada del diumenge 27 de març haurem d’avançar una hora el rellotge a les dues ( el posarem a les tres)  de la matinada i tindrem una hora menys per poder dormir seguint el tòpic expressat altres vegades.

La primavera obre el cicle festiu que exalta la naturalesa, les flors, els arbres els aplecs a l’aire lliure per festejar l’apoteosi de la natura.

És el temps en que els camps estan esplèndids.

Colors i olors desbordats.

És també el temps en que es comencen les festes al carrer que culminaran amb la celebració del Corpus per donar pas ,  amb l’arribada de l’estiu, a les  festes de l’aigua i el foc quin exemple més  conegut és Sant Joan.

Entrats doncs a la primavera  i gaudim dels primers dies.

Els meteoròlegs no s’acaben de posar d’acord amb com  serà aquesta estació. La majoria de previsions es destaquen però preveuen primavera una mica més càlida  que de costum – un parell de graus més com l’hivern – i també més eixuta.

La cada cop més evident unificació de temperatures i pluges sembla una realitat ja constatable.

Però són previsions després la quotidianitat dirà el que serà de veritat.

La primavera ha estats empre una estació de canvis sobtats de temps , bons matins es poden acabar amb tamborinades , o matins calorosos poden donar pas  a tardes fresques i a matinades gèlides.

I també el nostre esta d’ànim pot tenir canvis sobtats. Ja diu el tòpic i diuen que la primavera la sang altera i per tant també la revolta de la natura ens afecta d’alguna manera.

 

I tant que deien…..

Març 22, 2016

Quan es va debatre i aprovar la Llei d’Educació de Catalunya vaig publicar diversos articles en contra. Vaig posicionar-me públicament contra aquella Llei per moltes raons  però una d’elles era per els subvencions que es donaven a les escoles que diferenciaven per qüestió de gènere. No cal dir que la meva posició en contra va ser purament testimonial i com tanes vegades no vaig tenir cap capacitat d’influir i a més em vaig guanyar alguna que altre clatellada per part dels meus companys  de partit..

Ara resulta que els propis diputats del PSC recolzen una proposició  – i ja en va impulsar d’altres- per retirar el concert d‘aquestes escoles ( i jo me’n alegro) , fonamentalment de l’Opus Dei i ens trobem que ERC que havia estat crítica també amb aquesta mesura ara varia la posició amb allò tant clàssic de “avui no toca” i avui no toca tocar els concerts perquè potser posaríem en perill la feble estabilitat de Junts pel sí. Ja ho té això la política i veure a segons qui votar això fa pensar en l’enorme volubilitat que tenen els posicionament polítics  – ep i ningú està lliure de culpa, ni el que escriu això-

Esquerra  a l’any  2014  deien:  “l’educació diferenciada ni és la nostra opció ni es pot finançar amb fons públics’ ,a més pensem que l’escola ja ha de ser un reflex de la realitat social on nens i nenes conviuen”’.

Avui diuen que pensen el mateix però voten una altra coa per una qüestió de no trencar el vot de la coalició.

La mateixa Anna Simó que reclamava la supressió a l’any 2014  ha pres la paraula i ha afirmat que continua “pensant el mateix que el 2014”. La diputada republicana també ha afirmat que el seu partit no volia modificar la llei d’educació de Catalunya aquesta legislatura perquè “no volem obrir un meló de la LEC perquè altres vagin a treure’n una bona tallada”.

Podrà dir el que vulgui , altre cosa es que ens la creguem.

I ja sabem que en el debat polític hi ha sempre aquella proposta, aquella proposta no de llei o resolució  que no deixa de ser de clar oportunisme i per posar en contradicció als grups que governen i aquesta proposta de suprimir el concert a les escoles de l’Opus a més de la convicció de  qui la proposa és clarament una de les iniciatives amb voluntat de posar en contradicció al govern. És lícit fer-ho i naturalment  això ha portat a que alguns s’hagin d’empassar les paraules que han dit en altres moments i ja se sap que les hemeroteques són perilloses.

Malgrat tots sembla que ho vulguin arranjar amb una proposta de llei que modifiqui la LEC de cara al futur corregim el ara voten que endavant amb els subvencions .

Tot sigui pel surrealisme.

La resposta contundent  la van tenir de la diputada de Catalunya sí que es pot Jéssica Albiach,: “nosaltres també llegim les seves notes de premsa. I el que vostès han fet avui aquí no és de ser valents”, ha assegurat. Albiach ha afegit: “el que hem escoltat avui aquí ha sigut un cabàs d’excuses una darrere d’una altra. I la pregunta és molt clara: estan en contra o no de la concertació de les escoles que segreguen per sexe?”

Bona pregunta.

Silenci i ja farem una nova proposta.

Tot plegat és d’una impostura que cansa, uns intentant corregir el que van defensar abrandament en la LEC i  altres que s’hi ha manifestat en contra ara ho defensen per pur tacticisme.

En fi ,van fent, però en el que govern segueix excel·lint és en afeblir l’escola pública

Què és sinó el fet de suprimir aules de P-3. Sembla que el grup  de J x sí abona la retallada d’aules de P-3 que proposa un any més la Conselleria. Ha canviat la Consellera però la política és d’una continuïtat perillosa.  És evident que cal modificar els paràmetres si hi ha una baixada de la natalitat, però sembla sospitosament  estrany que dels 67 grups que es taquen 64 siguin a l’escola pública i només 3 a la concertada. Això indicaria quina és la voluntat de la Consellaria: seguir debilitant l’educació pública.

Segurament el manteniment de les aules de P-3 seria una bona manera de descongestionar el grups i sobretot perquè  P-3 poca gent defensa que hi hagi 25 nanos a l’aula.

La resposta dels sindicats , d’ajuntaments i de la comunicat educativa ha estat unànime en el rebuig. Però seguint la tradició la conselleria es taparà les orelles i anirà a la seva, a la retallada.

En fi ja veiem quina és l‘actitud política d’aquells que han fet canvis substancials per no incomodar a determinats sectors poderosos  de la societat però que no tenen cap mena d’escrúpol a l’hora de seguir retallant.

Prenguin nota,

 

 

 

Cop de porta indecent.

Març 21, 2016

Mes enllà de la consciència de la nostra poca capacitat per resoldre el problema global sí creure  que actuacions de caire local poden ajudar ,si més no, a la comprensió i a la sensibilització sobre els fets i les causes que les comporten. No està a les nostre mans resoldre el problema però sí denunciar-lo i contribuir en allò que sens sigui possible a resoldre’l, tot això es aplicable al problema dels refugiats que estem vivint.

Europa esta vivint la crisi humanitària més gran des de la segona guerra mundial.

L’allau de refugiats provinents de la guerra de Síria ha posat en entredit la capacitat d’Europa de donar la resposta humanitària, política i social que requereix.

La resposta dels estats ha estat però cruelment  clara : Not In My Backyard, que significa No al meu pati del darrere, volent evitar l’oportunitat de bastir un nou model d’acollida, prefereix negar-se a la realitat  i deixar el problema  a les més que segures males solucions  als altres, en aquets cas  a Grècia i pagant a Turquia perquè faci la feina bruta i tancant els ulls davant la situació de retallada de llibertats que es viu a la mateixa  Turquia.

Grècia està sotmesa a una crisi humanitària grandiosa, no té ni la capacitat ni els recursos per afrontar-ho sola, però els governs de molts països  sembla que miren cap una altra banda per allò que si no es veu, si es difumina, no hi ha problema.

Però els refugiats amb les seves necessitats hi són. I no marxaran , els podran expulsar però tornaran a intentar entrar. Ho han perdut tot i molts cops només els queda la vida i per viure-la millor i dignament, corren riscos innecessaris i cauen en mans de les màfies explotadores ,si hi hagués una política d’acollida coherent amb els valors que històricament ha defensat Europa.

A França s’alcen camps d’acollida amb cases de fusta per evitar imatges que recorden temps passats (A Catalunya les imatges del camp d’Argelers després de la guerra civil està gravat a la memòria coma paradigma de la ignomínia ), però les solucions no s’acaben amb un habitatge més o menys precari i provisional, calen més coses i calen fer-les conjuntament tots els països.

