Archive for Juliol de 2016

Vestits nous…. i plaça de deu.

Juliol 31, 2016

Vilanova i la Geltrú s’ha  convertit aquest dissabte en la sisena plaça castellera de deu de tot el món casteller.

La plaça ha guanyat galons, entorxats de deu gràcies a l’extraordinària actuació del Castellers de Vilafranca que van carregar i descarregar la torre de nou, els tres de deu, els tres de nou amb l’agulla i el pilar de vuit.  Tot plegat executat magníficament.

La Jove de Tarragona també va brindar un magnífica actuació: fent els  quatre i el tres de nou, el nou de vuit i el pilar de vuit.

I Els Bordegassos tot i o tenir el millor dia van completar el set de set i la torre de set amb tres intents de Quatre de vuit descarregats i van acabar amb dos pilars de cinc.

Però sens dubte els tres de deu serà el castell recordat.

Si durant el segle XIX els Xiquets de Valls van ser l’al·licient de la plaça vilanovina , durant bona part del XX els Nens del Vendrell van fer les seus millors castells, ara cal dir que els vilafranquins en els darrers anys han aixecat els castells més potent que tenien. L’actuació d’ahir dissabte és creiem pròpia d’un Sant Fèlix i traslladar la potencialitat de castells com aquets  a Vilanova vol dir la importància que la plaça de Vila té per la colla dels verd. Que duri.

Felicitats als castellers i també  a la plaça que va viure una vibrant i emocionant jornada.

 

Els vestits nous dels diables.

La colla dels Diables de Vilanova estrena avui  diumenge 31 de juliol en el marc de la Festa Major  un nou vestuari dissenyat per l’escultor i artista vilanoví Oscar Estruga que vii des de fa anys a Madrid , ells mateixos expliquen els canvis en la informació que han detallat al Werkami que han fet de cara al seu finançament.:

Tots els detalls dels nous vestits es desvetllaran el proper dia 31 de juliol. Hem de mantenir la incògnita fins aquell dia, però el que sí que podem dir, i que ja ha estat anunciat, és que el dissenyador i pintor dels nous vestits del Ball de Diables és el vilanoví Òscar Estruga i Andreu, conegut per l’escultura que regna la platja de Vilanova: la Pasífae. El pintor vilanoví, a més de dissenyar i pintar els nous vestits, també s’encarregarà de dibuixar la nova imatge corporativa, les espardenyes, els ceptrots i tots els estris i marxandatge de la colla.

Com mana la tradició, cada vegada que la colla decideix canviar els vestits l’encarregat de dissenyar-los i pintar-los és sempre un artista de la ciutat. Al 1946 va ser Enric Cristòfol Ricart, al 1980 l’encarregat va ser Armand Cardona Torrandell, quinze anys després Joaquim Budesca va pintar i dissenyar els tercers vestits de la colla. Els actuals vestits van ser confeccionats per Pep Duran. D’aquesta manera els nous vestits no podien ser menys, i seran dissenyats per un altre gran artista vilanoví.

Oscar Estruga és un pintor, escultor, gravador i il·lustrador, vilanoví de gran renom i reconeixement internacional, amb una influència molt característica del Mediterrani i la mitologia que l’envolta. Es va formar a l’Escola d’Arts i Oficis i el Círculo de Bellas Artes (Madrid). Ha il·lustrat alguns llibres de bibliofília i ha exposat de forma individual i col·lectiva, des de 1956, al Smithsonian Institute dels Estats Units, al Museo de Arte Contemporáneo Reina Sofía de Madrid, al Museo de Arte Contemporáneo de Managua, a Nicaragua, o al Museo de Arte Contemporáneo de la Guinea Ecuatorial, entre d’altres.

Òscar Estruga va protagonitzar una exposició a La Sala la tardor de 2009, quan es va mostrar molt content d’haver pogut tornar a exposar a la ciutat on va viure de petit, i alhora satisfet de veure com la seva obra més coneguda, la Pasífae, s’ha convertit en un element que identifica Vilanova i la Geltrú, presidint la imatge del litoral vilanoví. El juny de 2012, a la plaça dels Boleranys, a tocar de la plaça de la Mediterrània, es va inaugurar una altra escultura pública d’Estruga: Ariadna en el cercle

La ciutat bull d’activitat de Festa Major, molta gent pels carrers cercant aquesta activista o simplement ramblejant i intentant supera la xafogor gairebé insuportable esperant que bufi la marinada..

Final de juliol i a l’ agost al flaire de festa ja se sent amb intensitat!!

Noms propis (XXVI)

Juliol 30, 2016

Ada Colau, ha anunciat que l’escriptor i columnista d’El País, Javier Pérez Andújar, serà el pregoner de la Mercè aquest 2016; també ha anunciat que Paris serà la ciutat convidada per a les festes d’enguany.
Colau ha destacat que Andújar “representa molts dels valors que creiem que cal reivindicar, la ciutat real, que no és només la ciutat administrativa, que va més enllà. És un dels millors cronistes del Besòs, un dels llocs que nosaltres volem que tingui més centralitat, d’aquesta ciutat real i popular”.

La designació ha aixecat una certa contestació en els ambients independentistes.

Alguns directament l’han qüestionat amb a insults i altres amb formes i fons  molt correctes , entre aquets hi ha aquesta Un pregoner que primer cal escoltar de Ferran Espada al Punt /Avui

Un cop més el pregoner o pregonera de la Mercè, en aquest cas l’escriptor català Javier Pérez Andújar, ha aixecat controvèrsia. No pas política, però sí a la xarxa. És cert que l’escriptor santadrianenc ha deixat anar comentaris entre irònics i agres contra l’independentisme. No comparteixo la seva visió sobre l’independentisme, que considero esbiaixada i manipuladora. Però en canvi combrego amb altres articles que ha escrit sobre el paper de la ciutadania. I m’agrada l’humor amb què ens recorda a Catalanes todos, les nissagues de catalans que van forjar, col·laborar i es van enriquir amb el franquisme. Per tant, trobo que abans de sentenciar el pregoner –tan partidista com la majoria de pregoners– m’esperaré a escoltar el pregó.

Sobre Javier Pérez Andújar :és nascut a Sant Adrià del Besos es va llicenciar en Filologia Hispànica a la Universitat de Barcelona, Pérez Andújar ha treballat en programes literaris de Saló de Lectura de Barcelona Televisió y L’Hora del Lector a TV3. Ha exercit com a redactor en cap de la revista Taifa i col·labora habitualment en l’edició catalana del diari El País. Les seves novel·les Los príncipes valientes i Todo lo que se llevó el diablo, van constituir una excel·lent novetat en el camp de la literatura. Novel·les que carregades d’humor i també de moments tristos estan farcides de sensibilitat i imaginació.

Amb el llibre Paseos com mi madre, Pérez Andujar fa una reivindicació de les perifèries urbanes que van créixer als anys seixanta amb l’allau de immigració que va arribar a Catalunya, immigració que van participar activament en la construcció del país. Per la seva trajectòria com articulista li ha estat concedit el premi Ciutat de Barcelona, 2014.

Usa la ironia i el sarcasme en algunes ocasions tracta les situacions més inversemblants en els seus articles i també i de manera especial en el llibre llibre Catalanes todos . L’autor defineix el llibre: “También quiero dejar bien claro que Catalanes todos no pretende ser otra cosa que una carcajada general. ¡Qué digo, general!, ¡Generalísima! .Por eso empieza de manera Tan trágica, porque al igual que la vida, se hace con llanto y dolor y se termina como un auténtico disparate. Pero, que no haya confusión Catalanes todos es en el más explícito de los sentidos un libro de humor.”

Polèmica inclosa segur que fa un pregó bo.

