Archive for Mai de 2016

De lectures

Mai 31, 2016

//api-public.addthis.com/url/shares.json?url=http%3A%2F%2Fwww.eixdiari.cat%2Fopinio%2Fdoc%2F63498%2Fels-aliats-de-la-nit.html&callback=_ate.cbs.rcb_gydx0
//publishing.kaloo.ga/acct/6074.jshttps://apis.google.com/_/scs/apps-static/_/js/k=oz.gapi.ca.kQWFhHGkWuE.O/m=plusone/rt=j/sv=1/d=1/ed=1/am=AQ/rs=AGLTcCO1ndLlsgtNXcjcTMiH92l8YAcUhA/cb=gapi.loaded_0https://pagead2.googlesyndication.com/pub-config/r20160212/ca-pub-3280094318311263.js//platform.twitter.com/widgets.jshttps://apis.google.com/js/plusone.jshttp://www.googletagservices.com/tag/js/gpt.js//www.google-analytics.com/analytics.js//www.eixdiari.cat/js/libs/modernizr-2.5.3.min.js//ajax.googleapis.com/ajax/libs/jquery/1.7.1/jquery.min.js// // // //eixdiari.disqus.com/embed.jshttp://partner.googleadservices.com/gpt/pubads_impl_88.js//s7.addthis.com/static/custom-messages.81bf084a2bb987231ff3.js//s7.addthis.com/static/layers.3569c08ac83473ad3e4a.js//s7.addthis.com/static/menu.cf6550cca54c247c788d.js//publishing.kaloo.ga/mod/widgetloader-9851634.js//publishing.kaloo.ga/wid/21238.js?loc=http%3A%2F%2Feixdiari.cat%2Fopinio%2Fdoc%2F63498%2Fels-aliats-de-la-nit.html//publishing.kaloo.ga/mod/widgets-426d09d.js//geo.kaloo.ga/json/?callback=kalooga.define//publishing.kaloo.ga/aid/6074.js?loc=http%3A%2F%2Feixdiari.cat%2Fopinio%2Fdoc%2F63498%2Fels-aliats-de-la-nit.html//publishing.kaloo.ga/mod/richbutton-47f1260.js//s7.addthis.com/static/273.21477c890b1b839921cd.js//s7.addthis.com/static/413.e77e6bca909dc1d3bca3.js//s7.addthis.com/static/402.b0de617ef943efa9104d.js

Els aliats de la nit 
Roser Caminals
Col·lecció el Balanci. 745
Editorial 62
Barcelona. Octubre del 2015

//api-public.addthis.com/url/shares.json?url=http%3A%2F%2Fwww.eixdiari.cat%2Fopinio%2Fdoc%2F63498%2Fels-aliats-de-la-nit.html&callback=_ate.cbs.rcb_gydx0//widgets.pinterest.com/v1/urls/count.json?url=http%3A%2F%2Fwww.eixdiari.cat%2Fopinio%2Fdoc%2F63498%2Fels-aliats-de-la-nit.html&callback=window._ate.cbs.rcb_v880//www.linkedin.com/countserv/count/share?url=http%3A%2F%2Fwww.eixdiari.cat%2Fopinio%2Fdoc%2F63498%2Fels-aliats-de-la-nit.html&callback=atajsshctcbslUTQ//graph.facebook.com/fql?q=SELECT%20url,%20normalized_url,%20share_count,%20like_count,%20comment_count,%20total_count,%20commentsbox_count,%20comments_fbid,%20click_count%20FROM%20link_stat%20WHERE%20url=http%3A%2F%2Fwww.eixdiari.cat%2Fopinio%2Fdoc%2F63498%2Fels-aliats-de-la-nit.html&callback=_ate.cbs.rcb_89a80//pagead2.googlesyndication.com/pagead/expansion_embed.js?source=safeframe//s7.addthis.com/static/lang/ca.js//m.addthis.com/live/red_lojson/300lo.json?si=574d0cecc38653e4&bl=1&pdt=415&sid=574d0cecc38653e4&pub=ra-51b35a367b151b84&rev=v7.0.3-wp&ln=ca&pc=men&cb=0&adu6=0&ab=-&dp=www.eixdiari.cat&fp=opinio%2Fdoc%2F63498%2Fels-aliats-de-la-nit.html&fr=opinio%2F&of=0&pd=0&irt=1&vcl=3&md=0&ct=1&tct=0&abt=0&cdn=0&pi=1&rb=2&gen=100&chr=utf-8&colc=1464667372888&jsl=8193&uvs=574d0b616c370a29005&skipb=1&callback=addthis.cbs.oln9_73356566671209440//m.addthisedge.com/live/boost?pub=ra-51b35a367b151b84&callback=_ate.track.config_respEls aliats de la nit//publishing.kaloo.ga/acct/6074.jshttps://apis.google.com/_/scs/apps-static/_/js/k=oz.gapi.ca.kQWFhHGkWuE.O/m=plusone/rt=j/sv=1/d=1/ed=1/am=AQ/rs=AGLTcCO1ndLlsgtNXcjcTMiH92l8YAcUhA/cb=gapi.loaded_0https://pagead2.googlesyndication.com/pub-config/r20160212/ca-pub-3280094318311263.js//platform.twitter.com/widgets.jshttps://apis.google.com/js/plusone.jshttp://www.googletagservices.com/tag/js/gpt.js//www.google-analytics.com/analytics.js//www.eixdiari.cat/js/libs/modernizr-2.5.3.min.js//ajax.googleapis.com/ajax/libs/jquery/1.7.1/jquery.min.js// // // //eixdiari.disqus.com/embed.jshttp://partner.googleadservices.com/gpt/pubads_impl_88.js//s7.addthis.com/static/custom-messages.81bf084a2bb987231ff3.js//s7.addthis.com/static/layers.3569c08ac83473ad3e4a.js//s7.addthis.com/static/menu.cf6550cca54c247c788d.js//publishing.kaloo.ga/mod/widgetloader-9851634.js//publishing.kaloo.ga/wid/21238.js?loc=http%3A%2F%2Feixdiari.cat%2Fopinio%2Fdoc%2F63498%2Fels-aliats-de-la-nit.html//publishing.kaloo.ga/mod/widgets-426d09d.js//geo.kaloo.ga/json/?callback=kalooga.define//publishing.kaloo.ga/aid/6074.js?loc=http%3A%2F%2Feixdiari.cat%2Fopinio%2Fdoc%2F63498%2Fels-aliats-de-la-nit.html//publishing.kaloo.ga/mod/richbutton-47f1260.js//s7.addthis.com/static/273.21477c890b1b839921cd.js//s7.addthis.com/static/413.e77e6bca909dc1d3bca3.js//s7.addthis.com/static/402.b0de617ef943efa9104d.js

Interessant novel·la sobre els treballs del serveis secrets i de les persones que reclutaven, no sempre per ideals,  durant la segona guerra mundial i sobretot d’aquells serveis aliats que van travar, organitzar i mantenir diverses xarxes que permetien la fugida de persones buscades pels alemanys o bé de pilots aliats que queien sobre l’Europa ocupada pels nazis. La xarxa de refugis i les persones que van comprometre la seva vida per salvar a altres i derrotar la barbàrie nazi. Una novel·la amb una bona narració que fa mantenir viu l’interès de la lectura i el seguiment de la novel·la fins el final.

Roser Caminals (Barcelona, 1956) és escriptora i viu a Frederick (Maryland, EE.UU.), on ensenya literatura espanyola a Hood College des de 1981.

La seva primera novel·la apareix en anglès i es publica als Estats Units, amb el títol Once Remembered, Twice Lived (1993), que dos anys més tard apareix a Barcelona a partir d’una traducció seva al català, Un segle de prodigis (1995). Continua en català, amb les novel·les Les herbes secretes (1999), i la trilogia situada a Barcelona El carrer dels Tres Llits (2002; 2010), La petita mort (2004) i La dona de mercuri (2006). Continua amb les novel·les Cinc-cents bars i una llibreria (2010) i Els aliats de la nit (2015).

Ha escrit l’obra de no ficció La seducció americana (2009) i ha traduït del català i castellà a l’anglès obres pròpies i de Carme Riera i Emilia Bazán. També té obra traduïda al castellà.

Les activitats de Roser Caminals es divideixen entre l’ensenyament, la traducció, i la narrativa. Una característica de la seva tasca literària és que es desenvolupa en tres llengües: català, castellà i anglès. Ha publicat assaigs i recensions a revistes americanes, i els seus llibres han rebut comentaris crítics favorables a El País, Avui, El Diari de Vilanova, Regió 7, a més d’altres diaris comarcals, i a revistes com Hispania, The Hispanic Review, Ojáncano i The Catalan Review, editades als Estats Units. La seva tasca ha esta reconeguda amb diversos premis.

A Els aliats de la Nit ens trobem al Fede del Castillo que ha treballat per diverses firmes comercial de poca importància. Després d’una prova entra a treballar en una farmacèutica alemanya que el destina com a visitador metge a les terres de Lleida i el Pirineu.

Ja se sap que moltes empreses estrangeres que  actuaven a l‘Espanya franquista de després de la guerra eren autèntiques i poc dissimulades tapadores d’activitats d’espionatge i contraespionatge de les forces en conflicte. Magnus, poderós laboratori farmacèutic alemany, on treballa el Fede n’és una d’aquestes, ell però hi entra desconeixent la situació. Es passa tota la setmana amunt i avall recorrent les carreteres del nord del país portant medicaments als metges de la zona. Els caps de setmana retorna a Barcelona on la seva dona que regenta un bar viu amb el fill dels dos però mantenen una relació més aviat tibant. La direcció de l’empresa li va donant petites feines que li recomanen que faci amb discreció fins que s’adona que està treballant per alguna xarxa important, però com que aquetes feines li són pagades de manera generosa no hi para massa atenció. Aquets diners i la seva possibilitat d’estar lluny de la família li permet donar sortida a desitjos ocults que té des de la seva infància.