La línia política de tancar fronteres o d’expulsar els refugiats sembla haver-se imposat a les mesures d’acollida i inserció dels refugiats ha triomfat.
Els refugiats han acabat esdevenint una transacció econòmica entre Europa i Turquia.

Aquella Europa dels valors que ens varen comprometre a tenir ha estat  substituïda per una Europa dels interessos entre estats.

La bunquerització,  l’aixecament de murs i tanques  sembla de moment la única resposta a un problema que en el seu origen molts països europeus hi tenen molta responsabilitat.

La mateixa ONU , l’ACNUR, la Creu Roja, Amnistia Internacional  i moltes més ONG ja han denunciat les mesures per ser contaries al l’ordenament de les Nacions Unides sobre refugiats i demostra que els estats contravenen les seves pròpies normatives. Aquesta situació ha esperonat  que hi hagi un creixement dels populismes i els moviments xenòfobs, amb la complicitat d’alguns governs de la zona dels Balcans que discriminen  els refugiats en funció de  la religió o la procedència geogràfica.

Hem vist imatges colpidores.

Hem conegut per les moltes informacions de la premsa situacions que vulneren els més elementals drets de la ciutadania davant masses vegades amb respostes retardades dels governs dels països i de la Unió Europea. Hem conegut un cop més la solidaritat de la ciutadania que s’ha manifestat en moltes vegades de manera espontània , solidaritat que no ha estat  corresposta per les autoritats governamentals.

També hem vist imatges de solidaritat de ciutadans i ciutadanes anònimes  que un cop més fa entreveure una certa esperança.

La situació dels refugiats genera sens dubte  problemes de tot tipus en els llocs on es concentrem però segurament amb mesures de redistribució i recursos per la seva acollida en el països de l’UE pal·liaria la situació i permetria restablir una certa normalitat.

És evident que cal tractar el tema amb tota la seva complexitat, perquè no hi ha cap solució fàcil ni gratuïta. Sense caure en el fals bonisme que representava “els papers per tothom” que segurament seria, amb els corresponents i necessaris controls,  una solució amb el concurs europeu global, però sobretot  es podria pal·liar o canalitzar degudament  l’arribada de refugiats  combatent els que es volen lucrar amb aquesta tragèdia i  fugint de l’alarmisme populista que alguns de manera xenòfoba intenten explotar.

Caldria evitar que hi hagi comportament com els que vam abservar en algunes ciutats en la campanya de els municipals passades  en que la immigració era presentada  com el detonant dels mals de la nostra societat , sembrant confusió, alarma i desconfiança. La responsabilitat social és clau en aquest tema i sobretot el paper de les administracions i associacions cíviques que poden ajudar des de la proximitat a crear els espais adequats per la cohesió social amb el respecte a la diferència en el marc d’uns referents propis.

Europa té unes condicions de vida relativament bones ,ara deteriorades en part per la crisi, bona part de la política restrictiva sobre els refugiats sembla tendir a blindar aquestes condicions de vida , de tancar-lo en sí mateix per comptes de fer un esforç per expandir-lo a altres indrets en pitjors condicions que les nostres.

La situació que vivim i la resposta  restrictiva que han donat els estats ha aixecat forces veus, al marge de moltes organitzacions humanitàries ,  que discrepen de la política que s’està aplicant en la crisi dels refugiats  així ho han denunciat un grup important e pensadors europeus quan afirmen entre altres moltes coses  en el manifest que han fet públic Crida oberta a acollir els refugiats a Europa que :

 “Els refugiats del Pròxim Orient han de ser rescatats i acollits!

Des de fa anys, els immigrants del sud del Mediterrani que fugen de la pobresa, la guerra i la repressió s’ofeguen al mar o s’estavellen contra el filferro espinós. Quan han aconseguit creuar el mar, després d’haver sofert l’extorsió a mans de bandes de contrabandistes, són expulsats, empresonats o llançats a la clandestinitat pels estats que els defineixen com a “perills” i “enemics”. Malgrat això, són perseverants i valents, s’ajuden els uns als altres per salvar les seves vides i crear una esperança de futur.