 

Bernie Sanders, Els  demòcrates en la seva convenció han nominat a Hilary Clinton com a candidata a la presidència dels EE.UU . Nominació històrica perquè és el primer cop que una dona aspira  a la presidència oficialment. Ha trencat el sostre de vidre. Però la nominació no ha estat fàcil. Gens fàcils. La revolta de part de les bases en conèixer que la direcció del partit havia maquinat en plenes primàries  a favor d’ella ha sacsejat la convenció. Aquest fet no ha ajudat a poder evitar algunes queixes sonores l La polèmica ha provocat la dimissió de la presidenta del DNC, Debbie Wasserman Schultz.

El senador Sanders, rival de Clinton, ja sortit palesant la voluntat d’unitat del partit per vèncer a Trumpp de quiha dit que  “és un perill per al país”.

Sanders ha procurat apaivagar les ires dels seus seguidors amb afirmacions amb voluntat de tancar files al partit.

“Hem d’elegir a Hillary Clinton i Tim Kaine”.

“Faré tot el que pugui perquè Donald Trump sigui derrotat”,.

“Germans i germanes. Aquest és el món real en el qual vivim”,

“Trump és un perill per al nostre país i ha de ser derrotat”,.

Veurem si la candidatura de Clinton té la força per seguir un camí victoriós. No sembla fàcil com fa un temps que en que totes els enquestes predeien una clar avantatge  sobre Trump.

Ara ja no és així ja que la primera enquestes en mig del “sarau” dels demòcrates donava avantatge al republicà davant Clinton.

Hi ha partit sembla… i el resultat ara per ara més incert el que es preveia. Tardor calenta doncs als EEUU.

Carme Forcadell. La presidenta del Parlament al meu entendre no és una presidenta que actuï amb l’equilibri necessari en un càrrec que presideix però també ha de garantir que els diputats i diputades puguin exercir els seus treball amb totes les condicions favorables.

Amb al votació de els conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent incorporada al Ple per la petició de dos grups s’ha  forçar el reglament per impedir possibles responsabilitat de a mesa.

La presidenta del Parlament, Carme Forcadell, ha reivindicat que “el ple del Parlament és sobirà”. I tant “! però la sobirania cal aplicar-la sense trampejar les formes. I això és precisament el que ha fet Forcadell.

I sembla que la presidenta creu que els demés són “tontos” , ens vol fer veure que la demanda dels dos grups és innocent i que no estava planificada.-

Tant és així que  El vicepresident del Parlament, José María Espejo-Saavedra, de Ciutadans, ha demanat a Forcadell que “no incorri en un frau de llei. La Mesa ja va decidir no tramitar les conclusions, sinó simplement prendre nota del document “. El representant del PSC a la Mesa, David Pérez, ha recordat que” la Mesa ja ha complert la seva missió i ja ha decidit no tramitar les conclusions”.

En definitiva que el Parlament juga a fet i amagar per comptes de plantejar amb claredat i amb tota trasnparència el que volen els grups majoritàries i no facin jugar a la resta i fer-nos creure coses que no són de la manera que ens ho plantegen.

La presidenta al meu entendre no ha està a l’alçada del que es demana a qui té la segona autoritat del país.

President que no ens mamem el dit digui els coses tal i com són.

Ah! i l’antiga CDC també vota a favor del cànnabis , així ens va.

Vegueria del Penedès. Informació de l’Eix Diari: JxSí, el PSC, CSQP i la CUP han votat a favor d’adaptar la Llei 30/2010, del 3 d’agost, de vegueries, a la nova comarca del Moianès i a la creació de la vegueria del Penedès, fruit d’una Iniciativa Legislativa Popular (ILP). El PP i C’s han presentat esmenes a la totalitat perquè s’hi oposen, però els altres quatre grups les han rebutjat per 98 vots a 34 i cap abstenció. Els quatre grups proposants han defensat la necessitat de crear la nova vegueria i la nova comarca per raons històriques, econòmiques, socials i per sentiment de “pertinença a un territori”. El PP i C’s han rebatut dient que no s’han de duplicar les administracions i que cal gestionar amb “racionalitat i no amb romanticisme”.

La diputada del PSC, Eva Martínez, que ha començat el torn dels defensors de la proposta, ha dit que la vegueria ha de donar pas a la descentralització dels recursos de la Generalitat, perquè “sens recursos, és morta” però ha afegit que tampoc no calen grans estructures. Martínez ha reclamat al Govern la necessitat d’aprovar la llei de govern s locals i de finançament local.

Després ha continuat la diputada de CSQP, Hortènsia Grau, agraint al feina fet per les entitats locals durant tant anys i ha reclamat al Govern que deixi clar si la vegueria del Penedès tindrà o no un delegat perquè segons ella, els consellers es contradiuen, i ha reclamat un “calendari de descentralització de serveis” i ha recordat que encara falta debatre quina població en serà la capital.

El diputat de la CUP, Joan Garriga, ha dit que està content d’aprovar la proposta perquè a més de voler que el Moianès i el Penedès tinguin entitat pròpia per “singularitat històrica” també ho volen “perquè és una expressió dels actes de sobirania que fem aquí al Parlament”. Garriga ha assegurar que els que s’hi oposen, el PP i C’S, són els “partidaris de les províncies”

Per JxSí, han intervingut Neus Lloveras, en la seva primera intervenció des del faristol, i Teresa Vallverdú, que ha reconegut que amb aquesta qüestió el Parlament “no ha estat a l’altura” però s’ha mostrat contenta que “avui quatre grups refarem l’error històric”. I ha agraït i animat les entitats impulsores d ela ILP a “no abaixar la guàrdia” i a continuar treballant per “fer un país fort”.

 

Ja n’hem parlat altres vegades, moltes .Així doncs les paraules d’altres serveixin avui per celebrar que s’hagi començat el procés que ens porti a tenir Vegueria.

Anys de lluita de molta gent es veuran recompensades.

No és ben bé el mateix….

Juliol 29, 2016

Quan vaig sentir el nom del partit sorgit de la refundació de CDC vaig pensar en Pasqual Maragall i recordava  haver-li escoltat més d’una vegada la seva voluntat de crear el Partit Demòcrata, ell hi afegia Europeu a l’estil del partit demòcrata dels EE.UU. Una certa transversalitat ideològica en el progressisme i que recollís la tradició de la socialdemocràcia europea.

I fins i tot vaig pensar que els nous  i reciclats convergents potser tindrien problemes per si els nom hagué esta registrat en el moment en que Maragall en parlava, no pensava que fossin els de Demòcrates de Catalunya que qüestionessin el nom…

La veritat és que em va sobtar que no se’n parlés ,més del vell projecte de Maragall , projecte que segurament va morir políticament en el moment en que el President va deixar dissortament al vida política.

El digital Món però en parlava analitzant el procés convergent..

Transcric l’article , és prou interessant.

 

El PDC, el somni polític de Pasqual Maragall

 El nou partit sorgit de les cendres de Convergència comparteix el mateix nom que el projecte que l’expresident socialista sempre havia tingut al cap

Ara fa dues setmanes que l’antiga Convergència va decidir batejar el nou partit sorgit del procés de refundació com a Partit Demòcrata Català. Però aquest nom, al marge de la polèmica que ha suscitat amb Demòcrates de Catalunya, que denuncia que el PDE ha actuat amb deslleialtat i abús en la tria de la nova denominació de la formació política, no és pas una innovació total… És, de fet, un projecte polític que sempre havia tingut al cap l’expresident socialista Pasqual Maragall. 

 En la seva última etapa com a president de la Generalitat, Pasqual Maragall va iniciar un distanciament ideològic respecte al PSC, i va començar a donar forma una nova idea, el Partit Demòcrata Europeu, que tindria la seva marca catalana. La il·lusió de l’expresident de la Generalitat comparteix nom amb la nova CDC, però els objectius polítics del projecte maragallista i el que tindrà Artur Mas com a president, serien els mateixos?

 Josep Maria Carbonell, diputat pel PSC al Parlament de Catalunya entre el 1995 i el 2004, explica a El Món que “quan Pasqual Maragall va anar a estudiar a Estats Units va quedar fascinat amb el model de la democràcia americana i dels partits amb primàries per triar candidats, àmplies fronteres i cúpules d’estructura molt petites”. 

Quan Maragall va deixar de ser alcalde de Barcelona, va passar un any a Roma, onva viure l’aparició del Partit Demòcrata, en què hi havia polítics que provenien de la democràcia cristiana, de la socialdemocràcia, o fins i tot del comunisme. De fet, per a l’expresident, figures com Artur Mas o Duran i Lleida haguessin tingut cabuda dins d’aquest nou partit que volia fer Maragall, assegura Carbonell. 

“Ell va veure que allò podia ser un punt de referència pel Partit Socialista de Catalunya, i és per això que quan ell torna a Catalunya i agafa el lideratge del PSC intenta obrir-lo més a la societat i desplegar experiències de primàries”, relata l’exdiputat socialista. De fet, Pasqual Maragall va convocar unes ‘pseudoprimàries’ perquè la militància escollís el candidat. Carbonell afegeix que la idea de convertir el PSC en el Partit Demòcrata “no va prosperar perquè es va trobar amb l’oposició de molts sectors dins dels socialistes, i llavors ell va preferir estar més al càrrec de la Generalitat que del partit”.
I si bé Catalunya té un sistema multipartidista consolidat, no és descartable que en un futur es produís un model bipartidsta de dos grans partits que acabi fent possible la materialització d’aquest somni polític de Pasqual Maragall.

 Toni Aira, periodista i professor en Comunicació Politica, assenyala que el partit que tenia pensat Pasqual Maragall acabaria essent el model americà catch-all party, “un partit d’arrel liberal i de centre ampli en què s’hi pot sentir integrada gent progressista, de centre-dreta o de centre-esquerra, que és una mica la idea de Convergència amb el nou partit”. En aquest sentit, Carbonell afegeix que l’expresident socialista “volia incorporar els valors de l’europeisme i del centre-esquerra que representen els partits demòcrates als Estats Units i avui també a Itàlia”. 

Ara bé, a Catalunya, a diferència dels EUA i Itàlia, hi ha dos eixos polítics: el social i el nacional. En l’eix nacional, el PDC ja s’ha definit com a independentista, de manera que “la part espanyolista ja no el votarà”, explica Aira. Carbonell opina que Convergència ja va reduir la seva capacitat d’influència quan va optar pel sobiranisme, i que ara “corre el perill d’assemblar-se massa a ERC”.

 

Abel Degà el Món. 26-07

I tú como lo ves….?

Juliol 28, 2016

Mariano pero  tú quieres ser presidente?.

No sé si aquesta és al pregunta que el Rei ha fet a Mariano Rajoy en els consultes que ha despatxat amb tost els partits politics que han volgut anar a  la Sarsuela per veure com resolem el trencaclosques que avui hi ha muntat a Espanya.

La veritat és que tot plegat comença a fer una certa sensació estranya , de que aquí no hi ha qui s’aclareixi. Que anem a unes eleccions novament i les enquestes ja assenyalen que la participació torna a baixar en picat i que el PP segueix sumant fins a apropar.-se ja als 150 escons… anem fent!.

“Es a Mariano Rajoy a quien corresponde ir a la investidura y esperamos que no huya otra vez” diuen des del PSOE donant per fet que Rajoy li dirà al Rei que cal esperar una mica, que encara no ha aconseguit sumar cap vot més que les abstencions de C’S i CC que no acaben de poder sumar prou.

Però és que alhora C’s també va generar dubte sobre el suport a l PP José Manuel Villegas vicesecretari de del partit de Rivera deia :  “No hay margen para negociar . Nos sentaríamos a negociar un programa de Gobierno si hubiera margen para que hubiera una renovación en el liderazgo del PP”.

I en el joc de comentaris el portaveu del PP es lamentava: “Nadie se ha querido sentar con nosotros para negociar el documento del PP, y eso no es razonable”. I no ha estat lamentable que al llarg de quatre anys la seva posició hegemònica al Congrés i ha aplicat el corró parlamentari quan  els ha convingut.

Menys lamentar-se i més fer ofertes clares . tangibles i plausibles.

I el PSOE sumant-se la cerimònia de la confusió deia Antonio Hernando:  “Nosotros no deseamos que el PP gobierne España”, però tampoc el PSOE ha fet ers per confegir un govern alternatiu. La feblesa de Sánchez dintre del  seu partit impedeix qualsevol maniobra en aquets sentit , ja que hi ha una majoria de “barons”  a favor de deixar governar el PP, però la votació per la Mesa ha generat en el PSOE la formula que el PP governi amb “los partidos que le apoyaron para la Mesa del Congreso,” fent referència al PNB i a PDC. I tothom sap que això avui és impossible.

I les pressions van i fortes. El Setmanari polític AHORA ha publicat un manifest adreçat als nous diputats perquè tanquin ja la interinitat. El document aporta algunes idees….

Persuadidos de que no es razonable convocar de nuevo a las urnas para depositar en los electores tareas que corresponde asumir de modo intransferible a los diputados y senadores que han sido elegidos sin estar ligados por mandato imperativo alguno, pensamos que en la legislatura, ahora inaugurada, todas las fuerzas políticas en las que se encuadran deben hacer honor a la  confianza que los votantes les han entregado en proporción a los escaños ganados, sin que quepan excusas ni paliativos para anteponer ventajas estratégicas o intereses partidistas.

Conscientes del momento, estimamos que lo prioritario es investir un gobierno que cuente con el respaldo parlamentario suficiente para impulsar la estabilidad económica en el marco de nuestros compromisos europeos; para adoptar medidas sociales correctoras de las crecientes desigualdades; y para emprender una reforma constitucional que aborde, entre otras cuestiones, la mejora de la articulación territorial.

Decididos a favor de que el nuevo gobierno exprese también un compromiso renovado para reforzar la Unión Europea, que se averigua indispensable vistas las carencias de la Unión Económica y Monetaria y los desafíos acuciantes que plantean la crisis de los refugiados, las amenazas del terrorismo, los conflictos abiertos en sus fronteras oriental y meridional y el Brexit a negociar, propugnamos que nuestro país confirme su vocación europeísta y su lealtad con la UE en todas esas áreas. 

Sabemos que la atención a las cosas que importan podría extenderse también a  otros ámbitos, pero ahora conviene que las fuerzas políticas se concentren con preferencia en orientaciones básicas como las ya mencionadas, sin distraerse con otras.

De ahí que hagamos un llamamiento a los electos para que eviten el absurdo de que los electores tengan que confiar la solución del problema a unas nuevas elecciones.
Sepan, pues, todos los líderes y todos los partidos que han competido ya por dos veces en las urnas, que están obligados a realizar todos los esfuerzos y todos los sacrificios que fueren necesarios, incluso los más personales, para poner fin a esta improrrogable situación del sin gobierno.

 La nòmina de signataris és àmplia i diversa , fent una succinta llista perquè veiem per on van esl trets:

Santos Juliá (historiador), Javier Solana (presidente de ESADEgeo y distinguished fellow de la Brookings Institution), Fernando Savater (escritor  Economic Policy Research de Londres), Joaquín Almunia (exvicepresidente de la Comisión Europea  José María Maravall (catedrático de universidad), Carlos Sebastián (catedrático de universidad ), Miguel Ángel Aguilar (periodista), Mercedes Cabrera (catedrática de universidad), Andrés Trapiello (escritor), José Antonio Zarzalejos (periodista), Nicolás Sartorius (abogado y escritor),   Gutiérrez Aragón (director de cine), Tomás de la Quadra-Salcedo (catedrático de universidad),  , Víctor Lapuente (politólogo),   José María Ridao (escritor),  Francesc de Carreras (catedrático de universidad),    César Antonio Molina (escritor ), Reyes Mate (filósofo), Juan Carlos Pereira (catedrático de universidad), ……

En fi que el Rei va veient que si no hi ha disposició hauran de convocar una tercera ronda electoral.

Pressió i  molta , acabarà donant govern?

A hores d’ara el més calents és a la  l’aigüera.

 

“VOLEM UNA CIUTAT PER VIURE”…. i tant!

Juliol 27, 2016

 

“VOLEM UNA CIUTAT PER VIURE”

 Les entitats i associacions veiem amb preocupació com a Vilanova i la Geltrú, a poc a poc, els interessos particulars van passant per sobre dels generals. S’està arraconant la cultura popular de la ciutat a cop de sentències judicials i amb la desídia de l’Ajuntament.

En la darrera dècada hem anat perdent progressivament espais i activitats i quan hem necessitat el suport de l’administració, no sempre l’hem trobat. Tot i així, no hem defallit i hem seguit impulsant el model en el que creiem: Una ciutat viva i amb un teixit associatiu ric i dinàmic, que ha fet i fa de Vilanova i la Geltrú un referent arreu del país.

Veiem amb preocupació que aquesta Vilanova està en perill. Més encara quan aquest any ens hem trobat amb una sentència judicial del TSJC que ha resultat ser un atac directe als fonaments de l’associacionisme vilanoví. Un atac que no ha rebut una resposta adequada del govern local.

Per tot això, creiem que és el moment de prendre la iniciativa i denunciar públicament la problemàtica que vivim. Després de diversos intents infructuosos, l’única manera que hem trobat de fer-ho és no participant a la renovació del Vot del Poble a la Plaça de les Neus del proper 5 d’agost de 2016.

Aquesta serà la primera d’una sèrie de mobilitzacions que s’aniran convocant mentre no trobem una solució satisfactòria.

En aquest sentit, volem:

Que l’Ajuntament es posicioni clarament al costat de les entitats i associacions i protegeixi les seves activitats.

Que l’Ajuntament aprovi les al·legacions presentades per la Coordinadora d’entitats a la modificació de l’ordenança del soroll i les vibracions.

La redacció i aprovació d’una ordenança municipal de l’activitat festiva i cultural a l’aire lliure, de la que volem ser-ne partícips actius.

Els sota signants ens comprometem a treballar per aconseguir-ho el més aviat possible amb el suport de tots els vilanovins i vilanovines que s’hi vulguin afegir.

No volem una ciutat dormitori, volem una ciutat per viure!

 Vilanova i la Geltrú, 23 de juliol de 2016

 Les entitats sotasignants subscrivim el contingut del manifest “Volem una ciutat per viure”:

 Associació Cultural Diables de Vilanova i la Geltrú, Agrupació de Balls Populars de Vilanova i la Geltrú, Colla de Castellers els Bordegassos de Vilanova,

Associació de Cultura Popular Santa Maria de la Geltrú (Ball de la Moixiganga de Vilanova), Falcons de Vilanova i la Geltrú, Drac de Vilanova i La Unió Vilanovina de l’Acord i el Coro, Entitat Cultural i Festiva Can Pistraus,Associació Ludicofestiva La Medusa ,Associació de Joves Tric, Associació Cultural Nowa Reggae,

 Darrera actualització de signants – 23/07/2016

Algunes consideracions sens voler devaluar ni criticar el continguts de les afirmacions del manifest publicitat fa uns dies  cridant al boicot al Vot del Poble un dels actes més emblemàtics de la Festa Major de la ciutat ..

1.- Quin són els interessos generals que van perdent força davant els particular?. La ciutat és un xoc d’interessos permanent. Interessos que l’administració ha de regular i equilibrar. Afirmar sense concretar que els interessos particulars estan per damunt dels generals és com a mínim arriscat sense concretar-ho. És un festival de música un interès general?

2.-L’administració ha de fer el paper de mediador entre els interessos dels seus representats. I l‘administració, sobretot la local no legisla sinó que formula unes ordenances sotmeses a la legislació general .

3.- Sobre els al·legacions i la seva aprovació. Les pressions són per totes bandes i tothom es veu carregat de raons i segurament legítimes, per tant les al·legacions sempre s’aproven si són una millora substancial de la proposta inicial no si perverteixen el sentit de l’ordenança  . Cal veure si això és així.

4.- La sentència del TSJC no ha rebut resposta adequada. Si es nega això valdria la pena que es digués quina és al resposta adequada anar al tribunal de Drets Humans, doncs anem-hi. Estem disposat a respondre personalment al desacatament?

5- Han tramès aquestes entitats aquets neguits en el Consell Municipal de Cultura, han demanat que es reunís per tractar-ho? S’ha proposat el debat en la Comissió de  patrimoni? Caldria aclarir-ho per sospesar quina ha estat realment al voluntat de confegir un treball real. Ha fet aquets entitats alguna aportació clara, contundent respecte a la cultura en eel PAM? Si és així que se’ls ha contestat?

6.- Al cap de deu anys  d’amar perdent progressivament espais i activitats i quan hem necessitat el suport de l’administració, no sempre l’hem trobat. I ara deu anys més tard  cal fer un boicot al Vot de Poble? No es podia haver anat progressivament buscar elements d’incidència,debat, reflexió i discussió de les situacions per evitar aquest conflicte . Si tant lúcid som com és que  no hem sabut plasmar en accions concretes al llarg de  deu anys el malestar.

7.- el Protocol de la Festa Major  signat per la majoria d eles entitats signants d’aquets manifest diu textualment en l’apartat 7 de Recomanacions:

 -Les colles, balls i entremesos no han de realitzar actuacions que es puguin incloure dins els següents apartats:

Actes partidistes.

I aquesta entenc que és un acte partidista entesa com un acte d’un part de la ciutadania confrontada amb una altre part.

Per tant cal aplicar el protocol, sobretot en aquells en que hi ha propietat pública…

8.- El conflicte ha de ser un aprenentatge i treure’n ensenyaments i coneixements que ajudin a resoldre la situació de divergència. Ara em sembla que no anem per aquest camí….

Estic convençut que tots volem una ciutat per viure, i aquesta voluntat no és patrimoni de ningú  per viure bé i on sigui possible fer-ho tot. Aquest és el repte d’uns i altres i més enllà del boicot a l’endemà caldrà tornar posar el fil l’agulla.

De lectures

Juliol 26, 2016

Els dies sense glòria.

Sílvia Alcàntara.

Col·lecció Mirmanda

Edicions de 1984

Barcelona, març del 2016.

 

Nova novel·la de Sílvia Alcàntara , aquest cop fa un recorregut per la vida de tres generacions d’una família que des de pagès s’instal·la en una conurbació urbana on intentat situar-se i ascendir socialment . Tota la història d ela família queda reflectida en la trama que esdevé un recorregut per aquells aspectes que conformen les relacions familiars internes i també en els seus entorns més immediats.

Tres generacions i prop de setanta anys en que la família també va situant-se en el marc polític,econòmic i social que marcarà la història.

Sílvia Alcàntara (Puig-reig, Berguedà, 1944) és escriptora.
Quan va començar a escriure era  conscient de la seva manca de formació lingüística en català  i paral·lelament a la seva formació com a escriptora anava avançant en el coneixement i domini de la llengua per poder escriure millur . Va començar a compondre narracions, algunes d’elles premiades en diversos certàmens locals. Aquests petits èxits l’esperonen a seguir escrivint i formant-se  més, i quan a principis de la dècada de 1990 es crea l’Aula de Lletres s’hi matricula i, durant tres anys, perfila les tècniques d’escriptura. En acabat entra a treballar a la mateixa escola, on realitza tasques administratives. Més tard l’escola es traslladaria a l’Ateneu Barcelonès.

Als seixanta-cinc anys irromp en el panorama literari català amb la publicació de la novel·la Olor de Colònia (2009), que evoca la vida d’una colònia tèxtil catalana durant la dècada de 1950. Aquesta obra, que ben aviat esdevé un èxit absolut de vendes i de crítica, rep els guardons Qwerty Btv, Joaquim Amat-Piniella i Regió7 de Cultura, i és finalista del premi Llibreter de Narrativa. També és adaptada per a la televisió. L’any 2011 publica la seva segona novel·la, La casa cantonera, que explica la història d’una família a través dels records de dues germanes. El 2016 apareix la seva tercera novel·la,Els dies sense glòria.

Actualment compagina les classes d’escriptura a l’Ateneu Terrassenc amb la preparació de noves ficcions.

És sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Els dies sense glòria narra la història d’unes generacions representada per la Glòria, la generació del pares que han d’enfrontar-se  a la recuperació de la guerra , una segona que  d’ una a la qual el progrés ha anat deixant sense terra i han de buscar nous al·licients per seguir vivint  i que  el fets i circumstàncies es va  empenyent-la del camp a la ciutat, del poble al bloc de pisos. I la tercera generació , la dels fills que ja se senten adaptats al medi de les ciutats i que ja pràcticament han oblidat els orígens del seus avis i pares.

Els protagonistes l’Enric i la Glòria formen part d’aquella generació que es va veure obligada primer a tenir cura  de les necessitats dels pares i després quan ja havien assolit un cert estat acomodat van haver de lluitar per cobrir els necessitats dels fills qui volien donar una sortida millor de la que havien tingut ells.. Una generació que no va tenir mai  cap treva en la batalla del dia a dia per sobreviure primer i després pe estabilitzar la seva situació.

L’acció de la novel·la quan la Glòria està en coma en un llit d’hospital.Un atropellament l’ha deixat en gairebé en estat vegetatiu. Mentre el seu marit, l’Enric , està confós i desorientat, no se sap avenir de la nova situació que li toca viure i  espera un miracle que faci que al Glòria retroni a al normalitat. Mentre està al costat del llit va rememorant tota la història familiar.

Recorda el seu començament  amb la Glòria, no va ser fàcil. Tampoc va ser fàcil la relació dels pares de l’Enric, la Miquela i el Ton del cal Noi Xic , van haver de lluitar molt pe formar al seva família, la duresa del anys trenat amb les lluites i vagues i també la guerra que va acabar de trencar esperances i possibilitats. En un ambient de fragilitat i frugalitat va créixer l‘Enric que va enamorar-se de la Glòria, també una noia que havia arribat d’un petit poble per treballar a la botiga de carn  d’un parents, el de Can Marxant.

La parella de l’Enric i al Núria han de lluitar contra les incomprensions familiars la maledicència la pròpia família de la Glòria que sospiten d’un passat fosc de la noia i també l’egoisme de la mare de l’Enric que no troba prou bona  al Glòria pel seu fill.

Contra les opinions de massa gent els joves es casen i formen una família que amb molt esforç i feina són capaços de tirar endavant a la família que s’ha engruixit amb l’arribada de l’Eva i el Miquel els fills.

La situació de crisi dels anys setanta fa que la Glòria i l’Enric hagin de fer un cop de cap que els costa molt de fer, la situació de precarietat econòmica fa que hagin d’anar venent els terres i  deixar el camps i anar a una ciutat del Vallès amb un fort creixement industrial  en la que hi ha feina per tothom, allà ja hi tenen uns parents que se’n surten prou bé.

Enxovats en un pis no sabent adaptar-se  als problemes que van sorgint s’hi enfrontes però el passat de la Glòria torna a fer-se present amb l’arribada del  seu germà.

El creixement dels fills comporta també problemes que mai haurien previst. Tot plegat fa que la família entri en un procés de degradació de les relacions que cada un dels components malda per millorar però no sempre s’aconsegueix.

Amors i ressentiments. Secrets, mitges veritats i mitges mentides, el comentaris malèvols del veïns, insinuacions i venjances que es mengen fredes.  El desarrelament de les generacions que del camp es van veure impel·lits a ocupar espais reduïts, els pisos en barris sense gairebé serveis Tot plegat una novel·la que discórrer entre el temps i  els estats anímics de cada un dels protagonistes en cada moment.

Interessant, amb alguns elements que s’intueixen ja d’entrada però també amb girs argumentals prou interessants.

 

Poble català, posa’t a caminar

Juliol 25, 2016

Podia semblar , sens dubte, alguns dels lemes dels darrers 11 de setembre en que el “procés”, dinàmic i evolutiu ,  ha tingut un paper important en la seva convocatòria.

Potser ja no cal posar-hi de nou, crec que ja fa temps que el poble català va començar a caminar i va fent el seu recorregut com pot o com li deixen uns i altres.

Però si evoquem aquell lema és perquè enguany es compleixen els quaranta anys de la Marxa de la Llibertat, que va passar per la nostra ciutat i va portar alguns esdeveniment que segurament tenen un lloc en la petita història de la Marxa i de la vila i  en la història general de la transició política.

Era un  diumenge 4 de juliol de l’any 1976 el dia en que els quatre columnes Tramuntana, Lluis Companys, Francesc Maciá, Abat Escarré y Rafael de Casanova sortien des, Girona, Esterri d’Àneu, La Sénia, la Escala y Oliana i encara se’n hi va afegir una que sortia des de Guardamar, un dels límits dels Països Catalans i dues  a la Catalunya Nord. L’objectiu era arribar al Monestir de Poblet . La Marxa l’havia convocat el  moviment Pacifista Pax Christi  reivindicat els punts que van ser també  el lema de l’Assemblea de Catalunya, llibertat, amnistia,Estatut d’Autonomia i Coordinació democràtica s’hi van anar afegint nombroses entitats del país amb un gruix important de l’anomenada societat civil. Es volia donar un protagonisme a la ciutadania que més o menys estructurada al voltant de les entitats llavors  començava a prendre consciència de la necessitat d’ ajudar a  posar les condicions per canviar les coses a fons.

Aquell 4  de juliol a Vilanova es produïen algun incidents amb la gent que portava al samarreta. Eren detinguts  Jaume Andreu, Joan Pujol , Teresa Pujol, Anna Carbonell, Jordi Pujol ( llavors era menor i va ser convocat a presentar-se a  declarar a la Caserna de la Guàrdia Civil) J.  Chacón , Maria Josep Llopis i alguna persona més , detinguts perquè la guàrdia civil intentava esbrinar d’on havien sortit el samarretes que lluïen alguns vilanovins. Recorda fa poc la Teresa Pujol, les dones fores retingudes a la Caserna i els joves portats a la “cuartelilllo” a la plaça de les Casernes,tot plegat va acabar relativament bé, i per bé entenem que van ser alliberats en menys de vint-i-quatre hores després d’haver tastat “l’hospitalitat” de la guàrdia civil i no van tenir cap més repercussió. Hi hagueren concentracions davant els jutjats i a les Plaça de les Casernes a l’hora de l’alliberament.

Però en tots cas s’havia evidenciat que a al ciutat hi havia col·lectius que conscients del moment començaven a fer presència pública desafiant l’autoritat, ja clarament il·legítima .

Evidentment els partits clandestins encara també tenien presència i la llavors ja formada Assemblea  Democràtica de  Vilanova també participà en els preparatius de la Marxa  a Vilanova.

La Marxa va ser presentada a la ciutat el diumenge de Rams de l’any 1976 al Cinema Principal de la mà de la Coordinadora d’Entitats, organisme que a més de “coordinar” l’incipient moviment veïnal i les entitats de la ciutat servia de plataforma més o menys legal per traspassar les accions més polítiques que feia l’Assemblea Democràtica. La Coordinadora fou doncs  un instrument succedani dels primers moviments socials i tenyits clarament d’acció política. Plataformes legals per conquerir espais a la societat , espais que la retirada del franquisme, més o menys,  anava deixant.

La reconversió del règim s’anava bastint, Fraga plegava llastat pels fets de Montejurra amb la mort de dos carlins i deixava pas a Martín Villa al ministeri de l’Interior , amb un historial també vinculat al franquisme, Samaranch presidia  la Diputació i començava la seva “conversió”  a la democràcia. Tot això deixa espai lliure que ben aviat les forces polítiques organitzades o la ciutadania estructurada en entitats i associacions anava ocupant i fet créixer la sensació de que el moviment democràtic era imparable.

A Vilanova es produïren altres detencions , a la nit del Castell de Focs eren detinguts Martí Terés i Sebastià Jodar i es pressionà pel seu alliberament anunciant el boicot el balls populars a l’ofici de Festa Major. També foren alliberats després de la seva detenció unes hores per la Guàrdia Civil. L’arribada de la Marxa els dies 15 i 16 d’Agost  quan es celebrava la Festa Major de la Geltrú tingués força  repercussió amb salts de manifestants a al Rambla i la rebuda de la columna Abad Escarré a la Geltrú´ en mig d’un ballada de Sardana. Es van viure moments de tensió quan la guàrdia civil ( va tenir feina aquests dies) amb els armes a la ma va voler desfer els concentrats quan entonaven els Segadors després  de la lectura d’un manifest i el desplegament d’una senyera.

Hi havia també plantejada un sessió de debat sobre al problemàtica ciutadana que afectava  al ciutat. Es va canviar la convocatòria a diversos indrets, Círcol Catòlic, Parc Sama i finalment es van concretar a la Plaça  “Héroes de la Armada” popularment del canó. Allà es van plantejar un seguit de temes de problemàtica  ciutadana i es recolliren propostes d’actuació conjunta a nivell cívic i polític.

La Marxa seguí amb vilanovins com a protagonistes, Víctor Capdet era detingut al Vendrell, Maria Lluïsa Garriga a Tarragona i un parell de vilanovins van arribar al final de la Marxa al Monestir de  Poblet saltant algunes tàpies de paret.

Quaranta anys més tard el poble català ha caminat molt, s’ha cansat a vegades, ha caigut,  s’ha tornat a aixecar i segueix marxant l’objectiu també ha anat canviant i ara la independència serà  el punt d’arribada. La Marxa va generar expectatives, va fer sortir una nova generació que es va convertir en protagonista de les lluites cíviques  per la democràcia, va fer reviure un determinat  esperit cívic crític i constructiu, va ajudar a  fer plantejaments unitaris, en definitiva va ser una modesta revulsió en una societat catalana ja en el principi de l’efervescència que es concretaria en els primers onze de setembre tolerats i  massius del moment.

A la ciutat aquell setanta sis encara va viure altres jornades de lluita , a principis de novembre la commemoració  del V aniversari del L’Assemblea de Catalunya portava també accions polítiques i la consegüent repressió   i dies més tard una vaga general  a la ciutat que va acabar amb detinguts, aldarulls  i repressió de la Guàrdia civil en mig de la fira.

Ara que donem medalles i diplomes de ciutat, ben donats eh!,  en reconeixement de trajectòries no estaria de més recordar aquell episodi amb una mica de prestància i homenatjar als ciutadans anònims i altres coneguts amb noms i cognoms que se la van jugar seguint l’exemple, si voleu més modest però important,  d’aquells que durant el franquisme també van fer el possible perquè la societat fos més lliure i el País molt més just i democràtic.

Publicat a l’Eix Diari el 19 de juliol del 2016

 

 

Noms propis (XXV)

Juliol 24, 2016

Recep Tayyip Erdogan. President Turc que va superar, a través de les crides a la ciutadania, superar un cop d’estat. Cop d’estat estrany, sospitosament mal preparat, mal preparat i pitjor executat. Però a  al vista de les conseqüències que ha tingut el cop quan s’ha desballestat té tota la semblança a un cop d’estat del mateix govern.

Milers  de detinguts

Més de 20.000 mestres cessats

Centenar de jutges separats del seu lloc de treball.

Prohibició de sortir del país al Acadèmics

Purgues infinites que estaven ja preparades i s’han executar amb una rapidesa inusual sobretot quan encara regnava la confusió.

Des de l’assumpció del poder democràtic no és al primera vegada que hi ha una deriva autoritària que recorda  ben bé una dictadura.

Erdogan s’ha convertit de moment en un gran problema per la UE.

La seva actitud després del “cop” ha estat implacable ratllant la venjança personal .

Un reconegut coneixedor de la política internacional el periodista Ramon Lobo escrivia un article molt il·lustratiu sobre Erdogan amb una descripció contundent:

“Es un tipo frío, manipulador e implacable que ha ido perdiendo el halo con el que llegó a poder: el rostro de un islam amable y moderado capaz de integrarse en la Unión Europea

Estamos ante un autócrata en grave riesgo de acabar como un dictador”

I encara analitzava amb claredat les conseqüències del cop:

Turquía es miembro de la OTAN, pero en el caso de la guerra de Siria tiene agenda propia. Más allá de la compra del petróleo contrabandeado por el Estado Islámico, la vista gorda en su frontera con Siria por la que entran armas, dinero, pertrechos y combatientes extranjeros, Erdogan quiere marcar territorio, erigirse en potencia regional frente al Irán chií y sus sucursales en Bagdad, Damasco y el sur de Líbano (Hezbolá). No hay que olvidar que debajo de la piel de la Turquía actual fluyen siglos de civilización e imperio que los convierte orgullosos de su pasado.

Sus supuestas intervenciones militares en Siria contra el Estado Islámico han estado enfocadas en atacar posiciones de la guerrilla kurda de aquel país (YPG: Unidad de Protección del Pueblo), por miedo a que sus éxitos en una Siria en descomposición puedan dar vida al sueño de un Kurdistán independiente, incrustado en todos los kurdos desde el hundimiento del imperio otomano y la traición británica, que incumplió su promesa de ayudarles a tener un Estado.

Todo esto es esencial para entender el golpe de Estado del viernes, quizá el último coletazo de las Fuerzas Armadas creadas por Mustafá Kemal Atatürk, padre de la Turquía moderna, que las modeló como garante del Estado laico. El fracaso de la intentona deja expedito el camino para que Erdogan realice una profunda purga en el Ejército, que de alguna manera estaba en marcha desde hace años.

Que se extienda a miles de jueces y fiscales indica cuáles son los fines del presidente: acabar con toda resistencia a sus planes de refundar la república, sea militar, judicial o legislativa. Ya ha dictado orden de perseguir a los partidarios del religioso exiliado en EEUU, y antiguo mentor, Fetullah Gülem, una venerable figura convertida en el único verdadero opositor junto al HDP. Erdogan en su desvarío de poder, entiende como crítica cualquier muestra de tibieza en el apoyo inquebrantable.

Ya ha acabado con la mayoría de los medios de comunicación independientes y encarcelado a decenas de periodistas, defensores de los derechos humanos, líderes de la sociedad civil y profesores universitarios. Ahora amenaza a los diputados de la oposición con retirarles la inmunidad parlamentaria a capricho. Si hay dudas del delito, se les acusa de terrorismo.