Freqüenta els cabarets d’una Andorra en el límit de la guerra europea i l’Espanya del franquisme que persegueix els que fugen dels alemanys. Tot d’una Fede del Castillo veu que tota la vida que s’ha muntat li trontolla que el seu secret descobert el porta ha haver de fer feina pels contraris dels que li paguen el sou. Sense voler es converteix en un agent doble amb els perills i contradiccions que això comporta Fede del Castillo però no jutja ni s’implica en cap dels bàndols als que serveix i traeix alhora. Tot plegat desemboca en una doble o triple vida que l’obliguen a viure situacions realment incertes i perilloses amb final desconeguts.

L’acció es desenvolupa en la primera part del llibre a la neutral Andorra, que en mig de la situació complicada juga un paper de neutralitat, però que és un veritable vesper d’espies i contra espies que es vigilen i controlen. En aquells moments Andorra comença a explotar els primers complexes d’esquí, i alhora hi ha un floreixent negoci per part dels contrabandistes que juguen amb el profund coneixement del territori per passar “paquets”, persones fugitives dels nazis pels que cobraven quantitat importants de diners i no sempre amb la necessària fidelitat que  calia a la causa aliada. A vegades jugaven a dues i tres bandes conduint als fugitius a les mans de la guàrdia civil que també els extorsionaven per deixar-los passar sota l’amenaça de tornar-los a les de la Gestapo. Entre aquests fugitius hi ha, un hongarès fugitiu del seu país acusat d’estar involucrat en un atemptat a Budapest.

La segona part de la novel·la fa un canvi important deixa a Fede del Castillo i les seves “aventures” per Andorra on va coneixent i és conegut per personatges realment importants i necessaris en la trama del transport de persones, personatges a voltes sense escrúpols i altres carregats d’un idealisme exacerbat.

Aquesta segona part ens porta al Budapest simpatitzant del nazis amb el govern de Horthy i les seves Greu Fletxades i descobrim a Ferenc Kodaly després de ser expulsat de la càtedra universitària per els seves idees contràries al nazisme, malviu entre records i fent de cambrer. Ha perdut la casa i la seva dona l’ha abandonat i de cop i volta a través d’un alumne seu es veu involucrat sense adonar-se’n en la resistència fins l’extrem que només li queda al fugida travessant Europa fins Andorra. La novel.la ens conta i explica les vicissituds del professor fins aconseguir arribar al principat.

Retrobem alguns personatges passada ja al guerra per finalitzar la novel·la.

La novel·la està molt ben escrita i construïda, una trama ordida amb interès notable, creïble i amb un enorme treball de documentació. Manté el ritme i la tensió de manera constant que ajuda a la lectura. Els personatges, tots -i n’hi ha molts-, estan molt ben creats i aquesta construcció tant ben feta permet entendre el perquè d’alguns  comportaments, no sempre clars i transparents, dels personatges.

Més que interessant. Excel·lent

Anuncis

Per guardar la memòria.

Mai 30, 2016

Dies enrere va morir l’Angel Olivé.

L’Angel Olivé va ser una persona que va treballar amb discreció en camp de la cultura a la nostra ciutat i en algunes de les institucions que van treballar en la recuperació cultural en els moments de al transició.

Professor de la l’escola Universitària va tenir una activitat cultural notable des de la seva joventut.

En els anys 50 va participar activament en la confecció de la Revista Folklore que  a l’any 51 va ser una publicació  de freqüència irregular però de gran interès social i històric. Folklore adscrita primer a la Centre Interparroquial d’Acció Catòlica i més tarda al Coro, va  ser una revista amb informacions sobre l’activitat cultural i el sardanisme del moment. Va publicar forces articles en català.

Anys més tard concretament a l’any 1985 juntament amb Xavier Garcia va publicar un llibre on es parlava de l’acció cultural, social i de resistència portada a terme per aquesta Secció Folklòrica des dels grups sardanistes  fins a la participació activa en les festes de l’entronització de la mare de déu de Montserrat.

Més endavant l’Àngel Olivé va presidir el Centre d’Estudis de la institució Balagueriana. Li dóna un impuls important en el moment de la transició i va tenir la voluntat d’incorporar noves generacions d’estudiosos que van donar una activitat força notable a una vella estructura que estava a punt de desaparèixer.

Fruit del seu lideratge es va recuperar la publicació del Butlletí del Centre d’Estudis que en tres edicions aplega un seguit de treballs d’estudiosos locals.

Darrerament havia presidit l’Aula d’Extensió Universitària durant uns anys. Hi aportà la seva experiència i també amb novetats que van millorar la trajectòria de difusió cultural .de l’Aula:  “Ha representat, no un esforç, sinó una activitat cultural dedicada a les persones que no van poder estudiar en el seu temps i ara han tingut ocasió de manifestar-ho o d’assabentar-se de coses que ajuden a la formació cultural de les persones grans. Però grans no vol dir de 80 anys, sinó que vol dir que són Majors d’Edat, però majors d’edat amb majúscules.”

 Va ser també un dels impulsors i fundadors del l’entitat Grup d’Amics del Museu Balaguer   que entroncava amb la seva dedicació als final del setanta del Centre d’Estudis. Al amics també impulsà de nou la realització del Butlletí per la difusió de treballs i estudis al voltant del Museu  i la ciutat

Tot això fet amb constància i amb rigor , però també amb modèstia sense voler mai cap mena de protagonisme. Creia i practicava el treball en grup.

Amb la seva mort s’entronca un trajectòria cívica extraordinària.

Ciutadà compromès amb els neguits del seu temps  i a través de la cultura ha servit  a la seva ciutat i al seu país.

 

Homenatge degut. 

 Divendres passat es celebrà un acte recordatori de l’Esteve Orriols.

Esteve Orriols, regidor, alcalde, polític, resistent,  casteller, activista, culer  a matar…. fou un dels personatges que ha tingut més rellevància en la política de la ciutat d’ençà d ela recuperació de  la democràcia al nostre país.

De ben jove ja militava en els catalanisme i també tenis ja amb una clara consciència  social basada en els seu profund cristianisme.

Persona singular,afable, amb el punt de rauxa necessària, correcte i amb una gran generositat.

En l’acte hi van intervenir amics seus que en van glosar la seva trajectòria vital, i política. En Carles Duran, en Víctor Capdet,  en Joan Rodríguez, en Francesc Marc Álvaro, la Purificació Santamaria i  la Neus Lloveras ens van ajudar  a través d’un trajecte vital a copsar la seva gran personalitat.

Emotiu va ser el moment en que al seva filla Núria llegia un text del mateix Orriols

Des de les anècdotes de la infantesa fins als neguits en la política.

Segurament la política  a la ciutat no s’entendria sense la seva figura.

Cap de llista de CDC en nombroses ocasions va ser regidor i alcalde, diputat al Parlament , secretari de la mesa del mateix Parlament i va acabar la seva carrera política com a membre del CAC.

Quan va morir van escriure algunes notes sobre la nostra relació, avui repeteixo el que ja havia dit , serveixi com una aportació al seu record i fet tot des del respecte, l’estima i l’admiració: “ L’Esteve amb les seves virtuts , moltes ,i els defectes , com tots tenim, va saber estar al servei de la seva ciutat, del seu país, de les persones . Ho va fer amb modèstia , sense esperar ni agraïments, ni gratificacions  ni reconeixements, ho va fer perquè tocava , per convicció moral i ètica,  perquè era el que calia fer i això il·lustra clarament el seu tarannà afable i bonhomiós, assenyat i arrauxat quan convenia, però sempre amb la voluntat inequívoca de servei.

El pas del temps , amb distància necessària, com ja hem apuntat, posarà a l’Esteve en el lloc de la història que li correspongui. Ara, per aquells que el vam conèixer, aquells que vam compartir, en qualsevulla de les bandes del Saló de Plens del nostre Ajuntament, el servei a  la ciutat  sabem que deixa un buit en la nòmina dels servidors de la ciutat, altres l’emplenaran ja que la continuïtat és una de les realitats de la vida, però el seu exemple de tenacitat, estima i amor a al ciutat i al País restaren en la nostra memòria personal però sobretot en la memòria col·lectiva.

Té sens dubte un paper en la història de la ciutat. L’acte del Museu Papiol l’organitzava el seu partit des empre, CDC, però hi havia representació  molt diversa i plural.

Potser que l’Ajuntament pensi també en fer alguna cosa , no?. Seria desitjable.

 

Els drets no se suspenen

Mai 29, 2016

 

Amb el lema «Els drets no se suspenen» un ventall plural i extens d’entitats de Catalunya convoquen una manifestació unitària  avui a Barcelona

El president de la CONFAVC, Jordi Giró; el secretari general de la UGT de Catalunya, Camil Ros; el secretari general de CCOO de Catalunya, Joan Carles Gallego; el portaveu del grup promotor de la ILP per la Renda Garantida de Ciutadania, Diosdado Toledano, i el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, han  convocat, una manifestació unitària el dia 29 de maig.

Sota el lema “Els drets no se suspenen: treball digne, drets socials, democràcia real”, la manifestació sortirà a les 12 hores de Plaça Urquinaona i arribarà fins a Pla de Palau.

Els motius d’aquesta convocatòria són:

  • La suspensió de les lleis d’emergència habitacional i energètica i la llei d’igualtat per part del Tribunal Constitucional.
  • Els recursos d’inconstitucionalitat del govern del PP i les lleis que han suposat la pèrdua de drets polítics, socials i laborals i la retallada de serveis públics per part de diferents governs.
  • El buidat de competències del Parlament de Catalunya.
  • L’increment alarmant de la pobresa i desigualtats socials. Manca d’instruments per combatre.
  • La urgència de l’aprovació de la ILP de la Renda Garantida de Ciutadania.
  • Pobresa, democràcia, treball i drets socials i de ciutadania han d’estar en el centre de les reivindicacions.
  • Dret a l’habitatge.
  • Drets a l’educació pública de qualitat. Retirada de la LOMCE.
  • Dret a una sanitat pública per a tothom.
  • Dret de les persones consumidores.
  • Per una societat inclusiva.
  • Dret al treball digne.
  • Revertir les retallades començant per la darrera Reforma Laboral.
  • La lluita per la igualtat de gènere és fonamental per assolir la qualitat democràtica.
  • Necessitat d’un contracte polític amb la ciutadania pel treball digne, els drets socials i la democràcia real.

Fins al moment, les entitats que s’hi han adherit són: CONFAVC, FAVB, CCOO, UGT de Catalunya, Òmnium Cultural, ANC, Assat.50, AICEC-ADICAE, Comissió Promotora de la ILP Renda Garantida de Ciutadania, Taula d’Entitats del Tercer Sector; Súmate, AMI, Avalot, Acció Jove, AJEC, CNJC, Intersindical-CSC. I els partits polítics ERC, CUP, ICV i PSC. Les entitats organitzadores esperen que durant els propers dies s’hi sumin més organitzacions i partits.

I sobre aquest tema el diari ARA publicava el següent article sobre els motius que generen la convocatòria de la manifestació:

Els drets no se suspenen. 25 de maig. Diari Ara

 

“Exigim la plena aplicació de la llei d’emergència habitacional i energètica i la llei d’igualtat, que han estat suspeses pel TC. Convidem tothom a una manifestació unitària aquest 29 de maig a les 12 hores a la plaça Urquinaona de Barcelona”

JOAN CARLES GALLEGO, CAMIL ROS, JORDI GIRÓ, JORDI CUIXART, DIOSDADO TOLEDANO

 

Al cor de la representació organitzada de la societat civil hi batega més que mai l’emergència necessària de reclamar les mesures urgents i imprescindibles per combatre la pobresa.

En aquest context, el consell de ministres va aprovar ara fa un mes recórrer davant el Tribunal Constitucional alguns articles de la llei catalana 24/2015, de mesures urgents per afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica, perquè considera que excedeixen les competències de la Generalitat i que poden perjudicar la igualtat dels espanyols. Es tracta d’una més de les moltes lleis recorregudes per l’Estat -igualtat entre dones i homes, activitat dels governs locals, impost als habitatges buits, impost a les nuclears…- en un intent de desmantellar la capacitat executiva del govern de la Generalitat i la capacitat democràtica del Parlament de Catalunya, que la va aprovar per unanimitat. Però el més indignant és que faci servir en la seva lluita contra les institucions catalanes les persones més vulnerables, principals destinatàries de la majoria de lleis recorregudes o declarades inconstitucionals.

Sigui quina sigui la naturalesa jurídica que la ciutadania decideixi lliurement per a Catalunya, els drets socials són la primera pedra del futur que volem assegurar i només la seva defensa valenta ens farà mereixedores i mereixedors d’un país millor i més cohesionat socialment. Per aquest motiu ens hem unit les entitats socials, sindicals, culturals i sobiranistes per una societat inclusiva i alcem juntes la bandera compartida del dret a l’habitatge, el dret a una sanitat pública per a tothom, el dret al treball digne, els drets de les persones consumidores, el dret a l’educació pública de qualitat.

Exigim, en conseqüència, la plena aplicació de la llei d’emergència habitacional i energètica i la llei d’igualtat, que han estat suspeses pel Tribunal Constitucional. Perquè la defensa dels drets també implica la defensa de les lleis que els asseguren. És del tot inadmissible la pràctica agressiva del govern de l’Estat, que du a terme un buidatge continuat de les competències del Parlament al mateix temps que promou recursos i aprova lleis pròpies que provoquen la pèrdua de drets polítics, socials i laborals.

La utilització política de la crisi econòmica ha tingut com a resultat un increment alarmant de la pobresa i de les desigualtats socials al mateix temps que es duien a terme un conjunt de reformes del marc institucional i legislatiu amb la voluntat de liquidar els instruments democràtics de què la societat disposa per oposar-s’hi. Les lleis que restringeixen les llibertats democràtiques empobreixen els drets d’una societat que ja s’ha vist sotmesa a massa retallades pressupostàries i polítiques.

Creiem que cal redreçar aquesta via equivocada i en primer lloc defensem que es reverteixin les retallades, començant per la reforma laboral, que ja s’ha demostrat ineficaç contra l’atur i que afebleix de manera molt preocupant els drets dels qui treballen. També exigim la retirada immediata de la Lomce, que posa en perill la plenitud del dret a l’educació pública de qualitat. Necessitem un marc econòmic compromès amb el benestar de les persones i no al servei de l’austeritat. També considerem urgent que el Parlament aprovi la proposta de llei de la renda garantida de ciutadania i tots els canvis necessaris per garantir els drets socials i per assegurar que avancem en la direcció d’una societat més lliure, més justa, amb la igualtat de gènere com un eix central de la qualitat democràtica.

Ara més que mai el país necessita i reclama un nou contracte polític que posi la ciutadania en primer terme. El treball digne, els drets socials i la democràcia real són els fonaments del futur compartit que decidim des d’ara mateix.

Per això entenem que ens uneix la bandera social i també ens aplega la bandera nacional. Perquè la plenitud nacional de Catalunya només s’assolirà si hi ha justícia social per a tothom. Sigui quin sigui el marc específic d’aquesta llibertat nacional, que de manera democràtica s’acordi, i sigui quina sigui la preferència de cadascú, ens unim amb llaços inseparables per dir en veu alta que els drets no se suspenen, que els drets s’exerceixen i que, quan això no és possible, a causa d’imposicions, sentències i tripijocs institucionals, els drets es defensen i es reclamen. Vet aquí el combat. Vet aquí la porta de l’autèntica llibertat.

Per això convidem tothom a participar en una manifestació unitària que convoquem conjuntament amb un ampli ventall d’entitats del país aquest 29 de maig a les 12 hores a la plaça Urquinaona de Barcelona.

Que no ens suspenguin la justícia social. Que no ens suspenguin la democràcia. Que no ens suspenguin les llibertats.

 

 

Noms propis (XVII)

Mai 28, 2016

Jaume Asens. Tinent d’alcalde l’ajuntament de  Barcelona, advocat de professió i que al llarg de molts anys s’ha dedicat a defensar causes socials i a la defensa de persones que han actuat front el sistema. Lloable, tanmateix com moltes altres professions vinculades al treball social. Però el que Ansens , com tinent d’alcalde del govern de BCN- en comú  i PSC  ha fet , no sembla pas massa raonable des de la perspectiva d’un càrrec públic. Els fets, en una batussa , com sovintegen darrerament, entre manters i policia municipal, un manter agafa una branca d’arbre i li etziba un cop al cap d’un policia. El manter és detingut i portat davant el jutge i l’advocat de la policia demana presó provisional i el jutge accepta. Fins aquí tot deus er més o menys normal. Però se sap que el tinent d’alcalde de l’ajuntament de  Barcelona truca a l‘advocat que representa al guàrdia urbà i demana que no es demani presó provisional pel manté. L’advocat en qüestió explica inicialment que se sent coaccionat per les paraules si actitud del regidor barceloní.

Mal moment del regidor o voluntat?  Sembla això darrer si tenim n compte que Jaume Asens ha assenyalat que la seva gestió obeeix a les directrius polítiques del govern municipal.

Deu ser habitual que entre advocats es comuniquin per arribar a pactes i acords que minimitzin els resultats d’algunes accions , però quan un ostenta representació política i governa – per tothom- crec que cal ser més curós i evitar que algú pugui explicar que se l’està condicionant o coaccionat.

Com era d’esperar la maniobra ha generat malestar a la cúpula de la Guàrdia Urbana, que la consideren una “ingerència” inacceptable.

Però que els està passant?

Fa dies era un altre regidor , aquets cop de al CUP,  volia que un metge canviés un informe de lesions , el jutge haurà de decidir com acaba això.

Fa uns anys la frase aquell de “ Vosté sap amb qui està parlant” era el paradigma de l’ús del càrrec públic com a  forma de  coacció i fis i tot d’aixecar un cert temor…

Recorden el cas de la Rahola i com va voler treure el cotxe que li havia pres la grua…

En fi si això són elements de la nova politics.

Apaguem el llum i fugim….

( dies després els advocats de la defensa del guàrdia urbà i el tinent d’alcalde deien que tot havia estat un a confusió  …Apa!)

 

Van der Bellen ,nou President d’Àustria. .Diumenge passat el Diari Ara publicava un interessant article de la periodista de Le Monde  Sylvie Kaufmann  Àustria, un avís per a Occident.

L’article el motivava les eleccions presidencials a Àustria i advertia del perill que podia significar la victòria del candidat d’ultradreta. Finalment no ha estat així i

El nou president d’Àustria es diu Alexander Van der Bellen. Després del recompte durant el dilluns posterior a les eleccions  de milers de vots per correu, la balança s’ha inclinat del costat del candidat ecologista enfront de l’aspirant ultradretà, Norbert Hofer, qui va admetre ja  la derrota a la seva pàgina de Facebook,. Després ha comparegut el ministre de l’Interior, Wolgang Sobotka, i ha confirmat Van der Bellen serà el proper cap de l’Estat amb un 50,3% dels vots enfront del 49,7% de Hofer. Una victòria justa, per pèls, ajustada i que ens mostra un país dividit en dos blocs.

La periodista intentava analitzar del perquè s’ha produït aquest ascens tan ràpid dels grups ultradretans  i així deia:

Els moviments populistes d’extrema dreta s’han incorporat a les coalicions de govern de Finlàndia i Noruega. Influeixen en l’agenda política de Dinamarca i els Països Baixos. A Alemanya, que semblava immune a aquesta malaltia, el partit xenòfob Alternativa per a Alemanya va obtenir fa poc entre el 12% i el 24% dels vots a les eleccions de tres estats. A Croàcia, el ministre de Cultura vol rehabilitar les idees feixistes dels ústaixes.

Per norma general, aquests fets es consideraven una cosa negativa però marginal: el centre encara resistia. Però després l’onada reaccionària es va estendre per Centreeuropa, seguint el model de Viktor Orbán, el primer ministre hongarès. Polònia i Eslovàquia també tenen governs formats per partits populistes, contraris a la immigració i euroescèptics. L’elecció d’un president austríac d’extrema dreta implicaria una nova dimensió perquè traslladaria el fenomen més enllà de l’espai postcomunista, en el qual els governs populistes es poden considerar com una etapa de transició pròpia de les democràcies joves. Però Àustria no forma part de la nova Europa. És la vella Europa.

El fenomen del populisme de dretes amb tints xenòfobs va creixent en molts països europeus.

El desballestament dels partits clàssics ha donat pas a un nou fenomen que mica en mica va arrelant entre els classes mitges.

Calen noves polítiques , calen noves mesures contra la crisi que ha colpejat fort a la ciutadania que en situació de desesperació s’agafen a propostes populistes , buides de continguts però que sonen bé i que prometen qüestions bàsiques que després tampoc compliran…

 

Pedro Sánchez El candidat socialista a la Presidència d’Espanya en un moment de lucidesa , realisme i sinceritat ha afirmat amb contundència que : “Si depenc dels vots d’Iglesias, no seré president del Govern”. Té tota la raó i possiblement cal preguntar-se si arribat el moment i és Iglesias que guanya si ell actuarà amb la mateixa premonició que te ara  i no investirà a Iglesias.

Ha seguit parlant “Segur que la solució a l’embús polític és un PSOE fort”, i a més Sánchez ha garantit que serà “generós” i que, com va fer després del 20 de desembre, “no va a vetar a cap força política del canvi”.

“No ho vaig fer, ni ho faré, comptaré amb tots. El canvi no és patrimoni exclusiu del PSOE, però també sé que si el 26 de juny el PSOE no guanya les eleccions, a Espanya no hi haurà canvi“,  ha reblat.

Esprem que al força no li marxi per la boca…

Perquè encara ha afegit en altres declaracions més salsa al revoltillo afirmant que “el PSC ha “hagut d’entrar” a l’Ajuntament de Barcelona no per rescatar a la senyora Colau sinó per redreçar el rumb d’un ajuntament com el de Barcelona on ha governat el PSC durant 20 anys”.  Sánchez, ha seguit comentant  l’acord de govern entre Barcelona en Comú i el PSC de Jaume Collboni  i afirma que un dels objectius és “abandonar les polítiques de postureig que l’actual alcaldessa ha vingut fent durant aquests 12 mesos”.

Potser té part de raó però ……

Menys rotllo i a la feina”

Ferran Bel. Avui a Tortosa votaran sobre al continuïtat del Monument als caiguts a  la batalla de l’Ebre que hi ha en mig del riu a ple centre de la ciutat. És un monument de mides descomunals. I ja va ser “tuneja”“ fa un anys canviant el lema que hi figurava malgrat segueixin havent-hi els símbols franquistes.

No és un debat fàcil segur, és un debat que aixeca passions i també pot tocar sentiments.

L’alcalde  de  Tortosa s’ha posicionat a favor de mantenir el monument  junt amb altres regidors de CiU.

I  ho ha fet llençant algunes afirmacions en els que diu que ell aposta per mantenir i reintrepetar el monument franquista “perquè tothom sigui conscient de què va significar”. Si s’ha de mantenir, s’ha de reinterpretar, explicar i contextualitzar aquest monument”t.

Sigui com sigui manté la idea que encara que guanyi el “no” caldrà conservar el monument:
 “Si guanya retirar-lo, encarregarem un projecte per retirar-lo i museïtzar-lo. Ara bé, fer-ho de forma integral, és difícil. Es tractaria de museïtzar alguns dels elements més significatius”, ha indicat. “I si guanya reinterpretar-lo per dignificar la pau i la memòria històrica, hem d’explicar què va significar i 50 anys després què significa i quina memòria volem recordar”, Bel ha dit que  el monument “durant tots aquests anys, no ha generat cap problema. I ara que anem a solucionar-ho, genera polèmica”. “Per una part dels tortosins, és un element que ha estat a la ciutat. Tothom és conscient que ho va inaugurar el general Franco. Però la forma d’explicar quin és el context que es va fer, no és eliminarlo”, ha considerat amb ganes de justificar actuacions.

En fi que ja veurem que voten els tortosins i tortosines però votin el que sigui la polèmica segur que es mantindrà.

A favor i en contra, segurament el pas del temps fa que els temes no resolts s’enquistin i acabin generant debats potser fora de temps.

 

Avui manifestació:

Llegit a l’Eix Diari:

El govern municipal portarà a aprovació una moció en el Ple del mes de juny per exigir a la Generalitat de Catalunya un millor tracte a l’atenció sanitària al Garraf tant pel que fa a la dotació econòmica actual com a inversions de futur. L’alcaldessa, Neus Lloveras, i el portaveu del Govern, Juan Luís Ruiz, han posat de manifest la voluntat de CiU i PSC de “reclamar de forma clara el què és just per la comarca”. Ruiz ha recordat el dèficit històric en temes de sanitat i ha convidat a la resta de grups polítics a sumar-se a la demanda.

Pel que fa a les inversions en sanitat, la moció s’adreça al Departament de Salut i recorda els compromisos que ha anat adquirint al llarg del temps. Neus Lloveras ha recordat que “fa molts anys que estem treballat en les necessitats de sanitat de la comarca” i ha qualificat d’inacceptable el fet que “hi havia compromisos amb l’anterior conselleria de salut i no s’han complert, el que no podem acceptar és que cada vegada que hi ha un canvi de conseller, tornem a començar”.

No tenen la sensació d’haver entrat al túnel del temps ?

Mentre però avui els Comitès d’Empresa convoquen a manifestar-se  al ciutadania avui a les 12 del migdia  la Plaça de la Vila. Entre altres coses diuen en al convocatòria:

Quiròfans obsolets, urgències col·lapsades i llistes d’espera excessivament llargues formen part del dia a dia dels hospitals Sant Camil i Sant Antoni Abat del Garraf, segons els comitès d’empresa dels dos centres. Per aconseguir solventar aquests problemes es necessita “més finançament i inversions a la sanitat de tota la comarca”, una demanda que s’exigirà mitjançant una manifestació aquest dissabte, a les dotze del migdia, a la plaça de la Vila de Vilanova. Els treballadors fan una crida a la població perquè se sumi a la protesta, tenint en compte que són els usuaris “els afectats directament” per la situació dels hospitals.

 Clar que ens hi sumarem..

I els nostres representants què diuen? No forma part l’alcaldessa de la majoria de govern del país responsable de la sanitat?

Perquè històricament el govern – i de tots colors- de la Generalitat ens ha aixecat la camisa amb promeses incomplertes reiteradament.?

Pels voltants de Sant Martí.

Mai 27, 2016

Si la darrera sortida havia estat pels límits de l’Alt Penedès quan ja entra al Baix per la zona de Castellet ara hem passejat per la zona central de l’ Alt Penedès, Sant Martí Sarroca i un recorregut que  ens mostra l’extensió de vinya i també alguns punt d’interès humà i arquitectònic.

La sortida l’hem començat a la cruïlla de la carretera que puja fins al Castell de Sarroca i el camí que porta a la Font de la Mare de déu de la Salut.

Per unes escales molt dretes baixem fins a la riera. ( es pot baixar agafant el camí que trenca a l’esquerra al revolt de la carretera i arribarem al mateix lloc) seguim per l’anomenat camí de la Font de la Riera i l’Artiga, sembla que al riera és un trencall o braç de la Riera de Pontons que circula a uns quants metres de distància. No hi ha aigua i per tant podem seguir per la mateixa llera  sense la necessitat d’utilitzar les nombroses palanques que hi ha per travessar-les. El fons és impressionat, estret en algun punt hi podem veure  part de les muralles externes del Castell, en algun altre punt de recorregut  és veuen clarament els empedrats i també hi ah una antiga entrada . El fons està ple de vegetació de  ribera i ombrívol en bona part de la travessa per aquesta mena de congost. Quan el camí s’obre ens trobem en el darrer pas de la riera i ja tenim a  la vista un pèl allunyat  el cementiri . Davant mateix una edificació mig enrunada , és aquí ,i prenent com a referència una línia elèctrica,  que ens enfilarem per un corriol, que primer passa al costa d’unes vinyes, per endinsar-se ja en les bosc .El corriol fa forta pujada en el seu inici que després es suavitza però sense deixar de fer pujada.

És un centenar de metres que ens porta fins a una bassa d’aigua pels helicòpters en cas d’incendi. Dissortament hi ha una certa experiència en incendis, una mica més amunt trobaríem els dipòsits d’aigua del poble.

Situats a la bassa de captació d’aigua seguirem a la nostra esquerra per un camí ample. Hi ha senyals de coler verd matisadament fosforescent que ens indica el  camí, val però cal estar força atent per trobar-les totes, però vaja no té massa dificultat seguir la ruta.

Baixem fins a trobar un camí també ample i el seguirem  , anem entre vinyes i amb ona florida espectacular de totes les flors possibles, blancs, grocs vermells, liles, taronges… tots el colors semblen presents.

El paisatge és espectacular, més enllà dels conreus les muntanyes que tenim al davant donen un horitzó de verds diversos i intensos. Arribem a una altre cruïlla on hi ha un senyal d’hidrant pels bombers , trenquem a  al nostra dreta  cap a ponent i el camí va planejant , vinya acabada de plantar , Passarem una per una barraca d’eines ben construïda. Estem travessant el Plana d’Eudald

El camí està ben fressat  i es van alternant bosc i vinya, es travessa la riera de Comalera  , deixem un camí que baixa a la nostra esquerra i algunes  petites hortes ens fan pensar que es acostem a les masies de Can Grau i Can Bermelló, dues masies que estan juntes , de dimensions notables i que encara tenen vida i activitat .

A partir d’aquí seguim una pista que va per darrera dels masos  arribat a un alzina mot gran  hi ha una cruïlla de camins , un que gira a l’esquerra i un altre que segueix recte , tots dos camins ens servirien per tornar a Sant Martí.

Seguim el que decanta cap a l’esquerra i va travessant una zona de bosc amb forces corriols a banda i banda , el camí va perdent altura i ens porta fins el nucli de les Cantarelles . Entre les escletxes de l’arbrat es veu Sant Martí i al fons Torrelles i en els contraforts de les Muntanyes l’Església de Font-rubí i el Castell de Foix. Can Canterells és un nucli de cases  bàsicament de la gent que es dedicava a l’agricultura  des d’aquí agafem el camí a  al nostra dreta i tornem trobar els senyals del PR:, més endavant la casa de Cal Xic Pontet, i encara una mica més endavant creuem la Riera de Pontons per un pont amb unes baranes metàl·liques. Ja veiem Can Vallés , D’aquesta notable edificació hem trobat la següent informació: Masia, avui molt restaurada com a segona residència, situada a la vora de la riera de Pontons, a ponent del poble de Sant Martí, no lluny del límit amb el terme de Torrelles. És composta de planta baixa, pis i golfes, sota coberta a dues vessants i torratxa amb balustrada i terradet. Portals d’entrada amb llinda, alternància de balcons i finestres al primer pis i galeria de finestres a les golfes, totes elles composades inicialment. Coronament amb ràfec motllurat. Jardí davanter amb tanca, amb decoracions de ceràmica vidriada blava. Edificis agrícoles annexos. Comprèn la Xemeneia de Can Vallès, que està catalogada com a Patrimoni Arquitectònic: xemeneia pertanyent a un antic molí, avui en desús. És feta de maó, de planta octogonal i alçat troncònic. Els angles de les cares fan sanefes de jocs de llum i ombra organitzats situant uns maons més sortits que els altres. Base més ample i coronament amb motllura. El conjunt comprèn la xemeneia de can Vallès pertanyent a un antic molí. És una xemeneia feta de maó, de planta octogonal i alçat troncocònic. Els angles de les cares fan sanefes de llums i ombres jugant amb la disposició dels maons. El coronament presenta una motllura.

Cal deixar constància de que al llarg del curs de la Riera hi ha diversos molins fariners com el de Can Vallès,

L’ indret és molt agradable , i més ara que està tot florit i la vegetació del costat de la riera exuberant.

Ja veiem l’ermita de Sant Joan però encara trigarem una mica arribar-hi ja que el camí fa diverses giragonses, planeja entre vinyes algunes ja presenten gotims diminuts que fan preveure una bona collita.

Arribem a l’ermita:

N’hen trobat descripció a la web de Catalunya Medieval::

Capella d’una sola nau rectangular amb una edificació lateral afegida, la sagristia, que té forma d’absis preromànic.

 Té contraforts laterals i absis sobrealçat, amb una finestra romànica, en època barroca.

Té porta a la façana de ponent amb arquivolta i al damunt, un ull de bou calat i un campanar de cadireta refet.

La capella es troba enmig de vinyes, ametllers i oliveres.”

 La capella ha tingut diverses transformacions al llarg del temps, deu haver estat testimoni en mig de la plana de nombrosos fets i dels canvis que s’han anat produint al llarg dels segles .

El camí ja ens porta directament al punt d’on hem sortit tancant el cercle.

No podem però  deixar de transcriure també la nota que Catalunya Medieval diu sobre el turó de la Roca on hi ha el conjunt Monumental de Sant Martí Sarroca que podem visitar un cop hàgim completat la ruta: “El turó de la Roca és el centre de referència del municipi de Sant Martí Sarroca. Les primeres dades històriques corresponen al segle X, quan servia de punt de guaita i de protecció per als seus habitants. Hi ha indicis que anteriorment havia estat un assentament ibèric i també romà.

Des de la baixa edat mitja i fins al segle XIX, al voltant del castell s’hi va consolidar un nucli de població origen de l’actual poble de Sant Martí Sarroca que va quedar malmès durant la primera guerra carlina. En aquest període, simultàniament, va començar el desenvolupament del nucli de població de les cases noves, a baix al pla, el cap del municipi i principal nucli de població de Sant Martí. Els carrers de Casetes i de Cases Noves evoquen aquesta expansió de la població martinenca fora del nucli murallat.”

 Un interessant recorregut començant al fons d’una riera, passant per planes carregades de  boscs i vinyes , alguna de ceps vells i altres que just deuen haver esta plants.

Dia ennuvolat que ens fa pensar que en algun moment ens mullarem però al final aguanta, calor i molta humitat som ala cantonada de l’estiu ja .

Però contemplar l’apòtesi de la primavera fa que tot es suporti.

 

 

Diàleg i religions.

Mai 26, 2016

Demà  divendres a l’hora habitual ( 7 de la tarda a l’UPC) tindrem la conferència  El valor del diàleg interreligiós en una societat democràtica càrrec de Jordi López Camps, director de l’Administració pública i especialista en afers religiosos

El sistema democràtic es fonamenta en el respecte a les idees i a les opinions i també en la no discriminació de les persones pel que fa entre altres coses amb les seves creences i pràctiques  religioses.

I ja sabem que la religió s’ha utilitzat masses vegades per generar enfrontament a la societat i invocant el nom de Déu en qualsevol de les seves advocacions han servit per enfrontaments i guerres que no tenen cap mena de sentit des de posicions democràtiques.

En Jordi López Camps ,que és un expert en religions i en promoure el diàleg entre elles i la seva relació, ens plantejarà avui com el diàleg, l’encontre, l’intercanvi , la cooperació entre les diverses confessions  són valors que cal potenciar en una  societat democràtica.

Només des del respecte i la voluntat d’entendre , comprendre els altres i practicar el diàleg sincer i obert  serà possible una convivència que ajudarà a millorar les relacions entre confessions i també entre les persones.

En moments en que les notícies sobre les relacions entre religions estan tenyides de fets dramàtics i enfrontaments valdrà al pena escoltar una veu lúcida com la del Jordi López que crida  a la reflexió permanent i a la convivència.

 

De Jordi Camps hem trobat al seu bloc les notes biogràfiques:

 

Nascut el mes de març de 1950. Sóc doctor en Biologia i diplomat per ESADE en Gestió Pública i màster en Qualitat de la Formació per l’Institut Nacional d’Administració Pública. Sóc de la generació del maig del 68. Des del meu ingrés a la universitat he estat vinculat a la política activa i a moviments eclesials. He estat Director General d’Afers Religiosos de la Generalitat i prèviament Cap de Servei de Formació Local de la Diputació de Barcelona. Fins gener del 2011 he estat President de la Comissió Executiva del Patronat de la Muntanya de Montserrat adscrit a la Presidència de la Generalitat. He estat fins a començaments del 2013 gerent de cultura de la Diputació de Barcelona. He treballat a l’Ajuntament de Barcelona desenvolupant el programa de gestió de la diversitat cultural i la interculturalitat. Actualment estic jubilat. Col·laboro com a voluntari a Cristianisme i Justícia impulsant un grup de treball sobre l’islam a Catalunya. Dedico també una part del meu temps a completar una guia sobre la muntanya de Montserrat.

Algunes notes sobre al seva opinió al voltant del tema intereligiós en diverses dates:

Religions i objectius del Mil·lenni  (2011)

 El dijous a Barcelona es presentà en el Centre Unesco de Catalunya (Unescocat) la publicació “Religions i objectius del Mil·lenni”. Es tracta d’un recull d’aportacions fetes per membres de diverses confessions ( cristianisme catòlic, protestant i ortodox, l’Islam, judaisme, l’hinduisme, budisme, Fe Bahá’í, i Societat Unitària Universal) sobre els objectius de Desenvolupament del Mil·lenni proposats per les Nacions Unides i que s’na d’assolir el 2015. Després de dos anys de treball, aquestes persones han recollit, des de la sensibilitat de les seves religions, una sèrie de textos, reflexions i pràctiques orientades a promoure la realització d’aquests objectius.

La iniciativa és lloable per vàries raons. En primer lloc pel seu missatge de fons: les religions dialoguen i es posen d’acord per humanitzar la societat. Totes elles participen de l’objectiu de vèncer la pobresa i combatre les injustícies. Així, les diferents religions caminen juntes, en concòrdia i harmonia, en favor de les persones. Cadascuna, des de la seva especificitat i diferència, expliquen que la terra és un espai de concòrdia i reconciliació entre les persones i amb la natura. En segon lloc, hi ha el testimoniatge de que les religions al viure les seves creences públicament aporten valors per la convivència. Les tradicions religioses són depositàries d’uns valors essencials per aconseguir els objectius del Mil·lenni. La tercera consideració és l’enriquiment de les religions a partir del diàleg. Els autors de les diferents aportacions manifestaren que la trobada dialogal ha enriquit la seva experiència creient. Han millorat en la seva tradició i han conegut millor les altres religions.

Les religions són font d’humanitat. Aquesta és, segons els autors d’aquest treball, la gran aportació de les religions a la societat contemporània. Les religions donen densitat a l’existència humana. La seva credibilitat es basa en la seva capacitat d’esdevenir consol pels afligits i alliberament dels pobres empobrits per les estructures injustes. Recomano l’atenta lectura d’aquest document perquè en ell hi ha un exemple pràctic de com el diàleg interreligiós esdevé una bona notícia per la nostra societat.

 Glosses per la vida quotidiana

(divendres, 20 de maig de 2016)

 Moltes persones estem preocupades per aconseguir ser importants en la vida, ser dels primers i així rebre el reconeixement dels altres. Guiats per aquest afany ens preocupem per adquirir notorietat i reconeixement, i fem el que calgui per aconseguir-ho. Sinó ho aconseguim, ens frustrem. Fins i tot, això pot arribar a crear malestar i enuig. Realment, ¿aquest ha de ser l’objectiu principal en el projecte de vida? La pau interior, no es troba en l’aparença externa, en la conformitat dels altres, sinó en l’obertura i l’estimació als demés. Això és el més important. “Pel camí havien discutit quin d’ells seria el més important. Aleshores s’assegué, cridà els dotze i els digué. “Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots” (Mc 9,34-35)

 A més de la temptació de voler sobresortir per sentir-nos més importants, les persones estem temptades de caure en el sectarisme o l’exclusivitat. És la temptació de pensar que cadascú i els seus són els únics que tenen la veritat, que saben el que cal fer o que són els portadors de la salvació eterna. Quan en realitat, la veritat està difosa entre tots i és la suma de moltes petites veritats construïdes des del silenci i el compartir. “Mestre, n’hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d’impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres. Jesús respongué: No li ho impediu. Ningú que en nom meu faci miracles no podrà després malparlar de mi. Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres” (Mc 9,38-40)

 

Sacsejant el panorama

Mai 25, 2016

Quan es va veure que els pactes post 20-D no anaven enlloc s’advertia que unes noves eleccions portarien més o menys els mateixos resultats i ,per tant,  seria altre cop un atzucac. Més endavant es removia el fantasma de l’abstenció com un element que podia canviar els resultats, sobretot si l’abstenció es concentrava en les esquerres i  també en els lleugers canvis a favor que s’intuïen en el resultats d’aquells partits que al parer de la ciutadania havien treballat per arribar a acords. Les enquestes però donaven forquilles força iguals als resultats del 20-D. Ara sembla que amb el pacte entre Podemos i IU això es revolucionarà tant que tot es trastocarà.

El cert és que l’acord no ha deixat a  ningú  indiferent en la política espanyola. Les imatges volgudament i pretesament casolanes  al més pur estil “cheli” dels dos dirigents en el Madrid ,més castís citant-se al bar per rubricar l’acord són il·lustratives del populisme modern. Coalició i   reaccions a tor i a dret des dels, que com l’Albert Rivera, el desqualificavaeni com l’àngel amb l’espasa del foc feia fora del paradís de la nova política a Podemos per haver pactat amb el més ranci comunisme, fins als que ho han vit com l’esperança blanca per l’esquerra espanyola que ara superarà fins i tot el PP. Entremig , hi trobem el PP que juga un cop més a parlar dels extremisme i  la tragèdia a la grega que s’ apropa si els amics de Tsipras  arriben a governar  i altres el defineixen com un matrimoni de conveniència com tants n’ hi ha hagut en l’imaginari polític i en la vida real. I encara hi ha qui el compara amb allò d’ajuntar el pa i la gana, el pa d’IU que necessità pagar deute i la gana d’Iglesias de fagocitar tot allò que es mogui a l’esquerra. Però ja se sa que quan es te fam no és pot menjar massa de pressa per no  acabar amb una indigestió galopant.

Però es podrà  dir el que vulgui però el cert és que la suma del vots de les dues formacions podria superar els del PSOE i  no està tant clar que amb els escon passi el mateix. Sumar , multiplicar o restar? Aquesta és la qüestió que pot fer variar qualitativament el resultat de les eleccions comparades amb les del 20D.

Potser que tant PP i PSOE llencin tota l’artilleria possible , uns atiant la por a un nou empobriment i al rebuig europeu i acostant-se al centre per encara situar a la coalició Podemos  i IU més a l’extrem i, per altra banda el PSOE confia en que el seu electoral que es va abstenir o va canviar de vot retorni a la casa mare dels socialisme per impossibilitar allà que el retornat Julio Anguita,el Califa,  havia somiat  tota la vida :el   sorprasso.

Però encara que els resultats siguin diferents els problemes per arribar a  formar govern poden ser els mateixos que ara, que no hi hagi ni a la dreta ni a l’esquerra , amb els corresponents centres, majoria suficient ,bé perquè numèricament no sumin, bé perquè podent arribar a  sumar , segons com hagi anat la campanya ,es segueixin mirant de reüll i per la via de l’abstenció acabin donat un nou govern al PP.

La coalició entre Podemos i IU segur que va els va bé almenys sobre el paper ho sembla, la realitat però pot desmentir-ho però el fet de que hi hagi aquesta coalició sigui garantia de que hi haurà un govern d‘esquerres són figues d’un alter paner, paner que em sembla difícil d’omplir . Masses ferides, masses postures , masses reticències i desconfiances. Clar que ja se sap que en política com deia Fraga, parafrasejant a Churchill,la política  fa estrany companys de llit, a Catalunya ja  en tenim l’exemple.

 

Publicat al Diari de Vilanova , el 20 de maig del 2016

Panorama de merda.

Mai 24, 2016

Ja em disculparan l’ús d’un terme que usem habitualment en el llenguatge oral però que escrita causa una certa prevenció i encara costa de llegir .

Però sí ,el panorama de merda  es una realitat.

No faig referència al moment polític que donaria, com a mínim, per dubtar si també hi podríem aplicar el terme.

No es tracta de parlar de la situació en la sanitat , en l’educació, en els desnonaments…. que donaria també per molt.

Es tracta d’una cosa molt més irrellevant però que causa molta molèstia.

Es tracta del recurrent, pesat i fatigant  tema  i que ha donat per molt,de les cagarades dels gossos als carres de la nostra ciutat.

Que són  moltes, diverses i diferents.

Només cal donar un tomb per la ciutat, i si són zones enjardinades i parcs encara millor, i podrem observar el llarg catàleg de deposicions dels gossos a la nostra ciutat.

El fenomen és antic, ve de lluny , no és nou doncs, se’n ha parlat molt , s’ha teoritzat, s’ha prohibit – lògic oi -, s’ha analitzat,  s’ha multat però és com una muntanya russa hi ha èpoques en que hi ha un augment de les cagarades i en altres una certa reducció de les mateixes. Per què? Més control? Més educació? Menys ganes de cagar? Restrenyiment col·lectiu? .  Ho ignorem.

Però és obvi que no podem responsabilitzar els gossos – o sí se puede? , encara que algú digui que l’animal té drets i no deures- de que vagin fent els seves necessitats fisiològiques pel carrer. Evidentment els seus amos, cuidadors, passejadors n’acaben essent els responsables  de que el seu diguem-ne comportament no sigui el màxim de curós necessari  amb la netedat del carrers.

M’expliquen que fa anys- potser a la prehistòria actual-  un regidor de l’ajuntament de  Vilanova volia imposar que els cavalls i ases que circulaven per la ciutat en el seu moment portessin una mena de bossa lligada al cul evitar que els carrers acabessin com ara acaben després dels Tres Tombs i que llavors era habitual a tota la ciutat. L’idea sembla que no prosperà. I naturalment aixeca els comentaris propis del més ranci  l’humor vilanoví .També en la mítica i original però ja gairebé oblidada Galàctica ,fira dels invents, cada any  hi havia més d’un invent per evitar que els carrers s’omplin de merda de gos….res no ha funcionat i estem en mans de la capacitat cívica dels que tenen els gossos o de l’humor amb que s’han aixecat i avui decideixen recollir la cagarada i demà no. I fins i tot han arribat en alguns municipis a analitzar la merda del gossos per tenir-ne l’ADN i comparar-lo  amb els dades que ten per mitjà dels xip que porten incorporats els gossos en ser censat  i trobar al gos caganer i dir-li alguna cosa – i si cal més que una cosa- al seu amo , autèntic responsable. . Autèntic CSI  Vet a saber a on arribarem.

I no és que no es  netegi, al contrari, cada dia els treballadors i treballadores de la neteja pública fan un treball notable per evitar que el cataplasma que han deixat els gossos s’acabi enganxant  a les nostres sabates  i que en cas de que encara hi sigui  desaparegui , però un cop la ciutat neta sembla que encara cridi més l’atenció d’amos i gossos que la tornen a convertir en un autèntic camp de mines de tifes més o menys grosses, de colors diversos i textures diferents, olors que ofenen. Tota un rastellera de merdes que deuen satisfer molt als propietaris del gossos caganers.

I sí, ja n’hi ha que recullen la merda, però n’hi deu haver molts més que la deixen al carrer.

Ep ! però tampoc se’ls pot dir res perquè immediatament invoquen els seus drets ( no els dels animals, que també) sobretot tenen drets perquè al·leguen que paguen impostos, però  pagar impostos no dona patent de cors per emmerdar la ciutat. O, sí?

Just això és el que vaig sentir que contestava un noia joveneta  a un ciutadà que veient com el gos havia deixat una cagarada  gairebé tant gran com una tifa de vaca.

Abans de fer valdre el seus drets però,  primer va al·legar que el gos tenia diarrea . Carai!, pobret. Això com justificant queda molt bé

Després va excusar-se perquè no portava paper  per recollir la cagarada  i quan se’n hi va oferir  la resposta va ser ja en un to ofès : “que pesaos”! Pagamos impuestos no? pues que limpien otros. ( l’idioma és el que va usar la noia)

Ja se sap que no és més net qui neteja més sinó qui  embruta menys .

I de porcs n’ hi ha a tot arreu.

El tema és banal segurament davant els ingents problemes que té la ciutat, el problema és menor i segurament no es tracta d’arbitrar grans mesures polítiques però tampoc la solució és fàcil. Perquè tots els governs , i bona part de la ciutadania que en algun moment ha denunciat la situació i fins i tot s’ha encarat algun cop amb algun “cagador”  però el resultat final  alhora decebedor és que  aquesta minoria d’incívics continuen tenint la capacitat d’emmerdar al ciutat sens cap mena de problema.

Canons o “mantequilla” ? Es preguntava aquell.  Cal atendre els gran problemes i oblidar els menors o a l’inrevés. L’equilibri altre cop és el que hauria de prevaler. Cal afrontar els gran reptes de la ciutat i també els petits reptes que plantegen la laxitud  fins a desaparèixer de les actituds incíviques que encara perduren a  la ciutat.

No poden guanyar els incívics perquè es comença deixant que el gos es cagui  sense problemes, es segueix aparcant al damunt de  al vorera per anar a fer el vermut tranquil·lament i sense problema i s’acaba….. ves a saber com s’acaba. La progressió no té límits.

No hi ha solucions fàcils davant aquets individualisme que va contra el bé col·lectiu. I és segurament des de la col·lectivitat que caldrà assajat solucions i accions.

Mentre arriben però vigilem on posem el peu no fos cas que acabéssim amb la sabata emmerdada, sols ens quedarà el recurs d’anar a compra un número dels ceguets , per veure si, com diuen,  el trepitjar merda porta sort.

Publicat a l’Eix Diari el 17 de maig del 2016

 

Estelada fins a la sopa.

D’ençà que ja fa molts anys al grup al que pertanyia va idear una felicitació nadalenca amb un estel de cinc puntes i quatre barres al darrera que deia: “ Aquets és l’estel que ens guia”, amb un excel·lent joc amb els tres reis i el país, l’estelada ha anat seguint el seu camí .

El darrer episodi ha estat realment de traca i mocador. La Sra. Dancausa diu que prohibirà l’estelada al Camp del Manzanares. Gol! Valenta estupidesa.

Recurs contra al decisió i un jutge diu que la Dancausa es pot posar l’orde a la butxaca. L’estelada entra a l’estadi.

I clar a partir d’aquí, programes especial a la ràdio sobre la història de l’estelada i també  veient a la “nostra” entrevistant a tot déu que portava una estelada abans d’entrar al camp.

Copa al sac i ben lligada.

I ara el tema es que els realitzadors de TV que van retransmetre el partit  no van ensenyar prou  les estelades…

Contuberni polític? Conspiració contra Catalunya? Ignorància…?

Uns per defecte i altres per excés, estelades fins la sopa … tot plegat cansa…

 

De lectures

Mai 23, 2016

La Bíblia Andorrana.

Albert Villaró.

Premi Prudenci Bertrana, 2015

Col·lecció Clàssica  1064

Editorial Columna.

Barcelona. Novembre 2015.

Nova aventura del l’inspector Boix que aquest cop agafa volada internacional, la batalla cruent i sense cap mena de mirament  dels serveis d’intel·ligència dels governs espanyol i català  intentant trobar elements de desestabilització d’uns i altres que es barreja amb la possibilitat del canvi d’estatus del copríncep eclesial i per tant de veure fins a on la pervivència d’Andorra com estat seria possible.

Magnífica combinació de novel·la negra amb trets de política internacional i exercicis difícils i complicats  d’equilibri de poder.

Els miseriosos camins del diner a Andorra queden reflectits en aquesta novel·la que fa plausible tota la situació de la família de l’expresident Pujol que tenen  també el seu retrat en la novel·la.

Albert  Villaró,és nascut a la Seu d’Urgell però viu i treballa a Andorra com a Director del departament de Cultura i Turisme del comú d’Andorra la Vella

Col·labora en diversos diaris i revistes de caire cultural. Ha estat guardonat amb diversos premis literaris de força projecció, a l’any 2003 el Nèstor Luján de novel·la històrica per L’any dels francs, el 2006 El Carlemany per la novel·la El Blau de Prússia i ara al 2014 el Josep Pla per Els Ambaixadors. Ara amb La Bíblia Andorrana ha aconseguit el premi Prudenci Bertrana. Té prop d’una dotzena de novel·les publicades de els que destacaríem a més de les guardonades, Obaga a l’any 2003, la primera pràctica a l’any 2006, L’escala del dolor a l’any 2012 i ara Els Ambaixadors.

És el creador del personatge del l’Andreu Boix un policia andorrà que és el protagonista de Blau de Prússia i L’escala del dolor. Un policia atípic que s’ho mira tot plegat amb un cert escepticisme però tampoc sense tenir gaires certeses. Ha publicat a l’any 2000, també, el llibre d’investigació Estamariu – respostes al qüestionari de Francisco de Zamora – Estamariu, Qüestionari  que en aquest nou llibre La Bíblia Andorrana hi té un paper important.

La Bíblia Andorrana  comença quan l’inspector Andreu Boix, oficial de la policia andorrana,ha d’investigar la mort d’una persona vinculada amb els activitats bancàries a Andorra. És un assassinat net, sense deixar pistes, sembla obra d’un professional, tampoc no hi ha aparentment motiu per la mort, però el cert és que des de feia alguns dies circulaven rumors entre els banquers  a l’entorn de la persona morta i algunes revelacions d’informacions confidencials  a l’entorn de diversos comptes bancaris que podrien esdevenir un autèntic escàndol de dimensions monumentals i  incontrolables que fins i tot podrien posar en entredit l’estatus del principat d’Andorra .

Amb aquest antecedents l’equip de Boix es posa a investigar però totes els possibles camins d’investigació i treballs es van tancant. Hi ha en l’ambient però una situació de crisi que es concreta quan Boix es rebut pel Cap de ‘Estat i la cúpula de les  principals autoritats d’intel·ligència del Principat. Se li revelen algunes dades que li permet seguir el treball i conclouen que l’assassinat és fruit  d’una batalla entre els serveis d’intel·ligència de Catalunya i els d‘Espanya a la recerca d’informació reservada i sensible que segons com sigui mostrada a l’opinió pública podria desestabilitzar el país i els relacions entre els estats.

L’aparició en escena d’un dels companys de l‘home mort, i membre també dels serveis d’intel·ligència de Catalunya , que té una informació altament explosiva respecte  Espanya ,dóna un gir a la investigació fins a identificar al possible assassí, aquest en sentir-se descobert amenaça a Boix amb possibles represàlies a la seva filla de tres anys, la Màlia, Boix tira de velles amistats als serveis d’intel·ligència francesos i posa a resguard a la seva filla i segueix avançant cap a trobar al veritat.

Apareix en escena la Canòlic Pedroza una historiadora, al servei de copríncep eclesial que va darrera de la Bíblia Andorrana, un document que podria posar en qüestió la sobirania i supervivència d’ Andorra segons com jugués la carta el monarca espanyol i en mig d’un enrenou entre serveis secrets sense que els andorrans  en tinguin cap responsabilitat.

Boix I Pedroza viatgen a Madrid, ell portant la documentació explosiva que pot alterar la situació política a Espanya i ella a la recerca de la Bíblia Andorrana que si la troba podria salvar la situació de precarietat política en que es podria trobar el Principat d’Andorra. Allà Boix actua davant el CNI espanyol intercanviant informacions i contrapartides  i també remena papers i antics documents i li cal actuar sense masses escrúpols per salvar a  la pàtria i amb connivència i alguna cosa més  amb la Canòlic se’n surten prou bé i de retorn a Andorra organitza una estratagema per fer sortir del seu cau  a l’assassí del banquer, ho aconsegueix i malgrat la detenció es converteix en un tema d’estat que resol la  Consellera d’Interior. Ell ha aconseguit desentrellar el cas i empresonar a l’assassí encara que sigui per poques hores.

 La novel·la a més dels transfons policíac té una bona part de plantejar la situació actual a Andorra com explica el mateix Villaró: “La resolució del crim centra el fil argumental principal de la novel·la, però per a mi el més important no és explicar qui l’ha comès, sinó relatar què està passant en l’Andorra actual i narrar com ha arribat fins aquí.

L’exuberant inventiva ja coneguda per altre llibres seus  de l’autor junt amb l’estil àgil i gairebé de conversa que li sap donar Villaró fa que el llibre es llegeixi molt bé i amb rapidesa.

La novel·la té dues trames la bàsica la policíaca la investigació de l’inspector Boix i paral·lelament  la recerca del document conegut com  la Bíblia Andorrana que fa que l’autor s’esplaï en explicar una bona part de la documentació històrica i bibliogràfica de l’antiga Andorra. El coneixement es barreja amb l’acció i això li dóna més atractiu.

El final del llibre conté també al sorpresa de trobar al solució a un antic cas de Boix que havia quedat mig resolt sense però que el final  satisfés al policia.

Interessant i  de lectura molt agradable.

Noms propis (XVI)

Mai 22, 2016

Núria Parlón i altres han estat presentats pel líder del PSOE, Pedro Sánchez, com a possibles ministrables si hi ha govern del PSOE després del 26 de juny. I concretament  ha presentat  l’alcaldessa de Santa Coloma, Núria Parlón, com ‘ministrable’ de Polítiques Socials. Altres propostes serien la cap de llista del PSC, Meritxell Batet, que seria la titular de Federalisme i podria assumir una vicepresidència. Josep Borrell s’encarregaria del d’Afers Exteriors. Tots tres formen part del “govern de canvi” que ha presentat el PSOE a Barcelona
Pedro Sánchez ha volgut afegir que  compta amb un equip “solvent, dialogant, treballador, decent i net”. I ha comparat el seu partit amb el Futbol Club Barcelona. “Utilitzarem la fórmula Luis Enrique. Va dir que el Barcelona guanyava quan era el Barcelona i el PSOE guanya quan és el PSOE”, ha reblat.
El grup d’experts que poden arriar a ser l’equip ministerial  està coordinat per l’exdiputat José Enrique Serrano,- ja treballava  La Moncloa en èpoques de Narcís Serra-  un dels integrants de l’equip que va negociar després de les eleccions del 20 de desembre la formació d’un govern presidit per Sánchez sense massa èxit veient com va acabar tot.. Aquest comitè inclou a Margarita Robles, a justícia i els ex ministres Jordi Sevilla i Ángel Gabilondo, encarregats d’economia i educació.

No està malament que es presentin els possibles candidats a presidir un ministeri ja que així ja coneixem part de les intencions que té el candidat. Però per altra banda sembla voler vendre la pell de l’ós bans de caçar-lo i sobretot perquè no hi ha cap segureta que la caça tingui èxit.

Els noms són uns i podrien ser altres segur, però realment el retorn d’algunes velles glòries a  la primera línia de la política no sembla una voluntat de generar noves dinàmiques. Està bé  que tingui prop experiència i segurament per noms com Borrell, Gabilondo o Robles haurien de tenir algun aper d’assessoria però apostar per ells per dirigir ministeris sembla un ancoratge en el passat massa fort.

Si Parlón –que va tenir setmanes enrere un protagonisme estrany als diaris- apunta a ministra. No li deuen faltar mèrits potser jo no els sé veure més enllà de bona gestió com tants altres alcaldes i regidors socialistes … però vaja ja se sap molts són els cridats i pocs els escollits.

A matar l’ós  que no vol dir res més ni menys  que guanyar les eleccions i després manaran altres circumstàncies i ja veurem si es pot vendre la pell a bon preu …

 

Toni Comín. Som insistents amb la figura d’aquest conseller. La Vanguardia publica una entrevista en la que explica la situació sobre alguns elements de confrontació que té el seu departament. Entre elles la retirada de concerts amb diversos hospitals per retornar part d’aquesta tasca hospital públics. Lloable acció. En l’entrevista el conseller afirma que “ No hi ha improvisació en un  departament com el de salut. Ho tenim estudiadíssim”. Bé.

Si fos així caldria dir que el que cal es que segueixi estudiant.

La lloable acció es força discutible per acabar incorporant tots els metges que queden sense feina per la seva decisió a altres hospitals sembla una mesura més aviat inútil i amb uns costos elevats que fins i tot ha hagut de recórrer a l’ajuntament de Sabadell perquè  que avanci part del diners per unes reformes en un hospital.

No és la primera vegada que els ajuntaments fan de banca a la conselleria de salut.

Tot plegat uns moviments molt de cara a la galeria amb sobrecostos i sense que tinguin garantida l’eficiència d’aquest serveis.

Mentre fa tots aquets moviments el sistema d’urgències de molts hospitals segueixen col·lapsats.

Anuncis de mesures però tot segueix igual.

Així sí ja estava pensadíssim.

Potser que per comptes de fer de conseller que se’n vagi la recó de pensar i que s’hi estigui una llarga temporada.

 

Escola l’Arjau. L’escola l’Arjau ha estat una de les víctimes de les retallades de les aules de P-3 que un cop més el govern de la Generalitat ha decretat.

L’escola és una de les escoles referents del barri de mar de Vilanova. Té dues línies que ara , malgrat diguin que la supressió de p-3 és temporal, perdrà una aula i per tant seguirà coixa. La conselleria diu que ja es recuperarà però coneixent el tarannà i voluntat de a conselleria molt ens temem  que acabin eliminant una línia.

La reacció al tancament ha estat unànime.

La comunitat educativa i l’AAVV del barri de Mar ha publicat un manifest en el que podem llegir:

 L’Escola Arjau és una escola amb 30 anys de funcionament. Un centre educatiu ubicat en uns dels barris més poblats de Vilanova amb 8.147 habitants. Un centre que té història i coneix les anades i tornades de la població. Quantes vegades ha començat un curs escolar a P3 amb 1516 alumnes i ha acabat a 3r amb 25?. L’afluència de població al Barri de Mar és molt inestable, flexible, fluctuant.

Per tant el que volem denunciar i reclamar és el dret a una educació de qualitat. Ens ha tocat a nosaltres perdre una línia, i tota la valuosa feina que l’equip docent i les famílies han fet per aconseguir i mantenir una Escola de qualitat.
Perdrem el dret a què un barri, com el Barri de Mar, continuï tenint un centre educatiu al servei de les persones, que ensenya, nodreix i enriqueix uns nens i nenes que viuen i són del barri. Una escola que creu en el projecte de continuïtat educativa que comença a llar d’infants Gavot i acaba a l’Institut de Baix a Mar. Un centre que omple d’educació i cohesió social el tros de sota via de Vilanova, amb professionalitat, dedicació i amor a l’ensenyament, prou demostrat durant aquest 30 anys.

I segueixen fent-se algunes preguntes prou interessants:

 Per què no es baixen les ràtios d’alumnes a infantil per sota de 25 i fem que no calgui tancar cap grup? Per què NO s’aposta per un ensenyament públic i de qualitat? Ràtios inferiors, major qualitat d’ensenyament.
Per què només es tanquen grups a la pública i no a la concertada?
Per què no es tenen en compte altres criteris com la ubicació de la nostra Escola? En un barri desafavorit,

Per què no es té en compte la multiculturalitat i la diversitat present a les aules de la nostra Escola? Amb els seus beneficis i les seves mancances.
Per tots aquests motius, tenim clarament la percepció que ni el Departament d’Ensenyament ni l’Ajuntament no defensen en cap cas els interessos de la nostra Escola. Que ens continua desafavorint una vegada i una altra i, en canvi, es potencia i premia els que tenen més recursos.

Tots el que estem a l’escola sabem que la supressió d’una línia educativa és una pèrdua, És un senyal que l’escola no funciona perquè un sistema educatiu-polític ens l’ha marcat.

 Ja veurem si la Conselleria manté la seva paraula. No són de fiar, això ja fa temps que se sap, però vaja si l’autoritat competent de l‘ajuntament ho accepta tindrem fe.

 

(ILP)La Iniciativa Legislativa Popular  per l’Educació Pública s’ha despatxat en un vist i no vist. Dimecres arribava al Parlament i el mateix dia ja dequeia. Vet aquí que l l’aliança entre  Junts pel Sí (JxSí) i el PP han sumat els seus vots per rebutjar la totalitat del text. Cal saber si també han sumat interessos, ja se sap allò de que alguns extrems s’acaben tocant…

El PSC, Catalunya Sí Que es Pot (CSQP) i la CUP han votat a favor de la tramitació, i Ciutadans (C’s) s’ha abstingut. La portaveu en matèria d’Educació de JxSí, la republicana Anna Simó, ha justificat el “no” amb l’argument que entenien que el que calia a partir d’ara era “treballar per un nou Pacte Nacional per l’Educació amb exclusivitat de competències“, però l’argument me´s convincent va ser que votaren en contra peruqè “es  vol substituir la LEC per una altra llei autonòmica”, i Simó entén que el debat català no es troba en aquest moment polític.

SAH. Però ella sap en quin moment es troba el debat català? IRPF , potser?

No es pot debatre la ILP , però diu que estan disposats  debatre un pacte de futur. Comencem malament si una proposta arriba des de la base com és la comunitat educativa i la afirmació dels ciutadans que amb al seva signatura l’avala. Segurament hauria d’haver tingut una mica més de recorregut.

Des del grup promotor de la ILP, l’exportàveu del sindicat USTEC Rosa Cañadell, ha deixat anar: “Per quins set sous no deixeu que aquestes siguin les bases de la nova llei? No entenem de cap de les maneres que el grup que parla de processos participatius ara se sumi al PP per tombar la ILP.”  I encara Cañadell ha denunciat que el Govern, tant l’actual com l’anterior, “de mica en mica s’estan carregant el sistema públic d’aquest país“.

Diran el que voldran , però al govern i al partits que avui li donen suport en això de l’educació se’ls hi veu massa el llautó.

Molt bla, bla, bla i poca cosa més.