Noms propis. (XII)

by

Arnaldo Otegui. Sempre he considerat que el seu empresonament va ser un error. Ens agradarà o no  – a mi gens- la figura política d’Otegui però si que cal reconèixer-li que ha estat un actiu protagonista en el procés de l’aturada de la violència d’Eta. Segurament hi hauria d’haver hagut solucions polítiques abans d’empresonar-lo. Certament emblava una revenja i  malgrat tota la barbàrie l’Estat no pot mai actuar com si fos una revenja.

Ara bé escoltar algunes de les seves declaracions en   l’entrevista que li va fer Jori Evole en el programa Salvados són esfereïdores. Així quan afirma que “la intención no era matar, sino causar daños materiales” crec que és d’una hipocresia insultant. Si no tens intenció de matar  no poses bombes i no val l’excusa que ja havien avisat,

Però el més patètic és que diu reflexionar a  l‘entorn del dolor de les víctimes quan li comuniquen la mort de la seva mare. “Cuando estás en el patio y viene alguien y te dice ‘llame usted urgentemente a casa’, sabes que ha pasado algo grave. Y uno piensa lo peor. Eso me llevó a una reflexión. Cada vez que ETA cometió un atentado alguien llamó también por teléfono a los padres, a los amigos de esa persona y les dio la puta noticia de que su ser querido había muerto. Eso es un motivo de reflexión”. I tanta reflexió!!!  Si algú tan sensible com ell ha de regir els destins d’algun govern  millor plegar veles  abans.

Però vaja els lideratges a vegades es construeixen des l’enfrontament i també des de la falta total de sensibilitat pel dolor aliè. Així ens va.

 

Artur Mas. Va ser present a la presentació del llibre del Josep Maria Flores sobre el President Puigdemont, De pedra Picada. Va parlar poc del llibre que ja d’entrada va confessar que no havia llegit, però que llegiria en els properes setmanes.

Si no podia parlar del llibre  – ja ho va fer, poc també,  el Ricard Rafecas i el mateix Josep Maria Flores de manera prou interessant-  de que parlaria?  Doncs del procés – només faltaria-  i de la seva visió del tema. Això com que era   “deja vu” . Em va interessar molt més i crec que també al públic el perquè Puigdemont va ser l’escollit d’un grup reduït de noms. Va assenyalar Mas el fet de que al nou President no calia explicar-la res del procés ja que era un dels que havia treballat de valent des de la presidència d el’AMI i fent al·lusió al títol un independentista de pedra picada que no calia explicar-hi gairebé res de tot el camí cap la república catalana. I assenyalà també que l’elecció va ser  perquè era un persona amb capacitat de gestió i que ho havia provat a bastament  al front d e l’Alcaldia de Girona. I aquí per mi hi va haver una de les reflexions més interessant quan Mas va explicar algunes de les sensacions sobre la soledat del poder. Aquells moment íntim en que qui governa ,després d’escoltar, reflexionar, contrastar ha de decidir i sap que al seva decisió pot afectar a molta gent. M’hagués agradat que seguís per aquets camí més personal i més intimista  perquè és quan veig un Mas que excel·leix en el relat.

I encara algunes altres, la duresa del poder que segurament acompanya  a aquesta solitud, saber que cal fer i el valors de la renúncia que es tant vàlid com el de l’acceptació i va dir fen referència que havia fet alguna proposta més que havia rebutjat. I saber dir que no té  també un gran valor.

Algunes de els anècdotes que va explicar també van tenir  acceptació entre el públic però la confessió que fer del que va pensar després de vint  minuts de parlar amb Puigdemont va ser definitiva. Explica que en el moment de  convèncer ( va ser fàcil) a Puigdemont va pensar, que a ell li havia costat nou anys arribar a  ser president i a aquest ( Puigdemont) hi arribarà amb vint minuts.

En fi Mas va predicant al llarg del país i aprofita a qualsevol acte per llençar el missatge sobre el país i també queda subjacent sense explicitar-se que ell encara està aquí.

Llàstima que del llibre no en parles gairebé gens.

Pere Macias. No negaré que m’ha causat una certa sorprès el nomenament de Pere Macias com a responsable de la direcció estratègica del projecte d’acabar al connexió el tramvia per la Diagonal barcelonina.

Sorpresa perquè el govern de Barcelona en comú hagin triat a  una persona molt vinculada políticament  CDC. Sense discutir la seva vàlua professional que és alta  sorprèn perquè ben segur que  es podrien trobar altres professionals igualment de valuosos entre les cercles més propers al govern.

És doncs també un nomenament estratègic, sens dubte.

Macias és actualment el president del Cercle d’Infraestructures, un organisme creat per ell mateix dedicat a l’organització de conferències sobre les necessitat i projectes infraestructurals, actuant també de lobby de pressió . Aquesta era la seva principal activitat des que va abandonar la seva acta de diputat al Congrès coincidint amb el final de la passada legislatura. Macias va ser conseller quan Jordi Pujol presidia la Generalitat (entre 1997 i 2001) i abans havia estat alcalde d’Olot, president de la Diputació de Girona i president de l’Associació Catalana de Municipis de Catalunya. Ara treballava políticament en la refundació de CDC i sonava com una de les persones amb futur al sí del parit.

La feina de Macias  serà al de concretar els treballs encarregats per l’Ajuntament i portar a terme les negociacions per executar les obres i decidir si els actuals accionistes del Tram (l’empresa concessionària dels tramvies) participen en les obres o simplement.

El fitxatge no ha caigut massa bé – era d’esperar i té una certa lògica també-  a les files Convergents, el seu cap a l’ajuntament i antic alcalde Trias  ja ho ha deixat clar, i diu que per més amic que sigui Macias el nostre posicionament en contra serà dur i contundent.

Però altres han anat més lleny i han assenyalat que potser hi ha una certa incompatibilitat  ètica entre la seva militància a CDC i la seva nova responsabilitat. Buf!!. En fi que diuen que l’ex-conseller està fent el joc a l’Alcaldessa i deixa a CDC en una posició complicada.

Temps de convulsions…..

 

Rita Barberá .El jutge envia la causa  al Suprem .Tothom ho sap i és profecia…

El jutge del jutjat d’Instrucció número 18 de València, Víctor Gómez, ha enviat una exposició raonada al Tribunal Suprem amb la part que afecta l’exalcaldessa de València i senadora, Rita Barberá, per blanqueig dins de l’Operació Taula derivada del cas Imelsa.

En l’escrit l’instructor subratlla les sospites sobre els comptes del PP municipal i la relació de Rita Barberá amb la responsable de les finances, María del Carmen García-Fuster, principal imputada en aquesta peça separada, i creu que les explicacions donades per la senadora són “insuficients” per excloure la seva possible implicació.

Preval com sempre hauria de ser la presumpció d’innocència.

La mateixa Barberà reconeix haver pagat 1.000€ per la campanya però ja no diu res de que li hagin tornat ,després del corresponent blanqueig.

Des de, diguem-ho altre vegada, la presumpció d’innocència feia estrany veure que tot el grup municipal que presidia Barberà estava investigat i ella no.

Feia estrany que una d ela màximes responsables del PP Valencià esquitxat  cada dia de nus casos d presumpta corrupció no estigués al cas del que passava…

En l’ara senadora haurà de donar explicacions més clares de les que ha donat fins avui.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: