Veus discrepants

by

Davant les decisions que estan prenent ela països de la Unió Europea s’han alçat veus diverses contra les mesures restrictives que s’estan prenent més enllà de les organitzacions humanitàries que han aixecat la seva veu també alguns pensadors europeus es mostres contraris a les polítiques de portes tancades.

Una bona mostra és aquest manifest que publicava el diari Ara.

Ens agrada i per això el reproduïm:

Crida oberta a acollir els refugiats a Europa..

 És una important catàstrofe humanitària de dimensions històriques que ens posa davant una responsabilitat de la qual no podem escapar

Nosaltres, ciutadans dels estats membres de la Unió Europea, de l’espai Schengen, dels Balcans, del Mediterrani i el Pròxim Orient, així com ciutadans d’altres països del món, que comparteixen les nostres preocupacions, llancem una crida d’emergència als nostres conciutadans, als nostres governants i als nostres representants als Parlaments nacionals i al Parlament Europeu, així com al Tribunal Europeu dels Drets Humans i a l’oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats:

Els refugiats del Pròxim Orient han de ser rescatats i acollits!

Des de fa anys, els immigrants del sud del Mediterrani que fugen de la pobresa, la guerra i la repressió s’ofeguen al mar o s’estavellen contra el filferro espinós. Quan han aconseguit creuar el mar, després d’haver sofert l’extorsió a mans de bandes de contrabandistes, són expulsats, empresonats o llançats a la clandestinitat pels estats que els defineixen com a “perills” i “enemics”. Malgrat això, són perseverants i valents, s’ajuden els uns als altres per salvar les seves vides i crear una esperança de futur.

Però des que les guerres del Pròxim Orient, i especialment a Síria, han aconseguit proporcions de massacres en massa i no hi ha un final a la vista, la situació ha empitjorat. Les poblacions es mantenen com a ostatges de les parts en conflicte, bombardejats, morint de gana i atemorits. Poblacions senceres s’han vist obligades a un èxode perillós que ha costat milers de vides i que empeny homes, dones i nens cap als països veïns i que ara estan cridant a les portes d’Europa.

És una important catàstrofe humanitària de dimensions històriques que ens posa davant una responsabilitat de la qual no podem escapar.

La incapacitat dels governs de tots els nostres països per posar fi a les causes d’aquest èxode (si no estan, de fet, contribuint a la seva exacerbació) no els exonera de l’obligació de socórrer i acollir els refugiats, respectant els seus drets fonamentals, que, com el dret d’asil, estan consagrats a les declaracions i convencions de la legislació internacional.

No obstant això, amb poques excepcions -com la iniciativa exemplar d’Alemanya, que encara no ha sigut suspesa, i el gegantí esforç de Grècia per rescatar, acollir i acompanyar els milers de supervivents que diàriament arriben a les seves costes, tot i que la seva economia s’ha sumit en l’austeritat devastadora-, els governs d’Europa s’han negat a fer front a la situació generada, a explicar-la als seus ciutadans i a organitzar la solidaritat. No van més enllà dels egoismes nacionals. Per contra, d’est a oest i de nord a sud han rebutjat el pla mínim per distribuir els refugiats elaborat per la Comissió Europea o estan involucrats directament a sabotejar la situació. I encara pitjor, estan involucrats en la repressió, l’estigmatització i el maltractament dels refugiats i immigrants en general. La situació de la jungla de Calais, seguida ara pel seu desmantellament violent, contradient l’esperit i la lletra d’una decisió judicial, n’és una mostra escandalosa, però no és l’única.

Per contra, els ciutadans d’Europa i de fora, els pescadors i habitants de Lampedusa i Lesbos, els activistes d’ajuda als refugiats, les xarxes de suport als immigrants, laics i religiosos, centres d’acollida, a més d’artistes i intel·lectuals, són els que han salvat l’honor i han mostrat el camí cap a una solució. No obstant això, aquests s’enfronten a una insuficiència de recursos i, de vegades, a l’hostilitat de les autoritats públiques, i han de fer front, com els refugiats i immigrants, a un creixement ràpid d’un front xenòfob europeu que va des de la violència obertament racista i organitzacions neofeixistes fins a líders polítics i governs respectables que s’han decantat per un discurs marcat pel nacionalisme i la demagògia. S’enfronten dues Europes incompatibles i, a partir d’ara, n’haurem d’escollir una.

Aquesta tendència xenòfoba, mortal per a les víctimes de la violència i ruïnosa per al futur del continent europeu com a espai de llibertat, ha de revertir-se immediatament.

Amb més de 60 milions de refugiats al món, el Líban i Jordània n’acullen un milió cada un -que representen el 20% i el 12% de la seva població, respectivament-, i Turquia n’acull 2 milions -3%-. El milió de refugiats que van arribar a Europa el 2015 (una de les regions més riques del món malgrat la crisi) només representen el 0,2% de la seva població! Els països europeus, si els agafem en el seu conjunt, no només tenen els mitjans per rebre i acollir els refugiats i tractar-los amb dignitat, sinó que també han de fer-ho amb la finalitat de seguir reclamant els drets humans com a fonament de la seva política. També els hauria d’interessar si volen començar a reproduir les condicions per a la pau i la seguretat col·lectiva amb tots els països del Mediterrani que han compartit la mateixa història i el mateix llegat cultural durant milers d’anys. I això és el que s’ha de fer per eliminar per sempre del nostre horitzó l’espectre d’una nova època de discriminació institucional organitzada i de l’eliminació dels éssers humans indesitjables.

Ningú pot dir quan i en quina proporció els refugiats tornaran a casa, i ningú ha de subestimar la dificultat del problema que cal resoldre, la resistència que genera i els obstacles i perills que comporta. Però ningú pot seguir ignorant la voluntat dels pobles a acollir refugiats, ni el desig dels refugiats d’integrar-se. Ningú té el dret de declarar que el problema no es pot resoldre per eludir-lo més fàcilment.

Calen mesures d’emergència a gran escala i urgentment.

L’obligació de proporcionar assistència als refugiats del Pròxim Orient i de l’Àfrica en el marc d’una situació d’emergència ha de ser proclamada i implantada pels òrgans de govern de la UE i desenvolupada per tots els estats membres. Ha de tenir el suport de les Nacions Unides i ser objecte d’una consulta permanent amb els estats democràtics de tota la regió. S’han de desplegar forces civils i militars, no per dur a terme unes accions de guerrilla costanera contra els contrabandistes, sinó per portar ajuda als immigrants i per posar fi a l’escàndol dels ofegaments al mar. En aquest marc serà necessari prendre mesures enèrgiques contra el tràfic de persones i condemnar les complicitats de les quals es beneficien. Es tracta de prohibir l’accés legal que genera pràctiques mafioses, i no el contrari.

La càrrega dels països receptors de primera línia, en particular Grècia, ha d’alleujar-se immediatament i s’ha de reconèixer la seva contribució a l’interès comú.

La zona de lliure circulació de Schengen s’ha de preservar, però s’ha de suspendre el Reglament de Dublín, que permet retornar als immigrants al país d’entrada, i s’ha de renegociar un nou reglament. La UE ha de pressionar els països del Danubi i dels Balcans perquè tornin a obrir les fronteres i ha de negociar amb Turquia perquè deixin de fer servir els refugiats com una excusa politicomilitar i com a moneda de canvi.

Al mateix temps s’ha de proporcionar transport aeri i marítim per transferir tots els refugiats registrats als països del nord d’Europa que tinguin capacitat objectiva per rebre’ls en lloc de deixar que s’acumulin en un petit país que corre el risc de convertir-se en un immens camp d’internament a compte dels seus veïns.

A més llarg termini, Europa -que s’enfronta a un dels grans desafiaments que fan canviar la història dels pobles- ha de desenvolupar un pla controlat democràticament d’ajuda i de gestió per als supervivents d’aquesta gran massacre i per als que els estan ajudant. S’han d’establir no només quotes d’acolliment, sinó també ajuda social i educativa i, per tant, s’ha de disposar d’un pressupost especial i de disposicions legals que garanteixin nous drets que incorporin les poblacions desplaçades en les societats d’acolliment d’una manera digna i pacífica.

No hi ha cap altra alternativa. O hospitalitat i dret d’asil o barbàrie!

 

Signen aquest manifest entre altres : JUDITH BUTLER / ÉTIENNE BALIBAR / JOSEP RAMONEDA / SANDRO MEZZADRA / AHMET INSEL

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: