Archive for Abril de 2016

Noms propis (XIII)

Abril 30, 2016

Joan López Jurado. Fa uns pocs dies moria a Sant Sadurní el company socialista  Joan López. En la seva etapa política institucional va ser regidor del PSC a l’Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia (2003-2007), vicepresident 5é del Consell Comarcal de l’Alt Penedès i responsable de l’Àrea de Promoció Econòmica i Comarcal. També va ser cap de gabinet d’alcaldia de l’Ajuntament de Sant Pere de Ribes.

En l’actualitat era membre  de la Comissió Executiva de la Federació del PSC de l’Alt Penedès-Garraf.

Havíem compartit espai en el Consell de Federació , era una persona molt arrelada al territori amb voluntat de transformació.

Sabíem de la seva malaltia però també creiem que l’havia superada a base d’esforç i convicció , el mateix esforç i la mateixa convicció que va posar sempre en al defensa de les propostes socialistes i de progrés.

Finalment la malaltia ha pogut amb ell , per ben segur que al seva tasca i el seu record perdurarà entre els seus familiars, amic i companys.

 

NODE : “Consorci comarcal d’administracions públiques i agents socials pel desenvolupament econòmic del territori”

De fet aquesta mena de consorci va ser una derivada de la política de la Diputació de Bracelona que veient que existia una certa dispersió en els esforços va decidir promoure aquesta organització com a  canalitzadora i catalitzadora  d’esforços i recursos econòmics que aportava als ajuntaments .El cert és que l’experiment no va acabar de quallar a cap territori llevat del Garraf sense però  que hagi tingut massa èxit en les seves accions.

Potser la mateixa estructura del NODE és sobrera quan ha existeixen altres mecanismes amb més experiència i tradició al territori amb el mateix objectiu com la Mancomunitat o el mateix Consell Comarcal i també el seu poc èxit és atribuïble als mateixos ajuntaments que al marge del NODE segueixen fent les seves politiques de promoció econòmica a voltes contradictòries entre sí.

Ara El Consell Plenari de l’Agència de Desenvolupament NODE Garraf ha acordat el nomenament  del Sr. Isidre Also com a conseller delegat de l’entitat, el Sr. Isidre Also és secretari general de l’Associació d’Empresaris del Garraf, l’Alt Penedès i el Baix Penedès, des de 1991. Pel que hem pogut llegir a la premsa :

“Els propers mesos, el nou executiu de NODE Garraf treballarà de manera compatible en la direcció de l’organització empresarial i en la del consorci comarcal. Amb aquest nomenament, els membres que composen el Consell Plenari de l’Agència de Desenvolupament proposen una nova etapa en la què hauran d’accentuar-se les directrius per a les què es va crear aquesta eina de dinamització econòmica comarcal.

La industrialització, la promoció turística, la innovació i la internacionalització seran quatre parets mestres del nou pla de treball.  Alhora es donarà continuïtat a la tasca que es venia realitzant en els camps de l’eficiència energètica, el medi ambient i el patrimoni natural.  Bona part d’aquestes línies d’actuació reben el suport de la Diputació de Barcelona i la participació dels sis ajuntaments, el consell comarcal i els agents econòmics i socials.”

 Manifesto la meva sorpresa pel nomenament ( no entro en valorar ni els mèrits ni la capacitat que se li suposen al nominat) en un doble sentit , en primer lloc em sembla poc oportú que es simultaniegin dos càrrecs d’estructures diferents i que poden ser en alguns moment contraposades, la política de promoció no té perquè sempre anar lligada als interessos dels empresaris. I en segon lloc perquè crec que el NODE és avui innecessari ( i aquí coincidia , almenys en un programa radiofònic  amb l‘opinió del mateix sr. Also) en el territori ja hi ha prous estructures dedicades al mateix tema.

En fi ja en veurem les resultats i que consti que volem que siguin bons….

 

Carles Martí. Ha estat Regidor i Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Barcelona des del 1999 fins al 2010.  Del 2011 al 2015 he estat Senador per Barcelona. També havia estat un dels directius més importants del socialisme a Barcelona. Ara vol disputar a Carme Chacón la candidatura a encapçalar la llista de Barcelona al Congrés de Diputats si al final hi a eleccions. Ha esta contundent en unes declaracions al diari El Periódico:

–¿Per què s’hi presenta?
–M’hi presento perquè aquestes eleccions seran decisives per a aquest país, després que Ciutadans i Podem donessin una segona oportunitat al PP. Convé debatre, ja que hi ha una segona ocasió, què va passar amb aquesta llista el 20-D, si és millorable. No podem passar de puntetes sobre la confecció de la llista. M’hi presento per estimular aquesta reflexió. Ofereixo la meva experiència i les meves idees per ser una alternativa a la proposta actual.

-¿Per què creu que Chacón no hauria de repetir?
–Els resultats de les últimes eleccions no van complir ni molt menys les nostres expectatives. És bo replantejar-se si això té a veure amb les persones que encapçalaven la llista. Si no és així, tornem a repetir les llistes. Però si pensem que sí, s’han de buscar alternatives

Resumin i amb  contundència:  Carles Martí: “Em presento perquè seria un error que Chacón repetís”.

Completament d’acord , però tampoc tinc clar que ell sigui la millor alternativa, perquè com a candidat al Senat tampoc va obtenir uns resultats massa  bons . Certament Amb Chacón al capdavant, els socialistes van caure a la tercera força a Catalunya després dels comicis del 20 de desembre: van obtenir 8 diputats, 6 menys que el 2011. Els pitjors resultats de la història.

Martí afirma que calia debatre en profunditat el perquè dels resultats, no està sol en aquesta reclamació ,molta militància ho demana sense que hi hagi cap voluntat de fer-ho en cap lloc ni en cap elecció. Així anem sumant derrota darrera derrota ( cada cop pitjor) i no canvia absolutament res, tot són justificacions difuses per no assumir cap responsabilitat.

Sonen altres noms La Núria Parlón ( que sembla estar de moda, candidata  tot ) i potser sona també un nom interessant però que dubto que tingui el consens al PSC com és el de la Meritxell Batet.

A veure si al final hi ha primàries… i més després de que Carme Chacón ha anunciat la seva voluntat de retirar-se i no optar a tornar a  encapçalar de nou la candidatura de Barcelona. Ho podia haver fet abans del 20-D

Novetats doncs per començar. I si al final el nom d ela Meritxell Batet es confirma com a aspirant , doncs millor , el debat està servit.

 

Josep Piqué. Ara que la Carme Chacón anuncia l seva retirada alguns diaris recullen que  L’ex-ministre d’Aznar  s’ofereix a Mariano Rajoy per participar de nou activament en política.

Després de renunciar a diversos càrrecs en empreses ha fet arribar el missatge de la seva disponibilitat de nou per ostentar algun càrrec politics o tenir algun protagonisme en el PP.

Piqué, que va abandonar l’activitat política quan va renunciar al lideratge dels populars catalans l’any 2007, després d’haver estat un dels ministres emblemàtics de l’era Aznar després va exercir diverses responsabilitats en el sector privat, primer com a president de Vueling i després com a conseller delegat d’OHL.

Per la seva banda, segons asseguren  algunes infirmacions  a la Moncloa l’intent de Piqué d’acostar-se altre cop al Partit Popular ha sobtat, ja que l’exdirigent és vist amb molta recança en amplis sectors de la formació, que no han acabat mai de veure’l com “un dels seus”.

 

Anuncis

“25 anys de Vilanova i al Geltrú a través de la fotografia”

Abril 29, 2016

El Director de l’Arxiu Comarcal en Rafel Mestres serà el ponent avui divendres 29 d’abril de la conferència a l’Aula.

La proposta de “25 anys de Vilanova i al Geltrú a través de la fotografia” s’inclou en la voluntat de que al celebració dels vint-i-cinc anys de l’Aula es convertís també en  un punt de reflexió  i record històrics dels vint-i-cinc anys de la ciutat

A través de la selecció de vint-i-cinc fotografies es farà una mirada a la nostra ciutat i a la seva evolució.

Imatges diverses, imatges que quedaran en la petita història de la ciutat per la seva significació, perquè han estat notícia o perquè han significat alguns elements novedosos per Vilanova.

A través de les imatges coneixerem, en part, com la ciutat s’ha anat transformant i com també s’han aconseguit nous equipaments i noves maneres d’entendre el territori.

Si allò de que una imatge val més que mil paraules, doncs segur que moltes paraules seran les que ajudaran a fer donar una visió retrospectiva de la ciutat i els principals esdeveniments que s’han pogut copsar a través de fotografies i això pot servir com un element per ser recordat.

Los fotografies són testimonis de fets, situacions, transformacions que s’ha anat produint en el temps i per tant donar una visió dinàmica de la ciutat i la seva evolució en el temps.

Segur que la xerrada il·lustrada amb els fotografies  serà de força interès per la temàtica que ens ajudarà a recordar i  l’ interès estarà  també    pel ponent en Rafel Mestres que des de l’Arxiu té una visió privilegiada del devenir de la història de la ciutat .

***

 Llàstima…..

“La Fundació Rafael Campalans, el think tank del PSC, torna a posar sobre la taula l’horitzó d’un referèndum d’independència pactat amb l’Estat. El diputat Ferran Pedret ha elaborat el document Sortir de l’atzucac. Reflexions des del socialisme ´,en què hi teoritza quina podria ser la via per donar resposta a les aspiracions independentistes d’una part de la societat catalana, que no passa ni pel dret a decidir, ni pel dret a l’autodeterminació……..”

“Pedret ha girat la vista cap al Quebec, i concretament cap a l’Opinió del Tribunal Suprem del Canadà relativa a certes preguntes sobre la secessió de Quebec del Canadà, del 20 d’agost de 1998, “que mutatis mutandi podria fornir marcs conceptuals per al desbloqueig de la crisi institucional relativa al cas català”. En aquesta sentència, el tribunal canadenc va assegurar que “la contínua existència i funcionament de l’ordre constitucional canadenc no podria romandre indiferent a una clara expressió d’una clara majoria de quebequesos que no volguessin ja romandre a Canadà. Les altres províncies I el govern federal no tindrien base per denegar el dret del govern de Quebec a perseguir la secessió si una clara majoria del poble de Quebec tria aquesta fita, mentre fent això, Quebec respecti els drets dels altres.”

(fragment de la informació publicada pel digital El Món)

Part final de les conclusions del document:

Qualsevol decisió que s’hagi de prendre a Catalunya sobre assumptes tan transcendents com un canvi constitucional, o la secessió, requereixen d’un consens el més ampli possible sobre el propi mecanisme mitjançant el qual es pretén adoptar la decisió, per respecte no només al principi democràtic, que no es limita al principi majoritari, sinó també per respecte a un principi de prudència i responsabilitat. En tot cas, qualsevol solució s’haurà de basar en el principi democràtic i en el respecte al principi de legalitat, és a dir, el respecte al Dret, el que no suposa la rigidesa pròpia del legalisme formalista, sinó tan sols lleialtat a l’Estat de Dret, i això exigeix lleialtat, si fossin menester reformes, al procediment de reforma de la llei, inclosa la Constitució.

Els socialistes prioritzem la consecució d’un nou acord constitucional i creiem fermament en els avantatges i les oportunitats intrínseques que presenta una societat i un Estat federal. Els socialistes no creiem que la secessió sigui un projecte col·lectiu de consens a la societat catalana, i tampoc creiem que un referèndum sobre la secessió sigui l’única —ni tampoc la millor— de les opcions disponibles per afrontar la situació política que viu Catalunya, i també és per això que prioritzem sotmetre a la voluntat de la ciutadania un nou acord, que volem de caire federal. Ara bé, arribat el cas, l’organització d’un referèndum o consulta de secessió, hauria de ser fruit en tot cas del diàleg, la negociació i el pacte, no tan sols amb les institucions del conjunt de l’Estat espanyol, que també, sinó també fruit d’un pacte intern entre les diferents sensibilitats existents a la societat catalana. Qualsevol acord o pacte d’aquestes característiques s’hauria d’estendre a la definició de la iniciativa per a sol·licitar la seva convocatòria —incloent-hi nombre i forma de validació de les signatures si es contempla la iniciativa popular, i quòrum necessari d’escons si es contempla la iniciativa parlamentària— els terminis que cal deixar transcórrer entre iniciatives amb idèntic objectiu, les característiques del cens electoral, de l’autoritat de supervisió, dels procediments, de l’observació del procés electoral, de la informació oficial facilitada als electors, del paper neutral de les institucions, dels governs i dels mitjans de comunicació públics, dels quòrums de participació i de vots favorables a la secessió per poder considerar vàlid el resultat, d’una banda, i per poder considerar que s’ha acordat la secessió, si és el cas, de l’altra. Sens dubte, i com a part fonamental d’un acord d’aquestes característiques, PAPERS DE LA FUNDACIÓ / 166 87 cal també acordar els termes de la pregunta o preguntes i de les opcions de resposta, que en tot cas haurien de complir amb el Codi de Bones Pràctiques en matèria de Referèndums de la Comissió de Venècia, i com a mínim amb els següents requisits: la pregunta ha de ser clara, concisa, senzilla, no pot suggerir la resposta ni ser capciosa o hipotètica, i la resposta ha de poder ser formulada mitjançant un sí, un no, o un vot en blanc. Òbviament tots aquests aspectes haurien d’estar acordats i ser coneguts amb suficient antelació respecte a la data de celebració de la consulta o referèndum.

Cadascú que hi posi el comentari que vulgui….

Però interessant tanmateix.

Llàstima que arribi una mica tarda…

 

Els petits detalls

Abril 28, 2016

La ciutat és un “tot”, són els grans edificis i els petits detalls dels carrers, des dels esgrafiats de façanes, els picadors de les portes antigues  i el capriciós cablejat de  l’electre i el telèfon. Són les façanes amb història i memòria i són també aquelles anodines i adotzenades que la necessitat d’habitatge  suposadament “bueno,bonito i barato” ens ha regalat . Són les senyals de circulació de sempre i la senyalística nova que ens va conduint per l’espai públics i ens apropa als centres d’interès. La ciutat són els carrers i la seva tipologia i són sobretot la gent i les seves manifestacions en l’espai. La ciutat són les grans esdeveniments i els més petits i humils detalls que poden insinuar nous canvis i noves simbologies .A la ciutat  acostumem a trobar elements  anònims, modestos, que tenen història i són poc coneguts; podem  trobar encara en alguns portals l’abreviatura dels graus militars que haurien d’hostatjar-se a la casa  fins a les pintades reivindicatives, lúdiques, murals amb més o menys encerts o grafitis que es van alternat a les parets de la ciutat segons el moment en que visquem. Abans – i encara de manera reduïda- alçant el cap en segons quines cruïlles podies trobar les fornícules amb imatges de sant o verges diverses. Antigues devocions i demandes de protecció, ara les estelades dominen el paisatge i ja sabem que volen dir però  no sabria qualificar la significació real  dels  joc de sabatilles penjades en els cables d’alguns carrers de la ciutat  . He llegit que en diuen “shoefiti” ,combinació dels termes en anglès de sabata i grafític. Es practica ,sembla,  a les gran ciutats. També hi ha qui li dona el significat de “marcar territori” o fins i tot en algunes ciutats es parla com de senyal de venda de productes estupefaents. Estèticament en algun moments del dia té i segons la inclinació de la llum una certa gràcia, Potser tot plegat,però, no és res més que el resultat d’una rauxa que acaba com tantes vegades en l’aposta més inversemblant i en la juguesca més estrambòtica. Ves a saber!. El problema és si del petit detall d’ara es passa a una exposició d’indumentària diverses, cantonades amb pantalons al cables, altres amb samarretes, en fi can pengim-penjam. I parlant de les senyals de transit hem trobat el detall en una modalitat amable, de cortesia i que realça això de la política de proximitat. Al Raval de la Pastera davant de les cases anomenades dels “Pecats” hi ha senyalització especial en que es pot llegir “Fi de la tolerància” , vol dir que a partir d’ara es multarà qui hi aparquí. Qui avisa  no és traïdor. Nova política , Petits detalls

Més petis detalls Vilanova no és París. Obvi.  i el torrent de Sant Joan per descomptat no és el Sena. Tots dos però tenen el seu encant. Als  ponts de París diuen que els enamorats pengen un candau per significar el seu vincle amor i llençaven les claus al Sena. Tot plegat sembla que es va es va popularitzar  a rel de l’ensucrada novel·la de Moccia “Tinc ganes de tu” en la que uns enamorats pengen  un candau a Ponte Milvio. Doncs bé, ja ha arribat a  Vilanova aquesta simbologia amorosa i uns pocs –encara-  candaus pengen  de les baranes del pont sobre el torrent de  Sant Joan del carrer de la Torre d’Enveja. No sé si els claus es llencen al torrent. Ja veurem si el costum prospera i fa perillar la barana com ha passat a París.

Nous símbols , menors si es vol, van apareixent en una ciutat viva i dinàmica , petits detalls que la majoria de les vegades se’ns escapen però que també fan ciutat.

 

Publicat el Diari de Vilanova, el 22 d’abril del 2016

“Plis plas”…

Abril 27, 2016

En un “plis plas” el Rei ha despatxat la ronda de consultes, la final, abans d’anar decididament a unes noves eleccions.

Segur que al llarg d’aquest gairebé quatre mesos que estem en aquesta mena d’atzucac tots el partits negociessin o no  tenien  tot l’aparell de campanya en estat  de permanent alerta, per tant no els costarà gaire posar al directa i al llarg d’aquets dos mesos que  encara queden pels comicis ens puguin, altra vegada,  il·lustrar amb els seves propostes..

Al llarg d’aquets dies qui més qui menys ja ha donat les eleccions com un fet incontestable.

I per tant l’antologia de les declaracions cada cop van en aquesta línia:

Iglesias “Sí, probablement anem a eleccions, i no tenim cap por”, “Fa falta trencar l’empat i no sobra ningú. Si estem cridats a liderar aquest canvi, hem de ser generosos”,

Hernando :”les ambicions” de Pablo Iglesias hagin “frustrat la gran ambició de la majoria dels espanyols, que era manar a Mariano Rajoy i a les seves polítiques a l’oposició”.

Rajoy :“podem estar tranquils perquè vam fer el que havíem de fer, sense caure en l’ansietat” “No van ser capaces ( les forces polítiques)  i no han volgut l’alternativa de la lògica i la moderació”, que donava resposta al que els espanyols van dir en les urnes”.

Rivera: El pacto con el PSOE decae si hay nuevas elecciones”,

I en podríem anar trobant més i més.

Es tracta de fer bullir l’olla a foc lent per posar-hi tota la llenya quan comenci la campanya electoral.

Tampoc ser si cal que ens diguin masses coses més d les que han dit. Tot i que veurem segur girs estratègics i potser canvis de candidats significatius i tot plegat semblat el mateix segur que hi haurà matisos d’una certa envergadura.

I també hi haurà interpretacions diverses de perquè hem arribat fins aquí. Des qui invoca la història de la desavinença de l’esquerra per formar governs de coalició, sempre amb voluntat de fagocitar al del costat, per  altres la causa del desacord és  la voluntat d’Iglesias de fer un sorpraso al PSOE ( però que l’acabi fent que es tregui del cap el suport el PSOE per investir-lo president del  govern , eh) , potser  el joc d’egos que han coincidit en el moment polític no ha ajudat a arribar a acords . Però tampoc cal oblidar que segurament una de les causes més clares que ens han portat fins aquí ha estat la incapacitat del PP de forjar aliances i això no és aliè a com el mateix PP ha governat amb la seva majoria absoluta. No ha donat gens d’aire a les altres forces , no ha estat capaç de travar aliances en els temes més importants i ara paga la seva arrogància va ser el seu tarannà polític i parlamentari en els darrers quatre anys.

De res han servit ni les pressions del món econòmic ni es que provinents d’Europa han arribat als despatxos dels principals partits perquè assagessin  això que a Europa funciona que és la “gran coalició”. Segurament a Europa no conceben que un partit amb majori absoluta quan la perd no pot trobar cap aliat precisament per la política de terra cremada que ha portat a terme en els darrers anys. O és que algú es creu que Alemanya on governen els conservadors de la CDU i el socialistes del SPD , si en els darrers temps s’hagués negat el pa i la sal a totes les propostes socialistes hagués esta possible un acord de govern i a més referendat per els bases del SPD.

Quan es convoquen eleccions comença el ball d’enquestes.

Ara també passa  i de moment totes les que han sortit publicades dibuixen un panorama post lectoral molt semblant a l’actual Seria una bona manera de que al ciutadania obligués a les forces polítiques  a un diàleg més seriós i amb menys  tacticisme i els obligués a haver de trobar solucions reals i que servissin.

Però un cop obert el meló electoral també poden passar coses diferents a les que preveuen els enquestes i consolidar majories que fins ara no eren possibles. Ja ho veurem si en menys de setanta dues hores ningú ho arregla, els ciutadans i ciutadanes amb el vot tornaran a donar un mandat als partits.

Veurem si gestionen el patrimoni del vots amb una major voluntat de resoldre els problemes o bé sé segueixen amb comportaments autistes i de mirar-se el melic.

La dada més significativa la trobarem potser en els nivells d’abstenció que hi hagi.

Ep! En acabar la reflexió salta la proposta de Acuerdo del Prado… propiciat per Compromís i el seu líder a Madrid Joan Baldoví, un document per possibilitar un acord d’esquerres , el PSOE accepta 27 dels 30 punts, i posa damunt la taula una qüestió de confiança als 18 mesos però Ciudadanos ha aigualit la possible sorpresa i també Podemos crítica al resposta del PSOE ….

Lloable intent.

Hi haurà joc , ja ho veiem,  fins el darrer alè.

Tensions a la ciutat, com sempre.

Abril 26, 2016

Vilanova ha tornat  ser notícia. Llàstima que aquest cop de manera negativa i tot a rel d’una sentencia que invalidava la llicència que l’Ajuntament havia donat al festival de Música Nowa Reagge. El fets són simples. Un senyor que ve a Vilanova a passar les seves vacances  molest perquè prop de casa seva hi havia un festival de música i que li molesta la música, denuncia el fet . La primera sentència diu que no té raó, però fa recurs al TSJC i aquets acaba sentenciant que sí que té raó, que l’Ajuntament no pot donar la llicència ni cap llicència a festivals.

Així de simple, així de complicat. Aquesta mena de tensió fa anys que dura. Quan a meitat dels vuitanta es va regular els horaris dels bars fruït de les queixes reiterades dels veïns també hi va haver una manifestació ( més aviat reunió d’un grup d’amics, al final) contra la decisió. I si parlem dels envelats és la història continuades de les queixes dels veïns  i segurament  en part justificades, i així podríem anar seguint, des de l’Estiu Mogut , fins al Nowa Reagge per dir dos dels actes fets al Molí de Mar amb més presència del públic sempre han estat motiu d’alguna  queixa. Si féssim una relació de trucades fetes a la Policia Municipal no erraríem massa si afirméssim que al majoria són per denunciar molèsties a la via publica i moltes d’elles per accions de lleure o activitat cultural al carrer  . Fins i tot algú ( de fora) es queixava de sonaven els gralles a les matinades  de la festa major. Fins aquí…

Es comença per prohibir judicialment que els cavalls facin sonar les esquelles als prats, es segueix sentenciant que les campanes no toquin i s’acaba prohibint autoritzacions a festivals de música. I amb la prohibició es pateix perquè no acabi esdevenint jurisprudència i se’n vagin a fer punyetes la majoria dels festival a l’aire lliure del país.

Les tensions són inherents  a les ciutats , les  ciutats són un espai d’interconecció i de creuament d’activitats des d’aspectes socials, econòmics, associatius, físics, lúdics, es barregen a l’espai públic i a l’espai privat. Això és així i per tant es requereix , plantejament, planificació , execució i avaluació de les polítiques i de les activitats que fan sobre l’espai de la ciutat intentant compaginar i interseccionar en les diversos interessos i motivacions..

El permanent i creixent enfrontament entre temps d’oci-cultura-temps de lleure personal i descans han comportat un  conflicte a les ciutats, conflicte que no sols no és nou sinó que te fenòmens que alguns integren com a lluites identitàries. El conflicte entès com a una batalla entre els nouvinguts ( autòctons,però del país) i els residents a l’entorn de la recerca de la tranquil·litat per l’extensió del treball i la desubicació laboral ha provocat que temes que estaven arrelats a la nostra societat des d’una perspectiva d’oci, de lleure i de cultura popular avui esdevinguin font de conflicte sense que existeixen solucions màgiques. La pròpia administració municipal  està moltes vegades incapacitada  de trobar solucions , ni preventives ni repressives. La cultura en la resolució del conflicte com element estratègic i pedagògic ha perdut valor, davant de determinades intransigències i d’una creixent insubmissió al bé col·lectiu i a la disposició tolerant d’interpretar la ciutat com espai de bé comú i d’ activitat diversificada.

Fa uns anys es publicava a Vilanova Digital , predecessor d’aquest Eix Diari, una nota anònima  l’entorn de les queixes per activitats, el seu contingut és significatiu : “ Només cal mirar el tipus de gent que es queixa ; no us heu fixat que tots són nouvinguts a la Geltrú?. Ho sento però la culpa de tot aquest merder la tenen aquells que venen a Vilanova  a buscar el descans i no saben que Vilanova és una ciutat dinàmica  i viva on la gent  té ganes d sortir i passar-s’ho bé , Ja sé que és un tema recorrent  però sempre és el mateix! Podeu anar a viure a la muntanya ( i ara em podeu dir feixista o el que vulgueu)…”

Enfrontament doncs entre oci,lleure i /o cultura i  descans.

Són els de fora uns torracollons i els d’aquí uns angelets.

Ni una cosa ni ‘altra .Hi ha d’haver la possibilitat de comptabilitzar-ho tot.

I naturalment en la ciutat hauria de ser possible tot. Sense exclusions i amb els equilibris necessaris.

Cal l’adequació de la tradició a les necessitats actuals perquè són elements que han de generar un nou imaginari i un nou paisatge a les ciutats que facin d’imant de la majoria d eles persones que hi viuen. D’aquesta atracció n’ ha de néixer un model de convivència basat en el mutu respecte però amb una escrupolós compliment de les lleis que són el fonament de la convivència i el patrimoni d’unes lluites històriques. I cal també alts nivells de comprensió del fets culturals coma  fet que històricament ,a les nostres contrades, es concentren al carrer.

Feta la manifestació de dissabte promoguda per les entitats de la ciutat , manifestació  necessària i prou legítima,  posició clara manifestada en el manifest llegit que diu coses tant assenyades com:

 La sentència del Tribunal Superior de Justícia intenta coaccionar l’Ajuntament i fer-lo còmplice de les prohibicions futures: que no s’atorguin més llicències per a fer més concerts; que no se celebri cap altre festival. I això ens sembla intolerable. Haurem de trobar el camí, plegats, per fer cas omís dels dictats del Tribunal.

La nostra tradició és singular. Entenem el teixit associatiu com una de les riqueses més importants de la nostra vila; com el principal element que dóna resposta a les necessitats i demandes socials i culturals de la ciutat. Organització i autogestió que, en els darrers anys, ens han dut a tenir esdeveniments musicals com el mateix Nowa Reggae, el Faraday, el Vida, el Manani Rock, el Tranuita, el Tingladu, l’Ateveu… i el que encara ha d’arribar. Un panorama del tot insòlit en l’àmbit nacional al qual ens hem d’aferrar.

Respectar el dret al descans dels veïns de tota la vila no és incompatible amb una activitat musical a l’aire lliure en els mesos de bonança climàtica. A la nostra ciutat sempre hi ha hagut activitat lúdica, festiva i cultural amb la música com a element principal: a la Plaça de la Vila, la Plaça del Mercat, la Plaça de les Casernes, la Plaça de les Neus, la Plaça de les Cols, la Rambla Principal, la Plaça del Port, l’esplanada de Ribes Roges, la Masia d’en Cabanyes, la Zona Esportiva, a totes les petites places i carrers que acullen les festes dels seus barris… I també al Molí de Mar, al barri de Sant Cristòfol. També allà. Des de sempre. Amb els veïns, la mediació i la bona entesa haurien de ser els únics camins.

Fet tot això i havent-nos queixat legítimament  arriba el moment de trobar solucions i deixar l’enfrontament permanent que no portaria més que frustració i esterilitat. Podem quedar-nos en atribuir la culpabilitat als veïns , sobretot si són de fora, i també podem carregar contra l’ajuntament per la pretesa tebiesa en la defensa de la cultura popular, ens podem rebolcar en la queixa  però el que cal i interessa a tothom és trobar solucions, pactes, transaccions que facin possible la compatibilitat de la cultura al carrer i el descans dels veïns. I aquí els poders públics tots – des del legislatiu fins els ajuntaments passant pel judicial -, amb la participació de la societat i sobretot dels elements més actius en la difusió cultural ha de trobar aquells canvis legislatius, acords i pactes que s’han de complir lleialment que permetien els usos diversos de la ciutat.

No pot ser que un jutge digui que tot plegat és legal i en vingui un altre i sentenciï a l’inrevés.

Cal una legislació clara i que faci  compatible tots els usos de la ciutat i no sigui donada a interpretacions en funció de la subjectivitat de que ha d’emetre sentència. I sobretot cal respectar allò que ha esdevingut un acte consolidat en un moment i un espai determinat.

I com diu el manifest : A la llarga, hem de lluitar per canviar la legislació, a tots els nivells, per poder permetre aquests esdeveniments. Però a curt termini no ens podem permetre el luxe de perdre cap dels nostres festivals. Així́ que: exigim solucions puntuals immediates, alhora que demanem solucions sòlides i consensuades a llarg termini.

Els poders públics, l‘ajuntament representa tant als ciutadans que són  els promotors dels festivals i altres actes culturals al carrer com representa també els presumptament afectats, per tant ha de jugar un paper d’àrbitre. Buscant i   trobant l’equilibri que possibiliti que Vilanova acabi essent una ciutat inclusiva

I El “ inclusiva” és  terme usat en diversos treballs sobre el municipalisme que s’entén com aquella ciutat on conviuen totes les activitats humanes i com es resolen i s’analitzen els dificultats pròpies de la vida en comú.

La ciutat “inclusiva” és el concepte contrari en la diversificació de la ciutat segons els seus usos. Les relacions entre la ciutadania i l’espai cal que es puguin realitzaren qualsevol indret de les ciutats perquè especialització comporta segmentació i a llarga desconnexió.

Pacte social per gaudir de tot  a la ciutat . Cultura  i oci , descans i repòs com elements d’aquest pacte necessari i possible pacte.

Cal treballar-hi sense límits per poder seguir gaudint de la creació cultural a l’espai públics i perquè la ciutat sigui també el redós del descans de qui així ho desitgi.

Difícil? potser sí. Necessari ,sens dubte.

 

Publicat a l’Eix Diari el 19 d’abril del 2016

De lectures

Abril 25, 2016

Cuando éranos Ángeles.

Beatriz Rodríguez

Biblioteca Breve Seix Barral

Editorial Planeta.

Barcelona 2016.

Novel·la on es narra com l’acumulació de fets , nascut alguns molts anys enrere ,poden acabar esdevenint la causa d’un crim. ¿Pot gestar-se tot plegat durant l’adolescència i emmagatzemar el suficient odi per causar molt més anys més tard  una tragèdia?. La recerca del processos de la creació de la identitat  i la personalitat  d’un conjunt de joves que viuen en un petit poble del llevant on durant els estius viuen i conviuen amb els primers amors, les gelosies, la pèrdua de la innocència en el pas de la infantesa a l’adolescència i a la joventut, les diferències socials que comporten tractes diferenciats també , la submissió als poder dels diners i la riquesa, l’estratificació en el treball  i com es pot anar gestant un malestar que acabarà amb secrets ,traïcions, desitjos mai acomplerts  i finalment amb una mort.

En definitiva la descripció de l’ambient humà i social d’un petit poble rural prop dels grans nuclis de turisme de la costa i com la mort  d’un personatge benestant i de família influent posa al descobert secrets que potser sabia tothom però que ningú s’atrevia a expressar públicament.

L’autora Beatriz Rodríguez Delgado (Sevilla, Espanya, 1980) és llicenciada en Filologia Hispànica. Ha treballat com a editora per a Trama editorial, La Fàbrica i el Grup Anaya. Ha estat col·laboradora de revistes com El rapte d’Europa o Trama i Textures i en guions de documentals com La memòria dels contes i Els últims narradors orals, de José Luis López Linares. També ha participat en seccions literàries i d’opinió, en publicacions del Grup Andalusia Informació i, recentment, en l’antologia de relats Watchwomen. Narradores del segle XXI. Actualment dirigeix l’editorial Musa a les 9 i el Festival de Poesia de Madrid. Ha publicat a l’any 2013 La Vida rea de Esperanza Silva  i aquesta Cuándo eramos Ángeles és la seva segona novel.la

Clara, una jove periodista, viu en un poble de menys de mil habitants, on porta una vida tranquil·la. Dirigeix el periòdic digital local tot i que ha tingut altres oportunitat en la seva vida professional que va voler vincular amb la convivència familiar, la trobem ara que  fa poc temps que la mort del seu marit va convulsionar la seva vida , intenta refer-la a base de treball i esforç. La Clara no té masses relacions en el poble  però freqüenta l’Hostal la propietària del qual, la  Chabela, que és un personatge interessant per la història que porta al darrera i també important perquè és la baula que uneix el passat i el present.

La narració comença quan es descobert el cadàver de Fran Borrego, un dels amos de les terres que envolten el poble de Fuentegrande. A partir de la troballa del cadàver la novel·la esdevé una mena de flashback en que es van intercanviat els moments de la història de Fran i els seus amics durant els anys de la seva joventut i els moments actuals d ela investigació que va fent al Clara per poder esbrinar la veritat els fets.

La investigació i el fet de d’anar descabdellant els fets portarà que la vida aparentment tranquil·la del poble  li mostri una  comunitat carregada  d’enveges que venen de lluny, intrigues i trames incompletes que provenen de els èpoques de joventut dels cercle d’amics del mort i que  Clara  desconeix però que anirà construint un relat amb les converses que manté amb al colla d’amics  d’adolescència i de joventut  que han anat tenint papers en la història de Fran. Coneixem la  història de cadascun d’ells, així com el descobriment  de la vida , per part d’aquest grup d’adolescents, i per vida volem dir  sexe, amor, les enveges , les amistats creuades , la decepció de la posterior vida i la venjança que ressorgeix després de molts anys i és l’autèntic motiu de la mort del cacic.

Cuando éramos angeles , és la mostra d’una joventut que en un petit poble sense masses divertiments va experimentant amb totes les possibilitats. Van acumulant història i hi ha un pòsit de sentiments barrejats que comportarà que al final el crim no sigui res més la conseqüència lògica de la concatenació de fets i problemes enquistats i mal resolts del grup d’amics de joventut.

És una narració coral, cada personatge té el seu protagonisme i és part fonamental en la conjunció narrativa. Els personatges estan molt ben situats sobretot les actituds de quan són adolescents i sembla que no tinguin aturador en la recerca de la llibertat. Com en un ambient rural i allunyat de les grans ciutats es viu el pas de l’adolescència a la Joventut i com hi ha episodis que marquen suficient com perquè  anys més tard genera una tragèdia inesperada i impensada.

La periodista també viu canvis en al seva vida sobretot quan sembla que és possible refer una relació en conèixer un executiu d’una multinacional que ve  a fer una proposta  per l’adquisició terrenys de la persona que ha estat assassinada amb qui començarà una relació que el futur decidirà si serà prou sòlida. El fet de la proposta de venda afegeix suspens a la trama

Alguns girs inesperats en alguns fets dóna també un cert suspens a la investigació..

Una narració en que la recerca de la identitat d’un col·lectiu de joves que viuran i compartiran aventures però quedarà un pòsit de voluntat de revenja que sorgirà anys més tard.

Novel·la sobre les relacions humanes, la crueltat  i aquells elements que poden arribar a configurar les personalitats i com aquetes després forgen les pròpies vides  i les circumstàncies que les acompanyen.

Molt interessant.

 

 

 

 

 

 

Noms propis. (XII)

Abril 24, 2016

Arnaldo Otegui. Sempre he considerat que el seu empresonament va ser un error. Ens agradarà o no  – a mi gens- la figura política d’Otegui però si que cal reconèixer-li que ha estat un actiu protagonista en el procés de l’aturada de la violència d’Eta. Segurament hi hauria d’haver hagut solucions polítiques abans d’empresonar-lo. Certament emblava una revenja i  malgrat tota la barbàrie l’Estat no pot mai actuar com si fos una revenja.

Ara bé escoltar algunes de les seves declaracions en   l’entrevista que li va fer Jori Evole en el programa Salvados són esfereïdores. Així quan afirma que “la intención no era matar, sino causar daños materiales” crec que és d’una hipocresia insultant. Si no tens intenció de matar  no poses bombes i no val l’excusa que ja havien avisat,

Però el més patètic és que diu reflexionar a  l‘entorn del dolor de les víctimes quan li comuniquen la mort de la seva mare. “Cuando estás en el patio y viene alguien y te dice ‘llame usted urgentemente a casa’, sabes que ha pasado algo grave. Y uno piensa lo peor. Eso me llevó a una reflexión. Cada vez que ETA cometió un atentado alguien llamó también por teléfono a los padres, a los amigos de esa persona y les dio la puta noticia de que su ser querido había muerto. Eso es un motivo de reflexión”. I tanta reflexió!!!  Si algú tan sensible com ell ha de regir els destins d’algun govern  millor plegar veles  abans.

Però vaja els lideratges a vegades es construeixen des l’enfrontament i també des de la falta total de sensibilitat pel dolor aliè. Així ens va.

 

Artur Mas. Va ser present a la presentació del llibre del Josep Maria Flores sobre el President Puigdemont, De pedra Picada. Va parlar poc del llibre que ja d’entrada va confessar que no havia llegit, però que llegiria en els properes setmanes.

Si no podia parlar del llibre  – ja ho va fer, poc també,  el Ricard Rafecas i el mateix Josep Maria Flores de manera prou interessant-  de que parlaria?  Doncs del procés – només faltaria-  i de la seva visió del tema. Això com que era   “deja vu” . Em va interessar molt més i crec que també al públic el perquè Puigdemont va ser l’escollit d’un grup reduït de noms. Va assenyalar Mas el fet de que al nou President no calia explicar-la res del procés ja que era un dels que havia treballat de valent des de la presidència d el’AMI i fent al·lusió al títol un independentista de pedra picada que no calia explicar-hi gairebé res de tot el camí cap la república catalana. I assenyalà també que l’elecció va ser  perquè era un persona amb capacitat de gestió i que ho havia provat a bastament  al front d e l’Alcaldia de Girona. I aquí per mi hi va haver una de les reflexions més interessant quan Mas va explicar algunes de les sensacions sobre la soledat del poder. Aquells moment íntim en que qui governa ,després d’escoltar, reflexionar, contrastar ha de decidir i sap que al seva decisió pot afectar a molta gent. M’hagués agradat que seguís per aquets camí més personal i més intimista  perquè és quan veig un Mas que excel·leix en el relat.

I encara algunes altres, la duresa del poder que segurament acompanya  a aquesta solitud, saber que cal fer i el valors de la renúncia que es tant vàlid com el de l’acceptació i va dir fen referència que havia fet alguna proposta més que havia rebutjat. I saber dir que no té  també un gran valor.

Algunes de els anècdotes que va explicar també van tenir  acceptació entre el públic però la confessió que fer del que va pensar després de vint  minuts de parlar amb Puigdemont va ser definitiva. Explica que en el moment de  convèncer ( va ser fàcil) a Puigdemont va pensar, que a ell li havia costat nou anys arribar a  ser president i a aquest ( Puigdemont) hi arribarà amb vint minuts.

En fi Mas va predicant al llarg del país i aprofita a qualsevol acte per llençar el missatge sobre el país i també queda subjacent sense explicitar-se que ell encara està aquí.

Llàstima que del llibre no en parles gairebé gens.

Pere Macias. No negaré que m’ha causat una certa sorprès el nomenament de Pere Macias com a responsable de la direcció estratègica del projecte d’acabar al connexió el tramvia per la Diagonal barcelonina.

Sorpresa perquè el govern de Barcelona en comú hagin triat a  una persona molt vinculada políticament  CDC. Sense discutir la seva vàlua professional que és alta  sorprèn perquè ben segur que  es podrien trobar altres professionals igualment de valuosos entre les cercles més propers al govern.

És doncs també un nomenament estratègic, sens dubte.

Macias és actualment el president del Cercle d’Infraestructures, un organisme creat per ell mateix dedicat a l’organització de conferències sobre les necessitat i projectes infraestructurals, actuant també de lobby de pressió . Aquesta era la seva principal activitat des que va abandonar la seva acta de diputat al Congrès coincidint amb el final de la passada legislatura. Macias va ser conseller quan Jordi Pujol presidia la Generalitat (entre 1997 i 2001) i abans havia estat alcalde d’Olot, president de la Diputació de Girona i president de l’Associació Catalana de Municipis de Catalunya. Ara treballava políticament en la refundació de CDC i sonava com una de les persones amb futur al sí del parit.

La feina de Macias  serà al de concretar els treballs encarregats per l’Ajuntament i portar a terme les negociacions per executar les obres i decidir si els actuals accionistes del Tram (l’empresa concessionària dels tramvies) participen en les obres o simplement.

El fitxatge no ha caigut massa bé – era d’esperar i té una certa lògica també-  a les files Convergents, el seu cap a l’ajuntament i antic alcalde Trias  ja ho ha deixat clar, i diu que per més amic que sigui Macias el nostre posicionament en contra serà dur i contundent.

Però altres han anat més lleny i han assenyalat que potser hi ha una certa incompatibilitat  ètica entre la seva militància a CDC i la seva nova responsabilitat. Buf!!. En fi que diuen que l’ex-conseller està fent el joc a l’Alcaldessa i deixa a CDC en una posició complicada.

Temps de convulsions…..

 

Rita Barberá .El jutge envia la causa  al Suprem .Tothom ho sap i és profecia…

El jutge del jutjat d’Instrucció número 18 de València, Víctor Gómez, ha enviat una exposició raonada al Tribunal Suprem amb la part que afecta l’exalcaldessa de València i senadora, Rita Barberá, per blanqueig dins de l’Operació Taula derivada del cas Imelsa.

En l’escrit l’instructor subratlla les sospites sobre els comptes del PP municipal i la relació de Rita Barberá amb la responsable de les finances, María del Carmen García-Fuster, principal imputada en aquesta peça separada, i creu que les explicacions donades per la senadora són “insuficients” per excloure la seva possible implicació.

Preval com sempre hauria de ser la presumpció d’innocència.

La mateixa Barberà reconeix haver pagat 1.000€ per la campanya però ja no diu res de que li hagin tornat ,després del corresponent blanqueig.

Des de, diguem-ho altre vegada, la presumpció d’innocència feia estrany veure que tot el grup municipal que presidia Barberà estava investigat i ella no.

Feia estrany que una d ela màximes responsables del PP Valencià esquitxat  cada dia de nus casos d presumpta corrupció no estigués al cas del que passava…

En l’ara senadora haurà de donar explicacions més clares de les que ha donat fins avui.

 

23 d’abril sant Jordi… mata l’aranya

Abril 23, 2016

La llegenda  (Text del Bienve Moya.)

El cavaller sant Jordi, occidor del drac, és patró de Grècia, d’Anglaterra, de Rússia, de Geòrgia, d’Aragó. El culte de sant Jordi a l’antic regne d’Aragó data del 1096, i es basa en la creença que el sant ajudà els antics aragonesos en la defensa de la ciutat d’Osca. Fou patró dels comtes reis de la corona aragonesa, i d’ells passà a ser patró dels seus estats. Així que Jordi també és patró de Catalunya des de que la Generalitat la feu efectiva el 1456. El retaule dramàtic del mite jordià ens presenta un cavaller, un heroi que duu a terme dues comeses: una, salvar una donzella de les urpes d’un monstre (el drac); i dues, alliberant aquesta donzella, i matant el drac, el cavaller també allibera les aigües d’una font, d’un riu, d’un estany, que el drac segrestrava. La llegenda occidental contempla un drac que s’assenta vora la font que proveeix d’aigua una ciutat. Per moure el drac del seu niu, cada dia els ciutadans oferien al drac, primer una bèstia de ramat i després un jove, fins el dia que li tocà a la princesa. A partir d’aquí es desenvolupa el drama. D’aquesta manera ens ho conta Jaume de Varazze en la “Llegenda auria”. www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0037636.

 El nom Jordi, segons el Diccionari de noms, de Josep M. Albaigès, derivaria d’un terme grec, georgos, amb el significat d’home que treballa el camp, pagès. El mateix significat del seu nom, i aquesta relació amb l’alliberament de l’aigua, segrestada per un ésser cosmològic (el drac), i, a més, la procedència del mite, que ens arriba del Mitjà Orient, de la vella Mesopotàmia, iniciadora de l’agricultura, ens pot indicar que ens trobem davant d’un remotíssim relat de l’”invenció” de la cultura de l’agre, de l’agricultura. La narració tindria aquesta seqüència: una emanació còsmica, prehumana (el drac), té segrestades les aigües; un heroi humà Georgos-Jordi, ─Tishpak en la mitologia sumèria; Perseu salvant Andròmeda del monstre Cetus, en la mitologia grega; o el ferrer o cavaller Belzunce exterminant l’Herensugue, en la mitologia bascopirinenca; matà el drac i allibera el poble donant-li (mostrant-li) l’ús civilitzador de l’aigua.

Al Principat, la data de sant Jordi compleix la funció d’una festa galant. És costum que els homes regalin una rosa vermella a la dona que li agrada o estima; ella hauria de correspondre amb un llibre. Tot i que des dels segle XV havia estat un vell costum entre les classes benestants, la seva popularització no arribà fins pels volts de 1914, a impuls, segurament, dels aires noucentistes de la Mancomunitat de Catalunya, precedent modern de l’actual govern de la Generalitat. La data és ocasió, també, per la celebració de fires populars de llibres i de l’aparició de novetats literàries.

Un poema

Pregària a Sant Jordi

Quan passis aquesta nit,

si ens vols fer més bella l’alba,

posa’ns un gruix de neguit

dins la nostra ànima balba.

Posa’ns-hi un gruix de neguit

i, a més, el foc d’unes roses

que ens desvetlli l’esperit

i hi mudi en cendra les noses.

I arrenca del cor dels cels,

o símbol de primavera!

el més brillant dels estels

que el vull lluir a la bandera.

(Antoni Massanell i Esclassans).

 

Alguns llibres.

Collita estrictament personal de llibres que per Sant Jordi ( i cada dia de l’any). N’hi hauria molts per recomanar  però jo he fet una petita tria d’aquells que darrerament m’han agradat i alguns fis i tot emocionat.

Aquelles portes giratòries. Lluis Foix. Premi Josep Pla. Col·lecció Ancora. Ed. Destino.

Memòries del vetarà periodista, recorregut i vivències al llarg de forces anys, Le portes giratòries fa referència a la porta del diari La  Vanguardia del qual Foix ha estat en diversos càrrecs.

Ejercicios de supervivencia Jorge Semprún. Colección Andanzas Editorial Tusquets.

Darrer relat pòstum de Semprún. Una denuncia de la tortura i un al·legat a favor de la fraternitat , la solidaritat i l’esperança.

De pedra picada Retrat. íntim del president Carles Puigdemont . Josep Maria Flores. Angle Editorial

El Josep Maria Flores basteix des de l’estima i amb un estil àgil i molt llegible un recorregut humà, vital, professional i polític del President que ens ajuda a conèixer qui és Carles Puigdemont, d’on ve, quins valors té com a divisa, què pensa, què vol i com és personalment fora del marc de la política.

 La primavera  de Munich . Jordi Amat. Premi Comillas, Editorial Tusquets.

A través de seguir les biografies de dos personatges  Julian Gorki i Dionisio Ridruejo el llibre explica la gestació i celebració de la reunió de Munich de les forces polítiques espanyoles a l’exili per intentar bastir una alternativa democràtica. Els fets batejats pel arquin-me com el Contubernio d e Munich va significar un avenç important de l’oposició espanyola.

 El Camino de los difuntos François Sureau Col·lecció Largo Recorrido nº91 Editorial Perifèrica.

Relat breu amb tint autobiogràfic. El text narra amb fermesa i amb convicció, sense cap mena de complaença el procés de prendre decisions i les conseqüències que aquesta acció pot comportar a altres persones. El moment en que dictaminar pot suposar un canvi dramàtic en la vida de les persones. La precisió del moment en que es dicta una sentència que serà letal per al sentenciat.

 Estimades Zambrano. Mercè Foradada Edicions Saldonar.

Una recreació des de la ficció i un enorme documentació de la vida de la pensadora Maria Zambrano i la seva germana . És una novel·la difícil d’encasellar, no és una novel·la biogràfica malgrat té aspectes de la biografia de les Zambrano. No és una novel·la històrica però la història es present en tot el recorregut i de les germanes que viuen moments difícils d’aquesta història , fonamentalment els conflictes de la Guerra Civil a Espanya  i la segona Guerra mundial , sobretot en al figura de  l’Araceli, fets que els hi van comportar molts entrebancs a la seva vida. L’autora recrea la memòria de les germanes.

La vida sense la Sara Amat. Col·lecció A tot vent , Edicions Proa,Pep Puig Premi Sant Jordi.

Qui se’n recorda, avui, de la Sara Amat? Amb prou feines tenia tretze anys quan una nit d’estiu, jugant a cuit a amagar amb la colla, va desaparèixer i no se n’ha sabut mai més res. L’únic, una notícia l’endemà al Diario de Terrassa, i també molts rumors i especulacions. De la Sara Amat se’n recorda sobretot el Pep de cal Sabater, el narrador d’aquesta història. Perquè aquella nit, segons ens diu, la Sara no va desaparèixer, sinó que es va colar a casa seva per la porta del darrere. No s’hi va amagar gaires dies, però de vegades la memòria d’alguns fets abraça tota una vida, i fins i tot li dóna un sentit. Escrita des de la distància dels anys, La vida sense la Sara Amat és la confessió d’uns fets inoblidables, uns dies de la vida d’un poble a l’estiu, d’un nen obedient i enamoradís i d’una nena que ja no era una nena i que volia acomplir el desig ferotge i urgent de fugir, ni que fos per la porta del darrere.

La Bíblia Andorrana , Albert Viralló. Editorial Columna

Escàndols bancaris i diners que s’amaguen. El servies secrets andorrans i l’agent Boix  intenten desmuntar una conspiració que podria acabar amb la independència d’Andorra.

La Maledicció dels Palmisano. Rafel Nadal. Editorial Columna.

Història ambientada al sud d’ Itàlia amb l’ascensió del feixisme i al segona guerra mundial . Amor i mort en un moment convuls de la història.

La amiga estupenda. Elena Ferrante. Narrativa Editorial Lumen .

Primer volum d’una trilogia de la relació enter deus amigues. Aquí les trobem en la seva infància i inic de l’adolescència. Època de descobriments i aventures en una Nàpols de meitat del segle XX.

Cuando éramos ángeles. Beatriz Rodríguez. Biblioteca Breve. Seix Barral

Novel·la on es narra com l’acumulació de fets , nascut alguns molts anys enrere ,poden acabar esdevenint la causa d’un crim. ¿Pot gestar-se tot plegat durant l’adolescència i emmagatzemar el suficient odi per causar molt més anys més tard  una tragèdia?. La recerca del processos de la creació de la identitat  i la personalitat  d’un conjunt de joves que viuen en un petit poble del llevant on durant els estius viuen i conviuen amb els primers amors, les gelosies, la pèrdua de la innocència en el pas de la infantesa a l’adolescència i a la joventut, les diferències socials que comporten tractes diferenciats també , la submissió als poder dels diners i la riquesa, l’estratificació en el treball  i com es pot anar gestant un malestar que acabarà amb secrets ,traïcions, desitjos mai acomplerts  i finalment amb una mort.

Los besos en el pan .Almudena Grandes. Colección Andanzas.  868 Tusquets, Editores

Torna Almudena Grandes  amb una més que interessant novel·la coral, trenca momentàniament la seva saga sobre al guerra civil i el franquisme , Episodios de una guerra interminable i ens ofereix un relat  novel·lat de la més absoluta actualitat.

La trama d’aquesta novel·la és la mateixa vida, un conjunt de successos i vivències dels protagonistes que viuen en un barri i en els moments en que la crisi assetja ja amb claredat  i les retallades fan estralls entre les classes mitjanes que es va dir per part d’alguns polítics que vivíem per damunt de les nostres possibilitats i la realitat va esdevenir la constatació de que tot plegat era una mentida, que vivíem en una bombolla que a l’ esclatar va esdevenir una tragèdia social i col·lectiva.

Les ferides que ha deixat són profundes i ben segur trigaran a cicatritzar.

Jardí a l’Obaga.Blanca Busquets . Col·lecció a Tot Vent 645 Editorial Proa

Amb , la darrera novel·la, Jardí a l’Obaga de Blanca Busquets, el lector farà un retorn al poble de La Carena, lloc on se situa ‘La nevada del cucut’, amb què l’autora va guanyar el premi llibreter l’any 2011. Aquesta nova novel·la de l’escriptora, periodista i filòloga, ocupa una molt bona posició, entre els deus primers, del rànquing de la ficció en català. Una llarga història de records, de memòria, d’anàlisi dels conflictes de relació i també de com els secrets familiars contenen a vegades  grans històries d’amors i odis com les que queden explicitades en aquesta novel.la.

Un acte per anar

També se celebrarà la diada de Sant Jordi  la Masia d’en Cabanyes en un acte organitzat pel Consell Comarcal com ja es tradició  amb l’Homenatge a la poesia: Cabanyes i Llull. V Lectura compartida i encadenada de poemes de Manuel de Cabanyes i d’altres autors i autores. L’acte començarà a les 10h als jardins de la Masia d’en Cabanyes amb la lectura de textos sobre Manuel de Cabanyes i alguns dels seus poemes, seleccionats per l’especialista Xavier Solà de Andrés. Tot seguit, Albert Soler, membre de la comissió de l’Any Llull i professor de literatura medieval de la Universitat de Barcelona, retrà homenatge a Ramon Llull, amb la intervenció “La literatura que salva”, a través de la qual explicarà els trets més importants de la seva obra. Després es farà lectura lliure de poesia, d’autoria pròpia o d’altres autors, amb la participació de poetes i poetesses comarca i de tothom que ho desitgi. Clourà l’acte la Coral “La Veu de l’Aula”, de l’Aula Universitària de la Gent Gran, que participarà amb una interpretació musical.

 

Destí la Moncloa.

Abril 22, 2016

Just després de presentar el balanç dels cent dies  de govern i presentar el detall del que el govern es proposa fre en el que duri la legislatura ( avui encara és una incògnita) , el President Puigdemont agafa la cartera i se’n va a la Moncloa.

Finalment Rajoy ha decidit veure’s amb Carles Puigdemont, President de Catalunya,  la versió oficial parla d’acostament dels cercles propers a Presidència havien manifestat el desig de poder veure’s amb Rajoy. Sigui com sigui i després de que Puigdemont s’hagi vist amb Pedro Sánchez, Pablo Iglesias i Albert Rivera només quedava Rajoy dels dirigents espanyols més importants i per fi han decidit trobar-se.

Però poques expectatives hi ha de que l’entrevista serveixi per a gaire , més enllà  de  que hi hagi un coneixement entre els presidents i alhora per cara a cara deixar clares quines són els seves posicions, per altra banda conegudes des de fa temps.

Abans de trobar-se però ja procurat marcar el territori..

Rajoy afirma: “Escoltaré a Puigdemont com a tots els presidents de comunitats autònomes, sense ordre del dia fixat i com sempre obert a escoltar

I Puigdemont abans de trobar-se ja menysté la mateixa convocatòria : “Després de sentir el seu company Santi Rodríguez augurant la convocatòria d’eleccions ja no sé si quan arribi estaran convocades, i no sé si valdrà massa la pena que hi vagi”.

L’afirmació del President dient que “ No ha anat bé” certifica que hi ha la discrepància en el procés que ja era coneguda. Per`a diferència de l’entrevista amb Mas sembla que s’ha avançat amb la possibilitat de trobar acords en diverses matèries traslladen la responsabilitat de possibles acords als vicepresidents respectius.

No ens hauria de sorprendre la realitat del resultat de la reunió. El tema del referèndum estava cantat que n’ l’acceptaria Rajoy que invoca el dret a  decidir dels espanyols i aquí ens hi compta a tots. Tant legítim com la posició del President Puigdemont de reclamar pactar el procés.

I per tant res de nou a la Moncloa , però també s’ha obert la via del pragmatisme i de la normalitat institucional.

Procurar resoldre els problemes més immediats i el “tema” ja arribarà.

Això sí, Rajoy va aprofitar de manera clara la reunió  per donar-li possibilitat de fer un acte de pre-campanya en la posterior roda de premsa – fet insòlit fins ara després de reunions amb presidents  autonòmics -.

En definitiva A Rajoy li interessava deixar clar davant l’electoral la fermesa davant el procés i per altra banda la capacitat d’escoltar i resoldre els temes de gestió.

Certament donar una bona imatge , de president de veritat,tanmateix.

Tots dos n’han tret els rèdits de la imatge de cara als “seus” , que més volen….

 

Divendres música i literatura.

Avui divendres i com ja s’ha fet tradicional per aquestes dates lliurem el premis de Narrativa  que l’Aula organitza  en la categoria de socis i de no socis.

La convocatòria s’ha repetit des de fa sis anys i s’ha mantingut els nombre de participants de manera constant.

Enguany coincideix amb al vigília de Sant Jordi fet que li pot donar si cal encara més sentit a la trobada .

L’acte començarà amb la interpretació de dues peces musicals a càrrec del   Quartet Glissando ( Maria Ausejo i Laia Garcia, violins Carla Laguna, viola Carlota Corbella, violoncel) dirigit per Daniel Gil . En aquesta primera intervenció interpretaran :  Cant dels ocells   Popular catalana/ P. Casals i Allegro del Divertimento en Re K. 136 W. A. Mozart

Seguidament el jurat del premi, que ha esta format per la Mercè Foradada, Antoni Colldeforns i la Rosana Lluch actuant de secretària al Maite Duran , farà una valoració dels treballs presentats i es donaran a conèixer les narracions guardonades i els seus autors o autores.

Seguidament es procedirà al lliurament dels premis i els autors o autores guardonats intervindran comentant la seva obra o bé llegint fragments de la narració.

Per cloure l’acte tornarà  intervenir el  Quartet Glissando que ens oferiran les peces  Lascia ch’io pianga G. F. Handel io Presto del Divertimento en Re K. 136 W. A. Mozart.

Per celebrar la convocatòria i felicitar els guardonats  prendrem una copa de cava.

 

 

Complicat, ben complicat

Abril 21, 2016

Queda poc temps i sembla que encara queden menys ganes d’arribar a alguna mena de pacte que faciliti un govern de progrés a Espanya i que ajudi a fer oblidar les polítiques del PP al llarg d’aquets quatre anys en que han tingut majoria absoluta.

L’aglutinant de fer sortir a Rajoy de la Moncloa tampoc ha servit com a catalitzador de cap possible coalició.

Ara sembla que tot es tracta de refregar-se entre els partits de qui és més responsabilitat el no haver assolit cap acord.

De tota manera els resultats de les diverses consultes entre al seva militància no deixa massa marge als dirigents per maniobrar.

Recordem-ho. El 51,6% dels militants del PSOE (95.7639) van votar en la consulta organitzada per la direcció per avalar la  , possibilitat de l’acord amb Ciudadanos per un pacte d’investidura

El suport va  a l’acord amb Ciudadanos va ser del 79% (73.940) del votants.

Sánchez doncs veia confirmada la seva política d’acords , amb una participació prou notable.

Però ,clar, Sánchez no va poder passar  la investidura en cap de els dues possibilitats que va tenir.

I això va portar a iniciar una altra ronda de negociació i en aquest va incorporar-s’hi Podemos que va fer un tomb per la taula abans d’aixecar-se i anunciar també una consulta a la ciutadania, amb un doble pregunta. La primera si avalaven la seva possibilitat de donar suport al pacte entre PSOE i Ciudadanos, com era d’esperar i com avalava la direcció aquesta proposta va rebre un rebuig clar.  El 88,23% dels qui van participar en la consulta interna —en la qual van votar al voltant de 150.000 persones, gairebé el 40% del cens amb dret a vot— si van manifestar en contra . La segona proposta que era recolzar un pacte d’esquerres va rebre el 91,79 % de vots afirmatius.

Doncs està clar oi?

Es veu clar que hi ha una certa incompatibilitat entre els propostes avalades per les bases i que ara serveixen d’argument llancívol contra els altres. I també acaba esdevenint una lògica cotilla i xarxa de seguretat alhora  per els direccions i per tant sembla que poc es mourà ja el panorama.

Però a hores d’ara ningú s’atreveix a  afirmar categòricament que ja no hi ha cap possibilitat de pacte o acord.

El record del 9 de gener a Catalunya , és la darrera esperança que els queda a alguns, però crec que amb ben poques possibilitats de repetició de la jugada. Aquí hi havia un  element comú que era el manteniment del procés, cosa que “allà” no hi ha cap iman que faci que acostar a les part contràries. Ni la Unidad d’Espanya aquets cop pot ser “el pegamento-imedio” que ajudi  configurar una majoria de govern ni fer saltar a Rajoy ha estat capaç de cohesionar una alternativa de govern.

Sembla doncs imparable la convocatòria de noves eleccions.

La solució catalana també és va diluint sobretot perquè que ara Rajoy faci un pas al costat , al darrera o amunt, té poca versemblança i també poca transcendència ja que els aparells ja esta posant la maquinària en marxa per la campanya i segurament també avui la presència de Rajoy en un PP assetjat pels casos de corrupció i de desacord fiscal amb hisenda és un cap de cartell que dóna per molt  a,l’hora d’accentuar la crítica.

Però la campanya s’intueix molt  ,molt avorrida.

Què ens han d’explicar de nou respecte  al que ja ens explicaven fa quatre mesos. Això pot arribar a convertir-se en una llarga baralla recíproca  entre tots  per  veure a que li poden adjudicar més culpes per la incapacitat manifesta de tots plegats per no haver arribat a  cap acord.

Tampoc és cap drama , un cert fracàs de la capacitat dels partits sí, és una llàstima les despeses que caldrà invertir-hi, però el tint dramàtic , gairebé apocalíptics  que alguns li volen donar tampoc.

El tema està en saber si els resultat de participació que van ser alts per damunt del 70% es repetirà. L’augment de l’abstenció pot ser clau en els nous resultats malgrat pel que han anat publicant els diversos mitjans de comunicació no diferiran gaires dels actuals.

Sí fos així ja hi tornarem a ser i llavors poques excuses valdran.

Alguna decisió caldrà prendre, perquè si els partits no fa res per trobar una solució ja hi haurà qui ho farà, sense anar més lluny l’UE exigirà decisions perquè la situació d’equilibri precari de l’economia no dona per masses invents o dilacions a l’hora de prendre decisions.

El compte enrere ha començat i poques possibilitats es veuen de resoldre l’empantanegat panorama polític espanyol.

Altre cop doncs es trasllada  a la ciutadania la responsabilitat de triar.

L’inapel·lable resultat de les urnes tornarà a posar damunt els partits la responsabilitat i seria desitjable de que finalment fos així aquest cop, ho resolguin.