Su censura no es solo analógica, llega también a las redes sociales, que corta y vigila. Es una ironía que el censor de Facebook, Twitter y YouTube salvara su presidencia en un mensaje en FaceTime llamando a sus seguidores a salir a la calle.

El golpe y su fracaso, las purgas y las declaraciones subidas de tono, en las que se acusa a EEUU y a la OTAN de estar detrás del golpe (es sospechosa la tardanza en condenar la intentona; hasta que no habló Obama, ya fracasada, no habló nadie) van a tensar unas relaciones que ya estaban deterioradas, hasta el punto de que algunos analistas estadounidenses abogaban hace meses por expulsar a Turquía de la OTAN.

A esta Turquía intolerante y represora estamos devolviendo (con el pago añadido de 6.000 millones de euros) a decenas de miles de refugiados sirios que huyen de la guerra con la excusa de que es “un país seguro”. ¿Seguro? ¿Para quién?

Llamar sultán a Erdogan es un recurso reduccionista, un titular fácil. Estamos ante un autócrata en grave riesgo de acabar como un dictador. Fracasó un golpe, ahora triunfará el otro. Pierden los turcos, pierde la UE, pierden las víctimas.

Erdogan, el gran manipulador. Ramon Lobo. ElDiario.es. 17.07

 

Ana Pastor va néixer a Zamora fa 58 anys. Metge de professió, va establir-se de ben jove a Galícia. Allà va forjar la seva amistat amb Mariano Rajoy, al costat del qual ha fet tota la seva carrera política. Entre el 1999 i el 2002 va ocupar el càrrec de subsecretària en tots els ministeris pel quals anava passant Rajoy: Educació, Presidència i Interior. 

L’any 2002 va ocupar la cartera de Sanitat en el govern de José María Aznar. Hi va ser dos anys, va impulsar una llei per remodelar l’administració sanitària i va posar en marxa un pla contra el tabaquisme. Des del 2011 ha encapçalat el Ministeri de Foment. Diputada des de l’any 2000, sempre per Pontevedra, Pastor ha estat en els últims anys un dels membres del govern popular més dialogants amb Catalunya.

Aquesta seria la biografia gairebé oficial de la nova Presidenta del Congrés, certament ja té experiència en la mesa ja que quan la presidia Bono era ja n’era vicepresidenta i quan li tocava dirigir els debats tenia certa ma esquerra i aplicava el reglament amb flexibilitat,

Però  l’elecció de la presidència del Congrés un cop fet l‘acord entre PP i C’s semblava una elecció cantada com va ser i sobretot perquè es van donar abstencions claus en les forces catalanes que sembla que no volessin participar en el joc però en el fons van facilitar no només l’elecció si no que a més en al votació de les vicepresidències van jugar un aper clau votant a favor del PP per evitar que Podemos podés arrabassar-les-hi una vicepresidència.

Aquets fet, aqueta cessió de vots  suposadament – segur- per part de CDC ( PDC) va aixecar molta polseguera però en el fons qualsevol negociació parlamentària és precisament arribar a acords que tenen coses a favor i coses en contra. Però vaja el vot de CDC no s’entén gaire sobretot perquè Homs havia repetit ple dret i per revés que el que volien era desallotjar a Rajoy de la Moncloa, segurament el primer pas era recolzar una proposat diferent a la mesa del Congrés, però no ha estat així. En definitiva pura estratègia parlamentària que alguna torna tindrà  ben segur.

 

Francesc Homs, Deu n’hi do la que ha “liat”. La sospita ( gairebé certesa) de que havia deixat alguns vots en l’elecció de les vicepresidències de la mesa del Congrés  ha aixecat una rastellera de crítiques i la tempesta s’ha congriat al damunt seu.

Ell ho nega però de manera poc entusiasta  i més aviat se’n fa el desentès . “No ho sé, d’on surten aquests 10 vots. Són votacions secretes, ja m’agradaria saber-ho, però no sé si això es podrà saber mai del tot”.

Les xifres el desmenteixen i el propi portaveu del PP ha assenyalat a CiU, PNB i CC com el forces que li han deixat els vots per aconseguir la vicepresidència.

Hom s’ha vist interpel·lat des de tots els fronts i ell com a bon jugador trasllada la responsabilitat a altres i també fa allò tant vell de l’enemic exterior en aquets cas carrega contra al premsa : “És que avui els diaris diuen coses autènticament fora de lloc. El Periódico titula a tota portada que CDC se sent atreta per PP i Ciudadanos. És que hi ha uns despropòsits avui en algunes interpretacions, estan a les antípodes de la realitat. La conclusió a la que arribo és que fem molta nosa perquè vulguin embrutar-nos d’aquesta manera Quan veig la portada d’El Periódico dient que ens sentim atrets pel PP i Ciutadans penso que estic al·lucinant ‘pepinos’”,”.

Però per més que digui i repeteixi ningú se’l creu.

I per altra banda tampoc era tant difícil explicar que és un pacte puntual i concret sobre al Mesa i no passa res.

Qui no ha votat amb el PP?

Si repassem els votacions veurem que totes els forces aquí, a Madrid han coincidit amb votacions amb el PP a vegades amb objectius ben diferent i en altres ocasions amb una certa coincidència, però ben explicat tampoc passa res….

El lamentable és que es vagi negant una i mil vegades el que és una obvietat i el tema estarà en que quan hi hagi l’acord perquè CDC tingui grup parlamentari doncs l ‘associació entre un fet i l’altre serà inmediat.

Potser ben explicat la cosa s’hagués entès…

Homs s’estrena amb tempesta  i ja veurem com segueix….

I a més sembla que l’acord (o sintonia ) a molestat a C’S que ara amenaça a  votar contra la investidura de Rajoy.

Tot plegat molt soroll per no res.. ( o potser per ben poca cosa)

Quim Arrufat Aquest mes d’agost hi haurà l’elecció del nou secretariat de la CUP. El reglament del nou secretariat assenyala que ha d’estar  format per 15 membres, limita les candidatures col·lectives que només opten a 11 llocs, mentre que els quatre restants s’escullen de les candidatures individuals. L’elecció del secretariat nacional de la CUP tindrà una sola llista col·lectiva liderada per l’ex-diputat Quim Arrufat, tot i que també es presenten com a candidatures individuals els actuals membres de l’òrgan, Xevi Generó, Hugo Alvira, i Laura Rafecas, han explicat a Europa Press fonts de la CUP.

La candidatura ha aixecat força consens encara que no unanimitat però el coneixement que té Arrufat de l’organització és una garantia del bon funcionament i de trobar més consens del que fins ara hi hagut a l’organització.

L’experiència reconeguda d’Arrufat  tant en l’organització com en al representació institucional és un bon bagatge per creure que la serva presència a la direcció serà positiva.

Arrufat és nascut a La Seu d’Urgell (Alt Urgell) el 1982. Viu a Vilanova i la Geltrú.

Llicenciat en ciències polítiques i de l’Administració per la Universitat Autònoma de Barcelona. Parla català, castellà, alemany, anglès, francès, àrab i turc.

Vaser responsable de relacions internacionals i cooperació del Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions (CIEMEN) (2007-2010), a través del qual va ser actiu al Consell Internacional del Fòrum Social Mundial, al Consell de Drets Humans de l’ONU i a la Xarxa Mundial.

Va diputat per la CUP-Alternativa d’Esquerres al Parlament de Catalunya i va ser regidor de la CUP a l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú del 2009 al 2012.

Abans de tenir càrrec institucional va ser un referent de l’activisme social a Vilanova.

Si acaba sortint escollit segur que enfortirà el paper de la CUP en el panorama polític català.

 

 

 

 

I sí, aigua !

Juliol 23, 2016

Així acabàvem el text d’ahir:

Van caient aquest dies ruixats gairebé inapreciables a veure si descarrega alguna tamborinada llarga tranquil·la.. Aniria prou bé. 

A veure.

Doncs ja ho hem vist.

Ahir al vespre una tempesta va regar el territori al llarg d’algunes hores . En algun moment amb intensitat. Llamps i trons i aigua a dojo.

Tot  va començar amb llamps i trons i fins i tot a Olivella es va provocar un incendi fruit sembla d’un llamp que la mateix aigua de la pluja va ajudar a apagar.

El que escrivíem semblava que fos  també  una mena de  rogativa – sense processo ,es clar – per veure si algú ens  escoltava i feia ploure.

Doncs sí ja  ha plogut.

Segurament no al gust de tothom però calia.

Aigua ben rebuda ,segur.

Aigua, per l’amor de Deu…

Juliol 22, 2016

Cal aigua.

Tot i que sortim un dia en que precisament la calor no es fa notar gaire, bufa una aire que ha refrescat l’ambient.

El dia abans ha plogut a la nit , quatre gotes tot i que als passos soterrats s’ hi ha acumulat uns bons tolls.

Tot i així. Fa falta aigua i aigua per l’amor de Deu.

La sensació de sequera es perceptible en la pols que hi ha las camins i que gairebé tenyeixen d’un gris brut  les plantes dels marges dels camins traçats.

Comencem  a caminar tot remuntant el torrent de la Piera pel camí que condueix a l’ urbanització el Mas Xicarró, el camí fa temps que està tallat a vehicles ja que hi ha hagut una esllavissada de la llera del torrent, la realitat és però que ben aviat si no hi fan alguna actuació – potser ja un fa ben bé any que està tallat- potser ens quedarem sense camí ja que a més la vegetació ja ocupa força espai fent el camí cada cop més petit.

Just passat el desviament cap a Mas Xicarró i davant d’algunes cases que hi ha trobem al marge i entre alguns esbarzers  una planta amb de fruits de la passió que hem pogut llegir “que  es recullen diverses espècies de fruits comestibles del gènere Passiflora. Es diferencien en el tipus de fruit que donen, amb diverses grandàries, colors i sabors. Les més importants són la fruita de la passió porpra, la fruita de la passió groga, la granadilla dolça, la badea, la cholupa i la curuba. El nom de fruita de la passió es deu al fet que els missioners jesuïtes al segle XVI van veure en la seva flor les marques de la passió de Crist.”

També hi ha encara un parell de flors d’aparença magnífica.

Deuen haver volat algunes llavors i caigut en aquets marge. És la primera vegada que ens en adonem.

Seguim fins a trobar el camí ral que deixarem a la nostra dreta i esquerra i seguirem  cap el Mas de l’Artís  passant per sota l’aqüeducte del pantà de Foix, que serveix encara en ocasions per regar els camps. Els camps d’abans de passar l’aqüeducte estan encara plens de restes de plàstics de tapar la producció  i sembla que han deixat la terra  descansar . A l’altre banda de la conducció s’obren un parell de camps carregats de plantes de carbassons. Les flors han començat a sortir i estan molt ufanoses. Deixem el camí  que passa per l’antic Mas d’en Perris i seguim cap a  Mas Tapet. Ens trobem una colla de genets que deuen venir de fer alguns sortida d’aprenentatges , es desvien una mica més endavant i fan cap a una de les hípiques que hi ha per aquí. Una, perquè n’ h ha moltes, haurem d’acabar donat la raó a un regidor que apuntava que els negocis d’hípica podien esdevenir un motor econòmic a la ciutat com a complement del turisme. Potser sí que tenia part de raó.

Deixem Mas Tapet i passem per sota l’autopista i recuperem el camí del Mas de l’Artís. I arribem a l’antic Maset d’en Safont ara rebatejat com Associació Agrària Mas d’en sa Font, que ha fet reformes i ha donat una nova i millor imatge la mas. De moment ben poca cosa més. Això sí, han seguit amb les tanques a la zona de la riera.

Abans d’arribar al Mas, a l’esquerra hi ha un petit corriol que s’enfila per anar  a trobar el camí de les Mesquites, en el giravolt hi ha també una figuera que serveix de localització del corriol . A mig Juliol i encara no es veuen els figues. Sorprèn , les fulles també és veuen una mica pansides tot que llegim sobre la figuera: Arbre molt rústec i resistent a la secada i a la salinitat. Accepta terres calcàries i lleugerament àcides i també amb poca fondària, però els millors rendiments resulten amb sòls amb bona capacitat d’emmagatzemar aigua. Però la sensació és que li cal una mica més d’aigua, perquè a hores d’ara com a mínim els figues petites i verdes ja haurien d’haver sortit.

Per comptes d’agafar el sender estret i costerut optem per agafar el camí que antigament  – i ara també- enllaçava les Mesquites amb Canyelles. La pujada es més suau, parem al costat d’unes vinyes i també és pot observar que el raïm és molt petit, potser hi haurà una anyada de grau però no massa quantitativa.

Ens creuem amb ciclistes i algun corredor que desafia la solejada amb alegria.

Anem baixant ja ara cap a les Mesquites, però deixarem el camí i seguirem una traça que s’endinsa  a les vinyes   a la nostra esquerra. Sota mateix del Punt de Mitjotes i seguirem un petit corriol  que queda enclotat entre la carena de les Mesquites i el Muntanyam d el Rocafort, és un camí pedregós, la nostra intenció era collir espígol. L’any passat en vam fer un bon ram (L’espígol és una herba mediterrània que floreix a l’estiu, a partir del mes de juny. El seu origen és de l’oest de la conca mediterrània i habita terrenys calcaris, secs, pobres i solejats, per poder florir intensament de les muntanyes del Principat català i de la meitat septentrional del País Valencià.). Trobem algun mata però la sensació que fa és que encara no ha florit,està a punt però porta una mica de retard possiblement la falta de pluja es fa notar.

Després de passar per un parell de cases que tenen tota al pinta d’estar habitada almenys ara a l’estiu arribem al camí del Mas Roig i emprenem la baixada. Passem pel Mas Torrat , antigament conegut com a Mas Rocafort, nom que denominava també  la muntanya que té al darrera , Segueixen essent una granja de perdius i guatlles.

Els camps de cereal han esta segats, la palla ben  embolicada encara hi és. I aquells marges que a la primavera estaven  farcides de margarides blanques i grogues ara hi ha mates de fonoll d’una alçada notable però groguenques per la manca d’aigua.

Seguim per la Urbanització del Pas del Bou, el vent d’aquets dies ha portat porqueria dels contenidors fins els marges, fa una mica de pena veure el panorama de plàstics, envasos, draps i papers que folren els marges del camí. De tant en tant alguna mata de Flor de nit ( Don Diego de noche) acoloreix el camí.

Seguim per la Figuera , antiga masia de la bassa d’en Creixell, avui reconvertida en restaurant, seguim pel camí dels Escalons i passem per sota de la variant de la C-246 i finalment a la Ronda.

La curiositat del dia ha esta trobar un seguit de cartells en els que es publicita “Se busca drone” i un telèfon mòbil, abans es buscaven gossos, gats i altres mascotes  i ara suposem que algú ha perdut el lloc on va aterrar l’artefacte… vet aquí els senyals d ela nova modernitat.

Una desena de quilòmetres amb la fresca d’un marinada potent.

Sensació i percepció amb alguns elements de la flora la necessitat de que caigui alguna pluja que ajudi a netejar el camp i sobretot a recuperar les plantes.

Van caient aquest dies ruixats gairebé inapreciables a veure si descarrega alguna tamborinada llarga tranquil·la.. Aniria prou bé.

A veure.