Però des que les guerres del Pròxim Orient, i especialment a Síria, han aconseguit proporcions de massacres en massa i no hi ha un final a la vista, la situació ha empitjorat. Les poblacions es mantenen com a ostatges de les parts en conflicte, bombardejats, morint de gana i atemorits. Poblacions senceres s’han vist obligades a un èxode perillós que ha costat milers de vides i que empeny homes, dones i nens cap als països veïns i que ara estan cridant a les portes d’Europa.”

 “La incapacitat dels governs de tots els nostres països per posar fi a les causes d’aquest èxode (si no estan, de fet, contribuint a la seva exacerbació) no els exonera de l’obligació de socórrer i acollir els refugiats, respectant els seus drets fonamentals, que, com el dret d’asil, estan consagrats a les declaracions i convencions de la legislació internacional”

I reclamen:

La zona de lliure circulació de Schengen s’ha de preservar, però s’ha de suspendre el Reglament de Dublín, que permet retornar als immigrants al país d’entrada, i s’ha de renegociar un nou reglament. La UE ha de pressionar els països del Danubi i dels Balcans perquè tornin a obrir les fronteres i ha de negociar amb Turquia perquè deixin de fer servir els refugiats com una excusa politicomilitar i com a moneda de canvi. (1)

 I acaben amb una afirmació que per la seva contundència i sentit profètic no pot deixar indiferents.

No hi ha cap altra alternativa. O hospitalitat i dret d’asil o barbàrie!

Sens dubte no és una situació de fàcil resolució però segur que tampoc cal ni es pot acabar-la tancant amb pany i forrellat l’arribada dels refugiats sinó es posa final a les causes que generen la situació.

És evident que hi ha diversos nivells d’actuació personal i col·lectiva des de emprendre campanyes de sensibilització sobre la problemàtica i les causes que la generen. Rebutjar qualsevol manifestació o actitud xenòfoba que la situació pugui comportar i aprofundint en la política de respectat als drets humans i de rebuig a les solucions violentes al conflictes plantejats que comporten la base del conflictes dels refugiats fins a  Demanar als nostres representants a les administracions i al Parlament Europeu perquè impulsin mesures  polítiques que pal·liïn la  greu situació i humanitària que viu Europa fruit de la situació pensant en valors i no en la transacció i el bescanvi de refugiats per dinares…

Aquella Europa que somiaven no pot  desaparèixer per un cop de porta indecent als refugiats.

(1) Manifest :Crida oberta a acollir els refugiats a Europa. JUDITH BUTLER / ÉTIENNE BALIBAR / JOSEP RAMONEDA / SANDRO MEZZADRA / AHMET INSEL…. .

 

Publicat a l’Eix Diari el 15 de març del 2016

De lectures

Març 20, 2016

El Camino de los difuntos

François Sureau.

Col·lecció Largo Recorrido nº91

Editorial Perifèrica

Càceres , novembre 2015.

 

Relat breu amb tint autobiogràfic. El text narra amb fermesa i amb convicció , sense  cap mena de complaença el procés de prendre decisions i les conseqüències que aquesta acció pot comportar a altres persones. El moment en que dictaminar pot suposar un canvi dramàtic en la vida de les persones. La precisió del moment en que es dicta una sentència que serà letal per al sentenciat.

El relat ens explica com es resol la demanda d’ asil polític que fa el militant d’Eta Javier  Ibarrategui, i la decisió que pren el tribunal després de l’informe que ha elaborat l’autor del llibre François Sureau, quan a l’any 1983 exercia com a advocat de la Comissió d’Apel·lacions de Refugiats. Aquesta Comissió avalua la petició de Ibarrategui, que és denegada pel jutge en considerar que la democràcia ja havia arribat a Espanya. Al cap d’unes setmanes aquesta decisió li genera al jove advocat  un fort neguit, se sent trasbalsat i preocupat per les possibles conseqüències i promocions que te la respecte ja que el militant d’Eta  Ibarrategui havia explicat en defensar al demanda que encara la policia paral·lela o els anomenats grups antiterroristes encara  seguia activa, i que era molt possible que l’executessin si tornava a Espanya com així succeeix .

François Sureau és un escriptor francès nascut el 19 de setembre de 19571 a París, diplomat  del ENA (Escola Nacional de l’Administració en l’especialitat  de Drets de l’home), la prestigiosa escola d’on surten els principals actors en ‘administració i en al política francesa ha treballat també en l’elaboració d’informes  encàrregats pel Consell d’Estat. Ha exercit d’advocat . És membre del comitè de redacció de la revista i comentarista col·laborador  al Figaro literari. Treball activament en  la xarxa d’advocats de l’associació Pierre Claver, fundada per Ayyam Sureau, associació que ajuda els peticionaris de asil polítics  que es troben a França
En juny 2014, François Sureau esdevé advocat al Consell d’Estat i al Tribunal de cassació. S’associa llavors amb Patrice Spinosi, igualment advocat al Consell, per formar la SCP Spinosi & Sureau3.

Sureau és un escriptor reconegut que ha obtingut premis tant prestigiosos com  Grand prix du roman de l’Academie française amb  L’Infortune  i el  Méditerranée  amb el   llibre Les Alexandrins. És un dels autors més preuats de l’editorial Gallimard.

El títol del relat  s’agafa d’una escena del llibre en que un vell vigilant de la morgue de la facultat de medecina, basc d’origen explica com a les cases de camp basques hi ha un camí que porta fins el cementiri de l’ indret : Cuando muere un miembro de la familia ,se le conduce a la casa del cementerio por un camino particular llamado “ el camino de los difuntos”,. Cada casa y cada família tiene el suyo”. Una explicació que lliga perfectament en la feina del propi autor que pot traçar i traça aquí el camí dels difunts en negar l’asil a una persona que després serà abatuda  i morta.

L’autor explica que el relat és autobiogràfic però els elements cabdals que conformen el nus de la narració fonamentalment els personatges són de ficció, però amb altres noms versemblants. La sensació de remordiment per un judici sobre demanda d’asil en que ell elabora l’informe de negació constitueix el fonament d’aquets remordiment. El neguit de potser no haver estudiat prou el cas, d’haver avaluat les circumstàncies de manera superficial, el desconeixement i poca credibilitat que atorga al demandant …. tot plegat fa que la narració esdevingui una confessió i un alliberament de la tensió acumulada durant molts, masses anys. Alliberament sí, reparació però ja impossible.

La narració ens explica la feina que fa l’autor en els jutjats fins que decideix canviar de lloc i actuar en la Comissió sobre l’Asil Polític. Entrem de ple en el funcionament d’aquesta instància judicial. En aquesta feina es troba el cas d’un refugiat basc que va fugir d’Espanya després de  participarà en al mort del comissari de policia Melitón Manzanas, una de les primeres víctima d’Eta, Manzanas era un policia que participava activament amb els tortures als detinguts al país basc . Javier Ibarrategui. L’activista que demana l’asil,  declara a la Comissió que sap que serà  executat  pels grups antiterroristes clandestins   si es tornat a Espanya, però que si la Comissió refusa la petició d’asil polític, tornarà al seu país, no fugirà. La Comissió decideix malgrat les afirmacions del demandant refusar la seva petició d’asil. Un temps després llegeix en una noticia l’assassinat de Javier Ibarretegui a mans dels grups para policials espanyols.

A partit d’aquí Sureau té un cert remordiment de no haver escoltat la demanda tranquil·la de l’activista basc , però la narració no és per justificar la seva decisió ni per demanar disculpes per haver-la pres.

Es tracta de posar damunt el paper   una reflexió sobre la manera de prendre decisions que es fa des de la convicció d’honestedat i feta per persones formades i ben preparades però que a vegades poden conduir a situacions irresolubles com la del activista basc.

Sureau no havia explicat mai aquesta història i ho fa amb aquets text, breu, intens, profund, colpidor de només quaranta pàgines.

Una narració sincera ,sense cap mena de floritura però tampoc cap element de cinisme que fa que la “confessió” de l’autor sobre els fets i el malestar que li van deixar els fets posteriors, són elements que fan revisar  moltes de els decisions que la llarg de la seva carrera professional es van prendre.

Relat que surt directament de la consciència de l’autor,planteig el dilema moral sobretot quan hi ha conflictes  polítics, ètnics i territorials, excel·lentment plantejat ,escrit i resolt.